Diumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de març de 2024)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

Estem fent camí cap a la Pasqua, que ha de ser per a tots el descobriment del veritable alliberament. Cada diumenge de Quaresma ens prepara per viure l’esdeveniment de la Pasqua com el do més gran que Déu ens fa, però per fer aquest camí ens cal purificar la nostra mirada, el nostre cor. I això és el que estem convidats a fer durant aquest temps únic de la Quaresma.

La celebració de la pasqua jueva recorda el camí d’alliberament que va significar passar de viure en una situació d’esclavatge sota el domini del poder humà, com era el Faraó, a descobrir, passant per la prova de desert, la terra promesa on els israelites alçaren el temple lloc on tots i cadascú podia posar-se davant Déu i purificar la seva mirada, el seu cor. La primera lectura, hem sentit com recordava i subratllava el que havia de ser prioritari en ells. Així hem sentit: «Jo soc el Senyor el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi». Dit d’una altra manera:  no perdis els teus orígens, d’on vens i on vas. Podríem anar repassant tot el que hem escoltat i ens adonaríem que no només subratlla que Ell és únic, exclusiu, sinó que també indica el profund respecte per l’altre en les relacions interpersonals, per això, entre altres coses assenyalava: «no matis, no robis….No desitgis la casa d’un altre…» El temple va esdevenir el lloc privilegiat per reconèixer Déu, el lloc on per mitjà d’ofrenes agraïen el do de Déu i alhora purificaven aquelles actituds que els allunyaven de Déu. Les ofrenes que, en el seu origen eren un mitjà, van perdre el sentit i les ofrenes van esdevenir un fi. Ja no era el cor, sinó una paga que calia fer per estar en pau amb Déu. La parada del mercat davant el temple oferia les diferents possibilitats d’ofrenes: devia ser pràctic. Però, al capdavall, un joc d’interessos.

L’actitud de Jesús que ens descriu l’evangeli pot sorprendre, si llegim l’evangeli com aquell que mira un espectacle, com a violent. Si observem bé, els que són expulsats són els mitjans, és a dir els moltons, els vedells, les monedes són tirades a terra i ha afegit «i digué als venedors de coloms: No convertiu en mercat la casa del meu Pare». Aquest gest de Jesús és un gest profètic que indicava l’aversió a fer de la relació amb Déu Pare un mercat. Els jueus que no van comprendre el gest de Jesús, li pregunten d’on li ve la seva autoritat. Un signe demostraria la seva autoritat; i el signe és la pròpia vida de Jesús: mort a la creu i ressuscitat el tercer dia.

Doncs bé, aquest signe és el que ha estat vigent des que Jesús es va manifestar a tota la humanitat i això és el que predicava Pau com hem vist a la segona lectura. Pels jueus és un escàndol, i per molts homes i dones, un absurd. La creu inquieta perquè per molts és un signe, encara avui, de debilitat i de fracàs.

Avui cal que ens preguntem com ens adrecem a Jesús, si Ell és aquest temple al qual nosaltres hem d’atansar-nos. Potser vivim massa condicionats a l’albir d’un benestar material que mai no arriba a ser prou satisfactori. I això que nosaltres vivim en un primer món amb molta riquesa material, a diferència d’altres que no arriben ni més enllà de la supervivència, i busquem satisfaccions que no arriben a omplir el propi cor. Quantes vegades ens queixem, com els israelites ho feien en el desert. Els israelites buscaven la terra promesa, buscaven el seu alliberament, i nosaltres ¿on busquem la llibertat, l’alliberament dels nostres condicionants? Al mercat del temple de Jerusalem semblava que hi havia la possibilitat de comprar mitjans per sentir-se alliberat, però Jesús ens ha dit que aquells mitjans robaven una veritable relació amb el qui dóna la llibertat veritable. Al temple que és Jesús, si hi anem, en aquest camí de la quaresma, El trobarem amb els braços oberts per acollir-nos, i alimentar-nos en la nostra buidor. Per això hem anat repetint i cantant: Senyor, vós teniu paraules de vida eterna. No hem de comprar res, però hem de contemplar.  Al temple de Jerusalem era admirat per la seva riquesa, per tot l’or que hi lluïa; al temple de Jesús que és la creu hi trobarem l’amor. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. I aquest Jesús a la creu és el que ens donarà la vida a la Pasqua.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Diumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (25 de febrer de 2024)

Gènesi 2:1-2.9a.10-13.15.18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

Del desert a la muntanya. La Quaresma ens porta en l’espai d’una setmana a dos llocs completament diferents, gairebé oposats, i amb temps igualment oposats. Diumenge passat, l’Evangeli ens parlava de l’estada de Jesús al desert durant 40 dies, humanament sol, a banda del temptador per una banda i els àngels per l’altra. Avui, l’evangelista Marc ens porta a d’alt d’una muntanya on hi ha Jesús, tres dels seus deixebles, i Moisès amb Elies. Per la manera com es narra l’episodi, podríem fins i tot aventurar que haurà durat, no 40 dies, sinó potser menys de 40 segons….. De fet, el llenguatge utilitzat per l’evangelista més que descriure l’escena exteriorment, des del punt de vista dels ulls i orelles dels apòstols, tria el punt de vista del cor i de la fe.

Jesús ja havia predicat l’Evangeli per tota Palestina, i ja havia triat, entre els molts que el seguien, dotze més propers als que va anomenar apòstols, però la Bona Nova només havia estat compresa en una petita part: els seus deixebles seguien sent dubitatius i tebis, i sobretot tenien una idea diferent de la messianitat de Jesús. Per confirmar en la fe almenys els més propers, després d’haver-los instruït a tots sobre la seva futura passió i la seva negació del món, “Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells”.

Tant Marc, com Mateu i Lluc, situen l’esdeveniment els dies immediatament posteriors a la confessió de Pere a Cesarea de Filip. És un moment decisiu a la vida de Jesús. Un moment marcat també pel progressiu allunyament de les multituds de Galilea. El relat de la transfiguració s’insereix, doncs, en un moviment de pensament al centre del qual es troben els temes entrellaçats de la identitat messiànica i divina de Jesús i la necessitat que el deixeble pateixi per seguir-lo.

Marc el situa al centre del seu relat evangèlic, com per subratllar la seva centralitat tant a la vida de Jesús com a la de la comunitat cristiana que representen els tres deixebles. Han passat sis dies i, al setè dia, els tres deixebles, juntament amb Jesús, pugen a la muntanya on té lloc la transfiguració. És una escena extraordinària que mostra clarament qui és Jesús: el Messies que les Escriptures havien predit. És la segona vegada, després del baptisme, que l’evangelista fa sentir la veu del cel a la terra. Però com tantes vegades en l’Evangeli de Marc, Jesús prohibeix donar a conèixer el que havia passat: “els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.

Es tracta d’aixecar una mica el vel per descobrir allò que s’amaga a sota, però això només passarà completament cap al final dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. La transfiguració és un moment, un centelleig

de glòria per revelar als deixebles el significat d’aquell moment d’intimitat. Aquesta transfiguració temporal ha de sostenir la fe dels deixebles i convèncer-los que es poden confiar completament a les seves mans, ja que en aquest home d’aparença ordinària habita la plenitud de la divinitat.

Però és la por la que fa parlar a Pere. I, a vegades, és la por el que ens fa cercar seguretat fins i tot en la fe. “Tres cabanes”, per tenir sota control allò que no es pot tenir sota control, és a dir, el Misteri. Però tenir fe no vol dir muntar una tenda com a certesa que tranquil·litza. Significa, en canvi, “escoltar” el Fill Estimat.

I el missatge d’aquest Fill és d’una senzillesa desarmant: baixeu d’aquesta muntanya! No ens agrada baixar. No ens agrada la “crua realitat” de les nostres vides. Sempre volem efectes especials. Però ningú no pot arribar a comprendre la Pasqua a no ser que “baixi”. La teologia anomena aquest procés kénosis, i és el camí traçat per Jesús.

El sentit de la vida no es troba en la fugida de la realitat, sinó en el fons de la realitat. Cal beure fins al fons tot el calze amarg del que som, del que vivim, del que ens passa per seguir de debò el Fill de Déu. No hi ha alternativa. Ningú no pot dir que escolta el Fill si no es pren seriosament el que està vivint en aquest moment, la seva realitat nua i crua. Però no una escolta qualsevol, sinó una escolta amorosa.

Germans i germanes, sempre és difícil baixar del Tabor, perquè sempre és difícil estimar el que hi és i no el que ens agradaria que hi fos. Però el discipulat és precisament seguir-lo amb confiança en aquest esforç. El cristianisme és viure a la Seva manera, no a la nostra manera. Només així s’aconsegueix d’escalar una altra muntanya, el Calvari. Només seguint-lo amb aquesta confiança s’arriba més enllà del que sembla ser el final. Només així es passa de les tenebres a la llum de la Pasqua.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Dissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de febrer de 2024)

Deuteronomi 16:16-19 / Mateu 5:43-48

 

Les lectures d’avui, estimats germans i germanes, que són les que corresponen a aquest primer dissabte de la setmana de Quaresma, ens conviden a la radicalitat. La lectura del llibre del Deuteronomi reprèn el tema de la confessió de fe d’Israel, cal estimar Déu “amb tot el cor i amb tota l’ànima” i l’aplica a l’obediència i a la pràctica d’allò que Déu vol. Obediència i pràctica perquè la nostra fe està feta de conviccions i d’obres. Les unes sense les altres no se sostenen.  

Confessar la Trinitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant i confessar l’Encarnació d’aquest Fill en la persona de Jesucrist serà sempre el centre ineludible, el fonament, allò que els antics en deien el punctum stantum et cadentem, el punt on tot sosté o tot cau, del cristianisme.  

En la nostra societat s’intenta a vegades prescindir d’aquest nucli i presentar la fe cristiana com una mena de voluntariat fet només de valors humanistes, de compassió, d’una antropologia que sembla ometre la dimensió genuïnament creient. El voluntariat està molt bé però nosaltres volem alguna cosa més, nosaltres comencem en un altre lloc, nosaltres tenim el nostre origen i el nostre destí en la persona de Jesucrist, encara que sigui difícil i que alguna gent no ens comprengui.  

Però de la confessió el Senyor ens demana que passem a l’acció i no a una acció qualsevol, sinó a aquella que arriba a l’amor més fort, a l’amor més contradictori, a l’amor als enemics.  

Això és el que ens deia l’Evangeli, estimar d’aquesta manera és allò que ens apropa al Déu gran i fort, al Déu misericordiós, que com resem en aquesta quaresma es deixa vèncer per la nostra humilitat i la nostra penitència.  

Mantenir-se ferms en l’exigència evangèlica no ha estat mai fàcil. És en el fons un do de Déu i per això en aquest camí de radicalitat ens ajuden els testimonis privilegiats que nosaltres venerem i que l’Església proclama sants. Entre ells, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que amb es seves obres apostòliques va marcar la vida de tanta gent i enriqueix la comunió dels sants i el beat Àlvar que el va seguir en la seva missió. 

La majoria de vosaltres, coneixeu molt millor que jo el carisma de sant Josepmaria i no he pretès ser jo que us digués a vosaltres una paraula sobre el seu ensenyament, però en les lectures d’avui, tan l’autor del Deuteronomi com Jesucrist a l’Evangeli, conviden tothom a la santedat, a la radicalitat de l’evangeli i sant Josepmaria prengué aquesta idea i li dedicà la vida: convidar cristians a seguir Jesucrist i el seu Evangeli. L’assemblea d’avui, aquesta celebració és una mostra que l’empremta que ell deixà en aquesta idea de ser deixeble va arrelar profundament a la nostra terra catalana com ho va fer en tot el món.  

Jesucrist ha vingut a nosaltres per a explicar-nos humanament qui aquest Déu bondadós, aquest Déu que perdona, aquest Déu humil que no s’imposa, que deixa a cadascú de nosaltres la decisió final, per això la nostra llibertat és tan important.  

Déu es vol fer especialment present en algunes persones i també en alguns llocs. Pertany a la seva llibertat fer-ho així. 

Els monjos de Montserrat, almenys és la meva percepció, som testimonis de com Déu habita aquest santuari de la Mare de Déu i hi estem al seu servei, acollint, pregant i conscients que Ell fa molt més que nosaltres i voldríem donar un testimoni amb la nostra vida de pregària. En aquesta dinàmica d’acolliment i de testimoniatge, hem de situar l’amistat de Sant Josepmaria amb la comunitat de Montserrat, que s’inicià en els anys de la Guerra Civil, amb la comunitat de monjos exiliada a Navarra, i que van personalitzar els nostre germans el P. Abat Gusi, i molt especialment el P. Abat Aureli M. Escarré, amb qui Sant Josepmaria es va relacionar fraternalment i amicalment durant tota la seva vida. Tenim la sort de tenir a l’abast de tothom la correspondència entre ells dos i una narració molt acurada d’aquesta relació.  

A Montserrat Sant Josepmaria va poder viure la devoció a la Mare de Déu que havia ja marcat la seva vida, des de l’oferiment d’infant a Torreciudad fins a la seva mort i que ell volgué deixar a l’Obra. “A Jesús s’hi va i s’hi torna per Maria”.  La Mare de Déu és el foc que sense consumir escalfa com diem en la visita espiritual, per tant la que sap estimar sempre a aquella distància adequada per donar-nos la vida de l’Esperit sense ofegar-nos. I tal com ho fa ella ens ajuda a fer-ho així, assenyalant el sol de justícia, el Crist, aquell qui realment estima incondicionalment.  

El Beat Àlvar va passar a Montserrat algunes setmanes santes, vivint a més de la devoció mariana, la nostra tradició litúrgica.  

Tant d’un com de l’altre ens donem gràcies a Déu i ens fem conscients que, sense saber-ho, procurant de mantenir-nos fidels a aquest carisma   d’acolliment benedictí i sobretot per la gràcia de Déu que a través de Santa Maria atrau al seus devots com a pelegrins a aquesta casa, tenim el privilegi de ser espectadors de primera fila de les obres que Déu va fent en els seus servents.  I per això hem vist passar molts homes i dones que després hem venerat com a sants quan l’Església així els ha proclamat. Per això amb unes frases boniques, en l’himne que el nostre gran poeta Mn. Jacint Verdaguer va escriure l’any 1880, quan aquest Santuari de Montserrat va voler celebrar el mil·lenari del trobament de la imatge de la Mare de Déu i per tant l’inici de la devoció montserratina, deia: 

“Els sants de la nostra terra, 
Passen per la vostra serra 
Quan pugen cap al cel” 

Molts sants han passat per Montserrat, de Sant Ignasi a Sant Joan Pau II. I així com de tants d’aquests fill i filles de Déu n’hi ha una memòria al camí de Sant Miquel, era important poder acollir un relleu per a testimoniar el pas de Sant Josepmaria i del Beat Àlvar, com a pelegrins de la Moreneta i fer-ne exemple de tants seguidors seus que a partir d’avui el veuran i el visitaran, per encara d’una altra manera presentar-los com a deixebles de Jesucrist que crearen un carisma vàlid pel creixement espiritual del Poble de Déu.  

Déu vulgui continuar servint-se d’aquest lloc perquè el seguiment radical de Jesucrist i de l’evangeli continuï en el món i espero que avui donem encara un altre pas en l’amistat de les nostres institucions, especialment amb aquesta part de l’obra que peregrina a Catalunya, cridats tots a testimoniar la fe en Déu, l’evangeli de Jesucrist  i l’amor a la Mare de Déu.   

 

Abadia de MontserratDissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Diumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (18 de febrer de 2024)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18.22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El dimecres passat, amb la imposició de les cendres, començàvem l’itinerari quaresmal de la milícia cristiana. Un període de quaranta dies de conversió i d’apropament a Déu a semblança dels quaranta anys que el poble d’Israel trigà a travessar el desert i dels també quaranta dies que Jesús hi passà. En l’inici, doncs, d’aquesta nova Quaresma, pot ser bo que ens fem algunes preguntes que ens ajudin a aprofundir en la seva vivència: Què és la Quaresma? Com hem de viure la Quaresma? Per què la Quaresma? Proposo intentar respondre aquestes preguntes amb la guia d’una personatge que ens pot ajudar a tenir una mirada nova però profunda del sentit del que estem parlant. M’estic referint, ni més ni menys, que a n’en Harry Potter.

No és una frivolitat. La literatura, si és bona literatura, sap llegir el cor dels éssers humans. Sap veure quins són els nostres anhels més profunds, els nostres desigs, les nostres pors, les nostres esperances, els motius de la nostra alegria. Els llibres i les pel·lícules de Harry Potter no són només un entreteniment per als joves sinó que són literatura a l’alçada de les Cròniques de Nàrnia de C.S. Lewis o bé del Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Però, a mode d’introducció, i per als menys introduïts en el tema, qui és Harry Potter? És un personatge literari que donà origen a una saga de set novel·les escrites per l’escriptora britànica J.K. Rowling. Posteriorment se’n van fer vuit pel·lícules. L’èxit dels llibres i de les pel·lícules ha estat espectacular per tot el món. En Harry Potter és un noi jove que un bon dia descobreix que sap fer màgia i és portat a una escola per a mags anomenada Hogwarts, on es troba amb una colla d’amics que seran el fonament de tota la seva vida.

Però què té a veure tot això amb la nostra Quaresma? Intentem respondre a la primera pregunta: què és la Quaresma? En el tercer llibre, anomenat El Pres d’Azkaban, trobem en Harry Potter a l’escola de Hogwarts, en una classe amb el professor Lupin. Aquest ensenya als seus alumnes els perills dels boggarts, que són unes criatures que no tenen forma sinó que es converteixen en allò que a cadascú li fa més por. A un estudiant se li converteix en aranya, a una altra en serp i a un altre en el professor més temut de l’escola, en Severus Snape. Però a n’en Harry Potter, el boggart se li transforma en una altra criatura, un dementor, que representa la part més obscura d’ell mateix. Allò que li fa més por és, precisament, ell mateix.

En l’evangeli segons Marc que hem llegit avui, se’ns diu que l’Esperit va empènyer Jesús al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Amb aquest text, la litúrgia ens convida a anar també nosaltres al desert i a enfrontar-nos amb allò que ens fa més por: és a dir, amb nosaltres. És una invitació a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a saber estar sols amb nosaltres mateixos. A cercar en la interioritat el camí que ens porta cap a Déu. Com deia el filòsof francès Blaise Pascal del segle XVII: «La infelicitat de l’home es basa en una sola cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació».

I en el desert també nosaltres som temptats pel diable. Igual que ens ensenya en Harry Potter, tampoc el diable no té forma, adopta la forma d’allò que ens fa més por. El sociòleg contemporani Zygmunt Bauman, desaparegut recentment, ens parla del «mal líquid». Ja no som conscients d’haver de lluitar amb un mal absolut sinó que aquest s’ha tornat líquid i ha penetrat per les petites escletxes de la nostra vida. El mal hi és però moltes vegades ja no el sabem reconèixer. La Quaresma ens hauria d’ensenyar a buscar aquesta part més obscura del nostre jo i a evangelitzar-la.

Un cop hem intentat respondre a què és la Quaresma, preguntem-nos ara com l’hem de viure. Aquí el nostre amic Harry ens pot tornar a ser d’ajuda. En la vida de Harry Potter, el més important no són els trucs de màgia que sap fer sinó la força de l’amistat que el lliga amb els seus amics, especialment amb l’Hermione i en Ron. En Harry no pot fer res sense ells, s’ajuden mútuament. Si ens hi fixem, tot el que aconsegueix en Harry no ho fa per la màgia sinó gràcies als seus amics. En Harry Potter comença a ser qui és quan es troba amb els seus amics. Uns amics que estan en una escola bucòlica, en un bonic castell, al costat d’un gran llac. I per arribar-hi cal agafar un tren a l’estació de King’s Cross de Londres, a l’andana 9 i ¾, a la qual s’hi entra per una paret on si no creus que hi ha una porta, no hi pots passar.

Ens ensenya això que durant la Quaresma hem d’aprendre a viure per als altres. El camí del desert, de l’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens condueix cap als altres. La fe cristiana no la vivim sols sinó que la vivim en comunitat. Les persones i els cristians no som illes que vivim separades les unes de les altres sinó que formem una comunitat. Caminem junts cap al Senyor. Hem d’aprendre que la nostra força està en la nostra comunitat, que ens hem de cuidar els uns als altres. Que la vida només té sentit si la posem al servei dels qui ens necessiten. També nosaltres comencem a ser qui som gràcies als altres. I aquesta comunitat no és sinó l’Església, una escola on cada dia aprenem a estimar-nos més els uns als altres tal i com Crist ens va ensenyar. Una escola, per cert, a la qual hi accedim a través de l’andana del baptisme, una porta que només s’obre si tenim fe.

I arribem ara a la darrera de les tres preguntes que ens havíem formulat a l’inici: Per què la Quaresma? Anem aquí a la part més dramàtica del nostre personatge amic. Quan en Harry va néixer, lord Voldemort, el dolent de la pel·lícula, va intentar matar-lo. No ho va aconseguir però una part d’ell va quedar dins d’en Harry i fruit d’això al nostre protagonista li va quedar una cicatriu dolorosa en el front. Per aquest motiu, per eliminar totalment el mal del món, en Harry es va haver de sacrificar per als altres. Un sacrifici que no el va conduir a la mort sinó a la vida. I a partir d’aquell moment, la cicatriu no li va fer mai més mal.

Per què doncs, la Quaresma? Tots nosaltres, pel fet des ser lliures, hem estat tocats pel pecat. Tots nosaltres portem una cicatriu que prové del pecat original. En tots nosaltres se’ns ha desdibuixat aquella bonica imatge i semblança que Déu ens va donar en el moment de la nostra creació. Però Crist ens ha obert de nou les portes del Paradís suportant sobre seu el pecat del món i donant-nos aquella vida que no té fi. El camí de la Quaresma té un perquè: perquè puguem arribar a la terra promesa que regalima llet i mel.

Benvolguts germans i germanes, amb tot el que hem dit, no hem fet sinó comentar les lectures d’avui. L’evangeli ens parlava d’anar al desert, d’enfrontar-nos amb el mal que hi ha en nosaltres mateixos. La lectura del llibre del Gènesi ens parlava de l’Aliança al desert, quan Déu va constituir Israel com a poble, imatge de la Pentecosta cristiana, quan l’Esperit Sant ens uneix com a Església

dels seguidors de Crist. I la lectura de la primera carta de Sant Pere ens deixava clar quin és el sentit de la Quaresma, quin és el sentit de la nostra vida. Diu així: «Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida».

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Dimecres de cendra (14 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 de febrer de 2024)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

“Us ho demanem en nom de Crist: Reconcilieu-vos amb Déu” 

Amb aquestes paraules, estimats germans i germanes, estimats escolans, adreçades als cristians de Corint, l’apòstol Sant Pau ens donava un principi de vida, una actitud que val sempre. 

Potser si Sant Pau vingués un dia a l’Escolania i al final li féssiu aquella pregunta que feu a tothom: “dona’ns un consell per la vida”, potser us diria això: “reconcilieu-vos amb Déu”.  O potser us diria una altra cosa perquè l’apòstol Pau diu una frase interessant i memorable en gairebé cada una de les pàgines que escriu.  

Reconciliar-se vol dir acceptar-se un mateix tal com és, reconciliar-se és acceptar els altres tal com són, reconciliar-se vol dir fer les paus. Reconciliar-se amb Déu vol dir posar la nostra voluntat, la nostra vida, el nostre cor, la nostra intel·ligència d’acord  amb allò que Déu vol. Déu vol que siguem feliços estimant-nos. I sí, l’apòstol ho deia als de Corint fa quasi dos mil anys, i encara ens ho ha de dir també a nosaltres avui perquè hem de reconèixer que no sempre vivim segons aquesta voluntat tan bonica de Déu. 

Si això val per tota la vida, perquè ho llegim especialment avui dimecres de cendra? Ho fem perquè ens ajuda, ens estimula reservar un temps a corregir-nos i aquest temps ha estat sempre a l’Església, el temps de Quaresma. La pregària col·lecta d’avui deia que començàvem un temps d’exercici. Tots sabem que durant el dia va molt bé fer un temps d’exercici, d’esport, però que no podem estar tot el dia fent-ho. Amb la quaresma passa alguna cosa semblant: Déu ens proposa fer exercici per a adonar-nos d’allò que no fem bé i corregir-ho, i també ens adverteix que no ens despistem perquè el temps que tenim avui ja no el tornarem a tenir demà. Potser en tindrem més però no serà el mateix. Per això ens diu: “Esmenem-nos del mal que hem fet sense adonar-nos-en, no fos que ens trobéssim que no tenim temps per penedir-nos”.  

Sant Benet també ho va entendre molt bé quan va escriure a la Regla que els monjos sempre hauríem de viure com en quaresma, sempre fent exercici, però com que això no ho pot fer quasi ningú, almenys intentem-ho per quaresma.  

Naturalment l’exercici quaresmal no és només anar al gimnàs o fer esport, coses que poden ser molt saludables, sinó cuidar la salut de l’esperit. I la tradició de l’Església ho ha fet també amb l’atenció al nostre cos físic, per això demana que dejunem;  preocupant-se del cos sociològic, per això demana que ens en recordem dels més necessitats i fem almoina i ocupant-nos del cos espiritual, i per això demana que preguem una mica més durant la Quaresma. Totes aquestes pràctiques només volen que ens reconciliem amb Déu com deia al principi. Per tant que, personalment, ens posem en disposició d’estimar més ja que aquesta i no cap altra és la voluntat de Déu: que estimem. I Déu sap que fent això serem feliços.  

Quan les persones comencen a fer exercici físic, tenen normalment un propòsit: aprimar-se, millorar la resistència física, poder competir…, n’hi ha molts de propòsits. Potser quan comencem la quaresma ens podria ajudar proposar-nos alguna cosa. Així mantindrem més fàcilment aquesta mena de tensió que necessitem perquè tot aquest temps respongui a allò que avui ens disposem a començar. 

Sant Pau ens demanava que ens reconciliéssim en nom de Crist. Ell és el model perquè va viure sempre reconciliat amb Déu i va acceptar tot el que Déu Pare li va posar al davant, fins i tot una mort injusta i dolorosa. Ho va fer per poder quedar com a acusador legítim davant  de totes les morts injustes i doloroses del mon i perquè els nostres pecats fossin perdonats per la seva generositat en morir sense merèixer-ho. Per donar a la humanitat la possibilitat que no hi haguessin més morts injustes. I nosaltres encara després de dos mil anys, sembla que no ho hem entès. 

Aviat es compliran dos anys de la guerra d’Ucraïna, amb tots els seus morts, els exiliats, els desastres, la despesa militar tan absurda perquè les posicions estan pràcticament al mateix lloc.  

Ja fa quatre mesos de la guerra a Gaza, on els clams pel respecte de la vida dels civils, dels nens, dels malalts, són ignorats un dia i un altre, provocant una mort i un sofriment molt desigual entre un bàndol i un altre. Ens sentim petits i sorpresos en veure que ni les veus de les Nacions Unides, ni del Papa Francesc, ni tan sols recentment la del president d’Estats Units semblen prou fortes per a posar una pau i seguretat a la regió, per evitar la inacceptable mort de civils. Davant de la vida no hi val això dels efectes col·laterals o del mal menor. Ni tampoc s’escolta la veu de tots aquells que de tantes maneres humils, en manifestacions, vagues de fam, fent el seu ofici d’informar demanen la fi d’aquesta i de tota altra guerra.  

Em ve al cap que tots els cristians i tots els homes i dones de bona voluntat ens podríem fer nostres les paraules de la segona carta als cristians de Corint i dir 

“Germans, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.” 

Feu les paus és sempre una exigència al cor de l’Evangeli. 

Recordem els qui sofreixen en qualsevol guerra. Tots aquells que no poden fer cap dejuni, ni cap almoina perquè no tenen res i que segurament sí que ens donarien una lliçó si compartissin amb nosaltres la seva pregària confiada. En la Guerra de Gaza tots tenim el mateix Déu d’Abraham. No és ni tan sols amb un Déu diferent que cal reconciliar-se.   

D’aquest Déu en diem una cosa tan profunda com que “es deixa vèncer per la humilitat i la penitència”. El totpoderós, el Creador, el Senyor de la història té una escletxa de bondat per la qual tots podem entrar a la seva comunió. En dir-nos que ens reconciliem amb ell, no només està parlant de guerres, sinó de nosaltres, de cadascú de nosaltres perquè ens està esperant. Sant Pau també ens deia “Recordeu que Déu ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació» 

Per això ens ofereix un temps de correcció que és un temps de canvi, de renovació. Acabarem cantant molts himnes de la litúrgia de les hores de quaresma amb les paraules  

“nos novi per veniam,  
novum canamus canticum” 

Que vol dir que “renovats pel perdó, cantem un càntic nou”. 

Preparem-nos a rebre les cendres com a signe que volem entrar en aquest camí que neteja el nostre cor i la nostra voluntat per fer-la més cristiana, més apte per a estimar Déu i els altres. La cendra era una signe de dol, de tristesa per allò que ens agradaria ser i encara no som, però en la nostra fe cristiana, ens podem la cendra i no deixem de celebrar l’eucaristia cada dia, perquè amb la tristesa i el dol, hi ha sempre la joia de la Pasqua, esperada al fina d’aquest temps, però viscuda en tot allò que ens parla de possibilitat de renovació, de retorn a la millor versió de nosaltres mateixos, de la resurrecció de Jesucrist i de la nostra. 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (14 febrer 2024)

Diumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (11 de febrer de 2024)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11,1 / Marc 1:40-45

 

El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura, Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la seva guarició Jesús el reintegra dins de la comunitat de creients, mostrant així la voluntat de Déu d’acollir a tothom. Jesús ens diu que, malgrat els nostres mals i els nostres defectes, Déu ens estima i ens vol a tots per igual. I això és un gran consol; i ho fou també per al pobre leprós; un consol tant gran, que li faltà temps per escampar per tot arreu l’anomenada de Jesús. I com també hem sentit en la història, hi hagué tanta gent que el volia anar a veure que s’havia de quedar a fora de les poblacions.

Aquesta gentada que es va moure per anar a veure i trobar Jesús avui som nosaltres, els qui aquest matí ens hem llevat i hem sortit de casa per venir a aquesta celebració. Aquesta trobada del leprós amb Jesús, aquest pas de Jesús per la vida d’aquell malalt, és per a nosaltres la celebració litúrgica, la Missa de cada diumenge. Aquí és on nosaltres, cadascú amb les seves penes i dificultats, ens trobem amb Jesús, parlem amb ell i li diem: «Senyor, si ho voleu… [ens podeu escoltar, ens podeu guarir], ens podeu purificar». Perquè tots tenim necessitat d’alguna cosa, tots patim algun mal físic o moral, tots tenim la necessitat d’escoltar la seva paraula. La Missa és aquest lloc on Jesús se’ns apropa i ens toca —de fet, entra dins nostre, i des de dins ens transforma, ens guareix, i ens consola. I aquest és el lloc d’on n’hauríem de sortir plens d’alegria pel fet d’haver trobat una paraula que marca un abans i un després en les nostres vides.

Perquè, per bona voluntat que tinguem, per molt bé que ho vulguem fer tot, el mal sempre haurà fet alguna cosa en nosaltres. Per molt que ens esforcem sempre hi haurà alguna situació de la qual no ens en podem sortir sols, i necessitem l’ajuda de Déu. I la “lepra” de la qual ens parlava l’evangeli no és una malaltia concreta, sinó que és una metàfora del pecat que tots cometem en un grau o un altre, quan ens apartem de Déu. Perquè la nostra salvació no pot dependre de la malaltia que cadascú pugui patir: Jesús sempre està disposat a dir-nos una paraula que ens ajudi i ens guareixi aquest pecat, si tenim el cor obert i hi estem ben disposats. Amb la guarició del leprós, a més, Jesús també ens diu com hem d’actuar nosaltres, i ens dóna unes pistes per les nostres vides. Com el leprós, nosaltres també podem acudir a Jesús amb fe quan tenim alguna necessitat. Com Jesús, tampoc a nosaltres no ens hauria de fer cap mandra acostar-nos i dialogar amb els més marginats o els més estigmatitzats. I tampoc nosaltres no hauríem de fer cap diferència amb els qui més ens costen, o amb aquells que se senten apartats de la societat; amb ningú: perquè tothom és un fill estimat de Déu per molt que ens costi el tracte amb algunes persones. Acostant-nos a Jesús, dialogant-hi i deixant que ell ens transformi, també nosaltres resumim la història de la salvació. I la duem a plenitud si després fem el mateix amb els altres: dialogant, acollint, i donant una bona paraula sentirem aquesta alegria incontenible que sentí el leprós, que no pogué estar-se de proclamar per tot arreu allò que havia viscut. L’evangeli d’avui ens ha ensenyat que el Regne de Déu no és un premi per als bons sinó un lloc on tots hi som cridats; el Senyor ens hi vol a tots, encara que tinguem els nostres defectes. Serem nosaltres, els qui excloguem a algú? Que aquesta Eucaristia doni un nou impuls a la nostra vida com a creients, i ens ajudi a apropar-nos a tothom i comunicar amb alegria la bona nova de l’evangeli.

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Diumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (4 de febrer de 2024)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

Benvolguts germans i germanes,

El fragment evangèlic que ens ha proclamat el diaca té, entre d’altres, dos temes de fons. D’una banda el tema del mal i del sofriment que provoca la malaltia, i d’altra banda ens presenta l’esquema de com devien ser les jornades de Jesús, subratllant no tant les activitats que duia a terme, sinó fixant-se en el contingut i en el significat de les seves accions i del seu viure.

Pel que fa al primer tema, ens adonem que una de les experiències més desconcertants de la vida humana és la del sofriment que sovint s’expressa a través de la malaltia. El misteri del dolor que provoca sembla que tiri per terra qualsevol sentit que se li vulgui donar a l’existència i més aviat el que fa palès un buit que esquinça l’ànima i a voltes la vida mateixa. Aquesta és l’experiència que va fer Job i que expressava als seus amics dient-los:  “Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”. Dissortadament són molts els qui podrien o podríem identificar-nos amb aquestes paraules ja que són tants els qui viuen situacions semblants

Si en el segle XXI un mal de queixal ens pot deixar molt tocats, és fàcil imaginar les situacions que devien viure els qui estaven malalts en temps de Jesús on el coneixement sobre les patologies era molt limitat al igual que els possibles remeis o medicaments per guarir-les. Sols ens cal recordar el relat que ens reporta el mateix evangelista sant Marc (4, 25-30) d’aquella dona que tenia pèrdues de sang des de feia dotze anys i que “havia sofert molt en mans de metges, i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor”.

Llegint i rellegint els textos proclamats m’adono que ens aporten una llum que ens permet de situar el veritable centre de la qüestió. Un monjo de la nostra comunitat, mort ja fa uns anys, deia que el mal i el sofriment no existeixen sinó que el que existeixen són homes i dones, petits o grans, que pateixen. És per tant l’home i la dona malalts que són objecte de la guarició per part de Jesús que entén la seva vida com una missió al servei de la vida, de la salut, de l’esperança, del bé de tota persona.

El que acabo de dir ho trobem expressat en l’anada de Jesús a la casa de Simó on es trobà amb la sogra de Pere que estava al llit. No sé si us heu fixat, imagino que si, en un detall que ens podria passar desapercebut: li va donar la mà i la va fer llevar; la febre li desaparegué i ella mateixa el serví a la taula, és a dir, la mà de Jesús la feu apte de nou per al servei.

Els evangelistes remarquen de manera particular els gestos que Jesús tenia envers els malalts i els necessitats, és a dir, envers els qui sofrien. En diverses ocasions la mà n’esdevé la protagonista bé tocant, imposant les mans, beneint.

Per això, els cristians podem dir sense cap mena de dubte que Jesús és la mà que Déu allarga a tota persona necessitada de força, de recolzament, de companyia, de consol, de protecció,… Nosaltres al nostre torn ens cal que ens preguntem què fem de les nostres mans? com les utilitzem? a qui ajudem? Expressen la proximitat de Déu per aquells qui pateixen qualsevol mena de malaltia?

El segon tema que ens ofereix l’evangeli d’aquest diumenge ens explica el que avui en diríem la “jornada tipus” de la vida i de l’activitat de Jesús. Amb tres quadres molt breus i molt ràpids plens de dinamisme pels verbs que els construeixen, sant Marc, dibuixa els trets del rostre de Jesús, és a dir, un home que guareix, que prega i anuncia. Durant tota la jornada fins a la posta del sol Jesús és un donador de vida esdevenint així memòria de Déu pels homes i dones del seu temps i també del nostre evidentment. Durant la nit i l’albada Jesús és l’home de la recerca de Déu i és la memòria dels homes per a Déu.

En el text d’avui hi trobem encara tota una sèrie de verbs que confereixen al relat un dinamisme: sortint; se n’anà, va donar, la va fer llevar, va curar… Tot aquest dinamisme que marcava el seu dia a dia on era cercat per una multitud de gent que cercava guarició té el seu moment àlgid quan de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. La pregària és el miracle més gran del Fill de Déu, que en la solitud de la nit o de l’albada dialoga amb el Pare del cel, es troba a si mateix i troba l’acollida en el cor del Pare, com a Fill etern estimat des de sempre. Si Jesús actua així vol dir que aquests moments d’intimitat amb Déu són fonamentals i irrenunciables en la vida dels seus seguidors. Només la pregària fa que hi hagi equilibri fins i tot en bell mig del sofriment, ja que la pregària és l’espai on s’esdevé el miracle quotidià de saber-nos estimats per Déu, perquè som molt més importants que totes les nostres nafres i malalties.

Simó i els seus companys veient que no era a casa, sortiren a buscar-lo i per sorpresa seva Jesús els diu: “Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”, és a dir, de la pregària n’ha tret la força per anar sempre més enllà vers els llocs que necessiten mans que ajudin a alçar-se. Per això Jesús avui continua anant a d’altres llocs, també allà on som cadascú de nosaltres i si hi estem atents ens adonarem que la seva Paraula, com la que avui hem escoltat, és la mà que necessitem per continuar el camí. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2024)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

La litúrgia ens ofereix sovint, estimats germans i germanes, la millor i més encertada explicació sobre el sentit de la solemnitat o festa que celebrem. Ho fa de tal manera que no és estrany preguntar-se si caldrien gaire comentaris afegits o si, en canvi, una bona utilitat de l’homilia no fora assenyalar i aturar-se en algun d’aquests elements que barrejats amb tants d’altres podem no copsar durant l’eucaristia.

En la solemnitat de la dedicació d’una Església, el Prefaci, la primera part de la Pregària eucarística que es resa abans de l’himne “Sant, sant, sant!” compleix perfectament aquesta missió.

El prefaci d’avui ens dona tres idees sobre el significat profund d’un temple cristià, d’una Església.

La primera és la que aquí es realitza i s’acompleix el misteri de comunió entre Déu i nosaltres. En aquesta nau, com en totes les altres del món cristià resem, personalment i col·lectivament;

Aquí també escoltem la Paraula de Déu i ho fem d’una manera especialment intensa perquè és en aquesta Església on el cor dels monjos, amb els fidels i algunes vegades l’Escolania recita l’ofici diví, on la Paraula de Déu hi té el lloc preeminent. I finalment hi celebrem l’eucaristia i alguns altres sagraments, acompliment de la comunió de cadascun de nosaltres i de tots amb Déu. En la en la extensa i detallada acta dels dies de la consagració d’aquesta basílica que el notari d’Esparreguera Joan Castell va escriure el desig final que s’hi expressa és que Déu doni molts anys de vida al P. Abat, en aquell moment l’Abat Plàcid Salinas, perquè hi pugui celebrar dignament el santíssim sacrifici del cos i la sang de Crist. Allò certament més important que s’hi pot fer.

Tot això ho diem en el prefaci amb les paraules “Vos simbolitzeu admirablement el misteri de la vostra comunió amb nosaltres i el realitzeu en aquesta casa visible.” I ho hem escoltat també en la lectura als cristians hebreus: “Vosaltres us heu acostat a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Ens hi hem acostat aquí, en aquest temple que vol ser per a nosaltres, allò que Jerusalem era pels israelites, lloc de presència i comunicació segura amb Déu”.

En aquesta lloança, la música sempre ha estat molt important. La música ens porta fins avui el talent i la devoció dels compositors que expressaren la seva fe inspirats per Déu. A mi, personalment em fa respecte pensar, i ho podeu tenir en comptes els escolans i escolanes de la Schola Cantorum, que la música dels mestres de l’Escola de Montserrat i d’arreu, que va compondre pensant concretament en aquest espai i la hem cantat ininterrompudament aquí dins

d’una tradició que vosaltres continueu. Sense anar més lluny, en la mateixa acta notarial que us he citat, es diu que durant la primera missa que se celebrà en aquesta basílica pel bisbe de Girona, Jaume Cassador, “l’orgue i moltes i dolcíssimes veus de cantors ressonaven en tot el temple”. D’això fa, precisament avui, cinc-cents trenta dos anys.

La segona idea del prefaci ens parla de la dimensió de la comunitat. El nom “Església” que relacionem amb l’edifici, volia dir en primer lloc l’assemblea que s’hi reunia i que en l’inici del cristianisme ho feia en les cases particulars o d’amagat per por de les persecucions. Encara avui l’utilitzen en aquest sentit com tothom sap. El prefaci d’avui ens dirà: “Aquí contínuament escolteu i protegiu aquesta comunitat de fidels que peregrina cap a vos. Aquí us construïu aquell temple que som nosaltres i aquí creix aquesta realitat com a cos de Crist”. Això no és un local social o un club. Aquí Déu construeix el seu poble. Si aquesta realitat és sempre vàlida, en qualsevol temple cristià, com no ho serà a Montserrat on per la presència de la Moreneta, i en comunió amb totes les esglésies diocesanes, Déu també ha construït el seu poble cristià que peregrina a Catalunya i des de Montserrat continua animant la fe de tantes persones i creant una comunitat de fe i d’amor. La identificació profunda amb aquesta terra no impedeix acollir una multitud de peregrins de tot el món. Tenim el privilegi de ser testimonis d’aquesta altra característica de l’Església, com és la d’estar “estesa arreu del món”. Com deia la lectura del profeta Isaïes: “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. Per tot això s’acompleix aquí també el misteri de l’Església universal, que fixa la seva mirada en Jesucrist ressuscitat de qui rep la força.

I la tercera idea del prefaci se centra en el respecte a les parets, a les imatges, a tot aquest mateix edifici que és aquesta casa visible, perquè és Déu mateix qui ens ha permès construir-la. Sí, el Déu de Jesucrist no es queda fora de la vida, en els núvols. És un Déu que permet la vida dels seus deixebles i per tant tot allò que és necessari per aquesta vida i tenir un sostre dona, quin dubte en tenim, una estabilitat a qualsevol projecte. Bona ocasió avui per a recordar totes les comunitats que no tenen temple, que estan enmig de la violència. Recordem que aquest temple ens permet la comunió amb Déu i que el cos de Crist que formem tots s’hi reuneixi, com acabo de dir. I tot i cantar que el temple de Déu som nosaltres, també resem que és “Déu qui ens ha permès de construir aquesta casa”. Per això un dia, el 2 de febrer de 1592 fou consagrada i es va pregar perquè Déu hi fes estada. A la pregària de vespres encensarem totes les creus que repartides per tota la nau recorden aquest moment.

Déu és al centre de totes aquestes dimensions de l’Església que recordem en l’aniversari de la consagració. De l’Església temple i de l’església cos de Crist. Jesucrist va voler fer estada a la casa de Zaqueu. Com celebràvem ahir, festa de la

Presentació, la llum, és a dir, Crist, va entrar simbòlicament aquí en el temple, per romandre-hi. La llum hi torna entrar simbòlicament cada nit de Pasqua, recordant-nos que la pedra principal només és Ell, Jesucrist.

Tant de bo aquesta basílica fos per a tots nosaltres com aquell arbre de l’evangeli que hem llegit que permeté en primer lloc que Zaqueu veiés Jesucrist, perquè aquesta ha de ser l’única i principal vocació de l’Església: mostrar Jesucrist a tothom. I veure Crist pot desencadenar una història de salvació com ho va fer en Zaqueu, una història que passa per deixar entrar Jesús a les nostres vides amb totes les seves conseqüències. Pel cap de cobradors d’impostos i pecador Zaqueu no foren conseqüències lleus, ni en allò material que tan lligat el tenia, ni en allò espiritual que almenys l’havia portat a la curiositat de veure qui era aquell predicador d’èxit. Déu en té prou amb molt poca cosa, amb una mica d’interès, amb una mica de curiositat amb una mica voluntat i atenció, per canviar una vida. Imagineu però els resultats: la conversió espiritual l’alleujament d’algú corrupte quan és capaç d’alliberar-se! I imagineu també el bé immediat que va causar restablint la justícia a tots els qui havia defraudat.

Donem gràcies a Déu pel bé que ha fet i fa en aquest lloc, demanem-li que ens en faci dignes administradors i que la nostra pregària, compartida per tants aquí i arreu gràcies als mitjans de comunicació sigui sempre per a creixement de la comunió amb Ell i de la fraternitat entre nosaltres.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Diumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (28 de gener de 2024)

Deuteronomi 18:5-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

Tots podem recordar, estimats germans i germanes, el dia de l’Epifania quan el diaca, després de cantar l’evangeli, anunciant les festes de l’any litúrgic, ens deia: La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i continuarà manifestant-se entre nosaltres… Doncs bé, avui, sant Marc, en aquest petit fragment del seu evangeli ens ha mostrat allò que és essencial d’aquesta manifestació: L’anunci de la Bona Nova de Déu que en l’encarnació del seu Fill esdevé salvació, i la redempció que suposa l’alliberament de l’esperit maligne i l’efusió de l’Esperit Sant en els nostres cors. Tot això concentrat en aquesta escena que posa en relleu l’autoritat de Jesús.

El poder de Jesús per treure l’esperit maligne està en la seva paraula, però també en la manera com la sentim aquesta paraula, no només com l’oïm. Oir-la és una acció purament accidental, sentir-la demana una consciència i una voluntat de comprendre-la de manera vinculant. Si ens fitxem bé, fa ben poc, a la proclamació de l’evangeli, quan el diaca en acabar la lectura ha cantat: Paraula del Senyor, hem respost Lloança a vós oh Crist, és a dir: hem assentit amb joia al seu missatge en el goig d’haver rebut una paraula de vida. Lloança a vós. I aquesta lloança no pot ser altre que el nostre viure i actuar en Crist.

La gent que escoltava Jesús estava admirada de la seva doctrina, sorpresa davant del poder de Jesús sobre el mal, de la seva capacitat de pacificar els cors i de retornar-los a Déu.

Admiració i sorpresa, dos actes d’una mateixa realitat interior fruit d’escoltar des del fons del cor. L’admiració de l’esperit sorgeix de la ponderació de l’obra salvadora de Déu, de la contemplació d’un amor que ha arribat, per nosaltres, fins a l’extrem de donar la seva vida perquè no perdem la nostra. La salvació estava anunciada pels profetes, però la realitat en què s’ha concretat ha estat del tot inesperada, ha agafat per sorpresa, fins als més entesos i, a nosaltres, si ho pensem bé, ens fa sentir com immersos i abraçats per aquest amor. És des d’aquesta actitud de sorpresa i admiració que ens cal escoltar l’evangeli, és des d’aquesta experiència d’agraïment que cal obeir la paraula de Déu en el concret de la nostra vida amb la seguretat que ens serà alliberament malgrat que ens pugui provocar en alguna ocasió violència interior com la que sofrí aquell home de la sinagoga de Cafar-Naüm.

La condició divina de Jesús que s’entreveu en la força dels miracles, en l’evangeli de sant Marc queda com amagada en el secret Messiànic imposat pel mateix Jesús (calla i surt d’aquest hom li diu Jesús a l’esperit maligne que turmentada aquell home.

El secret del Messies que no serà manifest fins a la seva passió, mort i resurrecció, no és només el secret de la seva filiació divina és també el secret de la nostra condició de batejats, de fills de Déu en Ell. Això és alhora sorprenent i admirable, ens és un goig i una idèntica missió, un projecte engrescador de vida, que ens demana d’interioritzar la bellesa i la força de l’evangeli i comunicar-les des de l’autoritat d’una vida coherent que ha de ser humil en la veritat, propera en les fragilitats humanes, ferma davant el mal i forta en l’amor a tothom com demanàvem en l’oració inicial d’aquesta eucaristia.

Tant de bo que, com cantàvem en el salm responsorial, en aquest any litúrgic que va avançant, escoltéssim la seva veu i ens sentíssim, com en el joc dels “barcos” de quan érem petits, “tocats i enfonsats” pel seu amor ferm i incondicional.

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Diumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (21 de gener de 2024)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes: Som al temps de durant l’any, en els pocs diumenges que corren entre Nadal i la Quaresma, que si Déu vol començarà el dimecres de Cendra el 14 de febrer.

Avui, l’Evangeli que hem escoltat segons  sant Marc, ens cal situar-lo en el seu lloc geogràfic concret, en la gran depressió del riu Jordà, concretament en el llac natural de Tiberíades conegut com mar de Galilea; famós pels seus girs sobtats de mala mar i mar llisa, un cop sant Joan Baptista havia estat empresonat per Herodes. Ara en l’actualitat, un petit monestir Grec Ortodox, amb tot de cúpules vermelloses, vol recordar la platja pedregosa, de terra negra, la crida dels primers deixebles de Jesús de Natzaret.

Tot passant vora del llac, el Mestre, comença la seva manifestació, la seva missió. Jesús voreja la seva riba i veu dos germans, Simó-Pere i Andreu, que estaven tirant el filat, Ell personalment els crida: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, que ja tenien una barca en propietat de la seva família, tot reparant les grans xarxes. Tots dos joves, deixant de pressa el seu pare Zebedeu i els jornalers de casa seva, segueixen ràpidament la Veu, la Vocació el (Vocare)  del Mestre. Trobar-se amb el Crist que s’acosta,  es començà a canviar tot el teu entorn. Ells han fet aquest pas i han experimentat l’abraçada d’Amor transformador de Déu. Jesús no els va prometre, res de res, no els va assegurar una vida tranquil·la, una casa o uns diners, No! Simplement els va Cridar i Ells, lliurement van respondre: Aquí em teniu, Déu Meu! Sóc aquí! (Conversió, Crida i Seguiment!).

Tots som cridats a seguir el Crist en els múltiples Llacs i Estanys de la nostra petita vida humana. Però… en quina llacuna, o en quin aiguamoll, de la nostre existència estem situats ara? Dins el pantà del meu Jo personal, del meu egoisme interior, que no deixa sentir la remor, de la brisa suau, de la veu del Senyor que ens crida avui personalment?  Ara ens cal deixar la barca o la (Banca o la Caixa) de les nostres comoditats, arrossegada moltes vegades per la nostra mala maror sistemàtica.  Ens cal un cop de mar fort, de onades altes, per tal de desvetllar-nos del petit vaixell inestable de la nostra vida i reconèixer que Jesús és el port, la dàrsena de salvació per a tots nosaltres. Vivim enredats en les nostres pròpies xarxes socials i ara el Crist ens invita a escoltar-lo en una freqüència, en un  Xat diferent, per tal de sentir-lo interiorment. Jesús ens convida a obrir una nova finestra, una nova pantalla, de la nostra ret social per seguir les seves petjades marcades a la platja on cada petit granet de sorra, blanca o negra, és una persona humana única, específica, i singular. El Pescador d’Homes ens vol, repescar-nos amb el seu Ham d’Amor infinit, sols falta la nostra resposta, cal remar ferms, sincronitzats per a seguir-lo; Jesús sempre ens deixa una total llibertat per acompanyar-lo. Nosaltres,  simplement, ens cal escollir-lo i ser bons deixebles, Apòstols, seguidors de la bona nova avui, ara i aquí.

Se sol dir que, escollir és renunciar i en molta freqüència hem de triar entre dues coses bones; ens cal sospesar sempre els pros i els contres per així determinar-nos i d’escollir-ne una. Escoltar, escollir i discernir és una feina que hem de fer constantment i diàriament en la nostra vida quotidiana. Però… rectificar sempre és de savis!

La conversió és sempre una invitació, una crida a girar-nos vers Déu. No es tracta només d’esdevenir bones persones de cop, no! sinó, de tornar a aquell Jo, que és bo, dins de nosaltres mateixos. Per això, la conversió no és mai trista, és simplement, el redescobriment de la veritable alegria interior de tot cor humà. Convertir-se és senzillament: Donar un vas d’aigua o parlar amb aquella persona gran del replà de casa. Ser voluntari en tot. De dir: ¿Bon dia, Bona nit? Consolar i especialment escoltar els qui ploren o pateixen. Compassius, amb els qui passen: “Fam, dolor o guerra”. Pacificadors, en tot moment de la nostra vida. Nets de cor, per dir sempre un mot escaient de: “Joia d’amor i de pau”. I sobretot treure’ns de la cara aquella visió freda, aquella mirada de pocs amics, de rostre seriós i tens, que demana sempre una certa distància. Viure amb respecte i amb caritat per a tothom, i no solament per a les teves amistats.

Jesús, vol apòstols, vol testimonis del seu Amor. No vol savis, ni poderosos ni entesos. Ell vol simplement, una resposta positiva i concreta per fer una conversió total de la teva vida, un revestir-se d’Ell mateix i seguir-lo.

El 14 de febrer el Dimecres de Cendra, el celebrant imposarà la cendra sobre el nostre cap tot dient les mateixes paraules de l’Evangeli d’avui: “Convertir-vos i creieu en la Bona Nova de l’Evangeli”. Que així sigui. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Diumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (14 de gener de 2024)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Després del Cicle de Nadal, reprenem avui els diumenges del temps de durant l’any, en què anirem resseguint els inicis del ministeri públic de Jesús, fins a arribar al temps de Quaresma.

Les lectures d’avui són una crida de Déu a cadascú de nosaltres. El jove Samuel, acollí aquesta crida, va respondre i es convertí en un profeta de Déu. Una crida -ens dirà sant Pau- a una vida nova, que ens transforma íntegrament i que és vida d’intimitat amb Jesús. Com a Andreu i Joan, també nosaltres som cridats a conèixer i estimar Jesús,  a  donar acompliment i resposta a aquesta crida que forma part del nostre itinerari personal, del nostre camí de recerca de Déu.

“Què voleu?” Són les primeres paraules que Jesús pronuncia a l’evangeli de Joan, adreçades als dos deixebles del Baptista. No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura com la nostra, que sembla preocupar-se només de les necessitats més primàries i omplir-les amb mitjans efímers, oblidant sovint les finalitats, sense donar una resposta satisfactòria a les qüestions més decisives de la vida…

Què és el que cerquem exactament? Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle) i l’únic que els interessa és adquirir objectes per poder “omplir” una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar-se de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Altres ja no poden més i el que volen és que se’ls deixi sols; oblidar els altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú se’n preocupi.

La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i seguir lluitant per anar complint els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? s’hauria apaivagat la nostra set de consol, alliberament, felicitat i plenitud? En el fons, no caminem buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? alguna cosa més que no podem esperar de cap projecte polític o social?

Es diu que l’home contemporani ha oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del cor «la nostàlgia de Déu». El més honrat que podem fer com a éssers humans és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, fins al límit de les nostres forces i de la nostra fe, potser fins i tot des de la vivència de l’absurd, l’angoixa o el desànim.

Déu no juga a “fet i amagar” ni s’amaga de qui el busca honradament. Déu ja és a l’interior mateix d’aquesta cerca i és Ell el primer qui s’apropa a nosaltres. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel més profundament humà acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó Pere, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa. Canvia la vida de Simó i també pot canviar la nostra si ens atansem a ell sincerament i desitgem compartir la seva intimitat. Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que el cerquem pels camins no sempre fàcils de la fe. L’essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s’allotja, estar amb Ell i anunciar el que hem vist i sentit com un do d’experiència personal. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants i també el nostre.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a deixebles de Crist, tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant raó de la nostra fe i de la nostra esperança; compartint i donant a conèixer el nostre testimoniatge de vida; oferint amb senzillesa la nostra experiència cristiana a aquells que no coneixen Crist o bé  tenen un mateix anhel de pau i de justícia o aquells que cerquen quelcom més que una vida que no va més enllà d’un horitzó materialista i consumista.

¿Què voleu? Què busqueu? demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. També a nosaltres ens convida a casa seva i ens diu “Veniu i ho veureu”. Com els deixebles també podrem reconèixer en Ell l’acompliment dels nostres anhels i esperances i com a cada eucaristia som invitats a compartir la seva paraula i el seu aliment de Vida perquè la visquem en abundància i la donem a conèixer als altres.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Festa del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (7 de gener de 2024)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua. Les lectures de la festa del Baptisme del Senyor, amb la qual es clou el temps nadalenc, ens presenten –germanes i germans– la bona nova de la salvació que ens ve de Jesucrist, el Fill estimat, i ho fan a través d’imatges molt eloqüents i molt properes. De vegades passa que la Sagrada Escriptura utilitza un llenguatge propi de cultures molt allunyades a la nostra, i els conceptes que fa servir o les comparacions que ofereix no ens resulten familiars. Avui, en canvi, l’Escriptura ens parla amb la imatge de l’aigua, tan familiar i tan present en la nostra vida. I tan actual en els nostres dies per la seva escassedat. Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua.

L’aigua apareix en primer lloc a la Bíblia, en la narració de la creació: Al principi Déu creà el cel i la terra…tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües (Gn 1,1-2). El vent de Déu, que és signe de l’Esperit Sant, planava damunt les aigües primordials, les covava com una lloca cova els ous i a partir d’aquí Déu va anar creant totes les coses amb la seva Paraula, una paraula viva i eficaç. L’aigua i l’Esperit són a l’inici de la creació i són també a l’inici de la nostra vida cristiana pel baptisme.

Retrobem l’aigua en la narració èpica del pas del Mar Roig per part dels israelites. En la pasqua del poble d’Israel, Déu diu a Moisès: ordena als israelites que es posin en marxa, i tu alça la vara, estén la mà cap al mar i es partirà en dos perquè els israelites caminin per terra eixuta, enmig del mar (Ex 14, 15-16). És el gran signe de salvació, de predilecció, d’aliança entre Déu i el seu poble. Tal com Moisès fou salvat de les aigües, també el poble de Déu és alliberat de l’esclavatge d’Egipte a través del pas per les aigües obertes a banda i banda. Quaranta anys més tard el poble de l’aliança tornarà a passar enmig de les aigües, aquesta vegada seran les del riu Jordà i ho farà per entrar, victoriós, a la terra promesa. Quan els sacerdots que portaven l’arca van posar els peus a l’aigua, les aigües es van aturar. Les que baixaven de dalt s’aixecaren en bloc…mentre les que baixaven cap el mar…van acabar d’eixugar-se. El poble va travessar el riu enfront de Jericó (Js 3,14-16). Aquestes gestes salvífiques quedaran marcades profundament en la memòria d’Israel, de manera que les trobarem reflectides en el cant dels salms: què tenies mar que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? (Ps 113, 3.5).

L’aigua, font de vida i de salvació, serveix al profeta Isaïes, com hem sentit, per explicar al poble on és la vida veritable: Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua…Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. És la mateixa aigua que surt del costat dret del Santuari, del temple de Jerusalem, i purifica, renova i omple de vida tota la vall de l’Arabà fins llavors erma (Ez 47, 1s). L’aigua que cau del cel i no hi torna fins que amara la terra, la fecunda i la fa germinar, és signe eloqüent de la Paraula de Déu que no torna infecunda, sense haver fet la voluntat del qui l’ha enviada.

En Jesucrist es compleixen totes aquestes profecies que tenen l’aigua com a protagonista. Un pare de l’Església dels primers segles escrivia: “Crist no es manifesta mai sense l’aigua – Numquam sine aqua Christus” (Tertulià, de baptismo IX, 4). Ell ja era present en la creació perquè Ell és la Paraula del Pare; amb el seu pas de la mort a la vida, duu a terme la pasqua definitiva, el veritable pas pel Mar Roig. A través del nostre baptisme, per Ell i en Ell, hem entrat a la terra promesa, hem travessat el riu Jordà signe dels nostres pecats i de la maldat del món. Del seu costat dret en brollà a la creu sang i aigua, signes del baptisme i de l’eucaristia pels quals som constituïts fills en el Fill, pels quals rebem l’Esperit Sant i creixem en la nostra vida cristiana.

Amb el seu baptisme al riu Jordà, Jesús inaugura la seva manifestació al poble d’Israel, i a través d’ell a tota la humanitat. Submergint-se a l’aigua d’un baptisme de conversió, que ell no necessitava, mostra la seva solidaritat amb tots els qui es penedeixen dels seus pecats i inaugura el baptisme amb l’Esperit Sant i amb foc. I Déu segella amb la seva paraula i amb el signe de l’Esperit, la manifestació del Fill predilecte: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop ens deia el profeta Isaïes. No deixem apagar en el nostre cor el desig de trobar el Messies, el nostre Salvador, l’amic dels homes. No ofeguem en nosaltres la set d’eternitat i de plenitud, que només pot ser sadollada amb l’aigua de la vida. Disposem-nos a canviar de vida, a convertir-nos al Crist que ens ha estimat primer, per tal de poder renovar en nosaltres el baptisme de l’Esperit que vam rebre un dia. I així podrem afegir-nos a la joia de l’Església, que fa seu l’himne dels redimits d’Israel: cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fons de salvació. Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom. Canteu al Senyor que ha fet coses glorioses. Amén.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2024)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Un principi contemporani força acceptat i que en els nostres dies veiem gairebé portat a extrems exagerats i, m’atreviria a dir, perversos, és que qualsevol cosa s’ha de comunicar, s’ha de publicar, s’ha de fer saber. Si no és així, gairebé se la considerarà inexistent. Aquest principi ha envaït vides privades, s’ha convertit en un negoci pels anomenats youtubers i influencers i ha tingut i té moltíssims altres efectes. La publicitat està tan sobredimensionada que moltes vegades es converteix en autoreferencial i no ens queda gens clar quin és el missatge o què es vol realment comunicar.

La festa de l’Epifania, nom que vol dir revelació, per tant fer públic, m’ha fet pensar en aquest context social. Després de dues setmanes celebrant el Nadal, de tres més preparant-lo, la solemnitat d’avui afegeix a tot aquest temps la dimensió de la “publicitat”. La intimitat del naixement de Jesucrist a Betlem fou anunciada als pastors i per tant ja des del primer moment, no va romandre privadíssima, però, finalment, és la revelació d’avui la que la fa universal. Nadal esdevé d’alguna manera un fet cosmològic: l’anuncia una estrella i un fet transversal: atreu als savis o mags d’Orient, és a dir, a la diversitat mundial.

Posat en el context contemporani, no podem deixar de dir que fer conèixer els esdeveniments relacionats amb el naixement de Crist era ja una preocupació des principi del cristianisme, quelcom que entrava en el pla de Déu. Res de dolent per tant, a fer publicitat d’alguna cosa bona. Allò però que ens separa d’alguns anuncis actuals és la importància i la claredat del contingut que es proclama i el mètode amb què es fa.

Ens hem passat dies i dies, explicant el significat del Nadal com a Encarnació de la Paraula de Déu en la persona de Jesús de Natzaret per a la nostra salvació. Sembla com si la litúrgia hagués madurat aquest fonament de la fe i avui, ja donant-lo per sabut se centrés en la seva extensió, en la seva validesa absoluta.  Aquesta idea és important i recull un universalisme present en tota la tradició jueva però prou original i innovador per a ser presentat en l’inici del cristianisme com un secret que l’apòstol Pau coneix per la gràcia i que ens el transmet a la carta als Efesis que hem llegit com a segona lectura: “El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa (Ef 3,5-6).”

Tenim un secret que ja no ho és. Que s’ha fet públic. La paraula grega que utilitza el text per dir secret  és misterion, més que un secret, és quelcom que no compreníem i que ara hem entès. Encara ens ajuda una mica a la seva comprensió que el text llatí digui que estem davant d’un “sacramentum”, d’un signe que ens parla, que en el fons ens revela alguna cosa, que és una Epifania. La veritable revelació és afirmar que el missatge de l’Evangeli és per a tothom, que té un abast universal.

No estem davant de la comunicació de quelcom sense contingut. Fem publicitat de l’Evangeli i de la persona de Jesucrist, com ens deia la carta als Efesis. Trobaríem pocs llibres i poques persones en la història de la humanitat, amb un densitat com la de l’Evangeli i la de Jesucrist. Tot i el repte que té l’Església de continuar parlant de manera comprensible de la fe, mai no podrem dir que ens manqui contingut, o que cap mètode nostre de “publicitat”, iguali la revelació que per si mateixa ha fet Déu del seu Fill. Si tenim un desafiament a fer conèixer Jesucrist i l’Evangeli, tenim encara més una obligació a comprendre’l personalment, a anar a la seva Paraula i a la seva vida. Mai no ens quedarem sense missatge. Estem en una font inexhaurible, en un misteri que  constantment ens transmet noves intuïcions.

Tampoc no estem, com tanta de la publicitat actual, davant d’uns mètodes que ens manipulen, que intenten influir en la nostra sensibilitat, fer-nos poc racionals. Jesucrist s’encarna en un nadó i essent nadó convoca també els savis del món, sense cap engany, sense paraules. Totes les altres paraules que dirà després, en l’Evangeli, no seran mai enganyoses, promouran l’autonomia del nostre pensament i de la nostra voluntat i de totes les nostres capacitats humanes que per la seva Encarnació, Jesucrist ha elevat a un altre nivell.

Jesucrist convoca la saviesa del món en el moment mateix del seu naixement. El missatge que rebem d’aquesta mena de segona escena del Pessebre és que en Ell tenim algú més gran que ningú altre. Un infant que encara no parla és adorat amb els presents que signifiquen la seva condició única: mirra per l’home, or pel rei, encens pel Déu. En les persones dels savis o reis, o reis mags, s’ha volgut representar sempre la diversitat. El desenvolupament popular del relat de l’Evangeli d’avui ha accentuat encara més la diversitat dels mags. Només se’ns deia que venien de l’Orient i en canvi sempre en representem un de negre, que no és precisament la raça de l’Orient.

La imaginació, per tant, no només els ha fet savis i generosos, sinó que també els ha fet diferents. Què els uneix? La crida de Jesucrist que els espera. No tenim aquí un missatge bonic pel món d’avui, un missatge molt propi de la festa de l’Epifania? Si el cristianisme pogués continuar fent com Jesús al Pessebre, des d’una aparença humil convocar la saviesa diversa del món per procurar la millora de les relacions humanes? Quina continuïtat més meravellosa a l’adoració dels Reis si tothom li oferís allò que té per al bé de la humanitat. La crida de l’Epifania a oferir els dons al salvador és tan universal que la imagino fins i tot incloent-hi els no cristians però que poden reconèixer en  aquest nadó adorat, algú que genera una dinàmica positiva d’apoderament de les persones en la riquesa de la seva diversitat i pel bé de la humanitat.

En la felicitació de Nadal de la nostra comunitat, hem representat aquest any l’Epifania. Jesús infant, assegut a la falda de Maria que li posa una mà maternalment a sobre l’espatlla, beneeix els dons que li presenten els reis.

L’efecte de la nostra donació sincera al Crist és la benedicció que rebrem de Déu. “Avui ja no us oferim or, encens o mirra”, dirà la oració sobre les ofrenes, sinó que oferim el pa i el vi, per a ser convertits en el cos i la sang de Crist, tot proclamant així la nostra fe en l’Encarnació i la Resurrecció de Jesucrist.  Per elles, repetim com en cada eucaristia, que Déu ha volgut salvar tots els homes i totes les dones del món, i per això, vol continuar essent proclamat i adorat per tots els pobles de la terra.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2024)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

“Quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei”.  

Aquesta plenitud del temps i l’enviament de Crist a la terra fou el resultat d’allò esperat i preparat en la tradició d’Israel. Fou la culminació i la confirmació que el Regne de Déu era possible. 

La carta als Gàlates també en diu que pel naixement de Jesucrist  nosaltres obtenim la condició de fills. En les lectures i les pregàries d’aquest temps, hi trobem sense parar la idea que Nadal té un efecte ben clar per a nosaltres. Som fills i hereus de Déu i ho som a imatge de Jesucrist. Això vol dir que la nostra vida com la d’ell tindrà un sentit ple quan ens comprometrem amb Déu en la construcció del seu Regne. 

Voldria fixar-me avui en el salm seixanta sis que hem cantat entre la primera i la segona lectura. És un salm que parla de la presència del Regne de Déu a la terra. Molts segles abans del naixement de Jesucrist, el poble esperava i imaginava. Aquesta tradició ens és necessària per a comprendre plenament el Nadal del Senyor. Què ens diu el salm d’avui sobre aquesta nova dimensió on Déu serà finalment Déu

Els seus versets en van desenvolupant els aspectes: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”:

Un regne és una nova situació. La misericòrdia de Déu marca l’inici d’aquest Regne. Si no comencem per a reconèixer que som limitats i que necessitem el perdó de Déu, no farem ni el primer pas.

El Regne de Déu és un temps i un estat de benedicció, avui potser en diríem de progrés amplament entès. A part de perdonar-nos, també necessitem que Déu ens ajudi, i ho faci per a tots. El Regne ha de ser harmònic.  Beneir vol dir “fer gran”. Demanem a Déu que faci gran harmònicament el seu Regne.

El salm també té la frase repetida sovint a l’AT: “Que ens faci veure la claror de la seva mirada” 

La litúrgia d’aquests dies ens ha parlat sovint de la llum.  En el Credo diem que Jesucrist és llum resplendor de la llum.L’ expressió “Que el Senyor ens faci veure la claror de la seva mirada” ens parla de la nostra relació personal amb Déu.  

És en el fons una frase nadalenca. En la versió original hebrea la frase diu que “Déu il·lumini el seu rostre sobre nosaltres”, O que Déu ens mostri la seva cara, o fins i tot que Déu reveli la seva cara, en la versió grega utilitza el verb “epifania”, el mateix que donarà nom a la propera festa de l’Epifania o de Reis. 

Què és Nadal sinó que Déu s’ha fet conèixer?  Em sembla bonic que la litúrgia de la Paraula estengui aquesta manifestació de Déu als sentits: Déu ha parlat, Déu ha mostrat o ens fa veure la claror de la seva mirada.  L’orella i la vista participen de la bona nova, la intel·ligència també. 

Aquest verset ens obra a la idea que el Regne de Déu és un regne interior. Totes les seves dimensions com tots els aspectes humans queden enfortits per la fe. 

El Regne té una part íntima, espiritual, mística gosaria dir, i espero que ningú no s’espanti, ja que místic només vol dir la possibilitat de comunicar-nos amb Déu i això és un do de l’Esperit Sant per a tots els batejats. Déu il·lumina el seu rostre sobre nosaltres perquè siguem capaços de veure la claror de la seva mirada. És a dir, d’entrar en una profunda, fructífera i salvadora relació personal amb Ell. Cal una resposta de part nostra a tanta gràcia, a poder seguir els camins de comunió que ens ha tornat a obrir Jesucrist. Al final un dels sentits de la nostra vida, no només de la dels monjos és lloar Déu i poder repetir amb el salm. 

Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra.

Ho han entès tots els sants, que mai no han oblidat, tot i la seva fecunditat apostòlica, que calia la pregària i la relació personal i espiritual amb Déu.

El salm encara diu:
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra.

La benedicció de Déu ha de ser harmònica perquè el nostre Déu és social. Sempre incorpora els altres al seu projecte. Per això diem que el Regne de Déu és amb “nosaltres”. La lectura als Gàlates parla amb la segona persona del plural. L’harmonització dels béns i drets de la terra, de la  qual us parlava, és l’estat que es construeix sobre la justícia, la rectitud, el deixar-se guiar per Déu: la Pau que Déu desitja des de sempre sobre tots els homes i dones de bona voluntat. Aquests dies de final d’any, són molt indicats per encomanar a Déu tantes i tantes coses que nos funcionen, per fer-nos en conscients. Per pensar què podem fer-hi per millorar-les, per no empitjorar-les. Per queixar-nos si cal. 

I Déu no incorpora només “els altres”, sinó que incorpora “tots els altres”. Un monjo de la nostra comunitat ja difunt que va posar un títol a cada salm que resumia el seu contingut, va anomenar a aquest salm seixanta sis:  “catolicisme”, perquè contempla que Déu és per a tots. 

La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.

Déu envià el seu Fill a la terra perquè nosaltres obtinguéssim la condició de fills. El va enviar sota la Llei, en continuïtat amb la tradició del seu poble, en l’esperança que es complís tot això que diu aquest salm. 

En fer-nos fills, ens va introduir en l’esperança radical que desitja el Regne de Déu i no ens hi ha col·locat d’una manera passiva sinó com a col·laboradors actius. 

El dia d’avui, dia d’any nou, és un dia de desitjos. Em costa imaginar un desig millor que recuperar l’esperança del Regne de Déu, tal com ens la desitja el salm seixanta sis. Jesucrist en el món fent-nos fills de Déu a imatge seva hauria de ser el motor de la nostra conversió definitiva i la nostra energia per a construir el Regne. 

El coral final de la part de l’oratori de Nadal que Johann Sebastian Bach va dedicar al dia d’Any Nou diu, 

Jesu richte mein Beginnen,
Jesu bleibte stets bei mir,
Jesu zäumte mir die Sinnen,
Jesu sei nur mein Begier,
Jesu sei mir in Gedanken,
Jesu, lasse mich nicht wanken! 

Jesús, guieu la meva empresa,
Jesús,  quedeu-vos sempre amb mi!
(Jesús, freneu els meus sentits,)
Jesús, sigueu el meu únic desig,
Jesús, sigueu en el meu pensament
Jesús, no em deixeu flaquejar.

Que amb aquests desitjos, puguem endinsar-nos en aquest any 2024, demanant per intercessió de Santa Maria, la Pau i el Benestar, la benedicció i la misericòrdia, amb una esperança que no defalleix perquè està fonamentada en la fe i rep la recompensa de veure els fruits de la caritat que exercim envers els nostres germans i germanes, especialment els més necessitats. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Festa de la Sagrada Família (31 de desembre de 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (31 de desembre de 2023)

Gènesi 15:1-6; 21:1-3 / Hebreus 11:8.11-12.17-19 / Lluc 2:22-40

 

Germans. Aquest diumenge, que segueix al dia de Nadal, celebrem amb alegria la Sagrada Família de Natzaret. Fa una mica més d’un segle que el Papa Lleó XIII va instituir la festa de la Sagrada Família, amb la finalitat que els creients poguéssim contemplar un model evangèlic de vida, alhora que encomanar-nos a la seva protecció.

El Nadal no és només la Festa de Déu que es fa home. És també la festa de la família. Perquè és en el si d’una família, la Sagrada Família, on és acollit amb goig, neix i creix el Fill de Déu, fet home. Ens ho deia l’evangeli d’avui: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

El Messies va voler començar la seva tasca redemptora al si d’una família senzilla, normal. El primer que santificà Jesús amb la seva presència fou una llar. Per tant, a nosaltres ens ajudarà a santificar-nos la vida familiar. Res no passa d’extraordinari en els anys de Natzaret, on Jesús passà la major part de la seva vida. Va tenir la Verge Maria com a mare. Una mare generosa, capaç de guardar al cor els tresors silenciosos de la seva experiència de vida. I Sant Josep el va fer de pare. Un pare fuster, que va iniciar el fill a les arts del seu ofici per servir la comunitat. Un fill que creixia en amor i saviesa davant dels ulls de Déu i de tots els homes, escoltant els pares i seguint les tradicions del seu poble.

La família de Natzaret és feliç perquè ha posat Déu al centre. Com diu el salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins!”. Posar Déu al centre de la família, mai no va en detriment d’ella mateixa ni dels seus components. Com més obrim el nostre cor a Déu-Amor, més i millor podem estimar els nostres éssers propers; més fort es fa l’amor i la unió entre els esposos, més veritable i fort és l’amor dels pares als fills i dels fills als pares. Déu sempre beneeix la família i nosaltres podem endinsar-nos en el seu amor a través de les nostres famílies.

Sant Pau ens ajuda reconèixer l’amor que ha de donar-se en la família: és un amor recíproc, entregat, respectuós, i inclou necessàriament el perdó. Aquest amor és l’enllaç que manté unit els esposos i la família, més enllà de totes les tensions i dificultats, en la salut i en la malaltia, en les alegries i les penes; aquest amor cerca sempre el bé de l’altre; aquest amor és l’antídot de tot amor fals, dels egoismes, de l’aïllament, de la solitud; aquest amor preserva la família de la desintegració.

La família, basada en el matrimoni entre un home i una dona, continua sent insubstituïble per al desenvolupament veritable dels esposos i dels fills, per a la vertebració de la societat i per al futur de la humanitat. Quan el matrimoni i la família entren en crisi, és la mateixa societat la que es posa malalta.

Si la veneració als sants, centrada durant els primers segles en els màrtirs, ha servit sempre per ser conscients que és possible viure de cara a Déu, la meditació al voltant de la família de Natzaret situa l’entorn familiar com el model de la santedat viscuda amb l’ajuda dels altres.

¿És així la nostra llar? ¿Li dediquem el temps i l’atenció que mereix? ¿És Jesús el centre? ¿Ens desvivim pels altres? Són preguntes que poden ser oportunes en la nostra pregària d’avui, mentre contemplem Jesús, Maria i Josep en la festa que els dedica l’Església.

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (31 de desembre de 2023)

Missa exequial del G. Pere Damià Coral (26 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (26 de desembre de 2023)

Fets dels Apòstols 6:8-10; 7:54-59 / Mateu 10:17-22

 

Continuem, estimats germans i germanes, celebrant, avui, dia de Sant Esteve, el Nadal, tot i que la nostra comunitat, els seus  familiars i amics  preguen en aquesta eucaristia pel repòs del nostre germà Pere Damià Coral Sendrós, monjo, que va morir en el cor de la nit d’ahir, mentre nosaltres érem a la missa del Gall. Voldríem acompanyar-lo i adreçar-nos al Senyor amb les paraules del salm responsorial: Confio el meu alè a les vostres mans. 

Jesús de Natzaret va viure en el món entre Nadal i Pasqua. La seva vida a la terra ens ha deixat el testimoni de qui era, de què deia, de què ens demanava. Aquest temps, aquesta existència no va començar com la de qualsevol ésser humà en el moment del seu naixement. El sentit profund del Nadal és que aquesta vida de Jesús, és la del Crist, la de l’Ungit, la del Messies, la de la Paraula de Déu feta carn i això marca profundament  la seva persona, la seva humanitat que està sempre unida a la divinitat que li pertoca com a verb de Déu fet home. 

La seva mort tampoc fou un final. Per la seva resurrecció i ascensió al cel recuperà el lloc al costat del Pare, però hi portà aquest humanitat amb la qual havia passejat, parlat, plorat i estimat.

Només des d’aquesta posició el Senyor ens demana la donació radical. Tota vida cristiana està cridada a reproduir i a imitar Jesús de Natzaret en la dinàmica que es mou entre el Nadal i la Pasqua, però també aspira a seguir-lo més enllà de la mort, en la resurrecció. El nostre naixement, tant el natural com l’espiritual a la fe, és la nostra inserció en la comunió amb Déu, en l’Església. Pel baptisme ens incorporem a Ell, i ja en la litúrgia del baptisme està present l’anhel i el desig definitiu, aquell que espera tot cristià que és compartir finalment la glòria de Crist, al costat de Déu, amb Maria, assumpta també al Cel. 

Tot això ens porta, per a dir-ho amb paraules senzilles, que Déu va entrar a casa nostra per Nadal, per tal de fer-nos a entrar a casa d’Ell per Pasqua. El Germà Pere Damià va anar experimentant aquesta vida de fe, ja abans d’entrar al monestir en la seva relació amb els oblats del monestir.

La fe es pot viure en molt variades opcions. Qualsevol vida pot concretar aquesta dinàmica. Un dels primers exemples és el sant que el calendari ens proposa per avui, precisament l’endemà de la solemnitat del Nadal: Sant Esteve, l’anomenat protomàrtir de la nostra fe.  La consciència primerenca de seguir les passes de Crist li donaren la força de la confessió i de la fidelitat. Ell ens ajuda a identificar el nucli d’allò que creiem: obertura a l’Esperit Sant, comunió amb Jesús per sobre de qualsevol concepte establert, confiança final en la seva força davant de totes les dificultats. La radicalitat de les circumstàncies que els primers cristians es trobaren han fet que els venerem com a testimonis d’aquesta fe que creu que la Paraula de Déu encarnada dona sentit a tota la vida, a la mateixa mort i que la seva resurrecció fonamenta la nostra esperança en la resurrecció.   

Des de  l’exemple dels màrtirs, com us deia, qualsevol vida pot ser viscuda com a seguiment de Jesús. D’una manera molt concreta, la vida monàstica ha estat considerada martirial, perquè dona testimoni de la fe, senzillament intentant viure amb consciència la dinàmica d’encarnació i resurrecció que Jesucrist va començar.  Ho sense sang, dia a dia, amb les armes de l’obediència, la conversió i la paciència. 

El nostre germà Pere Damià, rebé el nom de Pere en el seu baptisme, havia nascut a la Geltrú com a ell li agradava matisar, no a Vilanova i la Geltrú, i visqué uns primers anys plenament identificat amb la vida de la seva vil·la, la seva família, el treball a la fàbrica Pirelli, fins i tot en la política, mostra de la seva preocupació pel país i per la seva gent. A una edat madura, als 46 anys, sentí la crida de Jesucrist de viure la fe i l’amor a Jesucrist en la nostra comunitat de Montserrat, a la qual entrà el setembre de 1987 rebent el nom de Pere Damià. NO es resistí, a l¡’Esperit Sant com els fets dels Apòstols ens diuen de Sant Esteve. Acostumat al treball, de seguida començar a col·laborar en diverses seccions del monestir, la infermeria i les col·leccions en les qual hi combinava algunes aficions personals. La seva tasca, per exemple, en la col·lecció de goigs del monestir l’ha portat a catalogar milers i milers d’exemplars. Sovint darrere cadascun d’ells, hi trobàvem un sant, una ermita, una persona que l’hi havia fet arribar, un testimoni d’estimació cap a Montserrat i el record d’una devoció o d’un lloc de Catalunya.

El germà Pere Damià pertanyia a la generació que valorava conservar i col·leccionar. Fins a la seva mort va ser el responsable de les col·leccions de segells, monedes i postals i va fer una feina pacient, senzilla i humil classificant i, donant, per tant valor, a totes les monedes estrangeres que els pelegrins deixaven a Montserrat. Durant uns anys visqué al Miracle, en una vida prop del camp i de la gent dels voltants, de la qual sempre en guardà un bon record. També s’ocupà de la cuina i del refetor del monestir, un dels serveis importants perquè hi hagi pau en una comunitat!

La vida monàstica i la nostra Regla de Sant Benet defineix espiritualment alguns oficis. Els monjos llegim ordenadament tota la Regla i cada dia de l’any ens correspon un fragment. El dia 24 de desembre, se’ns proposa llegir el capítol dedicat als porters del monestir que sant Benet defineix demanant que siguin un homes plens de seny i que estiguin sempre a punt perquè els qui arribin trobin algú que els respongui. El germà Pere Damià havia estat moltes hores a la porteria del monestir acollint i responent els qui hi arribaven. Ho feia amb amabilitat i era recordat per això. Sant Benet ens ensenya que en els hostes acollim Jesucrist mateix i que els hem de tractar amb humanitat. 

Però un dia qui trucarà definitivament a la porta serà Crist mateix i caldrà que ens haguem entrenat per respondre-li. Aquesta nit de Nadal, Jesús va trucar a la porta del G. Pere Damià, una mica inesperadament. És la nostra confiança que una vida llarga, viscuda amb fe i humil en tants serveis l’hagi preparat per estar a punt i que li hagi respost de seguida i amb la gran confiança de la qual ens parla el salm responsorial d’avui. 

Deixeu veure al vostre servent
la claror de la vostra mirada;
salveu-me, per l’amor que em teniu

Com veiem a les lectures d’avui, les dificultats formen part del camí i tampoc li foren estalviades durant aquests darrers anys al nostre germà en forma de diverses malalties i problemes de salut que anà suportant sense que li afectessin el sentit de l’humor, l’amor a la comunitat, sentint-se germà i en alguns moments greus encomanant-se al seu venerat beat Pere Tarrés i als beats màrtirs de Montserrat.

Com a Sant Esteve, la fe, la crida i la convicció monàstica van marcar una vida que va voler imitar la de Jesucrist seguint el seu evangeli des del seu baptisme. Avui en acomiadar-lo i en enterrar-lo, esperem que també haurà entrat a participar en aquella vida del cel que el Senyor inaugurà amb la seva Pasqua, perquè tota la seva humanitat, redimida conjuntament amb la de tots per l’Encarnació de Jesucrist continuï espiritualment en la joia de la immortalitat, per la misericòrdia de Déu capaç de salvar i perdonar tots els qui en Ell confien i arribar un el dia final de la resurrecció dels morts a la plena comunió amb tots els sants i redimits de Déu . 

 

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Pere Damià Coral (26 de desembre de 2023)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 desembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2023)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser. (He 1, 1-6)”

M’he permès repetir les primeres paraules de la segona lectura perquè són un resum perfecte del que estem celebrant. Com hem escoltat a l’Evangeli, estem celebrant que Déu ha parlat. Que hi havia una Paraula des del principi i que aquesta paraula és l’empremta del mateix ésser de Déu. Ara hem pogut escoltar finalment aquesta Paraula. Tot això que us dic, respon molt bé a una conversa que teníem amb alguns escolans de segon, el dia de Sant Nicolau, després de dinar. Em preguntàveu quina era la meva imatge de Déu. I jo us vaig dir que l’única imatge correcte de Déu és Jesucrist. Us vaig preguntar quina era la vostra imatge de Déu, i algú em va dir que un vell amb barba blanca i us vaig respondre el mateix, que l’única imatge de Déu era Jesucrist. Em vau preguntar si Déu podia ser dona  i us vaig dir que tot i que diem Déu pare, això és simbòlic, perquè Déu està més enllà de ser home o dona i que l’única imatge de Déu és Jesucrist. 

Algun art europeu occidental dels darrers segles ens ha representat aquest Déu Pare, la primera persona de la Trinitat, efectivament com un ancià amb una barba blanca, amb forma humana, com està en aquesta mateixa església, en la rosassa del cor de dalt, però això no acaba de ser tan correcte com representar únicament Jesucrist com a home. Seria millor si ens quedéssim com en l’art romànic, com en les icones, com  en el fragment de la carta als hebreus, com en l’Evangeli segons sant Joan, amb la idea que a Déu ningú no l’ha vist mai i que és el Fill, Jesucrist el qui l’ha revelat i representéssim això. 

Aquesta història humana de Déu que comença en el Nadal, ens convida a posar pessebres a casa, a les esglésies, en algunes institucions, per recordar i veure el naixement de Jesucrist, per entrar una mica més amb la mirada, amb les mans, a allò que va passar fa uns 2023 anys. Aquesta és una idea molt pedagògica que va imaginar i realitzar per primera vegada sant Francesc d’Assís fa vuit-cents anys, quan va fer el primer pessebre, que va ser un pessebre vivent al poble de Greccio: “per poder veure amb els ulls” deia el sant. Ho feia mogut per l’amor a Jesús i als homes i dones, pel desig de fer participar més i millor tothom en la renovació cristiana que aquesta Paraula de Déu el va inspirar com tan pocs altres sants en la història. El Pessebre ens apropa el misteri del naixement de Jesús. El d’aquests any us dona un missatge a tots els escolans us representa cantant, mirant al director, com ha de ser, però més enllà, mirant a Jesús que neix. Quedeu-vos amb la importància de mirar sempre al final, la persona del Crist. Ho podeu fer fins i tot mentre canteu, o jugueu. És important mirar a Jesús. Més important que mirar el mòbil!

Nadal a través de la persona de Jesucrist ens explica qui és Déu però també ens diu que aquest Déu ha vingut a impregnar-nos. A partir de Jesucrist, la nostra humanitat també ha canviat, ha quedat en una situació molt més favorable a fer el bé, neta, bendisposada. En la seva vida que, simbòlicament comença aquesta nit, Jesús de Natzaret, el Crist, ens va demostrar fins a quin punt podia ser meravellosa la condició humana, fins a quin punt ell podia ensenyar-nos a quines metes de generositat, de servei i d’amor podíem arribar els homes i les dones si ens ho proposem. Déu, que des de sempre ens havia cridat a la bondat a través dels profetes i de tots els testimonis que trobem en l’Antic Testament, va venir a transformar definitivament la condició humana quan en la història volgué quedar “en humil petitesa reclòs” com li cantem en el Santa Nit. 

Però no sempre responem al repte d’amor que aquesta presència de Jesús ens exigeix, per la qual ens capacita i fins i tot per la qual ens deixa un llibre d’instruccions que és l’Evangeli. 

Voldria que us fixéssiu que en aquest pessebre de la basílica hi ha un llum, un fanalet. Cada any un grup d’escoltes austríacs anaven a Betlem a encendre una llum i li deien la llum de la pau. Després la repartien als escoltes de tota Europa. Diumenge passat, no ahir, aquí a Montserrat, els escoltes catalans a través de l’Agrupament de Monistrol van voler repartir aquesta llum de la pau de Betlem i també va quedar-se aquí per recordar-nos al peu del pessebre que aquest any però no s’ha pogut encendre a Betlem a causa de la guerra. Això ens fa pensar en totes les víctimes innocents de Terra Santa, el lloc on va néixer Jesús, molt especialment de les de Gaza, amb tants infants morts i ferits i amb una situació humanitària insostenible. 

I ens fa pensar també en totes les víctimes de les guerres, de les persecucions i de tots els qui marxen de casa, tantes vegades enganyats. Per això avui, com hem fet aquesta nit, us proposem de participar a la col·lecta que farem a favor de l’ajuda sanitària als migrant africans que arriben al Marroc i que són atesos per l’arquebisbat de Rabat. Una diòcesi que té uns lligams forts amb Montserrat. 

Les situacions difícils del món ens fan confiar en aquesta Paraula que no només ens diu i ens parla de qui és Déu, sinó amb el poder de la qual Ell mateix sosté l’univers. Aquesta afirmació ens hauria de portar a comprometre’ns. No podem pensar que Déu sosté ell sol l’univers amb el poder de la seva Paraula. El missatge de Nadal és que precisament ell compta amb cadascú de nosaltres per a fer que la història continuï un camí adequat cap al bé. 

El poder de la Paraula de Déu ens ajuda sobretot a nosaltres i al nostre compromís. Quantes vegades ens hem sentit recolzats per l’exemple, per la comunió que captem de Jesucrist en la pregària, per la presència insubstituïble dels sagraments, especialment en l’eucaristia. 

La Navidad es certificar que Dios nos ha hablado definitvamente en Cristo. Con una Palabra que viene a explicarnos quien es Dios y a pedir nuestro compromiso con el mundo, para continuar su labor de sostener, de ayudar a que brilles us luz en las tinieblas que no le han podido acoger. Él es una palabra que habla más allá de toda lengua, habla al corazón del que se confía en él.  

Christmas is the security that God has spoken to us definitively in Christ. With a Word that comes to explain to us who God is and to ask for our commitment to the world, to continue his work of sustaining, of helping His light shine in the darkness that has not been able to welcomeHim. He is The word that speaks beyond all language, he speaks to the heart of those who trust in him.

En aquest Nadal, solidaris amb el món, confessant aquest Déu que coneixem per la Paraula i amb qui confiem pel poder d’aquesta mateixa paraula, siguem sobretot agraïts  per tot el que tenim i per la situació de Pau que gaudim a casa nostra i que ens permet celebrar aquestes festes en la joia i la fraternitat de la família, dels amics, de la nostra comunitat. Salutació als malalts.

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 desembre 2023)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 desembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2023)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

En aquesta nit de Nadal, molts homes i dones, joves i infants ens reunim per estar junts, per pregar, per celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, a Betlem de Judea. 

Fa pensar que recordem cada any una història tan coneguda. Segur que és important per a nosaltres. Aquests moments que es repeteixen cada any ens ajuden a entendre que nosaltres som petits, som poca cosa, només som algunes generacions que van passant i que celebren el mateix que les nostres àvies, que els nostres besavis i allò que esperem que celebrin els qui vindran després de nosaltres. Allò important és el que resta: el Nadal, que vol dir: “Déu és amb nosaltres” com cantàvem en el tercer nocturn de matines. 

En el món en el que estem, costa dir “Déu és amb nosaltres”. Perquè? Perquè no pot ser que Déu estigui només amb nosaltres aquí a l’Escolania, a la Basílica, als qui sou a casa. Aquesta frase ha de valdre per tots. Com deuen estar dient “Déu és amb nosaltres” els cristians de Terra Santa, especialment els de la franja de Gaza, enmig de les guerres? Com ho deuen dir a Ucraïna? A Sudan? Com es pot dir això en un món tan ple de sofriment? Seria bonic que ens ho expliquessin ells mateixos, perquè tots sabem que fins i tot en aquestes situacions, molts dels qui pateixen diuen que Déu està amb ells. Nosaltres estem segurs que, sobretot en les situacions més tristes, Ell hi és. 

Ens ajuda a pensar-ho així que tampoc no fos fàcil el primer Nadal. No va tenir res a veure amb anar a comprar, il·luminar els carrers, preparar menjar. Tot va ser molt més pobre, molt més senzill. Perquè en el naixement de Jesús de Natzaret ja s’insinuava que allà començava una vida que, tot i ser la del Fill de Déu fet home, no s’escaparia de cap de les dificultats del món, és més, les aniria a buscar amb esperit de canviar-les, de redimir-les, de salvar-les. 

Els artistes ho han entès bé quan per exemple han pintat el nen Jesús en les icones amortallat, com a punt d’enterrar-lo, per fer ben clara la seva humanitat que algun dia hauria de morir. 

També ho va entendre el compositor de la lletra de l’oratori el Pessebre, Joan Alavedra, que després va musicar Pau Casals, de qui aquest any hem celebrat el cinquantè aniversari de la seva mort.  En un moment del principi i tot estar parlant de les figures del Pessebre, abans d’explicar la joia del naixement hi ha una ària de contralt, que sota el nom molt innocent de la vella que fila, ja parla de la passió, perquè allò que fila la vella és el drap amb el qual el Senyor s’eixugarà la sang camí del calvari i el mateix sudari on l’embolcallaran després de morir. Les reflexions teològiques i artístiques sobre el Nadal tenen en compte certament el sofriment tan humà de Jesús. I això té dues conseqüències.

Als escolans us deuen agradar les històries d’herois o de superherois. Les que nosaltres llegíem en revistes i que ara segurament són als videojocs i a tot això, que algunes generacions ja no coneixem.  Jesucrist, tot i ser Messies, no és un superheroi, no se’ns presenta com un superhome, és Déu fet home, no Déu fet superhome o Superman, o Batman o algun d’aquests herois que admireu. Potser en una gran part de la seva manera de fer és fins i tot molt menys espectacular que tots aquests superherois: no vola, no es disfressa, no té una doble identitat, ni una força física inhumana. És molt més senzill. És un home que estima. Que estima molt: solidari de tot el mal i de tot el pecat del món. Difícil d’imaginar algú capaç d’arreglar tot allò que està malament, de comprendre i perdonar els defectes de totes les persones. Doncs ell ho pot solucionar i de tot se’n pot compadir. 

La segona idea que ens transmet aquesta humanitat que ha de morir, ja representada en el moment del seu naixement és la  capacitat d’acollir per solidaritat totes les situacions difícils, tot el dolor del món, no per justificar-lo, sinó per combatre’l, especialment tot aquell dolor que seria fàcilment evitable. En totes aquestes situacions la mort hi és molt present.  El Nadal i la memòria de Jesucrist  hauria de recordar-nos permanentment que Ell va ser anunciat pels profetes com el príncep de la pau i el clam que va acompanyar el seu naixement va ser un desig de pau als homes i dones de bona voluntat, com hem llegit en la primera lectura i en l’Evangeli. 

Quin món el nostre! Quantes situacions com us deia que no tenen pau i en les quals ressona aquesta nit la paraula “pau” com un desig real. Penso en els països i els conflictes que us he dit i penso sobretot en tot allò que nosaltres no coneixem perquè no surt ni a les notícies, ni als diaris ni a les xarxes. El cardenal-arquebisbe de Rabat, un bon amic nostre, que va ser aquí durant la quaresma del 2022, ens ha demanat que ens recordem dels immigrants que arriben a Marroc des de l’Àfrica subsahariana i als quals, ells, que són una església petitíssima intenten  atendre. Ens volem solidaritzar amb ells amb la col·lecta que cada any fem per Nadal. Us ho proposem com un signe de comunió amb tantes realitats que oblidem, que no coneixem, que són notícia un dia per quedar apartades per la següent i us convidem a participar-hi.  

Sentim aquest Nadal la necessitat de tenir present aquest crit de pau sorgit de les guerres del món. Ens cal preguntar-nos què podem fer nosaltres, ens cal no deixar d’escandalitzar-nos davant de qualsevol conflicte i no conformar-nos amb la incapacitat humana d’arreglar-los d’una altra manera que no sigui amb les armes. La humanitat dedica una immensa quantitat de mitjans econòmics i polítics que semblen en molts llocs i casos ineficients i em fan pensar  si haurem al final de donar la raó a un conegut home del món de l’esport que a l’inici d’una de les guerres recents notava el fracàs dels medis i de les institucions polítiques. Fins ara, té força raó. 

La nostra gran força, la nostra solució  sempre serà la que Déu ha posat al mig de la humanitat en la persona i l’Evangeli del seu Fill Jesucrist, l’efecte del qual és en primer lloc la nostra conversió personal del nostre egoisme a l’amor. Aquí hi ha el principi de la pau. 

El mateix oratori del Pessebre que he citat abans acaba amb un versets que diuen:

“Glòria a Déu i a tota criatura,
Pau a la terra
Mai més cap pecat,
mai més cap guerra,
Pau als homes de bona voluntat
Pau”

El poeta que va escriure això ja veia que en el camí cap a la pau, el pecat dels homes, el mal que fem cadascú també és important. Jesucrist és l’Anyell que lleva el pecat del món, perquè ve a salvar tota la naturalesa humana. Si per Nadal celebrem el principi d’aquesta salvació, tant de bo el seu efecte sigui també el d’avançar decididament en el camí de la pau, no una pau qualsevol, sinó una pau que no tingui fi fonamentada com deia el Profeta Isaïes en “el dret i la justícia”, en llibertat i amb total respecte als drets humans, hi podem afegir nosaltres.

Que Déu que ha estimat el món fins a donar-li el seu Fill únic, ens ho concedeixi. 

 

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 desembre 2023)

Diumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (22 de desembre de 2023)

2 Samuel 7:1-5.8-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Les lectures que hem escoltat a l’eucaristia, durant tot aquest temps d’advent, ens han anat assaonant perquè, aquesta nit, estiguéssim preparats per admirar la força de Déu enmig dels homes. Hem anat escoltant com el profeta Isaïes ens exhortava a obrir-nos a l’esperança malgrat que els fets que vivim actualment són especialment esfereïdors, plens de violència; o com Joan Baptista ens convidava a una vida més coherent i compromesa. Aquesta nit la nostra mirada estarà centrada en Jesús, sense el poder de la raó de la força, a ulls estrictament humans, ben feble, perquè la força de la seva raó és l’amor. Però això serà aquesta nit, ara, en aquesta eucaristia, som convidats a contemplar Maria.

La narració de l’anunciació ens la sabem de memòria. Potser ara no es tracta de repetir-la perquè quedi ben fixat en nosaltres l’esdeveniment que va experimentar Maria, sinó de viure el relat perquè en som els testimonis privilegiats. No es tracta de memoritzar, sinó d’acompanyar Maria, de viure-ho amb Maria.

Cada paraula de l’evangeli d’avui és important, però ara se’ns faria mot llarg d’anar-les repassant una per una, frase a frase. Només en subratllaré algunes que ens ajudin a contemplar el misteri de Déu en Maria. L’evangelista ens ha fet saber que la mateixa salutació de Gabriel fa que ella es torbi perquè hi ha una presa de consciència potent quan li diu que Déu és amb ella. No és una salutació del que en podríem dir de “bona educació” sinó que penetra al seu interior quelcom trasbalsador, sinó no caldria que Gabriel li digués a continuació: «No tinguis por, Maria». Déu ha pres la iniciativa i li diu quin és el projecte de Déu en ella. La farà mare i li demana que li posi el nom de Jesús que significa «ell salvarà el poble dels seus pecats» (Mt 1,21) com ens fa saber l’evangelista Mateu. Tots nosaltres sabem què significa. El compromís és extraordinàriament important. 

Li comunica l’itinerari. Tots nosaltres ho recordem: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim el cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu». El fruit del seu ventre és Sant, és el Fill de Déu. La tradició bíblica ens recorda constantment que és en el Temple on el qui és Sant es fa present de manera  manifesta. Per exemple, és en el temple, que Déu anuncia a Zacaries que tindrà un fill que s’ha de dir Joan. Déu es fa present en el si de Maria i és així que Maria esdevé temple de Déu. Aquesta nit, obertes les portes del temple, la llum del Fill de Déu il·luminarà tots els pobles. 

Nosaltres que ara acompanyem Maria sentim la seva resposta: «Soc l’esclava del Senyor». La comprensió del significat d’aquesta afirmació, penso que és doble. Per una part és la consciència del propi ser: soc. És assumir la pròpia realitat, sempre, tota la vida; no puc delegar-la a ningú. I per altra part, el mot “esclau – servidor” és la missió que se m’ha encomanat. Per ella serà sempre la capacitat d’escolta. Per això podem dir que Maria és la primera creient, perquè escolta Déu, diu sí i fa seva la Paraula. Ho ha dit així: «que es compleixin en mi les teves paraules».

Cadascun de nosaltres tenim l’oportunitat única d’acompanyar Maria. Cal que ens plantegem si aquesta oportunitat també ens compromet; perquè no es tracta de mirar-nos-ho des de la distància, com deia al començament, sinó des de la proximitat, des de la comunió, de viure amb Maria la seva mateixa experiència. Perquè des del baptisme nosaltres hem estat cridats, “saludats” com va fer Gabriel a Maria, i com Maria també hem tingut l’oportunitat de sentir “Déu és amb tu”, Déu vol ser al teu cor, o com predicava  Sant Agustí: Déu és més íntim que tu mateix. I es fa íntim per amor. Aquests dies quantes vegades sentirem: l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres. I només cal que diguem que Jesús, aquell qui als ulls humans és feble, vol guarir-nos i salvar la humanitat del domini del poder. Som cristians, portem el signe de Jesús, implantat a la nostra vida.

I ho fem ?? compartint aquí, en aquest temple on  Déu es fa present. Recordem “allà on dos o tres estan reunits en el meu nom allà hi soc” I des d’aquest temple som nosaltres els qui hem de portar la llum al nostre entorn. Maria és la primera creient, i amb Maria cadascú de nosaltres escoltem la Paraula per esdevenir servidors. Potser ens hem d’atrevir a dir, que es facin en mi les teves paraules, transforma’m com ho vas fer amb Maria.

I, agraïts, cantem amb el salmista: Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (12 de desembre de 2023)

Diumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (17 de desembre de 2023)

Isaïes 461:1-2.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Joan Baptista és tallant en les seves respostes: No. Jo no sóc el Messies ni cap altre profeta. Era popular, li hauria estat fàcil de destacar la importància de la seva missió i reivindicar-se com a profeta. Però no ho fa. La seva missió no és la d’anunciar-se ell mateix. És la de ser portador d’un missatge diví i és aquest missatge el que ha d’anunciar. Així, germans i germanes, ho va fer tota la seva vida. Va ser un testimoni fidel fins al final; i quan ja els seus llavis no van poder parlar, va continuar donant testimoniatge des de la presó amb la seva vida insubornable i amb la seva sang martirial. Joan Baptista és un model per a tots els qui hem de ser testimonis de Jesucrist, el Senyor. No es tracta de fer-se un mateix el centre. Sinó de fer conèixer l’anunci que ve de Déu.

Davant la triple negació de Joan –no sóc el Messies, no sóc Elies, no sóc el Profeta esperat–, els enviats per les autoritats de Jerusalem li demanen: Doncs, ¿qui ets? Sóc una veu, respon. Una veu que crida en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I l’evangelista comenta: era un testimoni, vingué a donar testimoniatge de la Llum. La llum és la que ens permet de veure amb els ulls. I, simbòlicament, d’experimentar amb la intel·ligència i amb el cor. En el quart evangeli, a més, la Llum (amb majúscula) és sinònim de la Veritat (també amb majúscula) (cf. 1, 9.14). Aquesta Llum i aquesta Veritat, és Jesucrist, ell ha vingut al món per il·luminar tota la humanitat (cf. Jo 1, 5). Aquesta Llum i aquesta Veritat de les quals Joan Baptista dóna testimoniatge amb la paraula i amb la vida, alguns les rebutgen i resten en les tenebres, i d’altres les reben amb fe i els permet de ser fills de Déu i de tenir una mirada lúcida i esperançada sobre el món.

L’anunci de Joan no era només per als seus contemporanis. És per a nosaltres que, en l’adven,t som cridats a preparar el camí del Senyor que és a prop. I hem de fer-ho aprofundint la nostra fe, tenint  la humilitat al fons del cor, practicant les bones obres i traient de nosaltres tots els obstacles que dificulten l’acció de Jesucrist. Així podrem acollir-lo en la celebració del Nadal i rebre amb agraïment el do de participar “de la divinitat d’aquell que s’ha dignat a compartir la nostra condició humana” (oració col·lecta de la missa del dia de Nadal). Si l’acollim amb cor obert, la seva Llum brillarà en nosaltres i penetrarà el nostre pensament, la nostra afectivitat, tota la nostra existència. Això ens permetrà una experiència personal viva i profunda d’unió amb el Senyor que ve.

La proximitat del Nadal amb tota la riquesa de gràcia que ens porta, el fet de saber que el Senyor és a prop, ens omple de joia. Per això, en aquest tercer diumenge d’advent, la litúrgia ens repeteix: “gaudete, alegreu-vos, viviu sempre contents en el Senyor” (cf. cant d’entrada i segona lectura). Aquesta invitació a l’alegria no és inconsciència sobre el que passa al món. Tenim ben present el conflicte greument violent a Israel i a Gaza, la guerra a Ucraïna, la crítica situació a Haití, l’escalada armamentista en diversos llocs del planta, la manca d’aigua, la fam, els terratrèmols, l’explotació dels pobres, la violència domèstica, el creixement de la pobresa, el suïcidi dels joves i un llarg etc. Prop de Jesucrist, el cristià no s’inquieta, té la certesa que l’esperança que ve de la Paraula de Déu serà satisfeta; creu en allò de: sosteniu els braços que defalleixen, animeu-vos; el nostre Déu vindrà a salvar-nos, no en dubteu; espereu-lo, si es retardava, perquè vindrà (cf. diverses antífones d’advent). I farà justícia, alliberarà de tota opressió, eixugarà les llàgrimes de tots els ulls. No hi haurà més ni dolor ni mort (cf. Ap 21, 4). Aquest és el fruit del Nadal i de la Pasqua de Jesucrist. Confiant en això,  el cristià sap traduir en pregària totes les inquietuds i les sofrences de la humanitat.

L’alegria que som invitats a viure no és la que pot produir un benestar material, ni un benestar psicològic, ni tan sols una harmonia interior. L’alegria a què ens invita avui la litúrgia és la joia que ve de Déu i d’acollir Jesucrist i l’obra que ell fa en nosaltres i en la història de la humanitat. És la joia que l’Esperit suscita  en el cor dels creients. És la joia de ser fills i filles de Déu units a Jesucrist amb la pau que això comporta. 

En el context eclesial i social dels nostres dies, hem de ser testimonis convençuts, com Joan Baptista, de Jesucrist i de la joia de l’Evangeli. No pas fonamentats en les obres humanes sinó en la força de la Paraula de Déu i en la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. Tal com deia Joan, aquell que és la Llum i la Veritat ja és entre nosaltres des del primer Nadal de la història.

En la nostra societat, els cristians hauríem de ser com el llevat dins la pasta per dinamitzar-la i fer créixer les llavors del Regne de Déu que hi ha en el seu interior (cf. Mt 13, 33). O bé, dit amb unes altres paraules manllevades a sant Pau VI i a sant Joan Pau II (cf., per exemple, d’aquest darrer: Audiència General, 9 febrer 1994), “els cristians hem de ser com l’ànima del món”. Aquesta frase –ser l’ànima del món- prové d’una obra de principis del s. III, anomenada Epístola a Diognet (cf. 6, 1), que parla de la vida dels cristians en la societat pagana d’aquell temps. En una societat mancada d’esperança com la nostra, amb tantes pors i tants interrogants de cara al futur, els cristians hem d’aportar una visió serena i esperançada de la realitat tal com ens la presenta l’Evangeli de Jesucrist, hem d’oferir una resposta a la gent que cerca i té set de sentit, hem de qüestionar la indiferència d’una societat que molt sovint alleuja la buidor que experimenta amb el consumisme.

L’eucaristia que ara celebrem ens dóna llum i força per ser llevat en la societat, per ser-ne l’ànima, per testimoniar Jesucrist que és, que era i que ve.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (17 de desembre de 2023)

Diumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de desembre de 2023)

Isaïes 40:1-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

 

Benvolguts germans i germanes,

Cada any, la paraula i el testimoni del profeta d’Isaïes i de Joan Baptista ens acompanyen en el nostre camí de l’Advent. Més enllà de la distància que els separa en el temps i més enllà també del seu estil i de la seva manera de viure, el missatge d’ambdós és l’anunci d’un temps nou segons el cor de Déu. 

En aquesta homilia centraré la meva reflexió en el cant de consol del profeta Isaïes. Joan Baptista, però, resta sempre per a nosaltres un testimoni apassionat del Regne de Déu que en el desert era una veu que cridava a “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”, i ho feia sempre en temps present, per tant, ara també la seva veu ens convida a obrir i aplanar camins en el nostre cor i en el nostre temps. 

Quan per a molts dels nostres contemporanis la vida ha esdevingut un pes insuportable i un permanent desert i exili, la paraula d’Isaïes, pren un relleu particular ja que el seu cant de consol és fruit de l’experiència i de les dificultats que el poble d’Israel va viure després del retorn de l’exili de Babilònia. Les coses no havien anat com imaginaven abans de retornar, ja que un cop a casa es trobaren acarats no sols a reconstruir les ciutats i el mateix Temple sinó que es veieren obligats, com una petita resta, a conviure amb d’altres pobles que s’havien assentat en el que era la seva pàtria, la seva terra. 

Ahir, com avui, aviat el descoratjament i la desil·lusió es feren presents enmig del poble a causa de les dificultats i els problemes cada cop més creixents. Isaïes davant aquesta situació, observa, reflexiona, escolta, prega i es demana: quina és la meva missió en aquest moment? Ell havia acompanyat i sostingut la fe del poble durant l’exili i ara que eren de nou a casa, l’exili i el desert interiors eren molt més feixucs que quan vivien lluny de casa seva. El somni de retrobar i viure en pau a la seva terra s’havia esfondrat i fet a miques, de tal manera que semblava que ja no hi havia cap mena de sortida ni de solució.

Partint de la realitat que té al seu davant, la seva pregunta no cerca solucions fàcils i momentànies, sinó que va més enllà: el profeta vol saber, vol entendre, què vol dir confiar en Déu en aquells moments?  Què comporta posar la confiança en Jahvè, el Déu dels pares? “La resposta”, si em permeteu, a la seva pregunta és doble: la fe i la confiança continuen ressonant en el cor dels homes, per destrossats que estiguin. I encara, la fe és autèntica font de confiança, d’esperança, i d’estímul per a l’acció.

Sabem de cert que Isaïes no era un home eixelebrat, que es deixava portar per falsos optimismes, ni tampoc un home que vivia d’esquena al sofriment i a les vicissituds dels seus contemporanis. D’on li vénen, doncs, aquesta fe i aquesta confiança que en lloc d’allunyar-lo de la realitat que li toca viure el compromet cada cop més amb els febles i els petits? 

El seu optimisme, la seva fe, el seu compromís, la seva mateixa vida es fonamenten en la fidelitat de Déu, que és sempre desig i amor en acció a favor de la humanitat. I això, germans i germanes va ser molt important per al nostre profeta i ho és també avui, per a nosaltres. El nostre temps, és gràvid de la presència de l’Esperit del Senyor que tot ho renova. Els nostres cors són gràvids, en aquest Advent i sempre, esperant, anhelant el dia de la manifestació de Déu.

És per això, que el profeta, lluny de creuar-se de braços, de lamentar-se sense fi o fixar-se únicament en la mala sort que ell mateix li ha tocat de viure, es posa en acció. Mentre la situació invitava a no fer res, a sobreviure al preu que fos, ell esguarda el seu poble, l’estima, per això parla amorosament a Jerusalem, i s’ocupa i es preocupa apassionadament per la seva gent i per les circumstàncies adverses que els toca viure. 

La confiança en Déu, que ha donat resposta a les preguntes més pregones del seu cor, ara el mouen a viure en el present el somni que Déu té per a la humanitat des de tota l’eternitat. Ell es posa en acció perquè els pobres i febles del seu poble no es vegin definitivament tancats en un destí de misèria, perquè els qui tenen el cor trencat per la desil·lusió i el sofriment recobrin la confiança. Ell cerca d’obrir solcs allà on la terra sembla que estigui definitivament condemnada a ser un desert. 

Com dèiem a l’inici d’aquesta reflexió, per a molts dels nostres contemporanis, i potser també per a nosaltres mateixos, la vida ha esdevingut un pes insuportable i els temps millors s’han convertit en una espera eterna que no arribarà mai. “Consoleu el meu poble! Consoleu-lo. Parleu-li al cor”. La veu de Déu, en les paraules del profeta, esdevenen un encàrrec, ple de responsabilitat de present i de futur per als cristians i per tots els homes i dones de bona voluntat, sigui quina sigui l’edat o situació. També per a vosaltres escolans i escolanes de la Schola Cantorum de l’Escolania. 

Són molts, encara que no es notin, els qui com Isaïes, s’esforcen per consolar, per demanar consol per a els qui estimen o per a ells mateixos. “Per a consolar ens cal aprendre a callar, a guardar silenci, però alhora a aprendre a articular gestos de proximitat. El silenci no és indiferència, és una manera de ser i d’estar en el món. Consolar es, abans que res, escoltar, oferir-se a l’altre per tal que sàpiga que estem allà”. És així com Déu consola al seu poble, consola aquest temps, ens consola a cadascú de nosaltres per tal que nosaltres consolem, no en el futur sinó ara, en aquest present sent-hi i fent-nos propers com Déu com celebrarem en el Nadal que s’acosta i que l’Advent en ajuda a preparar. 

Permeteu-me que acabi aquesta reflexió amb una pregària, escrita per una mare de família suïssa, pastora calvinista.

Senyor, 
tinc una set tan desesperada 
de consolació! 

No hi ha ningú 
que m’agafi la mà, 
no tinc cap pit 
on recolzar el cap, 
ni dos braços 
on poder-me recolzar,
ningú amb qui plorar, 
ningú que em consoli.

Senyor, he après 
que el nostre refugi ets tu, 
però ho sap només la meva raó. 

No em basta per a asserenar el cor. 

T’ho demano: 
fes-me sentir que m’ets pròxim, 
com pot ser-ho una persona estimada. 

Acull-me, Déu en el teu cor.

 Traducció al català d’un fragment de l’article de Francesc Torralba, El arte de consolar, publicat a la web del Gobierno de Canarias  https://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/ecoblog/jregamu/?p=753

 Sabine Naegli, mare de família i pastora calvinista a Suïssa.

 

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (10 de desembre de 2023)

Missa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de desembre de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / Romans 8:31b-35.37-39 / Joan 11:11-27

 

La mort és, estimats germans i germanes, la darrera pregunta, sobre la qual hem escrit i reflexionat molt però que mai no hem arribat a explicar. La mort, que vivim com el terme biològic de la nostra vida, però que allarga la seva ombra sobre altres situacions personals, que experimentem de manera trista, amenaçadora. És molt normal que el contrast entre una vida que sentim real i la seguretat que això s’acabarà amb la mort algun dia, sigui l’humus, on neixi l’esperança de la immortalitat, creant una tensió immensament creativa i fecunda.

La primera lectura del llibre de les Lamentacions ens plantejava l’alternativa entre dues possibilitats essencials: ens amarguem i enverinem amb les nostres reflexions, alimentant tota mena   de tristeses o “fem reviure altres sentiments que ens mantenen l’esperança”. Una actitud és replegament sobre un mateix, l’altre és obertura, no a l’eufòria, sinó a la confiança tranquil·la en Déu, a “esperar silenciosament la salvació del Senyor”. La persona és la mateixa, la resposta és totalment diferent.

És en aquest moment on la idea central del cristianisme, la possibilitat de la resurrecció d’entre els morts a imatge de Jesucrist es converteix en confessió de la mateixa existència de Déu. Es converteix en confessió de fe. L’esperança cristiana que posa el nostre futur absolut sota la misericòrdia de Déu és en sí mateixa confessant, reconeix la seva presència des de la Creació a l’acompliment final, en una línia sostinguda per Déu mateix i en la qual les nostres vides concretes, volgudes, irrepetibles i úniques són un punt d’aquest línia, cridades a unir-s’hi quan després de morir Déu ens en fa dignes, fet en el que hi confiem per la seva gran misericòrdia. 

És per aquesta fe que ens ve de la nit pasqual, recordada aquí amb el ciri que hi vam encendre i que proclamava la resurrecció de Jesucrist que ens hem aplegat avui per pregar pel seu repòs i donar gràcies per la vida del nostre germà el P. Pius Tragan difunt. 

És per aquest fe que podem cantar: “Que Crist t’aculli a la glòria” o “Que la llum perpètua l’il·lumini”, com hem fet acompanyant el cos del nostre germà, en entrar-lo a aquesta Basílica de Montserrat per darrera vegada. 

És per aquesta fe que a totes les preguntes que ens fa la carta als cristians de Roma que hem llegit com a segona lectura: Qui ens acusarà? Qui ens condemnarà? Qui ens allunyarà? i a la por profunda de tota una sèrie de situacions vitals que ens planteja, en sortim apostant per la vida i confessant que tenim Déu a favor nostre i que res, ni la mort, no és capaç d’allunyar-nos d’aquest Déu, que en Crist ha demostrat com ens estima.

La condició única i irrepetible de cada fill i filla de Déu fa que el moment de la mort sigui adient per a contemplar la riquesa dels dons que rebem del Senyor. La fe existeix en cada persona creient concreta i ocupa tot el seu ésser, cap dimensió humana no ha quedat fora de l’Encarnació del Verb, d’aquesta  “Paraula que es va fer carn per il·luminar tots els qui vivien a les tenebres (Jn 1,  )”. És amb tota la persona que vivim la nostra fe, és sobretot amb la intel·ligència que som capaços d’elaborar-la. 

En acomiadar el P. Pius no podem deixar de contemplar com la fe també s’apodera de la intel·ligència i l’obliga, la qüestiona, és més, n’és una dimensió irrenunciable. Sant Anselm, el més gran dels teòlegs benedictins ja ho teia clar en el segle onzè, quan va escriure: “Així com el recte ordre exigeix que creguem amb fe profunda abans de pretendre qüestionar-la, em semblaria una negligència si després d’haver estat confirmats en la fe, no tingués tot el zel per entendre el que crec”   ita negligentia mihi videtur, si postquam confirmati sumus in fide, non studemus quod credimus intelligere.  Potser és el més gran estímul intel·lectual que pot rebre algú: aquell estímul que l’enfronta al misteri inefable de les grans qüestions vitals, que les respostes cristianes donades per l’Església no poden donar mai per tancades, sinó que són font de creativitat, d’esperit, de riquesa interior. Crec que es pot dir justament que la vida del Pare Pius-Ramon Tragan va estar marcada per no permetre’s anselmianament la negligència de no entendre allò que va creure. 

La mort va posar fi a la vida del Pare Pius M. Tragan el dijous al vespre, a la infermeria del monestir. Acabava així el seu llarg pelegrinatge en aquest mon. Una vida que va començar a Esparreguera el 1928, fa més de 95 anys, on rebé el nom de baptisme de Ramon que utilitzaria molts anys després juntament amb el nom monàstic de Pius Maria.  La intensitat amb la qual va viure el P. Pius s’explica sobretot pel seu amor a la vida, perquè era una perfecte encarnació de l’intel·lectual compromès en la recerca de la veritat, per ell sobretot recerca de la veritat de la fe, de Déu, de la Bíblia, de la persona de Jesucrist. En el seu extens currículum, vist tot junt, amb totes les etapes una darrera l’altra, queda clar que es va arriscar sempre per poder continuar la investigació, el pensament i la reflexió, superant força crisis greus de salut, que mai li haurien fet pensar que arribaria a l’edat que tenia quan va morir i a viure quasi 75 anys de professió monàstica. 

Montserrat fou la seva primera escola, i després, seguint primer al P. Abat Aureli M. Escarré, de qui fou secretari en el moment de l’exili de Montserrat i a qui acompanyà a Viboldone, al costat de Milà, Munic, Jerusalem i Estrasburg foren les seus on contactà amb el pensament teològic avançat i la recerca bíblica moderna, especialment dedicada al Nou Testament, de la qual en faria la seva gran passió.  Montserrat, Estrasburg  i Roma, la seva estimada Roma, foren les càtedres on compartí generosament el resultat de tota la seva activitat intel·lectual, d’una manera cordial, que causava impacte per la seva saviesa, per la claredat amb què explicava i per la profunditat de l’intel·lectual que sempre busca el perquè més profund d’allò que sap i que aprèn. 

Era la fe rebuda de jove, enriquida amb tantes i tantes lectures i classes, un dels estímuls potents de la seva intel·ligència i de la seva curiositat natural. Encarnava realment el savi benedictí que s’ha pres com a deure i com a tasca la recerca de la veritat. 

Fins i tot, podia arribar al sentit de l’humor com una vegada quan em va dir:  “Vaig veure allò que va passar abans,  he vist què està passant ara, i ara em sap greu perquè no veuré com s’acabarà!” Últimament fins i tot em manifestava una curiositat davant de la mort. Com serà? Sabem alguna cosa? -Una pregunta que em sembla totalment honesta, ja que la bona teologia mai no perd la consciència de la inefabilitat radical de tot allò que explica, – però jo li deia protestant i en broma: “Soc el professor d’escatologia i em passo moltes hores explicant tot el que passa després! No m’ho desfaci tot”. Lúcid fins al mateix dia de la seva mort, encara al migdia, em va reconèixer com a Pare Abat i va voler que li donéssim en comunitat el sagrament de la unció dels malats. 

La civilització cristiana ha aportat al món i a la cultura tantes figures en les qual reconeixem les capacitats intel·lectuals un camí de virtut, conreat amb disciplina. Si Déu s’ha volgut encarnar en un ésser intel·ligent com Jesús de Natzaret és perquè també la intel·ligència pot ser un vehicle de l’amor. És més, gosaria dir que l’estudi pot refinar la persona fent-la més capaç d’estimar, més capaç de compartir. Això, que no passa en tots els intel·lectuals, podem dir que es va produir en la vida del P. Pius i per això aquests dies hem rebut infinites mostres, no només de reconeixement intel·lectual sinó d’agraïment per l’afecte i l’amistat amb el qual va tractar tants familiars, amics, col·legues i deixebles, com Jesucrist, el Bon Pastor, a qui ell dedicà la tesi doctoral, feia amb els seus amics. De tot en donem gràcies a Déu. 

Si cap vida està exempta d’ambigüitats, tampoc no ho pot estar una vida tan llarga i intensa com la del Pius. Per això estem també aquí, per pregar per ell, per ajudar-lo en aquest pas definitiu d’aquest món a la casa de Déu, perquè en aquest moment final quan Jesucrist li haurà dit:

Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin viuran. I tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus això?

 Puguem nosaltres acompanyar-lo amb la nostra pregària a respondre amb Marta:

Sí. Senyor. Jo crec que vos sou el Messies. El Fill de Déu que havia de venir al món.

El final de la història personal roman sempre en les mans de Jesucrist, però va ressuscitar Llàtzer i va  ressuscitar ell mateix d’entre les morts, com commemorem en cada eucaristia. 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Pius M Tragan (9 de desembre de 2023)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2023)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

I Maria va respondre. 

El final del prefaci d’avui, que resarem en iniciar la pregària eucarística, ens diu que Maria és per a nosaltres exemple de santedat. La santedat és la comunió possible i eficaç que cadascú de nosaltres pot tenir amb Déu, amb el Pare, amb Jesucrist, sempre per la força de l’Esperit Sant i totes les seves conseqüències. 

Sí. Maria va respondre. Seria una de les primeres actituds de la seva santedat. Va respondre perquè estava atenta, perquè havia escoltat allò que Déu li havia dit. Potser no ho havia entès perquè era bastant complicat i segur que no havia captat totes les implicacions que aquell anunci tan extraordinari tindria en la seva vida, ja no diguem en la de tota la història de la humanitat. Però, malgrat tot, va respondre. Res a veure amb aquells alumnes que a l’Escola quan els hi fan una pregunta i criden el seu nom, baixen de la lluna a la terra i se n’adonen que no han sentit ni la pregunta. Sant Maria, en l’escena tan entranyable de l’Anunciació ens dona una primera lliçó: hem d’estar atents. Que necessària que és l’atenció en el nostre món tan ple d’informació, tan ple de missatges, on a cada moment podem estar connectats i no precisament amb el nostre interior ni amb Déu. 

Perquè,  en canvi, Déu parla més en el silenci, o per boca d’una sola persona, o en un moment tranquil. No crec que un grup de whatsupp sigui allà on millor l’escoltarem.  Hem d’estar atents perquè si no, podem no escoltar què ens diu, ni tant sols sentir-ho. La Mare de Déu, tot i no tenir mòbil, va ser totalment capaç de sentir una crida i una veu, d’escoltar-la i de complir-la.

Com ella, podem exercitar la nostra capacitat d’atenció si fem un esforç per escoltar i per a respondre aquelles persones que ens pregunten, que ens diuen alguna cosa, que volen fer-se properes. No hi ha menyspreu més gran que fer veure que l’altre no existeix.  A tots ens agrada que ens responguin, però aprenguem també a ser mesurats. No cal respondre-ho tot sempre ni immediatament, ni especialment exigir que els altres ho facin. Quants de nosaltres no hem vist persones posar-se molt nervioses perquè al cap de pocs minuts o fins i tot segons, algú no ha respost un missatge. També hem d’aprendre a esperar-nos. 

Amb la resposta, Santa Maria ens dona una altra lliçó: la de la responsabilitat. És responsable perquè és capaç de respondre, no només una pregunta,  sinó fent-se càrrec d’una situació. En català ho diem: jo responc d’aquesta persona. La Mare de Déu va acceptar la situació, feliç per una banda, tan enigmàtica i sorprenent de l’altra, de ser mare de Jesús, el Crist, el Messies l’esperat d’Israel. La seva responsabilitat es concreta en la capacitat de mantenir-se fidel en la resposta donada: “aquí estic, que es faci en mi segons la teva paraula” i de fer-ho durant tota la vida, quan la mateixa responsabilitat de mantenir-se fidel a la resposta la va portar a horitzons nous, inimaginables al principi. Aquí rau la veritable fidelitat, la que no  té calculades des de l’inici totes les seves conseqüències, sinó que queda oberta. 

Resposta i responsabilitat formen part de la santedat i no són res que ens quedi tan lluny. Amb aquests trets tan humans, Santa Maria ens ensenya la manera de ser deixebles, es posa al capdavant d’aquesta humanitat, i molt especialment de nosaltres que volem testimoniar en el món que Déu existeix, com a creador de tota vida i ens crida a la felicitat superant tots els mals de la història, que venen d’aquella ambigüitat antiga, d’aquell pecat al qual els homes i les dones també hi estem sotmesos des del mateix principi del nostre temps.   

En la segona lectura, un himne cristià molt antic que forma part de la Carta als Efesis, que la nostra litúrgia ha incorporat cada setmana a les vespres del dilluns, hi trobem una mena de jo col·lectiu, una primera persona del plural que s’adreça  a Déu per donar-li gràcies de l’elecció que ha fet de la humanitat per a portar-la per amor a la santedat, a complir la voluntat de Déu, a la irreprensibilitat, a l’esperança amb Crist. 

L’himne ens parla d’un gran projecte de Déu. Si la primera lectura ens havia deixat potser un regust dolent, perquè es posava en marxa la història humana en els seus aspectes inevitables d’ambigüitat, sotmesa a la presència de certes formes de mal, que sempre estan actives; Sant Pau, moltes segles després i quan l’Església naixent ja experimentava plenament la resurrecció de Jesucrist, torna a col·locar la història a les mans de Déu i no en destaca  tant la ambigüitat humana com la línia recta de la voluntat de Déu sobre tots nosaltres. 

Sembla que està fent el retrat perfecte de la crida a ser cristians, i per tant, tot i que no la citi, encapçalant aquest “nosaltres” hi trobem Santa Maria, que no només fa seu aquest cant, sinó que és l’única que pot dir que el compleix de veritat, l’única escollida sense cap dubte, l’única irreprensible, l’única tota santa per la seva comunió amb Déu Pare, amb el Fill que d’ella s’encarnà i amb l’Esperit Sant que la va habitar. Això és el que celebrem avui, la santedat absoluta de Maria des del moment de la seva Concepció.

Ella és la irreprensible, no per caràcter sinó per naturalesa. La solemnitat d’avui, en proclamar la seva Immaculada Concepció, recorda que Crist la separa de l’ambigüitat que es produeix en tots els altres éssers humans. La iguala així a Ell mateix. Això és el que celebrem: la seva irreprensibilitat davant de tot mal i tot pecat. 

Penseu els escolans què vol dir ser irreprensible per naturalesa. Vol dir ser incapaços de fer res mal fet, que no et puguin renyar mai, ni castigar, i no perquè no t’enxampin sinó perquè no facis res malament. Això és quasi impossible però la responsabilitat personal en les coses de cada dia, en aquelles respostes que heu de donar, us ajudaran a apropar-vos a aquesta irreprensibilitat. Vosaltres que teniu tan present a Santa Maria en el vostre cant, en cada Salve, en el Virolai, penseu que ella és exemple de responsabilitat, de fer allò que toca, de no dir ara sí i ara no, sinó de mantenir-se sempre fidel a una paraula donada. Això pot ser molt important a les vostres vides i a les de tots nosaltres. 

On estem estimats germans i germanes davant d’aquest pla ideal de Déu Hem respost a la voluntat de Déu de beneir-nos? I com hi hem respost? Com hem pogut, però no hem evitat fins avui les guerres, la fam, la misèria, la injustícia. Tantes i tantes situacions que ens fan mal i que ens sorprenen especialment perquè semblen congelades, resistents a deixar-hi entrar un bri de sentit comú, de raonabilitat, de responsabilitat. 

El món no és sant ni irreprensible, com a molt hi està en camí i en això hem de ser responsables: en mantenir-nos en el camí de la voluntat de Déu, aquesta que l’himne diu que és el seu designi sobre tots nosaltres, aquesta que Maria va acceptar dient: “Que es compleixin en mi segons les vostres paraules”; aquesta voluntat que cada dia demanem que “es faci” quan resem el Parenostre. 

Siguem responsables com Maria, amb la voluntat de Déu. 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2023)

Diumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (3 de desembre de 2023)

Isaïes 63:16-19; 64:2-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Benvolguts escolans:

Alguns de vosaltres, aquest curs, heu tingut la mala sort d’haver-me de suportar com a professor de religió. Dic això perquè segurament heu reconegut que les lectures de la missa d’avui són les que hem estat treballant a classe durant la darrera setmana. Els vostres dubtes, preguntes i comentaris m’han servit per poder fer l’homilia d’aquest diumenge. Però com que no us havia dit res de les meves intencions, suposo que demà rebré de valent.

Adoneu-vos, tanmateix, de la importància de l’assignatura de religió: allò que vam parlar a classe ara ho podran sentir els centenars de persones que són avui aquí i els milers que ens segueixen per la ràdio i la televisió. La classe de religió és important perquè ens ensenya que per ser feliços i trobar sentit a la vida hem de mirar cap a Déu. I a la vegada, també ens ensenya a comprendre tantes coses del nostre món occidental: a reconèixer els estils de les esglésies, a anar a un museu i entendre tants quadres que contenen escenes bíbliques, o a mirar, per exemple, la bandera de la Unió Europea i a veure-hi la corona de dotze estrelles de la Mare de Déu de què se’ns parla al llibre de l’Apocalipsi.

I a tots vosaltres, germanes i germanes, us convido a començar aquest nou Advent amb una nova mirada, la mirada dels preferits de l’evangeli. Com diu sant Mateu: «Us ho dic amb tota veritat: si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del Cel. Així doncs, els qui es fan petits com aquest nen són els més importants en el Regne del Cel» (Mt 18, 3). O com diu la Regla de Sant Benet: «I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians» (RB LXIII, 5-6). Que el do profètic del joves ens ensenyi a sortir de la nostra zona de confort i a aprendre a contemplar Déu i el món amb una mirada renovada.

Tot i que no vaig dir als escolans que aquest textos corresponien a l’Advent, els dos conceptes fonamentals que van sorgir es corresponen perfectament amb el que ens demana aquest temps litúrgic: aprendre a escoltar la Paraula de Déu i aprendre a vetllar la vinguda de Crist.

En primer lloc, aprendre a escoltar. L’exemple que vam utilitzar són les lectures durant la missa: les escoltem vertaderament? Molt intel·ligentment, els escolans van distingir entre «sentir» i «escoltar». Sentir es refereix a quan mostrem una aparença externa de què ens interessa allò que diuen o llegeixen però, en canvi, el nostre cap està en un lloc molt llunyà. Escoltar, en canvi, es refereix a quan vertaderament poso interès en allò que sento i faig meves les paraules que em diuen. Quantes vegades a missa ens trobem que hem sentit les lectures però no les hem escoltades? Però ens passa a tots el mateix en la nostra vida ordinària: Quantes vegades sentim però no escoltem? I també ens passa amb Déu: Quantes vegades voldríem saber què ens està dient però en realitat no l’estem escolant?

Un altre exemple d’aprendre a escoltar són les homilies. Aquí, segons els escolans, la cosa ja es complica més. Si no estan ben fetes correm el perill d’activar el que ells anomenen el «modo off», és a dir, la desconnexió total. Per als escolans, les homilies haurien de ser sempre i necessàriament: curtes! Un antic escolà que va acabar fa un parell d’anys un dia em va dir: «No sé per què els capellans parleu tant a les homilies, només caldria dir una cosa: Jesús és el fill de Déu i ens estima». Després de tants anys d’estudiar teologia, em va deixar ben desarmat. Parafrasejant un poema de John Keats podríem dir: «Jesús és el fill de Déu i ens estima, això és l’únic que podem saber de Déu, això és l’únic que ens cal saber». No sé si les homilies són llargues o curtes però quan parlen de Jesús, que és el fill de Déu i ens estima, es fan escoltar.

Que l’Advent, doncs, ens ajudi a aprendre a escoltar: tan senzill, tan difícil. El segon punt al voltant del qual avui podem parlar és aprendre a vetllar a l’espera de la vinguda de Crist. L’evangeli segons sant Mateu que ens ha estat proclamat avui ens repeteix aquesta idea fins a quatre vegades: «I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu». Aquí em va sorprendre la resposta dels escolans: van dir que vetllar era estar atents, sí, però que també servia per gaudir de la vida. Per a ells, vetllar, implica mirar cap al futur i no desaprofitar cap de les oportunitats que ens dona la vida.

Em va venir al cap quelcom que em van dir fa uns anys, quan va venir aquí a Montserrat un cor francès i va fer un intercanvi amb l’Escolania. Recordo que el director d’aquest cor em va comentar: «el cant de l’Escolania té sempre un punt de nostàlgia». Aquest comentari m’ha fet pensar moltes vegades. Segurament es tracta de quelcom que l’Escolania té com a cor d’un monestir benedictí. Els monjos, i tots els cristians, hauríem de viure amb un punt de nostàlgia. No és una nostàlgia del passat (la de «cualquier tiempo pasado fue mejor»), sinó, curiosament, una nostàlgia del futur. Tampoc no és una nostàlgia trista. És la nostàlgia que ve de l’esperança, d’aquell qui sap que allò millor de la vida està encara per venir. És la nostàlgia dels joves, d’aquells que tenen tota la vida per davant. És la nostàlgia que ens fa cantar: Veni Domine, Veniu Senyor, com sentirem en el cant d’ofertori. Aquesta hauria de ser una característica del cristià: la nostàlgia del futur: del qui sap que el millor està encara per venir: del qui sap que anem a l’encontre de Déu.

Bé, vaig acabant, perquè sinó els meus alumnes em criticaran i, aquesta vegada, amb raó. Una altra cosa que intento ensenyar-los és que l’Església és sàvia. Per exemple, els diumenges, en l’ordre de la missa, col·loca el Credo després de l’homilia. Això no és gratuït. Ho fa perquè ningú no perdi la fe a causa de les paraules del capellà. Espero que no sigui el cas d’avui sinó que l’inici de l’Advent ens ajudi a escoltar i vetllar aquest Jesús que és el fill de Déu i ens estima.

Disculpeu les excessives pinzellades d’humor monàstic que hi ha hagut en aquesta homilia. Però l’Advent ens diu que el Senyor ve al nostre encontre. I nosaltres sabem qui és aquest Déu: és l’infant petit, faixat i posat en una menjadora. I en el seu rostre, estiguem-ne ben segurs, hi té dibuixat un somriure.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (3 de desembre de 2023)

Solemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (26 de novembre de 2023)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Benvolguts germans i germanes:

Avui, just quan acaba l’any litúrgic, recapitulem tot l’any tot celebrant la festa de Crist Rei. Avui és un dia per adonar-nos que Jesucrist, nostre Senyor, es el màxim governant de totes les coses, de tot el món, de tot l’univers. Déu no és el propietari d’unes accions en una empresa i que només espera els beneficis al final d’any. No, Déu governa i cuida tot el que ha creat. Perquè, germans i germanes, ens ha creat perquè al final siguem feliços en Déu, i no ens ha abandonat en un món inhòspit, malgrat que de vegades ho sembli amb tantes guerres i sofriments.

Tant a la primera lectura, al salm responsorial i a la proclamació de l’Evangeli se’ns mostra a Déu sota la figura de pastor: un pastor que té cura de les seves ovelles i les coneix pel seu nom. Un pastor que busca l’ovella que s’ha perdut, la que està allunyada, que guareix la que s’ha fet mal o posat malalta. Un pastor que té cura de les fortes i de les febles, de tota raça i condició. Sí, germans i germanes, també de les fortes perquè no són perfectes i tots tenint les nostres febleses. Les lectures d’avui ens parlen de que no estem abandonats en un món de caos o sense sentit, en un món que sembla que només prospera el més fort o el més violent. No, tenim un Déu/pastor que té cura de nosaltres, que ens coneix, que està al nostre costat, que guareix les nostres ferides i ens ajuda en les nostres debilitats i mancances.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Jesucrist és Rei i Senyor de tot, és el Jutge suprem: en definitiva, és Déu i és digne de lloança i de respecte. I tot està sotmès a Ell, fins i tot la mort. Tant és així que la mort no és el final de tot, sinó que Déu ens crida a una nova vida amb Ell després de la mort. Ens crida a la resurrecció i la vida eterna.

I els textos ens parlen també de que al final farà justícia i separarà els bons dels dolents, les ovelles de les cabres. I el criteri que farà servir per judicar si un és ovella o cabra està en la nostra mirada envers al necessitat. No basten només les bones paraules o les bones intencions. Germans i germanes: No és indiferent que nosaltres fem el bé o deixem de fer-lo. Per això, no podem ser indiferents al que passa al nostre voltant, tancats en nosaltres mateixos, aïllats i individualistes. Ho hem sentit proclamar a l’evangeli d’avui (cf. Mateu 25:31-46): veniu beneïts del meu Pare, quan jo tenia necessitat em donàreu menjar, de beure, em vàreu acollir, vestir, visitar i veure’m a la presó. Se’ns jutjarà, per si la nostra mirada és capaç de consolar, d’alleugerir, d’acollir (de la mateixa manera que fa el pastor amb les ovelles, si som capaços de seguir l’exemple de Jesucrist). Se’ns jutjarà per si som capaços d’estimar als altres, si som capaços d’intentar alleugerir el sofriment dels qui ens envolten, de si som capaços d’intentar de deixar el món una mica millor del que hem trobat. Cal que posem el nostre gra de sorra per canviar el món en un món millor. Se’ns jutjarà per si som capaços de sortir de nosaltres mateixos, si som capaços de deixar de ser com hikikomori espirituals que rebutgem interactuar amb altres persones, als qui la por la por, la incertesa o la mandra ens impedeix sortir de la seva parcel·la de confort. 

Però insisteixo, no estem sols en aquesta empresa. Déu està al nostre costat, es el bon pastor que té cura de nosaltres, si no el rebutgem, si no som indiferents al seu amor. Jesucrist ens mostra el camí per ser feliços, que no és altre que el de estimar i servir als qui tenim al costat, especialment els més pobres i necessitats. Jesucrist intenta ensenyar-nos el camí de l’amor perquè nosaltres puguem estimar als altres, als necessitats, als petits d’aquest món. I així podrem vèncer definitivament la mort i guanyar la vida en Déu. Perquè avui també celebrem que Jesucrist es el nostre Salvador: va patir i morir per justícia, perquè calia reparar d’alguna manera el mal que nosaltres hem fet, fem i farem; però a la vegada Jesucrist, ressuscitant, ens agafa de la mà, ens mira als ulls i ens diu: veniu amb mi i ajudeu-me a canviar el món, ajudant i acollint als necessitats, als petits i menyspreats del món tal com jo vaig fer. 

Germans i germanes: No és casualitat que sigui el Crist crucificat qui presideix la nostra assemblea, en aquesta talla magnífica penjada sobre l’altar. Crist, el mateix que està penjat a creu, Crist va patir, morir i ressuscitar per nosaltres, per amor a nosaltres, per ensenyar-nos el camí de salvació, de la vida eterna, que no es pas altre que el d’estimar: estimar Déu que és digne de lloança i d’agraïment, estimar el proïsme, a tots aquells que ens envolten com a nosaltres mateixos. El criteri del jutge serà si hem estat capaços d’estimar amb obres, no només de paraula; això sí, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Crist és el màxim governant. Però ho fa d’una manera diferent, a través del camí de l’amor, a través del camí del servei al proïsme. I sovint ho fa mitjançant l’esforç de tantes persones que treballen pel bé dels altres, especialment d’aquells més pobres, marginats i petits. 

Tant de bo que la nostra vida es pugui concretar en obres de servei als més necessitats. I així, podrem cantar amb el salmista: “el Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos (…) Oh, sí, la vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida” (Salm 22:1-2a.5)

Que així sigui.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)