En aquest camí que estem fent per celebrar el gran do que Déu és amb els homes, cal que ens anem preparant per ser capaços de poder viure la transformació de la nostra vida, de la realitat que ens envolta. Isaïes ens ho diu: «D’aquí a poc temps, molt poc temps, el Líban es convertirà en un jardí, i els jardins semblaran boscos. Aquell dia els sords sentiran llegir les paraules del llibre, els ulls dels cecs passaran de la fosca a la llum» ¿Què haig de fer per preparar-me per a aquest esclat de vida?

Obre’m els ulls de la fe, Senyor; que sàpiga veure la teva obra en els altres i en mi.

Isaïes ens recorda: «Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna», aquella sobre la qual hem de fonamentar la nostra vida. Sovint tenim la temptació de confiar en les nostres pròpies forces com si nosaltres fóssim déus.

Senyor, que la meva confiança estigui sempre il·luminada amb la Teva llum.

Is 25, 6-10a

Al llarg de la Bíblia ens podem adonar que la muntanya és un lloc privilegiat que el Senyor utilitza per a manifestar-se. Avui ens ho recorda Isaïes; entre altres coses diu: « Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol… engolirà per sempre la Mort.» … «Aquell dia, ha afegit, dirà: “Aquí teniu el nostre Déu… perquè la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya”»

Gairebé només m’atreveixo a  dir: Porta’m a la muntanya perquè et conegui i visqui amb Tu la vida veritable.

L’argument de la carta als romans és ben simple: «Si no creuen, ¿com podrien invocar-lo?  I si no n’han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envia, qui els predicarà?»

A nosaltres, a mi, ¿qui m’ha anunciat, qui me n’ha parlat, qui m’ha assenyalat les portes de la fe? Aquest ha estat el meu apòstol. Però, ¿som conscients que som apòstols d’algú? De qui?

Senyor, com els apòstols, que la meva t’anunciï.

Is 2, 1-5

Aquest temps d’advent ens mourem entre l’esperança de la qual el text d’Isaïes, avui en el seu començament, d’una manera ben poètica ens en parla quan diu: «el rebrot que el Senyor farà néixer» (rebrotar sempre ens recorda tornar a sortir vida d’allà on tothom creia que no n’hi havia); i la conversió: «quan el Senyor haurà esborrat la sang a Jerusalem amb la ventada que escombra i fa justícia, a tots els qui quedaran…els diran sants» Els fruits de l’esperança i de la conversió són obra de Déu, cal, però, que cadascú es deixi endur per la voluntat i la força de Déu. ¿Hi ha una cosa en mi que em faci difícil seguir la voluntat de Déu?

Senyor, que sàpiga veure des del meu cor com il·lumines la nit dels homes i com la teva justícia abraça i protegeix l’home desvalgut.

Jr 33, 14-16

Avui la litúrgia ens convida a començar una nova etapa en la nostra relació amb Déu. El profeta Jeremies ens ha dit: «faré néixer a David un plançó, que es comportarà amb justícia i bondat». El nou plançó per a nosaltres és Jesús mateix i ens anuncia la seva actitud fonamental: la justícia i la bondat. Per Déu justícia i bondat sempre aniran juntes. Tu tens aquest visió de Déu?

Senyor ensenya’m com implantes la justícia i la bondat.

Dn  7, 15-27

Avui és la darrera lectura del cicle litúrgic, on hi ha la interpretació del significat de les bèsties que vèiem ahir. Al final de la lectura, ens diu: «la reialesa, la sobirania i la grandesa de tots els regnes que hi ha sota el cel, serà donada al poble dels sants de l’Altíssim. El seu regne serà etern, i tots els sobirans el reconeixeran i l’obeiran».

Senyor, que n’ets de gran!

Fes d’aquesta pregària com una jaculatòria que durant el dia pots anar repetint: és una forma d’interioritzar la immensitat de Déu.

Dn 7, 2-14

La descripció que ens fa avui el llibre de Daniel està allunyada de la sensibilitat de l’home d’avui; d’aquí que és bastant normal que a nosaltres se’ns faci difícil. Amb tot, podem dir, que les bèsties volen representar els regnes d’aquest món, els quals estan cridats a desaparèixer. I només resta el Déu que ha creat el món, que està per sobre de qualsevol esdeveniment que pugui passar. D’aquí que al final de la lectura d’avui reconegui que a Déu: «li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà». Aquestes paraules haurien de ser dins nostre com una convicció ben arrelada. Què puc fer, per què arreli profundament en mi?

Dn 6, 12-28

Daniel és fidel a la seva fe fins a l’arrel, i malgrat decrets i prohibicions, ell continua pregant. Denunciat i, compromès el rei per la seva llei que és irrevocable, aquest es veu obligat a manar que Daniel sigui tirat als lleons, els quals no li fan cap mal. Perquè en el fons, Déu ha fet revocable una decisió humana irrevocable. D’aquí el reconeixement del rei quan diu: «És el Déu viu, el Déu etern. La seva reialesa no decaurà, la seva sobirania no tindrà fi. Salva i allibera, obra senyals i prodigis al cel i a la terra…».

Senyor, ajudeu-me a fer irrevocable el desig que tinc de seguir-vos i d’estimar-vos.

Dn 5, 1-6.13-14.16-17.23-28

Avui veiem un poderós, que ho era tant, que va convidar «als seus mil magnats». Ebri de la seva glòria, menysprea els signes de la fe, els banalitza, com son els «vasos d’or i de plata que el seu pare s’havia endut del temple de Jerusalem, per beure-hi ell, i els seus magnats i les seves concubines», en un àpat frívol i idolàtric. Però ell, que es creia tan poderós, no és capaç de dominar la seva pròpia vida, el seu propi destí; i ha de ser Daniel qui li ho digui. Per més importants que siguem, sempre estem a les mans de Déu que és el veritable Senyor de la història. ¿Quan jo decideixo sobre la meva vida o la vida dels altres, tinc present que només Déu és el qui veritablement decideix?

Dn 2, 31-45

Daniel interpreta a Nabucodonosor el somni que ha tingut; en el fons li ve a dir: “Només Déu és l’amo de la història”. Per això, afirma Daniel al rei: «El Déu del cel us ha donat la reialesa, amb tota l’autoritat, el poder i la glòria que li pertoca. Per tot arreu ha posat a les vostres mans els homes, les bèsties salvatges i els ocells, i us ha fet el seu sobirà».

Senyor, que els poderosos i governants tinguin present que tot poder ve de Tu.

Dn 1, 1-6.8-20

El llibre de Daniel ens explica la història de quatre joves que són fidels a la seva fe en un ambient pagà; i, aquesta fidelitat, els fa més eficaços: «Cada vegada que el rei els demanava aclariments sobre una qüestió o un enigma, trobava que eren deu vegades superiors a tot els mags i endevinaires del seu reialme». És que la saviesa de Déu neix de la fidelitat a Déu.

Senyor, recordeu-m’ho sempre i, sobretot, en els moments que perilli la meva fidelitat.

Dn 7, 13-14

En aquesta festa que clou l’any litúrgic la profecia de Daniel diu: «Vaig veure venir del cel com un Fill d’home… la seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà». ¿Què hem d’entendre avui per sobirania eterna, i reialesa que mai no decau?

Crist, el meu Senyor i el meu Rei, que sempre siguis el meu nord, el meu aliment, el sobirà que regeix la meva vida.

1M 6, 1-13

A Antíoc l’ambició el perd; i, finalment, fa balanç de la seva vida, i pren consciència de les maldats comeses a Jerusalem.

Senyor, que al final de la meva vida pugui dir que la meva ambició ha estat que la vostra Paraula sigui més coneguda i estimada.

1M 4, 36-37.52-59

Judes i els seus germans restauren el Santuari que havia estat profanat i per aquest motiu celebren una festa que l’aniran repetint per recordar els fets. Nosaltres som temples de l’Esperit que pel pecat hem profanat alguna vegada. ¿Som capaços de celebrar i fer festa quan ens reconciliem amb Déu, i recordar amb agraïment aquesta restauració interior?

Senyor, et dono gràcies per totes les vegades que t’has atansat malgrat que no portàvem el vestit de festa.

1M 2, 15-29

Mataties és convidat a apostatar, i ell, conscient de la seva situació de líder, convida tothom a ser fidel a les seves conviccions religioses. Nosaltres no som convidats a apostatar, però com ens queixem, a vegades, que l’ambient ens impedeix de ser coherents amb les nostres conviccions! Potser per ben poca cosa quasi apostatem.

Senyor, perdoneu-nos en la nostra feblesa.

2M 7, 1.20-31

El llibre dels Macabeus és impressionant; s’hi relaten unes històries que fan venir calfreds. Avui és la mare, que veu com el botxí s’enduu els seus fills a la mort, però ella ho posa tot en mans de Déu. Fixem-nos en una pregària d’ella: «El creador del món és el qui modela els homes abans de néixer i sap com s’ha format cadascun; ell us retornarà bondadosament l’alè i la vida, recordant que ara, per amor a les seves lleis, no us planyeu vosaltres mateixos».

Tinc la fortalesa de fer meva aquesta pregària?

2M 6, 18-31

El llibre dels Macabeus ens ofereix uns testimonis colpidors. Avui tenim l’exemple d’Eleazar que prefereix morir, abans de cedir i escandalitzar. Cal fixar-se en el raonament que ell es fa: «Prefereixo morir tot seguit. Fingir no seria propi de la meva edat, els joves s’apartarien del bon camí per culpa meva, i la meva vellesa quedaria deshonrada». Quantes vegades fem coses i no tenim prou present aquesta reflexió!

Senyor, necessito més coratge.

1M 1, 10-15.41-43.54-57.62-64

Aquest primer llibre dels Macabeus, ens descriu com alguns homes i dones del poble creient incorporen en ells els valors dels pobles veïns i renuncien als seus propis valors, fins arribar a perdre la pròpia identitat. Potser caldrà plantejar-me quins són els valors que aporta la meva fe i en quins jo actuo com un veritable pagà.

Senyor, que l’entorn social que estem vivint no corrompi els valors de la meva identitat cristiana.

Dn 12, 1-3

La profecia de Daniel ens recorda el judici final: «La multitud dels qui dormien a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna». ¿Quins són els sentiments que es desvetllen dintre teu quan llegeixes aquesta profecia? Quins són els sentiments que hauries de tenir?

Senyor, que com el salmista, el meu cor reposi confiat.

Sv 18, 14-16; 19, 6-9

«Tota la creació, obeint les vostres ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els vostres servents fossin guardats de tot mal», ens diu el llibre de la Saviesa.

Senyor, doneu-me uns ulls prou transparents perquè sempre sàpiga veure així el món que m’envolta.

Sv 13, 1-9

La frivolitat és una de les variants de la superficialitat. Examinem, quantes vegades, el que diu la Saviesa, també va per a nosaltres. «Que en són, de frívols, els homes!… no saberen descobrir en els béns visibles, aquell qui és, no reconegueren la mà de l’artista en contemplar-ne les obres… perquè l’autor de tota bellesa és qui els va crear». Sóc capaç de veure l’obra de Déu?

Is 61, 1-3a

El qui segueix de veritat l’esperit de la fe no pot fer altra cosa que el que ens diu el text: «L’Esperit del Senyor-Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits…» No cal seguir, fàcilment recordem el text en boca de Jesús mateix quan iniciava la seva tasca pastoral. Allò que anuncia Isaïes, a tu, què et suggereix?

Senyor, em convides a participar de la teva gràcia, que sempre sàpiga fer dignament el que Tu vols de mi.

Sv 6, 1-11

«Déu tindrà per sants els qui guarden santament una conducta santa… Anheleu, doncs, escoltar les meves paraules, deliu-vos per sentir-les, i aprendreu a comportar-vos com cal». Aquestes paraules i d’altres que anirem trobant són com una exhortació a fer una examen de consciència. Estem al final del cicle litúrgic i tot té aquest aroma.

Fes, Senyor, que el desig per Tu perduri sempre en mi.

Ez 47, 1-2.8-9.12

La festa d’avui recorda la primera catedral del nostre món, és a dir, la catedral del Papa; des de la seva càtedra, el primer pastor s’adreça als creients. És des d’aquest prisma que llegint la profecia d’Ezequiel se’ns descriu, amb la imatge d’un riu, la força transformadora de la Paraula predicada. És com l’aigua que: «corre per les valls… entra dins les aigües salades i les saneja». ¿Deixem que l’aigua de la Paraula flueixi lliurement perquè doni vida a allò que va morint?, o prefereixes construir-te dics i canals per obligar que la Paraula passi per allà on vol la teva voluntat?

Senyor, que les nostres obscuritats siguin il·luminades per la teva llum; dóna’m el bon sentit d’acceptar la teva voluntat.