Diumenge XIX | Abadia de Montserrat

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere, ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

Diumenge XIX de durant l’any (7 d’agost de 2022)

Homilia del P. Jordi-Agustí Piqué, monjo de Montserrat (7 d’agost de 2022)

Saviesa 18:6-9 / Hebreus 11:1-2.8-19 / Lluc 12:32-48

Benvolguts germans i germanes en Crist:

El temps de durant l’any, els diumenges que segueixen la Pentecosta, ens permeten aturar-nos en les paraules i els actes de Jesús durant la seva predicació. El fet que aquests diumenges tinguin relació amb la Pentecosta –fins i tot el color verd del ornaments fa referència a l’antic origen de la solemnitat– no és casual. Si l’Esperit Sant promès ens ha de permetre d’entendre totes les coses, la litúrgia ens presenta pedagògicament les paràboles i els miracles de Jesús perquè a la llum de l’Esperit Sant rebut en el Baptisme, puguem entendre de veritat el sentit de les Escriptures. L’Eucaristia de cada diumenge és, per al cristià, el context imprescindible per entendre, en la pròpia vida i en la pròpia història, què va dir i què ens diu cada dia el Senyor ressuscitat.

Tres paràboles se’ns presenten avui: “on teniu el tresor, hi tindreu el vostre cor”; “estigueu a punt i vetlleu”; i la paràbola de l’administrador fidel. La mateixa litúrgia post-conciliar ens dóna ja una clau de lectura: el tresor del cristià és la fe. Una fe que el Poble d’Israel va experimentar en la Pasqua de la sortida d’Egipte i en el pas del Mara Roig, com ens recordava la primera lectura de la Saviesa; la fe d’Abraham és el paradigma del creient, com ens recordava el text d’Hebreus. La fe en Crist és el tresor del cristià.

Aquesta fe ha de ser llavor de vida, de joia, d’esperança i de caritat enmig del nostre món.

No ens precipitem en fer falses interpretacions o lectures reductives de l’Evangeli d’avui i del tema de les riqueses: ja es va perdre molt de temps intentant esbrinar si Jesús va tenir o no bossa i sandàlies, o convertint-lo en un llibertador polític dels anys seixanta. Només amb la clau de la fe podrem examinar el nostre cor –i no pensar en el dels altres– i preguntar-nos on tenim el centre de la nostra vida, on està centrat el nostre cor, on fonamentem les nostres accions i omissions. Igualment podrem esguardar, a la llum de la fe en Crist, el nostre món, la nostra societat, la cultura, els conflictes i les nostres relacions. Aquí hi haurà el nostre cor i així podrem usar bé fins i tot les “riqueses” que Déu ens dóna. Sense aquest fonament i la llum que ve de Crist, podem acabar essent també nosaltres profetes de desgràcia.

Els que hem tingut la sort d’anar a Missa tota la setmana hem escoltat la profecia del profeta Jeremies (Jeremies 28: 1-17): “el profeta de pau i benaurança només es cregut quan s’acompleix la seva profecia”. Crist va predicar el regne amb signes de pau i benaurança que posen totes les coses al seu lloc. Va ratificar la seva predicació amb la mort i Déu el va coronar amb la resurrecció. Santa Maria, els màrtirs i els sants van viure el seguiment del Crist amb fidelitat i radicalitat.

Vestim les nobles armes de la fe, germans i germanes, i escampem el bon olor del Crist i de la seva Paraula, traspuem la llum de l’Esperit Sant que hem rebut i vivim en la caritat com a norma de vida. Per això, en la fe, al Pare, al Fill i al Sant Esperit, tot honor i tota glòria, pels segles dels segles. AMEN.

Diumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (8 d’agost de 2021)

I Reis 19:4-8 / Efesis 4:30-5:24 / Joan 6:41-51

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar un fragment del capítol sisè de l’Evangeli de sant Joan, el que els entesos anomenen el discurs del pa de vida. Aquest discurs comença amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, donant de menjar a una multitud, igual que Déu feu al desert amb el seu poble, i creuant el mar. En ell se’ns presenta a Jesús com l’autèntic pa del cel, un terme que l’Antic Testament utilitza pel mannà, i del qual la humanitat, no només el poble d’Israel, ha d’alimentar-se per la fe. Ell és el mitjà pel qual arriba la vida de Déu al món. En el fragment que hem sentit avui el Senyor revela el sentit de la vida cristiana i com aquest és el fruit, no tant de l’esforç de cadascun de nosaltres, com de deixar-se atreure per Ell.

Els jueus havien posat en dubte el paper de Jesús com a enviat de Déu, assenyalant la seva humanitat: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?”. Qui els podria retreure la seva incredulitat? Però Jesús els respon a partir de les Escriptures i indicant la necessitat de la intervenció del Pare en l’origen de la fe. Reconèixer a Jesús és entrar en el misteri diví, la qual cosa no pot realitzar-se sense la iniciativa de Déu.

Diu l’evangeli: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi”. Anar a Jesús és el mateix que creure en Jesús. Amb aquests termes es descriu la fe com una relació, com apropar-se a una persona. A Jesús el trobem en la lectura de l’Evangeli, en l’Eucaristia, ens els germans, però el creure és més que veure’l: cal apropar-se a Ell, cal donar el pas de la fe, fer-se amic, perquè “anar a ell” és acceptar la invitació de Déu.

Pot semblar més natural o més fàcil buscar en un altre lloc el sentit de la nostra vida, en certeses aparentment més sòlides, més immediates o que creiem que depenen únicament de nosaltres mateixos. Però, en realitat és una il·lusió, tots coneixem les limitacions i la fragilitat de les coses humanes. És molt millor confiar-se en Déu, que ha escollit la finitud per manifestar l’infinit, que ha escollit les paraules d’un home per manifestar la seva Paraula.

No hi ha necessitat d’esforços sobre humans per comprendre les coses del cel. Qui desitgi conèixer Déu ha de conèixer el seu Fill. Qui vulgui comprendre el misteri de Déu, n’hi ha prou que llegeixi l’Evangeli. Qui es deixa atreure per l’Evangeli es deixa atreure per Déu i rep un aliment que no mor; un amor que no traeix, sinó que dura eternament i és capaç de transmetre’ns la vida que dura per sempre.

Alimentar-se de Crist significa saber acollir-lo en la pròpia vida i deixar que la seva Paraula es converteixi en l’energia que alimenta les nostres accions, els pensaments i les paraules i dirigeix tota la voluntat cap a la voluntat d’Aquell que vol que siguem com Ell en totes les coses, que siguem veritablement sants.

En Jesús la vida troba la satisfacció de les seves necessitats, perquè Ell és la resposta a allò que es troba en el fons de tota recerca. Jesús és l’autèntic pa de vida, i no el manà del desert. La diferència entre els dos es troba en les seves conseqüències, la mort o la vida.

Germans i germanes, el pa ofert al desert a Elies, esgotat per la fatiga i deprimit pel desig de mort, es converteix per a nosaltres en un símbol del “pa de vida” que és Jesús. L’aigua oferta juntament amb el pa es converteix per a nosaltres en un símbol del do de la vida eterna, del do de l’Esperit Sant. Com Elías, caminem cap a la muntanya de Déu, l’Horeb de la presència del Pare que ens espera a tots per la comunió eterna amb Ell

Diumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (9 agost 2020)

1 Reis 19:9a,11a – Romans 9:1-5 – Mateu 14:22-33

L’evangeli d’aquest diumenge és continuació del de diumenge passat, on Jesús davant la multitud desproveïda, en sent compassió, guareix els malalts i abans d’acomiadar-los, demana als seus deixebles de donar-los menjar amb només cinc pans i dos peixos.

En l’escena d’avui, després d’acomiadar la gent, Jesús demana als seus deixebles que agafin la barca i s’avancin cap a l’altra riba mentre ell es queda sol pregant fins a altes hores de la matinada; els deixebles són a la barca enmig del llac, on hauran d’afrontar grans dificultats i, a més, Jesús no és amb ells. Tenen por. Tot i així, no els abandona i se’ls apareix durant la nit però ells no el reconeixen. Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, s’acosta caminant sobre l’aigua i els diu: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell sobre l’aigua per indicació del mestre, però comença a enfonsar-se en el moment en que desconfia. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. I Jesús li donà la mà dient-li: “Per què dubtaves?”

Aquest passatge, si ho mirem bé, ens mostra dues maneres d’afrontar la nostra relació amb Jesús: o hi confiem o ens enfonsem! Jesús ens demana confiança davant les situacions de la vida i nosaltres li demanem proves. Com Pere exigim signes, miracles, i voldríem caminar sobre l’aigua per assegurar-nos en qui posem la confiança.

Com en el cas d’Elies, voldríem que Déu es manifestés amb fets extraordinaris, grandiosos i tant evidents que ens estalviessin la fe, ja que com Pere no ens és fàcil reconèixer Jesús enmig del temporal o les dificultats de la vida i ens preguntem: no serà una fantasma caminant sobre l’aigua? no serà tot plegat un miratge, un engany? No serà Jesús i el seu Evangeli una il·lusió bella i efímera, sense cap consistència real?

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, una evocació de l’Església. Com aquells deixebles esporuguits, també nosaltres som a la barca on, enmig de les contrarietats i dubtes, ens cal purificar la nostra mirada, ens cal reconèixer Jesús que ens ve a l’encontre discretament, sense evidències espectaculars, i qui sap si la nostra poca fe, la desconfiança o el desconcert que puguem experimentar en la nostra vida de cristians, ens fa veure la seva mà salvadora com una realitat que no acabem de veure clara, neguitejats per les crisis, els dubtes, els temors i la sensació d’absència de Déu que a vegades s’apodera de les nostres vides. Aleshores és quan veiem posada a prova la nostra fe i com Pere ens acovardim i comencem a enfonsar-nos.

És en aquests moments quan podem sentir dins nostre la veu encoratjadora de Jesús, que ens diu: “Ànim, sóc jo, no tingueu por”. I si fem nostra aquesta paraula, podrem reviure també l’experiència de Pere: caminar sobre l’aigua, és a dir, caminar cap a Jesús malgrat la inconsistència de la nostra fe, sabent que més enllà de la força del vent i la inestabilitat que puguem sentir, sempre podem cridar com Pere: “Senyor, salveu-me”! Serà llavors quan percebrem Jesús com qui sosté la nostra vida i no ens deixa a merçè de les nostres pors i les nostres inseguretats.

L’evangeli d’avui, germans, ens invita a pujar a la barca; a sentir-nos comunitat de creients i anar mar endins per llençar-nos a l’aventura de la vida des d’aquesta realitat acollidora i alhora fràgil que és l’Església.

És també aquesta l’experiència de vida del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge ens és un estímul i un exemple de llibertat evangèlica i reconeixement de Jesús i del seu Regne en la presència i la lluita a favor dels més vulnerables i exclosos pels poderosos d’aquest món.

Com diu en un dels seus poemes:

“A l’albir d’un Regne diferent,

vaig estimant les coses i la gent,

ciutadà de tot i estranger.

I em crida la teva pau com un abisme

mentre faig camí entre les ombres,

guerriller del món, de l’Església i de mi mateix”.

(En Exodo. Pere Casaldàliga)

Si estem atents a la crida de Jesús veurem com més enllà de les inclemències, ombres i dubtes que experimentem, se’ns fa proper el murmuri de la seva paraula i ens dóna la mà, malgrat la nostra poca fe per apropar-nos a Ell que ens ve a l’encontre i puguem dir com aquells deixebles: “Realment sou Fill de Déu” (Mt 14,33).

Que aquesta Eucaristia que ara celebrem enforteixi la nostra fe i també puguem dir com l’apòstol i tants d’altres seguidors de Jesús: “sé prou bé en qui he cregut” (2Tm 1,12).