Eliseu és una persona que vivia molt bé, amb un futur clar, sobretot per aquells que pensen que el benestar futur està lligat a una posició econòmica folgada. Així ens el presenta en el relat d’avui, en un món molt pobre, ell «llaurava amb dotze parelles de bous»; però el fet que Elies l’hagués escollit com a deixeble tirant-li el seu mantell a sobre, fa que aquest renunciï a allò que té, per fer-se deixeble i successor del profeta Elies. Ell, doncs, segueix fidelment la crida que, a través d’Elies, Déu li fa. ¿Consideres que seguir Jesús és per un do que has rebut, o perquè és fruit de la teva exclusiva decisió?

Senyor, que estigui atent per escoltar-te i tingui el coratge de seguir-te.

La descripció que fa la lectura d’avui és la d’un poble devastat per la guerra. Sembla ben bé actual, perquè sembla la fotografia que podem trobar en tants i tants conflictes armats que només porten desolació. Aquesta lectura senyala la responsabilitat d’aquesta ensulsiada moral i física dels visionaris de torn; en aquest cas ens parla que: «les visions dels teus profetes eren falses i fictícies». La responsabilitat d’aquests dirigents ens la descriu quan diu: «no denunciaven les teves culpes per evitar el desastre, somiaven missatges falsos que t’han llençat fora del país». Evidentment la lectura fa referència a la caiguda de Jerusalem. Però més enllà d’una lectura política en podríem també fer una lectura espiritual; així ens podem adonar que si no es fa a fons i sincerament, en la vivència de la fe, la nostra vida personal i col·lectiva pot ser una desfeta. ¿Penses que en el si de la nostra societat hi ha missatges que indueixen a l’error? ¿Quins serien els criteris per descobrir-los?

Amb el salmista diguem: Recorda’t del poble que et vas fer teu, i que, per amor, vas redimir.

Hi ha imatges que expliquen molt millor el significat d’una festa que tot un tractat de teologia, perquè subratllen unes actituds en la vida que són fonamentals i, a més  a més, descriuen la relació de Déu amb els homes. Quan avui, l’Església ens convida a celebrar el Sagrat Cor de Jesús, el text d’Ezequiel és com un tresor de vida: «Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar… Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré reposar la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia». Cadascuna serà atesa segons les seves necessitats. Així Déu ho fa per tu; i tu ho fas igual pels altres?

Senyor, ajuda’m a veure en els altres les seves necessitats, i que jo posi en pràctica la generositat que m’ensenyes.

Si llegim el text d’Isaïes, les seves paraules ens evoquen la figura de Joan; per exemple quan diu: «Abans de néixer, el Senyor, em cridà… convertí els meus llavis en una espasa tallant…Ets els meus servent… estic orgullós de tu» Podríem trobar-me moltes més. ¿Què ens impressiona més de la figura de Joan Baptista? ¿Tu desitjaries de viure semblantment, amb la força i la missió del seu esperit?

Senyor, que com Joan, jo sigui un instrument per anunciar el teu do.

El poble, amb el pas del temps, havia oblidat el que prescrivia el llibre de la Llei, el qual, anteriorment, sempre havia estat el punt de referència de la seva fe. Avui ens descriu com retroben aquest llibre i, s’adonen, com estan lluny del compliment de la Llei perquè: «no han fet cas del que deia aquest llibre ni han complert el que hi ha escrit». Al Concilia Vaticà II va passar una cosa una mica semblant en alguns aspectes. Va ser un descobrir que per ser fidels a Déu havíem d’anar a les arrels de la nostra fe, llegint la Paraula de Déu. ¿Tu què has fet en concret? Com has anat a fons en la teva fe i en la lectura de la Paraula de Déu?

Senyor, que no deixi de reflexionar mai la teva Paraula i hi sigui fidel.

El llibre dels Reis ens conta com Senaquerib, rei d’Assiria, desafia el poble creient dient-li que Déu no té cap força per aturar-lo. Ezequies prega el Senyor i li respon que protegirà el poble, de tal manera, que no es faran efectives les amenaces de Senaquerib. Podem tenir, a vegades, el sentiment que ens envolta una mentalitat que ens fa dubtar de la nostra fe; hi ha tot un corrent d’opinió que sembla que s’imposa a la sensibilitat dels qui creuen. La pregària pot ser la millor defensa, com la que va fer Ezequies; cal però, que sigui sincera i oberta a la realitat que t’envolta. La teva pregària  és així?

Senyor, encara que vegi com triomfa la malícia dels homes que no perdi la confiança en tu.

La narració d’avui és un resum de la infidelitat del poble d’Israel i molts van ser deportats, és a dir, van perdre la seva identitat cultural perquè ja abans s’havien deixat seduir per altres formes culturals, i això els va portar a la pèrdua de la consciència creient. Ens ho diu així: Això succeí perquè els Israelites havien pecat contra el Senyor, el seu Déu, que els havia tret d’Egipte… havien adorat altres déus, seguint els costums de les nacions que el Senyor havia desposseït a favor d’ells». ¿Quines serien aquelles coses que de cap manera els creients d’avui dia no hem de perdre per conservar la nostra pròpia identitat de creients?

Senyor, necessitem profetes que ens menin pel bon camí de la fe.

En el text d’avui apareix un personatge que el trobem en la recitació de la pregària eucarística I, quan després de la consagració del pa i del vi, el sacerdot diu: “Digneu-vos a mirar complagut aquesta ofrena; i accepteu-la, com us dignàreu a acceptar… l’oblació pura que us oferí Melquisedec, el vostre gran sacerdot.” Això fa referència al text d’avui quan diu: «Melquisedec… portà pa i vi. Com que era sacerdot del  Déu Altíssim…» Tot sacerdot quan presenta una ofrena a Déu, mai no la fa únicament per ell mateix, sinó en nom de tothom; tu, quan ofereixes quelcom a Déu hi dones la mateix intenció que ha de tenir el sacerdot?

Senyor, que la meva generositat tingui amplitud de mires, que com els sacerdots tingui presents a tothom, especialment als qui més ho necessiten.

Els caps del país de Judà demanen al rei un canvi; i això els porta a abandonar el temple del Senyor i «donar culte als troncs sagrats i als ídols». L’esperit del profeta Zacaries s’aixeca contra aquesta situació i és assassinat. I el relat ens explica com entra la decadència en els costums del poble. El desig de canvi gairebé és connatural en cada generació, però cal que ens preguntem per què volem canviar, i en què.

Senyor, que el meu desig de canvi sigui sempre per servir-te i no per servir-me.

La història que avui ens conta el llibre dels Reis és molt semblant a d’altres històries on, l’ambició del poder, arriba a encegar tant, que trepitja, sense miraments, el dret del qui hauria de ser legítim hereu. La història dels homes sempre la trobem farcida d’ambicions. Potser nosaltres no hem arribat a matar, però, a vegades, hi ha crítiques que, exagerades, d’alguna manera maten el prestigi i, tot plegat, perquè no ens han elegit a nosaltres.

Posa en el teu cor la pregària del salm: «El meu cor no és ambiciós, ni són altius els meus ulls. Visc sense grandeses ni pompes massa altes per a mi.»

La lectura que ens proposa l’Església és un elogi a l’acció del profeta Elies. Recordar els fets que ens han ajudat a créixer com a creients pot ser una bona forma de viure agraïts.

Senyor, al llarg de la meva vida has posat persones que m’han fet aprofundir la meva fe. Gràcies, Senyor.

El text d’avui ens descriu com Elies va ser endut al cel, i com Eliseu hereta el carisma profètic d’Elies. Et sembla que al teu voltant hi ha qui ha heretat el carisma profètic?

Prega per ell, perquè amb la seva vida ens ajudi a viure d’acord amb el voler de Déu.

Avui veiem una acció típica dels profetes. Elies, inspirat per Déu, anuncia a Acab el seu futur per la maldat que ha comès contra Nabot. Acab, davant la paraula del profeta, canvia d’actitud: «S’esquinçà la roba, es vestí de sac negre, dejunava i dormia vestit de sac i anava a tot arreu amb un posat trist». La paraula del profeta l’havia convertit. Què haig de fer si he eliminat del meu cor algú que m’és proïsme?

Senyor, que ressoni en mi la veu del qui profèticament em fa veure el meu pecat, i tingui el coratge de convertir-me.

Acab, el rei, desitja ampliar les dependències del seu palau i vol, comprar o permutar, la vinya que té Nabot tocant al palau. Aquest s’hi nega i contraria el rei. La reina, coneixedora del fet, trama una falsa acusació contra Nabot, del tal manera que aquest és condemnat a mort. Eliminat l’obstacle, Acab es queda amb la vinya. Quantes vegades el desig d’expansió, de creixement del ric mata el pobre que gairebé no té res! Hi ha moltes maneres de reaccionar davant la contrarietat d’un pla que ens faci gràcia. Com reaccionem si no ho aconseguim? A vegades retirar la salutació a una persona perquè t’ha contrariat, és una manera d’eliminar-la de la teva vida, una manera de matar-la. Ho has fet això?

Senyor, que sàpiga ser sempre germà del meu proïsme.

Les primeres paraules del text ens poden orientar sobre la forma com hem apropar-nos al misteri de Déu: «Això diu la Saviesa de Déu: “De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís”» Podem tenir la temptació de pensar que el que no es pot tocar no val; en canvi la Saviesa és una realitat que va més enllà de tot intent de voler cossificar la fe en Déu. Avui tenim una invitació a contemplar el misteri de Déu. Calla. Mira. Accepta. Gaudeix.

Senyor que la teva Saviesa impregni la meva ànima.

El llibre dels Fets ens relata que Bernabé va ser enviat per la comunitat de Jerusalem a Antioquia. «Tan bon punt hi arribà, veié els fruits de la gràcia de Déu, ell, que era un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe, se n’alegrà, i els encoratjava a mantenir-se fidels al Senyor» Possiblement nosaltres hem vist l’Esperit en moltes persones; ens n’alegrem?

Senyor, beneïu tots aquells que treballen per l’amor i la unitat de les comunitats que us volen servir.

El profeta Elies va tenir una vida impregnada de fets que avui en diríem impactants. La seva obediència a Déu és impressionant perquè mai no es va fer enrere, malgrat que, a vegades, podia significar un risc per a la seva vida. Estava «ple de zel per vós, Senyor». Però el que és important de la lectura és que Déu fa conèixer la seva presència no a través d’una ventada, o d’un terratrèmol, o d’un foc,  és a dir de formes impactants, sinó per mitjà del «so d’un aire suau». Avui també es fa present Déu als creients; reconèixer la seva presència és molt important. A la llum de l’experiència del profeta Elies, quins indicis ens poden ajudar a reconèixer la presència de Déu?

Senyor, busco la teva presència; dóna’m la percepció que tingué Elies.

Elies després de demostrar que ell era un autèntic profeta i desemmascarar els falsos profetes de Baal, el veiem avui intercedint per la pluja. Preguem sovint al Senyor, no per un bé particular, sinó per les necessitats del nostre poble?

Compadeix-te, Senyor, compadeix-te; tenim tanta necessitat del teu bé.

El relat del llibre dels Reis ens diu que Acab reuní el poble i els profetes de Baal que eren 450; en canvi del profetes de Javhè només quedava Elies. La desproporció era molt gran, però el profeta Elies demostra davant el poble que en el  sacrifici d’un vedell només hi reïx ell, malgrat que la víctima havia estat abundantment mullada. Els profetes de Baal feren el ridícul. Elies abans de pregar Déu que encengui el foc per al sacrifici fa aquesta pregària: «Escolteu-me, Senyor, escolteu-me. Que aquest poble reconegui que vós sou l’únic Déu: convertiu el seu cor.»

Per què no ens fem nostra aquest pregària i la repetim sovint?

La sequera ha agafat a tot el país. El profeta Elies ha escoltat el Senyor i li demana que es traslladi a Sarepta perquè allà una viuda el mantingui.  Ho fa així i a l’entrada del poble troba la viuda i li demana el que aleshores havia de ser el valor més preciós: l’aigua; i quan la dona li ho anava portar li demana també menjar; la dona li confessa la seva pobresa extrema; només lli queda «un grapat de farina i una mica d’oli» per ella i el seu fill. Però la dona és capaç de confiar amb Elies quan li diu: «primer fes un panet per mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per tu i el teu fill». La història d’avui s’acaba amb aquest comentari: «no es va buidar el pot de farina ni s’abaixà l’oli de la gerra» ¿Què hauries fet si et trobessis en el lloc de la viuda? ¿I per què no et poses en el lloc de Déu, i mires que almenys una persona pobra tingui assegurada la subsistència d’ella i la seva família?.

Senyor, voldria ser generós, dóna el coratge de ser-ho com la viuda de Sarepta.

La memòria que avui l’Església ens convida a celebrar ens parla d’una funció que el Concili Vaticà II va subratllar és que mirem Maria com la primera creient, és a dir la primera persona que va creure en Jesús, però sempre vinculada amb la resta del creients: aquest és la descripció que trobem en el text d’avui. Maria prega amb els apòstols. ¿Quan pregues tens present que no ets tu sol? Ets conscient amb qui vols estar en comunió?

Senyor, que amb Maria, sàpiga escoltar-te, obeir-te, acceptar-te.

El text descriu la diada de Pentecostès: els apòstols començaren a expressar-se en diversos llenguatges i ens diu que gent provinent de tot arreu: «quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva llengua, però el que és veritablement important és l’afirmació darrera del relat: «tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.» Aquest és un dels distintius d’aquells que són posseïts per l’Esperit Sant: proclama les grandeses de Déu.

Gràcies per les meravelles que fas a tots els homes i dones; que cadascú de nosaltres siguem, almenys, una espurna de la teva llum.

La darrera lectura dels Fets dels Apòstols ens diu que: «Un cop a Roma, van permetre a Pau de viure en una habitació privada, amb el soldat que el guardava… I passà dos anys sencers en aquell apartament llogat… i obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». Pau, presoner, no para de predicar; i nosaltres què fem? Fins i tot els qui estem impedits, com ens ho fa veure Pau, podem anunciar la Bona Nova. Què més em fa falta?

Senyor, dóna’m la força i el coratge de Pau. Avui demana-ho això tantes vegades com puguis.

Festus explica al rei Agripa i Berenica el cas de Pau que, presoner perquè ha apel·lat al Cèsar com a ciutadà romà, és acusat per una qüestió: «de la seva religió, sobre  un tal Jesús mort, que Pau afirma viu.» Creieu que avui hi hauria molta gent no  creient que té clar que el nucli de la fe en Jesús és precisament el fet de la resurrecció?

Senyor, dóna’m una fe transparent, profunda i clara; i que jo tingui la força de viure-la sincerament.

El relat d’avui ens fa veure que Pau era hàbil a l’hora de defensar-se. Així ens diu que ell: «sabia que allí uns eren  saduceus i uns altres fariseus.» i per això planteja la seva fe en la resurrecció dels morts; la qual cosa provoca una discussió molt aferrissada, dividint l’assemblea que l’acusava. De tal manera que el tribú es va veure obligat a protegir Pau. Però també convé subratllar les darreres paraules del text d’avui: «La nit següent el Senyor se li va aparèixer i li digué: «Coratge! El  testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l’hauràs de donar a Roma». ¿El Senyor et podria dir també que tinguis coratge, perquè el testimoni que has donat fins ara, l’hauràs de donar a un altre lloc?

Perdona’m, Senyor, per les vegades que he estat covard a donar testimoni de la meva fe.