Avui, 9 de març, celebrem la festivitat: de sant Pacià, bisbe de Barcelona; de santa Francesca Romana, religiosa; santa Caterina de Bolonya; i dels quaranta màrtirs de Sebaste.

Sant Pacià, bisbe de Barcelona

Nascut probablement a Barcino a començaments del segle IV en el si d’una família patrícia i fou bisbe de Barcelona en l'època en què, després dels anys durs de les persecucions, calia organitzar l'església de cara als nous temps. El més cèlebre bisbe i escriptor de la Barcelona antiga va escriure diferents obres sobre els sagraments i altres escrits, dels quals conservem una "Exhortació a la penitència", un sermó "Sobre el baptisme" i tres cartes. Sant Pacià és un testimoni privilegiat de la praxi antiga dels sagraments des del punt de vista pastoral: entén l’Església com a mare acollidora que perdona del tot en el baptisme i que pot tornar a perdonar el pecat greu en la penitència: “El Senyor no vol que es perdi ningú de nosaltres; els petits i insignificants també són cercats... Apa, pecador, no deixis de pregar, ja veus quina festa es fa per la teva conversió”.

En aquest mateix sentit va escriure tres cartes dirigides a Sempronià, que havia abraçat l’heretgia novaciana. En una d’aquestes cartes es troba la seva cèlebre frase: “el meu nom és cristià, i catòlic el meu cognom. El primer descriu el que soc, el segon l’explica i el posa a prova”. Morí ja vell a finals del segle IV.

Fou elogiat per sant Jeroni, que dedicà una obra al fill de sant Pacià i amic seu: Dextre. És un veritable teòleg: al coneixement de la Sagrada Escriptura, afegia els dels escriptors cristians africans com Tertulià, Cebrià i Lactanci, que cita amb freqüència. Sant Pacià és considerat un dels Pares llatins de l’Església. Venerat igualment a l'Església ortodoxa, la seva canonització és antiga, ja figura ininterrompudament en les llistes dels sants des del segle VI.

Santa Francesca Romana, religiosa

Francesca Ponziani nasqué a Roma el 1384 en el si d’una família noble. Fou abans que tot una esposa model i una mare plena d’estimació i atenta a l'educació dels seus tres fills, el primer dels quals el va tenir a disset anys. Va patir els drames de la guerra civil veient que el seu marit, el seu fill i el seu cunyat van partir cap a la presó o l’exili. Dedicava molt temps a la pregària i al servei dels pobres en la Roma assolada per la misèria, la pesta i la fam, conseqüències de la guerra: feia d’infermera a l’hospital veí que la seva mateixa família havia fundat.

Després de la mort del seu marit, ingressà a la Congregació de les Oblates Olivetanes de Santa Maria Nuova (dites més tard, de Tor de'Specchi), que ella mateixa havia fundat per atendre els necessitats i a una vida de pregària. Els seus models inspiradors foren, com ella mateixa va declarar: el realisme benedictí mirant a la conversió de costums, l’estabilitat i la vida de pregària; l’ideal de pobresa franciscana mendicant; i l’impuls apostòlic i caritatiu de sant Pau.

Morí el 9 de març de l'any 1440 i fou proclamada santa de l'Església el 1608 enmig d’una gran festa: el senat de la ciutat va decidir canviar el cognom familiar de la santa pel sobrenom de “Romana” i la declarà advocada de l'urbs. Ella, que havia volgut ser la “poverella” del Trastevere, acabaria essent coneguda arreu com a santa Francesca, la més venerada ciutadana de Roma.

Els quaranta màrtirs de Sebaste

Segons els testimonis de sant Basili i de sant Gregori de Nissa, sabem d’aquests joves militars romans de la Legió XII Fulminata. Cap a l'any 320, l’emperador Licini decretà que tots aquells que no adoressin els déus serien condemnats a mort. Quaranta soldats es declararen cristians i es negaren a fer-ho i a abjurar de la fe, malgrat la llarga estada en la presó. Foren condemnats a morir de fred exposats nus en una nit d’hivern sobre un estany glaçat prop de Sebaste (situada a la península asiàtica d’Anatòlia, dins de l’actual Turquia). Per accentuar el suplici, deixaren obertes les portes de les termes que hi havia allà des d’on sortia el vapor calent.  Només un d’ells flaquejà i abjurà aquella nit, però un dels guardians, amb el crit “soc cristià”, completà a última hora el nombre dels quaranta.

Santa Caterina de Bolonya, religiosa 

Caterina Vegri nasqué a Bolonya en el 1413 en el si d'una família noble i rica. Rebé una acurada educació humanística, i desenvolupà els seus dots naturals per a la música, la poesia i sobretot la pintura, il·lustrant amb miniatures diversos llibres. Després d'una experiència pietosa en un convent de terciàries franciscanes, i d'uns anys de tribulació espiritual, va fundar el 1432 amb altres joves la primera comunitat de Germanes Clarisses de Ferrara. Aviat la van nomenar mestra de novícies. Allà hi escriu la seva obra cabdal: “Les set armes”, tot i que la seva versió completa no veuria la llum fins després de la seva mort. El 1436 es trasllada de nou a Bolonya, per posar en marxa com a abadessa, un nou monestir. Caterina, va destacar per la seva pobresa i humilitat, pregària i austeritat. Ella recomanava a les seves germanes tres coses: parlar bé de tothom, practicar constantment la humilitat i, finalment, no ficar-se en assumptes aliens. 

Morí el 9 de març de 1463, al monestir del Corpus Domini de Bolonya, on encara avui és objecte de gran veneració. Des del 1712, és venerada com a santa.