Diumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / 1 Corintis 12:3b-7.12-13 / Joan 20:19-23

 

Estimats i germanes, l’Esperit Sant té una lògica que se’ns escapa! Observem com va apareixent sempre i per tot arreu: Des de la Creació del món fins a l’Encarnació. Jesús mateix el promet en el darrer sopar, en l’Evangeli d’avui hem llegit com és donat als deixebles el mateix dia de Pasqua, i com després torna a venir sobre un grup molt més gran i més internacional en el dia de Pentecosta. Diem que està en el Pare i en el Fill, i també en nosaltres, diem que avui vindrà especialment sobre els qui us confirmeu. Sant Lleó en deia d’això abundància de manifestacions. Però potser ja està bé que del misteri de Déu hi hagi alguna cosa, que ens costi sistematitzar, posar en un esquema i definir! Aquesta és la gran riquesa de l’Esperit Sant, ser la llibertat de Déu, aquesta llibertat que se’ns escapa. 

Com veieu he començat dient moltes coses. Potser és un dels nostres defectes amb l’Esperit Sant: parlar molt i escoltar poc. Expressar això en començar una homilia quan de fet hauré de parlar uns deu minuts seguits no és que sigui el més coherent… Espero que ell, l’Esperit hi faci més que jo i us parli i inspiri a  cadascun de vosaltres

Quan la comunitat cristiana s’aplega per celebrar l’eucaristia sempre fa memòria, sempre recorda. Tots tenim present que en el cor de la missa, en el moment de la consagració repetim les paraules de Jesús “Feu això, per celebrar el meu memorial”. En molts altres moments també recordem els fets i les idees importants de la nostra fe. Ho fem especialment en les lectures. L’Esperit Sant en aquesta seva llibertat ens recorda que això que celebrem no és només un exercici de memòria de les nostres arrels creients, d’identitat col·lectiva, una exhortació moral del predicador, amb una música molt bonica, sinó que estem realment confessant i creient que Déu és aquí amb nosaltres, aquest matí de primavera.  

I com que celebrem un sagrament, diem que estem fent alguna cosa que no només recorda sinó que és eficaç, que vol dir que té efecte, que canvia, que transforma. Si això sempre és veritat en cada eucaristia, en celebrar avui  també el sagrament de la confirmació per alguns escolans i germanes d’escolans, encara ho podem viure molt més intensament. La confirmació és el sagrament de l’Esperit Sant, per això és tan adequat i ens ajuda a viure la festa de Pentecosta poder-lo celebrar en aquesta missa conventual. 

Les lectures d’avui ens parlen de Esperit Sant enviat per Déu i per Jesucrist. Voldria comentar tres punts sobre l’Esperit: la seva discreció, la seva capacitat de transformació i la seva llibertat. 

L’Esperit Sant és normalment la discreció de Déu. No sabem que realment hagi tornat a passar quelcom com allò que llegíem en els Fets dels Apòstols, que de discret no en va tenir res. No deuria ser una reunió molt diferent a la nostra. Per la quantitat de persones de llocs diferents, per les llengües que parlaven podem deduir que eren molts i diversos, com nosaltres avui. En les nostres celebracions, L’Esperit Sant, que pot fer el que vulgui, ve normalment amb discreció, enmig de la nostra litúrgia, als nostres cors, no com aquell dia de Pentecosta. Però l’efecte és el mateix: Ens constitueix en una única comunitat i ens dona la força del Senyor ressuscitat. Aquell moment inicial, ens ha deixat de fet la seguretat que quan l’invoquem com a Església  creient, ve a ajudar-nos. Per això avui, delegat pel Sr. Bisbe de Sant Feliu, que és a qui pertocaria aquesta invocació de l’Esperit sobre els qui us confirmeu, reunits en comunitat tal com es reunien els deixebles en els primers dies després de la mort i la resurrecció de Jesús, podem pregar i estar certs que el Sant Esperit de Déu ve sobre vosaltres: Bet, Isona, Rita, Arnau, Quim, Jacob, Miquel, Oriol, Blai, Gerard, Eric, Jan, Jaume, Roger, Xavier, David i Albert.  I també ho fa amb discreció,  amb gestos i paraules que la tradició ens ha anat transmetent. Aquesta discreció no vol dir ni poca importància ni poca efectivitat… Al revés: entrem aquí en l’àmbit d’allò que és eficaç tot i no veure’s, com són la gran majoria de les coses i dels canvis, tranquils i lents! 

Les lectures d’avui també ens parlen de la capacitat que té l’Esperit de transformar, de canviar, de convertir. Els deixebles de la primera lectura es converteixen. Podem pensar que eren en una celebració una mica trista, on molts no entenien què es deia. Eren jueus piadosos, hi havia fe i convenciment però potser mancava comprensió, alegria i comunió. La irrupció d’aquest vent violent, d’aquestes llengües de foc, dona immediatament un sentit molt més fort d’unitat, tot i el respecte a cadascun. Tothom s’entén. I d’aquí neix tot allò que mancava, especialment la joia de cantar les meravelles de Déu i una gran força per a proclamar l’evangeli i la bona nova de Jesucrist, ressuscitat. 

Què ens ensenya avui aquest poder transformador de l’Esperit Sant? Ens diu que tots som capaços de canviar. Que la realitat tot i semblar-nos a vegades trista, apagada, buida, pot revifar-se. Ens diu que aquesta conversió personal és el fonament de tota altra transformació social que vulgui apropar el món a la realitat de la pau i de la justícia que és el Regne de Déu. Una realitat col·lectiva que no podem mai oblidar. En aquest text que hem cantat i que es diu la Seqüència li demanàvem que rentés allò que està brut i que curés tot allò que està malalt. Fins i tot li demanem que regués allò que està sec! Que actual, no? 

A vosaltres que us confirmeu l’Esperit Sant pot realment transformar-vos i ajudar-vos a viure millor com a cristians. Acabada l’homilia respondreu unes preguntes i fareu uns compromisos que no són cap broma. Tots els qui ens hem confirmat, sabem que són el principi d’un camí personal de transformació que dura tota la vida. És el camí que va dels dubtes a la fe i de l’egoisme a l’amor. I l’experiència ens fa conscients que vam rebre l’Esperit Sant per poder continuar caminant sempre en la confiança que avançarem en el sentit d’allò que prometem. Però us caldrà recordar-ho i esforçar-vos-hi. Per això ser testimonis d’aquest confirmació avui  és per a tots nosaltres record agraït i compromès del do de l’Esperit Sant. 

Finalment, he dit que l’Esperit Sant és la llibertat de Déu. Sabent una mica d’història del pensament cristià, trobaríem que sempre ha estat l’inspirador de canvis i reformes. Ens cal deixar que ens guiï per tal de saber què hem de fer, una tasca que només podem fer cadascun de nosaltres. La llibertat de l’Esperit Sant només podia fer-nos també lliures a nosaltres. Fixeu-vos que en l’Evangeli d’avui, el dia de la seva mateixa resurrecció, Jesús donà l’Esperit Sant i just després donà als deixebles la possibilitat però també la llibertat de perdonar els pecats: “A qui perdoneu quedaran perdonats i a qui no els perdoneu, quedaran sense perdonar”. L’Esperit Sant no és un logaritme que ens programa com la Intel·ligència Artificial perquè tot funcioni automàticament. L’Esperit Sant respecta profundament allò que nosaltres decidim fer, en el benentès que no tot li és igual. Per això avui, tots els qui us confirmeu, rebreu l’Esperit de llibertat i lliurement us comprometreu en aquest camí de fe, que vosaltres mateixos o els vostres pares i mares van escollir per a vosaltres en el baptisme i direu dues coses especialment boniques i interessants: que voleu ser imitadors de Jesús i que confiareu en Déu en qualsevol circumstància de la vida. Tant de bo que el record d’aquest dia us hi ajudi sempre. I que tots els altres escolans que heu fet la confirmació o la fareu algun dia visqueu sempre amb aquest bon propòsit.

L’eucaristia és per a tots un do de l’Esperit Sant que transforma els dons en el cos i la sang de Crist per alimentar-nos i fer-nos viure en cada celebració el goig de la unitat. A aquesta unitat eucarística estem contents d’acollir en Joan (Esteban Galmés) que hi participarà per primera vegada. Joan, que també tu, puguis avançar pel camí de la fe al costat de Jesús, de qui estaràs a partir d’ara molt més a prop, com tots nosaltres cada cop que el rebis en el seu cos i la seva sang. 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

L’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Homilia de Mns. David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona (21 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20

 

Voldria començar, primer de tot, agraint al P. Abat i a la Comunitat de Montserrat la seva invitació a compartir avui amb ells, i amb vosaltres, l’Eucaristia d’aquest diumenge, festa de l’Ascensió del Senyor. Montserrat, que en molts sentits la podem anomenar la parròquia de Catalunya, on tantes comunitats cristianes i tantes persones es troben i celebren la fe, als peus de Maria, en el goig d’aquesta natura que ens envolta, i com ara en l’escolta atenta e la Paraula i la feliç participació en la Taula de la vida. Agraeixo de tot cor el poder estar avui aquí amb vosaltres.

Celebrem avui la festa de l’Ascensió del Senyor: en la primera lectura hem escoltat el relat dels Fets dels Apòstols on se’ns explica com el Crist “s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué” (Fets 1:9). A l’Evangeli de Joan, Jesús parlant amb Nicodem ens diu: no podia pujar al cel sinó aquell que en baixà (cf. Joan 3:13). I aquest és el punt clau que avui voldria aprofundir amb vosaltres. Aquest moviment -aquest pujar, aquest baixar-aquest moviment trinitari. Aquest dinamisme de l’Amor. Perquè l’amor és dinàmic, l’amor no es queda mai quiet.

L’Amor va venir a nosaltres, baixà del cel, s’encarnà, es feu home com nosaltres. Vingué a nosaltres, perquè nosaltres el coneguéssim. Aquesta kenosis, aquest “abaixament” és un acte d’amor. Ve a nosaltres perquè ens estima. Sant Joan ens ho resumeix perfectament en la seva primera carta: Déu ens ha estimat primer (1 Joan 4:19). Déu ve a nosaltres per amor. El cor de la Trinitat es mou vers nosaltres per Amor.

I per aquest mateix amor, el Crist ens obre el camí vers el Pare. Ell, el primer de tots, puja al cel, obrint aquest camí: jo sóc el camí, la veritat, la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi (Joan 14:6).

Per tant, avui contemplem el dinamisme de l’Amor, que ve a nosaltres, que ens porta cap al Pare.

És un moviment que esdevé també una catequesi, un ensenyament per nosaltres: Déu ens surt a l’encontre per amor, i que per amor ens mostra el camí, ens convida també a nosaltres a viure aquest dinamisme en el nostre cor, aquest sortir a l’encontre de l’altre, aquest anar a trobar a l’altre per amor. 

El nostre cor hauria de viure aquesta mateixa força; ho hauria de fer en les paraules, en les accions i en els sentiments, en tot hauríem d’aconseguir que el motor de la nostra vida fos el dinamisme de l’amor. És, en definitiva, el manament que Jesús ens dona a nosaltres, els seus deixebles: estimeu-vos tal com jo us he estimat (Joan 13:34). Ens demana que estimem amb el seu mateix amor. No amb un amor fraccionat, condicionat, recelós, no… El Senyor ens demana que l’amor amb que Ell ens estima a nosaltres, que ens mogui el mateix amor que l’ha mogut i el mou a Ell. No parla d’actes d’amor aïllats, sinó d’un amor que tot ho uneix i perfecciona. Un amor que des de les entranyes, ens configura. 

La vida del cristià no ha de ser diferent de la del Crist: el deixeble ha de fer com el mestre. A la primera lectura hem escoltat com els àngels pregunten i també ens pregunten de vegades a nosaltres què feu aquí parats, “per què us esteu mirant al cel?” (Fets 1: 10). Si Déu és dinàmic, nosaltres també estem cridats a ser-ho. El cristià no es queda quiet, no bada!. És cristià està cridat a viure aquest mateix dinamisme de l’amor que el fa sortir a l’encontre del Pare i que el fa anar a l’encontre dels germans.

Crist ens convida a fer d l’amor a Déu i als germans el motor de la nostra vida. És en el fons, el mateix de sempre, ja des de l’antigor: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (Deuteronomi 6:4), i estima els altres com a tu mateix (Levític 19:18; Mateu 22:37).

Se’ns demana doncs un cor que s’alça vers Déu i que alhora va al costat dels germans, abaixant-se fins allà on convingui, i especialment dels que més ho necessiten. Però vet aquí, i això ho sabem tots per experiència, que aquest moviment del cor és difícil, molt difícil, fins i tot de vegades sembla impossible. Sí que cerquem d’estimar, al Senyor i als germans, sí que ho fem sincerament: avui tenim el goig d’alguns germans que celebren els seus aniversaris de matrimoni. Ho fem sincerament, ho fem amb totes les forces, tan bé com sabem, però tots per experiència sabem que el nostre amor és fraccionat, és fràgil, és feble, i fins i tot de vegades sense voler-ho, perquè no estimem bé, ens fem mal els uns als altres. Ens podria venir el dubte, ho escoltàvem a les lectures que alguns dubtaven, de si sabrem mai d’estimar així i possiblement la resposta més sincera i honesta és que no sabem estimar així. Més ben dit: no sabem estimar així SOLS. No podem estimar així SOLS. No podem fer de l’amor el motor de la nostra vida SOLS. SOLS no podem.

I és ara, quan de nou escoltem la veu del Crist que ens diu: als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot (Marc 10:27). I continua el mestre dient-nos: “Jo us enviaré el Defensor, l’Esperit Sant, i Ell us ho farà entendre” (Joan 14:26), “un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre“ (Joan 14:16).

Ho escotàvem també a la primera lectura: “d’aquí a pocs dies sereu batejats en l’Esperit Sant” (Fets 1:5).

Aquesta és el punt clau: el dinamisme de l’Amor sols podrà ser real en nosaltres -malgrat les nostres limitacions i febleses-, si acollim en el cor l’Esperit Sant. Sols la presència de l’Esperit en nosaltres pot fer de l’Amor autèntic motor dels nostres cors. Sols amb Ell, des d’Ell puc estimar de veritat, perdonar de veritat, servir al germà de veritat.

Jesucrist que ens ho ha donat tot: ens ha donat les seves paraules, les seves accions, els miracles, la seva persona, el seu Cos, la seva Sang; ara ens dona també el seu Esperit perquè de veritat puguem estimar com Ell ens estima, i puguem de veritat entrar en la comunió trinitària.

I així, realment, en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, batejar aquest món amb l’aigua viva de l’Amor, que comença brollant en els nostres cors, com una font d’aigua viva, i que des d’aquests cors s’irradia i comunica al cor de la humanitat sencera.

Aquesta és la nostra missió. Creure en aquest Amor, entrar en el dinamisme d’aquest Amor, fer-lo real acollint l’Esperit del Crist en nosaltres; i així, -amb generositat, amb humilitat, amb profunda i autèntica alegria- ser testimonis seus: a Jerusalem, a tot el país del jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Demanem, avui a les portes de la Pentecosta, el do de l’Esperit, però demanem-lo també cada dia, per poder estimar de veritat, tal com el Crist ens estima.

Fem nostra la pregària de Pau als efesis: Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses ens té reservades. I que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força (cf. Efesis 1:17-19).

I jo m’atreveixo a afegir: una força que té un nom: l’AMOR. La força més poderosa que mai ha conegut l’univers. Deixaràs que sigui el motor del teu cor?

Que Maria, Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Amor, de la Fe i de l’Esperança, ens obri el cor a la força de l’Esperit Sant, ens ajudi com Ella a dir Sí al projecte de Déu en nosaltres, i com Ella, que sapiguem ser instruments de la seva Gràcia, portadors del Crist al nostre món, per cantar cada dia les meravelles que Ell ha obrat en nosaltres.

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Diumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (14 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 8:5-8.14-17 / 1 Pere 3:15-18 / Joan 14:15-21

 

Oració col·lecta: Déu totpoderós, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

El text de l’oració col·lecta d’aquest diumenge apunta a un aspecte central del fet de ser cristians: em refereixo a la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. Demanem a Déu que ens concedeixi de celebrar amb fervor el temps pasqual, aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, per tal que això que es el contingut de la fe es manifesti en la nostra manera de viure, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres.

Cal tenir present que el verb recordar remet a un verb que en hebreu vol dir que allò que es recorda també es fa present, es a dir que no es tracta d’un record passat, de l’evocació d’un fet que ja no tornarà més, sinó que es refereix a fer memòria d’un fet, en aquest cas de la passió, mort, resurrecció i ascensió del Senyor Jesús, que per l’acció de l’Esperit Sant esdevé present i eficaç avui i aquí, per a cada un de nosaltres.

La participació en la redempció que ens ve de Jesucrist per obra de l’Esperit, comporta el començament d’una vida nova. En la resurrecció de Crist, Deu, ens ha creat de nou per a la vida eterna, llegíem en l’oració col·lecta del dimarts passat (V del temps pasqual).

Arribem així al l’element central que comentava al principi: la manifestació en la nostra vida de la fe que professem. L’oració diu: que es manifesti sempre en les nostres vides el misteri que anem recordant.

Per tant, allò que s’ha d’expressar en la nostra manera de viure, allò que hem de predicar amb les obres, es el misteri pasqual de Nostre Senyor Jesucrist, o sigui, la seva passió, mort, resurrecció i ascensió, amb el do de l’Esperit Sant que hi va associat, per a la nostra salvació i la de tota la humanitat.

A la primera lectura vèiem un exemple d’això en la persona del diaca Felip, un dels primers deixebles. El llibre dels Fets dels Apòstols diu que Felip predicava i feia prodigis: els esperits malignes sortien de mols posseïts (…) molts invàlids o paralítics recobraven la salut, i la gent d’aquella contrada se n’alegrà molt. Podem identificar ja alguns trets característics del viure cristià: la predicació amb la paraula, es a dir: anunciar Jesús de Natzaret Déu i Home, salvador i redemptor, Fill de Déu i Fill de Maria; el guariment, la curació, el fet de portar la salut als qui estan malalts, i finalment la joia, la joia veritable.

A la segona lectura, sant Pere exhorta els primers cristians a estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu. Es una manera de concretar la predicació amb la paraula. Però feu-ho serenament i amb respecte. En un altre fragment que també es podria llegir avui, el mateix autor de la primera carta de sant Pere fa referència a una altre aspecte de la vida cristiana: es tracta del sofriment. Diu: Estimats, alegreu-vos de poder compartir els sofriments del Crist (…) Feliços vosaltres si algú us retreu el nom de cristians. Haver d’afrontar dificultats i contradiccions pel fet de ser cristians, com passa avui encara a molts dels nostres germans en la fe arreu del mon, no ens ha d’avergonyir ni de desanimar ni d’entristir, al contrari, perquè quan passa això vol dir que l’Esperit de la glòria que és l’Esperit de Déu, reposa sobre vosaltres (son paraules de la 1ª carta de St Pere).

A l’evangeli segons sant Joan, Jesús mateix fa referència a dues realitats mes que manifesten en la nostra vida el seu misteri de salvació. Un consisteix a guardar o tenir els manaments del Crist, que son els manaments del Decàleg perfeccionats amb les Benaurances, viscuts per amor al Crist present en el proïsme. Si m’estimeu, guardareu els meus manaments. El qui m’estima es aquell que te els meus manaments i els compleix. L’altre es refereix a la glòria de Déu. Ells (els seus deixebles, diu Jesús) son la meva glòria. I per això, quan vivim la vida nova que ens ve per la resurrecció de Crist, donem glòria a Déu.

Tota la vida cristiana esdevé, per obra de l’Esperit Sant, un cant de lloança al Creador i Redemptor de la humanitat. Quan ens reunim a l’església per celebrar els sagraments o per pregar junts l’Ofici Diví, quan prediquem Jesús ressuscitat, quan fem el bé, portant vida, consol, ajuda i salut als altres, quan ens toqui sofrir perquè som cristians, quan vivim tot això, glorifiquem Déu juntament amb el Crist, i ens preparem per rebre el do de la vida eterna. I la vida eterna es que us coneguin a vós, l’únic Déu veritable, i aquell que vós heu enviat, Jesús, el Messies.

https://youtube.com/watch?v=Hi4j0JiKGO8

Abadia de MontserratDiumenge VI Pasqua (14 de maig de 2023)

Hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Homilia de Mns. Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i Primat (13 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimat Poble Sant de Déu. Benvolguts mossens. Benvolguts i benvolgudes presidents i membres de les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes de les diòcesis catalanes que avui heu pujat a Montserrat. Estimades germanes i germans tots en el Senyor Ressuscitat.

Aquest dissabte del temps de Pasqua, dia de Maria, celebrem l’Eucaristia aquí, al casal Montserratí, tot posant els ulls i el cor en la figura de la Mare de Déu, sota l’advocació de Lourdes (i, tot just, ho fem en el dia que hom celebra l’advocació de Fàtima). Una bonica coincidència que reforça el sentiment marià de les nostres comunitats, de la nostra terra i de l’Església sencera. Tot plegat, avui, és acció de gràcies per les vostres activitats, les vostres iniciatives, les vostres peregrinacions anuals i els vostres projectes de futur. I, en aquest cas, de forma especial, és acció de gràcies pels 50 anys de pelegrinatges que l’Hospitalitat de Tarragona ha dut a terme. El moment central de l’efemèride serà, òbviament, el mes de juliol, quan anirem a Lourdes portant a terme, si a Déu plau, un any més la peregrinació diocesana. Però la peregrinació de Tarragona, les peregrinacions de totes les diòcesis, són el moment central de totes les vostres Hospitalitats, cadascuna al seu moment. I ja que us parlo dels 50 anys de les peregrinacions tarragonines, voldria compartir amb vosaltres les paraules del meu recordat predecessor, l’arquebisbe Pont i Gol, que deia: «A Lourdes, s’hi pot anar per diferents motius: des d’un simple turisme encuriosit, fins a un romiatge auster i ple de sentit eclesial. De totes maneres, d’entrada, jo diria que anar a Lourdes, fins i tot només per curiositat, és sempre cosa bona. El fet de Lourdes, per la seva magnitud, per la seva ja més que centenària història, per la seva internacionalitat, i per l’ambient que, es vulgui o no es vulgui, s’hi respira, normalment sempre ha de fer bé a les persones».

I el que feu vosaltres des de les Hospitalitats, és, des de la mateixa senzillesa de la que parlava el bisbe Pont i Gol, estar al costat de la fragilitat i estar amatents al servei a les persones que tenen necessitats especials i la mateixa dignitat que qualsevol ésser humà. I, sense cap mena de dubte, que acompanyar en la fragilitat ens posa veritablement en l’àmbit de l’escola de Jesús. Les dificultats humanes, com ho és la malaltia, la minusvalidesa, les dificultats de mobilitat, les mancances a la vida… tot això, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat. Vosaltres feu sagrat el vostre servei a les persones. Parlar de tot això en temps de Pasqua, és tenir a prop la resposta: El Senyor ha ressuscitat! I ja tot és nou.

Repassem les lectures d’avui. De la primera, dels Fets dels Apòstols, destaca el somni de Pau i la seva reacció immediata: «vine, i ajuda’ns. Després d’això vam sortir, convençuts que Déu ens hi cridava per evangelitzar-vos». Vet aquí el que és l’exemple de les hospitalitats, de tots vosaltres que esteu avui, aquí a Montserrat. I, en vosaltres, l’amor de Déu perdura eternament, com cantàvem al salm. L’Evangeli de Joan, per la seva banda, us ha beneit, ens ha beneit. Vosaltres, tots nosaltres, portem el nom de Jesús, el Crist i coneixem a aquell qui l’ha enviat, el Pare.

I aquest Jesús, el Fill, el Mestre, el Ressuscitat, ha estat el fruit beneït del ventre de Maria. I Maria ens demana que ens ajuntem al seu cant de lloança a Déu, que promou l’amor total i que ella, amb el seu sí, va propiciar. Tots fem cap a la nova vida de ressuscitats. Darrera Maria, la fidel, la mare, l’educadora, la deixeble. Ella, com ningú, ens explica com de nou és tot, ho deia al començament. La seva vida va canviar amb la visita de l’àngel, la seva vida va ser tota ella nova. El sí de Maria li va dur la novetat a la vida i ens va dur la Vida a tota la Humanitat. I qui millor que ella, Maria, per explicar-nos quan de nova és la vida amb Jesús ressuscitat al nostre costat. És la Bona Nova. Heus aquí la novetat de l’Evangeli. Heus aquí la Bona Nova de Jesús.

Benvolgudes i benvolguts. Cal prestar atenció perquè la vida segons Jesús, no la podrem viure si ens quedem en el pla merament humà. Fer allò que Jesús ens demana supera les nostres possibilitats. I vosaltres, que us sabeu molt bé la vida i l’espiritualitat de Santa Bernardeta, sabeu que si Jesús ens demana d’estimar fins i tot per sobre de les nostres forces, és perquè Déu ha estat el primer d’estimar-nos d’aquesta manera. De la Santa de Lourdes n’heu après la senzillesa i la serenor, la humilitat i el defugir la notorietat. Era una noia del camp, deixeu-m’ho dir, una noia del poble, com ho era Maria. Delerosa del seu sí a Déu, com Maria. I gràcies a ella, porta d’entrada a la fe de moltes persones que, al llarg del temps, han rebut, amb entusiasme, aquella revelació.

Amb aquest esperit, seguim ara la nostra Eucaristia, la nostra Acció de Gràcies. Per les Hospitalitats, per la seva gent, per la seva donació, per l’exemple de Santa Bernadeta, pels guariments, les pregàries, les peregrinacions…  Que la Mare de Déu, la dona de les benaurances, la Mare que estigué al peu de la creu al costat del seu Fill Jesús, ens estimuli a donar i a donar-nos a mans plenes. Demanem avui, especialment, la seva intercessió sota la seva advocació de Lourdes, aquí a Montserrat, en la festa de la Mare de Déu de Fàtima. Demanem-li, també, la intercessió per a la pluja abundosa, generosa i vivificant.

 

https://youtube.com/watch?v=eDI80Kreh6Y

 

 

Abadia de MontserratHospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes (13 de maig de 2023)

Diumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (7 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 6:1-7 / 1 Pere 2:4-9 / Joan 14:1-12

 

Des del diumenge de Pasqua en què celebràvem amb goig que Jesús és viu, hem anat, cada diumenge descobrint que el missatge de Jesús que van donar als seus deixebles, també és un missatge per a cadascun de nosaltres. Per tant no és mirar un passat, sinó escoltar l’evangeli com el fet que ens afecta a tots ara. Per això, quan hem escoltat l’evangeli d’avui, no hem escoltat unes paraules que l’evangelista Joan ens les situen en el darrer sopar, sinó que són unes paraules que, escoltades des de la perspectiva de la pasqua, avui són vigents.

Si mirem al nostre entorn, quan l’experiència religiosa és cada vegada més absent, podem tenir la sensació que estem molt sols, i que Jesús que ens ens diu adéu. Tot un trasbals. Però també Ell ens ha transmès, des del baptisme que va rebre de Joan, va sentir que era profundament estimat pel Pare: «Aquest és el meu Fill, l’estimat». I hem aprés d’Ell que també cadascú de nosaltres és estimat per Déu. I avui quan ens ha dit: «Que els vostres cors s’asserenin» l’hem d’escoltar, des d’aquesta perspectiva, amb amor incondicional. Vol que la seva experiència en l’amor sigui la nostra. Malgrat que potser el nostre entorn viu molt allunyat d’aquest profunda experiència, també ens ha dit que no ens desanimem en l’experiència de soledat i d’incomprensió.: «Confieu en Déu, confieu també amb mi» Com havia de ser important, ja en els primers temps de l’Església,  recordar profundament aquestes paraules; sobretot quan alguns ja havien experimentat el menyspreu de la persecució, i ara potser experimentem la indiferència o la brometa, o la burla, sobre allò que creiem i els valors que considerem importants. Nosaltres hem de viure intensament aquest sentir-nos estimats, fins el final. Perquè ens ha dit que: «a casa el meu Pare hi ha lloc per a tots» i Jesús ens prepara l’estada amb Ell. Més ben dit, amb Ell i el Pare. Així, amb quina força ara ressona dins nostre escoltar: «us prendré a casa meva, perquè vosaltres visqueu allà on jo estic».

Tomàs i Felip li fan dues preguntes, i fixem-nos que li ho han fet en aquest context de comunió com és compartint l’àpat del darrer sopar amarat de la comunió d’amor; com ara nosaltres ho podem viure. Perquè l’eucaristia que celebrem fem memòria del darrer sopar. Tomàs que ha sentit que Jesús feia servir la imatge del camí, li pregunta per l’itinerari, «com s’hi va»? La resposta de Jesús quan li diu: «Jo sóc el camí, la veritat, i la vida» no es refereix a un itinerari, sinó a una identificació; no és quelcom fora de mi, sinó que «jo sóc el camí». És la mateixa persona, és l’experiència transmesa de sentir-se estimat, i encara de poder viure: jo sóc l’amor. Aquest és el camí- experiència que Jesús s’esforça per transmetre als primers deixebles i és el que ens transmet ara a nosaltres.

També ha fet servir la paraula «veritat». En el món bíblic el concepte veritat no és una idea, sinó una realitat que es fa, que es realitza, que es posa en pràctica. Quan diu que és veritat, vol dir que és presència. D’aquí que l’experiència de l’amor, és l’experiència de Déu. Alguns fan servir, en comptes de la paraula veritat, la paraula fidelitat en el sentit que l’amor de Déu envers els homes i les dones és des de sempre i per sempre. I això és el que van poder viure els deixebles en comunió amb Jesús.

Sembla que la pregunta de Felip és més pràctica: «Mostreu-nos el Pare i no ens cal res mes» Però fent aquesta pregunta desviava el sentit central i indispensable que té Jesús per als deixebles. Per això la resposta de Jesús és: «Qui em veu a mi, ha vist el Pare». Aquest veure no és quelcom extern a la persona, sinó que la paraula “veure” la podem substituir per creure, que vol dir fiar-te, confiar radicalment. En l’evangeli de Sant Joan ens demostra que no hi ha cosa més real, més veritable i més fidel, que l’amor, perquè l’amor demana una relació estreta que agafa tota vida, una comunió profunda, un lligam indestructible. No hi ha pre-judicis, sinó incondicionalitat. Aquesta és la relació de Jesús amb el Pare. I insisteix Jesús amb una resposta que no s’adreça a Felip, sinó a tots els deixebles, quan diu: «Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi».

També hi som; amb aquest plural: creieu-me, estem inclosos tots nosaltres en l’experiència de l’amor de Déu. Diguem-ho una vegada  més: som estimats per Déu. Jesús és el nostre mestre. I aquesta ha de ser la nostra veritat, la nostra fidelitat. Segurament que si ens mirem el nostre interior sentirem que estem lluny, a vegades, de viure-ho així. És la nostre limitació, la nostre pobresa. I malgrat tot, l’amor incondicional de Déu, per Jesucrist ens diu: jo crec en tu, em fio de tu. Et vull viu, perquè no deixa de dir-nos: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig» Un repte, un compromís, la proposta per ser feliç i per fer feliç. Quin goig, quin consol, quina meravella podem viure!

https://youtube.com/watch?v=cN4XE2X7Gp4

 

Abadia de MontserratDiumenge V Pasqua (7 de maig de 2023)

800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-56

 

Dèiem estimats germans i germanes en una de les antífones de laudes d’aquesta setmana, amb paraules de Sant Joan, “quan us tornaré a veure el vostre cor s’alegrarà” ( Jn  16,22) i jo pensava: “Que bé reflecteixen aquestes paraules el cor de la nostra devoció a la Mare de Déu de Montserrat”, perquè és en la mirada perenne, constant, i immutable de la nostra estimada Moreneta que tots i cadascú de nosaltres hem viscut la joia del retrobament. 

“Quan us tornaré a veure el meu s’alegrarà” és de fet una paraula de Jesucrist en aquell moment pasqual del darrer sopar, del discurs de comiat al seus amics íntims, però em permeto avui, ja que sempre Maria és mitjancera de l’amor de Jesucrist i per tant la seva mirada és la del seu fill, dir que ara és la Mare de Déu que ens diu que ens alegrem perquè la tornem a veure. 

Santa Maria continua al bell mig de la nostra Església tal com ho va estar al principi enmig dels apòstols. La primera lectura d’avui començava amb la frase: “Després de veure com Jesús era endut al cel…” Certament la visió de l’ascensió és la darrera dels deixebles, es la que clou les moltes vegades que Jesús va mirar, va parlar i que els deixebles van veure, fins i tot després de ressuscitar. El temps Pasqual que estem celebrant és el temps de la visió. És el moment de tenir els ulls oberts. Hem d’obrir els ulls i en això Maria ens és mestra com ho ha estat sempre.

No es tracta només de mirar, sinó que cal veure una mica més enllà. Potser ens cal estendre els nostres ulls a altres sentits, i fer-nos deixebles del Crist amb tot el cor, amb tota l’ànima amb totes les forces, i en això tenim en la Mare de Déu un model a seguir.

Ella ens és mestra per tal que obrim els ulls de la fe. Per la fe Maria fou capaç de confiar enmig de les situacions més desesperades. Per la fe fou capaç de comprendre allò que racionalment no podia ser, hem de creure que per la fe va poder passar de la foscor del sepulcre on havien posat el seu fill, a la llum de la nit i del matí de Pasqua que aquest ciri ens recorda durant tot aquest temps. Quin repte, quin estímul, quina gràcia tenir Santa Maria per exemple!

Ella ens és mestra per tal que obrim també els ulls a les necessitats dels altres. L’Evangeli de la visitació que hem llegit és l’evangeli en primer lloc de la consciència de les necessitats dels altres, de la cosina gran que espera un fill. Quin exemple tan poc complicat, tan proper. Que bé que deveu comprendre això tantes de vosaltres que en un moment de la vida heu ajudat i/o heu estat ajudades per una germana, una amiga, una mare en el moment de l’embaràs. L’evangeli d’avui ens diu en primer lloc que en aquesta senzillesa de l’ajuda hi ha el primer reconeixement d’un Déu, que es fa molt proper en Jesucrist.  

L’evangeli de la Visitació està profundament arrelat en la història del nostre santuari. El llegim el dia de la solemnitat titular de la Basílica, el dia 8 de setembre, el llegim el dia de la Visitació naturalment, a final d’aquest mes de maig, el dia de Sant Joan, el dia 21 de desembre. En totes aquestes ocasions, l’evangeli ens recorda que  som com Maria pelegrins, però que és també a ella a qui venim a visitar, per a ser en el fons visitats i acollits pel seu amor, per la seva gràcia, per la seva mirada. És Déu en tot cas qui dona a tots els nostres sentiments de pietat una intensitat diferent aquí, a Montserrat, on a vegades, almenys a mi em passava de nen i de jove, sembla més fàcil creure, més fàcil estimar, més fàcil ser feliç.

Els ulls de la imatge de la Moreneta estan oberts des de sempre, acollint les pregàries, les joies i les esperances de tots els pobles, i molt especialment de la nostra gent  catalana que li diu “Vós sou l’honor del Nostre Poble” i fa d’aquesta frase el lema de Montserrat. És la força de la seva mirada que ens captiva i us fa tornar, i us fa voler tenir-la també present en les vostres parròquies i institucions, en cada lloc on arrela aquesta fraternitat d’amor i d’estimació mariana i montserratina que és la nostra confraria, i de la qual avui celebrem aquests vuit-cents anys. 

Des del seu tron de Montserrat ella ens diu: “el vostre cor s’alegrarà perquè  us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”. La promesa de Santa Maria de Montserrat és sempre la promesa del retorn aquí, a casa. De l’enyor d’aquest lloc que els nostres poetes i músics han cantat: com Mossèn Cinto Verdaguer quan va escriure a l’Emigrant:  “on trobaré tes cimes Bell Montserrat”; O el “Recorda Mare divina, recorda al qui s’allunya, amb el cor a Catalunya, tot pregant mentre camina” de Pau Casals que la nostra escolania continua cantant tot sovint. 

Les vostres delegacions mantenen viu aquest noble sentiment que primer us vincula a Jesucrist, Déu fet home, i a la seva mare, en el desafiament personal de la fe cristiana i del seguiment de l’evangeli, després us uneix a la comunitat que prega a Montserrat, monjos, escolans i pelegrins, i per aquestes dues raons també us agermana entre vosaltres. 

El monestir, promotor des de l’inici fa vuit-cents anys de la Confraria ha volgut aquests darrers anys animar una vegada més aquesta germanor i molt especialment amb la dedicació del P. Joan M. Mayol, rector del santuari, l’ha vista reflorir, flamejar les brases encara ben roges d’una devoció que ha ajudat a encendre altres fogueres noves, en pobles i parròquies on no havia arribat abans.  

Però des de sempre, Déu ens ha fet la gràcia que l’advocació de Montserrat vagi més enllà de Catalunya, i la Confraria també se n’ha fet exemple. La Confraria agermanada de Sevilla, avui present, les delegacions de Caspe, i les més llunyanes de Chile i Brasil són la mostra que hem tingut la gran joia de veure ampliar la confraria fins als extrems de la terra. I encara hi podríem afegir molts més llocs on venerem la memòria i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Junts estem convocats a anar a celebrar aquest aniversari en el cor de l’Església, per presentar al Papa Francesc aquesta realitat de fe, de pietat popular i que també voldríem que fos de solidaritat.

Ens cal tenir doncs els ulls oberts, els de la fe i els de la caritat, com ja he comentat però també els de l’esperança. L’alegria que ningú no ens prendrà, té quelcom de diví, d’etern. L’esperança que som capaços de transformar la terra i de lluitar per l’amor, però que finalment tot pertany a Déu. La mirada de la Moreneta ens fa pensar que ella fa realitat la pregària del Cant Espiritual de  Joan Maragall: “I quan vingui l’hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, doneu-me’n uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa”. Aquest és el nostre desig més a profund, el que milions de vegades confiem a la Moreneta quan en el Virolai li diem amb fe, guieu-nos cap al Cel, que Ella, l’Estel de Montserrat ens hi condueixi mentre caminem per aquesta vida. 

 

Abadia de Montserrat800 anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (6 de maig de 2023)

Diumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (30 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 / 1 Pere 2:20b-25 / Joan 10:1-10

 

Davant l’estorament dels jueus presents a Jerusalem, en sentir que els deixebles de Crist parlaven en diverses llengües, Pere els explica el que significava aquell fenomen. I ho fa, citant salms de l’Escriptura, que ja predeien el que estaven veient. 

I, per animar-los a la conversió, afirma que ja ho anunciava el S. 109: “Diu el Senyor al meu Senyor, seu a la meva dreta”, i també el S. 16, que diu:”No deixereu que el teu sant conèixi la corrupció”. I és això és el que va suscceir a Jesús, que Déu l’exalçà a la seva dreta, i ara, no hi ha cap altre nom en qui hi hagi la salvació. I ara ens ha vessat el seu Esperit.

En aquestes paraules hi tenim resumida tota l’argumentació de la predicació apostólica, recolzada en l’Escriptura. I això ens pot sorprendre a nosaltres, acostumats a usar arguments racionals. Però cal saber que, per a la tradició jueva, les afirmacions de la fe tenen com a primers, els arguments de la tradició revelada, acceptada com Paraula de Déu. I així ho trobarem en totes les pàgines de l’Evangeli, on el mateix Jesús argumenta sempre amb textos de l’Escriptura, sigui en les tempacions al desert, o com a resposta a la sinagoga de Natzaret, i en les argumentacions en les polèmiques amb els jueus. 

Avui trobem un tema, que serveix de base a la predicació: ‘La porta del corral’. Primer diu que, el qui entra per la porta es el pastor, mentre que el qui entre per un altre lloc, es lladra o bandoler. Les ovelles només reconeixen la veu del pastor, perquè aquest els parla un llenguatge conegut: les Escriptures. I, encara, fa Jesús una afirmació més agosarada: “Jo soc la porta”.

És adir, jo soc la veritable interpretació de l’Esciptura. Els predicadors anteriors, no ho eren. Només jo he vingut a completar la Llei, a descubrir-hi tota la profunditat i la veritat, que no es altra que la voluntat de Déu. Abans de mí  havíen cosificat la Llei, s’havíen quedat en l’escorça. Havíen carregat pesos feixucs que ningú no podía soportar. Jo, en canvi, he vingut a alliberar-vos-en. Ving a dir-vos que la meva càrrega es lleugera i us fa lliures. Perquè l’amor, que és el cor de la Llei, us fa actuar lliurement, no us fa servents, sino fills. I això és agradós, però, mol més exigent que no acomplir unes normes. D’aquí que, els anteriors que us predicaven abans, eren lladres i bandolers, a qui no importaven les ovelles, i els arrebassaven la vida, les feien esclaves. Jo, en canvi, us faig lliures, perquè us porto a prats deliciosos, i al repòs vora l’aigua, on jo us hi dono la vida. Perquè només el qui estima té vida plena, i aquesta es la que jo li dono. Però, així com jo he donat la vida per amor, lliurement, així també, el qui em segueixi ha d’estar disposat a carregar la seva creu i a donar també la vida per mi, perquè la salvi. Tal com jo he donat la vida, y el Pare m’ha ressuscitat, i m’ha exalçat a la seva dreta, i m’ha donat tot poder al cel i a la terra. He lliurat el meu cos mortal, però n’he rebut un d’immortal, he deixat la terra, però he guanyat el cel, era com orfe en aquest món, i ara he rebut el títol de Fill estimat, i m’he assegut en el tron, a la seva dreta.

Ara, he estat constituit la pedra fonamental d’un edifici, i tot aquell qui s’uneixi a mí, formarà un edifici espiritual, un temple de l’Esperit, la morada de Déu, on Déu hi será glorificat.

Feliços, doncs, els qui segueixen la veu del Bon Pastor, perque ell els conduirà a les fonts de l’aigua de la vida eterna.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Homilia de Mns. Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (27 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Benvolguts germans bisbes. P. Abat, monjos de la comunitat. Preveres, religiosos i religioses.Germans tots, aplegats aquí atrets per la fe i l’afecte a la Mare de Déu

La nostra celebració avui a Montserrat té uns motius específics i valuosos. Portem al cor la nostra vida particular, la vida de l’Església i la vida de Catalunya, per lloar Déu que ens fa un regal tan preuat en la seva Mare i per reviure les vicissituds de la nostra existència davant la seva mirada.

Però al costat de la solemnitat d’avui que afegeix motius propis, ens preguntem què ens motiva venir a Montserrat. Sovint venim carregats amb la nostra motxilla plena de necessitats, que es tradueixen en pregàries de petició a la Mare de Déu. Això és plenament legítim: som contingents i limitats i tractem la Mare de Déu també com a mare nostra. Sabem que Ella ens compren i mereix als nostres ulls tota la nostra confiança.

Però alhora intuïm que un fill no pot limitar el seu tracte amb la mare a la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Fa un temps una senyora se’m queixava que li havia demanat insistentment a la Mare de Déu un determinat favor per al seu fill i la Mare de Déu no li havia fet cas. Espontàniament, sense pensar-ho massa, li vaig respondre: ¿ha pensat què li pot demanar ella a vostè?, ¿què vol dir-li?, ¿quina paraula tindrà ella per a vostè? Va seguir un silenci ple de dubtes.

Convé que vinguem a Montserrat amb els ulls ben disposats a la contemplació i les orelles ben obertes per escoltar. I un cor franc per acollir el testimoniatge que ens arriba de la Mare de Déu.

Per això, hem de mirar el fons de la nostra imatge de la mare de Déu. ¿Qui és doncs Maria per a nosaltres? ¿Què significa per a la nostra l’Església? ¿I per al nostre poble?

Potser tot respon només a una devoció o una pietat afectiva i sensible, a una necessitat d’intercessió o a un compromís d’imitació moral de les seves virtuts. Potser que també amb aquests sentiments es barregin altres, com el gust per la tradició i la consciència de poble. 

Tanmateix avui és oportú que ens apropem a la Mare de Déu en tant que membres del Poble de Déu, fidels que portem al cor les vicissituds d’una Església en un moment històric no fàcil. 

La tradició més antiga, els Sants Pares i el mateix Nou Testament, mantenia ben viu el vincle Maria i l’Església. Maria, la Mare de Jesús, és l’Església perfectament realitzada, el paradigma de l’Església, l’Església més pura. Ella és la primera deixebla, el primer membre del Poble de Déu, i hi és al seu bell mig, garantint a l’Església la seva autenticitat, el seu veritable rostre.

Tornar a aquesta veritat de la nostra fe ve exigit pel moment que vivim com Església: necessitem recuperar justament el que som. Resulta, per això, ben oportú el lema que ha escollit la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat per orientar el pelegrinatge a Roma amb motiu dels 800 anys de la seva fundació: tot subratllant la dimensió eclesial de la devoció mariana, aquest lema diu, “On la nostra Església s’emmiralla”. Així s’encapçalava la pregària que va néixer l’any 2007 amb la proclamació del patronatge especial de la Mare de Déu a la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.

En efecte, la Mare de Déu és per a l’Església un veritable mirall. No un mirall del que de fet som como Església, sinó del que hem de ser. Ella és per a nosaltres un mirall perfecte, que ens torna sempre el rostre més autèntic del que som i hem de ser.

Hi ha situacions on sembla que l’Església és sacsejada des d’enfora i des de dins, quan els fidels tenen la sensació que ha desaparegut l’Església tal com sempre l’han vista, com si hagués perdut la seva identitat. Una sensació provocada davant, per exemple, d’una varietat tant gran d’estils i maneres, o davant fracassos de sistemes que sempre havien estat eficaços en l’evangelització… Aleshores cal tornar a la Mare de Déu. No per què ens doni lliçons d’organització pastoral, sinó perquè Ella no deixa de ser-hi, a la vora, testimoniant allò que és essencial a l’Església, és a dir, la seva relació d’amor amb Jesucrist, com a Esposa i com a Mare. Amb Ella tornem un cop i altre a Jesucrist, de qui ens ve tota llum i força.

Aquesta recuperació del rostre marià de l’Església ens permetrà recobrar dues vivències ben importants: el gaudi de ser Església i la resposta a qui no l’accepta. 

Avui sembla estrany que hom arribi a dir que per a ell l’Església és veritable goig, un do de Déu que ens omple d’alegria i acció de gràcies. Estem lluny d’aquell entusiasme de St. Pau VIè, que, tot i haver patit tant a l’Església, l’anomenava “experta en humanitat” i li va dedicar el millor càntic de lloança. Justament una de les raons d’aquest entusiasme eclesial era que per a ell, fidel a la tradició i al Concili Vaticà II, l’Església sempre contenia al seu si la Mare de Déu.

Veure’ns en Maria com Església ens permet de recuperar el goig d’ésser membres seus, si mai els nostres pecats l’han adulterada. Perquè ella no és enfora del nostre poble, sinó més aviat al bell mig seu, prestant-nos el que ens manca i suportant les nostres càrregues.

Per altra banda, de vegades trobem algú que no sap, no entén, o no creu en l’Església, fins i tot contraposant-la a Jesucrist, com un factor que impedeix accedir a Ell. Aleshores no tindrem altra imatge millor que oferir de l’Església que el seu rostre marià, el d’esposa de Crist, creient i amant. Ben entès que no cal posseir el carisma de la visió mística (com ara el P. Francesc Palau) per contemplar i viure aquesta imatge. Basta amb una mirada atenta i orant que es tradueixi en una vivència concreta.

Això sí: qui sap com Maria esdevingué Mare de Jesús, haurà de fer quelcom semblant, en la mesura de les seves possibilitats. Em refereixo a aquell moment en el qual Maria es veié davant Déu i, conscient de la seva pobresa, va fer de sí mateixa una veritable ofrena, un acte profund de donació i disponibilitat.

Estem davant el misteri que il·lumina el nostre ésser més profund d’Església. El misteri que hem vist al llarg de la història: Déu sempre ha cercat el lloc i l’espai humans adients per tal de fer-se present a la humanitat i fer-los servir com instrument de salvació. El va trobar en la humanitat humil i disponible de Maria… ¿Pensem que avui Déu assumirà altres instruments de salvació més eficaços, més ben planificats, més organitzats, per fer-s’hi present i alliberar aquest món nostre, com sembla que ens demanen els experts en sociologia i en estratègies?

S’entén que no menystenim les aportacions de les ciències instrumentals en la nostra tasca pastoral. Però precisament avui, davant la Mare de Déu, portant al cor la vida real de la nostra Església, tenim ben clar que tot resultarà inútil si no reflectim personal i comunitàriament el que Maria va fer i viure com a serventa fidel de Déu al costat del seu Fill Jesucrist: posar el que som, la nostra pobresa, com ofrena a disposició de la seva voluntat.

Voldríem una Església benaurada: l’Església de les Benaurances. Però ja coneixem quina concreció va fer d’elles Maria. ¿Cóm podríem proclamar les Benaurances prescindint del llenguatge de Maria en el Magníficat i de l’experiència profunda que transmet? Avui, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, desitgem recuperar el que som per gràcia de l’Esperit i, amb Ella reviure alhora l’alegria d’ésser Església. 

Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2023)

Homilia de l’Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas (26 d’abril de 2023)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11; 4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimada comunitat benedictina. Pare Abat. Autoritats. Benvolgudes i benvolguts en el Senyor ressuscitat.

Ho acabem d’escoltar de boca de Jesús, el Senyor, a qui sabem, vivim i confessem com a ressuscitat: «Aquí tens la teva Mare». Ho repeteixo: «Aquí tens la teva Mare». I això és ben cert, i no ho dubtem ni per un instant: Aquí tenim Maria, la nostra Mare. Ho hem repetit tantes vegades en mil pregàries, en mil rosaris, en mil crits d’auxili i en mil confessions d’amor i d’agraïment. Sí, estem aquí confessant, com a comunitat, el nostre amor individual i col·lectiu a Maria, perquè aquí tenim la nostra Mare. Vet aquí la grandesa: Mare humana de Jesús, el Fill de Déu, i, per Ell, Mare de cadascú de nosaltres i Mare de l’Església, és a dir, Mare col·lectiva. En plena primavera i embolcallats pel joiós missatge pasqual, domina el goig del Ressuscitat, sempre present en la comunitat reunida. Nosaltres, avui, ens hem reunit com aquella primera comunitat, al voltant de Maria, i ens confessem, com ella, seduïts per l’Esperit de Jesús, que crida en els nostres cors: “Abbà, Pare!”. Ja ho tenim tot, oi? Fins i tot n’hem rebut l’herència, com hem escoltat de Sant Pau. Hem rebut una gran herència, i aquesta és una herència que ve de lluny. I aquesta herència s’anomena Salvació.

Les lectures de l’Antic Testament ens han relatat l’alba d’aquella salvació que arribaria quan els temps fossin madurs, que arribaria en la plenitud dels temps. Vet aquí: totes les benediccions de Déu a l’antigor, culminen en Crist, el fill de Maria. I Maria possibilità, amb el seu sí, la culminació de la Història de la Salvació. Déu va mirar la senzillesa de Maria i li va demanar permís. I Maria amb aquell sí a Déu va obrir les portes a la maduresa dels temps. Beneïda siguis, Maria!

I ara som a l’avui de les nostres vides, del nostre camí de persones creients, del nostre maldar per seguir els ensenyaments de Jesús, del nostre esforç per esdevenir, fidelment, bons i bones deixebles. I com a comunitat creient formem alguna cosa més que un grup humà lligat pels vincles d’una llei o uns manaments. Formem un poble, el Poble sant de Déu» ―com afirma el Concili Vaticà II (LG 12)―, i ens sentim en unió i comunió  amb els altres, amb la comunitat que coneixem i estimem, amb la mateixa natura que ens envolta i amb Jesús que tot ho relliga. I som, també, un poble arrelat a una terra, a una cultura, a una història. I és cert. Els pobles tenen ànima, els estreny un afecte i els dóna vida una saba d’amor. Com un arbre viu. De vegades, els cau la fulla, però després reverdeixen i donen fruit.

Quin lligam social, quina saba vital ha mantingut viva Catalunya? D’on ha tret la força per a no desintegrar-se? Doncs, d’una afecció social, d’una voluntat fraternal, d’un amor. Els catalans s’han sentit germans. I la història ens diu que la fe cristiana els ha ajudat a sentir-se’n. I aquest santuari n’ha estat senyera capdavantera. És aquesta una casa pairal amb mil anys d’història, efemèride que celebrarem, si a Déu plau, l’any 2025, en recordar la fundació del monestir per l’abat Oliva l’any 1025. I és aquesta la casa on l’onze de setembre de 1881 es va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, tot estrenyent els llaços que ens feien un poble d’arrels cristianes. El papa Lleó XIII en un missatge per a l’ocasió va dir: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota imatge que allí es venera, teniu la vostra mare». I és aquesta la casa on el poble, liderat per l’abat Aureli M. Escarré, va entronitzar la imatge de la moreneta. N’estem celebrant aquest any el 75è aniversari, unes celebracions que culminarem el proper mes d’octubre peregrinant a Roma, amb tots els bisbes de Catalunya. Simbòlicament Maria, la mare de Jesús, es retrobarà amb Pere, com en aquella alba de la Resurrecció.

Estimades i estimats. En aquesta nit de vetlla als peus de la moreneta, nosaltres els seus fills, hem fet cas de Jesús i, com ens ha dit des de la creu, no hem deixat sola a Maria. Sant Pau VI, en el Concili Vaticà II va proclamar-la solemnement Mare de l’Església, i nosaltres som Església. Jesús no vol deixar sola a sa mare i nosaltres tampoc. Vet aquí el nou lligam que fa de Maria, la nostra Mare. Al peu de la creu, Jesús fa testament i atorga a Maria una nova maternitat sobre la família dels deixebles de tots els temps i aquesta família, avui, som nosaltres. Per això, pot afirmar el Concili Vaticà II a la Constitució sobre l’Església, Lumen gentium: «Creient i obeint, [Maria] va engendrar ací a la terra el mateix Fill del Pare […] que Déu ha constituït primogènit entre una multitud de germans (cf. Rm 8,29), els fidels, a l’infantament i a la formació dels quals coopera amb amor de mare» (LG 63).  

L’Evangeli d’avui acabava amb aquestes paraules: «I des d’aleshores la va acollir a casa seva». Us proposo de meditar sobre el com acollim Maria a casa nostra. En els dos àmbits: a l’Església i als nostres cors. Acollir Maria és acollir totes les maternitats del món, totes les fonts de vida, totes les vides des de l’inici a l’últim instant i tots els projectes de vida que ens trobem pel camí. I també és oferir-li la nostra vida perquè com a mare ens sàpiga educar, fer créixer en la fe, atendre les nostres necessitats i, també, guiar-nos cap al cel.

Que la Mare de Déu, Mare nostra, Mare de l’Església i patrona del poble de Catalunya, ens ajudi a ser gent de Pau, compromesa amb la «casa comuna», solidària amb les necessitats, propera a les perifèries i també a les guerres i conflictes que no cessen. Encomanem els qui sofreixen a la Mare de Déu, que com a bona Mare plora amb els qui ploren. I amb paraules del Papa Francesc, en l’acte de consagració al Cor Immaculat de Maria diguem-li: «Que el vostre plor, oh Mare, commogui els nostres cors endurits. Que les llàgrimes que heu vessat per nosaltres facin florir aquesta vall que el nostre odi ha assecat. I mentre el soroll de les armes no emmudeix, que la vostra oració ens disposi a la pau. Que les vostres mans maternes acariciïn els qui pateixen i fugen sota el pes de les bombes. Que la vostra abraçada materna consoli els que es veuen obligats a deixar casa seva i el seu país. Que el vostre Cor afligit ens mogui a la compassió, ens impulsi a obrir portes i a fer-nos càrrec de la humanitat ferida i descartada».

Demanem, encara, a la Mare de Déu que ens ajudi a trobar solucions per a les múltiples crisis desfermades en una societat que ha de retrobar la centralitat de l’ésser humà i posem damunt l’altar tot allò que portem als nostres cors i que hem apropat aquesta nit de vetlla a la muntanya de Montserrat. Amén.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2023)

Diumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Homilia del Excm. i Rvm. P. Manuel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia. Bisbe titular de Carcàbia (23 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14.22b-33 / 1 Pere 1:17-21 / Lluc 24:13-35

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat!

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

Estimat pare abat Manel, germans monjos i preveres concelebrants, patera Petro e patera Igor d’Atenes, escolans, estimats germans i germanes. La celebració dominical ens aplega per celebrar la Santa i Gloriosa Resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Una celebració que vosaltres a l’Occident vàreu celebrar i viure de manera litúrgicament plena fa dos diumenges i que nosaltres a l’Orient la vàrem celebrar i la vàrem viure fa tot just una setmana. Junts o amb una setmana, o dues o fins a cinc de diferència, celebrem la resurrecció de l’únic Senyor de la nostra vida, l’únic Senyor de la nostra història. Celebrem Aquell que fou traït, mort, sepultat, i que va ressuscitar el tercer dia i ara seu a la dreta del Pare. 

I en aquesta celebració, hem escoltat i acollit tres lectures de la Sagrada Escriptura, les que corresponen a aquest tercer diumenge del temps Pasqual, que ens han parlat d’aquest misteri, que és el misteri central de la nostra fe. Escoltant i fent nostra la Paraula de Déu, hem estat portats de la mà de Pere en la primera i segona lectura, i fent camí cap a Emmaús a l’evangeli, hem estat portats a l’encontre amb el Senyor que és viu i que fa camí amb nosaltres o, més ben dit, som nosaltres que fem camí amb Ell. 

Als Fets dels Apòstols hem escoltat la catequesi de Pere, una catequesi molt senzilla i clara: El Crist traït, mort i ressuscitat. I fixeu-vos que Pere el seu anunci, la seva professió de fe, la justifica o millor dit l’explica amb un salm, el 15, un salm ja cantat profèticament per David mateix. I com acaba la catequesi de Pere? Jesús ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i en rep l’Esperit Sant que Ell mateix dóna, envia, vessa damunt de cadascun de nosaltres, damunt de tota l’Església. La predicació, la catequesi de Pere és molt senzilla i clara: el Crist patit, mort i i ressuscitat, que seu a la dreta del Pare i que envia l’Esperit Sant damunt de l’Església. 

El salm responsorial, el salm 15, és quasi una professió de fe per part nostra que el cantem, un salm que ens fa remugar tot cantant-lo, l’anunci de Pere i la profecia de David: “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió… Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré”. I segueix quasi un anunci del que hem viscut i vivim com a Església el Dissabte Sant, i el salm esdevé veu del mateix Crist: “El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”. El salm responsorial, fixeu-vos-hi sempre en les celebracions dominicals, no és una nota musical que ens “entreté” entre una lectura i una altra, sinó que esdevé sempre una resposta orant en forma poètica a allò que ens anuncia la Paraula de Déu. 

La veu de l’apòstol Pere ha tornat encara a la segona lectura quan, amb veu ferma ens ha recordat un altre aspecte fonamental de la nostra fe cristiana: rescatats, redimits, salvats “…amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte”. El sacrifici del Crist, la seva mort, no és el fruit de quelcom casual, o si voleu la conseqüència de la paraula valenta d’un profeta qualsevol que va anar més enllà del que podria ser “políticament correcte”, sinó que el sacrifici del Crist, la seva passió fou voluntàriament acceptada per Ell mateix, per acomplir la voluntat del Pare que l’ha ressuscitat d’entre els morts. 

La lectura de l’Evangeli de sant Lluc ens ha portat cap a Emmaús, aquest poble a onze quilòmetres de Jerusalem, cap a on s’encaminen dos dels deixebles després del que per a ells en aquell moment ha estat la desfeta de la mort del Mestre. Fixem-nos en algun detall del text de sant Lluc el qual, de bon metge i bon iconògraf que era, fa unes anàlisis i una descripció gràfica, un diagnòstic gairebé pictòric de les situacions, molt detallades. Us proposo veure el text evangèlic com una icona. De la qual en subratllo cinc pinzellades. 

  • Primera pinzellada de sant lluc: Jesús va a l’encontre dels dos caminadors; no un encontre casual, sinó un encontre la iniciativa del qual la pren el Senyor mateix. Mai i mai no ens trobem amb el Senyor de manera casual, fixeu-vos-hi, sinó que és sempre Ell que de tantes maneres ens ve a l’encontre, en moments bons i en moments de dubte, quan caminem o quan sense forces seiem a la vora del camí. Tantes vegades ho vivim això en el nostre fer camí com a cristians. 
  • Segona pinzellada de sant Lluc: Aquest fer-se present per part de Jesús esdevé tocant, sacramental podríem dir, amb la seva pregunta -fixeu-vos que Ell sempre pren la iniciativa: “De què discutiu entre vosaltres tot caminant?”. Els fa una pregunta que quasi els desvetlla de la monotonia del caminar. 
  • En segueix el tercer moment, la tercera pinzellada de l’evangelista: el diàleg entre Jesús i els dos caminants. Mireu: els dos caminadors narren els fets esdevinguts amb tot detall, fins els rumors i l’esverament de les dones que fins parlen d’aparició d’àngels, del sepulcre buit…, “…però a ell, no l’han vist pas”. I aquí descobrim, trobem un aspecte fonamental de la nostra vida de fe: no es tracta de veure’l, de veure un fantasma, sinó que es tracta que Ell se’ns mostri, se’ns faci present. O si voleu sí que es tracta de veure’l, però on? Com? En la comunitat cristiana, en l’Església que el celebra i el viu, que ens el dóna en els sagraments, que ens el fa trobar anunciant i proclamant el seu Evangeli, que ens el fa trobar vivent en els Sants Dons, en els germans. 
  • La quarta pinzellada de l’evangelista iconògraf: la resposta de Jesús, quasi el retret que el Senyor fa a aquells dos caminadors que malgrat el cansament dels onze quilòmetres que han de fer entre Jerusalem i Emmaús, han intentat fer-li un resum del que han viscut aquelles darreres hores. Ens podem preguntar: Per què? Per què el retret del Senyor? “Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. No els retreu que no hagin cregut en els rumors d’aparicions angèliques o en l’esverament de les dones; els retreu i recorda, ens retreu i recorda, que tenen i tenim els profetes, la Sagrada Escriptura que ens anuncien… Què? Qui? Tot allò que es referia a Ell. 
  • Finalment la conclusió de la icona de sant Lluc: la manifestació, la plena manifestació del Crist ressuscitat, la manifestació de la seva divino humanitat gloriosa. On? Com? Quan parteix el pa, quan desapareix de la vista dels deixebles i deixa que sigui aquell pa partit i aquell vi vessat que continuïn fent-lo present. Que continuï a ser la seva encarnació en la vida de l’Església que ens el faci viu i present. 

Què ha fet el Senyor a l’evangeli d’avui? Ens ve a l’encontre, ens explica l’Escriptura, parteix el pa… I? A nosaltres se’ns obren els ulls de la fe, a partir del nostre baptisme, del do i la força de l’Esperit Sant i de la comunió als Sants Dons, a partir de tots els sagraments que al llarg de la nostra vida ens van configurant al mateix Crist. I Ell, el Senyor? Havent partit el pa, desapareix? No! Continua caminant amb nosaltres o, més ben dit, nosaltres caminem amb Ell, escoltant-lo en la Sagrada Escriptura, acollint-lo en el Pa partit i en el Vi versat, que ens són donats i que són i ens fan realment i plenament el seu Cos i la seva Sang, i també acollint-lo en el germà necessitat, pobre, malalt, que ens el fan present. Només així comprendrem que la nostra vida com a Església, tot allò que fem, que prediquem, que donem, té un únic referent: el Crist traït, patit, mort i ressuscitat, reprenent encara les paraules de Pere, que són per a nosaltres una mistagogia en la qual Pere ens agafa per la mà i ens porta a comprendre un xic més, a celebrar i a viure la nostra fe. 

Germans, donant sempre gràcies al Senyor pels seus dons, pel seu amor fidel, permeteu-me de fer memòria d’aquell 18 d’abril del 1998, ara fa XXV anys, quan el p. Lluis Juanós i jo mateix, amb altres germans en aquell moment de la nostra comunitat, per do i gràcia de l’Esperit Sant i per la imposició de mans i la pregària de l’aleshores arquebisbe metropolità i primat de Tarragona mons. Lluis Martínez Sistach, vàrem ser ordenats alguns diaques i altres preveres en aquesta nostra basílica de Montserrat. Després d’haver rebut, uns mesos abans, el do i la gràcia del diaconat, el Senyor, pel voler i la crida del pare abat Sebastià M. Bardolet, ens va voler preveres i diaques al servei del nostre monestir i al servei de l’Església, un servei que per a mi es va fer concret durant quasi 18 anys al Pontifici Col·legi Grec de Roma. Una gràcia sacramental que el p. Lluis ha viscut i viu generosament en el nostre monestir al servei de la comunitat, dels escolans i dels pelegrins; una gràcia sacramental que a mi, indignament, m’ha tocat i em toca de viure, amb la plenitud de l’ordenació episcopal rebuda el 2016, amb una dimensió fortament i clarament esponsal, amb la meva Església, al servei de la meva Església que és a Grècia. 

XXV anys per donar gràcies a Déu. XXV anys per demanar perdó al Senyor. Donar gràcies i demanar perdó, confessar sempre la seva misericòrdia. Al llarg d’aquests anys i dels que encara Ell vulgui, el Senyor ha caminat i continua caminant al nostre costat, i quan la feixuguesa del camí ens aclapara, Ell se’ns carrega, com a bon pastor que és, a les seves espatlles i ens porta als prats abundosos que són, on? A la cleda de l’Església que ens para la taula de la Paraula i dels Sants Dons. 

En aquest moment la joia dels qui hi sou presents i el record dels qui hi foren presents ara fa XXV anys i que ho són presents en la memòria i en la fe, el Crist ens fa membres del seu únic cos, de la seva Església estesa d’Orient a Occident, una Església Santa, Catòlica i Apostòlica, que l’anuncia arreu del món.

Germans, el III diumenge de Pasqua a la tradició bizantina celebrem Josep d’Arimatea, Nicodem i les dones piadoses, les “mirròfores” -les que porten la mirra, el perfum per ungir el cos del Senyor. Recordem, celebrem aquells que varen tenir cura del cos del Senyor. Tots nosaltres som cridats certament a ungir el cos del Senyor que continua viu i present en el pobre, en el malalt, ungir-lo amb una paraula, un gest d’ajut i de consol. Però sobretot som cridats a esdevenir tots nosaltres, pel do dels sagraments que hem rebut i rebem, portadors de l’Ungüent, del mateix Crist Senyor, i amb la nostra vida ser bon perfum del Crist per als nostres germans. 

Confiant en la intercessió de la Mare de Déu, present a Montserrat i a Pammakaristos a Atenes, amb el salmista, amb el mateix Crist també nosaltres diem: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre”, en aquell Regne on el Crist, amb el Pare i l’Esperit Sant, regna per sempre. Amen. 

Χριστός Ανέστη! Αληθώς ανέστη!

 

https://youtube.com/watch?v=OlJeoQEzcxE

Abadia de MontserratDiumenge III Pasqua. 25 anys d’ordenació sacerdotal del P. Manuel Nin (23 d’abril de 2023)

Diumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, Monjo de Montserrat (16 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:42-47 / 1 Pere 1:3-9 / Joan 20:19-31

 

Creure en Jesús, arribar a ser testimonis de la seva resurrecció no fou cosa fàcil i menys per aquells primers deixebles que compartiren la vida amb ell i veieren com el seu Mestre, aquell en qui havien posat les seves il·lusions i la seva confiança, era condemnat a morir en creu com un blasfem i malfactor.

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià i més en concret davant la resurrecció de Jesús. I no és d’estranyar si tenim en compte el que s’afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat: Jesús s’aparegué a Maria Magdalena; ella anà a comunicar-ho als deixebles, però no la van creure.  Després s’aparegué a dos deixebles que feien camí i també anaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. 

Poc hi creien els deixebles reunits amb les portes tancades per por dels jueus. La desfeta del Mestre els fa pensar que potser ells seran els següents a perdre la vida, i tot d’una, Jesús entra, i es posa enmig d’ells per desfer qualsevol ombra de dubte, per obrir els seus ulls a una fe més gran que totes les evidències, per infondre en els seus cors que la Pasqua és la novetat que cal proclamar a tots els pobles, la resposta definitiva de Déu al sentit de la vida i de la historia. 

I és que l’amor ha estat més fort que la mort; un missatge que als ulls de molts pot semblar optimista, excessiu, irreal, per no dir sospitós d’un cert triomfalisme que no té res a veure amb la situació del nostre món, assetjat per conflictes internacionals, laborals o familiars, i tantes altres situacions de sofriment, d’injustícia o precarietat que no fan més que reforçar la legitimitat del dubte, o de pensar que el missatge de Pasqua no és res més que una cabòria de quatre il·luminats o una evasió espiritualista i desencarnada de la realitat que ens envolta. 

Tot i així, cal dir que hi ha un dubte tancat en ell mateix que pot arribar a ser tant o més conservador que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema tancat, un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables. En canvi hi ha un dubte obert a noves possibilitats, que no es tanca en les pròpies certeses sinó que resta obert a una realitat més gran que el que podem constatar.

En efecte, vuit dies després d’aquell primer diumenge de Pasqua, els deixebles estaven una altra vegada tancats, i amb ells Tomàs. Tomàs estava segur de no tornar a veure mai més a Jesús. Es va negar a donar ales a les seves esperances per no veure-les fetes a trossos una vegada més i el seu escepticisme acaba sent l’oportunitat per a que Crist es manifesti de nou enmig d’ells, i accepti fer-se experiència sensible també per a Tomàs. 

Com als altres deixebles, també li cal fer el procés que el portarà a creure; li cal morir a la seva incredulitat, a les seves certeses i dubtes per néixer a la fe i obrir el seu cor a una realitat més gran que totes les evidències. Quantes vegades voldríem reduir la nostra fe als criteris d’una verificació palpable, audible, visible, com si la percepció dels sentits fos l’únic camí per accedir a la realitat del Crist Ressuscitat i quantes vegades també haurem pogut constatar en la nostra vida el testimoniatge d’homes i dones que potser sense proclamar-ho amb paraules i discursos ens han manifestat amb el llenguatge de l’amor i la generositat que també “han vist el Senyor”. Jesús accepta el joc de donar senyals de la seva presència entre nosaltres, i per la fe ens obre a l’experiència de “veure” i “sentir”  com continua viu i operant enmig del món.

Germanes i germans, l’evangeli d’avui posa a la nostra consideració una realitat que no podem oblidar: la fe de Tomàs és el reconeixement de que el Crist ressuscitat no es redueix a un fet, patrimoni del passat, sinó a algú que continua present i vivent en la nostra vida i en la nostra Església i no s’ha desentès de nosaltres, malgrat els nostres dubtes o la nostra poca fe, i si tot i així ens costa de veure-ho, Jesús ens demana com a Tomàs que “fiquem els dits en les seves ferides i la mà dins el seu costat” perquè no s’ha allunyat de la nostra realitat humana sinó que es fa “palpable” en la seva Paraula, en els sagraments i en les ferides d’aquells homes i dones que sofreixen i que perpetuen el seu cos entre nosaltres, aquell cos d’humanitat que anhela de nou participar de la seva redempció i la seva Pasqua. En aquest sentit, l’experiència de Tomàs és l’expressió més realista de l’itinerari de la fe de tot creient que cerca el rostre amorós del seu Senyor i aquesta recerca ens convida a fer nostra l’experiència d’aquells deixebles, d’aquell apòstol que malgrat el seu escepticisme sapigué reconèixer en Jesús el seu Senyor. 

En els pobles de pagès, almenys quan jo era petit, durant el dia les portes de les cases es trobaven obertes. Aquesta manera de fer era un signe de confiança i d’hospitalitat; no hi havia cap temor. A qualsevol hora podies entrar a qualsevol casa com si fos a casa teva. No tenien por de res ni de ningú. Com els deixebles, vuit dies després de Pasqua, també nosaltres, amb els nostres dubtes i certeses, ens trobem reunits en nom del Senyor, en aquesta casa, sabent que Ell és enmig nostre. No tinguem por a obrir portes i finestres perquè ens entri la llum del Ressuscitat i l’aire fresc del seu Esperit. Feliços nosaltres si fem nostra la fe de Tomàs i sabem mantenir-la viva malgrat les clarors i ombres de la nostra Església i del nostre món. 

https://youtube.com/watch?v=DaGJunUQpCE

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Diumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 d’abril de 2023)

Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 o 1 Corintis 5:6-8 / Joan 20:1-9

 

Després d’haver passat una nit en vetlla ens tornem a aplegar per celebrar l’eucaristia en aquesta festa de les festes que és la Pasqua. Sembla que no ens cansem de resar i és que no trobem una altra manera de continuar contemplant i agraint això que cantàvem en el cant d’entrada, en les paraules que avui són les paraules de Jesús: que després d’una vida sencera d’amor a Déu, i d’aquesta mort en Creu, pot girar-se cap a Déu i dir-li: “He ressuscitat, m’he retrobat amb vos, no m’heu deixat de la vostra mà!” 

“No m’heu deixat de la vostra mà”. Una frase senzilla que ens revela els trets més tendres de Déu que com un pare o una mare, no deixen la mà del seu fill, fràgil. O que ens revela un gest típic de les parelles que s’estimen. Una de les pregàries típiques de la divina litúrgia bizantina ha captat aquesta naturalesa de Déu i utilitza una expressió que explica molt bé aquesta frase. Diu que Déu és “bo i amic dels homes” αγαθός και φιλάνθροπος.  En la paraula original, filanthropos s’hi inclou qualsevol persona humana sense distincions, començant per la de ser home o dona. Per això alguns prefereixen traduir-la com amic de la humanitat. 

Jesucrist és el primer de retornar per la seva resurrecció al Pare. Si aquest retorn tenia una raó teològica  molt clara, “perquè de Déu venia i a Déu tornava”, això passa en la història, hi ha testimonis, afecta aquell que tot essent Déu encarnat, visqué, caminà i morí com a home a la terra: a Jesús de Natzaret. Precisament per això, podem pensar que la seva història serà un dia la nostra i que des del moment de la seva resurrecció, Déu és més que mai bo i amic de la humanitat i “no ens deixa mai de la seva mà”. 

Si bé ell ho és de tots, Amic dels homes sense distincions, nosaltres hem omplert el nostre món de categories humanes, de primers, segons, tercers i quarts mons. Mesurem per Productes Interiors Bruts dels països, per rendes per càpita, per tants altres factors que en el fons no fan sinó mesurar allò que Déu segurament no hauria volgut mai: les enormes diferències dintre d’una mateixa humanitat. Ell ha ressuscitat per tothom. 

Una de les nostres primeres obligacions com a cristians seria fer com Déu, per tant ser també nosaltres amics de la humanitat i mirar com podem no deixar ningú de la nostra mà. Tot i que sigui un granet de sorra en aquesta tasca utòpica que no deixa de ser això que en diem construcció i vinguda del Regne de Déu a la terra, moltes institucions es fan conscients de les desigualtats i volen ajudar a corregir-les. Fent-nos en solidaris farem,  a la missa d’avui una col·lecta a favor de la comunitat de Sant Egidi que té una sensibilitat especial pels pobres i necessitats. 

La manera com Jesucrist es fa amic de la humanitat en la Resurrecció és en el fons molt discreta. Ens han explicat que quan els escolans vau ser a Austràlia, ara fa un mes, vau anar un dia a veure els cangurs a un lloc que es diu Clealand Wildlife Park i us van dir que havíeu d’acostar-vos hi a poc a poc. Si estàveu tranquils, els cangurs vindrien sols. L’evangeli està ple de moments en els quals nosaltres homes i dones tenim por de Déu, de les seves aparicions, fins i tot por de Jesucrist quan fa coses massa extraordinàries. Però ell ens diu que no tinguem por. Si vosaltres, escolans,  éreu capaços d’entendre la por dels cangurs, i per tant d’acostar-vos hi poc a poc, ¿com Jesús ressuscitat no serà capaç d’entendre la nostra por i d’acostar-se a nosaltres poc a poc, dient-nos que no tinguem por?. Ens ho diu fins i tot quan ressuscita. Per això dic que és discret. Tan discret que fins i tot no el reconeixem moltes de les vegades que s’apareix ressuscitat. Com si deixés temps a cadascú per a fer el seu procés de comprensió, d’apropament. En aquesta comparació nosaltres som els cangurs que tenim por i ell és com vosaltres escolans que vol apropar-se. Jesucrist ressuscitat també vol apropar-se d’una manera molt discreta però molt eficaç i molt directa a vosaltres, a tots.  

D’una manera molt especial, avui Jesucrist s’acosta a vosaltres quatre, els dos Oriols, el Lluc i el Martí, escolans de quart que fareu la primera comunió. En el pa i el vi, tot i que són elements molt senzills, hi confessem la presència de Jesús, la presència del Crist resssuscitat. Vosaltres viviu una vida de fe perquè l’Escolania us la facilita, participeu a la pregària de Salve, ara ja de ple, actius en el cor i viviu a Montserrat, des d’on podeu unir-vos i ajudar la pregària de tants pelegrins. Però amb la primera comunió, i amb totes les que vindran des d’ara, Jesús us demana també que personalment cregueu en això que he estat dient abans, que ell és amic de la humanitat, i per tant amic vostre. Cada vegada que combregueu, penseu-hi. Penseu en aquest Jesús que vol que sigueu feliços i que estarà al vostre costat sempre, fins i tot en aquells moments que no ho sentiu. Per algunes persones, el moment de la primera comunió, ha estat un record important per la seva fe, durant tota la vida. I no només vosaltres, sinó tots els escolans penseu en  aquest Déu que no us deixa anar de la vostra mà.   

La Resurrecció de Crist és el testimoni definitiu que Déu és l’Amic dels homes. Perquè si s’havia encarnat en ell retornant-nos aquella dignitat amb la qual ens va crear, ara dona definitivament a la humanitat un lloc al seu costat. No podríem imaginar una prova d’amistat més gran que aquesta. 

Queridos hermanos y Hermanas, que estáis aquí en Montserrat o que os unís a nuestra celebración, el mensaje central que quiero transmitir esta hermosa mañana de Pascua, está resumido en las palabras del canto de entrada:  He resucitado y estoy aun y siempre contigo. Dios como reza la liturgia oriental es bueno y amigo de la humanidad, se nos acerca en humildad y discreción, como discreta es la Iglesia que nace de la resurrección de Cristo y sirve al mundo como amiga de las mujeres y de los Hombres, mostrándonos el camino para ser discípulos de Cristo en el mundo.

Dear brothers and sisters. It may be that some of you have joined us from abroad this blessed Easter morning in Montserrat or are following us through electronic media, in some part of the world. I would like to give a very short message using the words we said at the beginning: I have risen, and I am with you still, You have laid your hand upon me. These words express a deep insight about God who the Eastern Liturgy named as Friend of Humanity. In his Resurrection Christ calls us to be part of a living community of Faith, Love and service, to be part of a Church that wants to be a true friend of every man and woman.

I a més, Déu és bo i amic dels homes perquè de tot això en neix l’Església, que és també amiga de la humanitat. Amb els seus defectes, que ens cal sempre voler corregir,  perquè som homes i dones els qui la formem, l’estimació i el servei que la gran comunitat cristiana ha fet i dona són immensament més grans que aquests defectes. Tantes vegades amb aquesta mateixa discreció que el Crist fet eucaristia i que el Crist ressuscitat, posant-se en cada una de les situacions socials que la necessiten, deixant-se clavar a la creu amb tants crucificats.

Cal que siguem conscients, com deia Sant Lleó de la dignitat que tenim pel fet de ser cristians, és una dignitat que ens ve de Déu, que ens ve de Crist. Avui diumenge de Pasqua,  és el dia de recordar i repetir:

He ressuscitat, m’he retrobat amb vos

No m’heu deixat de la vostra mà

https://youtube.com/watch?v=uH5pFTk_YeM

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Vetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 d’abril de 2023)

(…) / Romans 6: 3-11 / Mateu 28:1-10

 

Una vegada, un amic em va explicar que participant d’una vetlla pasqual amb una persona no cristiana, aquesta li va preguntar: Realment tota aquesta gent creu que algú pot ressuscitar? 

Tal com està posada, fins i tot jo compartiria alguna cosa, estimades germanes i germans,  de la pregunta perquè té una mica de trampa. Ja que la qüestió no és si algú pot ressuscitar, sinó que Jesucrist ha ressuscitat, això és el que nosaltres creiem i amb nosaltres molts milions de germans i germanes arreu del món. 

Aquesta nit la reservem a això, a celebrar que Jesucrist ha ressuscitat. La separem de les altres nits,  l’allarguem, dormint una mica menys. I si fóssim monjos orientals no dormiríem gens! La nostra fe té el seu centre en aquesta Vetlla i tot el que nosaltres creiem avui: el ser de la persona de Jesús de Natzaret, el seu evangeli, l’Església, la bellesa de la litúrgia que hem anat enriquint durant els segles, per no parlar de la música i l’art cristià i de la influència de la nostra fe en tota la cultura i el pensament contemporani; tot, tot comença en aquest nit, en una resurrecció que transforma la vida d’un predicador i profeta, que tot i les interessantíssimes coses que va dir, les guaricions i els miracles que va fer, molt probablement hauria acabat com un perfecte desconegut si no hagués ressuscitat. 

Avui, aquesta nit de Pasqua de l’any 2023, després de tants segles de tradició, ens podria semblar que tot és una mica apoteòsic, però si tornem als orígens, veurem que aquest camí de la fe en la Resurrecció de Jesucrist no va ser tan fàcil. Començà en el testimoni d’una dona, de dues dones, de dos deixebles…, un testimoni que al primer moment costava molt de creure; més o menys com ara!. Calia anar-hi i veure-ho! I hi van anar.

Sort que el Senyor és perseverant i no només va ressuscitar sinó que es va aparèixer prou vegades per acabar convencent una comunitat de deixebles suficient per assegurar aquesta fe, que se’ns ha transmès fins el dia d’avui. Una fe que tot i la nostra percepció europea, no ha parat mai de créixer. 

Com us deia al principi. La resurrecció que celebrem no és la d’algú qualsevol que ressuscita. És la del Fill de Déu que per Nadal celebràvem com la Paraula de Déu vinguda al món. Que aquest Déu vingut a la terra no podia morir sembla lògic. Forma part d’un pla que comença en la Creació i va avançant obrint-se pas en multitud de circumstàncies humanes i històriques. Que la resurrecció sigui però part de la història i no una idea teològica, és allò que la fa forta, real, que dona a Jesús l’atracció per a ser seguit.

La celebració d’avui reuneix present, passat i futur. 

Passat perquè hem escoltat uns quants moments d’aquest pla de Déu que sempre apunta a la vida, en la Creació, en el sacrifici d’Isaac, en el pas del Mar Roig, en les profecies…, el missatge sempre és que Déu venç i que la llibertat, i la vida no es poden desfer. No podia ser doncs d’una altra manera per aquest Fill estimat, Jesucrist, que com a Paraula de Déu ja era present en tots aquests moments de vida, de lluita i d’esperança del Poble d’Israel.

Present, per la mateixa resurrecció de Crist, que hem significat amb l’encesa del ciri Pasqual, l’entrada a l’Església enmig de la foscor i el cant de l’Exultet. Sí això sempre és present perquè avui és el dia en què ha obrat el Senyor. Només afirmant que el qui ressuscita no és algú anònim, pot aleshores la resurrecció convertir-se en l’esperança per a tots els qui ens hem unit a Jesucrist pel baptisme. En Jesucrist ressuscitat Déu ens està esperant. Des de tota l’eternitat, durant tota la història, Déu ens espera a cadascú de nosaltres. 

Tots som cridats a reviure la fe d’aquelles dones que veieren el ressuscitat i tingueren por i potser algun dubte sobre què passava. Voldria que ens féssim conscients que el nucli de la nostra fe, en tant que acte humà, comença sovint en aquest dubte i aquesta por d’aquelles dones humils. La gran celebració d’aquesta nit arriba per ajudar-nos a enfortir la nostra fe, per centrar-la en l’essencial: Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, però no es pot quedar mai tancada en ella mateixa com una vetlla bonica i prou.

Futur perquè Déu us està esperant a vosaltres David i Cinto. Vosaltres heu fet com correspon a nois de la vostra edat, el camí cap a la fe en Jesucrist ressuscitat. I sou en el cor d’aquesta nit, la projecció més important que podríem fer cap al futur, perquè representeu amb tots els més joves que sou aquí, el demà de la nostra Església. Us incorporareu a la família dels batejats, rebreu l’Esperit Sant i participareu per primera vegada de l’Eucaristia.  Sereu cridats a viure com a cristians a l’Escolania, on tots els vostres companys també participen de la fe. Tots els escolans afegiu a la vocació dels qui es bategen, la de compartir una vida d’escola, d’amistat i de preparació per a la vida enmig d’un grup de nois que com vosaltres, els vostres pares i mares han volgut que estiguéssiu una anys aquí, a Montserrat. Montserrat és un lloc de fe, on molts pelegrins venen a celebrar cada dia la Pasqua, que  recordem en la nostra missa i altres venen a pregar o potser acaben pregant gràcies a vosaltres, tot i que venien per a una altra cosa.  

Encara que no us ho sembli tots vosaltres, no només en David i en Cinto, sou com aquelles dues dones, com aquells dos deixebles d’Emaús que deien: El Senyor ha ressuscitat i sabem, perquè en tenim testimonis, que el vostre cant ha estat a vegades el principi de la fe d’algunes persones.

Sé que els més petits heu treballat avui una creu, que al principi no significava gaire cosa, però que heu anat pintant, i hi heu enganxat flors, l’heu omplerta de vida. Molts vam caminar ahir junts darrera de la Creu, acompanyant Jesús crucificat. La veritat però és que ell us acompanya a vosaltres i pot fer si hi confieu que algunes dificultats que us trobareu a la vida, que són aquestes creus buides i fredes es tornin creus plenes de vida si sou capaços de mirar-les i de transformar-les com heu fet en l’activitat d’avui que ara presentareu.  Aquesta nit celebrem això: que aquella Creu on hi havia Jesús mort ara representa Jesús viu i vencedor de la mort. 

A vosaltres, doncs els més joves, i a tots, Crist ens crida avui a comprometre’ns en el seu seguiment. Per això renovem enmig d’aquesta nit les nostres promeses baptismals i fem una aposta pel futur. Per un futur més evangèlic. Ens cal creure en Déu i en la Pau. Ahir i avui el mon s’ha llevat amb dues amenaces més de guerres: Una a la frontera entre Israel i el Líban, molt a prop de Natzaret, de les fonts del Jordà, on Jesús fou reconegut com a Messies pels seus deixebles,  i d’altres llocs tan importants per la fe i encara una altra amenaça als límits entre Xina i Taiwan. Perquè al Regne de Déu li costa molt d’avançar en la història! I què podem fer nosaltres? Intentar ser constructors de pau. Intentar ser solidaris. Avui tornarem a fer una col·lecta a favor de Caritas, conscients que els conflictes comencen tantes vegades en les dificultats i en les exclusions més bàsiques, i que també és important que procurem equilibrar una mica totes les diferències que el món genera automàticament però que són tan contràries a la voluntat de Déu. 

Continuem aquesta celebració amb fe agraïda perquè creiem en Jesucrist ressuscitat, i en  tot allò que n’hem rebut, amb esperança renovada perquè aquesta resurrecció del Senyor ens obra les portes d’un futur millor, tan personalment com col·lectivament i  preguem-li que en aquesta eucaristia ens renovi en la nostra capacitat d’estimar-lo cada dia més a Ell i tots els nostres germans i  germanes.

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (7 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (7 d’abril de 2023)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

Silenci. 

Des del final de la celebració d’ahir, dijous Sant i l’inici de l’adoració al santíssim, ens ha acompanyat el silenci. Dèiem ahir que quedaven vint-i-quatre hores. Ara no. Ara s’ha acabat. Aquesta és una de les impressions emocionals fortes del divendres Sant. 

Hem començat aquesta commemoració en silenci.

Hem acompanyat la mort de Jesucrist dalt de la Creu callant i agenollant-nos, els qui heu pogut, o amb un altre signe corporal que volia fer més fort i significatiu aquest moment.  

Ha deixat de tocar l’orgue. I tot i que continuem cantant perquè la música no pot faltar mai, volem que el silenci acompanyi també la nostra pregària potser més que en  cap altre celebració de l’any,.

Penso que en dies com avui, quan parla la Paraula, potser hauríem de callar.

La humilitat ens fa conscients que cap paraula pot igualar les de Jesús en el relat de la Passió, quan parla gairebé sense dir res, amb paraules mesurades. Quins silencis més plens. Quants ressons no tenen. 

Més que parlar, provo de fer com la paret dels ecos de la nostra muntanya, que retorna alguns dels sons que hi arriben, un sons que per nosaltres són les lectures i la litúrgia d’avui. En el centre del silenci de divendres sant hi ha la creu de Jesucrist. I si recuperem la pregunta que us vaig proposar i que ens ha acompanyat des de diumenge de Rams: Qui és aquest? Res no ens ho revelarà tant com la creu, on fou crucificat i executat Jesús de Natzaret. Amb tot, fins en la creu i en la mort, la Passió segons Sant Joan, ens transmet la serenitat, el control que un rei o, millor, algú com Déu té sobre la realitat i la història. Per això, malgrat tot, i perquè som fills de la resurrecció fins i tot el divendres sant, avui, no callem, i celebrem i adorem una creu que confessem com a portadora de vida.

Segurament els més joves i petits heu fet alguna vegada una creu. És senzill. Només cal lligar dos travessers, dues branques, el que tingueu, i creuar-les, en angles més o menys rectes. El travesser vertical està destinat a enfonsar-se a terra i aixecar-se cap amunt, cap al cel, cap allà on sempre, infantilment hem col·locat a Déu, almenys en la nostra llengua on utilitzem la mateixa paraula pel cel físic i pel cel teològic. L’altre travesser és l’horitzontal, el que s’estén cap als altres, el que abraça la realitat. 

Enmig dels dos travessers de la creu, en el centre, hi ha sempre Jesucrist crucificat. En la seva mort en creu, podem veure la verticalitat del seu cos que perllonga el travesser clavat a la terra, a la terra de la seva vida, dels camins de Galilea, A aquesta vida que va passar volent explicar qui era realment el Déu d’Israel, cap a qui apunta aquest mateix travesser vertical i qui era ell mateix, Jesús de Natzaret, el seu Fill estimat. 

I això només ho explica l’altre travesser de la creu, l’horitzontal. El que abraça el món, el de les trobades amb tots els marges de la societat, des dels leprosos i les prostitutes, amb els malalts, amb els exclosos per motius religiosos, amb les viudes pobres i fins i tot amb els rics com Leví que estaven al marge per ser estafadors i explotadors. 

La creu ens explica de veritat la realitat. Si ahir dèiem que l’eucaristia era més que un record, perquè Déu hi era realment present, avui  ho tornem a dir. 

La creu també posa en tensió Déu i el món, en aquesta relació d’amor per part del Pare i d’odi inexplicable per part nostre, la humanitat, una tensió que la Creu mateixa manifesta millor que cap altre signe. 

Odi d’una part del món, d’una part de nosaltres mateixos, de cadascun de nosaltres, que rebutja Déu i l’evangeli, que es manté tancat. L’odi que prefereix indultar un culpable que perdonar un innocent, odi que ens fa a vegades tan manipulables com els qui cridaven: “ Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!” L’odi que no va acceptar la bondat i la paraula de Jesús i va pensar que fent-lo desaparèixer el liquidava per sempre. Però la creu també ens manifesta amor, amor sobretot  de Jesucrist. Perquè no va fugir ni es va desdir de les seves paraules, perquè es va mantenir fidel. Perquè no va negociar amb allò que no era negociable.

Els improperis que cantarem adorant la Creu són reflex d’aquesta bondat de Déu i d’aquesta resposta inexplicable. En cada estrofa hi ha aquesta dinàmica: Que t’he fet? En què t’he entristit? Jo et vaig estimar i tu m’has crucificat.

Naturalment que aquesta tensió  produeix sofriment, un sofriment que pot arribar a triturar els qui s’hi posen al mig, com llegíem a la primera lectura. La fidelitat té moltes vegades aquesta duresa. Però un sofriment que ens fa forts i ens fa grans. Ens hi fa com a persones i patim perquè estimem i del nostre amor sempre hi ha algú que se’n beneficia directa o indirectament. 

Entenent-la d’aquesta manera, ens podem apropar a la naturalesa salvadora de la Creu i del sofriment de Jesucrist, que són en el fons un misteri, pel qual ens cal tanta fe com la que reclamàvem ahir per l’eucaristia.

I avui, si tornem a pensar en els improperis, ens acostem fins i tot al sofriment de Déu per nosaltres, que sembla que no entengui perquè hem preparat una creu al nostre salvador!

El divendres sant és un dia de record, de catolicitat, això és d’universalitat. Un dia on els braços de la creu s’estenen a tothom i ho recordem en la pregària dels fidels, anomenada precisament universal. Allò que rememorem ens fa tenir present Terra Santa, les dificultats dels cristians que hi viuen i que cada cop es redueixen més. Per això, l’Església ens crida avui a recordar-nos d’aquelles terres en una col·lecta, com ja va fer Sant Pau, en els inicis de l’evangelització.

Pensem també en nosaltres, en com la idea dels dos travessers de la creu ens col·loca com Jesús davant de Déu i davant del món. Ens col·loca en la tensió del servei als altres i de la fe, amb les seves dificultats i els seus sofriments. Podria ser una bona idea quan anem a adorar la Creu. Pensar en un Déu que s’ha fet home i s’ha enfonsat a la terra com el travesser vertical per abraçar tota la humanitat, amb el travesser horitzontal, i portar-la cap al cel. 

 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (7 d’abril de 2023)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (6 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 d’abril de 2023)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

Què ha canviat, estimades germanes i germans, des del diumenge? Observàvem la tensió que es produïa entre l’entrada de Jesús a Jerusalem com a rei i la narració de la seva mort, com a delinqüent. Aquests dies de Setmana Santa han estat un seguiment, un aprofundiment més tranquil de la història dels darrers dies del Senyor i dels deixebles, però ara, en iniciar el Tríduum pasqual, tenim la sensació que el temps s’accelera, que el temps s’acaba i que tot es resoldrà ben aviat. 

Tots hem fet l’experiència o alguna vegada ens han preguntat què faríem si ens quedés poc temps per viure. És a dir, tots hem estat a vegades posats davant d’aquella situació en la qual el temps s’accelera. La nostra societat això ho fa gairebé per defecte i ens fa viure amb el temps normalment sempre accelerat, forçant-nos així a prendre ràpidament decisions que les forces que més o menys ho maneguen tot volen que prenguem. 

Però l’acceleració del temps en el final de la vida de Jesús que avui volem tenir present, no és ni una pregunta retòrica per a estimular la nostra imaginació ni una estratègia comercial, sinó quelcom molt real. És el final. Té vint-i-quatre hores. Aleshores decideix concentrar el sentit de tot en el gest més significatiu que troba o imagina. 

Aquest gest és l’eucaristia. En la línia de la tensió cap al final hi posa la llavor del futur.

Si diumenge de Rams ens trobàvem davant de la pregunta sobre qui és Aquest? Avui gosaria dir que  aquest dijous Sant és la participació a la intimitat de Jesús i dels seus deixebles. En la vigília de la seva mort, reuneix el grup més proper. No fa una gran performance o un show, en el sentit que nosaltres estem acostumats avui pels mitjans. Aprofita un element de la tradició, el sopar pasqual jueu, que  hem escoltat explicar a la primera lectura i ens diu que ell és el qui se sacrificarà enlloc de l’anyell o el cabrit, que la sang vessada serà la seva sang. Tot això ho fa en comunitat, amb un grup reduït,  fa una opció per la comunitat. Prepara els deixebles. Els fa testimonis directes perquè puguin des d’aquell mateix moment imitar i reunir la comunitat per recordar-lo. “Estant amb ells a taula” deia l’evangeli i  “Aquell vespre de la cena, el darrer amb els germans, assegut amb ells…”, dirà l’himne que cantarem al final de la celebració, en la processó al santíssim. 

En aquesta preparació pel futur hi veiem reflectida la crida als preveres a ser servidors de les comunitats, estimulant dintre de les possibilitats humanes de cadascú,  el record de Jesucrist, per la predicació de la Paraula, per la celebració dels sagraments, per l’exemple. Per això avui celebrem que el senyor ens hagi cridat a servir d’aquesta manera les comunitats. Ens obliga i ens impressiona haver de  promoure realment el record del Jesucrist en l’ara i l’aquí de la història. Ell, Jesús de Natzaret i el seu evangeli és el criteri del nostre servei i normalment la intuïció dels fidels és més que suficient per a veure si anem pel bon camí. Ens cal escoltar-la. 

Però no només celebrem un record de Jesús com a personatge històric o un gest. La seva identificació amb el pa i el vi de l’eucaristia connecta amb la realitat de Déu, d’aquí ve la seva força. Ell hi és sempre present. Per l’eucaristia ens ha donat el sagrament més fort, més central, la font i el cimal de la vida de l’Església. La reserva del cos i de la sang de Crist il·lumina les Esglésies amb aquesta realitat de Jesucrist ressuscitat que se’ns ofereix al nostre nivell més bàsic, el del menjar quotidià i que des d’aquell primer dijous Sant s’ha quedat per sempre en el centre de cada comunitat cristiana. Creure-ho així ens demana fe. 

La música del que cantem és molt important. Jo us animo a vosaltres escolans que esteu tan abocats a la música i que canteu tant aquesta setmana a fixar-vos i a provar de comprendre això que canteu. Per exemple per a entendre aquesta fe podem dir que avui la fem molt explícita i els cants ens hi ajuden. Si reprenem les paraules que Sant Tomàs d’Aquino va escriure en l’himne  Canta llengua el sant misteri, que ja he citat trobarem dues frases molt curtes que ens ensenyen que la profunditat dels gestos de Jesús, la comprenem amb la fe: “Si els sentits no en tenen prou, n’hi ha prou amb la fe sola perquè el cor n’estigui cert” i després encara: “Que la sola fe supleixi el defecte dels sentits”. En cap cas estem dient que els sentits no ens ajudin, sinó que ens cal anar una mica més enllà! Ho cantareu vosaltres i ho cantarem tots, adorant precisament el pa, convertit en el cos de Crist que reservem solemnement per poder continuar adorant-lo avui, sentint-nos a prop d’aquesta intimat tan pròpia del Dijous Sant. 

L’evangeli d’avui també ens parla de servei. Recordem el rentament dels peus.  

Aquest amor i aquest servei de Jesús ens salva perquè venen d’ell però també ens obliga.  A qui hem de rentar els peus nosaltres, per a qui repetim els gestos i la pregària de l’eucaristia cada cop que la celebrem?

Ho fem pels qui pateixen més. Tot i que és difícil identificar col·lectivament qui són aquests més necessitats, cada dijous sant fem el signe de recordar-los i de confiar a Caritas el fruit de la col·lecta a la qual us convidem a participar juntament amb la nostra comunitat. Caritas ens recorda constantment aquells sectors en els quals cal ajuda. La salut mental dels joves i adolescents, els problemes d’habitatge, els sense sostre. 

En l’àmbit de l’exclusió social, tots estem una mica aterrits quan escoltem notícies de violacions comeses per menors d’edat, que normalment provenen de situacions socials difícils. Han passat sempre i no ho sabíem? Són una novetat fruit de models perversos accessibles cada vegada més aviat i més fàcilment? Quina part hi ha de responsabilitat personal i quina part de no ser capaços de crear els entorns saludables? Veure com estendre a tots els qui el necessiten l’amor i el servei de l’Església és també un repte de cada eucaristia.

Però podem encara eixamplar la mirada i el sentit. Voldríem pregar i estimar per tot el món, perquè servir i celebrar ens fa Església, i l’Església està cridada en aquest món a ser signe de la unitat de tota la família humana. Per això cantarem també durant el rentament dels peus “cercant unitat ens reuneix l’amor del Crist”.

Jo diria que a més l’Església està destinada avui a ser signe que hi ha esperança en una vida diferent per a tots. Una vida humana, una vida de plenitud, el model per una societat que no deixi ningú de banda, des del punt de vista material però també des del punt de vista espiritual. Nosaltres sols podríem dir que tenim la força que tenim, que certament no seria suficient per a res,  però tants segles d’eucaristia ens reforcen en la convicció de Déu ajuda. 

Jesucrist va voler que el sopar fos l’inici de la seva Pasqua i va voler aparèixer-se com a ressuscitat en més d’un àpat dels deixebles, des d’aleshores no hem deixat de recordar-lo ni un sol dia en la llarga història de la comunitat cristiana. 

Fa devoció quan escoltes encara avui en dia a Grècia, per tot arreu, la paraula gràcies, euxaristós, que s’assembla tant a la Paraula eucaristia. Se’t fa evident que hem de donar gràcies pel do de Jesucrist que ens aplega com a germans i germanes. Tant de bo que ell, el Senyor, ens mantingui fidels a l’esperit de servei i de donació que emanen d’aquest dijous Sant.

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (6 d’abril de 2023)

Diumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2023)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Mateu 26:14-27.66

 

Qui és aquest? Una vegada més, estimades germanes i germans, hem vist que la manera de fer de Jesús de Natzaret, provocava la pregunta “Qui és aquest?” que tancava la descripció de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, que hem llegit en l’evangeli fora a la plaça, abans de començar la processó. 

Els evangelis ens han deixat el testimoni de l’admiració, de l’interès, de la curiositat dels primers deixebles i d’altres contemporanis, que davant de fets extraordinaris es preguntaven com encaixava aquell “profeta, Jesús de Natzaret” en les categories amb les quals ells solien qualificar els homes, els rabins i fins i tot els mateixos profetes. La resposta és molt fàcil: senzillament, no encaixava: Jesús no encaixava en cap lloc. Calia buscar i preguntar-se més, calia anar una mica més enllà, forçar la tradició. La pregunta: “Qui és aquest?” sorgeix sobretot quan Jesucrist fa coses que corresponen a Déu: perdona els pecats, es manifesta amb poder sobre el vent i la mala mar, o com avui, pren el lloc d’aquell salvador esperat i predit pel profeta Zacaries: “Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”, un salvador a qui el poble rep amb aquests “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel»

Semblava que finalment la categoria d’aquest Messies salvador era la bona. Ho llegíem durant la Quaresma en la boca de la dona Samaritana: “No serà el Messies que esperàvem?” No ens fem il·lusions: Ell mateix ens ho ha dit en la lectura de la Passió: “Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany”. Ell és el Rei que entra a Jerusalem i és el delinqüent que mort crucificat. Si el nom de Messies li anava bé, no és en el sentit que l’esperava el poble d’Israel. Ni tant sols aquest nom tal com era tradicionalment entès li escau, per això Sant Pau podrà dir després amb encert: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus”.

No crec que trobéssim una millor entrada a aquesta Setmana Santa que prendre’ns la pregunta “Qui és aquest?” com una invitació a aprofundir el nostre coneixement de Jesucrist. A tots, els qui sou aquí, i segurament participareu a totes les celebracions, a tots els qui ens seguiu des de casa, als qui potser només assistiu o us connecteu per la missa d’avui, diumenge de Rams, us convido a preguntar-vos des de la vostra vida, des de la vostra experiència cristiana, en l’estat en el qual estigui, fins i tot si és en els marges de la fe, a preguntar-vos: “Qui és aquest ?”  i a intentar escoltar la paraula i la litúrgia d’aquest Setmana Santa i Pasqua. El testimoni cristià té l’origen en la narració d’això que comencem a commemorar avui, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Si aquest és el nucli de la nostra fe, haurà de ser també aquell que millor ens respongui sobre la identitat del qui n’està al centre. 

Intentaré acostar-me a Jesús i als diversos escenaris d’aquests dies, veient que ens diu la tensió que es palpa en tot això que va passant. En català, un dels significats de la paraula tensió és el d’expectació. 

Un primer testimoni molt bàsic d’aquesta tensió el trobem en l’ús de la paraula de pressa, tot seguit, a l’instant. Algunes coses passen de seguida, de pressa. Els deixebles van de seguida a buscar la somera i el pollí i també prometen que el tornaran de seguida. El gall també canta de seguida, a l’instant. A Jesús a la creu li porten també de seguida el vinagre per beure. Tot això que passa ens afecta ja, avui, no podem deixar-ho per a demà, no ho podem relativitzar.

En el relat de la Passió i en tot l’Evangeli, una de les maneres en les que Jesucrist es revela és precisament mitjançant la tensió i l’expectació que es crea entorn d’ell.  És una tensió que es produeix entre els dos extrems que avui ens han relatat: ser Rei, ser Messies, tenir un domini de la situació semblant al de Déu i al mateix temps manifestar-se’ns com totalment sotmès a la realitat, a una realitat que pot ser tan adversa que el porta a ser executat. 

Aquesta tensió es va manifestant: entre Ell i el Pare de manera extrema a l’hort de Getsemaní, en l’interrogatori de Pilat, dalt de la Creu. La humanitat és portada a l’extrem. Com podria ser d’una altra manera, si aquesta humanitat de Jesús de Natzaret conté nogensmenys la divinitat de Déu amb tota la seva exigència? 

Pensant en els més joves, em va agradar un detall que vaig veure fa uns dies en una icona que representava l’entrada de Jesús a Jerusalem: hi havia un nen petit que li donava una fulla a l’ase que muntava Jesús. Vaig pensar, és una manera de fer participar tothom. 

Tot això que estic dient ho podeu entendre bé també vosaltres escolans si comparem els dos cants d’avui. El de la processó, en el qual tot era joia “Hosanna, beneït el qui ve” i el que cantarem en el cant de comunió: Les meves mans i les meus han foradat, puc comptar tots els meus ossos”. No veieu clara la diferència? Fins i tot musicalment? i no ha passat ni una hora de celebració! La diferència entre aquests dos moments i tot el que signifiquen és allò que manté viva tota la història dels darrers dies de Jesús de Natzaret. La història de la Passió és per a tots. 

La tensió se’ns manifesta més real quan no només la veiem com quelcom propi i que defineix Jesús, sinó que també afecta les seves relacions amb els deixebles. Pensem en la tensió entre la bona voluntat de restar fidels i pregant al costat del mestre i la son dels deixebles a l’hort de Getsemaní i com finalment s’imposa la son. Pensem en la tensió de les contradiccions de Sant Pere durant  les negacions que també s’imposen i pensem en la tensió terrible en el cor de Judes que el porta al suïcidi. Si una cosa té tot això de consolador és que tan els deixebles com Judes, que també fou un deixeble, no apareixen com a herois sinó com a humans molt fràgils. Un d’ells tan fràgil que no reïx a superar el pes de la seva pròpia realitat, perquè és incapaç de perdonar-se i de deixar-se perdonar. 

També nosaltres com els deixebles vivim la tensió de seguir Jesucrist en el nostre dia a dia. Per una banda ens crida Déu com si ens estirés, per l’altra hem d’acceptar els nostres límits, les dificultats. Tantes vegades ens arriben testimonis i notícies de persones que com Judes cauen en els pous de la depressió, del malestar personal respecte la pròpia identitat cada vegada més influïda per models totalment ficticis imposats per estereotips que persegueixen fer a tothom dependent de les modes i del consum que sempre hi va associat.  Les malalties mentals, els intents de suïcidis de menors, fins a quatre diaris a Catalunya segons algun estudi, no ens poden deixar indiferents. Col·locats en la tensió d’aquest món que produeix tantes barbaritats, hauríem de situar-nos a la banda de Déu i estirar amb Ell cap a aquesta cultura de l’atracció de Déu per la vida, per la felicitat i per l’amor a cadascú tal com és. No és gens fàcil però el tenim al costat i d’exemple.     

Perquè: Com va persistir Jesucrist?  Confiant en Déu. Amb la fe que, darrera de tot, Déu sempre té l’última paraula. L’actitud del profeta Isaïes que hem llegit en la  primera lectura avançava l’actitud de Jesús, però també ens ajuda a nosaltres i en quatre frases, ens fa evident que en la tensió de la vida, escoltar el Senyor és sempre la millor garantia: 

“Déu Em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”   

“Déu m’ha donat una llengua de mestre per a sostenir els cansats” 

“No he amagat la cara davant les ofenses”

“El Senyor Déu m’ajuda per això no em dono per vençut.”

Tant de bo ho poguéssim reproduir en cada una de les nostres vides. 

En la celebració d’aquest diumenge de Rams, diumenge de Passió, tot i el contrast entre apoteosi i tragèdia, celebrem l’eucaristia, el record de la resurrecció, el final de la història, la resolució de la tensió. Tenint-ho ben present, no desaprofitem la pedagogia amb la qual la litúrgia en aquesta Setmana Santa ens va acostant cap al moment del qual brolla tot el sentit de la nostra fe i que ens revelarà del tot Qui és aquest que celebrem.  

https://youtube.com/watch?v=CxsJTaFIIyw

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Diumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (26 de març de 2023)

Ezequiel 37:12-14 / Romans 8:8-11 / Joan 11:1-45

 

Aquesta llarga narració evangèlica, típica de la quaresma ja en l’Església dels Pares, es pot dividir fonamentalment en tres parts: una introducció i dos quadres.

En la introducció, germans i germanes estimats, hi ha la presentació dels tres germans  de Betània, que eren amics de Jesús, i la notificació de la mort de Llàtzer, un dels tres. Jesús es troba fora de la regió de Judea i en rebre la notícia, espera dos dies abans d’encaminar-s’hi per anar a Betània. Els deixebles, que saben que  això pot posar en perill la vida de Jesús, volen dissuadir-lo. Però ell afronta el perill ben conscientment i amb tota llibertat es posa en camí. I els diu que el veritable perill no és anar a Judea sinó caminar sense la llum que ell aporta; una llum que il·lumina interiorment les persones, per tal que puguin avançar amb seguretat pels camins de la vida. Ell ha de complir la seva missió fins que arribi l’hora de les tenebres, l’hora de la passió.

Després de la introducció trobàvem el primer quadre, centrat en el diàleg amb Marta, una de les germanes del difunt, que el surt a rebre un tros abans d’arribar al poble de Betània. Aquest diàleg, a partir d’una paraules de Marta, se centra en la revelació de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. És una revelació doble. D’una banda sobre la identitat de Jesús; ell es posa al mateix pla de Déu, que en l’èxode s’havia revelat a Moisès com a “Jo sóc” (cf. Ex 3, 14). I, d’altra banda, és una revelació sobre els qui creuen en ell: la mort no posarà punt final a la seva existència. Ell els cridarà a una nova vida en plenitud, conservant la seva identitat personal.

Davant de la revelació que Jesús ha fet de la seva divinitat, Marta respon amb una professió de fe: Vós sou el Messies, el Fill de Déu havia de venir al món. És una professió de fe que, d’una manera o altra, tots els cristians hem en el baptisme i que nosaltres renovarem solemnement en la propera nit de Pasqua.

I, finalment, trobàvem el segons quadre, que ens descrivia una escena impressionant. Jesús dret davant la pedra que tancava l’entrada a la tomba excavada en la roca, commogut profundament. La mort del seu amic Llàtzer era ben real. Feia quatre dies que era el sepulcre i, segons les creences rabíniques, el quart dia Déu ja havia cridat cap a ell l’alè de vida que havia donat a la persona i el cos començava a descompondre’s per tornar a la pols. 

Davant la tomba, Jesús prega donant gràcies al Pare perquè sempre l’escolta a causa de la comunió íntima que hi ha entre el Pare i ell, i diu als presents que és l’enviat del Pare. I després crida fort “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. La malaltia, la mort i la resurrecció de Llàtzer són el punt de partença d’un procés que conduirà a la mort i a la resurrecció de Jesús, i a la manifestació de la seva glòria. I, encara que la resurrecció de Llàtzer sigui per tornar a la vida temporal i, per tant, per tornar a morir, és un signe que la mort no és un terme definitiu sinó una etapa de la vida. Després de la resurrecció de Jesús, és oferta a tots les creients la possibilitat de participar, després de la mort, de la seva resurrecció i de la seva glòria. Per això, creure en Jesús no és només reconèixer la seva potestat de donar la vida, sinó també reconèixer el significat nou de la mort i de la vida humanes; reconèixer la mort –malgrat la seva seriositat i la gravetat de la malaltia que la pot precedir- com un pas a una altra forma de vida més plena, com una “major naixença” (Maragall, Cant espiritual). La qual cosa comporta procurar viure d’una manera conseqüent amb el destí etern que ens és ofert.

Aquest horitzó últim de l’existència humana, que és la vida eterna, actualment queda molt en segon terme, fins i tot en persones que es diuen cristianes. La realitat de la supervivència personal més enllà de la mort és quelcom que xoca amb el pensament de matriu científica que és el que domina actualment en la nostra societat. Però es tracta d’una afirmació fonamental de la fe cristiana, per això en el credo diem: “espero la resurrecció dels morts i la vida perdurable”.

Aquest “vine a fora” és la paraula inaudible que Jesucrist diu a la font baptismal a cada creient quan el fa passar sagramentalment de mort a vida, d’una vida de foscor interior (la pròpia de qui viu segons les mires naturals, de les quals parlava sant Pau) a una nova existència (aquella que és segons l’Esperit). Però no sempre vivim com escau a aquesta nova existència de llum. Per això, a la quaresma, l’Església prega per la nostra conversió en sintonia amb les paraules de les germanes de Llàtzer: Senyor, aquell que estimeu està malalt, confiant que ell amb el perdó ens renova la vida.

“Vine a fora”, serà, encara, la paraula que Jesucrist ens dirà al final de la nostra vida a la terra, un cop traspassat el llindar de la mort. Perquè la resurrecció de Jesucrist és penyora i primícia de la nostra.

 

https://youtube.com/watch?v=fVXj3-OHfF8

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Diumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de març de 2023)

1 Samuel 16:1.6-7.10-13a / Efesis 5:8-14 / Joan 9:1-41

 

Benvolguts germans i germanes, 

En la Paraula de Déu d’aquest diumenge hi trobem tres temes que són comuns a les tres lectures i que són la mirada atenta o el saber veure, la llum i l’aprendre a mirar.

La primer, sobre la mirada atenta o el saber veure, ho podem traduir amb l’experiència de no viure distrets al que passa al nostre entorn i especialment a les persones que hi ha al voltant. Si ho recordeu el text evangèlic començava dient-nos que Jesús, tot passant veié un cec de naixement, és a dir, algú que havia de pidolar per poder subsistir. Es tractava d’algú que era invisible per a molts, com també avui ho són tants i tants en la nostra societat. Ben segur que aquell home estava habituat a que tothom passes de llarg davant de la seva persona i de la seva situació. Jesús, no, s’atura, i sense ni tan sols cridar-lo, actua posant-li fang damunt dels ulls i enviant-lo a la piscina de Siloè a rentar-se d’on va tornar veient-hi. Val la pena remarcar que el cec es fia de la paraula d’un desconegut, se’n fia quan el miracle encara no s’havia realitzat.

Es important adonar-nos que Jesús el veu i l’acull tal com és i això també val per a nosaltres, en aquest nostre temps. Jesús ens troba tal com som, per trencats que estiguem, ja que en l’Evangeli, en un primer moment, la mirada de Jesús no es fixa mai sobre el pecat, sinó sempre el sofriment i feblesa de la persona (Johannes Baptista Metz).

El segon tema és el de la llum. Els homes de tots els temps busquen llums que il·luminin el seu camí i que esdevinguin per a ells guies. Per això la pregunta sorgeix inevitable: on trobar la llum que il·lumini veritablement, profundament? Per trobar la resposta no ens cal anar massa lluny. En l’evangeli d’aquest diumenge hi trobem la resposta radical i absoluta de Jesucrist: Jo sóc la llum. No una llum, sinó la llum. I més encara: Jo dono la llum.

Ser cristià és creure en aquesta absoluta pretensió de Jesucrist. Ser cristià no és saber totes les respostes, tenir la solució de tot, però sí creure que de Jesucrist hem rebut la llum per avançar per un camí que no deixa de ser difícil i fosc, però que, sens dubte, amb ell i per ell porta a la vida.

La llum de Jesús no solament il·lumina les nostres vides, sinó que ens converteix en persones “lluminoses”, és  a dir, en homes i dones capaços d’anar eliminant la tenebra del món sembrant esperança, estimació i ganes de viure per tot arreu on passem. Aquesta llum però és molt fràgil, en el temps present, ja que no sempre podem parlar de llum, sinó que tant sols podem oferir gratuïtament la calidesa i la lleialtat d’un amor que no ens pertany, però que ens habita. No sempre ho tenim tot clar, però podem estar disponibles i propers, per caminar amb els altres tot apuntalant-nos mútuament i fraternalment en l’esperança, que és també llum per al cor humà. 

Finalment el tercer tema, i permeteu-me que la adreci als nostres escolans, als nois i noies que sou aquí i evidentment a tots vosaltres i que es l’aprendre a mirar o si voleu, deixar-nos ensenyar a mirar. I ho il·lustraré amb una experiència que vaig viure fa anys, essent rector del santuari i va ser beneir un matrimoni, o dit com ho fem habitualment vaig casar una parella que tots dos eren cecs de naixement. El que per a la gran majoria és evident a nivell d’espais, de llocs, per a ells no ho era. Per això, en la darrera trobada de preparació de la celebració em varen demanar algunes coses que habitualment no ens demanen.

La primera era fer el recorregut que hi ha des de la porta fins al presbiteri. La majoria de nosaltres en entrar a la basílica sigui per la porta central o per les laterals ens adonem de la grandiositat i de la bellesa de la nau. Ells en entrar, únicament em varen dir: que gran que és! Aquell dia vaig aprendre que l’espai sempre té sons i que ells sabien distingir un espai petit d’un espai gran tot i ser invidents. D’aquí les grans dificultats que tenen els que són cecs i alhora sord muts. Vàrem fer tot el recorregut, ell del braç de la seva mare i ella del braç del seu pare que els havien acompanyat per a la preparació. En arribar al peu del presbiteri, vàrem pujar els graons que hi ha aquí davant i també varen tocar els dos seients que fem servir pels nuvis i s’hi assegueren per saber com eren. Tot seguit em preguntaren, i aquí davant què hi ha? Els vaig explicar que hi havia l’altar, que era una gran pedra de la muntanya amb un antependi de plata i esmalts. Em varen demanar poder-lo tocar. El seu comentari va ser únic i repetitiu: que gran que és i afegiren i la plata té figures que havien descobert gràcies al tacte. 

En acabar aquest assaig em varen dir que sortirien sols de la basílica, agafats de la mà, i que en tot cas, que algú anés davant d’ells, perquè ja havien après, remarco ja havien après, el recorregut que els hi havíem ensenyat.

Abans de marxar em digueren que no m’estranyés que el dia del casament quan es trobessin al peu de l’altar i per saber com anaven vestits que es tocarien pel damunt la roba, com fan els responsables de seguretat del control d’entrada dels aeroports quan salta l’alarma. 

El dia del casament, va anar tot segons el previst. Un cop al peu del presbiteri, on els esperàvem amb el monjo que ajudava la celebració, tal i com m’havien dit es varen tocar gran delicadesa per damunt del vestit respectiu. Ell va dir-li es bonic i té brodats, i així era el vestit que portava la núvia. Quan va ser ella en lloc de fer cap comentari sobre la roba li va preguntar de quin color portes el vestit, ell li va respondre: gris perla i certament, era d’aquest color i puc pensar que en anar-lo a comprar li ho varen dir. El que em va sorprendre més va ser que ella en saber el color li va dir: saps, sempre havia pensat que m’agradaria que el dia del nostre casament portessis un vestit d’aquest color. Personalment vaig quedar sense paraules i em va semblar que no era el moment de fer preguntes. 

La celebració va ser molt emotiva al final de la qual varen voler dir unes breus paraules. Va ser un parlament molt breu en el que fonamentalment varen agrair als seus pares, germans, família i als amics que els acompanyaven entre els quals hi havia invidents com ells, que els haguessin ensenyat a mirar y conèixer les coses, ja que sense els altres la vida els hagués estat molt més difícil del que ja els ho era a vegades per causa de la seva ceguesa. 

En arribar al despatx per a les signatures li vaig preguntar a la núvia perquè havia pensat en el color gris perla? Sense dubtar em va dir perquè les perles tenen un tacte suau i sempre quan m’han parlat del color gris perla pensava que aquest era un bon color pel nostre matrimoni per tal que la vida i les situacions que vivim ens fossin suaus. 

No és un conte, es una realitat que he resumit molt, ja que la preparació i celebració d’aquest casament va comportar diverses trobades. Aquesta experiència viscuda em porta a pensar que no sols vosaltres, els escolans, els més joves, sinó tots, necessitem dels pares, dels educadors, dels mestres que ens ajudin a guarir o corregir les nostres cegueses, que són moltes i que ens fan viure distrets o enlluernats per falses llums. 

Ens cal trobar el multiforme color de l’amor que ens ajuda a fer més suaus les nostres vides i les relacions amb els altres. Ens cal deixar-nos guiar per Jesús, que se’ns atansa tal i com ens trobem, per saber mirar els altres, el món, amb els mateixos ulls que Déu mira.

https://youtube.com/watch?v=qDmRqBdhogQ

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (19 de març de 2023)

Diumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (12 de març de 2023)

Èxode 17:3-7 / Romans 5:1-2 / Joan 4:5-42

 

«Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però a més d’aquesta lectura, en l’evangeli d’avui també hi trobem una imatge concreta de Déu: és la imatge d’un Déu que es vol trobar amb nosaltres, que s’ens fa proper. D’un Déu que dialoga amb la humanitat, sigui amb qui sigui. D’un Déu que trepitja el terreny i no es desentén de les nostres necessitats, malgrat que ens ha donat llibertat i som nosaltres qui decidim si volem acostar-nos-hi, o no.

I aquest diàleg entre Déu i la humanitat que s’esdevingué al la vora del pou en trobar-se Jesús amb la samaritana, nosaltres el fem aquí, en cada celebració. Quan venim a Missa som en aquell pou on ens trobem amb Jesús que ens parla: ens parla a través de la seva paraula proclamada a l’assemblea, ens dóna el seu Esperit a través dels sagraments, i s’ens fa present en el camí. També s’ens fa present en la mateixa assemblea perquè ens parla també a través de les altres persones. La seva paraula és aquesta aigua viva que Jesús va explicar a la samaritana, aquesta aigua que no ha deixat mai de córrer aquí a la celebració travessant els segles, i ens permet dialogar amb Déu, perquè sempre hi ha alguna cosa que va per nosaltres i ens interpel·la. I a través d’aquest diàleg podem avançar, fer camí, créixer i transformar-nos. «Si sabessis què vol donar-te Déu!», deia Jesús a la samaritana. El que Déu ens vol donar segurament és massa gran fins i tot per imaginar-nos-ho. Però ens hi preparem al llarg de tota la vida. El que Déu ens vol donar en realitat és la plenitud que arribarà un dia quan ressuscitem, quan entrem a la seva presència i visquem amb ell per sempre. I mentre fem camí, cada any passem per la Quaresma que ens dóna una oportunitat per revisar com anem, oportunitat de refer  forces i de convertir-nos de nou: de girar-nos un cop més cap a aquell que vol el millor per a nosaltres, que ens té preparada la millor aigua que mai puguem beure.

Perquè, al capdavall, tots nosaltres tenim set; tota la humanitat en té. I com els hebreus de la primera lectura, en el desert d’aquest món tots podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?», deien. Però de la mateixa manera que quan Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe, el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra fe; té set de la nostra resposta. I per apagar la nostra set —i la d’Ell, al final, on hem d’anar a parar és a poder fer la mateixa afirmació que feren els samaritans després d’escoltar el testimoni de la dona: «nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». Si reconeixem a Jesús com aquell qui ha vingut per salvar-nos, allò que Jesús ens diu cada diumenge tindrà autoritat per a nosaltres i farà un efecte real en les nostres vides. Si allò que creiem es transforma ens els nostres actes serem presència de Déu en el món, sigui quin sigui el lloc que ocupem. I quan parlem, també dialogarem amb els nostres contemporanis com Jesús ho féu amb la samaritana.

“Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem?, començàvem dient. Segurament, res d’especial: simplement, servir el nostre proïsme, ajudar als qui tenim a la vora, parlar amb ells buscant el seu bé… Fent-ho, els farem arribar l’amor de Déu, ens convertirem en una font d’aigua viva que brolla sempre. I podrem arribar a saber què és el que Déu ens vol donar: d’allò que nosaltres donem, de l’amor amb què nosaltres estimem, ens en tornarà el cent per u.

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Missa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de març de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Lluc 24:13-35

 

“És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor”. Aquestes paraules del llibre de les Lamentacions amb les que acabava la primera lectura descriuen bé la nostra actitud en aquest temps de Quaresma que estem vivint. Col·lectivament esperem la Pasqua. L’esperem austerament, en el silenci que es va estenent durant les setmanes d’aquest temps centrat en la conversió, que és un procés que ens ajuda a reflexionar sobre la nostra condició mentre som en el món, amb la voluntat posada, però, sempre, en un altra realitat, la de Déu, la del Senyor, la de Jesucrist ressuscitat.

La nostra vida de cristians és una vida de conversió, de girar-se des d’una realitat a una altra. Gairebé diria que la vida de qualsevol persona humana és una vida de conversió, en tant que és o voldria ser una vida de progrés personal, d’això que ara a les escoles en diuen progressar adequadament. D’una manera especial els monjos anomenem a la nostra opció monàstica: conversió:  una vida cridada a convertir-nos. Això és d’anar d’un lloc  a un altre. 

El moment de la mort és l’únic en el qual podem ser conscients del tot de com ens hem convertit, però el coneixement d’això ja és o serà aleshores privilegi de Déu, ja que les dimensions més profundes de la persona li pertanyen, tal com resa la quarta pregària eucarística que en pregar pels difunts diu: “la fe dels quals només vos heu conegut”. 

La mort va sorprendre el nostre germà el Pare Martí Roig i Coromina la nit de diumenge passat, després d’haver passat un dia totalment normal. Un aneurisme li va provocar una mort immediata. Li faltava un mes just per a complir vuitanta-sis anys, en feia seixanta-dos que era monjo i cinquanta-cinc que era sacerdot. Va morir silenciosament, sense fer soroll, sense ni tant sols avisar. Com a germans tenim la recança de no haver-lo pogut acompanyar en aquest darrer moment final, que és amb tot tan entranyable en la vida de la comunitat, i segur que compartim  aquest sentiment amb la família i els amics que sou aquí, o us uniu a la celebració des de lluny, o esteu espiritualment en comunió amb tots nosaltres.

Totes les lectures d’avui tenen en compte aquesta idea de la distància que hi ha en les nostres vides entre la realitat en la qual vivim i aquella que anhelem. Però també tenim clar que no estan separades, aïllades, sinó que hi ha un recorregut que ens dona la possibilitat de caminar cap a aquest lloc i estat diferent, moguts per un desig. Parlo de possibilitat perquè podríem quedar-nos tancats en els nostres límits, que ens portarien sense cap dubte al pessimisme amb el qual començava la primera lectura, la del llibre de les Lamentacions: “La meva ànima viu lluny del benestar (…) el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina (Lm 3, 17-26)”; un pessimisme que també compartien els deixebles d’Emaús en un camí en el qual semblava que només el fracàs i la derrota hi fossin presents. Però ser cristians és no quedar-nos mai en aquesta realitat, sinó avançar, caminar. Ser capaços de dir amb el llibre de les Lamentacions: “Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança”; ser cristians vol dir poder acollir com els deixebles el desconegut en el camí, tot i que sembli que baixa de l’hort, perquè potser és precisament ell, qui ens aclarirà el sentit de la nostra realitat, aparentement fosca i insípida. 

Però naturalment el qui ens agafa la mà en aquest camí, com el bon pastor i ens condueix durant tota la vida, en la mort i després de la mort és Jesucrist, que ens confirma que tota l’esperança que tenim posada en els favors de Déu, en la seva pietat nova cada matí, en la seva fidelitat immensa i en la nostra capacitat de dir-li:  “la meva part és el Senyor”, no cau en el buit sinó que és confirmada en la seva resurrecció, que compartim tots els batejats. 

Sé que el P. Martí, perquè ell mateix m’ho havia comentat, aconsellava de mantenir-se en aquesta esperança de la fe a persones que es trobaven davant de dificultats. Segur que també l’esperança silenciosa de la salvació va anar-lo guiant. El P. Martí Roig i Coromina va néixer a Barcelona el 1937 en una família cristiana i fou batejat amb el nom de Joan. Tingué la joventut normal d’un jove catòlic d’aquella època fins a arribar a estudiar alguns cursos de  medicina a la Universitat de Barcelona. Entrà al monestir el 1958, vestí l’hàbit de novici el 1959 i feu la primera professió el 1960, per continuar els estudis al nostre monestir fins a l’ordenació de prevere el 1967. En la seva vida de monjo, visqué de prop i estimà i serví tant la realitat de les persones humanes com la de la natura, les dues expressió de les meravelles que ens revela la Creació de Déu. Només parlant dels seus serveis principals a la comunitat, en el primer gran àmbit, el de les persones, cal destacar que fou l’infermer del monestir durant vint-i-quatre anys i el darrer consiliari dels treballadors de Montserrat, i veié per tant la transformació que el Santuari experimentà entre l’any 1970 i el 1987, quan poc a poc, deixà de ser el lloc de residència habitual dels nostres treballadors. També fou l’encarregat de l’ordre i la seguretat del santuari i acompanyà també una comunitat de religioses carmelites. Tots aquests serveis el portaren a tenir relacions amb molta gent. Alguns dels quals en acompanyeu avui, testimoniant l’estima que li teníeu. En l’àmbit de la naturalesa ser l’encarregat del jardí, treballar a les terres i a la granja del Miracle i darrerament a les finques de Can Castells i Can Martorell al peu de la muntanya, el connectaren a la terra i a l’ofici de pagès i s’hi sentia bé fent-ho. Una tasca que connecta directament amb la bondat que Déu ens manifesta amb els fruits de la terra i amb la duresa d’una feina que sempre es troba amb dificultats. Personalment, vam compartir moltes estones parlant de les possibilitats i el futur de la terra. Aquests darrers anys, amb alguns problemes de mobilitat, va voler ser útil a la comunitat i present els dies de festa fins quasi el darrer dia de la seva vida.

Durant la nostra vida se’ns fa el do de reconèixer Jesucrist en molts moments concrets i anhelem que al final el veurem cara a cara, directament i que aleshores s’acomplirà del tot la nostra esperança. Caminar amb aquesta fe el camí de la vida, fa que mentre ens envellim en el cos i en la vida exterior, ens renovellem en l’esperit i en la vida interior com deia Sant Pau en la segona lectura, perquè “no apuntem a això que veiem sinó a allò que no veiem”.

Aquesta és la nostra pregària avui pel Pare Martí, conscients que només Déu coneix la profunditat, l’autèntica vivència personal que a través de tants serveis, de tants contactes, de tantes persones  van formar el seu camí monàstic, la seva pregària, la seva vida de conversió. Al final de tota vida humana, ens trobem en el fons amb el misteri d’una persona, que tot i molt propera i germana, només podem encomanar a aquell que penetra els cors de tots, a Déu, Senyor de la vida, que en la resurrecció de Jesús s’ha afirmat precisament vencedor de la mort i ens ha obert l’esperança d’un futur de plenitud, d’una meta i un destí. Ell és també, com a Emaús, l’únic capaç d’interpretar el sentit de la nostra vida amb Déu, el significat de la nostra vida de fe pels altres.

Caminem cadascú de nosaltres cap a la Pasqua on part de viure del tot la realitat de l’Esperit, confiem de fer-ho junts, en la comunió dels sants i de retrobar-nos amb tots els nostres éssers estimats. Pels monjos més concretament, de retrobar-nos també amb allò que familiarment diem el Montserrat del Cel, on ens esperen tots els qui ens han precedit, amb Santa Maria que vetlla per aquesta casa i amb tot el Poble sant i glorificat de Déu. 

I sabem que el camí és Jesús que es fa proïsme i per això avui prendrem les seves mateixes paraules i acompanyarem el cos del nostre germà Martí, mentre cantem: “Jo soc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà eternament”.

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

 

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor. 

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu. 

L’experiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: “Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”. 

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc. 

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible. 

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell. 

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús. 

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra. 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Diumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 de febrer de 2023)

Gènesi 2:7-9; 3:1-7a / Romans 5:12-19 / Mateu 4:1-11

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Si ens diguessin que demà hem d’iniciar un llarg viatge, a l’altra punta del món, segurament ens passaríem tot el cap de setmana fent les maletes. El més provable és que intentéssim omplir-les al màxim: alguna muda més per si plou, un calçat de recanvi per si fa falta, el jersei gruixut per si fa fred, el banyador per si hi ha piscina i així un llarg etcètera. Al final de tot, hauríem de pesar la maleta per evitar que a l’hora d’embarcar a l’aeroport haguéssim de pagar un recàrrec per sobrepès. El nostre afany hauria estat, segurament, el d’omplir la maleta amb tantes coses com poguéssim.

Ara imaginem-nos que ens diuen que també demà iniciem un viatge, però aquesta vegada a fer una travessia a peu pel desert (que per cert, diuen que és una experiència única). A l’hora de fer la maleta també ens preocuparíem. Però ara no per posar-hi el màxim de coses possible, sinó a l’inrevés: hauríem d’intentar posar-hi poquíssimes coses, només les imprescindibles. L’objectiu ara és que la motxilla sigui el més lleugera possible per tal de fer més fàcil les caminades. A la maleta, doncs, només hi haurem de posar el més important, allò sense el qual no podem sobreviure.

Això és el que ens intenta dir Jesús avui en l’evangeli que ens ha estat proclamat fa un moment. El Senyor es va retirar al desert on va dejunar durant quaranta dies, símbol aquí dels quaranta dies de la Quaresma que acabem d’iniciar. Allí el temptador va intentar fer-lo caure en els seus paranys. Però Jesús va superar totes les proves, no prenent el camí fàcil sinó indicant-nos què és allò important en la vida del cristià, quins són els fonaments de l’existència d’un seguidor de Jesucrist.

En cadascuna de les tres temptacions, Jesús respon amb un text extret de l’Antic Testament. A la primera temptació diu: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». A la segona: «No temptis el Senyor, el teu Déu». I finalment, a la tercera: «Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol». Si ens hi fixem, el comú denominador de totes aquestes expressions utilitzades per Jesús és que posen Déu en el centre de la seva vida.

Per intentar entendre-ho, cal que provem de copsar quina és l’estratègia del temptador. Ho podríem il·lustrar amb una pel·lícula. És una pel·lícula americana de l’any 1997 que aquí es va traduir per Pactar amb el diable. L’argument és una mena d’història de la salvació a la inversa. En aquest cas és el diable que s’encarna en un ric i brillant advocat de Manhattan. Els advocats sempre han tingut una immerescuda mala fama. En un discurs memorable, el diable, interpretat per Al Pacino, critica Déu perquè no intervé en el món, perquè no salva la humanitat de les desgràcies i penúries per les quals ha de passar. Perquè és un Déu llunyà que ens ha deixat sols.

En canvi ell diu: «Jo tinc els peus en el món des de que va començar. Sempre m’he preocupat del que l’home volia. Soc un devot de l’home. Soc un humanista, potser el darrer humanista. Ara ha arribat el meu moment». Es mostra aquí quina és la seva estratègia. És la mateixa que en el fragment evangèlic que hem sentit avui. El diable intenta treure Déu de la vida de l’home. Intenta que el centre ja no sigui Déu sinó l’home mateix. És el que passa també en l’escena del llibre del Gènesi de la primera lectura. És com si la serp digués: «No feu cas de de Déu i del que ell us diu».

Amb tot el que hem dit, podem ja entendre què és el més important de la nostra vida, allò que Jesús en el desert ens indica amb la seva resiliència: que fonamentem la nostra vida en Déu, que no caiguem en la temptació d’apartar-lo o eliminar-lo. Ara ens podríem preguntar: per què? Perquè sense Déu nosaltres no seríem nosaltres mateixos, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntica llibertat, a l’autèntica plenitud, a l’autèntica humanitat. I el més important de tot, perquè sense Déu no podríem arribar mai a l’autèntic amor.

És que el nostre Déu és el Déu-Amor, com ens diu la primera carta de sant Joan. I és per això que el manament nou que Jesús en deixa abans de la seva passió és: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat». Hem arribat, doncs, al cap del carrer: el missatge que ens deixa Jesús al desert és el de posar l’amor en el centre de la nostra vida, de no oblidar-nos mai de Déu perquè Déu és Amor.

Germans i germanes, tots nosaltres, un dia, haurem d’emprendre el darrer viatge cap al preciós jardí de l’Edèn. Al llarg de la nostra vida, alguns han anat omplint les maletes sense parar. Però al final se n’adonaran que no podran endur-se’n res del que hi han posat. D’altres, en canvi, s’han passat la vida buidant les maletes per quedar-se només amb allò necessari i imprescindible. I al final, han entès que l’única cosa que ens en podrem endur és l’amor.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (26 de febrer de 2023)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)