Diumenge IV Pasqua (30 d’abril de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (30 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 / 1 Pere 2:20b-25 / Joan 10:1-10

Davant l’estorament dels jueus presents a Jerusalem, en sentir que els deixebles de Crist parlaven en diverses llengües, Pere els explica el que significava aquell fenomen. I ho fa, citant salms de l’Escriptura, que ja predeien el que estaven veient.

I, per animar-los a la conversió, afirma que ja ho anunciava el S. 109: “Diu el Senyor al meu Senyor, seu a la meva dreta”, i també el S. 16, que diu:”No deixereu que el teu sant conèixi la corrupció”. I és això és el que va suscceir a Jesús, que Déu l’exalçà a la seva dreta, i ara, no hi ha cap altre nom en qui hi hagi la salvació. I ara ens ha vessat el seu Esperit.

En aquestes paraules hi tenim resumida tota l’argumentació de la predicació apostólica, recolzada en l’Escriptura. I això ens pot sorprendre a nosaltres, acostumats a usar arguments racionals. Però cal saber que, per a la tradició jueva, les afirmacions de la fe tenen com a primers, els arguments de la tradició revelada, acceptada com Paraula de Déu. I així ho trobarem en totes les pàgines de l’Evangeli, on el mateix Jesús argumenta sempre amb textos de l’Escriptura, sigui en les tempacions al desert, o com a resposta a la sinagoga de Natzaret, i en les argumentacions en les polèmiques amb els jueus.

Avui trobem un tema, que serveix de base a la predicació: ‘La porta del corral’. Primer diu que, el qui entra per la porta es el pastor, mentre que el qui entre per un altre lloc, es lladra o bandoler. Les ovelles només reconeixen la veu del pastor, perquè aquest els parla un llenguatge conegut: les Escriptures. I, encara, fa Jesús una afirmació més agosarada: “Jo soc la porta”.

És adir, jo soc la veritable interpretació de l’Esciptura. Els predicadors anteriors, no ho eren. Només jo he vingut a completar la Llei, a descubrir-hi tota la profunditat i la veritat, que no es altra que la voluntat de Déu. Abans de mí havíen cosificat la Llei, s’havíen quedat en l’escorça. Havíen carregat pesos feixucs que ningú no podía soportar. Jo, en canvi, he vingut a alliberar-vos-en. Ving a dir-vos que la meva càrrega es lleugera i us fa lliures. Perquè l’amor, que és el cor de la Llei, us fa actuar lliurement, no us fa servents, sino fills. I això és agradós, però, mol més exigent que no acomplir unes normes. D’aquí que, els anteriors que us predicaven abans, eren lladres i bandolers, a qui no importaven les ovelles, i els arrebassaven la vida, les feien esclaves. Jo, en canvi, us faig lliures, perquè us porto a prats deliciosos, i al repòs vora l’aigua, on jo us hi dono la vida. Perquè només el qui estima té vida plena, i aquesta es la que jo li dono. Però, així com jo he donat la vida per amor, lliurement, així també, el qui em segueixi ha d’estar disposat a carregar la seva creu i a donar també la vida per mi, perquè la salvi. Tal com jo he donat la vida, y el Pare m’ha ressuscitat, i m’ha exalçat a la seva dreta, i m’ha donat tot poder al cel i a la terra. He lliurat el meu cos mortal, però n’he rebut un d’immortal, he deixat la terra, però he guanyat el cel, era com orfe en aquest món, i ara he rebut el títol de Fill estimat, i m’he assegut en el tron, a la seva dreta.

Ara, he estat constituit la pedra fonamental d’un edifici, i tot aquell qui s’uneixi a mí, formarà un edifici espiritual, un temple de l’Esperit, la morada de Déu, on Déu hi será glorificat.

Feliços, doncs, els qui segueixen la veu del Bon Pastor, perque ell els conduirà a les fonts de l’aigua de la vida eterna.

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat.

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia.

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra!

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida: en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament, perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut! Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana.

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix.

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

Diumenge IV de Pasqua (3 maig 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (3 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:14a.36-41 – 1 Pere 2:20b-25 – Joan 10:1-10

Estimats germans i germanes en Crist:

El Concili Vaticà II ens diu aquestes belles paraules sobre l’Església: «El misteri de la santa Església es manifesta en la seva fundació. En efecte, el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant la bona nova, l’adveniment del Regne de Déu promès en les Escriptures: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop”. Aquest Regne clareja com una albada davant els homes per la paraula, les obres i la presència de Crist» (Lumen Gentium 5).

Si volem apropar-nos, doncs, al misteri de l’Església, hem d’anar al seu origen, a la seva fundació. Aquest origen no és un moment concret, és un camí, el camí que va des de la Pasqua fins a la Pentecosta. És el mateix camí que condueix des de la llançada al costat de Jesús quan estava a la creu fins a la unció dels deixebles amb l’Esperit Sant en el Cenacle. Per comprendre les lectures d’avui, cal col·locar-les en aquest context eclesial.

I la única manera que tenim d’entrar en aquest misteri és la porta, és a dir, el mateix Jesús. Els textos litúrgics d’avui són rics en atribuir títols a Jesús: Senyor, Messies, Crist, pastor, guàrdia i porta. Tanmateix, en l’evangeli de Joan que ens ha estat proclamat s’hi amaga encara un altre títol de Jesús potser no tant evident. En dues ocasions diu «Jo sóc». Aquesta expressió no és accidental sinó que remet a aquell «Jo sóc el que sóc» amb què Déu es va anomenar en el desert del Sinaí. Jesús és doncs el mateix Déu que hi havia a l’Antic Testament i, per tant, Jesús és aquell-que-és, aquell-que-està-present.

La presència de Jesús és un element fonamental. Crist és un amb el Pare i ha estat present amb ell des de tota l’eternitat. És aquest mateix Crist que en la creació fou la mà del Pare com deia sant Ireneu de Lió, o la Saviesa que el va assistir, o el model a partir del qual i en el qual tot fou creat. És aquest mateix Crist que arribada la plenitud dels temps plantà el seu tabernacle entre nosaltres i es feu home i visqué en aquest món com qualsevol altre mortal. I és aquest mateix Crist que després de la resurrecció envia el seu Esperit i continua present enmig nostre en la comunitat dels deixebles, en l’Església.

Podem anar encara més a fons en el significat d’aquesta presència de Crist en la seva Església. La paraula «presència», que prové del llatí, té el seu paral·lel en llengua grega en la paraula παρουσία que teològicament designa la vinguda gloriosa del Senyor. En altres paraules, la vinguda de Crist es fa present ara i aquí en l’Església. L’Església esdevé el lloc on Déu ve a trobar-se amb el seu poble i l’Església és també el lloc on el poble espera la trobada definitiva amb Déu.

És per aquest motiu que Església i Eucaristia estan íntimament unides. En l’Eucaristia es realitza en essència allò que l’Església és en essència: el Crist que ve a l’encontre de cadascun de nosaltres.

Aquesta presència és, finalment, una presència salvadora. El Crist ve i vindrà a la fi dels temps a salvar-nos. Com deia el llibre dels Fets dels Apòstols, «que cadascú es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats». O també ens ho recordava Pere a la segona lectura: «les seves ferides ens curaven». I el mateix Jesús a l’evangeli ens deia: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». Jesús és el nostre Salvador i és per aquest motiu que la seva presència en l’Església ha fet que aquesta esdevingui sagrament universal de salvació (Lumen Gentium 48).

Estimats germans i germanes, aprenguem a escoltar i a estimar la veu del Pastor que ens crida en la seva Església. Si ho fem així, no tindrem por quan sentim la seva veu que ens convida a creuar a l’altra riba del riu de la vida. Llavors el seguirem esperançats vers les prades eternes i lluminoses del seu Regne.