Ez 17, 22-24

El profeta Ezequiel ens proposa unes imatges que ens suggereixen que Déu, d’allò que és més petit, gairebé insignificant, com l’esqueix, pot transformar la vida i fa que sigui una esclat de fortalesa com un cedre magnífic. El profeta posa en boca del Senyor: «Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs». Nosaltres estem a les seves mans. Però també sabem que Ell estima la vida. I nosaltres desitgem la vida? Per què?

Senyor, que la meva vida parli de la teva glòria. Que la meva capacitat d’estimar parli de la teva tendresa.

2Co 5, 14-21

Fixa’t bé en això que Pau ens diu: «L’amor que Crist ens té ens obliga, i hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.» Tu, què vius? Per a qui vius?

Senyor, que amb la teva abraçada m’has tret de la mort, que jo sàpiga abraçar-me a la teva vida.

Os 11, 1.3-4.8c-9

Les paraules del profeta quan diu: «Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes», fàcilment les podem llegir com si expressessin els sentiments de Jesús. Difícilment nosaltres podem conèixer tots els sentiments del cor de Jesús, però coneixent tot el que ha fet per nosaltres, ens queda la possibilitat d’admirar el seu do, i procurar de viure en comunió amb Ell.

Senyor, t’ho prego, deixa’m conèixer, almenys una mica, les teves entranyes de misericòrdia, i poder copsar tan bé com sigui capaç, el significat del teu sofriment entre nosaltres.

2Co 3, 15 – 4, 1.3-6

Mira quina consciència tan gran que tenia Pau quan predicava: « Quan nosaltres prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i nosaltres, els vostres servidors per amor de Jesús… i ara és ell qui ha resplendit en els nostres cors.» Una de les coses més meravelloses que ens poden passar és que nosaltres tinguem una experiència semblant a la de Pau. Mira dintre teu.

Senyor, vull ser una torxa que il·lumini els qui van en la foscor; que sigui digne d’irradiar la teva glòria.

2Co 3, 4-11

Una de les coses que fa més admirable la missió de Pau és la seva empenta apostòlica malgrat les dificultats. Avui ens explica la raó del seu convincent entusiasme: «Tenim aquesta seguretat perquè confiem en Déu gràcies a Crist. No és que ens refiem de nosaltres mateixos… tot el que nosaltres podem fer ve de Déu.» ¿Creus que et manca alguna cosa per actuar com Pau? Què?

Senyor, que no perdi la seguretat de servir-te.

2Co 1, 18-22

Pau es defensa d’una acusació d’ambigüitat: «la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és “ara sí”, “ara no”» i acaba, «Déu mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.» ¿Ets conscient que pel baptisme també tens en el teu cor el senyal de l’Esperit de Déu?

Senyor, que també nosaltres sapiguem actuar amb la força del teu Esperit.

2Co 1, 1-7

Avui comencem a llegir la carta que Pau adreça als corintis. En la seva salutació insisteix que Déu és confort, és consol, però també és participació en els sofriments de Crist. I acaba: «L’esperança que tenim per tots vosaltres és del tot segura, perquè sabem que, així com compartiu els sofriments del Crist, compartiu també el consol.» Aquestes paraules de Pau serien apropiades si anessin adreçades a tu? ¿Què fas per compartir els sofriments de Crist i el seu consol?

Senyor, que sàpiga veure els teus sofriments i el teu consol; ensenya’m a saber-ho compartir.

Ex 24, 3-8

Sota la promesa del poble que deia: «Farem tot el que diu el Senyor». Moisès inicia tot un ritual que vol significar el compromís de Déu amb el seu poble i el compromís del poble envers Déu. El text d’avui acaba així: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí». De fet aquestes darreres paraules són molt semblants a les que els sacerdots pronuncien a l’hora de la consagració en les celebracions eucarístiques. Aquest compromís de Déu amb nosaltres, demana una resposta per part de tots. Quina és la teva resposta?

Senyor, ajuda’m a ser coherent amb el meu compromís envers tu.

Tb 12, 1.5-15

Tobit i el seu fill Tobias descobreixen que Déu sempre ha vetllat per ells a través del seu enviat, l’àngel Rafael. Descobreixen el do de Déu. No sempre és fàcil descobrir el do de Déu: cal estar molt atents, però no podem oblidar que Déu ens mira amb la tendresa d’un pare que estima. Evidentment ho descobrirem més fàcilment si, com Tobit, som persones íntegres, amb el desig de Déu al cor. Rafael els fa una darrera recomanació: «Vosaltres beneïu Déu i féu conèixer les seves meravelles.» Em sembla que això no és pas difícil de posar-ho en pràctica, oi?

Senyor, gràcies pel do de la vida que cada dia ens dónes.

Tb 11, 5-17

El relat d’avui el podríem titular, per l’alegria que se’n desprèn, retrat de la tornada d’un viatge de noces. Hi ha una constant, la insistència que, en arribar a casa, cal pregar; el pare recobra la salut. I, acaba amb aquesta pregària: «Us glorifico, Senyor Déu d’Israel, perquè vós, que em vau prendre la salut, me l’heu tornada, i ja puc veure novament el meu fill.» Què voldria dir, per a tu, glorificar Déu?

Senyor, en totes les circumstàncies de la meva vida, ensenya’m a pregar.

La narració, encara que l’han escurçat, és llarga. Ens explica com Tobias, acompanyat de Rafael, surt a buscar esposa, que no és altra que Sara que, com vèiem ahir, havia tingut unes experiències molt dolentes i que demanava ser alliberada de la seva desgràcia. La seva vida en comú comença així: «Germana, aixeca’t! Preguem i demanem al Senyor que s’apiadi de nosaltres i ens guardi.» ¿Oi que, ben mirat, no costa gaire de pregar així quan comencem a fer una nova vida? Però no t’oblidis mai de fer-la amb qui convius, en comú.

Senyor, que sempre em recordi que haig de saber compartir la pregària amb els qui són el meu proïsme.

El relat d’avui ens explica com Tobit i Sara porten damunt seu el sofriment i les misèries de la humanitat; ell cec, a ella, li ha estat impossible de reexir en la seva vida de casada; tant l’un com l’altra, en la seva pregària, demanen ser alliberats de la seva desgràcia i al final el text ens diu: «Déu envià Rafael, l’àngel sant del Senyor, a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.» ¿La teva pregària en què consisteix? Què li dius? Què n’esperes?

Fixat què diu el salm «A vós elevo la meva ànima, Senyor. Déu meu, en vós confio, que no en tingui un desengany».

Tobit, aquest home exemplar que aquesta setmana l’Església ens presenta com a model, es troba en un moment molt delicat que pot fer trontollar la seva fidelitat; s’ha quedat cec per un accident desgraciat, i ni els seus amics, ni la seva esposa, l’ajuden en la seva fidelitat moral; fixem-nos què li diu ella: «Que n’ha estat, d’inútil, la teva esperança! Ja es veu com acaben les teves caritats!» ¿Tens la sensació que, a vegades, Déu abandona els qui són rectes de cor? Per què ser fidel en aquests casos?

Senyor, la meva fe en Tu ha d’anar més enllà de les meves circumstàncies personals. En els moments de prova tinc por de trontollar; que sempre tingui present els homes íntegres com Tobit.

Una aroma desprèn el text de Sofonies: l’emoció de l’alegria; però encara és més intens quan llegim aquest text pensant en la celebració d’avui: Maria que ja porta a les entranyes l’anunci de la seva maternitat, visita la seva cosina molt més avançada en la seva gestació. És una alegria que es comunica, però també és l’experiència que transcendeix la persona. Quan mirem Maria, sabem com és de veritat el text que llegim: «Tens dintre teu el teu Senyor». Això és el que li diu Elisabet, però això és el que també diem nosaltres a l’Església.  Nosaltres podem veure en Maria a gràcia que Déu li ha fet, però també com que Maria és figura de l’Església, també descobrim la gràcia amb què Déu ens ha beneït a cadascú de nosaltres quan participem, estem en comunió i descobrim que el Déu que s’ha fet com nosaltres és a l’entranya de la nostra vida, de la nostra comunitat.  ¿Estem contents d’aquesta meravella que ha obrat Déu?

Senyor, que la meva fe no solament sigui per a mi el motiu del meu goig, sinó que el goig de la meva vida il·lumini els qui viuen a les fosques.

Les paraules del Deuteronomi que el poble d’Israel havia d’interioritzar, encara ara són vigents per a nosaltres: «Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor»

Senyor que mai no m’oblidi dels teus favors.

La saviesa de la fe és el tresor més preuat que pot tenir el qui creu. Donar gràcies pel qui te l’ha ensenyada, és adonar-se que véns d’una història. Però ara cal que sigui carn de la teva carn: «Les meves mans han obert la seva porta, la tinc als braços i la contemplo.»

Senyor, que sempre tingui la porta oberta per a Tu; que sempre et guardi amb la tendresa de saber que et puc perdre; que sempre sàpiga mirar-te com només Tu saps mirar-me.

Probablement, quan ens anuncia que: «Vull fer l’elogi dels homes piadosos», el mateix concepte de pietat no ens acabi d’agradar, però si aprofundim sobre el que diu d’aquests homes i d’allò que no són, fàcilment podrem superar les barreres dels nostres prejudicis, i ens adonarem que són persones dignes de la nostra admiració; perquè són aquelles que: « el seu record durarà per sempre, la seva glòria no serà mai oblidada.» Recordes d’alguna persona que t’hagi impressionat especialment?

Senyor, feu-me la gràcia de conèixer-les, i doneu-me la fortalesa de saber-les imitar.

Avui som convidats a mirar tota la creació i admirar-nos per la seva bellesa. Per això insisteix: «Que en són, de delicioses, les seves obres, ni que en contemplem només una espurna!» Ben segur que qui ha estat enamorat, ha descobert aquest dimensió de la bellesa en les coses, fins arribar a les més petites com una espurna. Són els ulls nous amb que són capaços d’observar els qui viuen amb amor. ¿Per què no proves enamorar-te de Déu i descobreixes les seves obres d’amor? Veuràs la teva vida, i els qui t’envolten, i el que t’envolta, molt diferent.

Senyor, vull descobrir la força del teu amor.

Pere recorda la trista experiència de Judes, però recordant una cita: «Que un altre ocupi els càrrecs vacants» proposa incorporar al grup dels apòstols «un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que Jesús, el Senyor, visqué amb nosaltres». De fet, sempre s’ha buscat que els successors dels apòstol fossin testimonis de la seva fe i de la seva relació íntima amb Jesús. ¿Quins criteris creus que a l’Església hauríem de fer servir per escollir els Bisbes, successors dels Apòstols?

Senyor que tots els qui parlen de Tu ho facin des de l’experiència de la seva relació personal amb Tu.

25 maig 2021 Dimarts VIII durant l’any Sir 35, 1-15

El text d’avui et fa, en el fons, una pregunta: què li ofereixes al teu Déu? Una de les respostes que et proposa és aquesta: «donar al pobres és oferir-li una víctima d’acció de gràcies.»

Senyor, que la meva capacitat d’estimar t’honori.

24 maig 2021 Dilluns Benaurada Verge Maria, Mare de l’Església Ac 1, 12-14

La memòria que avui l’Església ens convida a celebrar ens parla d’una funció que el Concili Vaticà II va subratllar és que mirem Maria com la primera creient, és a dir la primera persona que va creure en Jesús, però sempre vinculada amb la resta del creients: aquest és la descripció que trobem en el text d’avui. Maria prega amb els apòstols. ¿Quan pregues tens present que no ets tu sol? Ets conscient amb qui vols estar en comunió?

Senyor, que amb Maria, sàpiga escoltar-te, obeir-te, acceptar-te.

23 maig 2021 Diumenge de la Pentecosta Ac 2, 1-11

El text descriu la diada de Pentecostès: els apòstols començaren a expressar-se en diversos llenguatges i ens diu que gent provinent de tot arreu: «quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva llengua, però el que és veritablement important és l’afirmació darrera del relat: «tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.» Aquest és un dels distintius d’aquells que són posseïts per l’Esperit Sant: proclama les grandeses de Déu.

Gràcies per les meravelles que fas a tots els homes i dones; que cadascú de nosaltres siguem, almenys, una espurna de la teva llum.

22 maig 2021 Dissabte VII Pasqua Ac 28, 16-20.30-31

La darrera lectura dels Fets dels Apòstols ens diu que: «Un cop a Roma, van permetre a Pau de viure en una habitació privada, amb el soldat que el guardava… I passà dos anys sencers en aquell apartament llogat… i obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». Pau, presoner, no para de predicar; i nosaltres què fem? Fins i tot els qui estem impedits, com ens ho fa veure Pau, podem anunciar la Bona Nova. Què més em fa falta?

Senyor, dóna’m la força i el coratge de Pau. Avui demana-ho això tantes vegades com puguis.

21 maig 2021 Divendres VII Pasqua Ac  25, 13-21

Festus explica al rei Agripa i Berenica el cas de Pau que, presoner perquè ha apel·lat al Cèsar com a ciutadà romà, és acusat per una qüestió: «de la seva religió, sobre  un tal Jesús mort, que Pau afirma viu.» Creieu que avui hi hauria molta gent no  creient que té clar que el nucli de la fe en Jesús és precisament el fet de la resurrecció?

Senyor, dóna’m una fe transparent, profunda i clara; i que jo tingui la força de viure-la sincerament.

20 maig 2021 Dijous VII Pasqua Ac 22, 30; 23, 6-11

El relat d’avui ens fa veure que Pau era hàbil a l’hora de defensar-se. Així ens diu que ell: «sabia que allí uns eren  saduceus i uns altres fariseus.» i per això planteja la seva fe en la resurrecció dels morts; la qual cosa provoca una discussió molt aferrissada, dividint l’assemblea que l’acusava. De tal manera que el tribú es va veure obligat a protegir Pau. Però també convé subratllar les darreres paraules del text d’avui: «La nit següent el Senyor se li va aparèixer i li digué: «Coratge! El  testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l’hauràs de donar a Roma». ¿El Senyor et podria dir també que tinguis coratge, perquè el testimoni que has donat fins ara, l’hauràs de donar a un altre lloc?

Perdona’m, Senyor, per les vegades que he estat covard a donar testimoni de la meva fe.