Scroll Top

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

 

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere,  ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

 

Última actualització: 13 agost 2023

Related Posts