Gn 18, 1-10

La festa d’avui, el que més vol subratllar és la capacitat d’acolliment. El text és ben conegut: quan Abraham acollint uns homes acull Déu mateix. Són molts els detalls que ens aporta la lectura, però l’important és l’actitud: no hi ha presses, i l’acolliment és una festa; es renta els peus dels hostes, es menja amb abundància… però el qui acull també és enriquit pel do de la vida: «L’any que ve tornaré aquí, i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.» Avui, quins haurien de ser els elements essencials per poder-ne dir: és un acolliment cristià?

Senyor, que m’has acollit en el teu si, que jo sempre sàpiga imitar-te.

Ex 34, 29-35

A Moisès, després d’haver parlat amb Déu, li resplendia la cara, ens diu el llibre de l’Èxode. L’experiència de Déu sempre és trasbalsadora, transformadora, i irradia la llum de Déu; i nosaltres som convidats cada dia a parlar amb Déu.

Senyor, com un nen que tu estimes m’atreveixo a dir-te: hola, vull mirar-te.

Ex 33, 7-11; 34, 5-9.28

El Senyor li diu a Moisès: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.» Avui ens ho diu a nosaltres. Deixem que ressoni en el nostre interior. Siguem eco de les seves paraules.

Ex 32, 15-24.30-34

Quan van fer el vedell d’or, el poble d’Israel en el fons volia fer com els altres pobles que els envoltaven. Quantes vegades nosaltres actuem per imitació, perquè ara es fa així, que no per les nostres pròpies conviccions?

Senyor, que no posi la confiança en coses que no poden omplir el meu interior.

Ac 4, 33; 5, 12.27-33; 12, 1b-2

El relat d’avui dels Fets dels Apòstols comença: «En aquells dies el testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar miracles». I acaba: «Més tard el rei Herodes féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan».El martiri dels primers cristians per donar testimoni de la resurrecció ha estat llavor per a molts en la fe.  Series capaç d’arribar fins al martiri?

Senyor, en els moments de prova que no us defraudi.

Ex 24, 3-8

El poble d’Israel quan rep la llei de Déu com un do, respon a una sola veu: «Farem tot el que diu el Senyor.»

Senyor, ajuda’m a dir-ho i a fer el que et dic: faré tot el que tu vols de mi.

Ex 20, 1-17

La llei que Déu va donar al poble d’Israel era perquè tothom la tingués com a referència en la seva manera de viure, i d’aquesta manera apropar els creients cap a Déu; era, per tant, un camí que portava cap a la llibertat de Déu. ¿Per a nosaltres, els manaments, ens són una càrrega o un camí que ens allibera i ens porta cap a Déu?

Senyor,  que trobi dintre meu, ben gravats, l’empremta dels teus manaments.

Ct 3, 1-4a

Com diu el Càntic dels Càntics, com va fer Maria Magdalena, també ho pots dir tu: «He trobat aquell que estimo amb tota l’ànima, l’he agafat i no el vull deixar.» Aquest que estimes, qui és?

Senyor, que sàpiga respondre amb amor al teu amor.

Ex 16, 1-5.9-15

A nosaltres ens pot passar com al poble d’Israel quan feia la travessia del desert, que davant les dificultats de la vida, rondinem, i ens costa de veure el do que cada moment Déu ens fa. Què és el que ara em costa més? ¿Déu hi podria fer alguna cosa sense que jo renunciï a la meva llibertat i a la meva responsabilitat?

Per què no li ho demanes?

Ex 14, 21 – 15, 1

Quan els israelites veieren que el Senyor havia fet una gran gesta a favor d’ells entonaren un càntic que comença: «Cantem al Senyor que s’ha cobert de glòria.» ¿Hem viscut nosaltres les gestes que Déu ha fet a favor nostre?

Inventem-nos un himne, dins del nostre cor, de reconeixement i d’agraïment.

Ex 14, 5-18

Els israelites a les portes del Mar Roig, adonant-se que els egipcis anaven al seu encalç, rondinen, es desesperen, la confiança en el Senyor trontolla. Quantes vegades nosaltres no fem com aquests israelites, que quan veiem que van mal dades rondinem, protestem, ens acovardim, en comptes de posar la confiança (pregària) en el Senyor?

Senyor, que no ens manqui mai la confiança i es manifesti la teva glòria!

Jr 23, 1-6

Quan es té la responsabilitat en el guiatge i, per tant, en la formació i els creixement d’una persona o d’un grup de persones, s’hauria de tenir ben present que, com els pastors amb les ovelles, aquesta missió és per servir Déu que és, en el fons, qui ens ha encomanat aquesta tasca; tant debò que no ens hagi de dir: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet».

Senyor, que tots els qui ens has encomanat responsabilitats dins l’Església, des de l’educació dels fills, fins a les comunitats cristianes, que sempre siguem uns dignes servidors teus.

Ex 12, 17-42

El llibre de l’Èxode ens diu que el Senyor, en una nit de vetlla, va fer sortir els israelites del país d’Egipte. El text ens fa saber que: «és la nit del Senyor.» Doncs bé,  el que ens està dient és que Déu, en la vetlla, descobreix el veritable camí, que no necessàriament és fàcil.  Estàs disposat a vetllar?

Senyor, vull viure la teva nit, com la que va viure Israel, el teu poble.

Ex 11, 10-12.14

El text ens recorda la nit pasqual, el pas cap a la llibertat. ¿Quants passos de llibertat donem nosaltres en el desert de cada dia?

Senyor que m’has donat la llibertat, ajuda’m i guia’m pel camí que mena vers el Regne.

Ex 3, 13-20

Moisès és enviat per Déu a alliberar el poble; ha d’actuar en nom de Déu: és el tret característic dels profetes. Avui hi pot haver profetes entre nosaltres els quals ens parlaran de Déu, en nom de Déu, per alliberar-nos. Ara bé, per poder-los descobrir em cal prendre consciència que en mi hi ha quelcom que necessita ser alliberat. Què és?

Senyor, despulla’m de tots aquells interessos que m’impedeixen escoltar els teus enviats.

Ex 3, 1-6.7a.9-12

Moisès sent com Déu el crida, i ell respon amb una total disponibilitat: «Aquí em teniu.» Estem sempre a punt per dir com Moisès: aquí em teniu? ¿Quina és la dificultat? És insuperable? Per què?

Senyor, rescata’m del meu egoisme.

Ex 2, 1-15a

Moisès, a causa de la persecució que hi ha contra el poble d’Israel, és abandonat quan tot just acabava de néixer. La filla del Faraó l’acull. Que n’hi ha d’infants que són abandonats i ningú no els adopta! Amb una notícia com aquesta, quins són els sentiments de les teves entranyes? Què hi pots fer?

Senyor, ensenya’m a mirar, amb els teus ulls, tots els orfes i els seus pares biològics.

Ex 1, 8-14.22

Israel comença a fer l’experiència de ser un poble explotat, oprimit. Recordem-nos avui dels qui són explotats, oprimits: des dels nens i nenes que de molt petits s’han de posar a treballar, fins als homes i dones que ho han de fer fins a l’extenuació.

Senyor, que el treball sempre dignifiqui la persona.

Pr 2, 1-9

El llibre dels Proverbis hi llegim avui: «És el Senyor qui dóna saviesa; el coneixement i la intel·ligència…». Sant Benet ho va obtenir de Déu. Per què ni li ho demanes? Què esperes per fer-ho?

Gn 49, 29-32; 50, 15-26a

Quan Jacob mor, els seus fills tenen por del seu germà Josep i tenen envers ell un actitud de súplica. A vegades nosaltres guardem una memòria molt viva dels torts que hem rebut. Josep en canvi, diu: «Jo no em vull posar al lloc de Déu.» Perquè només Déu és el qui pot jutjar. Com creus que es pot guarir el ressentiment?

Senyor, que per més greuges que hagi sofert, sàpiga viure amb la pau al cor.

Gn 46, 1-7.28-30

Josep retroba el seu pare, se li llença al coll i plora abraçat a ell. Segurament que nosaltres hem viscut retrobaments ben emocionants. Què és el que el fa emocionant? Per què era important?

Senyor, et dono gràcies pel que he viscut, i pel que he descobert en l’altre i m’ha commogut.

Gn, 44,18-21.23b-29; 45, 1-5

A Josep li van fer una mala jugada quan els seus germans el van vendre com esclau. Josep, ara que podria venjar-se pels maltractaments, reacciona ben diferentment i és capaç de fer un gest de perdó. Potser a nosaltres ens costa més de perdonar? ¿Oi que diem molt fàcilment en el res del Pare Nostre: «Perdoneu les nostres culpes, com nosaltres perdonem.»?

Avui quan preguis amb el Pare Nostre, fixa’t bé en allò que dius.

Gn 41, 55-57; 42, 5-7a

L’Egipte era una nació potent; Josep esdevé en ella un home important. Al voltant seu hi ha nacions que passen fam i reben ajudes. Nosaltres tenim la sort de viure en una nació que econòmicament està entre les més desenvolupades. ¿Som suficientment solidaris? Què hi puc fer jo?

Senyor, que sàpiga veure en els pobres aquest germà meu que tu estimes.

Gn 32, 22-32

La història d’avui en la qual Jacob lluita amb un desconegut que, al final, resulta ser Déu, ha estat comentada pels pares de l’Església amb diferents interpretacions. El que val és, que la relació amb Déu, sovint no és fàcil, i hom en pot restar marcat per sempre, com Jacob que se li deslloriga el genoll per causa d’un cop que es produeix en aquesta relació difícil. Jacob anava coix però content per haver estat beneït. No sé pas si molts de nosaltres ens agradaria tenir quelcom que ens hagi marcat per la nostra relació, a vegades difícil, amb Déu. ¿Tens alguna marca, en el teu cor, en la teva lluita amb Déu? Quin significat li vas donar, i quin n’hi dónes ara?

Senyor, que sempre sigui conscient de la meva relació amb Tu.

Gn 28, 10-22a

No sempre és fàcil explicar una experiència de Déu. Avui, per mitjà de la narració d’un somni, Jacob ens conta que «veié una escala que anava des de terra fins al cel, i els àngels de Déu hi pujaven i baixaven.» El que cal subratllar és la comunicació que té Jacob, i que el Senyor faci la promesa que li serà fidel: «Jo seré amb tu, et guardaré arreu on viuràs… Mai no t’abandonaré, ni desistiré de complir el que t’he promès.» ¿Has tingut, al llarg de la teva vida, la convicció que Déu, un dia, et va dir: no t’abandonaré? Què recordes? T’ha ajudat aquesta convicció?

Senyor, vull dir-te, no t’abandonaré; ajuda’m a ser coherent amb aquest compromís.