Diumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (15 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 14:21b-27 / Apocalipsi 14:1.8-13 / Joan 13:31:35

 

En la visió de l’Apocalipsi que hem llegit a la segona lectura, hi ha una frase clau que il·lumina les altres lectures i la celebració de tot aquest diumenge cinquè de Pasqua del cicle C. El text diu que Joan va tenir una visió on tot era nou: el cel, la terra, la ciutat de Jerusalem i al l’indret del tron el qui hi seia afirmà: «Jo faré que tot sigui nou». Aquesta és la bona notícia: «Jo faré que tot sigui nou».

La novetat es una de les realitats mes fascinants per al cor humà. Potser es perquè experimentem la caducitat de la vida, o la decadència de les coses, o l’envelliment de les persones i de les institucions en contrast amb el nostre desig de plenitud i d’eternitat, potser per això ens atreu tant la idea d’una vida nova, d’un nou començament, d’una realitat nova que ens ajudi a superar el destí ineludible de la mort. Tot això queda ben reflectit en el diàleg entre Jesús i un fariseu que es deia Nicodem (Jo 3,1-10). En una conversa plena de sinceritat, de confiança, de trobament profund amb l’essencial, Jesús li diu a Nicodem que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. La resposta de Nicodem expressa bé l’experiència quotidiana: ¿Com pot néixer un home que ja es vell? ¿Ha de tornar a entrar a les entranyes de la mare per poder néixer? Nicodem, i amb ell també nosaltres, intueix perfectament el desig de començar una vida nova, però no entén què vol dir néixer de dalt o néixer de nou. Sap prou bé, com ho sabem també nosaltres, que ens podem il·lusionar fàcilment amb novetats efímeres, que ens il·lusionen però que no ens satisfan. Ho vivim cada vegada que estrenem alguna cosa nova, quan comencem l’any o si canviem de casa, de cotxe, de feina. Voldríem començar de cap i de nou per encetar, d’una vegada, la vida veritable.

La resposta definitiva es troba en la persona viva de Jesús, en Jesucrist ressuscitat. Jesús contesta a Nicodem que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l’aigua i de l’Esperit. Néixer de l’aigua i de l’Esperit es la manera com l’evangeli segons sant Joan expressa la realitat definitiva de la nostra vida: participar en la mort i en la resurrecció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. L’Església, seguint el manament del Senyor Jesús, ha entès que aquest nou naixement en l’aigua i l’Esperit es produeix pel baptisme, la confirmació i l’eucaristia.

El qui seu al tron de la nova Jerusalem i diu: «Jo faré que tot sigui nou» és Jesús ressuscitat, triomfant sobre el pecat i la mort. Per viure realment la novetat que busquem hem de ser submergits en la vida, la mort i la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Només així començarem, per l’acció de l’Esperit Sant, la vida nova que tant desitgem i que ens permetrà participar de la novetat absoluta inaugurada amb la resurrecció de Jesús.

Hem vist que és una novetat que afecta també la creació: un cel nou i una terra nova. Que inclou també la ciutat santa, la nova Jerusalem i el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. L’indret d’aquesta comunió íntima entre Déu i la humanitat, que és la font de la vida nova, ja no és un lloc de la geografia terrestre, sinó que és la persona de Jesús, plenament Déu i plenament Home. Ell és el sacerdot, l’altar, la víctima i el tabernacle. I com que hem estat creats a imatge seva, cadascú participa, en la mesura que només Déu coneix, d’aquets atributs del Senyor Jesucrist. El cel nou i la terra nova són, en la nostra vida, la novetat de l’altre i en definitiva la novetat de Déu.

Per això Jesús ens pot donar un manament que també es nou: que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha estimat. I quan s’estima, tot esdevé nou.

El nou naixement per l’aigua i per l’Esperit es verifica també en el nucli del nostre ésser: el cor i l’esperit. Creiem que per la participació en el misteri pasqual de Jesucrist, s’acompleix en nosaltres la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-28), que llegíem a la Vetlla Pasqual: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre. A partir d’aquesta novetat interior comencem una vida nova, que és com un nou Èxode, amb la particularitat que si vivim personalment en Crist ressuscitat, aquest nou èxode es un pelegrinatge d’amor, fet amb Ell com a company de camí, que ens condueix a la terra promesa, el Regne, on el veurem cara a cara. Aleshores podrem fer com Pau i Bernabé quan tornaren a Antioquia, podrem anunciar tot el que Déu ha fet juntament amb nosaltres, com la gràcia de Déu ens ha permès dur a terme l’anunci de l’evangeli, de Crist ressuscitat. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Jubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

El P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, va celebrar el jubileu monàstic el proppassat diumenge 8 de maig. Durant la missa conventual, que va presidir el P. Abat Manel Gasch, va renovar els vots monàstics davant la comunitat benedictina de Montserrat, en complir-se cinquanta anys de la seva professió com a monjo.

El P. Josep M. Soler va néixer a Santa Eugènia de Ter (Girona) l’any 1946. Va entrar al monestir de Montserrat el novembre de 1970, on va fer la professió simple el 6 de maig de 1972 i la solemne el 18 de maig de 1975. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1981. El 16 de maig de 2000 va ser elegit abat de Montserrat, responsabilitat que ha exercit fins al 15 de setembre de 2022, dia en què va ser elegit el seu successor, el P. Manel Gasch. El P. Abat Josep M. Soler havia presentat la renúncia el 13 d’agost, en complir els setanta-cinc anys.

El P. Abat Manel Gasch, en l’homilia de la missa conventual del IV Diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, va recordar que en aquest mateix diumenge litúrgic va iniciar el seu abadiat, fa vint-i-dos anys, el P. Josep M. Soler. Concretament, va fer referència al recordatori de la seva benedicció, que hi tenia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus (Dono la meva vida per les ovelles). «En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la regla de Sant Benet a l’abat del monestir només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep Maria», va dir el P. Abat Manel Gasch.

El P. Josep M. Soler va cursar els estudis filosòfics al Seminari dels Claretians a Solsona. Després de professar solemnement a Montserrat, del 1976 al 1977 va col·laborar a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Un cop finalitzats els estudis eclesiàstics, que va cursar a Montserrat, es va traslladar a Roma, on es va llicenciar en Teologia, especialitat Sacramentologia, pel Pontifici Ateneu de Sant Anselm. Des de l’any 1996 exerceix el càrrec de Visitador de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Cassinesa.

Durant setze anys va ser responsable de la formació monàstica dels joves monjos de Montserrat com a Mestre de Novicis i Prefecte de Juniors, tasca que va compaginar amb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual en va ser el Prefecte durant set anys, i a l’Institut Superior de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. De 1992 al 2003 va ser vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM). Ha col·laborat com a sotsdirector a la revista “Studia Monastica” i ha publicat articles sobre temes d’espiritualitat i de litúrgia en diverses revistes especialitzades.

Renovació del vots amb motiu del 50 aniversari de professió monàstica del P. Josep M. Soler, Abat emèrit de Montserrat (8 de maig de 2022)

Abadia de MontserratJubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Missa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2022)

Apocalipsi 21:1-5a.6b-7 / Romans 6:3-9 / Mateu 25:31-46

 

Els cristians de l’Orient, estimats germans i germanes, seguint una tradició molt antiga, tenen el costum de felicitar-se la Pasqua, aquest temps que estem celebrant, dient-se: Crist ha ressuscitat i responent: Realment ha ressuscitat. El temps pasqual està totalment centrat en la resurrecció de Jesucrist, aquell esdeveniment que confirmà el valor absolut de la seva persona, de la seva vida i el sentit de la seva mort. Abans de Jesucrist, en la fe d’Israel hi havia la percepció que més enllà de la mort s’entrava en una comunió amb Déu i s’anava a reunir-se amb els éssers que ens havien precedit, però aquesta percepció, no exempta de dubtes tal com ens mostren els evangelis en les polèmiques amb els saduceus, que no creien en la resurrecció,  aquesta percepció, dic, es converteix en certesa i en el fonament de la fe cristiana, la qual neix de l’afirmació que Jesucrist ha ressuscitat. Els apòstols i els deixebles no van arribar aquí fruit d’una reflexió interna o de la necessitat de superar un fracàs que exigia una sublimació en un futur que donés una sortida vàlida a tot allò viscut amb Jesús. No. Hi van arribar perquè el Senyor va ressuscitar, es va fer present en les seves vides després de mort i van entendre que aquell fet era el que ho canviava tot, perquè donava una resposta a la pregunta eterna: I després què? Contestant amb senzillesa: després hi ha la vida eterna, perquè Déu no deixa enmig de la mort els difunts. 

Jesucrist, el Fill de Déu, havent volgut compartir la nostra condició humana fins a la mort, s’aixeca (aquest és el sentit literal del verb ressuscitar en grec), per a continuar present, amb una forma certament que no és la mateixa que la d’abans de la mort en creu, però que se’ns explica com presència real, històrica i viva entre nosaltres. D’aquesta manera Déu no es traeix a si mateix. Hi ha una imatge que m’agrada molt, és d’un teòleg castellà que va morir força jove, que diu que Déu fixa una corda en el moment de la Creació que és el fil de la història i la manté tensada fins al final. Alguna vegada la corda afluixa però sempre es recupera i ho estira tot cap a l’acompliment definitiu. Tots som en aquesta corda mentre vivim. Jesucrist, com a home, també va ser en la corda però com a Déu, també l’estirava i nosaltres esperem que després de morts per la resurrecció ajudarem a estirar aquesta corda i a mantenir-la tensada amb Déu Pare, en Jesucrist, amb l’Esperit Sant, i tots els sants i santes de Déu. 

La resurrecció de Jesucrist va provocar una crida universal al seu seguiment, una crida a ser una Església que s’identifica com la dels cristians, els d’Ell, els de Crist. A aquesta Església ens hi incorporem pel baptisme. Per aquesta raó en la teologia més propera a la de la resurrecció del Senyor, que és la de l’apòstol Sant Pau, tantes vegades el baptisme apareix com el nostre lligam amb Jesús. Ens fa participar de la seva vida perquè ell també es va batejar i perquè participem de la seva vida, assumim totes les conseqüències que aquesta participació té: que resumides volen dir: seguir el seu Evangeli fins a compartir la seva mateixa mort. Però també el lligam que hi establim és el que ens permet tenir l’esperança que un dia ressuscitarem amb ell. Ho hem llegit a la carta als Romans,   Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. (Romans 6:4). 

El germà Martí Sas volgué emprendre realment una nova vida quan entrà al nostre monestir de Montserrat l’any 1958. Nascut l’any 1926 a Palma d’Ebre, a la diòcesi de Tortosa, tenia, dissabte passat, quan va morir, 95 anys i era el monjo més ancià de la nostra comunitat. De fet el germà Martí era el darrer monjo de la nostra comunitat que entrà al noviciat com a germà, separat del que feien els  monjos destinats al presbiterat i que, després de les reformes de la vida monàstica que seguiren el Concili Vaticà II,  feu la professió solemne l’any 1964, amb tots els altres germans, fent que tots els monjos compartíssim des d’aquell moment una mateixa professió. 

Subratllo el fet que volgué emprendre una nova vida quan entrà al monestir perquè la vocació monàstica li significà un redescobriment personal i fort de la fe cristiana a més de trenta anys, una edat una mica avançada per entrar al monestir segons els costums d’aquell moment. Mantingué sempre una actitud forta com a creient i com a monjo que alimentava d’aquella mena de conversió que l’havia portat d’una vida professional com a sastre al monestir. Li agradava recordar i compartir amb nosaltres i amb gent de fora els fonaments, aquells que podíem intuir que eren al cor de la seva fe i de la seva espiritualitat. 

Anava despullat i em vau vestir. Si us deia que la fe ens porta a identificar-nos amb Jesucrist i amb el seu evangeli, i que això exigeix i troba formes molt concretes de realitzar-se com ens narra l’evangeli de Sant Mateu que hem llegit, no podem tenir cap dubte que aquest verset: Anava despullat i em vau vestir resumeix bé tot el servei monàstic del germà Martí, i fins més enllà i tot. La seva qualitat de primer nivell com a sastre fora del monestir, també va quedar dins d’aquesta transformació espiritual quan, col·laborant primer i encarregant-se després de la sastreria del monestir i en va fer un ministeri i un servei, especialment en confecció de tota la roba litúrgica del monestir, mai fruit de la improvisació sinó amb una visió que Déu també havia de ser glorificat en la dignitat i el bon gust de les albes, les túniques, les casulles, els hàbits i les cogulles amb una visió de l’harmonia que tot el conjunt havia de donar al cor dels monjos que celebrava i pregava, molt fidel al precepte de la Regla de Sant Benet que demana dignitat en el vestir dels germans. Potser fins i tot inspirat per la visió d’aquesta ciutat santa de Jerusalem que vol anticipar l’assemblea litúrgica i que ell volgué abillar com una núvia que es prepara pel seu espòs.

La nova vida abraçada després de la seva entrada al monestir, també va tenir una dimensió de soledat i d’acolliment. Durant molts anys, tingué cura i buscà estones de soledat i silenci a l’ermita de Sant Dimes, lloc que estimava amb predilecció i el qual encara va visitar acomplerts els 90 anys, fins que no va ser-li físicament possible continuar-hi anant. Des de sant Dimes també va acollir a amics i alguns grups que s’acostaven per compartir-hi estones de pregària i celebració. 

Essent un monjo que ocupava totes les hores del dia i bona part de les de la nit practicant l’ora et labora fins a una edat molt avançada, hagué encara d’emprendre una nova vida i convertir-se i preparar-se per aquesta hora final. Durant els darrers anys, a la infermeria del monestir, el Senyor el va anar despullant de les seves capacitats físiques i mentals, fins a cridar-lo a compartir per la mort, la seva resurrecció. Ens resten d’aquests darrers anys la seva joia, quasi infantil, quan veia un germà de comunitat, i els intents difícils però entranyables de procurar comprendre allò que volia comunicar. Però fins en aquests moments, gosaria dir que no va perdre aquella fortalesa davant de la vida que li venia de la fe i de les conviccions profundes. 

Els cristians de llengua siriana tenen la tradició que les ànimes dels difunts quan arriben a la porta del paradís no troben Sant Pere sinó Sant Dimes, el bon lladre, salvat per la creu de Crist, que és la clau per entrar al cel, on ell es el primer d’haver-hi arribat. Tot i no ser sirians, permetem-nos avui pensar que Sant Dimes ha rebut el G. Martí a la porta del cel per dir-li que sí, que la promesa de Jesucrist que un dia ens trobarem amb ell, compartint la seva resurrecció, és veritat. I que així visquem la novetat,  la plenitud i la comunió amb Jesucrist, amb l’Alfa i l’Omega, amb el Senyor de la vida, la victòria del qual sobre la mort celebrem en cada eucaristia.

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Diumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 de maig de 2022)

Fets 5:27b-32.40b-41 / Apocalipsi 5:11-14 / Joan 21:1-19

 

El misteri de la Pasqua que estem vivint és el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist que ara ha estat glorificat a la dreta de Déu. I perquè els apòstols ho proclamaven per això són jutjats davant del Sanedrí. Els apòstols no podien deixar de predicar el Crist glorificat, era un foc que els cremava les entranyes, un impuls de l’Esperit en ells que els feia anunciar-lo per tot arreu. Per més que els ho prohibien, no podien deixar d’obeir Déu abans que els homes. No podien callar el que havien vist i escoltat, i palpat amb les seves mans. Havien menjat amb ell després de ressuscitar.

Aquest testimoniatge, germans, ens esperona a nosaltres que ens diem cristians, que hem de proclamar amb la nostra vida aquest misteri de salvació. Si creiem que Crist ha ressuscitat, que nosaltres hem estat units amb ell pel baptisme, i ens alimentem de l’Eucaristia, vol dir que la nostra vida ha quedat transformada per l’Esperit Sant que Crist ens ha comunicat. I això ens fa capaços de poder-ne donar testimoni. Com? Com ho feren els primers cristians que feien dir als pagans “mireu com s’estimen”. L’amor és l’únic que pot canviar el món. I l’amor suposa autenticitat, senzillesa, humilitat, generositat, perdó, acolliment, unitat. No cal fer grans prodigis. El prodigi més gran és l’amor. Però, resplendim en l’amor en la nostra conducta? Aquesta és la pregunta. No espera això de nosaltres el món?

Si vivim en l’amor, en la concòrdia, en la comunió, en la unitat, ja estem imitant ací a la terra aquella glorificació en el cel, que ens descriu la pàgina de l’Apocalipsi: Àngels, ancians i vivents rodejaven el tron on seu el Pare i l’Anyell degollat, el Crist, que conserva els senyals de la seva obediència i el seu amor als homes; és a dir, del lliurament de la seva vida fins a la mort. I tots els éssers del cel i de la terra els donen glòria, honor i poder pels segles dels segles.

Finalment, l’Evangeli ens descriu, en imatges, la fecunditat desbordant de la missió de l’Església. De la sola paraula de Crist que diu als pescadors ‘tireu la xarxa a la dreta’, en surt una pesca inimaginable, que no havien pogut fer en tota la nit els pescadors. Això ja prediu el canvi del món conegut en el seu temps, dominat pels ídols, les religions falses i els seus temples, el despotisme sobre els esclaus, i la immoralitat  dels costums, en un món cristianitzat per la predicació de 12 pobres pescadors sense gaire cultura, però amb una paraula inflamada per l’Esperit, i el testimoni de la seva sang.

Es va repetir a nivell universal l‘acció de Jesucrist a Palestina: predicació del Regne de Déu i testimoni martirial. Paraula segellada amb la sang. Jesús tingué cura, també, de deixar un representant seu que fos pastor del seu ramat. Precisament, Pere, aquell qui el va negar tres vegades, però després li va confessar, també, tres vegades, el seu amor sincer: ‘tu saps que t’estimo’. Aquest pobre ésser humà rebé, doncs, l’encàrrec de mantenir unit el ramat: ‘pastura les meves ovelles’. Però no t’escaparàs de seguir-me a mi. No sols en el martiri, sinó també fins a la glòria.

Nosaltres som aquestes ovelles que seguim el Pastor universal, conduits per homes dèbils, però assistits per l’acció de l’Esperit. Els qui són ovelles autèntiques coneixen la veu d’aquest Pastor que les ha estimat fins a donar la seva vida. I el segueixen a les fonts de la vida eterna. Donem glòria a Déu que ens ha donat una roca ferma de la fe en el successor de Pere.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de ritu bizantí de Grècia (27 d’abril de 2022)

Fets 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat! 

Estimat p. Abat Manel, estimada comunitat de monjos i escolans, estimats germans en Crist.

A redós de la Pasqua, que per a vosaltres a l’occident va ser fa deu dies i per a nosaltres a l’orient fa només tres dies, el Senyor ens fa el do de celebrar avui la solemnitat de la Mare de Déu. Dono gràcies al Senyor que, a través de la fraterna invitació del p. Abat, em fa el do de poder-la celebrar aquesta festa amb tots vosaltres, germans monjos, preveres concelebrants, oblats, escolans i pelegrins. 

Celebrem a més, enguany, els 75 anys de l’Entronització de la Santa Imatge al nou tron que la fe i l’amor del poble va voler renovar i oferir a la Mare de Déu, aquell 27 d’abril del 1947, com a testimoniatge de devoció filial en un període no fàcil de la nostra història. 

Celebrar la Pasqua / celebrar la solemnitat de la Mare de Déu. Maria al peu de la creu, Maria a redós de la Pasqua. Maria -i amb ella l’Església- sofrent amb el Crist. Maria -i amb ella l’Església- testimoni de la resurrecció. Sant’Efrem, un Pare de l’Església siríaca del segle IV, fa una lectura i una interpretació de l’Escriptura -algú potser dirà un xic agosarada-, dient que Maria, a Nadal és la primera en veure el Crist acabat de néixer, i ara a Pasqua és el primer testimoni de la resurrecció. Maria / l’Església testimoni i anunci de l’encarnació, Maria / l’Església testimoni i anunci de la resurrecció. D’aquest misteri ens n’han parlat les lectures que acabem d’escoltar.

I totes tres ens han parlat del misteri, de la presència de Maria, la Mare de Déu, en la vida de l’Església. La lectura dels Fets dels apòstols ens ha pintat com si fos una icona, la imatge de l’Església naixent: una Església testimoni de la resurrecció, amb els apòstols -i fixeu-vos que la lectura els ha anomenats tots, no ens ha donat una referència anònima i impersonal, sinó que d’alguna manera la Paraula de Déu ha volgut mostrar-nos el rostre de cada un d’ells: Pere, Joan, Jaume, Andreu…-, i el text ha continuat: amb algunes dones, amb Maria la Mare de Jesús i els germans d’ell. Amb un comú denominador: després de la Resurrecció i de l’Ascensió del Senyor tots ells eren constants i unànimes en la pregària. Aquells homes que pocs dies abans el van negar, van fugir esporuguits, ara són presentats unànimes i constants en la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús. Aquesta és la icona de l’Església, la icona de cadascun de nosaltres que tantes vegades potser hem fet l’experiència de la negació, de la traïció fins i tot, o del simple -i no per això més justificable- fugir esporuguits, però que amb confiança tornem a pujar a la cambra alta -com deia la lectura que hem escoltat-, per retrobar junts, mai sols ni aïllats, la concòrdia i la unanimitat en la pregària amb Pere, amb Jaume, amb Joan… amb Maria la Mare de Jesús…. L’Església de Jesucrist no és mai una realitat anònima, sense rostre. Tots hi tenim un lloc i un nom. Nom que hem rebut en el baptisme, lloc aquell al qual el Senyor ens ha cridat.

I ens podem preguntar quina és aquesta pregària unànime i constant d’ells i nostra? Qui i què la fonamenta? Ens en dóna una resposta i n’esdevé un exemple i un model la segona lectura que hem escoltat. I en faig només una breu paràfrasi: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,que ens ha beneït en Crist…, …nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. És el Crist i únicament ell l’origen i el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança, i per tant també de la nostra pregària. En Ell Déu ens ha beneit i continua beneint-nos, a nosaltres homes i dones febles i pecadors, que potser tantes i tantes vegades continuarem i continuem fugint esporuguits, com els apòstols a la passió del Crist. Malgrat això, però segurs “que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

L’Evangeli ens ha narrat l’episodi de la Visitació de Maria a Elisabet. L’evangeli de la Visitació, juntament amb el precedent de l’Anunciació del mateix evangelista sant Lluc, sempre m’ha fet la impressió d’una narració ràpida, com si l’evangelista tingués pressa per fer-nos arribar a quelcom d’important. Són dos fragments de l’evangeli sense frases potser massa llargues que en puguin alentir la narració: en l’un i en l’altre dels episodis -Anunciació i Visitació-, sant Lluc ens vol portar d’una manera ràpida i directa al centre de l’anunci evangèlic, al centre de la nostra fe: l’encarnació del Verb de Déu. Fixeu-vos en el text d’avui: “…Maria se n’anà de pressa a la Muntanya…, va entrar a casa …i saludà Elisabet… Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació… l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant…”. Tornarem encara a la Visitació. 

Les tres lectures d’avui, estimats germans, ens han parlat de la vida de l’Església -naixent i actual-, de la pregària de l’Església -naixent i actual-, i de la fe de l’Església -naixent i actual. Tres lectures que ens parlen avui a nosaltres d’una manera especial que les escoltem, les acollim, les fem nostres en aquesta celebració de la festa de la Mare de Déu a Montserrat. En aquest lloc sant, en aquest santuari, en aquest monestir que de tantes maneres des de dins els qui hi viviu, o des de llocs propers o fins i tot llunyans, tots sentim com a casa de la Mare i casa nostra, sempre en la concòrdia i la unanimitat en la pregària, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

Enguany aquesta nostra celebració pren un relleu especial perquè celebrem el setanta-cinquè aniversari de l’Entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu. Alguns dels presents potser us en recordeu personalment d’aquell 27 d’abril del 1947. Alguns dels monjos venerables en edat del nostre monestir hi éreu presents com a escolans. Potser alguns dels fidels també hi fóreu presents. I això, per als qui d’anys no n’hem acumulat encara tants, ens fa sentir membres vius de l’Església i de la gran tradició de Montserrat que aplega monjos, escolans, oblats, pelegrins… Us dic això, perquè celebrar el setanta-cinquè aniversari de l’entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu no ha de ser el celebrar un fet llunyà de fa molts anys. Al contrari, vol dir per a tots i cadascun de nosaltres un fer memòria viva, un celebrar, un viure avui la presència, la intercessió, l’esguard amorós de la Mare que des d’aquest lloc alt, des d’aquesta cambra alta i bella i preciosa, continua esguardant el nostre món, la nostra terra, les nostres famílies, cadascun de nosaltres. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles que fossin, i també amb la plata de tantes llàgrimes i de tantes esperances en un moment, aquell de fa 75 anys, que com el nostre, estava marcat pel sofriment, per la incertesa, per la por, pel desànim. Però també sostinguts -aleshores i ara- per una gran esperança. Perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Quan pugem al cambril de Montserrat, ens hi trobem amb la imatge de la Mare de Déu posada en un tron bell, d’argent, lluminós. Us voldria proposar, ara breument, que mireu, que mirem, el tron. Al centre hi ha la Imatge de la Mare de Déu, una imatge, una icona d’una bellesa corprenedora, serena, amb una mirada que quan véns de lluny i de temps de ser fora de casa et toca profundament aquesta mirada; una imatge, una icona que et fa tornar al verset dels Fets dels apòstols: “…constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”. Per això, pregar als peus de la Mare de Déu al nostre tron de Montserrat i des de Montserrat, és sempre pregar com a Església i per l’Església, en la qual hi ha Pere, Joan, Jaume… amb la Mare de Jesús, i cadascun de nosaltres… Una Església -i no ens ha de fer por de dir-ho- també ella amb un esguard d’una bellesa corprenedora, serena, que ens aplega sempre com a mare, malgrat les nostres negacions, els nostres fugir esporuguits. “…Constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Si continuem mirant el tron, a la icona de la nostra esquerra hi veiem representat el Naixement de la Mare de Déu que com a festa litúrgica celebrem el 8 de setembre, i que és la festa titular de la nostra basílica. Hi veiem Maria, acabada de néixer i també santa Anna estirada al llit del part. El plafó té un text en llatí que traduït al català diu: “Els monjos acomplint els vots piadosos del poble, et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni. Accepta’l amb complaença oh Verge, i intercedeix per nosaltres”. Dues coses voldria subratllar: els monjos es fan seus els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble -que en aquell 1947 acabava de sortir, poble i monjos, d’una maltempsada bèl·lica que va ferir profundament el cor de tots-; i -els monjos- posen la Santa Imatge, podríem dir donen a la Mare de Déu, aquest tron de bellesa com diu el text, forjat amb els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble. Segona cosa d’aquest text: “…et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni…”. No és un text anònim i imprecís, sinó que com els Fets dels apòstols que hem escoltat, també aquí hi veiem noms concrets, dels dos abats Antoni i Aureli que en aquells anys havia guiat l’un i guiava l’altre la nostra comunitat. Amb això vull subratllar que la nostra no és una celebració anònima o desarrelada, sinó que ha de ser i ho és ben fonamentada en la nostra història, la d’aquest nostre monestir -quasi quasi mil·lenari!-, la de tants i tants monjos -i aquì recordo només un nom: el p. Adalbert M. Franquesa que de l’Entronitzaciò en fou l’ànima i el p. Josep Massot que n’ha estat l’historiador i ara ja la veu, la història, a la llum de l’eternitat-, la història del nostre poble, la de tants i tants pelegrins i turistes, homes i dones de bona voluntat, pedres vives de la història d’aquest lloc sant. 

Us parlava d’una Església concreta amb uns noms i uns rostres ben reals. També goso dir el mateix de la nostra comunitat de monjos, arrelats en una història, amb uns noms i uns rostres ben concrets als quals no volem ni renunciar ni oblidar, que “acomplint els vots piadosos del poble, han posat i posen cada dia la Mare de Déu en aquest tron de bellesa”.

El segon plafó, el de la nostra dreta, conté l’escena de la Visitació, l’escena evangèlica que hem escoltat avui a la nostra celebració. Hi veiem Elisabet inclinada davant de la Mare de Déu, ambdues en una abraçada quasi sostenint-se l’una als braços de l’altra. Hi trobem també un altre text en llatí que traduït al català diu: “Beneït el poble que et reconeix per patrona, vestit ja de porpra de tanta sang dels màrtirs, devotíssim lliura els seus dons, amb la benedicció dels seus bisbes, perquè tinguis un tron digne i bell”. L’evangeli de la Visitació continua fent-se present en la vida de cada pelegrí que puja a Montserrat, i la pressa, el córrer de Maria, de què us parlava fa poc, continua en l’encontre de cadascun de nosaltres amb la Mare de Déu que ens presenta, ens dóna el seu Fill, a nosaltres que “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. El tron és bell, perquè reflecteix la bellesa d’un poble, d’una Església vestida i embellida, fa setanta-cinc anys i ara amb la esperança, el sofriment i la pregària d’un poble, amb la benedicció dels bisbes, dels pastors d’aquesta Església, i amb la sang dels màrtirs. Això em fa pensar en els primers segles de l’Església: mai els bisbes sense els màrtirs, mai els màrtirs sense els bisbes.

Quan pujareu al cambril a venerar Santa Maria hi descobrireu un tron bell, un lloc lluminós -la plata resplendeix, les pregàries i les llàgrimes presents en aquest lloc resplendeixen també. Hi trobareu un lloc de serenor, de pregària. Un tron bell, fet, forjat per la generositat i l’amor de tants i tants homes i dones rics o pobres, ferms en la fe o potser també fugint esporuguits en els moments de dificultat. Homes i dones que fa setanta-cinc anys, fa cinquanta anys, avui continuen -continuem- pujant a Montserrat per presentar -per la veu i la pregària dels monjos i dels escolans- els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances que com a Església, com a humanitat tantes vegades provada i ferida, omplen el nostre cor. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles, amb la plata també de tantes llàgrimes i de tantes esperances… Perquè, germans i germanes, -i permeteu-me també un xic de gosadia exegètica com va fer sant’Efrem!-, el tron de la Mare de Déu som també cadascun de nosaltres, ho és el nostre cor fet cristià pel baptisme, i ho és, ho ha de ser el nostre viure fet cristià per l’evangeli. Per això som/esdevenim tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria, amb el seu Fill a la falda, neixi en el cor de cadascun de nosaltres, a través de l’Església que com a mare ens dóna cada dia el Pa de la Paraula de Déu, els Sants dons del Cos i de la Sang del Crist, ens dóna els sagraments i ens dóna els germans. Som tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria ens visiti, corri i ens empenyi per portar-nos al Crist. Som tron de la Mare de Déu tots nosaltres, bisbes, monjos i escolans, pelegrins, homes i dones de bona voluntat quan a Montserrat i des de Montserrat intercedim, fem pregària i ofrena, fem tron de la Mare de Déu la plata de les llàgrimes, dels sofriments i de les esperances del nostre poble, de la nostra Església, de la nostra humanitat provada. Un tron, el del nostre cor cristià que porta forjat com a escrit aquell: “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. A Ell la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amen.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

(..) / Joan 19:25-27

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La Mare de Déu, quan sentia gemegar el seu fill, s’aferrava a la fusta. Certament, en el naixement de Jesús a Betlem, l’infant fou posat en una menjadora i la seva mare, quan el sentia plorar, s’agafava a la fusta i el bressolava per a tranquil·litzar-lo. Igualment, molts anys després, al Calvari, Maria també s’abraçava a la creu quan sentia els crits agònics del seu fill a punt d’expirar l’alè i desitjava estar amb ell en aquells moments transcendentals.

 A la gruta de Betlem, Maria va engendrar un fill. El Fill etern del Pare, que existia des del principi i existirà eternament, es volgué fer un com nosaltres. Aquella que el portà al món, no podia ser altra que la única pura i immaculada. D’aquesta manera, la nit de Nadal, Maria donà al món el seu fill, el Fill de Déu. A la creu, en canvi, quan Jesús veié que estava a punt d’expirar i d’encomanar al Pare el seu darrer alè mortal, va decidir que era el moment apropiat per donar al món una mare, Maria. Aquí les seves paraules, dirigides al deixeble però dirigides també a tota la humanitat: «Aquí tens la teva mare».

A Betlem, Maria tenia cura d’un infant acabat de néixer però que estava marcat ja amb els signes de la passió. Era un infant faixat, com un mort; posat dins d’una menjadora, símbol del sepulcre en el qual seria dipositat després de davallar de la creu. I al rebre la visita dels tres mags, Jesús és obsequiat amb mirra, producte utilitzat per embalsamar. La creu estava plantada ja en el pessebre. En canvi, al Calvari,  Maria contemplava com Jesús era coronat amb la corona d’espines, símbol d’aquella glòria que cantaven els àngels en el seu naixement. I sobre seu hi havia el rètol que el proclamava rei, aquella reialesa que li fou atorgada amb l’or dels mags que li donaren a la gruta de Betlem.

Entre el misteri de l’encarnació, el naixement de Jesús, i el misteri de la Pasqua, el de la mort i resurrecció, hi ha un camí traçat per on transita tota la història de la salvació. Jesús va néixer per a morir en la creu i ressuscitar per nosaltres i per la nostra salvació. I en un moment i en l’altre Maria, la seva mare, hi és present. No n’és només un simple testimoni silenciós, sinó que la seva missió és anar teixint la humanitat de Jesús perquè en ella s’hi manifesti l’esclat gloriós de la seva divinitat. D’aquesta manera, les paraules de Crist dalt de la creu, les seves darreres paraules, troben la seva síntesi perfecta en allò que hem sentit en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors, el qui seia al tron, afirmà: “Jo faré que tot sigui nou”».

Maria és, doncs, aquella que no només ens mostra Crist, sinó que ens mostra qui és Crist: en la seva encarnació es manifestà de manera sublim la seva humanitat, en la seva passió i resurrecció es manifestà de manera excelsa la seva divinitat. El Crist, és doncs, l’autèntic Déu i l’autèntic home. L’únic que ha pogut superar l’abisme que hi havia entre Déu i la humanitat. El Crist és aquell que ens ha fet partícips de la vida divina perquè a través de la nostra pobra humanitat siguem conduïts vers la vida eterna que no té fi. 

Ja hem referit abans que el llibre de l’Apocalipsi ens parlava de «el qui seia al tron»: qui és el qui seu al tron sinó Jesús? I qui és l’autèntic tron sinó Maria? Maria és la Seu de la Saviesa, a la seva falda seu aquell que ja era present en el moment de la creació del món. Enguany es compleixen 75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947. Fou aquesta una festa en què es van intentar superar les conseqüències dels difícils anys de la Guerra Civil i es va voler caminar decididament cap al futur. El tron construït per a la Mare de Déu no és sinó un homenatge a aquella que constantment ens fa present el seu fill Jesucrist.

Ens apropem a la gran celebració del Mil·lenari de Montserrat, l’any 2025. Recordem la decisió que va prendre l’Abat Oliba de Ripoll d’enviar un grup de monjos a fundar un monestir aquí dalt, en aquesta muntanya. I no el fundaren a qualsevol lloc sinó que ho feren allí on ja des del segle IX hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. La devoció a la Mare de Déu en aquesta santa muntanya, prové ja dels orígens més pregons de la nostra història. Des de llavors, la Moreneta també ha anat teixint la nostra humanitat per tal que poguéssim arribar a Jesucrist.

«Aquí tens la teva mare». Aquí tenim la nostra mare. Fem-li lloc en la nostra vida i en el nostre cor. Contemplem aquella que fou plena de gràcia i ens mostra el camí de la santedat. Posem-nos davant d’ella, que és Mare de l’Església, i presentem-li les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres angoixes i les nostres tristeses. Igual que tingué cura del seu fill a la gruta de Betlem i al peu de la creu, també tindrà cura de nosaltres en tot moment. 

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a 

 

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant  51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Diumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)

Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit. 

Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».

Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.

Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.

Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells  altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».

Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Diumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2022)

(…) / Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 / Joan 20:1-9

 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí!  No seríem aquí perquè no celebraríem el dia de Pasqua, ni avui en la joia de la festa de les festes, ni en cada una de les nostres eucaristies. El missatge insistent de les lectures, les pregàries i els cants d’aquesta missa del matí de diumenge de Pasqua no és altre que aquest: Crist ha ressuscitat! I hi afegim el cant de joia més senzill de l’Església: Al·leluia, al·leluia, que no havíem cantat durant tota la quaresma. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, la seva vida s’hauria perdut en l’anonimat del temps, i no seríem aquí perquè segurament no tindríem cap testimoni d’ell, ni de la seva persona, ni del seu missatge alliberador, intel·ligent, profund, coneixedor de la persona fins a les dimensions més profundes, inspirador de tants i tantes que han vingut després d’ell i han enriquit la nostra cultura i la nostra espiritualitat cristianes.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no formaríem cap comunitat de batejats, perquè el nostre sentit de ser fills d’un mateix Pare Déu i de ser germans i germanes els uns dels altres, no trobaria el seu fonament en Jesús de Natzaret, i com la història ens demostra, només Déu és capaç d’aplegar la humanitat en una família realment global i permanent en el temps. Però com sabem bé, Pasqua no és una  celebració tancada dels deixebles amb ells mateixos, contents de retrobar aquella intimitat d’amics i companys que havien tingut en la vida de Jesús, sinó que va ser un impuls cap endavant i cap enfora. I en aquest impuls cap enfora tenim la joia d’acollir nous batejats com hem fet aquesta nit, i d’acollir també a la plena comunió de l’eucaristia a vosaltres, els escolans Francesc, Josep i els dos Guillems, i també l’Isona, la Berta i la Teresa que avui fareu la primera comunió. Aquesta comunitat de monjos, escolans i pelegrins,  que celebra l’eucaristia aquí a Montserrat, amb vosaltres cada diumenge, us acull amb joia a la taula del Senyor en nom de tota l’Església. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no confiaríem que el seu amor és capaç de fer-nos millors, i això també us ho dic a vosaltres que feu la primera comunió. En el cant d’entrada dèiem he ressuscitat, m’he retrobat amb vos, i els escolans ho tornareu a cantar a l’ofertori en llatí. Resurrexi et adhuc tecum sum . Amb la resurrecció Jesús va poder trobar-se amb Déu i com que nosaltres sempre anem darrere d’allò que ell fa, de les possibilitats que ens obre, tots ens podem trobar amb Déu en Jesucrist ressuscitat. I la millor forma de fer-ho és la de participar en la comunió del pa i el vi, que és el seu sagrament, la manera que Ell mateix ens va deixar per romandre entre nosaltres sempre. Aquesta trobada freqüent pot i ha de tenir conseqüències: us hauria d’ajudar a vosaltres i a tots a superar els nostres defectes, a estimar més i millor, a no tenir vergonya de ser cristians, Jesucrist va ser capaç de tornar en fidelitat la negació de Pere. Com a cristians som cridat a viure la mateixa conversió de Pere, que és una conversió pasqual. 

La conversió pasqual es fa concreta en algun gest a favor dels altres. Tal com vam fer el dijous sant, us proposem que participeu en la col·lecta que farem a favor de Caritas. Ells coneixen les necessitats de la nostra societat i han tingut també un paper actiu, a través de Caritas internacional, en l’ajuda a refugiats de la guerra  i d’altres llocs. Ens parlaven fa poc, per exemple, de la tasca increïble que Caritas de Polònia ha fet a la frontera amb Ucraïna. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no sé on seríem. Alguns sabeu que m’agrada fer comparacions amb la informàtica. Un biblista molt conegut va escriure que Déu es va adonar que la seva Creació i la seva història eren com un programa informàtic que fallava i amb Jesucrist el va tornar a instal·lar o almenys a executar. To run the program again diu ell en anglès. Us imagineu un programa o una aplicació que no es pot actualitzar ni executar? Segurament va funcionant cada cop pitjor fins que ja ni s’obre, i si és un software important, fa que col·lapsi fins i tot l’ordinador. El dimecres de cendres us deia que la Quaresma era com un antivirus que evita que els programes s’espatllin, avui és millor, avui tot es nou, perquè des de la resurrecció de Jesús el programa funciona, perquè sempre està actualitzat. La resurrecció celebrada en cada eucaristia és aquesta actualització constant del programa, i que el programa funcioni vol dir que els objectius de la seva creació s’han confirmat en la redempció que Jesucrist ha portat al món i tot ens condueix a la seva voluntat de salvar-nos, de ser feliços, de ser capaços d’estimar sempre més i millor. I si quelcom no funciona, serà culpa nostra, que no coneixem prou bé el programa, i no culpa d’ell, tal com tenim costum de pensar sovint .   

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí, perquè som fills i filles de la resurrecció del Senyor. En el monestir he sentit a vegades l’expressió molt bonica: som fills de la resurrecció! S’utilitza quan cal continuar endavant alguna activitat o fins i tot una celebració i hi ha hagut algun esdeveniment trist. Amb molta senzillesa, ens transmet la nostra visió de la vida i de la mort, profundament impregnada de l’esperança pasqual d’una vida eterna, plena, en la comunió del Crist Ressuscitat però perfectament conscient que la vida es viu aquí en el dia a dia. 

En aquest matí radiant de diumenge, posem les nostres vides sota la llum del ressuscitat que ens il·lumina, la flama una mica feble d’aquest ciri que crema des d’ahir, ha resistit i ha il·luminat la fosca de tota la nit. Amb ell podem dir, hem ressuscitat i ens hem retrobat amb ell per sempre. 

Celebrem la Pasqua vivint amb sinceritat i veritat, Al·leluia, al·leluia!

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Vetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 d’abril de 2022)

(…) / Romans 6: 3-11 / Lluc 24:1-12

 

Algunes vegades, estimades germanes i germans, quan has de fer una homilia, costa trobar temes o que  la litúrgia que correspon comentar, t’inspiri alguna paraula. Aquesta nit és tot el contrari: la riquesa de signes i de textos amb la que celebrem aquesta vetlla Pasqual, fan més aviat que personalment oscil·li entre el dubte d’explicar tant com sigui possible o de dir-me: puc realment afegir alguna cosa a tot això que la mateixa celebració ja explica extensament tan admirablement, tan insuperablement? 

Una cosa sorprenent d’aquesta nit és que l’omplim de significat per a explicar la resurrecció de Jesucrist, que es va esdevenir de fet en el silenci, en la soledat, gairebé diria jo en aquell anonimat que el Pregó Pasqual expressa tan bé quan canta: Oh nit benaurada, només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. Aquell quedar-se esperant a la porta del sepulcre, el silenci del divendres sant, el silenci encara més profund del dissabte s’endinsa en la nit de Pasqua fins que, com una explosió, amb el foc, el ciri pasqual i la llum que no minva quan la repartim, sinó que es multiplica, confessem que sí, que en el cor d’aquesta nit Santa, Jesús, crucificat, mort i enterrat, ha tornat a la vida. 

Gairebé entrem en un cert vertigen si ens aturem a pensar com un fet concret d’una nit de la història ha tingut tantes conseqüències: la més senzilla de les quals és que: si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí. I tot el que celebrem no és res més que la vida vencent la mort. Alguns dels germans dels escolans i altres infants ho heu treballat avui quan heu observat que un gla, el fruit de l’alzina que semblava mort, era capaç de tenir vida i de convertir-se en un arbre petit. I després d’aquí una estona, portareu a l’altar aquests petits testos plantats amb una esperança i us els tornareu a emportar com a record que aquesta nit, és una nit per a la vida. De fet, aquest és un experiment que recordo que els escolans sempre fèieu a quart i veies els testos amb les plantes per terra a la vostra aula. Jesucrist és com el gra, com el gla enterrat que torna a la vida, que ressuscita en una planta nova. 

Totes les lectures d’avui ens parlen d’aquesta vida, ens en parlen de moltes maneres amb moltes paraules i històries diferents: la creació de la naturalesa amb tots els seus elements, la llibertat, la fe, però en el fons el missatge és sempre el mateix: Déu opta decididament per la vida. Per això no podia deixar Jesucrist en la mort. I Ell ha volgut compartir la seva vida de ressuscitat amb nosaltres, la seva és també la nostra vida, ja que com ens ha dit Sant Pau – i tornem a les plantes-; si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció.  

M’adreço especialment a vosaltres que avui us bategeu, confirmeu i feu la primera comunió, i als qui només us bategeu, representats pels vostres pares i padrins, és a dir als escolans Pere i Tomàs, i als infants: Maria i als germans Caterina, Elisabet i Isaac i també a en David que fa la primera comunió. La vida de la qual estem parlant ara i aquí no és només llevar-nos, menjar i dormir. Nosaltres creiem que tots, els homes, les dones i també vosaltres sigueu nois una mica més grans o infants teniu la possibilitat d’una vida de l’esperit, d’una vida interior, totalment important i essencial per a la persona humana. Una vida que volem infondre, estimular i fer créixer en tots vosaltres amb els sagraments, que per això mateix en diem de la iniciació. Per això és tan bonic que en aquesta nit que celebrem la vida, puguem comunicar com a poble de Déu i comunitat cristiana aquesta vida a tots vosaltres i puguem fer real aquella altra frase del pregó pasqual: nit en què l’home retroba Déu. Això és el que confessem: que l’home retroba Déu en Jesús i que res hauria de ser com abans. El trobem en el baptisme, intensifiquem encara més aquest trobament amb la confirmació perquè rebem el seu esperit i tenim la comunió per a poder rebre’l en cada eucaristia. 

Ara us explicaré una anècdota especialment per a vosaltres Tomàs i Pere, relacionada amb aquests sagraments que rebeu aquesta nit, especialment amb la confirmació, i que té a veure amb un bon amic meu i de moltíssima gent, el bisbe Antoni Vadell, que potser recordareu (sobretot els escolans més grans) perquè alguna vegada havia estat a l’Escolania i havia presidit una missa conventual a principi de curs, i que va morir molt jove als 49 anys fa dos mesos. Els teòlegs, que ens dediquem a estudiar totes aquestes coses relacionades amb la fe i les celebracions, discutim si és millor confirmar-se a la vostra edat, als nou anys o deu anys, especialment si coincideix amb el baptisme o fer-ho de més grans. Quan amb el Pare Efrem parlàvem de tot això, a principis de desembre, vaig trucar al bisbe Toni, que era bastant especialista en això i li vaig preguntar: Què et sembla? Confirmem o no confirmem els escolans de quart que s’han de batejar? I ell em va dir sí. Perquè a l’Escolania tindran la possibilitat de viure a fons una vida cristiana i està molt bé que la visquin amb la confirmació feta. Va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. I per tant us deixo aquesta reflexió a vosaltres dos, a tots els escolans i a tothom, perquè tots recordarem avui el nostre baptisme, la nostra confirmació i participarem de l’eucaristia: els sagraments són la possibilitat de viure a fons la vida cristiana.  Tots ho podeu fer o intentar que els vostres fills la visquin en la mesura de les seves possibilitats. I és que Crist no ens treu res de la vida, només ens la dona i ens la fa més feliç.

Aquest dies he parlat de la identitat de Jesús de Natzaret en cada homilia. La nit de Pasqua uneix tres moments que ens ajuden a comprendre’l millor: 

  • la seva vida amb l’entusiasme pel seu missatge i per la seva persona, que els testimonis que van conviure amb ell ens han deixat en els evangelis; 
  • la seva passió i la seva mort, solidària amb tants sofriments humans i davant de la qual i dels quals, molt sovint allò més adient és el silenci i la pregària
  • i finalment la seva resurrecció, que es manifestà com experiència als seus deixebles, començant per les dones que anaren al sepulcre i reberen aquell missatge sorprenent: Perquè busqueu entre els morts al qui es viu. No hi és aquí. Ha ressuscitat. Déu se serveix de la humanitat de Jesús de Natzaret per a ser present en el món, i  Jesús de Natzaret se serveix de la humanitat de tots els homes i dones per a comunicar-se en la seva vida, en la seva mort i en la seva vida de ressuscitat. Des d’aquella nit de Pasqua, en el testimoniatge que proclama la senzilla frase: El Senyor ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat, transmès de generació en generació de cristians, no hem deixat de creure en ell, el vivent, el Senyor de la vida: 

l’estel del matí, aquell estel, vull dir que mai no es pon, Crist que tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós a les dones i als homes com el sol en dia serè. Ell que viu i regna pels segles. Amén. 

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’abril de 2022)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

Espero i desitjo estimats germans i germanes que tots trobem en la nostra agenda i en el nostre cor, una mica del silenci necessari per a deixar que totes aquestes paraules que hem escoltat ressonin, arrelin i donin fruit en els nostres cors. Són paraules que ens reclamen aquest espai interior, tanta és la seva profunditat i la seva força. 

Les lectures que hem llegit confirmen una idea que he volgut fer present  aquests dies: la de la veritable identitat de Jesús. Res, ni tan sols la mort amb creu, reservada als delinqüents no  amaga qui és ell. D’una manera especial, en la lectura de la Passió segons Sant Joan que llegim el divendres sant, se’ns mostra més clarament que Jesús de Natzaret clavat a la creu és més que un home crucificat, tot i que mai deixa de ser també un home crucificat.

D’una banda, cap sofriment, cap insult, res no li és estalviat i mor. Però, per una altra banda, Jesucrist domina la situació: fixeu-vos sinó amb la força que en el moment que el detenen tenen les seves paraules: jo soc  que fan que tothom caigui per terra; fins i tot domina la situació des de la Creu: amb la capacitat d’encomanar mútuament quan ja ha estat crucificat la seva mare a sant Joan, i finalment la serenitat de la seva mort, sense crits, sense queixes, només amb un “tot s’ha acomplert”, que ens avança que no estem davant del final.   

Havien crucificat Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus, que s’havia presentat com un rei i messies diferent. Potser per això, si ahir us parlava d’un amor que ens uneix en el record, la vida i l’esperança; avui contemplem un amor que resisteix, que ho resisteix tot. L’amor de Déu es fa resistència en Jesús crucificat, demostrant-nos la capacitat d’anar fins al final, fins al sacrifici de la pròpia vida en la coherència d’una missió que en Ell uneix l’exemple com a persona i el seu missatge com a Evangeli. 

Per això resisteix l’Evangeli durant els segles perquè ve del qui ha aguantat en l’amor els escarnis, els ultratges i  tot el mal que li ha vingut a sobre, quan ell només pretenia donar-nos els instruments, les idees i les claus per a poder vèncer personalment i tots junts aquest mal, tan palpable en el nostre món, que ho hem de reconèixer, a vegades se’ns presenta tan o més resistent que l’amor de Déu. I si és veritat que el mal a vegades se’ns presenta més resistent que l’amor de Déu, no ho és. 

I la prova més clara d’això és la capacitat dels deixebles de Jesús per a arribar encara avui a fer el camí de la creu, demostrant que Ell ens fa participar de la seva resistència al mal quan també nosaltres fonamentem la nostra vida en el seu evangeli. 

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada en una pregària que recordava els màrtirs del nostre temps: eren homes i dones concrets, joves, grans, amb nom i cognoms, de tot el món, que havien mort en situacions diverses, molts d’ells eren morts els any 2021 i fins aquest mateix 2022. Alguns havien senzillament seguit la seva vocació fins al final, atenent malalts de Covid i infectant-se, altres havien patit directament l’odi religiós fins a la mort contra els cristians per part d’alguns fanàtics que mai poden ser representatius de cap religió o idea. Compartien tots el fet de ser cristians. Us puc assegurar que la reflexió que em vaig fer fou la de l’actualitat de la creu de Jesús en el món i de la validesa del seu missatge que encara avui mereix tenir tants testimonis, que genera una força tan gran d’adhesió a l’amor, tan gran, que la fa precisament resistent. I em va fer pensar si  totes les modes que el món ens presenta i ens proposa tenen algun crucificat que les validi, tal com nosaltres tenim Jesús de Natzaret.

Potser aquest reflexió portarà algú de vosaltres a pensar que això que ens explica el P. Abat és només pels herois, per les situacions extremes i que ja veurem què fem si ens arriben. Però no. Una dona coneguda i propera em va comentar fa anys que no entenia la creu de Jesús. Es tractava d’algú profundament cristià, que havia viscut ajudant sempre, coherentment amb la seva fe, anant força més enllà d’allò justet per a quedar bé. Patint a vegades per a viure d’aquesta manera. I vaig pensar: tu no entens la creu si la vius cada dia? 

Busquem de viure l’Evangeli i la creu ja la trobarem. I quan la trobem, que ens guiï l’amor resistent de Jesucrist i el seu exemple, ja que així i no d’una altra manera més espectacular, més directa o més ràpida va voler salvar Déu el món, servint-se de la seva humanitat encarnada i acceptant-ne tots els seus límits. 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 d’abril de 2022)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu

M’agradaria, estimats germans i germanes, convidar-vos a viure aquest dijous Sant, aquest inici del Tríduum Pasqual en l’esperit d’aquesta frase, tan senzilla, tan antiga, tan profunda: on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu, que cantarem d’aquí una estona, al moment de l’ofertori. 

La identificació de Déu amb l’amor no la va formular el suposat autor d’aquest himne Paulí d’Aquileia a finals del segle vuitè, sinó que, com tots sabem, és pròpia del Nou Testament, i transmesa literalment en la Primera carta de Sant Joan que ens diu amb tota simplicitat i claredat: El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8). La litúrgia d’aquest dijous sant ens ajuda a recordar que Déu és amor, a viure l’amor de Déu i a esperar en l’amor de Déu.

Recordem que Déu és amor perquè la nostra història està plena de signes d’aquest amor, i aquesta memòria s’anirà fent present en totes les celebracions d’aquest tríduum pasqual. Recordem sobretot que Déu és amor perquè fem memòria de Jesucrist en la institució de l’eucaristia, en la crida que Déu ens ha fet a alguns d’entre tots els germans a servir-lo com a preveres i diaques i en la vocació cristiana universal a la caritat fraterna. Us ho dic amb tota la intenció: en cada una d’aquestes memòries, a qui realment recordem és a Jesucrist. Pervertiríem el sentit si penséssim que avui ens fem un homenatge per ser preveres o diaques, o per celebrar molt bé l’eucaristia o ni tan sols perquè tenim molta caritat i ajudem molt als altres. Jesús ens ensenya que imitar-lo és servir, és estimar, és ajudar en tot allò que faci falta. Si ell, amb plena consciència de qui era: sabia que de Déu venia i a Déu tornava, va voler fer de criat, rentant els peus; ¿què no hauríem d’estar disposats a fer nosaltres? Jesucrist ens va dir que en això consistia l’amor. Estaria bé que mai no ho oblidéssim. Que recordéssim que en cada eucaristia ho fem present, que els preveres i diaques som sobretot signes d’això. D’aquell estimar i servir en tot que va guiar la vida del pelegrí més il·lustre del nostre santuari, Sant Ignasi de Loiola, del pas del qual per Montserrat commemorem enguany el cinquè centenari. 

I el record ens ajuda a viure l’amor de Déu en el present. Cada eucaristia que celebrem hauria de ser font d’amor concret i de caritat. Sabem que no sempre hi arribem, que no sempre estem a l’alçada, que sovint la celebració ens deixa igual, freds i que som capaços de caure en certs egoismes i petiteses humanes, fins i tot durant i després d’anar a missa, però no hauríem de resignar-nos-hi. Concretament aquest dijous Sant, en recordar el gest humil de Jesús rentant els peus, voldria pregar al Senyor que no ens quedéssim només en el gest, sinó que aquest sigui també una pregària que ens mostri camins de servir millor. Camins de veure més clarament on fem més falta: nosaltres com a monjos, vosaltres, tothom. En les estrofes del cant on hi ha veritable amor, diem:

Formant unitat ens reuneix l’amor de Crist

El veritable amor es fa concret quan la nostra celebració s’obre a les necessitats dels més pobres. La litúrgia cristiana sempre ha tingut present aquesta solidaritat quan recordava la donació de Jesucrist en el pa i en el vi de l’eucaristia. Les necessitats del món són immenses. Les desigualtats entre mons també. Potser no podem aportar gaire però ens cal obrir el nostre amor a aquesta solidaritat. Avui us proposem fer una col·lecta a favor de caritas. La pandèmia, els efectes econòmics ja presents i els que algunes organitzacions ja anuncien que vindran fruit de la guerra d’Ucraïna, deixen un rastre de necessitats incomptables. Caritas és el nom llatí d’aquest amor que estic comentant: Ubi caritas vera, Deus ibi est, caritas vera, veritable amor. El braç de l’Església que es preocupa dels altres porta el nom de l’amor. Si fem present l’amor, ajudem també aquest braç que vol arribar als qui pateixen més la manca de recursos econòmics. 

I tot això ens ho hauríem d’aplicar més que ningú els diaques i els preveres. Siguem conscients a qui pretenem representar en la vocació i la gràcia rebuda de Déu. No és poca cosa rememorar aquest dijous sant en cada eucaristia. Fins on ens hauria de portar en la nostra vida de donació i servei? Que ens pugui servir de guia la frase que també és una estrofa del cant:  

Temem i estimem el Déu vivent i amb cor sincer, també nosaltres estimem-nos.

Esperar en l’amor de Déu és el tercer moviment per estimar. La memòria i la voluntat present i actual d’estimar, ens projecten més enllà. Ho tenia clar Jesús segons l’evangeli de Sant Joan que hem llegit: Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al pare i per això deixà un manament nou que mira al futur, que mira a l’Església, la comunitat dels seus fills i filles que creiem en un Déu i un Senyor que ens espera al final de la història, de la personal i de la col·lectiva i que ens demana que celebrem aquesta eucaristia fins que ell torni. Però mentre esperem que torni, tenim el dret i el deure d’esperar un món millor, un món en el qual com també cantarem encara: Cessin les lluites malignes, cessin  les discòrdies. 

Pugui l’Església edificada en l’amor veritable, on Déu hi és, esdevenir signe d’esperança d’un acompliment definitiu, però també d’un Regne entre nosaltres on la guerra, la mort absurda dels innocents, els exilis, les condicions de vida infrahumanes per tants homes i dones a Ucraïna però també en tants barris i ciutats de casa nostra i de tants altres llocs del món. Hem d’apreciar la resposta solidària de tantes persones davant la darrera crisi com un signe de confiança i d’esperança que som capaços de construir un món diferent. Tant de bo que l’Església pogués situar-se al costat de tots aquests homes i dones de bona voluntat. Així ho va intuir Sant Joan XXIII quan va adreçar la seva darrera encíclica Pacem in Terris, més enllà dels límits de la comunitat catòlica i cristiana, amb una amplitud que era una intuïció profètica i vàlida per un món en el qual hem d’estimar més enllà d’identificacions religioses.    

Recordar, viure i esperar. Tres verbs i tres actituds que uneixen passat, present i futur per a fer present que On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Que aquesta eucaristia ens obri a la joia immensa, a la joia pura del qui juntament amb els sants, veuen la faç gloriosa de Crist. 

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Diumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56

 

Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:

El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal?  Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment. 

El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble. 

El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera,  que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.

Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament? 

Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu. 

És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:

  • la humilitat, visible en tants moments de la seva vida; 
  • la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari; 
  • la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.

 I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres. 

Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable

També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres. 

Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història,  no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa.  A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?      

El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.

Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Diumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

 

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

 

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia  que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

 

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes  sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat  de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu:  Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el  Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor. 

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Dissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Homilia del Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat (5 de març de 2022)

Isaïes 58:9b-14 / Lluc 5:27-32

 

En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix ​​a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”

I a nosaltres ens toca fer les tres coses que va fer Mateu: deixar-ho tot, aixecar-nos i seguir-lo. Aquesta crida i aquesta resposta és per a tothom, encara que cadascú les hagi de viure d’acord amb la seva situació personal. Molts dels qui som aquí ho hem fet en la vida religiosa, però altres ho han fet en el matrimoni i en la família.

Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.

Tots som cridats a aixecar-nos: sí, a aixecar-nos de la nostra mediocritat, de la nostra prostració i del nostre desànim, a aixecar-nos de la nostra comoditat i del nostre egoisme. Aixecar-se és ressuscitar, és viure de nou, i viure en plenitud.

Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.

Avui Jesús, a través del profeta Isaïes, ens llança un desafiament molt concret i ens diu:

“Quan desterris de tu l’opressió, el gest amenaçador i la maledicència, quan parteixis el teu pa amb l’afamat i satisfacis la fam de l’indigent, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”

En aquest món on malauradament la violència i la guerra, l’opressió i les amenaces, la fam i la pobresa són massa presents, el Senyor ens demana que reaccionem, que fem alguna cosa: partir el pa amb l’afamat, bandejar de nosaltres el gest amenaçador i la maledicència.

La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.

¿Com ho hem de fer perquè la nostra llum brilli en les tenebres i la nostra foscor es torni migdia?

Ho podem entendre amb una petita història.

Un home savi, que tenia molts deixebles, va voler transmetre’ls un ensenyament posant-los la següent qüestió: Quan es pot dir que la nit ja ha acabat i el dia ja ha començat? Quina és la línia divisòria entre la nit i el dia?

Un primer deixeble va aventurar una resposta dient: Quan de lluny veig un arbre, i puc distingir si es tracta d’un pomer o d’una figuera, vol dir que ja és de dia.

El mestre no va donar la resposta per vàlida.

Un altre jove es va llançar dient: Quan de lluny veig un animal de quatre potes i puc distingir si es tracta d’un ruc o d’un cavall, aleshores podem considerar que ja és de dia i que la nit ja s’ha acabat.

Tampoc el professor no va validar la resposta.

Digue’ns, doncs, oh savi, quina és la bona resposta?

Quan de lluny veus venir cap a tu un ésser humà i no hi descobreixes un germà i no el reps com a tal, és de nit al teu cor, encara que el rellotge marqui migdia i el sol brilli en tota la seva esplendor.

Però si reconeixes en tot aquell que se t’acosta un germà, aleshores el dia ja ha començat en la teva vida, encara que sigui mitjanit.

El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.

Tots germans, fills d’un mateix Pare que és Déu, fem del món una sola família on Jesús sigui el nostre germà gran, el nostre Senyor, el nostre Salvador.

Jo us desitjo a tots un bon camí quaresmal, però us desitjo encara més una Pasqua de Resurrecció que sigui de veritat Pasqua de pau, de fraternitat i d’amor.

 

Abadia de MontserratDissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Dimecres de cendra (2 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.

Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.

Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?  Primer hem de passar  un d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,  intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament! 

La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.

Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.  La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre. 

Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)

Diumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)

Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans. 

El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.

Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:  deixeble-mestre, com una unitat;  germà i bondat.

Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.

El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.

En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.

Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.

Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.

Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Diumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)

1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39

 

 

“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.

Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.

El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”. 

Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:

El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.

Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.

Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.

“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).

En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)