Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2022)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Tot i que avui encara no tanquem litúrgicament aquest temps de Nadal, tenim prou perspectiva, estimades germanes i germans, per a mirar enrere i veure què hem anat contemplant des del principi de l’Advent. Mirem-ho com ho mirem, el protagonista sempre és Jesucrist, sempre és el misteri de l’Encarnació, d’un Déu que s’ha volgut fer humà. Alguna vegada tenim la sensació que sempre prediquem el mateix, però mentre sigui sobre Ell, sobre el Crist, hom té menys por de repetir-se, perquè almenys sempre estarem parlant del centre, d’allò principal de la nostra fe. 

Fent doncs aquest recorregut cap enrere, llegint el profeta Isaïes durant les primeres setmanes d’Advent imaginàvem primer aquest Crist, aquest Messies com el qui havia de venir. Ell mateix apareixia identificat amb la Saviesa de Déu. A tocar de Nadal, ja en el moment de l’Encarnació, era la Paraula que venia al si de Maria, que finalment es feia home, i que naixia a Betlem, acompanyat d’efectes especials, en diríem avui, com les aparicions als pastors, i altres esdeveniments celestials que el proclamaven definitivament Messies. La litúrgia, encara ens ha deslocalitzat quan entre Nadal i Epifania, ha continuat la pedagògica revelació de l’essència de l’infant, explicant-nos com n’era d’esperat en el temple pels ancians Simeó i Anna, en un relat que se situa després del naixement i fora de Betlem. l I finalment avui, recuperant la localització de Betlem, celebrem encara entorn de la cova el darrer homenatge fet a l’infant Jesús: el pelegrinatge dels Reis amb els seus dons, que són, encara més, l’afirmació de la naturalesa del Crist: Or perquè és rei, encens perquè és Déu, mirra perquè és home. Tot és una contemplació i una invitació a mirar amb més i més profunditat aquest Jesús de Natzaret infant, que conté ja tota la potència de la seva identitat i del seu missatge en el moment del seu naixement.  

Aquesta manifestació, que és el que significa Epifania, conclou un procés que si ens hi fixem bé ha anat del secret i de la intimitat a esdevenir totalment conegut, públic, notori. L’expectació messiànica de l’Antic Testament era una promesa, era una esperança.  Més que secreta o íntima, estava encara en el reialme de les coses futures. L’anunciació a Maria, en canvi, pren ja el caràcter d’un fet, d’un esdeveniment històric que passarà, però encara està en el més íntim d’una sola persona.  Sant Josep comparteix el secret amb la Mare de Déu, després en el moment del naixement de Jesús podríem dir que és l’entorn, el quilòmetre 0, els pastors els qui hi participen. Dic tot això, per posar un context a la celebració d’avui i per intentar explicar que amb la manifestació als Reis, als reis d’Orient, el relat evangèlic ens vol dir que Jesucrist s’ha fet universal, que el seu destí ja és ser conegut a tot el món i que aquella intuïció, aquella promesa feta a Israel, aquell anunci dit a Maria s’han acomplert pel bé del món, de tot el món. 

El cristianisme ha sabut ser fidel a la vocació universal de la persona i del missatge de Jesucrist que la festa de l’Epifania proclama. Ha sabut ser fidel en el sentit que realment l’evangeli ha estat proclamat a tot el món. Sant Pau com ens ha dit la segona lectura fou el primer dels apòstols a comprendre aquesta vocació universal. A comprendre que la tradició d’Israel quedava realitzada en el cristianisme i que la vocació universal no mirava només a l’evangelització futura del món, sinó que necessitava integrar també la fe precedent que ho havia fet néixer tot. De dos pobles n’ha fet un de sol. L’expansió ràpida i fecunda dels primers segles, ens fan adonar que realment som fills d’aquesta Epifania del Crist que ha anat reproduint-se en la història del poble de Déu. Per totes aquestes raons, la litúrgia de la festa d’avui és gairebé eufòrica: la joia es respira per tot arreu.

També ens és lícit preguntar-nos, si aquesta extensió geogràfica del cristianisme, concorda amb la profunditat amb la que creiem i actuem com a cristians. Un monjo germà nostre difunt qüestionava el discurs sobre la descristianització contemporània fent-se la pregunta de si realment havíem estat cristianitzats alguna vegada. La intenció profunda d’aquesta qüestió em sembla que és posar-nos davant de l’evidència que som cristians però no som perfectes, no hem acabat tot el que cal fer, perquè evidentment la nostra vida és seguiment imperfecte i especialment crec que tenim sempre el repte de comprendre que celebrar l’Epifania, celebrar que això del Crist és Universal, hauria de tenir algun efecte més important dels que té. 

No voldria amargar-li a ningú una de les festes més entranyables de l’any, molt especialment en la societat, però la consciència del que passa al món és la primera condició per tal de preguntar-nos si hi fem prou present l’evangeli d’aquest Jesús de Natzaret, manifestat per a tots els pobles. La primera pàgina d’un diari recent deia que més de 4.000 persones, entre elles més de 200 nens, han mort intentant arribar a Espanya durant l’any 2021. No és malauradament l’única notícia dolenta d’aquests dies, però impacta. Especialment, quan en un dia com avui ens parla de nens. I ens repetim la pregunta: realment el nostre món està cristianitzat i passen aquestes coses? L’Epifania ha arribat a tothom? O és que el Crist es manifesta i molts no li fan o no li fem prou cas? 

No hem de desanimar-nos si els camins del seguiment i de la conversió del món a una justícia i a una pau més gran, com la que proposa l’Evangeli són lents. El que no ens està permès és no ser-ne conscients, no ocupar-nos-hi cadascú des de les seves possibilitats, dit en una paraula d’avui: No podem passar de tot això. La nostra vocació,  el fet mateix que nosaltres que érem, als ulls d’Israel, pagans, haguem rebut l’evangeli i el Crist per la gràcia d’aquesta epifania global, ens hauria de fer per vocació, preocupats de tot el món i de totes les seves injustícies. 

Potser a més de tota la consciència de la realitat que vivim, ens podríem preguntar si no hauríem de recapitular el camí de l’Epifania que hem contemplat tal com us ho he intentat descriure, i, començant pel final, per la consciència que sí, que el Crist s’ha manifestat a tot el món, anar enrere fins a recuperar una experiència com la de Santa Maria, que jo gosaria anomenar una Epifania interior, una manifestació de Jesús en el nostre cor. Potser podem entendre la seva manifestació a totes les nacions com la condició que fa possible que cada home i cada dona puguin viure aquesta epifania interior, i des d’ella una conversió a Déu i al seu Regne:  Un compromís personal i definitiu a fer la seva voluntat. Perquè potser en el fons tot comença en un cor senzill i disposat a estimar més enllà de tot els límits. I qui sap, si això potser sí que canviarà el món.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2022)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

En les eucaristies solemnes d’aquests dies, la història del naixement de Jesús ens va passant pel davant com les escenes d’un Pessebre: La nit de Nadal contemplàvem l’Anunciació als pastors, el missatge dels àngels i l’estable amb el naixement de l’infant. El proper dijous, festa de l’Epifania, llegirem l’evangeli del pelegrinatge i de l’adoració dels Reis.  Un se n’adona de la pedagogia catequètica que tenen precisament els pessebres, que esdevenen expressions materials dels evangelis, escenificacions del relat literari del naixement de Jesús. 

L’Evangeli d’avui ens portaria a una altra escena típica dels pessebres: els pastors adorant l’infant, els pastors anant i venint de la cova. Uns pastors que venen d’una experiència forta com ha estat la d’haver escoltat la proclamació de  la Glòria de Déu al cel i la Pau a la terra. Els pastors escoltaren això enmig del seu hàbitat corrent, és a dir un camp al ras, en una nit d’hivern, mentre feien la seva feina, que ja s’entén per aquestes condicions, que era una feina humil, un moment i una ocupació poc inclinada a emocions fortes o a esdeveniments extravagants. Després d’això i de dir-se ells mateixos: Anem a veure això que ha passat, els pastors arriben al Pessebre, veuen, s’expliquen, escolten i se’n tornen lloant Déu, després de comprovar que tot plegat no ha estat una al·lucinació. Si només prenguéssim aquest evangeli, ens quedaríem força buits: què conten els pastors i a qui, qui són aquests altres, aquest tothom, que tant es meravella d’això que els expliquen? Hi ha una mica de misteri  en totes aquestes al·lusions, com si d’alguna manera ens convidessin a preguntar a buscar què és tot això tant important que està en l’ambient, on the air. Una lectura continuada de l’evangeli i de totes les escenes del pessebre ens ajuda a comprendre, ja que ens fa tenir molt present que el missatge als pastors, i que vam llegir la nit de Nadal deia:

 No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:  11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.  12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. I deprés de saber això, encara trobem el cant dels exèrcits del cel que diu: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.(Lc 2,10-12)»

La brevetat no resta cap importància al contingut: Aquest infant és el Messies, el Senyor, i això provoca eufòria, fins a uns pastors mig adormits. A partir d’aquesta proclamació, la teologia no ha fet gaire cosa més que intentar comprendre què volia dir que Jesús de Natzaret fos el Messies. Només el do de la fe ens fa capaços de veure Déu present en un home. La història, les coses que van passant podrien tenir interpretacions molt més realistes o pragmàtiques, però la fe ens permet dir que aquest infant en bolquers és realment l’ésser nou, el punt radical de conversió i de canvi en la història de la humanitat, aquell a qui aquests dies cantem com a príncep, com a primer, des d’Orient, el lloc on surt el sol, fins a ponent, al límit de la terra. Pel reconeixement de la seva divinitat, continguda en la seva messianitat i tant meravellosament cantada al principi de l’evangeli segon Sant Joan que llegíem el dia de Nadal i repetíem ahir, podrem reconèixer Déu present en tantes i tantes persones. La fe ens ajudarà a copsar l’amor entre els homes i les dones com quelcom que ve de Déu, a comprendre els progressos humans com inspirats per Déu, a girar-nos cap a ell en els moments difícils per a trobar-hi aquella força especial que ve del seu Esperit Sant i que tant necessitem. 

Els moments que marquen fortament l’esdevenir del temps, com ho és avui, dia de l’any nou civil, em semblen moments indicats quasi per naturalesa a recordar-nos aquelles coses que no passen, aquelles que han marcat la història i que romanen: entre totes l’Encarnació del Senyor. També és un moment per a reconèixer l’acció de Déu en el món, aquests dies tan inclinats a fer resums  i estadístiques de tants tipus. 

Em va agradar que un programa de la BBC del dia de Nadal es titulés les notícies felices del 2021. I es subtitulés les històries més edificants i engrescadores de l’any: I parlés com a primera notícia feliç de la vacuna, però no la del Covid…, sinó la de la malària. M’agradà perquè d’alguna manera no posava el centre en nosaltres, els “occidentals” i el nostre gran problema, sinó en un problema que afecta molt més països pobres, especialment Àfrica. Un any nou civil és un moment en el qual tenim la sensació que el llibre està en blanc i hi voldríem posar moltes notícies d’aquestes i molt poques de les altres. Em sembla que no hem de perdre l’esperança i que és molt sana la il·lusió del progrés personal i comunitari que ens proposem tots plegats en començar un any. Cal però encomanar-ho a Déu.

El breu missatge transmès als pastors, tenia una sol desig per la terra: Pau. 

En aquest any que comencem avui, estimats germans i germanes, celebrant la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, celebrem també la Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Sant Pau VI l’any 1968, amb el desig que fos una commemoració continuada, com així ha estat, i que anés més enllà de l’àmbit eclesial. És  tot un símbol, tot un compromís dedicar el primer dia de l’any a la pau i fer-ho enmig d’aquestes festes de Nadal, de la nit i del dia que vam escoltar que el naixement de Jesús era proclamat com la glòria de Déu al cel i la pau a la terra pels homes i dones de bona voluntat!

En la tradició bíblica,  la pau té la fondària de la paraula Shalom, de quelcom que no és quietisme, ni tan sols absència de conflictes, sinó plenitud de Déu. Com a quelcom que cal ser construït en profunditat, no sorprèn que ja Sant Pau VIè parlés de la Pau com del desenvolupament integral i que en el missatge del Papa Francesc pel dia d’avui ens proposi el diàleg entre generacions, l’educació i el treball com els instruments necessaris per a construir una societat pacífica, que es recolzi en la justícia, l’única garantia d’una pau veritable. Els objectius són ambiciosos, però ens col·loquen en la línia de la la nostra ambició més gran, l’única vàlida: promoure ara i aquí la construcció del Regne de Déu, del Regne del Crist, del Regne de l’Evangeli amb totes les nostres forces. La nostra pregària avui és demanar força per a renovar el nostre compromís personal i comunitari amb el Regne de Déu per aquest any 2022 que comencem i confiar els “tempi” de la seva realització definitiva a l’únic que té el poder de fer-ho: al Senyor que ens espera al final de la història. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2021)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

“A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Ho acabem d’escoltar. Era la darrera3 frase d’aquest fragment inicial de l’evangeli de Sant Joan. Permeteu-me un apunt referent a la traducció. El verb final utilitzat en català, revelar tradueix un verb original grec exegésato que en la versió llatina varen traduir per enarravit. Els dos verbs signifiquen explicar detalladament, narrar…, aquesta traducció, una mica diferent de la litúrgica, ens permetria dir que la darrera frase que he citat ens proclama senzillament que Jesucrist ens ha explicat amb detall qui és Déu: ipse enarravit. 

La primera cosa doncs que ens explica Jesucrist de Déu és la seva voluntat de servir-se de la humanitat. Massa resplendent per a ser vist, Déu volgué fer-se home en Jesucrist perquè no tinguéssim més confusions, ni errors sobre qui era ell: un Déu capaç d’estimar més enllà de les categories humanes, més enllà de la reciprocitat, més enllà de tot. En tota la tradició de l’Antic Testament, Déu apuntava ja a la humanitat com un instrument de la seva salvació, però finalment con ens deia la lectura de la Carta als Hebreus, després d’haver parlat de moltes maneres, ha parlat definitivament en Jesucrist. Admira, fa pensar que la humilitat d’això que contemplem en cada pessebre, un paisatge, unes persones, un infant recent nascut, és exactament el que Sant Joan ens explica en l’inici del seu Evangeli, El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. Home en el sentit d’humà, sense cap distinció de gènere. Humà i prou. Sense adjectius. No humà europeu, o humà ric o pobre, fins i tot ni tan sols humà cristià, sinó humà. Quina exigència de fraternitat universal no ens hauria de provocar un Déu fet home d’aquesta manera radicalment transversal!

Jesucrist ens explicarà Déu a partir d’aquí per la seva vida humana. no celebrem el naixement de les persones ni els seus aniversaris pel seu naixement sinó per totes les seves vides. També Jesús, més enllà del significat inevitable de l’Encarnació,  contingut des del primer moment de la seva concepció, en el seu naixement projecta d’alguna manera tot el que vindrà després. Perquè tot i acomplir la promesa messiànica de l’Antic Testament i proclamar-lo Rei, Príncep de la pau, missatger del designi de Déu i tantes altres categories amb les quals la litúrgia de Nadal ens convida a lloar-lo, és el fill de Maria i Josep, serà conegut com Jesús de Natzaret i ens deixarà per sobre de tot un evangeli, font per conèixer-lo i llei per a seguir-lo com a cristians. En aquest evangeli, llegirem que el seu messianisme és estimar. Estimar especialment allò que més necessita ser estimat: els pobres, els malalts, les viudes, els leprosos. Ens explicarà un Déu que ha volgut sortir al món a buscar aquestes situacions, que ens mana que no ens desentenguem de les situacions de pobresa.

Sempre m’ha sorprès la validesa del llenguatge de l’Evangeli, després de quasi dos mil anys de la seva redacció. Quants pobres, quants malalts, quantes persones soles a imatge de les viudes de l’Antic Testament, no tenim avui en les nostres societats. Quants desequilibris territorials en el món. Jesucrist ens ha vingut a explicar que Déu vol una altra cosa. Vol el seu Regne: si no ho teníem clar en tot l’Antic Testament, que també ho deia, ara no en podem dubtar. El seu naixement quasi com un sense sostre ens exigeix ser solidaris amb aquestes realitats que ell ha volgut habitar. Ens esgarrifa escoltar i llegir alguns casos de famílies sense sostre, a qui veiem caure a vegades en mans de màfies que negocien fins i tot amb habitacles infrahumans, aprofitant-se de la misèria i de la desesperació. Amb el propòsit de col·laborar-hi i de tenir present el drama de tantes persones sense sostre,  us proposem de col·laborar amb Caritas, que ens adverteix de les greus conseqüències socials de la Covid i que dona una atenció especial als problemes d’habitatge.

Però tot i el seu ensenyament, tot i la seva intervenció directa en el món amb fets i paraules, Jesucrist també ens ha explicat que ni tan sols Ell, mentre fou a la terra aconseguí la conversió de la humanitat als ideals de Déu i del Regne. És més: acabà víctima de la mateixa dolenteria humana, i només en l’àmbit pasqual de la seva resurrecció, el seu missatge començà a impregnar el món i ho continua fent fins avui.  El Nadal que avui celebrem, també avança la Pasqua: la divinitat entra en la humanitat, perquè un dia la humanitat pugui entrar en la divinitat, com el seu destí i el seu acompliment final. No ens desesperem doncs si ens costa veure avançar aquest Regne. L’única cosa que podem fer és continuar lluitant per fer-lo real.

Jesucrist ens explica de Déu la seva generositat i gratuïtat com també diu l’evangeli d’avui. :  i a nosaltres ens ha fet el do de poder-la acollir. Però fixeu-vos: poder-la acollir. Cap obligació, cap exigència. Déu admet novament els límits humans i ens deixa la llibertat de seguir-lo. Podria ser altrament si parlem d’un Déu manifestat en un infant, en humilitat i feblesa? Gràcia i llibertat són també els dons de Nadal.  Gràcia perquè tot és gratis: Perquè sí: perquè ens podem dir com deia Sant Agustí parlant de l’Encarnació en el final d’un dels seus sermons de Nadal: Pregunta quin mèrit, pregunta quina causa, pregunta quina justícia, i veuràs que només hi trobes gràcia: gratuït.  Quaere meritum, quaere causam, quaere iustitiam; et vide utrum invenias nisi gratiam.

I per si encara no ho haguéssim entès del tot, finalment Jesucrist ens ha explicat un Déu que ha anat fins a l’extrem de l’amor, que no només s’ha volgut fer home sinó que ha volgut encara abaixar-se més, fins a la mateixa matèria de cada dia i quedar-se amb nosaltres en el pa i el vi de l’eucaristia, en el seu cos i la seva sang: gratuïts, oferts a tots, signe d’un Regne que començà certament en un Pessebre de Betlem, en el primer Nadal, i que continuarem celebrant fins al seu retorn gloriós. 

És ell qui ens ho explicat. Ipse enarravit. Crec que Déu en Jesucrist i el seu Evangeli ens ho ha deixat força clar.

 

 

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2021)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

Celebrem Nadal enmig de la nit. El naixement de Jesucrist s’esdevé en la foscor. En l’obscuritat física de les hores en les que no hi ha llum, en un moment de l’any en el qual en les nostres latituds les nits són especialment llargues, en una família, que tot i ser de la Casa de David, no tenia el que avui en diríem “glamour”,  en la improvisació d’un allotjament precari, en un moment de la història d’Israel, on prevalia més la sensació de  desfeta i de fracàs que no pas la del triomf i de l’èxit. Per altra banda, malgrat tot això, no era un naixement inesperat ja que tota la tradició d’Israel preparava aquest moment. La història del poble d’Israel és més una història d’èxodes, d’exilis, de derrotes que no la d’una nació afavorida pel benestar material i l’estabilitat política a la terra. Israel elabora en tota la seva teologia, molt especialment en la dels profetes, l’esperança d’un alliberament, d’un redemptor, d’un Messies. Fa pensar molt que el poble que anomenem escollit per Déu, sigui aquest tipus de poble, sotmès a tantes proves. Potser calia que la salvació arrelés en qui fos capaç d’entendre-la a fons. Sí. El missatge de la redempció no ve en un context fàcil i, tanmateix, Déu promet venir-hi i fer-s’hi present.  La promesa, i l’esperança en el compliment d’aquesta promesa han estat sempre temes característics del poble jueu, els nostres germans grans en la fe. 

I encara és més sorprenent que aquesta promesa tan transcendental, anunciada als patriarques, contada pels profetes sigui explicada en l’Evangeli d’una manera tan senzilla: el naixement d’un nen en un estable, en plena nit, quan no s’ha trobat lloc, enlloc! Naturalment que tenim la perspectiva per afirmar que aquest naixement és extraordinari, és nogensmenys l’acompliment de la mateixa promesa històrica feta a Israel i per Israel a tota la humanitat: la promesa del Salvador. Encara més extraordinari, la promesa s’acompleix en l’anonimat més profund i només algunes circumstàncies privades ens ho diuen, com les revelacions a la Mare de Déu, a Sant Josep, a Zacaries i a Elisabet, pares de Joan Baptista, tal com són explicades en els evangelis anomenats de la Infància i amb els quals hem anat preparant aquesta solemnitat. 

Per això cantem aquesta nit a tot el món:

Santa nit!, plàcida nit!
El Jesus, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs
per salvar tot el món, 


Situats en aquesta nit de la història, entenem millor què és Nadal.
I que gran part del seu missatge ha estat captat en la frase de la Nadala que ens diu que aquest Déu tan gran ha estat “En humil petitesa reclòs”. 

Com podem nosaltres comprendre des de la nostra situació actual el significat del Nadal? En el diàleg que hem de tenir i que tenim amb els nostres germans i germanes, sovint ens trobem amb la pregunta fonamental sobre la salvació?. De què hem de ser salvats avui? Qui sentit pot tenir el Nadal si no som capaços d’arrelar-lo en una promesa i en una esperança de salvació real, existencial, que vulgui dir alguna cosa per al món d’avui? Podríem respondre naturalment amb el catecisme, amb l’antropologia de l’Església que ens diu que tots som pecadors i per tant tots celebrem amb el Nadal, el naixement de Jesucrist que ens ha retornat la innocència que com a humanitat havíem perdut i ens ha perdonat els pecats. Però si enlloc de quedar-nos a aquest nivell teòric, volem anar una mica més enllà, fer que aquesta veritat de salvació personal i col·lectiva realment s’entengui i es visqui en el món, com podem explicar-ho?

Fa dos anys que vivim la pandèmia del covid19. Podria ser que aquest fet ens acostés a una mena de consciència universal de salvació? La pandèmia és global com ho és la situació de la qual Déu ens ve a salvar a tots. Feia molts decennis que no sentíem tan propera, tan real una amenaça col·lectiva per la humanitat. Mirem de ser-ne conscients perquè en pot néixer un valor de solidaritat real, més enllà de les fronteres, de les cultures, de les divisions que als ulls dels cristians haurien de ser escandaloses entres diversos tipus de món: primer, tercer, quart…és que Déu ha creat mons diferents? És que s’ha encarnat potser en humanitats diferents?

La pandèmia ens ha tornat a col·locar en la inseguretat. Hi ha un cert desconcert davant tanta i tanta informació. Ens ha desinstal·lat de les nostres fes i confiances cegues en el progrés i la ciència. Potser ens ha tornat a manifestar aquella situació que tantes vegades trobem a la Bíblia, per la qual el pecat més gran és l’autosuficiència humana, prescindint de Déu.  No hi ha cap dubte que ens en sortirem gràcies als esforços dels científics, però el context extraordinari que vivim podria ajudar-nos a reflexionar sobre els nostres límits, a deixar entrar una mica l’inesperat, l’imprevisible, l’inefable a les nostres vides. 

Què vol dir celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, del Crist, l’encarnació de Déu enmig d’aquest món? No penso que vulgui dir confiar en una intervenció directa per part de Déu. Jesús no neix aquest any a Betlem amb una vacuna, o una píndola, o directament amb anticossos per tot ésser humà. Ja ens ha demostrat que la intervenció directa no és el seu estil habitual. Però Nadal ha de ser recordar-lo a Ell i al seu evangeli i saber que en primer lloc, dona sentit per la seva sola presència a la vida, al dolor i a la mort de tots els homes i dones. L’Església té exemples constants d’aquest sentit concedit com un do de Déu en Jesucrist a la humanitat. Això és salvació. I fa falta sentir-la com a necessària, per poc que sortim de l’anestèsia col·lectiva en la qual ens trobàvem, no se si ens hi trobem encara, i a la qual, tinc sovint la impressió aquests dies, que molts tenen pressa per a tornar-hi ràpidament quan tot això passi.     

Això que estem fent aquesta nit, resar, vetllar, renovar el sentiment de l’esperança d’Israel en la promesa i celebrar que en Jesús es va acomplir del tot, per la seva condició de ser el Messies esperat, dona sentit al món. Però encara ens falta un pas més: ens cal humanitzar el món. De la mateixa manera que Déu, per la seva Paraula, tal com hem cantat, va voler elevar la humanitat, quan la va assumir en la persona del Fill, també nosaltres hem de treballar per donar al món aquesta humilitat que el faci sentir necessitat de ser salvat, predisposat a acollir Jesús i confiança d’haver-ho estat realment. 

Compartir és un signe de solidaritat. Per això us proposem aquesta nit de col·laborar amb la col·lecta que farem a favor de Caritas, que ens adverteix dels perills d’exclusió i de pobresa que ha provocat la pandèmia.

Celebrem Nadal. Celebrem el naixement de Jesucrist. Perquè? Per continuar l’obra del seu evangeli que és fer un món més habitable, més sostenible, més just i més fratern. Ningú negarà que d’aixó, se’n digui Salvació o un altre nom, en tenim avui, tota la necessitat.

 

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2021)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella,  tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.

La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist.  També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.

La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com no  ho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déu  mai no s’equivocava. 

Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès. 

En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboració  en el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi. 

Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.

Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2021)

Saviesa 3:1-9 / 2 Timoteu 2:8-13 / Lluc 24:13-35

 

En la solemnitat d’ahir parlàvem estimats germans i germanes d’un horitzó de plenitud, perquè la nostra mirada es dirigia a tots aquells que per la seva santedat, anònima o no, gaudien de la plenitud de Déu. Avui en canvi recordem els fidels difunts i la nostra celebració potser es queda un pas enrere. Dels fidels difunts no afirmem rotundament la seva comunió amb Déu com podem fer amb  els sants, si no que, més conscients de les seves vides, de la seva debilitat, preguem per ells… perquè sí, perquè arribin a unir-se a tots els sants del cel. Evidentment que les dues celebracions estan molt lligades, però la litúrgia d’avui, tot recordant els difunts, ens crida preferentment a una actitud de pregària, d’esperança, de confiança.

Tots hem passat per l’experiència de la mort d’una persona estimada. També vosaltres escolans, tot i que això dels funerals va augmentant amb l’edat. Aquests moments de comiat,  no són sempre un moment per a fer balanç? Per a pensar en la vida? Per a pensar com estimàvem? I alguns, ja més grans, potser pensem en la nostra vida perquè tota mort ens fa pensar que només tenim una vida. 

El salm responsorial ens ajuda a entrar en aquesta reflexió tranquil·la que la litúrgia d’avui ens proposa. El salm ens parla de la presència de Déu en la nostra vida: Un Déu que il·lumina, que salva, que és un mur que protegeix. Un Déu que sap que no hem arribat, que estem en camí, però que avancem, que ens diu: Arribar davant vostre és el que vull. 

Un Déu a qui nosaltres diem que volem estar a casa seva. Aquests dies quan he de rebre romeries els dic que Déu ens ha fet el do d’aquest lloc, perquè el vetllem i ens permet ser testimonis de la joia dels qui venen a Montserrat. Sentiu-vos també part d’aquesta joia, escolans, vosaltres que també viviu a la casa de Déu i de Santa Maria i que sou una part important de la joia dels pelegrins, que feu feliç tanta gent! 

I aquest salm que diu totes aquestes coses que semblen més relacionades amb la vida que amb la mort acaba dient: Fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor…

En català resem dues versions d’aquest verset: Una diu “fruiré en la vida eterna”  i l’altra “fruiré en aquesta vida” de la bondat que em té el Senyor. Vaig preguntar una vegada a un psalmista entès del monestir quina versió era la bona i em va respondre: les dues, perquè de vida només n’hi ha una: la que vivim aquí i la del més enllà són la mateixa. I per això el missatge d’aquest salm podria ser que tot allò que vivim i que podem controlar avui afectarà la vida eterna, que és una veritat fonamental, essencial i irrenunciable de la nostra fe. I per això preguem pels difunts, perquè sabem que no van ser perfectes aquí, quan eren amb nosaltres i tot el que imaginem del més enllà, ho imaginem en l’esperança i en la fe.

Com a cristians, tant la nostra vida avui com la nostra esperança de ressuscitar, ha d’estar tota centrada en Jesucrist. Quan Jesucrist vivia entre la gent, abans de la seva mort ens va dir moltes coses útils per a viure plenament, les podríem resumir dient que va dir que estiméssim Déu i ens estiméssim els uns als altres. No va dir això i se’n va anar! Allò més interessant, allò que ens ajuda més a seguir les seves paraules no és que siguin molt intel·ligents, molt profundes o sempre encertades en cada una de les situacions que es va trobar; tot això és veritat, però allò més important és que, després de morir, va ressuscitar. Això vol dir que es va fer present i continua present entre nosaltres i crida tothom a viure com ell va viure, per a després poder continuar vivint amb ell en la vida que mai no s’acaba. 

Aquest ser present de Jesús ressuscitat després de la seva mort, l’explica molt bé l’evangeli dels deixebles d’Emaús. Aquests deixebles estan frustrats. Tot el que Jesús havia ensenyat sembla que ja no té cap sentit, tenint en compte la seva mort en creu i la seva desgràcia pública. És ben curiós: les seves paraules són les mateixes que entusiasmaven la multitud, es recorden els seus actes i les seves curacions, però ara no provoquen entusiasme, més aviat provoquen que aquests dos deixebles marxin cap a una altra banda, en direcció contrària. Se’n van, fins i tot, havent escoltat ja un primer missatge de la resurrecció, però sense haver-lo cregut… “algunes dones han dit…”; però total, qui pot fer cas d’algunes dones en una cosa tan seriosa… Amb tot, Jesús es fa present, sense reconèixer-lo, camina amb ells en la seva mateixa direcció, tot i ser contrària a la del lloc de la seva Resurrecció i de la seva mínima i incipient comunitat de creients. I caminant amb ells, no força res, va parlant, va explicant fins que en el moment de compartir el pa, el reconeixen. Aleshores tot té sentit: les seves vides, les paraules de Jesús, fins i tot el que havien dit les dones!  A partir d’aquí la vida d’aquests deixebles com la de tots els altres que hem vingut darrere, serà acompanyada de la presència de Jesús ressuscitat i de l’esperança de reunir-nos amb ell en la nostra resurrecció. 

 La diferència que aporta la vida cristiana a una filosofia de vida és aquesta intimitat que el Crist ressuscitat ens fa possible amb Ell, pel seu Esperit Sant enviat i en la comunió de Déu Pare, per tots els dies de la vida única. Aquesta i la futura.

 
Per això avui preguem pels difunts, perquè s’acompleixi el seu baptisme, perquè la seva vida en Jesucrist aquí, tingui la continuïtat i la plenitud de la comunió amb Déu en l’eternitat. Aquest darrer any la nostra comunitat ha pregat que aquesta realitat de vida plena fos veritat pel nostre germà el Pare Anselm Parés que morí el passat 29 de maig, després de vint-i-cinc anys aproximadament de ser monjo.  A l’esperança que Déu, per la seva misericòrdia,  l’hagi perdonat i acollit, hi afegim l’acció de gràcies pels seus molts exemples de pietat, de paciència, de discreció i de fe. Sí. Els nostres germans difunts també ens poden ser, pel seu exemple, una exigència per a nosaltres avui, perquè encarnen maneres d’estimar Déu i el proïsme. Deixem-nos inspirar per ells.

Els deixebles d’Emaús reconegueren Jesús ressuscitat en partir el pa. En cada eucaristia el Senyor ens dona aquesta possibilitat perquè es fa present. Posem-hi tota la nostra atenció per a reconèixer-lo viu entre nosaltres amb totes les seves conseqüències. 

 

 

 

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2021)

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2021)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

La solemnitat de Tots Sants que estem celebrant ens col·loca, estimats germans i germanes, en el que en podríem dir una perspectiva final. Utilitzant la imatge contemporània del “passar pantalla”, seria com si se’ns permetés anar a la darrera pantalla i veure què hi veiem. No és estrany que sigui el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi el que descriu millor aquesta pantalla final i tot el que hi passarà, per això també se l’ha anomenat llibre de la Revelació. En diversos passatges de l’Apocalipsi es parla dels sants, d’una multitud de persones que lloen Déu. Qui són? Són molts homes i dones que han viscut abans que nosaltres i que han arribat ja a la pantalla final, la que apareix no en aquesta vida sinó quan precisament aquesta vida s’acaba. De molts d’ells, de tots els sants, de tots els qui avui commemorem, sabem que en aquesta pantalla hi han trobat Déu, hi han trobat la plenitud de l’amor de Déu. Aquesta plenitud és el que havien  intentat viure mentre vivien a la terra, amb les febleses i els defectes que ells mateixos tenien i que ara han cessat, perquè allà on hi ha la plena comunió amb Déu, cessen les mancances d’aquest món. 

Aquestes expressions com plenitud de l’amor o de la comunió amb Déu, són maneres d’explicar l’acompliment de la vida, molt especialment de la vida cristiana. En la litúrgia de la Paraula d’avui, encara hi hem llegit una altra expressió semblant: Veure Déu. La primera carta de Sant Joan ens ho deia: Quan Déu es manifestarà: això és en la darrera pantalla, veurem Déu tal com és. També una de les benaurances que hem llegit a l’Evangeli parla especialment d’això: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. 

Encara que això de veure Déu pugui semblar quelcom molt abstracte, molt teòric, veure Déu hauria de ser una aspiració de cada dia per a tots. La solemnitat d’avui recorda vides concretes de germans i germanes nostres que han viscut volent veure Déu. Aquells que anomenem sants, són aquests germans i germanes nostres que han caminat per la vida seguint Jesucrist i el seu Evangeli. L’Església, conscient que només pot reconèixer de manera oficial i pública la santedat a alguns dels qui han fet aquest camí, inclou en la solemnitat d’avui els sants anònims,  aquells que Déu reconeix i que potser mai no seran coneguts. Sempre m’ha impressionat que aquests sants anònims, s’incloguin en una celebració  més solemne que la d’algunes figures eminents i destacades de la història eclesial. Tan important és per Déu aquesta vida amagada, aquesta santedat que Ell sí coneix.

Però què ens diu a nosaltres avui aquesta realitat tan gran de persones que han viscut fent el bé? Ens ensenyen que és possible viure com a cristians i realitzar-se plenament. Molt sovint he intentat explicar la vida cristiana com un camí: 

En aquest camí, Déu ens posa un objectiu difícil, quasi impossible: la santedat: La pregària de després de la comunió d’avui  ens diu que la santedat és la plenitud de l’amor de Déu, per tant que la santedat és allò que aquestes expressions: plenitud, comunió i visió de Déu, signifiquen.

En aquest camí, Déu, a vegades ens fa adonar d’on som nosaltres i on està l’objectiu. I si bé podríem caure en un cert desànim per la distància entre una cosa i l’altra, el més important és fer-nos en aquest precís moment conscients de la misericòrdia de Déu, perquè una bona part del camí cap a la plenitud comença en el realisme  d’allò que som. Quan ens posem amb aquesta sinceritat davant de Déu, Ell mateix ens dona la força per continuar i segurament ens fa més clar i més present l’objectiu cap a on avancem. Els homes i les dones sants ho són perquè han fet aquest camí, en el fons tan humà,  que és el camí del creixement i de la maduració cristiana. 

La solemnitat d’avui hauria de ser compromís en aquest camí personal. Què pot ser avui aquest camí que ens proposa Déu? El camí de Jesucrist en les benaurances, que  va dir que seríem feliços fins en condicions estranyes i adverses: en el plor, en la pobresa, en la persecució… Però, totes aquestes situacions no tenen la darrera paraula, no són allò que surt en la darrera pantalla, de la mateixa manera que les nostres febleses, els nostres errors, tot allò que anomenem pecat tampoc té la darrera paraula en la nostra vida. Els sants no són els qui no tenen pecats sinó els qui han sabut reconèixer-los i per això ens són un exemple proper. 

L’horitzó que ens obre la solemnitat d’avui és un horitzó amb Déu, però com deia, abans de la pantalla final, se n’han de passar unes quantes. Cal passar les pantalles de la vida. Les benaurances també ens conviden a ser molt sensibles amb les realitats que descriuen.  Ens conviden a ser part de la “solució” o de la resolució que en cada una de les benaurances apareix  com un segon terme, especialment en aquelles benaurances que descriuen situacions dels altres, situacions socials. No podem recitar les benaurances i dir-nos: si els pobres són feliços no cal fer res! Allà on Déu ens vol és en la resolució: això és a fer alguna cosa pels pobres, a ser consol pels qui ploren, a col·laborar a saciar la fam i set de justícia, a ser constructors de pau. I  atrevim-nos a estendre alguna benaurança, pensem que justícia i pau també és cuidar la terra, el nostre planeta, aquests dies que tothom està pendent dels passos que cal fer per protegir la Creació.  Si seguir les benaurances ens portés algun problema, que ens consoli saber que només estem seguint el camí de l’Evangeli i que l’horitzó que ens espera és el de veure Déu. I no som els primers, ni serem els darrers. Essent els cristians d’avui, ens toca ser la baula en la cadena de santedat de l’Església. Quin repte! Sempre ens hi ajudarà la comunió que formem quan recordem Jesús en l’eucaristia, com ara estem fent.

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, durant les Vespres de la festa de la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre de 2021)

 

Abadia de MontserratInstal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Avui, tots aclamem el Senyor plens de goig (cf. resposta al salm). Ho fem, germans i germanes estimats, perquè el naixement de Santa Maria és el terme de totes les expectatives de l’Antic Testament i l’anunci de l’arribada del Salvador. Ella és l’aurora que, després de la fosca de la nit estesa durant molts de segles sobre la humanitat, precedeix el sol resplendent. Ella és la destinada a ser la Mare del Fill de Déu fet home, Jesucrist, el sol que ve del cel (Lc 1, 78).

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca era, a través d’una sèrie de noms de personatges bíblics, la síntesi de la història del poble de la primera aliança. Res, doncs, d’una llista monòtona i avorrida. Sinó proclamació de la fidelitat i de la gràcia de Déu que arriben al seu cimal amb el naixement de la Mare de Déu i, encara més, amb el del seu fill Jesús, el Messies. Darrere cada nom hi ha una història que ens fa veure com, tal com deia sant Pau a la segona lectura, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen.

Per això avui, tots aclamem el Senyor plens de goig. El naixement de Jesús, tal com ens és presentat en aquesta llista, és un esdeveniment únic, fruit de la gratuïtat amorosa de Déu. Però, ben inserit en un poble i en una família concrets. La llista ens testimonia que Jesús, tot i el seu origen diví, és realment home, veritablement “nascut de dona”, com dirà sant Pau (Ga 4, 4).

És una llista, però, que, a la llum dels llibres de la Sagrada Escriptura, reflecteix un seguit de feblesa humana i de gràcia de Déu. Constitueix una mostra de com Déu va duent a terme amb fermesa i amor el seu pla de salvació a través de la història humana. Enmig dels alts i baixos de les persones i dels fets de cada dia, fins i tot quan pot semblar que no hi ha cap raó per a l’esperança, com en el temps de la deportació a Babilònia. També aleshores Déu portava endavant el seu pla fins arribar a Santa Maria i al naixement de Jesús.

La gratuïtat de Déu queda remarcada encara més en l’esment que fa l’evangelista de cinc noms femenins. Pot semblar sorprenent que en una llista feta a partir dels noms masculins –que eren els qui donaven la descendència legal– hi hagi uns noms de dona. I no són pas els noms de les dones més il·lustres de l’Antic Testament, com podrien ser Sara, Rebeca o Raquel. Els quatre primers noms femenins citats són personatges d’una vida moralment poc clara. Són: Tamar, dona d’un comportament molt dubtós amb el seu sogre Judà; Rahab, una dona pagana, prostituta, però que arriba a creure en el Déu d’Israel i ajuda el poble de Déu; Rut, una dona sense cap lacra moral i d’una fidelitat provada, però que era, també, pagana i d’un poble que segons l’Escriptura no havia de ser mai admès a la comunitat del poble de Déu (Dt 23, 4-5); ella, en canvi, va creure en Déu i va ser inclosa en el poble d’Israel fins arribar a ser la besàvia del rei David, el precursor per excel·lència del Messies. De la quarta dona no ens n’és donat el nom, però sí que ens és presentada com a muller d’Uries, també ella estrangera, esposa del general Uries; amb ella David va cometre adulteri i, després de fer morir l’espòs, la prengué per muller i d’ella tingué Solomó, el rei. El tret característic comú a totes aquestes quatre dones és la no conformitat a les normes establertes. Però malgrat la sang estrangera, pagana, i en el cas d’algunes malgrat la seva conducta reprovable, el pla diví de salvació es va realitzar a través d’elles. Elles van entrar en el llinatge del Messies, són, doncs, de la família de Jesús. Res no ha estat capaç d’interrompre el curs de la benedicció de Déu: ni els errors polítics i religiosos dels reis esmentats en la llista, ni els pecats personals o col·lectius, ni la no pertinença al poble de l’aliança. Tota la genealogia conté un missatge d’universalisme i de gràcia, subratllat encara més pels quatre noms femenins. I deixa ben clar que el pla de Déu pot topar amb les obstacles que hi posa la llibertat humana, pot haver de fer giragonses, però la fidelitat de Déu no es fa mai enrere, sempre tira endavant els seu propòsit mogut pel seu amor fidel a la humanitat formada per pobles molt diversos.

A la llista, també hi ha noms masculins lloats per l’Escriptura. Són els qui, amb esperança, van confiar en les promeses de Déu i van intentar viure segons els seus manaments. Però a molts d’altres la Bíblia en fa un judici negatiu. I malgrat tot, són avantpassats del Messies.

Jesús, doncs, sintetitza en ell tota la humanitat: jueus i pagans, bons i pecadors. Jesús és pastat de la mateixa pasta humana que nosaltres. El Déu Sant a l’hora de donar acompliment a les promeses es posa al nostre costat, com un més; i s’obre camí a través de la feblesa i del pecat dels éssers humans.

La llista, abans d’arribar a Jesús s’atura. I fa esment de Maria. És el cinquè nom femení però destacat en la manera de presentar-lo. Ella té un paper molt més important i decisiu en la vinguda del Messies, Fill de Déu. L’evangelista remarca la seva maternitat virginal, fora, doncs, del ritme que ha marcat l’esment de tots els predecessors. L’evangelista sant Mateu remarca significativament la gratuïtat divina de la maternitat de Maria. En la nostra traducció no es pot expressar massa bé. Però en l’original grec es veu com la Mare de Jesús és posada al mateix nivell dels noms masculins. A través de sant Josep passava a Jesús la descendència legal de David i d’Abraham. Però el seu origen humà només prové de Maria.

Per això, avui tots aclamem el Senyor plens de goig. Amb el naixement de la Mare de Déu s’inicia l’aurora de la salvació definitiva. Tot torna a tenir sentit. La foscor i la feblesa comencen a no ser la realitat definitiva. El pecat pot trobar el perdó. I a través nostre, fràgils i pecadors, continua obrint-se pas l’obra de la salvació com ho va fer en els segles anteriors a Jesucrist. La darrera paraula no és la tenebra, el mal i la mort. La darrera paraula la té la victòria de Jesucrist, en la qual participem en l’Eucaristia. Hi ha, doncs, raó –i molta– per a l’esperança! L’evangeli d’avui que és fortament evangeli de la gràcia, ens ho fa veure.

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. Aclamem tots el Senyor plens de goig!

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2021)

Apocalipsi 11:19; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27 / Lluc 1:39-56

 

La meva ànima magnifica el Senyor. Tal com acabem d’escoltar, és, germans i germanes, el càntic de Maria en la Visitació. En meditar en el seu cor el Misteri de l’Encarnació del qual ella és dipositària, esclata en un cant de joia i d’agraïment: Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha obrat meravelles en ella: l’ha fet mare del Crist. La meravella de l’Encarnació del Fill etern del Pare ens fa veure la magnitud sorprenent de la tendresa de Déu per la humanitat i com el seu amor s’estén de generació en generació.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de Maria, la Mare de Déu, en la seva Assumpció. La més humil entre les serventes del Senyor “entra radiant” en la glòria celestial (cf. cant d’entrada). I el seu esperit celebra Déu que la fa participar plenament de la Pasqua de Jesucrist. Una nova meravella que el Totpoderós obra en la petitesa de la seva serventa. Avui contemplem joiosos com la resurrecció de Crist és realment l’inici de la glorificació i de l’entrada definitiva al Regne de tots aquells que per la fe i les bones obres segueixen l’Evangeli. Maria, que ha anat al davant de tots en el seguint del seu fill, ens precedeix també cap a la vida eterna. Sant Pau ens deia, a la segona lectura, que cadascú ressuscitarà al moment que li correspon: Crist el primer,… després els qui són de Crist. La primera dels quals és, segons la fe de l’Església, Santa Maria. Aquesta realitat avui particularment ens omple de joia. I ens estimula en el nostre camí de cristians, perquè ens mostra quina és la meta, quin és el terme cap on ens encaminem: participar de la plenitud pasqual de Jesucrist i, per tant, trobar la nostra plenitud personal, en la felicitat eterna, sense dolors ni plors.

Maria és Assumpta no tant per haver estat la Mare del Senyor com per la seva santedat extraordinària de vida. Ens ho ensenyen tots els relats evangèlics que parlen d’ella. Però ara, com a síntesi de tots, en voldria recordar un, el que ha estat proclamat en la vetlla d’aquesta nit. Quan una dona, volent honorar Jesús, crida entre la gent: Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar, Jesús ensenya que Maria no és sortosa per ser biològicament la seva mare, sinó per haver escoltat la Paraula de Déu i haver-la guardada; és a dir, per haver-la meditada en el cor i posada en pràctica durant tota la vida. Ha estat la seva obediència en la fe que l’ha predisposada a rebre l’Encarnació del Fill de Déu. I ha estat, encara, l’obediència de la fe fins a la creu i fins a la Pentecosta, que l’ha portada a la gloriosa Assumpció. Perquè ha viscut la humilitat entra en l’exaltació celestial.

La humilitat és inseparable de l’obediència de la fe. Maria sintetitza en la seva persona l’actitud espiritual dels petits i senzills lloats per l’Escriptura. I és que l’acolliment de la Paraula i l’obediència que comporta només són possibles des de la humilitat. Per això, el Senyor exalça els humils, mira la petitesa dels seus servents, omple de béns els pobres i els fa experimentar el seu amor entranyable.

És sobretot la fidelitat humil de Maria, doncs, que la fa feliç, que la fa benaurada; que la va fer feliç en la seva vida terrena i que la fa feliç per tota l’eternitat en la gloria del Regne. Per això l’Església, de generació en generació, la proclama benaurada. I ella, a la presència de la Santa Trinitat, continua eternament el seu cant de lloança i d’acció de gràcies: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.

Aquest és el cant, també, de l’Església, que se sent petita davant la immensitat i la santedat de Déu, que se sent feble davant el mal del món, que se sent pobra pels pecats i les limitacions de tots els seus membres, però que se sap habitada per la força de l’Esperit, que se sap Esposa estimada de Jesucrist, rentada, purificada i santificada per la seva sang. La “Verge i Mare de Déu, assumpta al cel, és imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa i consol del poble que camina”, tal com ho proclama la litúrgia d’avui (cf. Prefaci). Cantem cada dia el Magníficat, amb la seva força consoladora i la seva força profètica, ajuntant la nostra veu a la de tota l’Església, moguts per l’esperança –“certa”, com diu la litúrgia– d’arribar, quan acabi la nostra cursa a la terra, allà on ella ja ha arribat.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de la nostra comunitat monàstica i dels pelegrins aplegats en aquesta casa de la Mare de Déu. Des de la seva Assumpció, Maria és espiritualment present arreu. “La seva santedat ennobleix totes les Esglésies”, canta la litúrgia del 8 de setembre en la festa de la seva nativitat. I, certament, des de fa segles aquest santuari és ennoblit per la santedat de la Mare de Déu; s’hi ha volgut fer present en esperit i hi obra meravelles, ni que sovint només siguin conegudes en la intimitat dels cors. Venerar la Mare de Déu, com fem en aquest lloc, demana reproduir més en nosaltres el model que trobem en ella en l’acolliment de la Paraula del Senyor amb un cor humil i disponible i posar-nos a disposició dels altres per ajudar-los, per servir-los.

Amb aquesta actitud hem d’acollir Jesucrist ara en l’Eucaristia. I expressar-li la nostra joia i el nostre agraïment units a Santa Maria: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva perquè tot i haver mirat la nostra petitesa, obra meravelles en nosaltres.

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Missa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 d’agost de 2021)

Josuè 24:14-29 / Mateu 19:3-12

 

Estimats germans i germanes:

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre, deia el Senyor al final de les seves paraules que hem escoltat.

Hem de reconèixer, efectivament que les seves paraules sobre el matrimoni no són fàcils d’entendre en el context actual, de pensament líquid que no valora la permanència en la fidelitat i quan tants matrimonis acaben separant-se.

Però, procurem atansar-nos a aquestes paraules del Senyor amb obertura de cor i de ment per comprendre el pla que Déu vol per la humanitat. De fet, les paraules de Jesús que hem escoltat tracten de dues qüestions: la fidelitat matrimonial i la renúncia al matrimoni per amor del Regne del cel.

Els fariseus que l’interrogaven estaven d’acord a admetre que l’home podia divorciar-se de la seva dona. Però discutien les causes que ho justificaven; n’hi havia que només admetien causes molt serioses i n’hi havia d’altres que tenien la mànega molt ampla. En el fons, però, als fariseus no els interessava saber el pensament de Jesús, volien que es pronunciés per crear polèmica i divisió. En canvi, Jesús en comptes de donar uns motius que pugessin justificar el divorci, va al fons del tema.

El que diu ens deixa intuir que ja en aquell temps, el tema del divorci no era una qüestió de blanc o negre; hi podia haver situacions particulars, que la nostra traducció anomena unions il·legals i que pot significar infidelitats greus o situacions immorals que podien demanar solucions especials. Qui hi perdia, amb el divorci, era la dona, que un cop repudiada havia de tornar a casa del seu pare portant la ignomínia del rebuig del marit. D’altra banda, sovint el marit, quan estava enfadat, amenaçava la dona amb despatxar-la i per tant d’haver de sofrir la ignomínia del rebuig, i d’aquesta manera li feia xantatge i condicionava la seva llibertat. En aquest context, doncs, les paraules de Jesús són alliberadores per la dona, que es trobava en una situació desfavorable. I posen al mateix nivell l’home i la dona perquè en el pla de Déu la dona no és pas inferior a l’home. En aquell temps, només l’home podia divorciar-se.

A partir d’aquest context, Jesús exposa el pla de Déu sobre el matrimoni. Un pla que forma part del pla d’amor i de sol·licitud que Déu té sobre la humanitat. L’home i la dona, un cop units pel vincle del matrimoni formen una sola carn diu literalment l’evangeli; és a dir, formen una unitat, una entitat existencial. I d’aquí la frase allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. És un ideal molt elevat. L’ideal de l’amor que estima l’altre a totes, buscant sempre el bé de l’altre més que el propi; l’ideal de l’amor que com més estima, més creix i més estima per sempre. Una unió així dels esposos reflecteix la unió entre el Crist i la seva Església, i expressa la fidelitat de Déu envers la humanitat i cadascun dels seus membres. L’amor que Déu té per cada home i cada dona és indestructible, no es fa mai enrere passi el que passi. Evidentment, la fidelitat matrimonial que ensenya Jesús no es pot viure sense pregària, sense paciència, sense abnegació, sense respecte i capacitat de perdó. En el fons, reflectir l’amor de Déu només es pot fer prenent per model l’amor abnegat de Jesús que estima i es dóna fins a la creu.

No sempre es reïx a viure aquest ideal de matrimoni a causa de la fragilitat humana o –com deia Jesús- de la duresa del cor. Davant de tantes situacions de crisi matrimonial com es donen, la comunitat cristiana ha de pregar pels matrimonis que estan en dificultats i ha d’actuar envers ells amb misericòrdia i amb comprensió, intentant, fins on sigui possible, aproximar posicions i buscar la reconciliació. I quan la ruptura és irreversible perquè no es pot assolir l’ideal que proposa Jesús, l’Església, conscient del sofriment que comporta la separació –tal com diu el Papa Francesc en l’exhortació “Amoris Laetitia”- no ha de condemnar sinó ajudar els esposos cristians que s’han separat o que fins i tot s’han tornat a casar i mostrar-los que continuen essent estimats de Déu tot movent-los a continuar integrats en la vida eclesial (cf. n. 299-300). Per això, en aquesta exhortació el Papa demana als pastors de l’Església que, davant de situacions difícils de les parelles o de les famílies ferides, exerceixin un discerniment acurat de cada situació, evitin judicis que no tinguin en compte la complexitat de les diverses situacions i que considerin amb tota l’atenció com les persones experimenten la seva situació i la pateixen (cf. n. 79). 

Jesús, però, a l’evangeli ens deia que el matrimoni no és l’única opció de vida per al cristià. Al costat dels qui viuen en fidelitat a Déu la seva unió matrimonial, hi ha els qui per amor al Regne del cel, per amor a Déu i per l’atractiu que té per ells la persona de Jesucrist, renuncien al matrimoni i elegeixen el celibat. Aquest camí demana, també, fidelitat i ser nodrit per la pregària perquè, igual com el del matrimoni, es viu des de la feblesa humana, comporta un combat espiritual i pot tenir defallences. El celibat per a mor al Regne del cel és, semblantment, signe de l’amor indefectible de Déu a la humanitat.

Tant el matrimoni viscut per amor al Crist, que és sagrament de l’amor de Déu, com el celibat evangèlic poden omplir el cor humà i portar a la felicitat, també després de molts anys d’haver pres la opció com a resposta a una vocació que ve de Déu. En la vida cristiana, matrimoni i celibat són dues vocacions complementàries. Totes dues són una forma de viure l’amor a Déu i als altres des d’una donació lliure i radical. Evidentment, això només es comprensible, tant en el matrimoni com en el celibat, des del misteri del Regne del cel i de l’amor al Déu que se’ns revela en Jesucrist, el seu Fill estimat. Preguem avui, a la llum de la pàgina evangèlica que hem llegit, per la fidelitat dels matrimonis i dels qui han renunciat al matrimoni per causa de Jesucrist i del seu Evangeli. Preguem, també, perquè siguin molts els qui descobreixin la bellesa d’aquestes dues vocacions centrades en l’amor per testimoniar l’amor. I preguem, encara, pels qui no han pogut portar endavant la seva fidelitat.

L’Eucaristia ens fa present l’amor indefectible del Déu Trinitat que se’ns dóna generosament en Jesucrist per envigorir la nostra feblesa i fer-nos créixer en l’amor. Per ajudar-nos a viure la nostra vocació en l’Església al servei del Regne del cel.

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre.

Abadia de MontserratMissa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Festa de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juliol de 2021)

75è aniversari del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Centenari del naixement de Joan Triadú.

Efesis 2:19-22 / Joan 20:24-29

 

Estimats Sr. Bisbe Romà, Sr. Arquebisbe Joan Enric, preveres concelebrants, Sr. Alcalde, membres del Consistori municipal, família Triadú, autoritats, germans i germanes en el Senyor:

Sant Tomàs ha passat a ser considerat, en la visió de molts, l’apòstol que tenia dubtes de fe. Però això fou una situació temporal, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli. Perquè un cop va veure el Senyor, va fer la confessió de fe més plena que trobem en tot el Nou Testament. Davant de Jesús que li mostra les seves llagues glorioses exclama: Senyor meu i Déu meu. Reconeix en Jesús de Natzaret el Senyor de la seva vida i el Senyor de la història i el confessa com a Déu. Senyor, en tant que el posa al centre de la seva existència perquè sigui ell qui en marqui les pautes i sigui ell en funció del qual visqui, actuï i parli. I Déu perquè, Jesús de Natzaret amb el qual havia conviscut, tot i ser home, és de naturalesa divina, Fill etern del Déu etern. Lluny del dubte, des de l’octava de Pasqua sant Tomàs va viure joiosament aquesta fe i la va difondre anunciant l’Evangeli, anunciat que Jesucrist és el sentit de la vida i de la història, l’alliberador de tot mal, el salvador que dóna la vida per sempre. I, després d’anunciar incansablement l’Evangeli, finalment, sense dubtar, va vessar la sang per causa d’aquesta fe en Jesucrist, Senyor i Déu.

A l’evangeli d’avui, tanmateix, el Senyor deixa clar que un cop ell torni al Pare, la fe no es basarà en l’haver vist el Senyor sinó en el testimoniatge que en donaran els qui el van veure. Per això proclama: Feliços els qui creuran sense haver vist. La nostra fe de cristians prové del testimoniatge dels qui van conviure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. I és a través d’aquesta fe que nosaltres entrem en comunió amb el Crist ressuscitat. Jesús, doncs, ens proclama feliços a nosaltres per creure sense haver-lo vist però havent entrat en una relació profunda amb ell per la Paraula de l’Escriptura, per la pregària, pels sagraments, per l’amor i el servei als germans.

Tots els qui per la fe i el baptisme vivim la comunió amb Jesucrist formem part –tal com deia la primera lectura- d’un edifici espiritual construït sobre el fonament dels apòstols i dels profetes. És un edifici que té com a pedra angular – és a dir, com a base que el sosté- Jesucrist mateix. Aquesta és la realitat profunda de l’Església: cada cristià unit a Jesucrist per la fe, per la Paraula de Déu i pels sagraments. I els cristians units els un als altres per la comunió en la fe i per l’amor fratern, formem aquest edifici que –tal com deia l’Apòstol- esdevé la família de Déu. D’aquesta manera l’Església creix en l’amor i es consolida com a poble sant i es fa servidora de la humanitat en continuïtat amb l’obra de Jesucrist.

Per això, des dels primers temps després de la primera Pentecosta, els apòstols i altres cristians s’escamparen per tot el món conegut aleshores per anunciar-hi l’Evangeli i per servir els homes i dones d’arreu. Una tradició ben antiga ens diu que sant Tomàs, l’apòstol del qual avui celebrem la festa, va arribar a les regions de Síria i fins a l’Índia per portar-hi la Bona Nova de l’Evangeli. Anunciant l’Evangeli per tot arreu, tothom podia sentir en la pròpia llengua les meravelles de Déu i totes les llengües es podien unir en la confessió de la Santa Trinitat i en la lloança que li és deguda (cf. Ac 2, 8-10). Des dels primers temps, doncs, l’Església ha cercat d’inculturar el cristianisme a les diverses cultures del món i ha volgut estimar tots els pobles i nacions com una forma de l’amor al proïsme. Aquesta estimació comporta la valoració i el reconeixement de la cultura pròpia en tot allò que no sigui incompatible amb l’Evangeli. També a casa nostra, des dels primers temps del cristianisme l’Església ha estat al costat de l’evolució del nostre poble i hi ha partiicpat, des de la província romana tarraconense i la litúrgia hispànica, passant per la formació dels comtats medievals i el naixement del Principat fins als nostres dies. 

Ho ha fet, des de la convicció que “la cultura és una manera específica de l’existir i del ser persona humana” i del poble que la comparteix (cf. Bisbes de Catalunya, Arrels Cristianes de Catalunya, 3). A Catalunya, tal com ho demostra la història, tenim la voluntat de mantenir la nostra cultura pròpia amb la llengua que la vehicula, perquè forma part de la nostra identitat i de les nostres arrels. I el poble català ha lluitat per això quan la llengua i la cultura han estat amenaçades. Una mostra, rica de fruits, va ser el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs del qual avui commemorem el 75è. aniversari, a causa de la pandèmia que en va fer posposar la celebració. Durant el règim franquista, a redós d’aquesta parròquia, amb el sosteniment del bisbat de Vic i amb el recolzament, entre altres, del monestir de Montserrat, es va fer realitat un dels serveis eclesials a la nostra llengua i a la nostra cultura. La iniciativa, com ja és sabut, provenia d’un jove laic cristià, Joan Triadú, (del qual enguany commemorem el centenari del naixement) amb la col·laboració de Jordi Parcerisas, i comptaren amb la complicitat del Sr. Rector, Mn. Feliu Vila. Aleshores només l’autoritat eclesiàstica podia emparar, i encara fins cert punt, un acte cultural com aquell. Ara donem gràcies a Déu per tot el bé que va fer aquella iniciativa.

Avui, 75 anys després, hem de continuar l’esperit del Concurs Parroquial de Poesia. Ho hem de fer procurant el conreu de la llengua en tots els seus registres, des dels més col·loquials fins als més especialitzats, vetllant per la seva presència sense entrebancs a l’escola¸ ho hem de fer ajudant a l’elaboració d’una cultura consistent que ocupi el lloc que li correspon entre les altres cultures del món; i ho hem de fer teixint capil·laritats entre uns i altres, treballant la confiança mútua i el diàleg amb voluntat de servir el nostre país i la seva gent. Sense tancar-nos, però, a les altres cultures i llengües. Com recordaven els nostres bisbes, el 1986, en el document “Arrels cristianes de Catalunya” –que va ser ratificat el 2010, quan es complien els 25 anys de la publicació–, “ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal” (cf. ibídem). L’Església que peregrina a Catalunya hi ha de fer la seva aportació com l’ha feta en tants moments de la història. En aquest document esmentat, els bisbes deien, citant el Papa sant Joan Pau II i en sintonia amb la Doctrina Social de l’Església: “La cultura de cada nació s’expressa, entre altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als pensaments […]. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua pròpia, troba expressió allò que viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història” (ibídem).

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració de l’Eucaristia. I el Senyor ressuscitat serà present enmig nostre, com aquell diumenge que sant Tomàs va confessar la seva fe. Els nostres ulls captaran el pa i el vi, però la fe ens portarà reconèixer-hi el nostre Senyor i el nostre Déu: Jesucrist. I serem feliços perquè hem cregut.

 

Abadia de MontserratFesta de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 de juny de 2021)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: l’Església, des d’Orient fins a Occident, s’omple avui de joia en la solemnitat dels dos grans apòstols, sant Pere i Sant Pau. Dos grans llumeners de la fe; dos grans fonaments del Poble cristià. El seu testimoniatge i la seva intercessió travessa els segles, i de generació en generació va suscitant una vitalitat nova en la vida dels cristians.

El seu testimoniatge que ens fa anar a les arrels de la nostra fe. És un testimoniatge que se centra en la resposta de Pere que acabem d’escoltar: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. Davant Jesús de Natzaret, Simó Pere afirma en nom de tots els deixebles, que aquell home d’origen humil que té al davant és el Messies esperat pel poble d’Israel, el rei salvador, el servent pacient, el qui ha rebut la unció santa de l’Esperit, el Fill de Déu, que ve a salvar i a donar el veritable sentit de l’existència humana. És una afirmació de fe; perquè Pere va molt més enllà del que capten els seus sentits. Per això, Jesús li pot dir: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Perquè la fe en Jesús com a Messies, no és fruit només d’un raonament humà ni d’un mer sentiment passatger, sinó un do de Déu, per al qual cal estar disponible amb un cor obert i humil.

El testimoniatge de fe sobre Jesús que sant Pau dóna a les seves cartes és, com no podia ser altrament, el mateix que el de sant Pere, només que expressat en llengua grega. Pau no es cansa de dir que Jesús és el Crist. I “Crist” és, com ja sabeu, la traducció grega de la paraula hebrea “Messies”, que vol dir “Ungit”. La fe, doncs, de Pere i de Pau és la mateixa. El nucli fonamental és Jesucrist, en la seva filiació divina i en la seva condició de servent pacient de la humanitat, de salvador únic, d’ungit per l’Esperit, de revelador de l’amor del Pare. I també sant Pau, deixa clar, que la seva fe no és cosa humana, és do de Déu: l’evangeli que us vaig anunciar –diu– no ve dels homes […], Déu em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés (Ga 1, 11.15).

Tant Pere com Pau, posaren tota la seva vida en funció d’aquest anunci de l’Evangeli, de la Bona Notícia, de què Jesús és el Messies, el Crist, l’únic que allibera i salva en plenitud. I no es feren enrere davant les dificultats i les persecucions perquè la seva certesa els venia d’una experiència viscuda. Les dues lectures que hem escoltat, n’eren una mostra. A la primera, hem trobat Pere a la presó per causa de Jesús, el Crist. I a la segona, hem sentit com sant Pau, cap al final de la seva existència, feia esment de tot el que havia hagut de lluitar en el noble combat de la fe, un combat que li havia comportat persecucions i empresonaments.

La fe de l’Església, la nostra fe, doncs, es basa en el testimoniatge de sant Pere i sant Pau que, a l’uníson amb els altres apòstols ens parla de la realitat profunda de Jesucrist. Avui hem de renovar aquesta fe en ell el Messies, el Fill de Déu. És el Pare qui posa aquesta afirmació en el nostre cor i en els nostres llavis. I és l’Esperit qui ens mou a ser-ne testimonis coratjosos per mostrar que Jesucrist ens omple d’alegria i d’esperança, fins davant les incomprensions o les persecucions de qualsevol mena. Però, per poder rebre aquesta revelació de Jesucrist per part del Pare, cal fer silenci interior i deixar que vagi amarant tota la nostra manera de ser i de fer. Només una vivència íntima del Misteri de Jesucrist ens pot sostenir en mig del nostre món.

La professió de fe de l’apòstol sant Pere, li suposà una missió especial en l’Església. Ho hem sentit a l’evangeli; Jesús li digué: tu ets Pere. Sobre aquesta pedra –que aquest és el significat de la paraula Pere– jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la mort no li podran resistir. Sobre la fe i el ministeri de Pere, sostingut per la inspiració del Pare, es fonamenta la fe del poble cristià. Malgrat la feblesa humana, malgrat els defectes personals, sant Pere, en comunió amb els altres apòstols, farà visible la pedra angular invisible sobre la qual es fonamenta radicalment l’Església, aquella pedra que és Jesucrist mateix.

La fidelitat de sant Pere i sant Pau a confessar la fe en Crist els va portar a la mort. L’Església en commemora conjuntament el martiri en aquest dia, 29 de juny, joiosa per la victòria pasqual dels dos grans apòstols. Per això, la litúrgia ens invita avui a girar (cf. Himes de laudes y de vespres) la mirada cap a la ciutat de Roma, on tots dos varen vessar la sang. I no sols cap a la ciutat, sinó sobretot cap a la comunitat cristiana que hi viu; aquella comunitat (o Església local) que juntament amb el seu bisbe, el Papa, és cridada a presidir en la caritat totes les altres comunitats cristianes d’arreu del món. El bisbe de Roma ha rebut la missió difícil de ser hereu del carisma apostòlic tant de Pere com de Pau. I així com l’Església naixent pregava Déu per Pere sense parar, quan era a la presó –tal com hem sentit a la primera lectura– també nosaltres hem de portar en la pregària aquell que és el successor del servei apostòlic dels dos grans testimonis que celebrem avui. El Papa Francesc demana molt sovint que preguem per ell, però diumenge passat va demanar que ho féssim amb una insistència especial en la solemnitat d’avui.

A més, hem d’intensificar la nostra comunió eclesial, viscuda en la lleialtat i, alhora, en la llibertat dels fills de Déu. L’hem de viure en el si de l’Església catòlica on hi ha gèrmens forts de divisió. I l’hem de viure oberts, també, a tots aquells germans i germanes en la fe, que des de tradicions eclesials diverses i sense estar encara en plena comunió amb la seu de Pere i Pau, reconeixen que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. És a través de l’estimació, de la recerca sincera i humil de la veritat, i de l’acolliment de la diversitat que podrem arribar a superar les divisions que fan menys creïble el testimoniatge cristià. Sant Pere i sant Pau van compartir la mateixa fe, el mateix amor pel Crist i per l’Església, però des de la diversitat de maneres de ser, des d’expressions i sensibilitats diverses i en contextos diferents; fins en algun moment amb una certa tensió dialèctica. Però els va ser comuna l’adhesió al Crist, la fidelitat introntollable a l’Evangeli, l’amor fratern i el treball per la unitat de l’Església.

Deixem que aquests dos grans Apòstols que avui commemorem ens estimulin a viure amb entusiasme la nostra fe en Jesucrist i a fer obra d’Evangeli al nostre entorn. L’eucaristia del Senyor que ens han transmès els apòstols i que ara celebrem, ens en dóna la gràcia i la força.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

El Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de juny de 2021)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

 

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya” (cf. Ps 80, 17; Mc 16, 25). Una flor del blat convertida per l’Esperit Sant en el cos de Crist i un fruit de la vinya convertit també per l’Esperit Sant en la sang de Crist. Avui, germans i germanes estimats, agraïm aquest do que Jesús, el Senyor, ens va deixar a l’últim sopar. El cos i la sang són la totalitat de la seva persona. I, tal com ens deia l’evangeli, el Senyor els fa oferir per la salvació de tota la humanitat. Són un do d’amor incommensurable. Un do sagramental fet en la cena d’abans de la passió i consumat després dalt la creu, quan el Senyor s’oferí ell mateix a Déu , per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara, tal com diu la carta als cristians hebreus que hem llegit. D’aquesta manera ens purificà de les obres que porten a la mort, inaugurà una nova aliança, ens concedí de poder donar culte al Déu viu fent el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, i ens oferí l’herència eterna per entrar al lloc sant del cel on Déu habita. En la solemnitat d’avui som invitats a agrair aquest do de vida i de salvació, a acollir-lo i a adorar-lo.

Som invitats a agrair-lo, el do de l’Eucaristia. Perquè ens dóna vida cada vegada que fem el memorial del Senyor i fa que Jesucrist ressuscitat continuï present enmig nostre en el sagrament eucarístic. Amb una presència no pas estàtica, sinó dinàmica que comunica el seu amor, que ens atorga dons espirituals, que ens invita a tornar amor per amor, que és penyora de la vida eterna que esperem. Per això la seqüència tradicional d’aquesta solemnitat, escrita per sant Tomàs d’Aquino, invita a lloar el Salvador, aquell que ens guia i ens pastura, cantant-li himnes i càntics; fent que “la lloança sigui plena i sonora”, que ·sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors”. Lloem avui, doncs, amb un agraïment sincer, Jesucrist que es dóna ell mateix en l’Eucaristia.

Som invitats, també, a acollir el do eucarístic en la nostra vida. Perquè ens vagi transformant, o, com diu la litúrgia d’avui, perquè aquest sagrament venerable ens alimenti espiritualment, ens santifiqui (cf. prefaci II) i ens faci créixer en la filiació divina i en la identificació amb Jesucrist, vivint segons el seu Evangeli. A més, el sagrament eucarístic crea uns vincles entre els uns i els altres perquè, participant del mateix pa i del mateix calze, el Senyor ens uneix pel seu Esperit Sant i fa de nosaltres el cos espiritual del Crist. Per això diem que l’Eucaristia és sagrament d’unitat. Acollir, per tant, el do eucarístic comporta també i necessàriament estar obert als altres, gastar la nostra vida a favor d’ells tal com va fer Jesús donant-se a l’Eucaristia i a la creu a favor de tots. No podem acollir el cos i la sang eucarístics de Crist sense acollir el cos, la persona, dels altres, particularment dels que prop nostre passen algun tipus de necessitat material o espiritual., perquè també són sagrament, presència, d’ell. Celebrar el Corpus és, doncs, obrir-se a la solidaritat, estimar i comprometre’s a favor dels altres. Per això avui és “el dia de la caritat”; us invitem, doncs, a participar a la col·lecta que es farà al final d’aquesta celebració per contribuir a l’obra que fa càritas en bé de tanta gent necessitada.

I, encara, avui som invitats a adorar el sagrament eucarístic que és el sagrament per excel·lència. L’adoració potser és la característica més típica i més popular de la solemnitat de Corpus. En aquesta gran diada, contemplem meravellats la donació total de Jesucrist i adorem la seva presència divina que és portadora de salvació i que ens uneix al Pare i a l’Esperit Sant. I l’adoració es pot transformar en col·loqui íntim, en silenci meravellat considerant com el Déu transcendent, el tot-altre, esdevé màximament proper en la humilitat del pa i del vi, per posar-se al nostre nivell, per entrar dins nostre, transformar-nos a imatge seva i fer-nos participar de la seva vida divina. Conscients d‘això, la litúrgia ens invita a fer brollar del nostre interior “un càntic nou”. En la tradició d’Israel, amb motiu d’una nova intervenció salvadora de Déu o d’una nova experiència espiritual, es composava un càntic nou: a la novetat del que Déu havia fet calia correspondre-hi amb la novetat de la lloança i no pas repetint unes paraules ja conegudes (cf. Ps 95, 1; 97, 1). També el cristianisme va seguir aquesta tradició. La novetat de l’obra salvadora de Jesucrist, la gran gesta de la seva passió, mort i resurrecció que ens és comunicada en el memorial eucarístic, demanen un càntic nou dels llavis i del cor. Ho trobem en el llibre de l’Apocalipsi amb els vint-i-quatre ancians prosternats davant l’Anyell, és a dir, davant Jesucrist mort i ressuscitat, i cantant un càntic nou. L’adoren perquè ha comprat per a Déu amb la seva sang, gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’ha fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu. I diuen eternament: Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, honor, glòria i lloança (Ap 5, 8-9.12). I nosaltres unim les nostres veus a les d’ells proclamant la glòria del Senyor tres vegades sant que ha donat la vida a la creu i ens ha deixat l’Eucaristia.

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya”; agraïm-ho, acollim el do, adorem la presència

 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Dijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juny de 2021)

Tobit 6:10-11;7:1.9-17; 8:4-9a / Marc 12:28b-34

 

Estimats germans i germanes:

El relat antic i literàriament ben treballat de la primera lectura, pres del llibre de Tobit, té un missatge ben actual. El té el fragment que n’hem llegit i el té encara més tot el conjunt del llibre, del qual aquesta setmana llegim les parts principals.

Avui hem escoltat la trobada de Tobies amb Sara, la que serà la seva esposa, i la pregària confiada de tots dos perquè Sara fos alliberada del seu infortuni. El text bíblic ens vol donar un missatge clar expressat a través d’un relat. És un missatge centrat en quatre grans temes. Primer, que Déu escolta sempre la pregària feta amb sinceritat de cor. En segon lloc, que Déu és provident i actua a favor de les persones a través de les mediacions humanes i dels fets de la història, encara que de vegades semblin incomprensibles o contradictoris als nostres ulls; Déu ens porta sempre per camins de salvació per bé que no excloguin el sofriment ni la incomprensió dels altres; però, si li fem confiança i ens deixem guiar per la seva mà amorosa, aquests camins sempre acaben en un desenllaç feliç. Tot això que els fidels de la Primera Aliança, com ara l’autor mateix del llibre de Tobit, només intuïen, queda ben palès en Jesucrist i el seu misteri pasqual. Hi ha també un tercer missatge en el llibre de Tobit: qui vol ser fidel a Déu i correspondre a la seva aliança, ha de posar-se al servei dels altres atenent-los en les seves mancances i oferint-los almoina, treballant per la justícia i tractant-los amb tota humanitat fins i tot després de la mort. I encara hi trobem un quart missatge en el llibre de Tobit: la joia i la força que dóna als esposos el fet que el seu amor es visqui compartint la fe i la pregària, i la importància que procurin transmetre aquesta herència espiritual a la pròpia família.

Aquest missatge, els cristians l’hem de fer vida en el nostre context de conseqüències de la pandèmia, a nivell de salut, del dolor per les defuncions, de preocupació per tantes situacions econòmiques i laborals de precarietat, d’inquietud davant les dificultats de tants joves per trobar una sortida engrescadora en la seva vida. I, a més, hem de testimoniar amb obres i de paraula que també enmig de les dificultats cal mantenir viva l’esperança en les promeses de Déu.

A l’evangeli que se’ns ha proclamat, hem trobat un diàleg de Jesús amb un mestre de la Llei. Com que és força conegut, podria ser que se’ns n’escapés el contingut fonamental, perquè tracta d’allò que és més bàsic en la vida d’un cristià.

La pregunta d’aquell home sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que el decàleg no contenia els únics manaments. Eren 613 els preceptes que calia observar en el judaisme, per bé que evidentment no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta, feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35). El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. I Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal creure en Déu, en el Déu únic que s’ha revelat a Israel. Però no n’hi ha prou amb tenir fe. Cal sobretot estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol. Sinó amb tota la intensitat del nostre jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Escoltar aquest fragment evangèlic és una crida per veure com creiem –sense fabricar-nos ídols- i sobretot per veure com estimem Déu. I per intentar estimar-lo amb més plenitud.

Després, Jesús diu a aquell mestre de la Llei que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen (1Jo 4, 20). També això ens és una crida a veure si estimem autènticament Déu a través de l’amor als altres, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny.

El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, va lloar les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, va lloar aquell home. És l’únic passatge dels evangelis en el qual Jesús elogia un mestre de la Llei. I li digué: no ets lluny del Regne de Déu. Aquestes paraules ens poden suscitar una pregunta: què havia de fer per apropar-se més i arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe d’Israel. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home.

Nosaltres creiem en Jesús, per això som aquí, però ens hem de fer la pregunta sobre com estimem Déu i com estimem els altres, tothom.

Avui ens trobem a Montserrat un grup de responsables de comunitats religioses masculines de Catalunya, per reflexionar sobre alguns aspectes de la vida consagrada a casa nostra. Les lectures que hem escoltat ens indiquen quina ha de ser la base ferma de la nostra vida. Però, a més, en el moment actual ens ajuda el missatge que el Papa, el 17 de maig passat, amb motiu de la 50ena. Setmana de la Vida Religiosa organitzada per l’Institut Teològic de la Vida Consagrada de Madrid, adreçava a les comunitats, en el qual deia que “la vida consagrada es comprèn consagrant-se cada dia. Es comprèn en el diàleg amb la realitat. Quan la vida consagrada perd aquesta dimensió de diàleg amb la realitat i de reflexió sobre el que succeeix, comença a fer-se estèril”. I, encara, “mantenir viu el carisma fundacional és mantenir-lo en camí i en creixement, en diàleg amb el que l’Esperit ens va dient en la història del temps, en els llocs, en les diverses èpoques, en diverses situacions”. Mantenir viu el carisma “suposa discerniment i suposa oració”. I acabava dient: “posin-se ‘a tret’ de l’Esperit Sant” (cf. Horeb, 22 maig 2021, p. 12).

Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres segons aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

 

Abadia de MontserratDijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Missa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 de maig de 2021)

Job 19:1.23-27 / Romans 5:5-11 / Lluc 12:35-40

 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu, cantava el salmista. Això, germans i germanes estimats, aplicat al qui vetlla amb fe, tal com ens deia de fer l’evangeli, pren una dimensió nova,. Perquè, encara que l’espera sigui llarga i es faci fosc o arribi la nit, el qui espera d’aquesta manera sap que el Senyor vindrà, que no fallarà. Perquè, en les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltat, es tracta d’esperar el retorn del Senyor. D’esperar-lo d’una manera activa, preparant la seva arribada i disposant-t’ho tot per al seu adveniment. Disposant-t’ho tot, que vol dir obrir-li el cor, renovar la fe en ell com a salvador, i, al final de la vida, deixar-se guiar per ell pels camins eterns i inèdits del més enllà de la mort.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Des de la perspectiva del Nou Testament, podríem aplicar aquesta expressió barrancs tenebrosos del salm, a la mort. Ni en aquest moment no el creient no ha de tenir por de res perquè sap que Déu és a prop seu i que el portarà cap als prats deliciosos i els rierols d’aigua del nou paradís on Déu conviurà amb la humanitat alliberada del dol i de la mort (cf. Ap 21, 3-4; 22, 1.5). El creient que com el salmista no té por de res ni que hagi de passar pels barrancs tenebrosos de la mort, sap per la fe –com el Job de la primera lectura- que Déu, que és el seu defensor viu, que en el judici sobre la seva vida, li farà costat i testificarà a favor d’ell.

I això, no pas perquè la vida humana sigui irreprensible, sinó perquè, tal deia sant Pau, a la segona lectura, Déu ens ha fet justos per la sang de Jesucrist. Ell morí per nosaltres quan encara érem pecadors i ens alliberà de la pena, deixant-nos amb això una prova de l’amor que ens té.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Aquesta ha estat, també, la vivència del nostre P. Anselm que, des que arribà a la fe, sempre ha cregut que Déu no abandonava mai. Ho ha cregut sobre tot els dos últims anys que per problemes respiratoris havia d’anar connectat a un aparell que li subministrava oxigen dia i nit i el feia residir a la infermeria. Li costà d’acceptar-ho, però després amb serenor, amb esperit de fe i amb confiança, anà admetent aquestes limitacions i les seves conseqüències, per bé que alguna vegada li suposava un lluita interior i li afectaves la seva afabilitat natural. Mirava de viure la seva malaltia amb fe i com una ocasió de unir-se als sofriments de Jesucrist. Aquestes actituds eren fruit de tot un treball espiritual d’anys.

Havia nascut a Barcelona el 28 de juliol del 1942. Va fer els estudis primaris en una acadèmia i el batxillerat al Col·legi La Immaculada dels GG. Maristes. Després cursà el professorat mercantil en una altra acadèmia de Barcelona mateix. La seva vida professional es desenvolupà sempre en l’àmbit de la comptabilitat i de la supervisió administrativa.

Visqué l’adolescència i la joventut al marge de la fe cristiana, pràcticament en la increença, fins que als 46 anys es va convertir, en descobrir la persona de Jesucrist i l’amor que Déu li tenia. Des d’aleshores va posar tota la seva existència al servei del Senyor. I per tal d’aprofundir la seva fe a nivell intel·lectual, féu el batxillerat en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, avui integrada a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Es vinculà, també, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, fins que ingressà en el nostre monestir el setembre del 1995, perquè en aquest procés de creixement en la fe, va anar descobrint la vida monàstica.

Quan entrà a Montserrat tenia 53 anys. Professà el 1997; i aquí amplià els estudis filosòfics i teològics. Féu la professió solemne l’any 2000 i el 2013 rebé l’ordenació presbiteral. Ja pràcticament des dels inicis de la seva estada al monestir, treballà en tasques vinculades a l’administració. I des del 1998 portant la caixa de la comunitat i servint els monjos facilitant-los gestions, i procurant-los diners per les despeses, productes de neteja i d’escriptori, etc. En això, ha estat un servent fidel i prudent (cf. Mt 24, 45) posat en un dels serveis comunitaris més delicats i que impliquen més relació amb els monjos. Era complidor, fidel, metòdic, servicial, una mica exigent per evitar descontrols, ell es treballava per ser pacient i servicial.

Ha estat un monjo d’una vida espiritual intensa, per bé amb alguns moments de foscor. Ell mateix reconeixia que de vagades es barallava amb Déu, però després, deixant-lo guanyar, trobava la pau. Des del dia que va entrar, mai no ha tingut cap dubte del seu camí monàstic a Montserrat, creia fermament que era el que Déu li demanava. I que Santa Maria el sostenia i l’ajudava. Fidel fins que ha pogut a l’Ofici diví i a la lectura orant de la

Paraula de Déu, devot de la Mare de Déu i fidel al rés del rosari cada dia; durant una colla d’anys el dirigia a la basílica. Donava temps personal a la pregària i, no sense lluita interior de vegades, cercava de ser obedient al voler de Déu sobre d’ell, es preocupava per les vocacions a nivell d’Església i de la comunitat. Estava molt interessat, en els seus diàlegs amb altres persones, a mostrar que la fe cristiana és compatible amb la raó i que Jesucrist és capaç d’omplir de joia, de sentit i de compromís l’existència de qui creu en ell. Tot i haver estat acostumat a viure sol durant molts anys, es va integrar fàcilment a la vida de comunitat, ajudat pel seu tarannà pacífic, per la seva capacitat de diàleg i per la seva capacitat d’interiorització.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Feia temps que el P. Anselm, a causa de les xacres de salut provocades sobretot pels problemes respiratoris, em manifestava les ganes que tenia d’anar-se’n a la casa el Pare; no pas per evadir-se sinó per trobar-se amb el Déu que estimava profundament. No tenia por dels barrancs tenebrosos de la mort; la veia com una porta oberta a una realitat superior. Com si pressentís la proximitat del desenllaç final, el divendres abans de la Pentecosta em va demanar la Unció dels malalts perquè sentia que s’anava afeblint ràpidament. La va rebre, envoltat de la comunitat, amb devoció i amb joia. Al cap d’una setmana justa, divendres passat, va venir la crisi greu que l’ha portat al final de la seva cursa terrena.

Ara, els qui l’hem estimat ens disposem a oferir l’Eucaristia perquè el Senyor purifiqui el nostre P. Anselm dels seus mancaments i li satisfaci el desig de l’encontre amb Déu per sempre; ell, el Déu que és una fornal d’amor, que el va cridar cap a la vida eterna quan ja havia començat la solemnitat de la Santíssima Trinitat. D’altra banda, enterrarem les seves despulles mortals en el dia que l’Església celebra la Visitació de la Mare de Déu. Que Santa Maria, que ell ha estimat tant, li atorgui allò que el P. Anselm, juntament amb la comunitat, els escolans i els fidels, havia demanat cada dia: que Maria, Mare de misericòrdia, li mostri Jesucrist ara que ha acabat el seu camí per la vall d’aquest món entreteixit de joies, de treballs, de llàgrimes i d’esperances.

 

Abadia de MontserratMissa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Missa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimats Sr. Bisbe Agustí, Srs. Arquebisbe Joan Enric i Bisbe Sergi; estimats germans i germanes en el Crist ressuscitat:

A la llum de la Paraula de Déu que ens ha estat proclamada, voldria proposar-vos que ens fixéssim en tres paraules: escollir, evangelitzar, cantar.

“Escollir”. Ho deia Jesús a l’evangeli: jo us he escollit del món. Per l’opció de fe que hem fet i pel baptisme que hem rebut, nosaltres hem escollit Jesús. L’hem posat al centre de la nostra vida i cada dia hem de procurar treballar per ser-li fidels, malgrat la nostra feblesa i les nostres defallences. Encara en la vetlla pasqual d’enguany hem pogut renovar aquesta adhesió a Jesucrist. Però l’evangeli no deia ben bé això. Deia que és Jesús qui ens ha escollit. Ell ha fet opció a favor nostre abans que nosaltres la féssim per ell. Ell ens ha escollit perquè ara visquem units a ell per la fe i per l’amor –per l’amistat, havia dit una mica abans del fragment que hem llegit (cf. Jo 15, 14)-, i perquè així després puguem participar de la seva salvació més enllà de la mort, en la vida per sempre. L’elecció de Jesús, si és viscuda des de l’amor i l’amistat, porta a fer el que ell ens mana, viure segons el seu Evangeli. És la manera de correspondre a l’amor que ell ens demostra. Però això té una contrapartida, segons el que hem sentit. Jesús deia: si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però com que no en sou, el món us odia, us persegueix perquè no admet la vostra manera de pensar i de viure. Els deixebles de Jesús, doncs, comparteixen dolorosament l’antagonisme del món envers Jesús. Fins al punt que aquesta animadversió constitueix un signe de la veritable pertinença a Jesús. En la nostra societat, a diferència del que passa en algunes parts del món, aquesta animadversió no pren formes de persecució violenta, sinó d’incomprensió, de burla, de crítica negativa, de malfiança, de marginació. Sovint ens hi podem trobar, fins i tot pel sol fet d’anar a missa, o de tenir-hi una participació visible com en el cas de fer d’animador del cant a la litúrgia. Això no ens ha de descoratjar, perquè indica que som autèntics deixebles de Jesucrist. Ell va ser perseguit i burlat; els apòstols, els màrtirs i tants homes i dones, joves i grans, que han viscut compromesament la fe, també. La Pasqua que celebrem aquests dies ens encoratja a no defallir, a continuar estimant i servint el Senyor, l’Església, els germans i germanes, creients o no. La Mare de Déu ens ajuda amb la seva intercessió.

La primera paraula en la qual volia proposar de fixar-nos era, doncs, “escollir” per experimentar la joia que ell ens hagi fet dels seus i per ser valents davant les incomprensions que això ens pot comportar. La segona paraula és “evangelitzar”. Ho deia la lectura dels Fets dels Apòstols: Pau i Timoteu foren cridats a evangelitzar. I concretament, en el fragment d’avui, a evangelitzar la Macedònia. És a dir, a portar el missatge cristià a Europa. I això ens omple de joia i d’acció de gràcies, perquè aquesta predicació constitueix els inicis de l’arrelament de l’Evangeli a les nostres terres europees. Tot aquell que ha estat escollit per Jesús ha de continuar aquesta missió d’anunciar l’Evangeli: Jo us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, deia el Senyor (Jo 15, 16). Aquesta missió comporta donar testimoniatge de Jesús i de la seva Paraula amb la vida i, per tant, amb les obres i les paraules, comporta invitar els altres a conèixer-lo i a deixar-lo entrar en la pròpia existència per una opció de fe, comporta anunciar que només ell pot omplir el cor humà en plenitud i presentar d’una manera coherent i atractiva el sentit de l’existència humana amb tots els seus alts i baixos, amb tots els moments de joia i de dolor, de servei abnegat per amor. Perquè només Jesucrist té paraules de vida eterna (cf. Jo 6, 68). La nostra fe en ell, per tant, no es pot quedar en una cosa personal, privada, o a nivell dels més íntims. Demana de ser anunciada, compartida, en la intimitat d’un diàleg personal com en el cas de Nicodem (cf. Jo 3, 1ss.) o cridada dalts dels terrats, com varen fer els apòstols des de la pentecosta (cf. Mt 10, 27; Ac 2, 14ss.), amb la traducció que això té als nostres dies de fer l’anunci també en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Escollits per Jesucrist i adherits a ell per la fe i per l’amor, hem de fer conèixer als altres aquest do que hem rebut i com ens és motiu de joia, d’esperança i de compromís per servir els altres.

La tercera paraula que volia proposar-vos és “cantar”. El salm responsorial ens invitava a fer-ho: doneu culte al Senyor amb cants de festa, deia. El cant festiu és expressió de joia i d’agraïment per les obres que Déu ha fet a favor nostre, des de la creació de l’univers, des que ens ha cridat a l’existència, fins a la salvació que ens atorga cada dia en Jesucrist.

Tot a causa del seu amor que ens ha escollit i ens ha fet poble seu, membres de l’Església. Els cants de festa dels cristians, a més de lloar i de donar gràcies a Déu, ens ajuden a viure personalment la fe i a anunciar-la, a evangelitzar.

Efectivament, la nostra lloança feta amb amor, a més d’expressar-li el nostre amor i el nostre agraïment, a nosaltres ens fa créixer com a creients i ens ajuda a comprendre, mentre som a la terra, el misteri de Déu revelat en Jesucrist. A més, ens fa tastar anticipadament la lloança del cel que trobarem al final del nostre pelegrinatge de fe a la terra. El nostre cant de lloança actual implica a més de la boca, el cor i les obres. Perquè, en el cant litúrgic o en el devocional, en darrer terme el que diuen els llavis i el so de la veu ha de provenir del cor, de l’amor. Cantar és propi dels qui estimen, deia ja sant Agustí (cf. Josep Ratzinger, citat per J-A. Piqué. Teologia e musica, Torino, 2013, p. 106). Dels qui estimen Déu i li volen correspondre amb una vida d’amor a ell i als altres.

Avui que donem gràcies a Déu pels 50 anys de treball musical i de servei a les comunitats cristianes que han fet, i fan, les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, ens alegra i ens encoratja pensar que amb això estem fent modestament realitat –segons les nostres possibilitats- el que el Papa Francesc diu a propòsit dels qui estan al servei del cant en la litúrgia: “el bon intèrpret –afirma- ha d’estar animat per la humilitat i per l’esperit de servei a la comunitat” cristiana que s’aplega per a les celebracions. A més, “ha de buscar sempre de formar-se i de transformar-se interiorment” per mitjà de la fe i de la pregària, “i tècnicament”, amb la formació musical i litúrgica “per poder oferir la bellesa de la música en l’àmbit litúrgic. Així es canta amb joia a Déu un himne de lloança i d’acció de gràcies” (cf. Discurs al Congrés Internacional de Música Sacra, Roma 9.11.2019).

Fem-nos, doncs, dòcils a l’Esperit Sant que és amor i que és a l’origen del cant, perquè ens atregui a l’amor per Crist i ens condueixi cap al Pare. Així, en l’Església peregrina, avançarem joiosament cap al terme de la pasqua eterna amb cants de festa i de lloança.

Abadia de MontserratMissa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (26 d’abril de 2021)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11;4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Sr. Arquebisbe, HH. Conselleres, Autoritats, germans i germanes, estimats tots en el Crist ressuscitat:

En la joia de la pasqua i guiats per la llum del Crist ressuscitat, hem escoltat aquest evangeli que ens presenta Santa Maria al peu de la creu de Jesús; una creu que més que portadora de mort és portadora de vida. Jesús, abans d’acabar de dur a terme tot el que el Pare li ha encomanat, es fixa en la seva Mare i en el deixeble que ell estimava més, que estava prop d’ella, i diu: Mare, aquí tens el teu fill. I tot seguit diu al deixeble: aquí tens la teva mare.

Com s’esdevé en tot l’evangeli segons sant Joan, també aquest episodi té diversos nivells de lectura i tots portadors de bones noves. Un primer nivell és el del sentit immediat, ple d’humanitat, de tendresa i d’amor filial. Jesús no vol que la seva mare es quedi sola i encarrega al deixeble que en tingui cura. Un segon nivell de lectura, parteix del fet que aquest deixeble més estimat de Jesús, personifica, representa, tots els seus deixebles, tots els que creuen en ell. A partir d’aquest fet, doncs, Maria és constituïda mare de tots els cristians, mare del cos eclesial de Crist, per això en el Concili Vaticà II el papa sant Pau VI, va proclamar la Mare de Jesús mare de l’Església. I encara podríem considerar un altre nivell de lectura i veure Maria com a imatge, personificació, de l’Església. Des d’aquesta perspectiva, se’ns diu que l’Església també és mare de tots els creients en Crist. Ho és perquè els engendra a la vida de fe en el baptisme, els nodreix amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia i, amb la sol·licitud, pastoral els ajuda a créixer en la vida cristiana.

En aquesta nit que vetllem Santa Maria, ens centrem en el que he anomenat segon nivell de lectura. En Maria com a mare de tots els deixebles de Jesucrist. Al peu de la creu, Santa Maria rep una nova vocació. A la de ser mare del Messies, el Fill de Déu fet home, Jesús li afegeix la maternitat espiritual sobre els qui creuen en ell. En el moment, doncs, que ella estava dreta al peu de la creu unint-se a l’ofrena que el seu fill feia al Pare, s’obre a una nova maternitat sobre la família dels qui volen escoltar i posar en pràctica la paraula de Déu (cf. Mt 12, 48-50). Aquestes paraules de Jesús dalt la creu són el fonament de la maternitat espiritual de Maria sobre cadascun de nosaltres, sobre l’Església que peregrina a Catalunya i sobre el conjunt de l’Església universal. I són el fonament del patronatge de la Mare de Déu sobre el nostre poble.

Remarquem una cosa. En aquest confiar a Maria el deixeble i el deixeble a Maria, hi ha una prelació. Primer encarrega a Maria que sigui mare del deixeble. Això vol dir que primer li hem estat donats a ella, fins al punt que si arribés el cas que el deixeble no la volgués acollir, ella continuaria amb la missió de ser mare i, per tant, de ser sol·lícita de cadascun dels qui Jesús li ha confiat. Ella no deixarà mai de ser mare, d’estimar, d’ajudar, d’intercedir. I això ens dóna una gran confiança, sobretot quan constatem la nostra negligència envers ella i encara més quan constatem les nostres defallences en l’adhesió a Jesucrist. El nostre camí de fe està unit a Maria, aquella que ha estat la primera a creure, a acollir la Paraula i a fer-la vida. Això ens és font d’esperança i de joia. I també de compromís a no defraudar aquell que ens ha confiat a la seva mare com a fills.

Per això hem de fer com el deixeble que Jesús més estimava quan li fa ser confiada Maria com a mare. La va acollir a casa seva, deia el text evangèlic. Però, a partir de l’original grec, això també té com a mínim un parell de nivells de lectura. El primer, ens indica que la va portar a viure amb ell, oferint-li no sols aixopluc, sinó tota la cura i tota l’estimació. Però, el text evangèlic, apunta també a un altre nivell: la va acollir en el més íntim d’ell mateix, en el seu interior, li va donar entrada en la seva vida. En aquest sentit, tenir Maria per mare vol dir confiar-li el nostre camí de fe, les nostres necessitats i inquietuds. I tenir-la per patrona vol dir confiar-li la situació actual del nostre País i alhora treballar a favor de la gent que el constitueix.

Com recordaven recentment els nostres bisbes en la carta adreçada a l’Església que peregrina a Catalunya amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense, “és hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora d’aprofundir en la dimensió social de la fe, encunyant un nou mot d’ordre: «No et quedis a casa». Certament, no ens podem quedar casa a l’hora de defensar la vida dels ancians i de la seva igualtat de drets amb totes les altres persones. No ens podem quedar a casa a l’hora d’escoltar la veu dels pobres i dels considerats perifèrics, i de donar-los el lloc just en un món del qual ells també formen part. No podem quedar-nos a casa a l’hora d’empènyer projectes d’humanització de les societats globals i, en particular de la nostra”. I diuen encara, que cal transformar el món “segons els criteris de l’Evangeli de Jesús” […]. “Aquest canvi del món en profunditat esdevé del tot prioritari en aquest temps de pandèmia i de post-pandèmia, en el qual cal imaginar noves maneres de fer en el camp de l’economia, la política, la cultura, la sanitat, l’educació,…” El temps actual “és un temps oportú, un kairós, per a escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli” amb la seva força transformadora (cf. “Esperit cap on guies les nostres esglésies?”, Introducció i 2.5).

Que la Mare de Déu, amb la seva sol·licitud com a mare i patrona envers nosaltres i envers tot el poble de Catalunya, ens ajudi a ser homes i dones units a Jesucrist i a contribuir a la transformació de la nostra societat en aquest moment de la nostra història. Demanem-li que sostingui els malalts i ajudi el personal sanitari que els atén. Que ajudi els responsables de la gestió pública a treballar abnegadament per superar les greus conseqüències negatives a nivell econòmic, laboral i social causades per la pandèmia. Demanem, encara, a la Mare de Déu que, pensant en el bé de les persones, ens ajudi a trobar solucions per a la conjuntura política actual i per superar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger. Preguem, entorn de l’altar del Senyor, per tantes persones que en aquest any ens han deixat a causa del Covid o d’altres malalties, algunes eren familiars o amics nostres, algunes participaven assíduament en aquesta Vetlla de Santa Maria.

Aquí tens la teva mare. Aquestes paraules de Jesús adreçades al deixeble més estimat i a tots nosaltres, estan escrites en un mosaic prop de la Imatge de la Mare de Déu al cambril, per recordar-nos aquesta missió que ella té envers nosaltres. En venerar-la avui, fem-ho amb confiança filial tot deixant-la entrar en la nostra vida perquè ens ajudi a avançar més i més cap a Jesucrist.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)