Avui, 20 de juliol, celebrem la festivitat del profeta Elies, de l’Antic Testament; de santa Margarida d’Antioquia, verge i màrtir; i de sant Aureli de Cartago, bisbe.


Sant Elies, profeta de l’Antic Testament

Gran profeta que apareix enmig de la història del poble d’Israel per reivindicar el nom de Déu davant la idolatria i la injustícia. El nom d’Elies significa “el Senyor és el meu Déu”. Portà una vida solitària a l’est del Jordà cap al segle IX aC,i s’abrandà de zel per la fidelitat a l’Aliança al mont Carmel. El llibre del Siràcida diu d’ell: “Llavors s’aixecà el profeta Elies: era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa” (Sir 48,1). Un exemple sorprenent de la seva força profètica el trobem quan s’enfronta amb els seguidors de Baal al mont Carmel (cf. 1 Re 18), i en la trobada amb el Senyor a l’Horeb en el rèmcul d'un ventijol suau (cf. 1 Re 19).

Complida la seva missió, és endut al cel per un carro de foc (2 Re 2,11-12). Tingué continuïtat primerament en el seu deixeble Eliseu (2 Re 2) i, més tard, en la persona de Joan Baptista (Mt 17,10-13). Com a representant de tots els profetes de l’Antic Testament, aparegué al costat de Jesús en el moment de la Transfiguració (Mt 17,3).


Santa Margarida o Marina d’Antioquia, màrtir

Segons l’hagiografia clàssica, al segle III, era filla d’un sacerdot pagà i conegué la fe mitjançant la seva dida, i es batejà a l’edat de 12 anys. És una màrtir d’Antioquia de Síria que fou martiritzada i decapitada durant les persecucions de finals del segle III. Fou molt popular durant tota l’edat mitjana.

La Llegenda àuria explica que a la presó fou visitada pel diable en forma de drac, que se l’empassà; però ella, armada amb una creu, aconseguí sortir-se’n. Per això se l’acostuma a representar amb un drac als peus i és invocada per les dones embarassades per tenir un bon part.


Sant Aureli de Cartago, bisbe

Pels volts de l’any 391 o 392, poc després que Agustí rebés el presbiterat a Hipona, fou ordenat bisbe de Cartago, un càrrec que comportava ser primat o patriarca d’Àfrica, cosa que el convertí en un dels prelats més importants de l’Església d'aquell moment. Malgrat que l’Església africana estava fortament dividida per heretgies donatistes i pelagianes, així com per la permanència de costums pagans, treballà amb determinació i amb esperit conciliador per la puresa de la fe cristiana.Va convocar diversos sínodes i concilis de bisbes africans. Morí l’any 430.