Avui, 21 de juliol, celebrem la festivitat de sant Llorenç de Brindisi, prevere i doctor; i la del profeta Daniel de l’Antic Testament.


Sant Llorenç de Brindisi, prevere i doctor

Juli de Rossi nasqué a Brindisi, Itàlia, el 1559, i en vestir l’hàbit al convent dels caputxins de Verona rebé el nom de Llorenç. Estudià a Pàdua i Venècia, on mostrà una gran habilitat per a les llengües: llegia i parlava amb fluïdesa l’italià, el llatí, el castellà, el francès, l’alemany, el bohemi, el grec, el siríac i l’hebreu. Ordenat prevere el 1583, dugué a terme una gran tasca com a predicador arreu d’una Europa molt sacsejada en el seu temps, i es dedicà especialment a la conversió dels jueus i dels protestants. La seva facilitat per a la predicació li venia, com deia ell mateix: “en bona part de la meva bona memòria. En una altra bona part, del fet que dedico moltes hores a preparar-me. Però la causa principal és que encomano molt a Déu les meves predicacions; quan començo a predicar, se m'oblida tot el pla que tenia i començo a parlar com si estigués llegint un llibre místic vingut del cel”.

La seva contemplació anava acompanyada sovint de fenòmens místics, sentiments i llàgrimes, especialment quan celebrava la Missa —que acostumava a durar hores—, i en el seu amor apassionat a la Mare de Déu. S'esforçava, a més, per mostrar-se sempre alegre.

Del 1602 al 1605 fou vicari general de l’Orde dels Germans Menors Caputxins, on es preocupà per l'estricta observança de la regla. Amb l'ajuda dels jesuïtes, va establir convents caputxins a Àustria i Alemanya, promovent la Contrareforma. Exercí de diplomàtic en diverses missions per reconciliar prínceps enfrontats i fou un gran animador de la lluita contra els turcs. El 22 de juliol de 1619 morí a Lisboa, possiblement enverinat, durant una missió diplomàtica prop de Felip IIId’Espanya.

Fou canonitzat el 1881 i reconegut el 1959 com a doctor de l’Església amb el títol de “Doctor Apostolicus”. Deixà escrita una gran quantitat d’obres teològiques, exegètiques i homilies, moltes de les quals destinades a la conversió de jueus i protestants.


Sant Daniel, profeta de l’Antic Testament

El llibre bíblic de Daniel, a la Bíblia hebrea, forma part dels Escrits i no el considera profeta, mentre que per als cristians és un dels quatre profetes majors de l’Antic Testament, juntament amb Isaïes, Jeremies i Ezequiel. El nom de Danielsignifica “Déu és el meu jutge”, cosa que mostra que Déu es preocupa dels qui no tenen defensor.

El llibre narra la història d’un jove jueu deportat a Babilònia que es manté fidel al Déu d’Israel. Juntament amb altres dos joves jueus, és allotjat al palau reial i educat per ser escriba dins de la cort de Nabucodonosor II, formats en la cultura mesopotàmica i aprenent la seva llengua i la seva tradició literària. A partir d'aquí, el llibre mostra com Déu dona a Danieluna gran saviesa i fortalesa, de manera que destaca en la seva vessant d’intèrpret de somnis dels reis Nabucodonosor II i Baltasar, o de jutge, com ens narra el passatge de la casta Susanna. Déu també protegeix els joves tant dins del forn ardent com a la fossa dels lleons. L’escrit ens els mostra sovint pregant; en destaca l’himne de lloança dels tres joves que, des de dins del forn on havien estat llançats pel rei, convida tota la creació a lloar Déu, creador i salvador de tot.