Gn 12, 1-9

Aquesta setmana comencem a veure la figura que és venerada pels jueus, els musulmans i els cristians. Aquestes tres religions reconeixen en Abraham l’origen de la seva fe, el tenen per pare dels creients. Estem davant la persona que admirem per la seva fe. Avui el veiem com és capaç d’obeir el Senyor encara que li comporta un desarrelament: «El Senyor digué a Abram: “Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré”». Avui ens podem fer una pregunta senzilla, però probablement la resposta ens serà complexa. La pregunta és: ¿Què estaries disposat a fer si creus en Déu?

Senyor, com diu la cançó, dóna’m la fe dels meus pares.

Jb 38, 1.8-11

Job, el prototipus de l’home abatut pel sofriment, ens planteja avui la qüestió dels límits de la naturalesa humana. Massa vegades l’ésser humà és considerat quelcom natural i prou, però en realitat és il·limitat en els seus desigs i aspiracions. La immensitat del mar, la insolència de les seves ones, fan veure el poder de Déu i alhora la petitesa humana. Afirmem que Déu és gran, infinit, immens, ¿què et sembla que hem de fer per viure aquesta realitat de Déu des de la pròpia petitesa?

Senyor, obre els ulls del meu cor perquè pugui intuir, si més no, què significa viure en tu.

2Co 12, 1-10

L’experiència espiritual de Pau va ser mol rica, intensa i profunda; era un bon motiu per admirar-lo i, amb tot, escriu als de Corint: «no vull que ningú es formi de mi una opinió més alta que la que es fonamenta en allò que m’ha vist fer o m’ha sentit dir.» Però en la seva vida hi havia quelcom que no desitjava i que demanava ser-ne alliberat, la resposta de Déu és: «En tens prou amb la meva gràcia.» I conclou: «Quan sóc feble, és quan sóc realment fort.» Tu podries dir aquesta mateixa conclusió a què arriba Pau?

Senyor, ajuda’m a interioritzar que ets Tu qui em salves, no els meus mèrits.

2Co 11, 18.21b-30

Pau vol fer veure que ell prou que, com d’altres, ha acumulat suficients mèrits personals com perquè l’admirem i el respectem; però el text d’avui sembla desconcertant quan escriu: «Però si m’he de gloriar, vull gloriar-me de les meves febleses.» ¿No tens la impressió que aquesta actitud de Pau costa molt de posar-la en pràctica? Per què et sembla que l’apòstol la valora tant?

Senyor, feu-me entendre el camí de la veritable humilitat.

2Co 11, 1-11

Pau descriu uns sentiments semblants als que tenen alguns pares amb els seus fills: no els acaben de veure prou madurs, i tenen por que es desviïn, per això escriu: «em fa por que, tal com en altre temps la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors…» Evidentment la preocupació de Pau és de caire pastoral i doctrinal. Avui també hi ha caps a l’Església que manifesten aquesta por, i fins potser també tu has experimentat aquest fibló envers algú que estimes. ¿Què caldria que passés perquè aquesta gelosia sense motiu que, per altra banda, ens diu Pau, que ve de Déu, desaparegués?

Senyor, que sigui lleial a la fe que m’han transmès els meus pares.

2Co 9, 6-11

Vet aquí una afirmació feta amb sentit comú: «el sembrador mesquí té una collita mesquina, i el generós, la té generosa.» Quan Pau diu això és per exposar una analogia per a la vida dels creients. Ben cert que tots estem convidats a sembrar la Paraula. ¿Quan veus un germà necessitat, tens present que Déu estima els qui donen amb alegria? Des d’aquest punt de vista, Déu té motius per estimar-te? ¿Què en fas de la teva alegria?

Senyor, vull donar-te motius perquè estiguis content de mi.

2Co 8, 1-9

¿Creus que el testimoni «de les comunitats cristianes de Macedònia que, tot i haver estat provades pel sofriment, se senten tan felices que de la seva pobresa extrema n’han tret un tresor de generositat» és semblant al de la teva comunitat cristiana? Des de la teva perspectiva, tu que formes part de la comunitat, ¿què hi sobra i què hi manca?

Senyor, et dono gràcies per totes aquelles persones que, amb el seu testimoni, ajuden a avançar l’Església en el veritable amor.

2Co 6, 1-10

Pau exhorta: «ens hem d’acreditar en totes les situacions com a servidors de Déu», i afegeix una mica més avall: «en nosaltres ha de resplendir l’honestedat, el coneixement, la paciència, la bondat, la presència de l’Esperit Sant, amor sincer.» Només cal fer-nos dues preguntes: tenim consciència de ser servidors de Déu? ¿ De què ens serveixen posar en pràctica aquestes actituds que ens proposa Pau?

Senyor, que la meva vida porti els altres a estimar-te.

Ez 17, 22-24

El profeta Ezequiel ens proposa unes imatges que ens suggereixen que Déu, d’allò que és més petit, gairebé insignificant, com l’esqueix, pot transformar la vida i fa que sigui una esclat de fortalesa com un cedre magnífic. El profeta posa en boca del Senyor: «Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs». Nosaltres estem a les seves mans. Però també sabem que Ell estima la vida. I nosaltres desitgem la vida? Per què?

Senyor, que la meva vida parli de la teva glòria. Que la meva capacitat d’estimar parli de la teva tendresa.

2Co 5, 14-21

Fixa’t bé en això que Pau ens diu: «L’amor que Crist ens té ens obliga, i hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.» Tu, què vius? Per a qui vius?

Senyor, que amb la teva abraçada m’has tret de la mort, que jo sàpiga abraçar-me a la teva vida.

Os 11, 1.3-4.8c-9

Les paraules del profeta quan diu: «Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes», fàcilment les podem llegir com si expressessin els sentiments de Jesús. Difícilment nosaltres podem conèixer tots els sentiments del cor de Jesús, però coneixent tot el que ha fet per nosaltres, ens queda la possibilitat d’admirar el seu do, i procurar de viure en comunió amb Ell.

Senyor, t’ho prego, deixa’m conèixer, almenys una mica, les teves entranyes de misericòrdia, i poder copsar tan bé com sigui capaç, el significat del teu sofriment entre nosaltres.

2Co 3, 15 – 4, 1.3-6

Mira quina consciència tan gran que tenia Pau quan predicava: « Quan nosaltres prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i nosaltres, els vostres servidors per amor de Jesús… i ara és ell qui ha resplendit en els nostres cors.» Una de les coses més meravelloses que ens poden passar és que nosaltres tinguem una experiència semblant a la de Pau. Mira dintre teu.

Senyor, vull ser una torxa que il·lumini els qui van en la foscor; que sigui digne d’irradiar la teva glòria.

2Co 3, 4-11

Una de les coses que fa més admirable la missió de Pau és la seva empenta apostòlica malgrat les dificultats. Avui ens explica la raó del seu convincent entusiasme: «Tenim aquesta seguretat perquè confiem en Déu gràcies a Crist. No és que ens refiem de nosaltres mateixos… tot el que nosaltres podem fer ve de Déu.» ¿Creus que et manca alguna cosa per actuar com Pau? Què?

Senyor, que no perdi la seguretat de servir-te.

2Co 1, 18-22

Pau es defensa d’una acusació d’ambigüitat: «la nostra paraula quan ens adrecem a vosaltres no és “ara sí”, “ara no”» i acaba, «Déu mateix ens ha marcat amb el seu senyal i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit.» ¿Ets conscient que pel baptisme també tens en el teu cor el senyal de l’Esperit de Déu?

Senyor, que també nosaltres sapiguem actuar amb la força del teu Esperit.

2Co 1, 1-7

Avui comencem a llegir la carta que Pau adreça als corintis. En la seva salutació insisteix que Déu és confort, és consol, però també és participació en els sofriments de Crist. I acaba: «L’esperança que tenim per tots vosaltres és del tot segura, perquè sabem que, així com compartiu els sofriments del Crist, compartiu també el consol.» Aquestes paraules de Pau serien apropiades si anessin adreçades a tu? ¿Què fas per compartir els sofriments de Crist i el seu consol?

Senyor, que sàpiga veure els teus sofriments i el teu consol; ensenya’m a saber-ho compartir.

Ex 24, 3-8

Sota la promesa del poble que deia: «Farem tot el que diu el Senyor». Moisès inicia tot un ritual que vol significar el compromís de Déu amb el seu poble i el compromís del poble envers Déu. El text d’avui acaba així: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí». De fet aquestes darreres paraules són molt semblants a les que els sacerdots pronuncien a l’hora de la consagració en les celebracions eucarístiques. Aquest compromís de Déu amb nosaltres, demana una resposta per part de tots. Quina és la teva resposta?

Senyor, ajuda’m a ser coherent amb el meu compromís envers tu.

Tb 12, 1.5-15

Tobit i el seu fill Tobias descobreixen que Déu sempre ha vetllat per ells a través del seu enviat, l’àngel Rafael. Descobreixen el do de Déu. No sempre és fàcil descobrir el do de Déu: cal estar molt atents, però no podem oblidar que Déu ens mira amb la tendresa d’un pare que estima. Evidentment ho descobrirem més fàcilment si, com Tobit, som persones íntegres, amb el desig de Déu al cor. Rafael els fa una darrera recomanació: «Vosaltres beneïu Déu i féu conèixer les seves meravelles.» Em sembla que això no és pas difícil de posar-ho en pràctica, oi?

Senyor, gràcies pel do de la vida que cada dia ens dónes.

Tb 11, 5-17

El relat d’avui el podríem titular, per l’alegria que se’n desprèn, retrat de la tornada d’un viatge de noces. Hi ha una constant, la insistència que, en arribar a casa, cal pregar; el pare recobra la salut. I, acaba amb aquesta pregària: «Us glorifico, Senyor Déu d’Israel, perquè vós, que em vau prendre la salut, me l’heu tornada, i ja puc veure novament el meu fill.» Què voldria dir, per a tu, glorificar Déu?

Senyor, en totes les circumstàncies de la meva vida, ensenya’m a pregar.

La narració, encara que l’han escurçat, és llarga. Ens explica com Tobias, acompanyat de Rafael, surt a buscar esposa, que no és altra que Sara que, com vèiem ahir, havia tingut unes experiències molt dolentes i que demanava ser alliberada de la seva desgràcia. La seva vida en comú comença així: «Germana, aixeca’t! Preguem i demanem al Senyor que s’apiadi de nosaltres i ens guardi.» ¿Oi que, ben mirat, no costa gaire de pregar així quan comencem a fer una nova vida? Però no t’oblidis mai de fer-la amb qui convius, en comú.

Senyor, que sempre em recordi que haig de saber compartir la pregària amb els qui són el meu proïsme.

El relat d’avui ens explica com Tobit i Sara porten damunt seu el sofriment i les misèries de la humanitat; ell cec, a ella, li ha estat impossible de reexir en la seva vida de casada; tant l’un com l’altra, en la seva pregària, demanen ser alliberats de la seva desgràcia i al final el text ens diu: «Déu envià Rafael, l’àngel sant del Senyor, a consolar aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.» ¿La teva pregària en què consisteix? Què li dius? Què n’esperes?

Fixat què diu el salm «A vós elevo la meva ànima, Senyor. Déu meu, en vós confio, que no en tingui un desengany».

Tobit, aquest home exemplar que aquesta setmana l’Església ens presenta com a model, es troba en un moment molt delicat que pot fer trontollar la seva fidelitat; s’ha quedat cec per un accident desgraciat, i ni els seus amics, ni la seva esposa, l’ajuden en la seva fidelitat moral; fixem-nos què li diu ella: «Que n’ha estat, d’inútil, la teva esperança! Ja es veu com acaben les teves caritats!» ¿Tens la sensació que, a vegades, Déu abandona els qui són rectes de cor? Per què ser fidel en aquests casos?

Senyor, la meva fe en Tu ha d’anar més enllà de les meves circumstàncies personals. En els moments de prova tinc por de trontollar; que sempre tingui present els homes íntegres com Tobit.

Una aroma desprèn el text de Sofonies: l’emoció de l’alegria; però encara és més intens quan llegim aquest text pensant en la celebració d’avui: Maria que ja porta a les entranyes l’anunci de la seva maternitat, visita la seva cosina molt més avançada en la seva gestació. És una alegria que es comunica, però també és l’experiència que transcendeix la persona. Quan mirem Maria, sabem com és de veritat el text que llegim: «Tens dintre teu el teu Senyor». Això és el que li diu Elisabet, però això és el que també diem nosaltres a l’Església.  Nosaltres podem veure en Maria a gràcia que Déu li ha fet, però també com que Maria és figura de l’Església, també descobrim la gràcia amb què Déu ens ha beneït a cadascú de nosaltres quan participem, estem en comunió i descobrim que el Déu que s’ha fet com nosaltres és a l’entranya de la nostra vida, de la nostra comunitat.  ¿Estem contents d’aquesta meravella que ha obrat Déu?

Senyor, que la meva fe no solament sigui per a mi el motiu del meu goig, sinó que el goig de la meva vida il·lumini els qui viuen a les fosques.

Les paraules del Deuteronomi que el poble d’Israel havia d’interioritzar, encara ara són vigents per a nosaltres: «Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor»

Senyor que mai no m’oblidi dels teus favors.

La saviesa de la fe és el tresor més preuat que pot tenir el qui creu. Donar gràcies pel qui te l’ha ensenyada, és adonar-se que véns d’una història. Però ara cal que sigui carn de la teva carn: «Les meves mans han obert la seva porta, la tinc als braços i la contemplo.»

Senyor, que sempre tingui la porta oberta per a Tu; que sempre et guardi amb la tendresa de saber que et puc perdre; que sempre sàpiga mirar-te com només Tu saps mirar-me.

Probablement, quan ens anuncia que: «Vull fer l’elogi dels homes piadosos», el mateix concepte de pietat no ens acabi d’agradar, però si aprofundim sobre el que diu d’aquests homes i d’allò que no són, fàcilment podrem superar les barreres dels nostres prejudicis, i ens adonarem que són persones dignes de la nostra admiració; perquè són aquelles que: « el seu record durarà per sempre, la seva glòria no serà mai oblidada.» Recordes d’alguna persona que t’hagi impressionat especialment?

Senyor, feu-me la gràcia de conèixer-les, i doneu-me la fortalesa de saber-les imitar.