Benedicció abacial | Abadia de Montserrat

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere, ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

Benedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Paraules del P. Abat (13 d’octubre de 2021)

Al·locució del P. Manel Gasch i Hurios al final de l’Eucaristia de la seva benedicció abacial (13 d’octubre de 2021)

Dono gràcies a Déu per tot el que hem viscut avui en aquesta celebració. Perquè ens hem sentit una comunitat que pregava i invocava els dons de l’Esperit Sant per enfortir la meva fidelitat a Jesucrist i al seu Evangeli en el servei que els meus germans m’han encomanat com a abat.

Una comunitat de pregària oberta a tots els qui sou aquí, conscients que, si potser a tots no ens uneix la fe, sí que compartim l’amistat, el respecte i l’estimació per Montserrat. Una obertura que la tecnologia ha estès, com fa cada dia, a través dels mitjans de comunicació a moltes llars de fidels als quals vull tenir presents en aquestes paraules, per fer-vos sentir part de la nostra assemblea, especialment els malalts i als ancians.

“Acolliu tothom” foren les paraules que el Papa Sant Pau VI adreçà a l’Abat Cassià M. Just i que han marcat la vida de la nostra comunitat. No podia ser altrament. Són paraules que també trobaríem en el cor de l’espiritualitat de la Regla de Sant Benet i que estic segur que continuaran inspirant-nos. El monestir és sempre la casa de Déu i per tant la casa de tothom;per a uns, els monjos, de manera estable i pels altres, els hostes, de manera passatgera, com Jesucrist que passa; Montserrat és a més la casa de la Mare de Déu, de la Moreneta, de la Patrona de Catalunya, venerada per fidels i peregrins d’arreu, la casa on voldríem que tothom s’hi trobés bé. Aquest santuari és el do que Déu ha fet a la nostra comunitat i ens en sentim alhora responsables i agraïts.

Gràcies en primer lloc al P. Manuel Nin i Güell, bisbe titular de Carcàbia i exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina de Grècia, que va acceptar presidir aquesta benedicció, amb qui ens uneixen llaços de fraternitat i que, aportant-nos una mica de la tradició de l’Orient Cristià ha fet més catòlica, més universal, aquesta nostra assemblea.

La comunió que personalment m’ha expressat, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, la meva ciutat de naixement, que avui no pot ser amb nosaltres, i la presència del Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, i del nostre bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, juntament amb la dels arquebisbes de Tarragona i d’Urgell, a aquest darrer li dec l’ordenació presbiteral, més la presència de bisbes de totes les diòcesis amb seu a Catalunya i encara la del bisbe de Mallorca, i la de tots els preveres i diaques que sou aquí, ens fan adonar de la profunda eclesialitat a la qual estem cridats els monjos de Montserrat: al servei de les parròquies, dels preveres i dels fidels. Un servei que compartim amb tants religiosos i religioses, que ens completem en la diversitat de carismes i que avancem junts en el discerniment de la voluntat de Déu.

The monastic family couldn’t be higher represented in this celebration and I am most grateful to the most Reverend father Gregory, abbot Primate to have been able to attend it and to bring with him the communion and the prayer of the whole benedictine Confederation. Being just as we are a single monastery, your presence remind us that we are really part of something bigger than just us. Je remercie le Père Abbé Jacques Damestoy qui nous partage son amitié et celle de monastères français. También agradezco al Abad Guillermo, Presidente de nuestra congregación sublacense-casseninse, a nuestros hermanos abades y monjes de los monasterios hermanos de El Paular, Silos, Leyre y Santa Brígida, que hoy nos acompañéis, així com la fraternitat dels abats i abadesses, monjos i monges dels monestirs catalans presents aquí amb qui compartim la missió de fer present i viva la vocació monàstica a la nostra terra catalana.

L’extensa representació del món civil, encapçalada pel president de la Generalitat, Molt honorable Sr. Pere Aragonès, la consellera de justícia, honorable Sra. Lourdes Ciuró, la Delegada del govern a Catalunya, Excma. Sra. Teresa Cunillera, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Excma. Sra. Núria Marín, i totes les altres autoritats i representants d’entitats i mitjans de comunicació, ens recorden la nostra tradició de servei especial a la societat i al poble de Catalunya, que es fa present en tota la seva riquesa i varietat a Montserrat.

La nostra comunitat de monjos no és només a Montserrat. Som també monjos que ens dediquem a la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat o que vivim a les cases del Miracle, al Solsonès, i de Cuixà, al Conflent, que animem la vida cristiana i espiritual dels seus territoris; monjos que vivim a Roma, col·laborant amb l’ateneu universitari de Sant Anselm; un monjo que és a l’Àfrica, a Uganda, intentant millorar la vida dels més pobres. Tots comencem aquestes setmanes una etapa nova. No canviarem tots de lloc ni de feina però sí que he demanat posar-nos junts a escoltar.

En la proximitat del mil·lenari del monestir, l’any 2025, hem de posar-nos a escoltar la veu de Déu, a escoltar-nos els uns als altres, a escoltar-vos a vosaltres, convençuts que si escoltem, sentirem alguna cosa. Amb la celebració del Mil·lenari de Montserrat, el proper 2025, volem precisament això, apropar Montserrat a la societat. Ens agradaria que tothom se sentís seva aquesta celebració. Som molt conscients que els mil anys de Montserrat son també mil anys d’una societat amb la quan han avançat conjuntament al llarg de la història. El Mil·lenari és, a la vegada, l’oportunitat de projectar Montserrat vers el futur. No comencem aquesta etapa des de zero. Aquí a prop reposen els abats que restauraren el monestir durant el segle XIX i feren el Montserrat modern. Els meus antecessors que són aquí, els PP. Abats Sebastià M. Bardolet i Josep M. Soler són la memòria viva del guiatge de la comunitat en els darrers més de trenta anys. Ja ho he fet públicament, però no puc deixar avui especialment d’agrair a Déu i a ell, els vint-i-un anys d’abadiat del P. Abat Josep M. Tenir-lo entre nosaltres, em dona una gran seguretat i un gran confort.

Tots ells, encapçalats pels màrtirs que avui commemorem, amb tots els monjos que ens han precedit des del cel o des de la terra, vetllen per nosaltres i intercedeixen davant del Senyor, perquè ens faci homes de pregària, d’acolliment i testimonis de bondat i de pau. Una comunitat que en aquests moments difícils, després de la pandèmia, sigui capaç de donar esperança veritable a tothom i solidaritzar-se amb els qui més en patiran els efectes.

Finalment voldria fer una agraïments més personals als qui també sou aquí. A la meva mare que tinc el goig que m’acompanyi avui, i al meu pare, que ens va deixar fa just un any, a causa del Covid, els qui dec la vida, la fe i el primer amor a Montserrat i que és ben present . Als meus germans, cunyades, oncles i tota la resta de la família per tot el camí que hem fet junts i el que encara farem. Als amics, fidels durant tants anys i dels qui espero que continuarem sent senzillament amics. Al Germà Pere de la comunitat de Taizé, lloc essencial de la meva vida. To father Jonathan and to father Paul from the Church of England for so many years of friendship, and for taking the trouble to come from England to a such long celebration being unable to understand a word of it .També agraeixo que sigueu aquí tants col·laboradors i treballadors de Montserrat tan propers en els darrers deu anys de la meva vida, en la meva tasca d’administrador-majordom i tots els qui formeu la ampla família montserratina: els oblats, els confrares, els Antics Escolans.

Gràcies especialment a vosaltres escolans perquè ens heu ajudat a pregar amb la música i perquè ens feu passar tantes hores belles amb el vostre cant i ens demostreu la vostra capacitat de tirar endavant tants projectes extraordinaris tot i la vostra joventut. Em recordo de les vostres famílies i de la Capella, amb alguns dels quals compartíem fa “només” quinze anys, educació, concerts i viatges…

I a tots els qui sé que heu treballat molt per a garantir l’organització i la seguretat d’aquest acte. A tots gràcies de cor.

I vull acabar recordant dues persones importants a la meva vida i que avui no hi són a causa de la salut: mons. Antoni Vadell, bon amic de fa 25 anys i el P. Ramon Ribera Mariné, formador meu al noviciat i al juniorat. Que puguin recuperar-se ben aviat.

I si m’he deixat algú, vulgueu perdonar-me. No ha estat amb mala intenció.

Posem-nos, doncs, en camí sota la mirada de la Mare de Déu, la Rosa d’Abril que des de Montserrat il·lumina la catalana terra, el món sencer i ens guia cap al cel.

Benedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Homilia (13 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca Apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia amb motiu de la benedicció abacial del P. Abat Manel Gasch i Hurios (13 d’octubre de 2021)

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

Beneït sigui el nostre Déu ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Estimat p. Abat Manel, estimats germans. La celebració litúrgica d’avui, com veieu els qui hi sou presents personalment o us hi uniu a través dels diversos mitjans de comunicació, té un quelcom que la fa si més no un xic especial. Hi veieu molts bisbes, abats i preveres concelebrants, i molts monjos. També ho és d’especial la presidència de la celebració per part d’un bisbe catòlic de ritus bizantí que potser per a molts és desconegut. Però per a d’altres segurament no ho és tant. Agraeixo al p. Abat Manel la invitació paterna i fraterna a presidir aquesta celebració litúrgica a Montserrat. Celebrar a Montserrat és, per a vosaltres monjos i per a mi que he format part d’aquesta comunitat durant molt anys, i me’n sento encara part, és celebrar “a casa”.

Hi ha dos aspectes que son fonamentals en aquesta nostra celebració i que voldria subratllar. El primer aspecte: la memòria dels beats monjos màrtirs, dels quals celebrem avui la festa, i a la litúrgia dels quals pertanyen les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. El segon aspecte: la presència del p. Abat Manel Gasch, assegut aquí al bell mig de la nostra celebració, per a rebre la benedicció com a abat, com a pare i pastor d’aquest monestir de Santa Maria de Montserrat.

El profeta Isaïes ens ha presentat, servint-se d’un llenguatge molt viu i molt bell, la imatge del banquet preparat per a tots els pobles. Sovint els profetes, amb imatges festives, quasi de vida familiar, ens presenten la relació de Déu amb els homes, amb el seu poble. I amb aquestes imatges de vida familiar el profeta afirma: “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Tot l’Antic Testament prepara l’encontre definitiu, en Jesucrist, de Déu amb l’home; ho fa, podríem dir, amb imatges totes que porten d’una manera o d’una altra a l’Emmanuel, al Déu amb nosaltres. “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Un Déu amb nosaltres, un Déu enmig nostre, que no ens estalvia l’encontre amb la contradicció, amb el sofriment, amb la mort. Aquest encontre amb el sofriment, amb la creu el vivim sempre però ben segurs que “…En Ell hem posat la nostra esperança…”. Aquesta podria ser la frase que enclou la vida i la mort de tants i tants germans nostres cristians que han donat i donen la vida pel Crist, com ho feren els nostres germans monjos màrtirs, les relíquies d’alguns dels quals venerem a la cripta d’aquesta basílica.

A l’evangeli de Sant Joan, en el fragment que hem escoltat pres del seu llarg discurs de comiat, el Senyor ens ha deixat la seva Paraula sempre viva, sempre present en el nostre camí cristià: “Jo us he escollit del món… Tot això us ho faran a causa del meu nom…”. Us trobareu amb contradiccions, amb persecucions, amb sofriments. Sempre “...a causa del meu nom…”, ben segurs però que “En Ell hem posat la nostra esperança…”. Viure l’Evangeli, ahir, avui i sempre, no és mai un camí planer, ans al contrari és un camí on la creu, la del Crist i la nostra, es fa present. És un camí on un món, de vegades hostil i de vegades indiferent, ens demanarà raó de la nostra fe. La paraula del Senyor: “Jo us he escollit del món...”, ens infon la força i el coratge per anunciar i viure sempre l’Evangeli, que és la nostra resposta, el nostre testimoniatge enmig dels homes.

Les lectures de la litúrgia d’avui tenen una força especial precisament perquè són proclamades en la festa dels nostres monjos màrtirs, d’aquells germans nostres que, fidels a Jesucrist i a la professió monàstica que un dia varen fer com a monjos en aquest monestir, varen vessar la seva sang com a màrtirs, com a testimonis d’aquell amor a l’únic Senyor de les seves i de les nostres vides encara avui, Jesucrist l’únic Senyor, l’únic Salvador, l’únic Redemptor. “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. En la llarga història del nostre monestir-santuari, sempre als peus de la Mare de Déu, una història mil·lenària, hi trobem un gran nombre de sants monjos, anònims certament però que han estat i continuen essent pedres vives en aquest edifici vivent que és Montserrat, símbol del qual ho és aquesta basílica que ens acull. I com a coronament d’aquest primer mil·lenni de la nostra història, el Senyor ens ha fet el do d’afegir, a la llarga filera de monjos sants i pecadors, fidels i febles, joves i vells…, el Senyor hi ha afegit la corona, la pedra preciosa dels màrtirs, d’aquests germans nostres generosos i fidels, febles i pecadors també segurament, però ferms en l’amor del Crist, que han fet seva, com fem ara nostra, aquella estrofa que cantarem d’aquí a uns dies el primer de novembre: “Chori… monachorumque omnium, simul cum sanctis omnibus, consortes Christi facite” / “Els cors …de tots els monjos, juntament amb tots els sants, feu-nos familiars del Crist”. Ells, els màrtirs, per llur testimoniatge i llur martiri, juntament amb tants i tants que ens han precedit, intercedeixen per tal que, també nosaltres, esdevinguem “familiars… del Crist”.

En aquest “cor de tots els monjos, familiars del Crist” t’hi afegeixes tu avui, estimat p. Abat Manel, amb un nou ministeri com a abat, com a pare d’aquest monestir. Els grecs diríem: “amb aquesta nova diaconia, aquest nou servei”. Què vol dir per a tu, per als monjos, per als escolans i per als pelegrins que avui som a Montserrat, ser beneït abat d’aquest monestir? Us proposo que sigui ara la mateixa celebració litúrgica la que ens guiï pedagògicament en allò que significa per a tu, per a la teva comunitat i per a nosaltres aquesta celebració.

Seguint el ritual, i ara quan acabi aquesta meva homilia, et faré una sèrie de preguntes, a les quals, amb la teva resposta, manifestaràs davant de Déu i dels germans, davant de l’Església, la teva voluntat de dur a terme aquesta diaconia de què parlàvem.

Se’t demanarà si vols: “instruir els teus germans, guiar-los i ensenyar-los… portar-los cap a Déu”. A partir del dia que la comunitat et va elegir, no ets un administrador -o si vols no ets “només” un administrador-, sinó que ets algú, que amb la grandesa i la fragilitat de cada ésser humà, des de la teva condició humana -que el Crist ha assumit en la seva encarnació!-, “…has estat elegit per regir les ànimes fent les vegades del Crist”. Instruir, guiar, ensenyar, portar cap a Déu. Un mestratge, un guiatge, un acompanyament, sempre “fent les vegades del Crist”. A través teu el Crist continuarà ensenyant, guiant, portant cap a Déu. “Fent les vegades del Crist”.

No tinguis por totes les vegades que llegint la Regla de Sant Benet, o en tants altres textos dels Pares de l’Església, es parla de l’abat o del bisbe com “el qui fa les vegades del Crist”, com a “vicari del Crist”. No hi renunciïs, no hi renunciem mai a aquest títol! Dic títol però potser hauria de dir sagrament! Crec que és el títol / ministeri més preciós i més “de pes” que els bisbes i els abats tenim i que hem de custodiar. És un “títol / ministeri” que “pesa”, t’ho puc assegurar, però també és un títol, una diaconia, que tantes i tantes vegades et donarà força i consol.

Seguint el ritual de la benedicció, invocarem la Mare de Déu i tots els sants. Les lletanies manifestaran la confiança nostra com a Església en la intercessió i la comunió de tots aquells homes i dones que s’han configurat al Crist: Maria, els apòstols… fins als nostres germans monjos màrtirs que avui celebrem.

Després vindrà l’oració de benedicció com a abat: una epíclesi, una invocació de l’Esperit Sant damunt teu, i també d’alguna manera damunt de la comunitat que t’ha estat encomanada. Allò que es demana per a tu, també directament toca la comunitat dels monjos. El text ens resumeix alguns aspectes fonamentals d’aquesta teva nova diaconia:

Que amb el seu ensenyament penetri el cor dels seus deixebles. Ensenyar, per part teva, acollir el teu ensenyament per part dels germans.

Que sàpiga la cosa difícil i àrdua que ha acceptat: governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser… En cada monjo hi trobaràs l’ànima dòcil i l’ànima de vegades tossuda… El cor generós i el cor endurit… No desesperis mai de la misericòrdia de Déu!

Més servir que manar… Un servei, una paraula, un ensenyament que de vegades penetrarà el cor dels deixebles com una pluja suau, i de vegades tindràs la impressió que passa com una torrentada que et semblarà que no deixa petja. No et desanimis i tingue’s paciència.

No perdre cap de les ovelles que té encomanades: Cap ovella no és menyspreable, cap. Som, sempre, ovelles que de vegades coixegen i de vegades caminen amb fermesa… Cap no és menyspreable, ni l’ovella perduda, que t’hauràs de carregar una i altra vegada damunt les teves espatlles, ni l’ovella forta a qui, t’ho asseguro, li farà bé una bona paraula amiga i d’encoratjament de tant en tant.

Omplir-lo dels dons de l’Esperit Sant… Tot allò que faràs, que ensenyaràs, serà per a tu i per als germans, un do de l’Esperit Sant.

Que no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no li ha de ser anteposat. El Crist, únic mitjancer de qui ens parlava la carta als Hebreus, és Aquell que hauràs d’anunciar sempre als teus germans monjos, als escolans, als treballadors de Montserrat, als milers i milers de pelegrins que, passada aquesta maltempsada de la pandèmia, el Senyor continuarà cridant a la santa muntanya de Montserrat. Homes i dones que pujaran a Montserrat a buscar-hi una paraula amiga, una paraula de consol, el sagrament del perdó, un lloc de silenci.

Acabarem la benedicció amb el lliurament de les insígnies, d’aquests símbols que faran present, de manera comunitària i litúrgica allò que ets i que has de ser per als teus germans: se’t donarà la Santa Regla, l’anell, la mitra i el bàcul, que manifestaran simbòlicament el teu mestratge, el teu amor esponsal per la comunitat, el teu magisteri i el teu pasturatge, és a dir la teva plena configuració amb el Crist. Símbols que faran evident, per a tu mateix en primer lloc, i per als germans, aquesta nova diaconia a la qual el Senyor t’ha cridat.

Estimat p. Abat Manel: els Pares de l’Església han donat al bisbe i a l’abat una sèrie de títols a través dels quals han volgut indicar aquell que en cada Església, i en cada monestir, fa les vegades del Crist: pare, pastor, mestre, guia, timoner, metge -metge de les ànimes certament, però també metge dels cossos: estima, cuida, visita els malalts.

A aquests títols em permeto d’afegir-n’hi un altre, no t’espantis!: l’abat és també “màrtir”. En el sentit més fort del terme: màrtir / testimoni del Crist en la comunitat, en l’Església, en el món on ens toca de viure.

Estimats germans, després de la benedicció, celebrarem els Sants Misteris. Invocarem l’Esperit Sant damunt del pa i del vi per tal que en faci el Cos i la Sang del Crist, i per tal que ens faci també, a tu pare abat Manel i a tots nosaltres, màrtirs del seu Evangeli, testimonis de la seva Paraula de vida que acollim cada dia com a monjos, com a pelegrins en un món de vegades sord però sempre assedegat d’una paraula viva, de consol, de misericòrdia, d’esperança.

A la Divina Litúrgia bizantina, després de la narració de la institució de l’eucaristia i de l’epíclesi damunt del pa i del vi, després que l’Esperit Sant n’ha fet el Cos i la Sang del Crist, invoquem la Mare de Déu, aquella en el si de la qual la Paraula es va fer home, es va encarnar. També en aquesta celebració invoquem per a tu i per a Montserrat la intercessió de Santa Maria, la Mare de Déu, per tal que sigui ella sempre per a tu i per a la comunitat aquella guia que et mostri i et porti al Crist, l’únic mitjancer, Senyor i pastor de les nostres vides.

Reprenc, amb un afegit, l’estrofa de l’himne de Tots Sants de què parlava al començament: “Chori… abbatum monachorumque omnium, simul cum sanctis omnibus, consortes Christi facite”. Que els sants abats i monjos de la història d’aquest monestir et i ens facin “consortes Christi familiars del Crist”.

“Aqui teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Que ens reforci sempre aquesta esperança el Crist Senyor, que regna amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles.

Amin.