Avui, dia 22 de maig, celebrem la festivitat: de santa Joaquima de Vedruna, religiosa; de santa Rita de Càssia, religiosa; i la de santa Júlia de Cartago, màrtir.

Santa Joaquima de Vedruna, religiosa

Va néixer l'any 1783 al Raval de Barcelona. De joveneta volia ser monja carmelita. Però es va casar a setze anys. Vídua amb nou fills als trenta-tres, visqué els alts i baixos del manteniment de la família, en unes circumstàncies delicadíssimes. S'establí a Vic, al Mas Escorial, que era propietat del seu marit. Allà es dedicà a l'educació dels fills, a l'administració del patrimoni i a les obres de caritat: “Déu ens crida contínuament, i nosaltres li farem el sord?”.

Paral·lelament, començà una obra de servei als malalts i a l'educació de les noies, que cristal·litzaria l'any 1826, en la fundació d'una nova congregació animada pel caputxí fra Esteve d’Olot, però que per influència del bisbe de Vic adoptà la regla carmelitana: “les Carmelites de la Caritat”, conegudes popularment com a “germanes vedrunes". Una de les seves màximes és: “Fes-te càrrec dels defectes de les persones amb qui convius: és una manera d’anar fent bo el nostre cor”.

Passà la resta de la seva vida entre les relacions familiars i les necessitats de la congregació. Havent suportat amb serenitat tota mena de vexacions, morí colpida pel còlera en 1854 i fou pujada als altars l'any 1959.

Santa Rita de Càssia, religiosa

Va venir al món prop del poble de Càssia a l'Úmbria italiana, cap a l'any 1371. Pagesa, casada i mare de dos fills que moriren de la pesta, el seu espòs, un home brutal, fou assassinat. La nostra santa va decidir aleshores, entrar al monestir de les agustines, de santa Magdalena, on va viure quaranta anys de vida de pregària i de devoció a la passió de Crist. Fruit de la contemplació de la passió li apareixen al front les ferides de la corona del Crucificat, estigma que conservarà fins a la seva mort.

D'ella s'expliquen molts miracles, i tingué una gran fama de santedat. Per provar la seva humilitat, l’abadessa la va fer regar un tronc sec, i va ser premiada amb una vinya exuberant.  L’hivern anterior a la seva mort, demana a una cosina que li porti dues figues i una rosa de l’hort patern, la dona li continua pensant que està delirant i quan va a l’hort es troba fora de temps les figues i la rosa, signes que Déu ha acollit al cel els seus fills i l’espòs. El cas és que des d’aleshores a santa Rita se la coneix com “la santa de les roses” i també “la santa dels impossibles”, perquè va fer florir en ple hivern un roser i una figuera.

Després d'haver sofert molt, troba la pau eterna la nit del 21 al 22 de maig del 1447. Les seves darreres paraules dirigides a les seves germanes monges foren: “resteu en el sant amor de Jesús. Resteu en l’obediència de la Santa Església Romana. Resteu en la pau i en la caritat eterna”. La perla preciosa de l’Úmbria fou canonitzada l'any 1900.

Santa Júlia de Cartago, màrtir

Explica la tradició que santa Júlia era una jove nascuda i criada a Cartago, al nord d'Àfrica al segle V, on floria una comunitat cristiana important. Júlia va ser capturada pels vàndals el 439, quan la ciutat de Cartago va caure a les mans de Genseric, rei arrià, i venuda com esclava a Eusebi, un comerciant sirià. Va ser una esclava dolça, submisa i devota que va patir martiri per haver-se negat a adorar déus pagans: “la meva llibertat és servir a Crist, al que dono lloança cada dia amb la puresa de la meva ànima”. Les seves relíquies van ser traslladades a Brescia, Itàlia, on Pau I, li va consagrar una església l'any 763.