Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 d’abril de 2021)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

Alçaré el calze per celebrar la salvació, cantava el salmista. Alçarà el calze, germans i germanes estimats, per agrair a Déu tot el bé que li ha fet, per agrair la salvació que li ha atorgat. Ho farà davant dels presents com a signe públic d’agraïment, com un brindis ofert a Déu.

En aquesta nit del darrer sopar de Jesús, el punt de referència, però, no és principalment el calze de què parla el salmista. Ens ho feien entendre les paraules de sant Pau que la litúrgia ens posava als llavis com a resposta al salm: el calze de la benedicció és comunió amb la Sang de Crist. El punt principal de referència, doncs, és el calze que prengué Jesús al final de l’últim sopar amb els deixebles. I que, com ell va dir, és el calze de la nova aliança segellada en la seva Sang. Aquest calze de Jesús troba la seva continuïtat sagramental en cada celebració de l’eucaristia. Fins al punt que la pregària eucarística que centrarà la nostra celebració, el Cànon romà, els identifica; en parla com si el que el calze que prengué Jesús i el que farem servir nosaltres fos el mateix. En efecte, al moment de la consagració direm: “igualment prengué aquest calze amb les seves mans santes i venerables”. I és que la identificació no ve de materialitat del calze, sinó del fet de contenir la Sang de Crist. La que Jesús va oferir als deixebles al darrer sopar perquè en beguessin com a sagrament i la que l’endemà vessà a la creu quan es va oferir com a víctima per la salvació de tots. Per això és –tal com cantàvem- calze de benedicció i els cristians l’alcem per celebrar la salvació que Jesucrist ens ha obtingut lliurant-se a la mort.

Quelcom semblant podríem dir del pa que Jesús, després de donar gràcies, el partí, el passà als seus deixebles i els digué: això és el meu Cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. També aquest vespre, per celebrar la salvació, després de la consagració alçarem el pa que és comunió amb el Cos de Crist. L’alçarem per oferir-lo al Pare com a víctima d’acció de gràcies, tal com anunciava profèticament el salmista.

Es tracta d’un oferiment doble. D’una banda, en cada celebració de l’Eucaristia, nosaltres oferim al Pare la víctima d’acció de gràcies que és el sacrifici de Jesucrist. Però, l’oferiment més gran és el que ens fa el Pare sota l’acció de l’Esperit Sant, en concedir-nos de participar “del pa de la vida eterna i del calze de la salvació” perquè vol omplir-nos de la seva “gràcia i de totes les benediccions del cel” (cf. Cànon romà). Avui que commemorem la institució de l’eucaristia en el darrer sopar del Senyor, ho agraïm, meravellats per un do tan gran ofert cada dia a la nostra participació. Nosaltres oferim al Pare allò el Fill ens ha donat; li oferim com a expressió del nostre desig d’estimar-lo ni que sigui d’una manera maldestra. Però ell, el Pare, ens estima en plenitud, i com que li doldria la mort dels qui l’estimen, ens ofereix per mitjà de Jesucrist el nodriment de la immortalitat, que, a més ens enforteix en el camí d’amor i de servei de cada dia.

Com podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet? ens podem preguntar aquest vespre amb el salmista. I ell mateix, en el salm que hem cantat, ens en dóna unes pistes de com fer-ho. Podem correspondre al Senyor, lloant-lo i donant-li gràcies sincerament perquè des del dia que vàrem néixer a la vida de fe ens ha fet fills en Jesucrist. Podem correspondre-li, a més, invocant el seu nom i complint les nostres prometences baptismals; testimoniant davant els altres el seu amor generós per mitjà d’una vida no pas centrada en nosaltres mateixos sinó lliurada als altres com la de Jesús, tal com hem vist a l’evangeli. I, encara, podem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet vivint la celebració eucarística –que és el nostre alçar el calze per celebrar la salvació- d’una manera conscient i activa i acollint amb agraïment allò que el Pare ens ofereix i que Jesús, el Senyor, ens deixà la nit que havia de ser entregat: el seu Cos i la seva Sang.

Hem de ser conscients que menjar el pa eucarístic i beure el calze “és un procés espiritual” que abasta tota la nostra realitat. Menjar i beure els Sants Dons de l’eucaristia significa en primer lloc adorar el Senyor que hi és present i, després, deixar que el Cos i la Sang de Crist entrin dintre nostre de manera que el nostre jo “sigui transformat i s’obri al gran nosaltres”, a tota l’Església i fins a tota la humanitat, de manera que tots els qui participem de la taula eucarística arribem a ser una sola cosa amb ell, Jesucrist (cf. J. Ratzinger, El espíritu de la liturgia citat a Liturgia y Espiritualidad 52(2021)100) Com una manera concreta d’aquest obrir-nos al altres, podreu fer una aportació a la col·lecta que farem a favor de Càritas, que, cada dia veu com es multipliquen les peticions d’ajuda a causa de les conseqüències de la pandèmia.

Adorar, menjar i beure el sagrament eucarístic, deixar-se’n transformar, servir els altres amb amor per viure la comunió eclesial i contribuir a crear la unitat solidària entre tots els homes i dones del món. Aquest és el missatge que se’ns confia aquest vespre juntament amb la força per dur-ho a terme que ens ve de l’eucaristia.

Amb agraïment, doncs, alcem el calze per celebrar la salvació i per agrair la comunió amb el Cos i la Sang de Crist.

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (1 d’abril de 2021)

Diumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (28 de març de 2021)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc:1-15.47

 

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? pregunten els deixebles a Jesús. I ell, germans i germanes, tal com hem sentit, els dóna les indicacions pertinents. Es tractava de celebrar el sopar pasqual que actualitzava l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte i l’aliança que, en el Sinaí, Déu havia fet amb Moisès a favor de tot el poble. Aquest sopar, a més, renovava l’esperança en la vinguda del Messies. Un cop a taula, però, i a mida que s’anava desenvolupant l’àpat, els deixebles descobreixen que la intenció de Jesús era donar una dimensió nova a aquell sopar, donar-li un caire profètic i sacramental a través de l’Eucaristia que els deixava.

Aquell, ens deia l’evangelista sant Marc, era el dia que la gent immolava l’anyell pasqual. Això ens ajuda a entendre aquesta dimensió nova; en aquell sopar, Jesús celebrava la pasqua d’una altra manera, no sols menjant l’anyell i el pa sense llevat. Ell també era l’anyell pasqual. Més encara, ell era l’anyell perfecte i autèntic. En la seva persona es feia realitat allò que anunciava la celebració de la pasqua d’Israel. El sopar amb els deixebles era l’anticipació sacramental i profètica de la seva pasqua definitiva que poques hores després viuria d’una manera cruenta en la creu. L’evangelista ens ha anat presentat els diversos moments de la immolació d’aquest anyell que era Jesús: l’angoixa davant el sofriment i la mort, la pena de ser traït per un dels seus, les acusacions injustes davant les quals ell callava i no es defensava de res, un dolor corporal terrible, l’aflicció íntima pels insults i el tracte violent, la solitud del cor en no tenir el caliu amical dels deixebles que han fugit i una foscor espiritual indicible a causa de no sentir la presència amorosa del Pare. Tot acaba amb un gran crit, agermanat amb totes els angoixes i amb tots els clams de la humanitat, i amb la mort. Enmig de la fosca interior i de la negra nuvolada que cobrí el Calvari, però, Déu hi era malgrat la seva aparent absència. I, d’una manera paradoxal, es donava a la humanitat per alliberar-la, per obrir-li un camí de vida plena. Començava un món nou. El temple de pedra de Jerusalem deixava la seva funció i era rellevat per un Temple no fet per mans d’home; és a dir per Jesús mateix que ofereix un accés lliure a Déu a jueus i pagans, a la humanitat entera, a través de la seva persona. En veiem un exemple en el centurió pagà que, en presenciar la manera com Jesús expirava, el reconeix com a fill de Déu. Ja a la creu, doncs, es comença a fer realitat allò que Jesús havia dit al gran sacerdot: veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós.

On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual? Després d’haver escoltat el relat de la passió i de saber que Jesús la viure per amor a la humanitat i a cadascun dels seus membres, hauríem de personalitzar la pregunta dels deixebles i fer-nos-la nostra: com voleu que us preparem la pasqua d’enguany en el nostre interior? Perquè la podem viure amb una actitud hostil envers Jesús i el seu Evangeli com els grans sacerdots, els mestres de la Llei, els soldats o la gent que passava movent el cap amb aires de mofa. La podem viure des de la indiferència com Pilat i tants d’altres. La podem viure deixant-lo sol i traint la seva amistat després d’haver posat l’esperança en ell i, potser, d’haver-la perduda, com Judes. La podem viure des de la feblesa i la negació com Pere; sabent, però, que si hi ha compunció el perdó és possible. La podem viure amb compassió davant aquell home nu, humiliat i sofrent que és Jesús tot deixant-nos qüestionar per la seva mort, com el centurió. La podem viure, encara, amb pietat i dolor al cor, meditant tot el que aquesta passió significa, com Maria la mare de Jesús (cf. Lc 2, 19.33-35). Sí, preguntem-nos com volem viure la setmana santa i la pasqua d’enguany.

La passió de Jesús ens obre una porta a l’esperança i ens allibera del llevat de la corrupció del pecat. Perquè destruint el pecat fa possible una vida nova de santedat segons l’Evangeli. La creu de Jesús ens obre una porta a l’esperança davant el dolor i la mort, que amb la pandèmia han esdevingut més vius i més angoixants que mai en aquests darrers anys. La mort de Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya que no hem de témer que tot s’acabi per sempre, que més enllà del sofriment i dels límits de la misèria terrenal, la mort ha començat a ser definitivament vençuda gràcies a Jesucrist, a la seva sang vessada lliurement que ens possibilita la vida per sempre. En ell s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort. En ell la realitat humana en el seu conjunt i el misteri de cada persona en particular troben una dimensió nova. Tothom pot associar-se al misteri de Jesucrist pels camins que l’Esperit Sant obre a l’interior de cada ésser humà, fins i tot en els qui no són cristians (cf. Gaudium et spes, 18 i 22). Perquè per la sang de la seva creu Jesucrist ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, i Déu ha reconciliat totes els coses (Col 1, 20).

Germans i germanes: Hem escoltat amb respecte i amb consternació el relat de la passió i la mort de Jesús. Hem acollit amb fe i amb agraïment el do que suposa a favor nostre i de tota la humanitat. Tal com deia l’evangelista a l’inici de la narració de la passió, el do que lliurement Jesús ha fet de la seva vida dalt la creu ens és comunicat pel sagrament de l’eucaristia. Ell l’actualitza, aquest do sacrificial, per perdonar-nos i donar-nos vida, per vincular els nostres sofriments a la seva passió i per anticipar-nos l’àpat etern del Regne. L’eucaristia és penyora de la superació per sempre del dolor i de la mort. Aquesta és la font de la nostra esperança!

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (28 de març de 2021)

Diumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (21 de març de 2021)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

Germans,

Tots tenim algun amic o familiar que considera Déu com quelcom superflu o estrany i, no fos cas que existeixi, molts creuen que no els ajudarà en el seu dia a dia, que tot depèn del que ells facin. I així veiem, per exemple, com s’esforcen a conèixer-se, a adquirir tècniques de concentració mental que els ajudin a tenir èxit en les tasques que emprenen. Son persones que no manifesten desig de tracta Jesucrist.

És diferent el camí de fe i de conversió, al qual l’Evangeli d’avui en fa referència quan ens parla d’uns grecs anònims, conversos al judaisme, que, sabent que Jesús es trobava a Jerusalem, es van acostar a Felip, un dels dotze apòstols, i li van dir: “voldríem veure Jesús”. Felip li va anar a dir a Andreu (un dels primers apòstols, molt proper al Senyor) i tots dos li ho van dir a Jesús.

La immediata resposta de Jesús a aquells que el volen veure orienta cap al misteri de la Pasqua, la manifestació gloriosa de la seva missió salvífica. “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”, dirà. Així doncs, l’atractiu de la persona de Jesús ens porta a l’hora de la glorificació del Fill de l’home. Però a través del pas dolorós de la passió i de la mort a la creu. Només des de la fe sobrenatural podem acceptar que així es realitzarà el pla diví de la salvació, que és per a tothom.

Dins de tantes alertes sanitàries actuals, la paraula de l’Evangeli, el desig de veure Jesús ens diu que no hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu. És a dir, apropar-nos al Déu que parla i que ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant. Hauríem de demanar sovint a Déu la gràcia que desperti en nosaltres la set de veure i de conèixer més a Crist, que augmenti en la nostra ànima la divina llum de la fe que ens ensenya el camí de cel.

Nosaltres, com aquells grecs de l’Evangeli, també volem veure Jesús perquè creiem que és Déu qui va baixar del cel per salvar-nos dels nostres pecats, i que és Déu qui cada dia ens facilita la seva gràcia per donar-nos la força de viure segons els seus manaments.

Avui podríem aturar-nos i mirar enrere, cap al fons, per ser més conscients del nostre anhel de Déu i descobrir si hem pres el rumb correcte. Volem veure Jesús portats d’aquesta nostàlgia que tots sentim abans o després en el cor, i que no és altra cosa que l’anhel de Déu. Una set de Déu que ens fa somiar alguna vegada amb la nostra vida eterna, desitjant l’eternitat amb Déu i els benaurats, per sobre de tot bé material, inclosa la salut corporal.

Dirà sant Pau que totes les coses «es mantenen» en aquell que és «anterior a tot» (Col 1,17). Per tant, qui construeix la pròpia vida sobre el veure Jesús en la seva Paraula i els seus sagraments s’edifica veritablement de manera sòlida i duradora. Com els grecs de l’Evangeli, avui tenim una gran necessitat de ser realistes. És a dir, ens cal reconèixer en Jesús el fonament de tot.

És un error prescindir de Jesus pensant que som autosuficients, que no necessitem Déu, que la felicitat depèn d’un mateix i que consisteix en una recerca creixent d’autodeterminació, desenvolupament tècnic i satisfacció material. Doncs l’home no està fet per a si mateix, ni per al món, està fet per a Déu, i només pot trobar la seva felicitat en Déu.

Al costat de la Mare de Déu, disposem-nos a compartir l’estat d’ànim de Jesús, preparats per reviure el misteri de la seva crucifixió, mort i resurrecció, no com a espectadors estranys, sinó com a protagonistes juntament amb ell, pensant i sentint com ell, ja que realitza per a cadascú de nosaltres el seu misteri de creu i de resurrecció

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Solemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (19 de març de 2021)

2 Samuel 7:4-5.12-14.16 / Romans 4:13.16-18.22 / Lluc 2:41-5

 

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia, deia Maria. En el fragment evangèlic que hem llegit, germans i germanes estimats, se’ns repetia quatre vegades que Maria i Josep eren els pares de Jesús. Íntimament unit a la seva esposa, sant Josep “va estimar Jesús amb cor de pare”, tal com afirma el Papa Francesc en la Carta Apostòlica que ha escrit sobre el Sant fuster de Natzaret (Carta “Patris corde”). A més, el Papa ha volgut dedicar-li tot aquest any per afavorir que creixi en el poble cristià l’amor a aquest gran sant, per impulsar que s’invoqui la seva intercessió i per afavorir la imitació de les seves virtuts i de la seva fidelitat a la Paraula de Déu. En la Carta, el Papa destaca la missió paternal de sant Josep, perquè si bé, segons els evangelis, tenia només la condició de pare legal, “va estimar Jesús amb cor de pare”. I es pot ben dir que en va ser pare per l’amor tendre, per la sol·licitud atenta, per la vinculació intensa en tot el que feia referència a Jesús. L’ànsia amb què Maria i Josep buscaven Jesús –tal com ens deia l’evangeli- era fruit d’aquesta sol·licitud i comportava a l’hora inquietud i angoixa davant l’absència de Jesús, el fill estimat entranyablement.

En aquesta Carta Apostòlica dedicada a sant Josep, el Papa Francesc destaca la discreció d’aquest gran home de Déu. Segons els relats evangèlics, la seva, és una presència que es manté a segon terme però sempre ben activa i ben eficaç. Ho veiem, també, en el fragment evangèlic que hem proclamat; Josep no parla, només Maria recrimina i expressa el dolor que han passat tots dos. Josep també ha patit, i ha donat suport a Maria compartint l’ànsia i la recerca angoixosa, però ho viu des del silenci contemplatiu. Aquesta discreció, feta d’una presència atenta però humil, porta el Papa a valorar totes aquelles persones que en la vida diària, i des d’una aparent segona línia, “tenen un protagonisme incomparable en la història de la salvació”. En llegir això, nosaltres podem pensar en tantes persones que a causa de la pandèmia han ajudat i ajuden els altres de tantes maneres des de l’anonimat, i de vegades posant en perill la seva vida. O, com s’ha posat de manifest durant el viatge recent del Papa a l’Irak, podem pensar en tantes persones que discretament han arriscat la seva vida per salvar-ne d’altres independentment de quines fossin les seves creences, l’han arriscada per fer obra de reconciliació, per ajudar materialment. I així podem pensar, encara, en moltes altres situacions en les quals tantes persones, sense fer soroll i des de la discreció –com sant Josep- treballen pel bé dels altres, per la reconciliació i la pau. I això a diversos nivells, des del familiar a l’internacional.

Sant Josep, per fidelitat al pla de Déu, convertí el seu projecte humà de formar una família amb Maria en una ofrena de si mateix per posar-se al servei de Jesús i de la missió que Déu li havia confiat. Sacrifica el seu projecte de vida inicial per seguir la vocació que li és confiada. El seu cor de pare va aprenent a estimar i a donar-se amb una profunditat nova. Així creix, com diu encara el Papa, en l’obediència de la fe. A través de l’ànsia d’haver perdut Jesús quan era adolescent i a través de l’angoixa que –segons l’evangeli de sant Mateu (cf. Mt 1, 16-24)- experimentà en la infantesa de Jesús, hi passava el projecte salvador de Déu. D’aquesta manera, –segons la Carta Apostòlica esmentada- sant Josep “ens ensenya que tenir fe en Déu inclou, a més, creure que ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat. I ens ensenya, també, que enmig de les tempestats de la vida, no hem de tenir por de cedir a Déu el timó de la nostra barca”, perquè, encara que moltes vegades voldríem tenir-ho tot controlat, Déu té sempre una mirada més àmplia que la nostra i sap què ens convé per al nostre bé. Per això li hem de fer confiança. Com ho va fer Josep, sense posar condicions. Més, encara, no sols hem de fer confiança a Déu sinó que també hem d’estimar els altres fent-los confiança, acollint-los en totes les circumstàncies de la vida.

Sant Josep, que –tal com diu el Papa- els evangelis presenten com un home que no es resigna passivament, sinó com un creient valent i fort, ens és un model, encara, de com acceptar els esdeveniments de la nostra història personal i col·lectiva, deixant de banda els nostres raonaments prefabricats, per acollir-los amb responsabilitat i amb confiança en el pla de Déu sobre cadascun de nosaltres i sobre el món; un pla que sempre és d’amor encara que pugui comportar sofriments i decepcions. Aquell Josep, fill de David, no tinguis por (Mt 1, 20), que li adreçà l’enviat de Déu en anunciar-li quina era la seva missió, també val per a nosaltres i ens dóna una fortalesa plena d’esperança per acollir tots els fets de la vida amb coratge i per treballar a favor dels altres, particularment en la situació dolorosa i preocupant que ens deixa la pandèmia a nivell de pèrdues de vides, de dificultats familiars i socials, de situacions econòmiques i laborals, etc. L’ànsia a nivell existencial causada per la situació actual es pot transformar en una nova oportunitat. Com la que varen viure Josep i Maria en perdre Jesús, es va transformar en una mena d’anticipació pasqual, un cop, al tercer dia, el varen veure ple de la vida i de la saviesa que li venien d’estar a la casa del seu Pare celestial.

Sant Josep és una figura de creient molt propera a la nostra realitat humana. Ens ensenya que creure no vol dir trobar solucions fàcils que consolen i que la fe no és una evasió de la realitat ni una consolació fàcil. La fe que Jesucrist ens crida a viure suposa –tal com diu encara el Papa- “afrontar amb els ulls oberts” la realitat i assumir “la responsabilitat en primera persona”, amb “coratge creatiu”, “traient a la llum recursos que ni tan sols pensàvem tenir” i transformant, amb l’ajuda de la gràcia, els problemes en oportunitats. Encara que sembli que la nostra vida o la nostra història estigui subjecte a forces adverses, “l’Evangeli ens diu que Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. I “si de vegades sembla que Déu no ens ajuda, no vol dir que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en el que podem planejar, inventar, trobar”. És l’experiència que va viure amb coratge el fuster de Natzaret, que “amb cor de Pare” va estimar Jesús i va afrontar els reptes la seva missió li comportava, confiant sempre en la Providència divina.

De custodi del nen Jesús i de la seva Mare Maria, sant Josep ha passat a ser custodi, patró, de l’Església, que és “la prolongació del Cos de Crist en la història”. Que ell intercedeixi per l’Església i per tots els seus membres en aquests temps difícils i de crisi de fe. Que ens ensenyi a confiar en Déu i a treballar en la construcció del Regne de Déu. Que ens ensenyi a estimar Jesús i el seu Evangeli, a estimar l’Església i els germans en humanitat, particularment els qui viuen en la pobresa o són marginats d’una manera o altra.

El sagrament de l’eucaristia que estem celebrant fa present el Crist entre nosaltres i en el món. Acollim-lo amb cor ardent, com Josep va acollir Jesús.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Josep (19 de març de 2021)

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

 

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Dimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (17 de febrer de 2021)

Joel 2:12+18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Germans i germanes estimats:

Com els sacerdots dels quals parlava la primera lectura, també nosaltres plorem amb les llàgrimes del cor. Com tota l’assemblea del poble que els acompanyava, tenim sentiments de dol en aquest Dimecres de Cendra. Amb la pandèmia, un gran desastre afligeix encara la humanitat. Ens esquincem el cor per tant de sofriment en els qui ja ens han deixat, algunes vegades envoltats d’una solitud total, o en els qui encara estan en la lluita entre la vida i la mort. Ens esquincem el cor també pel dolor de tants que ploren els seus difunts, per l’angoixa de tant de personal sanitari que, a més del perill que ha viscut de veure’s contagiat, sent la impotència davant la magnitud del drama. Ens esquincem el cor, encara, solidaris dels qui en aquesta crisi han perdut el necessari per a viure amb dignitat, o s’han vist expulsats vers la pobresa. Ens esquincem el cor per la gran incertesa davant el futur.

Plorem amb les llàgrimes del cor pel pecat col·lectiu, però amb responsabilitats que ens afecten, enfront de tantes situacions, de negligència davant els migrants a la nostra Mediterrània i a tantes parts del món, entre els quals hi molts infants i adolescents; plorem penedits per les suspicàcies que d’entrada tenim davant d’ells, pel tràfic de persones, per la marginació i pels descartats de la societat. Plorem amb les llàgrimes del cor per tanta indiferència davant la conculcació dels drets humans. Plorem i ens posem de dol per tant de mal com hi ha en el món i del qual d’alguna manera som solidaris. Plorem i ens posem de dol també pel nostre pecat personal, per la nostra incapacitat d’estimar com escau als deixebles de l’Evangeli, per la negligència en el seguiment de Jesucrist, per l’egoisme, per tot allò que hi ha en nosaltres contrari a l’amor de Déu.

La pandèmia, a més, ens ha fet palpar amb realisme que som pols i que a la pols hem de tornar (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. també Gn 3, 19). Ho hem experimentat en persones properes; amb les quals, en molt pocs dies hem passat de parlar amb elles a tenir-ne les cendres a les mans. Hem pres encara més consciència que som febles, vulnerables, mortals.

Al costat d’això, sentim la crida que Déu, a través de l’apòstol Pau, ens fa en aquest dia en dir-nos que ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. I, per tant, la crida a convertir-nos i a creure en l’Evangeli (cf. ritual de la imposició de la cendra; cf. Mc 1, 15). I d’aquesta manera reconciliar-nos amb Déu acollint la gràcia del perdó que ens és oferta. Perquè, com deia encara la primera lectura, ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Per això brolla dels nostre interior la pregària: compadiu-vos de nosaltres, Déu nostre, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les nostres faltes. No ens llenceu de la vostra presència. Feu renéixer en nosaltres un esperit ferm.

Durant la pandèmia, semblantment a com els pobles pagans qüestionaven el poble d’Israel, hem sentit la pregunta: on és el teu Déu? I potser, davant la torbació, també ens ho hem preguntat nosaltres, sense demanar-nos si no érem els éssers humans a tenir una part de responsabilitat en la pandèmia a causa del canvi climàtic i de la manca de responsabilitat aprendre totes les mesures necessàries. Hem de doldre’ns de la nostra poca fe, de la desconfiança sobre l’acció salvadora de Déu, quan ell és aquí en els qui sofreixen i en els qui en tenen cura; ell és aquí lluitant contra el mal, ell és aquí acollint els qui moren.

Feblesa, pecat, condició mortal, fe en el perdó i en la salvació que ens promet l’Evangeli i ens atorga Jesucrist. Tot això ho volem expressar amb el gest d’apropar-nos a rebre la cendra sobre el nostre cap. Som pols com la cendra i a la pols hem de tornar, però creiem que el nostre destí final no és quedar-nos en la pols, sinó ressuscitar a una vida nova i viure per sempre amb el Senyor.

Acceptem la crida que avui ens fa la Paraula de Déu a tornar ben de cor a l’Evangeli, que és tornar a Jesucrist. Que no ens puguin dir: on és el seu Déu? a causa de la nostra vida poc coherent amb la fe. Jesús, al text evangèlic que hem escoltat, ens indicava tres accions fonamentals com a signe del nostre retorn a Déu: el dejuni, l’almoina i la pregària, totes tres viscudes amb sinceritat de cor i sense cap mena d’ostentació.

El dejuni que inclou, a més de privar-se d’alguna cosa de menjar i de beure, la sobrietat de vida, la contenció davant el que ens atreu desordenadament, la moderació en l’ús de la paraula, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials. El dejuni ens recorda que no sols de pa viu l’home (cf. Mt 4,4) i ens fa descobrir la importància d’entrar en el nostre món interior per fer-hi silenci, per posar-hi pau, per acollir-hi la Paraula de Déu.

L’almoina que vol dir ajudar i servir els altres, particularment els qui experimenten necessitats materials, els quin es troben en la solitud, en la marginació. L’almoina a què ens invita Jesús suposa, també, col·laborar amb voluntariat o aportar recursos econòmics o en espècies a Càritas, als bancs d’aliments, etc. Mans unides ens recordava recentment que la pobresa i la fam són pandèmies per a les quals no hi vacunes, només es poden vèncer amb solidaritat i compromís. També és almoina espiritual atendre les persones que estan soles, escoltant-les, confortant-les.

El tercer signe que expressa el nostre desig de conversió, tal com deia Jesús a l’evangeli, és la pregària. Dedicar temps a Déu, a lloar-lo, a donar-li gràcies, a fer silenci per escoltar-lo i acollir en el cor la seva Paraula; dedicar-li temps per viure una relació filial amb el Pare, per viure l’amistat amb Jesucrist, per deixar-nos portar per l’Esperit. La pregària inclou també la intercessió a favor dels altres, a favor de tots els drames del món. I, encara, una pregària humil que, en la compunció per la nostra manca de correspondència a l’amor de Déu, demana de ser guarits espiritualment i de viure amb joia la nostra condició de fills i filles de Déu.

Déu és fidel. I està disposat a perdonar-nos i a ajudar-nos a creure i a viure l’Evangeli. La prova la tenim en el do de l’Eucaristia que ens ha deixat i que ara celebrem.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (17 de febrer de 2021)

Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

 

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Diumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (7 de febrer de 2021)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

 

Estimats germans i germanes,

Quin consol i quin encoratjament tan grans ens dóna el text evangèlic que acaba de ser proclamat. En forma resumida, sintètica, sant Marc ens vol oferir una jornada estàndard de Jesús. Les parts de la narració ens ofereixen com un tríptic que resumeix la vida pública del Senyor en els seus trets principals.

Comencem pel quadre central; ja contemplarem després els dos porticons. Jesucrist ens hi és presentat com a guaridor. Ordinàriament li donem els títols, ben adequats, de Salvador, Redemptor, Mestre i altres de més gruix doctrinal com els de Senyor i Fill de Déu. Però els evangelis també ens presenten Jesús sovint guarint malalts, amb episodis concrets i amb noms de pacients determinats. I generalment comentant el perquè de la seva acció, sempre en la línia de fer la voluntat del Pare, de promoure la fe dels qui l’escolten i d’aportar remei a les persones. El text d’avui, amb un accent sobre els malalts afeixugats per l’esperit del Mal, no ens dóna cap nom concret de pacient ni cap explicació especial. Només constata el fet del restabliment de la salut corporal i espiritual. Però sí que en subratlla la quantitat: “tots els malalts”, “molts malalts”, “diverses malalties”. Amb caràcter de resum, doncs, ens vol fer veure aquesta dimensió de la seva predicació de l’Evangeli. Potser algú pot pensar: quin valor té aquest accent en la quantitat, si Jesús no va guarir tots els malalts del seu temps i del seu entorn. I més encara, pensant nosaltres que aviat farà un any que sofrim la pandèmia, ens surt una pregària íntima: «Per què, Senyor, permets que la nostra generació sofreixi tant durant més d’un any? Aquella persona i aquella altra que coneixem que han estat hospitalitzades i potser encara sofreixen els efectes de la pandèmia. Aquelles desaparicions sense comiat familiar, aquelles pregàries comunitàries pels difunts que encara no hem pogut fer. Aquells que sofreixen pèrdues econòmiques o laborals». Tants interrogants que ens queden, i malgrat tantes mostres de generositat que hem vist, no arriben a poder eixugar moltes llàgrimes.

Continuem pregant: «Senyor, no tenim respostes a les preguntes que ens colpeixen, però ara ens mostres en el primer porticó d’aquest tríptic el teu profund sentiment. Diu l’evangeli: “Ell li va donar la mà, i la va fer llevar i la febre li desaparegué”. Senyor, dóna’ns la mà i et servirem amb alegria. Farem que tota la resta de la vida sigui com la de Pere. Amb els nostres dubtes i les nostres flaqueses, i qui sap si amb traïcions i tot. Però davant la teva presència de Ressuscitat et direm ara i al terme de la nostra vida, com l’apòstol: Senyor, tu saps que t’estimo.

»Per poder-ho dir, ens cal que ens comuniquis, l’altre porticó de l’evangeli d’avui: la teva intimitat amb el Pare, que també és el nostre Pare. Molta gent i moltes coses ens estaran buscant. Però en la solitud del nostre cor hi haurà viva la pregària. I en la germanor entorn de la Paraula i del teu sagrament, tu que has fet el pa i el vi perquè fossin el nostre aliment de cada dia, ens en faràs un sagrament de vida eterna (cf. Oració sobre les ofrenes). Mentrestant dóna a tothom la salut i la pau d’esperit per poder fer conèixer el teu Evangeli i curar tot aquell que se’ns atansa esperant que li donem la mà guaridora, tal com feres en altre temps». Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de febrer 2021)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-19

 

Germans i germanes estimats:

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa, deia Jesús a Zaqueu a l’evangeli que acabem d’escoltar. La litúrgia aplica aquesta afirmació a la nostra basílica. Avui celebrem els 429 anys de la seva dedicació. És a dir, del dia que per la pregària de l’Església que acompanyava la unció amb crisma de l’altar i de les parets –per significar que l’Esperit Sant els santificava- i per la celebració de l’eucaristia, el Senyor entrà en aquesta casa. Hi entrava per fer-se-la seva. Per acollir la lloança i la pregària dels monjos, dels escolans i dels pelegrins. Per atorgar-los la salvació per mitjà de la proclamació de la seva paraula i de la celebració dels seus sagraments.

El Senyor volgué omplir de santedat aquesta casa (cf. oració sobre les ofrenes) perquè els qui ens hi apleguem puguem assolir la plenitud de la guarició i de la salvació (cf. oració col·lecta). Mentre pelegrinem cap aquesta plenitud, el Senyor es va construint aquí un temple espiritual que som nosaltres, individualment i com a Església (cf. prefaci).

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Aquest avui no val només per aquell 2 de febrer de fa 429 anys, quan la basílica fou dedicada. És un avui que perdura. L’evangelista sant Lluc remarca sovint al llarg del seu evangeli la paraula avui per indicar l’actualitat perenne de la salvació que porta Jesucrist. Cada dia, per part de Déu, és un avui de salvació. Des del dia de la dedicació, cada dia el Senyor busca en aquest lloc els qui hi acudim i hi porta la salvació, com va fer a casa de Zaqueu. I les celebracions que es fan en aquesta casa d’oració van transformant interiorment els qui hi participem i van fent-nos possible el trobament i el diàleg amical amb Jesucrist que ens identifica amb ell i ens endinsa en la filiació divina. El Senyor continua fent irrupció en la nostra història i actualitza la salvació atorgada en Jesucrist una vegada per sempre. D’aquesta manera, ens va edificant individualment com un temple espiritual per tal que tots junts, aplegats en l’Església, formem un temple de pedres vives ( 1C 3, 16-17; Ef 21, 22).

Tot això és possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Ell ens recorda i ens testimonia l’obra de Jesucrist, la fa present i l’actualitza per a la nostra salvació. I amb el seu poder transformador la fa fructificar en el nostre interior de creients (cf. Jo 16, 12-13). Evidentment, però, l’eficàcia d’aquests dons de Déu atorgats mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant, està condicionada a l’obertura de cor i a l’adhesió personal de cadascú. Déu no ens força, respecta la llibertat de les persones. Però espera que la nostra mirada es creui amb la seva, com la de Zaqueu enfilat d’alt d’un arbre es va creuar amb la de Jesús que alçà els ulls en arribar a aquell indret. Cal, doncs, que tinguem una actitud acollidora, disponible a la conversió com la de Zaqueu, i que com ell estiguem agraïts per la presència del Senyor i pels dons que ens atorga per l’acció de l’Esperit Sant

En aquesta basílica, trobem un element simbòlic que ens recorda aquesta acció de l’Esperit Sant. És la corona amb el cobricel situats sobre l’altar. Són memòria d’aquella ombra del poder de l’Altíssim per mitjà de la qual l’Esperi Sant baixà sobre Maria i la va fer fecunda per engendrar el Fill de Déu (cf. Lc 1, 15). La corona amb el cobricel sobre l’altar són un símbol de l’epiclesi que fa l’Església en les seves celebracions perquè l’Esperit intervingui i faci entenedora la Paraula, intervingui i faci eficaços els sagraments que per voler del Pare ens menen a la salvació i ens configuren amb Jesucrist (cf. C. Valenziano, Architetti di chiese. Bologna, 2005, p.265-266). Corona i cobricel són, encara, un símbol de l’acció de l’Esperit que fa que la lloança de la Litúrgia de les Hores i tot el culte individual o comunitari que aquí s’ofereix en aquesta basílica sigui digne (cf. oració col·lecta), sigui un culte en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23).

En la pregària eucarística que iniciarem amb el prefaci, hi ha dues invocacions de l’Esperit Sant o epiclesis. La primera sobre les ofrenes del pa i del vi “perquè es converteixin en el cos i en la sang” de Jesucrist. I la segona sobre la nostra assemblea “perquè siguem en Crist un sol cos i un sol esperit” –és a dir, perquè tots junts formem el cos espiritual o místic de Crist- i perquè cadascun de nosaltres esdevingui “una ofrena eterna” per tal d’obtenir “l’herència” de la vida per sempre (cf. pregària eucarística III). Després, en la comunió Jesucrist ressuscitat entrarà dintre de nosaltres, semblantment a com va entrar a casa de Zaqueu. Aleshores el nostre cos serà, d’una manera anàloga a la corona i al cobricel que cobreixen l’altar, tàlem de la presència divina. I des de dins nostre, el Senyor ens donarà la vida en l’Esperit i ens enviarà a ser testimonis del seu amor guaridor i santificador, testimonis de la seva paraula a favor de tota la humanitat. Així podrem cantar joiosos i amb tota veritat les paraules de sant Pau que la litúrgia posa com a cant de comunió d’aquest dia: “sou un temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” (1C 3, 16-17).

Com veieu, la solemnitat de la dedicació d’aquesta basílica ens porta a considerar també la nostra dedicació, la que en els sagraments de la iniciació el Senyor va fer de nosaltres i que renova cada dia. Per això podem ben dir amb l’evangeli: avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Avui. Ara, en l’eucaristia.

Que Santa Maria, a la qual està dedicada aquesta casa d’oració que és la nostra basílica, ens ajudi a acollir aquesta salvació, a fer-la vida, a posar-la al servei dels altres, sobretot dels qui, des de l’angoixa i la preocupació causada per la pandèmia, aixequem els ulls vers aquest santuari i ens demanen una pregària i una paraula de consol, una paraula d’esperança, una paraula de salvació.

Abadia de MontserratDedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Diumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Homilia del P. Damià M. Roure, monjo de Montserrat (31 de gener de 2021)

Deuteronomi 18:15-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

La primera lectura que hem escoltat ens parlava de la relació entre Déu i Moisès. El Senyor li deia: «Jo faré que s’aixequi enmig dels teus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». I, tot seguit, Moisès va transmetre a molta gent, tant com podia, el que ell havia rebut de Déu, i com Déu estima tothom. Nosaltres, cristians, admirem d’aquest patriarca la seva capacitat d’acollir i de comprendre el que Déu volia ensenyar i transmetre. És una voluntat de Déu, que ha arribat fins a nosaltres.

En les paraules de Jesús que hem sentit en l’Evangeli podem seguir clarament el que va explicar ell mateix als primers deixebles per tal que ells ho visquessin i ho transmetessin a tothom. Una de les principals recomanacions de Jesús -que ha passat de generació a generació- és el desig de Déu que es respecti el bé de cada persona i que sigui tractada humanament amb un respecte sincer.

En l’evangeli que acabem d’escoltar, sant Marc ens feia veure com Jesús actuava amb autoritat per ajudar als qui ho necessitaven, concretament guaria un malalt, cosa que els deixebles de Jesús sempre han pres una actitud d’ajuda, perquè expressa el desig de Déu que s’aconsegueixi el bé de tothom. És per això que tant els primers deixebles de Jesús, com els cristians de tots els temps han obert el cor per descobrir, cada vegada amb més claredat, el què ens aporta Jesús, i com ens fa conscients d’ajudar els més necessitats i ens ajuda a fer-nos saber què ens ofereix Déu en el concret de la nostra vida. D’aquesta manera ens ajuda a superar moltes dificultats i a crear una bona convivència.

Per això podem dir sempre: «Tant de bo que avui sentim la veu de Senyor i no endurim els nostres cors!». Aquestes paraules ens ajuden a crear en el nostre entorn un ambient de bon tracte i de solidaritat, tal com ho desitja Jesús, per al bé de la família, del poble, de la ciutat i de tothom, perquè l’espai on vivim el formen entre tots.

Per la nostra part, nosaltres hem d’orientar-nos bé perquè Jesús, ens ofereix un camí a seguir que ens impulsa a viure amb estimació, amb coratge i amb esperança. És una manera de tractar-nos que ens ajuda, tant en la família, com en l’amistat amb els amics, com amb la gent amb qui treballem, i també en la comunitat eclesial i en la vida religiosa. Si ho mirem bé és un goig per a tots de treballar perquè la gran comunitat que és l’església sigui, en mig de cada poble i en mig del món, una gran família, que inclogui també la gent més necessitada.

Tal com ho desitjava Jesús, tota l’activitat de l’Església busca el bé integral de cada persona, encoratjant-nos a posar remei a tantes misèries, i a crear, tant com poguem, un ambient constructiu per al bé de tothom. D’aquesta manera amb totes aquelles actituds que Jesús va saber fer i ensenyar, convé mantenir-les avui per millorar la salut i el bé de cada persona i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Afortunadament, la paraula de Jesús ens ha estat conservada en els evangelis i transmesa al llarg de totes les generacions que ens han precedit. Gràcies a això tenim un mitjà que ens orienta a afavorir el diàleg amb tothom i el respecte en mig de les circumstàncies que ens presenta la vida. A poc a poc tenim, així, la possibilitat de descobrir, cada vegada més, que de veritat val la pena de ser cristians de cor, d’esperit i de fet.

En l’evangeli d’avui, Jesús ens empeny, doncs, i ens ajuda a créixer, tant en la intel·ligència com en el cor. Ell ho diu amb una expressió ben simple: «el Regne de Déu és a prop». Treballem, doncs, per crear cadascú aquesta unitat de fe, de sentit de justícia, de comprensió mútua i d’ajuda entre tots. Això ens donarà consistència i ens ajudarà a créixer com a persones en el món que vivim. Demanem a Déu els dons necessaris per seguir endavant i donem-li gràcies de tot cor, ara que continuem la celebració de la missa, acollint i agraint tot el que Jesucrist ens ha ofert.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Diumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (24 de gener de 2021)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes,

A l’evangeli que acabem de proclamar trobem Jesús a l’inici del seu ministeri a Galilea un cop Joan Baptista havia estat empresonat. Sant Marc, situa el contingut de la missió amb una afirmació rotunda per part de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”, és a dir, la presència de Jesús comporta un temps nou en el qual el Regne de Déu ja és a tocar. Es tracta de l’inici d’un temps nou que perdura fins avui i que fa possible que Déu regni sobre cadascun de nosaltres. És una crida constant, una vocació constant, per viure atents a la veu de Déu tot deixant entrar en el propi cor el seu misteri.

En el mateix text, l’evangelista ens fa veure que la manera més adequada de concretar la conversió i el creure consisteix a seguir a Jesús. Per això ha vinculat l’anunci de la Bona Noticia amb la vocació dels primers deixebles. Tot passant vora el llac de Galilea, Jesús va veure un grup de pescadors ocupats en la seva feina quotidiana. Parlant des de la lògica no deixa de sorprendre’ns que tant Simó i Andreu com Jaume i Joan, deixant el que estaven fent, responguin de manera tan radical a la crida d’un desconegut. Però l’evangelista no pretén narrar-nos la cronologia d’uns fets, ni tan sols d’un diàleg sinó que intenta reflectir els trets essencial del que significa ser deixeble de Jesús, més enllà de les circumstàncies concretes en què aquest es dugui a terme. Els quatre pescadors són cridats simplement a fiar-se i posar-se en marxa.

Tots nosaltres, amb les nostres qualitats, coneixements, costums i forma de vida… som cridats constantment per Jesús a qui veiem o intuïm al voltant dels múltiples llacs de Galilea de les nostres vides. Ell hi és present de maneres ben diverses i vol convertir la nostra activitat quotidiana en una nova manera de fer: continuar pescant, però amb Ell. Vol que el seguim i molt sovint ens demanarà que tornem mar endins per calar de nou les xarxes. Aquesta és la nostra conversió: fer de la nostra vida quotidiana una bona notícia.

Per tant, convertir-se per creure en l’evangeli i respondre a la crida que Jesús ens fa contínuament consisteix en girar-se vers on hi ha la llum. Sovint confonem la conversió amb pràctiques ascètiques o morals. I no és això solament. Es tracta de fer l’esforç per girar-nos vers la veritable llum. La conversió troba el seu sentit en Jesús mateix que es defineix com la Llum del món. Per admirable que sigui la reacció i la resposta d’aquells pescadors, el personatge principal de la crida és Jesús.

En aquest temps de pandèmia que estem vivint amb les conseqüències que comporta per a tantes persones i pobles, m’adono que les paraules de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” i així com la crida a seguir-lo que féu als primers deixebles, prenen un relleu particular. I el prenen perquè la pandèmia ens ha agafat desprevinguts com segurament va agafar desprevinguts Simó, Andreu, Jaume i Joan, la crida que Jesús els va fer a seguir-lo.

També, avui, en aquest present, complex i ple de sofriment de tota mena, la veu de Jesús ressona igual que vora del llac de Galilea: seguiu-me! Seguint-lo podrem convertir la nostra manera d’esguardar els altres, d’esguardar-nos a nosaltres mateixos, d’esguardar Déu. Els primeres deixebles simplement s’aixecaren i se’n anaren amb ell, sense fer-li cap pregunta. No serà que avui també cadascú de nosaltres ens hem d’aixecar i simplement fer-li confiança? I sabem per experiència aliena o pròpia que costa molt.

Per il·lustrar el que acabo de dir ens pot ajudar el testimoni d’Etty Hillesum, la jove jueva que va morir als 29 anys a la cambra de gas d’Auschwitz (30 de novembre de 1943). En el seu diari que havia continuat escrivint fins i tot en el camp de concentració va escriure: “Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’enviï, i estic disposada a testificar, en cada situació fins a la mort, que la vida és bonica, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra que tot hagi arribat fins aquest punt” (es referia a la barbàrie nazi). I continuava escrivint: “interiorment em sento en pau. Dintre meu hi ha una confiança en Déu que al principi gairebé em feia por per la forma con anava creixent, però ara em pertany. I ara a treballar”.

El sofriment i la dissort la portaren a pregar així: “estimo tant al proïsme perquè en cada persona estimo un bocí de tu, oh Déu. Et busco per tot arreu en els essers humans. Intento desenterrar-te del cors dels altres”.

No és això un model de conversió que ens pot ajudar i esperonar a viure el nostre compromís cristià en aquest temps de pandèmia? Que ens hi ajudi Déu mateix.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Diumenge II de durant l’any (17 gener 2021)

Homilia del P. Antoni Pou, monjo de Montserrat (17 de gener de 2021)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Si veiéssim l’any litúrgic com uns llargs exercicis espirituals ignasians, ens trobaríem aquest diumenge a la segona setmana. Després d’haver meditat l’encarnació de Jesús per salvar la condició humana, el seu naixement en la humilitat d’una establia, i la seva epifania en el Baptisme, avui els textos bíblics ens conviden a meditar sobre la nostra vocació.

En la primera lectura hem escoltat la vocació de Samuel. La veu del Senyor es fa present mentre dormia, possiblement en un somni. Ell creu que és Elí que el cridava… no està encara acostumat a sentir la veu de Déu. A la tercera vegada Elí li diu: “Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Déu crida de moltes maneres, però una de les més comunes és des del nostre interior. Si estem atents als nostres desitjos, anhels interiors, pensaments… i no només ens deixem arrastrar per ells d’una manera inconscient, podria ser que alguna vegada ens adonéssim que alguns d’aquests anhels, desitjos o pensaments neixen del més profund de nosaltres mateixos, com si no fossin nostres, sinó de l’Esperit, una realitat que ens empeny a buscar, transcendir-nos, i abandonar-nos a Déu.

Aquesta època de pandèmia, terrible en molts aspectes, i que desitgem que com més aviat possible s’acabi, ha restringit les nostres relacions socials, i ha fet que haguéssim d’aprendre, d’una manera forçada, a cultivar la nostra interioritat. Hem après que no és fàcil d’estar amb nosaltres mateixos, i que si no estem atents, els pensaments negatius se’ns mengen. Però si hem fet un pas més ens adonem que en el nostre cor també hi ha llavors de transcendència, de compassió, de pietat envers Déu… podem sentir la crida Déu que ens empeny a la solidaritat, a aprofundir en la nostra espiritualitat.

Aquest cultiu de la interioritat és propi també de l’espiritualitat cristiana. Avui que és la festa de Sant Antoni, abat, podem recordar el carisma dels ermitans i ermitanes, dels contemplatius, que són amb la seva experiència mestres d’interioritat, i que fecunden, sovint de manera oculta, tota la vida de l’Església i de la societat. Tomas Merton li agradava dir que els contemplatius som com els arbres que, en silenci, donen oxigen a tota la terra.

L’Evangeli de Joan, per altra part, ens ha presentat la crida dels primers deixebles d’una manera diferent de com ho fan els altres evangelis… en Mateu, Marc i Lluc, Jesús és el mestre itinerant, que troba els qui seran els seus deixebles en la seva vida quotidiana: repassant les xarxes, a la barca, recaptant impostos. Aquests evangelis mantenen fresca la tradició oral dels primers grups cristians mendicants, que corrien, com Jesús, camins, pobles i viles i convidaven els qui s’engrescaven amb el seu missatge a una vida nova, deixant-ho tot, per predicar la Bona Nova.

L’Evangeli de Joan és diferent: Jesús troba els primers deixebles entre els seguidors de Joan Baptista, i ja no és aquell profeta itinerant que no té on recolzar el cap, sinó el mestre amfitrió que convida els qui estan interessats en ell a casa seva: “Mestre, on us allotgeu?” – Veniu i ho veureu. És com si l’Evangelista projectés en l’evangelització de Jesús el que devia passar en les seves comunitats cristianes basades en les famílies cristianes que convidaven els interessats en la nova fe, a compartir el que creien i vivien, i més tard després d’un llarg procés, al baptisme i a l’eucaristia.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a comunitats cristianes, som bons amfitrions, i tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant-los raó de la nostra fe i de la nostra esperança. Més encara, si escoltem les directrius que ens dóna el Papa Francesc, no només hem d’esperar que se’ns demani per venir, sinó que nosaltres mateixos hem de sortir per fer-nos trobadissos, com a cristians, en la nostra societat. No es tracta de fer una campanya d’adoctrinament, fent-nos pesats i molestos, mostrant-nos com superiors i guardians de la veritat. Sinó de compartir el que som i vivim de manera senzilla, respectant que els altres tinguin una altra experiència de la vida distinta a la nostra. Buscant el de bo, respectable, i veritable que tenim en comú, treballant per una societat més justa i més humana.

La confessió desacomplexada i sincera de la nostra fe, també pot fer que algunes persones amb qui tractem s’interessin per com vivim la nostra espiritualitat. Hi ha persones que busquen transcendir una vida basada només en la supervivència material i estan assedegades d’alguna cosa més. L’Evangeli dóna una perspectiva més profunda a la vida, les seves narracions són medicina i aliment per a l’ànima.

¿Què busqueu? Demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. Jesús convida a casa seva els qui estan en recerca, i els respon “Veniu i ho veureu”. I després d’estar un dia amb Jesús, els deixebles surten entusiasmats a comunicar-ho a Pere. “Hem trobat el Messies”… hem trobat el que buscàvem, el compliment del que ens havia estat promés, i anhelàvem.

Com que també nosaltres som dels qui busquem, en aquesta eucaristia som de nou convidats per Jesús a casa seva, ell només no només comparteix la seva paraula, sinó que para la taula i ens convida a l’àpat que simbolitza el seu amor, lliurat per nosaltres. Que en sortim també , com Andreu i l’altre deixeble, entusiasmats, amb la necessitat de compartir el que hem vist, escoltat i el que hem viscut. Així sigui.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (17 gener 2021)

Festa del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Homilia del P. Joan M Recasens, monjo de Montserrat (10 de gener de 2021)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Amb aquesta festa del Baptisme del Senyor es clouen les celebracions litúrgiques nadalenques i s’inicia el període dit de la vida pública de Jesús.

En la primera lectura que se’ns ha proclamat, Isaïes posava en boca de Déu tot allò que el poble d’Israel rebria amb la vinguda del seu Messies. Els deia que seria un temps de prosperitat i de benestar per tots aquells que cerquessin el Senyor. Ell es deixaria trobar i el sentirien ben a prop. Els predeia que talment com la pluja i la neu que cauen del cel fecunden la terra i la fan germinar, la paraula sortida dels llavis del Senyor faria que es complissin en ells tot el que els havia predit.

El poble esperava amb ànsia la vinguda d’aquest Messies de Déu, ja que els esdeveniments polítics que els envoltaven els feien cada vegada més impossible la vida, especialment a la gen senzilla i pobre del poble d’Israel. D’aquesta espera i d’aquest malestar sorgiren diversos moviments messiànics que es presentaven com a precursors de la definitiva vinguda del Messies promès per Déu i que els havia d’alliberar de l’opressió insuportable dels poderosos.

Joan Baptista es presenta com un d’aquests precursors de la vinguda del Messies i predica un moviment de conversió de costums amb un baptisme de purificació per tal d’aplanar els camins per la vinguda definitiva del Messies Salvador anunciat per tots els profetes.

La fama de Joan i de la seva predicació atreien molta gent del poble per fer-se batejar amb el seu baptisme de purificació a les aigües del riu Jordà. Amb tot, Joan dirà a la gent que ell no és pas el Messies esperat ja que darrera d’ell en ve un altre més poderós, de qui no és digne ni d’ajupir-se a deslligar-li la corretja del seu calçat. Els dirà també que ell els bateja només amb aigua, però que el qui ve darrera seu els batejarà amb Esperit Sant.

Jesús, després de viure uns anys una vida normal com la de qualsevol fill del seu poble, atret per la fama del Baptista, ho deixarà tot, família, poble i treball per anar vora el riu Jordà a fer-se batejar per Joan. I en sortir de l’aigua, tal com ens ha dit sant Marc en el fragment evangèlic que se’ns ha proclamat, Jesús veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, en forma de colom, es posava sobre d’Ell i que una veu des del cel estant li deia: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

La trobada amb Joan Baptista serà per Jesús una experiència existencial que li farà donar un gir complert a la seva vida. Després del baptisme, Jesús ja no torna al seu poble de Natzaret ni s’adhereix al moviment del Baptista, es retira un temps al desert per tal de preparar-se per iniciar la missió que creu que l’hi ha estat encomanada i que sent com a únic objectiu de la seva vida futura, la d’anunciar a tothom amb veu insistent la Bona Nova de Salvació d’un Déu que és Amor i Pare i que vol que tothom es converteixi i que es salvi.

Aquesta experiència de Jesús pot tenir també per tots nosaltres un significat existencial de purificació i de canvi de vida. La fe és un itinerari personal que cadascú ha de recórrer si vol atènyer aquella gran missió que tots hem rebut en el moment del nostre baptisme: la de ser imitadors de Jesucrist i testimonis de l’amor de Déu enmig del món en el que vivim.

Avui, en aquest nostre món tant desastrat i amb el flagell d’una pandèmia, hi ha massa gent que pateix per manca de possibilitats econòmiques i per l’explotació d’aquells qui es creuen ser els amos de la humanitat i els possessors de la veritat. És urgent que nosaltres que volem ser seguidors de Jesucrist hi procurem portar un bri d’esperança que els ajudi a canviar de manera de fer i d’actuar davant les necessitats del nostre germà. Potser ens cal aprendre de nou a valorar les coses petites i els gestos petits. Ben cert que no ens sentim cridats a ser ni herois ni màrtirs, però sí que estem invitats a viure posant la nostra vida al servei dels altres amb petits gestos que els puguin donar una mica d’esperança. Aprendre a estar atents a aquell que necessita d’una paraula de confort, d’una mà estesa que el faci sortir del pou on se sent submergit, d’un somriure acollidor a qui està sol i desemparat. En definitiva, a mirar d’imitar Jesucrist tot portant amor i esperança a tots aquells que ens envolten i tenen necessitats de sentir-se estimats i valorats pel que realment són, fills d’un mateix Pare que ens estima de tal manera que ens ha enviat el seu propi Fill per demostrar-nos que el què vol és el nostre benestar i que tinguem pau i joia interior perquè ens sabem estimats amb un amor infinit.

Desitjo que la festa d’avui ens faci prendre més consciència del què som i del què hauríem de ser.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Epifania del Senyor (6 gener 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de gener 2021)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 2:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca, germanes i germans, sembla que ens vulgui instruir més expressant sentiments i actituds que no pas diàlegs. Perquè la part més important de la narració, que és la trobada dels mags amb Jesús, no conté cap reproducció de paraules dites pels personatges que hi intervenen. M’explico.

Primer, l’evangelista ens ha dit que els mags havien vist en el firmament, quan encara eren a la seva terra, a l’Orient, una estrella que brillava d’una forma nova. I deduïren que era l’estrella que indicava el naixement del nou rei dels jueus. Aquesta estrella els posà en camí i els conduí a Jerusalem, la Ciutat Santa d’Israel. En aquest punt de la narració, sí que hi hem trobat un diàleg entre els mags que preguntaven pel lloc on podien trobar el nounat rei dels jueus perquè li volen presentar el seu homenatge, i el rei Herodes del qual esperaven una resposta. Herodes, malgrat la temença pel perill que aquest infant podia representar pel seu tron (cf. Mt 2, 13.15), els la dóna després de consultar els grans sacerdots i els lletrats coneixedors de les Sagrades Escriptures. Els diu que el rei dels jueus ha de néixer a Betlem de Judea.

Un cop rebuda la resposta, els mags es posaren en camí vers aquesta petita població de la terra de Judà. A partir d’aquí, l’evangelista sant Mateu ja no ens relata cap més diàleg. Només vivències interiors dels mags i gestos que les expressen. Aquestes vivències i aquests gestos, però, ens permeten d’entrar en el nucli de la celebració d’avui.

La primera vivència és la humilitat expressada per tot el seu itinerari de recerca però sobretot en la postració a terra davant el nen; ells, alts personatges en les seves terres, se senten petits davant Jesús. La segona vivència dels mags és l’alegria immensa en tornar a veure l’estrella que havien descobert i els havia fet posar en camí i que ara, arribats a Betlem els indicava la casa on hi havia el nen que buscaven per presentar-li el seu homenatge. Hi entren i el troben amb la seva mare, Maria. La tercera vivència és el reconeixement de Jesús expressat amb unes accions concretes. Es prostren a terra, li presenten el seu homenatge, obren les arquetes i li ofereixen els presents d’or, encens i mirra. Amb la prostració a terra, reconeixen en el nen Jesús la seva condició de rei dels jueus, de Messies i Pastor d’Israel i adoren la presència sobirana de Déu en ell. Amb els seus presents, a més, fan realitat allò que afirmava l’esperança messiànica d’Israel, tal com hem escoltat a la primera lectura i al salm responsorial: que els reis d’orient oferirien presents al Messies i li portarien or i encens, i que li farien homenatge tots els pobles.

Així és narrada l’epifania als mags. És a dir, la manifestació de l’infant Jesús als primers no jueus, com a signe que ell ha vingut a “il·luminar tots els pobles” de la terra (cf. prefaci), no sols el poble de la Primera Aliança. Aquesta realitat universal, la tradició cristiana l’ha expressada representant aquests mags com a pertanyents a pobles i races diferents. Perquè, com escoltàvem en la segons lectura: en Jesucrist, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

La narració no parlava gairebé de mirades. Només n’esmentava una quan deia que els mags veieren el nen amb Maria, la seva mare. Veuen Jesús amb els ulls corporals plens d’alegria per haver trobat el nounat objecte de la seva àrdua recerca i, també, el veuen amb la mirada de la fe que els fa descobrir la identitat d’aquell infant davant el qual es prostren per adorar-lo. Però podem deduir altres mirades. Ells, uns personatges tan singulars i vinguts de llunyanes terres, també foren mirats per Maria i per Jesús. Potser per Josep, que en l’evangeli de Mateu té un paper molt important en tota la infància de Jesús, però que en l’escena dels mags no se’ns diu que ho fos present. Foren mirats per Maria que, joiosa perquè amb la seva maternitat ha posat al món el Salvador, els mostra el seu Fill (cf. Mt 1, 21). I foren mirats sobretot per Jesús que, a través dels ulls corporals, els mira amb el cor. Perquè la seva mirada és la de Déu, i tal com diu el Papa Francesc, “Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor” perquè mira des de l’amor que el porta a estimar cada persona concreta sigui qui sigui i sigui com sigui (cf. Fratelli tutti, n. 281).

L’epifania, la manifestació de Jesús, continua també als nostres dies. Jesús es deixa trobar en braços d’aquella que Maria representa i personifica: l’Església. L’Església continua al llarg de la història l’acció de posar Jesucrist al món perquè pugui estar a l’abast de cada persona. Nosaltres, provinents de pobles no jueus, també hem descobert Jesucrist com a Salvador, com aquell que ens mira amb el cor perquè ens estima tal com som, i ens fa entrar en la seva herència juntament amb una multitud de germans.

Enguany la solemnitat de l’epifania està marcada, també, per la pandèmia que sega vides, perjudica la salut, crea preocupació, i augmenta les situacions de precarietat, de pobresa, de marginació. Però, també en d’aquesta conjuntura, Jesucrist és Salvador. I, com els mags en descobrir en la natura el senyal de l’estrella, també nosaltres hem de saber llegir a la llum de la Sagrada Escriptura el senyal de la natura que és la pandèmia i trobar-hi una invitació a posar-nos en camí cap a l’encontre amb el Senyor. Ell ens ajudarà a viure aquesta situació com a moment de salvació i d’amor fratern; i ens consolarà en el sofriment, ens obrirà noves perspectives d’esperança, ens farà trobar l’herència que és la vida més enllà de la mort, ens ensenyarà a construir un dinamisme social nou, més solidari entre les persones, més amarat de pau, més respectuós del medi ambient.

En l’Eucaristia que estem celebrant com a membres de l’Església, el Senyor Jesús es farà present en els Sans Dons del pa i del vi. Atansem-nos-hi amb les actituds profundes que ens ensenyen els mags: amb humilitat, amb fe, amb esperit d’adoració per fer-li homenatge amb el do de la nostra vida i amb el lliurament als altres, amb voluntat de posar en pràctica la seva Paraula divina per arribar a la plenitud de la nostra existència en l’acompliment de la seva promesa. I experimentarem l’alegria de trobar-nos a la presència del Senyor units a una multitud de germans. I de saber-nos mirats amorosament per ell no tant amb els ulls del cos com amb els del cor. Perquè la mirada de Jesús, el Fill de Maria, és la mirada entranyable de Déu.

 

Abadia de MontserratEpifania del Senyor (6 gener 2021)

Diumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 de gener de 2021)

Jesús, fill de Sira 24:1-4.12-16 / Efesis 1:3-6 / Joan 1:1-18

 

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem el segon diumenge de Nadal i se’ns ofereix, en les lectures d’avui, una pàgina de l’Evangeli que ja hem escoltat en dies precedents. Concretament en la missa del dia de Nadal i dijous passat, 31 de desembre. Així doncs, si l’Església ens presenta el mateix passatge tres vegades en un curt espai de temps, vol dir que això és realment important.

I en veritat ho és. Aquest inici conforma el pròleg de l’Evangeli de sant Joan, del qual vol ser una mena d’introducció i resum. En aquests 18 versets, l’evangelista és capaç d’introduir tots els conceptes que després desenvoluparà en el curs de la seva narració: Paraula, Vida, Llum, Gràcia, Filiació… És fonamentalment un himne, dens en teologia, que canta la glòria de la creació i redempció.

Un passatge llarg i també una mica complex. Molt s’ha escrit sobre aquest pròleg i molt es podria dir. Jo només comentaré un parell de frases. La primera, al meu entendre, és realment bella i esperançadora, especialment en els temps que estem vivint: “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”.

Aquesta és veritablement una Bona Notícia. La foscor, tota la foscor, no supera la Llum de Déu. El que Joan vol dir-nos és que la Llum que Déu envia és una llum segura, una llum en la qual podem confiar, perquè és més forta que les tenebres, capaç de brillar fins i tot en la foscor, i superar-la. Aquesta Llum, com bé sabem, és Jesús. En aquest mateix Evangeli dirà: “Jo sóc la llum del món, el que em segueixi tindrà la llum de la vida”.

Què significa tenir la llum de la vida? Vol dir que la nostra vida brilla. Però no per que nosaltres produïm aquesta llum, per mèrits propis, sinó que la reflectim com la lluna reflexa la llum del sol a la nit o els vitralls tenyeixen de colors l’ambient deixant passar els raigs de llum. Aquesta és la veritat, si estem units a Déu, al seu fill Jesús, si escoltem la seva paraula i la posem en pràctica, serem resplendents, perquè estarem contínuament il·luminats per una llum que ningú no ens podrà treure, cap maldat ni arrogància. Si entenem que això és important hem de romandre ancorats en la llum, perquè només així podrem brillar.

I escoltem també una altra expressió important d’aquest passatge: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Així és, uns reben a aquesta persona que és la paraula de Déu, i altres, no. Però tots necessitem la llum d’aquesta paraula. Tots necessitem, per descobrir el sentit de la nostra vida, aquesta saviesa que ens ajuda a veure les coses des

dels ulls de Déu, que és la “Llum dels qui en ell creuen” (Col·lecta). Si no rebem a aquest Crist com la Paraula definitiva de Déu no ens estranyem del desconcert i la confusió que regna en aquest món.

Els cristians no creiem en un Déu aïllat i inaccessible, tancat en el seu Misteri impenetrable. Ens podem trobar amb ell en un ésser humà com nosaltres. Per relacionar-nos amb ell, no hem de sortir del nostre món. No hem de buscar fora de la nostra vida. El trobem fet carn en Jesús. Això ens fa viure la relació amb ell amb una profunditat única i inconfusible. Jesús és per a nosaltres el rostre humà de Déu. En els seus gestos de bondat se’ns va revelant de manera humana com és i com ens vol Déu. En les seves paraules anem escoltant la seva veu, les seves crides i les seves promeses. En el seu projecte descobrim el projecte del Pare.

Tot això ho hem d’entendre de manera viva i concreta. La sensibilitat de Jesús per acostar-se als malalts, guarir els seus mals i alleujar el seu sofriment, ens descobreix com ens mira Déu quan ens veu patir, i com ens vol veure actuar amb els que pateixen. L’acollida amistosa de Jesús a pecadors i marginats ens manifesta com ens comprèn i perdona, i com ens vol veure perdonar els que ens ofenen.

Per això diu Joan que Jesús està «ple de gràcia i de veritat». En ell ens trobem amb l’amor gratuït i desbordant de Déu. En ell acollim el seu amor veritable, ferm i fidel. En aquests temps en què no pocs creients viuen la seva fe de manera perplexa, sense saber què creure ni en qui confiar, no hi ha res més important que posar al centre de la nostra vida Jesús com a rostre humà de Déu.

Germans i germanes, aquesta és la grandesa del Nadal: Déu es fa home, es fa petit per fer-nos com Ell, per fer-nos partícips d’Ell, un amb Ell. No hi ha necessitat d’afegir res més. Aquesta és la grandesa a la qual estem cridats i de la qual som partícips. De nosaltres depèn.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

 

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Missa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (25 desembre 2020)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan 1:1-18

 

El qui és la Paraula es va fer home. Aquest és, germans i germanes, l’anunci que ens fa l’evangeli d’aquest matí radiant, tot ajudant-nos a penetrar més i més el sentit del naixement del fill de Maria que hem contemplat aquesta nit.

El qui és la Paraula es va fer home. Va plantar entre nosaltres el seu tabernacle, per ser un de nosaltres. Per això és en el Nadal que prenen tota la seva força les paraules d’Isaïes que escoltàvem a la primera lectura: quin goig de sentir […] els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova. Que anuncia la pau i porta l’Evangeli.

És l’anunci definitiu; és la Paraula per excel·lència que Déu ens comunica. En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, […] ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, deia la segona lectura.

La Paraula totpoderosa i eterna, creadora, que era prop del Pare i per la qual tot ha vingut a l’existència, ara ens ha estat enviada, feta home per tal de comunicar-nos la Vida que hi ha en ella. Sí: Quin goig de sentir la presència d’aquell qui és la Paraula i porta la bona nova, l’Evangeli!

El missatger anunciat pel profeta, el fill de Maria, ens és presentat avui a l’evangeli com aquell que és la Paraula eterna. Fixem-nos què implica aquesta afirmació de l’evangeli: Paraula vol dir comunicació personal, revelació de la intimitat, fer transparent el pensament i el cor, invitació al diàleg. El Déu inabastable a causa de la seva grandesa, per tant, en Jesucrist ens revela la seva intimitat, ens fa transparent el seu pensament i el seu cor, des del moment que Jesús és l’expressió més autèntica de la glòria de Déu i l’empremta del seu mateix ésser, segons que ens deia, també, la segona lectura. Tot perquè Déu vol donar-se a conèixer com a fornal de llum i d’amor per establir un diàleg amb la humanitat, amb cada persona concreta. Si Déu, en Jesucrist, es dóna del tot en el diàleg personal, nosaltres no podem refusar d’escoltar-lo, de parlar-li de cor a cor, de donar-li una resposta generosa veient la seva generositat. El qui té la glòria de Fill únic del Pare s’ha fet company nostre de ruta; ha assumit la nostra pobresa radical per portar-nos a la comunió amb Déu, perquè puguem establir amb ell un diàleg cordial, d’amic a amic.

L’infant del pessebre parla d’una manera eloqüent, doncs, també amb el seu silenci, igual com ho farà dalt la creu. En el silenci és també la Paraula que ens parla d’humilitat, de compartir la nostra experiència humana, amb la feblesa i el plor que li és inherent. Per això és molt instructiu llegir el pròleg de l’evangeli de sant Joan, que ens acaba de ser proclamat, pensant en l’escena tan humana i tan pobra del naixement de Betlem tal com ens era narrada per sant Lluc en l’evangeli de la nit.

I ja abans de fer-se home, el qui és la Paraula i la Llum del món havia establert una relació profunda amb la humanitat. L’evangelista ens ha dit que per ell tot ha vingut a l’existència i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. En ell, doncs, hem estat creats; ell és el secret de la nostra vida i del nostre destí, ell ens manté en l’existència, ell ens projecta vers el nostre futur. En ell ens retrobem a nosaltres mateixos en plenitud, ell és l’arrel i l’explicació última de qui som. No solament de nosaltres, els cristians. Sinó de tota persona creada. Aquesta realitat està en sintonia amb el fet que ell és la Llum veritable, la que […] il·lumina tots els homes. La qual cosa ens obre unes perspectives noves en el nostre diàleg amb les religions i amb els qui no creuen, però es volen fidels a la seva consciència. També ells participen, d’alguna manera, de la Llum que des dels orígens del món ha il·luminat i il·lumina el cor humà. “Abans d’encarnar-se en Jesús, el qui és la Paraula s’oferia ja a la humanitat com a llum, com a sentit de la vida; se li oferia indicant com cada persona és cridada a estimar, a donar-se, a superar-se ella mateixa, a enlairar-se vers el misteri de Déu” (cf. Carlo M. Martini, Il caso serio della fede, pp.42.44).

Això explica, d’altra banda, perquè el cristià no pot restat indiferent davant cap ésser humà ni davant cap situació d’injustícia o de sofriment. Hem de fer tot el que estigui el nostre abast a favor dels nostres germans d’humanitat. S’ha vist en la manera com l’Església, en els seus membres, s’ha fet present per ajudar, per consolar i per guarir en la pandèmia que ens afecta; en la manera com l’Església, en els seus membres, contribueix a pal·liar les noves situacions de pobresa que s’han creat i que cada dia van creixent. Cadascú ha de veure com pot ajudar els altres de prop o de lluny.

Quin goig tenir entre nosaltres el qui és la Paraula! Quin goig conèixer-lo per la fe tal com ell se’ns manifesta “avui” que ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle! La litúrgia, en els seus textos, subratlla fortament aquesta expressió: “avui”. Perquè la celebració del Nadal, com la de Pasqua, no és un simple record, sinó una irrupció de Déu en la nostra història, en el nostre “avui”. Avui se’ns renova la comunicació del do concedit a la humanitat en el naixement de Jesús. Avui és, doncs, dia de memorial; dia de record i de do de la gràcia. Una gràcia que es concreta en la nostra adopció com a fills de Déu i en la crida a tota la humanitat perquè en participi. Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, […] perquè obtinguéssim la condició de fills (cf. Ga 4, 4-5; Jo 1, 12), ensenya sant Pau a l’uníson amb l’evangeli de sant Joan.

El Nadal ens immergeix més i més en la nostra filiació divina, en la nostra incorporació a Jesucrist. I, per tant, ens endinsa en la comunió amb el Pare per obra de l’Esperit. La intimitat amb el qui és la Paraula ens hi fa créixer, ens va transformant íntimament. Acollim, avui, aquest Do, entrem en diàleg de fe, de revelació i d’amor amb el qui és la Paraula feta home. I esclatem en cants i en crits d’alegria, en adoració i en acció de gràcies ara que ell es farà present en els Sants Dons eucarístics

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Vetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 desembre 2020)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

La llum que ve de Betlem il·lumina la nit del món. Il·lumina la tenebra de la humanitat en aquesta etapa de la història marcada per la pandèmia que sega tantes vides, causa tant de dolor, provoca en molts una por paralitzant, afecta greument l’economia i deixa tanta gent sense feina. La llum de Betlem il·lumina la tenebra humana perquè tot pren una dimensió nova des de l’infant que Maria ha posat al món. També el moment que estem vivint.

En aquesta nit, germans i germanes estimats, que és nit de tendresa però sobre tot de contemplació, voldria fixar-me en tres frases de l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera és: va néixer el seu fill. És el fet central del Nadal. És la raó de la nostra festa. El nounat no és un infant més. Maria ha posat al món aquell que li havia estat anunciat com a Fill de Déu, com a rei per sempre, un rei pacífic i salvador (cf. Lc 1, 31-33.35). El regne d’aquest infant no és com els d’aquest món (cf. Jo 18, 36), no és esclatant ni dominador. És humil com una petita llavor dipositada per Déu en el cor dels creients que, com Maria i Josep, acullen Jesús amb fe i amb esperança. És com una petita llavor, però té una força meravellosa per aplegar tota la humanitat (cf. Mt 13, 31). El Fill de Déu s’ha fet home en el si de la Verge Maria. Ella acarona i nodreix el seu Fill amb amor maternal. Però Jesús ha nascut per a tots nosaltres, per a cada home i cada dona del món. El té Maria perquè Déu el dona a tothom. Per això en la litúrgia cantem aquests dies “ens ha nascut el Crist”. No ha nascut sols per ella sinó per “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, com direm d’aquí uns moments en el credo. Jesús és un do, un regal, de Déu per a cadascun de nosaltres. Avui ho celebrem, ho agraïm, i ens sentim compromesos a correspondre amb generositat a aquest regal que Déu ens fa en el seu amor gratuït.

La segona frase de l’evangeli que voldria destacar és: us ha nascut un salvador. La diu l’àngel als pastors. Però, no és només un anunci per a ells. És un anunci per a tothom. És un anunci universal, que porta una gran alegria. Acollint aquest anunci, repetíem en la resposta al salm responsorial: ens ha nascut un salvador. En fer l’anunci, l’àngel dóna tres títols a Jesús per explicar la seva identitat i que són la causa d’aquesta alegria: Salvador, Messies, Senyor. És com un crescendo. Primer diu que és salvador. Jesús és l’únic que ens pot salvar d’una manera plena i radical. I aquí pot sorgir una pregunta: de què hem de ser salvats? Abans de la pandèmia ens sentíem forts. Havíem desenvolupat una sèrie de seguretats que semblava que ens protegien, que ho teníem tot controlat, fins i tot hi havia qui amb un orgull fora mida pensava que un dia no massa llunyà la ciència ens permetria de superar la mort. Ara ens sentim desconcertats, febles i vulnerables perquè un microbi microscòpic assetja la humanitat entera i sega la vida de moltes persones. No sabem on el podem trobar, ni quan ens podem infectar. I, a més, el microbi crea una crisi econòmica que genera greus problemes socials. D’altra banda, per si no fos poc, estem envoltats d’altres crisis polítiques, socials, de valors. En el món, hi ha amenaces, crueltats, venjances, mentides, orgulls que trepitgen els petits i els marginats, injustícies fetes en nom de la justícia. I això suscita molta preocupació i fins por en molta gent. De tot això i més hem de ser salvats. I també de les nostres faltes i pecats. I no ens en sortirem si ho volem fer amb les nostres soles forces humanes. En aquest context, en aquesta nit ressona novament aquell crit que travessa tot l’Evangeli: no tingueu por! Jesús ens guareix les ferides i ens ensenya a guarir les dels altres. Jesús ens allibera del mal i ens ensenya a alliberar els altres. Jesús comparteix el dolor i la mort per desactivar-los des de dins i obrir-nos les portes d’una vida feliç per sempre. D’aquí el títol de Messies; l’alliberador definitiu objecte de les esperances seculars del Poble d’Israel. Jesús és enviat a la humanitat entera per alliberar i salvar, per guarir els cors i per guarir les relacions humanes; per ajudar-nos a superar allò que és impossible a les nostres soles forces.

I arribem al cimal dels tres títols que l’àngel revela als pastors. Jesús és el Senyor. Aquest títol en la Sagrada Escriptura és propi de Déu. Proclamar que Jesús és el Senyor, segons la fe de l’Església, és afirmar la seva divinitat. Però, la imatge de Déu que ens dóna el fill de Maria, faixat amb bolquers, que riu i plora, i que necessita de les atencions dels altres, trenca tots els esquemes que la intel·ligència humana és pot fer de la divinitat. No és un Déu que amb la seva autoritat vol dominar l’ésser humà i privar-lo de la seva llibertat. És un Déu proper que sap comprendre què hi ha en el cor humà, que vol servir cada persona per ajudar-la a créixer i a desenvolupar-se segons el bo i millor que hi ha en ella; un Déu que ensenya a posar la pròpia vida al servei dels altres per fer de la humanitat una comunitat de germans. El Fill de Déu es fa home per per guarir les ferides de cada ésser humà, per perdonar les seves faltes, per donar-li la vida

després de la mort. Es fa home per il·luminar la història humana i guiar-la amb saviesa i amb amor cap al seu final de plenitud. Tot això ho reconeixíem agraïts quan cantàvem: “avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (cf. resposta al salm responsorial).

Hi ha, encara, la tercera frase de l’evangeli que voldria destacar, ni que sigui molt breument: glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor. És el que brolla en el cor en contemplar el do que ens és fet aquesta nit: glorificar i agrair a Déu el seu amor immens a favor de la humanitat, i desitjar que la pau, de la qual el naixement de Jesús és portador, penetri en el cor de cada home i de cada dona del món i l’obri a l’amor envers Déu.

Anem espiritualment a Betlem com a pelegrins admirats i agraïts. Anem al Betlem que és l’altar de la nostra celebració. Hi trobarem Jesús, el Messies, el Salvador, el Senyor en el Pa i el Vi de l’eucaristia. Anem-hi amb tot el bagatge que portem al cor; amb allò que hi ha de més bo i amb allò que ens afeixuga, amb les joies i amb les penes, solidaris del dolor de tanta gent. Adorem-hi humilment el Crist Senyor que es manifesta, també, sota els signes humils del pa i del vi, sagrament del seu cos nascut de Santa Maria. Ell ens ensenyarà a pacificar el nostre cor i a ser artesans de pau, a extingir l’odi i el mal que poden niar en el nostre interior, a obrir camins de fraternitat i d’amor. Ens farà sentir, cadascú segons les seves circumstàncies, perdonats i enviats a ser testimonis del seu amor. Ens toca treballar –com diu el Papa Francesc a l’encíclica “Fratelli tutti”, perquè “la música de l’Evangeli” no deixi “de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els llocs de treball, en la política i en l’economia”, perquè és la manera de “lluitar per la dignitat de tot home i tota dona” (cf. n. 277).

 

Abadia de MontserratVetlla de Nadal (24 desembre 2020)