Jeremies expressa els sentiments que produeix, d’una manera poètica, el desamor del poble creient, i recorda que el comportament de Déu és semblant al d’una persona que fa tot el millor per la seva estimada. I acaba dient: «El meu poble ha comès un doble mal: M’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes en roques esquerdades, que no tenen l’aigua». Si aquesta imatge de l’aigua l’associem al desert on la manca d’aigua fa impossible la supervivència, entendrem que sense una fidelitat envers Déu la vida de fe es fa impossible. ¿Avui, en què consisteix la font d’aigua vida. I què serien les cisternes esquerdades?

Senyor, desitjo que la meva vida no sigui inútil per a Tu.

El relat d’avui ens presenta la vocació de Jeremies. Ell era conscient de la seva immaduresa, per això diu: «Ah, Senyor, Déu meu, no sé parlar: encara sóc un noi». Però Déu replica: «No diguis que ets un noi… No els tinguis por: jo et faré costat». A vegades ens sentim ben poca cosa, incapaços de saber respondre adequadament; potser no tenim prou present que el Senyor és al nostre costat; i el que convenç més no és la capacitat de dir un bell discurs, sinó el convenciment amb què es diuen les coses de Déu; això només és possible si tens present que és al teu costat.

Senyor, no t’apartis de mi.

Hi havia una consciència en el poble d’Israel que consistia en veure l’experiència de l’exili, de la dispersió i de la pèrdua de Jerusalem, com un càstig a les seves infidelitats. Retornar de l’exili era experimentar la reconciliació amb Déu. En llegir avui el text de Miquees que ens proposa l’Església, ens dóna el clima de reconciliació o millor dit, de la misericòrdia de Déu. Només cal recordar: «Vós perdoneu les culpes, i a la resta de la vostra heretat, no li teniu en compte la infidelitat passada, i no us obstineu a castigar, perquè estimeu la bondat.» Al llarg de la història de l’Església hi ha hagut moments difícils en què ens n’hem apartat, i moments de retrobament amb el Senyor. En la teva història personal quin són aquests moments?

Senyor que, reflexionant sobre la meva vida, descobreixi els moments que, amb mi, m’he obert la teva misericòrdia.

Com a Israel, nosaltres no podem perdre de vista que hi haurà un temps que se’ns demanarà comptes del que hem fet. El profeta Miquees avui ho expressa així: «Posa’t dret i crida les muntanyes a judici… Poble meu, què t’he fet? ¿En què t’he molestat? Respon-me». Tenim resposta? Perquè «Ja t’han dit, home, on es troba el bé, què espera de tu el Senyor; espera que siguis just en l’obrar, que estimis la bondat i siguis humil amb el teu Déu».¿Quins són els fruits de les teves mans i del teu cor?

Senyor, jo sé que l’home que viu honradament veurà la salvació de Déu, que sigui coherent amb el que sé.

El relat d’avui ens descriu l’acolliment que va fer Abraham a tres desconeguts. No era potser el millor moment del dia; ens diu que van aparèixer «quan la calor del dia era més forta». Però el seu zel és per admirar-nos i, sobretot, avui dia que tots som molt cautes davant de desconeguts. El que importa d’aquell acolliment és que Abraham, sense desitjar-ho, ni esperar-ho, és objecte d’una promesa que veurà acomplida: «Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill». ¿Quina és la dificultat que trobes en tu per confiar  en persones que desconeixes? ¿Com podem veure el rostre de Déu en els qui s’apropen, amb els immigrants, per exemple?

Senyor que, com diu el salmista, aprenguem a obrar honradament i practiquem la justícia.

A qui no li agrada de ser socialment conegut i amb èxit? Recorda, però, el que diu Miquees: «Ai d’aquells que, del llit estant, planegen de fer mal, i ho compleixen així que es fa clar, perquè el seu déu són les seves mans.» Fas el que vols, com ho vols, i quan ho vols? Vigila que l’obra de les teves mans no substitueixi Déu; sense adonar-te’n series idòlatra.

Senyor, no vull fer la meva voluntat, sinó la teva.

Quan Isaïes anuncia a Ezequies la fi dels seus dies, aquest prega així: «Ah, Senyor, recordeu que m’he portat amb vós fidelment i amb tota sinceritat, i he fet sempre el bé, tal com vós voleu.» Podries fer aquesta pregària, ara? Senyor, només en tu reposa la meva ànima.

Amb Isaïes podem dir: «Senyor, estem atents al camí de la vostra llei, ens delim únicament pel vostre nom i pel vostre record. De nit us desitjo amb tota l’ànima, em deleixo per vós del fons del cor».

Només cal tenir present el que diu St. Benet: que el que pronuncien els teus llavis, el teu cor procuri de viure-ho.

Els assiris, diu el Senyor: «Són la vara amb què jo pego, el bastó amb què jo castigo». Però el rei dels assiris pensa: «Tot això és obra de la meva força, fruit de la meva destresa, de la meva intel·ligència». Per què ens ufanem tan sovint dels nostres èxits quan, som el que som, gràcies a Déu?

Senyor, que sàpiga reconèixer en mi l’obra de les teves mans.

En temps d’Acaz arriben notícies a la cort d’un atac a Jerusalem, la ciutat santa. El relat d’avui ens diu que: «El cor del rei i de tot el poble s’estremí». El profeta Isaïes és enviat al rei per tranquil·litzar-lo, però el missatge acaba amb un avís: «Si vosaltres no teniu fe, no us mantindreu». Quan reps una mala notícia sobre qüestions de l’Església o de la fe, tens present aquest avís del profeta?

Senyor, que tingui present que ets el Senyor de la història, de la meva i la de tots.

El llibre dels Proverbis hi llegim avui: «És el Senyor qui dóna saviesa; el coneixement i la intel·ligència…». Sant Benet ho va obtenir de Déu. Per què ni li ho demanes? Què esperes per fer-ho?

Moisès, adreçant-se al poble i proposant-li els manaments li diu al final del text d’avui: «Són paraules que tens molt a prop per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor». ¿Què és el que se’t fa difícil’ i que és el que se’t fa fàcil en el compliment dels teus deures com a creient?

Senyor, que visqui els teus manaments com el camí per viure a prop la teva llibertat.

Isaïes amb imatges grandiloqüents, fantàstiques i a la vegada simbòliques, ens explica la seva experiència de sentir-se a la presència de Déu. I davant la pregunta que fa el Senyor: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?». No dubte d’oferir-se: «Aquí em teniu: envieu-m’hi». Ets conscient que ara estàs a la presència del Senyor? Què li respons?

Senyor, purifica’m, que la meva resposta sigui neta, transparent.

(Aquesta pregària pot ser com una música de fons durant tot el dia.)

Sovint, quan ens sentim culpables, ens agafa una mentalitat comptable que consisteix a mirar si podem compensar amb altres fets les errades comeses. Però el que valora Déu de veritat són les actituds del cor; d’aquí que no ens ha d’estranyar que, davant la infidelitat d’Israel, el Senyor digui per boca d’Osees: «Presenta com una ofrena el teu penediment». En el meu cas, què vol dir això?

Senyor, tot jo sóc teu; pren-me i guia’m pels teus camins.

La imatge que ens proposa el profeta és la del pare que s’apropa per corregir el seu fill, i procura fer-ho amb cura i tendresa, però el fill se n’allunya. Això li dol. Ho diu així: «Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes». Fins aquí transmet uns sentiments ben humans que ens el fa proper i comprensible. Però si ens quedéssim aquí tindríem una visió de Déu parcial. El profeta ens anuncia l’amor omnipotent de Déu quan diu: «No satisfaré el meu enuig, no tornaré a devastar…, perquè jo sóc Déu, i no un home, sóc el Sant present dintre teu.» Tu tens aquesta visió de Déu? Intentes de viure com ens ensenya l’amor de Déu?

Senyor, que sàpiga acollir la teva santedat dintre meu.

Nosaltres que no vivim en un país pobre, ens pot passar com a Israel que: «…és un cep exuberant, que dóna molt de fruit. Com més abunda el seu fruit, més altars té, com més prospera el país, més pilars consagra. Ha perdut l’enteniment…». Així parla el profeta avui. ¿Vius dispers per causa de molts “interessos”? El profeta també et diu avui: « És una hora propícia per a consultar… el Senyor, que us anunciarà la felicitat». 

Senyor, que sempre us tingui present.

Osees denuncia que de la fe en Déu s’ha passat als ídols: «Del seu or i de la seva plata se n’han fet ídols…» Pot ser que no t’hi sentis al·ludit; però revisa’t que no sigui que, per tenir or i plata, diners, possessions, etc. el teu cor estigui especialment ocupat o preocupat, i no n’estigui tant per la llei de l’amor de Déu. Potser ets més idòlatra que no et penses.  

Senyor, que l’obra de les meves mans no em faci objecte de domini sobre els altres i esclau de mi mateix. 

Només la tendresa de Déu és capaç de respondre a la infidelitat del poble creient amb les paraules que ens transmet el profeta Osees: «Jo la convenceré i la conduiré al desert i li parlaré amorosament…» A cau d’orella Déu et parla d’aquesta manera quan ets conscient de la teva infidelitat. No el sents? Potser és que encara tens massa soroll d’ocupacions en el teu cor.

Senyor, que hi senti.

Jerusalem, (la referència que tenia tot creient, en els temps que el poble d’Israel se sentia especialment afeixugat a causa de l’exili, o per la manca de resultats visibles en el seu assentament com a poble) és vista com una mare, «sereu alletats amb l’abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet». ¿Als nostres temps podríem veure l’Església, com Jerusalem ho era pels israelites? Perquè la tinguis com a mare, què hi trobes a faltar? En què veus que es comporta i la tens com a mare?

Senyor, que sempre, en la teva Església, sàpiga trobar paraules de consol i aliment per a la vivència joiosa de la meva fe.

El missatge que ens ofereix l’Església del profeta Amós contrasta amb el dels  darrers dies. És l’altra cara de la moneda; així la lectura d’avui comença: «Diu el Senyor: “Aquell dia reconstruiré la casa de David… En repararé els esvorancs, n’aixecaré les ruïnes…”». Com consideres que hem de mirar la realitat que ens envolta, amb optimisme o amb pessimisme? T’ho dic, sincerament, a mi em sembla que cap d’aquestes dues maneres. Cal mirar amb esperança, fruit de la conversió.

Senyor, que hi vegi.

Amós denuncia l’ambició tramposa dels rics: «Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre». ¿No et sembla que avui això encara es fa, i que tractem els països pobres d’aquesta manera? Te’n sents responsable? Els governants que has votat actuen d’alguna manera així? Aleshores també, d’alguna manera, tu n’ets responsable.

Senyor, que no em desentengui com Caín de la sang del meu germà Abel.

Quan Amós profetitzava, incomodaven les seves advertències. Ho feia per mitjà d’imatges com la que ens presenta avui: «La teva dona farà de prostituta…» referint-se al poble creient. Molts van creure que aquesta manera de dir era una mena de complot polític contra el rei, i que darrera d’ell hi havia d’altres profetes que desitjaven imposar-se. Lluny d’això, Amós diu que ell no pertany a cap grup de pressió profètica, sinó que era un home senzill de poble: «El mateix Senyor m’ha pres de darrera dels ramats», i que el Senyor el va cridar per aquesta missió. Amós predica contra corrent: quan tot va bé (el regnat de Jeroboam estava en el seu zenit) anuncia que això no porta enlloc. ¿Què creus que avui caldria denunciar al teu entorn? ¿Hi estàs disposat? ¿També tu ets una persona corrent, com Amós, que no pertanys a cap grup de pressió eclesial?

Senyor, que la fidelitat a la teva Paraula sigui la meva única raó de ser i d’actuar.

El llibre dels Fets ens conta avui que Herodes: «Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan, i quan s’adonà que això era ben vist dels jueus, féu agafar també Pere.» Però el Senyor va enviar el seu àngel per alliberar-lo. Al llarg de la història sempre hi ha hagut poderosos que han volgut emmordassar l’Església. Pere i els seus successors en són els caps visibles. Quan l’Església ha viscut plenament lliure de qualsevol pressió ha pogut anunciar la Bona Nova. ¿Com consideres que, aquí i avui, viu l’Església?

Senyor, que sapiguem viure la llibertat servint la Paraula.

Amós ens ve a dir que si som capaços d’entendre el significat de les coses que es produeixen a la naturalesa, també hauríem de ser capaços de comprendre quan un profeta parla en nom de Déu. I acaba: «Prepara’t amb el teu Déu». Estigues ben segur que ara estàs davant Déu. Com t’hi has preparat?

Senyor, que la teva presència no m’aclapari, sinó que m’alliberi.

Amós fa veure en quina situació de corrupció viu el poble i, alhora, també fa veure que Déu és Déu de la història, per això anuncia que amb aquestes actituds tan negatives no se salvaran. Potser coneixes situacions injustes, què fas perquè no es produeixin?

Amb el salmista digues: «L’home que viu honradament veurà la salvació de Déu.»