Scroll Top

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Última actualització: 8 maig 2022

Related Posts