Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Festa de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juliol de 2021)

75è aniversari del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Centenari del naixement de Joan Triadú.

Efesis 2:19-22 / Joan 20:24-29

 

Estimats Sr. Bisbe Romà, Sr. Arquebisbe Joan Enric, preveres concelebrants, Sr. Alcalde, membres del Consistori municipal, família Triadú, autoritats, germans i germanes en el Senyor:

Sant Tomàs ha passat a ser considerat, en la visió de molts, l’apòstol que tenia dubtes de fe. Però això fou una situació temporal, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli. Perquè un cop va veure el Senyor, va fer la confessió de fe més plena que trobem en tot el Nou Testament. Davant de Jesús que li mostra les seves llagues glorioses exclama: Senyor meu i Déu meu. Reconeix en Jesús de Natzaret el Senyor de la seva vida i el Senyor de la història i el confessa com a Déu. Senyor, en tant que el posa al centre de la seva existència perquè sigui ell qui en marqui les pautes i sigui ell en funció del qual visqui, actuï i parli. I Déu perquè, Jesús de Natzaret amb el qual havia conviscut, tot i ser home, és de naturalesa divina, Fill etern del Déu etern. Lluny del dubte, des de l’octava de Pasqua sant Tomàs va viure joiosament aquesta fe i la va difondre anunciant l’Evangeli, anunciat que Jesucrist és el sentit de la vida i de la història, l’alliberador de tot mal, el salvador que dóna la vida per sempre. I, després d’anunciar incansablement l’Evangeli, finalment, sense dubtar, va vessar la sang per causa d’aquesta fe en Jesucrist, Senyor i Déu.

A l’evangeli d’avui, tanmateix, el Senyor deixa clar que un cop ell torni al Pare, la fe no es basarà en l’haver vist el Senyor sinó en el testimoniatge que en donaran els qui el van veure. Per això proclama: Feliços els qui creuran sense haver vist. La nostra fe de cristians prové del testimoniatge dels qui van conviure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. I és a través d’aquesta fe que nosaltres entrem en comunió amb el Crist ressuscitat. Jesús, doncs, ens proclama feliços a nosaltres per creure sense haver-lo vist però havent entrat en una relació profunda amb ell per la Paraula de l’Escriptura, per la pregària, pels sagraments, per l’amor i el servei als germans.

Tots els qui per la fe i el baptisme vivim la comunió amb Jesucrist formem part –tal com deia la primera lectura- d’un edifici espiritual construït sobre el fonament dels apòstols i dels profetes. És un edifici que té com a pedra angular – és a dir, com a base que el sosté- Jesucrist mateix. Aquesta és la realitat profunda de l’Església: cada cristià unit a Jesucrist per la fe, per la Paraula de Déu i pels sagraments. I els cristians units els un als altres per la comunió en la fe i per l’amor fratern, formem aquest edifici que –tal com deia l’Apòstol- esdevé la família de Déu. D’aquesta manera l’Església creix en l’amor i es consolida com a poble sant i es fa servidora de la humanitat en continuïtat amb l’obra de Jesucrist.

Per això, des dels primers temps després de la primera Pentecosta, els apòstols i altres cristians s’escamparen per tot el món conegut aleshores per anunciar-hi l’Evangeli i per servir els homes i dones d’arreu. Una tradició ben antiga ens diu que sant Tomàs, l’apòstol del qual avui celebrem la festa, va arribar a les regions de Síria i fins a l’Índia per portar-hi la Bona Nova de l’Evangeli. Anunciant l’Evangeli per tot arreu, tothom podia sentir en la pròpia llengua les meravelles de Déu i totes les llengües es podien unir en la confessió de la Santa Trinitat i en la lloança que li és deguda (cf. Ac 2, 8-10). Des dels primers temps, doncs, l’Església ha cercat d’inculturar el cristianisme a les diverses cultures del món i ha volgut estimar tots els pobles i nacions com una forma de l’amor al proïsme. Aquesta estimació comporta la valoració i el reconeixement de la cultura pròpia en tot allò que no sigui incompatible amb l’Evangeli. També a casa nostra, des dels primers temps del cristianisme l’Església ha estat al costat de l’evolució del nostre poble i hi ha partiicpat, des de la província romana tarraconense i la litúrgia hispànica, passant per la formació dels comtats medievals i el naixement del Principat fins als nostres dies. 

Ho ha fet, des de la convicció que “la cultura és una manera específica de l’existir i del ser persona humana” i del poble que la comparteix (cf. Bisbes de Catalunya, Arrels Cristianes de Catalunya, 3). A Catalunya, tal com ho demostra la història, tenim la voluntat de mantenir la nostra cultura pròpia amb la llengua que la vehicula, perquè forma part de la nostra identitat i de les nostres arrels. I el poble català ha lluitat per això quan la llengua i la cultura han estat amenaçades. Una mostra, rica de fruits, va ser el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs del qual avui commemorem el 75è. aniversari, a causa de la pandèmia que en va fer posposar la celebració. Durant el règim franquista, a redós d’aquesta parròquia, amb el sosteniment del bisbat de Vic i amb el recolzament, entre altres, del monestir de Montserrat, es va fer realitat un dels serveis eclesials a la nostra llengua i a la nostra cultura. La iniciativa, com ja és sabut, provenia d’un jove laic cristià, Joan Triadú, (del qual enguany commemorem el centenari del naixement) amb la col·laboració de Jordi Parcerisas, i comptaren amb la complicitat del Sr. Rector, Mn. Feliu Vila. Aleshores només l’autoritat eclesiàstica podia emparar, i encara fins cert punt, un acte cultural com aquell. Ara donem gràcies a Déu per tot el bé que va fer aquella iniciativa.

Avui, 75 anys després, hem de continuar l’esperit del Concurs Parroquial de Poesia. Ho hem de fer procurant el conreu de la llengua en tots els seus registres, des dels més col·loquials fins als més especialitzats, vetllant per la seva presència sense entrebancs a l’escola¸ ho hem de fer ajudant a l’elaboració d’una cultura consistent que ocupi el lloc que li correspon entre les altres cultures del món; i ho hem de fer teixint capil·laritats entre uns i altres, treballant la confiança mútua i el diàleg amb voluntat de servir el nostre país i la seva gent. Sense tancar-nos, però, a les altres cultures i llengües. Com recordaven els nostres bisbes, el 1986, en el document “Arrels cristianes de Catalunya” –que va ser ratificat el 2010, quan es complien els 25 anys de la publicació–, “ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal” (cf. ibídem). L’Església que peregrina a Catalunya hi ha de fer la seva aportació com l’ha feta en tants moments de la història. En aquest document esmentat, els bisbes deien, citant el Papa sant Joan Pau II i en sintonia amb la Doctrina Social de l’Església: “La cultura de cada nació s’expressa, entre altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als pensaments […]. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua pròpia, troba expressió allò que viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història” (ibídem).

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració de l’Eucaristia. I el Senyor ressuscitat serà present enmig nostre, com aquell diumenge que sant Tomàs va confessar la seva fe. Els nostres ulls captaran el pa i el vi, però la fe ens portarà reconèixer-hi el nostre Senyor i el nostre Déu: Jesucrist. I serem feliços perquè hem cregut.

 

Abadia de MontserratFesta de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 de juny de 2021)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: l’Església, des d’Orient fins a Occident, s’omple avui de joia en la solemnitat dels dos grans apòstols, sant Pere i Sant Pau. Dos grans llumeners de la fe; dos grans fonaments del Poble cristià. El seu testimoniatge i la seva intercessió travessa els segles, i de generació en generació va suscitant una vitalitat nova en la vida dels cristians.

El seu testimoniatge que ens fa anar a les arrels de la nostra fe. És un testimoniatge que se centra en la resposta de Pere que acabem d’escoltar: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. Davant Jesús de Natzaret, Simó Pere afirma en nom de tots els deixebles, que aquell home d’origen humil que té al davant és el Messies esperat pel poble d’Israel, el rei salvador, el servent pacient, el qui ha rebut la unció santa de l’Esperit, el Fill de Déu, que ve a salvar i a donar el veritable sentit de l’existència humana. És una afirmació de fe; perquè Pere va molt més enllà del que capten els seus sentits. Per això, Jesús li pot dir: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Perquè la fe en Jesús com a Messies, no és fruit només d’un raonament humà ni d’un mer sentiment passatger, sinó un do de Déu, per al qual cal estar disponible amb un cor obert i humil.

El testimoniatge de fe sobre Jesús que sant Pau dóna a les seves cartes és, com no podia ser altrament, el mateix que el de sant Pere, només que expressat en llengua grega. Pau no es cansa de dir que Jesús és el Crist. I “Crist” és, com ja sabeu, la traducció grega de la paraula hebrea “Messies”, que vol dir “Ungit”. La fe, doncs, de Pere i de Pau és la mateixa. El nucli fonamental és Jesucrist, en la seva filiació divina i en la seva condició de servent pacient de la humanitat, de salvador únic, d’ungit per l’Esperit, de revelador de l’amor del Pare. I també sant Pau, deixa clar, que la seva fe no és cosa humana, és do de Déu: l’evangeli que us vaig anunciar –diu– no ve dels homes […], Déu em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés (Ga 1, 11.15).

Tant Pere com Pau, posaren tota la seva vida en funció d’aquest anunci de l’Evangeli, de la Bona Notícia, de què Jesús és el Messies, el Crist, l’únic que allibera i salva en plenitud. I no es feren enrere davant les dificultats i les persecucions perquè la seva certesa els venia d’una experiència viscuda. Les dues lectures que hem escoltat, n’eren una mostra. A la primera, hem trobat Pere a la presó per causa de Jesús, el Crist. I a la segona, hem sentit com sant Pau, cap al final de la seva existència, feia esment de tot el que havia hagut de lluitar en el noble combat de la fe, un combat que li havia comportat persecucions i empresonaments.

La fe de l’Església, la nostra fe, doncs, es basa en el testimoniatge de sant Pere i sant Pau que, a l’uníson amb els altres apòstols ens parla de la realitat profunda de Jesucrist. Avui hem de renovar aquesta fe en ell el Messies, el Fill de Déu. És el Pare qui posa aquesta afirmació en el nostre cor i en els nostres llavis. I és l’Esperit qui ens mou a ser-ne testimonis coratjosos per mostrar que Jesucrist ens omple d’alegria i d’esperança, fins davant les incomprensions o les persecucions de qualsevol mena. Però, per poder rebre aquesta revelació de Jesucrist per part del Pare, cal fer silenci interior i deixar que vagi amarant tota la nostra manera de ser i de fer. Només una vivència íntima del Misteri de Jesucrist ens pot sostenir en mig del nostre món.

La professió de fe de l’apòstol sant Pere, li suposà una missió especial en l’Església. Ho hem sentit a l’evangeli; Jesús li digué: tu ets Pere. Sobre aquesta pedra –que aquest és el significat de la paraula Pere– jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la mort no li podran resistir. Sobre la fe i el ministeri de Pere, sostingut per la inspiració del Pare, es fonamenta la fe del poble cristià. Malgrat la feblesa humana, malgrat els defectes personals, sant Pere, en comunió amb els altres apòstols, farà visible la pedra angular invisible sobre la qual es fonamenta radicalment l’Església, aquella pedra que és Jesucrist mateix.

La fidelitat de sant Pere i sant Pau a confessar la fe en Crist els va portar a la mort. L’Església en commemora conjuntament el martiri en aquest dia, 29 de juny, joiosa per la victòria pasqual dels dos grans apòstols. Per això, la litúrgia ens invita avui a girar (cf. Himes de laudes y de vespres) la mirada cap a la ciutat de Roma, on tots dos varen vessar la sang. I no sols cap a la ciutat, sinó sobretot cap a la comunitat cristiana que hi viu; aquella comunitat (o Església local) que juntament amb el seu bisbe, el Papa, és cridada a presidir en la caritat totes les altres comunitats cristianes d’arreu del món. El bisbe de Roma ha rebut la missió difícil de ser hereu del carisma apostòlic tant de Pere com de Pau. I així com l’Església naixent pregava Déu per Pere sense parar, quan era a la presó –tal com hem sentit a la primera lectura– també nosaltres hem de portar en la pregària aquell que és el successor del servei apostòlic dels dos grans testimonis que celebrem avui. El Papa Francesc demana molt sovint que preguem per ell, però diumenge passat va demanar que ho féssim amb una insistència especial en la solemnitat d’avui.

A més, hem d’intensificar la nostra comunió eclesial, viscuda en la lleialtat i, alhora, en la llibertat dels fills de Déu. L’hem de viure en el si de l’Església catòlica on hi ha gèrmens forts de divisió. I l’hem de viure oberts, també, a tots aquells germans i germanes en la fe, que des de tradicions eclesials diverses i sense estar encara en plena comunió amb la seu de Pere i Pau, reconeixen que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. És a través de l’estimació, de la recerca sincera i humil de la veritat, i de l’acolliment de la diversitat que podrem arribar a superar les divisions que fan menys creïble el testimoniatge cristià. Sant Pere i sant Pau van compartir la mateixa fe, el mateix amor pel Crist i per l’Església, però des de la diversitat de maneres de ser, des d’expressions i sensibilitats diverses i en contextos diferents; fins en algun moment amb una certa tensió dialèctica. Però els va ser comuna l’adhesió al Crist, la fidelitat introntollable a l’Evangeli, l’amor fratern i el treball per la unitat de l’Església.

Deixem que aquests dos grans Apòstols que avui commemorem ens estimulin a viure amb entusiasme la nostra fe en Jesucrist i a fer obra d’Evangeli al nostre entorn. L’eucaristia del Senyor que ens han transmès els apòstols i que ara celebrem, ens en dóna la gràcia i la força.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

El Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de juny de 2021)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

 

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya” (cf. Ps 80, 17; Mc 16, 25). Una flor del blat convertida per l’Esperit Sant en el cos de Crist i un fruit de la vinya convertit també per l’Esperit Sant en la sang de Crist. Avui, germans i germanes estimats, agraïm aquest do que Jesús, el Senyor, ens va deixar a l’últim sopar. El cos i la sang són la totalitat de la seva persona. I, tal com ens deia l’evangeli, el Senyor els fa oferir per la salvació de tota la humanitat. Són un do d’amor incommensurable. Un do sagramental fet en la cena d’abans de la passió i consumat després dalt la creu, quan el Senyor s’oferí ell mateix a Déu , per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara, tal com diu la carta als cristians hebreus que hem llegit. D’aquesta manera ens purificà de les obres que porten a la mort, inaugurà una nova aliança, ens concedí de poder donar culte al Déu viu fent el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, i ens oferí l’herència eterna per entrar al lloc sant del cel on Déu habita. En la solemnitat d’avui som invitats a agrair aquest do de vida i de salvació, a acollir-lo i a adorar-lo.

Som invitats a agrair-lo, el do de l’Eucaristia. Perquè ens dóna vida cada vegada que fem el memorial del Senyor i fa que Jesucrist ressuscitat continuï present enmig nostre en el sagrament eucarístic. Amb una presència no pas estàtica, sinó dinàmica que comunica el seu amor, que ens atorga dons espirituals, que ens invita a tornar amor per amor, que és penyora de la vida eterna que esperem. Per això la seqüència tradicional d’aquesta solemnitat, escrita per sant Tomàs d’Aquino, invita a lloar el Salvador, aquell que ens guia i ens pastura, cantant-li himnes i càntics; fent que “la lloança sigui plena i sonora”, que ·sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors”. Lloem avui, doncs, amb un agraïment sincer, Jesucrist que es dóna ell mateix en l’Eucaristia.

Som invitats, també, a acollir el do eucarístic en la nostra vida. Perquè ens vagi transformant, o, com diu la litúrgia d’avui, perquè aquest sagrament venerable ens alimenti espiritualment, ens santifiqui (cf. prefaci II) i ens faci créixer en la filiació divina i en la identificació amb Jesucrist, vivint segons el seu Evangeli. A més, el sagrament eucarístic crea uns vincles entre els uns i els altres perquè, participant del mateix pa i del mateix calze, el Senyor ens uneix pel seu Esperit Sant i fa de nosaltres el cos espiritual del Crist. Per això diem que l’Eucaristia és sagrament d’unitat. Acollir, per tant, el do eucarístic comporta també i necessàriament estar obert als altres, gastar la nostra vida a favor d’ells tal com va fer Jesús donant-se a l’Eucaristia i a la creu a favor de tots. No podem acollir el cos i la sang eucarístics de Crist sense acollir el cos, la persona, dels altres, particularment dels que prop nostre passen algun tipus de necessitat material o espiritual., perquè també són sagrament, presència, d’ell. Celebrar el Corpus és, doncs, obrir-se a la solidaritat, estimar i comprometre’s a favor dels altres. Per això avui és “el dia de la caritat”; us invitem, doncs, a participar a la col·lecta que es farà al final d’aquesta celebració per contribuir a l’obra que fa càritas en bé de tanta gent necessitada.

I, encara, avui som invitats a adorar el sagrament eucarístic que és el sagrament per excel·lència. L’adoració potser és la característica més típica i més popular de la solemnitat de Corpus. En aquesta gran diada, contemplem meravellats la donació total de Jesucrist i adorem la seva presència divina que és portadora de salvació i que ens uneix al Pare i a l’Esperit Sant. I l’adoració es pot transformar en col·loqui íntim, en silenci meravellat considerant com el Déu transcendent, el tot-altre, esdevé màximament proper en la humilitat del pa i del vi, per posar-se al nostre nivell, per entrar dins nostre, transformar-nos a imatge seva i fer-nos participar de la seva vida divina. Conscients d‘això, la litúrgia ens invita a fer brollar del nostre interior “un càntic nou”. En la tradició d’Israel, amb motiu d’una nova intervenció salvadora de Déu o d’una nova experiència espiritual, es composava un càntic nou: a la novetat del que Déu havia fet calia correspondre-hi amb la novetat de la lloança i no pas repetint unes paraules ja conegudes (cf. Ps 95, 1; 97, 1). També el cristianisme va seguir aquesta tradició. La novetat de l’obra salvadora de Jesucrist, la gran gesta de la seva passió, mort i resurrecció que ens és comunicada en el memorial eucarístic, demanen un càntic nou dels llavis i del cor. Ho trobem en el llibre de l’Apocalipsi amb els vint-i-quatre ancians prosternats davant l’Anyell, és a dir, davant Jesucrist mort i ressuscitat, i cantant un càntic nou. L’adoren perquè ha comprat per a Déu amb la seva sang, gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’ha fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu. I diuen eternament: Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, honor, glòria i lloança (Ap 5, 8-9.12). I nosaltres unim les nostres veus a les d’ells proclamant la glòria del Senyor tres vegades sant que ha donat la vida a la creu i ens ha deixat l’Eucaristia.

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya”; agraïm-ho, acollim el do, adorem la presència

 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Dijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juny de 2021)

Tobit 6:10-11;7:1.9-17; 8:4-9a / Marc 12:28b-34

 

Estimats germans i germanes:

El relat antic i literàriament ben treballat de la primera lectura, pres del llibre de Tobit, té un missatge ben actual. El té el fragment que n’hem llegit i el té encara més tot el conjunt del llibre, del qual aquesta setmana llegim les parts principals.

Avui hem escoltat la trobada de Tobies amb Sara, la que serà la seva esposa, i la pregària confiada de tots dos perquè Sara fos alliberada del seu infortuni. El text bíblic ens vol donar un missatge clar expressat a través d’un relat. És un missatge centrat en quatre grans temes. Primer, que Déu escolta sempre la pregària feta amb sinceritat de cor. En segon lloc, que Déu és provident i actua a favor de les persones a través de les mediacions humanes i dels fets de la història, encara que de vegades semblin incomprensibles o contradictoris als nostres ulls; Déu ens porta sempre per camins de salvació per bé que no excloguin el sofriment ni la incomprensió dels altres; però, si li fem confiança i ens deixem guiar per la seva mà amorosa, aquests camins sempre acaben en un desenllaç feliç. Tot això que els fidels de la Primera Aliança, com ara l’autor mateix del llibre de Tobit, només intuïen, queda ben palès en Jesucrist i el seu misteri pasqual. Hi ha també un tercer missatge en el llibre de Tobit: qui vol ser fidel a Déu i correspondre a la seva aliança, ha de posar-se al servei dels altres atenent-los en les seves mancances i oferint-los almoina, treballant per la justícia i tractant-los amb tota humanitat fins i tot després de la mort. I encara hi trobem un quart missatge en el llibre de Tobit: la joia i la força que dóna als esposos el fet que el seu amor es visqui compartint la fe i la pregària, i la importància que procurin transmetre aquesta herència espiritual a la pròpia família.

Aquest missatge, els cristians l’hem de fer vida en el nostre context de conseqüències de la pandèmia, a nivell de salut, del dolor per les defuncions, de preocupació per tantes situacions econòmiques i laborals de precarietat, d’inquietud davant les dificultats de tants joves per trobar una sortida engrescadora en la seva vida. I, a més, hem de testimoniar amb obres i de paraula que també enmig de les dificultats cal mantenir viva l’esperança en les promeses de Déu.

A l’evangeli que se’ns ha proclamat, hem trobat un diàleg de Jesús amb un mestre de la Llei. Com que és força conegut, podria ser que se’ns n’escapés el contingut fonamental, perquè tracta d’allò que és més bàsic en la vida d’un cristià.

La pregunta d’aquell home sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que el decàleg no contenia els únics manaments. Eren 613 els preceptes que calia observar en el judaisme, per bé que evidentment no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta, feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35). El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. I Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal creure en Déu, en el Déu únic que s’ha revelat a Israel. Però no n’hi ha prou amb tenir fe. Cal sobretot estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol. Sinó amb tota la intensitat del nostre jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Escoltar aquest fragment evangèlic és una crida per veure com creiem –sense fabricar-nos ídols- i sobretot per veure com estimem Déu. I per intentar estimar-lo amb més plenitud.

Després, Jesús diu a aquell mestre de la Llei que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen (1Jo 4, 20). També això ens és una crida a veure si estimem autènticament Déu a través de l’amor als altres, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny.

El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, va lloar les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, va lloar aquell home. És l’únic passatge dels evangelis en el qual Jesús elogia un mestre de la Llei. I li digué: no ets lluny del Regne de Déu. Aquestes paraules ens poden suscitar una pregunta: què havia de fer per apropar-se més i arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe d’Israel. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home.

Nosaltres creiem en Jesús, per això som aquí, però ens hem de fer la pregunta sobre com estimem Déu i com estimem els altres, tothom.

Avui ens trobem a Montserrat un grup de responsables de comunitats religioses masculines de Catalunya, per reflexionar sobre alguns aspectes de la vida consagrada a casa nostra. Les lectures que hem escoltat ens indiquen quina ha de ser la base ferma de la nostra vida. Però, a més, en el moment actual ens ajuda el missatge que el Papa, el 17 de maig passat, amb motiu de la 50ena. Setmana de la Vida Religiosa organitzada per l’Institut Teològic de la Vida Consagrada de Madrid, adreçava a les comunitats, en el qual deia que “la vida consagrada es comprèn consagrant-se cada dia. Es comprèn en el diàleg amb la realitat. Quan la vida consagrada perd aquesta dimensió de diàleg amb la realitat i de reflexió sobre el que succeeix, comença a fer-se estèril”. I, encara, “mantenir viu el carisma fundacional és mantenir-lo en camí i en creixement, en diàleg amb el que l’Esperit ens va dient en la història del temps, en els llocs, en les diverses èpoques, en diverses situacions”. Mantenir viu el carisma “suposa discerniment i suposa oració”. I acabava dient: “posin-se ‘a tret’ de l’Esperit Sant” (cf. Horeb, 22 maig 2021, p. 12).

Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres segons aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

 

Abadia de MontserratDijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Missa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 de maig de 2021)

Job 19:1.23-27 / Romans 5:5-11 / Lluc 12:35-40

 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu, cantava el salmista. Això, germans i germanes estimats, aplicat al qui vetlla amb fe, tal com ens deia de fer l’evangeli, pren una dimensió nova,. Perquè, encara que l’espera sigui llarga i es faci fosc o arribi la nit, el qui espera d’aquesta manera sap que el Senyor vindrà, que no fallarà. Perquè, en les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltat, es tracta d’esperar el retorn del Senyor. D’esperar-lo d’una manera activa, preparant la seva arribada i disposant-t’ho tot per al seu adveniment. Disposant-t’ho tot, que vol dir obrir-li el cor, renovar la fe en ell com a salvador, i, al final de la vida, deixar-se guiar per ell pels camins eterns i inèdits del més enllà de la mort.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Des de la perspectiva del Nou Testament, podríem aplicar aquesta expressió barrancs tenebrosos del salm, a la mort. Ni en aquest moment no el creient no ha de tenir por de res perquè sap que Déu és a prop seu i que el portarà cap als prats deliciosos i els rierols d’aigua del nou paradís on Déu conviurà amb la humanitat alliberada del dol i de la mort (cf. Ap 21, 3-4; 22, 1.5). El creient que com el salmista no té por de res ni que hagi de passar pels barrancs tenebrosos de la mort, sap per la fe –com el Job de la primera lectura- que Déu, que és el seu defensor viu, que en el judici sobre la seva vida, li farà costat i testificarà a favor d’ell.

I això, no pas perquè la vida humana sigui irreprensible, sinó perquè, tal deia sant Pau, a la segona lectura, Déu ens ha fet justos per la sang de Jesucrist. Ell morí per nosaltres quan encara érem pecadors i ens alliberà de la pena, deixant-nos amb això una prova de l’amor que ens té.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Aquesta ha estat, també, la vivència del nostre P. Anselm que, des que arribà a la fe, sempre ha cregut que Déu no abandonava mai. Ho ha cregut sobre tot els dos últims anys que per problemes respiratoris havia d’anar connectat a un aparell que li subministrava oxigen dia i nit i el feia residir a la infermeria. Li costà d’acceptar-ho, però després amb serenor, amb esperit de fe i amb confiança, anà admetent aquestes limitacions i les seves conseqüències, per bé que alguna vegada li suposava un lluita interior i li afectaves la seva afabilitat natural. Mirava de viure la seva malaltia amb fe i com una ocasió de unir-se als sofriments de Jesucrist. Aquestes actituds eren fruit de tot un treball espiritual d’anys.

Havia nascut a Barcelona el 28 de juliol del 1942. Va fer els estudis primaris en una acadèmia i el batxillerat al Col·legi La Immaculada dels GG. Maristes. Després cursà el professorat mercantil en una altra acadèmia de Barcelona mateix. La seva vida professional es desenvolupà sempre en l’àmbit de la comptabilitat i de la supervisió administrativa.

Visqué l’adolescència i la joventut al marge de la fe cristiana, pràcticament en la increença, fins que als 46 anys es va convertir, en descobrir la persona de Jesucrist i l’amor que Déu li tenia. Des d’aleshores va posar tota la seva existència al servei del Senyor. I per tal d’aprofundir la seva fe a nivell intel·lectual, féu el batxillerat en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, avui integrada a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Es vinculà, també, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, fins que ingressà en el nostre monestir el setembre del 1995, perquè en aquest procés de creixement en la fe, va anar descobrint la vida monàstica.

Quan entrà a Montserrat tenia 53 anys. Professà el 1997; i aquí amplià els estudis filosòfics i teològics. Féu la professió solemne l’any 2000 i el 2013 rebé l’ordenació presbiteral. Ja pràcticament des dels inicis de la seva estada al monestir, treballà en tasques vinculades a l’administració. I des del 1998 portant la caixa de la comunitat i servint els monjos facilitant-los gestions, i procurant-los diners per les despeses, productes de neteja i d’escriptori, etc. En això, ha estat un servent fidel i prudent (cf. Mt 24, 45) posat en un dels serveis comunitaris més delicats i que impliquen més relació amb els monjos. Era complidor, fidel, metòdic, servicial, una mica exigent per evitar descontrols, ell es treballava per ser pacient i servicial.

Ha estat un monjo d’una vida espiritual intensa, per bé amb alguns moments de foscor. Ell mateix reconeixia que de vagades es barallava amb Déu, però després, deixant-lo guanyar, trobava la pau. Des del dia que va entrar, mai no ha tingut cap dubte del seu camí monàstic a Montserrat, creia fermament que era el que Déu li demanava. I que Santa Maria el sostenia i l’ajudava. Fidel fins que ha pogut a l’Ofici diví i a la lectura orant de la

Paraula de Déu, devot de la Mare de Déu i fidel al rés del rosari cada dia; durant una colla d’anys el dirigia a la basílica. Donava temps personal a la pregària i, no sense lluita interior de vegades, cercava de ser obedient al voler de Déu sobre d’ell, es preocupava per les vocacions a nivell d’Església i de la comunitat. Estava molt interessat, en els seus diàlegs amb altres persones, a mostrar que la fe cristiana és compatible amb la raó i que Jesucrist és capaç d’omplir de joia, de sentit i de compromís l’existència de qui creu en ell. Tot i haver estat acostumat a viure sol durant molts anys, es va integrar fàcilment a la vida de comunitat, ajudat pel seu tarannà pacífic, per la seva capacitat de diàleg i per la seva capacitat d’interiorització.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Feia temps que el P. Anselm, a causa de les xacres de salut provocades sobretot pels problemes respiratoris, em manifestava les ganes que tenia d’anar-se’n a la casa el Pare; no pas per evadir-se sinó per trobar-se amb el Déu que estimava profundament. No tenia por dels barrancs tenebrosos de la mort; la veia com una porta oberta a una realitat superior. Com si pressentís la proximitat del desenllaç final, el divendres abans de la Pentecosta em va demanar la Unció dels malalts perquè sentia que s’anava afeblint ràpidament. La va rebre, envoltat de la comunitat, amb devoció i amb joia. Al cap d’una setmana justa, divendres passat, va venir la crisi greu que l’ha portat al final de la seva cursa terrena.

Ara, els qui l’hem estimat ens disposem a oferir l’Eucaristia perquè el Senyor purifiqui el nostre P. Anselm dels seus mancaments i li satisfaci el desig de l’encontre amb Déu per sempre; ell, el Déu que és una fornal d’amor, que el va cridar cap a la vida eterna quan ja havia començat la solemnitat de la Santíssima Trinitat. D’altra banda, enterrarem les seves despulles mortals en el dia que l’Església celebra la Visitació de la Mare de Déu. Que Santa Maria, que ell ha estimat tant, li atorgui allò que el P. Anselm, juntament amb la comunitat, els escolans i els fidels, havia demanat cada dia: que Maria, Mare de misericòrdia, li mostri Jesucrist ara que ha acabat el seu camí per la vall d’aquest món entreteixit de joies, de treballs, de llàgrimes i d’esperances.

 

Abadia de MontserratMissa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Missa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimats Sr. Bisbe Agustí, Srs. Arquebisbe Joan Enric i Bisbe Sergi; estimats germans i germanes en el Crist ressuscitat:

A la llum de la Paraula de Déu que ens ha estat proclamada, voldria proposar-vos que ens fixéssim en tres paraules: escollir, evangelitzar, cantar.

“Escollir”. Ho deia Jesús a l’evangeli: jo us he escollit del món. Per l’opció de fe que hem fet i pel baptisme que hem rebut, nosaltres hem escollit Jesús. L’hem posat al centre de la nostra vida i cada dia hem de procurar treballar per ser-li fidels, malgrat la nostra feblesa i les nostres defallences. Encara en la vetlla pasqual d’enguany hem pogut renovar aquesta adhesió a Jesucrist. Però l’evangeli no deia ben bé això. Deia que és Jesús qui ens ha escollit. Ell ha fet opció a favor nostre abans que nosaltres la féssim per ell. Ell ens ha escollit perquè ara visquem units a ell per la fe i per l’amor –per l’amistat, havia dit una mica abans del fragment que hem llegit (cf. Jo 15, 14)-, i perquè així després puguem participar de la seva salvació més enllà de la mort, en la vida per sempre. L’elecció de Jesús, si és viscuda des de l’amor i l’amistat, porta a fer el que ell ens mana, viure segons el seu Evangeli. És la manera de correspondre a l’amor que ell ens demostra. Però això té una contrapartida, segons el que hem sentit. Jesús deia: si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però com que no en sou, el món us odia, us persegueix perquè no admet la vostra manera de pensar i de viure. Els deixebles de Jesús, doncs, comparteixen dolorosament l’antagonisme del món envers Jesús. Fins al punt que aquesta animadversió constitueix un signe de la veritable pertinença a Jesús. En la nostra societat, a diferència del que passa en algunes parts del món, aquesta animadversió no pren formes de persecució violenta, sinó d’incomprensió, de burla, de crítica negativa, de malfiança, de marginació. Sovint ens hi podem trobar, fins i tot pel sol fet d’anar a missa, o de tenir-hi una participació visible com en el cas de fer d’animador del cant a la litúrgia. Això no ens ha de descoratjar, perquè indica que som autèntics deixebles de Jesucrist. Ell va ser perseguit i burlat; els apòstols, els màrtirs i tants homes i dones, joves i grans, que han viscut compromesament la fe, també. La Pasqua que celebrem aquests dies ens encoratja a no defallir, a continuar estimant i servint el Senyor, l’Església, els germans i germanes, creients o no. La Mare de Déu ens ajuda amb la seva intercessió.

La primera paraula en la qual volia proposar de fixar-nos era, doncs, “escollir” per experimentar la joia que ell ens hagi fet dels seus i per ser valents davant les incomprensions que això ens pot comportar. La segona paraula és “evangelitzar”. Ho deia la lectura dels Fets dels Apòstols: Pau i Timoteu foren cridats a evangelitzar. I concretament, en el fragment d’avui, a evangelitzar la Macedònia. És a dir, a portar el missatge cristià a Europa. I això ens omple de joia i d’acció de gràcies, perquè aquesta predicació constitueix els inicis de l’arrelament de l’Evangeli a les nostres terres europees. Tot aquell que ha estat escollit per Jesús ha de continuar aquesta missió d’anunciar l’Evangeli: Jo us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, deia el Senyor (Jo 15, 16). Aquesta missió comporta donar testimoniatge de Jesús i de la seva Paraula amb la vida i, per tant, amb les obres i les paraules, comporta invitar els altres a conèixer-lo i a deixar-lo entrar en la pròpia existència per una opció de fe, comporta anunciar que només ell pot omplir el cor humà en plenitud i presentar d’una manera coherent i atractiva el sentit de l’existència humana amb tots els seus alts i baixos, amb tots els moments de joia i de dolor, de servei abnegat per amor. Perquè només Jesucrist té paraules de vida eterna (cf. Jo 6, 68). La nostra fe en ell, per tant, no es pot quedar en una cosa personal, privada, o a nivell dels més íntims. Demana de ser anunciada, compartida, en la intimitat d’un diàleg personal com en el cas de Nicodem (cf. Jo 3, 1ss.) o cridada dalts dels terrats, com varen fer els apòstols des de la pentecosta (cf. Mt 10, 27; Ac 2, 14ss.), amb la traducció que això té als nostres dies de fer l’anunci també en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Escollits per Jesucrist i adherits a ell per la fe i per l’amor, hem de fer conèixer als altres aquest do que hem rebut i com ens és motiu de joia, d’esperança i de compromís per servir els altres.

La tercera paraula que volia proposar-vos és “cantar”. El salm responsorial ens invitava a fer-ho: doneu culte al Senyor amb cants de festa, deia. El cant festiu és expressió de joia i d’agraïment per les obres que Déu ha fet a favor nostre, des de la creació de l’univers, des que ens ha cridat a l’existència, fins a la salvació que ens atorga cada dia en Jesucrist.

Tot a causa del seu amor que ens ha escollit i ens ha fet poble seu, membres de l’Església. Els cants de festa dels cristians, a més de lloar i de donar gràcies a Déu, ens ajuden a viure personalment la fe i a anunciar-la, a evangelitzar.

Efectivament, la nostra lloança feta amb amor, a més d’expressar-li el nostre amor i el nostre agraïment, a nosaltres ens fa créixer com a creients i ens ajuda a comprendre, mentre som a la terra, el misteri de Déu revelat en Jesucrist. A més, ens fa tastar anticipadament la lloança del cel que trobarem al final del nostre pelegrinatge de fe a la terra. El nostre cant de lloança actual implica a més de la boca, el cor i les obres. Perquè, en el cant litúrgic o en el devocional, en darrer terme el que diuen els llavis i el so de la veu ha de provenir del cor, de l’amor. Cantar és propi dels qui estimen, deia ja sant Agustí (cf. Josep Ratzinger, citat per J-A. Piqué. Teologia e musica, Torino, 2013, p. 106). Dels qui estimen Déu i li volen correspondre amb una vida d’amor a ell i als altres.

Avui que donem gràcies a Déu pels 50 anys de treball musical i de servei a les comunitats cristianes que han fet, i fan, les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, ens alegra i ens encoratja pensar que amb això estem fent modestament realitat –segons les nostres possibilitats- el que el Papa Francesc diu a propòsit dels qui estan al servei del cant en la litúrgia: “el bon intèrpret –afirma- ha d’estar animat per la humilitat i per l’esperit de servei a la comunitat” cristiana que s’aplega per a les celebracions. A més, “ha de buscar sempre de formar-se i de transformar-se interiorment” per mitjà de la fe i de la pregària, “i tècnicament”, amb la formació musical i litúrgica “per poder oferir la bellesa de la música en l’àmbit litúrgic. Així es canta amb joia a Déu un himne de lloança i d’acció de gràcies” (cf. Discurs al Congrés Internacional de Música Sacra, Roma 9.11.2019).

Fem-nos, doncs, dòcils a l’Esperit Sant que és amor i que és a l’origen del cant, perquè ens atregui a l’amor per Crist i ens condueixi cap al Pare. Així, en l’Església peregrina, avançarem joiosament cap al terme de la pasqua eterna amb cants de festa i de lloança.

Abadia de MontserratMissa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (26 d’abril de 2021)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11;4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Sr. Arquebisbe, HH. Conselleres, Autoritats, germans i germanes, estimats tots en el Crist ressuscitat:

En la joia de la pasqua i guiats per la llum del Crist ressuscitat, hem escoltat aquest evangeli que ens presenta Santa Maria al peu de la creu de Jesús; una creu que més que portadora de mort és portadora de vida. Jesús, abans d’acabar de dur a terme tot el que el Pare li ha encomanat, es fixa en la seva Mare i en el deixeble que ell estimava més, que estava prop d’ella, i diu: Mare, aquí tens el teu fill. I tot seguit diu al deixeble: aquí tens la teva mare.

Com s’esdevé en tot l’evangeli segons sant Joan, també aquest episodi té diversos nivells de lectura i tots portadors de bones noves. Un primer nivell és el del sentit immediat, ple d’humanitat, de tendresa i d’amor filial. Jesús no vol que la seva mare es quedi sola i encarrega al deixeble que en tingui cura. Un segon nivell de lectura, parteix del fet que aquest deixeble més estimat de Jesús, personifica, representa, tots els seus deixebles, tots els que creuen en ell. A partir d’aquest fet, doncs, Maria és constituïda mare de tots els cristians, mare del cos eclesial de Crist, per això en el Concili Vaticà II el papa sant Pau VI, va proclamar la Mare de Jesús mare de l’Església. I encara podríem considerar un altre nivell de lectura i veure Maria com a imatge, personificació, de l’Església. Des d’aquesta perspectiva, se’ns diu que l’Església també és mare de tots els creients en Crist. Ho és perquè els engendra a la vida de fe en el baptisme, els nodreix amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia i, amb la sol·licitud, pastoral els ajuda a créixer en la vida cristiana.

En aquesta nit que vetllem Santa Maria, ens centrem en el que he anomenat segon nivell de lectura. En Maria com a mare de tots els deixebles de Jesucrist. Al peu de la creu, Santa Maria rep una nova vocació. A la de ser mare del Messies, el Fill de Déu fet home, Jesús li afegeix la maternitat espiritual sobre els qui creuen en ell. En el moment, doncs, que ella estava dreta al peu de la creu unint-se a l’ofrena que el seu fill feia al Pare, s’obre a una nova maternitat sobre la família dels qui volen escoltar i posar en pràctica la paraula de Déu (cf. Mt 12, 48-50). Aquestes paraules de Jesús dalt la creu són el fonament de la maternitat espiritual de Maria sobre cadascun de nosaltres, sobre l’Església que peregrina a Catalunya i sobre el conjunt de l’Església universal. I són el fonament del patronatge de la Mare de Déu sobre el nostre poble.

Remarquem una cosa. En aquest confiar a Maria el deixeble i el deixeble a Maria, hi ha una prelació. Primer encarrega a Maria que sigui mare del deixeble. Això vol dir que primer li hem estat donats a ella, fins al punt que si arribés el cas que el deixeble no la volgués acollir, ella continuaria amb la missió de ser mare i, per tant, de ser sol·lícita de cadascun dels qui Jesús li ha confiat. Ella no deixarà mai de ser mare, d’estimar, d’ajudar, d’intercedir. I això ens dóna una gran confiança, sobretot quan constatem la nostra negligència envers ella i encara més quan constatem les nostres defallences en l’adhesió a Jesucrist. El nostre camí de fe està unit a Maria, aquella que ha estat la primera a creure, a acollir la Paraula i a fer-la vida. Això ens és font d’esperança i de joia. I també de compromís a no defraudar aquell que ens ha confiat a la seva mare com a fills.

Per això hem de fer com el deixeble que Jesús més estimava quan li fa ser confiada Maria com a mare. La va acollir a casa seva, deia el text evangèlic. Però, a partir de l’original grec, això també té com a mínim un parell de nivells de lectura. El primer, ens indica que la va portar a viure amb ell, oferint-li no sols aixopluc, sinó tota la cura i tota l’estimació. Però, el text evangèlic, apunta també a un altre nivell: la va acollir en el més íntim d’ell mateix, en el seu interior, li va donar entrada en la seva vida. En aquest sentit, tenir Maria per mare vol dir confiar-li el nostre camí de fe, les nostres necessitats i inquietuds. I tenir-la per patrona vol dir confiar-li la situació actual del nostre País i alhora treballar a favor de la gent que el constitueix.

Com recordaven recentment els nostres bisbes en la carta adreçada a l’Església que peregrina a Catalunya amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense, “és hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora d’aprofundir en la dimensió social de la fe, encunyant un nou mot d’ordre: «No et quedis a casa». Certament, no ens podem quedar casa a l’hora de defensar la vida dels ancians i de la seva igualtat de drets amb totes les altres persones. No ens podem quedar a casa a l’hora d’escoltar la veu dels pobres i dels considerats perifèrics, i de donar-los el lloc just en un món del qual ells també formen part. No podem quedar-nos a casa a l’hora d’empènyer projectes d’humanització de les societats globals i, en particular de la nostra”. I diuen encara, que cal transformar el món “segons els criteris de l’Evangeli de Jesús” […]. “Aquest canvi del món en profunditat esdevé del tot prioritari en aquest temps de pandèmia i de post-pandèmia, en el qual cal imaginar noves maneres de fer en el camp de l’economia, la política, la cultura, la sanitat, l’educació,…” El temps actual “és un temps oportú, un kairós, per a escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli” amb la seva força transformadora (cf. “Esperit cap on guies les nostres esglésies?”, Introducció i 2.5).

Que la Mare de Déu, amb la seva sol·licitud com a mare i patrona envers nosaltres i envers tot el poble de Catalunya, ens ajudi a ser homes i dones units a Jesucrist i a contribuir a la transformació de la nostra societat en aquest moment de la nostra història. Demanem-li que sostingui els malalts i ajudi el personal sanitari que els atén. Que ajudi els responsables de la gestió pública a treballar abnegadament per superar les greus conseqüències negatives a nivell econòmic, laboral i social causades per la pandèmia. Demanem, encara, a la Mare de Déu que, pensant en el bé de les persones, ens ajudi a trobar solucions per a la conjuntura política actual i per superar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger. Preguem, entorn de l’altar del Senyor, per tantes persones que en aquest any ens han deixat a causa del Covid o d’altres malalties, algunes eren familiars o amics nostres, algunes participaven assíduament en aquesta Vetlla de Santa Maria.

Aquí tens la teva mare. Aquestes paraules de Jesús adreçades al deixeble més estimat i a tots nosaltres, estan escrites en un mosaic prop de la Imatge de la Mare de Déu al cambril, per recordar-nos aquesta missió que ella té envers nosaltres. En venerar-la avui, fem-ho amb confiança filial tot deixant-la entrar en la nostra vida perquè ens ajudi a avançar més i més cap a Jesucrist.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 d’abril de 2021)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

Alçaré el calze per celebrar la salvació, cantava el salmista. Alçarà el calze, germans i germanes estimats, per agrair a Déu tot el bé que li ha fet, per agrair la salvació que li ha atorgat. Ho farà davant dels presents com a signe públic d’agraïment, com un brindis ofert a Déu.

En aquesta nit del darrer sopar de Jesús, el punt de referència, però, no és principalment el calze de què parla el salmista. Ens ho feien entendre les paraules de sant Pau que la litúrgia ens posava als llavis com a resposta al salm: el calze de la benedicció és comunió amb la Sang de Crist. El punt principal de referència, doncs, és el calze que prengué Jesús al final de l’últim sopar amb els deixebles. I que, com ell va dir, és el calze de la nova aliança segellada en la seva Sang. Aquest calze de Jesús troba la seva continuïtat sagramental en cada celebració de l’eucaristia. Fins al punt que la pregària eucarística que centrarà la nostra celebració, el Cànon romà, els identifica; en parla com si el que el calze que prengué Jesús i el que farem servir nosaltres fos el mateix. En efecte, al moment de la consagració direm: “igualment prengué aquest calze amb les seves mans santes i venerables”. I és que la identificació no ve de materialitat del calze, sinó del fet de contenir la Sang de Crist. La que Jesús va oferir als deixebles al darrer sopar perquè en beguessin com a sagrament i la que l’endemà vessà a la creu quan es va oferir com a víctima per la salvació de tots. Per això és –tal com cantàvem- calze de benedicció i els cristians l’alcem per celebrar la salvació que Jesucrist ens ha obtingut lliurant-se a la mort.

Quelcom semblant podríem dir del pa que Jesús, després de donar gràcies, el partí, el passà als seus deixebles i els digué: això és el meu Cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. També aquest vespre, per celebrar la salvació, després de la consagració alçarem el pa que és comunió amb el Cos de Crist. L’alçarem per oferir-lo al Pare com a víctima d’acció de gràcies, tal com anunciava profèticament el salmista.

Es tracta d’un oferiment doble. D’una banda, en cada celebració de l’Eucaristia, nosaltres oferim al Pare la víctima d’acció de gràcies que és el sacrifici de Jesucrist. Però, l’oferiment més gran és el que ens fa el Pare sota l’acció de l’Esperit Sant, en concedir-nos de participar “del pa de la vida eterna i del calze de la salvació” perquè vol omplir-nos de la seva “gràcia i de totes les benediccions del cel” (cf. Cànon romà). Avui que commemorem la institució de l’eucaristia en el darrer sopar del Senyor, ho agraïm, meravellats per un do tan gran ofert cada dia a la nostra participació. Nosaltres oferim al Pare allò el Fill ens ha donat; li oferim com a expressió del nostre desig d’estimar-lo ni que sigui d’una manera maldestra. Però ell, el Pare, ens estima en plenitud, i com que li doldria la mort dels qui l’estimen, ens ofereix per mitjà de Jesucrist el nodriment de la immortalitat, que, a més ens enforteix en el camí d’amor i de servei de cada dia.

Com podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet? ens podem preguntar aquest vespre amb el salmista. I ell mateix, en el salm que hem cantat, ens en dóna unes pistes de com fer-ho. Podem correspondre al Senyor, lloant-lo i donant-li gràcies sincerament perquè des del dia que vàrem néixer a la vida de fe ens ha fet fills en Jesucrist. Podem correspondre-li, a més, invocant el seu nom i complint les nostres prometences baptismals; testimoniant davant els altres el seu amor generós per mitjà d’una vida no pas centrada en nosaltres mateixos sinó lliurada als altres com la de Jesús, tal com hem vist a l’evangeli. I, encara, podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet vivint la celebració eucarística –que és el nostre alçar el calze per celebrar la salvació- d’una manera conscient i activa i acollint amb agraïment allò que el Pare ens ofereix i que Jesús, el Senyor, ens deixà la nit que havia de ser entregat: el seu Cos i la seva Sang.

Hem de ser conscients que menjar el pa eucarístic i beure el calze “és un procés espiritual” que abasta tota la nostra realitat. Menjar i beure els Sants Dons de l’eucaristia significa en primer lloc adorar el Senyor que hi és present i, després, deixar que el Cos i la Sang de Crist entrin dintre nostre de manera que el nostre jo “sigui transformat i s’obri al gran nosaltres”, a tota l’Església i fins a tota la humanitat, de manera que tots els qui participem de la taula eucarística arribem a ser una sola cosa amb ell, Jesucrist (cf. J. Ratzinger, El espíritu de la liturgia citat a Liturgia y Espiritualidad 52(2021)100) Com una manera concreta d’aquest obrir-nos al altres, podreu fer una aportació a la col·lecta que farem a favor de Càritas, que, cada dia veu com es multipliquen les peticions d’ajuda a causa de les conseqüències de la pandèmia.

Adorar, menjar i beure el sagrament eucarístic, deixar-se’n transformar, servir els altres amb amor per viure la comunió eclesial i contribuir a crear la unitat solidària entre tots els homes i dones del món. Aquest és el missatge que se’ns confia aquest vespre juntament amb la força per dur-ho a terme que ens ve de l’eucaristia.

Amb agraïment, doncs, alcem el calze per celebrar la salvació i per agrair la comunió amb el Cos i la Sang de Crist.

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de febrer 2021)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-19

 

Germans i germanes estimats:

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa, deia Jesús a Zaqueu a l’evangeli que acabem d’escoltar. La litúrgia aplica aquesta afirmació a la nostra basílica. Avui celebrem els 429 anys de la seva dedicació. És a dir, del dia que per la pregària de l’Església que acompanyava la unció amb crisma de l’altar i de les parets –per significar que l’Esperit Sant els santificava- i per la celebració de l’eucaristia, el Senyor entrà en aquesta casa. Hi entrava per fer-se-la seva. Per acollir la lloança i la pregària dels monjos, dels escolans i dels pelegrins. Per atorgar-los la salvació per mitjà de la proclamació de la seva paraula i de la celebració dels seus sagraments.

El Senyor volgué omplir de santedat aquesta casa (cf. oració sobre les ofrenes) perquè els qui ens hi apleguem puguem assolir la plenitud de la guarició i de la salvació (cf. oració col·lecta). Mentre pelegrinem cap aquesta plenitud, el Senyor es va construint aquí un temple espiritual que som nosaltres, individualment i com a Església (cf. prefaci).

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Aquest avui no val només per aquell 2 de febrer de fa 429 anys, quan la basílica fou dedicada. És un avui que perdura. L’evangelista sant Lluc remarca sovint al llarg del seu evangeli la paraula avui per indicar l’actualitat perenne de la salvació que porta Jesucrist. Cada dia, per part de Déu, és un avui de salvació. Des del dia de la dedicació, cada dia el Senyor busca en aquest lloc els qui hi acudim i hi porta la salvació, com va fer a casa de Zaqueu. I les celebracions que es fan en aquesta casa d’oració van transformant interiorment els qui hi participem i van fent-nos possible el trobament i el diàleg amical amb Jesucrist que ens identifica amb ell i ens endinsa en la filiació divina. El Senyor continua fent irrupció en la nostra història i actualitza la salvació atorgada en Jesucrist una vegada per sempre. D’aquesta manera, ens va edificant individualment com un temple espiritual per tal que tots junts, aplegats en l’Església, formem un temple de pedres vives ( 1C 3, 16-17; Ef 21, 22).

Tot això és possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Ell ens recorda i ens testimonia l’obra de Jesucrist, la fa present i l’actualitza per a la nostra salvació. I amb el seu poder transformador la fa fructificar en el nostre interior de creients (cf. Jo 16, 12-13). Evidentment, però, l’eficàcia d’aquests dons de Déu atorgats mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant, està condicionada a l’obertura de cor i a l’adhesió personal de cadascú. Déu no ens força, respecta la llibertat de les persones. Però espera que la nostra mirada es creui amb la seva, com la de Zaqueu enfilat d’alt d’un arbre es va creuar amb la de Jesús que alçà els ulls en arribar a aquell indret. Cal, doncs, que tinguem una actitud acollidora, disponible a la conversió com la de Zaqueu, i que com ell estiguem agraïts per la presència del Senyor i pels dons que ens atorga per l’acció de l’Esperit Sant

En aquesta basílica, trobem un element simbòlic que ens recorda aquesta acció de l’Esperit Sant. És la corona amb el cobricel situats sobre l’altar. Són memòria d’aquella ombra del poder de l’Altíssim per mitjà de la qual l’Esperi Sant baixà sobre Maria i la va fer fecunda per engendrar el Fill de Déu (cf. Lc 1, 15). La corona amb el cobricel sobre l’altar són un símbol de l’epiclesi que fa l’Església en les seves celebracions perquè l’Esperit intervingui i faci entenedora la Paraula, intervingui i faci eficaços els sagraments que per voler del Pare ens menen a la salvació i ens configuren amb Jesucrist (cf. C. Valenziano, Architetti di chiese. Bologna, 2005, p.265-266). Corona i cobricel són, encara, un símbol de l’acció de l’Esperit que fa que la lloança de la Litúrgia de les Hores i tot el culte individual o comunitari que aquí s’ofereix en aquesta basílica sigui digne (cf. oració col·lecta), sigui un culte en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23).

En la pregària eucarística que iniciarem amb el prefaci, hi ha dues invocacions de l’Esperit Sant o epiclesis. La primera sobre les ofrenes del pa i del vi “perquè es converteixin en el cos i en la sang” de Jesucrist. I la segona sobre la nostra assemblea “perquè siguem en Crist un sol cos i un sol esperit” –és a dir, perquè tots junts formem el cos espiritual o místic de Crist- i perquè cadascun de nosaltres esdevingui “una ofrena eterna” per tal d’obtenir “l’herència” de la vida per sempre (cf. pregària eucarística III). Després, en la comunió Jesucrist ressuscitat entrarà dintre de nosaltres, semblantment a com va entrar a casa de Zaqueu. Aleshores el nostre cos serà, d’una manera anàloga a la corona i al cobricel que cobreixen l’altar, tàlem de la presència divina. I des de dins nostre, el Senyor ens donarà la vida en l’Esperit i ens enviarà a ser testimonis del seu amor guaridor i santificador, testimonis de la seva paraula a favor de tota la humanitat. Així podrem cantar joiosos i amb tota veritat les paraules de sant Pau que la litúrgia posa com a cant de comunió d’aquest dia: “sou un temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” (1C 3, 16-17).

Com veieu, la solemnitat de la dedicació d’aquesta basílica ens porta a considerar també la nostra dedicació, la que en els sagraments de la iniciació el Senyor va fer de nosaltres i que renova cada dia. Per això podem ben dir amb l’evangeli: avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Avui. Ara, en l’eucaristia.

Que Santa Maria, a la qual està dedicada aquesta casa d’oració que és la nostra basílica, ens ajudi a acollir aquesta salvació, a fer-la vida, a posar-la al servei dels altres, sobretot dels qui, des de l’angoixa i la preocupació causada per la pandèmia, aixequem els ulls vers aquest santuari i ens demanen una pregària i una paraula de consol, una paraula d’esperança, una paraula de salvació.

Abadia de MontserratDedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Epifania del Senyor (6 gener 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de gener 2021)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 2:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca, germanes i germans, sembla que ens vulgui instruir més expressant sentiments i actituds que no pas diàlegs. Perquè la part més important de la narració, que és la trobada dels mags amb Jesús, no conté cap reproducció de paraules dites pels personatges que hi intervenen. M’explico.

Primer, l’evangelista ens ha dit que els mags havien vist en el firmament, quan encara eren a la seva terra, a l’Orient, una estrella que brillava d’una forma nova. I deduïren que era l’estrella que indicava el naixement del nou rei dels jueus. Aquesta estrella els posà en camí i els conduí a Jerusalem, la Ciutat Santa d’Israel. En aquest punt de la narració, sí que hi hem trobat un diàleg entre els mags que preguntaven pel lloc on podien trobar el nounat rei dels jueus perquè li volen presentar el seu homenatge, i el rei Herodes del qual esperaven una resposta. Herodes, malgrat la temença pel perill que aquest infant podia representar pel seu tron (cf. Mt 2, 13.15), els la dóna després de consultar els grans sacerdots i els lletrats coneixedors de les Sagrades Escriptures. Els diu que el rei dels jueus ha de néixer a Betlem de Judea.

Un cop rebuda la resposta, els mags es posaren en camí vers aquesta petita població de la terra de Judà. A partir d’aquí, l’evangelista sant Mateu ja no ens relata cap més diàleg. Només vivències interiors dels mags i gestos que les expressen. Aquestes vivències i aquests gestos, però, ens permeten d’entrar en el nucli de la celebració d’avui.

La primera vivència és la humilitat expressada per tot el seu itinerari de recerca però sobretot en la postració a terra davant el nen; ells, alts personatges en les seves terres, se senten petits davant Jesús. La segona vivència dels mags és l’alegria immensa en tornar a veure l’estrella que havien descobert i els havia fet posar en camí i que ara, arribats a Betlem els indicava la casa on hi havia el nen que buscaven per presentar-li el seu homenatge. Hi entren i el troben amb la seva mare, Maria. La tercera vivència és el reconeixement de Jesús expressat amb unes accions concretes. Es prostren a terra, li presenten el seu homenatge, obren les arquetes i li ofereixen els presents d’or, encens i mirra. Amb la prostració a terra, reconeixen en el nen Jesús la seva condició de rei dels jueus, de Messies i Pastor d’Israel i adoren la presència sobirana de Déu en ell. Amb els seus presents, a més, fan realitat allò que afirmava l’esperança messiànica d’Israel, tal com hem escoltat a la primera lectura i al salm responsorial: que els reis d’orient oferirien presents al Messies i li portarien or i encens, i que li farien homenatge tots els pobles.

Així és narrada l’epifania als mags. És a dir, la manifestació de l’infant Jesús als primers no jueus, com a signe que ell ha vingut a “il·luminar tots els pobles” de la terra (cf. prefaci), no sols el poble de la Primera Aliança. Aquesta realitat universal, la tradició cristiana l’ha expressada representant aquests mags com a pertanyents a pobles i races diferents. Perquè, com escoltàvem en la segons lectura: en Jesucrist, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

La narració no parlava gairebé de mirades. Només n’esmentava una quan deia que els mags veieren el nen amb Maria, la seva mare. Veuen Jesús amb els ulls corporals plens d’alegria per haver trobat el nounat objecte de la seva àrdua recerca i, també, el veuen amb la mirada de la fe que els fa descobrir la identitat d’aquell infant davant el qual es prostren per adorar-lo. Però podem deduir altres mirades. Ells, uns personatges tan singulars i vinguts de llunyanes terres, també foren mirats per Maria i per Jesús. Potser per Josep, que en l’evangeli de Mateu té un paper molt important en tota la infància de Jesús, però que en l’escena dels mags no se’ns diu que ho fos present. Foren mirats per Maria que, joiosa perquè amb la seva maternitat ha posat al món el Salvador, els mostra el seu Fill (cf. Mt 1, 21). I foren mirats sobretot per Jesús que, a través dels ulls corporals, els mira amb el cor. Perquè la seva mirada és la de Déu, i tal com diu el Papa Francesc, “Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor” perquè mira des de l’amor que el porta a estimar cada persona concreta sigui qui sigui i sigui com sigui (cf. Fratelli tutti, n. 281).

L’epifania, la manifestació de Jesús, continua també als nostres dies. Jesús es deixa trobar en braços d’aquella que Maria representa i personifica: l’Església. L’Església continua al llarg de la història l’acció de posar Jesucrist al món perquè pugui estar a l’abast de cada persona. Nosaltres, provinents de pobles no jueus, també hem descobert Jesucrist com a Salvador, com aquell que ens mira amb el cor perquè ens estima tal com som, i ens fa entrar en la seva herència juntament amb una multitud de germans.

Enguany la solemnitat de l’epifania està marcada, també, per la pandèmia que sega vides, perjudica la salut, crea preocupació, i augmenta les situacions de precarietat, de pobresa, de marginació. Però, també en d’aquesta conjuntura, Jesucrist és Salvador. I, com els mags en descobrir en la natura el senyal de l’estrella, també nosaltres hem de saber llegir a la llum de la Sagrada Escriptura el senyal de la natura que és la pandèmia i trobar-hi una invitació a posar-nos en camí cap a l’encontre amb el Senyor. Ell ens ajudarà a viure aquesta situació com a moment de salvació i d’amor fratern; i ens consolarà en el sofriment, ens obrirà noves perspectives d’esperança, ens farà trobar l’herència que és la vida més enllà de la mort, ens ensenyarà a construir un dinamisme social nou, més solidari entre les persones, més amarat de pau, més respectuós del medi ambient.

En l’Eucaristia que estem celebrant com a membres de l’Església, el Senyor Jesús es farà present en els Sans Dons del pa i del vi. Atansem-nos-hi amb les actituds profundes que ens ensenyen els mags: amb humilitat, amb fe, amb esperit d’adoració per fer-li homenatge amb el do de la nostra vida i amb el lliurament als altres, amb voluntat de posar en pràctica la seva Paraula divina per arribar a la plenitud de la nostra existència en l’acompliment de la seva promesa. I experimentarem l’alegria de trobar-nos a la presència del Senyor units a una multitud de germans. I de saber-nos mirats amorosament per ell no tant amb els ulls del cos com amb els del cor. Perquè la mirada de Jesús, el Fill de Maria, és la mirada entranyable de Déu.

 

Abadia de MontserratEpifania del Senyor (6 gener 2021)

Missa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (25 desembre 2020)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan 1:1-18

 

El qui és la Paraula es va fer home. Aquest és, germans i germanes, l’anunci que ens fa l’evangeli d’aquest matí radiant, tot ajudant-nos a penetrar més i més el sentit del naixement del fill de Maria que hem contemplat aquesta nit.

El qui és la Paraula es va fer home. Va plantar entre nosaltres el seu tabernacle, per ser un de nosaltres. Per això és en el Nadal que prenen tota la seva força les paraules d’Isaïes que escoltàvem a la primera lectura: quin goig de sentir […] els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova. Que anuncia la pau i porta l’Evangeli.

És l’anunci definitiu; és la Paraula per excel·lència que Déu ens comunica. En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, […] ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, deia la segona lectura.

La Paraula totpoderosa i eterna, creadora, que era prop del Pare i per la qual tot ha vingut a l’existència, ara ens ha estat enviada, feta home per tal de comunicar-nos la Vida que hi ha en ella. Sí: Quin goig de sentir la presència d’aquell qui és la Paraula i porta la bona nova, l’Evangeli!

El missatger anunciat pel profeta, el fill de Maria, ens és presentat avui a l’evangeli com aquell que és la Paraula eterna. Fixem-nos què implica aquesta afirmació de l’evangeli: Paraula vol dir comunicació personal, revelació de la intimitat, fer transparent el pensament i el cor, invitació al diàleg. El Déu inabastable a causa de la seva grandesa, per tant, en Jesucrist ens revela la seva intimitat, ens fa transparent el seu pensament i el seu cor, des del moment que Jesús és l’expressió més autèntica de la glòria de Déu i l’empremta del seu mateix ésser, segons que ens deia, també, la segona lectura. Tot perquè Déu vol donar-se a conèixer com a fornal de llum i d’amor per establir un diàleg amb la humanitat, amb cada persona concreta. Si Déu, en Jesucrist, es dóna del tot en el diàleg personal, nosaltres no podem refusar d’escoltar-lo, de parlar-li de cor a cor, de donar-li una resposta generosa veient la seva generositat. El qui té la glòria de Fill únic del Pare s’ha fet company nostre de ruta; ha assumit la nostra pobresa radical per portar-nos a la comunió amb Déu, perquè puguem establir amb ell un diàleg cordial, d’amic a amic.

L’infant del pessebre parla d’una manera eloqüent, doncs, també amb el seu silenci, igual com ho farà dalt la creu. En el silenci és també la Paraula que ens parla d’humilitat, de compartir la nostra experiència humana, amb la feblesa i el plor que li és inherent. Per això és molt instructiu llegir el pròleg de l’evangeli de sant Joan, que ens acaba de ser proclamat, pensant en l’escena tan humana i tan pobra del naixement de Betlem tal com ens era narrada per sant Lluc en l’evangeli de la nit.

I ja abans de fer-se home, el qui és la Paraula i la Llum del món havia establert una relació profunda amb la humanitat. L’evangelista ens ha dit que per ell tot ha vingut a l’existència i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. En ell, doncs, hem estat creats; ell és el secret de la nostra vida i del nostre destí, ell ens manté en l’existència, ell ens projecta vers el nostre futur. En ell ens retrobem a nosaltres mateixos en plenitud, ell és l’arrel i l’explicació última de qui som. No solament de nosaltres, els cristians. Sinó de tota persona creada. Aquesta realitat està en sintonia amb el fet que ell és la Llum veritable, la que […] il·lumina tots els homes. La qual cosa ens obre unes perspectives noves en el nostre diàleg amb les religions i amb els qui no creuen, però es volen fidels a la seva consciència. També ells participen, d’alguna manera, de la Llum que des dels orígens del món ha il·luminat i il·lumina el cor humà. “Abans d’encarnar-se en Jesús, el qui és la Paraula s’oferia ja a la humanitat com a llum, com a sentit de la vida; se li oferia indicant com cada persona és cridada a estimar, a donar-se, a superar-se ella mateixa, a enlairar-se vers el misteri de Déu” (cf. Carlo M. Martini, Il caso serio della fede, pp.42.44).

Això explica, d’altra banda, perquè el cristià no pot restat indiferent davant cap ésser humà ni davant cap situació d’injustícia o de sofriment. Hem de fer tot el que estigui el nostre abast a favor dels nostres germans d’humanitat. S’ha vist en la manera com l’Església, en els seus membres, s’ha fet present per ajudar, per consolar i per guarir en la pandèmia que ens afecta; en la manera com l’Església, en els seus membres, contribueix a pal·liar les noves situacions de pobresa que s’han creat i que cada dia van creixent. Cadascú ha de veure com pot ajudar els altres de prop o de lluny.

Quin goig tenir entre nosaltres el qui és la Paraula! Quin goig conèixer-lo per la fe tal com ell se’ns manifesta “avui” que ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle! La litúrgia, en els seus textos, subratlla fortament aquesta expressió: “avui”. Perquè la celebració del Nadal, com la de Pasqua, no és un simple record, sinó una irrupció de Déu en la nostra història, en el nostre “avui”. Avui se’ns renova la comunicació del do concedit a la humanitat en el naixement de Jesús. Avui és, doncs, dia de memorial; dia de record i de do de la gràcia. Una gràcia que es concreta en la nostra adopció com a fills de Déu i en la crida a tota la humanitat perquè en participi. Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, […] perquè obtinguéssim la condició de fills (cf. Ga 4, 4-5; Jo 1, 12), ensenya sant Pau a l’uníson amb l’evangeli de sant Joan.

El Nadal ens immergeix més i més en la nostra filiació divina, en la nostra incorporació a Jesucrist. I, per tant, ens endinsa en la comunió amb el Pare per obra de l’Esperit. La intimitat amb el qui és la Paraula ens hi fa créixer, ens va transformant íntimament. Acollim, avui, aquest Do, entrem en diàleg de fe, de revelació i d’amor amb el qui és la Paraula feta home. I esclatem en cants i en crits d’alegria, en adoració i en acció de gràcies ara que ell es farà present en els Sants Dons eucarístics

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Vetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 desembre 2020)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

La llum que ve de Betlem il·lumina la nit del món. Il·lumina la tenebra de la humanitat en aquesta etapa de la història marcada per la pandèmia que sega tantes vides, causa tant de dolor, provoca en molts una por paralitzant, afecta greument l’economia i deixa tanta gent sense feina. La llum de Betlem il·lumina la tenebra humana perquè tot pren una dimensió nova des de l’infant que Maria ha posat al món. També el moment que estem vivint.

En aquesta nit, germans i germanes estimats, que és nit de tendresa però sobre tot de contemplació, voldria fixar-me en tres frases de l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera és: va néixer el seu fill. És el fet central del Nadal. És la raó de la nostra festa. El nounat no és un infant més. Maria ha posat al món aquell que li havia estat anunciat com a Fill de Déu, com a rei per sempre, un rei pacífic i salvador (cf. Lc 1, 31-33.35). El regne d’aquest infant no és com els d’aquest món (cf. Jo 18, 36), no és esclatant ni dominador. És humil com una petita llavor dipositada per Déu en el cor dels creients que, com Maria i Josep, acullen Jesús amb fe i amb esperança. És com una petita llavor, però té una força meravellosa per aplegar tota la humanitat (cf. Mt 13, 31). El Fill de Déu s’ha fet home en el si de la Verge Maria. Ella acarona i nodreix el seu Fill amb amor maternal. Però Jesús ha nascut per a tots nosaltres, per a cada home i cada dona del món. El té Maria perquè Déu el dona a tothom. Per això en la litúrgia cantem aquests dies “ens ha nascut el Crist”. No ha nascut sols per ella sinó per “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, com direm d’aquí uns moments en el credo. Jesús és un do, un regal, de Déu per a cadascun de nosaltres. Avui ho celebrem, ho agraïm, i ens sentim compromesos a correspondre amb generositat a aquest regal que Déu ens fa en el seu amor gratuït.

La segona frase de l’evangeli que voldria destacar és: us ha nascut un salvador. La diu l’àngel als pastors. Però, no és només un anunci per a ells. És un anunci per a tothom. És un anunci universal, que porta una gran alegria. Acollint aquest anunci, repetíem en la resposta al salm responsorial: ens ha nascut un salvador. En fer l’anunci, l’àngel dóna tres títols a Jesús per explicar la seva identitat i que són la causa d’aquesta alegria: Salvador, Messies, Senyor. És com un crescendo. Primer diu que és salvador. Jesús és l’únic que ens pot salvar d’una manera plena i radical. I aquí pot sorgir una pregunta: de què hem de ser salvats? Abans de la pandèmia ens sentíem forts. Havíem desenvolupat una sèrie de seguretats que semblava que ens protegien, que ho teníem tot controlat, fins i tot hi havia qui amb un orgull fora mida pensava que un dia no massa llunyà la ciència ens permetria de superar la mort. Ara ens sentim desconcertats, febles i vulnerables perquè un microbi microscòpic assetja la humanitat entera i sega la vida de moltes persones. No sabem on el podem trobar, ni quan ens podem infectar. I, a més, el microbi crea una crisi econòmica que genera greus problemes socials. D’altra banda, per si no fos poc, estem envoltats d’altres crisis polítiques, socials, de valors. En el món, hi ha amenaces, crueltats, venjances, mentides, orgulls que trepitgen els petits i els marginats, injustícies fetes en nom de la justícia. I això suscita molta preocupació i fins por en molta gent. De tot això i més hem de ser salvats. I també de les nostres faltes i pecats. I no ens en sortirem si ho volem fer amb les nostres soles forces humanes. En aquest context, en aquesta nit ressona novament aquell crit que travessa tot l’Evangeli: no tingueu por! Jesús ens guareix les ferides i ens ensenya a guarir les dels altres. Jesús ens allibera del mal i ens ensenya a alliberar els altres. Jesús comparteix el dolor i la mort per desactivar-los des de dins i obrir-nos les portes d’una vida feliç per sempre. D’aquí el títol de Messies; l’alliberador definitiu objecte de les esperances seculars del Poble d’Israel. Jesús és enviat a la humanitat entera per alliberar i salvar, per guarir els cors i per guarir les relacions humanes; per ajudar-nos a superar allò que és impossible a les nostres soles forces.

I arribem al cimal dels tres títols que l’àngel revela als pastors. Jesús és el Senyor. Aquest títol en la Sagrada Escriptura és propi de Déu. Proclamar que Jesús és el Senyor, segons la fe de l’Església, és afirmar la seva divinitat. Però, la imatge de Déu que ens dóna el fill de Maria, faixat amb bolquers, que riu i plora, i que necessita de les atencions dels altres, trenca tots els esquemes que la intel·ligència humana és pot fer de la divinitat. No és un Déu que amb la seva autoritat vol dominar l’ésser humà i privar-lo de la seva llibertat. És un Déu proper que sap comprendre què hi ha en el cor humà, que vol servir cada persona per ajudar-la a créixer i a desenvolupar-se segons el bo i millor que hi ha en ella; un Déu que ensenya a posar la pròpia vida al servei dels altres per fer de la humanitat una comunitat de germans. El Fill de Déu es fa home per per guarir les ferides de cada ésser humà, per perdonar les seves faltes, per donar-li la vida

després de la mort. Es fa home per il·luminar la història humana i guiar-la amb saviesa i amb amor cap al seu final de plenitud. Tot això ho reconeixíem agraïts quan cantàvem: “avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (cf. resposta al salm responsorial).

Hi ha, encara, la tercera frase de l’evangeli que voldria destacar, ni que sigui molt breument: glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor. És el que brolla en el cor en contemplar el do que ens és fet aquesta nit: glorificar i agrair a Déu el seu amor immens a favor de la humanitat, i desitjar que la pau, de la qual el naixement de Jesús és portador, penetri en el cor de cada home i de cada dona del món i l’obri a l’amor envers Déu.

Anem espiritualment a Betlem com a pelegrins admirats i agraïts. Anem al Betlem que és l’altar de la nostra celebració. Hi trobarem Jesús, el Messies, el Salvador, el Senyor en el Pa i el Vi de l’eucaristia. Anem-hi amb tot el bagatge que portem al cor; amb allò que hi ha de més bo i amb allò que ens afeixuga, amb les joies i amb les penes, solidaris del dolor de tanta gent. Adorem-hi humilment el Crist Senyor que es manifesta, també, sota els signes humils del pa i del vi, sagrament del seu cos nascut de Santa Maria. Ell ens ensenyarà a pacificar el nostre cor i a ser artesans de pau, a extingir l’odi i el mal que poden niar en el nostre interior, a obrir camins de fraternitat i d’amor. Ens farà sentir, cadascú segons les seves circumstàncies, perdonats i enviats a ser testimonis del seu amor. Ens toca treballar –com diu el Papa Francesc a l’encíclica “Fratelli tutti”, perquè “la música de l’Evangeli” no deixi “de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els llocs de treball, en la política i en l’economia”, perquè és la manera de “lluitar per la dignitat de tot home i tota dona” (cf. n. 277).

 

Abadia de MontserratVetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 desembre 2020)

Gènesi 3:9-15.20 / Romans 15:4-9 / Lluc 1:26-38

 

La litúrgia del temps d’advent, germans i germanes estimats, ens presenta tres personatges principals. El profeta Isaïes; en el llibre bíblic que porta el seu nom és recullen els clams de la humanitat antiga i s’anuncia la futura vinguda salvadora del Messies, l’Emmanuel. El segon personatge és Joan Batista, el darrer dels profetes, que mostra com cal preparar el camí al Senyor que ve, anuncia la imminència del Regne de Déu, i mostra Jesús com al Messies promès i desitjat. El tercer personatge és Santa Maria, la Mare de Jesús, el Messies, i per això Mare de Déu.

La solemnitat d’avui se centra plenament en ella. El poble cristià, en celebrar la concepció de Maria, agraeix a Déu el do d’aquesta dona singular, agreix la plenitud de gràcia de la qual el Senyor l’ha ornada des de bon començament. I, també, la lloa a ella, per la seva fidelitat plena a Déu viscuda ja des de ben petita, la proclama benaurada per la vocació que va rebre de ser la Mare de Jesús, el Fill de Déu, tal com hem sentit a l’evangeli, i agraeix, encara, la missió de Santa Maria prop del seu Fill i la seva funció en l’Església.

En Maria i, a través d’ella, en l’Església i en el món, el Senyor ha fet obres prodigioses. I per això avui cantem a Déu un càntic nou (cf. salm responsorial: 97, 1). I proclamem Maria benaurada ( cf. Lc 1, 48). En Santa Maria tot és do de Déu, i tot do troba una correspondència perfecta en ella. Sempre atenta al pla diví, i per això sempre ben disposada a escoltar i a acollir. Acull primer la Paraula eterna de Déu en el seu cor. I després, fidel a la seva vocació, acull aquesta Paraula eterna en el seu si.

Per això, en la solemnitat d’avui donem gràcies per les meravelles que Déu ha fet en Santa Maria i per la generositat d’ella a servir Déu i els altres. Ho trobem d’una manera ben palesa en l’acció de gràcies que la litúrgia d’avui fa en el prefaci.

Comença agraint que Déu preservés la Verge Maria de tota màcula de pecat original des de la seva concepció i que l’enriquís amb la plenitud de la gràcia. En paraules de la carta de sant Pau als cristians d’Efes, que hem escoltat a la segona lectura, Déu l’elegí i la beneí amb tota mena de dons espirituals d’una manera eminent, per fer-la tota santa. Aquesta elecció era a causa de Jesucrist. D’aquesta manera Maria capgirava la situació d’enemistat radical amb Déu creada per la desobediència d’Adam i Eva que era portadora de mort, tal com hem escoltat a la primera lectura. En Maria es fa realitat la bona nova que anunciava aquesta lectura: vindrà un dia –deia- en el qual el descendent d’una dona vencerà radicalment el poder del mal. Enmig del desastre i de la desolació més grans, Déu no abandona la humanitat. Al contrari, li promet la victòria salvadora de Jesucrist, el Fill de Maria. Cantem al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses en Maria i en l’Església, en cada batejat i en el conjunt del poble cristià. Sempre en bé de tota la humanitat.

Amb la plenitud de gràcia que li fou atorgada, Déu anà preparant Maria per fer-la una mare digna del Fill diví. Digna humanament per tal que contribuís a forjar amb tota la seva maduresa la personalitat humana d’aquest Fill. I digna espiritualment, perquè el seu cor i el seu si esdevinguessin una nova arca de l’aliança, un temple sant per acollir la santedat divina del Fill. Per això, creixent cada dia més en la fe i en l’amor, el cor de Maria esdevenia un fogar d’adoració i de contemplació, ple d’agraïment pels prodigis que Déu obrava.

El prefaci, però, no es fixa solament en la persona individual de Santa Maria i en la seva vinculació amb Jesucrist. Dóna gràcies, també, per la relació íntima entre Maria i l’Església. D’això en destaca sobretot dues coses. D’una banda, Maria prefigura l’Església. És a dir, la representa anticipadament. Ho fa portant el Crist al món, anunciant-lo i servint-lo amorosament. Ho fa, també, en la seva santedat immaculada i en el seu amor esponsal a Déu. Perquè, tal com ensenya, també, l’apòstol, Jesucrist vol purificar i santificar l’Església, que és la seva esposa, perquè sigui santa i immaculada i per portar-la a la seva presència sense taques ni arrugues (cf. Ef 5, 25-28). I, en parlar de l’Església, l’apòstol es refereix al conjunt del poble cristià. I, per tant, a la vocació de cada batejat.

El prefaci, encara, destaca que Maria és advocada de la gràcia i exemple de santedat per al poble cristià. Advocada de la gràcia, en el sentit que, assumpta al cel, intercedeix per tal que Déu atorgui els seus dons als deixebles de Jesucrist. I exemple de santedat; és a dir, de vida de fe i d’amor lliurada a Déu i als germans. Per això és el model de l’Església i és model de vida de tot cristià

Aquesta és la raó per la qual la solemnitat d’avui no es pot quedar només en l’admiració pels dons fets a Maria Immaculada. Ens ha d’implicar profundament, perquè també a nosaltres Déu ens ha elegit en Crist, com deia la segona lectura. El gran projecte del Pare del cel sobre la humanitat entorn de Jesucrist, s’inicia en Maria. Però ens implica també a nosaltres. Nosaltres, a diferència d’ella, sí que tenim taques i arrugues pel pecat. I hem de treballar per rentar-les i planxar-les, per treure-les de la nostra vida amb l’ajuda de la gràcia divina. I si la tasca de fer-ho per vèncer el mal que hi pugui haver en el nostre interior, ens pot semblar difícil no ens descoratgem perquè, també val per a nosaltres allò de a Déu res no li és impossible que escoltàvem en l’evangeli. Maria, amb la seva pregària intercessora, ens ajuda a acollir la gràcia que el Senyor ens atorga. I en el dolor, la incertesa i la precarietat de la pandèmia que afligeix el món, ella ens és Mare de consol i d’esperança.

Ara, en l’eucaristia, rebrem els favors del Senyor, fets de misericòrdia i de força espiritual, perquè el nostre interior es vagi transformant segons l’exemple de santedat que trobem en Santa Maria, la Mare Déu. Cantem, doncs, al Senyor un càntic nou: ha fet i fa obres prodigioses.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)