Això ens remarca Isaïes: «Diu el Senyor: “Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia».
Què faré avui perquè la meva vida s’il·lumini? Isaïes ens ho diu ben clar: fent obres de misericòrdia.
Isaïes posa en boca de Déu: «L’únic dejuni que jo aprecio és aquest. Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes miques els jous de tota mena». Quins són els meus jous?
Senyor, que els sàpiga veure.
Al Deuteronomi hi llegim: «Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en Ell hi trobaràs la vida». Efectivament en l’amor sempre hi trobarem aquests dos trets que l’acompanyen: l’obediència i la fidelitat. Sóc capaç d’estimar obeint?
Jesús ho va fer fins a la creu, i un cop ho va fer ens va obrir, per a tots, la vida en la resurrecció.
Per mitjà del profeta Joel, Déu ens envia un missatge ben clar: «Ara, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor…. Esquinceu-vos el cor, i no els vestits!» Avui que comencem la quaresma, és l’hora d’anar al fons de la nostra vida, del cor com ens diu la lectura, i no quedar-nos en aspectes més superflus, com poden ser els vestits. La crida que se’ns fa no és per aparentar, sinó per transformar la nostra vida. Segons el teu punt de vista, en què ha de consistir convertir el cor i què seria esquinçar només els vestits?
Senyor, que aquests dies sàpiga obrir el meu cor al Teu cor.
Avui ens toca reflexionar sobre la història de Noè; la causa ens ho diu al començament: «El Senyor veié com creixia la malícia dels homes, i que d’un cap a l’altre del dia no pensaven sinó en fer mal», però Noè era just i Déu volgué salvar tot el que havia creat per causa d’ell. El mal, certament està instal·lat a la terra, però si hi ha homes com Noè serà possible salvar tot el que dóna vida. Tu, a quina banda estàs? Què fas?
Senyor, mira benvolent les nostres obres i apiada’t de nosaltres.
L’enfrontament de Caín a Abel és prou conegut; sabem que «el Senyor es complagué en Abel i en l’ofrena que li presentava, però no en Caín ni en la seva ofrena». Caín en lloc de revisar la seva vida i els seus fruits, es revolta contra el seu germà fins a fer desaparèixer el que ell entenia com un competidor que el guanyava. ¿Quins són els teus sentiments quan ben a prop teu hi ha algú que està reeixint molt millor que tu? No et sembla que molts conflictes humans, nacionals, i internacionals, poden ser fruit d’actituds com la de Caín? Tu t’has sentit fiblat per aquests sentiments? Com guarir-los?
Senyor, allibereu-me de l’enveja i el ressentiment.
El text ens descriu que la malaltia de la lepra tenia com a conseqüència l’aïllament social. Ens diu que els qui tenien el mal de la lepra havien d’anar «escabellats, amb els vestits esquinçats… i havien de cridar: impur, impur» Davant situacions d’aïllament social, quina és la teva actitud?
Senyor, que faci amb els marginats el que Tu vas fer.
Viure al paradís, viure amb Déu, ens ve a dir el text d’avui, només és possible quan el cor és net, innocent; tot allò que l’aparta d’aquest objectiu, ens treu la possibilitat de viure amb Déu i per a Déu. En el fons, el que és dramàtic no és tant que Déu expulsi l’home i la dona del paradís, sinó que l’home i la dona, a causa de l’ambició que corromp, faci impossible conviure amb la netedat i la innocència de Déu, com passava al paradís. Des d’aleshores, el desig de tot Adam i de tota Eva és retornar al paradís, al Regne de Déu, al Cel; és a dir, viure plenament en Déu. Aquesta és la tasca que demana l’esforç de tota la vida.
Calma’t Senyor, sigues pacient amb les teves criatures.
Quan Adam i Eva mengen de l’arbre prohibit, el text ens diu que : «se’ls obriren els ulls», però, aquest coneixement, tal com el Senyor-Déu ho havia dit, els portà a la mort; en el fons van passar de la innocència, a la malícia, perquè s’adonaren de la seva limitació i volgueren amagar-se.
Senyor, vull recordar la teva mirada; perdona la meva malícia.
«Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn». Amb aquestes paraules se’ns indica la igualtat de l’home i de la dona; i és en aquesta igualtat que es forma la veritable unitat «des d’aquell moment, ells dos formen una sola família» ¿Què ho fa que encara hi hagi discriminació per causa del sexe?
Senyor, que sempre sàpiga veure en l’altre el reflex de la meva pròpia imatge.
En aquesta festa de Santa Escolàstica, germana de Sant Benet, les paraules del profeta Oseas: «Et faré per sempre la meva esposa i seré per a tu un espòs bo, fidel, amorós i compassiu», recorden el llenguatge d’un enamorat. Però aquestes paraules són paraules de Déu, perquè, efectivament, és Déu qui estima. També nosaltres estem enamorats de Déu? Au, què esperes per declarar-t’hi avui?
Continua el relat de la creació. Fa l’home a imatge de Déu, i acabada aquesta obra i posant-ho tot a les nostres mans, acaba comentant: «Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.»
Pren consciència que ets imatge de Déu, i que Ell mateix, veient-te diu: ets bo de debò. Quina és la teva reacció, el teu sentiment?
El primer que trobem quan obrim la Bíblia és el relat de la creació. Mirem el nostre voltant i fem l’exercici d’observar amb la mirada de Déu; digues, a poc a poc, i les vegades que calgui la resposta del salm responsorial: «Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet.»
Job explica la seva situació desesperançada: «A mi m’ha tocat per herència passar mesos en va», es queixa als seus amics. Hi ha persones que se senten plenament identificades amb aquests sentiments de Job. Només Crist és el qui veritablement ens comprèn, ens estima i ens allibera dels mals de l’ànima.
Senyor, conforta els cors desfets.
La carta als cristians Hebreus arriba a la seva fi i ens aconsella primerament: «Oferim a Déu, per Jesucrist, una acció de gràcies perpètua, fruit dels llavis que lloen el seu nom.»
Observa’t: els nostres llavis lloen el nom de Déu, o passem més temps demanant?
Senyor, gràcies pel do de la vida que m’has donat perquè així he conegut que estimaves a tothom.
Les recomanacions que avui se’ns fa tenen el to de dir-nos: recorda’t de l’altre quan et necessiti; i també ens diu: «Feu memòria dels qui us van guiar i us van anunciar la Paraula de Déu.» ¿Et recordes de qui et va començar a parlar de Déu? Per què creus que aconsella tenir-los present?
Senyor, que sigui fidel als ensenyaments dels meus pares en la fe.
El text d’avui ens presenta les dues maneres d’entendre i viure la relació amb Déu, per mitjà del símbol de dues muntanyes: Sinaí i Sió; l’una la trobem a l’AT i l’altra al NT. D’una banda la muntanya del Sinaí està descrita com una experiència: «tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta». L’altra és la muntanya de Sió… «la Jerusalem celestial, l’aplec festiu… .els esperits dels justos… Jesús, mitjancer de la nova aliança». La de l’AT és esborronadora, esglaiadora. La del NT és una festa alliberadora: un aplec festiu. De quina de les dues experiències et sents més a prop? Per què?
Senyor, que la meva relació amb Tu em faci viure amb autenticitat.
Celebrem i recordem a Montserrat la dedicació de la Basílica. A l’Eucaristia llegim el profeta Isaïes que ens diu el sentit que han de tenir els temples: «els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració.»
¿Quan entres en un temple, hi vas amb l’esperit de celebrar-hi una festa, la festa que Déu t’estima?
Senyor, que en sou de gran; la vostra casa és un aixopluc pels pobres, consol pels pecadors, esperança pels entristis, alegria pels qui ploren, goig pels que t’adoren.
Hi ha la tradició que, avui, en moltes llars es desmunta el pessebre, perquè la festivitat d’avui es viu més com la conclusió o coronament de tot el significat de les festes nadalenques. El text que l’Església ha escollit del profeta Malaquies s’ha entès com una predicció de la presentació de Jesús al temple; així podem llegir: « El Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple.» I des d’aquesta perspectiva ho entén l’evangelista Lluc.
Senyor, que com el profeta Simeó que esperava veure’t, i es va alegrar, dóna’m la intel·ligència per descobrir-te, i ho sàpiga agrair.
La fe ha fet possible que hagi hagut homes i dones, com s’esmenta en l’Antic Testament, que hagin estat capaços de realitzar proeses extraordinàries, meravelloses i heroiques. Però, en acabar el text d’avui, afirma: «cap d’ells no arribà a posseir les promeses, perquè Déu… no volia que ells les obtinguessin sense nosaltres.»
Senyor, per què tens aquesta paciència amb nosaltres? ¿Què haig de fer per viure les Teves promeses?
Avui, com en el seu dia va fer Moisès, el Senyor ens diu: «Jo faré que s’aixequin d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». Mira al teu voltant, ¿hi ha qui, quan parla, amb les seves paraules ens recorda la Paraula de Déu? Podríem dir-ne un profeta?
Senyor, que sapiguem escoltar, amb bona voluntat, els qui ens envies.
El text d’avui subratlla la figura d’Abraham, i ens va desgranant tots els aspectes que podem admirar d’aquest personatge; abans de fer-ho en cadascun d’ells comença sempre amb aquestes paraules: «Gràcies a la fe…» Però, perquè no hi hagi dubtes pel que podem entendre per fe, diu això: «Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem…»
Doncs bé, prenguem per model Abraham i contestem-nos què posseïm anticipadament, què coneixem per endavant.
Senyor, que sempre sigui conscient que em posseeixes: sóc teu i Tu m’ho dónes tot
El record de situacions passades que, per causa de la fe, hom va ser víctima de maltractes i sofriments, és el resum de la primera part del text que avui podem llegir de la carta als Hebreus. És comprensible que, davant un ambient tan hostil, nasquessin desigs de fer-se enrera, però l’autor de la carta diu: «Només sofrint amb constància podrem complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès.»
Segurament que ara no vivim una situació semblant i l’expressió “sofrir amb constància” no la tenim en el nostre llenguatge espiritual. Què hi ha en nosaltres que aquesta expressió ens pugui fer basarda? Obtenir la promesa de Déu ens mou a alguna cosa?
Senyor, que jo sigui coherent amb la darrera frase de la lectura d’avui: no sóc dels qui es fan enrera.
La carta als Hebreus ens aconsella: «Estiguem atents els uns als altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres.» Segurament que som prou conscients que hem d’estimar i fer gestos generosos; però què haig de fer per animar els altres a fer el mateix?
Senyor, que la meva vida tingui una actitud semblant a la que Tu vas tenir amb els deixebles d’Emaús.
Jesucrist, «amb una sola oblació, ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats» ens diu el text de la carta als hebreus. Jesucrist, doncs, amb la seva donació personal fa possible que avui tots siguem santificats; és a dir, ens ha obert les portes a la comunió amb Déu, a la santedat de Déu.
Senyor, que la meva vida manifesti la força de la teva redempció.