Solemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (25 de juliol de 2021)

Fets dels Apòstols 4:33; 5:12.27-33; 12:1b-2 / 2 Corintis 4:7-15 / Mateu 20:20-28

 

La contundent afirmació de Jesús enmig de la discussió entre els apòstols, per veure quins d’ells podrien ocupar els primers llocs en el Regne de Déu, ens aclareix, sense embuts, que l’ambició de poder no és el camí. Entre vosaltres no ha de ser pas així, els diu el Senyor. La relació amb Jesús, que funda el Regne de Déu, no es mesura pels mèrits i privilegis sinó per la generositat i l’amistat, pel fet de compartir una mateixa manera de situar-se davant el món, talment com ho feu Jesús que no va venir a fer-se servir sinó a servir els altres i a donar la seva vida en preu de rescat per tots els homes.

Sant Jaume, un dels protagonistes destacat de la discussió, com els altres deixebles, va haver de saber desfer el camí fet per poder seguir les petjades de Jesús que anaven justament en direcció contrària a la que ell, amb la seva impetuositat, pressuposava. El camí de sant Jaume és també el nostre, és el camí de l’amistat amb Jesús, un camí que l’evangeli descriu com un pelegrinatge a la ciutat santa, una pujada a Jerusalem en diferents etapes, un camí marcat amb els senyals imprescindibles que asseguren el sentit correcte d’aquest recorregut vital en el qual tots ens trobem pel fet mateix d’existir.

El primer senyal que ens situa correctament en actitud de sortida és la benedicció de Déu, la crida personal de Jesús per a cadascú dels seus deixebles. És una etapa que comença justament aturant-se, aturant-se per escoltar, per reconèixer la veu que troba resposta en allò de millor de nosaltres mateixos que encara està per realitzar; i aquesta veu és la de Jesús que ens crida a anar amb Ell. Sense saber amb qui, a on i a què es va, es poden donar moltes voltes, però no s’emprèn cap camí. Les etapes següents, més llargues o més curtes, de camí planer o costerut, formen part d’aquest acompanyar Jesús, estar amb Ell, entendre la seva predicació i saber llegir els signes de llum i de vida que l’acompanyen. Sense parar-se a escoltar no es pot comprendre massa res, i sense entendre no es pot valorar ni estimar en veritat.

Dels diferents desacords amb Jesús que Jaume i el seu germà Joan tingueren en aquest camí, el descrit en l’evangeli d’avui ens és una ocasió per comprendre l’autèntic caràcter de la missió evangelitzadora que els apòstols iniciaren un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts: servir i donar-se, tot el contrari del que ells tenien al cap en aquell moment. Semblaria que, donada la condició humana, només des del poder es pot fer efectiva la proposta de l’evangeli, però Jesús ens fa veure que aquest no és el camí. Ell no ha vingut a dominar sinó a servir; ha vingut a fer possible amb la donació de la seva vida per tots els homes, un canvi qualitatiu en la condició humana, recreant-la en Ell mateix de cap i de nou perquè pugui ressorgir amb la seva veritable fesomia feta a semblança del Creador.

El camí dels deixebles és el mateix camí que el Mestre ha fressat. Els deixebles l’han de fer però, des de la consciència de ser com vasos de terrissa que tanmateix porten el tresor del ministeri que Déu els ha confiat. Amb la seva pròpia vida han d’anunciar la creu i la resurrecció del Senyor i el do de l’Esperit que Déu continua vessant en el cor dels homes. Servir i donar-se, és el Camí.

El servei s’acredita per la seva utilitat, altrament és més un destorb que un ajut. El servei dels deixebles de Jesús és el de la Paraula de l’Evangeli, paraula útil a la intel·ligència i eficaç per a la bona qualitat de les relacions humanes, paraula viva que infon esperança davant els enigmes irresolubles del mal, del sofriment i de la mort. Donar-se, com a deixeble del Senyor, és fer present amb la manera de viure, enmig de les contingències humanes, la realitat alliberadora del Regne de Déu. El camí d’aquest Regne no passa per l’ambició del poder sinó pel sa desig del servei; no es tracta d’imposició irracional sinó de donació intel·ligible, alliberada i gratuïta; no és tant eloqüència i promeses com fets nets i clars.

El camí que Jesús proposa a tothom qui vulgui ser útil al món, és el del servei humil, particular i concret que cadascú pot fer dins aquest gran projecte de fraternitat i de pau que Jesús ha obert. És un camí no exempt de contrarietats i de problemes, i seria il·lusori pensar que no comporta renúncies i sofriment. No és el poder el que puja al cap sinó el cap que baixa al poder. L’egoisme humà, l’afany de protagonisme i l’ambició de poder són camins de baixada amb força pendent que, sense l’ajut de Déu, no és possible vèncer la inèrcia negativa que arrossega i passar per damunt del que sigui. Per altra banda, ningú estima per decret llei. Cal aquest alliberament interior que l’amor ressuscitat del Crist genera en tot aquell qui l’acull amb sinceritat i veritat.

Acollim, doncs, amb goig la benedicció de Déu que cada dia ens renova el seu amor, i visquem amb humilitat i perseverança el servei de la Paraula i la donació en la caritat: És aquest el Camí: servir i estimar.

No em queda més que dir-vos i dir-me a mi mateix, germans, allò tant conegut que ressona cada matí a les portes dels albergs del Camí de Sant Jaume: Bon camí!

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6  /  Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

 

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure;  sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança  de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Diumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (4 de juliol de 2021)

Ezequiel 2:2-5  /  2 Corintis 12:7-10 / Marc 6:1-6

 

Estimats germans i germanes,

Jesús es considera profeta en aplicar-se la dita “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Se la fa seva després del fracàs a la sinagoga de Natzaret. El profetisme és una institució que trobàvem en l’antic Israel i en altres cultures de pobles veïns. Una de les més nobles missions del profeta –potser la més característica– és ajudar a discernir la voluntat de Déu, no simplement ni sempre dient per endavant el futur. La paraula “profeta”, però ha anat eixamplant els seus sentits. 

Quan la litúrgia deixà de celebrar-se totalment en llatí, en moltes esglésies de casa nostra s’adaptà un negro-espiritual que deia tres vegades: “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. Al jovent que anava a missa li agradava aquest cant, que formava part també dels focs de camp de l’escoltisme i de les vetllades dels casals parroquials. Eren també temps de repressió, en què aquest cant en manifestacions al carrer s’alternava fàcilment amb el Virolai i crits reivindicatius.

Què podia entendre de profetisme el jovent d’aquella època? Era un temps que la cultura cristiana tenia encara un pes notable en la societat, i això permetia certes extrapolacions, perquè evidentment els cants reivindicatius de les primeres guitarres elèctriques no eren una aplicació gaire correcta del llegat que la Sagrada Escriptura ens ha donat sobre el profetisme. 

Per això, avui que contemplem Jesús com a profeta, tenim el deure d’esbrinar en què pot consistir en el nostre temps “la fe dels profetes”. Coincideix amb la missió de l’Església? Hem de reconèixer que la comunitat cristiana ho té avui molt difícil de fer-se entendre. Primer, perquè les pròpies debilitats són matèria llancívola quan els qui no pensen com ella volen contraatacar. Després, perquè el mateix missatge més específicament cristià xoca amb la mentalitat individualista que, malgrat les novetats que ens pensàvem que la pandèmia ens hauria ensenyat, en realitat no ha provocat gaire canvis.  En tercer lloc, i no pas menys important, la diversitat de parers en matèria social o política fa difícil als pastors –i m’hi incloc com a prevere de l’Església– acontentar tothom. Als pastors ens dol quan sentim dir sovint, potser amb un punt de raó, que “l’Església sempre arriba amb retard”. I és una de les creus que el pastor ha d’assumir, si vol tenir l’autèntica fe dels profetes. Perquè els qui estan allunyats de l’Església encara afegeixen al retret: “tard i malament”. Potser més difícil d’exercir la funció profètica rebuda en el baptisme la tenen encara els laics compromesos, ja que han de conviure sovint amb companys no cristians: cada vegada estan més temptats de no comprometre’s en el deure cristià d’incidir en la vida social i política. Efectivament, la democràcia fràgil d’aquests darrers anys posa en joc altres elements més fonamentals per a ells com poden ser la convivència familiar i l’educació dels fills.

La dificultat d’exercir avui el profetisme no ens fa automàticament més configurats a Jesucrist, menyspreat pels seus convilatans. El profetisme té moltes dimensions, no sols la que incideix en la vida política i social. Bàsicament ha d’estar arrelat en aquella fe amb què Jesús vivia la seva docilitat a Déu Pare.

Nostre Senyor Jesucrist, com cantem durant l’Advent, és “el gran profeta que vindrà a renovar Jerusalem”. Ell ens donarà coratge per entendre, assimilar i transmetre la fe en el Pare misericordiós. Preguem-li, per què no, com els joves de fa seixanta anys:  “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. 

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 de juny de 2021)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: l’Església, des d’Orient fins a Occident, s’omple avui de joia en la solemnitat dels dos grans apòstols, sant Pere i Sant Pau. Dos grans llumeners de la fe; dos grans fonaments del Poble cristià. El seu testimoniatge i la seva intercessió travessa els segles, i de generació en generació va suscitant una vitalitat nova en la vida dels cristians.

El seu testimoniatge que ens fa anar a les arrels de la nostra fe. És un testimoniatge que se centra en la resposta de Pere que acabem d’escoltar: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. Davant Jesús de Natzaret, Simó Pere afirma en nom de tots els deixebles, que aquell home d’origen humil que té al davant és el Messies esperat pel poble d’Israel, el rei salvador, el servent pacient, el qui ha rebut la unció santa de l’Esperit, el Fill de Déu, que ve a salvar i a donar el veritable sentit de l’existència humana. És una afirmació de fe; perquè Pere va molt més enllà del que capten els seus sentits. Per això, Jesús li pot dir: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Perquè la fe en Jesús com a Messies, no és fruit només d’un raonament humà ni d’un mer sentiment passatger, sinó un do de Déu, per al qual cal estar disponible amb un cor obert i humil.

El testimoniatge de fe sobre Jesús que sant Pau dóna a les seves cartes és, com no podia ser altrament, el mateix que el de sant Pere, només que expressat en llengua grega. Pau no es cansa de dir que Jesús és el Crist. I “Crist” és, com ja sabeu, la traducció grega de la paraula hebrea “Messies”, que vol dir “Ungit”. La fe, doncs, de Pere i de Pau és la mateixa. El nucli fonamental és Jesucrist, en la seva filiació divina i en la seva condició de servent pacient de la humanitat, de salvador únic, d’ungit per l’Esperit, de revelador de l’amor del Pare. I també sant Pau, deixa clar, que la seva fe no és cosa humana, és do de Déu: l’evangeli que us vaig anunciar –diu– no ve dels homes […], Déu em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés (Ga 1, 11.15).

Tant Pere com Pau, posaren tota la seva vida en funció d’aquest anunci de l’Evangeli, de la Bona Notícia, de què Jesús és el Messies, el Crist, l’únic que allibera i salva en plenitud. I no es feren enrere davant les dificultats i les persecucions perquè la seva certesa els venia d’una experiència viscuda. Les dues lectures que hem escoltat, n’eren una mostra. A la primera, hem trobat Pere a la presó per causa de Jesús, el Crist. I a la segona, hem sentit com sant Pau, cap al final de la seva existència, feia esment de tot el que havia hagut de lluitar en el noble combat de la fe, un combat que li havia comportat persecucions i empresonaments.

La fe de l’Església, la nostra fe, doncs, es basa en el testimoniatge de sant Pere i sant Pau que, a l’uníson amb els altres apòstols ens parla de la realitat profunda de Jesucrist. Avui hem de renovar aquesta fe en ell el Messies, el Fill de Déu. És el Pare qui posa aquesta afirmació en el nostre cor i en els nostres llavis. I és l’Esperit qui ens mou a ser-ne testimonis coratjosos per mostrar que Jesucrist ens omple d’alegria i d’esperança, fins davant les incomprensions o les persecucions de qualsevol mena. Però, per poder rebre aquesta revelació de Jesucrist per part del Pare, cal fer silenci interior i deixar que vagi amarant tota la nostra manera de ser i de fer. Només una vivència íntima del Misteri de Jesucrist ens pot sostenir en mig del nostre món.

La professió de fe de l’apòstol sant Pere, li suposà una missió especial en l’Església. Ho hem sentit a l’evangeli; Jesús li digué: tu ets Pere. Sobre aquesta pedra –que aquest és el significat de la paraula Pere– jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la mort no li podran resistir. Sobre la fe i el ministeri de Pere, sostingut per la inspiració del Pare, es fonamenta la fe del poble cristià. Malgrat la feblesa humana, malgrat els defectes personals, sant Pere, en comunió amb els altres apòstols, farà visible la pedra angular invisible sobre la qual es fonamenta radicalment l’Església, aquella pedra que és Jesucrist mateix.

La fidelitat de sant Pere i sant Pau a confessar la fe en Crist els va portar a la mort. L’Església en commemora conjuntament el martiri en aquest dia, 29 de juny, joiosa per la victòria pasqual dels dos grans apòstols. Per això, la litúrgia ens invita avui a girar (cf. Himes de laudes y de vespres) la mirada cap a la ciutat de Roma, on tots dos varen vessar la sang. I no sols cap a la ciutat, sinó sobretot cap a la comunitat cristiana que hi viu; aquella comunitat (o Església local) que juntament amb el seu bisbe, el Papa, és cridada a presidir en la caritat totes les altres comunitats cristianes d’arreu del món. El bisbe de Roma ha rebut la missió difícil de ser hereu del carisma apostòlic tant de Pere com de Pau. I així com l’Església naixent pregava Déu per Pere sense parar, quan era a la presó –tal com hem sentit a la primera lectura– també nosaltres hem de portar en la pregària aquell que és el successor del servei apostòlic dels dos grans testimonis que celebrem avui. El Papa Francesc demana molt sovint que preguem per ell, però diumenge passat va demanar que ho féssim amb una insistència especial en la solemnitat d’avui.

A més, hem d’intensificar la nostra comunió eclesial, viscuda en la lleialtat i, alhora, en la llibertat dels fills de Déu. L’hem de viure en el si de l’Església catòlica on hi ha gèrmens forts de divisió. I l’hem de viure oberts, també, a tots aquells germans i germanes en la fe, que des de tradicions eclesials diverses i sense estar encara en plena comunió amb la seu de Pere i Pau, reconeixen que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. És a través de l’estimació, de la recerca sincera i humil de la veritat, i de l’acolliment de la diversitat que podrem arribar a superar les divisions que fan menys creïble el testimoniatge cristià. Sant Pere i sant Pau van compartir la mateixa fe, el mateix amor pel Crist i per l’Església, però des de la diversitat de maneres de ser, des d’expressions i sensibilitats diverses i en contextos diferents; fins en algun moment amb una certa tensió dialèctica. Però els va ser comuna l’adhesió al Crist, la fidelitat introntollable a l’Evangeli, l’amor fratern i el treball per la unitat de l’Església.

Deixem que aquests dos grans Apòstols que avui commemorem ens estimulin a viure amb entusiasme la nostra fe en Jesucrist i a fer obra d’Evangeli al nostre entorn. L’eucaristia del Senyor que ens han transmès els apòstols i que ara celebrem, ens en dóna la gràcia i la força.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Diumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de juny de 2021)

Saviesa 1:13-15; 2:23-24  /  2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5,21-43

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca, ens presenta dues situacions de mort. La primera fa referència a una dona que tenies pèrdues de sang. La seva situació era dramàtica, ja que amb les hemorràgies no sols se li escapava la “vida”, sinó que a més aquesta malaltia era causa d’impuresa i per tant quedava exclosa del poble com si fos morta de debò. La segona situació de mort és la d’una noia jove, la filla de Jaire, un dels caps de la sinagoga.

Davant el misteri de la mort, els homes de tots els temps, o bé amaguem el cap o bé fem servir expressions i actituds que denoten la basarda i la por que ens fa parlar-ne. L’èxit fàcil, les aparences, el triomf, el desig d’una eterna joventut, …, són cortines de fum que dissimulen la certesa que hem de morir. El relat d’avui, en canvi, ens ajuda a saber quines són les actituds de Jesús davant la malaltia i la mort i, com a contrapunt, ens ajuda a nosaltres a no amagar el cap sota l’ala ni a caure en respostes fàcils a un misteri que no té res de fàcil, ja que la dificultat més gran que tenim per parlar de la mort és que molt sovint no sabem com parlar de la vida.

Jesús davant la crua realitat de la malaltia i la mort, no parla, en el sentit de fer cap discurs de caire moral ni teològic, sinó que Jesús actua. És a dir, Ell que ho podia fer, cura i ressuscita. La salut o la vida recuperades, retornen l’home a la situació original volguda per Déu, que és sempre que l’home visqui, tal i com ens ha recordat el Llibre de la Saviesa que hem proclamant a la primera lectura: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort”.

Nosaltres no tenim el poder de fer miracles com Jesús, però això no ens eximeix de mirar de concretar aquesta lliçó evangèlica d’avui en les nostres vides. 

Seguint l’exemple de Jesús no es tracta tant de parlar com d’actuar, ja que davant el sofriment i la mort l’excés de paraules esdevé superficialitat i banalitat. I actuar, com? Fent l’intent de comunicar vida als qui més la necessiten, és a dir, fent gestos, creant en el nostre interior actituds que engendrin vida. I això es concreta en coses tan senzilles, però tan difícils a vegades, com fer companyia, ser-hi per si em necessiten, atenent amb estimació, ajudant en tot el que necessiten els qui passen per una malaltia o viuen la mort d’un ésser estimat, … i un llarg etcètera que cadascú pot completar. Es el que molts han fet en aquest temps de pandèmia que encara vivim i que molts continuen fent davant el sofriment d’altres pandèmies com son la fam, la misèria, la immigració forçada,… És aquesta manera d’actuar la que ens ajuda a superar la dificultat de parlar sobre la vida i el seu sentit, ja que Jesús va estimar tant la vida que la va donar per a tots, sense excepció. Per això, ell és el Vivent.

Certament el que acabo de dir no és conseqüència del poder d’obrar miracles que no tenim, però si que és conseqüència del poder d’estimar, ja que sense ell no serveix per a res fer miracles, com ens ha recordat també l’autor del Llibre de la Saviesa quan ens deia: el reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. 

No sé si fent-se ressò d’aquest fragment, el P. Miquel Estradé escrivia: “tota vida és marcada per un començament i un acabament, dos dies més densos que tots els altres, dos dies paral·lels en el fet que el naixement és emmarcat per tota una vida al davant i un amor al darrere, mentre que la mort té tota una vida darrere i un amor infinit al davant”, l’amor per tant és la clau que ens permet acostar-nos a la realitat definitiva del misteri de la vida i del misteri de la mort.

Déu és font d’amor, creador de vida i està al costat dels qui pateixen. Aquesta fe que nosaltres hem rebut de Jesucrist, és el que renovem i celebrem ara en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Diumenge XII de durant l’any (20 de juny de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (20 de juny de 2021)

Ezequiel Job 38:1.8-11 / 2 Corintis 5:14-17 / Marc 4:35-41

 

L’evangeli d’aquest diumenge ens ensenya avui com Jesús és a prop i ens ajuda en els moments difícils. Hem sentit com Jesús i els deixebles navegaben damunt d’una barca en el llac de Genesaret. Jesús s’havia adormit. Mentrestant, però, va caure un temporal tan fort que les onades entraven dins la barca i la barca s’omplia d’aigua. Es trobaven al mig del llac i lluny de les dues riberes. I s’anava fent fosc.

Amb aquest mal temps, els deixebles no podien orientar-se. Si aguéssin pogut veure les estrelles, potser s’haurien pogut orientar. Però la tempesta era tant violenta que les onades colpejaven la barca i la situació era greu perquè la barca podía enfonsar-se d’un moment a l’altre. Els deixebles necessitaven ajut. Jesús dormia i van decidir despertar-lo. Jesús els va preguntar per què tenien por, i els encoratjava a mantenir-se serens. Però, al mateix temps, Jesús va reptar el vent i es va crear-se una gran bonança.

L’evangeli ens mostra avui com Jesús és a prop dels qui el segueixen i els ajuda en els moments difícils. Però ens cal tenir fe i dir-li quin és el nostre problema o el nostre dolor. Jesús no se’n desentén de cap manera. Quan ens trobem amb dificultats, ell ens encoratja a viure amb aguant i fermesa. Si nosaltres tenim fe en Jesús, Ell està i estarà sempre al costat nostre. Si en som conscients, podrem aguantar amb més fermesa els moments difícils i mantenir-nos amb més serenitat, tal com l’evangeli ens proposa.

Cada persona, tots nosaltres, un moment o altre, ens trobem amb moments durs i difícils, en moments concrets de la nostra vida, i, per molt greus que siguin els perills, si tenim confiança en Déu, podem fer front a la realitat amb fe i amb coratge. En qualsevol situació, d’una manera o d’una altre, per molt greus que siguin les dificultats que patim, la nostra fe en Jesucrist pot ajudar-nos molt. Tots els qui som aquí i els qui ens seguiu de lluny estant, tenim a prop Jesucrist que ens fa costat. Molt sovint no pensem en Ell. Per això, en moments difícils, mirem de mantenir una fe coratjosa, comptant amb Jesús i amb la seva Mare, que ens ajudaran a continuar el nostre camí amb més fermesa i serenitat.

Jesús ens ofereix sovint de renovar la nostra fe, una fe que enriqueix la nostra vida. Sabem prou bé que la nostra vida, de vegades, passa dificultats i no sempre ens en sortim fàcilment. Recordem llavors el que ens diu Jesús: «Per què teniu por? Encara no teniu fe». D’aquesta manera ens obre els ulls per tal que seguim la realitat que ens toca de viure confiant en Déu, amb un cor que pot ser més valent, si tenim en compte que Jesucrist està al costat nostre i de cada persona, i ens ajuda a fer front, amb serenor i coratge, a les dificultats més diverses. Una fe que hem rebut, i em acollit, seria molt bo, també, que la  mirem de compartir.

Com a cristians tenim, doncs, l’ajuda de la nostra fe. I quan ens trobem amb contratemps, podem fer com ho feien avui els deixebles de Jesús quan li deien: «Mestre, no us fa res que ens perdem?» la nostra fe pot arribar a ser prou forta com per sentir-nos acompanyats en qualsevol moment difícil de la nostra vida. Hi ha un proverbi que diu: si vols fugir dels teus problemes seguiràs una carrera que no guanyaràs mai. Nosaltres podem traduir-ho dient: si no segueixes la teva fe, seguiràs una carrera que et costarà molt de superar.

Recordem el que va haver d’afrontar la Mare de Jesús: moments molt dolorosos per una Mare. Però res no la va fer caure. Va patir durament, però es va mantenir amb un aguant constant i amb un cor obert a Déu durant tota la seva vida. Com ella, d’una certa manera, en situacions de tota mena, malgrat els vents contraris, serà bo que cada persona pugui valorar i agrair el que ella, la Mare de Déu, és per a nosaltres. En una situació difícil, ens cal treballar amb coratge per mantenir-nos amb pau i sortir-nos-en bé.

Gràcies a Jesús i gràcies també a la seva Mare, que a Montserrat venerem de tot cor, pot ser molt be que, en la vida de cadascuna i de cadascú de nosaltres, tot, amb sorpresa, es torni tranquil. Així ho desitgem: que així sigui.

 

Abadia de MontserratDiumenge XII de durant l’any (20 de juny de 2021)

Diumenge XI de durant l’any (13 de juny de 2021)

Homilia del G. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (13 de juny de 2021)

Ezequiel 17:22-24 / 2 Corintis 5:6-10 / Marc 4:26-34

 

Benvolguts germans i germanes:

Confiança i esperança. Aquestes són les paraules que m’han suscitat les lectures que hem sentit avui: confiança i esperança.

Esperança en un món millor. Un món semblant a un cedre magnífic que creix d’un esqueix menut per la força que li dóna el Senyor, com ens acaba de dir el profeta Zacaries. Un món en el qual vivim com emigrants lluny dels nostres i potser amb una fe tremolosa i plena de pors, però destinats a intentar canviar el món ja ara, per aplegar a tots els homes i dones en un món millor (el Regne de Déu) com hem sentit en la segona lectura, tot i tenir també la mirada posada en el món futur on gaudirem de l’Amor de Déu. Aquesta és la nostra esperança, poder canviar el món ara, no pels nostres mèrits, no perquès siguem els millors, sinó perquè confiem en el Déu: en el Pare, en el Fill i en l’Esperit Sant. 

Germans i germanes. No m’agrada el món en que vivim. No m’agrada la violència, la fam, la pobresa, l’individualisme, les addiccions, el dolor de tants innocents, la indiferència dels rics i dels poderosos (els gossos muts com els anomenava sant Antoni de Pàdua, el meu patró)… Em dol el món actual: ho vull canviar i vull instaurar el Regne de Déu: ara. 

Germans i germanes, voleu ajudarme a canviar el món? Doncs podem fer el  deia el papa Sant Gregori fa gairebé mil cinc-cents anys: “quan formulem bons desitjos, plantem la llavor al terra; quan comencem a obrar bé, som un bri d’herba; quan creixem, arribem a ser espigues i quan ja estem ferms en el bon obrar amb perfecció, l’espiga es plena de gra madur” (Sant Gregori, Homilies sobre la profecia d’Ezequiel, llibre 2,3,5). I sí, malgrat tot això, som conscients de la nostra poca cosa, de les nostres fragilitats i incoherències, de les nostres pors… 

Però, germans i germanes, som cristians i podem tenir confiança en Déu-Bondat que ens estima: “què direm, doncs, davant d’això? si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8:31). El mal no té la darrera paraula, perquè gràcies a la passió, mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, el mal ha estat vençut. Perquè creiem que la bondat i l’amor de Déu ens acompanyen tota la vida (cf. Salm 22). 

Però Déu (que ens estima), Déu (que ens ha fet fills seus), respecta moltíssim la nostra llibertat, però espera que nosaltres col·laborem en intentar canviar el món i la instauració del seu Regne. Déu no vol imposar el bé sense comptar amb nosaltres: amb tu, amb tu, amb tu… i amb mi. Déu desitja que hi participem en la instauració del seu Regne. 

Per això, no importen les xacres de l’edat  o de la malaltia, no importen les nostres fragilitats o les nostres pors. Tots, independentment de la nostra edat (siguem vells o joves inexperts) o de la nostra condició (amb més coneixements o menys, amb més habilitats o menys), tots podem pregar. I la pregària és molt poderosa: perquè tot el que demanem al Pare en nom de Jesús ens ho concedirà (cf. Joan 14:13). Aquesta pot ser la nostra principal manera de canviar el món, de moure els cors de les persones, perquè “per la pregària, tot batejat treballa per la Vinguda del Regne” (CEC n. 2632). Després, cadascú segons les seves possibilitats, intentarem posar també el nostre cap i les nostres mans, la nostra intel·ligència i el nostre obrar per aconseguir canviar el món. 

Això sí: conscients de que sense Déu no pot res la nostra feblesa (Col·lecta del diumenge XI B), conscients de qui fa créixer la llavor és el Senyor, confiats en el nostre Pare Déu. Com deia Juliana de Norwich, mística anglesa de començaments del segle XIV: 

Déu mira amb compassió i no amb blasme el dolor de l’ànima. No fem res més que pecar. Som protegits en el consol i el temor, perquè vol que ens girem vers ell i ens adherim promptament al seu amor, veient que és el nostre remei. Així ens cal estimar en el desig i en la joia. Tot allò que és contrari a aquesta actitud no ve pas de Déu sinó de l’enemic” (Juliana de Norwich. Llibre de les Revelacions de l’Amor Diví. Introducció al capítol 82).

Nosaltres podem anunciar l’evangeli, és a dir, alegres de comunicar una bona nova (que això significa Evangeli). Una petita aportació de la nostra part, i Déu farà sortir la resta: farà créixer la planta, convertirà aquella llavor i aquell esqueix en un arbre. Esperançats perquè sabem que podem canviar el món i perquè ens espera un món millor. Confiats perquè som fills de Déu. 

Germans i germanes. Podem estar segurs de la nostra fe i de la nostra esperança no son inútils: preguem per la vinguda del Regne i anunciem-lo als altres homes i dones perquè participin també d’aquesta bona nova. Que col·laborin amb nosaltres a instaurar ara el Regne de Déu, segurs i confiats de que Déu, Bondat infinita, és al nostre costat perquè ens estima. Intentem estimar-lo a Ell i als germans, i després de morts i ressuscitats, aconseguirem de gaudir de la vida eterna en Déu. 

Confiança i esperança. Aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra esperança. Aquest és el nostre amor, per Déu i pels germans. Perquè: “tot acabarà bé; totes les coses, siguin quines siguin, acabaran bé” (Juliana de Norwich, Op. cit. cap. 27).

Abadia de MontserratDiumenge XI de durant l’any (13 de juny de 2021)

El Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de juny de 2021)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

 

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya” (cf. Ps 80, 17; Mc 16, 25). Una flor del blat convertida per l’Esperit Sant en el cos de Crist i un fruit de la vinya convertit també per l’Esperit Sant en la sang de Crist. Avui, germans i germanes estimats, agraïm aquest do que Jesús, el Senyor, ens va deixar a l’últim sopar. El cos i la sang són la totalitat de la seva persona. I, tal com ens deia l’evangeli, el Senyor els fa oferir per la salvació de tota la humanitat. Són un do d’amor incommensurable. Un do sagramental fet en la cena d’abans de la passió i consumat després dalt la creu, quan el Senyor s’oferí ell mateix a Déu , per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara, tal com diu la carta als cristians hebreus que hem llegit. D’aquesta manera ens purificà de les obres que porten a la mort, inaugurà una nova aliança, ens concedí de poder donar culte al Déu viu fent el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, i ens oferí l’herència eterna per entrar al lloc sant del cel on Déu habita. En la solemnitat d’avui som invitats a agrair aquest do de vida i de salvació, a acollir-lo i a adorar-lo.

Som invitats a agrair-lo, el do de l’Eucaristia. Perquè ens dóna vida cada vegada que fem el memorial del Senyor i fa que Jesucrist ressuscitat continuï present enmig nostre en el sagrament eucarístic. Amb una presència no pas estàtica, sinó dinàmica que comunica el seu amor, que ens atorga dons espirituals, que ens invita a tornar amor per amor, que és penyora de la vida eterna que esperem. Per això la seqüència tradicional d’aquesta solemnitat, escrita per sant Tomàs d’Aquino, invita a lloar el Salvador, aquell que ens guia i ens pastura, cantant-li himnes i càntics; fent que “la lloança sigui plena i sonora”, que ·sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors”. Lloem avui, doncs, amb un agraïment sincer, Jesucrist que es dóna ell mateix en l’Eucaristia.

Som invitats, també, a acollir el do eucarístic en la nostra vida. Perquè ens vagi transformant, o, com diu la litúrgia d’avui, perquè aquest sagrament venerable ens alimenti espiritualment, ens santifiqui (cf. prefaci II) i ens faci créixer en la filiació divina i en la identificació amb Jesucrist, vivint segons el seu Evangeli. A més, el sagrament eucarístic crea uns vincles entre els uns i els altres perquè, participant del mateix pa i del mateix calze, el Senyor ens uneix pel seu Esperit Sant i fa de nosaltres el cos espiritual del Crist. Per això diem que l’Eucaristia és sagrament d’unitat. Acollir, per tant, el do eucarístic comporta també i necessàriament estar obert als altres, gastar la nostra vida a favor d’ells tal com va fer Jesús donant-se a l’Eucaristia i a la creu a favor de tots. No podem acollir el cos i la sang eucarístics de Crist sense acollir el cos, la persona, dels altres, particularment dels que prop nostre passen algun tipus de necessitat material o espiritual., perquè també són sagrament, presència, d’ell. Celebrar el Corpus és, doncs, obrir-se a la solidaritat, estimar i comprometre’s a favor dels altres. Per això avui és “el dia de la caritat”; us invitem, doncs, a participar a la col·lecta que es farà al final d’aquesta celebració per contribuir a l’obra que fa càritas en bé de tanta gent necessitada.

I, encara, avui som invitats a adorar el sagrament eucarístic que és el sagrament per excel·lència. L’adoració potser és la característica més típica i més popular de la solemnitat de Corpus. En aquesta gran diada, contemplem meravellats la donació total de Jesucrist i adorem la seva presència divina que és portadora de salvació i que ens uneix al Pare i a l’Esperit Sant. I l’adoració es pot transformar en col·loqui íntim, en silenci meravellat considerant com el Déu transcendent, el tot-altre, esdevé màximament proper en la humilitat del pa i del vi, per posar-se al nostre nivell, per entrar dins nostre, transformar-nos a imatge seva i fer-nos participar de la seva vida divina. Conscients d‘això, la litúrgia ens invita a fer brollar del nostre interior “un càntic nou”. En la tradició d’Israel, amb motiu d’una nova intervenció salvadora de Déu o d’una nova experiència espiritual, es composava un càntic nou: a la novetat del que Déu havia fet calia correspondre-hi amb la novetat de la lloança i no pas repetint unes paraules ja conegudes (cf. Ps 95, 1; 97, 1). També el cristianisme va seguir aquesta tradició. La novetat de l’obra salvadora de Jesucrist, la gran gesta de la seva passió, mort i resurrecció que ens és comunicada en el memorial eucarístic, demanen un càntic nou dels llavis i del cor. Ho trobem en el llibre de l’Apocalipsi amb els vint-i-quatre ancians prosternats davant l’Anyell, és a dir, davant Jesucrist mort i ressuscitat, i cantant un càntic nou. L’adoren perquè ha comprat per a Déu amb la seva sang, gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’ha fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu. I diuen eternament: Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, honor, glòria i lloança (Ap 5, 8-9.12). I nosaltres unim les nostres veus a les d’ells proclamant la glòria del Senyor tres vegades sant que ha donat la vida a la creu i ens ha deixat l’Eucaristia.

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya”; agraïm-ho, acollim el do, adorem la presència

 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Dijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juny de 2021)

Tobit 6:10-11;7:1.9-17; 8:4-9a / Marc 12:28b-34

 

Estimats germans i germanes:

El relat antic i literàriament ben treballat de la primera lectura, pres del llibre de Tobit, té un missatge ben actual. El té el fragment que n’hem llegit i el té encara més tot el conjunt del llibre, del qual aquesta setmana llegim les parts principals.

Avui hem escoltat la trobada de Tobies amb Sara, la que serà la seva esposa, i la pregària confiada de tots dos perquè Sara fos alliberada del seu infortuni. El text bíblic ens vol donar un missatge clar expressat a través d’un relat. És un missatge centrat en quatre grans temes. Primer, que Déu escolta sempre la pregària feta amb sinceritat de cor. En segon lloc, que Déu és provident i actua a favor de les persones a través de les mediacions humanes i dels fets de la història, encara que de vegades semblin incomprensibles o contradictoris als nostres ulls; Déu ens porta sempre per camins de salvació per bé que no excloguin el sofriment ni la incomprensió dels altres; però, si li fem confiança i ens deixem guiar per la seva mà amorosa, aquests camins sempre acaben en un desenllaç feliç. Tot això que els fidels de la Primera Aliança, com ara l’autor mateix del llibre de Tobit, només intuïen, queda ben palès en Jesucrist i el seu misteri pasqual. Hi ha també un tercer missatge en el llibre de Tobit: qui vol ser fidel a Déu i correspondre a la seva aliança, ha de posar-se al servei dels altres atenent-los en les seves mancances i oferint-los almoina, treballant per la justícia i tractant-los amb tota humanitat fins i tot després de la mort. I encara hi trobem un quart missatge en el llibre de Tobit: la joia i la força que dóna als esposos el fet que el seu amor es visqui compartint la fe i la pregària, i la importància que procurin transmetre aquesta herència espiritual a la pròpia família.

Aquest missatge, els cristians l’hem de fer vida en el nostre context de conseqüències de la pandèmia, a nivell de salut, del dolor per les defuncions, de preocupació per tantes situacions econòmiques i laborals de precarietat, d’inquietud davant les dificultats de tants joves per trobar una sortida engrescadora en la seva vida. I, a més, hem de testimoniar amb obres i de paraula que també enmig de les dificultats cal mantenir viva l’esperança en les promeses de Déu.

A l’evangeli que se’ns ha proclamat, hem trobat un diàleg de Jesús amb un mestre de la Llei. Com que és força conegut, podria ser que se’ns n’escapés el contingut fonamental, perquè tracta d’allò que és més bàsic en la vida d’un cristià.

La pregunta d’aquell home sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que el decàleg no contenia els únics manaments. Eren 613 els preceptes que calia observar en el judaisme, per bé que evidentment no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta, feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35). El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. I Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal creure en Déu, en el Déu únic que s’ha revelat a Israel. Però no n’hi ha prou amb tenir fe. Cal sobretot estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol. Sinó amb tota la intensitat del nostre jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Escoltar aquest fragment evangèlic és una crida per veure com creiem –sense fabricar-nos ídols- i sobretot per veure com estimem Déu. I per intentar estimar-lo amb més plenitud.

Després, Jesús diu a aquell mestre de la Llei que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen (1Jo 4, 20). També això ens és una crida a veure si estimem autènticament Déu a través de l’amor als altres, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny.

El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, va lloar les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, va lloar aquell home. És l’únic passatge dels evangelis en el qual Jesús elogia un mestre de la Llei. I li digué: no ets lluny del Regne de Déu. Aquestes paraules ens poden suscitar una pregunta: què havia de fer per apropar-se més i arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe d’Israel. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home.

Nosaltres creiem en Jesús, per això som aquí, però ens hem de fer la pregunta sobre com estimem Déu i com estimem els altres, tothom.

Avui ens trobem a Montserrat un grup de responsables de comunitats religioses masculines de Catalunya, per reflexionar sobre alguns aspectes de la vida consagrada a casa nostra. Les lectures que hem escoltat ens indiquen quina ha de ser la base ferma de la nostra vida. Però, a més, en el moment actual ens ajuda el missatge que el Papa, el 17 de maig passat, amb motiu de la 50ena. Setmana de la Vida Religiosa organitzada per l’Institut Teològic de la Vida Consagrada de Madrid, adreçava a les comunitats, en el qual deia que “la vida consagrada es comprèn consagrant-se cada dia. Es comprèn en el diàleg amb la realitat. Quan la vida consagrada perd aquesta dimensió de diàleg amb la realitat i de reflexió sobre el que succeeix, comença a fer-se estèril”. I, encara, “mantenir viu el carisma fundacional és mantenir-lo en camí i en creixement, en diàleg amb el que l’Esperit ens va dient en la història del temps, en els llocs, en les diverses èpoques, en diverses situacions”. Mantenir viu el carisma “suposa discerniment i suposa oració”. I acabava dient: “posin-se ‘a tret’ de l’Esperit Sant” (cf. Horeb, 22 maig 2021, p. 12).

Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres segons aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

 

Abadia de MontserratDijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Missa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 de maig de 2021)

Job 19:1.23-27 / Romans 5:5-11 / Lluc 12:35-40

 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu, cantava el salmista. Això, germans i germanes estimats, aplicat al qui vetlla amb fe, tal com ens deia de fer l’evangeli, pren una dimensió nova,. Perquè, encara que l’espera sigui llarga i es faci fosc o arribi la nit, el qui espera d’aquesta manera sap que el Senyor vindrà, que no fallarà. Perquè, en les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltat, es tracta d’esperar el retorn del Senyor. D’esperar-lo d’una manera activa, preparant la seva arribada i disposant-t’ho tot per al seu adveniment. Disposant-t’ho tot, que vol dir obrir-li el cor, renovar la fe en ell com a salvador, i, al final de la vida, deixar-se guiar per ell pels camins eterns i inèdits del més enllà de la mort.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Des de la perspectiva del Nou Testament, podríem aplicar aquesta expressió barrancs tenebrosos del salm, a la mort. Ni en aquest moment no el creient no ha de tenir por de res perquè sap que Déu és a prop seu i que el portarà cap als prats deliciosos i els rierols d’aigua del nou paradís on Déu conviurà amb la humanitat alliberada del dol i de la mort (cf. Ap 21, 3-4; 22, 1.5). El creient que com el salmista no té por de res ni que hagi de passar pels barrancs tenebrosos de la mort, sap per la fe –com el Job de la primera lectura- que Déu, que és el seu defensor viu, que en el judici sobre la seva vida, li farà costat i testificarà a favor d’ell.

I això, no pas perquè la vida humana sigui irreprensible, sinó perquè, tal deia sant Pau, a la segona lectura, Déu ens ha fet justos per la sang de Jesucrist. Ell morí per nosaltres quan encara érem pecadors i ens alliberà de la pena, deixant-nos amb això una prova de l’amor que ens té.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Aquesta ha estat, també, la vivència del nostre P. Anselm que, des que arribà a la fe, sempre ha cregut que Déu no abandonava mai. Ho ha cregut sobre tot els dos últims anys que per problemes respiratoris havia d’anar connectat a un aparell que li subministrava oxigen dia i nit i el feia residir a la infermeria. Li costà d’acceptar-ho, però després amb serenor, amb esperit de fe i amb confiança, anà admetent aquestes limitacions i les seves conseqüències, per bé que alguna vegada li suposava un lluita interior i li afectaves la seva afabilitat natural. Mirava de viure la seva malaltia amb fe i com una ocasió de unir-se als sofriments de Jesucrist. Aquestes actituds eren fruit de tot un treball espiritual d’anys.

Havia nascut a Barcelona el 28 de juliol del 1942. Va fer els estudis primaris en una acadèmia i el batxillerat al Col·legi La Immaculada dels GG. Maristes. Després cursà el professorat mercantil en una altra acadèmia de Barcelona mateix. La seva vida professional es desenvolupà sempre en l’àmbit de la comptabilitat i de la supervisió administrativa.

Visqué l’adolescència i la joventut al marge de la fe cristiana, pràcticament en la increença, fins que als 46 anys es va convertir, en descobrir la persona de Jesucrist i l’amor que Déu li tenia. Des d’aleshores va posar tota la seva existència al servei del Senyor. I per tal d’aprofundir la seva fe a nivell intel·lectual, féu el batxillerat en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, avui integrada a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Es vinculà, també, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, fins que ingressà en el nostre monestir el setembre del 1995, perquè en aquest procés de creixement en la fe, va anar descobrint la vida monàstica.

Quan entrà a Montserrat tenia 53 anys. Professà el 1997; i aquí amplià els estudis filosòfics i teològics. Féu la professió solemne l’any 2000 i el 2013 rebé l’ordenació presbiteral. Ja pràcticament des dels inicis de la seva estada al monestir, treballà en tasques vinculades a l’administració. I des del 1998 portant la caixa de la comunitat i servint els monjos facilitant-los gestions, i procurant-los diners per les despeses, productes de neteja i d’escriptori, etc. En això, ha estat un servent fidel i prudent (cf. Mt 24, 45) posat en un dels serveis comunitaris més delicats i que impliquen més relació amb els monjos. Era complidor, fidel, metòdic, servicial, una mica exigent per evitar descontrols, ell es treballava per ser pacient i servicial.

Ha estat un monjo d’una vida espiritual intensa, per bé amb alguns moments de foscor. Ell mateix reconeixia que de vagades es barallava amb Déu, però després, deixant-lo guanyar, trobava la pau. Des del dia que va entrar, mai no ha tingut cap dubte del seu camí monàstic a Montserrat, creia fermament que era el que Déu li demanava. I que Santa Maria el sostenia i l’ajudava. Fidel fins que ha pogut a l’Ofici diví i a la lectura orant de la

Paraula de Déu, devot de la Mare de Déu i fidel al rés del rosari cada dia; durant una colla d’anys el dirigia a la basílica. Donava temps personal a la pregària i, no sense lluita interior de vegades, cercava de ser obedient al voler de Déu sobre d’ell, es preocupava per les vocacions a nivell d’Església i de la comunitat. Estava molt interessat, en els seus diàlegs amb altres persones, a mostrar que la fe cristiana és compatible amb la raó i que Jesucrist és capaç d’omplir de joia, de sentit i de compromís l’existència de qui creu en ell. Tot i haver estat acostumat a viure sol durant molts anys, es va integrar fàcilment a la vida de comunitat, ajudat pel seu tarannà pacífic, per la seva capacitat de diàleg i per la seva capacitat d’interiorització.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Feia temps que el P. Anselm, a causa de les xacres de salut provocades sobretot pels problemes respiratoris, em manifestava les ganes que tenia d’anar-se’n a la casa el Pare; no pas per evadir-se sinó per trobar-se amb el Déu que estimava profundament. No tenia por dels barrancs tenebrosos de la mort; la veia com una porta oberta a una realitat superior. Com si pressentís la proximitat del desenllaç final, el divendres abans de la Pentecosta em va demanar la Unció dels malalts perquè sentia que s’anava afeblint ràpidament. La va rebre, envoltat de la comunitat, amb devoció i amb joia. Al cap d’una setmana justa, divendres passat, va venir la crisi greu que l’ha portat al final de la seva cursa terrena.

Ara, els qui l’hem estimat ens disposem a oferir l’Eucaristia perquè el Senyor purifiqui el nostre P. Anselm dels seus mancaments i li satisfaci el desig de l’encontre amb Déu per sempre; ell, el Déu que és una fornal d’amor, que el va cridar cap a la vida eterna quan ja havia començat la solemnitat de la Santíssima Trinitat. D’altra banda, enterrarem les seves despulles mortals en el dia que l’Església celebra la Visitació de la Mare de Déu. Que Santa Maria, que ell ha estimat tant, li atorgui allò que el P. Anselm, juntament amb la comunitat, els escolans i els fidels, havia demanat cada dia: que Maria, Mare de misericòrdia, li mostri Jesucrist ara que ha acabat el seu camí per la vall d’aquest món entreteixit de joies, de treballs, de llàgrimes i d’esperances.

 

Abadia de MontserratMissa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (30 de maig de 2021)

Deuteronomi 4:32-34.39-40 / Romans 8:14-17 / Mateu 28:16-20

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Una antiga tradició ens conta que el gran sant Agustí caminava un dia per la platja tot intentant comprendre els misteris de la Santíssima Trinitat. Allí es trobà un nen petit que havia fet un forat a la sorra i amb una petxina hi anava abocant l’aigua del mar. Sant Agustí, sorprès, va preguntar al nen què estava fent. Aquest li va respondre que volia posar tota l’aigua del mar dins del forat que havia fet. Agustí li va dir que això era impossible. El noi li va rebatre que era encara més impossible entendre la Trinitat amb el nostre pobre enteniment. I va afegir que si arribem a comprendre Déu, ja no serà Déu.

El nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, en la seva immensa grandesa se’ns ha manifestat en el misteri. No podia ser d’altra manera: els nostres límits humans són incapaços de copsar la plenitud inefable de Déu. El nostre enteniment queda sobrepassat per tant gran misteri. La nostra vista queda encegada per la brillantor d’una llum tan esclatant. Les nostres oïdes no són aptes per percebre una música tan excelsa. Com Moisès en el desert només podem cobrir-nos el rostre amb un vel per intentar percebre el rastre que la Trinitat ha deixat en el món.

Però malgrat la nostra petitesa, tampoc no som capaços de deixar de contemplar, admirats, el misteri diví del Déu salvador. En aquest sentit, l’oració col·lecta d’avui ens dona tres claus per aproximar-nos al misteri trinitari: primer professar la fe veritable, després reconèixer la glòria de la Trinitat eterna i, finalment, adorar la seva unitat de poder i de majestat.

Professar la fe veritable. Només la fe ens obre l’accés al gran misteri del Déu Únic en Tres persones. No hi ha altra opció. La nostra raó pot donar-nos motius per pensar que Déu existeix però només la fe en la paraula de Jesucrist ens revela que el nostre Déu és trinitari. Cal creure i confiar en Déu. Aquest és l’únic camí que ens guia cap al nostre interior, vers la recerca de la imatge i semblança de Déu que portem impresa en els nostres cors. I només anant vers el nostre interior som capaços d’alçar-nos vers les altures vertiginoses on habiten el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Des del baptisme tots portem dins nostre l’empremta de la Trinitat.

El segon element de l’oració col·lecta és reconèixer la glòria de la Trinitat eterna. Aquesta és l’autèntica protagonista de la història de la salvació. Darrere de tots els esdeveniments salvífics, des de la creació fins a la resurrecció de Crist, és la Trinitat qui s’ha fet present i ha mostrat la seva immensa glòria. Darrere la història de la salvació hi batega constantment el cor de la Trinitat. Des del misteri, la Trinitat ens dóna la vida i guia la història vers l’encontre definitiu amb el nostre Salvador.

I finalment, ens cal adorar la seva unitat, ens deia l’oració col·lecta. L’adoració és la resposta del creient que es troba desbordat per tan gran misteri. Adorar la seva unitat és adorar la seva essència. I l’essència de Déu és l’amor. Només l’amor és digne de fe, de glòria i d’adoració. El nostre Déu és amor. La comunió de les tres persones divines és la font d’aquest amor. A través seu Déu ens uneix a ell i ens transforma a la imatge i semblança del Crist gloriós.

Germans i germanes, tal com pregava sant Agustí, també nosaltres podem adreçar-nos a Déu i dir-li: «Senyor i Déu meu, crec en vós, Pare, Fill i Esperit Sant (…). Quan arribem a la vostra presència s’acabaran totes aquestes coses de les quals ara parlem sense entendre-les, i vós ho sereu tot en tots, i llavors cantarem un càntic etern, lloant-vos units a vós» (De Trinitate, XV, XXVIII, 51). Amén.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)

Pregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

Pregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

 

Vídeo complet de la pregària dels misteris de glòria del Rosari per la fi de la pandèmia, resat el 22 de maig de 2021 a la Basílica de Montserrat i presidit pel P. Abat Josep M. Soler. Aquest Rosari es va resar en el marc de la cadena de pregàries dels 30 santuaris representatius de tot el món per pregar per la fi de la pandèmia i represa de les activitats socials i laborals, promoguda pel Sant Pare Francesc.
Abadia de MontserratPregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Missa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimats Sr. Bisbe Agustí, Srs. Arquebisbe Joan Enric i Bisbe Sergi; estimats germans i germanes en el Crist ressuscitat:

A la llum de la Paraula de Déu que ens ha estat proclamada, voldria proposar-vos que ens fixéssim en tres paraules: escollir, evangelitzar, cantar.

“Escollir”. Ho deia Jesús a l’evangeli: jo us he escollit del món. Per l’opció de fe que hem fet i pel baptisme que hem rebut, nosaltres hem escollit Jesús. L’hem posat al centre de la nostra vida i cada dia hem de procurar treballar per ser-li fidels, malgrat la nostra feblesa i les nostres defallences. Encara en la vetlla pasqual d’enguany hem pogut renovar aquesta adhesió a Jesucrist. Però l’evangeli no deia ben bé això. Deia que és Jesús qui ens ha escollit. Ell ha fet opció a favor nostre abans que nosaltres la féssim per ell. Ell ens ha escollit perquè ara visquem units a ell per la fe i per l’amor –per l’amistat, havia dit una mica abans del fragment que hem llegit (cf. Jo 15, 14)-, i perquè així després puguem participar de la seva salvació més enllà de la mort, en la vida per sempre. L’elecció de Jesús, si és viscuda des de l’amor i l’amistat, porta a fer el que ell ens mana, viure segons el seu Evangeli. És la manera de correspondre a l’amor que ell ens demostra. Però això té una contrapartida, segons el que hem sentit. Jesús deia: si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però com que no en sou, el món us odia, us persegueix perquè no admet la vostra manera de pensar i de viure. Els deixebles de Jesús, doncs, comparteixen dolorosament l’antagonisme del món envers Jesús. Fins al punt que aquesta animadversió constitueix un signe de la veritable pertinença a Jesús. En la nostra societat, a diferència del que passa en algunes parts del món, aquesta animadversió no pren formes de persecució violenta, sinó d’incomprensió, de burla, de crítica negativa, de malfiança, de marginació. Sovint ens hi podem trobar, fins i tot pel sol fet d’anar a missa, o de tenir-hi una participació visible com en el cas de fer d’animador del cant a la litúrgia. Això no ens ha de descoratjar, perquè indica que som autèntics deixebles de Jesucrist. Ell va ser perseguit i burlat; els apòstols, els màrtirs i tants homes i dones, joves i grans, que han viscut compromesament la fe, també. La Pasqua que celebrem aquests dies ens encoratja a no defallir, a continuar estimant i servint el Senyor, l’Església, els germans i germanes, creients o no. La Mare de Déu ens ajuda amb la seva intercessió.

La primera paraula en la qual volia proposar de fixar-nos era, doncs, “escollir” per experimentar la joia que ell ens hagi fet dels seus i per ser valents davant les incomprensions que això ens pot comportar. La segona paraula és “evangelitzar”. Ho deia la lectura dels Fets dels Apòstols: Pau i Timoteu foren cridats a evangelitzar. I concretament, en el fragment d’avui, a evangelitzar la Macedònia. És a dir, a portar el missatge cristià a Europa. I això ens omple de joia i d’acció de gràcies, perquè aquesta predicació constitueix els inicis de l’arrelament de l’Evangeli a les nostres terres europees. Tot aquell que ha estat escollit per Jesús ha de continuar aquesta missió d’anunciar l’Evangeli: Jo us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, deia el Senyor (Jo 15, 16). Aquesta missió comporta donar testimoniatge de Jesús i de la seva Paraula amb la vida i, per tant, amb les obres i les paraules, comporta invitar els altres a conèixer-lo i a deixar-lo entrar en la pròpia existència per una opció de fe, comporta anunciar que només ell pot omplir el cor humà en plenitud i presentar d’una manera coherent i atractiva el sentit de l’existència humana amb tots els seus alts i baixos, amb tots els moments de joia i de dolor, de servei abnegat per amor. Perquè només Jesucrist té paraules de vida eterna (cf. Jo 6, 68). La nostra fe en ell, per tant, no es pot quedar en una cosa personal, privada, o a nivell dels més íntims. Demana de ser anunciada, compartida, en la intimitat d’un diàleg personal com en el cas de Nicodem (cf. Jo 3, 1ss.) o cridada dalts dels terrats, com varen fer els apòstols des de la pentecosta (cf. Mt 10, 27; Ac 2, 14ss.), amb la traducció que això té als nostres dies de fer l’anunci també en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Escollits per Jesucrist i adherits a ell per la fe i per l’amor, hem de fer conèixer als altres aquest do que hem rebut i com ens és motiu de joia, d’esperança i de compromís per servir els altres.

La tercera paraula que volia proposar-vos és “cantar”. El salm responsorial ens invitava a fer-ho: doneu culte al Senyor amb cants de festa, deia. El cant festiu és expressió de joia i d’agraïment per les obres que Déu ha fet a favor nostre, des de la creació de l’univers, des que ens ha cridat a l’existència, fins a la salvació que ens atorga cada dia en Jesucrist.

Tot a causa del seu amor que ens ha escollit i ens ha fet poble seu, membres de l’Església. Els cants de festa dels cristians, a més de lloar i de donar gràcies a Déu, ens ajuden a viure personalment la fe i a anunciar-la, a evangelitzar.

Efectivament, la nostra lloança feta amb amor, a més d’expressar-li el nostre amor i el nostre agraïment, a nosaltres ens fa créixer com a creients i ens ajuda a comprendre, mentre som a la terra, el misteri de Déu revelat en Jesucrist. A més, ens fa tastar anticipadament la lloança del cel que trobarem al final del nostre pelegrinatge de fe a la terra. El nostre cant de lloança actual implica a més de la boca, el cor i les obres. Perquè, en el cant litúrgic o en el devocional, en darrer terme el que diuen els llavis i el so de la veu ha de provenir del cor, de l’amor. Cantar és propi dels qui estimen, deia ja sant Agustí (cf. Josep Ratzinger, citat per J-A. Piqué. Teologia e musica, Torino, 2013, p. 106). Dels qui estimen Déu i li volen correspondre amb una vida d’amor a ell i als altres.

Avui que donem gràcies a Déu pels 50 anys de treball musical i de servei a les comunitats cristianes que han fet, i fan, les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, ens alegra i ens encoratja pensar que amb això estem fent modestament realitat –segons les nostres possibilitats- el que el Papa Francesc diu a propòsit dels qui estan al servei del cant en la litúrgia: “el bon intèrpret –afirma- ha d’estar animat per la humilitat i per l’esperit de servei a la comunitat” cristiana que s’aplega per a les celebracions. A més, “ha de buscar sempre de formar-se i de transformar-se interiorment” per mitjà de la fe i de la pregària, “i tècnicament”, amb la formació musical i litúrgica “per poder oferir la bellesa de la música en l’àmbit litúrgic. Així es canta amb joia a Déu un himne de lloança i d’acció de gràcies” (cf. Discurs al Congrés Internacional de Música Sacra, Roma 9.11.2019).

Fem-nos, doncs, dòcils a l’Esperit Sant que és amor i que és a l’origen del cant, perquè ens atregui a l’amor per Crist i ens condueixi cap al Pare. Així, en l’Església peregrina, avançarem joiosament cap al terme de la pasqua eterna amb cants de festa i de lloança.

Abadia de MontserratMissa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (26 d’abril de 2021)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11;4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Sr. Arquebisbe, HH. Conselleres, Autoritats, germans i germanes, estimats tots en el Crist ressuscitat:

En la joia de la pasqua i guiats per la llum del Crist ressuscitat, hem escoltat aquest evangeli que ens presenta Santa Maria al peu de la creu de Jesús; una creu que més que portadora de mort és portadora de vida. Jesús, abans d’acabar de dur a terme tot el que el Pare li ha encomanat, es fixa en la seva Mare i en el deixeble que ell estimava més, que estava prop d’ella, i diu: Mare, aquí tens el teu fill. I tot seguit diu al deixeble: aquí tens la teva mare.

Com s’esdevé en tot l’evangeli segons sant Joan, també aquest episodi té diversos nivells de lectura i tots portadors de bones noves. Un primer nivell és el del sentit immediat, ple d’humanitat, de tendresa i d’amor filial. Jesús no vol que la seva mare es quedi sola i encarrega al deixeble que en tingui cura. Un segon nivell de lectura, parteix del fet que aquest deixeble més estimat de Jesús, personifica, representa, tots els seus deixebles, tots els que creuen en ell. A partir d’aquest fet, doncs, Maria és constituïda mare de tots els cristians, mare del cos eclesial de Crist, per això en el Concili Vaticà II el papa sant Pau VI, va proclamar la Mare de Jesús mare de l’Església. I encara podríem considerar un altre nivell de lectura i veure Maria com a imatge, personificació, de l’Església. Des d’aquesta perspectiva, se’ns diu que l’Església també és mare de tots els creients en Crist. Ho és perquè els engendra a la vida de fe en el baptisme, els nodreix amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia i, amb la sol·licitud, pastoral els ajuda a créixer en la vida cristiana.

En aquesta nit que vetllem Santa Maria, ens centrem en el que he anomenat segon nivell de lectura. En Maria com a mare de tots els deixebles de Jesucrist. Al peu de la creu, Santa Maria rep una nova vocació. A la de ser mare del Messies, el Fill de Déu fet home, Jesús li afegeix la maternitat espiritual sobre els qui creuen en ell. En el moment, doncs, que ella estava dreta al peu de la creu unint-se a l’ofrena que el seu fill feia al Pare, s’obre a una nova maternitat sobre la família dels qui volen escoltar i posar en pràctica la paraula de Déu (cf. Mt 12, 48-50). Aquestes paraules de Jesús dalt la creu són el fonament de la maternitat espiritual de Maria sobre cadascun de nosaltres, sobre l’Església que peregrina a Catalunya i sobre el conjunt de l’Església universal. I són el fonament del patronatge de la Mare de Déu sobre el nostre poble.

Remarquem una cosa. En aquest confiar a Maria el deixeble i el deixeble a Maria, hi ha una prelació. Primer encarrega a Maria que sigui mare del deixeble. Això vol dir que primer li hem estat donats a ella, fins al punt que si arribés el cas que el deixeble no la volgués acollir, ella continuaria amb la missió de ser mare i, per tant, de ser sol·lícita de cadascun dels qui Jesús li ha confiat. Ella no deixarà mai de ser mare, d’estimar, d’ajudar, d’intercedir. I això ens dóna una gran confiança, sobretot quan constatem la nostra negligència envers ella i encara més quan constatem les nostres defallences en l’adhesió a Jesucrist. El nostre camí de fe està unit a Maria, aquella que ha estat la primera a creure, a acollir la Paraula i a fer-la vida. Això ens és font d’esperança i de joia. I també de compromís a no defraudar aquell que ens ha confiat a la seva mare com a fills.

Per això hem de fer com el deixeble que Jesús més estimava quan li fa ser confiada Maria com a mare. La va acollir a casa seva, deia el text evangèlic. Però, a partir de l’original grec, això també té com a mínim un parell de nivells de lectura. El primer, ens indica que la va portar a viure amb ell, oferint-li no sols aixopluc, sinó tota la cura i tota l’estimació. Però, el text evangèlic, apunta també a un altre nivell: la va acollir en el més íntim d’ell mateix, en el seu interior, li va donar entrada en la seva vida. En aquest sentit, tenir Maria per mare vol dir confiar-li el nostre camí de fe, les nostres necessitats i inquietuds. I tenir-la per patrona vol dir confiar-li la situació actual del nostre País i alhora treballar a favor de la gent que el constitueix.

Com recordaven recentment els nostres bisbes en la carta adreçada a l’Església que peregrina a Catalunya amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense, “és hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora d’aprofundir en la dimensió social de la fe, encunyant un nou mot d’ordre: «No et quedis a casa». Certament, no ens podem quedar casa a l’hora de defensar la vida dels ancians i de la seva igualtat de drets amb totes les altres persones. No ens podem quedar a casa a l’hora d’escoltar la veu dels pobres i dels considerats perifèrics, i de donar-los el lloc just en un món del qual ells també formen part. No podem quedar-nos a casa a l’hora d’empènyer projectes d’humanització de les societats globals i, en particular de la nostra”. I diuen encara, que cal transformar el món “segons els criteris de l’Evangeli de Jesús” […]. “Aquest canvi del món en profunditat esdevé del tot prioritari en aquest temps de pandèmia i de post-pandèmia, en el qual cal imaginar noves maneres de fer en el camp de l’economia, la política, la cultura, la sanitat, l’educació,…” El temps actual “és un temps oportú, un kairós, per a escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli” amb la seva força transformadora (cf. “Esperit cap on guies les nostres esglésies?”, Introducció i 2.5).

Que la Mare de Déu, amb la seva sol·licitud com a mare i patrona envers nosaltres i envers tot el poble de Catalunya, ens ajudi a ser homes i dones units a Jesucrist i a contribuir a la transformació de la nostra societat en aquest moment de la nostra història. Demanem-li que sostingui els malalts i ajudi el personal sanitari que els atén. Que ajudi els responsables de la gestió pública a treballar abnegadament per superar les greus conseqüències negatives a nivell econòmic, laboral i social causades per la pandèmia. Demanem, encara, a la Mare de Déu que, pensant en el bé de les persones, ens ajudi a trobar solucions per a la conjuntura política actual i per superar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger. Preguem, entorn de l’altar del Senyor, per tantes persones que en aquest any ens han deixat a causa del Covid o d’altres malalties, algunes eren familiars o amics nostres, algunes participaven assíduament en aquesta Vetlla de Santa Maria.

Aquí tens la teva mare. Aquestes paraules de Jesús adreçades al deixeble més estimat i a tots nosaltres, estan escrites en un mosaic prop de la Imatge de la Mare de Déu al cambril, per recordar-nos aquesta missió que ella té envers nosaltres. En venerar-la avui, fem-ho amb confiança filial tot deixant-la entrar en la nostra vida perquè ens ajudi a avançar més i més cap a Jesucrist.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

Tothom es mereix una segona oportunitat. Déu no nega a l’apòstol Tomàs una segona oportunitat per a creure. Quan ahir, ja tenint al cap aquest evangeli del dubte de Sant Tomàs, vaig llegir l’evangeli que tocava, un fragment de Sant Marc, em vaig adonar que l’apòstol Tomàs s’ha carregat bastant sol la fama de no haver cregut en Jesús ressuscitat i d’haver necessitat una segona oportunitat.

En canvi, aquest evangeli de Sant Marc, d’ahir, dissabte de l’Octava de Pasqua, que era un breu resum de les tres grans aparicions de Jesús Ressuscitat: primer a les dones, després als deixebles que anaven de camí i finalment als apòstols afirmava que després de les dues primeres aparicions, els apòstols tampoc no van creure el testimoniatge, i fins i tot el mateix Jesucrist els va retreure després que els hagués costat tant la fe! Podem doncs pensar que el reconeixement del Ressuscitat no fou fàcil per ningú i que la incredulitat de Sant Tomàs no és una excepció i que els mateixos apòstols en conjunt, van necessitar una segona oportunitat i una experiència més personal de Jesucrist ressuscitat per a ser capaços de creure-hi.

Aquestes anotacions sobre la feblesa dels apòstols, dels qui havien conviscut amb Jesús, sorprenen més si pensem en l’ambient d’eufòria missionera que deuria envoltar el moment de la redacció dels evangelis, en el naixement del cristianisme i en fan per això un testimoni important del realisme de les primeres comunitats, que tot i ser descrites i desitjades com ideals de fe i de caritat, també tenien les seves ambigüitats com tot allò que és humà.

Ens sentim una mica alleugerits quan llegim que els apòstols, els deixebles també necessitaven segones oportunitats, i segurament terceres i quartes i moltes més. Alleugerits perquè això obre un espai als nostres propis dubtes i faltes, obre un espai de comunió en la feblesa, obre un espai on Déu pot actuar en nosaltres, on pot salvar.

Déu fa possibles les segones oportunitats perquè és molt pacient i molt insistent. per això m’agrada llegir l’evangeli d’avui també des del punt de vista de Déu, i no només des de la nostra fe.

Pensem si nosaltres, després que algú ens hagués qüestionat de la manera que Sant Tomàs va qüestionar Jesús ressuscitat, haguéssim donat una segona oportunitat o bé haguéssim engegat per sempre el qui hagués gosat dubtar tan de nosaltres. Però Déu no. Déu no engega. Déu continua insistint, pacientment: amb Tomàs, amb els deixebles i amb nosaltres. Forma part de la seva naturalesa. La paciència i la insistència són dues característiques de Déu que es potencien sempre en bé nostre.

Admirar la vida de Jesucrist, la seva coherència, el seu mestratge és difícil, però és raonablement molt defensable, el repte de reconèixer-lo ressuscitat, això és vencedor de la mort, és un repte de fe, més gran, potser el més gran. No és fàcil en aquest món tan ple de dolor i de sofriment, accentuats en tot aquest darrer any per la pandèmia, afirmar amb esperança que la vida ha vençut la mort. Però no oblidem mai que la resurrecció no és el final d’una vida ordenada, políticament correcte, guanyada pel propi esforç, de manera fàcil, sinó que arriba com a do de Déu després d’una mort en creu.

Però tot i no ser fàcil, afirmar tot això és possible: la primera lectura no dubtava a afirmar: La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. La fe no roman en l’abstracció, ni tan sols quan se centra en la Resurrecció de Jesús. La fe venç el món, això vol dir que venç el mal del món. En les tres lectures d’avui hi és ben present aquesta dimensió de vèncer el món, vèncer-lo per la caritat: hi és en la descripció ideal de la comunitat dels Fets dels Apòstols, en la primera lectura: on la unitat de cor i d’ànima provocava la solidaritat radical dels germans entre ells, hi és en la segona lectura on tan clarament hem llegit que estimar Déu vol dir estimar els fills de Déu, i també hi és a l’Evangeli, on la conseqüència immediata del reconeixement del ressuscitat és la missió. Jo us envio, a perdonar…

Nosaltres som fills i filles d’aquells primers cristians. Si ens consola compartir els seus dubtes que també ens provoqui i ens mogui imitar la seva fe i al seva caritat perquè reconeguem Jesús com a vivent enmig nostre i deixem que aquesta fe ens faci transformadors i vencedors del mal del món, confiats en totes les oportunitats que Ell ens dona. Aquest és el sentit de centrar la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist, de recordar-la en cada eucaristia, de celebrar-la constantment durant vuit dies sencers per Pasqua i de repetir Avui és el dia en què ha obrat el Senyor , Al·leluia, al·leluia

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)