Missa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (16 de setembre de 2023)

2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Joan 6:51-58

 

Germans i germanes estimats:

Ens hem aplegat entorn d’aquest altar dedicat a la Mare de Déu per pregar pels confrares difunts de la Confraria de la Mare de Deu de Montserrat. Els seus noms es troben escrits en el llibret recordatori d’aquesta celebració. El fet que fossin confrares vol dir que eren uns homes i unes dones de fe, que estimaven la Mare de Déu en la seva advocació de Montserrat, que la invocaven en la pregària i que procuraven viure cristianament segons l’exemple de Santa Maria.

Avui, els seus familiars, amics i germans de la Confraria els recordem i els posem sota la mirada amorosa de Déu tot confiant que els hi acompanya maternalment la Verge Maria. Amb això, repetim aquell gest bo i noble del qual parlava la primera lectura, treta del segon llibre dels Macabeus. El gest bo i noble era recordar davant Déu els difunts que havien donat la vida defensant la fe dels seus pares davant dels qui la volien eliminar imposant costums pagans. Els recordaven en la pregària inspirats per l’esperança de la resurrecció. Una esperança que per aquella gent restava encara embolcallada de fosca, però que per a nosaltres, a la llum de Jesucrist mort i ressuscitat, aquesta esperança ens queda plenament il·luminada. Ja no és un sacrifici segons el ritual de l’Antic Testament, sinó que és el sacrifici eucarístic el que ara oferirem a Déu perquè els confrares morts siguin absolts dels seus pecats.

L’esperança que ens ofereix la resurrecció de Jesucrist ens garanteix –tal com deia sant Pau a la segona lectura- que no serem defraudats. Perquè Crist va morir per nosaltres i amb la seva mort ens donà prova de l’amor que ens té. Amb la seva sang, malgrat el nostre pecat, ens reconcilià amb Déu i ens guanyà la salvació eterna. Aquestes paraules de l’Apòstol ens conforten quan pensem en la mort de les nostres persones estimades, sobretot d’aquelles que moriren perseverant en la fe. I ens conforten, també, quan pensem en la nostra condició mortal. El fonament de la nostra certesa és la gràcia que Déu ens atorga en Crist i el do de l’Esperit que ell gratuïtament ha vessat en els nostres cors, com ho havia fet també amb els nostres confrares difunts.

I, per si això no bastés, Jesús a l’evangeli, ha refermat encara més la nostra esperança davant el misteri de la mort. Ens ha dit: qui menja aquest pa baixat del cel viurà per sempre. I hi ha insistit dient: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. Rebre l’eucaristia és rebre una font de vida en l’Esperit ja ara i de vida per sempre després de la mort corporal.

La Paraula de Déu que hem escoltat, doncs, fa que la nostra pregària pels  confrares difunts sigui confiada i plena d’esperança veient el que Déu ens revela sobre la mort dels qui creuen en ell. Amb raó podem repetir amb el salmista allò que cantàvem: No s’enduran un desengany els qui esperen en vós, Senyor. Perquè ell, en el seu amor misericordiós, es compadeix, veu l’aflicció, les penes, les febleses i els pecats dels qui han mort confiant en ell i els deslliura.

Oferim aquest sacrifici eucarístic pels nostres familiars, amics i germans de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que han mort. Ho fem pensant d’una manera particular en els que hem conegut. Però, mentre donem gràcies pels 800 anys de la Confraria, també fem memòria davant de Déu tots els qui han estat confrares al llarg d’aquests vuit segles. Déu els coneix un a un i sap quina va ser la seva fe i la seva devoció a la Mare de Déu. Ara, confiant en la Paraula de Déu que hem escoltat, invoquem la misericòrdia divina perquè els tingui en la casa celestial.

A l’evangeli, el Senyor a més de dir-nos que qui menja la seva carn i beu la seva sang tindrà vida eterna, viurà per sempre, ens ha dit també  una cosa fonamental per a la nostra vida espiritual. Ha dit: qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Amb això ens ensenya que l’àpat eucarístic és el moment privilegiat d’entrar en comunió amb ell i, per tant, de viure  amb ell un intercanvi de coneixença i d’amor. I no sols amb Jesucrist, també amb el Pare seu i nostre. És un intercanvi d’amistat que ens fa tenir un coneixent més íntim de Jesucrist que ens hi parla cor a cor. I a través del qual ell ens coneix a nosaltres, sense que nosaltres li haguem d’explicar res. I aquesta comunió d’amor viscuda en aquesta vida està destinada a arribar a la plenitud en la vida eterna.

I això ens omple de joia i d’esperança mentre fem camí, acompanyats maternalment per la Mare de Déu, cap a l’encontre definitiu amb Jesucrist a través del son de la mort.

Abadia de MontserratMissa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

 

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere,  ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Diumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (26 de març de 2023)

Ezequiel 37:12-14 / Romans 8:8-11 / Joan 11:1-45

 

Aquesta llarga narració evangèlica, típica de la quaresma ja en l’Església dels Pares, es pot dividir fonamentalment en tres parts: una introducció i dos quadres.

En la introducció, germans i germanes estimats, hi ha la presentació dels tres germans  de Betània, que eren amics de Jesús, i la notificació de la mort de Llàtzer, un dels tres. Jesús es troba fora de la regió de Judea i en rebre la notícia, espera dos dies abans d’encaminar-s’hi per anar a Betània. Els deixebles, que saben que  això pot posar en perill la vida de Jesús, volen dissuadir-lo. Però ell afronta el perill ben conscientment i amb tota llibertat es posa en camí. I els diu que el veritable perill no és anar a Judea sinó caminar sense la llum que ell aporta; una llum que il·lumina interiorment les persones, per tal que puguin avançar amb seguretat pels camins de la vida. Ell ha de complir la seva missió fins que arribi l’hora de les tenebres, l’hora de la passió.

Després de la introducció trobàvem el primer quadre, centrat en el diàleg amb Marta, una de les germanes del difunt, que el surt a rebre un tros abans d’arribar al poble de Betània. Aquest diàleg, a partir d’una paraules de Marta, se centra en la revelació de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. És una revelació doble. D’una banda sobre la identitat de Jesús; ell es posa al mateix pla de Déu, que en l’èxode s’havia revelat a Moisès com a “Jo sóc” (cf. Ex 3, 14). I, d’altra banda, és una revelació sobre els qui creuen en ell: la mort no posarà punt final a la seva existència. Ell els cridarà a una nova vida en plenitud, conservant la seva identitat personal.

Davant de la revelació que Jesús ha fet de la seva divinitat, Marta respon amb una professió de fe: Vós sou el Messies, el Fill de Déu havia de venir al món. És una professió de fe que, d’una manera o altra, tots els cristians hem en el baptisme i que nosaltres renovarem solemnement en la propera nit de Pasqua.

I, finalment, trobàvem el segons quadre, que ens descrivia una escena impressionant. Jesús dret davant la pedra que tancava l’entrada a la tomba excavada en la roca, commogut profundament. La mort del seu amic Llàtzer era ben real. Feia quatre dies que era el sepulcre i, segons les creences rabíniques, el quart dia Déu ja havia cridat cap a ell l’alè de vida que havia donat a la persona i el cos començava a descompondre’s per tornar a la pols. 

Davant la tomba, Jesús prega donant gràcies al Pare perquè sempre l’escolta a causa de la comunió íntima que hi ha entre el Pare i ell, i diu als presents que és l’enviat del Pare. I després crida fort “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. La malaltia, la mort i la resurrecció de Llàtzer són el punt de partença d’un procés que conduirà a la mort i a la resurrecció de Jesús, i a la manifestació de la seva glòria. I, encara que la resurrecció de Llàtzer sigui per tornar a la vida temporal i, per tant, per tornar a morir, és un signe que la mort no és un terme definitiu sinó una etapa de la vida. Després de la resurrecció de Jesús, és oferta a tots les creients la possibilitat de participar, després de la mort, de la seva resurrecció i de la seva glòria. Per això, creure en Jesús no és només reconèixer la seva potestat de donar la vida, sinó també reconèixer el significat nou de la mort i de la vida humanes; reconèixer la mort –malgrat la seva seriositat i la gravetat de la malaltia que la pot precedir- com un pas a una altra forma de vida més plena, com una “major naixença” (Maragall, Cant espiritual). La qual cosa comporta procurar viure d’una manera conseqüent amb el destí etern que ens és ofert.

Aquest horitzó últim de l’existència humana, que és la vida eterna, actualment queda molt en segon terme, fins i tot en persones que es diuen cristianes. La realitat de la supervivència personal més enllà de la mort és quelcom que xoca amb el pensament de matriu científica que és el que domina actualment en la nostra societat. Però es tracta d’una afirmació fonamental de la fe cristiana, per això en el credo diem: “espero la resurrecció dels morts i la vida perdurable”.

Aquest “vine a fora” és la paraula inaudible que Jesucrist diu a la font baptismal a cada creient quan el fa passar sagramentalment de mort a vida, d’una vida de foscor interior (la pròpia de qui viu segons les mires naturals, de les quals parlava sant Pau) a una nova existència (aquella que és segons l’Esperit). Però no sempre vivim com escau a aquesta nova existència de llum. Per això, a la quaresma, l’Església prega per la nostra conversió en sintonia amb les paraules de les germanes de Llàtzer: Senyor, aquell que estimeu està malalt, confiant que ell amb el perdó ens renova la vida.

“Vine a fora”, serà, encara, la paraula que Jesucrist ens dirà al final de la nostra vida a la terra, un cop traspassat el llindar de la mort. Perquè la resurrecció de Jesucrist és penyora i primícia de la nostra.

 

https://youtube.com/watch?v=fVXj3-OHfF8

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (26 de març de 2023)