Homilia predicada a la Basílica de Montserrat pel P. Joan M Mayol, Rector del Santuari, el 29 de març de 2020

Ezequiel 37:12-14  –  Romans 8:8-11  –  Joan 11:1-45

El temps de Quaresma, que ens va apropant a la Setmana Santa i a la Pasqua, estimats germans i germanes, ens va fent entrar en una reflexió serena i confiada sobre la transcendència de la vida humana subjecta a la mort temporal.

Aquest diumenge la litúrgia ens proposa, en un context d’amistat, a Jesús com a vida veritable. Després de les temptacions al desert i de la transfiguració, l’evangeli de sant Joan en ha presentat el Senyor com a la millor proposta davant de la set de sentit que té el cor humà, (la samaritana), i també com a la llum més clara que, sense enlluernar, ens ajuda a distingir les falsedats i a desitjar l’autenticitat de la vida (el cec de naixement).

La resurrecció de Llàtzer és la narració amb que Sant Joan presenta a Jesús com a resurrecció i vida nostra, una vida nova que ens ve de la comunió amb el Senyor ressuscitat, una comunió d’amistat i de vida que renovarem, molts ni que sigui telemàticament, en la celebració del Tríduum Pasqual.

Qui fa possible el do de la comunió és l’Esperit; és ell, el qui ens uneix a la vida nova de ressuscitats en Crist. Ell és el qui ens impulsa i anima a viure segons les mires de l’evangeli, el qui acompanya els nostres millors sentiments amb la força de l’amor que, no sense esforç i sacrifici, és capaç de convertir l’adversitat en un bé més gran.

I en tant que deixem que habiti dins nostre aquest Esperit, tal com ens ha dit l’apòstol, gràcies a ell, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts, donarà vida als nostres cossos mortals, és a dir: donarà Vida als anys que visquem en aquest món present, perquè potser la gran tragèdia de la vida no sigui tant la mort, que és inevitable, com el que deixem morir de bo al nostre interior mentre som vius.

L’Esperit ens ajuda a desenvolupar, ad infinitum, tot el potencial espiritual que habita en la condició humana. De fet, tota la bondat dels homes és fruit de la docilitat a l’impuls de l’Esperit. Les reaccions positives per afrontar la coronavirus estan posant de manifest bona part de tot aquest potencial de vida que hi ha en el cor de tantes persones siguin atees, agnòstiques o creients.

Des de l’amor i la humilitat de la fe, no podem deixar de proposar, també avui, l’evangeli de Jesús a totes elles. Als qui no professen la fe en Jesús com a Fill de Déu, els animem a descobrir en les seves paraules la millor proposta de vida als anhels més grans, la pau de l’esperit enmig dels neguits més profunds i el consol i la força més potents per transformar les angoixes humanes.

La setmana santa ens convida a tots els batejats a unir-nos a Jesús, a fer nostres els sentiments del Fill de Déu, per fer aquesta experiència pasqual que consisteix en morir a les esclavituds que ens fan viure només per a nosaltres mateixos, a fi de viure en la llibertat de fills de Déu que ens porta a estimar-nos els uns als altres com ell ens ha estimat. En la situació present ens caldrà viure la Pasqua confinats, si no és que estem a l’hospital, però en tot cas, com a creients, compartint la fe, l’amor i l’esperança, intentant infondre serenitat i pau al voltant nostre, fent present així, en aquest moment de feblesa humana que vivim, la força encoratjadora de l’amistat amb Jesús, de la nostra comunió amb el seu misteri Pasqual.

Tot amb tot, en el millor dels mons que puguem bastir sempre hi serà present la mort, no hi ha cap vacuna contra la mort. Si el Crist, per l’Esperit, viu realment en nosaltres, també, com ell, experimentarem la llibertat de l’amor de Déu dins nostre i podrem acceptar la mort temporal des de la confiança en la promesa de vida d’aquell que ha ressuscitat veritablement d’entre els morts: Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà eternament.

Aquesta és la fe de l’Església. Com els sants que ens han precedit, en això tenim posada tota la nostra esperança i d’aquí es nodreix tota la nostra fortalesa. A semblança del salmista però, ens toca d’esperar-ho com els sentinelles esperen el matí: desitjant-ho enmig de la foscor com d’una llarga nit d’hivern, però amb la seguretat que, malgrat la seva extensió, la nit no podrà ofegar la joiosa llum santa de la seva albada.

26 de gener de 2020
Mt 4: 12-23

Avui comencem a llegir l’evangeli de Mateu, que ens acompanyarà al llarg d’aquest any litúrgic cada diumenge. Comencem amb el capítol quart, saltant els primers, els que narren la infància de Jesús, que ja hem llegit en el temps d’Advent i Nadal.

Mateu situa l’inici del ministeri de Jesús en Galilea, seguint la profecia d’Isaïes respecte a aquesta regió. Després del Baptisme en el Jordà, de les temptacions del desert i de la detenció del Baptista, inicia Jesús el seu ministeri a Cafarnaüm. I les primeres paraules que escoltem d’Ell són: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Una invitació que roman inalterable en el seu contingut, en la seva substància i en la seva resposta tant pels contemporanis de Jesús com per nosaltres.

Però convertir-se de què? Què significa convertir-se? Convertir-se no és, únicament, intentar fer-ho tot millor, sinó fer-nos trobadissos a aquest Déu que ens vol millors i més humans. No es tracta només d’esdevenir bona persona, sinó de tornar a aquell que és bo amb nosaltres. Per això, la conversió no és una cosa trista, sinó el descobriment de la veritable alegria. No és deixar de viure, sinó de sentir-nos més vius que mai. Descobrir cap a on hem de viure. Començar a intuir tot allò que significa viure. Convertir-se és escoltar la veu de Déu i seguir-la, deixant-ho tot per servir-lo, en plena llibertat interior i humana.

No és una coincidència que el text de l’Evangeli continuï amb el que va succeir immediatament després d’aquesta proclamació. Jesús s’acosta a dos pescadors, Simó i Andreu en el seu lloc de treball i allà els proposa quelcom nou; i una mica més endavant fa el mateix amb altres dos germans: Jaume i Joan. Jesús no els va prometre res, no els va donar un contracte de treball per temps indefinit, no els va assegurar una casa, èxit, poder o una carrera. Simplement els va cridar i ells van respondre sense dubtar-ho.

El que va impulsar els primers deixebles a aquest canvi radical de vida, ho comprendran, després de la passió i mort a la creu de Jesús, després de la davallada al sepulcre i la seva resurrecció, quan ja siguin realment allò que Jesús havia promès fer amb ells i per a ells: seran pescadors d’homes i ja no mers pescadors d’ofici, que cada dia tractaven de treure menjar del mar tirant les xarxes per posar-lo a taula o vendre’l per viure honestament del seu treball.

Tot canvià per a ells i tot ha canviat i canviarà cada vegada que una persona es posa en el camí de Crist. A partir d’aquest moment canvia la seva vida si segueix l’evangeli no per interès, sinó per aconseguir la salvació. De fet, l’evangeli d’aquest diumenge es tanca amb Jesús en acció: Ell predica, ensenya, i sana, fent tot això mentre viatjava per tot Galilea. “Ensenyava a les sinagogues, proclamava l’evangeli del Regne i guaria entre el poble malalties i xacres de tota mena”.

La triple missió de Crist, dels apòstols i de l’Església està ben definida: ensenyar, anunciar, guarir. S’ensenya, anuncia i guareix a través de la Paraula de Déu, la Bíblia. El Papa Francesc ens recorda que la Bíblia “no és una col·lecció de llibres d’història, ni de cròniques, sinó que està tota ella dirigida a la salvació integral de la persona. Tot està dirigit a aquest propòsit inscrit en la naturalesa mateixa de la Bíblia, que es compon com una història de salvació en la qual Déu parla i actua per trobar a totes les persones i salvar-les del mal i de la mort”.

També el concili Vaticà II ens diu que “Crist és present en la Paraula, ja que és ell mateix qui parla mentre a l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures” (SC 7). No, els evangelis no són la biografia d’un personatge difunt. És Jesús mateix qui ens parla, és Ell mateix qui ens convida a construir la nostra vida sobre les seves paraules: “Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre la roca” (Mt 7:24). Moltes persones tenen algun exemplar de la Bíblia a casa seva, però poques l’obren i la llegeixen amb una certa freqüència. Les raons són diverses. No trobem temps. No tenim una preparació adequada. No sabem per on començar. Reconeguem-ho, no estem habituats a nodrir-hi la nostra vida cristiana. Però no oblidem que qui sap llegir l’Evangeli amb fe, escolta a Déu en el fons del seu cor. Mai no se sentirà sol.

Germans i germanes, la lectura personal de la Bíblia és un dels mitjans més vàlids per a escoltar les paraules de Déu i posar-les en pràctica. En aquest diumenge de la Paraula reflexionem sobre el que ens va dir sant Jeroni: “Desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist.” Deixem que Jesucrist sigui el nostre aliment a través del pa de l’eucaristia i a través del pa de la seva Paraula.

19 de gener de 2020
Jn 1,29-34

El testimoniatge més qualificat que l’evangeli segons sant Joan dóna sobre Jesús, sens dubte, és el de Déu mateix: Joan Baptista és la seva veu profètica que avui torna a proclamar-ho arreu del món: Jesús és el qui bateja amb l’Esperit Sant.

El baptisme de Joan preparava pel baptisme que havia de conferir el Crist, era un baptisme de conversió. Però convertir-se, per a què? girar-se, vers qui? La veu profètica de Joan ens dóna la resposta: cal mirar Jesús, aquell que bateja, que et submergeix juntament amb Ell, en l’experiència inigualable de l’Esperit Sant.

El baptisme de l’Esperit pren tots els àmbits de la nostra vida i no només els morals com és el cas del baptisme de penitència. El baptisme de Jesús no és un saber nedar per no ofegar-se, és més aviat un saber bussejar per descobrir i gaudir de la riquesa veritable en la qual hi ha l’origen de la nostra vida i el camí vers la seva plenitud.

Uns dels reptes de les nostres comunitats és precisament manifestar més vivament aquesta vivència de l’Esperit que es manifesta en l’alegria, la disponibilitat, l’esperança, el bon somriure, en les ganes de Déu, d’il·lusió per Jesucrist i d’amor a l’Església. Sense això tenim el perill, quasi sense adonar-nos-en, de complir però no gaudir, de mirar i de no veure més enllà del nas, de mirar Jesús i de no veure poca cosa més que un gran profeta.

El Jesús de l’evangeli és més que un profeta, és el Fill de Déu; és per això que l’evangeli pot dir que abans que Joan Ell ja existia. El meravellós de tot plegat és que essent igual a Déu, ha volgut fer-se home com nosaltres; però el més sorprenent és que aquest home s’ha manifestat, no amb la força mitològica dels déus de l’Olimp, sinó amb la mansuetud d’un anyell.

Per això Joan també anomena a Jesús, Anyell de Déu que pren damunt seu o lleva el pecat del món. Prendre o llevar, són dues possibles traduccions que permet el mateix text grec original. De fet però, l’anyell, que pren o que lleva, són imatges complementàries que defineixen la missió de Jesús. La imatge de l’anyell ens recorda l’anyell pasqual de l’Èxode que fou el signe de la llibertat del poble escollit sortint d’Egipte. La donació de Jesús ens allibera de tot allò que ens fa esclaus de nosaltres mateixos i ens tempta a sotmetre als altres. La imatge de l’Anyell que “pren” damunt seu el pecat del món ens evoca el servent sofrent de la profecia d’Isaïes però sobretot ens recorda la lluita de resistència no violenta de Jesús fidel a l’amor de Déu i a tots nosaltres fins a la mort i mort de creu. La segona possibilitat de traducció, l’Anyell que “lleva” el pecat del món, ens fa aixecar la vista a la victòria del ressuscitat, principi de la victòria final, que l’Apocalipsi recollirà en la figura de l’anyell degollat però dret, vencedor i donador de vida. I és que l’actitud de mansuetud de Jesús ens allibera de la temptació de la violència, prenent damunt seu el nostres dolors ens consola, ens dóna força per continuar el nostre camí; i finalment, llevant els pecats ens submergeix en l’Esperit Sant obrint-nos, per Ell, a la llibertat dels fills de Déu.

Així ens apropa la paraula de Déu a la persona de Jesús a través de la imatge de l’anyell. Aquest és el Jesús que ens anirà acompanyant diumenge rere diumenge batejant-nos, submergint-nos en la vida de l’Esperit.

En cada celebració de l’Eucaristia la veu de l’Església, com la de Joan, ens convida a mirar novament aquest Jesús com l’Anyell de Déu que lleva el pecat món. Mostrant-nos el pa consagrat, que és el seu cos entregat per nosaltres, ens recorda que Ell és aquell que ens acompanya en el camí de la vida prenent damunt seu els nostres dolors. Ell també és el qui ens allibera d’una moral d’esclaus per gaudir de la llibertat dels fills de Déu. Finalment, és Ell mateix qui avui ens torna a convidar a la seva taula. Dient amén, i rebent-lo amb reverència, som novament santificats en Ell.

Visquem doncs més conscientment en Jesucrist aquesta llibertat de l’Esperit; gaudim-la amb agraïment i comuniquem-la amb generositat!

12 de gener de 2020
Is.42, 1-4. 6-7 / Fets 10, 34-38 / Mt 3, 13-17

En acabar-se les festes nadalenques en les que hem celebrat el naixement de l’Infant Jesús i l’adoració del Reis Mags, avui l’església ens proposa la festa del Baptisme del Senyor, inici de la seva missió com a predicador de la Bona Nova de salvació per a tota la humanitat.

Com feien molts del poble senzill d’Israel, Jesús també es presenta a Joan Baptista per a ser-hi batejat amb el seu baptisme de purificació per preparar els camins per la vinguda imminent del Salvador, el Messies tan esperat per tot el poble d’Israel.

Segons el fragment evangèlic d’avui, Joan es nega a batejar Jesús tot dient-li que és ell qui necessita ser batejat per Jesús, però Jesús li respon que convé que es compleixi d’aquesta manera tot el que és bo de fer.

En sortir de les aigües del Jordà, Jesús percep sobre seu la vinguda de l’Esperit de Déu i la veu divina que el declara el seu Fill estimat en qui s’ha complagut i que li encomana la missió de ser-ne el Messies que el poble tant espera.

Així comença la vida pública de Jesús. Primer passant un temps retirat al desert per preparar la seva missió i després sortint pels camins de la Galilea per anunciar a tothom, amb la seva vida i el seu exemple, la Bona Nova de salvació dient a tothom que el Regne de Déu ja és present enmig del poble, i és per això que caldrà seguir els seus consells i portar una vida de conversió basada en la fe, l’esperança i l’amor.

Jesucrist no ha vingut per fundar una nova religió com la dels hebreus o la dels altres pobles del seu temps. Ha vingut a predicar un canvi de vida que serà també el canvi d’una nova societat basada en l’amor i la llibertat. Ja no hi podran haver més esclaus ni amos, senyors i servents, pobres i rics; tots som considerats fills d’un mateix pare, el Pare del Cel que no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i se salvi.

Jesucrist ha de ser per a tots i cadascú de nosaltres l’exemple que hem de seguir. Ja no podem ser seguidors únicament d’una religió amb les seves litúrgies i preceptes, sinó procurar ser uns altres Crist enmig del món en què vivim i predicar amb la pròpia vida l’amor de donació tal com Ell ens ha ensenyat. Hauríem de procurar alliberar les persones que ens envolten de tot allò que els mata l’esperança i despertar-hi altre cop l’autèntic amor i la confiança en Déu.

Per tots els qui ens diem cristians, la festa del baptisme de Jesús ens ha d’esperonar a una conversió profunda en el nostre viure de cada dia. Mirar de deixar de banda els nostres egoismes, les nostres enveges, les nostres esclavituds i tants altres defectes que ens priven de viure amb un esperit ample, plens de la joia de saber-se estimats per Déu. Hem de poder fer feliços a tots aquells que estan vora nostra i que esperen un nostre gest de comprensió i d’acolliment, com feia Jesús amb tots aquells que amb fe es dirigien a Ell per rebre la seva benedicció i la seva guarició.

No oblidem mai que per mitjà del baptisme hem rebut la filiació divina, i que som fruit d’un amor infinit i que en aquest nostre món, en el qual ens ha tocat viure, tan ple de misèries, d’enveges, de venjances, d’egoismes i d’odis, nosaltres hi hem d’aportar un brot d’esperança d’una vida millor basada en l’autèntic amor i la llibertat responsable.

Que la festa del Baptisme de Jesús, que celebrem avui, ens faci més conscients de la missió que hem rebut i que ens doni la força per portar-la a terme. Que així sigui.

6 de gener de 2020
Is 60,1-6; Ef 3, 2-3a.5-6; Mt 2, 1-12

Veieren el nen amb Maria, la seva mare. Els mags, germans i germanes, tal com diu la narració evangèlica, havien vingut de lluny buscant el rei dels jueus acabat de néixer. El camí no els havia estat pas exempt de dificultats, però a la seva terra havien vist un signe, l’estrella, i volien anar a presentar el seu homenatge al nou nat. No és estrany, doncs, que quan arriben al lloc on hi havia el nen, tinguessin una alegria immensa. Amb el seu gest de prostrar-se a terra i amb els presents que li oferiren, expressaven la seva fe en Jesús. I, segons que ho interpretarà després la tradició eclesial, amb l’or reconeixen la seva condició de rei dels jueus i de Senyor universal; amb l’encens adoren la condició divina d’aquell infant i amb la mirra expressen la seva condició humana i mortal. No es deixen escandalitzar per la simplicitat que envolta el rei dels jueus que cercaven, no dubten de postrar-se davant d’ell en senyal d’homenatge i d’adoració. Davant d’aquell nen –diu el Papa Francesc- “comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exalçant els humils” (CF. Carta sobre el Pessebre, 1.12.2019, n. 9).

Aquesta escena dels mags expressa ben adequadament allò que ensenya l’Apòstol als cristians d’Efes, i que hem escoltat a la segona lectura: des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. En altres paraules: gràcies a Jesús, el Senyor, tothom, sigui de l’ètnia que sigui és cridat a formar el nou poble d’Israel i a manifestar la unitat del Cos eclesial de Crist. Jesucrist, doncs, no ha vingut només com a Messies d’Israel sinó com a missatger de la Bona Nova per a tots els pobles i nacions del món. Per fer-los conèixer la seva paraula de veritat i de vida, i per aplegar-los en la nova família dels fills i filles de Déu. Aquest és el pla que Déu, en el seu designi d’amor, tenia establert des dels inicis i que ha estat revelat en Crist. L’Apòstol, a més, expressava la seva admiració i la seva joia en veure com els pagans buscaven i trobaven la pau en Jesucrist, el Messies rei dels jueus.z/em> És el que havien experimentat els mags, quan –segons el relat evangèlic- el Senyor se’ls havia manifestat com a primícia dels pobles no jueus. Primícia, per tant, de la nostra invitació a la fe.

L’itinerari de trobament amb Jesucrist viscut pels mags és semblant al que, molts de nosaltres, hem viscut per arribar a una fe adulta. Com ells hem aprofundit el coneixement de Jesús que teníem quan érem petits i després d’un camí de fe, potser llarg i amb hores fosques en les quals no vèiem cap llum d’estrella, hem trobat el Senyor i li hem ofert l’homenatge de la nostra fe, del nostre amor i de la nostra disponibilitat a ser dòcils al seu Evangeli. Aquest trobament personal amb Jesucrist, quan és en plenitud, es dóna en l’Església. De la mateixa manera que els mags van trobar Jesús a la casa, amb Maria, la seva mare. També nosaltres el trobem d’una manera plena dins la comunitat eclesial. És l’Església qui ens ajuda a conèixer la persona de Jesucrist, qui ens dóna la seva paraula, qui ens envigoreix amb els seus sagraments, qui ens fa sentir units en l’amor amb els altres germans que viuen la mateixa fe.

L’Apòstol deia als cristians d’Efes, que ell i els altres apòstols i profetes de la nova aliança havien rebut la revelació d’aquest misteri de la crida a tots els pobles, no sols al poble jueu, a entrar en el poble de Déu. Tanmateix la missió de fer conèixer aquesta crida l’hem rebuda tots els qui hem estat batejats i hem rebut l’Esperit Sant, perquè l’anunci de Jesús i el seu Evangeli és tasca de cadascun dels membres del Poble de Déu, que l’han de fer amb alegria, amb paciència, amb oportunitat. Déu vol que tothom conegui el seu amor entranyable i misericordiós manifestat en Jesucrist. Per això, “no pot haver-hi autèntica evangelització sense la proclamació explícita que Jesús és el Senyor” (Francesc, L’alegria de l’Evangeli, 110). Déu vol unir-se a cadascun dels éssers humans de tots els temps, de totes les llengües i de totes les cultures; vol convocar-los com a poble i no pas com a éssers aïllats, per afavorir l’amor entre ells, perquè s’ajudin, perquè construeixin una societat fraterna (cf. o. c., 112-113). Aquesta tasca demana que cadascun de nosaltres porti, d’una manera respectuosa i amable, amb oportunitat i sense imposicions, l’Evangeli de Jesús a les persones que tractem per conduir-les a descobrir l’amor personal que Jesucrist els té. Això suposarà fer-ho de paraula o a través del testimoniatge personal, deixant que l’Esperit susciti el desig del trobament.

La solemnitat de l’Epifania, de la manifestació de Jesucrist a tots els pobles, ens ha de renovar el nostre compromís de donar testimoniatge de Jesús i del seu Evangeli, que és Bona Nova per a tothom. Per poder ser evangelitzadors, però, ens hem de nodrir de la Paraula de Déu i de la pregària, hem de viure la litúrgia de l’Església que ens actualitza la vida i la gràcia santificadora de Jesucrist, que ens fa experimentar la comunió fraterna amb els altres germans i germanes en la fe. Perquè el testimoni, l’evangelitzador, només pot ser convincent si parla a partir de l’experiència espiritual que té de Jesucrist i de la seva paraula.

Que santa Maria, en braços de la qual els mags trobaren el nen Jesús, ens ajudi a conèixer i a meditar tot el que fa referència al seu Fill per aprofundir-ho i fer-ho vida, per testimoniar l’alegria d’haver trobat Jesús, el seu amor i la seva llum.

Així, en anar a rebre el do de l’Eucaristia, podrem cantar en veritat: “Hem vist a l’Orient la seva estrella i venim amb presents a adorar el Senyor” (cf. cant de comunió). Venim a trobar-nos amb ell i a fer-li ofrena de la nostra fe, del nostre treball, de la nostra vida.

5 de gener de 2020
Joan 1:1-8

Benvolguts germans i germanes:

La litúrgia i les lectures d’aquest segon diumenge de Nadal no ens deixen relaxar i ens mantenen constantment viva la joia d’aquests dies del Natalici del Crist amb nosaltres. Som encara en ple cicle nadalenc i vigílies de l’Epifania del Senyor.

La Missa d’avui ens duu ressons d’aquella que celebràvem solemnement el dia de Nadal. El mateix Evangeli i l’antífona del salm repeteix el prefaci, ens recorden que Déu volgué i vol habitar amb nosaltres. Avui és una segona part, una mitja part de la gran festa, que podem aprofitar per a pregar i viure més lentament i tranquil·la el misteri d’amor: “Que Déu és amb nosaltres, en el silenci tranquil de la nit”. Sí, germans i germanes, avui és també temps Nadal, Vigília de l’Epifania!

Malgrat la nostra petitesa, malgrat la nostra minoria dins una societat anticristiana -sols hem de mirar el pseudo-pessebre de la plaça sant Jaume de Barcelona-, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls: és la Llum d’Amor de Betlem que ultrapassa tots els límits de la nostra societat del diner i benestar. Aquesta Llum penetra i neix dins el més profund del nostre cor humà. Jesús neix novament en nosaltres i és present en la nostra vida: “Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes”.

Aquell petit Infant de Betlem, que tots portem dins el nostre menut cor, que en aquests dies es reviscola i ens renova interiorment per així donar-nos nova vida, per tal d’enfortir i fer reviure la nostra fe, plantada en el més íntim de nosaltres mateixos. Però, però, allò que passa és que molt sovint tanquem els ulls i les orelles, i no hi veiem la llum, ni volem sentir la Paraula per voluntat pròpia, com aquell que tanca els ulls a la llum estrepitosa del sol del mig dia per tal no veure la seva immensa claror. Sí, Crist és la Llum Infinita del Sol que ve del Cel, i nosaltres hem de ser llum per als nostres germans i germanes, que són imatges de Déu.

L’Evangeli segons Sant Joan, d’aquest segon Diumenge de Nadal, ens diu que la Paraula no és un concepte, sinó una realitat, una persona que viu i que és amb nosaltres: Jesús de Natzaret és la Paraula de Déu, i a tots nosaltres ens toca ser paraules de Vida, per a tots els nostres germans. “El qui és la Paraula es va fer home i va plantar entre nosaltres el seu tabernacle”.

La Paraula és el do preciós amb què ens comuniquem els uns amb ells altres. Per ella coneixem el que pensem, el que ens mou i el que ens motiva. Manifesta la nostra alegria i la nostra admiració: el nostre amor, el nostre respecte i, també, el nostre més gran menyspreu i odi. La paraula és performativa, ja que podem manar: construir i destruir o interrompre una persona amb la paraula encara a la boca. Podem mostrar la nostra alegria o el nostre dolor. La Paraula exposa obertament el nostre més íntim ésser humà.

Avui dia, sabem trobar, amb les nostres limitacions normals, les paraules adequades, escaients, avinents i respectuoses, per tal de fer reviure la força viva de la Paraula? En el món de la política i de la justícia segur que no!

Germans i germanes, ara és també Nadal, Llum Infinita de la Paraula Viva. I d’Amor Total! “Verbum caro factum est”. És la vigília de Reis: or, encens i mirra al Senyor Manifestat! Santa Epifania de tot cor i bona festa!

Benvolgudes germanes i germans,

En iniciar la Quaresma, l’oració col·lecta de diumenge passat, ens donava la clau per saber viure i entendre aquest temps que l’Església ens proposa de cara a preparar la Pasqua. Si ho recordeu demanàvem que aquest temps ens fos profitós per conèixer més i més el misteri del Crist i per viure segons les seves exigències.

Avui, en aquest segon diumenge quaresmal, aquests mots prenen una força particular. D’una banda ens fan sentir molt propers a Pere, Jaume i Joan, ja que com ells ens és oferta la possibilitat de conèixer una faceta nova, sempre impactant, del misteri de Jesús. D’altra banda, el relat de la Transfiguració, que trobem en els tres sinòptics, i que avui hem proclamat segons l’evangeli de sant Lluc, ens fa adonar de l’abast del sofriment humà, sofriment que Jesús mateix va patir.

Si ens endinsem en la reflexió del text veiem que és molt significatiu que Jesús esculli, com a testimonis de la seva transfiguració, els mateixos tres deixebles que també l’acompanyaran a Getsemaní. No és un gest banal, com de passada, sinó que expressa un sentit pedagògic profund: en el temps present, agonia i resurrecció, són les dues cares del mateix misteri de salvació. I això ens consta d’entendre. I la història que visqueren Pere, Jaume i Joan, s’ha repetit i es continua repetint també en els nostres dies. A mesura que intentem identificar-nos amb Jesús, fem l’experiència d’aquesta alternança: dolor i felicitat. Acostant-nos a Jesús, mirant de capbussar-nos en el seu misteri, encara que no ho acabem d’entendre, descobrim que mort i resurrecció, sofriment i felicitat, s’expressen a través de l’esperança, de la confiança.

Pere, Jaume i Joan, coneixien bé qui era Jesús: un home del seu poble, semblant a tants d’altres. En coneixien la família, l’origen, els gustos, i també el que feia i el que deia. Avui, però, al cim de la muntanya descobreixen la riquesa interior del Mestre: veuen un Jesús nou i fascinant. El contacte amb la divinitat els ha afinat la vista i descobreixen en Jesús una bellesa i una plenitud que ignoraven totalment.

També nosaltres com ells, sovint l’hem esguardat amb una mirada superficial, poc penetrant, amb ulls humans. Però també avui, al cim de la muntanya o al bell mig de la ciutat o del propi desert, som invitats a afinar la mirada del ulls i la mirada del cor, per fer, com els deixebles, una experiència de Déu. Conèixer més el misteri del Crist, dèiem en iniciar aquesta reflexió, que seria dir el mateix si ho formuléssim dient: sé descobrir tot allò de bo que posseeixo en el meu interior? Sé descobrir tot allò de bo posseeixin les persones que m’envolten? Sé mirar-me i sé mirar-les amb la mirada de Déu?

En aquest punt de la reflexió, voldria aturar-me un moment en un aspecte molt important de la vida de Jesús i que ens remarca de manera particular sant Lluc en el text que hem proclamat. La transfiguració de Jesús s’esdevé en el context de la seva pregària, en el misteri del seu col·loqui íntim i indicible amb el Pare. “Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant” (Lc 9, 29). Per a Jesús la pregària és l’espai de l’acollida en si mateix de l’alteritat de Déu: si el rostre és el lloc essencial d’expressió de la pròpia identitat, aleshores la pregària incideix en la identitat personal. Per això el seu rostre es trasmuda, és a dir, el seu rostre manifestava el rostre de la glòria de Déu, és a dir, la seva identitat.

La manera com el deixebles viuen la transfiguració de Jesús també comporta un canvi en ells que passen del parlar insensat de Pere, “parlava sense saber que deia”, ens ha recordat sant Lluc, a l’escolta “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo” i finalment al silenci, un silenci necessari que custodia el misteri del que ha presenciat i viscut. També per a ells havia estat una experiència de pregària.

Jesús, a qui volem conèixer i estimar ens esperona a saber esguardar amb una mirada nova per tal de transfigurar el que ens envolta, sobretot els germans. Ens esperona a escoltar-lo, ja que sols Ell és el camí, la veritat i la vida.

Germans i germanes, viure avui l’experiència de la transfiguració consisteix en introduir una perspectiva d’eternitat en el quotidià, ja que en cadascuna de les nostres ferides hi podem trobar l’anunci d’una misteriosa promesa, la de la llum de Pasqua, vers la qual s’encamina aquest temps de gràcia que és la Quaresma.

Estimats germans i germanes: Josep, el fuster de Natzaret, a la sinagoga, devia haver sentit diverses vegades la lectura del fragment del segon llibre de Samuel que hem escoltat. I devia haver pregat el salm 88 que hem cantat. Lectura i salm fan referència a la promesa que Déu va fer a David segons la qual el seu tron reial es mantindria per sempre, amb un descendent bo i recte que complauria Déu en tot i que viuria com a bon fill de Déu, que seria el Messies.

I, en canvi, Josep no veia cap tron, ni cap rei messies. Ell mateix era descendent de David, segons que ens diu l’evangeli (cf. Mt 1, 16.20), però la reialesa s’havia estroncat unes quantes generacions abans amb la deportació a Babilònia. On eren, ara, els favors que Déu havia jurat a David? És que Déu no era fidel a la promesa de mantenir per tots els segles el tron de David?

Però, com tot bon israelita, pregava per la vinguda del Messies i la desitjava ardentment; vivia amb una espera plena d’esperança. Josep creia fermament que l’amor de Déu no s’estronca mai i que les seves promeses duren per sempre, i, per això, que al seu moment el Messies vindria. Mentre, vivia la seva donació a Déu plena de fe.

En el pla de Déu, ara arribava l’hora que el Messies baixaria del cel, i que el si de la Verge Maria donaria naixença al Salvador. I Josep era l’escollit per fer realitat tant la profecia de Natan, que hem escoltat a la primera lectura, com la promesa a què feia referència el salm. Per a ell era una cosa del tot inesperada i, a més, li capgirava els seus plans, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. Josep, home de Déu com era, va complir el que li havia estat manat. Davant d’això, l’evangelista sant Mateu diu amb tota simplicitat davant la grandesa del fet: d’aquesta manera vingué al món el Messies. Per aquesta vinguda era necessària la cooperació generosa i diligent de Josep, a més de la de la seva promesa, Maria. En rebre l’encàrrec diví de posar nom al nen que naixeria, se li demanava que actués com a pare, perquè corresponia al pare de fer-ho. Josep, doncs, serà el pare legal de Jesús, i a través d’ell el Fill de Déu fet home entrarà en la descendència de David. Josep creu i obeeix sense saber fins on el portarà aquesta obediència. Ell confia que Déu també es mostrarà fidel i salvador en el futur de la seva vida.

La profecia de Natan troba, doncs, el seu acompliment. Un acompliment inesperat i amb una dimensió nova i profunda. Les paraules del salm t’he creat per sempre una dinastia, mantindré per tots els segles el teu tron tenen una concreció tota especial. A través de Josep, Jesús rep una reialesa humil, desprovista de tot poder, però una reialesa de justícia, d’amor i de pau, de perdó, de santedat i de gràcia (cf. Prefaci de Crist Rei). Una reialesa que allibera del que oprimeix les persones, que dóna la victòria definitiva sobre el pecat, el mal i la mort. I és una reialesa eterna. En Jesús es fa realitat, també, d’una manera intensa aquelles altres paraules del salm: ell em dirà: “sou el meu pare”. En la descendència de David això feia referència a la filiació espiritual que el reis de Judà tenien en relació amb Déu; en canvi, en el cas de Jesús són una realitat amb tota la plenitud. Jesús pot dir amb tota propietat Abba, Pare a Déu perquè n’és el Fill etern.
Així com Déu no es va desentendre de la seva fidelitat a la promesa feta a David, tal com veiem en el naixement de Jesús, el Messies, tampoc no es desentén del seu amor al llarg de les generacions. Continua amb sol·licitud portant la història. La història de la humanitat i la història de cadascun de nosaltres. Això ens infon coratge i ens fa viure amb esperança. Sant Josep va ser testimoni d’uns moments únics de la història humana, en els quals Déu, en la persona del Fill fet home es va involucrar fins al màxim amb la humanitat. I aquest estar involucrat continua als nostres dies, tot i que de vegades no ho sapiguem veure. En el present, amb tots els seus problemes i els seus interrogants, som cridats a viure la fe en la fidelitat salvadora de Déu. I a ser testimonis d’esperança en l’ambient de tristor, de pessimisme i de crisi a diversos nivells que viu la nostra societat; a ser testimonis d’esperança davant el dolor tan present en el món.

La vida de sant Josep, a partir del que en diuen els evangelis, va ser una vida de fe i d’esperança viscudes en l’amor. No li va ser fàcil. Va tenir els seus moments de foscor. Però ell, com Abraham –del qual parlava la segona lectura-, es fià de Déu. I complí la doble missió que li havia estat confiada: insertar Jesús en el llinatge de David i contribuir, amb Maria, la seva esposa, a educar humanament Jesús segons les tradicions d’Israel.

Nosaltres fem camí cap a participar per sempre de la Pasqua de Jesucrist. Ens hi ajuda a fer-lo la vivència quaresmal que ens ofereix l’Església. I, en aquest camí, sant Josep és un model de fidelitat, d’obediència en la fe, de servei. I alhora és un intercessor perquè el Crist es vagi formant en nosaltres (cf. Ga 4, 19), per tal que tinguem els seus mateixos sentiments (cf. Fil 2, 5) i visquem la filiació divina (cf. Ga 4, 6) servint per amor els nostres germans d’humanitat (cf. Ga 5, 13). I així puguem dir a Déu com Jesús i en Jesús: Abba, Pare.

La pau de Déu guardarà els vostres cors, deia sant Pau a la segona lectura. El tema de la pau, benvolguts germans i germanes, està estretament lligat a sant Benet i a la seva obra. Fins al punt que la divisa dels monestirs benedictins és pax, pau. No podia ser d’altra manera, essent com és un dels punt fonamentals de l’Evangeli. Jesús ha vingut a portar-nos la pau. I ell mateix fa una distinció entre la pau tal com el món la dóna i la seva pau (cf. Jn 14, 27). La pau de Jesús és un do que ell atorga, no pas una conquesta humana. I aquest do omple la persona, la fa sentir reconciliada amb Déu i amb ella mateixa, la fa sentir profundament estimada pel Senyor i oberta a acollir la seva misericòrdia. Això a nivell individual. Perquè la pau de Jesús té també una dimensió comunitària, social, que es tradueix en justícia, en convivència, en diàleg, en recerca compartida del bé comú, en consciència de ser uns i altres germans per la filiació divina que ens ha estat donada. La pau segons el món, en canvi, té una dimensió menys profunda, no està oberta a la transcendència, busca la tranquil·litat, la superació de les tensions interiors, la protecció de les pròpies seguretats. I a nivell social, busca una convivència basada en els drets i deures dels ciutadans, sovint privada de misericòrdia i de perdó; de vegades, pot arribar a ser una pau falsa, mantinguda dictatorialment i divulgada a través dels mitjans de comunicació amb una propaganda adequada.

La pau de Jesús porta cap a la plenitud personal i cap a la plenitud de les relacions amb els altres. Per això sant Pau, en la segona lectura, vinculava la pau de Déu –que és la pau de Jesucrist- amb la pregària, amb l’amor fratern, amb la serenor que ve de la fe, amb la joia de saber que el Senyor és a prop de cadascun de nosaltres. Aquestes arrels marquen la diferència entre la pau de Jesús i la del món. Segons els criteris del món, no hi pot haver pau durant les dificultats que podem experimentar. Jesús, en canvi, ens ensenya que fins i tot en les proves podem trobar la seva pau per mitjà de la pregària i de la confiança en la Paraula de Déu. I no sols la pau, també la joia, tal com diu el Senyor: feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies, alegeu-vos-en i celebreu-ho (Mt 5, 11-12). Segons el món, admetre les pròpies febleses i el propis errors no porta pau; en canvi, segons Jesús admetre’ls és camí d’esmena, de confiar en la misericòrdia i el perdó de Déu, és camí d’humilitat i d’amor als altres, camí, per tant, de pau. Segons el món, la pau ve de viure d’acord amb el propi gust; en canvi, segons Jesús, la pau ve de donar-se amb abnegació als altres i de gastar per ells la pròpia vida. Tanmateix, cal tenir present que molts dels nostres contemporanis de les societats occidentals, encara que no visquin la fe en plenitud, tenen uns criteris que provenen de l’humanisme cristià i cerquen la pau instruïts per la paraula de Jesús.

Ja des dels inicis de la seva Regla, sant Benet ens diu: “si vols la vida veritable i perpètua –és a dir si vols viure autènticament aquí a la terra i poder arribar al Regne etern- “cerca la pau i segueix-la”. I per ensenyar com s’ha de cercar-la, recorre a l’ensenyament de l’Escriptura, i diu “que els teus llavis no parlin amb engany, decantat del mal i fes el bé, (Pròleg 17; Ps 33, 14-15). El camí per trobar la pau passa, doncs, per fer el bé i evitar el mal; i, d’una manera particular per no fer el mal en el parlar i, per tant, passa per dir la veritat. En aquest passatge que he citat, es refereix concretament a dir la veritat de paraula, però més endavant, sant Benet parla, també, de tenir la veritat al fons del cor i de com els nostres gestos externs, tota la nostra actuació, han de correspondre a la veritat del que pensem i sentim en el nostre interior il·luminat per l’Evangeli (cf. RB 4, 24-25.28). En l’àmbit comunitari –i ho podem aplicar a la vida social- sant Benet, com a camí de pau, parla “d’honorar tothom” (cf. RB 4, 8) i prescriu de respectar d’una manera justa les necessitats de cadascú, d’aquesta manera tothom podrà tenir el que necessita, també quan calgui, el perdó, “així –diu- tots els membres viuran en pau” (RB 44, 5; cf. 4, 73; 71, 7-8). El bon ordre social, la convivència lliure i solidària, són també promotors de pau (cf. RB 31, 18-19). En la convivència, la pau és fruit de la justícia i de l’amor al germà, i porta a actuar segons la veritat. També parla, sant Benet, de trobar la pau i fins la joia, quan experimentem la contradicció interna o externa o la injustícia i quan trobem dificultats; aleshores la paraula de l’Escriptura i l’exemple de Jesús, meditats en la pregària, poden portar a experimentat la pau i fins l’alegria en el fons del cor enmig de les tribulacions (cf. RB 7, 35-39).

En la nostra societat que busca la pau interior, de vegades a través de manuals d’autoajuda, i que busca una convivència democràticament rica i constructiva, el missatge de sant Benet té molta cosa a dir-nos. Ell ens ensenya a buscar la pau i a construir les relacions socials sobre la veritat i no pas sobre la mentida, a buscar l’autenticitat i no pas la ficció. La seva veu ens crida, també, a saber perdonar, a respectar l’altre i el seu pensament, a procurar comprendre’l, a defugir l’agressivitat, a cercar la justícia.

La consecució de la pau de Déu que ens porta Jesucrist va guiar el camí de sant Benet en la seva vida terrena i li ha merescut, després del seu trànsit d’aquest món al Pare, participar de la glòria de Jesucrist, tal com avui celebrem. Una glòria de la qual ja podem fruir anticipadament en la taula de l’amor i de la pau que és l’Eucaristia.