Diumenge V de durant l’any (5 de febrer de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (5 de febrer de 2023)

Isaïes 58:7-10 / 1 Corintis 2:1-5 / Mateu 5:13-16

 

Diumenge passat vam sentir proclamar com Jesús veient les multituds, observant la societat, pujà a la muntanya, i va començar a instruir els seus deixebles: el missatge, ben mirat era sorprenent, i encara ho pot ser per nosaltres si reconeixem que Jesús és la nostra referència i, per tant, tot allò que va dir als seus deixebles, ens ho diu, avui, a nosaltres. Ens fa descobrir que Déu valora les persones d’una manera molt diferent a com són valorades en el nostre entorn social. En la nostra societat es valora l’èxit, els guanyadors. També en temps de Jesús es creia que els qui eren rics, per exemple, és que Déu els havia beneït. Però la instrucció de Jesús és molt diferent; ens diu que Déu valora aquells que, precisament, no són socialment admirats, com els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, etc. I a aquests Déu els dona la  possibilitat de ser feliços, benaurats, sants, perquè ells posseiran el Regne, seran consolats, posseiran la terra, seran saciats.

Avui ha continuat la seva instrucció demanant que els deixebles fem el mateix: proclamar arreu com Déu valora la vida, especialment aquells que sembla que la vida se’ls ha girat d’esquena. Però no es tracta de donar una bona dosi d’optimisme a perdedors, sinó de donar sentit al seu itinerari personal. Per fer bé aquesta proclamació ens ha proposat dues actituds. Ser sal. Ser llum.

Quin  és el sentit que té en aquest context la sal? Per una banda la sal és la que dona sabor als aliments.  Hem d’entendre que la missió dels deixebles, la de l’Església, la de cadascun de nosaltres, si tenim consciència de ser deixebles, és que ens hem d’introduir a l’entranya de la societat per descobrir el sentit de la vida en un món en què es banalitza cada cop més. També la sal, en temps de Jesús, tenia la funció de conservar i impedir que els aliments es malmetessin i es corrompessin. Per tant,  es tracta de lluitar perquè la pràctica de la justícia protegeixi la dignitat de tots aquells a qui Jesús ha anunciat les benaurances, com els humils,  els compassius, els nets de cor, els qui posen pau, els perseguits pel fet de ser justos…i aquí podem recordar totes les altres benaurances. Per ser coherents en aquest sentit, cal vigor personal, altrament serem com la sal que no serveix per res, i podem caure en la indiferència de tothom i que al carrer siguem trepitjats.

Quan afirma: «vosaltres sou llum del món». No ens està dient que ho hem de ser, sinó que ho som. Prendre consciència, doncs, de la nostra missió i de la nostra responsabilitat. L’Església, nosaltres, hem de ser referents pels qui estan a la recerca del buit interior. No es tracta d’afany de protagonisme. Sant Pau , a la segona lectura, explicava a la comunitat de Corint la seva actitud personal quan els escrivia: «En tot allò que us deia i us predicava, no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit» Aquest ser llum pot tenir moltes expressions, però és indubtable que ha d’il·luminar, i difícilment hom il·lumina si el nostre interior no viu alliberat perquè se sap acollit per l’amor de Déu. Podem constatar que aquell qui fa l’experiència de sentir-se estimat té la força de l’amor en el seu mateix rostre. A vegades tenim poc present que, quan volem donar testimoni de la pròpia experiència, ho diem com si fos un retret. Com més en deixem atrapar per les benaurances més senzilla i alhora més profunda serà la nostra vida.

Irradiem el que vivim, el que som, el que fem. És el que ens ha dit el salm quan ens recordava: «L’home just, compassiu i benigne, és llum que apunta en la fosca…Té el cor incommovible, res no tem, reparteix el que té, ho dona als pobres, la seva bondat consta per sempre» És el mateix que Isaïes ens ha recordat a la primera lectura quan posava en boca de Déu: «Comparteix el teu pa… si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides» Això és el que té de meravellós: com més ens comprometem per il·luminar, tant més la claror de Déu il·luminarà i guarirà la nostra pròpia vida.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (5 de febrer de 2023)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Tots els monjos i monges benedictins estimem les esglésies dels nostres monestirs. Nosaltres estimem la nostra basílica, aquí a Montserrat. Estimem aquestes parets, les pedres materials, que durant tants segles han protegit la nostre pregària del fred (encara que només una mica), de la calor, del soroll i ens han permès resar i avançar en la dimensió més profunda i espiritual de la nostra vida, la recerca de Déu, que en bona part passa per les hores en les quals tots junts lloem Déu, i celebrem l’eucaristia que ens assegura la comunió real amb Jesucrist cada dia. 

Em sembla que també els escolans estimeu aquesta Església. Potser ara no us en adoneu tant, però sé que després de deixar l’Escolania, si alguna vegada els antics escolans tornen tenen una sensació forta quan surten a cantar aquí, perquè també aquesta nau, aquest lloc, és una part important de la vostra vida. Davant d’aquest altar us vestiu d’escolans i us acomiadeu de l’Escolania. 

També els pelegrins, els oblats, els confrares estimen aquest temple i el recorden des de casa. Avui en dia, amb un record que és molt fort perquè la tecnologia permet ser aquí dins d’una manera virtual, durant gairebé tot el dia i unir-se a tot allò que passa dins d’aquest edifici.

Fins i tot diria que els qui no la coneixen, són cridat a estimar algun dia aquesta Església. Com si els estiguéssim esperant.

No és la bellesa de l’edifici allò que fa que l’estimem sinó la nostra història personal, perquè aquí tots hem viscut alguna cosa que té a veure amb Jesucrist. Celebrar la Dedicació d’una Església és celebrar que els nostres avantpassats van construir amb  fe i devoció a Santa Maria aquest lloc i el van reservar perquè en ell, durant tot el temps futur, a partir d’aquell 1592, tothom pogués viure la seva història personal de comunió amb Jesucrist. Per això cantarem en el cant de comunió amb paraules de Sant Pau que “Som un temple de Déu, que l’Esperit de Déu reposa en nosaltres i que aquest temple de Déu que és sagrat som nosaltres”. (1 Co 3, 16-17)

Però la basílica també ens permet viure junts aquesta història, com a comunitat de monjos, com a parròquia o moviment que peregrina cap al Senyor. 

La litúrgia d’avui pren aquesta idea que ens posa a nosaltres, els fidels al centre de la solemnitat de la dedicació i en vol transmetre la idea que allò que el temple significa és la comunitat que s’hi reuneix. Però no com qui celebra una assemblea per a decidir alguna cosa, sinó com una comunitat que camina cap a Déu, això és una comunitat que segueix Jesucrist, el Senyor, del qual diem que és el cap del cos que tots formem i la pedra fonamental d’aquesta edificació. L’Església neix del mateix Jesús de Natzaret i dels seus deixebles, de la seva predicació, de les primeres comunitats que celebraven la fe amagades i clandestines, i des d’aleshores s’ha reunit sempre mentre espera que Ell mateix, Jesucrist, torni gloriós. Això és també el que ens fa comparar aquesta i qualsevol altra església amb Jerusalem, amb Sió, amb una idea que només vol significar aquella realitat en la qual, sense cap ambigüitat, sense pecat, estarem tots feliços en la pau de Déu. 

Si aixequéssim les estovalles de l’altar, veuríem una inscripció -espero que algun dia també us les ensenyin als escolans- gravades a aquesta gran pedra de Montserrat, que diu “Petra autem erat Christus”,  “La pedra era Crist”. Vol fer recordar que aquest altar, en el qual celebrem l’eucaristia i davant del qual se celebren també altres sagraments, com ordenacions, matrimonis i bateigs i confirmacions, ens recorda Jesús que es fa present cada dia per la seva generositat entre nosaltres. 

La solemnitat de la Dedicació de la nostra basílica de Montserrat, també ens permet viure una altra dimensió molt present en els textos que hem anat resant des d’ahir, que és la crida a ser un lloc d’acolliment universal. La comunitat cristiana rep ja de l’Antic Testament com llegíem a la primera lectura la vocació a acollir tots els pobles: “Els estrangers que s’han adherit al Senyor els deixaré entrar a la muntanya sagrada” i “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. De quina manera això es fa realitat aquí, on la muntanya, el santuari i el monestir, tots sota la protecció de la Mare de Déu, atreuen tants pelegrins que són benvinguts a entrar a aquest aliança amb el Senyor. Els monjos i les monges, els benedictins especialment, ens reconeixem en aquesta dimensió acollidora de les nostres esglésies monàstiques, que tan bé enllacen amb el carisma de rebre tothom com al Crist que ens proposa la nostra Regla. 

A l’himne de matines, la primera pregària del dia d’avui resàvem, 

“Aquest lloc s’anomena l’aula del rei, 
La porta d’un cel brillant i immens 
que acull 
tots els qui demanen la pàtria de la vida”

“Hic locus nempe vocitatur aula
Regis immensi nitidique caeli
Porta, quae vitae patriam petentes
Accipit omnes”

L’estrofa resumeix les idees que he intentat  dir en aquestes paraules. M’agrada que els qui han de ser acollits no siguin definits en aquest verset per la seva ciència, ni tant sols per la seva fe o la seva caritat, sinó tan sols pel seu desig “vitae patriam petentes”, els qui demanen la pàtria de la vida. El desig és allò que ens porta cap a Déu i que ens fa entrar en comunió amb tants germans i germanes. En podem treure una bona lliçó per continuar acollint, com fem normalment ja que l’Església és en general, malgrat tot el que en diuen, molt acollidora i molt poc sectària. 

Per la seva bellesa, les esglésies cristianes voldrien ser aquesta aula del Rei, Jesucrist, i la porta d’aquest cel immens i brillant, com el d’avui. Seria bonic que la nostra pregària fos també la porta cap a Déu, cap a Jesucrist i el seu Evangeli, proclamat d’Orient a Occident, com també diu una altra de les inscripcions del lateral de l’altar. Deia Sant Joan Pau II en la seva visita a Montserrat, de la qual vam celebrar el quarantè aniversari el passat 7 de novembre, que aquesta basílica és un d’aquells llocs que són signes del misteri de l’Encarnació i de la Redempció. La presència constant de Santa Maria de Montserrat  ens ajuda aquí a intensificar a tots la nostra vida cristiana, la nostra consciència d’haver estat salvats per Jesucrist i l’esperança de la plena redempció nostra i de tota la humanitat. 

Mantinguem-nos fidels a la pròpia història de salvació que el Senyor vol per a nosaltres i que ens proposa cada dia, en la novetat perenne de l’eucaristia, perquè és des d’aquest testimoni personal que anem edificant com a pedres vives aquí a la terra, aquella església que està cridada a ser la Jerusalem del Cel.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Diumenge IV de durant l’any (29 de gener de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (29 de gener de 2023)

Sofonies 2:3; 3:12-13 / 1 Corintis 1:16-31 / Mateu 5:1-12

 

Avui, en la nostra celebració dominical, encara ressona aquella manifestació de pobresa i d’humilitat del misteri de Nadal. Perquè Nadal no podia ser sinó la porta d’entrada del Crist que venia a instal·lar el Regne de Déu, Regne de pobresa i d’humilitat, perquè és això el que ens revela com és Déu. Déu és amor, i l’amor és humil i no cerca el seu profit, sinó el d’aquell que estima. I el Fill de Déu es rebaixà, es feu home i morí pobre, de la manera més ignominiosa, en mans dels poderosos, per amor nostre. Però el Pare confirmà el seu missatge i la seva vida asseient-lo a la seva dreta.

No és, doncs, gens estrany que el fonament del missatge del Regne siguin les Benaurances, que resumeixen la forma de vida que Déu vol que visquem els homes. Una forma de vida totalment contrària a l’ideal de vida que els homes sempre s’han volgut construir i proposar.

Avui tenim un text profètic que ens prediu: Busqueu el Senyor, busqueu la bondat, busqueu la humilitat. I St. Pau diu als Cristians de Corint: Déu ha escollit els qui no valen res, perquè no es pugui gloriar ningú davant de Déu. Qui es gloriï, que es gloriï en el Senyor.

Les benaurances ens parlen de pobresa, d’humilitat, de bondat, d’aguantar fam, d’estar tristos, de ser compassius, de tenir el cor net, de posar pau i fins de ser perseguits pel nom de Crist. Valors que el món desestima.

Per què aquesta insistència de la Paraula de Déu? Senzillament, perquè és el que ens ha vingut a revelar el Crist que ens porta la voluntat de Déu. Ell no feia sinó revelar el Pare. Qui em veu a mi, veu el Pare. Jo no faig sinó el que em diu el Pare. I, de fet, la trajectòria de la vida de Crist està marcada pel camí de la pobresa i de la humilitat: comença a predicar, no a grans ciutats, sinó als poblets de Galilea, escull col·laboradors d’entre la gent senzilla, ignorant, pobre. Ell mateix va ser un treballador fins que inicià el ministeri de la predicació del Regne. No va voler mai fer-se cap d’un moviment social o polític, de ser proclamat profeta, ni rei. Venia només a donar testimoni de la veritat, de la voluntat del Pare de salvar els homes. El seu poder era  fer el bé als desemparats, perdonar pecats, alliberar de dimonis, conduir cap el Pare. Ser la imatge del Pare, revelar el Regne del Pare.

El Déu que ens hem format els homes, en canvi, és un Déu sublim, separat, que imposa temor, jutge suprem, Ésser perfecte, però que ens fa veure a nosaltres imperfectes. Però el Déu que ens revela Jesús no té pas aquesta imatge. És tot el contrari: és en Jesús que Déu es manifesta i se’ns revela. Qui veu Jesús veu com és el Pare. I Jesús ens invita: ‘Veniu a mi, que soc mansuet i humil de cor, i trobareu el vostre repòs’. ‘Jo no vull la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui’. ‘He vingut a salvar, no pas a condemnar’. ‘No tingueu por, el Pare us vol donar el Regne’. ‘Creieu en mi i creieu també en el Pare, i on jo estic hi estareu vosaltres’. ‘Com el Pare m’ha estimat, així us he estimat jo’.

Si volem ser deixebles del Crist, seguim, doncs, les seves petjades: Perquè el qui estima la vida, la perdrà, i el qui la perd per mi, la recobrarà. Què guanyaríem de tenir tots els béns del món si perdíem la vida? Seguim, doncs, la pobresa, la humilitat, la bondat, l’amor desinteressat, cerquem de servir els altres. I, el qui vulgui ser gran, que es faci servidor de tots. No hi ha un camí més segur. Déu ens ho recompensarà. Ens dirà: ”Veniu, beneïts del meu Pare, entreu al Regne que us estava preparat des de la creació del món.

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (29 de gener de 2023)

Diumenge III de durant l’any (22 de gener de 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 de gener de 2023)

Isaïes 8:23b-9:3 / 1 Corintis 1:10-13 / Mateu 4: 12-23

 

Benvolguts germans i germanes,

En les primeres paraules de l’Evangeli d’avui ens trobem dos grans personatges del Nou i de l’Antic Testament. El primer és Sant Joan Baptista, el nou profeta Elies, i amb la seva missió concreta i específica: “De preparar el camí del qui havia de venir”. El Baptista era el precursor, el manifestador per a reconèixer l’Elegit, el Messies, Jesús, Llum del món, l’Anyell de Déu i batejar-lo. El rei Herodes Antipes empresonà i decapità Joan, a la fortalesa de Maqueront, per instigació de la seva il·legítima muller Herodies, mare de Salomé. Jesús, en saber-lo, no tornà a Natzaret, sinó que s’exilià a la ciutat de Cafarnaüm, lloc de confluència de camins del mar i la muntanya, vora el gran llac de Tiberíades, regió coneguda popularment com “País de Zabuló i de Neftalí, Galilea dels Gentils o del Pagans”.

El segon personatge que hem sentit a la primera lectura és el Profeta Isaïes (podem veure la seva imatge al centre de la nau de la Basílica, a la vostra dreta). Ell profetitzà 800 anys A.C. tots els oracles del Servent de Jahvé i la vinguda del Messies el Salvador. Avui ens diu: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Jesús és la Llum del món pels qui el busquen i el cerquen de tot cor. Tot cristià normal és flama, mirall de llum, d’alegria, persona de joia i llibertat. Diu el cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, que “tota petita comunitat o parròquia, tant de la ciutat com dels pobles, són senzilles flames de Llum, són presència Cristiana viva, concreta, simple i vacil·lant, però flama! que brilla i fa Llum dins la nostra difícil societat actual”.  No podem dir, de cap manera, i tranquil·lament “durant molts anys m’he reservat la meva fe per a la meva intimitat privada”.

Jesús ens diu: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop”. És una invitació, una crida a girar-nos vers Déu. No es tracta només d’esdevenir bones persones de cop, sinó de tornar a aquell Jo que és bo dins de nosaltres mateixos. Per això, la conversió no és trista, és el descobriment de la veritable alegria que glateix dins la profunditat del nostre petitíssim cor humà. Convertir-se és simplement donar un vas d’aigua, parlar amb aquella persona gran desconeguda al replà o a l’ascensor de casa teva; dir bon dia, bona nit, adéu, com esteu…? consolar els qui ploren. Compassius amb els qui passen fam, dolor o guerra. Pacificadors en tot esdeveniment i en tot lloc; nets de cor, per dir sempre una paraula de vida, un mot escaient, de Bona Nova, de joia, d’amor, de pau. I, sobretot, ferms davant el mal, que en tot moment hi és sempre present i actuant desgraciadament.

En el riu Jordà Jesús revela la seva filiació Divina. Avui, en el llac de Galilea, comença la seva manifestació, la seva Missió. Ell, tot vorejant-lo, veu dos germans, Simó-Pere i Andreu, que estaven tirant el filat. Els crida i els diu: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Una mica més endavant fa el mateix amb altres dos germans, Jaume i Joan, que eren a la barca, reparant les xarxes. Tots, ràpidament, deixant família i treball segueixen la veu del Mestre. Jesús no els va prometre res, no els va assegurar la vida, una casa o uns diners. No, simplement els va cridar i ells van respondre: “Aquí em teniu! Sóc aquí!”. Missatge, crida, resposta i seguiment. Sant Benet ens diu: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre: para-hi l’orella del cor i acull l’exhortació del Pare Amorós, i posa-la en pràctica”.

L’Evangeli d’aquest diumenge finalitza amb Jesús en missió. Ell predica a les sinagogues, ensenya la Paraula, la Bona Nova i sana la gent de tota malaltia. Tot això, mentre viatjava per la Galilea, País de Zabuló, de Neftalí, terra de pagans, que ara veuen personalment una gran Llum, que és Jesús de Natzaret, el Senyor. Triple Missió de Crist, i Triple missió de l’Església: “Ensenyar, anunciar i guarir”. Ser pescadors d’homes.

Germans i germanes: en aquest Diumenge de la Paraula és Jesús mateix qui ens parla i ens convida a construir la nostra vida sobre les seves Paraules de Vida. Sant Jeroni ens diu: “Desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist”. Preguem, avui, especialment, per aquells països on, per tenir simplement un petit Nou Testament pot significar molts mesos de presó; o distribuir Bíblies, o ser cristià públicament pot comportar penes de mort, amb el silenci de tot el continent europeu.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (22 de gener de 2023)

Diumenge II de durant l’any (15 de gener de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (15 de gener de 2023)

Isaïes 49:3.5-6 / 1 Corintis 1:1-3 / Joan 1:29-34

 

Poc abans de la pandèmia, amb l’Escolania vam anar a cantar a Moscou. Va ser justament aquesta setmana, després que s’ens proclamés aquest mateix evangeli. I una de les visites culturals que hi vam fer va ser a la galeria Tretyakov, el museu de pintura més important de la ciutat. El museu porta el nom de Pavel Tretyakov, un comerciant que després de fer-se milionari va gastar la seva fortuna comprant art, però no per a ell: va voler que la seva col·lecció fos pública, i que quedés instal·lada en un museu d’accés gratuït per als moscovites perquè tothom pogués estar en contacte amb l’art. I visitant el museu, vam entrar en una gran sala on hi havia un quadre de 7 metres per 5 que ocupava tota la paret. La guia s’hi va entretenir força perquè era interessant; i per sorpresa nostra, la temàtica del quadre era —justament, la de l’evangeli del diumenge (és a dir, el d’avui).

El quadre en qüestió era d’Alexander Ivanov, un pintor naturalista rus del s. xix, que es va esforçar per plasmar la transcendència del moment: la trobada amb Jesús, que pot transformar la vida de les persones perquè ens perdona el pecat. En el quadre s’hi veia Jesús a la llunyania, apropant-se. Era la figura més petita, però la que més es veia. I en primer pla hi havia unes 25 o 30 persones, amb Joan Baptista al centre assenyalant Jesús en el moment de dir «Mireu l’anyell de Déu». L’artista havia sabut captar un dels missatges profunds d’aquesta escena, i per això hi havia pintat persones ben diferents. Hi havia els deixebles de Jesús amb les seves virtuts i defectes: Pere, que rebria l’encàrrec de liderar el grup; Tomàs que dubtaria… Hi havia gent rica i pobra, gent jove i vella, gent lletrada i inculte, homes i dones, nens i nenes… La guia ens va anar explicant que algunes de les cares eren conegudes dels qui van veure el quadre per primer cop: hi havia algun escriptor reconegut del moment, i fins i tot un dels personatges era un autoretrat de l’artista. I el que tenien en comú tots ells era que es trobarien amb Jesús, i això suposaria un abans i un després en les seves vides. Perquè Jesús havia vingut per fer present Déu enmig nostre i per salvar-nos, a tots: independentment de la nostra posició social, del nostre ofici, de la nostre riquesa, de la nostra edat, i fins i tot de la nostra fe, Déu ens perdona i ens salva. I mentre ens anàvem endinsant en el misteri i ens anàvem sorprenent de tot el que es podia dir sense paraules, encara hi va haver un altre detall destacat: ens va fer notar que en un extrem hi havia un espai on encara hi hauria cabut una figura més, un personatge que no hi era. Perquè havia deixat un espai desaprofitat, on es veia la vegetació del darrera? Un dels escolans va encertar la resposta, però la deixem pel final.

«Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món» és una frase que ha passat a la litúrgia. La sentirem del celebrant just abans de fer la comunió. Aquest Jesús que va batejar al riu Jordà i que va venir per salvar-nos a tots, ara se’ns farà present a través dels dons eucarístics, i rebent-los ens unirem a ell. Ja hi estàvem, d’units: pel sagrament del Baptisme tots nosaltres vam néixer com a fills de Déu. I pel sagrament de la Confirmació vam rebre l’Esperit Sant i el portem amb nosaltres. Però cada cop que seiem a la taula del Senyor renovem aquesta presència de Déu dins nostre; per això el celebrant afegeix “feliços els convidats a la seva taula”, i per això aquest evangeli porta el ressò de les festes de Nadal: perquè Jesús no només va venir al món un cop i prou, sinó que continua viu i present a través nostre: cada vegada que escoltem la seva paraula amb voluntat de fer-la nostra i complir-la, cada vegada que com avui farem la comunió, tenim i fem present Déu en el món. I això és tot un privilegi, que ha de tenir continuïtat en les nostres vides.

Tots nosaltres, quan sortim d’aquesta celebració haurem renovat la presència de Déu dins nostre. Tots marxarem amb la missió de fer present el Crist en el món. Lluny de venir a Missa com una obligació o una rutina, sentint la paraula de Déu i rebent el cos de Crist, portarem Déu en el nostre interior i amb les nostres paraules i obres el farem present allà on anem. I per això ens podem proposar un doble exercici. En primer lloc, a imitació del Baptista que mirant Jesús va dir «Mireu l’anyell de Déu», nosaltres també ens hauríem d’esforçar en veure la presència de Déu en totes i cadascuna de les persones que tractem, i perdonar-les. Segurament és més fàcil de fer amb els que estimem o amb els qui ens cauen millor, però es tracta de fer-ho amb tothom, fins i tot amb els que més ens costen. Perquè tothom pot portar la presència de Déu, i si ens esforcem per veure-la els estimarem més fàcilment. I en segon lloc, hauríem de viure conscients que cadascun de nosaltres també pot fer present Déu als altres. I aquí ja podem respondre la pregunta que havia quedat oberta sobre l’espai que quedava lliure en el quadre: el pintor va deixar un espai buit perquè cadascú s’imaginés a ell mateix en aquella escena. Déu també ha vingut per a cadascun de nosaltres. I Déu també es fa present en cadascun de nosaltres. A banda de mirar de reconèixer la presència de Déu en els altres, hem de ser conscients que també som presència de Déu. I això ens condiciona positivament, perquè ens convida a fer el bé i a aportar coses bones a la societat. Com Tretyakov, que podria haver viscut tranquil amb la seva fortuna però que va preferir gastar-la per donar una oportunitat als més humils que no havien tingut la seva sort. O com tantes i tantes accions anònimes trobaríem al nostre voltant si ens fixéssim bé en tot el que passa al nostre voltant. Contribuir amb el què puguem a l’edificació del Regne de Déu, essent conscients que portem Déu amb nosaltres i mirant de veure’l també en els altres, és un bon fruit de la celebració del Nadal que hem passat, i un bon propòsit per a l’any que comença.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (15 de gener de 2023)

Festa del Baptisme del Senyor (8 de gener de 2023)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (8 de gener de 2023)

Isaïes 42:1-4.6-7 / Fets dels Apòstols 10:34-38 / Mateu 3:13-17

 

Estimats germans i germanes: em permeto començar aquesta homilia reproduint un fragment de la que, va predicar el papa Benet XVI en la festa d’avui l’any 2008. Val la pena recordar les seves paraules perquè expressen amb profunda claredat el misteri que avui celebrem. Deia Benet XVI: 

Hem sentit a l’evangeli d’avui la narració del baptisme de Jesús en el Jordà. Va ser un baptisme ben diferent del que vam rebre nosaltres i del que continuen rebent tants infants i adults, però tanmateix tots dos baptismes no estan pas privats d’un lligam molt profund. En el fons, tot el misteri de Crist en el món es pot resumir amb aquesta paraula, “baptisme”, que en grec significa “immersió”. El Fill de Déu, que comparteix des de tota l’eternitat la plenitud de la vida amb el Pare i amb l’Esperit Sant, ha estat “immers” en la nostra realitat de pecadors, per fer-nos participar de la seva mateixa vida: s’ha encarnat, ha nascut com nosaltres, ha crescut com nosaltres i, arribat a l’edat adulta, ha manifestat la seva missió començant precisament amb el “baptisme de conversió” que administrava Joan Baptista. El seu primer acte públic, com acabem d’escoltar, va consistir a baixar al riu Jordà, barrejat entre els pecadors penedits, per rebre aquell baptisme. Joan, naturalment, no ho volia fer: “Sóc jo el qui necessito que tu em bategis. ¿Com és que tu véns a mi?”, però Jesús va insistir, perquè aquella era la voluntat del Pare: “Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”.  

I per què el Pare ho volia això? Per què va enviar el seu Fill unigènit al món com un Anyell a prendre sobre seu el pecat del món (cf. Jn 1, 29)? L’evangelista explica que, quan Jesús sortí de l’aigua, davallà damunt d’ell l’Esperit Sant com un colom, mentre una veu, la veu del Pare, deia des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Des d’aquell moment, doncs, Jesús fou revelat com Aquell que ha vingut a batejar la humanitat en l’Esperit Sant: ha vingut a portar la vida als homes, i una vida en abundància (cf. Jn 10, 10), la vida eterna, que ressuscita l’ésser humà, i el guareix interiorment, en el cos i en l’esperit, restituint-lo al projecte original per al qual fou creat. La finalitat de l’existència de Crist consisteix precisament a donar a la humanitat la vida de Déu, el seu Esperit d’amor, perquè cada ésser humà es pugui sadollar d’aquesta font inexhaurible de salvació. Per això sant Pau escriu als Romans que hem estat batejats en la mort de Crist per ressuscitar a una vida nova amb ell (cf. Rm 6, 3-4). Per això els pares cristians porten els seus fills a la pica baptismal així que poden, sabent que la vida, que ells els han comunicat, invoca una plenitud, una salvació que només Déu pot donar. I d’aquesta manera els pares esdevenen col·laboradors de Déu en transmetre als seus fills no només la vida biològica sinó també la vida espiritual.  Fins aquí les paraules de Joseph Ratzinger.

Un altre element a considerar del Baptisme del Senyor és la seva dimensió còsmica. La “immersió” de Crist en les aigües del Jordà ha santificat totes les coses creades. La redempció que ha portat Jesucrist per la seva passió, mort i resurrecció afecta no només els homes i dones de tots els temps, sinó també la creació sencera. Precisament tractant aquest tema, el mateix Benet XVI deia també:  El baptisme no és només una paraula; no es una realitat únicament espiritual, sinó que també afecta la matèria. Tota la realitat terrestre hi està implicada. El baptisme no concerneix exclusivament l’ànima. L’espiritualitat cristiana afecta la persona en la seva totalitat, cos ànima i esperit. L’acció de Déu en Jesucrist és una acció que té una eficàcia universal. Crist assumeix la carn i això continua en els sagraments, en els quals la matèria es assumida i entra a formar part de l’acció divina (homilia per la festa del baptisme del Senyor del 2007).

Per això també la creació és susceptible de la salvació que ens ve del Crist. Com diu també una antífona de la festa d’avui, Déu purifica, en Crist, totes les coses creades amb l’Esperit i el foc (Laudes). Aquesta realitat arriba al seu punt culminant en la celebració de l’Eucaristia. En el sagrament del pa i del vi, aquests elements que formen part de la creació caiguda són santificats per l’Esperit Sant i es converteixen en el cos i en la sang de Nostre Senyor Jesucrist. Amb la comunió nosaltres també participem d’aquest corrent de vida i de gràcia que brolla del costat obert del Senyor. Que Ell ens ompli amb la seva llum i ens faci el do d’adorar-lo tots els dies de la nostra vida. Doneu al Senyor glòria i honor, honoreu el Senyor, honoreu el seu nom, adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat. 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (8 de gener de 2023)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2023)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Hem escoltat molt sovint, estimades germanes i germans, durant aquestes festes de Nadal, la referència a la glòria de Déu,  per exemple, en el mateix moment del naixement del Senyor, el cant dels àngels davant del Pessebre, davant de Jesucrist infant, era un cant a la glòria de Déu, i tantes altres vegades, la paraula s’ha anat repetint, també avui a la primera lectura o a l’oració col·lecta.    

La solemnitat de l’Epifania és com el punt d’inflexió que ens projecta cap endavant. Durant aquests dies ens hem omplert, “hem contemplat la seva glòria”, com cantàvem la nit de Nadal. Ho hem fet meditant el fet incomprensible que Déu hagi volgut davallar a la terra, prendre la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i elevar-la cap a Déu. Havent estat testimonis de tot això, ara ens tocarà omplir l’any i totes les seves celebracions amb aquesta mateixa glòria. Ho hem cantat en l’anunci de l’any litúrgic, que començava amb aquestes paraules:  La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i es continuarà manifestant entre nosaltres, fins al dia del seu retorn gloriós.

Però què és aquesta glòria, de la que parlem tant?

Glòria és una paraula que en hebreu té el sentit comú de pes, quelcom que pesa, fins i tot de càrrega. Des d’aquest significat passa a ser en el llenguatge teològic una característica tan pròpia de Déu, que fins i tot alguna llengua com l’alemany, la componen a partit del mateix nom de “Senyor”.  La glòria és com la divinitat de Déu. Quelcom que pesa i per tant el repte és com fer que Déu pesi realment en les nostres vides i en la nostra Església? Com fer-nos capaços de poder deixar veure en nosaltres mateixos alguna cosa de la glòria de Déu?

La primera lectura d’avui parla precisament de la glòria col·lectiva. No parla d’individus. El Senyor ve a la comunitat reunida, a Jerusalem, lloc de la reunió dels creients jueus, lloc on la immediatesa de Déu estava assegurada. Aquesta realitat en fa un lloc atraient, un lloc que per sobre de tot porta llum, que és radiant, és a dir que il·lumina. Ho podríem mirar com quelcom fantàstic, utòpic, però no: era i és una realitat i al mateix temps una vocació i un repte: Avançar cap a fer de les nostres comunitat llocs semblants a la descripció del profeta Isaïes. Comunitats d’abundor, per tot el que reben i per tot el que donen d’allò que reben. El primer dels reptes és creure amb fe ferma que podem ser així i animar-nos a esdevenir cristians radiants i comunitat il·luminadores. Sabem que la llum ve mentre les tenebres embolcallen la terra  i fosques nuvolades cobreixen les nacions, però també hem llegit aquests dies que la llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la. No ens cal cap mena de màgia, només creure i obrir-se a l’acció de Crist que és la llum del món. 

Aquesta glòria de Déu ens ve gratuïtament: Ja ho deia Sant Agustí en un dels seus sermons de Nadal: demana quin mèrit, quina raó, quina causa i veuràs que només hi trobes gràcia, és a dir gratuïtat. Potser si busquéssim o si creguéssim que podem d’alguna manera dominar aquesta glòria de Déu se’ns escaparia. 

Do que rebem en comunitat i per voluntat de Déu, tanmateix Ell ens crida a ser-ne testimonis i fins i tot administradors, perquè la nostra vocació és tornar al món allò que rebem de Déu. Això ho inclou tot: 

Començant per la pregària: ¿O no és la nostra litúrgia com a lloc privilegiat de trobar-se amb la Paraula i amb Jesucrist mateix en l’eucaristia, moment privilegiat per a viure la glòria de Déu i per a comunicar-la, especialment en la nostra celebració oberta per naturalesa?  Potser sent-ne una mica conscients ja ens haurem posat en camí. 

Però també inclou obeir la Paraula i l’Evangeli i un compromís personal per la justícia, per la persona humana, per la pau. Jesús infant és la Paraula, la llum, perquè és Déu fet home i això només pot ser llum i vida, però en el seu camí entre nosaltres, de la glòria de Déu abans de l’Encarnació al retorn a la glòria després de l’ascensió, Jesús és també l’home  que com deia el Papa Francesc en la nit de Nadal, ha nascut en un pessebre, ha viscut itinerant i ha mort en una creu. Aquest és també el seu tron. No ens costarà gaire trobar situacions en les quals el nostre testimoni de la glòria de Déu serà com Jesucrist, apropar-nos als pessebres dels qui neixen pobres o dels qui moren a les creus. 

Amb tot això només volem rebre i testimoniar la glòria, el pes de Déu en la nostra vida. Allò que pesa sempre ha estat una manera de dir allò que és important. En moltes cultures les balances són un instrument de medir i de valorar simbòlicament el pes de les nostres vides. En alguns frescs romànics San Miquel pesa les ànimes cristianes amb una balança enfront de la força del mal. Potser podríem dir que si hi ha Déu, la nostra vida sempre pesarà més, sempre estarà més plena d’aquell amor i d’aquella bondat que ens ajuden a estimar, intercedint pel món, sent testimonis de Déu i ajudant amb caritat. 

La festa d’avui és la festa de la projecció de la fe cristiana al món, de la manifestació a les nacions, això és el significat d’Epifania i en el fons inclou a més de l’adoració dels Reis, dos altres moments de la vida de Jesús que anirem resseguint les properes setmanes: el baptisme i les noces de Canaà, l’evangeli de les quals acaba amb l’afirmació: Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell, Jn 2, 11. Una vegada encara, l’escriptura ens porta a veure en altres situacions de la vida de Jesús, com la seva persona és la veritable revelació d’aquest Déu, massa resplendent per a ser vist, però absolutament decidit a fer-se visible en Jesucrist, i present en l’Església i en tots nosaltres per participació, que esdevenim així signes radiants de llum i de pau per tota la humanitat. 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Funeral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de gener de 2023)

1 Joan 2:22-28 / Joan 1:19-28

 

La primera lectura d’avui estimats germans i germanes, que no està escollida expressament per aquesta missa funeral pel Papa emèrit Benet VIè, sinó que és la que correspon llegir, és ben bé un resum d’un aspecte de la vida de Joseph Ratzinger: un creient que ha maldat per a mantenir-se en la fe rebuda, sostingut per la unció de l’Esperit Sant, resistint tot allò que s’oposava a la seva adhesió a Jesucrist. Llegíem:

La unció del Fill us alliçona sobre tot el que necessiteu saber; diu la veritat i no ensenya cap error; per tant, manteniu-vos en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit. (1 Jo 27)

La mateixa lectura promet la vida eterna i la confiança davant de Déu en el moment de trobar-s’hi. Una confiança que Benet XVIè va mantenir fins al final, tot confessant que Jesucrist era jutge i amic, i dient com a darreres paraules: us estimo, Senyor. 

La importància de la fe en un Papa no és un tema menor, naturalment, ja que pertany al mateix nucli de la seva missió. A l’Evangeli segons Sant Lluc, precisament en un moment que podríem dir que no és gens gloriós, just abans que l’apòstol sant Pere negui a Jesús, aquest li diu una frase molt profunda:

però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans.(Lc 22.32)

Aquest enfortir els germans, em sembla una segona expressió adequada per a qualificar la continuïtat entre el teòleg, el pensador, i el pastor universal, que com a Papa, va rebre la missió de confirmar i sostenir la fe de l’Església. 

Una fe, que és acte personal. Benet XVIè ens deixa, citant a Sant Anselm, el testimoni del deixeble que es distingeix per ser: “aquell que va conèixer, perquè tingué experiència, i va tenir experiència perquè va creure”:   nam qui non crediderit, non experietur; et qui expertus non fuerit, non cognoscet (Anselm de Canterbury, Epistola  de Incarnatione Verbi, I.)

Una fe que a més d’acte personal també és contingut teòric, dimensions inseparables, que ell va viure i desenvolupar, en tres grans àrees.

Com a dogmàtic el seu pensament s’imposta teològicament en la relectura dinàmica de la dada bíblica, sempre llegida a partir dels mètodes de la narració, molt nous quan ell començà a aplicar-los. Aquesta dimensió la va reprendre en el seu “Jesús” quan era ja Papa. 

Com a teòleg fonamental, tasca que inicià amb la seva docència de joventut, les grans aportacions es troben en obres de diàleg amb els grans pensadors de la segona meitat del segles passat. Aquesta forma dialogal de fer teologia va donar lloc a l’ “atri dels gentils” que va caracteritzar el seu pontificat com a lloc d’encontre amb el pensament modern i post-post-modern. 

Com a teòleg de la litúrgia va escriure nombroses obres que volien també posar-se amb diàleg amb els grans autors i les grans intuïcions dels Moviment Litúrgic que van marcar la seva joventut. En aquest camp no va defugir tractar temes que podien resultar problemàtics, especialment aquells que s’havien suscitat entorn a la renovació conciliar de la litúrgia. La seva fonamentació és sempre patrística, però amb gran consideració als autors medievals. Aquest aspecte el va reprendre amb gran èxit en les catequesis de les audiències públiques dels dimecres, on va catequitzar milions de persones exposant-los el pensament de sants i autors del pensament cristià. 

Però potser la dimensió menys coneguda fou la seva dimensió de teòleg de la cultura. Preocupat en la seva joventut per la desfeta de la II Guerra Mundial, angoixat per els esdeveniments del Maig del 68, atent a les dificultats del pensament europeu, fascinat amb l’emergència del món llatinoamericà, entusiasmat amb la vitalitat del cristianisme a l’Àfrica i a l’Asia, va voler dialogar amb la cultura, amb la música, amb l’art i amb els artistes. En aquest camp es trobava com a casa. Coneixia Montserrat per la seva Escolania, i va elegir el nom de Benet perquè fou Sant Benet el que va construir i regenerar Europa amb l’agricultura i l’arada. Pensava que a partir del creixement cultural sa, es podia arribar a Déu.

La seva etapa com a Papa fou un desenvolupament dels seu pensament teològic. La seva trajectòria va portar-lo a ser considerat primer un teòleg avançat i després un conservador, i a no defugir mai totes les controvèrsies associades a aquesta valoració. Ell, alguna vegada, amb sentit de l’humor  deia: però jo no m’he mogut. En tot cas ha canviat el context, fet que és naturalment cert si prenem l’àmbit de la seva trajectòria intel·lectual des del 1950 en ple tomisme a l’actualitat. ; i com passa sovint amb els grans pensadors, resultava massa avançat per uns i molt controvertit pels altres. 

En recordar i pregar per Benet XVIè, enmig d’aquest temps Nadalenc que celebra l’encarnació del Verb de Déu, ens aferrem a la seva idea, que va expressar amb una vehemència una mica més accentuada del seu normal parlar serè en la missa d’inici del pontificat: Avui jo voldria, amb gran força i amb gran convicció, a paritr de l’experiència d’una llarga vida personal, dir-vos, (estimats joves), No tingueu por de Crist. Ell no treu res i ho dona tot, (Così oggi io vorrei con grande forza e con grande convinzione, a partire dalla esperienza di una lunga vita personale, dire a voi cari giovani, Non abbiate paura di Cristo. Egli non toglie nulla e donna tutto) accentuant la conseqüència natural del misteri de l’Encarnació: l’elevació de la naturalesa humana, de la seves capacitats de pensar, d’estimar i d’escollir a la màxima potència pel contacte de la humanitat amb la divinitat, produïda en Jesucrist. Així la raó, l’amor i la llibertat regides per la fe i alimentades per l’amistat personal amb Jesucrist, són la base de tot creixement i de tot desenvolupament en cada home i en cada dona. 

En el nucli de la seva fe hi va posar doncs la persona de Jesucrist, el jutge amic a qui es va confiar des de sempre i molt especialment en aquests darrers anys, a la seva misericòrdia encomanem la seva ànima, amb comunió amb el seu successor i amb tota l’Església.

 

Abadia de MontserratFuneral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2023)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

Avui, octava de Nadal, celebrem, estimades germanes i germans, la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. També és una jornada de pregària mundial a favor de la pau, instituïda per Sant Pau VI; a més és cap d’any,  per tant l’inici de l’any civil, fita molt marcada i celebrada socialment pels qui segurament m’escolteu, i per la multitud que encara deuen estar dormint. 

En les lectures d’avui hi veig clara una confessió de fe, que des d’allò que som ens fa mirar cap a Déu. En totes les nostres celebracions, d’alguna manera promovem que hi hagi una comunicació entre el cel i la terra. La benedicció del Llibre dels Nombres, donada per Moisès a Aaron i al poble, que hem escoltat és un testimoni d’aquest admirable intercanvi entre Déu i nosaltres. Us la repeteixo:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. 

Avui és un dia optimista. La novetat de l’any, impregna l’ambient i ens porta a mirar positivament els 365 dies que estan en blanc davant nostre, que són un interrogant. El nostre optimisme però sempre arrela en la realitat d’allò que deixem enrere, per això ahir, avui, aquests dies també són dies de balanç. El passat és menys positiu que el futur. Clar. El passat no el podem canviar.  En el fons millor que sigui així i que tinguem l’esperança que res de tot allò negatiu del 2022 no es repeteixi. La benedicció demanada en la primera lectura enforteix aquest sentiment esperançat cap al futur i fa allò més important que podem fer, el confia a la intercessió de Déu, ho posa tot sota la seva protecció.

La primera cosa que demanem en aquesta pregària de benedicció és una bona paraula. Beneir és dir una bona paraula, demanar una benedicció és per tant creure que Déu hi és i té la capacitat de dir aquesta paraula. En les darreres setmanes he escoltat el testimoni  de dues persones diferents que des d’Àfrica i de d’Àsia em parlaven de la normalitat amb la qual tothom demana una benedicció. M’ha fet pensar que en el nostre context, això és cada cop menys freqüent i potser revela que el nostre sentit de Déu s’afebleix, o queda a un nivell exclusivament mental. Tenim un primer repte a recuperar aquest sentit de Déu, concedit i renovat pel seu Sant Esperit, que era tan natural en l’Antic Testament, perquè Déu ens omple, ens fa comprendre i ens fa viure.  Sense això, tot el que diem podria quedar en pura teoria espiritual.  

Un segon ensenyament d’aquesta benedicció és la profunditat de la petició. No es demanen riqueses o anys de vida o guanyar una rifa de Nadal, o altres coses semblants. Demanem poder-nos mirar amb Déu, poder veure la claror de la seva mirada i que ell giri la mirada cap a nosaltres. Una manera molt poètica d’expressar que creure en Déu té un efecte espiritual, vital, ens fa entrar en relació. No passem per alt aquestes paraules: Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada.

També en tercer lloc, demanem en aquesta benedicció dues coses més concretes, que continuen tocant el fons de nosaltres mateixos: que Déu s’apiadi de nosaltres i que ens doni la pau. És la nostra naturalesa humana que es presenta davant del Senyor reconeixent-se necessitada d’una paraula i d’una mirada. La nostra naturalesa individual i la col·lectiva, la de tota la humanitat que voldríem que es girés cap al Senyor amb confiança.

En la primera lectura, hemos escuchado la bendición que Moisés dio al Pueblo: Una bendición que pide una Palabra y una mirada de Dios: El Señor te bendiga y te proteja, ilumine su rostro sobre ti y te conceda su favor. El Señor te muestre su rostro y te conceda la paz”. 

Quina és la resposta de Déu? Avançant en la litúrgia d’avui la trobem sense cap mena d’ambigüitat:

Jesucrist, aquest Fill de Déu nascut d’una dona, nascut sota la Llei, circumcidat al vuitè dia com a signe definitiu de la seva humanitat, tal com la litúrgia oriental remarca de la festa d’avui. Ell és la resposta perquè Ell és la Paraula i la Mirada de Déu amb majúscules. La paraula i la mirada de Déu que eren una metàfora ara són una realitat. Fent-se home, Déu ha pres amb ell totes les possibilitats de les persones i per tant ha assumit el llenguatge i la visita i li podem demanar una Paraula i una mirada reals, de fet ens la dona sense necessitat que li ho demanem. Des del moment de la revelació plena de Déu en el Crist, les bones paraules seran sempre pels cristians les paraules de Jesús, totes les que trobarem en l’evangeli i demanar la mirada de Déu ens portarà necessàriament a les mirades de Jesús de Natzaret, a totes aquelles mirades amb els seus deixebles, els seus seguidors, fins i tot els seus perseguidors. En podríem recordar tantes: la mirada de Jesucrist compassiva i exigent al jove ric o a la dona adúltera; la mirada penetrant, reclamant coherència i autenticitat als fariseus i als mestres de la Llei, que intentaven agafar-lo en fals, les mirades a la seva mare, Maria. 

Tota aquesta capacitat de comunicar-nos amb Déu per la humanitat assumida pel seu fill encarnat estava continguda, latent, en la senzilla invocació que hem llegit, en aquesta pregària de benedicció que tan fàcilment ens fem nostre després de tres mil anys perquè demana l’essencial. Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada. 

Com a fruit de la Paraula i de la Mirada de Déu, que tan properes s’han fet en Crist continuem demanat la Pau. Déu meu! Quants segles fa que estem demanant la pau: La pau personal, la pau interior, la pau del món, la pau entre els pobles, entre les races, entre tots els qui formem una societat. La proximitat geogràfica de tenir la guerra a Europa encara una altra vegada, ens ha fet més sensibles. Haver acollit refugiats, haver-los conegut, ha fet que tot aquest drama ens sacsegi més. El Papa Francesc és una de les veus que constantment i de manera clara reclama la pau al món i a Ucraïna de manera concreta. Sorprèn, gairebé escandalitza, que davant la mort real, els mecanismes de diàleg que internacionalment s’han organitzat durant anys i que tenen també un important cost econòmic, no puguin fer res per parar aquesta i qualsevol altra guerra. I que escoltem més paraules que parlen de seguretat i de rearmament, que de pau. És que cal donar per fracassat un segle de política de mediació per la pau? Esperem que no, però certament ens agradaria veure-ho. Aquesta incomprensió per la incapacitat de les Organitzacions internacionals i la diplomàcia no ens pot fer defallir en la pregària per la pau, perquè a vegades al final, allò que ens queda és posar-ho tot en mans de Déu. 

Aquest any 2023 es compliran seixanta anys de l’Encíclica La pau a la terra, pacem in terris, de sant Joan XXIII, un text plenament vigent, una mena de testament firmat poques setmanes abans de morir. Tant de bo que avancem per aquells camins de veritat, amor, justícia i llibertat que l’encíclica posava com a fonament de tota pau.

Una paraula i una mirada de Déu, demanada a la pregària de benedicció de Moisès i d’Aaron; paraula i mirada fetes humanes en Jesucrist. Ens cal també a nosaltres com a deixebles procurar portar una bona Paraula i una mirada clara al nostre món, a cada un d’aquests dies en blanc que tenim davant en l’any que comencem perquè fer actual i perceptible aquest intercanvi entre cel i terra, entre Déu i els homes i les dones, que podem testimoniar amb la vida; que afirmem amb fe cada cop que celebrem l’eucaristia, com ara que ho fem per primera vegada en aquest any dos mil vint i tres, que és una baula més de la història sempre beneïda per Déu perquè li pertany des de l’inici al final. 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2022)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

Quin goig de sentir a les muntanyes…, amb aquestes paraules començava la primera lectura d’avui. Quin goig! En el dia de Nadal, deixem-nos portar pel goig, per la joia que impregna l’ambient. Que no ens la prenguin!

Compartim totes les raons que ens fan celebrar el Nadal, fins les dels qui potser avui només és un dia de retrobament familiar, de regals. Perquè és més important alegrar-nos junts i pensar que Jesucrist ha nascut per a tot el món, pels qui creuen en ell i pels qui no hi creuen, perquè d’un cap a l’altre de la terra tothom pot veure la seva salvació, tothom! 

Sí que ens cal però, tenir ben presents els qui no poden estar contents perquè passen proves i dificultats. Que fàcil és cridar i predicar la joia quan no tens cap problema molt gros! Quina obligació no tenim de recordar els qui aquest Nadal pateixen per la guerra, per la fam, per la manca d’habitatge, per la discrimanació. La nostra societat és solidària i ajuda a través de tantes institucions que queden sovint superades per la necessitat. És per fer un petit signe de solidaritat a totes aquestes realitats que al final de l’eucaristia, com ja fem sempre per Nadal, us oferirem de col·laborar, tal com fa  també la nostra comunitat, amb Caritas que porta a tot el món i també a la nostra terra aquesta mostra concreta de l’amor de l’Església.  

Estiguem contents amb tothom, però siguem conscients que els cristians som el motor d’aquesta joia i que lloem Déu en aquesta eucaristia perquè celebrem el naixement de Jesucrist, a Betlem de Judea fa més de dos mil anys i no hem deixat mai de ser amb el nostre testimoniatge com el pinyol del Nadal. Els segles hi han posat moltes coses: algunes que expliquen la història de Jesús com el Pessebre! El fem de moltes maneres: A l’Escolania vaig veure que en teníeu un amb figures de Clicks de playmòbil, molt modern! i que els de quart també en tenien a la seva aula. També hi hem afegit música i més música, que s’ha composat en motiu de Nadal. També la coneixeu bé: Britten, les nadales de Civil, la música religiosa dels Mestres de Montserrat  o de Victòria, i hi hem afegit tantes altres coses que no acabaríem mai. El Nadal també ens ha internacionalitzat, hem adoptat altres costums tals com decorar les cases i els arbres, sempre per expressar la mateixa joia. Dic totes aquestes coses per fer-nos conscients de la força, de l’excepcionalitat, de la capacitat d’inspirar que té el naixement de Jesús. I que és així perquè diem que Aquest nadó és el Fill de Déu i ha vingut a la terra a salvar-nos, a complir aquelles promeses que trobàvem en la primera lectura d’avui del profeta Isaïes: Déu regna, Déu torna a Jerusalem i això és  una Paraula de bona notícia, de pau i de salvació. I és aquesta paraula que escoltem amb goig quan ens la diu un missatger que avança per les muntanyes!

El món, encara que li costi reconèixer-ho a vegades, té necessitat de Déu. A la primera lectura se’ns deia que el Senyor tornava a les ruïnes de Jerusalem. No es preveia que tornés a un palau o a una situació ideal. Jesús no va néixer en un lloc fàcil, no ho era aleshores ni tampoc no ho és ara. Tampoc nosaltres tenim un món fàcil com us deia fa un moment. Com més aprofundim en els problemes de la terra més ens farem conscients que ens cal una salvació. Que Déu regna i que Déu torna a Jerusalem vol dir que Déu hi és, que Déu està present en el món i ens guia perquè siguem uns bons col·laboradors seus en aquesta salvació. Fent un passeig per l’Escolania, el divendres amb el P. Prefecte, per això sé tantes coses!, vaig veure que havíeu treballat dos temes: la situació del planeta, fent per exemple uns pòsters sobre animals en vies d’extinció  i la realitat internacional d’Europa. Això és molt important: tenir els ulls oberts per saber què passa al voltant, per ser sensibles a totes les necessitats. La salvació no és res molt complicat o molt abstracte. És pensar que Déu va crear un món sense aquestes problemes i que amb Jesús i l’Evangeli ens ha tornat a dir que aquest món pot ser tan bonic com al principi. 

Us deia que Jesús de Natzaret, a qui reconeixem com a Déu mateix nascut a la terra com a home, va néixer d’una manera molt senzilla. Un escriptor francès deia amb sentit de l’humor: Va néixer el Fill de Déu i els periodistes d’aquell moment no se’n van assabentar! Durant aquest temps de Nadal cantarem un himne a Laudes que té una estrofa que diu de Jesucrist:

Va jeure a la palla,

No va rebutjar un pessebre,

és alimentat amb una mica de llet,

aquell, pel qual ni els ocells passen gana

Feno iacere pertulit, 

praesepe non abhorruit, 

parvoque lacte pastus est

per quem nec ales esurit

Jesús va néixer en el món. En la realitat. Cada dia més, vivim en un món que inventa llocs imaginaris tan potents, tan sofisticats, que a vegades ens poden arribar a confondre no distingint el nostre món de veritat i el món imaginari. Que el centre del cristianisme sigui un Déu fet home en la nostra història, en una data i en un lloc concret de la terra, ens hauria de portar a estimar molt la nostra realitat, el nostre entorn. M’ha impressionat la frase final d’una pel·lícula americana, de l’any 2018, feta per un reconegudíssim director jueu, que es diu Ready Player One, i que un conegut em va recomanar per a entendre que era la realitat virtual i el metavers. En aquesta pel·lícula que alguns coneixereu, gairebé tot passa dintre d’un vídeojoc, però al final, l’inventor del vídeojoc, una mena de déu que  ha creat  tot un univers fictici, i que anomena Oasi, li diu al protagonista, que ha aconseguit guanyar el joc; només la realitat és real. I no és en el vídoejoc, sinó fora on els homes i les dones estimen de veritat, es fan mal, viuen bé o no tant bé. Des d’un punt de vista que no té res de cristià, el missatge de la pel·lícula coincideix amb el que us voldria transmetre: ens cal controlar tot allò que enlloc de parlar-nos del món només ens aliena i ens entreté. La vida de Jesús i la dels cristians no és cap vídeojoc, ni cap pel·lícula. És quelcom força més seriós. 

Sant Agustí, un dels sants que millor ha explicat el misteri de Nadal, i que no es podia imaginar el nostre món, va expressar aquesta realitat de la vida de Jesús quan en un sermó es va dirigir a Sant Pere, i a nosaltres dient: 

Descendit vita, ut occideretur; descendit panis, ut esuriret; descendit via, ut in itinere lassaretur; descendit fons, ut sitiret; et tu recusas laborare? Noli tua quaerere. Habe caritatem, praedica veritatem; tunc pervenies ad aeternitatem, ubi invenies securitatem (Sermo 78, 6 = PL 38, 492 ss.)

Va baixar la vida, perquè la matessin; va baixar el pa, per passar gana, va baixar el camí, per cansar-se quan caminava; va baixar la font, per a passar set; i tu: rebutjaràs treballar? No cerquis els teus interessos. Estima. Predica la veritat, així arribaràs a l’eternitat, a on trobaràs la seguretat.  

Jesús de Natzaret, nascut en un pessebre, la vida, el pa, el camí i la font, és precisament el contrari a tota alienació:  en ell només hi ha la veritat de la humanitat,  la veritat de la història i la veritat de Déu. 

Per això celebrem el seu naixement i el continuarem imitant en l’eucaristia i en la vida. 

 

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2022)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

És Nadal. Ho hem cantat en començar les Vespres. No fem festa per haver guanyat cap mundial o cap altre competició esportiva, coses que només se celebren una vegada, quan passen, ni ens hem tornat mig bojos com posseïts d’una rauxa col·lectiva semblant a la que hem vista a l’Argentina. 

Nosaltres, estimats germans i germanes, repetim serenament les celebracions, especialment les d’aquestes festes que coneixem tant bé, que ens diuen i ens recorden esdeveniments que tenim per fonamentals de les nostres vides i de la nostra fe. Commemorem cada any el naixement de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè volem reviure personalment i col·lectivament tot el que Ell significa, tot allò que el seu naixement va acomplir en la història d’Israel i tot allò que, arrel de la seva vida i de la seva Paraula, s’ha esdevingut després d’Ell. 

I Ell provoca que el recordem després de dos mil anys i Ell justifica que ens interessem per l’expectació que va crear en el context de la seva cultura. Per això llegim l’Antic Testament, en el qual s’amaga Crist, com deia Sant Agustí.

A la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat quina era l’expectació, què es deia, aproximadament 500 anys abans del naixement de Crist una  expectació que pot tornar-se interessant per nosaltres perquè ens pot ajudar a comprendre més i millor qui va ser Jesucrist, aquell que en les paraules del profeta Isaïes fou la llum pel poble que avançava a les fosques.

L’expectació de l’Antic Testament naixia d’una situació difícil: de foscor, de tenebres, de càrregues pesades, (les barres i els jous), de les botes militars i dels mantells tacats de sang, avui podríem dir dels uniformes. No cap altra era la realitat del Poble d’Israel. Pot ser aquesta situació significativa per nosaltres? En les nostres cases confortables, en els països pacificats d’Occident, on a molts no els falta res, en els nostres carrers plens de llum, desafiant tota crisi, i amb l’abundor de tot, paradoxalment tan present cada any per Nadal, quina és la nostra foscor? la nostra tenebra? Les nostres càrregues?  Si les busquéssim, també les trobaríem, però voldria proposar-vos una mirada una mica més ampla, que no es quedés només amb el “nosaltres”.

Perquè, és que només compto jo? tan sols jo soc important, o la Paraula de Déu només pot ser significativa si m’afecta directament a mi? Si així fos, crec que deixaríem de ser Cristians. La comunió amb les dificultats del món ens fan comprendre millor allò que esperem. La podem buscar tots. Estic segur que també vosaltres a l’Escolania heu treballat els problemes i les dificultats del mon i heu escoltat els problemes que tenen els joves de la vostra edat. Precisament si celebrem el Nadal no ho podem fer oblidant-nos dels altres, de tots aquells llocs on l’esperança de tenir llum no és una metàfora teològica sinó un desig real, ja sigui perquè un bombardeig l’ha sabotejada o perquè els propis recursos econòmics no se la poden permetre. Tampoc podem oblidar els llocs on les botes i els uniformes dels soldats són el record diari d’una tenebra que tampoc no té res de teòrica. O aquells altres llocs on la llum del coneixement, un tema tan estimat en la tradició cristiana antiga, es prohibeix a les nenes i a les dones joves. Tots haureu endevinat que tinc molt present la situació a llocs del món que pateixen la guerra en modalitats molt diverses, i que també penso en les víctimes de la pobresa a casa nostra. I encara voldria fer present en aquest context en el qual esperem en la tenebra, els milers de persones que ben a prop nostre pateixen problemes i malalties mentals, tal com ens adverteixen tants experts de Sant Joan de Déu, dels  serveis assistencials, d’altres organitzacions i de Caritas, a favor de la qual farem avui una col·lecta per recolzar la seva tasca solidària. 

Alguns em direu: que poc Nadal que fa tot això! Doncs crec que no, que la consciència que col·lectivament necessitem llum i salvació, ens fa molt més sensibles al Nadal de veritat, al que senzillament celebra el naixement del Messies esperat d’Israel. 

Però com responem a una expectativa tan gran? 

Esperem, diem i confessem que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. 

El profeta Isaïes ja va qualificar aquesta llum, esperaven un gran personatge:, Déu-heroi, Conseller prodigiós, pare per sempre, príncep de pau. Tenim la sensació que va exhaurir tots els qualificatius que tenia disponibles per descriure aquest que havia d’arribar. 

I enlloc del gran personatge va néixer un nen: per una banda, només Jesús, fill d’una família humil, de Natzaret, expulsat de tot arreu, mort com un delinqüent. Si busquéssim també una comunió amb el gran personatge, amb el Príncep i rei de la casa de David, potser esperaríem avui un gran anunci com que han inventat la solució definitiva de la malaltia, de la pobresa,…no sé, qualsevol solució ràpida, automàtica i eficient a tots els nostres problemes. Potser per vosaltres escolans, el personatge seria un heroi d’una sèrie, o d’un vídeo joc, d’aquests que fan de tot i són capaços de tot o un músic tan important com Mozart o Bach,. No ho sé. Penseu vosaltres quin seria el personatge més gran que podríeu esperar. I certament davant de tanta expectativa, que aleshores i ara només tinguem l’infant de Betlem, podria ser una decepció. 

Però Déu ho ha volgut fer d’aquesta manera. L’esperança és la pròpia humanitat. La promesa és un nen, un que ha d’esdevenir home adult. La llum i la salvació venen de la seva vida i de la seva paraula. Ell és el qui promou un regne de dret, de justícia i de pau. I només després d’haver deixat clar que aquest Regne té els seus camins de senzillesa i d’humilitat, els cristians el confessem el Messies, el Crist, el Fill de Déu, el mateix Déu fet home per nosaltres, i superem de llarg tot el que el Profeta Isaïes n’havia dit. Però tot això ve després d’haver reconegut que tot passa per ser i actuar com un home. 

Em sembla molt important i molt significatiu en aquest Nadal recuperar aquesta humanitat concreta de Jesús, en la qual Déu s’ho ha jugat tot. Contemplant el Pessebre em pregunto, què podem haver fet malament perquè un missatge tan clar, tan positiu, tan humà, tan solidari, que posa la feblesa d’un nen al centre, sigui tan poc acceptat, fins al punt de treure’n la memòria dels edificis públics amb l’excusa de la societat laica. No és un crítica. És una pregunta feta a nosaltres mateixos com a cristians. Perquè la neutralitat institucional aparta el Pessebre, la representació tradicional de la història real que hi ha al darrera de la festa de Nadal, una història que és l’exaltació més gran que es pot fer de la humanitat? Perquè no veu alguna cosa de veritat en Jesucrist i el seu Evangeli, digna de ser almenys recordada? El nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc. Tinc tot el respecte a la legitimitat de les institucions, però cal que com a cristians en siguem ben conscients i ens preguntem si hem fet poc creïble la vida i l’evangeli de Jesucrist. 

Espero que els milers de persones que estareu seguint aquesta celebració, tot i l’hora de la nit, i als quals sempre us tenim molt presents des de Montserrat,  no perdeu mai la fe en Jesús, i que en Ell, conserveu també la fe en una humanitat capaç de promoure un Regne de Déu concret, de justícia i de pau.  

El Pessebre ens fa tocar de peus a terra. Podem tenir expectatives semblants a les d’Isaïes, però Jesús i el Nadal sempre ens retorna a l’única manera segura i possible de fer les coses: a través de la humanitat, amb els seus problemes i els seus límits però també amb la seva grandesa. 

Esperem, diem i confessem com us deia que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. Ens apropem potser també aquesta nit a la nit pasqual que celebrarem d’aquí tres mesos per a continuar dient que Déu, a Nadal ha entrat a casa nostra perquè nosaltres amb Jesucrist ressuscitat, a Pasqua, puguem entrar a la casa de Déu.

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Diumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (18 de desembre de 2022)

Isaïes 7:10-14 / Romans 1:1-7 / Mateu 1:18-24

 

Som a tocar del Nadal i en aquest darrer diumenge d’Advent les lectures que la litúrgia ens proposa evoquen una notable sorpresa davant la forma com Déu actua. La gran lliçó del Nadal és que Déu respon molt de debò, molt profundament a les esperances, expectatives i anhels humans. Però la seva manera de fer-ho, el camí que escull, sempre ens sorprèn, com va sorprendre a Josep i a Maria el projecte que Déu tenia per a ells. 

El fragment evangèlic que ens acaba de ser proclamat ens explica el naixement del Messies. Es tracta d’un relat breu, que no es perd en detalls innecessaris i el seu objectiu és narrar-nos la intervenció definitiva de Déu en la història de la humanitat en la persona de Jesús, és a dir, Déu s’ha fet un de nosaltres. Una vegada més la seva intervenció fuig del que és acceptat com a “normal”. Maria, la seva mare, que tenia una promesa de matrimoni amb Josep, un descendent de la família reial de David, l’havia concebut per obra de l’Esperit Sant. 

Josep i Maria, per raó de la promesa de matrimoni eren considerats davant els seus contemporanis i davant Déu marit i muller, per això no es difícil imaginar-nos la sorpresa i l’estat d’ànim d’aquell jove que esperava amb il·lusió el moment de compartir amb la seva esposa una llar i una família. Davant aquesta situació que li resultà del tot incomprensible, essent un home bo, pensava de quina manera podia resoldre la situació sense que tingués cap conseqüència desfavorable per aquella que ell estimava de tot cor.

Un cop presa la decisió de separar-se de Maria, Déu es revela a Josep en el silenci de la nit per revelar-li el significat del que ha succeït. En el somni, l’àngel es dirigeix a Josep de forma solemne i l’anomena fill de David. Llevat d’aquest cas, només a Jesús se li atribueix aquest tractament. ¿Per què l’àngel l’anomena fill de David? Perquè tot el que li ha de comunicar només pot sentir-ho com a fill del rei David, ja que aquesta serà la clau que li aclarirà el sentit de tots els fets i de totes les paraules que vindran. Contràriament al que es podia pensar, el Messies descendent David no apareixerà enmig de les institucions de Jerusalem, sinó que sorgirà del rebrot més feble del gran rei, perquè la força de la salvació no es troba en els grans palaus sinó en l’amor senzill i ple que es pot viure a la casa d’un fuster.

El missatger de Déu parla clarament: Maria, la seva esposa ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant i cal que Josep la prengui a casa seva i quan neixi el noi li ha de posar el nom de Jesús. La imposició del nom era un dret del pare que indicava clarament el reconeixement de la seva paternitat damunt de l’infant acabat de néixer.

A la Bíblia, quan se’ns parla de somnis i d’àngels que porten missatges, acostumen a voler-nos parlar de descobertes profundes, de trobament interior amb Déu que mostra el seu camí, allò que espera de cadascú. Josep, en la foscor, en la perplexitat i la tristesa d’aquella situació que mai no hauria imaginat, entén la crida que Déu li fa. Per això un cop s’hagué despertat, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, va prendre Maria a casa seva amb tot el misteri de la seva maternitat. La pren junt amb el fill que arribarà al món tot demostrant d’aquesta manera las seva disponibilitat a allò que Déu li demanava. 

La proposta que Déu li fa canvia radicalment la seva vida com a home i com a creient. D’ara endavant la seva existència ja no serà com ell l’havia pogut preveure. La seva vida serà com Déu la volia. La vida sencera de Josep, el just, va quedar desestabilitzada a partir d’aquest moment perquè, igual com Moisès davant l’esbarzer incandescent, ha estat invitat a acostar-se al misteri de Déu fet home.

Germans, com dèiem a l’inici, estem a punt d’acabar el temps d’Advent, però encara avui, Déu ens ha adreçat a cadascun de nosaltres el seu anunci, a cadascun ens envia el seu àngel, sota signes i mediacions ben diverses i inesperades. També a nosaltres, avui, ens diu que amb la força de l’Esperit Sant són possibles aquelles coses que tenim per impossibles. Per això, ens podríem preguntar: ¿sé crear en el meu interior i en l’ambient on visc el clima adequat perquè Déu s’hi pugui fer present? ¿Confio prou en el Senyor? ¿On poso la meva confiança? 

La rutina i la mateixa experiència del que ens costa estimar als altres, de perdonar, de recomençar una relació feble, de dialogar, de ser magnànims, de treballar per la pau, de moure’ns pels qui ho necessiten, … ens poden fer desconfiar de nosaltres mateixos i de la possibilitat de canvi. Els mots claus, però, per no caure en la desconfiança són: “No tinguis por”. L’Eucaristia és el memorial de la confiança de Déu en nosaltres.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (18 de desembre de 2022)

Diumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (11 de desembre de 2022)

Isaïes 35:1-6a.10 / Jaume 5:7-10 / Mateu 11:2-11

 

Alegreu-vos sempre en el Senyor (Fil 4,4). Aquests és, germans i germanes estimats, el missatge central de la litúrgia d’avui, tercer diumenge d’advent: Alegreu-vos.

Alegreu-vos perquè el Fill de Déu es va fer home, nascut de la Verge Maria i la seva incorporació a la humanitat n’ha canviat la sort existencial i li ha obert un horitzó ple d’esperança i d’amor que respon al desig ardent del cor humà. Alegreu-vos, dons, perquè la festa de Nadal, en la qual fem memòria d’aquest naixement i ens n’és renovada la gràcia, és a prop. Déu continua compromès a favor de la humanitat.

Alegreu-vos perquè al final de la història tornarà com a jutge i com a salvador. El profeta Isaïes, a la primera lectura, anunciava ja una manera de fer del Messies que l’evangeli d’avui concreta. Joan Baptista havia predicat a la gent que es convertissin davant la imminència de la vinguda del Regne del cel en la persona del Messies. I insistia en la justícia vindicativa que posaria en pràctica. I deia: Cria d’escurçons! qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna fruits és tallat i llançat al foc (Mt 3, 7.10). La imatge que presentava era la d’un Messies rigorista, intransigent amb els pecadors. Molt probablement per això, estant ja a la presó, i sentint a dir el que feia Crist, que guaria els malalts, acollia els pecadors i menjava amb ells, va enviar –tal com ens ha dit l’evangeli- els seus deixebles a preguntar a Jesús si era ell el Messies. I Jesús els respon que és el Messies que ve a guarir, a manifestar l’amor de Déu per cada home i dona carregant-se damunt el pecat de tots. Aquest és el senyal, tal com havien dit els profetes, que el Regne és prop, que Jesús és el Messies, perquè fa que els cecs hi vegin, els invàlids caminin, els leprosos quedin purs, els sords hi sentin i els morts ressuscitin. Fa que tots els qui eren exclosos de la comunitat creient i de la societat (com ho eren tots els qui ha esmentat en la seva resposta) siguin guarits i restituïts en la seva dignitat i cridin de goig per la gràcia obtinguda. Joan esperava la justícia de Déu i, en canvi, en Jesús troba el Déu que és amor. Ja ho havia anunciat Isaïes, tal com hem sentit, quan deia: aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia […], la seva justícia és ell mateix que us ve a salvar.

Alegrem-nos, doncs, perquè Jesús és el Messies enviat per Déu i és benèvol i humil de cor (Mt 11, 29), que no acaba de trencar la canya esquerdada del qui no se’n surt de fer el bé o de tenir un cor sincer ni apaga el ble que fumeja de qui té una fe vacil·lant (cf. Mt 12, 20). Sinó que porta l’amor tendre de Déu, i invita a reposar els cansats i afeixugats (cf. Mt, 11, 28)

De tota manera, encara que Jesús ofereixi una imatge del Messies una mica diferent de la que presentava Joan Baptista en la seva predicació, el Senyor elogia el Precursor davant la gent i diu que és el més gran de tota la humanitat que ha viscut fins aquell moment i el major dels profetes. Però afegeix tot seguit que el més petit dels cristians que segueix les petjades de Jesús és més gran que Joan Baptista, perquè Joan es queda al llindar del Regne que inaugura Jesucrist i, en canvi, els deixebles de Jesús tenen, tenim!, accés als dons de la nova aliança.

Alegrem-nos, doncs, de la dignitat  de fills i filles de Déu que ens és atorgada per Jesucrist i de la salvació que portarà a la seva segona vinguda al final dels temps. Aleshores, com deia el profeta Isaïes a la primera lectura, veurem la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Les hem començades a veure per la fe en la primera vinguda humil del Fill de Déu nascut de la Verge Maria. Però vindrà en glòria i majestat a establir el seu regnat sense fi, en la justícia, en l’amor i en la pau. I respondrà als anhels més nobles i profunds del cor humà, transformant totes les coses segons els seus designis de bé i de veritat. Aleshores, una alegria eterna coronarà els caps dels redimits Aquesta esperança no és una il·lusió buida i sense cap fonament, no és una utopia. La resurrecció de Jesucrist en garanteix l’autenticitat.

Mentre arriba aquest dia, hem de tenir paciència i refermar els nostres cors, tal com recomanava sant Jaume a la segona lectura. I segons Isaïes, hem d’enrobustir les mans que es deixen caure, afermar els genolls que no s’aguanten, invitar els desesperançats i els afligits a no tenir por, perquè el Senyor tornarà.

Tornarà d’una manera gloriosa i visible, perquè d’una manera amagada als nostres sentits però reconeguda per la fe, des de la seva primera vinguda a la terra no ha deixar mai de ser el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20) que estima, guareix, invita a la conversió, perdona i salva. I es dóna com a aliment de la nostra esperança  en l’eucaristia.

Sí, alegrem-nos sempre en el Senyor que és a prop.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (11 de desembre de 2022)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor  de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp. 

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res. 

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat.  Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos! 

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant.  I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.  

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven. 

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva  presència en nosaltres. 

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada. 

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi  transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.   

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Diumenge II d’Advent (4 de desembre de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (4 de desembre de 2022)

Isaïes 11:1-10 / Romans 15:4-9 / Mateu 3:1-12

 

Avui, el profeta Isaïes ens deia que l’Esperit del Senyor reposa sobre els qui obren el seu cor als altres i d’aquesta manera pot arribar la justícia als desvalguts. Per la seva part, sant Pau ens comenta que la Paraula de Déu ens ajuda a mantenir la nostra esperança, una esperança que obre les portes, i que vol compartir amb tothom l’alegria de la fe. Un dels primers cristians, el Pastor d’Hermes, assegurava que «tot home alegre obra el bé, pensa el bé i menysprea la tristesa. Viuran en Déu els qui allunyen la tristesa i es revesteixen d’alegria». És una citació que el papa Francesc recorda, en una Carta Apostòlica sobre la Misericòrdia, perquè no ens deixem afeixugar per les dificultats i perquè sapiguem allunyar-nos de la tristesa: quan experimentem la misericòrdia, diu, sentim renéixer l’alegria dins nostre. Per això no permetem que les afliccions i preocupacions ens treguin l’alegria, sinó que l’alegria es mantingui ben arrelada en el nostre cor i ens ajudi a mirar sempre amb serenitat la vida de cada dia.

Precisament amb una actitud oberta a l’alegria podrem desfer aquelles quimeres que prometen una felicitat fàcil amb paradisos artificials i reconèixer l’alegria que es revela en el cor quan ha estat tocat per la misericòrdia. Per això, necessitem vivament l’esperança que prové de la fe en el Senyor ressuscitat. És cert, que sovint passem per proves de tota mena, però mai no hem de dubtar de la certesa que Nostre Senyor ens estima. La seva misericòrdia s’expressa també en l’afecte i en el suport que, sovint, germans, germanes, familiars i amics ens ofereixen quan venen dies més durs i difícils.

Si volem acostar-nos a Jesús mirem -tal com deia el nostre actual Sant Pare Francesc- de fer-nos pròxims als altres, perquè res no és més agradable al Pare que un detall concret de misericòrdia, un signe visible i tangible que sigui concret i pràctic. Així podem experimentar la veritat de la nostra fe i no convé tornar enrere: per això mirem d’obrir els ulls, perquè sàpiguen ajudar les persones més necessitades.

Per sort, trobem persones que miren d’ajudar contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços. Agraïm el do valuós d’aquestes persones que, davant la feblesa de la humanitat, són com una invitació a descobrir l’alegria de fer-nos propers als altres. Així obrim pas a una autèntica misericòrdia, i així experimentem com és de bo la fermesa i la bonesa de la solidaritat.

Tal com proposa el Papa Francesc, és molt important que formem sempre una cultura de misericòrdia, una cultura en la qual ningú no es miri l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan veu la necessitat que tenen els qui son també, al cap de vall, germans i germanes. El mateix Sant Pau, en la carta als Gàlates, deia que «ens van demanar que ens recordéssim dels pobres, cosa que hem procurat de complir» (Ga 2,10).

És ben necessari, doncs, un temps de misericòrdia per a tots i totes, tenint en compte que Déu mateix i la Mare de Déu ens fan sentir la seva tendresa. Podem dir que participem en un temps de misericòrdia, perquè també els més febles i indefensos puguin ser germans i germanes que també tenen les seves necessitats. Formem sempre, doncs, un temps de misericòrdia, tal com ho proposa el Papa Francesc, quan desitja que els pobres sentin una mirada respectuosa i atenta. Per això, necessitem vèncer la indiferència, i hem d’ajudar-nos per aconseguir per tothom el que és essencial en la vida.

Tal com ho vivim ara, la celebració de la misericòrdia de Déu culmina en el sacrifici eucarístic, memorial del misteri pasqual de Crist, del qual brolla la salvació per a cada persona, i per al món sencer. És per això que cada moment de la celebració de l’eucaristia ens acosta a la misericòrdia de Déu. També demanem que la presència de la Mare de Déu arribi a tothom, tal com ho proposa el Sant Pare Francesc, que desitja que la Mare de Déu, amb la seva Misericòrdia doni a tothom el seu ajut i ens ajudi a seguir Jesús, que és per a tothom un testimoni constant de la misericòrdia de Déu. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (4 de desembre de 2022)

Diumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (27 de novembre de 2022)

Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Sant Atanasi d’Alexandria, un gran pare de l’Església del segle IV, ens parla del Crist com de «la Paraula que ve del silenci». Així doncs, si volem posar-nos a l’espera del Senyor, ho hem de fer des del silenci. Aquesta és la primera invitació que l’Església ens fa avui diumenge, en què comencem l’Advent i iniciem la nostra preparació per a contemplar el gran misteri de l’Encarnació del Verb. El silenci. Però, què és el silenci? Com l’hem d’entendre?

Per aprofundir-hi una mica més, podem veure que els grans moments de la història de la salvació ocorren en silenci. Hi havia aquell silenci d’abans de la creació, quan les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. En el moment del naixement de Crist, quan un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa. El silenci al Gòlgota en el moment de la mort de Jesús, quan s’hi estengué una gran foscor. I el gran silenci del sepulcre buit on fou dipositat el cos de Jesús després de ser crucificat.

És un silenci, doncs, que no és buit sinó que és fèrtil i fecund. És el silenci que prepara l’obra de Déu, que embolcalla l’actuació de Déu en el món. És també el silenci del nostre temps. Podríem pensar que Déu no ens parla, que el Senyor no hi és. Quantes vegades voldríem sentir més clarament la veu de Déu? Quantes vegades creiem que la nostra pregària queda sense resposta? Quantes vegades pensem que el Senyor ja no està amb nosaltres? Però res més lluny de la realitat: el silenci de Déu mostra la seva presència i ens prepara per a una nova creació, un nova vida on ja no hi haurà més sofriment, ni plors, ni llàgrimes.

El silenci de Déu, en el qual hem d’entrar per esperar la seva vinguda no és passivitat o inacció. Les lectures d’avui ens prevenen d’aquest perill. La carta als Romans ens diu de manera ben clara: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». No es refereix aquí al son del cansament sinó que ens adverteix de no adormir-nos a la vida, perquè mentre dormim, la vida passa, s’escola i se’ns escapa de les mans. És el mateix que vol dir l’evangeli de sant Lluc que quan ens ha proclamat: «No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué a tots». No s’havien adonat de res. És així com volem passar la vida? Volem arribar al final dels nostres dies i adonar-nos que no ens n’havíem adonat de res?

El nostre món contemporani no ens ajuda gaire a endinsar-nos en aquest silenci de Déu. Vivim a gran velocitat i el temps de pensar i pregar s’esvaeix com el fum. Passem hores i hores enganxats als diferents tipus de pantalles que la societat tecnificada ens ofereix i quan aixequem la vista veiem que el món ja ha canviat. Víktor Frankl, psiquiatre vienès supervivent d’Auschwitz, deia amb ironia parlant del món modern: «No tenen ni idea d’allà on van, però mira com corren». No es tracta de renunciar a la nostra època, aquesta és tan bona o dolenta com ho han sigut totes les altres. Es tracta de no adormir-nos, d’aixecar-nos, d’adonar-nos del que ens passa pel davant.

El silenci de Déu no és tampoc una simple absència de paraules. El silenci de Déu ens porta, precisament, aquell qui és la Paraula, el Crist. L’Advent ha de ser el temps propici per vetllar a l’espera d’aquesta Paraula, per a preparar-nos per a la vinguda del Senyor que s’ha fet un com nosaltres. Déu-és-amb-nosaltres, aquest és el gran títol cristològic del Nadal. Comencem ara a albirar que no estem sols, que Déu ha volgut fer-se home per solidaritzar-se amb nosaltres i caminar al nostre costat. És la gran esperança amb què hem de viure l’Advent: el Senyor ve al nostre encontre, el Senyor ve a buscar-nos. I no hem de tenir por. No patim si som l’ovella que s’ha perdut: per més lluny que estigui, serà aquesta la primera que rescatarà.

Crist és la Paraula que ve del silenci. Tots nosaltres també venim del silenci i anem cap al silenci. El silenci del que venim ens és desconegut però no serà igual que el silenci cap al qual pelegrinem. Gràcies al Crist, caminem cap al gran misteri de la vida, de la felicitat, de la joia. Ens dirigim cap a l’eterna presència del Déu que és amor. La nostra pàtria és aquella on el silenci es converteix en un cant esclatant d’alegria perenne.

«Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Despertem-nos i aixequem-nos ja, obrim bé els ulls per veure el Crist que passa per la nostra vida. Endinsem-nos en el misteri de l’Advent i comencem a pregustar ja la vida que ens dona aquell qui és la Paraula i l’Amor etern. Sant Advent a tothom!

 

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (27 de novembre de 2022)

Solemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (20 de novembre de 2022)

2 Samuel 5:1-3 / Colossencs 1:12-20 / Lluc 23:35-43

 

El darrer diumenge de l´any litúrgic està dedicat a la contemplació del misteri de Crist, Rei de l´Univers. Aquesta solemnitat és el compendi de tot el camí espiritual fet al llarg de  l’any litúrgic a través dels diferents moments, temps, celebracions, festes i aniversaris. Tot convergeix cap a un punt lluminós i clar per a tots els que ens reconeixem com a cristians. Aquest punt és la glòria i la llum de la Creu de Jesús.

Celebrar Crist Rei contemplant-lo en el moment en què és clavat en una creu, insultat, moribund, privat de la seva dignitat suscita sorpresa i perplexitat, no només als antics sinó també a nosaltres avui. Quin rei tan absurd! Serà aquest el regne del cel i aquest l’estil del Regne de Déu?

Una reialesa, doncs, veritablement diferent de la que ens proposa el món, feta d’interès i protagonisme. Una reialesa que, en canvi, es converteix en servei, perquè com diu el mateix Jesús: Vinc enmig vostre, com qui serveix. En el fons esperem un altre tipus de rei. Un rei que sigui una projecció del nostre afany de poder i grandesa. Si Déu fos així, estaria permès intentar ser-ho. Però Déu és exactament el contrari. 

A la creu, veiem qui és realment Déu, i hem de triar: seguir projectant els nostres propis esquemes i expectatives en Déu, esperant que sigui i faci el que nosaltres volem que faci (com ha fet gairebé tothom, inclòs el mal lladre); o deixar purificar les nostres idees i el cor per la seva crucifixió, fent un acte de reconeixement i confiança com el bon lladre: encomanant-nos a Ell, obrint-nos a la seva gràcia. 

El mal lladre que recorda a Jesús que si fos rei hauria de salvar-se a si mateix –i salvar-los a ells– no és tan diferent de nosaltres quan ens veiem aclaparats per les dificultats de la vida, fins i tot les més dures, i preguem a Déu que ens guareixi, que ens ajudi a aprovar un examen, que eviti que perdem la feina. Sí, nosaltres també, en el fons, pensem com aquest criminal i entenem que potser no és tan dolent com moltes vegades ho considerem. En canvi, la reialesa de Jesús és proclamada per l’altre lladre que reconeix la seva innocència: és aquesta mateixa innocència la que el declara rei i manifesta la reialesa de Crist.

El bon lladre no demana que Jesús l’alliberi, que el vengi o que resolgui “màgicament” els seus problemes. No. Sap que mereix aquesta condemna. Accepta aquest patiment, confiant-se serenament a Jesús. El lladre veu en aquest home mansuet, injustament sacrificat, que continua resant el Pare i intercedint pels seus botxins, el veritable Rei.

Què transforma la creu del lladre en salvació? Obrir-se a Crist. La creu es converteix en un camí cap al cel quan la portem amb Ell, lliurant-nos a Ell i als altres. Jesús no treu la creu, sinó que la transforma en un instrument d’amor; no dóna solucions fàcils al patiment, sinó que es fa present en el patiment convertint-lo en camí cap al Regne. Només aquest Rei sap transformar la nostra vida, només aquest Rei obre de bat a bat la porta al Pare, només aquest Rei és capaç de transformar la nostra vida en un regal d’amor.

Sí, confessem que Jesús és el Rei. “Rei” amb majúscules. Ningú no pot estar a l’alçada de la seva reialesa. El Regne de Jesús no és d’aquest món. És un Regne on s’entra per la conversió i el reconeixement. Un Regne de veritat i vida, un Regne de santedat i gràcia, un Regne de justícia, amor i pau. Un Regne que surt de la sang i l’aigua que van brollar del costat de Jesucrist.

Germanes i germans, avui celebrem Crist Rei i podem dir que Jesús sí que va ser rei: té un Regne. Però el seu Regne està totalment en desacord amb qualsevol mostra de poder en aquest món. El poder de la reialesa de Jesús és el poder d’estimar i, per tant, de salvar, perquè l’amor salva l’estimat si es deixa estimar. Estimar és donar, i el dolor i la mort propera no impedeixen que Jesús exerceixi la seva reialesa donant el paradís a l’home que és al seu costat i també a tots nosaltres si ens obrim a Ell. 

Els seus deixebles tenim la gran oportunitat de rebre el mateix poder d’estimar com Déu estima. Experimentem ja el Regne amb santedat, i donem testimoni d’Ell amb la caritat que autentifica la fe i l’esperança.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Diumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Homilia de Mns. Javier Vilanova, Bisbe Auxiliar de Barcelona (13 de novembre de 2022)

Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19

 

https://youtube.com/watch?v=QA263X-FR9k

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

 

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit. 

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

https://youtube.com/watch?v=7FJezjceMYs

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2022)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Joan 12:23-28

 

Vivim estimats germans i germanes en un món molt entretingut. Hi ha qui es preocupa molt que no ens avorrim i proposa constantment tota mena de diversions. Fins i tot s’utilitza aquesta idea de la diversió contínua per a fer propaganda. Recordo haver escoltat una vegada l’anunci d’un creuer que oferia vint i quatre hores seguides d’entreteniment. Sincerament vaig pensar que seria el darrer lloc del món on aniria a passar unes vacances. Aquests trets de la nostra cultura contemporània van normalment del bracet d’una visió de la vida a molt curt termini, en la qual costen els projectes vitals, les propostes que podrien arribar a donar sentit a tota l’existència. Els cristians, respectant la llibertat de cadascú, hem de dir  que el nostre punt de vista sobre la vida inclou alguna cosa més que la diversió. 

En l’Antic i en el Nou Testaments, sempre hi trobem la descripció d’una realitat que potser no és tan divertida, però que és real, que és autèntica, que explica molt millor allò que vivim. En les lectures d’avui, aquest punt de realisme l’hem tingut molt clar: 

Així el llibre de les Lamentacions ens deia: 

La meva ànima viu lluny del benestar

El record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina.

Com més penso i ho medito, més em replego sobre meu.

Penso que en la vida de les persones  hi ha moments on aquestes frases o algunes de semblants, o aquelles que cadascú vulgui formular per expressar-se, són més adequades per a descriure allò que vivim, que tota la resta de paraules buides que se’ns ofereixen per a oblidar-nos de qui som, d’on som i d’on anem. L’espiritualitat bíblica permet identificar totes les dificultats de la nostra existència i de les del món. La Paraula de Déu no ha passat de moda per més antiga que sigui.  

Però mai no ens quedem aquí. És bonic que la saviesa de l’Antic Testament, en aquest llibre de les Lamentacions, en els Salms i en tants altres testimonis, no es quedi aquí. Passem per la pena però no ens hi quedem. Enmig de tot això, hi ha sempre Déu que és una finestra al futur. 

Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança. 

Déu ens proposa un horitzó diferent: La salvació. A vegades em sembla intuir que darrera de tota aquesta saturació d’entreteniment contemporani hi ha una actitud molt bàsica: no fer-nos conscients que a part de divertir-nos també necessitem Déu i la seva salvació i que segurament hem posat al seu lloc moltes coses, moltes plataformes, molta música, molts videojocs, molt de mòbil i tot el que vulgueu i el que vindrà, que no podem ni imaginar; i així ens anem entretenint.  El fragment que hem llegit del llibre de les Lamentacions  acabava dient-nos en canvi:

És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor. 

Esperar silenciosament. Em sembla una frase quasi revolucionària en el mon que vivim. Esperar perquè no tot s’aconsegueix ja. I fer-ho silenciosament. Hi ha en aquesta frase un matís molt bonic de profunditat, de fer-nos conscients de la salvació d’una manera contemplativa, sabent que ens cal un camí pacient i una actitud recollida per anar sabent què és per a cadascú de nosaltres aquesta salvació. 

Penso en vosaltres escolans, que teniu cada dia un exemple breu d’aquesta actitud quan espereu silenciosament per sortir a cantar. Podríeu agafar-ho com una actitud per la vida. Especialment pels moments que tingueu alguna dificultat i pensar en aquests moments de silenci i de preparació abans de la Salve. No són sempre moments fàcils com sabem els qui hi hem estat, però van bé. Ho sabeu. Vosaltres tindreu almenys un referent de què vol dir el silenci. En aquesta homilia no estic criticant que en la vida hi hagi diversió ni totes les maneres modernes de divertir-se. Estic criticant que a vegades no hi hagi temps o ideals per a quasi res més. Guardeu-vos la vostra experiència a l’escolania com una experiència d’una vida aprofitada al màxim. 

Avui commemorem els Fidels Difunts. La mort enforteix una visió total sobre la vida. 

La nostra mort ens fa pensar en el final i per tant en tota la vida, tant la passada com la futura.  

La mort dels altres ens permet veure què els hi ha passat, en les seves de vides. 

No diré que la mort no faci respecte, però estic convençut que tenir-la present, cadascú segons pertoqui a la seva edat, pot portar-nos a una consciència més plena de tot el que fem. És una idea que trobem també ben sovint en la nostra Regla Benedictina, on se’ns demana que la tinguem present cada dia. 

Avui commemorem els Fidels Difunts, però no estem celebrant la mort, sinó la vida.  I si fins aquí, el que he intentat dir té una saviesa, ens falta el segell que ho confirma tot. La història de Jesús de Natzaret, especialment la seva Passió, mort i resurrecció, que són l’exemple més clar d’espera silenciosa a través de la mort en la salvació de Déu. Hem escoltat a l’Evangeli Jesús dient: 

Què he de dir: Pare Salveu-me d’aquesta hora? No. És per a arribar a aquesta hora que he vingut. Tampoc Ell no es va estalviar cap foscor,  però no s’hi va quedar.

Amb la seva resurrecció, la vida fou més poderosa que la mort i així ens deixà a tots l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. Per això celebrem la vida, la de Jesucrist ressuscitat com un fet fonamental de la fe, la dels nostres germans i germanes difunts com una esperança sòlida, que recolza en la bondat de les seves vides, en la capacitat d’haver seguit aquests preceptes tan senzills de l’evangeli d’avui: que el gra de blat mori, que puguem donar la vida per seguir el Senyor, per arribar a una  eternitat, a un cel que  només la misericòrdia de Déu garanteix. Celebrem finalment  la nostra vida com un camí que s’ha de dirigir i inspirar per aquest evangeli, del qual donen testimoni  Tots els sants de Déu que celebràvem ahir. 

En Jesucrist Déu s’ha fet solidari de tota la humanitat. S’ha fet solidari de les tragèdies personals i col·lectives, de les naturals i de les provocades, i les ha vençudes. Tot allò que és destrucció i mort no ha pogut amb la capacitat de ser i de viure de la Creació que té darrere la força de Déu. 

Aquesta esperança de ressuscitar amb Jesucrist i de seguir-lo fidelment durant els dies de les seves vides, guià els dos germans de la nostra comunitat, el germà Martí Sas i Massip  i el Pare Josep Massot i Muntaner que moriren aquest any amb pocs dies de diferència la darrera setmana d’abril. Els recordem amb estimació i esperança, agraint també totes les seves qualitats i el llegat material i espiritual que ens han deixat. Ens fem així solidaris de les seves vides i de les seves morts, que també nosaltres vivim i viurem. 

Avui també, recordant els nostres germans difunts, podem pensar que el Senyor és a prop de tots els qui patiu o esteu tristos perquè heu perdut algú estimat i el recordeu. Voldríem assegurar-vos la nostra pregària i el nostre record des de Montserrat. Sabem que sou sovint amb els monjos, en les nostres celebracions. Percebo que aquesta experiència compartida de la mort propera i l’esperança també comuna de la resurrecció ens agermanen més que mai.  

Celebrem doncs avui el Senyor de la vida, el Senyor que ens espera al final de la història, la nostra i la de tot el món, Jesucrist Ressuscitat, que es tornarà a fer present en la taula de l’eucaristia, on la seva solidaritat amb la humanitat ens permet la comunió amb Ell, entre nosaltres i amb tota l’Església del Cel.  

 

https://youtube.com/watch?v=a8WsqXYJmok

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen: 

Li ha posat els fonament dins els mars 

I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)

Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn.  La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final. 

I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”. 

Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat? 

Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.

I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia,  ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor.  Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.  

L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet,  aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat. 

Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu. 

Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques: 

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,

que no confia en els déus falsos. 

Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa.  Tot i que la frase  va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions. 

Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana. 

I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. 

D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el 

Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.

Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti. 

I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va

Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit. 

En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat. 

La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom.  I això mateix en fa una santedat anònima.  Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni  sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli. 

A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra. 

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Diumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Francesc Conesa, Bisbe de Solsona (30 d’octubre de 2022)

Saviesa 11:23-12:2 / 2 Tessalonicencs 1:11-2:2 / Lluc 19:1-10

 

Pel camí cap a Jerusalem, Jesús arriba a la ciutat de Jericó, on es troba amb Zaqueu, el cap dels publicans d’aquella ciutat. Meditar en aquesta trobada ens ajuda a comprendre quina és la missió de Jesús i també la nostra com a comunitat de deixebles seus, com a Església.

1.- Jesús cerca el pecador

La narració de l’Evangeli posa l’accent en què Jesús cerca aquells que senten la necessitat de ser salvats. No pot oferir la salvació als qui ja es consideren bons i justos, sinó als qui, com Zaqueu, saben que obren malament i necessiten, per tant, la seva misericòrdia i amor.

Amb molta freqüència veiem als Evangelis Jesús acostar-se a tots els qui eren considerats dolents, pecadors, heretges, impurs per oferir-los el missatge de l’amor incondicional del Pare. Per això el veiem tractar amb els cobradors de impostos, les prostitutes, amb una adúltera o amb la dona de Samaria. Ell “ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. En canvi, Jesús no pot suportar l’actitud dels qui, com els fariseus i els mestres de la llei, creuen que ja són bons i no necessiten Déu.

Zaqueu era un home que tenia una conducta equivocada i que se sentia insatisfet per això. Com a publicà, extorsionava amb impostos el poble, cobrant moltes vegades de més i oprimint els més pobres. Tenia per això molt mala fama en el poble. Cap persona honrada de Jericó no s’hauria atrevit a conversar amb ell en públic. Però aquell home no estava a gust amb la vida; tenia desig d’alguna cosa més. Un dia va sentir dir que el Mestre de Galilea venia al seu poble i, malgrat la multitud que es va aplegar i les dificultats, va trobar un lloc per veure Jesús.

El més sorprenent és que és Jesús qui s’avança. És Ell, el Mestre, qui es vol trobar amb Zaqueu, amb les seves cerques, les seves inquietuds i desitjos. I es convida a dinar a casa seva. A l’època de Jesús, asseure’s a menjar amb algú era una cosa especial: expressava desitjos de comunió amb aquella persona, la seva voluntat de compartir amb ella no només el menjar, sinó també l’amistat. Per això Jesús és criticat amb duresa per la gent del poble. No comprenen que una persona santa, un Rabbí, s’asseguia taula d’un indesitjable i pocavergonya com Zaqueu.

Però aquell menjar va suposar per a Zaqueu un canvi radical. Ningú no pot entrar en comunió amb Jesús sense ser transformat. Menjar amb el Profeta de Natzaret, acollir-lo a casa, compartir el menjar amb Ell, té conseqüències. Zaqueu va ser transformat i, per això, va decidir repartir els seus béns i restituir especialment aquelles persones a qui havia estafat.

Aleshores Jesús pot dir ple de goig que la salvació de Déu ha arribat. M’imagino l’aspecte de Jesús davant les paraules de Zaqueu. Aquell home havia trobat allò que buscava, que no eren béns materials, sinó claus per viure i ser feliç. Havia sentit, sobretot, l’amor immens de Jesús i, per això, no va tenir objeccions a canviar la seva conducta equivocada. Jesús degué mirar-lo amb un afecte extraordinari quan va dir ben fort, perquè tots se n’assabentessin: aquest home també és fill d’Abraham; és a dir, també Zaqueu és un home que s’ha deixat portar per la fe.

2.- L’Església, a la recerca de l’home perdut

Nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de mantenir la mateixa actitud del nostre Mestre. Ell ens va deixar l’encàrrec de perllongar la seva missió. Per això hi ha l’Església; aquest és el sentit de cada comunitat cristiana: ser signe de Jesucrist i fer possible la seva presència al món.

Per això, la nostra actitud ha de ser la de Jesús. Existim per portar la bona notícia de la salvació a l’home perdut. Hi ha moltes persones molt segures de si mateixes, que pensen haver aconseguit la salvació a través de la ciència, la medicina o els béns que han acumulat. És molt difícil parlar-los d’un Salvador. Però també hi ha moltes persones que, com Zaqueu, són cercadors. Alguns tenen béns, però volen alguna cosa més. Altres tenen necessitats bàsiques d’aliment, afecte o amistat. Per a tots ells existim com a comunitat.

Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa. No hem d’esperar que aquestes persones vinguin a nosaltres, sinó sortir nosaltres a buscar-les, i alçar els ulls com Jesús per trobar-les damunt una figuera o allà on els hagi portat la vida. Igual que va fer Jesús, ens hem de posar en camí per cridar a la salvació, per oferir a aquests homes i dones un sentit per a la seva vida.

La nostra meta és conduir-los a la trobada amb Jesucrist; ajudar-los a que Jesús mateix entri a casa seva i s’assegui a taula amb ells. No som nosaltres els qui transformem les persones; no és l’Església qui pot guarir. L´Església –les nostres comunitats- són l´espai per facilitar la trobada amb l´únic Salvador; l’Església és la sala on l’home d’avui pot trobar Jesucrist, si vol. El primer es estimar-los, como Jesús; fer-los sentir que son amats pel Pare del cel.

Nosaltres no hem de tenir por de convidar tothom a entrar a la sala. No tinguem por de ser criticats per deixar que tots entrin, per facilitar a tothom la trobada amb el Mestre.

És Ell, Jesús de Natzaret, el que vol continuar trobant-se amb els homes i dones d’avui. Nosaltres només som els seus servents, els seus criats. Jesús vol compartir la seva amistat amb tots els homes i nosaltres, com a comunitat seva, som el lloc per facilitar aquesta trobada, que transforma completament la persona.

Com a Església hem de sentir la crida a posar-nos en sortida, per buscar els Zaqueus dels nostres dies, tots aquells que busquen en la foscor, per conduir-los a Crist. Tant de bo nosaltres puguem repetir moltes persones: també tu ets fill d’Abraham; també tu ets estimat per Déu i has estat salvat.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18  /  Lluc 18:9-14

 

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal?  Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu  feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia  vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre  capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

 

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots.  I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços. 

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors    

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat    

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa 

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.  

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada. 

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist  de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort. 

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres? 

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples. 

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida. 

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible. 

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians. 

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir: 

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.  

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.  

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)