Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)
Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)
Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

 

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)
Diumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Diumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (7 de febrer de 2021)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

 

Estimats germans i germanes,

Quin consol i quin encoratjament tan grans ens dóna el text evangèlic que acaba de ser proclamat. En forma resumida, sintètica, sant Marc ens vol oferir una jornada estàndard de Jesús. Les parts de la narració ens ofereixen com un tríptic que resumeix la vida pública del Senyor en els seus trets principals.

Comencem pel quadre central; ja contemplarem després els dos porticons. Jesucrist ens hi és presentat com a guaridor. Ordinàriament li donem els títols, ben adequats, de Salvador, Redemptor, Mestre i altres de més gruix doctrinal com els de Senyor i Fill de Déu. Però els evangelis també ens presenten Jesús sovint guarint malalts, amb episodis concrets i amb noms de pacients determinats. I generalment comentant el perquè de la seva acció, sempre en la línia de fer la voluntat del Pare, de promoure la fe dels qui l’escolten i d’aportar remei a les persones. El text d’avui, amb un accent sobre els malalts afeixugats per l’esperit del Mal, no ens dóna cap nom concret de pacient ni cap explicació especial. Només constata el fet del restabliment de la salut corporal i espiritual. Però sí que en subratlla la quantitat: “tots els malalts”, “molts malalts”, “diverses malalties”. Amb caràcter de resum, doncs, ens vol fer veure aquesta dimensió de la seva predicació de l’Evangeli. Potser algú pot pensar: quin valor té aquest accent en la quantitat, si Jesús no va guarir tots els malalts del seu temps i del seu entorn. I més encara, pensant nosaltres que aviat farà un any que sofrim la pandèmia, ens surt una pregària íntima: «Per què, Senyor, permets que la nostra generació sofreixi tant durant més d’un any? Aquella persona i aquella altra que coneixem que han estat hospitalitzades i potser encara sofreixen els efectes de la pandèmia. Aquelles desaparicions sense comiat familiar, aquelles pregàries comunitàries pels difunts que encara no hem pogut fer. Aquells que sofreixen pèrdues econòmiques o laborals». Tants interrogants que ens queden, i malgrat tantes mostres de generositat que hem vist, no arriben a poder eixugar moltes llàgrimes.

Continuem pregant: «Senyor, no tenim respostes a les preguntes que ens colpeixen, però ara ens mostres en el primer porticó d’aquest tríptic el teu profund sentiment. Diu l’evangeli: “Ell li va donar la mà, i la va fer llevar i la febre li desaparegué”. Senyor, dóna’ns la mà i et servirem amb alegria. Farem que tota la resta de la vida sigui com la de Pere. Amb els nostres dubtes i les nostres flaqueses, i qui sap si amb traïcions i tot. Però davant la teva presència de Ressuscitat et direm ara i al terme de la nostra vida, com l’apòstol: Senyor, tu saps que t’estimo.

»Per poder-ho dir, ens cal que ens comuniquis, l’altre porticó de l’evangeli d’avui: la teva intimitat amb el Pare, que també és el nostre Pare. Molta gent i moltes coses ens estaran buscant. Però en la solitud del nostre cor hi haurà viva la pregària. I en la germanor entorn de la Paraula i del teu sagrament, tu que has fet el pa i el vi perquè fossin el nostre aliment de cada dia, ens en faràs un sagrament de vida eterna (cf. Oració sobre les ofrenes). Mentrestant dóna a tothom la salut i la pau d’esperit per poder fer conèixer el teu Evangeli i curar tot aquell que se’ns atansa esperant que li donem la mà guaridora, tal com feres en altre temps». Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)
Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de febrer 2021)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-19

 

Germans i germanes estimats:

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa, deia Jesús a Zaqueu a l’evangeli que acabem d’escoltar. La litúrgia aplica aquesta afirmació a la nostra basílica. Avui celebrem els 429 anys de la seva dedicació. És a dir, del dia que per la pregària de l’Església que acompanyava la unció amb crisma de l’altar i de les parets –per significar que l’Esperit Sant els santificava- i per la celebració de l’eucaristia, el Senyor entrà en aquesta casa. Hi entrava per fer-se-la seva. Per acollir la lloança i la pregària dels monjos, dels escolans i dels pelegrins. Per atorgar-los la salvació per mitjà de la proclamació de la seva paraula i de la celebració dels seus sagraments.

El Senyor volgué omplir de santedat aquesta casa (cf. oració sobre les ofrenes) perquè els qui ens hi apleguem puguem assolir la plenitud de la guarició i de la salvació (cf. oració col·lecta). Mentre pelegrinem cap aquesta plenitud, el Senyor es va construint aquí un temple espiritual que som nosaltres, individualment i com a Església (cf. prefaci).

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Aquest avui no val només per aquell 2 de febrer de fa 429 anys, quan la basílica fou dedicada. És un avui que perdura. L’evangelista sant Lluc remarca sovint al llarg del seu evangeli la paraula avui per indicar l’actualitat perenne de la salvació que porta Jesucrist. Cada dia, per part de Déu, és un avui de salvació. Des del dia de la dedicació, cada dia el Senyor busca en aquest lloc els qui hi acudim i hi porta la salvació, com va fer a casa de Zaqueu. I les celebracions que es fan en aquesta casa d’oració van transformant interiorment els qui hi participem i van fent-nos possible el trobament i el diàleg amical amb Jesucrist que ens identifica amb ell i ens endinsa en la filiació divina. El Senyor continua fent irrupció en la nostra història i actualitza la salvació atorgada en Jesucrist una vegada per sempre. D’aquesta manera, ens va edificant individualment com un temple espiritual per tal que tots junts, aplegats en l’Església, formem un temple de pedres vives ( 1C 3, 16-17; Ef 21, 22).

Tot això és possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Ell ens recorda i ens testimonia l’obra de Jesucrist, la fa present i l’actualitza per a la nostra salvació. I amb el seu poder transformador la fa fructificar en el nostre interior de creients (cf. Jo 16, 12-13). Evidentment, però, l’eficàcia d’aquests dons de Déu atorgats mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant, està condicionada a l’obertura de cor i a l’adhesió personal de cadascú. Déu no ens força, respecta la llibertat de les persones. Però espera que la nostra mirada es creui amb la seva, com la de Zaqueu enfilat d’alt d’un arbre es va creuar amb la de Jesús que alçà els ulls en arribar a aquell indret. Cal, doncs, que tinguem una actitud acollidora, disponible a la conversió com la de Zaqueu, i que com ell estiguem agraïts per la presència del Senyor i pels dons que ens atorga per l’acció de l’Esperit Sant

En aquesta basílica, trobem un element simbòlic que ens recorda aquesta acció de l’Esperit Sant. És la corona amb el cobricel situats sobre l’altar. Són memòria d’aquella ombra del poder de l’Altíssim per mitjà de la qual l’Esperi Sant baixà sobre Maria i la va fer fecunda per engendrar el Fill de Déu (cf. Lc 1, 15). La corona amb el cobricel sobre l’altar són un símbol de l’epiclesi que fa l’Església en les seves celebracions perquè l’Esperit intervingui i faci entenedora la Paraula, intervingui i faci eficaços els sagraments que per voler del Pare ens menen a la salvació i ens configuren amb Jesucrist (cf. C. Valenziano, Architetti di chiese. Bologna, 2005, p.265-266). Corona i cobricel són, encara, un símbol de l’acció de l’Esperit que fa que la lloança de la Litúrgia de les Hores i tot el culte individual o comunitari que aquí s’ofereix en aquesta basílica sigui digne (cf. oració col·lecta), sigui un culte en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23).

En la pregària eucarística que iniciarem amb el prefaci, hi ha dues invocacions de l’Esperit Sant o epiclesis. La primera sobre les ofrenes del pa i del vi “perquè es converteixin en el cos i en la sang” de Jesucrist. I la segona sobre la nostra assemblea “perquè siguem en Crist un sol cos i un sol esperit” –és a dir, perquè tots junts formem el cos espiritual o místic de Crist- i perquè cadascun de nosaltres esdevingui “una ofrena eterna” per tal d’obtenir “l’herència” de la vida per sempre (cf. pregària eucarística III). Després, en la comunió Jesucrist ressuscitat entrarà dintre de nosaltres, semblantment a com va entrar a casa de Zaqueu. Aleshores el nostre cos serà, d’una manera anàloga a la corona i al cobricel que cobreixen l’altar, tàlem de la presència divina. I des de dins nostre, el Senyor ens donarà la vida en l’Esperit i ens enviarà a ser testimonis del seu amor guaridor i santificador, testimonis de la seva paraula a favor de tota la humanitat. Així podrem cantar joiosos i amb tota veritat les paraules de sant Pau que la litúrgia posa com a cant de comunió d’aquest dia: “sou un temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” (1C 3, 16-17).

Com veieu, la solemnitat de la dedicació d’aquesta basílica ens porta a considerar també la nostra dedicació, la que en els sagraments de la iniciació el Senyor va fer de nosaltres i que renova cada dia. Per això podem ben dir amb l’evangeli: avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Avui. Ara, en l’eucaristia.

Que Santa Maria, a la qual està dedicada aquesta casa d’oració que és la nostra basílica, ens ajudi a acollir aquesta salvació, a fer-la vida, a posar-la al servei dels altres, sobretot dels qui, des de l’angoixa i la preocupació causada per la pandèmia, aixequem els ulls vers aquest santuari i ens demanen una pregària i una paraula de consol, una paraula d’esperança, una paraula de salvació.

Abadia de MontserratDedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)
Diumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Diumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)

Homilia del P. Damià M. Roure, monjo de Montserrat (31 de gener de 2021)

Deuteronomi 18:15-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

La primera lectura que hem escoltat ens parlava de la relació entre Déu i Moisès. El Senyor li deia: «Jo faré que s’aixequi enmig dels teus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré». I, tot seguit, Moisès va transmetre a molta gent, tant com podia, el que ell havia rebut de Déu, i com Déu estima tothom. Nosaltres, cristians, admirem d’aquest patriarca la seva capacitat d’acollir i de comprendre el que Déu volia ensenyar i transmetre. És una voluntat de Déu, que ha arribat fins a nosaltres.

En les paraules de Jesús que hem sentit en l’Evangeli podem seguir clarament el que va explicar ell mateix als primers deixebles per tal que ells ho visquessin i ho transmetessin a tothom. Una de les principals recomanacions de Jesús -que ha passat de generació a generació- és el desig de Déu que es respecti el bé de cada persona i que sigui tractada humanament amb un respecte sincer.

En l’evangeli que acabem d’escoltar, sant Marc ens feia veure com Jesús actuava amb autoritat per ajudar als qui ho necessitaven, concretament guaria un malalt, cosa que els deixebles de Jesús sempre han pres una actitud d’ajuda, perquè expressa el desig de Déu que s’aconsegueixi el bé de tothom. És per això que tant els primers deixebles de Jesús, com els cristians de tots els temps han obert el cor per descobrir, cada vegada amb més claredat, el què ens aporta Jesús, i com ens fa conscients d’ajudar els més necessitats i ens ajuda a fer-nos saber què ens ofereix Déu en el concret de la nostra vida. D’aquesta manera ens ajuda a superar moltes dificultats i a crear una bona convivència.

Per això podem dir sempre: «Tant de bo que avui sentim la veu de Senyor i no endurim els nostres cors!». Aquestes paraules ens ajuden a crear en el nostre entorn un ambient de bon tracte i de solidaritat, tal com ho desitja Jesús, per al bé de la família, del poble, de la ciutat i de tothom, perquè l’espai on vivim el formen entre tots.

Per la nostra part, nosaltres hem d’orientar-nos bé perquè Jesús, ens ofereix un camí a seguir que ens impulsa a viure amb estimació, amb coratge i amb esperança. És una manera de tractar-nos que ens ajuda, tant en la família, com en l’amistat amb els amics, com amb la gent amb qui treballem, i també en la comunitat eclesial i en la vida religiosa. Si ho mirem bé és un goig per a tots de treballar perquè la gran comunitat que és l’església sigui, en mig de cada poble i en mig del món, una gran família, que inclogui també la gent més necessitada.

Tal com ho desitjava Jesús, tota l’activitat de l’Església busca el bé integral de cada persona, encoratjant-nos a posar remei a tantes misèries, i a crear, tant com poguem, un ambient constructiu per al bé de tothom. D’aquesta manera amb totes aquelles actituds que Jesús va saber fer i ensenyar, convé mantenir-les avui per millorar la salut i el bé de cada persona i aconseguir així una millor qualitat de vida.

Afortunadament, la paraula de Jesús ens ha estat conservada en els evangelis i transmesa al llarg de totes les generacions que ens han precedit. Gràcies a això tenim un mitjà que ens orienta a afavorir el diàleg amb tothom i el respecte en mig de les circumstàncies que ens presenta la vida. A poc a poc tenim, així, la possibilitat de descobrir, cada vegada més, que de veritat val la pena de ser cristians de cor, d’esperit i de fet.

En l’evangeli d’avui, Jesús ens empeny, doncs, i ens ajuda a créixer, tant en la intel·ligència com en el cor. Ell ho diu amb una expressió ben simple: «el Regne de Déu és a prop». Treballem, doncs, per crear cadascú aquesta unitat de fe, de sentit de justícia, de comprensió mútua i d’ajuda entre tots. Això ens donarà consistència i ens ajudarà a créixer com a persones en el món que vivim. Demanem a Déu els dons necessaris per seguir endavant i donem-li gràcies de tot cor, ara que continuem la celebració de la missa, acollint i agraint tot el que Jesucrist ens ha ofert.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (31 gener 2021)
Diumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Diumenge III de durant l’any (24 gener 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (24 de gener de 2021)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes,

A l’evangeli que acabem de proclamar trobem Jesús a l’inici del seu ministeri a Galilea un cop Joan Baptista havia estat empresonat. Sant Marc, situa el contingut de la missió amb una afirmació rotunda per part de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”, és a dir, la presència de Jesús comporta un temps nou en el qual el Regne de Déu ja és a tocar. Es tracta de l’inici d’un temps nou que perdura fins avui i que fa possible que Déu regni sobre cadascun de nosaltres. És una crida constant, una vocació constant, per viure atents a la veu de Déu tot deixant entrar en el propi cor el seu misteri.

En el mateix text, l’evangelista ens fa veure que la manera més adequada de concretar la conversió i el creure consisteix a seguir a Jesús. Per això ha vinculat l’anunci de la Bona Noticia amb la vocació dels primers deixebles. Tot passant vora el llac de Galilea, Jesús va veure un grup de pescadors ocupats en la seva feina quotidiana. Parlant des de la lògica no deixa de sorprendre’ns que tant Simó i Andreu com Jaume i Joan, deixant el que estaven fent, responguin de manera tan radical a la crida d’un desconegut. Però l’evangelista no pretén narrar-nos la cronologia d’uns fets, ni tan sols d’un diàleg sinó que intenta reflectir els trets essencial del que significa ser deixeble de Jesús, més enllà de les circumstàncies concretes en què aquest es dugui a terme. Els quatre pescadors són cridats simplement a fiar-se i posar-se en marxa.

Tots nosaltres, amb les nostres qualitats, coneixements, costums i forma de vida… som cridats constantment per Jesús a qui veiem o intuïm al voltant dels múltiples llacs de Galilea de les nostres vides. Ell hi és present de maneres ben diverses i vol convertir la nostra activitat quotidiana en una nova manera de fer: continuar pescant, però amb Ell. Vol que el seguim i molt sovint ens demanarà que tornem mar endins per calar de nou les xarxes. Aquesta és la nostra conversió: fer de la nostra vida quotidiana una bona notícia.

Per tant, convertir-se per creure en l’evangeli i respondre a la crida que Jesús ens fa contínuament consisteix en girar-se vers on hi ha la llum. Sovint confonem la conversió amb pràctiques ascètiques o morals. I no és això solament. Es tracta de fer l’esforç per girar-nos vers la veritable llum. La conversió troba el seu sentit en Jesús mateix que es defineix com la Llum del món. Per admirable que sigui la reacció i la resposta d’aquells pescadors, el personatge principal de la crida és Jesús.

En aquest temps de pandèmia que estem vivint amb les conseqüències que comporta per a tantes persones i pobles, m’adono que les paraules de Jesús: “Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” i així com la crida a seguir-lo que féu als primers deixebles, prenen un relleu particular. I el prenen perquè la pandèmia ens ha agafat desprevinguts com segurament va agafar desprevinguts Simó, Andreu, Jaume i Joan, la crida que Jesús els va fer a seguir-lo.

També, avui, en aquest present, complex i ple de sofriment de tota mena, la veu de Jesús ressona igual que vora del llac de Galilea: seguiu-me! Seguint-lo podrem convertir la nostra manera d’esguardar els altres, d’esguardar-nos a nosaltres mateixos, d’esguardar Déu. Els primeres deixebles simplement s’aixecaren i se’n anaren amb ell, sense fer-li cap pregunta. No serà que avui també cadascú de nosaltres ens hem d’aixecar i simplement fer-li confiança? I sabem per experiència aliena o pròpia que costa molt.

Per il·lustrar el que acabo de dir ens pot ajudar el testimoni d’Etty Hillesum, la jove jueva que va morir als 29 anys a la cambra de gas d’Auschwitz (30 de novembre de 1943). En el seu diari que havia continuat escrivint fins i tot en el camp de concentració va escriure: “Estic disposada a tot, me n’aniré a qualsevol lloc del món, on Déu m’enviï, i estic disposada a testificar, en cada situació fins a la mort, que la vida és bonica, que té sentit i que no és culpa de Déu, sinó nostra que tot hagi arribat fins aquest punt” (es referia a la barbàrie nazi). I continuava escrivint: “interiorment em sento en pau. Dintre meu hi ha una confiança en Déu que al principi gairebé em feia por per la forma con anava creixent, però ara em pertany. I ara a treballar”.

El sofriment i la dissort la portaren a pregar així: “estimo tant al proïsme perquè en cada persona estimo un bocí de tu, oh Déu. Et busco per tot arreu en els essers humans. Intento desenterrar-te del cors dels altres”.

No és això un model de conversió que ens pot ajudar i esperonar a viure el nostre compromís cristià en aquest temps de pandèmia? Que ens hi ajudi Déu mateix.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (24 gener 2021)
Diumenge II de durant l’any (17 gener 2021)

Diumenge II de durant l’any (17 gener 2021)

Homilia del P. Antoni Pou, monjo de Montserrat (17 de gener de 2021)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Si veiéssim l’any litúrgic com uns llargs exercicis espirituals ignasians, ens trobaríem aquest diumenge a la segona setmana. Després d’haver meditat l’encarnació de Jesús per salvar la condició humana, el seu naixement en la humilitat d’una establia, i la seva epifania en el Baptisme, avui els textos bíblics ens conviden a meditar sobre la nostra vocació.

En la primera lectura hem escoltat la vocació de Samuel. La veu del Senyor es fa present mentre dormia, possiblement en un somni. Ell creu que és Elí que el cridava… no està encara acostumat a sentir la veu de Déu. A la tercera vegada Elí li diu: “Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Déu crida de moltes maneres, però una de les més comunes és des del nostre interior. Si estem atents als nostres desitjos, anhels interiors, pensaments… i no només ens deixem arrastrar per ells d’una manera inconscient, podria ser que alguna vegada ens adonéssim que alguns d’aquests anhels, desitjos o pensaments neixen del més profund de nosaltres mateixos, com si no fossin nostres, sinó de l’Esperit, una realitat que ens empeny a buscar, transcendir-nos, i abandonar-nos a Déu.

Aquesta època de pandèmia, terrible en molts aspectes, i que desitgem que com més aviat possible s’acabi, ha restringit les nostres relacions socials, i ha fet que haguéssim d’aprendre, d’una manera forçada, a cultivar la nostra interioritat. Hem après que no és fàcil d’estar amb nosaltres mateixos, i que si no estem atents, els pensaments negatius se’ns mengen. Però si hem fet un pas més ens adonem que en el nostre cor també hi ha llavors de transcendència, de compassió, de pietat envers Déu… podem sentir la crida Déu que ens empeny a la solidaritat, a aprofundir en la nostra espiritualitat.

Aquest cultiu de la interioritat és propi també de l’espiritualitat cristiana. Avui que és la festa de Sant Antoni, abat, podem recordar el carisma dels ermitans i ermitanes, dels contemplatius, que són amb la seva experiència mestres d’interioritat, i que fecunden, sovint de manera oculta, tota la vida de l’Església i de la societat. Tomas Merton li agradava dir que els contemplatius som com els arbres que, en silenci, donen oxigen a tota la terra.

L’Evangeli de Joan, per altra part, ens ha presentat la crida dels primers deixebles d’una manera diferent de com ho fan els altres evangelis… en Mateu, Marc i Lluc, Jesús és el mestre itinerant, que troba els qui seran els seus deixebles en la seva vida quotidiana: repassant les xarxes, a la barca, recaptant impostos. Aquests evangelis mantenen fresca la tradició oral dels primers grups cristians mendicants, que corrien, com Jesús, camins, pobles i viles i convidaven els qui s’engrescaven amb el seu missatge a una vida nova, deixant-ho tot, per predicar la Bona Nova.

L’Evangeli de Joan és diferent: Jesús troba els primers deixebles entre els seguidors de Joan Baptista, i ja no és aquell profeta itinerant que no té on recolzar el cap, sinó el mestre amfitrió que convida els qui estan interessats en ell a casa seva: “Mestre, on us allotgeu?” – Veniu i ho veureu. És com si l’Evangelista projectés en l’evangelització de Jesús el que devia passar en les seves comunitats cristianes basades en les famílies cristianes que convidaven els interessats en la nova fe, a compartir el que creien i vivien, i més tard després d’un llarg procés, al baptisme i a l’eucaristia.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a comunitats cristianes, som bons amfitrions, i tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant-los raó de la nostra fe i de la nostra esperança. Més encara, si escoltem les directrius que ens dóna el Papa Francesc, no només hem d’esperar que se’ns demani per venir, sinó que nosaltres mateixos hem de sortir per fer-nos trobadissos, com a cristians, en la nostra societat. No es tracta de fer una campanya d’adoctrinament, fent-nos pesats i molestos, mostrant-nos com superiors i guardians de la veritat. Sinó de compartir el que som i vivim de manera senzilla, respectant que els altres tinguin una altra experiència de la vida distinta a la nostra. Buscant el de bo, respectable, i veritable que tenim en comú, treballant per una societat més justa i més humana.

La confessió desacomplexada i sincera de la nostra fe, també pot fer que algunes persones amb qui tractem s’interessin per com vivim la nostra espiritualitat. Hi ha persones que busquen transcendir una vida basada només en la supervivència material i estan assedegades d’alguna cosa més. L’Evangeli dóna una perspectiva més profunda a la vida, les seves narracions són medicina i aliment per a l’ànima.

¿Què busqueu? Demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. Jesús convida a casa seva els qui estan en recerca, i els respon “Veniu i ho veureu”. I després d’estar un dia amb Jesús, els deixebles surten entusiasmats a comunicar-ho a Pere. “Hem trobat el Messies”… hem trobat el que buscàvem, el compliment del que ens havia estat promés, i anhelàvem.

Com que també nosaltres som dels qui busquem, en aquesta eucaristia som de nou convidats per Jesús a casa seva, ell només no només comparteix la seva paraula, sinó que para la taula i ens convida a l’àpat que simbolitza el seu amor, lliurat per nosaltres. Que en sortim també , com Andreu i l’altre deixeble, entusiasmats, amb la necessitat de compartir el que hem vist, escoltat i el que hem viscut. Així sigui.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (17 gener 2021)
Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 desembre 2020)

Gènesi 3:9-15.20 / Romans 15:4-9 / Lluc 1:26-38

 

La litúrgia del temps d’advent, germans i germanes estimats, ens presenta tres personatges principals. El profeta Isaïes; en el llibre bíblic que porta el seu nom és recullen els clams de la humanitat antiga i s’anuncia la futura vinguda salvadora del Messies, l’Emmanuel. El segon personatge és Joan Batista, el darrer dels profetes, que mostra com cal preparar el camí al Senyor que ve, anuncia la imminència del Regne de Déu, i mostra Jesús com al Messies promès i desitjat. El tercer personatge és Santa Maria, la Mare de Jesús, el Messies, i per això Mare de Déu.

La solemnitat d’avui se centra plenament en ella. El poble cristià, en celebrar la concepció de Maria, agraeix a Déu el do d’aquesta dona singular, agreix la plenitud de gràcia de la qual el Senyor l’ha ornada des de bon començament. I, també, la lloa a ella, per la seva fidelitat plena a Déu viscuda ja des de ben petita, la proclama benaurada per la vocació que va rebre de ser la Mare de Jesús, el Fill de Déu, tal com hem sentit a l’evangeli, i agraeix, encara, la missió de Santa Maria prop del seu Fill i la seva funció en l’Església.

En Maria i, a través d’ella, en l’Església i en el món, el Senyor ha fet obres prodigioses. I per això avui cantem a Déu un càntic nou (cf. salm responsorial: 97, 1). I proclamem Maria benaurada ( cf. Lc 1, 48). En Santa Maria tot és do de Déu, i tot do troba una correspondència perfecta en ella. Sempre atenta al pla diví, i per això sempre ben disposada a escoltar i a acollir. Acull primer la Paraula eterna de Déu en el seu cor. I després, fidel a la seva vocació, acull aquesta Paraula eterna en el seu si.

Per això, en la solemnitat d’avui donem gràcies per les meravelles que Déu ha fet en Santa Maria i per la generositat d’ella a servir Déu i els altres. Ho trobem d’una manera ben palesa en l’acció de gràcies que la litúrgia d’avui fa en el prefaci.

Comença agraint que Déu preservés la Verge Maria de tota màcula de pecat original des de la seva concepció i que l’enriquís amb la plenitud de la gràcia. En paraules de la carta de sant Pau als cristians d’Efes, que hem escoltat a la segona lectura, Déu l’elegí i la beneí amb tota mena de dons espirituals d’una manera eminent, per fer-la tota santa. Aquesta elecció era a causa de Jesucrist. D’aquesta manera Maria capgirava la situació d’enemistat radical amb Déu creada per la desobediència d’Adam i Eva que era portadora de mort, tal com hem escoltat a la primera lectura. En Maria es fa realitat la bona nova que anunciava aquesta lectura: vindrà un dia –deia- en el qual el descendent d’una dona vencerà radicalment el poder del mal. Enmig del desastre i de la desolació més grans, Déu no abandona la humanitat. Al contrari, li promet la victòria salvadora de Jesucrist, el Fill de Maria. Cantem al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses en Maria i en l’Església, en cada batejat i en el conjunt del poble cristià. Sempre en bé de tota la humanitat.

Amb la plenitud de gràcia que li fou atorgada, Déu anà preparant Maria per fer-la una mare digna del Fill diví. Digna humanament per tal que contribuís a forjar amb tota la seva maduresa la personalitat humana d’aquest Fill. I digna espiritualment, perquè el seu cor i el seu si esdevinguessin una nova arca de l’aliança, un temple sant per acollir la santedat divina del Fill. Per això, creixent cada dia més en la fe i en l’amor, el cor de Maria esdevenia un fogar d’adoració i de contemplació, ple d’agraïment pels prodigis que Déu obrava.

El prefaci, però, no es fixa solament en la persona individual de Santa Maria i en la seva vinculació amb Jesucrist. Dóna gràcies, també, per la relació íntima entre Maria i l’Església. D’això en destaca sobretot dues coses. D’una banda, Maria prefigura l’Església. És a dir, la representa anticipadament. Ho fa portant el Crist al món, anunciant-lo i servint-lo amorosament. Ho fa, també, en la seva santedat immaculada i en el seu amor esponsal a Déu. Perquè, tal com ensenya, també, l’apòstol, Jesucrist vol purificar i santificar l’Església, que és la seva esposa, perquè sigui santa i immaculada i per portar-la a la seva presència sense taques ni arrugues (cf. Ef 5, 25-28). I, en parlar de l’Església, l’apòstol es refereix al conjunt del poble cristià. I, per tant, a la vocació de cada batejat.

El prefaci, encara, destaca que Maria és advocada de la gràcia i exemple de santedat per al poble cristià. Advocada de la gràcia, en el sentit que, assumpta al cel, intercedeix per tal que Déu atorgui els seus dons als deixebles de Jesucrist. I exemple de santedat; és a dir, de vida de fe i d’amor lliurada a Déu i als germans. Per això és el model de l’Església i és model de vida de tot cristià

Aquesta és la raó per la qual la solemnitat d’avui no es pot quedar només en l’admiració pels dons fets a Maria Immaculada. Ens ha d’implicar profundament, perquè també a nosaltres Déu ens ha elegit en Crist, com deia la segona lectura. El gran projecte del Pare del cel sobre la humanitat entorn de Jesucrist, s’inicia en Maria. Però ens implica també a nosaltres. Nosaltres, a diferència d’ella, sí que tenim taques i arrugues pel pecat. I hem de treballar per rentar-les i planxar-les, per treure-les de la nostra vida amb l’ajuda de la gràcia divina. I si la tasca de fer-ho per vèncer el mal que hi pugui haver en el nostre interior, ens pot semblar difícil no ens descoratgem perquè, també val per a nosaltres allò de a Déu res no li és impossible que escoltàvem en l’evangeli. Maria, amb la seva pregària intercessora, ens ajuda a acollir la gràcia que el Senyor ens atorga. I en el dolor, la incertesa i la precarietat de la pandèmia que afligeix el món, ella ens és Mare de consol i d’esperança.

Ara, en l’eucaristia, rebrem els favors del Senyor, fets de misericòrdia i de força espiritual, perquè el nostre interior es vagi transformant segons l’exemple de santedat que trobem en Santa Maria, la Mare Déu. Cantem, doncs, al Senyor un càntic nou: ha fet i fa obres prodigioses.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)
Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Homilia del P. Joan M. Mayol, Rector del Santuari de Montserrat (22 novembre 2020)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Corintis 15:20-26.28 / Mateu 25:31-46

 

Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.

La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.

La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.

Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.

Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.

L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.

Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats;

fas més que el que inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l’ agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

i l’ adobament del món.

El món s’ adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)
Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)
Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (8 novembre 2020)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-13

 

Estimats germans i germanes aquí presents i els qui ens seguiu de lluny,

Acabem d’escoltar la coneguda paràbola de les deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne del cel, de la vida eterna. Una paràbola d’aquelles que inviten a la vigilància, a estar sempre a punt. Una recomanació insistent en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic i que també caracteritzarà l’inici de l’Advent. “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Hem de vetllar, perquè la situació present de pandèmia a escala mundial ens suscita moltes preguntes. I també convé que, quan hi reflexionem a la llum de la fe, la nostra imatge que ens fem de Déu estigui d’acord amb el pla pel qual ha creat el món i hi ha posat al centre l’ésser humà.

També l’evangeli d’avui, com totes les paràboles de Jesús, ens dóna a conèixer el designi de Déu, però al mateix temps ens l’amaga, per tal que sapiguem copsar el toc d’atenció que Jesús ens fa. Els detalls suplementaris de lògica humana, en aquest cas, no tenen importància. Per exemple, que les cinc noies assenyades no són solidàries envers les companyes, o bé quin establiment està obert a mitjanit per comprar oli, aquest producte mediterrani tan antioxidant per a la salut i tan abrusador per atiar torxes.

“Què representa aquest «oli», indispensable per a ser admesos al banquet nupcial? Sant Agustí (cf. Discursos 93, 4) i altres autors antics hi llegeixen un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible” (Benet XVI, 6.11.11).

Per això la lectura primera invitava a matinejar per sortir a buscar aquesta saviesa. De fet, l’evangeli de la propera festa de Crist Rei, tot descrivint el Judici final, serà quelcom més que una invitació a vetllar. Serà una interpel·lació sobre si hem estat assenyats, plens de la saviesa que la catequesi cristiana, a partir del text evangèlic, ha sistematitzat en les anomenades obres de misericòrdia: “Quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó no em vau visitar”.

Oli de qualitat per a les torxes! “Amor, doncs, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres… I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l’Esperit Sant. Qui creu en Déu que és Amor porta en ell una esperança invencible, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida” (Benet XVI, ib.).

Que puguem acollir sempre aquest do, amb el realisme a què ens aboca l’hora present, però també sabent aguantar ben alta la torxa de la fe.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)
Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)
Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (25 octubre 2020)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / Mateu 22:34-40

 

Qualsevol de nosaltres hauria pogut posar-se la pregunta que hem sentit a l’Evangeli: «Quin és el manament més gran?». Potser nosaltres ho hauríem formulat d’una altra manera, i hauríem preguntat, per exemple, de quina manera podem arribar a viure amb plenitud com a persones, en relació amb Déu i amb tothom.

En la seva resposta, Jesús mateix no dona cap precepte, sinó que va de dret a l’arrel de la qüestió, i ho resumeix així: el més important de tot és estimar: estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Ens diu, doncs, que la plenitud l’aconseguim per un únic corrent de relació i d’amor. Així, doncs, la nostra vida de cristians consisteix a mantenir ben units aquests dos eixos: l’amor a Déu, tot agraint el fet que puguem relacionar-nos amb Ell, tot descobrint com ens estima. I en segon lloc, la capacitat de compartir aquest bon tracte amb els altres i amb tothom. Pel fet que ens estima, Jesús ens urgeix a actuar d’una manera el més humana i generosa possible.

Per experiència sabem que la majoria de la gent busca la pau interior i l’harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb l’univers. Per això busquem de trobar aquella saviesa que ens ajuda a viure feliçment. El fet de ser cristians ens ajuda molt en aquesta recerca. Ens ajuda a mirar de veure i viure el món en positiu tot al llarg de la vida. És ben cert que, de vegades, hem d’assumir responsabilitats difícils, però si estimem de cor i no tanquem la porta a les persones amb qui compartim la vida, ens obrim el camí vers una pau interior, i una alegria més fonda.

Si som cristians, és important i necessari que descobrim com Jesús ens ofereix cada dia, -tal com ho trobem en els evangelis-, molts elements que, si els llegim o els escoltem, ens ajuden a posar-ho en pràctica en bé nostre. Veiem com Jesús integra plenament -i ajunta de debò- l’amor a Déu i l’amor als altres i a tothom, fins i tot en qüestions molt concretes i quotidianes. Si el seguim podrem viure amb una llibertat més gran.

Precisament les altres lectures de la missa d’avui ens donen pistes sobre això. Per exemple el llibre de l’Èxode ens deia: «No t’aprofitis ni oprimeixis l’immigrant, no maltractis cap viuda ni cap orfe». Obrint els ulls, veiem que hi ha grups de persones que són molt més vulnerables i discriminades. Per això és encoratjant de sentir com continuava aquest passatge del llibre de l’Èxode: «Aquestes persones jo les escoltaria», «jo les escoltaré -ens diu el Senyor- perquè sóc misericordiós». Jesús sabia fer-ho bé això d’escoltar amb misericòrdia, i ens obre així un camí que, si el seguim, ens pot ajudar a crear un ambient de vida més positiu i més obert, per al bé de tothom.

Sant Pau, a la segona lectura, ens explica com l’Evangeli s’anava estenent per les terres de Grècia: «Vosaltres -deia als de Tessalònica- acolliu la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, però plens del goig de l’Esperit Sant». I remarcava que la paraula del Senyor ens parla, ens il·lumina i ens recolza en qualsevol circumstància, sigui quina sigui la nostra situació. Si ho vivim a fons, potser tindrem —d’una manera o d’una altra— un sentiment dins nostre que ens farà capaços d’acollir el que Jesús deia als seus amics, i podrem compartir-ho millor entre nosaltres i amb tothom.

Així, doncs, avui és un dia per agrair els qui ens han transmès la nostra fe i ens han ensenyat a transmetre-la, tot fent camí junts vers un món sense discriminacions ni fronteres. Si ho fem tant com podem, podrem constatar que la nostra fe s’enforteix quan la compartim i la transmetem. És el «miracle» de l’Evangeli per els cristians, que ens empeny i ens ajuda a compartir les actituds que ens proposa Jesús. Ell ens ensenya a respectar cultures molt diverses, i ens empeny a treballar per un món que sigui sempre digne de la humanitat. Busquem, doncs, de crear i mantenir una esperança ferma, que, enmig de les dificultats i necessitats, ens ajudi a viure amb solidaritat i amb alegria.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)
Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

 

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)
Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (13 octubre 2020)

Isaïes 25:6.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Avui, estimats germans i germanes, celebrem amb joia la festa dels nostres màrtirs, dels monjos més il·lustres de la nostra comunitat en tota la seva història gairebé mil·lenària. Són els qui van donar la vida pel Crist entre l’estiu del 1936 i l’hivern del 1937.

La litúrgia d’aquest dia traspua una alegria serena, perquè aquests germans nostres, pel baptisme i per la professió monàstica, es van anar identificant amb Jesucrist, el Senyor, del qual eren servents, per dir-ho amb paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar. I com que, tal com hem sentit, el servent no és més que l’amo, ells també l’imitaren amb el do cruent de la vida i ara participen de la seva glòria. La seva, com tota sang martirial, dóna fecunditat a la mare Església, la fa resplendir amb una llum més pura i l’omple de joia en veure la donació radical a Jesucrist d’aquests fills. Perquè morir per Crist –tal com ensenya Tertul·lià- no vol dir limitar-se a l’acceptació del dolor amb la constància dels estoics, sinó que és el testimoniatge més autèntic de la fe, del coratge, de l’amor pel Crist (cf. Ad Martyras, cap.1).

Per això, ja a l’oració que iniciava aquesta nostra celebració eucarística, demanàvem que “els màrtirs de Montserrat” ens fossin causa d’alegria. I no sols perquè van viure fins al fons la seva vida de batejats i de monjos, sinó també per “la corona fraterna” que formen. Encara que no varen ser tots sacrificats conjuntament, els lligams fraterns que els unien eren molt profunds. Havien format una “corona fraterna” en el monestir, units, tal com demana sant Benet, en el combat cristià i monàstic (cf. RB 1, 5) per tal de progressar en les virtuts i en la germanor. I, al moment, suprem –quan no van anteposar ni la pròpia vida a l’amor del Crist (cf. RB 4, 21)- van saber continuar mantenint aquesta fraternitat. El martiri va segellar la seva germanor. Ara junts formen una corona victoriosa. Una corona oferta a Jesucrist, el Rei del màrtirs que, al seu temps els corona a ells amb l’aurèola del martiri i de la glòria. Són una corona, també, per a l’Església que s’alegra –tal com he dit- de la seva fidelitat al Crist i els mostra com a veritables deixebles de l’Evangeli. Són encara una corona per a la nostra comunitat. Honoren Montserrat amb la seva victòria martirial, ells que van dur fins a les últimes conseqüències l’ensenyament de sant Benet quan diu de participar “dels sofriments del Crist, amb la paciència”, “fins a la mort” en “la dolcesa de l’amor” (cf. RB Pròleg, 49-50).

La litúrgia d’avui, tanmateix, no sols ens porta a demanar que els nostres màrtirs ens siguin motiu d’alegria. També hi demanem “que augmenti el vigor de la nostra fe”. La nostra fe ha de ser forta per poder perseverar en l’adhesió a Jesucrist en el context social actual. I potser no sempre ho és, perquè forma part de l’itinerari cristià i del nostre procés de creients, pot ser que de vegades s’afebleixi la nostra creença, que ens trobem enmig de la boira o de la foscor. Per això recorrem a la pregària i demanem que els Senyor ens doni més fe (cf. Lc 15, 5), que ens l’envigoreixi. L’exemple i la intercessió dels màrtirs ens ajuden a creure més profundament –que vol dir a fiar-nos més totalment de Déu- i a aprofundir els continguts de la fe i de l’esperança cristiana per saber-ne donar raó a nosaltres mateixos i a tothom qui ens la demani (cf. 1Pe, 3, 15). És més, a la oració sobre les ofrenes, demanarem que el sagrament eucarístic que celebrem ens inflami el cor en l’amor a Déu. Perquè la solidesa de la fe va estretament unida a la fermesa de l’amor. D’aquesta manera, com diu encara la oració sobre les ofrenes, podrem perseverar cada dia en la vida de seguiment del Crist i arribar a fruir, amb els màrtirs i els sants, del premi donat als qui s’han mantingut fidels fins al final.

Aquesta perseverança, la litúrgia d’avui la demana en la oració després de la comunió. Demana que perseverem units a Déu per l’amor abnegat, de tal manera que cada dia visquem d’ell i ens dediquem del tot, sense deixar fora cap component de la vida, al servei de Déu, que és sempre inseparablement al servei als altres.

Hi ha, encara, finalment, una altra petició en la oració col·lecta que he comentat. Demana que el Senyor ens “doni consol” per la intercessió dels màrtirs de Montserrat. Sempre el necessitem aquest consol, aquest bàlsam en les penes, en els dolors, en les foscors, mentre fem camí cap al terme avançant enmig de joies i de dificultats. En els interrogants davant la fe, en la manca d’horitzó, en la malaltia, en els contratemps que pot presentar la convivència, etc., necessitem el bàlsam que amoroseix les ferides del cor. Però, avui, demanem particularment per intercessió dels màrtirs de Montserrat d’obtenir consol en el context de l’epidèmia que patim i que continua creant situacions difícils a diversos nivells. No pas un consol esterilitzant. Sinó el consol, el confort, que permet de superar la por, que permet de continuar treballant a favor dels altres, de ser solidaris no sols prenent les mesures per evitar la difusió del virus, sinó també per atendre segons les nostres possibilitats tantes persones necessitades a causa de la crisi econòmica creixent que provoca. I demanem, també, el consol que ve de la resurrecció de Jesucrist i que ens assegura que la mort, per crua que sigui, és sempre el llindar d’una vida nova.

Que aquesta festa ens sigui, doncs, una invitació a viure més intensament la comunió fraterna en les comunitats cristianes, en tota l’Església. Que ens sigui una invitació a progressar en l’aprofundiment de la fe i de l’amor a Déu i als altres. Que per la gràcia de l’Eucaristia creixi en nosaltres l’esperança de la victòria final iniciada en la Pasqua de Jesucrist.

Abadia de MontserratFesta dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)
Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)
Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat (4 octubre 2020)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9 / Mateu 21:33-43

 

Estimats germans i germanes,

A l’antiga Roma, quan un general desfilava triomfalment pels carrers de Roma després d’una victòria, tenia darrere seu un esclau que li anava dient: “Memento mori” (“recorda que has de morir”). Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure? La pandèmia ens ha agafat a tots desarmats.

Ara mateix, a més de tots els qui sou a la basílica d’aquí Montserrat, hi ha milers de persones que ens seguiu a través dels mitjans de comunicació. I segur que, entre tots vosaltres, també n’hi ha que no us sentiu creients, però que esteu seguint aquesta celebració fent companyia a algú de casa, o bé senzillament perquè fent zàping us heu quedat mirant la Missa sense saber massa per què. M’agradaria que aquestes paraules que digui siguin també significatives per a vosaltres.

L’Evangeli d’avui és dur, Jesús provoca els qui l’escolten. I ho fa amb un conte ple de missatge. Parla d’uns homes a qui se’ls ha confiat una vinya perquè la facin fructificar. Al cap de temps, quan ja l’haurien pogut fer rendir, van rebent visites d’uns enviats que els demanen com han aprofitat aquest regal. I en lloc d’interpretar-ho com crides a la responsabilitat, a ser conscients del do que han rebut, no ho saben encaixar i rebutgen absolutament totes aquestes visites. Eren crides que els podien fer valorar més allò que se’ls havia confiat, aquell tresor que era la vinya. Però no ho fan, al contrari.

Aquest Evangeli m’ha fet pensar en una història que m’ha acompanyat des de fa anys. Tots llegim l’Evangeli i la vida mateixa a partir de la nostra biografia, d’allò que hem viscut i que hem rebut. A casa meva, des de petit he sentit parlar d’en Joan Alsina, un capellà que els meus pares van conèixer quan eren joves i que encara molta gent el recorda al meu poble de Malgrat, on va deixar una bona petjada els pocs anys que hi va ser com a vicari.

El cas és que en Joan va anar a missions, concretament a Xile. Allà, va estar molt compromès amb la gent més senzilla. Quan hi va haver el cop d’estat de l’any 73, ell era el cap de personal d’un hospital de la capital. Es van viure dies de molta confusió, violència i injustícia. Li va arribar a través d’amics que, per la seva implicació social, corria perill si tornava a l’hospital. Ell va dir que no tenia res a amagar, i que no deixaria de servir els qui ho necessitaven, i més aquells dies tan complicats. El cas és que va anar a l’hospital i ja no en va tornar.

Dies després, van trobar a la seva tauleta de nit un escrit impressionant on, entre paraules seves i paraules bíbliques, expressa el seu dolor, un sofriment molt gran la nit abans de tornar a l’hospital. Però acaba aquest escrit amb confiança, amb lletres més grosses escriu: “Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulga que siguem”.

Té por, però és més gran la seva confiança que l’Amor és més fort. I que per això val la pena continuar endavant.

Es va fer córrer la versió que en Joan havia mort en un tiroteig. “Fake news”, que en diríem ara. Però tots els qui el coneixien sabien que ell no hauria agafat una arma. Aleshores un capellà català va decidir buscar el seu assassí, i aclarir els fets. La seva recerca va durar anys. I al cap de 17 anys, el va trobar!

El noi que l’havia assassinat, aleshores ja gran, es va posar a plorar. Aquells dies del cop d’estat n’havien matat molts, però recordava perfectament en Joan i com havia anat tot. I és que al moment d’anar-lo a afusellar, se li va acostar per posar-li una bena als ulls com feien habitualment, i en Joan li va dir: “Por favor, no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Aquell home, passats tants anys, encara conservava una esquela d’en Joan que mirava de tant en tant. I guardava com un record inesborrable que aquell home l’havia perdonat de tot cor.

Nosaltres, evidentment, estem vivint moments molt diferents del que ell va viure. Aleshores, per què he explicat aquesta història avui? I quina relació té amb l’Evangeli que hem escoltat i amb el que vivim? Doncs perquè en Joan hauria pogut amagar-se, hauria pogut pensar que tot allò que succeïa no anava amb ell, hauria pogut viure tots aquells esdeveniments com entrebancs en el seu camí de donació als altres. I en canvi, va llegir els fets d’aquells dies com a oportunitats per donar-se més, per estar més compromès, per ser més coherent amb els seus principis de fer un món millor.

En l’Evangeli, aquells homes que han rebut la vinya no interpreten bé les visites que els demanen com han fet fructificar la vinya. Nosaltres també rebem visites d’aquest estil en la nostra vida, situacions que ens poden fer pensar en com estem tenint cura de tot allò que ens ha estat confiat i de la nostra pròpia vida.

Per cadascú, aquestes situacions (que poden ser desagradables i generar-nos rebuig) seran diferents. Però és veritat que també hi ha fets que ens afecten col·lectivament: la pandèmia amb totes les seves conseqüències, la situació política, i amb una mirada més llarga, aquest món tan mal repartit que provoca que molta gent dels països del Sud marxi del seu país per buscar una vida millor al Nord.

De quina manera podríem deixar-nos interpel·lar per aquestes situacions, i respondre-hi segons els nostres valors i principis? De quina manera podríem viure-les com a crides a ser més autèntics?

No hi ha una sola manera, cadascú ha de trobar la seva amb sinceritat. Però Jesús ens crida a estar atents: hem rebut una vinya, i n’hem de tenir cura.

Que Ell ens ajudi a encertar els camins per respondre a les seves crides constants.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)
Missa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Missa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (3 octubre 2020)

Job 19:1.23-27 / Romans 8:14-23 / Joan 17:24-26

 

Estimats Sr. Arquebisbe, germans monjos i concelebrants, autoritats, germana i familiars del P. Hilari, germans i germanes en Crist:

En el llibre de Job que hem llegit a la primera lectura, hem trobat un testimoniatge de fe que a la llum de Jesucrist pren tot el seu significat. I que en aquests moments de separació d’una persona estimada ens ofereix un consol i una esperança sòlids. Aquestes paraules de Job, llegides des de la perspectiva evangèlica, expressen, també, la convicció profunda que ha amarat tota la vida del P. Hilari.

Recordem-ho. Job deia: jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu; veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d’un altre. En darrer terme, al final de la vida terrena d’una persona, el que compta és saber que tenim un defensor, que ens protegeix del que hi pugui haver de menys encertat en la vida i que ens protegeix del poder de la mort mateixa. Aquest defensor, tal com diu Job, ens portarà a contemplar Déu, ens portarà a la vida per sempre.

Aquest defensor viu és Jesucrist, que viu després d’haver experimentar les angoixes de la mort. Ell pot testificar a favor nostre perquè ha clavat a la creu el document on constaven totes les nostres negligències i els nostres pecats (cf. Ef 1, 7). Pot testifica a favor nostre perquè ell ha pagat el nostre deute i ens ha alliberat (cf. Rm 5, 5-8). Unint el nostre sofriment i la nostra mort als seus, ens fa costat també en el moment del traspàs i ens anuncia la bona nova de la vida per sempre i de la glorificació prop d’ell en el seu Regne.

Per això podíem cantar en el salm: no s’enduran un desengany els qui esperen en vós. El Senyor, en l’amor que ens guarda des de sempre, es compadeix, mira la nostra aflicció i les nostres penes, eixampla el nostre cor oprimit, ens perdona i ens treu de la dissort de la mort. Perquè és el nostre defensor, que va ser mort i ara viu per sempre més i té les claus de la mort i del seu reialme (Ap 1, 18). Per ser defensats per ell, només cal no tancar-se a la seva obra d’amor.

Aquest mateix missatge intuït en la primera aliança, el trobàvem, ja des de la llum pasqual, en la carta de sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol feia un pas més del que podíem deduir d’una lectura cristiana del text de Job i del salm, i ens parlava de la nostra filiació divina. Som fills de Déu per do, gràcies a Jesucrist i a l’Esperit Sant, que és l’altre defensor que el Pare ens ha donat (cf. Jo 16, 7-11). I Pau deia, encara, els sofriments d’aquesta vida, i la mort mateixa, són com uns dolors de part de la vida nova que ens és atorgada. Per això podem viure sempre en l’esperança de ser redimits i glorificats un cop hàgim estat alliberats de tot el que ens esclavitza, del dolor i de la mort. Aquesta és la nostra esperança amarada de fe i de pregària en la mort del P. Hilari.

Ell, havia nascut a Madrid el 1928, de pares ripollesos, que l’any següent es traslladaren a Barcelona. Educat als escolapis de Balmes, de jove havia pertangut al grup d’universitaris catòlics catalanistes “Torras i Bages”. Es llicencià en Dret·a la Universitat de Barcelona. L’any 1951, va ser detingut, processat i empresonat al Castell de Montjuic pel seu antifranquisme actiu i per les seves activitats a favor de Catalunya i dels seus drets. El 1954 va ingressar al nostre monestir. Ell solia explicar que en aquell moment no sabia massa en què consistia la vida monàstica, però que veia que a Montserrat podria servir Déu i Catalunya. Professà un any després i el 1960 va ser ordenat prevere. Començà aleshores una llarga trajectòria d’estudis i de serveis pastorals difícil de resumir. A la Sorbona de París, el 1960 es llicencià en Sociologia i obtingué a l’Institut d’Estudis Socials, també de París, el Diploma en Estudis Superiors en Ciències Socials i Polítiques. El 1975 va obtenir el Doctorat en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1979, després de fer uns cursos al Pontifici Institut Bíblic de Roma, és llicencià en Teologia bíblica al Pontifici Ateneu de Sant Anselm també de Roma. Del 1962al 1965 i del 1968 al 1972 formà part de la comunitat benedictina de Medellín, fundada pel nostre monestir a Colòmbia. Allí va ser mestre de novicis, professor a l’Institut de Litúrgia del CELAM, al seminari major de Medellín a la Universitat Bolivariana, a més de formar part del Secretariat Nacional de Litúrgia de Colòmbia. Abans d’anar a Colòmbia havia fundat la revista “Documents d’Església”.

Tornat a Montserrat el 1975, va ser professor a Centre d’estudis teològics del monestir, a la Facultat de Teologia de Barcelona i al CEVRE. També col·laborà activament en la pastoral del santuari i féu acompanyament espiritual de moltes persones. El seu treball d’investigació en l’àmbit de la història, particularment en l’època de la guerra civil del 1936 i també de com aquesta implicà l’Església, ha estat molt extens; i mereixen ser destacats els cinc volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil. També són notables, per la seva capacitat pedagògica i divulgativa, les seves publicacions sobre els salms i sobre la Litúrgia de les Hores. El P. Hilari va ser membre de l’equip internacional de l’Istituto per le Scienze Religiose de Bologna, que, dirigit pel professor Giuseppe Alberigo, va publicar la Història del Concili Vaticà II. Darrerament havia publicat alguns textos de reflexió bíblica i cristiana a quatre mans amb Oriol Junqueres. La seva tasca investigadora va ser premiada, entre altres guardons, amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Valgui aquest resum per veure com el P. Hilari, en la seva vida de monjo, ha servit Déu, l’Església i Catalunya. Una Església i una Catalunya que volia lliures de tota servitud injusta. Era un home de fortes conviccions i molt recte, que sabia unir-ho a un gran sentit de l’humor. Mantenia fortament les seves posicions i sabia defensar-les amb perícia d’advocat. Això en alguns moments de la seva vida li va comportar trobar-se en situacions difícils. Les seves profundes conviccions cristianes, però, el portaven d’una manera o altra a procurar superar-les des de la caritat fraterna.

Job deia que contemplaria Déu. I Jesús a l’evangeli demanava que els qui el Pare li ha donat puguin estar amb ell, el Senyor i Defensor, i així vegin la seva glòria. Ara, tots units –els monjos, els concelebrants, la seva germana Isabel, els seus familiars i amics– oferim l’Eucaristia perquè el Senyor, en el seu amor, el purifiqui dels mancaments que hagi pogut tenir i li concedeixi de contemplar-lo en la seva glòria.

Així es complirà el desig profund del P. Hilari, tal com l’expressava el 2014, quan deia: “estic a punt de complir vuitanta-sis anys i miro enrere, com ho feia Joan XXIII quan, ens les seves darreries contemplava “l’umile arco della mia vita”, [és a dir] la paràbola que descriu la meva vida, ja en la part descendent prop del seu terme. Hi veig una trajectòria ben diferent de

la de Roncalli – Joan XXIII, però com ell contemplo com Déu m’ha acompanyat sempre amb la seva providència amorosa, i això em fa esperar confiat el final i el més enllà” (cf. D. Pagès, Què t’ha ensenyat la vida?. 2019, p. 144).

 

Abadia de MontserratMissa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)
Diumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Diumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (27 setembre 2020)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El conjunt de les lectures bíbliques d’aquest diumenge ens posen davant del tema de la responsabilitat moral que tenim els cristians. Per una banda, el cristianisme és l’hereu de la gran tradició del món grec antic: la vida virtuosa, l’honradesa, la justícia, la grandesa d’esperit. Però Jesucrist ens mostra que seguir-lo va molt més enllà d’aquest substrat històric, ell mateix ens ensenya que la fe sense les obres és estèril i que les obres sense la fe són inútils.

En realitat, el primer gran ensenyament cristià sobre la moral és la radical llibertat que tenim com a éssers humans. Som fills de Déu, creats a la seva pròpia imatge i semblança; i per tant, hem estat fets partícips de la mateixa llibertat de Déu. Sovint es parla molt de la llibertat però no es comprèn quin és el seu sentit més profund. La llibertat no és la capacitat de fer el que vulguem i quan vulguem, sinó que és la radical capacitat de cercar la veritat i de fer el bé. Déu no vol que el cerquem des de l’esclavatge sinó des de la llibertat.

Però això comporta una gran exigència: tenim el dret i el deure d’escollir, cada dia, en cada activitat, en cada acció, en cada pensament: forma part del do que Déu ens ha donat. Hem de ser conscients que allò que fem ara i aquí té conseqüències eternes. Hem de ser valents per assumir aquesta responsabilitat. En cas contrari cauríem en la temptació del discurs que feu el Gran Inquisidor en un cèlebre capítol del llibre Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoyevski. Deia aquest Gran Inquisidor que Crist ens havia carregat amb el pes insuportable de la llibertat, motiu pel qual la humanitat havia estat incapaç de portar aquesta càrrega i havia optat, en el seu lloc, per la felicitat, una felicitat fictícia.

L’evangeli d’avui ens presenta, doncs, dos fills que fan ús de la seva llibertat. Quan el pare els mana que vagin a treballar a la vinya, el primer diu que no però finalment hi va; en canvi, el segon diu que sí però en realitat no hi va. Sobta, en primer lloc, que Crist no posi l’exemple d’un fill perfecte, del fill que diu que sí i ho fa. Potser és que el cristià perfecte no existeix: tots i cadascun de nosaltres som pecadors, tots i cadascun de nosaltres hem estat marcats pel pecat original.

Al contrari, Crist ens posa com a exemple a seguir el del fill que diu que no al seu pare, però finalment va a treballar a la vinya. El camí a seguir és el del penediment i el de la conversió. El penediment i la conversió ens alliberen i ens ajuden a actuar correctament. La moral cristiana no és un camí d’esclavatge sinó un camí d’alliberament. El nostre Déu no és un Déu venjatiu que passa llista dels nostres errors sinó que és el Déu de l’amor, que perdona i es compadeix de nosaltres fins a setanta vegades set. És el Déu que mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix.

En canvi, el segon fill, és el qui diu: «No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor». És aquell que s’encadena amb els grillons de la hipocresia i de la vanitat, que no són sinó els fonaments de la supèrbia. El segon fill no sap utilitzar correctament la seva llibertat i viu en l’esclavatge.

La fe cristiana ens demana, doncs, una coherència de vida en el nostre dir i el nostre fer. Però perquè la moral no es converteixi en un conjunt de normes estèrils i opressores cal que tinguin sempre Crist per referent. Aquell Crist a qui Déu ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Un altre autor rus, el filòsof Vladimir Soloviov, va escriure a finals dels segle XIX un petit conte titulat L’Anticrist. Parlava d’un personatge que enmig de les calamitats del món s’erigia com a gran polític i com a gran servidor del poble, era un personatge brillant, savi i moralment irreprensible. Però tenia un defecte: va posar-se ell en el lloc de Crist. La conclusió és fàcil: «De què serveix llavors guanyar tot el món si perdem l’ànima?» (Mateu 16, 26).

Benvolguts germans i germanes, un poeta grec anomenat Arquíloc va escriure: «La guineu sap moltes coses; l’eriçó només en sap una però és molt gran». Els cristians som com un eriçó, potser no sabem moltes coses però sí que en sabem una de molt gran: la nostra vida no és res sense Crist i, amb Crist, ho és tot.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)
Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (20 setembre 2020)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20c-24.27a / Mateu 20:1-16a

 

Alguns evangelis són, estimats germans i germanes, difícils d’acceptar per la raresa del que expliquen de Déu. La discriminació positiva que el propietari, representant Déu Pare, fa dels treballadors que han treballat menys i que cobren el mateix, ens trenca massa els esquemes. Trenca un dels principis de la nostra societat occidental fonamentada en el dret romà que tenia com una de les seves tres màximes la frase: Suum quique tribuere: és a dir donar a cadascú el que li toca. Entenem així la justícia. Qui accepta avui treballar igual i guanyar menys? Quin sindicat ho acceptaria o quin empresari s’atreviria a fer-ho?

Què vol dir aquesta generositat de Déu independent del nostre esforç? Ens escaparem de buscar-hi tot el sentit?

Direm que el mateix evangeli ens diu que aquestes idees serveixen per a descriure el Regne del Cel, per tant quelcom que es mou en un altre ambient diferent del nostre de cada dia?

Direm que Déu pot ser així de generós perquè coneix la veritat de cada persona, de cada situació però que nosaltres en la vida de cada dia, hem de trobar l’equilibri perquè tot és molt ambigu…, que ja ho deia el mateix profeta Isaïes, els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Direm que la frase final: És que no puc fer el vull a casa meva?, és ingènua i potser servia per als propietaris d’abans del contracte social que fa que ens donem infinitat de lleis i regles que precisament no ens deixen fer el que volem ni a casa nostra?

Totes aquestes raons poden ser instruments de supervivència, però em sembla que Déu i la realitat del Regne tal com ens el presenta l’Evangeli, són per il·luminar aquest món i no un altre de paral·lel i que podem donar excuses i perdre’ns en justificacions infinites, però no li traurem res a la radicalitat de l’evangeli per molt que ens costi.

L’evangeli d’avui ens presenta primer un Déu que crida a tothom. Fins als desvagats. Aquest juliol quan escoltava parlar de com en els pobles del Segrià de matinada es contracta els temporers, mirant les seves qualitats, pensava en aquest Evangeli i em deia: Déu els voldria tots.

Però a més, ens presenta un Déu gratuït. No ens diu res de mèrits especials, de necessitats extres dels treballadors de darrera hora afavorits amb una paga igual que els de la primera. Em sembla que ho fa així, per centrar-se totalment en Déu: a explicar una generositat i una naturalesa de Déu que escapa qualsevol càlcul, qualsevol reciprocitat, qualsevol justícia humana…

Quin sentit té això a les nostres vides? A vegades tinc la impressió que ens costa molt acceptar les idees radicals de l’evangeli aplicades a Déu i en canvi acceptem utopies i heroïcitats tan o més grans amb molta més facilitat… sembla que ens creguem, dels homes i de les dones, possibilitats que no ens creiem de Déu ni de nosaltres mateixos.

O, és que potser no hi ha en el nostre món, molts exemples d’amor fora dels càlculs, dintre i fora de l’Església?

La idea d’un Regne dels cels on el mínim és la justícia, perquè el propietari en l’evangeli d’avui no trenca cap paraula ni cap pacte, i el màxim és la generositat fora mida, és una utopia, la utopia de Déu. Pels cristians, la més gran que existeix. Totes les utopies, com les estrelles, són inabastables però serveixen per il·luminar, guiar i inspirar la nostra vida i per tant la generositat de Déu també ha de servir per això. Per inspirar la nostra acció una mica més enllà dels càlculs, per no comptar sempre què ens han fet i què retornarem nosaltres…una tendència molt humana i molt poc evangèlica.

Però la radicalitat de l’Evangeli, la radicalitat de l’amor practicat amb la mateixa mesura de Déu no és un idealisme que ens ha d’angoixar perquè sempre tenim al davant la seva impossibilitat. No és un idealisme paralitzador, un idealisme inabastable. En la seva saviesa infinita, Déu sap de què som capaços i no pensa en superhomes o superdones. Sap que els seus camins no són els nostres, però ens convida sempre a la conversió, amb una paciència infinita, generós a perdonar. Res de paràlisi: estímul a estimar en tota situació, en l’horitzó de l’acompliment final de l’amor en la vida eterna.

Les situacions difícils han estat sempre personalment i col·lectiva moment de canvi, de gràcia, de creixement si les hem viscut en l’esperit de la conversió i del retorn a un món just, i més enllà de just. Tant de bo la pandèmia i totes les seves conseqüències ens porti, amb el seu sofriment real i innegable per a tanta gent a aquesta conversió.

Donar, estimar, perdonar són les mostres més grans de la generositat i de la llibertat de Déu. Que l’eucaristia d’avui sigui una crida a de Déu a ser lliures i a estimar amb una llibertat i un amor igual als seus.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)
Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)
Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 setembre 2020)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança, deia el salmista. Era, germanes i germans, un salm responsorial molt curt, però d’una gran profunditat i d’un contingut que abasta molts segles d’història. El salmista hi manifesta la seva confiança en l’amor de Déu, i aquesta confiança es transforma en alegria per la salvació que li és promesa i, també, en lloança a Déu pels seus beneficis.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Era la confiança que nodria l’esperança de la resta fidel del poble de l’Antic Testament i li infonia alegria per la salvació que el Senyor enviaria. Se sabia dipositària de les promeses messiàniques i esperava. Darrere cada nom que hem escoltat de la genealogia, hi ha una història que parteix d’Abraham, i enmig de llums i d’ombres –potser més d’ombres que de llums-, arriba fins a Jesús, nascut de Maria. És una història teixida de fidelitats, de febleses i de pecats, però sobretot de fidelitat per part de Déu a les seves promeses. Durant segles, no se’n veia l’acompliment. Però els homes i dones de fe tenien plena confiança en què Déu no els deixaria confosos. Esperaven que arribaria el dia en el qual es complirien aquelles paraules del profeta: consoleu el meu poble… digueu-li que s‘ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa (Is 40, 1-2). Esperaven que es farien realitat allò que Déu havia dit a David: posaré en el teu lloc un del teu llinatge […]; el teu casal i la teva reialesa es perpetuaran […]; el teu tron es mantindrà per sempre (2Sa 7, 12-16). Ho esperaven fins i tot quan, a causa de la deportació a Babilònia (que era el període que comprenia l’últim tram de la genealogia que hem escoltat), la dinastia de David semblava extingida per sempre i humanament no hi havia cap esperança que fos restablerta. La resta fidel del poble, però, continuava confiant i creient en la paraula divina i esperava que arribés el moment en el qual s’acompliria aquella profecia que deia: la noia tindrà un fill i li posaran Emmanuel (Is 7, 14).

Enmig de la llarga nit de segles que va des d’Abraham fins a Josep, el fuster de Natzaret, hi hagueren homes i dones fidels que vivien amb esperança, fins que arribà el moment de gràcia esperat i nasqué Santa Maria, la que seria esposa de Josep i de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies, com deia el final de la genealogia. Ella és la mare de la qual parlava, també, la profecia de Miquees que hem escoltat a la primera lectura. En ella es fa realitat, tal com hem escoltat a l’evangeli, allò de la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. En Maria, doncs, comencen a tenir acompliment les promeses. Les fetes a Abraham sobre la descendència que tindria i que seria benedicció per a tothom (cf. Gn 12, 1-3.7). I les fetes a David dient que el seu tron perduraria per sempre (cf. Ps 131, 11-12). Totes dues es compleixen plenament en Jesús, el Messies fill de Maria.

Per això l’Església, estesa d’orient a occident, celebra amb tant de goig la solemnitat d’avui. El naixement de Santa Maria anuncia el de Jesús. Ella, petit infant en bolquers, és com l’aurora que precedeix la vinguda del sol, d’aquell Sol, Jesucrist, vingut del cel per il·luminar, guarir i salvar tothom. (cf. Lc 1, 78).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Aquestes paraules expressen, també, la vivència espiritual de Maria al llarg de la seva vida. Tal com veiem en el Magníficat i cantàvem en el salm, ella aclamà el Senyor, plena de goig (Is 61, 10); el seu cor s’alegrava perquè es veia salvada en considerar les meravelles que Déu obrava en ella i a través d’ella a favor de tot el poble creient, a favor de tota la humanitat (cf. Lc 1, 47-55). La més gran de les quals era l’encarnació del Fill de Déu en les seves entranyes per ser el salvador del món. No tot van ser moments de llum en la vida de la Verge Maria; hi hagueren situacions de dolor i de fosca en els quals una espasa li traspassava l’ànima (cf. Lc 2, 35), però com la resta fidel d’Israel i d’una manera encara més gran, ella continuava creient, continuava esperant, continuava fiant-se de les promeses de Déu, continuava estimant i servint. Així es donava generosament al Déu que l’havia escollida i l’estimava tendrament, i es lliurava als altres a imitació de Déu que es donava i es dóna a la humanitat. Maria ens ensenya a veure la història humana, també la nostra, tota traspassada per l’amor de Déu, de generació en generació i ens fa entendre la fidelitat de Déu a la promesa feta a Abraham i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1, 50.55).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Els cristians sabem com la humanitat entera és estimada per Déu perquè Jesucrist, el Fill de Maria, ens ho ha mostrat. I per això aclamem el Senyor plens de goig. Sabem, també, que el període de la història que ens toca de viure és continuació de la història de salvació que ja travessava invisiblement les generacions de les quals ens ha parlat l’evangeli de la genealogia. Les promeses fetes als patriarques i a David es compleixen en el Crist i en l’Església, que és el gran poble en què Déu havia dit que es convertiria la descendència d’Abraham i que seria portador de benedicció per tota la humanitat (cf. Gn 12, 2). Vivim en continuïtat amb la història de la primera aliança, però, amb una particularitat molt gran: Jesucrist, el ressuscitat, fa camí al nostre costat, és cada dia l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20). Això ens ha d’infondre confiança en totes les circumstàncies de la nostra vida i ens ha d’acompanyar sempre. Déu continua el seu projecte a favor de la humanitat, d’una manera imperceptible però eficaç, sempre segons el seu pla d’amor. Tot amb tot, per dur-lo a terme, aquest projecte, compta amb la col·laboració de tots els homes i dones de bona voluntat. Per això, ens toca aportar esperança i compromís en la tasca de construir cada dia la societat. Vivim temps difícils a causa de la pandèmia i de les seves conseqüències negatives a nivell de salut, sanitari, social i econòmic. Situacions difícils també a causa d’altres problemes a nivell mundial, estatal i a nivell de Catalunya. I no hem d’oblidar que en el món continua el drama dels refugiats, de la violència, dels odis, de la fam.

Com a cristians ens toca ser “hospital de campanya”, segons l’expressió tan significativa del Papa Francesc. És a dir, hem d’acollir, de donar suport, d’ajudar a guarir ferides, de ser solidaris a nivell social i econòmic. I ens toca ser constructors de ponts, per superar enfrontaments i incomprensions i afavorir un diàleg respectuós de la manera de pensar de cadascú, que sigui constructiu per tal d’afavorir el bé comú en els grans reptes que tenim plantejats. Estem en vigílies de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i hem de pregar i treballar perquè es trobi una sortida justa a la situació actual del nostre País. Hi ajudaria poder revisar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. L’Eucaristia ens renova l’amor que Déu ens té i ens infon confiança per continuar treballant en bé dels altres tot construint el Regne de Jesucrist, com ho va fer la Mare de Déu. Els cristians sabem que les dificultats i els sofriments actuals són dolors de part per l’infantament del món nou en el regnat de Jesucrist (cf. Rm 8, 18-23). Amb Maria aclamem el Senyor plens de goig i agraïm els seus favors.

Abadia de MontserratNativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)
Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (6 setembre 2020)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Estimats germans i germanes,

¿Hi heu pensat mai en el bé immens que representa per a nosaltres el fet que l’Església estigui formada també de pecadors, o millor encara: que la formem persones en les quals el bé coexisteix amb el mal, el pecat amb la gràcia, la generositat amb l’egoisme, la nitidesa amb la brutícia? ¿No us faria basarda una Església que a la terra pretengués de ser no la comunitat dels creients sinó la penya dels creguts, el racó dels bons, dels purs, on no caldria ni perdonar ni rebre el perdó, on Déu hi hauria d’entrar de puntetes quan volgués demostrar que estima infinitament? Però no: Per sort, l’Església no és ni la cleda dels perfectes ni un cor d’àngels endormiscats. És una família, en la qual avui caic jo i tu demà, on avui jo et faig costat i tu demà passat m’hauràs de donar la mà, on sobretot i gràcies a Déu les caigudes no són irreparables ni els enfonsaments catastròfics. La grandesa de l’Església, el fonament de l’alegria dels qui en formem part rau en la misericòrdia incorregible de Déu, per al qual sempre hi ha quelcom a fer –i molt– en bé dels qui estima.

No tot s’acaba aquí. Suposem que l’Església fos un espai de perdó i d’avinença, on, però, per no restar desvagats, cadascun de nosaltres hauria d’observar si la bondat de Déu es vessa primer al veí que a mi, o a l’inrevés; en aquest cas, a tot estirar, podríem comunicar-nos les vivències de pecat i de perdó, però sempre, davant la infinitat de Déu, quedaríem en la incertitud de saber si ja hem fet tota l’experiència de la bonesa de Déu o si encara hem de franquejar una etapa més. Evidentment, en aquest món mai no podrem copsar tota la riquesa de l’amor de Déu; però basta haver-la notat una sola vegada per endevinar quin pot ser el destí que ens té preparat. Ens atreu gaire, aquest destí?

Tornem al nostre món i escoltem altra vegada les paraules de Jesús: «Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel». És a dir: en família, tots els problemes els arreglem a casa, i no hem d’esperar que ens els solucioni el veí, ni tampoc hem d’anhelar que ens vingui de Déu allò que precisament vol que resolguem entre nosaltres. Tan estrany resulta això a la miopia humana que el dia que Jesús perdonà els pecats al paralític la gent es meravellava del poder que Déu havia donat als homes. Però aleshores es tractava de la primera vegada; la humanitat no coneixia l’ensenyament de Jesús sobre el perdó.

Si els cristians no tenim o no volem tenir entre nosaltres els mitjans per fer present la bonesa del Senyor envers els homes –en això consisteix l’experiència de ser perdonat per Déu–, ja no sé francament on hem de buscar-los. Si el Crist no ha ressuscitat –ens recorda sant Pau–, som els més desgraciats de tots els homes. Si la resurrecció d’ell no té efectes visibles en les nostres relacions de germà a germà, ja no cal que resem el Parenostre. Si no fem de l’Església un lloc de retrobament entre nosaltres i tots els homes, entre nosaltres i Déu, la història de la salvació s’hauria pogut aturar en la torre de Babel.

I, desgraciadament, a vegades sembla que sigui així. Preferim de caminar ajupits que no pas amb el cap dret, escollim la gàbia en comptes del camp obert, i quan ressona la paraula alliberadora del Crist, busquem bocs emissaris a qui carregar les nostres excuses perquè se les endugui lluny i ben lluny. Si Jesús ens diu «Tot allò que lligareu a la terra…», li responem que aquestes paraules ja hi ha algú que les té massa apreses. Si el Senyor ens insinua «Quan el teu germà pequi, vés a trobar-lo…», li repliquem amb allò de Caín «És que sóc el guardià del meu germà?». Si Jesús ens suggereix a cau d’orella que en parlem a la comunitat reunida, li demostrem que de comunitats vives no n’hi ha. I llancem la criatura junt amb l’aigua bruta, o, com deia Jesús mateix, deixem colar el mosquit i ens empassem el camell.

¿La nostra insatisfacció no prové moltes vegades de no haver entrat en la pedagogia del perdó cristià? Si en tenim de camí a córrer! Ens cal acabar amb la visió que divideix els homes en bons i dolents i oblida que en tota persona hi ha una part de bé i una part de mal. Ens cal estimar tant els germans que siguem capaços de practicar l’exigència evangèlica de la correcció fraterna. Ens cal sentir en la pròpia carn la nostra misèria i la dels altres perquè siguem capaços d’implorar el perdó

de Déu. Ens cal experimentar aquest perdó per aprendre, a través de l’únic camí possible, que Déu és amor. Ens cal saber perdonar els qui ens han ofès per poder rebre el perdó que Déu ens ofereix. Ens cal tenir present que quan Déu perdona no sols esborra el pecat sinó que aboca a mans plenes la seva bonesa sense límits. Ens cal saber recomençar cada dia la nostra vida –en això consisteix la conversió– per tal de no caure en la desesperació ni en l’ensopiment. Ens cal… Ens calen tantes coses que només en l’eucaristia trobem la força per a obtenir-les.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)