Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut  nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.

Anton GordilloDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)
Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 juny 2020)

Fets dels Apòstols 12:1-11 – 2 Timoteu 4:6-8.8-11 – Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: Avui celebrem el martiri dels dos grans apòstols sant Pere i sant Pau. És el dia en el qual van segellar amb la sang la seva adhesió a Jesucrist.

Sant Pere havia dit a Jesús ressuscitat, prop del llac de Galilea: Senyor, vós sabeu que us estimo (Jo 21, 15-17). Però és en el moment del martiri que aquest amor esdevé total i definitiu. Sant Pau tenia una convicció profunda: Crist, el Fill de Déu, em va estimar i es va oferir a si mateix per mi, per això visc la meva vida en la fe en el Fill de Déu (Ga 2, 20), perquè l’amor del Crist m’esperona (2C 5, 14). Però, és, també, en el moment del martiri que correspon plenament a l’amor que Jesucrist li ha tingut i que expressa d’una manera radical l’amor que ell ha tingut al Crist.

El martiri d’aquets dos grans apòstols constitueix l’inici de la seva participació plena en la misteri pasqual de Jesucrist, constituït per la seva mort i la seva resurrecció.

La primera lectura, treta dels Fets dels Apòstols, ens ha narrat un dels empresonaments que va sofrir sant Pere. Aquest va ser per ordre del rei Herodes que el volia condemnar a mort. Però, tal com hem sentit, el Senyor l’alliberà. La narració té com a rerefons la pasqua del poble d’Israel, en la qual va ser alliberat d’Egipte, i la pasqua de Jesucrist. Fins i tot cronològicament se’ns deia que Pere fou empresonat en les festes de la Pasqua jueva, entorn, doncs, de les mateixes dates de la mort i la resurrecció de Jesús. Pere estava lligat fortament i ben custodiat per soldats en el lloc més segur de la presó, envoltat per la fosca de la nit, cosa que ens recorda Jesús en la fosca del sepulcre ben tancat i custodiat, també, per soldats. Però una intervenció divina omple de llum l’espai fosc i allibera Pere. L’àngel li digué aixeca’t amb una paraula que en el grec equival a “ressuscita”. Aquest fet d’alguna manera anticipa simbòlicament la participació de Pere en la Pasqua de Jesucrist. Certament, és una salvació de la mort només temporal, però mostra la sol·licitud que Déu té pels qui s’han fet deixebles de Jesucrist i la glòria futura que els és promesa.

També més endavant sant Pau va viure un episodi semblant, segons el mateix llibre dels Fets dels Apòstols. L’empresonament de Pere que hem llegit, tingué lloc a Jerusalem, Pau juntament amb Siles, company seu d’evangelització, va ser empresonat una de les vegades a la ciutat de Filips, capital de la Macedònia romana. Semblantment ells dos van ser tancats al lloc més segur de la presó, ben lligats amb cadenes i custodiats per guardes. També a la nit, mentre tot era fosc, una intervenció divina els va deslligar les cadenes i els va alliberar, anticipant com en el cas de Pere, la seva participació definitiva en la pasqua de Jesucrist (cf. Ac 16, 25-34).

Els apòstols, envigorits amb el do de l’Esperit Sant, vivien aquestes situacions per amor al Crist, per difondre l’Evangeli. I les vivien amb joia. En el cas de Pere, el Llibre dels fets dels apòstols ens diu que ell i els altres apòstols s’alegraven de ser ultratjats i de sofrir a causa del nom de Jesús (cf. Ac 5, 41); els alegrava poder participar de les sofrences del Crist perquè així, quan ell revelés la seva glòria es podrien alegrar, també, plens de joia (cf. 1Pe 4, 14). Semblantment Pau, que se sentia esperonat per l’amor del Crist (2C 5, 14), es complaïa en les persecucions i en les angúnies per causa de Crist (2C 12, 10), i podia escriure: jo duc en el meu cos les marques de Jesús (Ga 6, 17), en referència a les cicatrius de les flagel·lacions i de les bastonades que havia sofert diverses vegades.

Sant Pere i sant Pau varen viure d’una manera eminent, com corresponia també al ministeri eminent que havien rebut en l’Església, el que havia anunciat Jesús: us agafaran, us perseguiran us portaran a les presons, us duran davant els reis i els governadors per causa del meu nom, us serà ocasió de donar testimoniatge (Lc 21, 12-13). Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; alegreu-vos i celebreu-ho perquè la vostra recompensa és gran en el cel (Mt 5, 11-12). És que el deixeble de Jesús ha de recórrer el mateix itinerari espiritual del seu Mestre i ha de viure el misteri de mort i de resurrecció en la seva vida través de les vicissituds de l’existència, de les incomprensions i del sofriment que li pot venir de tantes maneres. Així el deixeble de Jesús podrà arribar a participar per sempre de la seva pasqua. Sant Pere i sant Pau ens són uns testimonis de com la fe i el seguiment de Jesucrist comporten una dimensió de creu, i de com l’amor i l’esperança permeten que sigui viscuda en pau i amb joia. Això ens esperona a anar a fons en la nostra vivència de l’Evangeli i a no defallir en el testimoniatge malgrat les dificultats i les incomprensions.

També en les nostres vides vivim una anticipació de la pasqua cada vegada que vencem el mal amb el bé, cada vegada que ajudem els altres, cada vegada que fem les paus, cada vegada que, per gràcia, superem el pecat que ens assetja, cada vegada que perseverem en la fidelitat malgrat les dificultats, cada vegada que sofrim per causa de l’Evangeli i no defallim en l’amor…

D’altra banda i d’acord amb la paraula de Jesús, no podem somniar en un món en el qual els cristians podrem viure sempre amb tranquil·litat. Això pot ser possible per un temps, en un lloc concret, perquè les dificultats no són sempre iguals arreu. També ara hi ha llocs de la geografia on els cristians són perseguits o es troben en greus dificultats, perquè sempre hi haurà poders polítics, econòmics o mediàtics per als quals el cristianisme serà una nosa i el voldran eliminar o si més no afeblir i ridiculitzar. Però sabem que en les dificultats l’Esperit Sant és la força del cristià (cf. Lc 12, 11-12). I això ens encoratja a donar testimoniatge sense defallir.

Hem sentit que, mentre Pere era a la presó, la comunitat eclesial pregava per ell. Avui, en la solemnitat dels dos grans màrtirs de Roma, l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident (cf. Passió dels Sts. Fructuós, Auguri i Eulogi) prega pel successor de Pere, el Papa Francesc. De fa temps, és atacat des de diversos sectors fins i tot de dins de l’Església. És pot sintonitzar més o menys amb la seva manera concreta de fer i de dir; també sant Pere i sant Pau varen experimentar tensions entre ells per la seva manera diferent de veure les coses (cf. Ga 2, 11-16). Però l’Església de Roma és l’Església que, com afirma, ja al s. II, sant Ignasi d’Antioquia, “presideix totes les altres en la caritat”; i com diu, també al mateix s. II, sant Ireneu, “cal que totes les Esglésies estiguin en harmonia amb aquesta Església” (cf. Comissió internacional catòlico-ortodoxa, Document de Ravenna, 41). Per això el bisbe de Roma és vincle d’unitat, de comunió i de pau entre totes les Esglésies. I la comunió amb la seva persona i amb la seva missió pastoral és un element integrant de la vida eclesial i, per tant, de la nostra vivència com a membres de l’Església (cf. CEC 881-882). Hem de pregar pel Papa Francesc, tal com ho demana constantment ell mateix, i l’hem d’acollir amb esperit de fe.

Que per la gràcia d’aquesta eucaristia ens sigui donat de perseverar en la fe dels apòstols fins al dia que podrem participar plenament, també nosaltres, de la pasqua de Jesucrist.

Anton GordilloSolemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)
Diumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)

Diumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (28 juny 2020)

2 Reis 4:8-11.14-16a – Romans 6:3-4.8-11 – Mateu 10:37-42

 

Hem sentit en l’evangeli d’avui com Jesús parlava amb els dotze deixebles que el seguien, després que havia explicat el seu missatge a molta gent i havien vist les obres que Jesús mateix feia  a favor de la gent més necessitada (Mt 8-9). Després d’això Jesús va enviar els deixebles, donant-los la seva pròpia autoritat, per continuar en la línia que ell havia començat: Jesús els havia dit que havien de fer sentir a tohom com Déu estima cada persona, i que ho fessin amb llibertat d’esperit, amb un estil de vida senzill i amb una confiança plena en Déu. És així com podrien transmetre el que Jesús desitjava per a tothom.

La missió rebuda en nom de Jesús -en la pràctica- era el que Jesús els havia ensenyat que, si sabien transmetre-ho bé, segur que moltes persones acollirien el seu missatge. Era important, també, la manera amable de tractar la gent per ajudar-nos a comprendre el que significa una vida oberta a la voluntat de Déu.

Aquest és, doncs, l’ambient de l’evangeli d’avui: Jesús proposa unes indicacions molt útils que també ens ajuden a nosaltres. Podem estar segurs que si mantenim un bon tracte i procurem comprendre les persones amb qui convivim, aconseguirem una vida més plena. Si ens ens ajudem mútuament, i treballem a consciència, no hi ha dubte que trobarem una plenitud ben real i concreta en la nostra vida.

El qui acull els altres, diu Jesús, és com si l’acollissim a ell mateix i també al qui l’ha enviat, que és el nostre pare del cel, que vol el bé per a tothom. És molt entranyable sentir a dir a Jesús que «tothom qui doni un vas d’aigua a un d’aquests petits no quedarà sense recompensa».

És amb aquesta normalitat i amb aquesta atenció envers el bé de tothom que es fa present una part, almenys, del Regne de Déu. No tant pels resultats obtinguts com pel bon sentit d’humanitat, que trobem en el que ens diu Jesús: «Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi».

Tot el que estem comentant ens situa en el moment present de la nostra vida. Jesús confiava no tan sols en els seus deixebles sinó també en els qui avui seguim i compartim aquesta celebració. Jesús ens convida a confiar en Déu i a sentir-nos ben recolzats per vetllar no tant sols per al nostre bé sinó també per al bé de tothom i dels qui més ho necessiten. Jesús confia en nosaltres i ens fa capaços de fer-nos nostre el seu ensenyament, que ens facilita un camí a seguir, que pot millorar molt la qualitat de vida de tot el món.

El Sant Pare Joan XXIII escrivia en una ocasió: “La meva força és la calma d’esperit enfront de les dificultats”. I és que la seva confiança en Crist, l’ajudava a trobar en ell mateix la fermesa i la força tranquil·la per afrontar els problemes de cada dia. Deia també que «tots els qui creuen en Crist han de ser, en aquest nostre món, una guspira de llum, un centre d’amor, un ferment que vivifiqui la massa: i ho seran tant més, com més, en la intimitat d’ells mateixos, visquin en comunió amb Déu. De fet, no es dóna pau entre els homes, si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun de nosaltres no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu».

Per ajudar que sigui així, busquem de sembrar llavors d’esperança que ajudin a retornar la il·lusió a aquest nostre món , de vegades turmentat. Però podem dir també que: Allà on no hi veus esperança, sembra-hi llavors d’esperança, i en treuràs esperança. Que puguem ser, doncs, testimonis de l’amor de Déu i fruïm de la pau que sempre necessitem. Una pau que demanem a Déu però que entre tots hem de saber construir. Sentim-nos, doncs, fills amb una perspectiva d’eternitat.

Si ens fixem també en la segona lectura que hem escoltat, Sant Pau ens recordava que, pel fet de ser ser batejats com a cristians, participem de la mort i de la resurrecció de Crist. Gràcies al poder admirable de Déu Pare, el Crist va ressuscitat d’entre els morts. I, com ens deia sant Pau, Déu ens dóna a nosaltres de poder  emprendre una vida nova.

És ben cert, doncs, que la vida de cada persona, dels qui som a aquí i dels qui ens seguiu de lluny estant, rep un suport immens que nosaltres podem acollir i que val la pena que volguem acollir-la. Així, amb l’ajut de nostre Senyor, podem continuar o emprendre una vida sempre oberta i renovada. Sant Pau acabava dient: «penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist». Que així sigui.

Anton GordilloDiumenge de la XIII setmana (28 juny 2020)
Diumenge de la XII setmana (21 juny 2020)

Diumenge de la XII setmana (21 juny 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (21 juny 2020)

Jeremies 20:10-13 – Romans 5:12-15 – Mateu 10:26-33

 

Hi ha una emoció inherent a la mateixa naturalesa humana que ens acompanya des del naixement fins a la mort: la por. Jesús en parla a l’evangeli. “No tingueu por” repeteix en diverses ocasions i en el breu fragment que hem llegit avui en parla quatre vegades. Des del llibre del Gènesi, on Adam s’amaga perquè va nu i té por de Déu, fins als nostres dies, la por ha estat present en la història de la humanitat; fins i tot ha estat reproduïda als contes populars per a nens amb referències a personatges malèvols que sembraven la llavor dels terrors infantils: l’home del sac, el llop de la Caputxeta, el dels tres Porquets, la madrastra… Mites, supersticions, llegendes, relats de ficció, religions, han alimentat tota mena de pors al sensible mapa de les emocions humanes. N’hi ha tantes de pors!

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: tècniques orientals d’autodomini, relaxació i autoconsciència,… Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l’individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre vital, tu tens la clau de la teva felicitat, etc”. No dic que no siguin efectives, però aquestes tècniques poden ajudar-nos com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat… però no la por. La por a fracassar, a la incertesa pel futur, a la pèrdua d’un ésser estimat, a la malaltia, al sofriment, a la mort, al que ens és desconegut, a l’immigrant, al pobre, a veure envaït el nostre espai, a veure alterada la nostra rutina, la por al canvi, la por al què diran… la llista és inacabable però tot i així, la por també ens protegeix d’actituds temeràries i ens fa ser més prudents i cautelosos, però també ens limita, ens treu la capacitat d’arriscar-nos per a progressar i avançar en la nostra vida, paralitzant iniciatives i possibilitats que ens podrien ajudar a créixer i millorar.

Després de la II Guerra Mundial va obtenir gran popularitat l’obra d’Erich Fromm, un psicòleg nordamericà, d’origen judeoalemany, especialment dos llibres que porten per títol “La por a la llibertat” i “L’art d’estimar”. Aquest autor va estudiar a fons les condicions psicosocials que van permetre l’emergència del nazisme i les transformacions que va experimentar la societat alemanya durant aquest període.  Va trobar en ella un veritable laboratori social on va poder constatar l’enorme poder de la por col·lectiva com a arma de dominació social, a causa de la tràgica experiència del règim nazi, i les seves conseqüències. Això va fer que Erich Fromm arribés a una conclusió molt subtil però que és avalada per l’experiència històrica: la por que rau sota el temor social induït no és una por qualsevol sinó que en darrera instància és una por a la llibertat. La troballa de Fromm fou tan gran que encara avui la seva importància és ben actual i ens ve a dir que les persones, preses en grup i organitzades socialment, són capaces de renunciar a la seva llibertat si són impulsades a sentir-se amenaçades en la seva seguretat. Només cal introduir una percepció d’inseguretat o de risc real o imaginari en el cos social, perquè així sigui.

Per posar un exemple ben actual, la por al coronavirus ens demostra no només com en som de fràgils biològicament sinó com podem arribar a ser febles socialment i acceptar amenaces progressives a la nostra llibertat que alterin la nostra privacitat de dades, la nostra mobilitat, assumint un distanciament, canvis en els nostres comportaments, que vulguem o no, afecten la qualitat de les nostres relacions interpersonals. És així com descobrim que la por no és únicament una qüestió personal sinó que té una dimensió col·lectiva enormement important. No es tracta ja de saber què ens espanta, sinó que siguem espantats sense que es vegi la mà que mou l’espant; no és que reaccionem de manera lògica a una amenaça sinó que les amenaces, reals o imaginàries, imminents o potencials, siguin utilitzades en detriment dels nostres interessos per convertir-nos en víctimes, no ja d’allò que se suposa que ens espanta, sinó dels qui organitzen la por col·lectiva per a treure profit de nosaltres i fer-ho en perjudici del nostre benestar, la nostra pau i la nostra llibertat.

Tot i així, no podem oblidar com a creients que Jesús no ens demana de renunciar a la nostra llibertat i avui ens torna a dir “no tingueu por” ni visqueu atemorits la vostra fe en un món i una societat allunyada dels referents cristians. Jesús ens convida, com als seus deixebles, a la confiança, més que a la valentia, ja que només podem confiar quan ens sentim estimats i com diu l’apòstol, “qui ens podrà separar de l’amor del Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort?” (Rm 8,35). Jeremies també fa d’alguna manera aquesta experiència. És molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança, i gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa.

Les proves i contrarietats són per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, d’aquella fe que ens dóna la certesa de saber de qui ens hem fiat i això, no ens fa viure sota el domini de la por, sinó que, més enllà de les afliccions de la vida, ens fa sentir valents per anunciar i viure l’Evangeli a plena llum, gràcies a la força d’Aquell en qui tenim posada la nostra esperança i ens dóna la llibertat dels fills de Déu.

Anton GordilloDiumenge de la XII setmana (21 juny 2020)
Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (14 juny 2020)

Deuteronomi 8:2-3.14-16 – 1 Corintis 10:16-17 – Joan 6, 51-58

 

La solemnitat de Corpus, germans i germanes, és un dia en el qual agraïm el do de l’Eucaristia, que en la cena del vespre abans de la seva passió, el Senyor va deixar a l’Església com a penyora del seu amor. La tradició de segles ha fet que en aquesta solemnitat es tendís a posar l’accent en l’adoració del Cos de Crist glorificat prop del Pare i present en el pa i el vi eucarístics. I està bé que agraïm aquest do que fa que Jesucrist sigui perennement present enmig nostre i que adorem amb humilitat i amb admiració aquesta presència del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Quan som conscients que ell es queda amb nosaltres i se’ns dóna per amor, no podem fer altra cosa que inclinar-nos davant seu, glorificar-lo i adorar-lo. Això vol dir no sols fer un gest extern, com pot ser agenollar-nos o inclinar-nos profundament davant el sagrament eucarístic, sinó també, i sobre tot, viure de cor l’obediència a la seva Paraula.

Sabem que aquesta adoració humil no s’adreça a un ésser poderós llunyà, sinó a aquell que s’ha agenollat primer davant nostre per rentar-nos els peus, com a gest de servei, de purificació i de salvació (cf. Jo 13,1,17). La nostra adoració al Senyor i Servent de la humanitat present en l’Eucaristia, doncs, comporta endinsar-nos en el seu amor, un amor que no ens disminueix ni ens esclavitza sinó que ens transforma i ens fa créixer espiritualment.

Però la litúrgia de la Paraula que hem escoltat, ens invitava, a més de l’adoració d’una presència, a trobar aliment espiritual en aquest sagrament. A menjar i a beure la carn i la sang del Senyor per estar units a Jesucrist i participar de la seva vida divina ja ara i, després, poder viure per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. A més, doncs, d’adorar i d’agrair, cal que ens deixem transformar, que afavorim amb la nostra disponibilitat i la nostra obertura de cor la relació de comunió personal amb el Senyor que se’ns dóna en l’Eucaristia, tal com escoltàvem en l’evangeli que ens ha estat proclamat.

En continuïtat amb aquesta paraula evangèlica, sant Pau, a la segona lectura, deia que el pa que partim és comunió amb el cos de Crist i que el calze que beneïm és comunió amb la sang de Crist.És a dir, comunió amb la seva persona de ressuscitat i amb el seu do dalt la creu. El fet de partir el pa consagrat ens recorda que el cos va ser lliurat, sacrificat. I el fet de separar sagramentalment el cos i la sang en indica que la seva sang va ser vessada, sortida del cos, i, doncs, la seva mort cruenta per donar vida eterna. Per això en rebre l’Eucaristia, entrem en comunió amb el seu sacrifici, amb la seva ofrena al Pare i a la humanitat dalt la creu. I entrar en comunió vol dir participar amb amor del que ell ens ofereix, estar-hi oberts, deixar-se transformar, tenir els seus mateixos sentiments envers el Pare i envers els germans i germanes en la fe i en humanitat.

Però sant Pau feia, encara, un pas més. Deia que la participació del mateix pa crea un vincle entre tots els qui en participem, de manera que tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa i –hi podem afegir- del mateix calze. L’Eucaristia és ferment d’unitat entre tots els qui en participen. I, per tant, és fonament de la unitat de l’Església. No podem, doncs, viure l’Eucaristia i anar a combregar com una cosa només personal. Hem de procurar posar-hi tota l’atenció i rebre’n personalment tots els fruits, però hem d’estar oberts a l’obra que el Senyor, a través, del sagrament eucarístic, fa a favor dels altres i del vincle que crea entre tots els batejats. Per això, la celebració de l’eucaristia demana primer la reconciliació amb els altres. Semblantment al que va dir Jesús, fixant-se en aquell moment en l’altar del temple de Jerusalem, també val en l’àmbit cristià allò de ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena , si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

L’Eucaristia no és, doncs, qüestió privada, a nivell personal, ni una celebració d’un cercle d’amics o d’un grup de persones que comparteixen unes conviccions semblants o una missió determinada. L’Eucaristia, encara que sigui celebrada per una assemblea concreta, implica tots els germans i germanes que el Senyor ha cridat a la fe, amb totes les diversitats que això comporta: de diferents estrats socials, de diferents edats, de diferents maneres de pensar, de diferents opcions polítiques, de diferents pobles, races i cultures, etc. per conduir tothom a la unitat fonamental dels fills i filles de Déu entorn del Senyor ressuscitat. Per això, l’Eucaristia transcendeix totes les fronteres i totes les divisions. Tots som aplegats com a germans per la Paraula i per l’amor de Jesucrist que se’ns dóna. Celebrar i compartir junts l’Eucaristia ens porta a ser un organisme vivent, de manera que els diversos membres que el formem constituïm el cos eclesial del Senyor (cf. 1C 12, 27). Per això ens hem d’obrir els uns als altres i viure la unitat de la fe en la pluralitat de cultures, d’apreciacions i de maneres de ser per poder fer realitat la voluntat de Jesucrist, que siguem en ell un sol cos i un sol esperit (cf. Pregària eucarística III), un sol poble de Déu apassionat per fer el bé (cf. Tt 2, 14). Cada vegada que celebrem l’Eucaristia hem de tenir present l’Església estesa d’orient a occident i tota la humanitat.

Contemplant el do de Jesucrist en la creu i en l’Eucaristia, ens adonem que l’adoració i l’agraïment per aquest do demanen obertura de cor, docilitat a l’amor que ens és donat i fidelitat a la Paraula que ens dóna vida. I, encara, comunió fraterna, solidaritat afectiva i efectiva amb tots els altres que aquí i arreu del món participen del mateix pa i el mateix calze i per extensió a tots germans i germanes en humanitat estimats també entranyablement per Déu. Per això el dia de Corpus és el dia de la Caritat, que ens demana de traduir en aportacions concretes l’amor a tothom, particularment als qui es troben en la necessitat sobre tot ara que la pandèmia ha fet tants d’estralls.

Que en aquesta solemnitat de Corpus, com canta sant Tomàs d’Aquino, “la lloança sigui plena i sonora”, que “sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors” (cf. Seqüència de Corpus).

Anton GordilloSolemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)
Solemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, Rector del Santuari (7 juny 2020)

Èxode 34:4b-6.8-9 – 2 Corintis 13:11-13 – Joan 3:16-18

 

Aquest petit fragment de l’evangeli de sant Joan, germans i germanes, dóna per a molt. És com un gran epíleg a tot el que hem estat celebrant a través de l’any litúrgic fins ara, marcant-nos les línies de fons que han d’orientar tant la nostra vida interior com el nostre testimoniatge de la fe. És un text fi que ens deixa intuir la intimitat del misteri de la vida de Déu que és també per a tots els homes d’avui gràcia humanitzadora, amor alliberador i do vivificant de l’esperit.

Déu, en Jesús, continua oferint a tothom el camí, la veritat i la vida. Jesús ha viscut de tal manera la vida humana que ha esdevingut per a tots els temps el referent universal. Jesús, portat per l’Esperit Sant, ha viscut amb una total llibertat l’obediència al Pare i ho ha fet perquè perduri eternament en nosaltres, com en Ell, la qualitat de vida, una qualitat de vida que, si badem, el pecat pot esmorteir i sumí en la tristesa del sense sentit. L’evangeli és una clara alerta positiva per preservar i potenciar la qualitat de la vida divina que tots portem en el nostre cor, una alerta a no banalitzar el fet de la fe, perquè creure o no creure no és indiferent.

Si creiem en Jesús, i aquí creure no vol dir tenir per sabut qui és i què diu sinó més aviat fer cas de les seves paraules, fem ja de la vida present, malgrat les seves limitacions, un començament de plenitud semblantment a com el Senyor mateix va començar a fer sembrant en el seu moment històric gens fàcil el bé, la pau i l’esperança. Creure, en aquest sentit, és ja començar a participar de la salvació.

No creure, ens ha dit l’evangeli, és estar condemnat. Certament, no voler creure en el Fill Unigènit de Déu, és a dir: no fer cas deliberadament de les seves paraules adreçades a tothom suposa, per a tots i totes, condemnar-se a no arribar mai a reconèixer-nos com a germans sinó més aviat a tractar-nos com a rivals sinó enemics. En aquest sentit, com no unir-se a la protesta generalitzada per la detenció brutal i l’homicidi impune de l’afroamericà George Floyd? És un cas concret, però pot exemplificar el que la manera occidental globalitzada de viure porta a tantes persones al marge del sistema: a no poder respirar, a no poder viure dignament. Aquest és el món del qual s’exclou Déu. És aquest el món que volem? És part del món que ara mateix estem construint, un món, ho sabem prou, on massa sovint la legalitat s’imposa per sobre dels drets més fonamentals. Girant-nos d’esquena a Déu, menystenint les seves paraules, és molt el que ens juguem.

Creure, admetre la paraula de Jesús, no serà viure en una basa d’oli, però no oblidar l’ideal vers el qual aquesta paraula ens adreça ens ajudarà a no acceptar com a normals conductes i actituds que acaben fent-nos mal a tots i perjudiquen sempre, més, als més pobres. Quan la fe contempla la bellesa de Déu i del seu projecte d’amor sobre els homes i veu en què l’estem convertint ara mateix, essent proposta no pot deixar de convertir-se en denúncia, esdevé gemec però no amarguesa; suposa una lluita, descartant però tota violència; urgeix a la solidaritat però refusa tot paternalisme.

Ningú està lliure de culpa. Creure, implica per a un mateix, una constant conversió a aquest Déu que per l’Esperit, en Jesús se’ns ha revelat com amor, perdó i acollida. El misteri de la Trinitat, sorprenentment, se’ns revela com la icona de la nostra realitat més profunda.

Creada a imatge del Pare, la persona està feta per estimar. No trobarà la pau tancant-se en si mateixa prescindint dels altres, només farà experiència de pau i de joia compartint amb els altres el millor que porta a les entranyes.

L’home i la dona creats a imatge de Jesús estan cridats a viure, com Ell en la reciprocitat, acollint l’amor de Déu i donant-se a Ell. Tant individualisme, no ens està convertint, fins i tot entre avis, pares, fills i germans, en estranys, deslligats de tot, forasters els uns dels altres, condemnats a un confinament individual perpetu?  Una convivència sense conflicte és impossible, però negar-se a viure el perdó és matar l’esperança d’una convivència veritablement humana. Sense el perdó no pot haver-hi goig, ni pau ni alegria.

Perquè com a batejats portem l’Esperit del Pare i del Fill, estem cridats a viure creant unitat, vivint, com a servidors humils, el misteri de la comunió divina que eleva la qualitat espiritual i ennobleix la convivència humana.

L’apòstol ens proposava amb la salutació litúrgica de la segona lectura tres actituds bàsiques per viure així en pau i ben avinguts: deixar actuar la gràcia de la paraula de Crist en nosaltres, apropar-nos amb agraïment a l’amor fidel de Déu, i acceptar de viure segons l’Esperit, no com un manament que s’imposa sinó com un do reiterat, com un regal per a la mateixa vida que experimenta el goig de Déu dintre i fora de si.

Creure en Jesús no és una qüestió personal menor o socialment marginal, creure o no creure afecta a la convivència humana o bé obrint-la a la llibertat compromesa de l’amor o bé condemnant-la a la servitud del propi egoisme.

Com hem vist en el fragment proclamat del llibre de l’Èxode, Déu no ens abandona en les nostres misèries; Déu no vol la mort del pecador, el que vol és manifestar el seu amor d’una manera encara més profunda i sorprenent precisament davant la mateixa situació de pecat que vivim per oferir-nos sempre la possibilitat real de la conversió i del perdó que renoven la vida. També avui, enmig de les nostres infidelitats, Déu, en Jesús, el seu Fill Unigènit, per mitjà de l’Esperit Sant, continua fent-se present com amor compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l’amor. És sobiranament lliure, molt més tossut en l’amor que nosaltres en el pecat, incomprensiblement fidel, adorablement sorprenent: no ens queda altre: adorar, agrair i estimar.

Anton GordilloSolemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)
Jubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)

Jubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 juny 2020)

Memòria de la Benaurada Verge Maria, Mare de l’Església.

Gènesi 3:9-15 – Joan 19:25-34

 

Dona, aquí ens el teu fill. Aquesta frase, germans i germanes estimats, és a la base de la celebració de Santa Maria com a Mare de l’Església. El Papa Francesc, des de fa tres anys, va establir que el dilluns després de la Pentecosta es fes memòria de la maternitat espiritual de la Mare de Déu sobre tots els deixebles de Jesús. És una conseqüència d’un fet anterior. El Papa sant Pau VI, al final de la tercera sessió del Concili Vaticà II, declarà Maria “Mare de l’Església”, és a dir, de tot el poble cristià, fidels i pastors.

Recordem breument aquest passatge de l’escena evangèlica que hem escoltat. Jesús, abans de morir, des de la creu deixa un testament d’amor a la seva mare i al deixeble estimat. Demana a Maria que aculli en la seva sol·licitud maternal aquest deixeble i a aquest deixeble li dona Maria per mare i amb això li demana que tingui una actitud filial envers ella. Però la comprensió de l’Església veu un abast més ampli en aquest testament de Jesús. S’adona que aquest deixeble personifica tots els deixebles de Jesús, els de la primera hora i tots els que ho seran al llarg dels segles. Aquest deixeble personifica, per tant, l’Església, que és la comunitat que aplega tots els deixebles de Jesús. I, amb una perspectiva més àmplia, personifica la humanitat sencera. A tots ens ha estat domada Maria com a Mare. I ella ens rep com a fills i acull la missió de tenir cura de tots els qui Jesucrist ha engendrat a la creu lliurant-los l’Esperit Sant. Maria esdevé així, prop del nou arbre del nou paradís, que és la creu (Gn 2, 17), la nova Eva, la mare de tots els qui viuen (cf. Gn 2, 20). Aquesta missió maternal, Maria la començà a exercir des dels primers inicis de la comunitat cristiana, quan ella juntament amb els apòstols i altres deixebles de Jesús perseveraven en la pregària tot esperant el do de l’Esperit Sant. Maria exercí aquesta nova missió de la maternitat confiada pel seu Fill, pregant, fent comunitat, estimant i servint, testimoniant la vida de Jesús enmig dels qui estaven aplegats en aquella casa de Jerusalem (Ac 1, 12-14). Adam va dir a Déu, segons que hem escoltat a la primera lectura: la dona que m’heu posat al costat m’ha ofert del fruit de l’arbre i n’he menjat (Gn 3, 12). Maria, en canvi, la dona posada al costat de Jesús, i enemistada radicalment amb el poder del Mal, en la seva missió maternal ens guia cap a la vida nova que brolla del costat obert de Jesús. Aquesta maternitat espiritual de Maria es fa present cada dia en aquesta casa de Montserrat, ella acull i consola tos els qui la invoquen per portar-los a Jesús.

El testament de Jesús dalt la creu, encarrega una nova missió a la seva Mare que abasta tots els deixebles, tot el poble cristià. I aquesta missió de Maria continua després de la seva Assumpció al cel, des d’on sosté el poble cristià que peregrina a la terra i tota la humanitat amb la seva pregària d’intercessió i amb la seva sol·licitud plena de misericòrdia i portadora d’esperança. És Mare de Déu i Mare de l’Església.

Aquí tens la teva mare. Però el testament de Jesús també encarrega una nova missió al deixeble estimat. En un signe de confiança, li és donada Maria perquè amb amor filial l’aculli, no sols físicament a casa seva, sinó també i sobre tot en el més íntim d’ell mateix. Tal com he dit abans, aquest deixeble representa  tots els deixebles de Jesucrist, tota l’Església. En ell, doncs, Jesús ens dóna la seva mare com a mare nostra i ens crida a acollir-la en el més íntim de la nostra vida interior. I això vol dir imitar-la en la manera d’acollir la Paraula de Déu plena d’obertura del cor i d’amor agraït, vol dir posar tota la nostra existència al servei de la voluntat de Déu, deixar que Jesucrist creixi en el nostre interior per identificar-nos cada vegada més amb ell, vol dir servir els altres amb amor, veure la història amb els ulls de la fe en el Déu que la porta, testimoniar l’esperança de la plenitud futura. I, per poder-ho fer malgrat la nostra poca cosa, vol dir invocar Maria i confiar en la seva sol·licitud maternal.

Li traspassà el costat […] i a l’instant en va sortir sang i aigua. A Jesús, després d’haver acomplert tot el que deia l’Escriptura i d’haver lliurat l’Esperit, la llançada d’un soldat li obrí el costat i en brollà sang i aigua. Més enllà de l’explicació natural que això pot tenir, la mirada contemplativa de l’evangelista hi veu una realitat més profunda. A partir de l’ensenyament de Jesús, l’aigua evoca el do de l’Esperit Sant (cf. Jo 7, 37-38) i la sang, la vida eterna atorgada, també segons la paraula de Jesús, als qui la beuen (Jo 6, 53-55). Esperit i vida que són comunicats als creients a través dels sagraments, sobretot a través del baptisme i la confirmació i de l’Eucaristia, que són els qui donen vida a l’Església. La mort de Jesús no és el final d’una existència. És el naixement d’una vida nova. Per això podem fer un paral·lel amb el llibre del Gènesi; allí Eva, l’esposa, surt del costat d’Adam adormit (cf. Gn 2, 21-22). Aquí, l’Església, esposa de Jesucrist, el nou Adam, neix, gràcies als sagraments, del seu costat obert mentre dorm a la creu. Els nous deixebles estimats donats a Maria com a fills naixem, doncs, a la vida cristiana del costat obert de Jesús.

La memòria de Santa Maria, Mare de l’Església, ens fa entendre que la vida cristiana ha d’estar arrelada en el misteri de la creu, unida a l’oblació que Jesucrist fa de si mateix al Pare i ajudada per la pregària de Santa Maria, que es va unir a l’ofrena del seu Fill; i, per això, a la missió de ser la mare del Redemptor, li fou confiada la de ser mare dels redimits.

Avui, dilluns després de la Pentecosta, s’escauen els cinquanta anys de professió del nostre P. Ramon Ribera i Mariné. Donem gràcies juntament amb ell per tots els dons que el Senyor li ha fet durant aquests anys de vida monàstica i per tot el bé que ha fet a través d’ell a favor de tantes persones, particularment a través de la difusió de la Paraula de Déu i de l’anunci de Jesús, el Messies d’Israel i Salvador de tota la humanitat. Ara que renovarà el seu compromís monàstic en el si de la nostra comunitat, preguem perquè cada dia més es puguin fer realitat en ell aquelles paraules del salteri: Feliç […] el qui estima de cor la Llei del Senyor i la repassa de nit i de dia (Ps 1, 2); el Senyor serà el seu pastor, el farà descansar en prats deliciosos vora l’aigua, i, ni que passi per barrancs tenebrosos, no tindrà por de cap mal, perquè la bondat i l’amor del Senyor l’acompanyen i li prometen que viurà anys i més anys a la casa del Senyor (Ps 22, 1-4.6).

Anton GordilloJubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)
Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:1:11 1 Corintis 12:3-7.12-13 – Joan 20:19-23

 

Germans i germanes estimats: és la Pasqua granada! Curulla dels fruits de l’Esperit atorgats a l’Església en benefici de tota la humanitat. Tots aquests dons són fruit de la Pasqua de Jesucrist, per això l’evangeli que acabem d’escoltar ens ha portat al vespre del dia de Pasqua, el primer diumenge de la història. El dia que el Senyor s’alegrà contemplant el que havia fet, la gesta que havia obrat (cf. Ps responsorial).

Jesús es posa al mig dels deixebles i els diu per dues vegades: Pau a vosaltres. Que ho digui dues vegades indica que es tracta d’una cosa important. Efectivament, la pau, en tant que plenitud de vida, és el do messiànic per excel·lència, el do que el Déu de la pau fa a la humanitat com un dels fruits de l’Esperit que el Senyor, dalt la creu, va lliurar al moment de morir (cf. Jo 19, 30). La pau que dóna Jesucrist no és tant absència de tensions i de conflictes com una serenor interior, al fons del cor, nascuda de la fe de saber-nos perdonats i estimats entranyablement per Déu; i és fruit, també, de la confiança que Jesucrist porta la història de les persones i la història de la humanitat cap a camins d’alliberament, de salvació i de plenitud. La pau de Jesús, que és do de l’Esperit, fa entrar la seva Llum en el nostre interior per veure’ns a nosaltres mateixos, per veure els altres i tot el que ens envolta des de la perspectiva de la victòria pasqual de Jesucrist. I, al mateix temps, aquest do ens obre als altres per ser portadors y artesans de pau (Mt 5, 9). Aquesta pau cal nodrir-la, però, amb la pregària i amb l’amor a tothom. Per això, la pau de Jesucrist pot persistir malgrat les dificultats; tal com diu a l’evangeli segons sant Joan: en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món (cf. Jo 16, 33). En fer-nos el do de la pau, el Senyor s’alegra contemplant el que ha fet.

Després de donar-los la pau, Jesús –tal com hem escoltat- alenà damunt dels deixebles per significar que feia una nova creació i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. Déu, segons el relat del llibre del Gènesi, havia alenat per infondre l’esperit de vida al primer home (cf. Gn 2, 7) i ara el Crist ressuscitat alena sobre els deixebles per comunicar-los la vida de l’Esperit. I aquest do fet als deixebles el vespre de Pasqua, té un esclat de vida i de gràcia en el dia de Pentecosta que arriba a tots els qui creuen en Crist, tal com hem escoltat a la primera lectura. Jesús comunica l’Esperit Sant per perdonar els pecats, per perdonar les nostres opcions contràries a la voluntat amorosa de Déu, els nostres comportaments dolents. Jesús els confereix el ministeri de perdó que ell havia exercit durant tota la seva existència mortal (cf. Mt 9, 1-8.), Ho fa com a fruit del do de la seva vida fins a la mort i de la seva sang vessada a la creu. Gràcies a Jesucrist i a l’Esperit, els cristians ens sabem perdonats i reconciliats amb Déu Pare; ens sabem animats per la vida de l’Esperit que ens infon coratge, ens consola, ens protegeix davant el mal, ens porta cap al coneixement de la veritat (cf. Jo 14, 15-17.26; 16, 13). I això ens és font d’alegria, de riquesa espiritual i de compromís a imitar Déu perdonant sempre que calgui i afavorint la vida i el bé dels altres. Si ho fem així, el Senyor es podrà alegrar contemplat el que ha fet.

Envigorits ja per la seva pau i portats per l’Esperit Sant, Jesús confia una missió als deixebles i a tots els qui pel baptisme seran els seus continuadors, també a nosaltres, doncs. Diu: Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres. Són, i som, enviats a testimoniar Jesús i a continuar la seva obra. Per això, tal com deia sant Pau, a la primera lectura, l’Esperit distribueix en l’Església donsdiversos a cadascun del batejats perquè serveixin al bé de tots. La missió que Jesucrist encomana als deixebles i a tota l’Església, prolonga la missió que el Pare li ha confiat a ell. L’Esperit serà la força que, a través del testimoniatge i de l’acció dels cristians, transformarà els cors amb vista a transformar el món segons els ensenyaments de Jesús. Així el designi diví d’amor envers tota la humanitat es podrà anar fent realitat. Ser enviats per Jesucrist amb la força de l’Esperit és la nostra grandesa i la nostra responsabilitat. Déu confia en nosaltres per la difusió del seu missatge radicalment alliberador i salvador. Si ens deixem portar per l’Esperit en aquesta tasca, pot ser que constatem que es crea una sintonia entre el nostre anunci i els desitjos més profunds del cor dels qui ens vegin o ens escoltin, com va passar a la gent que va ser testimoni de la primera pentecosta. Així el Senyor es podrà alegrar contemplant el que ha fet.

Jesús ressuscitat, com al vespre de Pasqua del qual ens ha parlat l’evangeli, no cessa de venir enmig dels seus. Fruit de l’acció de l’Esperit Sant sobre el pa i el vi, serà present en el sagrament eucarístic per donar-nos vida. I, per la participació del Cos i la Sang de Crist, l’Esperit actua per tal d’unir en un sol cos tots els qui formem aquesta assemblea i tota l’Església estesa d’orient a occident (cf. pregària eucarística II). És la conseqüència del que sentíem de sant Pau a la segona lectura: tots nosaltres, siguem del llinatge que siguem, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos. I, a més, tots els batejats estem habitats pel mateix Esperit; la seva presència en el nostre interior satisfà la nostra set existencial més profunda.

L’evangeli ens deia que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Nosaltres ens alegrem de tenir-lo enmig nostre per l’acció de l’Esperit. Tant de bo que també el Senyor es pugui alegrar, tal com deia el salm, contemplant el que ha fet. El que ha fet per mitjà de l’Esperit en l’Església, en la nostra assemblea i en cadascun de nosaltres. Glòria al Senyor per sempre, en aquesta Pasqua granada, per totes les seves obres. Que li siguin agradables els nostres cants de goig i d’agraïment.

Anton GordilloSolemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)
Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 maig 2020)

Fets dels Apòstols 1:1:11 – Efesis1:17-23 3:15-18 Mateu 28:16-20

 

No, germans i germanes. No hi ha contradicció entre la primera lectura i l’evangeli que acabem d’escoltar. La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, deia que Jesús s’enlairà davant d’ells […] i un núvol se l’endugué i el perderen de vista. I, en canvi, l’evangeli deia: jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Sembla que hi pugui haver una contradicció, perquè d’una banda se’ns diu que un núvol se l’endugué i el perderen de vista i, de l’altra, que continuaria enmig d’ells i que continuarà estan amb els seus deixebles al llarg de la història, cada dia fins a la fi del món.

El núvol i el fet de perdre’l de vista, és una manera de dir que Jesús entra en una nova realitat. Tal com diem en el Credo, “per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel […] i es féu home”, ell estava amb Déu des del principi (Jo 1, 2). Ara, en l’Ascensió, retorna cap a Déu; ho diem, també en el Credo: “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare”. Seure a la dreta és una expressió, que també hem trobat a la segona lectura, i que significa que Jesús participa plenament de la senyoria de Déu; de la glòria, de l’honor, de l’autoritat, de l’amor infinit del Pare, en un àmbit diví que no és visible als nostres ulls humans. Jesús torna a la realitat d’abans de fer-se home, però portant-hi el seu cos humà i les seves ferides glorioses, perquè des de l’encarnació ha quedat indissolublement unit a la nostra naturalesa humana. En el si de Déu, en el més íntim de l’essència divina, hi tenim un germà nostre en humanitat.

L’ascensió, tanmateix, no allunya Jesús de nosaltres. Deixa de ser perceptible als nostres sentits, però continua present enmig dels seus. D’aquí la gran alegria dels deixebles després de l’ascensió (cf. Lc 24, 52) i la de l’Església (cf. col·lecta) en celebrar-la. La causa d’aquesta alegria és doble. D’una banda perquè el Senyor i el Mestre ha tornat a la glòria que li correspon com a Fill de Déu; i, d’altra banda, també perquè no ens abandona sinó que continua estant enmig del deixebles. I no pas amb una presència estàtica. Sinó amb una presència activa, guaridora, salvadora, portadora de gràcia i de vida. Ell mateix havia dit abans: no us deixaré orfes (Jo 114, 18). I ara els diu: jo seré amb vosaltres cada dia, fent camí al vostre costat.

Tal com deia l’Apòstol a la segona lectura, Jesucrist actua en nosaltres amb el seu poder, ens comunica la força de la vida nova que ve de la resurrecció, ens il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè visquem amb l’esperança que també nosaltres podrem participar de les riqueses de glòria que ens té reservades quan entrem a participar de l’heretat que ell ens vol donar entre els sants en la glòria on ell ha retornat. Així Jesucrist, al llarg de la història, va conduint el seu cos que és l’Església i cadascun dels membres d’aquest cos que som els batejats, cap a la plena participació de la seva vida.

La solemnitat de l’ascensió ens fa comprendre que la salvació és ja en el nostre interior de batejats i que es desplegarà en plenitud un cop traspassat el llindar de la mort. Tot per do de Déu gràcies a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Ser conscients d’això ens fa viure amb alegria. Però no ens ho podem guardar per a nosaltres sols. Els dons que ja hem rebut i que rebem en virtut de la fe i de la gràcia dels sagraments, i l’esperança de la participació futura de la glòria de Jesucrist, s’han de traduir en amor als altres, sobre tot als qui pateixen, als qui estan tristos, als qui no tenen esperança. Els dons rebuts i l’esperança que nia en el nostre interior s’han de traduir, també, en contribució a construir la societat particularment ara que la pandèmia minva a casa nostra i ens trobem amb una crisi econòmica molt forta que té nombroses conseqüències a nivell social: creixen els qui passen gana, els qui han perdut la feina, els qui no poden arribar a final de mes, els qui experimenten d’una manera o altra la precarietat. Entre tots –agents institucionals, polítics, econòmics, socials, etc.- hem de trobar la manera de crear una nova realitat econòmica i social justa i solidària. També l’Església –que és “experta en humanitat”, com va dir sant Pau VI a l’ONU-, ha d’aportar-hi la seva reflexió sobre temes socials i econòmics i la seva experiència, particularment la viscuda en els llocs de més pobresa i de més marginació del món. Si, com sembla, la crisi ens empobrirà tots, hem de treballar ja des d’ara perquè no creixin més les desigualtats.

L’ascensió, doncs, lluny d’evadir-nos de la realitat humana, ens hi insereix plenament. Des del baptisme, hem rebut la crida a ser continuadors de la missió que Jesús va confiar als deixebles: ser testimonis d’ell amb la força de l’Esperit Sant, anunciar l’evangeli de la misericòrdia i de la guarició dels cors, col·laborar a construir un món just on la dignitat de cada persona i de cada poble sigui respectada i valorada, treballar perquè tots els pobles coneguin i acullin la persona de Jesucrist i la seva Paraula. Aquesta missió l’hem rebuda des del baptisme, però l’hem d’exercir tota la vida a nivell individual, fins allà on arribi la nostra irradiació, i a nivell comunitari, eclesial. La presència de Jesús en el nostre interior de batejats unida a la vivència espiritual de la pregària ens dóna llum i força per dur a terme la missió rebuda. La crida que ens fa anar cap a la glòria on ell ha arribat, ens és un encoratjament que ens dóna esperança.

No us deixaré. Jo seré amb vosaltres cada dia. En l’Eucaristia tenim el moment més intens de la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. És present en la Paraula que hem proclamat. És present en el sagrament de l’Eucaristia que ens disposem a celebrar i a rebre. És present en cada germà de la nostra assemblea o que s’uneix a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Acollim-lo, doncs, en cadascuna d’aquestes presències, amb amor i amb agraïment. I fem-nos heralds de la seva persona i del seu Evangeli.

Anton GordilloSolemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)
Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Diumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (17 maig 2020)

Fets dels Apòstols 8:5-8,14-17 – 1 Pere 3:15-18 Joan 14:15-21

 

Benvolguts germans i germanes,

El fragment de l’Evangeli que acabem d’escoltar, cal situar-lo en el discurs que Jesús fa en el darrer sopar. Els seus deixebles intueixen que al cap de molt poc temps els serà pres i Jesús els parla amb una tendresa especial. Abans de deixar-los, els vol fer veure com podran viure units a Ell, fins i tot després de la seva mort. Per això els assegura que “no els deixarà orfes ni desemparats”. Els enviarà el seu Esperit i Ell mateix, Crist Jesús, no els abandonarà: “Vosaltres em veureu i viureu, perquè jo segueixo vivint”.

No s’han de sentir mai sols. Jesús els parla d’una presència nova que els envoltarà i els farà viure, ja que els arribarà fins al més íntim del seu ésser. No els oblidarà. Vindrà i s’estarà amb ells. Jesús ja no podrà ser vist amb la llum d’aquest món, però podrà ser captat pels seus seguidors amb els ulls de la fe.

Sí, l’Esperit Sant ens fa veure i sentir a Jesús viu on el món no el pot veure ni entendre. Ens dóna la força per perseverar, el coratge i l’audàcia de creure en les paraules de Crist, i sobretot, l’obertura interior per descobrir que en el més profund del nostre cor, el Pare mateix, atret pel Fill, ve a fer de nosaltres la seva llar.

Però en aquest discurs Jesús també els demana que l’estimin i que compleixin els seus ensenyaments, el seu estil d’obrar: “si m’estimeu, guardareu els meus manaments”, diu. Celebrar la Pasqua és quelcom més que alegrar-nos per la Resurrecció de Jesús. La Pasqua la celebrarem bé si es nota que anem entrant en aquesta comunió de mentalitat, d’estil d’actuació amb Crist, el Ressuscitat. I això no només a l’Eucaristia, en la nostra pregària, sinó també a la nostra vida quotidiana.

La Pasqua ha de notar-se a la nostra conducta, en la nostra forma d’actuar en el món. Tanmateix les dificultats, la tristesa, el descoratjament, ens poden aclaparar i fer-nos oblidar de la presència de Déu en la nostra vida personal o comunitària. Necessitem pau, ànims i alegria, però només des de la convicció de la presència viva de Crist Ressuscitat i del seu Esperit podrem trobar la clau de la serenitat interior per seguir caminant i treballant.

A l’oració col·lecta d’avui hem demanat a Déu que “Els misteris que estem recordant transformin la nostra vida i es manifestin sempre en les nostres obres”. En la postcomunió, de nou, demanarem que, ja que “la resurrecció de Crist ens ha fet renéixer a la vida eterna”, Déu ens ajudi a que es noti en la nostra vida que estem plens d’aquesta Pasqua.

Jesús coneix bé les nostres dificultats i els nostres límits en l’amor; també sap bé que els nostres cors no poden trobar pau i alegria sense estimar i ser estimats. En tenim prou amb ser fidels a la seva paraula per a que puguem ser introduïts en un torrent d’amor infinitament més gran que nosaltres mateixos. Nosaltres que no sabem estimar, som fets partícips del Déu de l’amor, capaços d’estimar com Déu estima, és a dir, lliurament i desbordant alegria!

Per això, en la segona lectura, Sant Pere ens insta a estar sempre a punt per “donar compte de l’esperança que hi ha en nosaltres”. Aquesta esperança és la vida mateixa de Déu Tri, és la seguretat que el Pare que habita en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant continua incessantment enviant-nos el seu Fill per transformar-nos a la seva imatge.

Germans i germanes,

Avui, especialment en aquests temps difícils, com en els temps dels apòstols, se’ns demana de ser testimonis d’esperança i de solidaritat per a incidir eficaçment en moltes situacions complexes que cada dia se’ns presenten. Donaran raó de la nostra esperança una paraula d’alè, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. Trobar l’equilibri entre la vida interior i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar als altres a viure amb la mateixa confiança que ens mou a fer-ho a nosaltres. Seran, sobretot, raó de l’esperança que hem posat en Déu i que ens projecta vers la Vida que ens promet.

Que aquesta Eucaristia ens ajudi a fer-nos conscients que Jesús ens acompanya en el nostre camí, ens fa participar de la Vida que és Ell mateix i ens invita a ser els seus testimonis.

Anton GordilloDiumenge VI de Pasqua (17 maig 2020)