Diumenge II de Pasqua (7 abril 2024)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Monjo de Montserrat (7 d’abril de 2024)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

La celebració d’aquest diumenge de l’octava de Pasqua està marcada, germanes i germans, per la figura de l’apòstol Tomàs. Per la seva incredulitat respecte a l’anunci dels altres apòstols i per la seva confessió de fe davant de Crist ressuscitat: Senyor meu i Déu meu.

Aquest episodi continua repetint-se avui com en tots els temps. L’Església segueix proclamant el que els apòstols havien vist i sentit, i molts tornen a dir (o tornem a dir, per què no confessar-ho?): Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas. Voldríem una experiència directa, immediata, sense vels ni intermediaris, del Crist ressuscitat. Per molt que d’altres ens puguin dir, moguts per l’Esperit Sant, que l’han vist i l’han sentit, que Ell és l’enviat del Pare, que ha vingut a perdonar-nos els pecats i que igual com Ell ha ressuscitat, ressuscitarem també nosaltres, no en tenim prou. El voldríem tocar, el voldríem veure i experimentar al costat nostre, de manera que els sentits suplissin els defectes de la fe i no al revés com passa habitualment.

Ens ho diu el salmista: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor… Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-ho. Sí, però, el Senyor on és? Per què no se’ns apareix també a nosaltres? Per què no ens mostra les seves mans i el seu costat a fi que puguem repetir amb Tomàs: Senyor meu i Déu meu! El desig és tan intens que ens torna als llavis el crit dels primers cristians: Maranathà, veniu Senyor Jesús!

Però el nostre Déu, que és Déu invisible i alhora s’ha fet home en Jesús de Natzaret, no es deixa plegar a les pressions humanes. Déu no ens tracta com a criatures que cal complaure perquè deixin d’amoïnar amb les seves pretensions. Déu ens tracta com a fills en el Fill. Ell continua essent invisible fins al dia de la seva darrera manifestació. Mentrestant, en Crist continua present enmig del món a través dels sagraments, de la Paraula de l’Escriptura, de la predicació i l’ensenyament dels apòstols, de l’Església, de la comunitat dels deixebles que s’estimen, que preguen, que celebren l’eucaristia, que viuen en la joia de l’Esperit.

Hi ha tres frases de l’evangeli d’avui que ens il·luminen en el nostre pelegrinatge de la fe. La primera és quan el Crist ressuscitat, després de saludar els deixebles, alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Només pel do de l’Esperit del Crist podem creure en ell i viure com a fills de la Resurrecció. L’altra és la benaurança provocada per Tomàs: “¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. I nosaltres diem: és el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen. La tercera és la del final: tot això (es refereix a l’evangeli) ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

La relació entre la fe i els sentits no és pas, germanes i germans, una pretensió exagerada per als cristians. Es més aviat una realitat que combina perfectament amb la nostra antropologia. Si substituïu la paraula fe per les paraules amor i coneixement entendreu que ens passa molt sovint que gràcies a l’amor i al coneixement podem suplir els defectes dels sentits. Tots hem fet l’experiència alguna vegada que els sentits ens enganyen, que tenim percepcions que a la llarga resulten equivocades. En canvi sabem tots perfectament que quan estimem algú, i a partir d’aquest amor coneixem algú, podem percebre allò més genuí del seu interior, allò que es més propi del seu ésser. Això mateix ens passa, pel do de l’Esperit, amb Jesucrist ressuscitat. Pel do de la fe, es a dir pel do de l’amor i del coneixement, el podem percebre ressuscitat enmig nostre.

Donem gràcies a Déu, que continua fent coses grans en Jesucrist, per l’Esperit. Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, perdura eternament el seu amor.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (7 abril 2024)

Diumenge de Pasqua (31 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (31 de març de 2024)

Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 o 1 Corintis 5:6-8 / Joan 20:1-9

 

“Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos en i celebrem-ho!” Són unes paraules que repetirem molt aquesta setmana. A la missa d’aquest matí de Pasqua, les cantareu els escolans i la capella durant el motet de l’ofertori, en la versió de Giovanni Pierluigi da Palestrina i en llatí:  “Haec dies quam fecit Dominus, exultemur et laetemur in ea”. Segur que la recordareu bé perquè estareu tres minuts repetint aquesta breu frase!

“Aquest dia d’avui” ha començat aquesta nit, tan curta! Sembla una contradicció: no és la nit el contrari del dia? En canvi cantàvem en iniciar la Vetlla Pasqual que la nit era tan clara com el dia i que, per Déu, la llum i la fosca eren igual! Aquesta és la força de la Pasqua, aquesta és la força d’aquest dia en què ha obrat el Senyor, un dia que arriba a il·luminar la nit.

I si bé és veritat que la primera cosa que va fer Déu va ser donar a la llum el nom de dia i a la fosca el de nit, com diu la Bíblia gairebé al principi, també és veritat que Ell mateix va il·luminar la foscor del poble que fugia d’Egipte, i va voler que tot Israel esperés sempre el dia del Senyor, el dia que totes les promeses esperades es complirien, dia que comença en una altra nit, la de Nadal també il·luminada per Déu des de la foscor i acaba avui.

Quin és el secret de Maria Magdalena anant al matí, quan encara era de nit al sepulcre de Jesucrist? És el desig de l’amor que no es resigna al fracàs i que pot més que les proves evidents de la mort. Com ens agradaria que Ella, apòstol dels apòstols ens transmetés aquest desig de buscar el Crist fins i tot en les hores més fosques de la vida. Per això li hem preguntat, cantant en la seqüència, aquest fragment de la missa de Pasqua, d’avui, abans de l’Al·leluia. “Digues-nos Maria, què has vist en el camí?”

Maria Magdalena ha estat testimoni que realment Aquell va ser el dia en què va obrar el Senyor!

Pregava Sant Anselm a Déu, recordant la resurrecció del Senyor, “tant de bo hagués estat jo allà amb les santes dones per a escoltar l’anunci de la resurrecció del Senyor, anunci que em consola, anunci tan esperat, anunci tan desitjat” [1]

Avui és el dia en què ha obrat el Senyor! Aquesta frase que estic comentant està treta del salm 118, molts segles abans de la resurrecció de Jesucrist. El qui la va escriure no explicava una història, sinó que parlava d’una esperança, desitjava veure el dia en què realment Déu actuaria. En la festa de Pasqua, ressuscitant Jesucrist d’entre els morts, el salm 118 s’ha acomplert del tot: a partir d’ara, tot allò de bo que pot passar no serà sinó una reproducció i una actualització del missatge profund del dia d’avui, tal com ens torna a dir la seqüència:

“la vida i la mort tenien un guerra i el rei de la vida, tot i haver mort, regna viu”.

La lluita entre la vida i la mort, entre la llum i la fosca, entre el bé i el mal, és quelcom que veiem constantment al nostre entorn. Ho veiem en les notícies, en les pel·lícules, en les sèries, suposo que en els vídeojocs. Les dues dimensions són presents en el món. També les tenim molt en compte en la nostra pregària. I si aquests darrers dies, us feia notar que fins i tot en els moments més diguem-ne dramàtics de la nostra pregària,  el divendres sant per exemple, durant la passió i a la pregària del matí, enmig de cants que preguntaven a Déu el perquè de tant de mal, hi havia sempre una esperança, el missatge de Pasqua no podria oblidar que la seva llum, la seva vida, el seu bé es projecten sobre un món i sobre una realitat que la necessiten perquè estan plenes de tot allò contrari!

En totes aquestes històries de ficció, l’autor decideix si vol que s’acabin bé o malament. Allò que no es real és dominable, la gran veritat de Pasqua és que, amb ella Déu ha donat a la història i a la realitat un final que sempre acaba bé. La resurrecció de Jesucrist ha canviat la idea de la humanitat, el destí de tot, i ho ha fet obrint aquesta vida a la dimensió immensa de Déu, que abraça tot el passat i tot el futur. I allà on Déu domina, només hi pot regnar, el bé, la llum i la bondat.

Les icones de la resurrecció ho expressen amb una imatge molt bonica, en la qual Jesús no ressuscita sol sinó que baixa i travessa unes portes, les portes de la mort i va a buscar tots els qui han mort abans que ell, simbolitzats en Adam. És una manera de dir que amb aquesta resurrecció conquereix i porta la vida a tot allò que havia passat abans.  I naturalment la seva resurrecció també ens diu una paraula sobre el futur que nosaltres podem esperar, que és el de la vida després de la mort, per a cadascú de nosaltres quan serà el moment, per a tot l’univers, el dia de la Pasqua de la Creació.

Amb aquest marc que ens obra la gran solemnitat pasqual, gairebé ens cal germans i germanes, ser optimistes i administrar la vida sabent, i cal fe, que la decisió final de Déu sobre el món està presa, però que depèn de nosaltres de part de qui volem estar, si de la llum o de la foscor. Recordem sempre això que hem celebrat aquesta setmana Santa, recordem la resposta solidària que Déu ens ha donat davant de la nostra hipocresia, de la nostra feblesa, fins i tot davant de la violència que som capaços d’exercir com a humanitat contra els innocents. Recordem-nos de Jesucrist i no ens serà difícil decidir a quin costat de la història volem estar.

En cualquier lucha que el mundo libra contra el mal, la resurrección de Jesucristo es la fuerza del bien, de la luz,  de la paz, es la que nos urge a ponernos del lado del amor. Os invito queridos hermanos y Hermanas a dejar que el Senyor vencedor de la muerte entre en vuestros corazones.

We are here this morning celebrating the feast of feasts, Easter, the Resurrection of our Lord Jesus Christ. May him grant us his light, his goodness, his Peace, to make us able to fight the wrong, the war, the darkness of this world. Truly aware that He has overcome, win the battle of the world and the history.

Avui és el dia en què ha obrat el Senyor! Alegrem-nos i celebrem-lo

 


[1] Utinam cum beatis mulieribus audissem nuntius dominicae resurrectionis, nuntium meae consolationis, nuntium tam expectatum, nuntium tam desiderátum (Oratio ad Christum (II) 115.)

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (31 març 2024)

Vetlla Pasqual (30 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (30 de març de 2024)

(…) / Romans 6: 3-11 / Marc 16:1-7

 

Pasqua

En aquesta nit tan plena, tan intensa, proclamem que la solidaritat de Déu no és un record històric ni una esperança, és una realitat. Aquesta Vetlla Pasqual recupera tots els elements de la nostra fe. La memòria de les gestes de Déu a favor de la humanitat ha ocupat un bon tros de la nostra vetlla. Hem repassat com l’amor es fa història a favor dels homes i dones, com les promeses del Senyor sempre  es realitzen en el temps i ens mouen a l’esperança que s’acompleix i se supera. La creació, l’Aliança, l’alliberament d’Egipte, el retorn de l’Exili, són les diverses etapes d’un itinerari que desemboca en aquesta nit, glossada literàriament de manera sublim en el Pregó Pasqual, una nit en la qual, ja no esperem perquè tot s’ha realitzat i acomplert. Per això en el cor d’aquesta vetlla proclamem: “Al·leluia, realment Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Al·leluia” i ho repetirem sense parar tota una setmana, com si fos, per una banda, massa gros, massa difícil de pair i de comprendre-ho amb una sola vegada i per l’altra com moguts per una necessitat de compartir-ho, de recordar-nos a nosaltres mateixos la joia interna d’aquest missatge pasqual.

Déu compateix la vida de la humanitat en Jesús de Natzaret, comparteix la seva mort, però la supera amb la resurrecció, perquè Ell és un déu de vius i no un déu de morts. Calia actuar des de dins, des del cor de la humanitat perquè tot fos salvat per la resurrecció. Perquè la vida s’imposés sense cap reserva. Res podria expressar millor aquesta vida, que la llum i l’aigua que omplen aquesta celebració des de l’inici.

Pasqua en el món: Galilea

Amb tota sinceritat podríem afirmar: Si tot això pogués ser en el món tal com ho celebrem aquesta nit, amb quin goig no viuria la humanitat! Però aquesta consciència d’un món que viu lluny de la realitat pasqual, mai no traurà valor a la nostra vetlla. Si la nostra litúrgia és capaç de fer-nos sentir en aquesta nit la vida de Crist Ressuscitat que perdura i es transmet,  que nosaltres veurem en els sagraments que ens faran evident que el nostre poble creix enriquit per la iniciació cristiana del Benat, l’Eloi i l’Isidre; si en aquesta nit podem viure la convicció que el missatge de l’Evangeli, que rebé la seva legitimació definitiva en la nit de Pasqua, és tan vigent com el primer dia; si aquesta nit ens fa sentir-nos propers a Déu, i conscients que, per la seva resurrecció, Jesucrist no és només una memòria sinó una presència viva i propera en el més íntim de nosaltres mateixos, en una paraula finalment, si aquesta nit és una nit de fe, serà una nit cridada a il·luminar també tota la realitat que tenim al voltant, per molt lluny que el nostre món presenti tantes situacions molt allunyades de la Pasqua de Jesucrist.

El mateix evangeli d’avui no s’ha quedat al sepulcre buit, no s’ha quedat contemplant aquest àngel resplendent, ni tampoc no ens hem quedat pensant qui havia mogut la pedra, aquesta pedra realment molt grossa, no. L’evangeli de sant Marc que hem llegit, s’ha acabat enviant els deixebles a Galilea a trobar-se amb un home viu, amb un ressuscitat, no a venerar les restes o a investigar les evidències d’un fet extraordinari, sinó a seguir Jesucrist en la realitat. Perquè Galilea té en els evangelis un regust de realitat.  Sembla enigmàtic que en el cor de la Pasqua, des de Jerusalem, quan Jesús de Natzaret ha ressuscitat i ha desafiat la naturalesa moridora de la vida, quan ha acomplert i superat tot allò imaginable en el món físic i metafísic per a qualsevol intel·ligència, Déu ens reenviï senzillament a l’inici, al lloc de la vida amagada de Natzaret, de la predicació, de les guaricions, també de les primeres incomprensions. La Pasqua no es desentén del món. Ho hem cantat al Pregó Pasqual: “Oh nit benaurada que uneix el cel i la terra”.

A nosaltres ens tocarà estimats germanes i germanes, preguntar-nos quina és aquesta Galilea a la qual ens envia el Senyor ressuscitat.

Actituds per a viure a ser cristians a Galilea

Espero que per vosaltres escolans, molt especialment pel Bernat, l’ Eloi i l’Isidre, que avui us incorporeu al poble dels batejats, al poble de Crist, l’Escolania i Montserrat hagi estat una mica la vostra Galilea, el lloc on els deixebles conegueren Jesús, l’escoltaren i aprengueren a viure com a cristians. Aquest és el repte amb el qual pel baptisme, la confirmació i la primera comunió  us comprometeu avui: ser cristians. I nosaltres us hi acompanyem renovant també la nostra voluntat de ser-ho.

Per a ser cristià, i parlo també per a tots els altres escolans, pels nens i nenes i pels joves que heu passat junts aquesta Setmana Santa a Montserrat, cal conèixer, cal fer servir la intel·ligència per comprendre Déu i per comprendre el món. Amb els vostres animadors, heu pensat sobre Jesús que se’ns donava com a pa en l’eucaristia, un pa fet amb blat, que ve d’una llavor, que vosaltres com la terra bona heu d’acollir. Tota l’assemblea acollirà en el moment de l’ofertori aquest desig de ser terra bona, molt concret, que presentareu com un desig. En la societat en la qual vivim, qualsevol ocasió és insubstituïble per avançar en el camí de la fe. Tot allò que aprengueu sobre Déu, sobre Jesucrist i el seu Evangeli ara que sou molt joves, ho tindreu per sempre i us ajudarà sempre, us farà tenir una capacitat diferent de veure les coses. Els monjos ens agrada aquesta dimensió intel·lectual de la nostra fe i procurem transmetre-la sobretot als escolans, en les classes de religió, en la preparació de les celebracions. Som fills d’aquell gran monjo i bisbe, Sant Anselm, que deia que la fe posava preguntes i que això també era buscar Déu.

Per a ser cristià, també cal resar. Des de Montserrat, nosaltres convidem moltes persones a pregar i vosaltres els escolans, els cantors, tots els qui participeu en la litúrgia i en la música, ho feu d’una manera especial. La resurrecció de Jesucrist ens assegura que Ell és viu i present i que el podem cercar en la nostra pregària. Els més joves us heu volgut endinsar en el silenci de la natura. Des del llibre de la saviesa, el creients hem vist en la creació pistes de l’existència i de la presència de Déu. En un món tan ple de paraules, el silenci és el primer pas per a escoltar i per a poder diu una paraula. Tant de bo tots practiquéssim aquella frase d’un conegut jesuïta del segle passat: No espatllem el temps, amb paraules que no hagin nascut del silenci! Però també us heu fixar en altres coses que he subratllat avui: la paraula, la quotidianitat com a llocs i moments en els quals podem trobar al Crist.

Però sobretot heu d’estimar. Ser cristià és sobretot estimar. Perquè Déu és amor i Jesucrist ens ha estimat i només ens demana això. És molt fàcil d’entendre i més difícil de fer. Pensar i preguntar-nos coses, fer silenci i pregar, us haurien de portar sempre a estimar.

I permeteu-me unes breus paraules en anglès, en atenció a un grup de joves d’una universitat d’Ohio, que han passat el Tríduum amb nosaltres.

This Easter night, invites us to take part in the life of the risen Christ. Light and water lead us into the mystery of the resurrection. Easter, as the centre of our life of faith is intended to help and enlighten a world  often strange to the Gospel. However, the Risen Christ show us in his words, the way to Galilee, the way to the reality, to the beginnings, where we are called to be disciples, to be Christians, through reflection and though, through silence and prayer, and above all through love. Let us live all that in the joy of this Easter!

I amb la joia de Pasqua continuem celebrant encara tot els que ens falta en “Aquesta nit que torna l’alegria als entristits, que exulta de joia, en i que ens mostra la predilecció amb que Déu ens ha estimat.”

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (30 març 2024)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (29 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de març de 2024)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

De passió a passió com us deia diumenge. Acabem d’escoltar estimats germans i germanes per segona vegada, en la versió de Sant Joan, la passió de Jesucrist: el relat de la seves darreres hores i de la seva mort.

No ens podem acostumar a escoltar el relat de l’abandonament, de les tortures i de la mort del Senyor i quedar-nos igual. Si diumenge de Rams parlava de solidaritat constatada en la història i ahir, dijous de solidaritat activa en la memòria actualitzada en cada eucaristia, avui voldria projectar aquesta solidaritat al futur, perquè avui, després d’aquesta celebració entrarem en el silenci, demà dissabte sant, no parlarem, no parlaré ni jo, que tinc la impressió que, amb les cinc homilies que predico aquesta setmana, no paro mai de parlar. El final de l’ofici d’avui, amb la retirada fins i tot de la reserva eucarística de l’Església ens introdueix en un ambient on tota nova acció de Déu només pot ser esperada.

Jesucrist ha mort a la creu, i tot i que la presència de la creu sobre el nostre altar ens ho recordarà tot el dia de demà, en l’Evangeli, l‘hem deixat enterrat, sepultat, absent fins i tot en la realitat del seu cos mort.

Me n’he adonat que es predica molt poc sobre el dissabte Sant. Avui sembla que ens hem de quedar amb tot allò que Jesucrist va patir i en la nit de Pasqua, ja hem girat pàgina. Un biblista contemporani ha qualificat el dissabte Sant de terra de pas, terra de trànsit, moment privilegiat per a esperar, quan l’esperança només es podia fonamentar en alguna paraula o indici de Jesús, que certament els seus deixebles principals només es van creure a mitges.

Us convido a pensar sobre la intensitat del silenci que embolcalla aquest dia de demà. Un silenci molt ple, curull de tot això que hem sentit. La lectura als Hebreus reprenia molts temes que havíem trobat en la carta als Filipencs que vam llegir el diumenge de Rams: la solidaritat de Jesús, la seva capacitat d’acollir i de compadir-se, els seus sentiments humans que el portaven a suplicar a Déu. És bonic que el model de Jesús com sacerdot que ens presenta sigui aquest: compadir-se, acollir, pregar.

Jesucrist fa això sobretot pels qui més no necessiten, pels qui més sofreixen. Hi ha una paraula de la Passió d’aquest any que m’ha ressonat més profundament:

Perquè em pegues? Segur que tots, també els escolans, alguna vegada heu pensat i sentit que algú us feia alguna cosa que no mereixíeu. Pensem en algú com Jesús, capaç de tot, que també pateix que algú el pegui, que algú l’insulti i no s’hi torna sinó que respon de la manera més humana possible: demana perquè, demana un raó possible a la violència. I no en troba cap. Tenim un Déu que és capaç de compadir-se, deia la Carta als Hebreus, tenim un Déu que és capaç de dir perquè em pegues després de rebre una bufetada.

Perquè em pegues? Perquè em tires una bomba o perquè em mates, podrien dir els nens de Gaza o d’Ucraïna, del Sudán, del Congo, de tants llocs, de tants suburbis del món. Perquè em fas qualsevol mena de violència podrien dir tantes víctimes? Ho dirien si poguessin parlar després d’haver sofert, cosa que no passa normalment, ja que no sol haver-hi paraula després de la mort i de la destrucció. Potser per això els qui tenim encara la capacitat de parlar podem aixecar la veu i preguntar: Perquè es pega a tots aquells preferits de Crist que comparteixen la seva passió? I ens podem encara escandalitzar que els éssers humans no haguem aconseguit, imitant a Jesucrist, de portar la resolució dels conflictes de la violència a la paraula. Tampoc no ho va aconseguir Ell, però amb la seva pregunta ens ha deixat almenys la denúncia contra tota violència exercida contra un innocent. La seva pregunta: “Perquè” esdevé avui d’una inusual actualitat.

El silenci de tantes víctimes després de la mort, és com el silenci del sepulcre de Crist. Espera aquesta solidaritat definitiva que Ell meresqué per a ell mateix i merità per a nosaltres. La meresqué perquè també com a home va obeir lliurement, va pregar i Déu l’escoltà. La merità per a nosaltres perquè la seva obediència era totalment gratuïtat que ens salva, perquè oferí la seva vida i la seva mort tot i la seva innocència, en coherència i per això el tenim per víctima innocent capaç de posar-se en el lloc de cada una de les víctimes i com a sacerdot que intercedeix per tota injustícia que es comet en el nou Israel de Déu.

La Carta als hebreus ens diu d’acostar-nos a Déu per a demanar-li ajuda, que ell ens la concedirà en un bon moment, en el moment adequat, quan sigui l’hora, en l’ “eukairon”. Forma part del misteri del mal en el món que aquest dissabte sant sigui tan llarg en algunes situacions i que no entenguem què espera Déu per pensar que és el bon moment.

El món reprodueix tota la passió de Jesucrist que jo us he proposat de sintetitzar en aquest “perquè em pegues”.

Ens cal mantenir l’esperança. El dissabte sant acaba en la nit de Pasqua quan entrem en una altra dimensió. En les nostres vides, aquesta terra de trànsit, també acabarà amb una mort que des d’aquesta banda ens semblarà que no acompleix res, per això la nostra fe s’ho juga tot a confiar que aquest silenci és preparació d’un dia totalment diferent, la nit i el dia de Pasqua, en la qual la solidaritat històrica, l’actualitzada i l’esperada seran un sola cosa en l’acompliment definitiu de la nostra esperança, per això, tot i aquest silenci, avui encara ens reunim en nom de Crist ressuscitat i alhora que el venerem a la creu, participem del seu cos i la seva sang que són el sagrament de la seva resurrecció.

Però no avancem esdeveniments. Respectem el tempo i allò que especialment l’Església ens proposa de celebrar: el silenci profund del gran dissabte.

 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (29 març 2024)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (28 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de març de 2024)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

L’amor de Jesucrist que el diumenge de Rams  us proposava contemplar sota el nom de solidaritat, es fa avui present i actiu. De fet, en aquest dijous Sant commemorem i recordem que el Senyor ens ha deixat el signe més fort de la seva solidaritat, la presència continuada entre nosaltres, pel sagrament de l’eucaristia.

Hem  d’agrair aquesta memòria activa a l’interior de la història. La nostra feblesa era massa dèbil per a fiar-nos que podíem guardar l’Evangeli sols, sense la fortalesa d’aquesta realitat eucarística que ens recorda la persona,  la vida, la passió i  la resurrecció de Crist i que ens deixa sempre mirant al futur, esperant el seu retorn definitiu. Aquesta solidaritat és la més gran que pot haver-hi: no és només un signe, no és només una paraula, no és només un ritu, Jesús de Natzaret es donà ell mateix.

Fa unes setmanes vaig escoltar d’un bisbe francès la frase: Cal actuar des de l’interior. Il faut agir de l’intérieur, que ell atribuïa a una conversa privada amb el germà Roger de Taizé, fa uns quaranta anys. Dijous Sant és un dia que ens revela la validesa d’aquesta afirmació.

Actuar des de dins vol dir en primer lloc saber-se dins d’una manera de fer, d’una tradició. És quasi la primera paraula i la primera idea que escoltàvem a la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. : “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor.” Els escolans entendreu bé de què parla Sant Pau perquè també feu moltes coses “des de dins” i us agrada molt reivindicar les tradicions , sobretot les que us van bé. Quantes vegades els prefectes, educadors i professors no hem escoltat la frase: “això sempre s’ha fet així”. Però no parlem de tradicions de l’Escolania sinó de tota l’Església, de la tradició del mateix Jesús.

Avui és un dia en el qual ens sentim molt a dins d’aquesta tradició de Jesús, una paraula que vol dir entrega, lliurement.

Ell va actuar des de dins i es va lliurar per nosaltres des de l’interior, del costum de la seva família, de la seva religió. El sopar pasqual era una de les commemoracions més importants del poble jueu. Jesús no va inventar un signe extraordinari, sinó que es va mantenir dintre de la tradició d’Israel.

Hi ha un altre sentit d’aquest actuar des de l’interior que ve marcat per la quotidianitat. Jesús renta els peus com era costum entre els jueus, beneeix pa i vi, en un sopar.  Res no fou extraordinari. Tot eren elements i actes que passaven habitualment. Però actuar des de l’interior, dins d’una tradició, no vol dir immobilisme, no vol dir que res no es mogui. El sentit que Jesucrist va donar al sopar pasqual d’Israel va ser totalment nou, potser perquè va actuar des de l’interior no només d’una tradició i d’una quotidianitat sinó que ho feu des de l’interior del seu ésser, per això el seu gest té encara molt més valor.

Què hi havia dins de Jesucrist? Naturalment només ens hi podem apropar des del misteri però sabem que Ell que al final volgué lliurar-se com a pa i vi, era al principi la Paraula de Déu feta home. La voluntat de donació, la voluntat que el seu amor alimentés tots els qui creurien en Ell era intrínseca, fluïa. Entre aquests dos moments d’encarnació i passió, hi ha una vida marcada per la saviesa, per la comprensió de l’ésser humà en les seves dimensions més profundes, pel carisma d’ajudar. Ajudar a les persones que busquen un sentit a la vida proposant-los l’amor, ajudar als homes i dones malalts a recuperar la salut, proposar un nou horitzó  social, que ell va anomenar Regne de Déu i que va quedar lligat indissolublement a la seva persona i a la seva presència. Germans i germanes, l’eucaristia en tant que sagrament pasqual i memòria de Jesucrist no està desconnectada de la seva vida, del seu Evangeli.

En les paraules “Feu això per celebrar el meu memorial” potser no només vol dir que reproduïm el sopar pasqual i celebrem l’eucaristia, també pot voler dir que imitem allò que el va inspirar, la donació radical i la vida que aquest sant sopar segellava.

Com podríem viure doncs nosaltres des de l’interior, fidels a allò millor de la nostra tradició?

Tenim un repte col·lectiu com a cristians a descobrir i viure més profundament l’espiritualitat de la nostra fe i sobretot a comunicar-la. El diari deia ahir que un 20% dels catalans no saben que és el Nadal. Millor no preguntar per la Pasqua! Ens cal convèncer-nos del privilegi que tenim de poder donar a la nostra vida la dimensió de ser una existència que es viu en comunió amb Crist, amb fe.

Hi ha moments, tant de bo aquesta Setmana Santa en fos un, o llocs, i també tant de bo Montserrat ho fos per a molts, en els quals sembla que toquem de més a prop aquesta realitat de  Déu. Cal sempre fer memòria dels moments intensos de pregària, de comprensió de la nostra fe.

Déu ens crida avui a ser els testimonis d’aquesta solidaritat activa i present que sorgeix de la celebració d’aquest Dijous Sant i dels signes que l’acompanyen. Jesucrist continua essent sempre solidari amb nosaltres i això fa que sovint el sentim proper, present, inspirador. Però hi ha una solidaritat activa que ve de l’Evangeli que necessita les nostres mans i els nostres gestos. Poden ser gestos diferents, des de la pregària al servei actiu, però tots tenen el seu origen en la caritat de Crist cridada a estendre’s a través nostre.

L’ajuda a les situacions difícils també s’inclou en els gestos de solidaritat que ens demana l’Evangeli. La realitat social del nostre país és en molts aspectes precària i l’origen de moltes de les seves fragilitats rau en la manca d’un treball digne. La Fundació Acció Solidària contra l’Atur fa molts anys que vol dignificar amb l’ajuda a projectes d’ocupació la situació laboral dels més necessitats. Com hem fet altres vegades, us demanem que col·laboreu en la col·lecta que farem a favor d’ells, com una mostra de la caritat de Crist que avui celebrem.

Avui Jesús ens convida a lliurar-nos. Penseu-ho els més joves, els escolans. Tota aquesta solidaritat i entrega de la qual estic parlant vol dir ser capaços de servir, d’estimar. El rentament de peus era quelcom que feien els servidors, els de més a baix de l’escala social, potser nois i noies com vosaltres, la majoria dels quals en aquell temps no tenien  una vida gens fàcil. Jesús es va posar al seu lloc, per demostrar que volia estimar i servir. Això és el que ens demana que fem, sempre i en qualsevol situació. Alguns esteu molt acostumats a celebrar l’eucaristia i sabeu que al moment de la consagració diem “Entregat per vosaltres”. En el “vosaltres” de Jesús també hi estem tots. Ell no va posar excepcions. I cada eucaristia és una imitació a ser com Ell.

Actuar des de l’interior vol dir també estar atents a les intuïcions més profundes, aquelles que fan el bé, que deixen bon regust de boca, que ens donen pau només de pensar-les i d’imaginar-les. Aquestes intuïcions cal comunicar-les amb la vida. La imitació de l’exemple de Jesús ens és la guia. Estimar i servir en tot, sabent que no tothom té la mateixa mesura i la mateixa capacitat, però conscients també que les mesures de cadascú només li correspon jutjar-les a Déu. A nosaltres ens toca posar en marxa l’actitud d’agenollar-nos i rentar els peus, i ho hem de fer tots, però molt especialment els preveres i diaques, que avui commemorem el do amb el qual el Senyor ens va unir per sempre a la seva “tradició”, al seu lliurement.

Comprometem-nos-hi, mentre ho reproduïm i cantem que “on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu”

 

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (28 març 2024)

Diumenge de Rams i de Passió (24 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de març de 2024)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc 14:1-15.47

 

Com un home qualsevol…

Impacta, estimats germans i germanes, trobar, enmig de l’himne de la carta de Sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura, aquesta semblança de Jesucrist: “com un home qualsevol”.

De Déu a esclau, de Déu a ser un home qualsevol, expressió que, almenys en català, té un deix despectiu. Podem llegir aquest text des de la seva vessant més teològica, és a dir, la d’un Déu que baixa i es fa home, i que passant per una vida complicada és finalment glorificat. Avui però, aquest diumenge de Rams, voldria deixar-nos inspirar per la dimensió especialment humana d’aquesta vida, la de Jesús de Natzaret, la d’un home qualsevol, el qual, mogut per allò que era en essència, Fill de Déu, va viure fins al final de la manera més solidària i compassiva que puguem imaginar.

Ens admiren doncs la solidaritat i la compassió de Jesucrist. Aquesta setmana podrem contemplar aquestes virtuts del Senyor i les veurem entre Passió i Passió. Entre diumenge de Rams, i divendres Sant, la setmana Santa avança amb la lectura de la passió segons Sant Marc, avui, i la de Sant Joan, com cada any, el divendres. La resta de la setmana continuem meditant i pregant les darreres hores de la vida de Jesús.

La Passió de Crist és la prova que aquesta solidaritat s’ha fet història concreta. El “s’abaixà” de l’himne als Filipencs”, el “prengué la condició d’esclau”, el “no volgué guardar la seva igualtat a Déu”, el “es feu semblant als homes i fou tingut per un home qualsevol” són teo – logia, paraula sobre Déu, feta concreta en la vida de Jesucrist.

Podem entendre aquesta vida de Jesús com a solidaritat i compassió profunda. La Passió és un exemple de radicalitat humana. Jesucrist és el “resistent”. Ens mostra fins on pot anar el lliurament a Déu d’un home convençut. És un exemple de llibertat guanyada per la fidelitat, la coherència i la honestedat, resistents contra tot.

Tot això fa de Jesús de Natzaret algú humanament solidari. Per molt Déu que fos, l’himne als Filipencs ens diu que res no li fou estalviat com a home i que tot ho acceptà fins al final, fins aquells càstigs i menyspreus que ens dirien d’algú que realment era un home qualsevol en el més despectiu dels sentits.

Més enllà de la solidaritat salvadora que Crist ens ha portat amb tot el cicle de la seva vida, de l’Encarnació a la Resurrecció, hi ha una compassió profunda en com la Passió ens revela com som les persones humanes. Sí. La litúrgia d’avui amb el contrast ràpid entre les dues actituds del poble, la que aclama i la que crucifica ens diu com som, com podem arribar a ser les persones humanes.

Una forma d’amor és no amagar-nos i dir-nos qui i com som. Podem fer rei avui una persona i fins i tot una cosa i demà matar-la. Que actual que és aquesta mobilitat d’ànim, aquesta mena d’hipocresia personal que ens fa inconstants en els nostres afectes, i com ens ajuda que Crist ens ho adverteixi i ens mostri en la seva pròpia persona que aquest no és el camí.

Hi ha potser en aquesta revelació de la nostra naturalesa quelcom de sofriment personal? I és que en la paraula compassió, no hi ha inclosa la paraula passió? Crist és compadeix de nosaltres perquè ha patit primer amb nosaltres.

Ell però ens mostra el camí durant qualsevol passió personal: es manté fidel travessant-ho tot: la traïció d’un deixeble proper que el lliura, l’abandonament dels íntims en l’hora més fosca de la seva pregària a Getsemaní, els maltractes físics i psíquics, la negació del qui ell havia fet ja la pedra dels seus apòstols… Certament que això de fer-se obedient fins a la mort va donar per molt si ho mirem amb la lupa del qui contempla el detall de la vida de Jesús… N’hi havia per dir que prou. I amb tot, Jesucrist mai no va dir prou. De fet, només reprodueix en la seva passió la mateixa solidaritat i compassió que Déu havia demostrat al seu poble en la història, quan responia amb fidelitat i donant noves oportunitats a cada una de les rebel·lions d’Israel.

La lliçó que en podríem treure, per exemple per a vosaltres escolans, és que quan algú us corregeixi, penseu que normalment us estima. Que pots ser que estigui fent el mateix que Déu fa constantment amb nosaltres: dir-nos que som molt millors que allò hem fet malament i animar-nos a millorar sempre.

Com ens sentim nosaltres, germans i germanes davant de la generositat de Jesucrist?  Tan propensos com som a dir-nos generosos i bons cristians, i tan fàcils a jutjar, tan difícils a perdonar i a donar totes les oportunitats que calguin als nostres germans i germanes. Però fins d’aquestes actituds es fa solidari el Senyor i ens les perdona com perdonà Pere, com perdonà fins i tot els qui el crucificaven.

Quan ho mirem així, cal reconèixer que em som immensament petits i amb un camp infinit per a recórrer en aquesta vida que voldria ser imitació de la de Crist.

Provem d’aplicar-nos l’himne als Filipencs a nosaltres mateixos. Podríem guardar-nos la nostra igualtat amb Déu. Ja sabem que no som Déu, però podríem tancar-nos en allò que ens eleva, en l’orgull, que a vegades té el seu fonament en característiques bones, fins i tot en dons que Déu ens pot haver fet.  Imagineu, vosaltres escolans, un solista que pensés que la sola cosa important de la seva vida fos la seva magnífica veu i que això el feia superior als altres! Jesús en aquest himne ens ensenya exactament a fer el contrari, a no quedar-nos en cap superioritat sinó a posar-nos al nivell de tots. Ho va fer Ell, Jesucrist, repeteixo, passant de Déu a esclau! Potser nosaltres que només hem de passar de home a home, de dona a dona,i posar-nos al mateix lloc que els altres, no ho tenim tan difícil.

Espero que essent per a tots la paraula solidaritat, reflex d’una actitud habitual en la vostra vida, sapiguem en primer lloc fer-la molt concreta. El món està ple de necessitats, el món necessita persones que es posin al nivell del sofriment, empàtiques. No vull tornar a fer la llista dels drames nacionals i internacionals. Mireu al vostre voltant. Prengueu un diari. Escolteu.   Visquem aleshores aquest solidaritat com una manera de ser cristians, de ser imitadors de Crist. Donem-li a aquesta compassió, que és un nom de l’amor, la profunditat de la fe perquè la practiquem en nom de Crist i el futur de l’esperança, perquè ell mateix ens diu: tot això que fèieu a un germà meu, pe petit que fos, us serà tingut en compte en el Regne del cel.

L’himne al Filipencs és avui totalment vàlid perquè testimonia la profunditat de la vida de Jesús. Aquest himne, aquest “no guardar-se la seva igualtat amb Déu, sinó haver-se fet no res, fins a prendre la condició d’esclau, fer-se igual als homes i començà a captenir-se com un home qualsevol” ho va practicar Jesús sempre i a nosaltres ens en han quedat exemples en tots els evangelis. Per això podem apropar-nos-hi.

Només arribarem a ser com Ell al final de tot de la vida, i ho serem finalment per la seva solidaritat i la seva compassió incondicionals. L’eucaristia, celebrada en la litúrgia d’avui, que ha començat amb la commemoració de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i ha continuat amb el relat tràgic de la seva Passió, ens diu que la mort no té la paraula final i que Ell, en la seva solidaritat extrema ha volgut ser amb el pa i el vi, transformats en el seu cos i la seva sang, record de la seva resurrecció, presència perpètua entre nosaltres, garantia del seu retorn per alimentar ara i aquí la nostra fe, la nostra caritat i la nostra esperança.

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (24 març 2024)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2024)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2024)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Podeu imaginar-vos, estimats germans i germanes, que avui és un dia molt important per a nosaltres, els monjos, tan important que els escolans ens acompanyeu en aquesta celebració, entre altres coses perquè el juliol sou de vacances, però per això encara falta una mica bastant. Celebrem el sant que ens dona el nom de benedictins, que encara avui ens diu tantes i tantes coses a través de la Regla, aquest sant que heu vist pintat i esculpit a tants llocs del monestir, normalment sempre amb un llibre a la mà, que és precisament la Regla que va escriure.  

Entorn de tot això voldria parlar de tres punts.  

Nosaltres hem conegut sant Benet d’una manera viva.  No hem descobert un llibre antic i amagat i l’hem començat a investigar i a posar en pràctica, sinó que sense interrupció, des d’ell a nosaltres hi ha hagut sempre homes i dones que han volgut viure com ell. Ens han transmès la vida monàstica, ens l’han lliurada. Aquest lliurement és el que anomenem tradició.  

Una cosa interessant de Sant Benet és que ell no va pensar mai en expandir-se. Es va preocupar del dia a dia de les seves comunitats al centre d’Itàlia, i va voler escriure per a elles, lluny d’imaginar que quinze segles després la Regla serviria per a monestirs que són a Austràlia, a Xile, al Canadà, a Sudàfrica i a qualsevol lloc del món. Era impossible que s’ho imaginés perquè cap d’aquestes terres que he dit es coneixien al segle sisè! Però va escriure un text tan notable, que moltes altres comunitats volgueren adoptar-lo i quan es descobrí allò que en diem el Nou Món, juntament amb l’Evangeli, també hi arribà, una mica després, la regla de Sant Benet. És un exemple que algunes vegades la feina concreta i ben feta és la que té futur, tot i no proposar-s’ho. Tot això forma la tradició benedictina i la seva expansió.  

És molt important que sigui així per una raó senzilla: la tradició ens ensenya normalment si alguna idea ha funcionat. Nosaltres diem sabent que no és mèrit nostre sinó do de Déu, que la vida benedictina funciona. I què és allò que funciona? 

El centre de l’espiritualitat de Sant Benet, en segon lloc, la manera que ens proposa als monjos de ser cristians, es resumeix en una expressió molt simple: cercar Déu. És un propòsit que compartim amb moltes persones, amb els oblats benedictins, persones que volen viure algunes intuïcions de la Regla en una vida familiar, laboral com la de tothom,. però també amb tots els batejats, ja que buscar Déu és alguna cosa natural quan hi creus, quan t’hi interesses, quan el vols estimar.  

Buscar Déu voldria dir tenir-lo present i intentar veure com Ell hi és en totes les persones i circumstàncies que ens anem trobant cada dia.  

Els monjos ho voldríem fer amb intensitat, en la pregària, en la lectura, en una vida on tots tenim el mateix objectiu i així ens ajudem els uns als altres.  

Els escolans també ho podeu fer amb les vostres famílies, amb els vostres companys, i amb la música que canteu, per exemple, que ha estat molt sovint composada per persones que feien un exercici real de buscar Déu quan l’escrivien, alguns d’ells monjos de Montserrat com sabeu bé. Cantant-la participeu de la recerca d’ells, la feu viva avui, després de tants i tants anys en la majoria de les peces que canteu..  

Tots podem buscar Déu. Fer-ho. Ens donarà un alè diferent a la nostra vida cristiana. L’Evangeli d’avui ens prometia que Jesucrist estaria amb nosaltres de la mateixa manera que Ell i el Pare són una sola cosa. Quina altra garantia necessitaríem? 

Sant Benet en tercer lloc, no parla de buscar Déu com una investigació només intel·lectual, metafísica. La seva recerca es produeix allà mateix on ell va fer l’experiència de ser monjo, de ser abat. En el dia a dia i amb uns efectes molt directes en el nostre comportament, en la nostra fins i tot felicitat.  Estimats germans i germanes, aquell qui va escollir el fragment de la segona lectura que hem llegit ho va encertar. Una lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips que ens ha parlat d’aquests efectes del dia a dia i de molts temes que també trobem a la Regla de Sant Benet. Aquests versets revelen la proximitat de Déu, ho diuen literalment: Déu és a prop.  

Com he dit, Sant Pau no ens ha demanat coses extraordinaris. Per a la vida de cada dia ens diu que visquem sempre contents; que siguem amables, de bon tracte; que no ens inquietem i que ens interessem per les coses bones, les autèntiques, no els fakes que estan de moda i que són una manera d’enganyar a tothom. Com que ens relacionem tant per mitjà de la tecnologia, podem enganyar a tothom sobre qui som! La carta als Filipencs ens demana el contrari i també ho fa la Regla de Sant Benet! Hem de ser allò que som! Ho heu d’intentar vosaltres escolans, que us trobareu aviat amb un món, farcit de publicitat i de modes, que us proposarà ser allò que ell vol que sigueu, no allò que cadascú és. JO espero que mentre sou a Montserrat, aprengueu també com intentem fer els monjos a escoltar aquesta veu interior que ens parla i ens va ensenyant el camí de la vida. És la veu de Déu, i seguir-la sempre és una garantia.  

Amb la nostra relació amb Déu ens demana que li preguem i li donem gràcies. I finalment, ens assegura que si ho fem així passarà alguna cosa: el Déu de la Pau i la pau de Déu estaran sempre amb nosaltres. Ho diu literalment així en grec: el Déu de la pau i la pau de Déu. Aquest Déu que cerquem perquè moltes persones davant nostre ho han fet, que ens diu que estimem la vida, és finalment el Déu de la pau.  

La vida monàstica és en el món per a dir-nos que cercar Déu és recordar-lo en la vida de pregària i també en el bon tracte amb persones humanes i que trobar la pau és una prova que ho estem fent bé: que estem cercant altres persones i no a nosaltres mateixos.   

Aquest voldríem que fos el camí benedictí. Pels qui sou aquí, pels qui en seguiu pels mitjans de comunicació. A tots els qui estimeu Montserrat, no podem fer altra cosa que convidar-vos a experimentar amb nosaltres aquesta experiència de salvació cristiana i benedictina que està en el cor de la nostra espiritualitat i que porta mil anys en l’inexhaurible camí d’avançar cap a Déu, seguint els passos de tots els qui ens han precedit. Jo us convidaria també a buscar la vostra tradició, a buscar la vostra quotidianitat, en una paraula, a cercar Déu de veritat.   

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2024)

Diumenge V de Quaresma (17 març 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós i predicada pel P. Josep-Enric Parellada, monjos de Montserrat (17 de març de 2024)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

La fidelitat i la constància del poble escollit en els seus compromisos amb Déu resulten, la majoria de vegades, força irregulars, com hem pogut escoltar a la primera lectura, i també podem dir el mateix de nosaltres quan reconeixem totes les nostres infidelitats, i totes les faltes als compromisos assumits com a persones creients.

El llibre del profeta Jeremies ens presenta el desig profund que Déu té d’establir una nova Aliança. No és Déu qui ha invalidat l’antiga, perquè ell és sempre fidel. Hem estat nosaltres els que li hem donat l’esquena una vegada i una altra. Així que, atès que aquesta aliança antiga ha estat permanentment invalidada per la infidelitat humana, Déu establirà una altra aliança diferent de la primera. Però, per això, Déu haurà d’elaborar una nova estratègia; i aquesta estratègia passa pel perdó, passa per l’oblit de les culpes passades, dels pecats històrics, de la infidelitat i la idolatria comesa al llarg del temps. Només des d’aquest perdó serà possible un pacte nou.

És cert que els termes de l’aliança continuen sent els mateixos: “Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.”  Però és tal la confiança de Déu en els homes, que espera que reaccionin positivament a la seva bondat i la seva misericòrdia. No serà una llei escrita en pedra, sinó escrita als cors. El primer pas d’aquesta nova aliança el fa Déu, el segon l’ha de fer l’home, l’hem de fer nosaltres. Aquesta nova aliança és la que ha dut a terme Jesús. En ell, en la seva mort, en la seva creu i resurrecció, Déu ens ha perdonat i redimit. La profecia de Jeremies es compleix i arriba a la seva plenitud en Jesús.

De l’evangeli d’avui, allò que hi ha de rellevant, és que Jesús anuncia amb solemnitat que ha arribat la seva hora. Jesús anirà a la creu i ho farà portant al límit el seu amor i la seva fidelitat al Pare. Per explicar la força que hi ha en la seva mort en creu, Jesús empra una imatge senzilla que tots podem entendre: «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit». Si el gra mor, germina i fa brollar la vida, però si es tanca en el seu petit embolcall i guarda per a si la seva energia vital, roman estèril.

Aquesta bella imatge que podem contemplar en la verdor dels sembrats que germinen quan apunta la primavera, ens descobreix una llei que travessa misteriosament tota la vida. No és una norma moral. No és una llei imposada per la religió. És la dinàmica que fa fecunda la vida de qui viu i pateix mogut per amor. És una idea repetida per Jesús en diverses ocasions: Qui s’agafa egoistament a la seva vida, la fa malbé; qui sap lliurar-la amb generositat genera més vida.

No és difícil comprovar-ho.  I Jesús ens vol posar en alerta perquè no siguem com el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s; contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de l’amor. Qui viu exclusivament per al seu benestar, els seus diners, el seu èxit o seguretat acaba vivint una vida mediocre i estèril: el seu pas per aquest món no fa la vida més humana. En canvi qui s’arrisca a viure en actitud oberta i generosa, difon vida, irradia joia, ajuda a viure. No hi ha una manera més apassionant de viure que fer la vida dels altres més humana i suportable.

La creu és el gran misteri i la gran aportació de l’experiència cristiana a la realitat humana, a aquesta realitat davant la qual ens trobem desorientats. Quan no trobem respostes als “perquès” més inquietants i angoixants que ens envolten -la malaltia, el fracàs, el mal, la mort- la nostra referència és el Crist crucificat, solidari fins al final amb la condició humana i les seves necessitats. Aquesta creu, que és testimoni de vida, és la que atrau les mirades, la que provoca interrogants, la que pot tornar a suscitar curiositat per conèixer Jesús i la que, en definitiva, obre camins a l’esperança i ens dirigeix cap a la resurrecció, cap a la Pasqua.

Com podrem seguir Jesús si no ens sentim atrets pel seu estil de vida? si no ens creiem ser un gra de blat que, tot i ser soterrat per tantes contradiccions, per tantes preguntes y situacions que ens semblen abocades al fracàs o la mort, hi ha una escletxa de llum que ens fa albirar la grandesa del que estem cridats a ser? Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb Crist, també viurem amb ell» (Rm 6,8). Aquestes són les paradoxes de l’amor amb que Crist ens ha estimat.

La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança; d’anar aprenent que gràcies a la fe podem anar més enllà de les evidències que ens impulsen a no creure; que gràcies a ella podem saber que la creu manifesta la fecunditat del gra que mor; que allò que és impossible als ulls humans, Déu ho pot fer; que la nostra fe, tot i ser provada com l’or al gresol, no és un sacrifici inútil, sinó una festa. Com la vida que reneix tossudament. Com la Pasqua.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (17 març 2024)

Diumenge IV de Quaresma (10 març 2024)

Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (10 de març de 2024)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans:

No, que us digui estimats i que us tracti de germans no és simplement una manera com una altra de començar una homilia. Són paraules tan expressives, tan plenes de sentit, que seria quasi una profanació, una burla, si les emprava superficialment, passant per alt l’enorme càrrega que contenen. I us ho dic perquè, almenys aquesta vegada, en escriure aquesta mena de salutació inicial, aquesta manera d’adreçar-me a vosaltres –germans monjos, escolans i familiars vostres, tots els qui ompliu aquesta basílica i tants altres que us hi sentiu ben units des d’allà on sigui–, m’hi he aturat, abans i tot d’escriure la línia següent, i he pensat que això de dir-vos germans estimats no és, no hauria de ser mai, un mer sentiment momentani sinó l’expressió sincera d’una veritat: som, hem de ser, tots, germans estimats. La dic, doncs, aquesta veritat, perquè la visc i la dic perquè m’ajuda a viure-la. I ho desitjo també per a vosaltres. Convé que, almenys de tant en tant, ens aturem a pensar i a aprofundir expressions que solem dir rutinàriament però que en elles mateixes tenen un gran contingut. Solem dir-nos, per exemple, com un desig, bon dia, però potser no ens adonem que dir-nos-ho, desitjar-nos-ho, ens compromet a fer tot el que puguem perquè aquest desig esdevingui una realitat, a fer que aquell a qui ho diem tingui realment un bon dia.

I bé, després d’aquesta digressió, em fixo especialment en el que ens ha dit sant Pau en la 1a lectura que hem escoltat i en el diàleg que Jesús té amb Nicodem. Nicodem és un personatge important, diria que entranyable i tot. Joan no solament ens diu qui era –un fariseu i dirigent dels jueus– i ens en diu el nom sinó que al llarg del seu relat evangèlic ens el presenta tres vegades, de manera que veiem en ell un home que passa d’una incipient curiositat per conèixer Jesús –Joan ens diu que el va a trobar de nit, potser per una certa por– a un segon moment en què se la juga públicament enmig dels grans sacerdots tot defensant Jesús d’una condemna precipitada i injusta, fins arribar a trobar-lo prop de la creu de Jesús i ajudant Josep d’Arimatea a baixar-lo de la creu, amortallar-lo i enterrar-lo. Passar de la ignorància al testimoniatge, de la curiositat a l’adhesió ferma. Heus ací un procés que veiem també en altres llargs relats de l’evangelista Joan; penso en tres llargs diàlegs que són ben propis d’aquest temps de Quaresma: Jesús amb la samaritana, Jesús amb el cec de naixement i Jesús, en ocasió de la mort de Llàtzer, amb les germanes Marta i Maria. Us estimulo a llegir-los i a identificar-vos amb cada personatge; ens cal dialogar amb Jesús, ens cal que ell ens vagi portant més enllà de les nostres petites veritats per arribar a la veritat completa.

I quina és la veritat que en el relat d’avui, en el diàleg amb Nicodem, ens diu Jesús, a ell i a nosaltres: que Déu estima el món, tant, que ens ha donat el seu Fill únic perquè ningú no es perdi; que Jesús, l’ungit, ha vingut al món no per condemnar-lo sinó per salvar-lo. Hauríem de tremolar, germans, en dir aquestes paraules; hauríem de descalçar-nos, perquè trepitgem terra sagrada. I més quan contemplem la manera com Jesús ens salva: morint a la creu, donant la vida perquè nosaltres visquem de veritat, eternament. Que en som d’estranys, els cristians!: ens presideix un crucificat! Heu vist mai alguna sala de plens de cap institució, de cap club, en què el quadre o la foto potser del fundador o d’algun referent no vagi amb els millors vestits i faci molt bona cara? Doncs als nostres locals que són les esglésies ens presideix Jesús a la creu, ferit i humiliat, expressió màxima de l’amor de Déu. Sant Pau ens ho remarcava també en el fragment que hem llegit d’una de les seves cartes: Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist. Perquè la Creu, signe de la donació total, de l’amor més absolut, no és una derrota sinó, i sobretot per l’evangelista Joan, una victòria. Victòria, tu regnaràs; oh creu, tu ens salvaràs. Si els cristians, els deixebles de Jesús, no som testimonis clars d’això, és a dir, del lliurament absolut a favor dels més desvalguts, dels qui més sofreixen, siguin del bàndol que siguin, si enlairats en les nostres poltrones –que no tenen res precisament de creus– tenim paraules de condemna o de menyspreu i no de comprensió, de perdó, d’estimació per damunt de tot, aleshores, siguem clars, no hem entès res de l’evangeli, no hem deixat que Jesús, el rostre de Déu salvador i ple de misericòrdia, ens sotraguegi interiorment perquè puguem dir-nos amb raó, però ben humilment, cristians i puguem permetre que ens tinguin per tals.

Mirem cap a la Pasqua, germans estimats; hi estem fent camí. Com ens diu la litúrgia ara és un temps favorable, un temps de salvació. No el deixem passar sense que ens toqui d’alguna manera. Anem preparant-nos, sí, perquè Divendres sant puguem mirar, ni que sigui un xic avergonyits, l’arbre de la creu, on morí el Salvador del món i pel qual ha vingut el goig a tot el món. I preparant-nos perquè per Pasqua puguem enaltir el Senyor tot cantant i proclamant, amb la veu i sobretot amb la vida, que el seu amor perdura eternament. És aquest misteri de mort i de resurrecció pasquals que ara celebrem en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (10 març 2024)

Diumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de març de 2024)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

Estem fent camí cap a la Pasqua, que ha de ser per a tots el descobriment del veritable alliberament. Cada diumenge de Quaresma ens prepara per viure l’esdeveniment de la Pasqua com el do més gran que Déu ens fa, però per fer aquest camí ens cal purificar la nostra mirada, el nostre cor. I això és el que estem convidats a fer durant aquest temps únic de la Quaresma.

La celebració de la pasqua jueva recorda el camí d’alliberament que va significar passar de viure en una situació d’esclavatge sota el domini del poder humà, com era el Faraó, a descobrir, passant per la prova de desert, la terra promesa on els israelites alçaren el temple lloc on tots i cadascú podia posar-se davant Déu i purificar la seva mirada, el seu cor. La primera lectura, hem sentit com recordava i subratllava el que havia de ser prioritari en ells. Així hem sentit: «Jo soc el Senyor el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi». Dit d’una altra manera:  no perdis els teus orígens, d’on vens i on vas. Podríem anar repassant tot el que hem escoltat i ens adonaríem que no només subratlla que Ell és únic, exclusiu, sinó que també indica el profund respecte per l’altre en les relacions interpersonals, per això, entre altres coses assenyalava: «no matis, no robis….No desitgis la casa d’un altre…» El temple va esdevenir el lloc privilegiat per reconèixer Déu, el lloc on per mitjà d’ofrenes agraïen el do de Déu i alhora purificaven aquelles actituds que els allunyaven de Déu. Les ofrenes que, en el seu origen eren un mitjà, van perdre el sentit i les ofrenes van esdevenir un fi. Ja no era el cor, sinó una paga que calia fer per estar en pau amb Déu. La parada del mercat davant el temple oferia les diferents possibilitats d’ofrenes: devia ser pràctic. Però, al capdavall, un joc d’interessos.

L’actitud de Jesús que ens descriu l’evangeli pot sorprendre, si llegim l’evangeli com aquell que mira un espectacle, com a violent. Si observem bé, els que són expulsats són els mitjans, és a dir els moltons, els vedells, les monedes són tirades a terra i ha afegit «i digué als venedors de coloms: No convertiu en mercat la casa del meu Pare». Aquest gest de Jesús és un gest profètic que indicava l’aversió a fer de la relació amb Déu Pare un mercat. Els jueus que no van comprendre el gest de Jesús, li pregunten d’on li ve la seva autoritat. Un signe demostraria la seva autoritat; i el signe és la pròpia vida de Jesús: mort a la creu i ressuscitat el tercer dia.

Doncs bé, aquest signe és el que ha estat vigent des que Jesús es va manifestar a tota la humanitat i això és el que predicava Pau com hem vist a la segona lectura. Pels jueus és un escàndol, i per molts homes i dones, un absurd. La creu inquieta perquè per molts és un signe, encara avui, de debilitat i de fracàs.

Avui cal que ens preguntem com ens adrecem a Jesús, si Ell és aquest temple al qual nosaltres hem d’atansar-nos. Potser vivim massa condicionats a l’albir d’un benestar material que mai no arriba a ser prou satisfactori. I això que nosaltres vivim en un primer món amb molta riquesa material, a diferència d’altres que no arriben ni més enllà de la supervivència, i busquem satisfaccions que no arriben a omplir el propi cor. Quantes vegades ens queixem, com els israelites ho feien en el desert. Els israelites buscaven la terra promesa, buscaven el seu alliberament, i nosaltres ¿on busquem la llibertat, l’alliberament dels nostres condicionants? Al mercat del temple de Jerusalem semblava que hi havia la possibilitat de comprar mitjans per sentir-se alliberat, però Jesús ens ha dit que aquells mitjans robaven una veritable relació amb el qui dóna la llibertat veritable. Al temple que és Jesús, si hi anem, en aquest camí de la quaresma, El trobarem amb els braços oberts per acollir-nos, i alimentar-nos en la nostra buidor. Per això hem anat repetint i cantant: Senyor, vós teniu paraules de vida eterna. No hem de comprar res, però hem de contemplar.  Al temple de Jerusalem era admirat per la seva riquesa, per tot l’or que hi lluïa; al temple de Jesús que és la creu hi trobarem l’amor. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. I aquest Jesús a la creu és el que ens donarà la vida a la Pasqua.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (3 març 2024)

Diumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (25 de febrer de 2024)

Gènesi 2:1-2.9a.10-13.15.18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

Del desert a la muntanya. La Quaresma ens porta en l’espai d’una setmana a dos llocs completament diferents, gairebé oposats, i amb temps igualment oposats. Diumenge passat, l’Evangeli ens parlava de l’estada de Jesús al desert durant 40 dies, humanament sol, a banda del temptador per una banda i els àngels per l’altra. Avui, l’evangelista Marc ens porta a d’alt d’una muntanya on hi ha Jesús, tres dels seus deixebles, i Moisès amb Elies. Per la manera com es narra l’episodi, podríem fins i tot aventurar que haurà durat, no 40 dies, sinó potser menys de 40 segons….. De fet, el llenguatge utilitzat per l’evangelista més que descriure l’escena exteriorment, des del punt de vista dels ulls i orelles dels apòstols, tria el punt de vista del cor i de la fe.

Jesús ja havia predicat l’Evangeli per tota Palestina, i ja havia triat, entre els molts que el seguien, dotze més propers als que va anomenar apòstols, però la Bona Nova només havia estat compresa en una petita part: els seus deixebles seguien sent dubitatius i tebis, i sobretot tenien una idea diferent de la messianitat de Jesús. Per confirmar en la fe almenys els més propers, després d’haver-los instruït a tots sobre la seva futura passió i la seva negació del món, “Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells”.

Tant Marc, com Mateu i Lluc, situen l’esdeveniment els dies immediatament posteriors a la confessió de Pere a Cesarea de Filip. És un moment decisiu a la vida de Jesús. Un moment marcat també pel progressiu allunyament de les multituds de Galilea. El relat de la transfiguració s’insereix, doncs, en un moviment de pensament al centre del qual es troben els temes entrellaçats de la identitat messiànica i divina de Jesús i la necessitat que el deixeble pateixi per seguir-lo.

Marc el situa al centre del seu relat evangèlic, com per subratllar la seva centralitat tant a la vida de Jesús com a la de la comunitat cristiana que representen els tres deixebles. Han passat sis dies i, al setè dia, els tres deixebles, juntament amb Jesús, pugen a la muntanya on té lloc la transfiguració. És una escena extraordinària que mostra clarament qui és Jesús: el Messies que les Escriptures havien predit. És la segona vegada, després del baptisme, que l’evangelista fa sentir la veu del cel a la terra. Però com tantes vegades en l’Evangeli de Marc, Jesús prohibeix donar a conèixer el que havia passat: “els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.

Es tracta d’aixecar una mica el vel per descobrir allò que s’amaga a sota, però això només passarà completament cap al final dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. La transfiguració és un moment, un centelleig

de glòria per revelar als deixebles el significat d’aquell moment d’intimitat. Aquesta transfiguració temporal ha de sostenir la fe dels deixebles i convèncer-los que es poden confiar completament a les seves mans, ja que en aquest home d’aparença ordinària habita la plenitud de la divinitat.

Però és la por la que fa parlar a Pere. I, a vegades, és la por el que ens fa cercar seguretat fins i tot en la fe. “Tres cabanes”, per tenir sota control allò que no es pot tenir sota control, és a dir, el Misteri. Però tenir fe no vol dir muntar una tenda com a certesa que tranquil·litza. Significa, en canvi, “escoltar” el Fill Estimat.

I el missatge d’aquest Fill és d’una senzillesa desarmant: baixeu d’aquesta muntanya! No ens agrada baixar. No ens agrada la “crua realitat” de les nostres vides. Sempre volem efectes especials. Però ningú no pot arribar a comprendre la Pasqua a no ser que “baixi”. La teologia anomena aquest procés kénosis, i és el camí traçat per Jesús.

El sentit de la vida no es troba en la fugida de la realitat, sinó en el fons de la realitat. Cal beure fins al fons tot el calze amarg del que som, del que vivim, del que ens passa per seguir de debò el Fill de Déu. No hi ha alternativa. Ningú no pot dir que escolta el Fill si no es pren seriosament el que està vivint en aquest moment, la seva realitat nua i crua. Però no una escolta qualsevol, sinó una escolta amorosa.

Germans i germanes, sempre és difícil baixar del Tabor, perquè sempre és difícil estimar el que hi és i no el que ens agradaria que hi fos. Però el discipulat és precisament seguir-lo amb confiança en aquest esforç. El cristianisme és viure a la Seva manera, no a la nostra manera. Només així s’aconsegueix d’escalar una altra muntanya, el Calvari. Només seguint-lo amb aquesta confiança s’arriba més enllà del que sembla ser el final. Només així es passa de les tenebres a la llum de la Pasqua.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (25 febrer 2024)

Dissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de febrer de 2024)

Deuteronomi 16:16-19 / Mateu 5:43-48

 

Les lectures d’avui, estimats germans i germanes, que són les que corresponen a aquest primer dissabte de la setmana de Quaresma, ens conviden a la radicalitat. La lectura del llibre del Deuteronomi reprèn el tema de la confessió de fe d’Israel, cal estimar Déu “amb tot el cor i amb tota l’ànima” i l’aplica a l’obediència i a la pràctica d’allò que Déu vol. Obediència i pràctica perquè la nostra fe està feta de conviccions i d’obres. Les unes sense les altres no se sostenen.  

Confessar la Trinitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant i confessar l’Encarnació d’aquest Fill en la persona de Jesucrist serà sempre el centre ineludible, el fonament, allò que els antics en deien el punctum stantum et cadentem, el punt on tot sosté o tot cau, del cristianisme.  

En la nostra societat s’intenta a vegades prescindir d’aquest nucli i presentar la fe cristiana com una mena de voluntariat fet només de valors humanistes, de compassió, d’una antropologia que sembla ometre la dimensió genuïnament creient. El voluntariat està molt bé però nosaltres volem alguna cosa més, nosaltres comencem en un altre lloc, nosaltres tenim el nostre origen i el nostre destí en la persona de Jesucrist, encara que sigui difícil i que alguna gent no ens comprengui.  

Però de la confessió el Senyor ens demana que passem a l’acció i no a una acció qualsevol, sinó a aquella que arriba a l’amor més fort, a l’amor més contradictori, a l’amor als enemics.  

Això és el que ens deia l’Evangeli, estimar d’aquesta manera és allò que ens apropa al Déu gran i fort, al Déu misericordiós, que com resem en aquesta quaresma es deixa vèncer per la nostra humilitat i la nostra penitència.  

Mantenir-se ferms en l’exigència evangèlica no ha estat mai fàcil. És en el fons un do de Déu i per això en aquest camí de radicalitat ens ajuden els testimonis privilegiats que nosaltres venerem i que l’Església proclama sants. Entre ells, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que amb es seves obres apostòliques va marcar la vida de tanta gent i enriqueix la comunió dels sants i el beat Àlvar que el va seguir en la seva missió. 

La majoria de vosaltres, coneixeu molt millor que jo el carisma de sant Josepmaria i no he pretès ser jo que us digués a vosaltres una paraula sobre el seu ensenyament, però en les lectures d’avui, tan l’autor del Deuteronomi com Jesucrist a l’Evangeli, conviden tothom a la santedat, a la radicalitat de l’evangeli i sant Josepmaria prengué aquesta idea i li dedicà la vida: convidar cristians a seguir Jesucrist i el seu Evangeli. L’assemblea d’avui, aquesta celebració és una mostra que l’empremta que ell deixà en aquesta idea de ser deixeble va arrelar profundament a la nostra terra catalana com ho va fer en tot el món.  

Jesucrist ha vingut a nosaltres per a explicar-nos humanament qui aquest Déu bondadós, aquest Déu que perdona, aquest Déu humil que no s’imposa, que deixa a cadascú de nosaltres la decisió final, per això la nostra llibertat és tan important.  

Déu es vol fer especialment present en algunes persones i també en alguns llocs. Pertany a la seva llibertat fer-ho així. 

Els monjos de Montserrat, almenys és la meva percepció, som testimonis de com Déu habita aquest santuari de la Mare de Déu i hi estem al seu servei, acollint, pregant i conscients que Ell fa molt més que nosaltres i voldríem donar un testimoni amb la nostra vida de pregària. En aquesta dinàmica d’acolliment i de testimoniatge, hem de situar l’amistat de Sant Josepmaria amb la comunitat de Montserrat, que s’inicià en els anys de la Guerra Civil, amb la comunitat de monjos exiliada a Navarra, i que van personalitzar els nostre germans el P. Abat Gusi, i molt especialment el P. Abat Aureli M. Escarré, amb qui Sant Josepmaria es va relacionar fraternalment i amicalment durant tota la seva vida. Tenim la sort de tenir a l’abast de tothom la correspondència entre ells dos i una narració molt acurada d’aquesta relació.  

A Montserrat Sant Josepmaria va poder viure la devoció a la Mare de Déu que havia ja marcat la seva vida, des de l’oferiment d’infant a Torreciudad fins a la seva mort i que ell volgué deixar a l’Obra. “A Jesús s’hi va i s’hi torna per Maria”.  La Mare de Déu és el foc que sense consumir escalfa com diem en la visita espiritual, per tant la que sap estimar sempre a aquella distància adequada per donar-nos la vida de l’Esperit sense ofegar-nos. I tal com ho fa ella ens ajuda a fer-ho així, assenyalant el sol de justícia, el Crist, aquell qui realment estima incondicionalment.  

El Beat Àlvar va passar a Montserrat algunes setmanes santes, vivint a més de la devoció mariana, la nostra tradició litúrgica.  

Tant d’un com de l’altre ens donem gràcies a Déu i ens fem conscients que, sense saber-ho, procurant de mantenir-nos fidels a aquest carisma   d’acolliment benedictí i sobretot per la gràcia de Déu que a través de Santa Maria atrau al seus devots com a pelegrins a aquesta casa, tenim el privilegi de ser espectadors de primera fila de les obres que Déu va fent en els seus servents.  I per això hem vist passar molts homes i dones que després hem venerat com a sants quan l’Església així els ha proclamat. Per això amb unes frases boniques, en l’himne que el nostre gran poeta Mn. Jacint Verdaguer va escriure l’any 1880, quan aquest Santuari de Montserrat va voler celebrar el mil·lenari del trobament de la imatge de la Mare de Déu i per tant l’inici de la devoció montserratina, deia: 

“Els sants de la nostra terra, 
Passen per la vostra serra 
Quan pugen cap al cel” 

Molts sants han passat per Montserrat, de Sant Ignasi a Sant Joan Pau II. I així com de tants d’aquests fill i filles de Déu n’hi ha una memòria al camí de Sant Miquel, era important poder acollir un relleu per a testimoniar el pas de Sant Josepmaria i del Beat Àlvar, com a pelegrins de la Moreneta i fer-ne exemple de tants seguidors seus que a partir d’avui el veuran i el visitaran, per encara d’una altra manera presentar-los com a deixebles de Jesucrist que crearen un carisma vàlid pel creixement espiritual del Poble de Déu.  

Déu vulgui continuar servint-se d’aquest lloc perquè el seguiment radical de Jesucrist i de l’evangeli continuï en el món i espero que avui donem encara un altre pas en l’amistat de les nostres institucions, especialment amb aquesta part de l’obra que peregrina a Catalunya, cridats tots a testimoniar la fe en Déu, l’evangeli de Jesucrist  i l’amor a la Mare de Déu.   

 

Abadia de MontserratDissabte I Quaresma (24 febrer 2024)

Diumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (18 de febrer de 2024)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18.22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El dimecres passat, amb la imposició de les cendres, començàvem l’itinerari quaresmal de la milícia cristiana. Un període de quaranta dies de conversió i d’apropament a Déu a semblança dels quaranta anys que el poble d’Israel trigà a travessar el desert i dels també quaranta dies que Jesús hi passà. En l’inici, doncs, d’aquesta nova Quaresma, pot ser bo que ens fem algunes preguntes que ens ajudin a aprofundir en la seva vivència: Què és la Quaresma? Com hem de viure la Quaresma? Per què la Quaresma? Proposo intentar respondre aquestes preguntes amb la guia d’una personatge que ens pot ajudar a tenir una mirada nova però profunda del sentit del que estem parlant. M’estic referint, ni més ni menys, que a n’en Harry Potter.

No és una frivolitat. La literatura, si és bona literatura, sap llegir el cor dels éssers humans. Sap veure quins són els nostres anhels més profunds, els nostres desigs, les nostres pors, les nostres esperances, els motius de la nostra alegria. Els llibres i les pel·lícules de Harry Potter no són només un entreteniment per als joves sinó que són literatura a l’alçada de les Cròniques de Nàrnia de C.S. Lewis o bé del Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien.

Però, a mode d’introducció, i per als menys introduïts en el tema, qui és Harry Potter? És un personatge literari que donà origen a una saga de set novel·les escrites per l’escriptora britànica J.K. Rowling. Posteriorment se’n van fer vuit pel·lícules. L’èxit dels llibres i de les pel·lícules ha estat espectacular per tot el món. En Harry Potter és un noi jove que un bon dia descobreix que sap fer màgia i és portat a una escola per a mags anomenada Hogwarts, on es troba amb una colla d’amics que seran el fonament de tota la seva vida.

Però què té a veure tot això amb la nostra Quaresma? Intentem respondre a la primera pregunta: què és la Quaresma? En el tercer llibre, anomenat El Pres d’Azkaban, trobem en Harry Potter a l’escola de Hogwarts, en una classe amb el professor Lupin. Aquest ensenya als seus alumnes els perills dels boggarts, que són unes criatures que no tenen forma sinó que es converteixen en allò que a cadascú li fa més por. A un estudiant se li converteix en aranya, a una altra en serp i a un altre en el professor més temut de l’escola, en Severus Snape. Però a n’en Harry Potter, el boggart se li transforma en una altra criatura, un dementor, que representa la part més obscura d’ell mateix. Allò que li fa més por és, precisament, ell mateix.

En l’evangeli segons Marc que hem llegit avui, se’ns diu que l’Esperit va empènyer Jesús al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Amb aquest text, la litúrgia ens convida a anar també nosaltres al desert i a enfrontar-nos amb allò que ens fa més por: és a dir, amb nosaltres. És una invitació a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a saber estar sols amb nosaltres mateixos. A cercar en la interioritat el camí que ens porta cap a Déu. Com deia el filòsof francès Blaise Pascal del segle XVII: «La infelicitat de l’home es basa en una sola cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació».

I en el desert també nosaltres som temptats pel diable. Igual que ens ensenya en Harry Potter, tampoc el diable no té forma, adopta la forma d’allò que ens fa més por. El sociòleg contemporani Zygmunt Bauman, desaparegut recentment, ens parla del «mal líquid». Ja no som conscients d’haver de lluitar amb un mal absolut sinó que aquest s’ha tornat líquid i ha penetrat per les petites escletxes de la nostra vida. El mal hi és però moltes vegades ja no el sabem reconèixer. La Quaresma ens hauria d’ensenyar a buscar aquesta part més obscura del nostre jo i a evangelitzar-la.

Un cop hem intentat respondre a què és la Quaresma, preguntem-nos ara com l’hem de viure. Aquí el nostre amic Harry ens pot tornar a ser d’ajuda. En la vida de Harry Potter, el més important no són els trucs de màgia que sap fer sinó la força de l’amistat que el lliga amb els seus amics, especialment amb l’Hermione i en Ron. En Harry no pot fer res sense ells, s’ajuden mútuament. Si ens hi fixem, tot el que aconsegueix en Harry no ho fa per la màgia sinó gràcies als seus amics. En Harry Potter comença a ser qui és quan es troba amb els seus amics. Uns amics que estan en una escola bucòlica, en un bonic castell, al costat d’un gran llac. I per arribar-hi cal agafar un tren a l’estació de King’s Cross de Londres, a l’andana 9 i ¾, a la qual s’hi entra per una paret on si no creus que hi ha una porta, no hi pots passar.

Ens ensenya això que durant la Quaresma hem d’aprendre a viure per als altres. El camí del desert, de l’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens condueix cap als altres. La fe cristiana no la vivim sols sinó que la vivim en comunitat. Les persones i els cristians no som illes que vivim separades les unes de les altres sinó que formem una comunitat. Caminem junts cap al Senyor. Hem d’aprendre que la nostra força està en la nostra comunitat, que ens hem de cuidar els uns als altres. Que la vida només té sentit si la posem al servei dels qui ens necessiten. També nosaltres comencem a ser qui som gràcies als altres. I aquesta comunitat no és sinó l’Església, una escola on cada dia aprenem a estimar-nos més els uns als altres tal i com Crist ens va ensenyar. Una escola, per cert, a la qual hi accedim a través de l’andana del baptisme, una porta que només s’obre si tenim fe.

I arribem ara a la darrera de les tres preguntes que ens havíem formulat a l’inici: Per què la Quaresma? Anem aquí a la part més dramàtica del nostre personatge amic. Quan en Harry va néixer, lord Voldemort, el dolent de la pel·lícula, va intentar matar-lo. No ho va aconseguir però una part d’ell va quedar dins d’en Harry i fruit d’això al nostre protagonista li va quedar una cicatriu dolorosa en el front. Per aquest motiu, per eliminar totalment el mal del món, en Harry es va haver de sacrificar per als altres. Un sacrifici que no el va conduir a la mort sinó a la vida. I a partir d’aquell moment, la cicatriu no li va fer mai més mal.

Per què doncs, la Quaresma? Tots nosaltres, pel fet des ser lliures, hem estat tocats pel pecat. Tots nosaltres portem una cicatriu que prové del pecat original. En tots nosaltres se’ns ha desdibuixat aquella bonica imatge i semblança que Déu ens va donar en el moment de la nostra creació. Però Crist ens ha obert de nou les portes del Paradís suportant sobre seu el pecat del món i donant-nos aquella vida que no té fi. El camí de la Quaresma té un perquè: perquè puguem arribar a la terra promesa que regalima llet i mel.

Benvolguts germans i germanes, amb tot el que hem dit, no hem fet sinó comentar les lectures d’avui. L’evangeli ens parlava d’anar al desert, d’enfrontar-nos amb el mal que hi ha en nosaltres mateixos. La lectura del llibre del Gènesi ens parlava de l’Aliança al desert, quan Déu va constituir Israel com a poble, imatge de la Pentecosta cristiana, quan l’Esperit Sant ens uneix com a Església

dels seguidors de Crist. I la lectura de la primera carta de Sant Pere ens deixava clar quin és el sentit de la Quaresma, quin és el sentit de la nostra vida. Diu així: «Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida».

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (18 febrer 2024)

Dimecres de cendra (14 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 de febrer de 2024)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

“Us ho demanem en nom de Crist: Reconcilieu-vos amb Déu” 

Amb aquestes paraules, estimats germans i germanes, estimats escolans, adreçades als cristians de Corint, l’apòstol Sant Pau ens donava un principi de vida, una actitud que val sempre. 

Potser si Sant Pau vingués un dia a l’Escolania i al final li féssiu aquella pregunta que feu a tothom: “dona’ns un consell per la vida”, potser us diria això: “reconcilieu-vos amb Déu”.  O potser us diria una altra cosa perquè l’apòstol Pau diu una frase interessant i memorable en gairebé cada una de les pàgines que escriu.  

Reconciliar-se vol dir acceptar-se un mateix tal com és, reconciliar-se és acceptar els altres tal com són, reconciliar-se vol dir fer les paus. Reconciliar-se amb Déu vol dir posar la nostra voluntat, la nostra vida, el nostre cor, la nostra intel·ligència d’acord  amb allò que Déu vol. Déu vol que siguem feliços estimant-nos. I sí, l’apòstol ho deia als de Corint fa quasi dos mil anys, i encara ens ho ha de dir també a nosaltres avui perquè hem de reconèixer que no sempre vivim segons aquesta voluntat tan bonica de Déu. 

Si això val per tota la vida, perquè ho llegim especialment avui dimecres de cendra? Ho fem perquè ens ajuda, ens estimula reservar un temps a corregir-nos i aquest temps ha estat sempre a l’Església, el temps de Quaresma. La pregària col·lecta d’avui deia que començàvem un temps d’exercici. Tots sabem que durant el dia va molt bé fer un temps d’exercici, d’esport, però que no podem estar tot el dia fent-ho. Amb la quaresma passa alguna cosa semblant: Déu ens proposa fer exercici per a adonar-nos d’allò que no fem bé i corregir-ho, i també ens adverteix que no ens despistem perquè el temps que tenim avui ja no el tornarem a tenir demà. Potser en tindrem més però no serà el mateix. Per això ens diu: “Esmenem-nos del mal que hem fet sense adonar-nos-en, no fos que ens trobéssim que no tenim temps per penedir-nos”.  

Sant Benet també ho va entendre molt bé quan va escriure a la Regla que els monjos sempre hauríem de viure com en quaresma, sempre fent exercici, però com que això no ho pot fer quasi ningú, almenys intentem-ho per quaresma.  

Naturalment l’exercici quaresmal no és només anar al gimnàs o fer esport, coses que poden ser molt saludables, sinó cuidar la salut de l’esperit. I la tradició de l’Església ho ha fet també amb l’atenció al nostre cos físic, per això demana que dejunem;  preocupant-se del cos sociològic, per això demana que ens en recordem dels més necessitats i fem almoina i ocupant-nos del cos espiritual, i per això demana que preguem una mica més durant la Quaresma. Totes aquestes pràctiques només volen que ens reconciliem amb Déu com deia al principi. Per tant que, personalment, ens posem en disposició d’estimar més ja que aquesta i no cap altra és la voluntat de Déu: que estimem. I Déu sap que fent això serem feliços.  

Quan les persones comencen a fer exercici físic, tenen normalment un propòsit: aprimar-se, millorar la resistència física, poder competir…, n’hi ha molts de propòsits. Potser quan comencem la quaresma ens podria ajudar proposar-nos alguna cosa. Així mantindrem més fàcilment aquesta mena de tensió que necessitem perquè tot aquest temps respongui a allò que avui ens disposem a començar. 

Sant Pau ens demanava que ens reconciliéssim en nom de Crist. Ell és el model perquè va viure sempre reconciliat amb Déu i va acceptar tot el que Déu Pare li va posar al davant, fins i tot una mort injusta i dolorosa. Ho va fer per poder quedar com a acusador legítim davant  de totes les morts injustes i doloroses del mon i perquè els nostres pecats fossin perdonats per la seva generositat en morir sense merèixer-ho. Per donar a la humanitat la possibilitat que no hi haguessin més morts injustes. I nosaltres encara després de dos mil anys, sembla que no ho hem entès. 

Aviat es compliran dos anys de la guerra d’Ucraïna, amb tots els seus morts, els exiliats, els desastres, la despesa militar tan absurda perquè les posicions estan pràcticament al mateix lloc.  

Ja fa quatre mesos de la guerra a Gaza, on els clams pel respecte de la vida dels civils, dels nens, dels malalts, són ignorats un dia i un altre, provocant una mort i un sofriment molt desigual entre un bàndol i un altre. Ens sentim petits i sorpresos en veure que ni les veus de les Nacions Unides, ni del Papa Francesc, ni tan sols recentment la del president d’Estats Units semblen prou fortes per a posar una pau i seguretat a la regió, per evitar la inacceptable mort de civils. Davant de la vida no hi val això dels efectes col·laterals o del mal menor. Ni tampoc s’escolta la veu de tots aquells que de tantes maneres humils, en manifestacions, vagues de fam, fent el seu ofici d’informar demanen la fi d’aquesta i de tota altra guerra.  

Em ve al cap que tots els cristians i tots els homes i dones de bona voluntat ens podríem fer nostres les paraules de la segona carta als cristians de Corint i dir 

“Germans, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu.” 

Feu les paus és sempre una exigència al cor de l’Evangeli. 

Recordem els qui sofreixen en qualsevol guerra. Tots aquells que no poden fer cap dejuni, ni cap almoina perquè no tenen res i que segurament sí que ens donarien una lliçó si compartissin amb nosaltres la seva pregària confiada. En la Guerra de Gaza tots tenim el mateix Déu d’Abraham. No és ni tan sols amb un Déu diferent que cal reconciliar-se.   

D’aquest Déu en diem una cosa tan profunda com que “es deixa vèncer per la humilitat i la penitència”. El totpoderós, el Creador, el Senyor de la història té una escletxa de bondat per la qual tots podem entrar a la seva comunió. En dir-nos que ens reconciliem amb ell, no només està parlant de guerres, sinó de nosaltres, de cadascú de nosaltres perquè ens està esperant. Sant Pau també ens deia “Recordeu que Déu ha dit: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació» 

Per això ens ofereix un temps de correcció que és un temps de canvi, de renovació. Acabarem cantant molts himnes de la litúrgia de les hores de quaresma amb les paraules  

“nos novi per veniam,  
novum canamus canticum” 

Que vol dir que “renovats pel perdó, cantem un càntic nou”. 

Preparem-nos a rebre les cendres com a signe que volem entrar en aquest camí que neteja el nostre cor i la nostra voluntat per fer-la més cristiana, més apte per a estimar Déu i els altres. La cendra era una signe de dol, de tristesa per allò que ens agradaria ser i encara no som, però en la nostra fe cristiana, ens podem la cendra i no deixem de celebrar l’eucaristia cada dia, perquè amb la tristesa i el dol, hi ha sempre la joia de la Pasqua, esperada al fina d’aquest temps, però viscuda en tot allò que ens parla de possibilitat de renovació, de retorn a la millor versió de nosaltres mateixos, de la resurrecció de Jesucrist i de la nostra. 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (14 febrer 2024)

Diumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (11 de febrer de 2024)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11,1 / Marc 1:40-45

 

El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura, Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la seva guarició Jesús el reintegra dins de la comunitat de creients, mostrant així la voluntat de Déu d’acollir a tothom. Jesús ens diu que, malgrat els nostres mals i els nostres defectes, Déu ens estima i ens vol a tots per igual. I això és un gran consol; i ho fou també per al pobre leprós; un consol tant gran, que li faltà temps per escampar per tot arreu l’anomenada de Jesús. I com també hem sentit en la història, hi hagué tanta gent que el volia anar a veure que s’havia de quedar a fora de les poblacions.

Aquesta gentada que es va moure per anar a veure i trobar Jesús avui som nosaltres, els qui aquest matí ens hem llevat i hem sortit de casa per venir a aquesta celebració. Aquesta trobada del leprós amb Jesús, aquest pas de Jesús per la vida d’aquell malalt, és per a nosaltres la celebració litúrgica, la Missa de cada diumenge. Aquí és on nosaltres, cadascú amb les seves penes i dificultats, ens trobem amb Jesús, parlem amb ell i li diem: «Senyor, si ho voleu… [ens podeu escoltar, ens podeu guarir], ens podeu purificar». Perquè tots tenim necessitat d’alguna cosa, tots patim algun mal físic o moral, tots tenim la necessitat d’escoltar la seva paraula. La Missa és aquest lloc on Jesús se’ns apropa i ens toca —de fet, entra dins nostre, i des de dins ens transforma, ens guareix, i ens consola. I aquest és el lloc d’on n’hauríem de sortir plens d’alegria pel fet d’haver trobat una paraula que marca un abans i un després en les nostres vides.

Perquè, per bona voluntat que tinguem, per molt bé que ho vulguem fer tot, el mal sempre haurà fet alguna cosa en nosaltres. Per molt que ens esforcem sempre hi haurà alguna situació de la qual no ens en podem sortir sols, i necessitem l’ajuda de Déu. I la “lepra” de la qual ens parlava l’evangeli no és una malaltia concreta, sinó que és una metàfora del pecat que tots cometem en un grau o un altre, quan ens apartem de Déu. Perquè la nostra salvació no pot dependre de la malaltia que cadascú pugui patir: Jesús sempre està disposat a dir-nos una paraula que ens ajudi i ens guareixi aquest pecat, si tenim el cor obert i hi estem ben disposats. Amb la guarició del leprós, a més, Jesús també ens diu com hem d’actuar nosaltres, i ens dóna unes pistes per les nostres vides. Com el leprós, nosaltres també podem acudir a Jesús amb fe quan tenim alguna necessitat. Com Jesús, tampoc a nosaltres no ens hauria de fer cap mandra acostar-nos i dialogar amb els més marginats o els més estigmatitzats. I tampoc nosaltres no hauríem de fer cap diferència amb els qui més ens costen, o amb aquells que se senten apartats de la societat; amb ningú: perquè tothom és un fill estimat de Déu per molt que ens costi el tracte amb algunes persones. Acostant-nos a Jesús, dialogant-hi i deixant que ell ens transformi, també nosaltres resumim la història de la salvació. I la duem a plenitud si després fem el mateix amb els altres: dialogant, acollint, i donant una bona paraula sentirem aquesta alegria incontenible que sentí el leprós, que no pogué estar-se de proclamar per tot arreu allò que havia viscut. L’evangeli d’avui ens ha ensenyat que el Regne de Déu no és un premi per als bons sinó un lloc on tots hi som cridats; el Senyor ens hi vol a tots, encara que tinguem els nostres defectes. Serem nosaltres, els qui excloguem a algú? Que aquesta Eucaristia doni un nou impuls a la nostra vida com a creients, i ens ajudi a apropar-nos a tothom i comunicar amb alegria la bona nova de l’evangeli.

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Diumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (4 de febrer de 2024)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

Benvolguts germans i germanes,

El fragment evangèlic que ens ha proclamat el diaca té, entre d’altres, dos temes de fons. D’una banda el tema del mal i del sofriment que provoca la malaltia, i d’altra banda ens presenta l’esquema de com devien ser les jornades de Jesús, subratllant no tant les activitats que duia a terme, sinó fixant-se en el contingut i en el significat de les seves accions i del seu viure.

Pel que fa al primer tema, ens adonem que una de les experiències més desconcertants de la vida humana és la del sofriment que sovint s’expressa a través de la malaltia. El misteri del dolor que provoca sembla que tiri per terra qualsevol sentit que se li vulgui donar a l’existència i més aviat el que fa palès un buit que esquinça l’ànima i a voltes la vida mateixa. Aquesta és l’experiència que va fer Job i que expressava als seus amics dient-los:  “Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”. Dissortadament són molts els qui podrien o podríem identificar-nos amb aquestes paraules ja que són tants els qui viuen situacions semblants

Si en el segle XXI un mal de queixal ens pot deixar molt tocats, és fàcil imaginar les situacions que devien viure els qui estaven malalts en temps de Jesús on el coneixement sobre les patologies era molt limitat al igual que els possibles remeis o medicaments per guarir-les. Sols ens cal recordar el relat que ens reporta el mateix evangelista sant Marc (4, 25-30) d’aquella dona que tenia pèrdues de sang des de feia dotze anys i que “havia sofert molt en mans de metges, i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor”.

Llegint i rellegint els textos proclamats m’adono que ens aporten una llum que ens permet de situar el veritable centre de la qüestió. Un monjo de la nostra comunitat, mort ja fa uns anys, deia que el mal i el sofriment no existeixen sinó que el que existeixen són homes i dones, petits o grans, que pateixen. És per tant l’home i la dona malalts que són objecte de la guarició per part de Jesús que entén la seva vida com una missió al servei de la vida, de la salut, de l’esperança, del bé de tota persona.

El que acabo de dir ho trobem expressat en l’anada de Jesús a la casa de Simó on es trobà amb la sogra de Pere que estava al llit. No sé si us heu fixat, imagino que si, en un detall que ens podria passar desapercebut: li va donar la mà i la va fer llevar; la febre li desaparegué i ella mateixa el serví a la taula, és a dir, la mà de Jesús la feu apte de nou per al servei.

Els evangelistes remarquen de manera particular els gestos que Jesús tenia envers els malalts i els necessitats, és a dir, envers els qui sofrien. En diverses ocasions la mà n’esdevé la protagonista bé tocant, imposant les mans, beneint.

Per això, els cristians podem dir sense cap mena de dubte que Jesús és la mà que Déu allarga a tota persona necessitada de força, de recolzament, de companyia, de consol, de protecció,… Nosaltres al nostre torn ens cal que ens preguntem què fem de les nostres mans? com les utilitzem? a qui ajudem? Expressen la proximitat de Déu per aquells qui pateixen qualsevol mena de malaltia?

El segon tema que ens ofereix l’evangeli d’aquest diumenge ens explica el que avui en diríem la “jornada tipus” de la vida i de l’activitat de Jesús. Amb tres quadres molt breus i molt ràpids plens de dinamisme pels verbs que els construeixen, sant Marc, dibuixa els trets del rostre de Jesús, és a dir, un home que guareix, que prega i anuncia. Durant tota la jornada fins a la posta del sol Jesús és un donador de vida esdevenint així memòria de Déu pels homes i dones del seu temps i també del nostre evidentment. Durant la nit i l’albada Jesús és l’home de la recerca de Déu i és la memòria dels homes per a Déu.

En el text d’avui hi trobem encara tota una sèrie de verbs que confereixen al relat un dinamisme: sortint; se n’anà, va donar, la va fer llevar, va curar… Tot aquest dinamisme que marcava el seu dia a dia on era cercat per una multitud de gent que cercava guarició té el seu moment àlgid quan de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. La pregària és el miracle més gran del Fill de Déu, que en la solitud de la nit o de l’albada dialoga amb el Pare del cel, es troba a si mateix i troba l’acollida en el cor del Pare, com a Fill etern estimat des de sempre. Si Jesús actua així vol dir que aquests moments d’intimitat amb Déu són fonamentals i irrenunciables en la vida dels seus seguidors. Només la pregària fa que hi hagi equilibri fins i tot en bell mig del sofriment, ja que la pregària és l’espai on s’esdevé el miracle quotidià de saber-nos estimats per Déu, perquè som molt més importants que totes les nostres nafres i malalties.

Simó i els seus companys veient que no era a casa, sortiren a buscar-lo i per sorpresa seva Jesús els diu: “Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”, és a dir, de la pregària n’ha tret la força per anar sempre més enllà vers els llocs que necessiten mans que ajudin a alçar-se. Per això Jesús avui continua anant a d’altres llocs, també allà on som cadascú de nosaltres i si hi estem atents ens adonarem que la seva Paraula, com la que avui hem escoltat, és la mà que necessitem per continuar el camí. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2024)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

La litúrgia ens ofereix sovint, estimats germans i germanes, la millor i més encertada explicació sobre el sentit de la solemnitat o festa que celebrem. Ho fa de tal manera que no és estrany preguntar-se si caldrien gaire comentaris afegits o si, en canvi, una bona utilitat de l’homilia no fora assenyalar i aturar-se en algun d’aquests elements que barrejats amb tants d’altres podem no copsar durant l’eucaristia.

En la solemnitat de la dedicació d’una Església, el Prefaci, la primera part de la Pregària eucarística que es resa abans de l’himne “Sant, sant, sant!” compleix perfectament aquesta missió.

El prefaci d’avui ens dona tres idees sobre el significat profund d’un temple cristià, d’una Església.

La primera és la que aquí es realitza i s’acompleix el misteri de comunió entre Déu i nosaltres. En aquesta nau, com en totes les altres del món cristià resem, personalment i col·lectivament;

Aquí també escoltem la Paraula de Déu i ho fem d’una manera especialment intensa perquè és en aquesta Església on el cor dels monjos, amb els fidels i algunes vegades l’Escolania recita l’ofici diví, on la Paraula de Déu hi té el lloc preeminent. I finalment hi celebrem l’eucaristia i alguns altres sagraments, acompliment de la comunió de cadascun de nosaltres i de tots amb Déu. En la en la extensa i detallada acta dels dies de la consagració d’aquesta basílica que el notari d’Esparreguera Joan Castell va escriure el desig final que s’hi expressa és que Déu doni molts anys de vida al P. Abat, en aquell moment l’Abat Plàcid Salinas, perquè hi pugui celebrar dignament el santíssim sacrifici del cos i la sang de Crist. Allò certament més important que s’hi pot fer.

Tot això ho diem en el prefaci amb les paraules “Vos simbolitzeu admirablement el misteri de la vostra comunió amb nosaltres i el realitzeu en aquesta casa visible.” I ho hem escoltat també en la lectura als cristians hebreus: “Vosaltres us heu acostat a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Ens hi hem acostat aquí, en aquest temple que vol ser per a nosaltres, allò que Jerusalem era pels israelites, lloc de presència i comunicació segura amb Déu”.

En aquesta lloança, la música sempre ha estat molt important. La música ens porta fins avui el talent i la devoció dels compositors que expressaren la seva fe inspirats per Déu. A mi, personalment em fa respecte pensar, i ho podeu tenir en comptes els escolans i escolanes de la Schola Cantorum, que la música dels mestres de l’Escola de Montserrat i d’arreu, que va compondre pensant concretament en aquest espai i la hem cantat ininterrompudament aquí dins

d’una tradició que vosaltres continueu. Sense anar més lluny, en la mateixa acta notarial que us he citat, es diu que durant la primera missa que se celebrà en aquesta basílica pel bisbe de Girona, Jaume Cassador, “l’orgue i moltes i dolcíssimes veus de cantors ressonaven en tot el temple”. D’això fa, precisament avui, cinc-cents trenta dos anys.

La segona idea del prefaci ens parla de la dimensió de la comunitat. El nom “Església” que relacionem amb l’edifici, volia dir en primer lloc l’assemblea que s’hi reunia i que en l’inici del cristianisme ho feia en les cases particulars o d’amagat per por de les persecucions. Encara avui l’utilitzen en aquest sentit com tothom sap. El prefaci d’avui ens dirà: “Aquí contínuament escolteu i protegiu aquesta comunitat de fidels que peregrina cap a vos. Aquí us construïu aquell temple que som nosaltres i aquí creix aquesta realitat com a cos de Crist”. Això no és un local social o un club. Aquí Déu construeix el seu poble. Si aquesta realitat és sempre vàlida, en qualsevol temple cristià, com no ho serà a Montserrat on per la presència de la Moreneta, i en comunió amb totes les esglésies diocesanes, Déu també ha construït el seu poble cristià que peregrina a Catalunya i des de Montserrat continua animant la fe de tantes persones i creant una comunitat de fe i d’amor. La identificació profunda amb aquesta terra no impedeix acollir una multitud de peregrins de tot el món. Tenim el privilegi de ser testimonis d’aquesta altra característica de l’Església, com és la d’estar “estesa arreu del món”. Com deia la lectura del profeta Isaïes: “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. Per tot això s’acompleix aquí també el misteri de l’Església universal, que fixa la seva mirada en Jesucrist ressuscitat de qui rep la força.

I la tercera idea del prefaci se centra en el respecte a les parets, a les imatges, a tot aquest mateix edifici que és aquesta casa visible, perquè és Déu mateix qui ens ha permès construir-la. Sí, el Déu de Jesucrist no es queda fora de la vida, en els núvols. És un Déu que permet la vida dels seus deixebles i per tant tot allò que és necessari per aquesta vida i tenir un sostre dona, quin dubte en tenim, una estabilitat a qualsevol projecte. Bona ocasió avui per a recordar totes les comunitats que no tenen temple, que estan enmig de la violència. Recordem que aquest temple ens permet la comunió amb Déu i que el cos de Crist que formem tots s’hi reuneixi, com acabo de dir. I tot i cantar que el temple de Déu som nosaltres, també resem que és “Déu qui ens ha permès de construir aquesta casa”. Per això un dia, el 2 de febrer de 1592 fou consagrada i es va pregar perquè Déu hi fes estada. A la pregària de vespres encensarem totes les creus que repartides per tota la nau recorden aquest moment.

Déu és al centre de totes aquestes dimensions de l’Església que recordem en l’aniversari de la consagració. De l’Església temple i de l’església cos de Crist. Jesucrist va voler fer estada a la casa de Zaqueu. Com celebràvem ahir, festa de la

Presentació, la llum, és a dir, Crist, va entrar simbòlicament aquí en el temple, per romandre-hi. La llum hi torna entrar simbòlicament cada nit de Pasqua, recordant-nos que la pedra principal només és Ell, Jesucrist.

Tant de bo aquesta basílica fos per a tots nosaltres com aquell arbre de l’evangeli que hem llegit que permeté en primer lloc que Zaqueu veiés Jesucrist, perquè aquesta ha de ser l’única i principal vocació de l’Església: mostrar Jesucrist a tothom. I veure Crist pot desencadenar una història de salvació com ho va fer en Zaqueu, una història que passa per deixar entrar Jesús a les nostres vides amb totes les seves conseqüències. Pel cap de cobradors d’impostos i pecador Zaqueu no foren conseqüències lleus, ni en allò material que tan lligat el tenia, ni en allò espiritual que almenys l’havia portat a la curiositat de veure qui era aquell predicador d’èxit. Déu en té prou amb molt poca cosa, amb una mica d’interès, amb una mica de curiositat amb una mica voluntat i atenció, per canviar una vida. Imagineu però els resultats: la conversió espiritual l’alleujament d’algú corrupte quan és capaç d’alliberar-se! I imagineu també el bé immediat que va causar restablint la justícia a tots els qui havia defraudat.

Donem gràcies a Déu pel bé que ha fet i fa en aquest lloc, demanem-li que ens en faci dignes administradors i que la nostra pregària, compartida per tants aquí i arreu gràcies als mitjans de comunicació sigui sempre per a creixement de la comunió amb Ell i de la fraternitat entre nosaltres.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Diumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (28 de gener de 2024)

Deuteronomi 18:5-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

Tots podem recordar, estimats germans i germanes, el dia de l’Epifania quan el diaca, després de cantar l’evangeli, anunciant les festes de l’any litúrgic, ens deia: La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i continuarà manifestant-se entre nosaltres… Doncs bé, avui, sant Marc, en aquest petit fragment del seu evangeli ens ha mostrat allò que és essencial d’aquesta manifestació: L’anunci de la Bona Nova de Déu que en l’encarnació del seu Fill esdevé salvació, i la redempció que suposa l’alliberament de l’esperit maligne i l’efusió de l’Esperit Sant en els nostres cors. Tot això concentrat en aquesta escena que posa en relleu l’autoritat de Jesús.

El poder de Jesús per treure l’esperit maligne està en la seva paraula, però també en la manera com la sentim aquesta paraula, no només com l’oïm. Oir-la és una acció purament accidental, sentir-la demana una consciència i una voluntat de comprendre-la de manera vinculant. Si ens fitxem bé, fa ben poc, a la proclamació de l’evangeli, quan el diaca en acabar la lectura ha cantat: Paraula del Senyor, hem respost Lloança a vós oh Crist, és a dir: hem assentit amb joia al seu missatge en el goig d’haver rebut una paraula de vida. Lloança a vós. I aquesta lloança no pot ser altre que el nostre viure i actuar en Crist.

La gent que escoltava Jesús estava admirada de la seva doctrina, sorpresa davant del poder de Jesús sobre el mal, de la seva capacitat de pacificar els cors i de retornar-los a Déu.

Admiració i sorpresa, dos actes d’una mateixa realitat interior fruit d’escoltar des del fons del cor. L’admiració de l’esperit sorgeix de la ponderació de l’obra salvadora de Déu, de la contemplació d’un amor que ha arribat, per nosaltres, fins a l’extrem de donar la seva vida perquè no perdem la nostra. La salvació estava anunciada pels profetes, però la realitat en què s’ha concretat ha estat del tot inesperada, ha agafat per sorpresa, fins als més entesos i, a nosaltres, si ho pensem bé, ens fa sentir com immersos i abraçats per aquest amor. És des d’aquesta actitud de sorpresa i admiració que ens cal escoltar l’evangeli, és des d’aquesta experiència d’agraïment que cal obeir la paraula de Déu en el concret de la nostra vida amb la seguretat que ens serà alliberament malgrat que ens pugui provocar en alguna ocasió violència interior com la que sofrí aquell home de la sinagoga de Cafar-Naüm.

La condició divina de Jesús que s’entreveu en la força dels miracles, en l’evangeli de sant Marc queda com amagada en el secret Messiànic imposat pel mateix Jesús (calla i surt d’aquest hom li diu Jesús a l’esperit maligne que turmentada aquell home.

El secret del Messies que no serà manifest fins a la seva passió, mort i resurrecció, no és només el secret de la seva filiació divina és també el secret de la nostra condició de batejats, de fills de Déu en Ell. Això és alhora sorprenent i admirable, ens és un goig i una idèntica missió, un projecte engrescador de vida, que ens demana d’interioritzar la bellesa i la força de l’evangeli i comunicar-les des de l’autoritat d’una vida coherent que ha de ser humil en la veritat, propera en les fragilitats humanes, ferma davant el mal i forta en l’amor a tothom com demanàvem en l’oració inicial d’aquesta eucaristia.

Tant de bo que, com cantàvem en el salm responsorial, en aquest any litúrgic que va avançant, escoltéssim la seva veu i ens sentíssim, com en el joc dels “barcos” de quan érem petits, “tocats i enfonsats” pel seu amor ferm i incondicional.

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Diumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (21 de gener de 2024)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes: Som al temps de durant l’any, en els pocs diumenges que corren entre Nadal i la Quaresma, que si Déu vol començarà el dimecres de Cendra el 14 de febrer.

Avui, l’Evangeli que hem escoltat segons  sant Marc, ens cal situar-lo en el seu lloc geogràfic concret, en la gran depressió del riu Jordà, concretament en el llac natural de Tiberíades conegut com mar de Galilea; famós pels seus girs sobtats de mala mar i mar llisa, un cop sant Joan Baptista havia estat empresonat per Herodes. Ara en l’actualitat, un petit monestir Grec Ortodox, amb tot de cúpules vermelloses, vol recordar la platja pedregosa, de terra negra, la crida dels primers deixebles de Jesús de Natzaret.

Tot passant vora del llac, el Mestre, comença la seva manifestació, la seva missió. Jesús voreja la seva riba i veu dos germans, Simó-Pere i Andreu, que estaven tirant el filat, Ell personalment els crida: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, que ja tenien una barca en propietat de la seva família, tot reparant les grans xarxes. Tots dos joves, deixant de pressa el seu pare Zebedeu i els jornalers de casa seva, segueixen ràpidament la Veu, la Vocació el (Vocare)  del Mestre. Trobar-se amb el Crist que s’acosta,  es començà a canviar tot el teu entorn. Ells han fet aquest pas i han experimentat l’abraçada d’Amor transformador de Déu. Jesús no els va prometre, res de res, no els va assegurar una vida tranquil·la, una casa o uns diners, No! Simplement els va Cridar i Ells, lliurement van respondre: Aquí em teniu, Déu Meu! Sóc aquí! (Conversió, Crida i Seguiment!).

Tots som cridats a seguir el Crist en els múltiples Llacs i Estanys de la nostra petita vida humana. Però… en quina llacuna, o en quin aiguamoll, de la nostre existència estem situats ara? Dins el pantà del meu Jo personal, del meu egoisme interior, que no deixa sentir la remor, de la brisa suau, de la veu del Senyor que ens crida avui personalment?  Ara ens cal deixar la barca o la (Banca o la Caixa) de les nostres comoditats, arrossegada moltes vegades per la nostra mala maror sistemàtica.  Ens cal un cop de mar fort, de onades altes, per tal de desvetllar-nos del petit vaixell inestable de la nostra vida i reconèixer que Jesús és el port, la dàrsena de salvació per a tots nosaltres. Vivim enredats en les nostres pròpies xarxes socials i ara el Crist ens invita a escoltar-lo en una freqüència, en un  Xat diferent, per tal de sentir-lo interiorment. Jesús ens convida a obrir una nova finestra, una nova pantalla, de la nostra ret social per seguir les seves petjades marcades a la platja on cada petit granet de sorra, blanca o negra, és una persona humana única, específica, i singular. El Pescador d’Homes ens vol, repescar-nos amb el seu Ham d’Amor infinit, sols falta la nostra resposta, cal remar ferms, sincronitzats per a seguir-lo; Jesús sempre ens deixa una total llibertat per acompanyar-lo. Nosaltres,  simplement, ens cal escollir-lo i ser bons deixebles, Apòstols, seguidors de la bona nova avui, ara i aquí.

Se sol dir que, escollir és renunciar i en molta freqüència hem de triar entre dues coses bones; ens cal sospesar sempre els pros i els contres per així determinar-nos i d’escollir-ne una. Escoltar, escollir i discernir és una feina que hem de fer constantment i diàriament en la nostra vida quotidiana. Però… rectificar sempre és de savis!

La conversió és sempre una invitació, una crida a girar-nos vers Déu. No es tracta només d’esdevenir bones persones de cop, no! sinó, de tornar a aquell Jo, que és bo, dins de nosaltres mateixos. Per això, la conversió no és mai trista, és simplement, el redescobriment de la veritable alegria interior de tot cor humà. Convertir-se és senzillament: Donar un vas d’aigua o parlar amb aquella persona gran del replà de casa. Ser voluntari en tot. De dir: ¿Bon dia, Bona nit? Consolar i especialment escoltar els qui ploren o pateixen. Compassius, amb els qui passen: “Fam, dolor o guerra”. Pacificadors, en tot moment de la nostra vida. Nets de cor, per dir sempre un mot escaient de: “Joia d’amor i de pau”. I sobretot treure’ns de la cara aquella visió freda, aquella mirada de pocs amics, de rostre seriós i tens, que demana sempre una certa distància. Viure amb respecte i amb caritat per a tothom, i no solament per a les teves amistats.

Jesús, vol apòstols, vol testimonis del seu Amor. No vol savis, ni poderosos ni entesos. Ell vol simplement, una resposta positiva i concreta per fer una conversió total de la teva vida, un revestir-se d’Ell mateix i seguir-lo.

El 14 de febrer el Dimecres de Cendra, el celebrant imposarà la cendra sobre el nostre cap tot dient les mateixes paraules de l’Evangeli d’avui: “Convertir-vos i creieu en la Bona Nova de l’Evangeli”. Que així sigui. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Diumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (14 de gener de 2024)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Després del Cicle de Nadal, reprenem avui els diumenges del temps de durant l’any, en què anirem resseguint els inicis del ministeri públic de Jesús, fins a arribar al temps de Quaresma.

Les lectures d’avui són una crida de Déu a cadascú de nosaltres. El jove Samuel, acollí aquesta crida, va respondre i es convertí en un profeta de Déu. Una crida -ens dirà sant Pau- a una vida nova, que ens transforma íntegrament i que és vida d’intimitat amb Jesús. Com a Andreu i Joan, també nosaltres som cridats a conèixer i estimar Jesús,  a  donar acompliment i resposta a aquesta crida que forma part del nostre itinerari personal, del nostre camí de recerca de Déu.

“Què voleu?” Són les primeres paraules que Jesús pronuncia a l’evangeli de Joan, adreçades als dos deixebles del Baptista. No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura com la nostra, que sembla preocupar-se només de les necessitats més primàries i omplir-les amb mitjans efímers, oblidant sovint les finalitats, sense donar una resposta satisfactòria a les qüestions més decisives de la vida…

Què és el que cerquem exactament? Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle) i l’únic que els interessa és adquirir objectes per poder “omplir” una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar-se de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Altres ja no poden més i el que volen és que se’ls deixi sols; oblidar els altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú se’n preocupi.

La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i seguir lluitant per anar complint els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? s’hauria apaivagat la nostra set de consol, alliberament, felicitat i plenitud? En el fons, no caminem buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? alguna cosa més que no podem esperar de cap projecte polític o social?

Es diu que l’home contemporani ha oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del cor «la nostàlgia de Déu». El més honrat que podem fer com a éssers humans és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, fins al límit de les nostres forces i de la nostra fe, potser fins i tot des de la vivència de l’absurd, l’angoixa o el desànim.

Déu no juga a “fet i amagar” ni s’amaga de qui el busca honradament. Déu ja és a l’interior mateix d’aquesta cerca i és Ell el primer qui s’apropa a nosaltres. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel més profundament humà acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó Pere, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa. Canvia la vida de Simó i també pot canviar la nostra si ens atansem a ell sincerament i desitgem compartir la seva intimitat. Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que el cerquem pels camins no sempre fàcils de la fe. L’essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s’allotja, estar amb Ell i anunciar el que hem vist i sentit com un do d’experiència personal. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants i també el nostre.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a deixebles de Crist, tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant raó de la nostra fe i de la nostra esperança; compartint i donant a conèixer el nostre testimoniatge de vida; oferint amb senzillesa la nostra experiència cristiana a aquells que no coneixen Crist o bé  tenen un mateix anhel de pau i de justícia o aquells que cerquen quelcom més que una vida que no va més enllà d’un horitzó materialista i consumista.

¿Què voleu? Què busqueu? demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. També a nosaltres ens convida a casa seva i ens diu “Veniu i ho veureu”. Com els deixebles també podrem reconèixer en Ell l’acompliment dels nostres anhels i esperances i com a cada eucaristia som invitats a compartir la seva paraula i el seu aliment de Vida perquè la visquem en abundància i la donem a conèixer als altres.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Festa del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (7 de gener de 2024)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua. Les lectures de la festa del Baptisme del Senyor, amb la qual es clou el temps nadalenc, ens presenten –germanes i germans– la bona nova de la salvació que ens ve de Jesucrist, el Fill estimat, i ho fan a través d’imatges molt eloqüents i molt properes. De vegades passa que la Sagrada Escriptura utilitza un llenguatge propi de cultures molt allunyades a la nostra, i els conceptes que fa servir o les comparacions que ofereix no ens resulten familiars. Avui, en canvi, l’Escriptura ens parla amb la imatge de l’aigua, tan familiar i tan present en la nostra vida. I tan actual en els nostres dies per la seva escassedat. Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua.

L’aigua apareix en primer lloc a la Bíblia, en la narració de la creació: Al principi Déu creà el cel i la terra…tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües (Gn 1,1-2). El vent de Déu, que és signe de l’Esperit Sant, planava damunt les aigües primordials, les covava com una lloca cova els ous i a partir d’aquí Déu va anar creant totes les coses amb la seva Paraula, una paraula viva i eficaç. L’aigua i l’Esperit són a l’inici de la creació i són també a l’inici de la nostra vida cristiana pel baptisme.

Retrobem l’aigua en la narració èpica del pas del Mar Roig per part dels israelites. En la pasqua del poble d’Israel, Déu diu a Moisès: ordena als israelites que es posin en marxa, i tu alça la vara, estén la mà cap al mar i es partirà en dos perquè els israelites caminin per terra eixuta, enmig del mar (Ex 14, 15-16). És el gran signe de salvació, de predilecció, d’aliança entre Déu i el seu poble. Tal com Moisès fou salvat de les aigües, també el poble de Déu és alliberat de l’esclavatge d’Egipte a través del pas per les aigües obertes a banda i banda. Quaranta anys més tard el poble de l’aliança tornarà a passar enmig de les aigües, aquesta vegada seran les del riu Jordà i ho farà per entrar, victoriós, a la terra promesa. Quan els sacerdots que portaven l’arca van posar els peus a l’aigua, les aigües es van aturar. Les que baixaven de dalt s’aixecaren en bloc…mentre les que baixaven cap el mar…van acabar d’eixugar-se. El poble va travessar el riu enfront de Jericó (Js 3,14-16). Aquestes gestes salvífiques quedaran marcades profundament en la memòria d’Israel, de manera que les trobarem reflectides en el cant dels salms: què tenies mar que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? (Ps 113, 3.5).

L’aigua, font de vida i de salvació, serveix al profeta Isaïes, com hem sentit, per explicar al poble on és la vida veritable: Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua…Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. És la mateixa aigua que surt del costat dret del Santuari, del temple de Jerusalem, i purifica, renova i omple de vida tota la vall de l’Arabà fins llavors erma (Ez 47, 1s). L’aigua que cau del cel i no hi torna fins que amara la terra, la fecunda i la fa germinar, és signe eloqüent de la Paraula de Déu que no torna infecunda, sense haver fet la voluntat del qui l’ha enviada.

En Jesucrist es compleixen totes aquestes profecies que tenen l’aigua com a protagonista. Un pare de l’Església dels primers segles escrivia: “Crist no es manifesta mai sense l’aigua – Numquam sine aqua Christus” (Tertulià, de baptismo IX, 4). Ell ja era present en la creació perquè Ell és la Paraula del Pare; amb el seu pas de la mort a la vida, duu a terme la pasqua definitiva, el veritable pas pel Mar Roig. A través del nostre baptisme, per Ell i en Ell, hem entrat a la terra promesa, hem travessat el riu Jordà signe dels nostres pecats i de la maldat del món. Del seu costat dret en brollà a la creu sang i aigua, signes del baptisme i de l’eucaristia pels quals som constituïts fills en el Fill, pels quals rebem l’Esperit Sant i creixem en la nostra vida cristiana.

Amb el seu baptisme al riu Jordà, Jesús inaugura la seva manifestació al poble d’Israel, i a través d’ell a tota la humanitat. Submergint-se a l’aigua d’un baptisme de conversió, que ell no necessitava, mostra la seva solidaritat amb tots els qui es penedeixen dels seus pecats i inaugura el baptisme amb l’Esperit Sant i amb foc. I Déu segella amb la seva paraula i amb el signe de l’Esperit, la manifestació del Fill predilecte: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop ens deia el profeta Isaïes. No deixem apagar en el nostre cor el desig de trobar el Messies, el nostre Salvador, l’amic dels homes. No ofeguem en nosaltres la set d’eternitat i de plenitud, que només pot ser sadollada amb l’aigua de la vida. Disposem-nos a canviar de vida, a convertir-nos al Crist que ens ha estimat primer, per tal de poder renovar en nosaltres el baptisme de l’Esperit que vam rebre un dia. I així podrem afegir-nos a la joia de l’Església, que fa seu l’himne dels redimits d’Israel: cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fons de salvació. Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom. Canteu al Senyor que ha fet coses glorioses. Amén.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (7 gener 2024)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2024)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Un principi contemporani força acceptat i que en els nostres dies veiem gairebé portat a extrems exagerats i, m’atreviria a dir, perversos, és que qualsevol cosa s’ha de comunicar, s’ha de publicar, s’ha de fer saber. Si no és així, gairebé se la considerarà inexistent. Aquest principi ha envaït vides privades, s’ha convertit en un negoci pels anomenats youtubers i influencers i ha tingut i té moltíssims altres efectes. La publicitat està tan sobredimensionada que moltes vegades es converteix en autoreferencial i no ens queda gens clar quin és el missatge o què es vol realment comunicar.

La festa de l’Epifania, nom que vol dir revelació, per tant fer públic, m’ha fet pensar en aquest context social. Després de dues setmanes celebrant el Nadal, de tres més preparant-lo, la solemnitat d’avui afegeix a tot aquest temps la dimensió de la “publicitat”. La intimitat del naixement de Jesucrist a Betlem fou anunciada als pastors i per tant ja des del primer moment, no va romandre privadíssima, però, finalment, és la revelació d’avui la que la fa universal. Nadal esdevé d’alguna manera un fet cosmològic: l’anuncia una estrella i un fet transversal: atreu als savis o mags d’Orient, és a dir, a la diversitat mundial.

Posat en el context contemporani, no podem deixar de dir que fer conèixer els esdeveniments relacionats amb el naixement de Crist era ja una preocupació des principi del cristianisme, quelcom que entrava en el pla de Déu. Res de dolent per tant, a fer publicitat d’alguna cosa bona. Allò però que ens separa d’alguns anuncis actuals és la importància i la claredat del contingut que es proclama i el mètode amb què es fa.

Ens hem passat dies i dies, explicant el significat del Nadal com a Encarnació de la Paraula de Déu en la persona de Jesús de Natzaret per a la nostra salvació. Sembla com si la litúrgia hagués madurat aquest fonament de la fe i avui, ja donant-lo per sabut se centrés en la seva extensió, en la seva validesa absoluta.  Aquesta idea és important i recull un universalisme present en tota la tradició jueva però prou original i innovador per a ser presentat en l’inici del cristianisme com un secret que l’apòstol Pau coneix per la gràcia i que ens el transmet a la carta als Efesis que hem llegit com a segona lectura: “El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa (Ef 3,5-6).”

Tenim un secret que ja no ho és. Que s’ha fet públic. La paraula grega que utilitza el text per dir secret  és misterion, més que un secret, és quelcom que no compreníem i que ara hem entès. Encara ens ajuda una mica a la seva comprensió que el text llatí digui que estem davant d’un “sacramentum”, d’un signe que ens parla, que en el fons ens revela alguna cosa, que és una Epifania. La veritable revelació és afirmar que el missatge de l’Evangeli és per a tothom, que té un abast universal.

No estem davant de la comunicació de quelcom sense contingut. Fem publicitat de l’Evangeli i de la persona de Jesucrist, com ens deia la carta als Efesis. Trobaríem pocs llibres i poques persones en la història de la humanitat, amb un densitat com la de l’Evangeli i la de Jesucrist. Tot i el repte que té l’Església de continuar parlant de manera comprensible de la fe, mai no podrem dir que ens manqui contingut, o que cap mètode nostre de “publicitat”, iguali la revelació que per si mateixa ha fet Déu del seu Fill. Si tenim un desafiament a fer conèixer Jesucrist i l’Evangeli, tenim encara més una obligació a comprendre’l personalment, a anar a la seva Paraula i a la seva vida. Mai no ens quedarem sense missatge. Estem en una font inexhaurible, en un misteri que  constantment ens transmet noves intuïcions.

Tampoc no estem, com tanta de la publicitat actual, davant d’uns mètodes que ens manipulen, que intenten influir en la nostra sensibilitat, fer-nos poc racionals. Jesucrist s’encarna en un nadó i essent nadó convoca també els savis del món, sense cap engany, sense paraules. Totes les altres paraules que dirà després, en l’Evangeli, no seran mai enganyoses, promouran l’autonomia del nostre pensament i de la nostra voluntat i de totes les nostres capacitats humanes que per la seva Encarnació, Jesucrist ha elevat a un altre nivell.

Jesucrist convoca la saviesa del món en el moment mateix del seu naixement. El missatge que rebem d’aquesta mena de segona escena del Pessebre és que en Ell tenim algú més gran que ningú altre. Un infant que encara no parla és adorat amb els presents que signifiquen la seva condició única: mirra per l’home, or pel rei, encens pel Déu. En les persones dels savis o reis, o reis mags, s’ha volgut representar sempre la diversitat. El desenvolupament popular del relat de l’Evangeli d’avui ha accentuat encara més la diversitat dels mags. Només se’ns deia que venien de l’Orient i en canvi sempre en representem un de negre, que no és precisament la raça de l’Orient.

La imaginació, per tant, no només els ha fet savis i generosos, sinó que també els ha fet diferents. Què els uneix? La crida de Jesucrist que els espera. No tenim aquí un missatge bonic pel món d’avui, un missatge molt propi de la festa de l’Epifania? Si el cristianisme pogués continuar fent com Jesús al Pessebre, des d’una aparença humil convocar la saviesa diversa del món per procurar la millora de les relacions humanes? Quina continuïtat més meravellosa a l’adoració dels Reis si tothom li oferís allò que té per al bé de la humanitat. La crida de l’Epifania a oferir els dons al salvador és tan universal que la imagino fins i tot incloent-hi els no cristians però que poden reconèixer en  aquest nadó adorat, algú que genera una dinàmica positiva d’apoderament de les persones en la riquesa de la seva diversitat i pel bé de la humanitat.

En la felicitació de Nadal de la nostra comunitat, hem representat aquest any l’Epifania. Jesús infant, assegut a la falda de Maria que li posa una mà maternalment a sobre l’espatlla, beneeix els dons que li presenten els reis.

L’efecte de la nostra donació sincera al Crist és la benedicció que rebrem de Déu. “Avui ja no us oferim or, encens o mirra”, dirà la oració sobre les ofrenes, sinó que oferim el pa i el vi, per a ser convertits en el cos i la sang de Crist, tot proclamant així la nostra fe en l’Encarnació i la Resurrecció de Jesucrist.  Per elles, repetim com en cada eucaristia, que Déu ha volgut salvar tots els homes i totes les dones del món, i per això, vol continuar essent proclamat i adorat per tots els pobles de la terra.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2024)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

“Quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei”.  

Aquesta plenitud del temps i l’enviament de Crist a la terra fou el resultat d’allò esperat i preparat en la tradició d’Israel. Fou la culminació i la confirmació que el Regne de Déu era possible. 

La carta als Gàlates també en diu que pel naixement de Jesucrist  nosaltres obtenim la condició de fills. En les lectures i les pregàries d’aquest temps, hi trobem sense parar la idea que Nadal té un efecte ben clar per a nosaltres. Som fills i hereus de Déu i ho som a imatge de Jesucrist. Això vol dir que la nostra vida com la d’ell tindrà un sentit ple quan ens comprometrem amb Déu en la construcció del seu Regne. 

Voldria fixar-me avui en el salm seixanta sis que hem cantat entre la primera i la segona lectura. És un salm que parla de la presència del Regne de Déu a la terra. Molts segles abans del naixement de Jesucrist, el poble esperava i imaginava. Aquesta tradició ens és necessària per a comprendre plenament el Nadal del Senyor. Què ens diu el salm d’avui sobre aquesta nova dimensió on Déu serà finalment Déu

Els seus versets en van desenvolupant els aspectes: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”:

Un regne és una nova situació. La misericòrdia de Déu marca l’inici d’aquest Regne. Si no comencem per a reconèixer que som limitats i que necessitem el perdó de Déu, no farem ni el primer pas.

El Regne de Déu és un temps i un estat de benedicció, avui potser en diríem de progrés amplament entès. A part de perdonar-nos, també necessitem que Déu ens ajudi, i ho faci per a tots. El Regne ha de ser harmònic.  Beneir vol dir “fer gran”. Demanem a Déu que faci gran harmònicament el seu Regne.

El salm també té la frase repetida sovint a l’AT: “Que ens faci veure la claror de la seva mirada” 

La litúrgia d’aquests dies ens ha parlat sovint de la llum.  En el Credo diem que Jesucrist és llum resplendor de la llum.L’ expressió “Que el Senyor ens faci veure la claror de la seva mirada” ens parla de la nostra relació personal amb Déu.  

És en el fons una frase nadalenca. En la versió original hebrea la frase diu que “Déu il·lumini el seu rostre sobre nosaltres”, O que Déu ens mostri la seva cara, o fins i tot que Déu reveli la seva cara, en la versió grega utilitza el verb “epifania”, el mateix que donarà nom a la propera festa de l’Epifania o de Reis. 

Què és Nadal sinó que Déu s’ha fet conèixer?  Em sembla bonic que la litúrgia de la Paraula estengui aquesta manifestació de Déu als sentits: Déu ha parlat, Déu ha mostrat o ens fa veure la claror de la seva mirada.  L’orella i la vista participen de la bona nova, la intel·ligència també. 

Aquest verset ens obra a la idea que el Regne de Déu és un regne interior. Totes les seves dimensions com tots els aspectes humans queden enfortits per la fe. 

El Regne té una part íntima, espiritual, mística gosaria dir, i espero que ningú no s’espanti, ja que místic només vol dir la possibilitat de comunicar-nos amb Déu i això és un do de l’Esperit Sant per a tots els batejats. Déu il·lumina el seu rostre sobre nosaltres perquè siguem capaços de veure la claror de la seva mirada. És a dir, d’entrar en una profunda, fructífera i salvadora relació personal amb Ell. Cal una resposta de part nostra a tanta gràcia, a poder seguir els camins de comunió que ens ha tornat a obrir Jesucrist. Al final un dels sentits de la nostra vida, no només de la dels monjos és lloar Déu i poder repetir amb el salm. 

Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra.

Ho han entès tots els sants, que mai no han oblidat, tot i la seva fecunditat apostòlica, que calia la pregària i la relació personal i espiritual amb Déu.

El salm encara diu:
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra.

La benedicció de Déu ha de ser harmònica perquè el nostre Déu és social. Sempre incorpora els altres al seu projecte. Per això diem que el Regne de Déu és amb “nosaltres”. La lectura als Gàlates parla amb la segona persona del plural. L’harmonització dels béns i drets de la terra, de la  qual us parlava, és l’estat que es construeix sobre la justícia, la rectitud, el deixar-se guiar per Déu: la Pau que Déu desitja des de sempre sobre tots els homes i dones de bona voluntat. Aquests dies de final d’any, són molt indicats per encomanar a Déu tantes i tantes coses que nos funcionen, per fer-nos en conscients. Per pensar què podem fer-hi per millorar-les, per no empitjorar-les. Per queixar-nos si cal. 

I Déu no incorpora només “els altres”, sinó que incorpora “tots els altres”. Un monjo de la nostra comunitat ja difunt que va posar un títol a cada salm que resumia el seu contingut, va anomenar a aquest salm seixanta sis:  “catolicisme”, perquè contempla que Déu és per a tots. 

La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.

Déu envià el seu Fill a la terra perquè nosaltres obtinguéssim la condició de fills. El va enviar sota la Llei, en continuïtat amb la tradició del seu poble, en l’esperança que es complís tot això que diu aquest salm. 

En fer-nos fills, ens va introduir en l’esperança radical que desitja el Regne de Déu i no ens hi ha col·locat d’una manera passiva sinó com a col·laboradors actius. 

El dia d’avui, dia d’any nou, és un dia de desitjos. Em costa imaginar un desig millor que recuperar l’esperança del Regne de Déu, tal com ens la desitja el salm seixanta sis. Jesucrist en el món fent-nos fills de Déu a imatge seva hauria de ser el motor de la nostra conversió definitiva i la nostra energia per a construir el Regne. 

El coral final de la part de l’oratori de Nadal que Johann Sebastian Bach va dedicar al dia d’Any Nou diu, 

Jesu richte mein Beginnen,
Jesu bleibte stets bei mir,
Jesu zäumte mir die Sinnen,
Jesu sei nur mein Begier,
Jesu sei mir in Gedanken,
Jesu, lasse mich nicht wanken! 

Jesús, guieu la meva empresa,
Jesús,  quedeu-vos sempre amb mi!
(Jesús, freneu els meus sentits,)
Jesús, sigueu el meu únic desig,
Jesús, sigueu en el meu pensament
Jesús, no em deixeu flaquejar.

Que amb aquests desitjos, puguem endinsar-nos en aquest any 2024, demanant per intercessió de Santa Maria, la Pau i el Benestar, la benedicció i la misericòrdia, amb una esperança que no defalleix perquè està fonamentada en la fe i rep la recompensa de veure els fruits de la caritat que exercim envers els nostres germans i germanes, especialment els més necessitats. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Festa de la Sagrada Família (31 de desembre de 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (31 de desembre de 2023)

Gènesi 15:1-6; 21:1-3 / Hebreus 11:8.11-12.17-19 / Lluc 2:22-40

 

Germans. Aquest diumenge, que segueix al dia de Nadal, celebrem amb alegria la Sagrada Família de Natzaret. Fa una mica més d’un segle que el Papa Lleó XIII va instituir la festa de la Sagrada Família, amb la finalitat que els creients poguéssim contemplar un model evangèlic de vida, alhora que encomanar-nos a la seva protecció.

El Nadal no és només la Festa de Déu que es fa home. És també la festa de la família. Perquè és en el si d’una família, la Sagrada Família, on és acollit amb goig, neix i creix el Fill de Déu, fet home. Ens ho deia l’evangeli d’avui: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

El Messies va voler començar la seva tasca redemptora al si d’una família senzilla, normal. El primer que santificà Jesús amb la seva presència fou una llar. Per tant, a nosaltres ens ajudarà a santificar-nos la vida familiar. Res no passa d’extraordinari en els anys de Natzaret, on Jesús passà la major part de la seva vida. Va tenir la Verge Maria com a mare. Una mare generosa, capaç de guardar al cor els tresors silenciosos de la seva experiència de vida. I Sant Josep el va fer de pare. Un pare fuster, que va iniciar el fill a les arts del seu ofici per servir la comunitat. Un fill que creixia en amor i saviesa davant dels ulls de Déu i de tots els homes, escoltant els pares i seguint les tradicions del seu poble.

La família de Natzaret és feliç perquè ha posat Déu al centre. Com diu el salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins!”. Posar Déu al centre de la família, mai no va en detriment d’ella mateixa ni dels seus components. Com més obrim el nostre cor a Déu-Amor, més i millor podem estimar els nostres éssers propers; més fort es fa l’amor i la unió entre els esposos, més veritable i fort és l’amor dels pares als fills i dels fills als pares. Déu sempre beneeix la família i nosaltres podem endinsar-nos en el seu amor a través de les nostres famílies.

Sant Pau ens ajuda reconèixer l’amor que ha de donar-se en la família: és un amor recíproc, entregat, respectuós, i inclou necessàriament el perdó. Aquest amor és l’enllaç que manté unit els esposos i la família, més enllà de totes les tensions i dificultats, en la salut i en la malaltia, en les alegries i les penes; aquest amor cerca sempre el bé de l’altre; aquest amor és l’antídot de tot amor fals, dels egoismes, de l’aïllament, de la solitud; aquest amor preserva la família de la desintegració.

La família, basada en el matrimoni entre un home i una dona, continua sent insubstituïble per al desenvolupament veritable dels esposos i dels fills, per a la vertebració de la societat i per al futur de la humanitat. Quan el matrimoni i la família entren en crisi, és la mateixa societat la que es posa malalta.

Si la veneració als sants, centrada durant els primers segles en els màrtirs, ha servit sempre per ser conscients que és possible viure de cara a Déu, la meditació al voltant de la família de Natzaret situa l’entorn familiar com el model de la santedat viscuda amb l’ajuda dels altres.

¿És així la nostra llar? ¿Li dediquem el temps i l’atenció que mereix? ¿És Jesús el centre? ¿Ens desvivim pels altres? Són preguntes que poden ser oportunes en la nostra pregària d’avui, mentre contemplem Jesús, Maria i Josep en la festa que els dedica l’Església.

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (31 de desembre de 2023)

Missa exequial del G. Pere Damià Coral (26 de desembre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (26 de desembre de 2023)

Fets dels Apòstols 6:8-10; 7:54-59 / Mateu 10:17-22

 

Continuem, estimats germans i germanes, celebrant, avui, dia de Sant Esteve, el Nadal, tot i que la nostra comunitat, els seus  familiars i amics  preguen en aquesta eucaristia pel repòs del nostre germà Pere Damià Coral Sendrós, monjo, que va morir en el cor de la nit d’ahir, mentre nosaltres érem a la missa del Gall. Voldríem acompanyar-lo i adreçar-nos al Senyor amb les paraules del salm responsorial: Confio el meu alè a les vostres mans. 

Jesús de Natzaret va viure en el món entre Nadal i Pasqua. La seva vida a la terra ens ha deixat el testimoni de qui era, de què deia, de què ens demanava. Aquest temps, aquesta existència no va començar com la de qualsevol ésser humà en el moment del seu naixement. El sentit profund del Nadal és que aquesta vida de Jesús, és la del Crist, la de l’Ungit, la del Messies, la de la Paraula de Déu feta carn i això marca profundament  la seva persona, la seva humanitat que està sempre unida a la divinitat que li pertoca com a verb de Déu fet home. 

La seva mort tampoc fou un final. Per la seva resurrecció i ascensió al cel recuperà el lloc al costat del Pare, però hi portà aquest humanitat amb la qual havia passejat, parlat, plorat i estimat.

Només des d’aquesta posició el Senyor ens demana la donació radical. Tota vida cristiana està cridada a reproduir i a imitar Jesús de Natzaret en la dinàmica que es mou entre el Nadal i la Pasqua, però també aspira a seguir-lo més enllà de la mort, en la resurrecció. El nostre naixement, tant el natural com l’espiritual a la fe, és la nostra inserció en la comunió amb Déu, en l’Església. Pel baptisme ens incorporem a Ell, i ja en la litúrgia del baptisme està present l’anhel i el desig definitiu, aquell que espera tot cristià que és compartir finalment la glòria de Crist, al costat de Déu, amb Maria, assumpta també al Cel. 

Tot això ens porta, per a dir-ho amb paraules senzilles, que Déu va entrar a casa nostra per Nadal, per tal de fer-nos a entrar a casa d’Ell per Pasqua. El Germà Pere Damià va anar experimentant aquesta vida de fe, ja abans d’entrar al monestir en la seva relació amb els oblats del monestir.

La fe es pot viure en molt variades opcions. Qualsevol vida pot concretar aquesta dinàmica. Un dels primers exemples és el sant que el calendari ens proposa per avui, precisament l’endemà de la solemnitat del Nadal: Sant Esteve, l’anomenat protomàrtir de la nostra fe.  La consciència primerenca de seguir les passes de Crist li donaren la força de la confessió i de la fidelitat. Ell ens ajuda a identificar el nucli d’allò que creiem: obertura a l’Esperit Sant, comunió amb Jesús per sobre de qualsevol concepte establert, confiança final en la seva força davant de totes les dificultats. La radicalitat de les circumstàncies que els primers cristians es trobaren han fet que els venerem com a testimonis d’aquesta fe que creu que la Paraula de Déu encarnada dona sentit a tota la vida, a la mateixa mort i que la seva resurrecció fonamenta la nostra esperança en la resurrecció.   

Des de  l’exemple dels màrtirs, com us deia, qualsevol vida pot ser viscuda com a seguiment de Jesús. D’una manera molt concreta, la vida monàstica ha estat considerada martirial, perquè dona testimoni de la fe, senzillament intentant viure amb consciència la dinàmica d’encarnació i resurrecció que Jesucrist va començar.  Ho sense sang, dia a dia, amb les armes de l’obediència, la conversió i la paciència. 

El nostre germà Pere Damià, rebé el nom de Pere en el seu baptisme, havia nascut a la Geltrú com a ell li agradava matisar, no a Vilanova i la Geltrú, i visqué uns primers anys plenament identificat amb la vida de la seva vil·la, la seva família, el treball a la fàbrica Pirelli, fins i tot en la política, mostra de la seva preocupació pel país i per la seva gent. A una edat madura, als 46 anys, sentí la crida de Jesucrist de viure la fe i l’amor a Jesucrist en la nostra comunitat de Montserrat, a la qual entrà el setembre de 1987 rebent el nom de Pere Damià. NO es resistí, a l¡’Esperit Sant com els fets dels Apòstols ens diuen de Sant Esteve. Acostumat al treball, de seguida començar a col·laborar en diverses seccions del monestir, la infermeria i les col·leccions en les qual hi combinava algunes aficions personals. La seva tasca, per exemple, en la col·lecció de goigs del monestir l’ha portat a catalogar milers i milers d’exemplars. Sovint darrere cadascun d’ells, hi trobàvem un sant, una ermita, una persona que l’hi havia fet arribar, un testimoni d’estimació cap a Montserrat i el record d’una devoció o d’un lloc de Catalunya.

El germà Pere Damià pertanyia a la generació que valorava conservar i col·leccionar. Fins a la seva mort va ser el responsable de les col·leccions de segells, monedes i postals i va fer una feina pacient, senzilla i humil classificant i, donant, per tant valor, a totes les monedes estrangeres que els pelegrins deixaven a Montserrat. Durant uns anys visqué al Miracle, en una vida prop del camp i de la gent dels voltants, de la qual sempre en guardà un bon record. També s’ocupà de la cuina i del refetor del monestir, un dels serveis importants perquè hi hagi pau en una comunitat!

La vida monàstica i la nostra Regla de Sant Benet defineix espiritualment alguns oficis. Els monjos llegim ordenadament tota la Regla i cada dia de l’any ens correspon un fragment. El dia 24 de desembre, se’ns proposa llegir el capítol dedicat als porters del monestir que sant Benet defineix demanant que siguin un homes plens de seny i que estiguin sempre a punt perquè els qui arribin trobin algú que els respongui. El germà Pere Damià havia estat moltes hores a la porteria del monestir acollint i responent els qui hi arribaven. Ho feia amb amabilitat i era recordat per això. Sant Benet ens ensenya que en els hostes acollim Jesucrist mateix i que els hem de tractar amb humanitat. 

Però un dia qui trucarà definitivament a la porta serà Crist mateix i caldrà que ens haguem entrenat per respondre-li. Aquesta nit de Nadal, Jesús va trucar a la porta del G. Pere Damià, una mica inesperadament. És la nostra confiança que una vida llarga, viscuda amb fe i humil en tants serveis l’hagi preparat per estar a punt i que li hagi respost de seguida i amb la gran confiança de la qual ens parla el salm responsorial d’avui. 

Deixeu veure al vostre servent
la claror de la vostra mirada;
salveu-me, per l’amor que em teniu

Com veiem a les lectures d’avui, les dificultats formen part del camí i tampoc li foren estalviades durant aquests darrers anys al nostre germà en forma de diverses malalties i problemes de salut que anà suportant sense que li afectessin el sentit de l’humor, l’amor a la comunitat, sentint-se germà i en alguns moments greus encomanant-se al seu venerat beat Pere Tarrés i als beats màrtirs de Montserrat.

Com a Sant Esteve, la fe, la crida i la convicció monàstica van marcar una vida que va voler imitar la de Jesucrist seguint el seu evangeli des del seu baptisme. Avui en acomiadar-lo i en enterrar-lo, esperem que també haurà entrat a participar en aquella vida del cel que el Senyor inaugurà amb la seva Pasqua, perquè tota la seva humanitat, redimida conjuntament amb la de tots per l’Encarnació de Jesucrist continuï espiritualment en la joia de la immortalitat, per la misericòrdia de Déu capaç de salvar i perdonar tots els qui en Ell confien i arribar un el dia final de la resurrecció dels morts a la plena comunió amb tots els sants i redimits de Déu . 

 

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Pere Damià Coral (26 de desembre de 2023)