Diumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de setembre de 2023)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20-24.27 / Mateu 20:1-16

 

Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme “regne” fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.

L’evangelista Mateu situa la paràbola que acabem d’escoltar com una ampliació de la resposta que Jesús va donar a un jove ric, que en certa ocasió li va demanar: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per obtenir la vida eterna?». Jesús li va respondre que, “per entrar a la vida”, “per entrar al Regne del cel” havia de viure prescindint de les riqueses. I com que el jove ric ho va trobar molt difícil de fer, Jesús explicà a continuació la paràbola que avui ens ocupa. Per entrar al Regne de Déu, simbolitzat per la vinya, només cal voler-ho. Però com que tota decisió implica una renúncia, per entrar al regne de Déu cal que no estiguem preocupats per les riqueses. L’economia que allà s’hi mou és una altra: és la generositat sense mesura, és l’amor portat al màxim. Déu, representat en la paràbola per l’amo de la vinya, acull a tothom, dóna feina a tothom qui estigui disposat a treballar —en altres paraules, dóna una responsabilitat a cadascú. I no només això, sinó que a més, ens retribueix a tots per igual; perquè el Regne del cel no es regeix per les lleis humanes. Com deia Isaïes en la primera lectura “els pensaments de Déu no són els dels homes, i els camins dels homes no són els de Déu, sinó que els pensaments del Senyor estan per damunt dels nostres «tant com la distància del cel a la terra». La llei que regeix el Regne de Déu no està condicionada per les limitacions humanes, i per això, per entrar-hi, hem de renunciar a coses que aquí ens semblen imprescindibles, però que no ho són tant.

Aquesta plaça on ens trobem amb l’amo de la vinya, és l’Eucaristia que estem celebrant. La Missa de cada diumenge és per nosaltres el lloc on ens trobem amb Déu que vol donar-nos feina, que vol acollir-nos a la seva vinya (al seu Regne) i pagar-nos a tots amb el mateix salari: tots els qui avui som aquí hem rebut el denari de la seva paraula, el seu mateix missatge, i ara rebrem els mateixos dons eucarístics, siguem qui siguem, vinguem d’on vinguem.

I aquesta és una altra possible interpretació de la paràbola: els diferents treballadors que es presenten a diferents hores del dia, poden significar les diferents edats de la vida en què es pot sentir la crida de Déu. Tant si som ancians com joves, tant si hem sentit la Crida de Déu des de petits com si l’hem sentida de grans, tots estem cridats a entrar en el Regne de Déu i ser remunerats per igual amb l’amor i la misericòrdia infinites que Déu ens vol donar. Cadascú de nosaltres sap quins motius l’han portat a venir avui aquí: pot ser que, havent sentit la crida de Déu des de sempre o tenint un compromís de vida, haguem vingut avui a Missa amb tota la intenció de trobar-nos amb Déu. Però també pot ser que hi hàgim vingut per casualitat, o per d’altres motius: per una celebració familiar, per cantar (o per escoltar un bon cor), perquè és tradició de venir-hi amb la romeria del nostre poble o, simplement pot ser que ens hàgim trobat amb la Missa fent zàpping a casa mirant la televisió… Sigui com sigui, som aquí. I el Senyor ho aprofita per dir-nos que ens vol a tots, siguem de l’hora que siguem. I al mateix temps que ens dóna a tots l’abundància del seu amor, també ens recorda que nosaltres podem fer el mateix amb els altres: si Déu és provident i ens sentim gratificats pels dons que ens ha fet, perquè no fem nosaltres el mateix amb les persones que tenim al nostre entorn? Podem ser una imatge de l’amor i la generositat de Déu si fem allò que ens toca amb amor, amb generositat, amb esperit de servei envers els altres, si fem servir les nostres habilitats per ajudar als altres. I encara podem mirar de treure’n un últim exemple: el Senyor ens demana que no tinguem enveja ni ens comparem amb els altres; tant és si som dels últims com dels primers, perquè un cop estem en l’àmbit del Regne de Déu, tots serem recompensats de la mateixa manera. No ens faci por, doncs, si sentim la crida de Déu, d’escoltar-la i prestar-li atenció; allò que Déu vol per nosaltres ha de ser, necessàriament, bo.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Diumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (17 de setembre de 2023)

Jesús, fill de Sira 27:30-28:7 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

Germans.

Segurament que alguns de vosaltres teniu o heu tingut algun deute o algun crèdit per pagar. Vivim a l’era dels deutes econòmics: les estadístiques sociològiques coincideixen que gastem més del que tenim perquè acudim molt al crèdit, uns diners “virtuals” que existeixen en el futur, però el crèdit ens permet gaudir d´un cotxe nou, unes vacances, una reforma, etc. Aquest tipus de deutes queden ben registrats a través de contractes. I si no ho pagues, ja sabeu. Però ¿som igualment conscients dels nostres deutes no monetaris, immaterials? 

L’evangeli d’avui ens ha narrat una paràbola que ens fa veure com Déu actua, com ens ensenya amb el seu perdó i ens ajuda a perdonar. És la paràbola del servent despietat, que era un alt funcionari del rei, i li havia estat perdonat l’increïble deute de deu mil talents; però després ell no va estar disposat a perdonar el deute, ridícul en comparació, de uns pocs diners que li devien: aquest contrast significa que qualsevol cosa que ens hàgim de perdonar mútuament és sempre ben poc comparat amb la bondat de Déu que perdona infinitament.

Tots tenim deutes espirituals, béns espirituals que hem rebut com un do i que superen el que podríem tornar: l’afecte i el sacrifici dels nostres pares, la fidelitat dels amics, l’educació dels nostres mestres i catequistes… I segurament que, fent la mirada enrere, veiem els nostres errors i fallades, la nostra manca de correspondència a tant com hem rebut. Es tracta dels nostres defectes, i sobretot dels nostres pecats, en què l’amor és traït.

I així es va escrivint la llista dels nostres deutes. Una llista que podem portar fins al darrer esglaó: el gran amor que Déu ens té, que es manifesta en la seva misericòrdia: Deu desitja que tots els seus fills practiquem la mateixa mesura que Ell fa servir amb nosaltres. El compte en vermell dels nostres deutes amb el Senyor són els nostres pecats. Només la humilitat davant de la seva mirada misericordiosa és la resposta apropiada per saldar els números vermells. Només Déu salva, redimeix, perquè només Ell arriba al profund del cor per restaurar-ho.

L’evangeli d’avui ens convida a no deixar que s’insinuï en el cor l’arna del ressentiment, sinó obrir el cor a la magnanimitat de l’escolta de l’altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les disculpes i al generós oferiment de les mateixes disculpes.

Sant Bernat al segle XII ensenyava que per perdonar és molt convenient pensar bé dels altres, encara que sembli difícil. Deia el següent: «Encara que veieu alguna cosa dolenta, no jutgeu a l’instant el vostre proïsme, si no més aviat excuseu-lo al vostre interior. Excuseu la intenció si no podeu excuseu l’acció. Penseu que ho haurà fet per ignorància, o per sorpresa, o per desgràcia. Si la cosa és tan clara que no la podeu dissimular, encara creieu-ho així i digueu per al vostre interior: la temptació haurà estat molt forta». Fins aquí san Bernat que ens ha recordat el deure d’estimar els enemics, als deutors, als que ens molesten. Cal estimar-los perquè esperem en la seva conversió i salvació.

Fàcilment trobem deutors en el nostre dia a dia, qui encén el televisor massa alt, qui fa soroll o simplement és un maleducat. En qualsevol cas cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure. Que la Mare de Déu ens porti a progressar en el veritable amor sense retòrica. 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Missa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (16 de setembre de 2023)

2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Joan 6:51-58

 

Germans i germanes estimats:

Ens hem aplegat entorn d’aquest altar dedicat a la Mare de Déu per pregar pels confrares difunts de la Confraria de la Mare de Deu de Montserrat. Els seus noms es troben escrits en el llibret recordatori d’aquesta celebració. El fet que fossin confrares vol dir que eren uns homes i unes dones de fe, que estimaven la Mare de Déu en la seva advocació de Montserrat, que la invocaven en la pregària i que procuraven viure cristianament segons l’exemple de Santa Maria.

Avui, els seus familiars, amics i germans de la Confraria els recordem i els posem sota la mirada amorosa de Déu tot confiant que els hi acompanya maternalment la Verge Maria. Amb això, repetim aquell gest bo i noble del qual parlava la primera lectura, treta del segon llibre dels Macabeus. El gest bo i noble era recordar davant Déu els difunts que havien donat la vida defensant la fe dels seus pares davant dels qui la volien eliminar imposant costums pagans. Els recordaven en la pregària inspirats per l’esperança de la resurrecció. Una esperança que per aquella gent restava encara embolcallada de fosca, però que per a nosaltres, a la llum de Jesucrist mort i ressuscitat, aquesta esperança ens queda plenament il·luminada. Ja no és un sacrifici segons el ritual de l’Antic Testament, sinó que és el sacrifici eucarístic el que ara oferirem a Déu perquè els confrares morts siguin absolts dels seus pecats.

L’esperança que ens ofereix la resurrecció de Jesucrist ens garanteix –tal com deia sant Pau a la segona lectura- que no serem defraudats. Perquè Crist va morir per nosaltres i amb la seva mort ens donà prova de l’amor que ens té. Amb la seva sang, malgrat el nostre pecat, ens reconcilià amb Déu i ens guanyà la salvació eterna. Aquestes paraules de l’Apòstol ens conforten quan pensem en la mort de les nostres persones estimades, sobretot d’aquelles que moriren perseverant en la fe. I ens conforten, també, quan pensem en la nostra condició mortal. El fonament de la nostra certesa és la gràcia que Déu ens atorga en Crist i el do de l’Esperit que ell gratuïtament ha vessat en els nostres cors, com ho havia fet també amb els nostres confrares difunts.

I, per si això no bastés, Jesús a l’evangeli, ha refermat encara més la nostra esperança davant el misteri de la mort. Ens ha dit: qui menja aquest pa baixat del cel viurà per sempre. I hi ha insistit dient: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. Rebre l’eucaristia és rebre una font de vida en l’Esperit ja ara i de vida per sempre després de la mort corporal.

La Paraula de Déu que hem escoltat, doncs, fa que la nostra pregària pels  confrares difunts sigui confiada i plena d’esperança veient el que Déu ens revela sobre la mort dels qui creuen en ell. Amb raó podem repetir amb el salmista allò que cantàvem: No s’enduran un desengany els qui esperen en vós, Senyor. Perquè ell, en el seu amor misericordiós, es compadeix, veu l’aflicció, les penes, les febleses i els pecats dels qui han mort confiant en ell i els deslliura.

Oferim aquest sacrifici eucarístic pels nostres familiars, amics i germans de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que han mort. Ho fem pensant d’una manera particular en els que hem conegut. Però, mentre donem gràcies pels 800 anys de la Confraria, també fem memòria davant de Déu tots els qui han estat confrares al llarg d’aquests vuit segles. Déu els coneix un a un i sap quina va ser la seva fe i la seva devoció a la Mare de Déu. Ara, confiant en la Paraula de Déu que hem escoltat, invoquem la misericòrdia divina perquè els tingui en la casa celestial.

A l’evangeli, el Senyor a més de dir-nos que qui menja la seva carn i beu la seva sang tindrà vida eterna, viurà per sempre, ens ha dit també  una cosa fonamental per a la nostra vida espiritual. Ha dit: qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Amb això ens ensenya que l’àpat eucarístic és el moment privilegiat d’entrar en comunió amb ell i, per tant, de viure  amb ell un intercanvi de coneixença i d’amor. I no sols amb Jesucrist, també amb el Pare seu i nostre. És un intercanvi d’amistat que ens fa tenir un coneixent més íntim de Jesucrist que ens hi parla cor a cor. I a través del qual ell ens coneix a nosaltres, sense que nosaltres li haguem d’explicar res. I aquesta comunió d’amor viscuda en aquesta vida està destinada a arribar a la plenitud en la vida eterna.

I això ens omple de joia i d’esperança mentre fem camí, acompanyats maternalment per la Mare de Déu, cap a l’encontre definitiu amb Jesucrist a través del son de la mort.

Abadia de MontserratMissa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Diumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (10 de setembre de 2023)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Avui podríem posar un gran rètol que ens recordés, a tots els qui formem part de la comunitat que vol seguir Jesús, la importància de la correcció fraterna. Però crec que si ens quedem aquí, quedaríem curts, si entenem que es tracte de corregir una falta moral, o una feblesa o fragilitat humana únicament. Perquè tant a la lectura del profeta Ezequies, com el mateix evangeli, l’accent a la correcció està posada en el pecat. Així a la primera lectura posava a la boca de Déu: «Si jo amenaço el pecador amb la mort…i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal». A l’evangeli ens ho deia d’una altra manera, però molt semblant, posava aquesta expressió a la boca de Jesús: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo…» Cal doncs adonar-se què hem d’entendre per pecat… En la tradició bíblica pecar és apartar-se de Déu. Tota comunitat que es confessa cristiana, l’objectiu és mirar en direcció cap a Déu. Desviar-se d’aquest horitzó és entrar en el camí on no hi ha Déu, és a dir, com el mateix evangeli ens recordava, propi de pagans, avui potser podem dir aquells que busquen espiritualitats alternatives al que nosaltres anomenem Déu i sobretot Jesucrist;  o de publicans, aquells que més aviat estan obsessionats per diner per sobre de tot.

Jesús ha recordat, «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo». El germà que peca, és germà de tots els qui formem la comunitat. Per tant és la responsabilitat és de tots. Probablement podem tenim la tendència de pensar que això és la responsabilitat d’uns pocs. Però Jesús ha anat implicant  progressivament, si no hi ha una resposta adient, primer un o dos més, després tota la comunitat reunida. Voldria subratllar això: la comunitat s’ha d’aplegar junta. Al capdavall, la responsabilitat de la possible existència del pecat en el si de la comunitat, en el si de l’Església, és de tots.

El fragment de la carta als romans ens ha explicat com ha de ser la trobada amb el pecador. «L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos». Ha posat uns exemple del que implica estimar. Fixem-nos amb els exemples que ha posat: «no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre» en el fons és el respecte profund en la integritat de l’altre. No li treguis allò que és seu, que té. Pot passar, i passa massa sovint, que en l’església, hi ha el dit que assenyala severament, el pecador, humiliant-lo. Jo crec que quan es fa així no hi ha amor, respecte. Si es porta al cor, es viu intensament el principi: «estima els altres com a tu mateix» com ens ha recordat l’epístola, probablement, ens fixaríem millor quins són els sentiments que tens quan t’atanses el qui t’ha fet mal. Si ens deixem dominar pels sentiments com la ira, el menyspreu, la desqualificació totalitzant, en la mirada al pecador no hi haurà la profunditat de la mirada de Jesús. Cap de nosaltres no ens agrada tenir la sensació que et miren amb aquests sentiments negatius. I ens senti alleujats amb la mirada de Jesús.

La mirada cap a Déu que ha de tenir tota comunitat, i com la que ara estem reunits celebrant el do de l’amor de Déu, té una força tan gran, que podem sentir en el nostre interior com es fa veritat les darreres paraules de l’evangeli d’avui: «on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» Sí, tots i cadascun de nosaltres que som ara aquí, i també els qui també ens seguiu per la televisió i per la ràdio. Tots, tots, deixem-nos agafar per aquestes paraules de Jesús: jo sóc aquí al mig.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

El Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2023)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Amb la gent famosa o coneguda,  per les raons que sigui, des dels sants fins als esportistes, o també amb la gent que estimem especialment, tenim una tendència natural a conèixer-los més i millor, i per tant a saber on han nascut, qui són els seus pares, on han estudiat, amb qui viuen  i tantes altres coses personals. Això ho fem per tenir perspectiva que és una paraula que significa “mirar a través de”, o també “mirar més profundament”. 

Estimant com estimem Jesucrist no és estrany que des del principi tot allò que el va envoltar en el temps de la seva vida a la terra, hagi estat un tema d’interès profund, un intent de tenir una perspectiva millor per a comprendre qui és Ell, què va voler dir la seva vida, què va passar després de la seva mort. Ell és el focus on es dirigeixen totes les mirades, ell és també la llum que il·lumina aquestes perspectives que el contemplen. De totes les persones del seu entorn, el lloc privilegiat de la seva mare, Santa Maria forma part de la nostra fe i de la revelació cristiana. Per això en algunes festes marianes celebrem els moments de la vida de la Mare de Déu com a pre-història de Jesucrist, ja sigui en la seva Immaculada Concepció, en la seva Nativitat, avui, o en el moment de l’Anunciació i en altres festes, com l’Assumpció de Santa Maria al cel, celebrem, en podríem dir, la post-història de Jesucrist, tot allò que va continuar després, amb la seva resurrecció, que és ja història de la comunitat cristiana.  

Ens admira doncs aquesta presència de Maria, abans, durant i després de Jesucrist, com embolcallant la vida del seu Fill, essent realment Arca de la Nova aliança.

D’aquesta manera, de la mateixa manera que alguns objectes ens ajuden a comprendre les seves matrius, Santa Maria és per tant una perspectiva, la millor perspectiva de Jesucrist, ens ajuda a mirar-lo i a mirar-lo amb més profunditat. Lla Mare de Déu ens ajuda a entendre Jesucrist, tot i que Ell com el model de tota la humanitat, és també l’origen de la seva pròpia mare de qui diem poèticament en una antífona : “Ets mare del qui t’ha creat”. 

Perspectiva també és una paraula que pot passar com un sinònim en el sentit de ser un bon punt de vista. Tot allò que fa la Bíblia és donar-nos millors perspectives per conèixer Déu i per comprendre Jesucrist. 

Un exemple perquè els escolans ho entengueu és que tenim moltes persones a la història que són com microscopis o telescopis, és a dir, instruments que ens ajuden a veure amb molt més detall una realitat o a veure allò que per estat tan lluny no veuríem o ens costaria veure. Aquests instruments ens donen perspectives. A Déu ningú no l’ha vist mai, però per Jesucrist, primer de tot, i per Ell amb la Mare de Déu i amb tots els sants i profetes, tenim aquests instruments que sí que ens permeten veure, conèixer i estimar Déu. 

Centrant-nos només en  la primera lectura de la missa d’avui, trobem l’òptica del profeta Miquees, una visió prèvia al Messies, que reconeixem en Jesús de Natzaret, en la qual  ens diu que aquest que ha de venir serà el qui portarà la unitat i la pau. La unitat perquè ens deia el profeta que aquest Messies farà tornar tothom a casa.

Com a cristians voldríem ser testimonis d’unitat i de pau. Són dues insígnies messiàniques, aplicades al Crist, que estimem especialment els monjos benedictins. 

La unitat perquè les nostres comunitats voldrien ser signes d’una església que acull els fills i les filles de Déu com una sola família. Aquí a Montserrat la presència de la Mare de Déu, ens dona una referència més forta a aquests vincles fraternals i familiars que voldríem tenir entre nosaltres i amb tothom. Una unitat que volem viure en comunitat, una família que avui es fa una mica més gran amb la professió solemne, això és el compromís definitiu a viure com a monjo en aquest monestir de Montserrat, del nostre germà Frederic. Déu beneeix aquest bon desig d’unitat que acompanyem cantant el salm, “que bo i agradable viure tots junts els germans”. 

Déu fa de la nostra comunitat un signe d’una unitat més gran, la de l’Església, que al seu temps vol simbolitzar la de tota la humanitat. En un món tant dividit, amb tantes guerres, violències, explotacions, tant de mal que goso dir que té l’origen en una mirada individualista, protectora sempre d’allò que és meu, ens cal recordar que tots els éssers humans estem cridats a ser un en Jesucrist. El signe generós i senzill d’aquest matí, d’optar per una vida en comú segons la crida de Jesucrist, és una esperança per a tots els qui creiem en Déu i en  les possibilitats de les persones humanes. 

També la pau és estimada als monestirs. Sant Benet a la seva Regla la posa com un dels béns que el monjo ha de buscar i aconseguir. La pau que desitgem a tots els qui entren al nostre santuari, en el monument dit precisament Pax Vobis, a la carretera abans del revolt dels Apòstols. Una pau que ha de començar en una reconciliació dins nostre, escoltant què ens demana la veu de Déu i procurant ser-hi dòcils. 

Unitat i pau són maneres de viure Jesucrist. Ho són pels cristians i ho són pels monjos. Seguint l’exemple de Santa Maria, vivint així, reflectim la llum de Crist i ens tornem també nosaltres perspectives del Crist. I allò més increïble és que cadascú és una perspectiva necessària, única i insubstituïble en la família cristiana. 

La teva donació a Déu avui, Frederic, et porta a fer-te servidor com Maria. Ella, essent qui era, no va dubtar a reconèixer-se petita davant la grandesa de Déu. Imitem aquesta humilitat que és la millor virtut,  imprescindible per a ser deixebles en aquesta escola que és el monestir i sota el mestratge de la Regla de Sant Benet.  Cap paraula meva podria igualar les que resarem en la pregària de consagració. Escolteu-les bé. Hi és tot.

Els escolans sabeu bé que des de fa un any el germà Frederic és el sotsprefecte de l’Escolania. Per tant el lloc principal, no l’únic, on en nom de la comunitat li he demanat que es faci servidor de Jesucrist. M’agrada dir-vos això i que ho entengueu. La vocació del Frederic, com la de tots nosaltres no és ser mestre o educador, és ser monjos. Tot allò que fem per vosaltres, molt especialment els monjos que són a l’Escolania, ho fem per amor a Jesucrist, a Montserrat i també a l’Escolania que és una part de Montserrat. 

El monestir demana a aquests germans que busquin aquesta pau i aquesta unitat entre vosaltres! És un repte important, no? Poseu-ho una mica fàcil! Déu també vol de vosaltres que visqueu units i en pau, i cantar junts cada dia a la Mare de Déu, la Reina de la pau, és una molt bona escola. Quan canteu sempre esteu units i en pau. Apliqueu-ho a la vida! 

En la unitat, en la pau, en el servei, Jesucrist et crida a comprometre’t. A consagrar-te, que és retirar-te per descobrir qui ets i poder-ho oferir als altres. La consagració a l’amor, a la vida i a la veritat són una manera de vincular-se més profundament a la humanitat. En un procés que no avcaba avui sinó que és com un cercle que va començar quan vas decidir emprendre aquest camí i que s’anirà repetint fins al final.

Només Ell, Jesucrist, és capaç de demanar això i de portar-ho a plenitud, Ell dona la llum i la gràcia perquè amb tot allò que ets i tens, siguis sempre una perspectiva, un punt de vista des d’on se’l vegi a Ell. 

I nosaltres no podem fer res més que donar-li gràcies per tot això  

Abadia de MontserratEl Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Diumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes:

La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)). 

Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2). 

Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva  d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: “No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3). 

Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: “oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).

En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és “Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.

No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.

Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.  

Que així sigui.

 

Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Diumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (20 d’agost de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Estimats germans i germanes en la fe:

De tant en tant, com a cristians que formem part de l’Església, ens pot ajudar parlar de quelcom que potser no sempre tenim prou present en la nostra vida: la il·lusió. Aquesta «il·lusió», però, és una paraula complexa. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té una dimensió negativa i una altra de positiva. 

Des del primer punt de vista, la il·lusió és un «error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença», un «engany degut a la falsa aparença» o una «esperança sense fonament real». La il·lusió esdevé, doncs, una cosa pejorativa. És quelcom que estem convençuts que existeix però que no és real. És com un miratge, una il·lusió òptica, una pura aparença.

Però per altra banda, la il·lusió també té un sentit positiu. El mateix diccionari la defineix com a «engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’una cosa». Des d’aquest punt de vista, la il·lusió és allò que ens mou i ens motiva a tirar endavant un projecte fins a portar-lo a la seva realització. Valors com el treball o la disciplina queden buits de sentit si al darrere no hi ha la il·lusió per quelcom que volem fer o volem aconseguir. La il·lusió és una gran força que ha mogut sempre el món, des dels navegants que se n’anaven a descobrir regions extremes de l’Àrtic fins als homes i dones que han volgut formar una família.

Aquests dos sentits de la il·lusió, ens ensenyen aquí ja una primera cosa. Com sabem que la nostra creença en el Déu de Jesucrist no és una il·lusió? És a dir, com sabem que no és una aparença sense fonament real? És evident que no tenim proves científiques de Déu però tenim quelcom encara més important: la fe. Amb els ulls de la fe som capaços de fer el gran salt de la nostra vida. És un salt entre un déu que és pura il·lusió, mancat de tota esperança, a un Déu que també és també il·lusió, però aquesta vegada una il·lusió fonamentada en la ferma esperança de Crist.

És en aquesta segona il·lusió en què ens hem de centrar, aquella que ens engresca amb l’esperança d’un Déu viu i veritable, que ha enviat el seu fill únic Jesucrist per a la nostra salvació i la de tot el món. La il·lusió, si bé no és una paraula que aparegui de manera fonamental en la Sagrada Escriptura, és quelcom que la impregna de dalt a baix. Pensem, per exemple, en la crida dels apòstols per part de Jesús. «Veniu i seguiu-me», els diu el Senyor. I els deixebles, abandonant tot el que tenien, anaren darrere del Crist fins a les últimes conseqüències. Què és això sinó il·lusió per la vocació rebuda? Perquè, com diu la lectura de la carta als Romans que hem sentit avui: «Quan Déu concedeix a algú els seus favors i els crida, no es fa mai enrere». O pensem també amb la il·lusió de la Verge Maria que li fa cridar: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè el totpoderós ha mirat la petitesa de la seva serventa».

I nosaltres, vivim amb il·lusió la nostra fe? És per a nosaltres la fe quelcom que ens engresca per l’esperança que tenim en Crist? Igual que succeí amb els apòstols, viure la fe amb il·lusió ha de provenir de fer experiència de l’encontre amb el Crist Ressuscitat. Com sant Pau camí de Damasc, també Jesús ve a l’encontre de cadascun de nosaltres i ens crida pel nostre nom. Com amb els deixebles d’Emmaús, també el Senyor camina al nostre costat i comparteix amb nosaltres les nostres alegries i les nostres sofrences. No tinguem por de deixar-nos tocar per Crist.

És cert que la societat actual no acompanya, però hi ha hagut algun moment històric en què la societat acompanyés? De vegades ens pot desil·lusionar que a l’Església hi ha poques vocacions o poca gent jove. Però si mirem la darrera Jornada Mundial de la Joventut que es va fer a Lisboa, veurem que no sempre és així. Evidentment que l’Església actual té dificultats, com n’ha tingut sempre. Però al llarg de 2000 anys l’Església sempre s’ha sabut adaptar a cada moment històric per continuar essent sempre portadora d’amor i d’esperança enmig del món. Ara, estiguem-ne segurs, també ho farà.

També és veritat que allò que prediquem com a cristians no està de moda. Però, quan ho ha estat de moda? Els corrents de pensament i les tendències socials sembla que van en direcció totalment contrària a allò que nosaltres creiem i defensem. Però no tinguem por d’anar contracorrent! Tinguem també il·lusió per anar contracorrent portant la Bona Nova de Crist! Si ho fem així cada vegada serem més els qui caminarem de nou cap al Senyor.

La il·lusió en aquest món, però, ha de tenir el seu fonament en la il·lusió en el món diví. Al segle V de la nostre era, hi va haver una forta polèmica entre l’ínclit Nestori, el patriarca de Constantinoble, i sant Ciril, patriarca d’Alexandria. El primer defensava tant la humanitat de Crist, que arribava al límit de gairebé oblidar-se de la seva divinitat. Per altra banda, els deixebles de Ciril, i no pas ell mateix, defensaren tant la divinitat de Crist que gairebé s’oblidaren de la seva humanitat. La polèmica acabà per diluir-se al Concili de Calcedònia del 451, que afirmà que Crist és alhora plenament home i plenament Déu.

L’Església, vertader cos de Crist, és també divina i humana alhora. I correm també el mateix risc que en la polèmica entre Ciril i Nestori. És a dir, podem accentuar tant la seva divinitat que ens oblidem de la seva humanitat o bé podem accentuar tant la seva humanitat que ens oblidem de la seva divinitat. En el primer cas, si ens oblidem de la humanitat de l’Església, ens quedem tancats a les sagristies i ens oblidem dels problemes i sofriments dels homes i dones del nostre temps. En el segon cas, si ens oblidem de la seva divinitat, perdem el sentit transcendent d’on ens ve la fe, l’esperança i la caritat.

La història de l’Església ha pendulat sempre entre aquests dos pols. Potser ara estem en una podríem anomenar «neonestorià», és a dir que cal tornar a trobar l’equilibri entre la necessària humanitat però també la necessària divinitat. Malgrat tots els defectes humans de l’Església, malgrat que està formada per homes i dones pecadors, malgrat tot això, l’Església, com a comunitat de creients continuarà fent present sempre l’Esperit del Ressuscitat en el nostre món.

Cert que hi ha la fidelitat humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina, el Déu de Jesucrist. És cert que hi ha una misericòrdia humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina. És cert que hi ha l’amor humà però aquest és un reflex d’aquell que és l’Amor absolut. Si només fonamentem la nostra esperança les coses terrenals, Déu es converteix en una mera il·lusió, un miratge. Per contra, si fonamentem també la nostra esperança sobre les coses divines, Déu és converteix en la font de la nostra il·lusió com a cristians.

Aquesta comunió entre humanitat i divinitat de l’Església en manifesta sobretot en el misteri sagrat. En un món basat en la ciència com ho és el nostre, es fa difícil comprendre que existeixi el misteri. I no només que existeixi, sinó que tingui un paper central en la nostra vida. En efecte, tots volem veure, volem sentir, volem entendre. Però de vegades és més important allò que no es veu que no pas allò que es veu, allò que no se sent que no pas allò que se sent, allò que no s’entén que no pas allò que s’entén. La grandesa de Déu de vegades només es pot manifestar d’aquesta manera: en l’obscuritat, en el silenci. No tinguem por de no veure, de no sentir, de no entendre-ho tot. Arrelem la nostra il·lusió en aquest misteri de l’amor de Déu i viurem la nostra vida cristiana amb goig i esperança.

Visquem sempre la nostra fe amb il·lusió, aquella il·lusió que ens porta a ser compromesos amb el nostre món i, a la vegada, adoradors del misteri de Déu.

Com deia el filòsof cristià Blaise Pascal: «Les il·lusions de l’home són com les ales de l’ocell: això és el que el sosté».

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2023)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

“Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa». (Ap 11, 10,a-b)”

Aquest darrer verset de la primera lectura, ens col·loca estimats germans i germanes, en la dinàmica d’avui, d’aquesta solemnitat, d’aquesta Pasqua de Maria, que celebrem amb joia, i amb una veu que no crida, si no que canta la victòria de Déu, que ha magnificat la petitesa de la seva serventa, l’ha feta gran, l’ha posada al costat de Jesucrist que regna per sempre, en una hora que és el moment de Déu. 

Diria que avui hem volgut imitar aquesta lloança que descriu el llibre de l’Apocalipsi que ens vol fer arribar l’ambient del cel. Sí, encara que ens sembli estrany, inabastable, el llibre de l’Apocalipsi vol precisament transmetre’ns alguna cosa del més enllà, per això es diu Llibre de la Revelació.

Un ambient, on segons uns fragments del mateix llibre, no hi falten les trompetes per anunciar que estem davant de Déu: “Després vaig veure que els set àngels que estan drets davant de Déu rebien set trompetes i Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar, (Ap 8, 2.6)” 

No en tenim set i no tot són trompetes, però la intenció és aquesta: que en aquests moment tots lloem Déu amb la música. No som a Babilònia, on segons el mateix llibre de l’Apocalipsi, no sonaran les trompetes, sinó que som en intenció a la Jerusalem del Cel, per això aquesta celebració és solemne, i en ella hi ha vessada el talent, el gust i l’esforç, perquè els homes i les dones intentem amb el nostre treball apropar-nos a Déu també en la pregària i la musica hi té sempre un gran paper. Estimats cantaires i músics que avui ens acompanyeu en aquest dia, i tots, fem real allò que canta l’himne d’aquest dia: 

Del cel Reina se us corona. 
I a l’honor que Déu us dona 
Ajuntem els nostres cants

Però qui és aquesta Reina, aquesta que veiem fins en quatre indrets de la nostra basílica assumpta la cel o coronada?  

És Maria de Natzaret, la Mare de Déu que ha arribat a la glòria del Cel, perquè va posar la seva humanitat al servei del Regne. Per això no és una figura inabastable, sinó un model i un exemple per a tots.

Com podem respondre avui nosaltres a Déu? Ens ho ensenyen les lectures que hem escoltat. Sorprèn si pensem en el moment històric i cultural, el paper que prenen les dones a l’evangeli. El d’avui n’es un bon exemple perquè ens  permet acostar-nos a la fe de dues dones, sí de dues dones fonamentals en la història cristiana: Naturalment Maria, la Mare de Déu i Elisabet la mare de Joan Baptista. Què ens ensenyen?

Elisabet ens ensenya en primer lloc la confiança. Déu pot canviar les situacions més complicades, quasi les impossibles. 

Ens ensenya l’acolliment, per això aquest evangeli és tant important en els santuaris marians i molt especialment aquí a Montserrat on el llegim moltes vegades durant l’any. Elisabet ens ensenya que és important acollir i que és important deixar-se ajudar: Quantes vegades no reconeixem per orgull, per allò que en diem “no molestar”, que necessitem ajuda!

I que ens ensenya Maria, la Mare de Déu?

L’esperit pelegrí. L’Evangeli de la visitació és el relat de la Mare de Déu pelegrina que és acollida des del principi fins al final, ja que es quedà tres mesos amb Elisabet. En el seu cas un pelegrinatge totalment gratuït! A on havia de pelegrinar la Mare del Senyor? La mare de Jesucrist? La que portava Déu a les entranyes? Ella dona exemple de servei i pelegrina. Potser perquè aquest fill que porta a dintre li és una exigència envers els més necessitats. Ella va a trobar una dona força anciana, que ha quedat embarassada. Alegria i trasbals per la situació totalment inesperada. 

Santa Maria ens ensenya a acceptar allò que som humilment. La seva resposta al “Feliç tu que has cregut” d’Elisabet no és dir: No, no…si jo no crec tant! O Què dius! Aquest nen és normal! La seva resposta és girar-se a Déu, al seu Déu d’Israel, i reconèixer que tot ve d’Ell. Ell és qui obra, Ell és qui ho fa tot. Un Déu preocupat per la felicitat dels seus fills. Un Déu molt concret que omple de béns els pobres i exalça els humils.

Santa Elisabet i Maria, la Mare de Déu, també ens ensenyen la sensibilitat espiritual. Intentaré explicar-ho amb un símil musical: Cal estar afinat. Quan estem afinats entenem la música, entenem la distància entre els sons, en captem la bellesa. Podem parlar d’una mena d’afinació interior que ens permet captar la justesa de la realitat. 

Qui, que no estigués afinat, entonat, en línia amb l’Esperit Sant podria captar que amb aquella cosina joveneta arribava el Crist, com ho va fer Elisabet? Qui, si no Déu mateix present en les seves entranyes pot inspirar una resposta com el Magnificat que canta la Mare de Déu? 

La primera sensibilitat espiritual és la que ens permet connectar amb nosaltres mateixos. No sé si mai l’evangeli d’avui ha comentat les actituds d’Elisabet i de Santa Maria com l’actitud de la dona que interpreta allò que li diuen les seves entranyes, allò que representen els fills que hi porten. Les que sou mares segurament ens podríeu ensenyar moltes coses d’aquesta capacitat d’empatia amb nosaltres mateixos. 

La sensibilitat de les dues cosines va més enllà, és capaç de veure i de captar la presència de Déu. Elisabet la capta en la persona de Maria i per això li diu: “Déu te guard plena de gràcia el Senyor és amb tu!” I també li fa el millor elogi: “Feliç tu que has cregut!” I també capta que Déu es fa present en l’esdeveniment: “es complirà tot allò que el Senyor t’ha fet saber”. 

I Santa Maria té una comprensió més còsmica, més global i per això recapitula la història de Déu en ella i no s’oblida dels qui pateixen, dels pobres, dels destituïts, dels humils. El Magnificat uneix el cel i la terra. Costa pensar si els moments que vivim són més complicats que els de fa uns anys. Sí que és veritat que la nostra fe ens convida a tenir sempre presents tots aquells que el cant de la Mare de Déu identifica com a petits i a tenir-los pels preferits de Déu. Aquesta és l’exigència de la nostra fe. La promesa d’assolir el Regne de Déu, seguint l’exemple de Maria, no ens dispensa de la solidaritat amb el món en el qual vivim. Al revés ens hi obliga. Cadascú des d’on és i des d’on pugui. Intentant cadascú unir en la seva vida el cel i la terra, això és la lloança a Déu amb l’exigència d’amor de l’Evangeli, que és allò que ens ha portat Jesucrist, davant del qual saltava ja el qui naixeria com a Joan, el Baptista.  

Sí, germans i germanes estimats, Déu hi és  i les coses es van esdevenint per la seva capacitat d’acomplir-les. La fe ens demana i ens ajuda a desenvolupar aquesta sensibilitat per les coses de Déu arrelada en el nostre interior. Gaudim del “cel” d’avui però no oblidem de tornar sempre a la terra.

I se’n tornà a casa seva. Sembla estimats germans i germanes, que Santa Maria, la  Mare de Déu, quan ja ha acabat la feina se’n torna a casa, desapareix. Ens ho explica l’evangeli d’avui de la visitació. Després d’haver visitat Elisabet i d’haver-la ajudat tot el que calia, se’n va. Se’n torna a casa seva. La primera lectura ens deia que Déu li ha preparat un lloc en el desert. De fet aquest lloc és la seu costat, amb el seu Fill Jesucrist, el Pare i l’Esperit Sant. Desde la glòria de Déu sempre la trobarem en aquests llocs com són els santuaris, que ella omple amb la seva presència i en tots els altres indrets on es fa present: en les capelles, en les ermites, en les confraries, com la nostra de la Mare de Déu de Montserrat que celebra els seus  800 anys.  

Demanem-li doncs que en el nostre retorn a “casa”, en el nostre retorn a Déu, sigui la nostra ajuda i la nostra intercessora, com canta el final de l’estrofa de l’himne d’avui que he citat abans: 

Sigueu sempre, Verge pia,
Dolç conhort i nostra guia
Fins a veure-us triomfants

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

 

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere,  ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Diumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (30 de juliol de 2023)

1 Reis 3:5.7-12 / Romans 8:28-30 / Mateu 13:44-52

 

Benvolguts germans i germanes,

Les lectures que hem proclamat en aquest diumenge, ens proposen una reflexió sobre els valors més importants de la vida de les persones. La primera lectura, ens ha parlat de la saviesa pràctica per a la vida, que consisteix en el coneixement de la voluntat de Déu, conforme a la qual ens cal ordenar i organitzar la pròpia existència. Sant Pau, per la seva banda, en la segona lectura, ens ha parlat de l’amor de Déu. A l’evangeli Jesús ens ha proposat com a valor suprem el Regne dels cels a partir de diverses comparacions per fer-nos adonar del valor que té per damunt de tots els altres béns d’aquest món.

Jesús va començar la seva vida pública predicant el Regne del cel i proclamant-ne l’arribada. El Regne no només va ser el tema central de la seva predicació sinó també el punt de referència de la majoria de les paràboles, a més del contingut de les seves accions simbòliques que formaven una part important del seu ministeri.

Però, en què consisteix concretament aquest regnat? En primer lloc cal dir que Jesús mai no va oferir una definició exacta del Regne, ja que en la seva predicació aquesta realitat adquiria diversos matisos de significat. A l’evangeli d’aquest diumenge veiem que se serveix de tres imatges preses de la quotidianitat i adaptades a la realitat dels seus oients per desvetllar-ne el misteri del Regne del cel.

En segon lloc, hem de dir encara, que és un anunci però que alhora és una realitat pels homes i dones de tots els temps com veurem més endavant en aquesta reflexió.

En tercer lloc, i aquí trobem el punt central del contingut i del missatge de l’anunci del Regne dels cels, és que Jesús va viure i va donar la seva vida per causa del Regne. Per tant, quan Jesús parla del Regne de cels no parla de quelcom que li és extern sinó que parla de Déu mateix i de les motivacions profundes de la seva vida i del seu missatge per tal que nosaltres també participen d’aquest Regne. 

Per això, viure l’experiència del Regne dels cels voldrà dir ser introduïts en la intimitat de Déu. Es tracta de viure atents per acollir la invitació personal que ens fa a cadascun de nosaltres per formar part d’aquest regne, no aïlladament sinó solidàriament amb tots els homes. El Regne és sempre un àmbit de gràcia i de salvació. 

Per tant, es tracta d’un regne que no s’imposa per la força, sinó que s’ofereix a homes i dones, dels quals es reclama la responsabilitat per cercar-lo, com el qui troba el tresor o troba la perla fina. Sorgeix però una pregunta ineludible: on és avui aquest tresor? 

Sense cap mena de pretensió per part meva, em sembla que aquest tresor el trobem en dos àmbits que tenim molt a prop nostre, és a dir, el trobem en el camp del quotidià. Així, aquest tresor el trobem en els germans, en la humanitat que porta inscrita en el seu cor el rostre, la imatge de Déu. El trobem en el dia a dia, al costat dels qui fan o fem camí els uns al costat dels altres, bé sigui per raó de vincles familiars, laborals, d’amistat, …

El tresor del Regne, és a dir, Déu, es troba també amagat en el que pateix o plora a l’interior del seu cor, en l’emigrant que està sense saber on anar, en els desheretats de la fortuna, als marginats. Si el Calvari va ser la manifestació més explícita de qui es Jesús, és en el cor de tota mena de sofriment on apareix clarament la presencia de Déu i del seu Regne. 

Com veieu, no ens cal anar massa lluny per trobar el tresor o la perla fina que són Déu mateix viu i operant en el cor de la humanitat i també en el propi cor. El tenim ben a prop, a tocar de la mà. Ens cal però estar atents per tal de no buscar el que no trobarem. 

Es impressionant com sant Mateu ens ha fet adonar que el qui troba el tresor s’omple d’alegria. Per això quan descobrim que Jesús és el veritable tresor de les nostres vides i amb ell ho són els altres, ens adonem que l’Evangeli, el Regne de Déu, no és una càrrega pesada que ens limita sinó que ens convida a ajudar els altres a trobar la seva perla, el seu tresor amagat.

Qui ha descobert Déu així, ha trobat un tresor i és l’única cosa que dóna sentit a la vida i en comparació amb tot això d’aquest món… és tingut en res.

Entrar en el cor de l’Evangeli és com entrar en un riu de joia, de felicitat i de realisme, que ens permet agafar la vida amb les dues mans, i fer-ne una ofrena a Déu i als altres, des del seu inici fins a la seva fi.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Diumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (23 de juliol de 2023)

Saviesa 12:13.16-19 / Romans 8:26-273 / Mateu 13:24-43

 

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la paciència de Déu, són un himne a l’amor que el Senyor té a tots els homes i que es manifesta en la història de cada persona sota la forma de paciència i de bondat.

La paràbola del blat i del jull situa el drama de la història humana, que es debat entre el bé i el mal, sota la mirada de Déu, que concedeix a tothom el temps de la vida present com un espai de creixement i, per tant, de conversió a fi que ningú no es quedi fora del goig de la vida per sempre.

El Senyor diu que són del Regne tots aquells que obren el bé; en aquest ventall hi caben tots els colors del món. I afirma sense embuts que són del maligne, siguin del color que siguin, tots els escandalosos i els qui obren el mal. Jesús precisament ha vingut, portant-nos l’evangeli, per aixecar-nos de la captivitat del mal que tan sovint ens tempta i no sempre el sabem vèncer. L’evangeli de Déu té el poder d’arrencar-nos d’aquesta esclavitud, però no és màgia. Jesús ens ha obert un camí. Amb la paràbola del llevat i amb la del gra de mostassa ens encoratja, des del realisme de la petitesa humana, a confiar en la força del bé que hi ha en nosaltres i que porta ja en ell mateix la petjada de Déu.

Blat i jull sempre conviuran en aquest camp que simbolitza la vida present. El perill està en el fet que el blat es torni tòxic com el jull, però l’esperança és que el jull es converteixi en gra saludable. Per això és important que a la virtut del bé hi acompanyi la fermesa de la paciència. Què hagués sigut de sant Pau sense la paciència de Déu? Aquell jove vividor i aventurer d’Assís, hauria arribat a ser el sant Francesc que hem conegut sense la paciència de Déu? A on hagués arribat el despropòsit de la vida d’Ignasi de Loiola sense aquella providencial vetlla de pregària als peus de la nostra Verge Bruna? Aquella nit fou per a ell un nou començament! Déu és pacient. Déu és pacient perquè és just. Coneix com ningú la fragilitat del cor de l’home, perquè l’ha creat, i sap que, si vol ser just amb ell, ha de ser pacient.

Veient el drama del món i la tragèdia que suposa per a tants la injustícia humana, la justícia de Déu a la fi del temps, que ens deia l’evangeli, ens pot semblar injusta, i ho seria si no fos que Jesús no parla de la fi del temps com un final de tot, sinó com el gran començament d’un món nou que no tindrà fi. Un cop més, les paràboles apunten al gran valor etern que té la vida humana. Potser no tenim prou consciència del valor transcendent de la vida, i això ens faci miops i no ens deixi albirar amb esperança la realitat del món futur que comença ja ara.

Déu vol la salvació de tots. Com no l’ha de voler, si per tots ha donat la seva vida en Jesucrist? El seu amor infinit venç la seva justa indignació pels pecats d’escàndol, d’injustícia i de tantes barbaritats com veiem que es cometen i que sempre pesen sobre els més pobres. Déu odia aquestes accions, i estima preferencialment els qui sofreixen, però no deixa d’estimar les persones que obren el mal i les crida a la conversió. Déu no judica i podria fer-ho perfectament; nosaltres, en canvi, condemnem sense saber tot el que hi ha al darrere, i el que hauríem de fer és estar més atents al propi comportament perquè no fos cas que, creient-nos blat fóssim jull, i que així, creient-nos nosaltres bons sense ser-ho, els escandalosos i els dolents es convertissin, fessin el bé i ens passessin al davant al Regne del Cel.

El salm responsorial d’avui té tota la raó: Déu és indulgent i bo; i ho és amb tothom. La nostra justícia arriba a on arriba. Nosaltres som molt gelosos de la nostra llibertat, però Déu també ho és de la seva. I és pacient, no perquè no pugui fer res més, sinó perquè és just, i és just perquè és intel·ligent; l’amor no és obtús; quan ho és, no és amor, és una altra cosa.

La paciència de Déu, en aquest santuari de Montserrat, s’ha valgut sempre de la mediació de la Mare de Déu, i en aquesta “cambra angèlica” així era anomenada pels antics la primitiva església continua suscitant les conversions i les gràcies de les quals són testimoni els nombrosos exvots i llantions oferts pels pelegrins. El monestir, i amb ell la Confraria de la Mare de Déu, continuen unint sentiment de país, devoció i pietat popular, i sentit renovador d’Església, esforçant-se per fer de l’evangeli de Jesús una realitat de vida.

Blat i jull podran estar sembrats al mateix camp, però el petit gra de mostassa que va ser en el seu moment el nostre monestir, que aviat farà 1.000 anys, continua sent aixopluc de tots els qui cerquen un recer per l’esperit. I el llevat que la nostra Moreneta ha amagat amb amor en el cor dels catalans i de tots els pelegrins continuarà fent el seu fet, esperant que, per la misericòrdia de Déu, en el temps present doni fruits primerencs de conversió i de vida, i al temps de la collita pugui oferir a Déu un fruit madur ben generós.

Déu sigui glorificat en la felicitat de totes les seves criatures!

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Diumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 de juliol de 2023)

Isaïes 55:10-11 / Romans 8:18-23 / Mateu 13:1-23

 

Isaíes ens afirmava en la primera lectura que “així com la pluja no torna al cel sense fecundar la terra i fer-la germinar, també la Paraula que surt dels llavis de Déu no hi torna sense haver donat fruit”. En l’Evangeli, però,  Jesús matisa aquests efectes.

Jesús, en la paràbola, suposa que Déu sembra generosament, des del començ de l’existència, la seva Paraula per tot el món. Però, cal una condició: que l’home escolti, l’aculli. I amb això, aquí estem topant amb la llibertat de l’home. I ho explica, distingint els diferents terrenys on cau aquesta paraula: 1º  en el camí, on no pot arrelar perquè és terra trepitjada i endurida. Els ocells, – el Maligne -, li arrabassen la llavor. 2º També en cau en terreny rocós, on la terra no hi té profunditat. Aquí s’hi acull la llavor, però, com que no té arrels profundes, l’asseca el sol. Aquests, són els oients que han escoltat joiosament la paraula, però, superficialment, sense massa convicció, i sucumbeixen a les proves i les exigències. 3º La tercera terra acull la llavor, sí, però cau entre cards i espines, i aquestes l’ofeguen. Els oients són els qui defalleixen pels atractius terrenals i les riqueses, que els esclavitzen. La Paraula exigeix llibertat, netedat, bon cor per a ser acollida. I  per això, només i ha la terra mena de terra, bona, ben disposada, que rep de bon grat la llavor, perquè s’ha treballat, s’ha desherbat i netejat de pedres i terrossos,  i  produeix el 30, el 60 i el 100×100.

Jo encara hi afegiria dues menes de terres més, constatant el que avui passa en la nostra societat: a) els terrenys abandonats per falta de pagesos, on només hi creix l’herba i el bosc. Jo diria que aquests son els gnòstics que han escoltat, però com que han sentit altres opinions i no les han resolt,  abandonen la fe, per incomprensible o fabulosa. b) Finalment, hi ha altres terres on avui s’hi han construït urbanitzacions o barris perifèrics. Aquí ja no hi ha ni terra fèrtil, l’urbanisme l’ha ocupada. Els qui poden caracteritzar, religiosament aquesta terra son els ateus que s’han fet plenament sords a la Paraula revelada. (Segons una enquesta son ja el 43%). Aquests diuen tenir raons filosòfiques per viure, tenen arguments racionals per rebatre la fe, qualifiquen de faula inacceptable les veritats revelades. Però, es troben encerclats en un carreró sense sortida. Llegia, fa poc, que un s’expressava afirmant  que el món és fràgil i cal acceptar la fragilitat , perquè res no és segur. Fins l’amor pot fallar. I jo crec, però, que això és equivocat, ja que tenim molts exemples que ho neguen. I també deia que l’únic que ens consola i fa feliç, és l’amistat. Sense fer cap referència a Déu, germans, no hi pot haver sentit a la vida, ni sortida a l’existència, ens trobem en un món que no respon a l’exigència de vida plena. Ni respon a la pregunta:¿què hi fem en aquest mon? ¿per què fer-lo créixer, poblar-lo i dominar-lo? Els homes seríem com les bèsties engabiades. Toparíem contra la paret com en una presó. O bé seríem com comediants, ¿per a quins espectadors?

Això no és l’esperança que ens porta la Paraula del Pare. Crist ens diu que el Pare ens estima perquè creiem en ell, i que el qui guarda la seva paraula, el Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell. ¿Quina garantia ens dóna? “Jo he ressuscitat, i tot el qui m’acull a mi, te vida eterna. Jo he vençut el món i m’he assegut a la dreta en el tron de Déu”. I St. Pau ens assegura que “tots els qui hem estat batejats en Crist, som fills de Déu, hereus de Déu, cohereus amb Crist, i ressuscitarem amb ell per a la vida eterna”.

“Aquesta és la Paraula que hem rebut des del principi: nosaltres l’hem vist, l’hem palpada i us assegurem la vida eterna que se’ns ha revelat”. Però no podem deixar morir aquesta Paraula, cal treballar- la diàriament perquè  no sigui ofegada pel soroll del món, enemic de Déu, que vol atreure’ns. Cadascú sap què ha de fer: quedar-se a les fosques o acceptar aquesta llum.

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (16 de juliol de 2023)

Sant Benet (11 de juliol de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2023)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Sant Agustí comença el llibre de les Confessions, dient: “Ens heu creat per a Vós, Senyor i el nostre cor està inquiet fins que reposi en vós” i aquesta cèlebre i citada frase el que vol és fer-nos memòria de la nostra capacitat de Déu i de la inclinació de tot el nostre ésser cap a Ell. 

Els homes i les dones com capaços de Déu. La tradició cristiana ens ensenya que aquesta relació espiritual entre persona i transcendent és possible i que pels deixebles de Jesucrist pren forma en una participació de la nostra humanitat en la vida de Déu, a través de l’Esperit Sant i en comunió amb Jesucrist. Per això la fe ben entesa mai no destrueix la humanitat sinó que la potencia.  Hi ha una veritable col·laboració entre el creixement dels dons personals i la fe. 

Aquesta idea és pròpia de la humanitat creient i per això la trobem ja en els llibres de l’Antic Testament com el Llibre dels Proverbis al qual pertany la primera lectura. 

El text ens convida a enfortir, a elevar a la màxima potència totes les nostres qualitats personals. I és precisament perquè en elles hi trobem la petjada de Déu, que ens ha creat, que el trobem a Ell quan cerquem, acollim i conreem la virtut de la intel·ligència. Res no ens posa tan al seu nivell com això. La lectura ens convida a reconèixer en Déu la font i l’origen de la saviesa. I després la lectura fa un gir: si comprenem i coneixem, la nostra vida canvia: apareixen l’honradesa, la rectitud en els camins, la justícia i la bondat. Sembla que passem a un dimensió més vital, més activa.  Conèixer Déu per l’ús de la saviesa i de la intel·ligència té efectes reals a les nostres vides. 

Per alguns és més que sabut que avui, 11 de juliol celebrem la memòria de Sant Benet de Núrsia com a Patró d’Europa. Altres potser us heu trobat amb aquesta celebració una mica més solemne de la que es pot esperar els dies de cada dia a Montserrat. Celebrem el fundador del nostre orde benedictí, la memòria del qui va escriure la Regla per a monjos que des de fa quinze segles i encara avui inspira la vida de milers d’homes i dones al món, monjos i monges i també laics.

No és estrany que la litúrgia proposi aquest fragment del llibre dels proverbis com a primera lectura d’avui, solemnitat del nostre Pare Sant Benet. Tot i que literalment no trobem les paraules de la primera lectura a la Regla, el llibre dels Proverbis és un dels més citats, per tant un llibre estimat per a Sant Benet. L’estil és semblant. El mestre parla al  deixeble i procura dir-li paraules de saviesa vital, paraules que l’encarin a ell mateix i a Déu. Aquest mestre  participa d’aquesta dinàmica bíblica que, com més es preocupa de cercar Déu, més veu també com creixen les qualitats humanes. 

La Regla de Sant Benet és un instrument de creixement personal, un pla de vida centrat, per la fe, en Jesucrist i en la seva imitació. Aquesta identificació es fa sobretot per l’obediència i el reconeixement de la capacitat personal de canviar, que en el llenguatge monàstic i eclesial en diem conversió, un paraula que s’ha fet sinònima de vida monàstica. El coneixement de Déu, la intel·ligència del món i la saviesa de les quals ens parlava el Llibre dels proverbis, s’adquireixen en el propòsit de la vida monàstica vivint en un esperit obedient i de  conversió. 

Viure en esperit de canvi i d’obediència és ben extensible i proposable a tothom, també a vosaltres que avui m’escolteu. Més d’una vegada he escoltat a persones que no han fet professió monàstica dir que la vida familiar i matrimonial els obliga també a ser molt obedients, no en el sentit de submissió d’un a l’altre, sinó en el de treballar i viure en un esperit que necessita una fidelitat a uns compromisos, renunciant moltes vegades a moltes coses. N’estic convençut.

Des de l’esperit  la conversió, del canvi, els monjos i els cristians voldríem ser exemple d’homes que en primer lloc es reconeixen imperfectes, no acabats, pecadors també. Que contracultural és això en el mon d’avui en dia, en el qual tots els models que se’ns presenten són perfectes. Heu sentit mai un jugador de futbol o una estrella de l’espectacle reconeixent algun defecte personal? No. No està de moda. Espero que no ho diguin però que almenys se’ls reconeguin. És l’única manera d’avançar en la vida. 

Sant Benet ens posa sovint davant de nosaltres mateixos per tal que avancen en la conversió. No ho fa amb grans interioritzacions, reflexions o meditacions. Gosaria dir que l’Espiritualitat de Sant Benet és una espiritualitat pràctica, de les que proposa créixer,  per la senzilla obediència de la vida de cada dia, referida sempre a Déu. En aquesta espiritualitat la humilitat és la virtut essencial i no ens demana que la practiquem amb heroïcitats sense sentit, sinó acceptant allò que anem trobant cada dia. 

Ho fa d’una manera molt concreta pels monjos en la vida de cada dia del monestir, en el menjar, en el parlar, en el vestir, en el silenci, però ho descriu en un marc que seria perfectament proposable a qualsevol persona que vulgui viure centrada. 

Sant Pau VI, en una famosa homilia pronunciada l’any 1964 en el monestir de Montecassino, que podria ser perfectament un programa per a la vida monàstica d’avui, utilitza l’expressió “l’home recuperat per a Ell mateix” com un model que la vida monàstica vol proposar a tothom. Aquesta recuperació per a un mateix es fa per la fe, per la pregària, pel silenci, per la pau. Com el mateix Papa deia, “en una paraula, per l’Evangeli”. 

Viure recuperat per un mateix, acceptat amb totes les fragilitats personals és una dinàmica, és un camí. També la Regla té clara aquesta característica d’anar avançant per un camí. Si es va endavant d’una manera equilibrada, l’obediència a la realitat i la humilitat per acceptar-la et fa capaç d’una comprensió molt gran del món i te n’adones que Déu amb la seva perfecció i omnipotència se serveix de medis molt senzills i s’obren possibilitats de canviar seguint l’Evangeli. 

Tant de bo que visquéssim sempre així les diverses dimensions de la nostra existència: la nostra pregària, les nostres idees i actituds morals i el nostre fer, moguts per aquesta consciència de Déu. Quina mena de descans trobar en la història de l’Església homes i dones que han viscut d’aquesta manera i ens n’han deixat testimoni.

Sant Benet és un d’aquests homes que il·lumina el món i ens proposa el repte de continuar el seu carisma i transmetre el tresor de virtuts a tots els homes i dones del món.

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2023)

Diumenge XIV de durant l’any (9 de juliol de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (9 de juliol de 2023)

Zacaries 9:9-10; 13:1 / Romans 8:9.11-13 / Mateu 11,25-30

 

Com és, Déu? Què en sabem, d’Ell? Com podem fer-ho per conèixer-lo millor? Són preguntes, germanes i germans, que es poden respondre de moltes maneres, i que en les lectures d’avui podem trobar pistes que ens ajudin a fer-ho. 

A l’evangeli, Jesús deia que «ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». Jesús, doncs, és l’únic que sap com és el Pare. I des d’aquest coneixement, ens ha dit encara  dues coses més: que ha volgut obrir aquesta revelació als “senzills” més que no pas als “savis” i als “entesos”, i que són “els cansats” i “els afeixugats” els qui poden trobar el repòs —podríem entendre: els qui poden trobar més fàcilment una resposta. Jesús va dir tot això perquè en el seu temps les classes dirigents s’havien “apropiat” d’alguna manera de tot el que feia referència al coneixement de Déu, i ho havien traduït en una sèrie d’innombrables preceptes i manaments que obligaven a complir a la gent més senzilla. Havien convertit la suposada voluntat de Déu en un jou molt feixuc de portar per als humils, que no era el que Déu realment volia per al seu poble. Per això Jesús es va esforçar per transmetre una altra imatge de Déu dient que ell tenia “un altre jou”: era “un jou suau”, una “càrrega lleugera” més senzilla i fàcil de dur. I d’aquesta altra manera més planera d’entendre com era Déu, en va donar exemple amb la seva forma de fer: en la primera lectura el profeta Zacaries profetitzava que Jesús entraria a Jerusalem «muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera». Continuant amb aquesta profecia, Jesús fou un Messies que va adreçar «paraules de pau» i no manaments feixucs. Va ser un Senyor «compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor», com també definia el salmista. I no ens va deixar una llei feixuga i difícil de complir sinó que ens va enviar el seu Esperit perquè “habités en nosaltres” i es convertís en una llei viva que poguéssim dur sempre al cor, com llegíem en la carta als Romans. Tots aquests elements continguts en les lectures d’avui, ens poden ajudar a comprendre una mica la imatge de Déu que Jesús ens volgué transmetre.

I tot aquest coneixement que el Senyor volgué revelar als senzills, avui ens el revela a nosaltres. La seva crida als “cansats i afeixugats” del seu temps es pot fer perfectament extensiva a nosaltres, que avui hem vingut un diumenge més a l’Eucaristia per acostar-nos a ell. Perquè tots portem una càrrega o altra, tots duem a les espatlles la nostra creu, i a tots ens cal una paraula de pau i de felicitat que ens ajudi a recobrar l’alegria interior que seria desitjable mai no haver perdut. La celebració dominical és el millor lloc per sortir del nostre dia a dia i apropar-nos a Déu per escoltar-lo, i deixar que la seva paraula pacifiqui i transformi el nostre interior. L’Eucaristia és el lloc on el Crist ressuscitat se’ns fa present i ens parla; però per entendre el què ens vol dir, cal que ens hi acostem amb senzillesa, amb humilitat, i amb voluntat de deixar-nos guiar per ell.

Començàvem aquesta homilia preguntant-nos com devia ser Déu, i com podíem fer-ho per conèixer-lo millor. Però Jesús, que és qui millor el coneix, no ens ha instruït amb un coneixement tècnic sinó que ens ha convidat simplement a acostar-nos a ell i deixar-nos portar. I per això ens ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar […] feu-vos deixebles meus». Perquè més important que parlar de Déu, és parlar amb Déu. Per reeixir en les nostres vides no es tracta tant d’aconseguir un coneixement amagat o aprofundir en uns conceptes teòrics, sinó d’establir una relació personal amb ell, una amistat, i deixar-nos conduir per ell. És una amistat que s’ha d’anar forjant cada dia a través del diàleg amb ell, un diàleg que podem trobar en la pregària, escoltant cada diumenge la seva paraula. És un diàleg que ens anirà conduint poc a poc, perquè Déu no és un pare autoritari que busqui una obediència cega, sinó que és un pare que vol que creixem, que ens impliquem en el seu projecte, que avancem amb ell. I aquesta imatge que ens dóna Jesús d’un Déu proper, “bo i salvador”, amable i senzill, no ens la dóna perquè saciem la nostra curiositat, sinó perquè, fent un pas més, la reproduïm en les nostres vides: tots estem cridats a viure en primera persona aquestes qualitats de Déu que les lectures d’avui ens transmetien. 

No sabem si és casualitat o no que aquesta invitació de Jesús a acostar-nos a ell per trobar repòs ens sigui proclamada justament en un temps en què la majoria comencen uns dies de vacances, o si més no, poden tenir uns dies diferents. En qualsevol cas, és bo que aquests dies que no sentim tan forta la pressió de la quotidianitat, dediquem estones a reflexionar sobre aquesta imatge de Déu que Jesús ens ha donat, la d’un Déu que vol el millor per nosaltres, que vol que ens impliquem en el seu projecte, i que ens convida a reproduir en nosaltres les seves qualitats perquè l’ajudem a fer créixer el seu Regne, cadascú des d’allà on sigui. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi.

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (9 de juliol de 2023)

Diumenge XIII de durant l’any (2 de juliol de 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (2 de juliol de 2023)

2 Reis 4:4-11.14-16a / Romans 6:3-4.8-11 / Mateu 10:37-42

 

Benvolguts Germans i Germanes:

El monjo professor de Sagrada Escriptura de Montserrat, ens remarcava sempre de controlar, mirar i subratllar les paraules que eren repetitives en un text Bíblic i així  distingir-ne els diferents significats, els protagonistes, i els seus blocs, per tal estudiar-los en la seva estructura i en un sentit general de tota l’obra de l’autor Bíblic. 

Personalment, l’Evangeli d’avui és relativament fàcil perquè hi tenim dues paraules claus repetitives, la primera: “No és bo per venir amb mi qui estima més…la Família, els fills, qui no pren la seva Creu i m’acompanya”. I la segona: “Qui acull el Crist, qui acull un profeta, qui acull un just, o doni un vas d’aigua fresca, no quedarà sense resposta”.  Vocació, d’agafar la Creu, d’ésser Cristià ferm, ací i avui. Acolliment de tot cor dels altres, sense distinció, ni condició. Un petit gest d’amor val per a tot un gran tresor. “Els petits canvis que són molt poderosos”. 

El nostre Pare sant Benet, en el capítol 53, de la seva Regla, ens diu als monjos Benedictins: “Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment del pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist”. Jesús posa en pràctica els dos manaments més grans de la Llei de Moisès : “Estimar el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. I estimar el proïsme com a tu mateix” . (Mateu 22:34-40) 

Seguir el Crist és cosa molt exigent, i avui dia és molt difícil seguir-lo, amb una societat contraria, que adora desgraciadament : El tenir, el diner, el físic i el currículum vitae. Però ens cal a nosaltres estimar-lo a Ell més que ningú, més que els teus familiars , més que la pròpia Vida, més que les nostres petites seguretats personals. 

Els deixebles són enviats a portar la Bona Nova i tots hem d’acollir-los amb més gran caritat, amb més amor, perquè un vas d’aigua no quedarà mai sense una recompensa justa del Mestre i Senyor Nostre Jesucrist.

Tots tenim unes grans preocupacions i problemes, personals, familiars, monetaris i domèstics. Tots portem una Creu, gran o petita! Però la portem amb una gran diferència, perquè ara Jesús, amb la seva mà dreta ens sosté el pal travesser, Ell, és el nostre Josep d’Arimatea personal, que ens diu: “Sóc aquí, amb Tu, ara i sempre, el teu costat, deixeble meu, avui, més que mai, sóc  aquí present, siguis qui siguis”. 

Jesús ens convida a seguir-lo, amb la nostra petita Creu, en el dia a dia de la Vida Humana Terrenal i Mortal.  I ser deixeble Seu, vol dir, senzillament dues simples paraules: “Radicalitat i Confiança”. Estar disposat a donar-lo tot, per així trobar-lo tot, amb la il·lusió del nen petit que espera amb ànsia un regal desitjat. Els Cristians no podem aïllar-nos de les necessitats consumistes dels qui ens envolten, però, cal estar oberts a compartir i acollir. Qui estima de veritat els seus, sap respectar i estimar la societat que ens demana a crits, més amor, més pau i més justícia a tota la terra. El tancament, l’aïllament i el passotisme en general, són formes desgraciades d’antitestimoni Cristià dins la societat actual.

Acollir, qualsevol, “per petit que segui”, reconeixent amb Ell el Crist que en la petitesa hi ha la suprema grandesa. 

Donar un petit vas d’aigua fresca, pot aparèixer, un res i no res, als ulls humans, i semblar un gran tresor els Ulls de Déu que és Amor total.

Per a ser deixeble de Jesús no es requereix cap aptitud personal i especial, cap Màster, cap Doctorat, sols ens cal correspondre amb més humilitat, més perdó i sobretot amb més estimació els uns els altres.  Portar la teva petita Creu al coll.

Com diu Sant Ignasi de Loiola, gran pelegrí del nostre Santuari de Montserrat: “Confiar… i en tot servir i estimar”.

En tot estimar i collir més, i en tot servir més els altres. Paraules repetitives que avui ens porten el nucli més profund de tot el missatge Cristià. 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (2 de juliol de 2023)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2023)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

“Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva església i les portes del reialme de la mort no li podran resistir” (Mt 16,18)   

Déu ho pot tot. Confessar Déu és confessar que la vida té més poder que la mort, que el bé venç el mal. La vida i el testimoni de l’apòstol Sant Pere ens ho confirmen. En la seva biografia, en tot allò que l’ateny directament, aquest poder de Déu es manifesta tant en esdeveniments extraordinaris com en la quotidianitat de la  vida, en la guarició i resurrecció de malalts i morts, com en la seva transformació interior, tot són signes de la capacitat de la vida per a resistir la mort que ell testimonia. Simó, el fill de Joan, Pere, és el resistent davant d’aquestes portes del reialme de la mort que cedeixen davant de Déu.  Per això ens és un model inspirador, de qui podem aprendre molt. I crec que una bona perspectiva per a apropar-nos a Sant Pere és precisament la d’observar les seves lluites personals, aquestes resistències que va haver de practicar davant les  portes del reialme de la mort.

Si comencéssim cronològicament a l’inrevés, pel final de la seva vida, trobaríem la resistència davant d’un Imperi Romà, a qui molestava profundament aquella secta cristiana que proclamava que hi havia un sol Déu, que un home crucificat era el seu Fill i el Messies, les paraules del qual  defensaven uns valors que posaven  els éssers humans al mateix nivell, amb una mateixa dignitat, que deia que calia perdonar, posar l’altra galta quan et pegaven, que les riqueses eres efímeres i totes aquestes coses tan antipàtiques pels que sempre s’han beneficiat dels comportaments violents, explotadors i egoistes. L’estructura de poder de Roma, podia ser tot això però no era ingènua i per tant no hi ha cap dubte que va intuir que tots aquells predicadors no eren ni innocents ni inofensius i que per tant més valia acabar-ho ràpid, eliminant-los. I ho van fer. 

La resistència a l’evangeli que continuem vivint avui en el món, ens fa evident que el missatge cristià és vàlid i que l’exemple de l’opció de Sant Pere, per resistir la pressió i amb la seva paraula mantenir-se fidel a Jesucrist, acceptant-ne totes les conseqüències, obre un veritable camí de transformació en el món, que dura des d’aleshores. Tot i no haver eliminat el mal i totes les seves manifestacions socials, l’ha resistit i transformat en milers d’ocasions. Lliçó per avui: Les resistències a l’evangeli de l’inici, no estan tan lluny de les d’ara, però les portes del reialme de la mort no ens han mai superat: Déu ho pot tot i ho veiem en la història de la humanitat. 

Si avancem desfent la seva vida, veurem com Sant Pere també va trobar la  resistència d’una tradició religiosa i política en el judaisme que no podia permetre tot aquell missatge tan provocatiu. Primer perquè venia de fonts no autoritzades: això és d’homes senzills, no formats, que recolzaven en el testimoniatge d’un rabí molt alternatiu que reconeixien nogensmenys com el mateix Messies. És molt interessant però veure com hi ha una lectura de la fe cristiana capaç de recuperar tot el nucli de la tradició jueva anterior i portar-la a compliment, i que per tant no hem d’oblidar la capacitat del judaisme per obrir-se al missatge de Jesús i dels apòstols. Aquest fou el primer gran àmbit d predicació de Sant Pere. En aquesta tradició, tot se centra a reconèixer la centralitat de Jesucrist. Quin dubte tenim que la referència vital de Pere fou Jesús de Natzaret: viu, mort i ressuscitat. Simó no sense errors ni negacions, sempre va tornar a Ell. Quina biografia espiritual no podríem escriure a partir dels diàlegs de Jesucrist i de Sant Pere: 

Començant per la primera trobada i citant breus fragments de diversos evangelis, en els quals Jesús pregunta i Pere respon, trobem aquests moments: 

“Tira les Xarxes (Lc 5,4)”. 

“Aparteu-vos de mi que soc un pecador (Lc 5,8)”.

“Qui dieu que soc jo?” 

“Vos sou el Messies el Fill de Déu viu (Mt 16,15-16)”. 

“Vosaltres també em voleu deixar? (Jn 6,66)” 

“Senyor a on aniríem, només vos teniu paraules de vida eterna (Jn 6,68)”.

O quan Pere Pregunta i Jesús respon:

“Senyor, vos em voleu rentar els peus? (Jn 13,6)”

“Si no et rento, no tens part amb mi (Jn 13,8)”

“Senyor. Perquè no us puc seguir ara mateix? Donaré per vos la meva vida (Jn 13,37).”

 “¿Tu vols donar la vida per mi? En veritat, en veritat t’ho dic: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades (Jn 13, 38)”.

Fins arribar a la pregunta final, 

“Simó Fill de Joan, m’estimes?”

“Senyor, vos ho sabeu tot. Vos sabeu que us estimo (Jn 21,17)”

No ens pot sorprendre que amb aquest fons, amb aquesta relació personal, Pere resistís qualsevol immobilització religiosa i es convertís en fonament de la nova fe en Crist. La lliçó per avui: tornar a Jesucrist. Déu ho pot tot i sempre troba el seu camí en els homes i les dones. 

Però finalment i aquests breus diàlegs que he citat en són una bona mostra, en Sant Pere, les resistències més il·luminadores són les interiors. Totes les que els evangelis ens expliquen i que acompanyen la seva relació personal amb Jesús de Natzaret. La resistència que neix de la consciència d’estar molt lluny d’aquell que amb una sola paraula li fa canviar d’idea. Estaven pescant: què sabia un fuster de pescar? Però per alguna cosa, Pere hi confia i apareix el peix on no n’hi havia. I d’això neix un sentiment de superació, de voler-se allunyar, de por. Però en aquest moment apareix sempre la crida de Jesucrist, de tornar, de mantenir-se fidel. Potser aquesta mateixa consciència d’indignitat superada sempre per la Paraula del Senyor ens dona una clau per a entendre la vida de Pere, i tindrà el seu moment últim en la negació durant la passió, quan la força de voler allunyar-se de tot, passa per davant de totes les declaracions de fidelitat, i on definitivament ja no cal cap altra paraula que la seva pròpia consciència recordant-li que ha traït el mestre i amic. Perquè després de la negació en la nit de la passió, les paraules que escoltarà Sant Pere seran ja les del ressuscitat, que no canviaran, que continuaran essent les paraules que confirmen aquella crida que hem llegit a l’Evangeli: tu ets Pere. Però en canvi, en el moment de la resurrecció, al costat del Llac de Genesaret, en l’evangeli que la solemnitat d’avui proposa per a la missa de la vigília, el Senyor preguntarà tres vegades a Pere: m’estimes? I la resposta serà la de deixar-se anar totalment en Crist, sense cap resistència, dient finalment: vós ho sabeu tot, vós sabeu que us estimo. Lliço per avui: Déu ho pot tot, perquè perdona allò que ni nosaltres ens gosaríem perdonar a nosaltres mateixos.

D’aquesta manera la missió de Sant Pere en la història recolza en la confessió que fa de Jesucrist com a Senyor i Messies i en l’amor que finalment li demostra incondicionalment, en la pedra i en el cor. Per la seva vida, ens demostra que ell és la pedra contra la qual s’estavellen totes les lluites socials, religioses i personals, però que això només pot ser així si la referència del seu cor és Jesucrist. Petra autem era Christus. La pedra realment és Crist. És una frase escrita en aquest altar. I l’Església es manté unida en Crist i en aquells que participen amb amor i amb fe, com sant Pere, de Crist. El fonament i la pedra no podia ser cap altre.  Tot nosaltres també estem convidats avui a participar com el primer dels apòstols en la fe i en l’amor, en l’eucaristia que ha estat sempre el sagrament de la unitat.

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

Diumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (25 de juny de 2023)

Jeremies 20:10-13 / Romans 5:12-15 / Mateu 10:26-33

 

No tingueu por.

Benvolguts germans i germanes:

A l’Evangeli que acaba de proclamar el diaca, hem sentit les paraules de Jesús que ens deien a cadascú i cadascuna de nosaltres: “Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats”. 

Pors. Tots portem les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres fantasmes. Tots ens podem veure aclaparats per aquestes pors en fan viure a mitges, pors que ens impedeixen de gaudir de la vida, i que fan que tot el veiem de color gris o negre, o sense sabor. I podríem trobar-nos en situacions que ens portin a dir com el salm 42 (Vg 41): “les llàgrimes són el pa de nit i de dia, i tota hora em diuen: On és el teu Déu”, i podem preguntar-nos amb el salmista: “per què aquesta tristor ànima meva? Per què aquest torbament?” I fins i tot podríem cridar amb Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?”. 

Pors. Tots tenim la nostra motxilla més o menys pesada. Però cal enfrontar les pors amb la resposta que proposa el mateix salm: “Que el Senyor confirmi cada dia l’amor que em té. I cada nit adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida”. No es tracta d’acudir amb una actitud infantil a pregar un Déu que soluciona tots els problemes, esperant en un Déu que actuï al nostre gust quan nosaltres l’invoquem amb unes paraules màgiques en forma de pregària, o quan nosaltres intentem comprar Déu amb un cert intercanvi comercial: jo faig això i Tu, Déu, fas això. Aquest déu no és Déu, sinó una fantasia; aquest déu comerciant, no és Déu, és una quimera. Això no vol dir que la pregària no sigui eficaç: és com un Déu que demana dolços o xocolata a la seva mare i la seva mare no sempre li dona, sinó que li donarà allò que més li convé.  

Déu és una altra cosa: Déu és un Déu-Amor. I del que es tracta es tenir confiança en Déu i de ser conscients del seu Amor que no falla mai. Així, per poder viure el “no tingueu por”, cal que siguem conscients de que Déu ens estima, que té comptats cada un dels cabells, no perquè hagi d’actuar al nostre caprici, quan diem unes paraules màgiques o fem una determinada invocació. Déu ens estima i vol el nostre bé i el de tota la humanitat. I això significa que de vegades ha de permetre cert mal per poder treure un bé més gran. Com quan un nen que comença a caminar, se li ha de deixar llibertat per tal que pugui començar a fer alguns passos sols, malgrat pugui caure. I si un estima de veritat, cal que respecti la llibertat de l’altre, encara que de vegades estigui equivocat. Si no hi ha llibertat, no hi ha amor.

Déu ens estima, no és un déu que ens va estimar en un passat i ens ha deixat abandonats en un món buit i sense cap ordre, sinó que és un Déu que ens segueix estimant ara i aquí, i ho seguirà fent en el futur, perquè “perdura eternament el seu amor”.

Germans i germanes: No tingueu por: podem estar segurs de que perdura eternament el seu amor, la seva misericòrdia, el seu hesed, amb un amor lleial i fidel. Sí, és un Déu que estima, que ens acull, que està al nostre costat, que vol el nostre bé i la nostra felicitat. Aquest és el Déu de veritat, que ara i sempre estarà prop nostre perquè perdura eternament el seu amor. 

I per ser conscients d’això no hi ha un altre camí que sovintejar el tracte amb Déu i anar-lo coneixent: a través de la pregària que sempre és eficaç per moure els cors de les persones, a través de la participació en l’Eucaristia, a través de llegir i fer nostre la bona nova del seu Evangeli. Així, podran ressonar  dins nostre les paraules de Jeremies a la primera lectura: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible. (…) Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal” o també el que hem cantat al salm responsorial: “El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats el seus captius”.

Si confiem en Déu no ens paralitzarà la por, malgrat les nostres febleses, malgrat el que puguin dir, malgrat les persecucions o la mort. No tingueu por perquè podem confiar en un Déu-Amor, que està al nostre costat, que ens comprèn, que ens estima i respecta la nostra llibertat. Només cal que ens sentim estimats per Déu i que siguem conscients del nostre valor incalculable, més gran que tots els ocells plegats, no pels nostres mèrits sinó perquè som fills i filles de Déu. 

No és un “no tingueu por” i ens oblidem perquè ja ho farà tot Déu, sinó que cal que siguem responsables, sinó que també cal el nostre esforç com ens deia el mateix Jesús a l’Evangeli d’avui: “a tothom qui en reconegui davant els homes, també el reconeixeré jo davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel”. Llibertat significa responsabilitat, sinó és infantilisme.

Germans i germanes. Som lliures de correspondre o no l’amor de Déu. Amor amb obres, no només de paraules. Si voleu ser feliços: no tingueu por i trieu l’amor de Déu, que perdura eternament… i actueu en conseqüència.

Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Sant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (24 de juny de 2023)

Isaïes 49:1-6 / Fets 13:22-26 / Lluc 1:57-66.80

Alegria, alegria, alegria

Benvolguts germans i germanes:

Avui és un dia que convida al goig i a l’alegria. Els textos que ens proposa avui la litúrgia d’aquesta Eucaristia ens parlen de goig i de llum, tot celebrant un naixement: el de Joan Baptista, el profeta que va anunciar la imminència de la vinguda de Jesucrist, el nostre Salvador com ens recordava fa un moment sant Pau en la lectura dels Fets dels Apòstols. Un naixement sempre és motiu d’alegria, i en aquesta ocasió especialment. L’oració del final de la Missa, la pregària de postcomunió demana a Déu que “l’Església, joiosa pel naixement de Joan Baptista, reconegui que aquell que el Precursor va anunciar, és el que l’ha regenerada”.

També és motiu d’alegria el fet de que estem als voltants del solstici d’estiu, quan els dies són més llargs i les nits més curtes. Especialment avui en que tenim ben presents encara els focs de Sant Joan que ahir il·luminaven la nit i van ser motiu de festa, de llum i de soroll. Aquesta nit tan curta (només 7 segons més llarga que la més curta de l’any, la del 21 de juny com llegia l’altre dia en un diari digital). Aquesta nit tan curta però tan estimada en el imaginari col·lectiu mediterrani i també de la tradició cristiana. 

Per l’evangelista Lluc sabem que Zacaries celebra la naixença del seu fill Joan, el qual senyala la línia d’un nova època: es tracta d’una frontera que separa l’Antic Testament del Nou, com diu Sant Agustí. És el naixement del precursor el qual fa de frontissa entre les promeses amagades de l’Antic Testament (mudes com el pare Zacaries), amb les del Nou (on a la llum de Jesucrist, els escrits antics s’obren a un nou significat, a una nova dimensió més plena). 

Zacaries, que s’alegra del naixement de Joan i es plenament conscient de la intervenció divina, esclata de joia en el seu càntic, tant estimat pels monjos i que es canta a la Litúrgia de les hores, esclata en lloança a Déu tot anunciant la imminència del naixement de Jesucrist. I diu: “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”. Un sol que ve del cel. Si el solstici d’hivern està tocant el naixement del Crist, en el solstici d’estiu se situa un altre naixement: el de Joan Baptista.

Hem sentit a l’evangeli com Elisabet i Zacaries van dir que el seu fill s’havia de dir Joan, que significa “Déu ha fet gran misericòrdia”. Lluc ens recorda que Déu ha fet una gran misericòrdia a uns pares sense descendència, cosa mal vista en la societat jueva d’aquella època, però també podem afirmar que Déu també ha fet una gran misericòrdia envers nosaltres. Déu no s’oblida de nosaltres i ja des dels temps antics va preparant la salvació de la humanitat, de tots els homes i dones,  preparant la vinguda del Salvador; amb el naixement de Joan que ens diu que una cosa gran està a punt de passar, ens està anunciant i apuntant el significat de la vinguda del Salvador, el nostre Salvador. Així, és motiu d’alegria que Déu segueix estant al costat de tot home i de tota dona, per acompanyar-nos, per estimar-nos i perquè siguem feliços. Joan anuncia aquest Jesús que ha vingut al món, no per imposar-nos una càrrega feixuga, sinó perquè puguem arribar a ser feliços en Déu. 

De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases, diu una dita antiga (amb la variant de Joans, Antons i ases). Així és: en totes les cases cristianes hi ha la possibilitat de que Déu ens faci misericòrdia, de que ens ajudi a cadascú i a cadascuna de nosaltres. Però també és motiu de que nosaltres esdevinguem un nou Joan, una nova Joana. I ha la possibilitat de que siguem, com el Baptista, missatgers de l’alegria del que significa la Bona Nova de l’Evangeli, de que siguem repartidors de somriures al nostre voltant i d’alegria autèntica, perquè neix del fons del nostre cor perquè ens sentim estimats per Déu i repartim d’aquesta estimació: aquesta és la manera d’identificar-nos com a autèntics cristians, amb el manament nou que ens donà Jesús: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Certament que hi ha dificultats a la vida, certament que la felicitat està arrelada en la creu i que cal que posem el nostre esforç, però la nostra vida té un sentit ple i un sentit d’alegria i felicitat si, malgrat els obstacles, les nostres febleses i incoherències, si som capaços d’intentar estimar a la manera de Déu.

Pels escolans també és motiu d’alegria: aquesta setmana acaba el curs escolar a Catalunya, i al final d’aquest matí començaran les seves vacances d’estiu fins a la seva tornada finals d’agost on podran gaudir de la família i dels amics. En acabar aquesta celebració tindrà lloc la cerimònia de comiat dels escolans de segon: a ells i a les seves famílies agraïm la seva estada i el servei que han fet aquí a Montserrat. 

I finalment crec aquests dies són també motiu d’alegria per la Comunitat de monjos i per l’Església a Catalunya per la meva ordenació sacerdotal. I no puc deixar d’agrair públicament el suport de tantes persones que han fet possible el que sóc en el meu llarg itinerari vital: primerament els meus pares (amb la meva mare aquí present), a tota la meva família, als monjos i també tants d’altres amics i amigues que he tingut el privilegi de conèixer i de compartir al llarg dels anys, molts d’ells que s’han fet presents aquests dies de diferents maneres: GRÀCIES.

Què Déu, que sempre va actualitzant la seva misericòrdia, ens faci avançar en el sentit autèntic de la felicitat i de l’alegria, ben arrelats en Crist, i que aquesta alegria traspuï per la nostra pell envers els altres, per intentar construir un món millor tant per a nosaltres i com per tota la humanitat: perquè els cristians sabem que “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”.  

Que així sigui.

Abadia de MontserratSant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Ordenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)

Homilia del Cardenal Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona (23 de juny de 2023)

Jeremies 1:4-10 / 1 Pere 1:8-12 / Lluc 1:5-17

 

Benvolgut P. Abat,

Benvolguts monjos d’aquest monestir, 

Benvolguts familiars i amics del Germà Anton, 

Benvolguts germans i germanes en el Senyor, 

Estimat Germà Anton, si mires enrere, contemples en primer lloc, amb gratitud i emoció, haver rebut el do de la vida humana. La vida és un do meravellós, un regal de Déu i en aquest regal estan directament implicats els teus pares. I avui és un bon moment per agrair a Déu i als teus pares el do de la vida i tot el que han fet per tu al llarg de la teva existència.

I en aquesta mirada enrere, contemples també, amb més emoció i gratitud, el teu naixement a la vida divina per mitjà del Baptisme. A través d’aquest magnífic sagrament, vas rebre la llavor de la fe i vas ser submergit en Crist Mort i Ressuscitat, el nostre Salvador. Per la seva Mort i Resurrecció estàs ja salvat. I la vida de cada batejat s’insereix per sempre en la vida de Crist, en la seva manera de ser i d’actuar. Després vas rebre la primera comunió, la confirmació, l’entrada en la vida monàstica… i l’ordenació diaconal. Quants i quins immensos dons t’ha concedit el Senyor!

Recorda’ls, contempla’ls avui, ple d’emoció i agraïment. Fem nostres les paraules de santa Clara d’Assís: «Gràcies, Senyor, perquè em vas pensar, perquè em vas crear, gràcies!». La nostra ànima, plena de joia, proclama amb Maria: «El Totpoderós obra en mi meravelles».

I avui el Senyor, que ja et va triar en el si matern, et concedeix un nou i bellíssim regal, que cap de nosaltres mereixem. A través del sagrament de l’orde sacerdotal, el Senyor comparteix amb tu la seva més profunda identitat, el seu etern sacerdoci a favor de tots els homes. Avui el Senyor et concedeix participar en allò més entranyable i radical de la missió que Ell va rebre del Pare. Per la imposició de les meves mans i per la unció de l’Esperit Sant, que es vessarà sobre tu, seràs veritablement sacerdot de Jesucrist, participaràs del seu únic i etern Sacerdoci.

¿Què implica aquesta participació en la missió sacerdotal de Crist, aquest preciós do, carisma i ministeri?

S a c e r d o t 

El sacerdoci ministerial exigeix una relació íntima i profunda amb el Senyor, sacerdot, víctima i altar. Ell ens diu: «Ja no us dic servents […] A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». El prevere, pel do de la lectio divina, ha d’arribar a viure l’alegria de Jesús amb els senzills, els petits, els últims, els pecadors. Ha de meditar incansablement el camí de les Benaurances i entrar amb freqüència en la joia de l’Esperit Sant amb la qual ens vol omplir Jesucrist. El sacerdot ha de ser algú que tracta i coneix íntimament el cor de Jesucrist i, com Ell, ha de ser sensible a l’alegria i als sofriments dels qui l’envolten, com ens exhorta sant Pere: «Jo, prevere com ells i testimoni dels sofriments de Crist». 

El sacerdot viu amb una intensitat especial el camí que va de Getsemaní al Calvari. És l’Evangeli del seu amor més enllà de tot, de la seva Passió «voluntàriament acceptada», de la seva vida entregada a la Creu per nosaltres i per tots els homes, de la seva gloriosa Resurrecció i Ascensió als cels. Aquestes escenes contemplades assíduament i amb amor marquen la carn i l’esperit del sacerdot amb una marca indeleble. El sacerdot diu, cada dia i cada nit, amb el salmista: 

«Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat». D’aquí ve que el sacerdot ha de ser home de pregària, un home veritablement «religiós», en paraules del papa Benet XVI. És llavors quan podem dir, com sant Pau: «Sé bé de qui m’he fiat» (Cf. 2Tm 1,12). 

V í c t i m a

Compartir la mateixa missió sacerdotal que Jesucrist implica una nova valoració de les coses, un anar creixent en sensibilitat davant la dimensió victimal i reparadora del nostre ministeri. Tal com ens ensenya Crist en l’Evangeli, el que compta en la vida no és l’autorealització ni l’èxit; no és construir-se una existència interessant o una vida bella, ni alimentar una comunitat d’admiradors. L’objectiu final de la vida d’un seguidor de Crist és obrar en obediència al Pare i en favor dels altres, en obediència d’amor, un amor a la mesura de la Creu; en obediència sofrent i, al mateix temps, decidida, ràpida; en obediència, moltes vegades fosca i ignorada, sempre pròxima a les víctimes d’aquest món, als maltractats, singularment a les víctimes del pecat, la més profunda desgràcia de tot ésser humà. 

Anem al sacerdoci a ser víctimes amb Crist, a incorporar els nostres sofriments a la seva Passió. Anem al sacerdoci amb l’ofrena del nostre propi cos, per posar-lo amb Crist a l’altar per la salvació de la humanitat, perquè ens fa mal el pecat del món, de cada home, de cada dona; perquè ens fa mal la vida sense Déu de tants germans nostres, ens fa mal tant de sofriment i tanta mort sense Déu. Ser sacerdots i víctimes amb Jesucrist és gastar-se i desviure’s pels altres, a exemple seu; és viure una vida de constant oblit de si mateix per  donar-se a Crist i als altres, per a glòria del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. El sacerdot ofereix i lliura la seva vida a Déu per la salvació de la humanitat.

Podem dir, en paraules del papa Benet XVI, que “si avui els sacerdots se senten estressats, cansats i frustrats [i això val també per als monjos], és degut a una cerca exasperada de rendiments. La fe es converteix en un pesat farcell que amb prou feines s’arrossega, quan hauria de ser una ala per la qual deixar-se portar” (La Iglesia. Una comunidad siempre en camino. Edit. San Pablo, pàg.119). Diu el salmista: «Qui tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert».

Tant de bo sàpigues, estimat germà Anton, tant de bo sapiguem sempre, tots nosaltres, volar amb les ales de la fe, volar al desert, a la solitud amb Déu, tot sols amb el seu amor, sense que ho impedeixi res ni ningú, sense que la fe se’ns converteixi en un farcell pesat. 

Preguem a Déu amb confiança que ens concedeixi volar lleugers, treballar amb total generositat, sense perdre l’alegria, no mirant els resultats, sinó sent fidels a l’amor primer, a l’amor diví que ha fet amb nosaltres Aliança nova i eterna, a l’amor que t’ha portat al desert per a parlar-te al cor i perquè li parlis dels homes i de les seves solituds i necessitats. I al desert, que Déu et converteixi en un oasi capaç de donar els fruits de l’Esperit: amor, alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud, domini de si. 

L’important, doncs, és ser amics forts de Déu, transformats per l’Esperit en ofrena que s’immola amagada en Crist per a lloança de la seva glòria, ofrena permanent de l’Església estesa per totes les nacions.

A l t a r

Compartir la missió de Crist implica també participar en l’amor que Ell té per tota la humanitat, i en la seva voluntat de salvar-la i d’ajudar-la. Per això, seràs, per Crist, amb Ell i en Ell, no només sacerdot i víctima, sinó també altar. En tu, en el teu cor, tindran un lloc les ofrenes de tota la humanitat, les seves vides i els seus treballs, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes. 

Compartir el sacerdoci de Jesucrist ens fa altar de l’univers, únic altar on l’home posa l’ofrena de la seva pobresa i on el foc de l’Esperit ho purifica tot, ho “cristifica” tot, per a glòria de la Santíssima Trinitat, consubstancial, indivisible, vivificadora. 

Només a l’altar d’aquesta joiosa comunió amb Crist pot arribar a plenitud l’alegria de tota la creació i de tota la humanitat. Per això, no podem guardar per a nosaltres la medicina de la fe que hem descobert, que ens ha curat a nosaltres de tants mals i que ens ha proporcionat tants béns. El foc missioner, la passió pels altres, «pro eis», ha d’omplir d’ofrenes l’altar: l’ofrena dels qui no coneixen encara Déu, dels qui viuen com a ovelles sense pastor, dels qui, com aquells que el van crucificar llavors, ara mateix, en el nostre temps, no saben el que fan.

Sant Gregori Magne diu bellament: «Quina altra cosa són els homes sants sinó rius… que reguen la terra seca? No obstant això… s’assecarien si… no tornessin al lloc del qual han brollat. Perquè si no es recollissin en l’interior del cor i no encadenessin el seu anhel d’amor al Creador… la seva llengua s’assecaria.».

Li demano al Senyor que et concedeixi viure així: estant en qualsevol lloc o en qualsevol servei al Monestir. Sí, tant és un lloc com un altre, tant és estar amb molts que amb pocs germans. L’important és ser on ens posa el Senyor. I allí ser altar, ser riu que brolla cada dia de l’altar, del costat dret, riu que brolla de la bretxa del seu costat, riu que rega la terra seca, encara que mai vegis els fruits.

Com diu sant Benet practica el bon zel, com ho fan els bons monjos: honora els altres, suporta amb paciència les seves febleses, no busquis el profit propi, sinó el bé comú, practica desinteressadament la caritat fraterna, estima el teu abat amb un afecte sincer i humil, no anteposis res a Crist, tingues cura dels malalts, preocupa’t amb tota sol·licitud dels infants, dels hostes, dels pelegrins i dels pobres. Reconforta els desvalguts (Regla de Sant Benet).

Que santa María, Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, present en cos i ànima al cel, des de l’Assumpció, mare de tots els sacerdots, dolçor de vida, t’ajudi a romandre en l’alegria espiritual. No ho dubtis mai: Ella, mare i mestra, t’ajudarà cada dia en la teva vocació, perquè siguis fidel al ministeri rebut. Ella, la Mare de Déu, et consolarà en tots els teus dolors i obtindrà del Pare la força i els dons de l’Esperit, perquè siguis sacerdot, víctima i altar amb Jesucrist. Amén.

Abadia de MontserratOrdenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)

Diumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (18 de juny de 2023)

Èxode 19:2-6a / Romans 5:6-11 / Mateu 9:36-10:8

 

L’evangeli d’avui, germans i germanes, ens presenta els inicis de la missió evangelitzadora de Jesús. Hi podem distingir tres moments. Primer ens diu quina n’és la raó. Jesús veu davant seu la multitud de gent i s’adona que està malmenada i desesperançada. Que no té ni horitzons clars ni dirigents capaços de guiar-la positivament. I això porta les persones a la desesperança i a la postració. Compara aquesta situació de la multitud a les ovelles sense pastor, que estan abandonades a la seva sort, que no saben on anar, que es dispersen per trobar pastures i abeuradors que satisfacin les seves necessitats vitals. Jesús veu aquest panorama i se’n compadeix, i decideix enviar unes persones que atenguin les mancances de la gent i l’ajudin a sortir de la manca d’esperança.

La missió cristiana és, doncs, fruit de l’amor compassiu de Jesús davant les necessitats de les persones. Les necessitats de l’esperit i les del cos. Ell vol portar tothom a la plenitud personal, segons el do que cadascun ha rebut en ser cridat per Déu a l’existència.

Després l’evangelista ens parla del segon moment dels inicis de l’evangelització. És l’enviament dels dotze deixebles; un grup molt variat per la seva formació, per la seva cultura, per la seva professió, per les seves idees polítiques. Tots ells, però, reben la confiança de Jesús i són cridats a compartir la seva missió d’atendre les persones i de fer costat a la gent en nom de Jesús i segons la seva manera de fer. Aquests dotze són els primers d’una gran multitud d’obrers enviats al camp del món al llarg dels segles. Sempre per continuar la missió de Jesús que és d’amor, de servei i d’alliberament. Ell mateix ens diu que hem de pregar perquè l’amo dels sembrats hi faci anar més segadors. És a dir, que Déu encengui en la intimitat de les consciències el desig de ser col·laborador de la missió de Jesucrist a favor dels germans i germanes en la fe i a favor de tota la humanitat per oferir-li la Paraula de vida, cridar-la a l’esperança, i ajudar-la a superar els problemes que l’afecten.

Acabat, en un tercer moment, l’evangelista ens deia quina és la tasca concreta d’aquests enviats. Tant els dotze primers com tots els altres, han d’anunciar el Regne de Déu i, per tant, han de donar vida i esperança, han d’alliberar del mal que oprimeix les persones i guarir les malalties del cos i de l’esperit. Al inicis, Jesús envia només a exercir aquesta missió dintre el poble d’Israel. Després, s’estendrà a tot el món, perquè tots els homes i dones són fills de Déu i tenen un destí etern; el Pare del cel els estima tots individualment i vol que visquin sense opressions ni angoixes. A l’origen, doncs, de la missió evangelitzadora de l’Església hi ha –com ja hem vist- l’amor misericordiós i compassiu de Jesucrist, que fa visible l’amor misericordiós i compassiu de Déu. Aquesta missió evangelitzadora, que començà amb els dotze entorn de Jesús, en els temps de l’Església té una gran diversitat de funcions, de serveis, de carismes (1C 12, 4-6). I no és exclusiva dels bisbes, els preveres i els diaques. Tot cristià és enviat a contribuir a la missió de Jesucrist a favor de la humanitat. Tot batejat és cridat a anunciar el Regne de Déu i a anar-lo fent present aquí a la terra perquè transformi les realitats humanes, per fer un món més solidari, pacífic i fratern.

També nosaltres, doncs, hi som cridats. També nosaltres som enviats en missió per Jesús, i la tasca ha de començar al nostre entorn per arribar fins allà on puguem. I això gratuïtament, generosament, segons els model de Jesús. La tasca és immensa, basta tenir presents les notícies de cada dia: emigrants que surten dels seus països per buscar millors condicions i molts moren pel camí i d’altres són rebutjats, violència en les famílies, agressivitat en moltes de les relacions familiars i socials, depressions i suïcidis, guerres i tortures en diversos punts de la geografia, pobresa i marginació en creixement, i tantes altres situacions. El diagnòstic que feia Jesús a l’evangeli continua essent ben actual en l’any 2023: hi ha una multitud de gent, malmenada i desesperançada, com les ovelles sense pastor. I ell continua apiadant-se’n i cridant-nos a la responsabilitat de ser col·laboradors seus per transformar aquestes situacions en bé de les persones. 

Els cristians, però, no ens podem limitar a l’acció social, com una ONG humanitària. Ho hem de fer des de la fe i de l’amor, veient el Crist present en l’altre. I això en una doble dimensió, però de manera simultània i inseparablement unida. D’una banda, els hem de fer conèixer l’amor que Déu els té amb els horitzons d’esperança que això comporta. I d’altra banda, hem de treballar per resoldre els problemes personals i socials que fan patir les persones. I hem d’ afavorir que tinguin un encontre personal amb Jesucrist, que dóna esperança i transforma la vida. A més, seguint la paraula de Jesús, preguem perquè siguem molts els qui ens dediquem a treballar en el seu camp del món i a comunicar el goig de l’Evangeli.. 

L’amor compassiu de Jesucrist, que és reflex del del Pare del cel, l’ha portat a quedar-se entre nosaltres per ajudar la nostra missió en el món. En l’eucaristia ell ens guareix i ens dóna esperança, ell fa eficaç la nostra acció missionera i evangelitzadora.

Abadia de MontserratDiumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

El Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juny de 2023)

Deuteronomi 8:2-3.14b-16a / 1 Corintis 10:16-17 / Joan 6:51-58

 

Avui, estimats germans i germanes, en aquest diumenge de Corpus, Jesucrist ens demana allò que ens ha demanat sempre: que creguem en Ell, que no ens quedem en la superfície, en l’anècdota, o en els fets de la història, sinó que el reconeguem vivent i present en el món. 

Honestament podem preguntar-nos  si les nostres vides són tant, més o menys complicades que la del poble d’Israel travessant el desert del Sinaí, però d’allò no dubtem que tots som pelegrins i que la nostra vida és caminar enmig d’un ambient on hi ha alegries però també problemes i dificultats. 

El llibre del Deuteronomi és el cinquè de la Llei jueva, la Torah i en bona part és una reflexió sobre els fets fonamentals de la fe d’Israel, en la qual el pelegrinatge és molt important. En  tots aquests primers llibres de la Bíblia queda clar que el poble tenia tres elements importants:

  • un destí promès per Déu, una terra, a la qual calia arribar i això no era fàcil, 
  • tenia sobretot l’ajuda de Déu. 
  • A més hi havia algú que era capaç d’interpretar el sentit de la història, els esdeveniments que passaven, la vigència de la promesa i sobretot algú que sabia explicar el sentit que Déu donava a tot això, de manera que les dificultats mai no podien destruir l’esperança que emana de la promesa de Déu.

En la primera lectura, aquest algú és Moisès, que se situa ja al final del pelegrinatge pel desert i en la visió que li dona la història, interpreta el camí com el lloc on Déu ajuda sempre i on la set, la fam i  el perill de les serps verinoses i els escorpins,  són contrarestades amb l’aigua de la roca i el pa del cel, el mannà. Però a més, Moisès també defensa el valor pedagògic d’aquesta experiència de dificultat, perquè és aquí on referir-nos a Déu ens fa conscients que som provats, que som capaços de conèixer els nostres sentiments i jo a més m’atreveixo a dir que el text també demana als israelites si són prou honestos per a reconèixer que com diu el salm:  l’ajuda ens ve del Senyor, del Senyor que ha fet el cel i la terra.   

L’inici d’aquest camí fou la Pasqua, el pas del Senyor en la nit abans de començar l’alliberament d’Egipte. Un alliberament ben curiós si pensem en la història immediata que seguí aquella nit i tota la resta de la història, una història de moltes deserts, d’exilis, de genocidis i de drames personals com els que sofreix qualsevol home o dona des de que el món és el món. L’alliberament no va ser ni màgic ni immediat. Però la memòria d’aquell moment és el fonament de tota la identitat col·lectiva de la tradició jueva, a la qual va pertànyer el mateix Jesús de Natzaret. 

 Precisament Jesucrist, celebrant aquesta memòria en la Pasqua també va voler marcar una continuïtat i un trencament. 

La continuïtat del pla d’alliberament de Déu que passava per un Messies, que ell va afirmar ser, tal com ens diuen els evangelis. Déu continuava ajudant, continuava prometent, continuava present en la història i ens exhortava a fer-nos col·laboradors d’Ell, confessant-lo i actuant en conseqüència. 

El trencament perquè ell mateix Jesucrist, culminant la lògica de la seva Encarnació, la d’un Déu tot transcendent que es fa home, va voler posar la seva humanitat, el seu cos i la seva sang, com el fonament d’una altra Pasqua, com l’inici d’un poble nou, d’una altra aliança i d’un pelegrinatge que hauria de passar necessàriament per d’ell. Amb això, el Crist instituí la necessitat d’una altra memòria i transformà els tres elements que marcaven la vida del poble: 

Una nova promesa: l’alliberament ja no és el d’Egipte, la promesa no és només la terra que ens dona la vida material.  La unió irrenunciable del moment del Sant sopar amb el de la Passió i la resurrecció, ens fan present que la nova promesa és la seva vida, vèncer la mort i entrar en la plena comunió amb Déu i amb Crist per la participació  donada pel baptisme i renovada pels altres sagraments. 

Una nova ajuda pel do de poder compartir la seva humanitat en els seus elements més bàsics, el cos i la sang, que ens ha deixat com a eucaristia, com a acció de gràcies. 

I una mediació que fa que que qualsevol que pretengui ser intèrpret de la voluntat de Déu, haurà de referir-se sempre a Jesucrist i a l’Evangeli.  

Tot això que estic dient, encara que us sembli estrany els escolans us ho sabeu tots de memòria: estic segur que podríeu cantar i recitar sense partitura més d’una versió del motet Oh Sacrum Convivium, que canteu sovint i que també cantareu avui.  La lletra ens diu que aquesta eucaristia conté els elements de la memòria del messies, del qui ens interpreta la vida: passionis eius recolitur; hi recordem la seva passió; també conté l’element de l’ajuda que ens dona Déu, això vol dir mens impletur gratia; ens hi omplim de la seva gràcia i finalment també ens deixa clara quina és la promesa: futurae gloriae nobis pignus datur, se’ns hi dona la penyora de la glòria que esperem. 

Com deia al principi d’aquestes paraules, avui només ens cal continuar creient i confessant que Ell, Jesús de Natzaret, el Crist, el Fill de Déu fet home està al centre de la memòria, de la promesa i de l’ajuda. Recordeu-ho quan canteu aquest motet. Molts de vosaltres heu rebut sagraments importants en aquesta Pasqua, especialment la confirmació.  Fa només dues setmanes: espero que us en recordeu, encara!  Recordeu sempre que Jesús és el centre dels sagraments i amb ell hi ha sempre l’evangeli i les seves exigències. 

Potser ara seria el moment de preguntar-nos si en cada eucaristia: som nosaltres prou conscients que estem en la possibilitat més gran de comunió, de memòria, d’ajuda i d’esperança que ens hagi pogut donar mai Déu?  Ens quedem com us deia en començar en la superfície de la fe? Allò important però, no és on estem o on ens quedem sinó on ens convida Crist a anar que és a la profunditat de la fe i del do. Un do que en l’eucaristia inclou tothom, no ho oblidéssim mai i que per tant ens obliga a l’acolliment incondicional. 

El recordat i estimat per tants, bisbe Antoni Vadell, em deia uns deu anys després de ser ordenat prevere, que de tota la seva experiència, es quedava amb la celebració de l’eucaristia. Tots els qui el coneguéreu sabeu perfectament que si alguna cosa no li mancava eren capacitats pastorals i empatia amb tot tipus de persones, però la font i el cimal de la seva vida estava en la comunió amb el Crist present en el pa i el vi de l’eucaristia, en aquesta fe que com un tresor hem rebut durant  generacions i generacions i que agraïm a Déu, procurant de tornar amor amb amor a Ell i a tots els germans i germanes. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

La Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (4 de juny de 2023)

Èxode 34:4b-6.8-9 / 2 Corintis 13:11-13 / Joan 3:16-18

 

Una tradició medieval explica la següent anècdota: Un dia Sant Agustí passejava per la vora del mar, barrinant moltes de les doctrines sobre la realitat de Déu, una d’elles la doctrina de la Trinitat. De sobte, alça la vista i veu un infant, que està jugant a la sorra, a la vora del mar. L’observa més de prop i veu que l’infant corre cap al mar, omple la galleda d’aigua del mar, i torna on era abans i buida l’aigua en un forat.

Així l’infant ho fa una vegada i una altra. Fins que ja Sant Agustí, sumit en gran curiositat s’acosta i li pregunta: “Escolta, nen, què fas?” I aquest li respon: “Estic traient tota l’aigua del mar i la posaré en aquest forat”. I Sant Agustí diu: “Però això és impossible”. I l’infant respon: “Si això és impossible, més impossible encara és que tu entenguis el misteri de Déu…”

En la mateixa línia, com bé saben els estudiants de teologia, el mateix sant Agustí diu en un dels seus comentaris: “Si ho entens, no és Déu”. Davant aquests precedents, fer una homilia el dia que celebrem la Santíssima Trinitat és tot un repte. La Trinitat és un gran misteri i cada paraula no fa més que tancar allò que està obert, posar un límit, encara que sigui involuntari i només lingüístic, a allò que és en si mateix l’infinit per excel·lència.

Per això, la millor manera de considerar aquest gran misteri és el silenci. Però això no és possible en una homilia, tot i que ja sabem que és millor parlar amb Déu, que parlar de Déu. Per tant, us proposo celebrar la Trinitat prenent-nos temps per contemplar la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra. I com podem contemplar les obres que Déu -Pare, Fill i Esperit Sant- realitza? Comencem per les lectures que acabem d’escoltar.

A la primera, al llibre de l’Èxode, el Senyor es presenta a Moisès, i ho fa anomenant-se pel seu nom: “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Aquest és el seu nom. A la segona lectura, Sant Pau, escrivint als Corintis, no té dubtes i parla d’un Déu d’amor i de pau, d’un Déu que a la gràcia oferta pel Fill, a l’amor compartit del Pare i a la comunió atorgada per l’Esperit es converteix en benedicció. Finalment, l’Evangeli posa un punt definitiu, per si en quedava algun dubte: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar al seu Fill únic”.

Déu va enviar el seu Fill perquè la humanitat deixés de creure en un Déu inabastable i terrible i comencés a creure en aquest Déu que des del primer moment, quan res no era, res existia, va voler que la vida fos i estigués en etern esdevenir, mai igual, mai repetitiva, mai estancada. Déu va enviar el seu Fill perquè recordéssim que el seu nom i el seu rostre són misericòrdia, amor, tendresa, fidelitat.

Perquè el Déu de la Bíblia és un Déu proper, no únicament filosòfic i “tot Altre”. És un Déu que és Pare, que s’ha volgut apropar a nosaltres i ha entrat en la nostra història, que ens coneix i que ens estima. Un Déu que és Fill, que s’ha fet Germà nostre, ha volgut recórrer el nostre camí i s’ha lliurat per la nostra salvació. Un Déu que és Esperit i ens vol omplir en tot moment de la seva força i la seva vida.

A la llum de la Paraula que la litúrgia ens ha ofert avui, ¿com contemplar, doncs, la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra? Déu té a veure amb l’amor, amb la bellesa, amb la fidelitat, amb la vida en totes les seves transformacions, amb allò inacabat, allò indeterminat, allò dinàmic.

Així que avui prenem-nos un temps per contemplar què té a veure a les nostres vides amb tot això. Perquè on hi ha amor, bellesa, vida, fidelitat, autenticitat, allà hi ha Déu. I no un Déu monolític, sinó un Déu plural; no un Déu llunyà, sinó un Déu proper; no un Déu inamovible, sinó un Déu en moviment etern, perquè això és l’amor.

Germans i germanes, avui no és un dia per intentar explicar el misteri de la Trinitat, sinó de recordar com Déu ha actuat i continua actuant en el nostre bé, i com tota la nostra vida està marcada i orientada pel seu amor. Hem estat batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i així tenim la possibilitat concreta de fer entre nosaltres la santa i bella comunió que fa de la nostra vida una festa.

Sant Pau ens exhorta a viure i manifestar aquesta alegria: “Estigueu alegres, refermeu-vos, animeu-vos els uns als altres, tingueu els mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau estarà amb vosaltres”. Aquest ha de ser el nostre testimoniatge del Déu Trinitat, que ens estima i ens omple del seu propi amor, perquè ho visquem en aquest món tan necessitat de Déu.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Diumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / 1 Corintis 12:3b-7.12-13 / Joan 20:19-23

 

Estimats i germanes, l’Esperit Sant té una lògica que se’ns escapa! Observem com va apareixent sempre i per tot arreu: Des de la Creació del món fins a l’Encarnació. Jesús mateix el promet en el darrer sopar, en l’Evangeli d’avui hem llegit com és donat als deixebles el mateix dia de Pasqua, i com després torna a venir sobre un grup molt més gran i més internacional en el dia de Pentecosta. Diem que està en el Pare i en el Fill, i també en nosaltres, diem que avui vindrà especialment sobre els qui us confirmeu. Sant Lleó en deia d’això abundància de manifestacions. Però potser ja està bé que del misteri de Déu hi hagi alguna cosa, que ens costi sistematitzar, posar en un esquema i definir! Aquesta és la gran riquesa de l’Esperit Sant, ser la llibertat de Déu, aquesta llibertat que se’ns escapa. 

Com veieu he començat dient moltes coses. Potser és un dels nostres defectes amb l’Esperit Sant: parlar molt i escoltar poc. Expressar això en començar una homilia quan de fet hauré de parlar uns deu minuts seguits no és que sigui el més coherent… Espero que ell, l’Esperit hi faci més que jo i us parli i inspiri a  cadascun de vosaltres

Quan la comunitat cristiana s’aplega per celebrar l’eucaristia sempre fa memòria, sempre recorda. Tots tenim present que en el cor de la missa, en el moment de la consagració repetim les paraules de Jesús “Feu això, per celebrar el meu memorial”. En molts altres moments també recordem els fets i les idees importants de la nostra fe. Ho fem especialment en les lectures. L’Esperit Sant en aquesta seva llibertat ens recorda que això que celebrem no és només un exercici de memòria de les nostres arrels creients, d’identitat col·lectiva, una exhortació moral del predicador, amb una música molt bonica, sinó que estem realment confessant i creient que Déu és aquí amb nosaltres, aquest matí de primavera.  

I com que celebrem un sagrament, diem que estem fent alguna cosa que no només recorda sinó que és eficaç, que vol dir que té efecte, que canvia, que transforma. Si això sempre és veritat en cada eucaristia, en celebrar avui  també el sagrament de la confirmació per alguns escolans i germanes d’escolans, encara ho podem viure molt més intensament. La confirmació és el sagrament de l’Esperit Sant, per això és tan adequat i ens ajuda a viure la festa de Pentecosta poder-lo celebrar en aquesta missa conventual. 

Les lectures d’avui ens parlen de Esperit Sant enviat per Déu i per Jesucrist. Voldria comentar tres punts sobre l’Esperit: la seva discreció, la seva capacitat de transformació i la seva llibertat. 

L’Esperit Sant és normalment la discreció de Déu. No sabem que realment hagi tornat a passar quelcom com allò que llegíem en els Fets dels Apòstols, que de discret no en va tenir res. No deuria ser una reunió molt diferent a la nostra. Per la quantitat de persones de llocs diferents, per les llengües que parlaven podem deduir que eren molts i diversos, com nosaltres avui. En les nostres celebracions, L’Esperit Sant, que pot fer el que vulgui, ve normalment amb discreció, enmig de la nostra litúrgia, als nostres cors, no com aquell dia de Pentecosta. Però l’efecte és el mateix: Ens constitueix en una única comunitat i ens dona la força del Senyor ressuscitat. Aquell moment inicial, ens ha deixat de fet la seguretat que quan l’invoquem com a Església  creient, ve a ajudar-nos. Per això avui, delegat pel Sr. Bisbe de Sant Feliu, que és a qui pertocaria aquesta invocació de l’Esperit sobre els qui us confirmeu, reunits en comunitat tal com es reunien els deixebles en els primers dies després de la mort i la resurrecció de Jesús, podem pregar i estar certs que el Sant Esperit de Déu ve sobre vosaltres: Bet, Isona, Rita, Arnau, Quim, Jacob, Miquel, Oriol, Blai, Gerard, Eric, Jan, Jaume, Roger, Xavier, David i Albert.  I també ho fa amb discreció,  amb gestos i paraules que la tradició ens ha anat transmetent. Aquesta discreció no vol dir ni poca importància ni poca efectivitat… Al revés: entrem aquí en l’àmbit d’allò que és eficaç tot i no veure’s, com són la gran majoria de les coses i dels canvis, tranquils i lents! 

Les lectures d’avui també ens parlen de la capacitat que té l’Esperit de transformar, de canviar, de convertir. Els deixebles de la primera lectura es converteixen. Podem pensar que eren en una celebració una mica trista, on molts no entenien què es deia. Eren jueus piadosos, hi havia fe i convenciment però potser mancava comprensió, alegria i comunió. La irrupció d’aquest vent violent, d’aquestes llengües de foc, dona immediatament un sentit molt més fort d’unitat, tot i el respecte a cadascun. Tothom s’entén. I d’aquí neix tot allò que mancava, especialment la joia de cantar les meravelles de Déu i una gran força per a proclamar l’evangeli i la bona nova de Jesucrist, ressuscitat. 

Què ens ensenya avui aquest poder transformador de l’Esperit Sant? Ens diu que tots som capaços de canviar. Que la realitat tot i semblar-nos a vegades trista, apagada, buida, pot revifar-se. Ens diu que aquesta conversió personal és el fonament de tota altra transformació social que vulgui apropar el món a la realitat de la pau i de la justícia que és el Regne de Déu. Una realitat col·lectiva que no podem mai oblidar. En aquest text que hem cantat i que es diu la Seqüència li demanàvem que rentés allò que està brut i que curés tot allò que està malalt. Fins i tot li demanem que regués allò que està sec! Que actual, no? 

A vosaltres que us confirmeu l’Esperit Sant pot realment transformar-vos i ajudar-vos a viure millor com a cristians. Acabada l’homilia respondreu unes preguntes i fareu uns compromisos que no són cap broma. Tots els qui ens hem confirmat, sabem que són el principi d’un camí personal de transformació que dura tota la vida. És el camí que va dels dubtes a la fe i de l’egoisme a l’amor. I l’experiència ens fa conscients que vam rebre l’Esperit Sant per poder continuar caminant sempre en la confiança que avançarem en el sentit d’allò que prometem. Però us caldrà recordar-ho i esforçar-vos-hi. Per això ser testimonis d’aquest confirmació avui  és per a tots nosaltres record agraït i compromès del do de l’Esperit Sant. 

Finalment, he dit que l’Esperit Sant és la llibertat de Déu. Sabent una mica d’història del pensament cristià, trobaríem que sempre ha estat l’inspirador de canvis i reformes. Ens cal deixar que ens guiï per tal de saber què hem de fer, una tasca que només podem fer cadascun de nosaltres. La llibertat de l’Esperit Sant només podia fer-nos també lliures a nosaltres. Fixeu-vos que en l’Evangeli d’avui, el dia de la seva mateixa resurrecció, Jesús donà l’Esperit Sant i just després donà als deixebles la possibilitat però també la llibertat de perdonar els pecats: “A qui perdoneu quedaran perdonats i a qui no els perdoneu, quedaran sense perdonar”. L’Esperit Sant no és un logaritme que ens programa com la Intel·ligència Artificial perquè tot funcioni automàticament. L’Esperit Sant respecta profundament allò que nosaltres decidim fer, en el benentès que no tot li és igual. Per això avui, tots els qui us confirmeu, rebreu l’Esperit de llibertat i lliurement us comprometreu en aquest camí de fe, que vosaltres mateixos o els vostres pares i mares van escollir per a vosaltres en el baptisme i direu dues coses especialment boniques i interessants: que voleu ser imitadors de Jesús i que confiareu en Déu en qualsevol circumstància de la vida. Tant de bo que el record d’aquest dia us hi ajudi sempre. I que tots els altres escolans que heu fet la confirmació o la fareu algun dia visqueu sempre amb aquest bon propòsit.

L’eucaristia és per a tots un do de l’Esperit Sant que transforma els dons en el cos i la sang de Crist per alimentar-nos i fer-nos viure en cada celebració el goig de la unitat. A aquesta unitat eucarística estem contents d’acollir en Joan (Esteban Galmés) que hi participarà per primera vegada. Joan, que també tu, puguis avançar pel camí de la fe al costat de Jesús, de qui estaràs a partir d’ara molt més a prop, com tots nosaltres cada cop que el rebis en el seu cos i la seva sang. 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

L’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)

Homilia de Mns. David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona (21 de maig de 2023)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20

 

Voldria començar, primer de tot, agraint al P. Abat i a la Comunitat de Montserrat la seva invitació a compartir avui amb ells, i amb vosaltres, l’Eucaristia d’aquest diumenge, festa de l’Ascensió del Senyor. Montserrat, que en molts sentits la podem anomenar la parròquia de Catalunya, on tantes comunitats cristianes i tantes persones es troben i celebren la fe, als peus de Maria, en el goig d’aquesta natura que ens envolta, i com ara en l’escolta atenta e la Paraula i la feliç participació en la Taula de la vida. Agraeixo de tot cor el poder estar avui aquí amb vosaltres.

Celebrem avui la festa de l’Ascensió del Senyor: en la primera lectura hem escoltat el relat dels Fets dels Apòstols on se’ns explica com el Crist “s’enlairà davant d’ells i un núvol se l’endugué” (Fets 1:9). A l’Evangeli de Joan, Jesús parlant amb Nicodem ens diu: no podia pujar al cel sinó aquell que en baixà (cf. Joan 3:13). I aquest és el punt clau que avui voldria aprofundir amb vosaltres. Aquest moviment -aquest pujar, aquest baixar-aquest moviment trinitari. Aquest dinamisme de l’Amor. Perquè l’amor és dinàmic, l’amor no es queda mai quiet.

L’Amor va venir a nosaltres, baixà del cel, s’encarnà, es feu home com nosaltres. Vingué a nosaltres, perquè nosaltres el coneguéssim. Aquesta kenosis, aquest “abaixament” és un acte d’amor. Ve a nosaltres perquè ens estima. Sant Joan ens ho resumeix perfectament en la seva primera carta: Déu ens ha estimat primer (1 Joan 4:19). Déu ve a nosaltres per amor. El cor de la Trinitat es mou vers nosaltres per Amor.

I per aquest mateix amor, el Crist ens obre el camí vers el Pare. Ell, el primer de tots, puja al cel, obrint aquest camí: jo sóc el camí, la veritat, la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi (Joan 14:6).

Per tant, avui contemplem el dinamisme de l’Amor, que ve a nosaltres, que ens porta cap al Pare.

És un moviment que esdevé també una catequesi, un ensenyament per nosaltres: Déu ens surt a l’encontre per amor, i que per amor ens mostra el camí, ens convida també a nosaltres a viure aquest dinamisme en el nostre cor, aquest sortir a l’encontre de l’altre, aquest anar a trobar a l’altre per amor. 

El nostre cor hauria de viure aquesta mateixa força; ho hauria de fer en les paraules, en les accions i en els sentiments, en tot hauríem d’aconseguir que el motor de la nostra vida fos el dinamisme de l’amor. És, en definitiva, el manament que Jesús ens dona a nosaltres, els seus deixebles: estimeu-vos tal com jo us he estimat (Joan 13:34). Ens demana que estimem amb el seu mateix amor. No amb un amor fraccionat, condicionat, recelós, no… El Senyor ens demana que l’amor amb que Ell ens estima a nosaltres, que ens mogui el mateix amor que l’ha mogut i el mou a Ell. No parla d’actes d’amor aïllats, sinó d’un amor que tot ho uneix i perfecciona. Un amor que des de les entranyes, ens configura. 

La vida del cristià no ha de ser diferent de la del Crist: el deixeble ha de fer com el mestre. A la primera lectura hem escoltat com els àngels pregunten i també ens pregunten de vegades a nosaltres què feu aquí parats, “per què us esteu mirant al cel?” (Fets 1: 10). Si Déu és dinàmic, nosaltres també estem cridats a ser-ho. El cristià no es queda quiet, no bada!. És cristià està cridat a viure aquest mateix dinamisme de l’amor que el fa sortir a l’encontre del Pare i que el fa anar a l’encontre dels germans.

Crist ens convida a fer d l’amor a Déu i als germans el motor de la nostra vida. És en el fons, el mateix de sempre, ja des de l’antigor: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament (Deuteronomi 6:4), i estima els altres com a tu mateix (Levític 19:18; Mateu 22:37).

Se’ns demana doncs un cor que s’alça vers Déu i que alhora va al costat dels germans, abaixant-se fins allà on convingui, i especialment dels que més ho necessiten. Però vet aquí, i això ho sabem tots per experiència, que aquest moviment del cor és difícil, molt difícil, fins i tot de vegades sembla impossible. Sí que cerquem d’estimar, al Senyor i als germans, sí que ho fem sincerament: avui tenim el goig d’alguns germans que celebren els seus aniversaris de matrimoni. Ho fem sincerament, ho fem amb totes les forces, tan bé com sabem, però tots per experiència sabem que el nostre amor és fraccionat, és fràgil, és feble, i fins i tot de vegades sense voler-ho, perquè no estimem bé, ens fem mal els uns als altres. Ens podria venir el dubte, ho escoltàvem a les lectures que alguns dubtaven, de si sabrem mai d’estimar així i possiblement la resposta més sincera i honesta és que no sabem estimar així. Més ben dit: no sabem estimar així SOLS. No podem estimar així SOLS. No podem fer de l’amor el motor de la nostra vida SOLS. SOLS no podem.

I és ara, quan de nou escoltem la veu del Crist que ens diu: als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot (Marc 10:27). I continua el mestre dient-nos: “Jo us enviaré el Defensor, l’Esperit Sant, i Ell us ho farà entendre” (Joan 14:26), “un Defensor que es quedarà amb vosaltres per sempre“ (Joan 14:16).

Ho escotàvem també a la primera lectura: “d’aquí a pocs dies sereu batejats en l’Esperit Sant” (Fets 1:5).

Aquesta és el punt clau: el dinamisme de l’Amor sols podrà ser real en nosaltres -malgrat les nostres limitacions i febleses-, si acollim en el cor l’Esperit Sant. Sols la presència de l’Esperit en nosaltres pot fer de l’Amor autèntic motor dels nostres cors. Sols amb Ell, des d’Ell puc estimar de veritat, perdonar de veritat, servir al germà de veritat.

Jesucrist que ens ho ha donat tot: ens ha donat les seves paraules, les seves accions, els miracles, la seva persona, el seu Cos, la seva Sang; ara ens dona també el seu Esperit perquè de veritat puguem estimar com Ell ens estima, i puguem de veritat entrar en la comunió trinitària.

I així, realment, en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, batejar aquest món amb l’aigua viva de l’Amor, que comença brollant en els nostres cors, com una font d’aigua viva, i que des d’aquests cors s’irradia i comunica al cor de la humanitat sencera.

Aquesta és la nostra missió. Creure en aquest Amor, entrar en el dinamisme d’aquest Amor, fer-lo real acollint l’Esperit del Crist en nosaltres; i així, -amb generositat, amb humilitat, amb profunda i autèntica alegria- ser testimonis seus: a Jerusalem, a tot el país del jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Demanem, avui a les portes de la Pentecosta, el do de l’Esperit, però demanem-lo també cada dia, per poder estimar de veritat, tal com el Crist ens estima.

Fem nostra la pregària de Pau als efesis: Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses ens té reservades. I que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients, vull dir, l’eficàcia de la seva força (cf. Efesis 1:17-19).

I jo m’atreveixo a afegir: una força que té un nom: l’AMOR. La força més poderosa que mai ha conegut l’univers. Deixaràs que sigui el motor del teu cor?

Que Maria, Mare de Déu de Montserrat, Mare de l’Amor, de la Fe i de l’Esperança, ens obri el cor a la força de l’Esperit Sant, ens ajudi com Ella a dir Sí al projecte de Déu en nosaltres, i com Ella, que sapiguem ser instruments de la seva Gràcia, portadors del Crist al nostre món, per cantar cada dia les meravelles que Ell ha obrat en nosaltres.

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (21 de maig de 2023)