Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (20 setembre 2020)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20c-24.27a / Mateu 20:1-16a

 

Alguns evangelis són, estimats germans i germanes, difícils d’acceptar per la raresa del que expliquen de Déu. La discriminació positiva que el propietari, representant Déu Pare, fa dels treballadors que han treballat menys i que cobren el mateix, ens trenca massa els esquemes. Trenca un dels principis de la nostra societat occidental fonamentada en el dret romà que tenia com una de les seves tres màximes la frase: Suum quique tribuere: és a dir donar a cadascú el que li toca. Entenem així la justícia. Qui accepta avui treballar igual i guanyar menys? Quin sindicat ho acceptaria o quin empresari s’atreviria a fer-ho?

Què vol dir aquesta generositat de Déu independent del nostre esforç? Ens escaparem de buscar-hi tot el sentit?

Direm que el mateix evangeli ens diu que aquestes idees serveixen per a descriure el Regne del Cel, per tant quelcom que es mou en un altre ambient diferent del nostre de cada dia?

Direm que Déu pot ser així de generós perquè coneix la veritat de cada persona, de cada situació però que nosaltres en la vida de cada dia, hem de trobar l’equilibri perquè tot és molt ambigu…, que ja ho deia el mateix profeta Isaïes, els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Direm que la frase final: És que no puc fer el vull a casa meva?, és ingènua i potser servia per als propietaris d’abans del contracte social que fa que ens donem infinitat de lleis i regles que precisament no ens deixen fer el que volem ni a casa nostra?

Totes aquestes raons poden ser instruments de supervivència, però em sembla que Déu i la realitat del Regne tal com ens el presenta l’Evangeli, són per il·luminar aquest món i no un altre de paral·lel i que podem donar excuses i perdre’ns en justificacions infinites, però no li traurem res a la radicalitat de l’evangeli per molt que ens costi.

L’evangeli d’avui ens presenta primer un Déu que crida a tothom. Fins als desvagats. Aquest juliol quan escoltava parlar de com en els pobles del Segrià de matinada es contracta els temporers, mirant les seves qualitats, pensava en aquest Evangeli i em deia: Déu els voldria tots.

Però a més, ens presenta un Déu gratuït. No ens diu res de mèrits especials, de necessitats extres dels treballadors de darrera hora afavorits amb una paga igual que els de la primera. Em sembla que ho fa així, per centrar-se totalment en Déu: a explicar una generositat i una naturalesa de Déu que escapa qualsevol càlcul, qualsevol reciprocitat, qualsevol justícia humana…

Quin sentit té això a les nostres vides? A vegades tinc la impressió que ens costa molt acceptar les idees radicals de l’evangeli aplicades a Déu i en canvi acceptem utopies i heroïcitats tan o més grans amb molta més facilitat… sembla que ens creguem, dels homes i de les dones, possibilitats que no ens creiem de Déu ni de nosaltres mateixos.

O, és que potser no hi ha en el nostre món, molts exemples d’amor fora dels càlculs, dintre i fora de l’Església?

La idea d’un Regne dels cels on el mínim és la justícia, perquè el propietari en l’evangeli d’avui no trenca cap paraula ni cap pacte, i el màxim és la generositat fora mida, és una utopia, la utopia de Déu. Pels cristians, la més gran que existeix. Totes les utopies, com les estrelles, són inabastables però serveixen per il·luminar, guiar i inspirar la nostra vida i per tant la generositat de Déu també ha de servir per això. Per inspirar la nostra acció una mica més enllà dels càlculs, per no comptar sempre què ens han fet i què retornarem nosaltres…una tendència molt humana i molt poc evangèlica.

Però la radicalitat de l’Evangeli, la radicalitat de l’amor practicat amb la mateixa mesura de Déu no és un idealisme que ens ha d’angoixar perquè sempre tenim al davant la seva impossibilitat. No és un idealisme paralitzador, un idealisme inabastable. En la seva saviesa infinita, Déu sap de què som capaços i no pensa en superhomes o superdones. Sap que els seus camins no són els nostres, però ens convida sempre a la conversió, amb una paciència infinita, generós a perdonar. Res de paràlisi: estímul a estimar en tota situació, en l’horitzó de l’acompliment final de l’amor en la vida eterna.

Les situacions difícils han estat sempre personalment i col·lectiva moment de canvi, de gràcia, de creixement si les hem viscut en l’esperit de la conversió i del retorn a un món just, i més enllà de just. Tant de bo la pandèmia i totes les seves conseqüències ens porti, amb el seu sofriment real i innegable per a tanta gent a aquesta conversió.

Donar, estimar, perdonar són les mostres més grans de la generositat i de la llibertat de Déu. Que l’eucaristia d’avui sigui una crida a de Déu a ser lliures i a estimar amb una llibertat i un amor igual als seus.

Anton GordilloDiumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)
Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Anton GordilloDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)
Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 setembre 2020)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança, deia el salmista. Era, germanes i germans, un salm responsorial molt curt, però d’una gran profunditat i d’un contingut que abasta molts segles d’història. El salmista hi manifesta la seva confiança en l’amor de Déu, i aquesta confiança es transforma en alegria per la salvació que li és promesa i, també, en lloança a Déu pels seus beneficis.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Era la confiança que nodria l’esperança de la resta fidel del poble de l’Antic Testament i li infonia alegria per la salvació que el Senyor enviaria. Se sabia dipositària de les promeses messiàniques i esperava. Darrere cada nom que hem escoltat de la genealogia, hi ha una història que parteix d’Abraham, i enmig de llums i d’ombres –potser més d’ombres que de llums-, arriba fins a Jesús, nascut de Maria. És una història teixida de fidelitats, de febleses i de pecats, però sobretot de fidelitat per part de Déu a les seves promeses. Durant segles, no se’n veia l’acompliment. Però els homes i dones de fe tenien plena confiança en què Déu no els deixaria confosos. Esperaven que arribaria el dia en el qual es complirien aquelles paraules del profeta: consoleu el meu poble… digueu-li que s‘ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa (Is 40, 1-2). Esperaven que es farien realitat allò que Déu havia dit a David: posaré en el teu lloc un del teu llinatge […]; el teu casal i la teva reialesa es perpetuaran […]; el teu tron es mantindrà per sempre (2Sa 7, 12-16). Ho esperaven fins i tot quan, a causa de la deportació a Babilònia (que era el període que comprenia l’últim tram de la genealogia que hem escoltat), la dinastia de David semblava extingida per sempre i humanament no hi havia cap esperança que fos restablerta. La resta fidel del poble, però, continuava confiant i creient en la paraula divina i esperava que arribés el moment en el qual s’acompliria aquella profecia que deia: la noia tindrà un fill i li posaran Emmanuel (Is 7, 14).

Enmig de la llarga nit de segles que va des d’Abraham fins a Josep, el fuster de Natzaret, hi hagueren homes i dones fidels que vivien amb esperança, fins que arribà el moment de gràcia esperat i nasqué Santa Maria, la que seria esposa de Josep i de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies, com deia el final de la genealogia. Ella és la mare de la qual parlava, també, la profecia de Miquees que hem escoltat a la primera lectura. En ella es fa realitat, tal com hem escoltat a l’evangeli, allò de la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. En Maria, doncs, comencen a tenir acompliment les promeses. Les fetes a Abraham sobre la descendència que tindria i que seria benedicció per a tothom (cf. Gn 12, 1-3.7). I les fetes a David dient que el seu tron perduraria per sempre (cf. Ps 131, 11-12). Totes dues es compleixen plenament en Jesús, el Messies fill de Maria.

Per això l’Església, estesa d’orient a occident, celebra amb tant de goig la solemnitat d’avui. El naixement de Santa Maria anuncia el de Jesús. Ella, petit infant en bolquers, és com l’aurora que precedeix la vinguda del sol, d’aquell Sol, Jesucrist, vingut del cel per il·luminar, guarir i salvar tothom. (cf. Lc 1, 78).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Aquestes paraules expressen, també, la vivència espiritual de Maria al llarg de la seva vida. Tal com veiem en el Magníficat i cantàvem en el salm, ella aclamà el Senyor, plena de goig (Is 61, 10); el seu cor s’alegrava perquè es veia salvada en considerar les meravelles que Déu obrava en ella i a través d’ella a favor de tot el poble creient, a favor de tota la humanitat (cf. Lc 1, 47-55). La més gran de les quals era l’encarnació del Fill de Déu en les seves entranyes per ser el salvador del món. No tot van ser moments de llum en la vida de la Verge Maria; hi hagueren situacions de dolor i de fosca en els quals una espasa li traspassava l’ànima (cf. Lc 2, 35), però com la resta fidel d’Israel i d’una manera encara més gran, ella continuava creient, continuava esperant, continuava fiant-se de les promeses de Déu, continuava estimant i servint. Així es donava generosament al Déu que l’havia escollida i l’estimava tendrament, i es lliurava als altres a imitació de Déu que es donava i es dóna a la humanitat. Maria ens ensenya a veure la història humana, també la nostra, tota traspassada per l’amor de Déu, de generació en generació i ens fa entendre la fidelitat de Déu a la promesa feta a Abraham i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1, 50.55).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Els cristians sabem com la humanitat entera és estimada per Déu perquè Jesucrist, el Fill de Maria, ens ho ha mostrat. I per això aclamem el Senyor plens de goig. Sabem, també, que el període de la història que ens toca de viure és continuació de la història de salvació que ja travessava invisiblement les generacions de les quals ens ha parlat l’evangeli de la genealogia. Les promeses fetes als patriarques i a David es compleixen en el Crist i en l’Església, que és el gran poble en què Déu havia dit que es convertiria la descendència d’Abraham i que seria portador de benedicció per tota la humanitat (cf. Gn 12, 2). Vivim en continuïtat amb la història de la primera aliança, però, amb una particularitat molt gran: Jesucrist, el ressuscitat, fa camí al nostre costat, és cada dia l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20). Això ens ha d’infondre confiança en totes les circumstàncies de la nostra vida i ens ha d’acompanyar sempre. Déu continua el seu projecte a favor de la humanitat, d’una manera imperceptible però eficaç, sempre segons el seu pla d’amor. Tot amb tot, per dur-lo a terme, aquest projecte, compta amb la col·laboració de tots els homes i dones de bona voluntat. Per això, ens toca aportar esperança i compromís en la tasca de construir cada dia la societat. Vivim temps difícils a causa de la pandèmia i de les seves conseqüències negatives a nivell de salut, sanitari, social i econòmic. Situacions difícils també a causa d’altres problemes a nivell mundial, estatal i a nivell de Catalunya. I no hem d’oblidar que en el món continua el drama dels refugiats, de la violència, dels odis, de la fam.

Com a cristians ens toca ser “hospital de campanya”, segons l’expressió tan significativa del Papa Francesc. És a dir, hem d’acollir, de donar suport, d’ajudar a guarir ferides, de ser solidaris a nivell social i econòmic. I ens toca ser constructors de ponts, per superar enfrontaments i incomprensions i afavorir un diàleg respectuós de la manera de pensar de cadascú, que sigui constructiu per tal d’afavorir el bé comú en els grans reptes que tenim plantejats. Estem en vigílies de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i hem de pregar i treballar perquè es trobi una sortida justa a la situació actual del nostre País. Hi ajudaria poder revisar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. L’Eucaristia ens renova l’amor que Déu ens té i ens infon confiança per continuar treballant en bé dels altres tot construint el Regne de Jesucrist, com ho va fer la Mare de Déu. Els cristians sabem que les dificultats i els sofriments actuals són dolors de part per l’infantament del món nou en el regnat de Jesucrist (cf. Rm 8, 18-23). Amb Maria aclamem el Senyor plens de goig i agraïm els seus favors.

Anton GordilloNativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)
Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (6 setembre 2020)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Estimats germans i germanes,

¿Hi heu pensat mai en el bé immens que representa per a nosaltres el fet que l’Església estigui formada també de pecadors, o millor encara: que la formem persones en les quals el bé coexisteix amb el mal, el pecat amb la gràcia, la generositat amb l’egoisme, la nitidesa amb la brutícia? ¿No us faria basarda una Església que a la terra pretengués de ser no la comunitat dels creients sinó la penya dels creguts, el racó dels bons, dels purs, on no caldria ni perdonar ni rebre el perdó, on Déu hi hauria d’entrar de puntetes quan volgués demostrar que estima infinitament? Però no: Per sort, l’Església no és ni la cleda dels perfectes ni un cor d’àngels endormiscats. És una família, en la qual avui caic jo i tu demà, on avui jo et faig costat i tu demà passat m’hauràs de donar la mà, on sobretot i gràcies a Déu les caigudes no són irreparables ni els enfonsaments catastròfics. La grandesa de l’Església, el fonament de l’alegria dels qui en formem part rau en la misericòrdia incorregible de Déu, per al qual sempre hi ha quelcom a fer –i molt– en bé dels qui estima.

No tot s’acaba aquí. Suposem que l’Església fos un espai de perdó i d’avinença, on, però, per no restar desvagats, cadascun de nosaltres hauria d’observar si la bondat de Déu es vessa primer al veí que a mi, o a l’inrevés; en aquest cas, a tot estirar, podríem comunicar-nos les vivències de pecat i de perdó, però sempre, davant la infinitat de Déu, quedaríem en la incertitud de saber si ja hem fet tota l’experiència de la bonesa de Déu o si encara hem de franquejar una etapa més. Evidentment, en aquest món mai no podrem copsar tota la riquesa de l’amor de Déu; però basta haver-la notat una sola vegada per endevinar quin pot ser el destí que ens té preparat. Ens atreu gaire, aquest destí?

Tornem al nostre món i escoltem altra vegada les paraules de Jesús: «Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel». És a dir: en família, tots els problemes els arreglem a casa, i no hem d’esperar que ens els solucioni el veí, ni tampoc hem d’anhelar que ens vingui de Déu allò que precisament vol que resolguem entre nosaltres. Tan estrany resulta això a la miopia humana que el dia que Jesús perdonà els pecats al paralític la gent es meravellava del poder que Déu havia donat als homes. Però aleshores es tractava de la primera vegada; la humanitat no coneixia l’ensenyament de Jesús sobre el perdó.

Si els cristians no tenim o no volem tenir entre nosaltres els mitjans per fer present la bonesa del Senyor envers els homes –en això consisteix l’experiència de ser perdonat per Déu–, ja no sé francament on hem de buscar-los. Si el Crist no ha ressuscitat –ens recorda sant Pau–, som els més desgraciats de tots els homes. Si la resurrecció d’ell no té efectes visibles en les nostres relacions de germà a germà, ja no cal que resem el Parenostre. Si no fem de l’Església un lloc de retrobament entre nosaltres i tots els homes, entre nosaltres i Déu, la història de la salvació s’hauria pogut aturar en la torre de Babel.

I, desgraciadament, a vegades sembla que sigui així. Preferim de caminar ajupits que no pas amb el cap dret, escollim la gàbia en comptes del camp obert, i quan ressona la paraula alliberadora del Crist, busquem bocs emissaris a qui carregar les nostres excuses perquè se les endugui lluny i ben lluny. Si Jesús ens diu «Tot allò que lligareu a la terra…», li responem que aquestes paraules ja hi ha algú que les té massa apreses. Si el Senyor ens insinua «Quan el teu germà pequi, vés a trobar-lo…», li repliquem amb allò de Caín «És que sóc el guardià del meu germà?». Si Jesús ens suggereix a cau d’orella que en parlem a la comunitat reunida, li demostrem que de comunitats vives no n’hi ha. I llancem la criatura junt amb l’aigua bruta, o, com deia Jesús mateix, deixem colar el mosquit i ens empassem el camell.

¿La nostra insatisfacció no prové moltes vegades de no haver entrat en la pedagogia del perdó cristià? Si en tenim de camí a córrer! Ens cal acabar amb la visió que divideix els homes en bons i dolents i oblida que en tota persona hi ha una part de bé i una part de mal. Ens cal estimar tant els germans que siguem capaços de practicar l’exigència evangèlica de la correcció fraterna. Ens cal sentir en la pròpia carn la nostra misèria i la dels altres perquè siguem capaços d’implorar el perdó

de Déu. Ens cal experimentar aquest perdó per aprendre, a través de l’únic camí possible, que Déu és amor. Ens cal saber perdonar els qui ens han ofès per poder rebre el perdó que Déu ens ofereix. Ens cal tenir present que quan Déu perdona no sols esborra el pecat sinó que aboca a mans plenes la seva bonesa sense límits. Ens cal saber recomençar cada dia la nostra vida –en això consisteix la conversió– per tal de no caure en la desesperació ni en l’ensopiment. Ens cal… Ens calen tantes coses que només en l’eucaristia trobem la força per a obtenir-les.

 

 

Anton GordilloDiumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)
Diumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)

Diumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (30 agost 2020)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

Benvolguts germans,

A l’Evangeli que acabem d’escoltar hi destaca la figura de l’apòstol sant Pere. Però, mentre que diumenge passat l’admiràvem per la seva fe sincera en Jesús, a qui va proclamar Messies i Fill de Déu, en l’episodi d’avui mostra una fe encara immadura i massa vinculada a la mentalitat del “món present”, com deia sant Pau.

Quan Jesús deixa entendre el pla del Pare sobre la seva pròpia vida, que havia de patir molt i que havia de ser mort, Pere es rebel·la i es posa a increpar Jesús; s’escandalitza de la manera com Déu actua i es posa a dir que això no pot ser. Una rebel·lia o allunyament de Déu que sovint experimentem nosaltres quan la creu es presenta en la nostra vida. Però fixem-nos en la resposta de Jesús a Pere: «Fuig d’aquí, Satanàs!». L’expressió és tremendament dura, ja que Jesús anomena Pere «Satanàs». I, per què? Perquè no pensa com Déu, sinó com els homes.

Sant Pau, que pensa con Déu, a la segona lectura ens exhorta a unir-nos a Déu amb aquestes paraules: ”us demano que li oferiu –a Déu- tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable”. Això implica la idea d’un sacrifici; és a dir, separar per donar-li a Déu el millor de nosaltres mateixos i separar-ho d’aquest món. No vol dir evadir-nos del món en què vivim, sinó, en paraules de la segona lectura, “no us emmotlleu al món present”, de tal manera que les seves màximes, els seus costums, els seus ideals, els seus ídols siguin els nostres, la qual cosa ens portaria a separar-nos de Déu.

Nosaltres volem pensar com Déu. Moltes vegades procurem seguir Crist, ser millors catòlics, però a la menor contradicció, quan ens costa la virtut o ensopeguem amb alguna tribulació, llavors interpel·lem Déu amb un rotund “per què a mi?”, o pensem: Déu m’ha abandonat; com exigint que -donada la nostra bona intenció de ser-li fidels- el Senyor ens ha de portar volant sobre totes aquestes creus i dificultats. Si mirem les coses així -amb ulls merament humans- perdem el fruit que Déu tenia preparat a través d’aquesta prova, d’aquesta lluita. Renunciar a un mateix no és una actitud merament negativa i pessimista. És el fruit d’una elecció, brolla d’un voler. I d’un voler el que més amable de tot, Jesucrist, el que ell ha dit. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix”. Justament, quan el deixeble diu sí a Crist està dient no a tot allò que el pot allunyar del Crist. Aquí batega un amor de preferència: perquè vull Crist puc deixar de banda la mentalitat del món present.En l’actualitat, quan sembla que dominen les forces que divideixen i destrueixen, Crist no deixa de proposar a tots la seva clara invitació: qui vulgui ser deixeble meu, que renunciï al seu egoisme. És a dir, cal evitar que per mirar-te a tu mateix no sàpigues veure l’amor de Déu. Invoquem l’ajuda de la Mare de Déu, la primera que va seguir Jesús pel camí de la creu, fins al final. Que ella ens ajudi a seguir amb decisió al Senyor, que és el veritable aliment per a la vida eterna.

 

 

Anton GordilloDiumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)
Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

 

Anton GordilloDiumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)
Diumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Diumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 agost 2020)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Els problemes de convivència en les comunitats cristianes no són pas d’avui. Començaren ben aviat després de la Resurrecció. El problema fonamental va ser entre la fidelitat a les exigències de la Llei de Moisés o bé la independència d’aquestes exigències. L’Evangeli de Mateu ja se’n fa avui ressò. Podia un pagà acollir-se a la misericòrdia de Jesús? El resultat de l’escena apuntava ja a les possibles discòrdies que hi hauria a la comunitat per la qual escrivia l’Evangeli, on els cristians procedents del judaisme es creien superiors als provinents del paganisme. I potser alguns pagans també s’ho creien. D’aquests problemes en van plens els escrits inspirats. Sant Pau en va ser un dels més afectats. Jesús l’havia elegit per ser testimoni de l’Evangeli a les nacions. Però va haver de personar-se “a Jerusalem per parlar-ne amb els caps de la comunitat que li van reconèixer la seva missió entre els incircuncissos, no jueus, i a Pere la dels circuncissos, els jueus”. I abans Isaïes ho va predir: ”Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”.

L’Evangeli ens dóna la resposta a la pregunta de si ‘les ovelles esgarriades’ d’Israel eren les úniques a rebre l’acció salvadora de Jesús. La dona cananea que demanava la guarició de la seva filla endimoniada és la clau de la resposta. Però Jesús, ja abans, havia acceptat de fer el favor de salvar el criat molt malalt d’un centurió pagà, i de qui va dir que “no havia trobat tanta fe a Israel”. I ara, també, després d’haver-se negat primer a escoltar la dona i de dir-li que “no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, la dona, agenollada, li accepta el repte i respon: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. A Jesús se li deurien commoure les entranyes, com en altres vegades, perquè exclamà: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. I, l’oració sincera i confiada, va fer el miracle. Ja que també entre els pagans pot haver-hi fe.

Això també es repetiria en la predicació apostòlica. Els Fets dels Apòstols 2 ho repeteixen diferents vegades. Sant Pere va ser testimoni de com l’Esperit Sant baixà sobre el centurió i els de la casa seva, que l’havia fet cridar perquè baixés a casa seva malgrat ser ell un pagà; però, mentre Pere els parlava de Jesús, l’Esperit Sant s’avançà a manifestar la seva benvolença davallant sobre tots els presents. Qui es podia resistir a batejar-los? I Sant Pau que, abans de tot, es dirigia a les sinagogues per anunciar l’Evangeli, es va veure rebutjat dels jueus i va haver d’adreçar-se als pagans amb molt d’èxit. I l’Evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús ressuscitat: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyem-los a guardar tot el que us he manat”.

L’Esperit de Jesús, doncs, és qui guia l’Església i li senyala el camí que ha de seguir. També avui treballa dins la comunitat dels creients per obrir noves vies d’evangelització. Els cristians no hem de tenir por de les novetats que ens trobarem amb la gent de tantes religions i races que conviuen en la nostra societat. Cal que sapiguem tenir una fe ferma, oberta i acollidora per tots aquells que ens demanin raó de la nostra esperança. Però cal que, com un llevat, siguem testimonis amb la nostra vida perquè se sentin atrets. I també puguem conduir cap a la fe en Crist molta gent, com els cristians dels primers segles, dels qui deien: “Mireu com s’estimen”.

Anton GordilloDiumenge de la XX setmana (16 agost 2020)
Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 agost 2020)

Apocalipsi 11:19;12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-26 / Lluc 1:39-5

 

L’Església avui s’omple de joia perquè Santa Maria ha entrat tota radiant a la glòria del Senyor. Hi ha entrat, germans i germanes estimats, no pas en virtut del seu impuls sinó enduta per un do de Déu. La iconografia d’aquesta solemnitat es pot resumir en dues grans tradicions. La que prové de l’orient cristià i que representa Jesucrist que ve a buscar la seva Mare. I la més pròpia d’occident, que mostra un grup d’àngels portant la Mare de Déu cel amunt. En tots dos casos, Maria és enduta al cel. Aquesta basílica té les dues representacions. La primera, orientalitzant, sobre el timpà d’una de les portes laterals d’ingrés. I la segona, en un quadre de l’absis d’aquest presbiteri. Totes dues signifiquen que Maria ha estat assumpta, assumida, al cel. Hi ha, encara, una tercera manera de representar la glorificació de la Mare de Déu que celebra la solemnitat d’avui; no tant el fet de l’assumpció al cel, com la participació en la glòria pasqual de Jesucrist. És la coronació de Santa Maria. També és representada en aquesta basílica, en la gran rosassa de la façana i en el mosaic de l’absis del cambril. Tant mateix, sant Joan Pau II, en el seu pelegrinatge a Montserrat l’any 1982, ens invitava a veure la solemnitat d’avui representada en la Santa Imatge de la nostra Moreneta. El Papa parlant de què no tenim una estança permanent aquí a la terra, mortals com som, i de com hem d’aspirar a l’estança de la vida futura, deia: “Hi invita l’actitud de la Senyora, que és Mare i, per tant, Mestra. Asseguda en el seu tron de glòria i en actitud hieràtica, tal com correspon a la Reina de cels i terra, amb el Déu Infant a la falda, la Verge Morena descobreix davant dels nostres ulls la visió exacta” de la glòria de la Verge Maria com a Reina i Senyora, mare i advocada nostra (cf. Doc. d’Esgl. 17 (1982) 1284).

Avui lloem Déu perquè Maria ha estat assumpta al cel i, en contemplar la glòria que li ha estat donada, la proclamem benaurada. Però, l’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava Maria, no pas en la glòria, sinó ben arrelada a la terra, visitant la seva cosina Elisabet que, tot i ser ja gran, espera un fill, el futur Joan Baptista. Maria, que porta en el seu si el Fill de Déu fet home, la va a ajudar en els darrers mesos del seu embaràs i en el part. La litúrgia, que avui contempla la glòria més excelsa de Santa Maria, ens indica el camí que l’ha portada a aquesta glòria perquè també nosaltres el recorrem. Tal com deia Joan Pau II, citant sant Pau, en l’homilia aquí a Montserrat que acabo d’esmentar, no tenim en aquest món

una estança permanent, el nostre cos es desfarà, però tenim al cel una altra casa eterna que és obra de Déu (cf. 2C 5, 1-2). Encara que la perspectiva de la mort ens pugui entristir, l’assumpció de Maria ens dóna consol i esperança perquè nosaltres també estem cridats a participar de la glòria pasqual de Jesucrist. L’evangeli d’avui, a més de lloar la fe, la maternitat divina i la sol·licitud servicial de Maria, ens indica quin és el camí per arribar a la vida per sempre, on ella ja ha arribat.

Fonamentalment, aquest camí està format per tres elements: la fe en Déu, l’acolliment de l’altre, el servei generós i abnegat.

La fe que porta a creure en el Déu que actua en la història, més enllà del que ens pot semblar raonable. I per això demana que ens fiem d’ell, com va fer Maria en ser-li anunciada l’encarnació del Fill de Déu en el seu si. La fe ens fa descobrir com Déu estima entranyablement i que el seu amor és nou cada dia, tal com ens ha demostrat en Jesucrist. La fe es nodreix de la pregària i s’il·lumina per la Paraula de Déu acollida al fons del cor. Però, no queda reduïa a la relació personal amb Déu sinó que ens responsabilitza i ens fa descobrir la pròpia missió al servei dels altres.

El segon element que cal viure segons l’evangeli d’avui és l’acolliment de l’altre amb joia. Com Maria i Elisabet s’acolliren en la narració evangèlica que hem escoltat. És un acolliment el centre del qual és Crist. I per això demana que sigui un acolliment amarat d’amor. La persona que acollim, sigui qui sigui, sempre és imatge de Crist. Per això, tal com ell ens ensenya (cf. Mt 25, 40.45), tot el que fem als altres, ho fem a ell i tot el que deixem de fer als altres ho deixem de fer a ell.

Aquest és el tercer element a viure per seguir el camí de Maria: traduir l’acolliment en servei als altres sortint de nosaltres mateixos, com ella va fer en la Visitació. Això ens fa evitar allò que el Papa Francesc anomena “autoreferencialitat” i que consisteix a no sortir del propi petit món o del cercle d’amics. L’Evangeli ens demana d’estar oberts a estimar i a ajudar tothom.

Vivint, doncs, la fe nodrida per la pregària i meditant i guardant en el cor la Paraula evangèlica referent a Jesús (cf. Lc 2, 19.51); estimant els altres i posant-nos al seu servei, particularment dels qui més ho necessiten, que és el que va fer Santa Maria, podrem seguir-la a la glòria de la qual ja frueix i que a nosaltres ens omple d’alegria.

També el bisbe Pere Casaldàliga, que ens ha deixat fa pocs dies, va procurar seguir aquest camí vivint-lo a fons en la pregària i en el compromís a favor dels pobres, indígenes i camperols, gent a qui els latifundistes havien pres les terres. En aquesta solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, a qui ell tan va estimar, i en el context social actual, és bo de recordar i fer nostres dues de les pregàries de la seva Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat: “Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula […], Santuari de la Nova Aliança […], Sinaí nostre de Montserrat: […] salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món. […] Estrella de l’alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assoleia les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que ni en les desventures de la Pàtria, ni en les infidelitats de l’Església, mai no es descoratja i mai no s’escandalitza; que sap forjar la vinguda dels Temps Nous ací a la terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la vida plena”.

Amén!

Anton GordilloAssumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)
XX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

XX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 agost 2020)

Ezequiel 12:1-12 / Mateu 18:21-19:1

 

Us proposo, estimats germans i germanes, de fixar breument la nostra atenció primer en la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat i després en l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera lectura era molt sorprenent. Hi hem escoltat una acció simbòlica i profètica que Déu demanava que fes Ezequiel. A la vista de tot el poble i a ple dia, el profeta havia de fer un farcell amb les pertinences necessàries per marxar de viatge i treure’l per un forat que havia de fer al mur de casa seva. Era un comportament estrany que per força havia de suscitar, per part dels veïns i dels vianants, la curiositat i la pregunta sobre perquè ho feia. A més, després, de nit, a les fosques, havia de marxar amb el farcell a l’espatlla com si fos un deportat, amb la cara tapada a causa de la tristesa. Trist per deixar la casa i la pàtria i per haver de ser conduït a una terra estrangera, fora del país que Déu havia donat al seu poble, amb les penúries que això comportava.

Déu volia que amb aquesta manera de fer cridés l’atenció de la gent i es preguntés el motiu de tot això. D’aquesta manera volia provocar la conversió del poble, que era cec i sord a la seva Paraula, que era rebel envers el Senyor que l’estimava entranyablement. Tal com deia el salm responsorial, no guardaven l’aliança, havien deixat Déu de banda (cf. Ps 77, 56). Però, malgrat tot, Déu en el seu amor volia que el gest d’Ezequiel fes reflexionar la gent, li fes obrir els ulls a la realitat i les orelles a la paraula. I d’aquesta manera canvies d’actitud, de vida, per correspondre al camí de plenitud i de felicitat que Déu li proposava i el poble no volia seguir. Certament, la gent preguntà al profeta Ezequiel per saber el significat d’allò que feia però sense intenció de canviar de vida. L’avís de Déu a través del gest del profeta, doncs, no va ser escoltat. I aquella acció dramatitzada es va convertir en un anunci de la deportació a Babilònia que un temps després hauria de sofrir tot el poble d’Israel amb el seu rei al davant. I, també, en un anunci de la destrucció de Jerusalem, la ciutat Santa.

Ezequiel és un signe, també, per a nosaltres, de com Déu intervé en la història humana. D’entrada, en podem treure una primera constatació: Déu estima, vol el bé de les persones i surt al pas una vegada i una altra perquè deixem el camí del mal i avancem pel camí de la felicitat. Sempre amb voluntat alliberadora, salvadora.

I en podem treure, també, una segona constatació: hem d’estar atents als signes que ens ofereixen els temps que vivim per veure quina paraula ens diuen de la part de Déu. Des de fa mesos una pandèmia fa estralls arreu del món. I ens hem de preguntar quins missatges de fons ens porta. D’una banda, ens fa veure la fragilitat de l’existència humana i la nostra condició mortal; un virus microscòpic provoca malalties, mort, dolor i capgira totes les expectatives econòmiques i socials. I, d’altra banda, ens fa preguntar sobre el sentit de la vida i de la mort, sobre si els anhels de plenitud, de felicitat, de justícia, d’immortalitat que hi ha al nostre cor són una quimera. La pandèmia ens invita, també, a aixecar la mirada vers Jesucrist, mort i ressuscitat, metge de les nostres ferides, guaridor de les nostres pors i de les nostres angoixes. Jesucrist ens crida a confiar en la seva paraula portadora d’esperança i ens promet la vida per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. I, per tant, ens invita a escoltar-lo per aprendre com hem de viure per poder estar eternament amb ell. La pandèmia ens ha mostrat, a més, un altre aspecte que està ben en sintonia amb les paraules de Jesús: la solidaritat de moltes persones disposades a sacrificar-se, fins i tot en alguns casos posant en perill la seva vida, per ajudar els altres. Això ens invita a tenir una actitud generosa d’amor i de servei segons les nostres possibilitats envers els altres, ara que encara hi ha infectats pel virus, persones que viuen el dol i ja comencen a sentir-se efectes econòmics i socials de la crisi que la pandèmia provoca. Jesús s’identifica amb els qui passen un tipus o altra de necessitat. Tot això que he dit és un inici de reflexió que hauríem de continuar fent des de la nostra situació concreta si volem estar atents als signes del nostre temps i acollir la paraula de Déu que ens transmeten.

La referència que faré a l’evangeli serà breu. Hem escoltat com Jesús feia una crida apressant al perdó. I ho feia d’una manera ben entenedora amb la paràbola del servent sense compassió tot i haver rebut un perdó immensament generós del seu senyor. Amb això Jesús ens ensenya que Déu ens perdona sigui quina sigui la mesura del nostre deute, sempre que li’n demanem perdó i que nosaltres estiguem disposats a perdonar els altres sense límits, perquè mai no arribarem a la mesura que Déu fa amb nosaltres, que és molt més que setanta vegades set.

Abans de la comunió, cantarem tots junts el parenostre; agermanats en la fe invocarem a una sola veu el nostre Pare del cel, units a Jesucrist, el Fill únic, en el qual hem estat fets fills de Déu. El cantarem a una sola veu, però cal que sigui també a un sol cor, units tots en l’amor fratern. I conscients de la nostra fragilitat i del nostre pecat, demanarem, seguint el diví mestratge de Jesús, que el Pare perdoni “les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”; és a dir, li demanarem que faci amb nosaltres la mesura de perdó que nosaltres fem amb els altres. És una pregària, doncs, que només ens pot deixar tranquils si procurem perdonar els altres amb la mesura generosa que Déu ens perdona.

L’acolliment del perdó de Déu i la nostra disponibilitat total al perdó ens fan aptes per a rebre l’Eucaristia, que és el sagrament de l’amor i de la pau.

Anton GordilloXX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)
Diumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Diumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (9 agost 2020)

1 Reis 19:9a,11a – Romans 9:1-5 – Mateu 14:22-33

 

L’evangeli d’aquest diumenge és continuació del de diumenge passat, on Jesús davant la multitud desproveïda, en sent compassió, guareix els malalts i abans d’acomiadar-los, demana als seus deixebles de donar-los menjar amb només cinc pans i dos peixos.

En l’escena d’avui, després d’acomiadar la gent, Jesús demana als seus deixebles que agafin la barca i s’avancin cap a l’altra riba mentre ell es queda sol pregant fins a altes hores de la matinada; els deixebles són a la barca enmig del llac, on hauran d’afrontar grans dificultats i, a més, Jesús no és amb ells. Tenen por. Tot i així, no els abandona i se’ls apareix durant la nit però ells no el reconeixen. Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, s’acosta caminant sobre l’aigua i els diu: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell sobre l’aigua per indicació del mestre, però comença a enfonsar-se en el moment en que desconfia. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. I Jesús li donà la mà dient-li: “Per què dubtaves?”

Aquest passatge, si ho mirem bé, ens mostra dues maneres d’afrontar la nostra relació amb Jesús: o hi confiem o ens enfonsem! Jesús ens demana confiança davant les situacions de la vida i nosaltres li demanem proves. Com Pere exigim signes, miracles, i voldríem caminar sobre l’aigua per assegurar-nos en qui posem la confiança.

Com en el cas d’Elies, voldríem que Déu es manifestés amb fets extraordinaris, grandiosos i tant evidents que ens estalviessin la fe, ja que com Pere no ens és fàcil reconèixer Jesús enmig del temporal o les dificultats de la vida i ens preguntem: no serà una fantasma caminant sobre l’aigua? no serà tot plegat un miratge, un engany? No serà Jesús i el seu Evangeli una il·lusió bella i efímera, sense cap consistència real?

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, una evocació de l’Església. Com aquells deixebles esporuguits, també nosaltres som a la barca on, enmig de les contrarietats i dubtes, ens cal purificar la nostra mirada, ens cal reconèixer Jesús que ens ve a l’encontre discretament, sense evidències espectaculars, i qui sap si la nostra poca fe, la desconfiança o el desconcert que puguem experimentar en la nostra vida de cristians, ens fa veure la seva mà salvadora com una realitat que no acabem de veure clara, neguitejats per les crisis, els dubtes, els temors i la sensació d’absència de Déu que a vegades s’apodera de les nostres vides. Aleshores és quan veiem posada a prova la nostra fe i com Pere ens acovardim i comencem a enfonsar-nos.

És en aquests moments quan podem sentir dins nostre la veu encoratjadora de Jesús, que ens diu: “Ànim, sóc jo, no tingueu por”. I si fem nostra aquesta paraula, podrem reviure també l’experiència de Pere: caminar sobre l’aigua, és a dir, caminar cap a Jesús malgrat la inconsistència de la nostra fe, sabent que més enllà de la força del vent i la inestabilitat que puguem sentir, sempre podem cridar com Pere: “Senyor, salveu-me”! Serà llavors quan percebrem Jesús com qui sosté la nostra vida i no ens deixa a merçè de les nostres pors i les nostres inseguretats.

L’evangeli d’avui, germans, ens invita a pujar a la barca; a sentir-nos comunitat de creients i anar mar endins per llençar-nos a l’aventura de la vida des d’aquesta realitat acollidora i alhora fràgil que és l’Església.

És també aquesta l’experiència de vida del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge ens és un estímul i un exemple de llibertat evangèlica i reconeixement de Jesús i del seu Regne en la presència i la lluita a favor dels més vulnerables i exclosos pels poderosos d’aquest món.

Com diu en un dels seus poemes:

“A l’albir d’un Regne diferent,

vaig estimant les coses i la gent,

ciutadà de tot i estranger.

I em crida la teva pau com un abisme

mentre faig camí entre les ombres,

guerriller del món, de l’Església i de mi mateix”.

(En Exodo. Pere Casaldàliga)

Si estem atents a la crida de Jesús veurem com més enllà de les inclemències, ombres i dubtes que experimentem, se’ns fa proper el murmuri de la seva paraula i ens dóna la mà, malgrat la nostra poca fe per apropar-nos a Ell que ens ve a l’encontre i puguem dir com aquells deixebles: “Realment sou Fill de Déu” (Mt 14,33).

Que aquesta Eucaristia que ara celebrem enforteixi la nostra fe i també puguem dir com l’apòstol i tants d’altres seguidors de Jesús: “sé prou bé en qui he cregut” (2Tm 1,12).

Anton GordilloDiumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)