Avui, dia 16 de novembre, celebrem la festivitat de: santa Margarida d'Escòcia, reina; i santa Gertrudis, verge.


Santa Margarida d'Escòcia, reina

D'origen anglès, nasqué a Hongria vers el 1046, on es trobaven exiliats els seus pares. Després de la conquesta normanda d’Anglaterra, la seva família es refugià a Escòcia, on l’any 1070 es casà amb el rei Malcolm III. Tingueren vuit fills, entre els quals hi hagué tres futurs reis. Exercí un notable influx tant cultural com religiós; per la seva cultura, el seu sentit polític i sobretot la seva caritat, contribuí molt a la vitalització religiosa del seu poble. Les portes del seu castell a Edimburg s’obrien per acollir, ajudar i assistir els pobres i els malalts; per a ells féu construir hospicis i albergs. Va ordenar el dejuni quaresmal, recomanà la confessió freqüent i la missa dominical, difongué l’educació religiosa i promogué la construcció d’esglésies i monestirs.

L’any 1093, en assabentar-se de la mort del seu marit i del seu fill, digué: «Déu Omnipotent, us agraeixo enviar-me una aflicció tan gran en els darrers moments de la meva vida. Espero que, amb la vostra misericòrdia, serveixi per a purificar-me dels meus pecats». Moria tres dies més tard, el 16 de novembre. Fou canonitzada el 1250 i és patrona d’Escòcia.


Santa Gertrudis, verge

Nasqué cap a l'any 1256 a Eisleben, a Saxònia. Als cinc anys fou confiada al monestir de Helfta, a la regió germànica de Saxònia. Encara que oficialment eren monges benedictines, van simpatitzar amb els ideals cistercencs, en una mena de pont entre les dues tradicions. A Helfta aconseguí una sòlida formació humanística i teològica, i, pel que fa a la branca artística, excel·lia en el domini musical i en la il·lustració de manuscrits.

Tingué l'habilitat d'harmonitzar la seva devoció al Cor de Jesús amb una vivència litúrgica sòlida: «Vas voler admetre’m en la deliciosa intimitat de la teva amistat, posant a la meva disposició el teu Cor diví, a fi que trobés en aquest tota la meva felicitat». Per a ella, cada moment de la litúrgia, la Missa i l’Ofici diví era una comunicació directa amb Jesús, no com una repetició ritual, sinó com una realitat mística present: «quan cantàvem l’Ofici Diví, veia el Senyor Jesús que s’alçava enmig del cor, vestit amb una túnica resplendent, i de cada paraula que sortia dels nostres llavis en feia una joia per coronar el seu cap».

Va escriure diverses obres, entre les quals destaca El missatger de l’Amor Diví, on recull les seves experiències místiques.S'adormí en el Senyor vers l’any 1302 amb gran serenor, envoltada de les monges: «O Jesús del capvespre, fes que dormi un somni tranquil i que assaboreixi el descans que Tu has preparat per a qui t’estima». El seu culte fou aprovat el 1738.