Diumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (11 de febrer de 2024)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11,1 / Marc 1:40-45

 

El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura, Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la seva guarició Jesús el reintegra dins de la comunitat de creients, mostrant així la voluntat de Déu d’acollir a tothom. Jesús ens diu que, malgrat els nostres mals i els nostres defectes, Déu ens estima i ens vol a tots per igual. I això és un gran consol; i ho fou també per al pobre leprós; un consol tant gran, que li faltà temps per escampar per tot arreu l’anomenada de Jesús. I com també hem sentit en la història, hi hagué tanta gent que el volia anar a veure que s’havia de quedar a fora de les poblacions.

Aquesta gentada que es va moure per anar a veure i trobar Jesús avui som nosaltres, els qui aquest matí ens hem llevat i hem sortit de casa per venir a aquesta celebració. Aquesta trobada del leprós amb Jesús, aquest pas de Jesús per la vida d’aquell malalt, és per a nosaltres la celebració litúrgica, la Missa de cada diumenge. Aquí és on nosaltres, cadascú amb les seves penes i dificultats, ens trobem amb Jesús, parlem amb ell i li diem: «Senyor, si ho voleu… [ens podeu escoltar, ens podeu guarir], ens podeu purificar». Perquè tots tenim necessitat d’alguna cosa, tots patim algun mal físic o moral, tots tenim la necessitat d’escoltar la seva paraula. La Missa és aquest lloc on Jesús se’ns apropa i ens toca —de fet, entra dins nostre, i des de dins ens transforma, ens guareix, i ens consola. I aquest és el lloc d’on n’hauríem de sortir plens d’alegria pel fet d’haver trobat una paraula que marca un abans i un després en les nostres vides.

Perquè, per bona voluntat que tinguem, per molt bé que ho vulguem fer tot, el mal sempre haurà fet alguna cosa en nosaltres. Per molt que ens esforcem sempre hi haurà alguna situació de la qual no ens en podem sortir sols, i necessitem l’ajuda de Déu. I la “lepra” de la qual ens parlava l’evangeli no és una malaltia concreta, sinó que és una metàfora del pecat que tots cometem en un grau o un altre, quan ens apartem de Déu. Perquè la nostra salvació no pot dependre de la malaltia que cadascú pugui patir: Jesús sempre està disposat a dir-nos una paraula que ens ajudi i ens guareixi aquest pecat, si tenim el cor obert i hi estem ben disposats. Amb la guarició del leprós, a més, Jesús també ens diu com hem d’actuar nosaltres, i ens dóna unes pistes per les nostres vides. Com el leprós, nosaltres també podem acudir a Jesús amb fe quan tenim alguna necessitat. Com Jesús, tampoc a nosaltres no ens hauria de fer cap mandra acostar-nos i dialogar amb els més marginats o els més estigmatitzats. I tampoc nosaltres no hauríem de fer cap diferència amb els qui més ens costen, o amb aquells que se senten apartats de la societat; amb ningú: perquè tothom és un fill estimat de Déu per molt que ens costi el tracte amb algunes persones. Acostant-nos a Jesús, dialogant-hi i deixant que ell ens transformi, també nosaltres resumim la història de la salvació. I la duem a plenitud si després fem el mateix amb els altres: dialogant, acollint, i donant una bona paraula sentirem aquesta alegria incontenible que sentí el leprós, que no pogué estar-se de proclamar per tot arreu allò que havia viscut. L’evangeli d’avui ens ha ensenyat que el Regne de Déu no és un premi per als bons sinó un lloc on tots hi som cridats; el Senyor ens hi vol a tots, encara que tinguem els nostres defectes. Serem nosaltres, els qui excloguem a algú? Que aquesta Eucaristia doni un nou impuls a la nostra vida com a creients, i ens ajudi a apropar-nos a tothom i comunicar amb alegria la bona nova de l’evangeli.

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Diumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (4 de febrer de 2024)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

Benvolguts germans i germanes,

El fragment evangèlic que ens ha proclamat el diaca té, entre d’altres, dos temes de fons. D’una banda el tema del mal i del sofriment que provoca la malaltia, i d’altra banda ens presenta l’esquema de com devien ser les jornades de Jesús, subratllant no tant les activitats que duia a terme, sinó fixant-se en el contingut i en el significat de les seves accions i del seu viure.

Pel que fa al primer tema, ens adonem que una de les experiències més desconcertants de la vida humana és la del sofriment que sovint s’expressa a través de la malaltia. El misteri del dolor que provoca sembla que tiri per terra qualsevol sentit que se li vulgui donar a l’existència i més aviat el que fa palès un buit que esquinça l’ànima i a voltes la vida mateixa. Aquesta és l’experiència que va fer Job i que expressava als seus amics dient-los:  “Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”. Dissortadament són molts els qui podrien o podríem identificar-nos amb aquestes paraules ja que són tants els qui viuen situacions semblants

Si en el segle XXI un mal de queixal ens pot deixar molt tocats, és fàcil imaginar les situacions que devien viure els qui estaven malalts en temps de Jesús on el coneixement sobre les patologies era molt limitat al igual que els possibles remeis o medicaments per guarir-les. Sols ens cal recordar el relat que ens reporta el mateix evangelista sant Marc (4, 25-30) d’aquella dona que tenia pèrdues de sang des de feia dotze anys i que “havia sofert molt en mans de metges, i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor”.

Llegint i rellegint els textos proclamats m’adono que ens aporten una llum que ens permet de situar el veritable centre de la qüestió. Un monjo de la nostra comunitat, mort ja fa uns anys, deia que el mal i el sofriment no existeixen sinó que el que existeixen són homes i dones, petits o grans, que pateixen. És per tant l’home i la dona malalts que són objecte de la guarició per part de Jesús que entén la seva vida com una missió al servei de la vida, de la salut, de l’esperança, del bé de tota persona.

El que acabo de dir ho trobem expressat en l’anada de Jesús a la casa de Simó on es trobà amb la sogra de Pere que estava al llit. No sé si us heu fixat, imagino que si, en un detall que ens podria passar desapercebut: li va donar la mà i la va fer llevar; la febre li desaparegué i ella mateixa el serví a la taula, és a dir, la mà de Jesús la feu apte de nou per al servei.

Els evangelistes remarquen de manera particular els gestos que Jesús tenia envers els malalts i els necessitats, és a dir, envers els qui sofrien. En diverses ocasions la mà n’esdevé la protagonista bé tocant, imposant les mans, beneint.

Per això, els cristians podem dir sense cap mena de dubte que Jesús és la mà que Déu allarga a tota persona necessitada de força, de recolzament, de companyia, de consol, de protecció,… Nosaltres al nostre torn ens cal que ens preguntem què fem de les nostres mans? com les utilitzem? a qui ajudem? Expressen la proximitat de Déu per aquells qui pateixen qualsevol mena de malaltia?

El segon tema que ens ofereix l’evangeli d’aquest diumenge ens explica el que avui en diríem la “jornada tipus” de la vida i de l’activitat de Jesús. Amb tres quadres molt breus i molt ràpids plens de dinamisme pels verbs que els construeixen, sant Marc, dibuixa els trets del rostre de Jesús, és a dir, un home que guareix, que prega i anuncia. Durant tota la jornada fins a la posta del sol Jesús és un donador de vida esdevenint així memòria de Déu pels homes i dones del seu temps i també del nostre evidentment. Durant la nit i l’albada Jesús és l’home de la recerca de Déu i és la memòria dels homes per a Déu.

En el text d’avui hi trobem encara tota una sèrie de verbs que confereixen al relat un dinamisme: sortint; se n’anà, va donar, la va fer llevar, va curar… Tot aquest dinamisme que marcava el seu dia a dia on era cercat per una multitud de gent que cercava guarició té el seu moment àlgid quan de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. La pregària és el miracle més gran del Fill de Déu, que en la solitud de la nit o de l’albada dialoga amb el Pare del cel, es troba a si mateix i troba l’acollida en el cor del Pare, com a Fill etern estimat des de sempre. Si Jesús actua així vol dir que aquests moments d’intimitat amb Déu són fonamentals i irrenunciables en la vida dels seus seguidors. Només la pregària fa que hi hagi equilibri fins i tot en bell mig del sofriment, ja que la pregària és l’espai on s’esdevé el miracle quotidià de saber-nos estimats per Déu, perquè som molt més importants que totes les nostres nafres i malalties.

Simó i els seus companys veient que no era a casa, sortiren a buscar-lo i per sorpresa seva Jesús els diu: “Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis”, és a dir, de la pregària n’ha tret la força per anar sempre més enllà vers els llocs que necessiten mans que ajudin a alçar-se. Per això Jesús avui continua anant a d’altres llocs, també allà on som cadascú de nosaltres i si hi estem atents ens adonarem que la seva Paraula, com la que avui hem escoltat, és la mà que necessitem per continuar el camí. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (4 febrer de 2024)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2024)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

La litúrgia ens ofereix sovint, estimats germans i germanes, la millor i més encertada explicació sobre el sentit de la solemnitat o festa que celebrem. Ho fa de tal manera que no és estrany preguntar-se si caldrien gaire comentaris afegits o si, en canvi, una bona utilitat de l’homilia no fora assenyalar i aturar-se en algun d’aquests elements que barrejats amb tants d’altres podem no copsar durant l’eucaristia.

En la solemnitat de la dedicació d’una Església, el Prefaci, la primera part de la Pregària eucarística que es resa abans de l’himne “Sant, sant, sant!” compleix perfectament aquesta missió.

El prefaci d’avui ens dona tres idees sobre el significat profund d’un temple cristià, d’una Església.

La primera és la que aquí es realitza i s’acompleix el misteri de comunió entre Déu i nosaltres. En aquesta nau, com en totes les altres del món cristià resem, personalment i col·lectivament;

Aquí també escoltem la Paraula de Déu i ho fem d’una manera especialment intensa perquè és en aquesta Església on el cor dels monjos, amb els fidels i algunes vegades l’Escolania recita l’ofici diví, on la Paraula de Déu hi té el lloc preeminent. I finalment hi celebrem l’eucaristia i alguns altres sagraments, acompliment de la comunió de cadascun de nosaltres i de tots amb Déu. En la en la extensa i detallada acta dels dies de la consagració d’aquesta basílica que el notari d’Esparreguera Joan Castell va escriure el desig final que s’hi expressa és que Déu doni molts anys de vida al P. Abat, en aquell moment l’Abat Plàcid Salinas, perquè hi pugui celebrar dignament el santíssim sacrifici del cos i la sang de Crist. Allò certament més important que s’hi pot fer.

Tot això ho diem en el prefaci amb les paraules “Vos simbolitzeu admirablement el misteri de la vostra comunió amb nosaltres i el realitzeu en aquesta casa visible.” I ho hem escoltat també en la lectura als cristians hebreus: “Vosaltres us heu acostat a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Ens hi hem acostat aquí, en aquest temple que vol ser per a nosaltres, allò que Jerusalem era pels israelites, lloc de presència i comunicació segura amb Déu”.

En aquesta lloança, la música sempre ha estat molt important. La música ens porta fins avui el talent i la devoció dels compositors que expressaren la seva fe inspirats per Déu. A mi, personalment em fa respecte pensar, i ho podeu tenir en comptes els escolans i escolanes de la Schola Cantorum, que la música dels mestres de l’Escola de Montserrat i d’arreu, que va compondre pensant concretament en aquest espai i la hem cantat ininterrompudament aquí dins

d’una tradició que vosaltres continueu. Sense anar més lluny, en la mateixa acta notarial que us he citat, es diu que durant la primera missa que se celebrà en aquesta basílica pel bisbe de Girona, Jaume Cassador, “l’orgue i moltes i dolcíssimes veus de cantors ressonaven en tot el temple”. D’això fa, precisament avui, cinc-cents trenta dos anys.

La segona idea del prefaci ens parla de la dimensió de la comunitat. El nom “Església” que relacionem amb l’edifici, volia dir en primer lloc l’assemblea que s’hi reunia i que en l’inici del cristianisme ho feia en les cases particulars o d’amagat per por de les persecucions. Encara avui l’utilitzen en aquest sentit com tothom sap. El prefaci d’avui ens dirà: “Aquí contínuament escolteu i protegiu aquesta comunitat de fidels que peregrina cap a vos. Aquí us construïu aquell temple que som nosaltres i aquí creix aquesta realitat com a cos de Crist”. Això no és un local social o un club. Aquí Déu construeix el seu poble. Si aquesta realitat és sempre vàlida, en qualsevol temple cristià, com no ho serà a Montserrat on per la presència de la Moreneta, i en comunió amb totes les esglésies diocesanes, Déu també ha construït el seu poble cristià que peregrina a Catalunya i des de Montserrat continua animant la fe de tantes persones i creant una comunitat de fe i d’amor. La identificació profunda amb aquesta terra no impedeix acollir una multitud de peregrins de tot el món. Tenim el privilegi de ser testimonis d’aquesta altra característica de l’Església, com és la d’estar “estesa arreu del món”. Com deia la lectura del profeta Isaïes: “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. Per tot això s’acompleix aquí també el misteri de l’Església universal, que fixa la seva mirada en Jesucrist ressuscitat de qui rep la força.

I la tercera idea del prefaci se centra en el respecte a les parets, a les imatges, a tot aquest mateix edifici que és aquesta casa visible, perquè és Déu mateix qui ens ha permès construir-la. Sí, el Déu de Jesucrist no es queda fora de la vida, en els núvols. És un Déu que permet la vida dels seus deixebles i per tant tot allò que és necessari per aquesta vida i tenir un sostre dona, quin dubte en tenim, una estabilitat a qualsevol projecte. Bona ocasió avui per a recordar totes les comunitats que no tenen temple, que estan enmig de la violència. Recordem que aquest temple ens permet la comunió amb Déu i que el cos de Crist que formem tots s’hi reuneixi, com acabo de dir. I tot i cantar que el temple de Déu som nosaltres, també resem que és “Déu qui ens ha permès de construir aquesta casa”. Per això un dia, el 2 de febrer de 1592 fou consagrada i es va pregar perquè Déu hi fes estada. A la pregària de vespres encensarem totes les creus que repartides per tota la nau recorden aquest moment.

Déu és al centre de totes aquestes dimensions de l’Església que recordem en l’aniversari de la consagració. De l’Església temple i de l’església cos de Crist. Jesucrist va voler fer estada a la casa de Zaqueu. Com celebràvem ahir, festa de la

Presentació, la llum, és a dir, Crist, va entrar simbòlicament aquí en el temple, per romandre-hi. La llum hi torna entrar simbòlicament cada nit de Pasqua, recordant-nos que la pedra principal només és Ell, Jesucrist.

Tant de bo aquesta basílica fos per a tots nosaltres com aquell arbre de l’evangeli que hem llegit que permeté en primer lloc que Zaqueu veiés Jesucrist, perquè aquesta ha de ser l’única i principal vocació de l’Església: mostrar Jesucrist a tothom. I veure Crist pot desencadenar una història de salvació com ho va fer en Zaqueu, una història que passa per deixar entrar Jesús a les nostres vides amb totes les seves conseqüències. Pel cap de cobradors d’impostos i pecador Zaqueu no foren conseqüències lleus, ni en allò material que tan lligat el tenia, ni en allò espiritual que almenys l’havia portat a la curiositat de veure qui era aquell predicador d’èxit. Déu en té prou amb molt poca cosa, amb una mica d’interès, amb una mica de curiositat amb una mica voluntat i atenció, per canviar una vida. Imagineu però els resultats: la conversió espiritual l’alleujament d’algú corrupte quan és capaç d’alliberar-se! I imagineu també el bé immediat que va causar restablint la justícia a tots els qui havia defraudat.

Donem gràcies a Déu pel bé que ha fet i fa en aquest lloc, demanem-li que ens en faci dignes administradors i que la nostra pregària, compartida per tants aquí i arreu gràcies als mitjans de comunicació sigui sempre per a creixement de la comunió amb Ell i de la fraternitat entre nosaltres.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Diumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (28 de gener de 2024)

Deuteronomi 18:5-20 / 1 Corintis 7:32-35 / Marc 1:21-28

 

Tots podem recordar, estimats germans i germanes, el dia de l’Epifania quan el diaca, després de cantar l’evangeli, anunciant les festes de l’any litúrgic, ens deia: La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i continuarà manifestant-se entre nosaltres… Doncs bé, avui, sant Marc, en aquest petit fragment del seu evangeli ens ha mostrat allò que és essencial d’aquesta manifestació: L’anunci de la Bona Nova de Déu que en l’encarnació del seu Fill esdevé salvació, i la redempció que suposa l’alliberament de l’esperit maligne i l’efusió de l’Esperit Sant en els nostres cors. Tot això concentrat en aquesta escena que posa en relleu l’autoritat de Jesús.

El poder de Jesús per treure l’esperit maligne està en la seva paraula, però també en la manera com la sentim aquesta paraula, no només com l’oïm. Oir-la és una acció purament accidental, sentir-la demana una consciència i una voluntat de comprendre-la de manera vinculant. Si ens fitxem bé, fa ben poc, a la proclamació de l’evangeli, quan el diaca en acabar la lectura ha cantat: Paraula del Senyor, hem respost Lloança a vós oh Crist, és a dir: hem assentit amb joia al seu missatge en el goig d’haver rebut una paraula de vida. Lloança a vós. I aquesta lloança no pot ser altre que el nostre viure i actuar en Crist.

La gent que escoltava Jesús estava admirada de la seva doctrina, sorpresa davant del poder de Jesús sobre el mal, de la seva capacitat de pacificar els cors i de retornar-los a Déu.

Admiració i sorpresa, dos actes d’una mateixa realitat interior fruit d’escoltar des del fons del cor. L’admiració de l’esperit sorgeix de la ponderació de l’obra salvadora de Déu, de la contemplació d’un amor que ha arribat, per nosaltres, fins a l’extrem de donar la seva vida perquè no perdem la nostra. La salvació estava anunciada pels profetes, però la realitat en què s’ha concretat ha estat del tot inesperada, ha agafat per sorpresa, fins als més entesos i, a nosaltres, si ho pensem bé, ens fa sentir com immersos i abraçats per aquest amor. És des d’aquesta actitud de sorpresa i admiració que ens cal escoltar l’evangeli, és des d’aquesta experiència d’agraïment que cal obeir la paraula de Déu en el concret de la nostra vida amb la seguretat que ens serà alliberament malgrat que ens pugui provocar en alguna ocasió violència interior com la que sofrí aquell home de la sinagoga de Cafar-Naüm.

La condició divina de Jesús que s’entreveu en la força dels miracles, en l’evangeli de sant Marc queda com amagada en el secret Messiànic imposat pel mateix Jesús (calla i surt d’aquest hom li diu Jesús a l’esperit maligne que turmentada aquell home.

El secret del Messies que no serà manifest fins a la seva passió, mort i resurrecció, no és només el secret de la seva filiació divina és també el secret de la nostra condició de batejats, de fills de Déu en Ell. Això és alhora sorprenent i admirable, ens és un goig i una idèntica missió, un projecte engrescador de vida, que ens demana d’interioritzar la bellesa i la força de l’evangeli i comunicar-les des de l’autoritat d’una vida coherent que ha de ser humil en la veritat, propera en les fragilitats humanes, ferma davant el mal i forta en l’amor a tothom com demanàvem en l’oració inicial d’aquesta eucaristia.

Tant de bo que, com cantàvem en el salm responsorial, en aquest any litúrgic que va avançant, escoltéssim la seva veu i ens sentíssim, com en el joc dels “barcos” de quan érem petits, “tocats i enfonsats” pel seu amor ferm i incondicional.

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (28 de gener de 2024)

Diumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (21 de gener de 2024)

Jonàs 3:1-5.10 / 1 Corintis 7:29-31 / Marc 1:14-20

 

Benvolguts germans i germanes: Som al temps de durant l’any, en els pocs diumenges que corren entre Nadal i la Quaresma, que si Déu vol començarà el dimecres de Cendra el 14 de febrer.

Avui, l’Evangeli que hem escoltat segons  sant Marc, ens cal situar-lo en el seu lloc geogràfic concret, en la gran depressió del riu Jordà, concretament en el llac natural de Tiberíades conegut com mar de Galilea; famós pels seus girs sobtats de mala mar i mar llisa, un cop sant Joan Baptista havia estat empresonat per Herodes. Ara en l’actualitat, un petit monestir Grec Ortodox, amb tot de cúpules vermelloses, vol recordar la platja pedregosa, de terra negra, la crida dels primers deixebles de Jesús de Natzaret.

Tot passant vora del llac, el Mestre, comença la seva manifestació, la seva missió. Jesús voreja la seva riba i veu dos germans, Simó-Pere i Andreu, que estaven tirant el filat, Ell personalment els crida: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, que ja tenien una barca en propietat de la seva família, tot reparant les grans xarxes. Tots dos joves, deixant de pressa el seu pare Zebedeu i els jornalers de casa seva, segueixen ràpidament la Veu, la Vocació el (Vocare)  del Mestre. Trobar-se amb el Crist que s’acosta,  es començà a canviar tot el teu entorn. Ells han fet aquest pas i han experimentat l’abraçada d’Amor transformador de Déu. Jesús no els va prometre, res de res, no els va assegurar una vida tranquil·la, una casa o uns diners, No! Simplement els va Cridar i Ells, lliurement van respondre: Aquí em teniu, Déu Meu! Sóc aquí! (Conversió, Crida i Seguiment!).

Tots som cridats a seguir el Crist en els múltiples Llacs i Estanys de la nostra petita vida humana. Però… en quina llacuna, o en quin aiguamoll, de la nostre existència estem situats ara? Dins el pantà del meu Jo personal, del meu egoisme interior, que no deixa sentir la remor, de la brisa suau, de la veu del Senyor que ens crida avui personalment?  Ara ens cal deixar la barca o la (Banca o la Caixa) de les nostres comoditats, arrossegada moltes vegades per la nostra mala maror sistemàtica.  Ens cal un cop de mar fort, de onades altes, per tal de desvetllar-nos del petit vaixell inestable de la nostra vida i reconèixer que Jesús és el port, la dàrsena de salvació per a tots nosaltres. Vivim enredats en les nostres pròpies xarxes socials i ara el Crist ens invita a escoltar-lo en una freqüència, en un  Xat diferent, per tal de sentir-lo interiorment. Jesús ens convida a obrir una nova finestra, una nova pantalla, de la nostra ret social per seguir les seves petjades marcades a la platja on cada petit granet de sorra, blanca o negra, és una persona humana única, específica, i singular. El Pescador d’Homes ens vol, repescar-nos amb el seu Ham d’Amor infinit, sols falta la nostra resposta, cal remar ferms, sincronitzats per a seguir-lo; Jesús sempre ens deixa una total llibertat per acompanyar-lo. Nosaltres,  simplement, ens cal escollir-lo i ser bons deixebles, Apòstols, seguidors de la bona nova avui, ara i aquí.

Se sol dir que, escollir és renunciar i en molta freqüència hem de triar entre dues coses bones; ens cal sospesar sempre els pros i els contres per així determinar-nos i d’escollir-ne una. Escoltar, escollir i discernir és una feina que hem de fer constantment i diàriament en la nostra vida quotidiana. Però… rectificar sempre és de savis!

La conversió és sempre una invitació, una crida a girar-nos vers Déu. No es tracta només d’esdevenir bones persones de cop, no! sinó, de tornar a aquell Jo, que és bo, dins de nosaltres mateixos. Per això, la conversió no és mai trista, és simplement, el redescobriment de la veritable alegria interior de tot cor humà. Convertir-se és senzillament: Donar un vas d’aigua o parlar amb aquella persona gran del replà de casa. Ser voluntari en tot. De dir: ¿Bon dia, Bona nit? Consolar i especialment escoltar els qui ploren o pateixen. Compassius, amb els qui passen: “Fam, dolor o guerra”. Pacificadors, en tot moment de la nostra vida. Nets de cor, per dir sempre un mot escaient de: “Joia d’amor i de pau”. I sobretot treure’ns de la cara aquella visió freda, aquella mirada de pocs amics, de rostre seriós i tens, que demana sempre una certa distància. Viure amb respecte i amb caritat per a tothom, i no solament per a les teves amistats.

Jesús, vol apòstols, vol testimonis del seu Amor. No vol savis, ni poderosos ni entesos. Ell vol simplement, una resposta positiva i concreta per fer una conversió total de la teva vida, un revestir-se d’Ell mateix i seguir-lo.

El 14 de febrer el Dimecres de Cendra, el celebrant imposarà la cendra sobre el nostre cap tot dient les mateixes paraules de l’Evangeli d’avui: “Convertir-vos i creieu en la Bona Nova de l’Evangeli”. Que així sigui. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (21 de gener de 2024)

Diumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (14 de gener de 2024)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Després del Cicle de Nadal, reprenem avui els diumenges del temps de durant l’any, en què anirem resseguint els inicis del ministeri públic de Jesús, fins a arribar al temps de Quaresma.

Les lectures d’avui són una crida de Déu a cadascú de nosaltres. El jove Samuel, acollí aquesta crida, va respondre i es convertí en un profeta de Déu. Una crida -ens dirà sant Pau- a una vida nova, que ens transforma íntegrament i que és vida d’intimitat amb Jesús. Com a Andreu i Joan, també nosaltres som cridats a conèixer i estimar Jesús,  a  donar acompliment i resposta a aquesta crida que forma part del nostre itinerari personal, del nostre camí de recerca de Déu.

“Què voleu?” Són les primeres paraules que Jesús pronuncia a l’evangeli de Joan, adreçades als dos deixebles del Baptista. No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura com la nostra, que sembla preocupar-se només de les necessitats més primàries i omplir-les amb mitjans efímers, oblidant sovint les finalitats, sense donar una resposta satisfactòria a les qüestions més decisives de la vida…

Què és el que cerquem exactament? Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle) i l’únic que els interessa és adquirir objectes per poder “omplir” una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar-se de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Altres ja no poden més i el que volen és que se’ls deixi sols; oblidar els altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú se’n preocupi.

La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i seguir lluitant per anar complint els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? s’hauria apaivagat la nostra set de consol, alliberament, felicitat i plenitud? En el fons, no caminem buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? alguna cosa més que no podem esperar de cap projecte polític o social?

Es diu que l’home contemporani ha oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del cor «la nostàlgia de Déu». El més honrat que podem fer com a éssers humans és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, fins al límit de les nostres forces i de la nostra fe, potser fins i tot des de la vivència de l’absurd, l’angoixa o el desànim.

Déu no juga a “fet i amagar” ni s’amaga de qui el busca honradament. Déu ja és a l’interior mateix d’aquesta cerca i és Ell el primer qui s’apropa a nosaltres. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel més profundament humà acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó Pere, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa. Canvia la vida de Simó i també pot canviar la nostra si ens atansem a ell sincerament i desitgem compartir la seva intimitat. Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que el cerquem pels camins no sempre fàcils de la fe. L’essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s’allotja, estar amb Ell i anunciar el que hem vist i sentit com un do d’experiència personal. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants i també el nostre.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a deixebles de Crist, tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant raó de la nostra fe i de la nostra esperança; compartint i donant a conèixer el nostre testimoniatge de vida; oferint amb senzillesa la nostra experiència cristiana a aquells que no coneixen Crist o bé  tenen un mateix anhel de pau i de justícia o aquells que cerquen quelcom més que una vida que no va més enllà d’un horitzó materialista i consumista.

¿Què voleu? Què busqueu? demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. També a nosaltres ens convida a casa seva i ens diu “Veniu i ho veureu”. Com els deixebles també podrem reconèixer en Ell l’acompliment dels nostres anhels i esperances i com a cada eucaristia som invitats a compartir la seva paraula i el seu aliment de Vida perquè la visquem en abundància i la donem a conèixer als altres.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Solemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (26 de novembre de 2023)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Benvolguts germans i germanes:

Avui, just quan acaba l’any litúrgic, recapitulem tot l’any tot celebrant la festa de Crist Rei. Avui és un dia per adonar-nos que Jesucrist, nostre Senyor, es el màxim governant de totes les coses, de tot el món, de tot l’univers. Déu no és el propietari d’unes accions en una empresa i que només espera els beneficis al final d’any. No, Déu governa i cuida tot el que ha creat. Perquè, germans i germanes, ens ha creat perquè al final siguem feliços en Déu, i no ens ha abandonat en un món inhòspit, malgrat que de vegades ho sembli amb tantes guerres i sofriments.

Tant a la primera lectura, al salm responsorial i a la proclamació de l’Evangeli se’ns mostra a Déu sota la figura de pastor: un pastor que té cura de les seves ovelles i les coneix pel seu nom. Un pastor que busca l’ovella que s’ha perdut, la que està allunyada, que guareix la que s’ha fet mal o posat malalta. Un pastor que té cura de les fortes i de les febles, de tota raça i condició. Sí, germans i germanes, també de les fortes perquè no són perfectes i tots tenint les nostres febleses. Les lectures d’avui ens parlen de que no estem abandonats en un món de caos o sense sentit, en un món que sembla que només prospera el més fort o el més violent. No, tenim un Déu/pastor que té cura de nosaltres, que ens coneix, que està al nostre costat, que guareix les nostres ferides i ens ajuda en les nostres debilitats i mancances.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Jesucrist és Rei i Senyor de tot, és el Jutge suprem: en definitiva, és Déu i és digne de lloança i de respecte. I tot està sotmès a Ell, fins i tot la mort. Tant és així que la mort no és el final de tot, sinó que Déu ens crida a una nova vida amb Ell després de la mort. Ens crida a la resurrecció i la vida eterna.

I els textos ens parlen també de que al final farà justícia i separarà els bons dels dolents, les ovelles de les cabres. I el criteri que farà servir per judicar si un és ovella o cabra està en la nostra mirada envers al necessitat. No basten només les bones paraules o les bones intencions. Germans i germanes: No és indiferent que nosaltres fem el bé o deixem de fer-lo. Per això, no podem ser indiferents al que passa al nostre voltant, tancats en nosaltres mateixos, aïllats i individualistes. Ho hem sentit proclamar a l’evangeli d’avui (cf. Mateu 25:31-46): veniu beneïts del meu Pare, quan jo tenia necessitat em donàreu menjar, de beure, em vàreu acollir, vestir, visitar i veure’m a la presó. Se’ns jutjarà, per si la nostra mirada és capaç de consolar, d’alleugerir, d’acollir (de la mateixa manera que fa el pastor amb les ovelles, si som capaços de seguir l’exemple de Jesucrist). Se’ns jutjarà per si som capaços d’estimar als altres, si som capaços d’intentar alleugerir el sofriment dels qui ens envolten, de si som capaços d’intentar de deixar el món una mica millor del que hem trobat. Cal que posem el nostre gra de sorra per canviar el món en un món millor. Se’ns jutjarà per si som capaços de sortir de nosaltres mateixos, si som capaços de deixar de ser com hikikomori espirituals que rebutgem interactuar amb altres persones, als qui la por la por, la incertesa o la mandra ens impedeix sortir de la seva parcel·la de confort. 

Però insisteixo, no estem sols en aquesta empresa. Déu està al nostre costat, es el bon pastor que té cura de nosaltres, si no el rebutgem, si no som indiferents al seu amor. Jesucrist ens mostra el camí per ser feliços, que no és altre que el de estimar i servir als qui tenim al costat, especialment els més pobres i necessitats. Jesucrist intenta ensenyar-nos el camí de l’amor perquè nosaltres puguem estimar als altres, als necessitats, als petits d’aquest món. I així podrem vèncer definitivament la mort i guanyar la vida en Déu. Perquè avui també celebrem que Jesucrist es el nostre Salvador: va patir i morir per justícia, perquè calia reparar d’alguna manera el mal que nosaltres hem fet, fem i farem; però a la vegada Jesucrist, ressuscitant, ens agafa de la mà, ens mira als ulls i ens diu: veniu amb mi i ajudeu-me a canviar el món, ajudant i acollint als necessitats, als petits i menyspreats del món tal com jo vaig fer. 

Germans i germanes: No és casualitat que sigui el Crist crucificat qui presideix la nostra assemblea, en aquesta talla magnífica penjada sobre l’altar. Crist, el mateix que està penjat a creu, Crist va patir, morir i ressuscitar per nosaltres, per amor a nosaltres, per ensenyar-nos el camí de salvació, de la vida eterna, que no es pas altre que el d’estimar: estimar Déu que és digne de lloança i d’agraïment, estimar el proïsme, a tots aquells que ens envolten com a nosaltres mateixos. El criteri del jutge serà si hem estat capaços d’estimar amb obres, no només de paraula; això sí, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Crist és el màxim governant. Però ho fa d’una manera diferent, a través del camí de l’amor, a través del camí del servei al proïsme. I sovint ho fa mitjançant l’esforç de tantes persones que treballen pel bé dels altres, especialment d’aquells més pobres, marginats i petits. 

Tant de bo que la nostra vida es pugui concretar en obres de servei als més necessitats. I així, podrem cantar amb el salmista: “el Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos (…) Oh, sí, la vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida” (Salm 22:1-2a.5)

Que així sigui.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)

Diumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (19 de novembre de 2023)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Benvolguts germans i germanes,

Ens trobem a les darreries de l’any litúrgic i les lectures ens conviden a fer balanç. En els evangelis d’aquests dies hi trobem les paràboles anomenades del judici, totes elles tretes del capítol 25 de Mateu: la paràbola de les deu verges que vam sentir la setmana passada, la paràbola dels talents que ens ha estat proclamat avui i el gran retaule del judici final que sentirem la setmana vinent.

Aquests són tres textos on Jesús ens vol transmetre la seriositat d’aquesta vida: les nostres eleccions d’avui comprometen la nostra eternitat. La paràbola de les deu verges ens diu que ens cal una actitud de vetlla, d’espera vigilant, com a única manera sàvia de viure la fe. El gran retaule del judici final ens mostra que el que compromet la nostra eternitat és l’atenció que donem als més petits, als més pobres, als més ferits. Entre aquests dos textos, hi ha la paràbola de talents que ens suggereix quines actituds han de guiar el nostre cor per prendre decisions.

La paràbola és ben coneguda. És d’aquelles que els qui vam anar de petits a catequesi no hem oblidat mai. Un amo surt de viatge i deixa als seus servents diversos talents perquè els administrin. A la tornada els demana comptes, però no tots han actuat amb la mateixa diligència. Els dos primers els han invertit i han tret beneficis. El tercer, poruc, ha enterrat el seu talent i ara s’enfronta als retrets de l’amo.

La diferència entre els dos tipus d’administradors, no és mesura tant en si han obtingut beneficis o no, l’important no és la quantitat dels dons o els guanys, si no l’actitud de confiança o de por davant la responsabilitat que els ha estat donada. El bon administrador s’arrisca a fer un mal negoci o no tenir el benefici previst, però treballa amb la confiança que el seu amo té en ell. El qui amaga el talent retrata la persona presonera d’una falsa imatge de Déu com a jutge rigorós que fa por i no inspira confiança. Per això es queda paralitzat sense fer res de positiu i perdent l’oportunitat d’usar en bé dels altres els talents rebuts. Però el més greu, no és que no hagi sabut treure fruit del talent confiat, sinó que es pensa que ha actuar correctament. Aquest servent no només ha fracassat en la seva missió, sinó en tota la seva vida.

Acaba la paràbola amb el càstig al mal administrador. Aquest és condemnat sense haver fet res de dolent; simplement per no haver fet res, per limitar-se a conservar allò que li ha estat confiat. Jesús dedica unes paraules ben fortes i tallants a aquest administrador que només sap conservar. Són unes paraules difícils d’acceptar: “a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” Sembla exagerat, fins i tot injust….. però atenció, ens trobem en una paràbola, aquí no es tracta de diners ni de bens materials. És tracte d’amor. No és cert que sovint, quan ajudem a algú, quan fem un regal, som més feliços, estem més satisfets, que quan el rebem? L’amor té aquesta paradoxa, quan més donem, més tenim. D’això tracta l’evangeli d’avui. 

Jesús ens parla de rics i pobres en amor i no pas de diners. Ens parla d’estimar Déu amb obres i de veritat i no només de paraula. Ens parla del seguiment de Jesús i de prendre cada dia la seva creu i no només de saber teologia. És a dir, no ens servirà de res conèixer bé l’evangeli si aquest no ens transforma i el sabem fer vida en el nostre quefer quotidià.

Fer que els nostres talents donin fruit és prendre el risc de l’amor, és estimar els nostres enemics, és perdonar aquells que ens ofenen constantment, és invitar a taula aquells que mai ens ho podran tornar. 

Obrir les mans als pobres, allargar-la als necessitats, tal com diu al llibre dels Proverbis, és invertir en eternitat o, tal com deia Santa Teresa de Lisieux, és “tocar el banc de l’Amor”. Perquè arribarà un dia, i tots ho sabem, que serem jutjats, sí, però serem jutjats en l’amor; de tot allò que hem fet, i també d’allò que hem deixat de fer.

Germans i germanes, Jesús ens convida a canviar de mentalitat: del temor paralitzant i l’obediència mesquina, a la perspectiva de l’amor alliberador i la confiança creativa. La veritable natura de la relació entre Déu i la persona és l’amor. El deixeble de Jesús, els cristians, hem d’actuar sempre en la lògica de l’amor i traduir el missatge evangèlic en actes concrets, generosos i atrevits.

La paràbola d’avui és una crida d’atenció a no tancar-se en un mateix, si no a anar cap a l’altre; a no refugiar-se en una fe estàtica, sinó a treballar-la i a fer-la créixer. Cadascú rep els dons que rep. Déu és lliure i sorprenent en les seves decisions. Però el que conta és l’actitud de la nostra resposta. El Regne de Déu és iniciativa de Déu, sí, però també és fruit de la nostra col·laboració.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Diumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Homilia de Mns. Sergi Gordo, Bisbe de Tortosa (12 de novembre de 2023)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-23

 

Estimat P. Abat Manel; estimada comunitat de monjos benedictins; escolans que embelliu el culte amb les vostres melodies que fan que la nostra pregària brolli espontània al Senyor; mossens i fidels de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta de la diòcesi de Tortosa que aquest cap de setmana som aquí en romeria; pelegrins i fidels que omplim aquest temple, també els qui seguiu aquesta celebració a través dels mitjans de comunicació social; germanes i germans tots en el Senyor: 

Avui i els propers dos diumenges, últims de l’any litúrgic, proclamem el capítol 25 de l’evangeli segons Sant Mateu, en el qual Jesús, amb diverses paràboles i comparacions ens parla de la seva segona arribada: com un lladre, com l’amo de la casa o un rei que ha marxat lluny i retorna… La comparació que fa servir avui és bonica: l’hem d’esperar com l’espòs que arriba a la festa del seu casament. És, per tant, una espera joiosa, perquè anhelem celebrar per sempre la festa del seu amor sense límits, el seu amor fins a l’extrem. 

Hem escoltat que deu noies “sortiren amb torxes a rebre l’espòs”. La nostra vida és una crida constant a “sortir”: sortir del si matern, sortir de la casa on vam néixer, sortir de la infància a la joventut i de la joventut a l’edat adulta, i així fins que sortirem definitivament d’aquest món. Ho penso i ho medito avui, emocionat, als peus de la Moreneta, celebrant per primera vegada com a bisbe de Tortosa l’eucaristia en aquest santuari, perquè també en el meu cas experimento que la meva missió episcopal és una crida a sortir del que ha estat fins fa poc la meva diòcesi d’origen vers aquest nou servei pastoral a l’estimada diòcesi tortosina, sortint d’un servei apostòlic a un altre, “servint el Senyor amb alegria” (salm 99,2), sempre en ruta, com en una romeria constant, sempre pelegrins, “caminant junts”, pas a pas, fins el que serà el pas final, quan visquem el traspàs d’aquest món cap a la casa del Pare.

L’Evangeli ens recorda que el sentit d’aquest constant sortir que és la vida és anar vers l’encontre de l’espòs: “L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.” L’encontre amb Jesucrist dona sentit i orientació a les nostres vides. Ell és el millor que ens ha passat en les nostres vides. 

Així, doncs, si la nostra vida consisteix en ser pelegrins que caminem junts, vivint la fe comunitàriament, en Església “en sortida”, vers l’encontre amb l’espòs, aleshores la nostra vida, personal i eclesial, és el temps que rebem per créixer en l’amor, invitats tots a entrellucar cada dia la presència del Senyor, el seu pas per les nostres vides, l’espòs que arriba. 

I per créixer en aquest amor al Senyor que arriba, per mantenir viva la fe, per viure l’esperança d’entrar amb l’espòs a la festa, per tal que no ens trobem amb la porta tancada, hem d’estar a punt amb una bona reserva d’oli. 

L’oli d’una torxa existeix per a ser consumit. Només il·lumina cremant-se. Així haurien de ser les nostres vides: difondre esperança i llum tot gastant-nos en el servei. El secret de la vida de tants sants i santes ha estat que han viscut per servir, com Jesús, estimant fins a l’extrem. Tanmateix, no és pas fàcil servir, no és pas fàcil desviure’ns i estimar generosament, ja que tot servei implica oblació d’un mateix, implica lliurament, implica fer l’èxode del propi ego autosuficient i orgullós, implica una conversió constant.

Per altra banda, segons l’evangeli proclamat avui, les cinc noies desassenyades “no s’emportaren oli per les torxes”. En canvi, cadascuna de les cinc noies prudents “se’n proveí d’una ampolla”. Això ens suggereix que l’oli cal preparar-lo amb temps. La imprudència d’aquelles noies que queden fora de les núpcies rau en la manca de previsió, en la manca de preparació. L’amor és certament espontani però també necessita ser alimentat. Que mai no tinguem la temptació de conformar-nos amb una vida sense amor, que és com una torxa apagada. Si no invertim en amor, la flama de la vida s’apaga. Corresponguem amb joia a l’amor del Senyor, dient-li sí, cada dia, a cada moment, cada passa, i sortim a rebre’l trobant-lo en els germans i germanes on Ell és realment present, especialment en els pobres i desvalguts. Certament, la paràbola d’avui apunta a la vinguda definitiva del Senyor al final de la història o al final de la nostra història en aquest món. Però en molts altres moments de les nostres vides podem sentir la presència de l’Espòs i també hem d’estar a punt per rebre’l. Que el sapiguem rebre en els reclams dels germans necessitats d’ajuda, d’acolliment, d’escolta, d’estimació. Com ens dirà Jesús d’aquí a dos diumenges: “Tot allò que fèieu a aquests germans, m’ho fèieu a mi.”

Benvolguts germans i germanes, el passat dissabte 28 d’octubre, molts dels qui avui som aquí érem aquell dia a Gandesa, celebrant amb molta alegria els 50 anys de la romeria de les parròquies de l’arxiprestat de la Terra Alta, de la diòcesi de Tortosa. L’estimat P. Abat Manel ens va honorar amb la seva presència durant tota la jornada que va durar la festa. I en la pregària que devotament vam celebrar aquell matí, ens vam adreçar a la Mare de Déu de Montserrat amb una bonica oració. A la llum de l’Evangeli proclamat avui, als peus de la nostra estimada Moreneta, tornem a fer nostra la pregària esmentada. A Santa Maria, que va dir sí al Senyor, a ella, que ens ensenya a viure amb amor, sempre en ruta, caminant junts, amb les torxes enceses, li diem:

“Què cantarem amb vós en aquest misteri tan gran de la vostra donació a Déu en Jesucrist? (…) Que Déu ens espera! Aquesta és la nostra alegria. A l’anar a l’altre món, no anem a la buidor. Ens espera la bondat del Pare, l’amor de Jesucrist, la comunió de l’Esperit Sant. Ens espera també la vostra bondat de Mare, com aurora i esplendor de l’Església dels pelegrins que anhela un dia aconseguir el que Déu ha preparat per a tots els qui l’estimen.”

Amén 

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (12 novembre 2023)

Diumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (5 de novembre de 2023)

Malaquies 1:14-2:2.8-10 / 1 Tessalonicencs 2:7-9.13 / Mateu 23:1-12

 

 

Benvolguts germans i germanes:

L’oració col·lecta que hem escoltat ens dóna una clau per comprendre millor l’Evangeli d’aquest diumenge; diu:  “Déu misericordiós, vós feu als vostres fidels la gràcia de servir-vos d’una manera digna i meritòria. Concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que ens prometeu”.

Servir Déu de manera digna i meritòria, amb senzillesa i amb caritat. Les lectures d’avui ens donen una lliçó de realitat i d’humilitat. Sant Mateu, amb la seva seriositat ens convida a reflexionar, amb molta responsabilitat, sobre la vida de nosaltres mateixos i sobre el nostre  comportament envers els nostres Germans i Germanes de comunitat .  Remarquem que és un text d’una duresa inusual  que arriba a causar estranyesa en sentir-lo dels llavis del mateix  Jesús de Natzaret. 

La intenció real de l’Evangelista és que aquestes paraules fortíssimes de Jesucrist siguin recordades profundament i serveixin de nord a la nova comunitat Cristiana naixent, que cada diumenge les escolta, les llegeix i les comenta en la celebració de l’Eucaristia. Lloc,  temps i moment en que vivim la joia  i la força de l’Esperit Sant, que és present dins el nostre cor. 

El text que hem escoltat; (proclamat a les vigílies de la Passió del Senyor),  es divideix en dues grans seccions. La primera, la  negativa, el que fan Ells, els Fariseus, i la positiva, el què cal fer Vosaltres, ( Nosaltres avui), els deixebles seguidors de Jesús el Crist.

La doctrina rigorista dels fariseus i mestres de la Llei demanava una obediència i fidelitat total a la Llei escrita de Moisès, una observança literal i material, de pràctiques externes  i no es fixaven, desgraciadament, en les internes. Tot Cristià serà humil servidor dels Germans i fidel deixeble de la nova Llei d’amor i  simplicitat de les Benaurances de Jesús de Natzaret. Ell és l’únic Mestre. Ell és únic Pare i Guia, que reprèn als fariseus perquè No practiquen allò que prediquen, i perquè allò que fan , ho fan per ser ben vistos i lloats pels altres. La supèrbia, l’orgull  és un gran parany que ens fa fer moltes vegades el ridícul. La humilitat digna i meritòria és un gran do de Déu que sempre hem de donar-li gràcies. “ Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.

Avui se’ns fa viure, ara i aquí, una lliçó de realitat palpable per a tots aquells que exerceixen o exercim algun servei dins la comunitat Cristiana perquè ho visquem realment com un ministeri sol·lícit i no com un privilegi d’honor dins l’escala social i clerical.

El Senyor ens coneix  a tots, i precisament per això, no vol de cap manera les aparences exteriors d’imatge, Ell vol la realitat, la simplicitat d’una vida digna i meritòria, que acceptem sincerament la seva Paraula de vida que és la Bona Nova de l’Evangeli dins el nostre  cor Humà.                   

Ara que estem en temps de Sínode, és el moment de revalorar el nostre Sacerdoci Baptismal, que per l’aigua, per la pregària i per la santa unció de l’oli del Crisma, tots els Batejats som Consagrats Sacerdots, Profetes i Reis per la vida eterna. És el gran sacerdoci comú de tot el Poble fidel dins l’Església. Som ministres oficiants en el nostre ministeri particular i universal dins tota l’Església Santa i Catòlica. Avui més que mai, hem de donar testimoni Cristià en el nostre dia a dia, procurant de ser un bon exemple per a tothom dins una Societat desgraciadament adversa, on simplement per portar una petita Creu, un Clergyman o una Sotana pots ser injuriat pel carrer. O aquell futur seminarista que l’oposició contraria més forta la trobà dins la seva pròpia família, i per no dir, finalment, l’agressiva i la negativa desinformació dels Mas-Media. *Germans i Germanes. En aquests temps de revisió i de renovació de tantes coses, preguem perquè tots aquells que tenim i tenen dins l’Església una petita o gran missió pastoral o un menut treball Parroquial, tots i totes, siguem amb la nostra vida digna i meritòria, fidels testimonis del que prediquem i som… I perdoneu! si us plau! els nostres grans defectes i mancances, perquè tots som humans, mortals i pecadors… Amén.       

“Feliços els humils de cor, perquè ells posseiran la terra”!

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Diumenge XXX de durant l’any (29 octubre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (29 d’octubre de 2023)

Èxode 22:20-28 / 1 Tessalonicencs 1:5-10 / Mateu 22:34-40

 

Acabem d’escoltar un evangeli relativament curt. Set versets breus. D’aquests set, cinc són per situar el tema i només dos contenen les afirmacions fonamentals. Són el manament únic i central de la Nova Aliança. Un manament que demana un nivell tal alt, que cal tota la vida per posar-lo en pràctica. Germans i germanes estimats, endinsem-nos una mica en aquest fragment evangèlic. 

En un context de controvèrsia entre els dos corrents dominants del món jueu contemporani de Jesús, un mestre de la Llei, sembla que en nom dels seus companys, vol posar a prova el Senyor. Li pregunta quin és el manament més gran de la Llei. Aquesta demanada podia tenir un cert sentit, perquè els rabins havien individuat 613 preceptes que calia complir per viure segons  la voluntat de Déu. Evidentment, no tots tenien el mateix nivell ni la mateixa importància. Segons quina hagués estat la resposta de Jesús, haurien tingut una excusa per acusar-lo formalment i condemnar-lo.

El Senyor respon la pregunta sobre el manament més gran anant a allò que és més  central de l’aliança de Déu i, per tant, dels manaments. I del que en la Llei jueva eren dos manaments distints (cf. Dt 6, 5; Lv 19, 18), en fa un precepte únic: Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix. Uneix, doncs, d’una manera inseparable l’amor a Déu a l’amor als altres. I aquest serà el distintiu cristià, el precepte fonamental de la Nova Aliança, de tal manera que l’amor als altres és inseparable de l’amor a Déu. No es pot estimar Déu si no s’estima els altres (cf. 1Jo 4, 20-21). I fixem-nos que diu els altres, així en plural i d’una manera que abasta tots les homes i dones del món, no sols els qui ens són més propers. Això vol dir estimar tothom, incloent-hi els pobres, els marginats, els emigrants, els qui no pensen com nosaltres, els qui pateixen les conseqüència de les guerres de Gaza-Israel, d’Ucraïna i d’altres llocs. Tothom. Tothom. Aquest manament ens interpel·la i ha de provocar en nosaltres una solidaritat concreta, segons les nostres possibilitats. I res no ens dispensa d’estimar tothom i, com a mínim, de pregar per tothom. La primera lectura ens recordava que l’amor als altres comença per coses molt concretes de la vida de cada dia: no maltractar ni oprimir, no aprofitar-se de les necessitats dels altres, tenir cura de les situacions de marginació i de feblesa que hi pugui haver al nostre entorn. 

El manament d’estimar els altres ens fa semblants a Jesucrist, que estima sense límits, que ha passat pel món fent el bé a tothom  i que ha donat la vida per tota la humanitat. Aquest manament és el que ha inspirat les crides del Papa Francesc perquè siguem una “Església en sortida” que va a trobar les persones allà on es troben, en les perifèries existencials o geogràfiques, perquè l’Església i cadascun dels seus membres siguem “un hospital de campanya” que atén i ajuda a guarir les mancances i les ferides que tanta gent porta al cor; que l’Església sigui “una mare de cor obert” que acull tothom sigui quina sigui la seva història i la seva situació. D’aquesta manera ajudarem a descobrir “la joia de l’Evangeli” i a trobar el sentit de la vida.

Estimar “els altres”, tots “els altres” del món, sense excloure ningú del nostre amor, no és fàcil. És un procés que dura tota la vida i que cal fer amb l’ajuda de la pregària i amb la humilitat de saber demanar perdó de les nostres mancances d’amor. Jesucrist ens és model de com estimar, ens és ajuda perquè estimem i es vol servir de les nostres persones per fer arribar el seu amor, la seva ajuda, als altres. 

La primera part d’aquest únic manament de Jesús, segons que hem escoltat, té com a objecte Déu. I també aquí es tracta d’un procés que dura tota la vida, perquè el llistó que ens posa el Senyor és molt alt: estimar-lo amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. I el nostre cor és voluble, se sent atret per diversos afectes bons o dolents. I, en canvi, Jesús ens demana un amor total, íntegre, envers Déu de manera que els altres amors humans lícits siguin prolongació de l’amor a Déu; ens demana d’estimar Déu amb tota l’ànima, és a dir, amb tot l’alè vital, amb tota la força de vida que hi ha en nosaltres, amb tot el zel, però moltes vegades aquest zel, aquest alè vital es decanta cap a altres interessos; i en darrer terme, Jesús ens demana, també, d’estimar Déu amb tot el nostre pensament, que sovint és  tant distret i moltes vegades està centrat només en les nostres coses i preocupat pels béns materials. Per això deia, que cal un procés constant de conversió i de creixement en aquest amor a Déu sostinguts per l’Esperit Sant, perquè l’ideal que se’ns proposa és molt alt.

I, per què Jesús demana un nivell tant elevat d’amor a Déu? Per correspondre, ni que sigui d’una manera maldestra, a l’amor amb què som estimats per Déu. Ell ens ha escollit abans de crear el món, per amor ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist (cf. Ef 1, 4-5), abans que comencés a ser format el nostre cos, Crist va morir per nosaltres (Rm 5, 8) per alliberar-nos de tot el que ens oprimeix i atorgar-nos la vida eterna; el Pare en el baptisme ens ha acollit com a fills i ens ha donat l’Esperit Sant perquè ens guiï i ens conforti en el camí de la vida, ens ha portat a la comunitat de l’Església perquè ens nodreixi en la fe i tingui cura de nosaltres, ens aplega entorn de la Paraula i de la taula eucarística perquè desitja ardentment compartir-la amb nosaltres (cf. Desiderio desideravi, 2.6)). I tants altres dons de Déu que hem rebut.

En darrer terme, quan Jesús ens diu d’estimar Déu amb tota la intensitat d’amor que ens sigui possible, no ens imposa un manament sinó que ens obre un camí de relació personal i íntima amb el Pare, un camí de realització en plenitud de la nostra persona, un camí que és confort per les nostres inquietuds, font de llum, de joia, d’esperança, de creixement en l’amor. En una paraula, ens vol fer participar de la seva vida de Fill.

La celebració de l’Eucaristia és el cimal en aquest món de la participació en l’amor de Déu envers nosaltres, l’Església i el món. I és el lloc on manifestem, també, el nostre amor humil envers ell i on ens omplim de força per estimats els altres.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (29 octubre 2023)

Diumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (22 d’octubre de 2023)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-15 / Mateu 22:15-21

 

Tot just fa 15 dies, en ocasió dels 800 anys de la Institució de la Confraria de la Mare de Déu, juntament amb els bisbes de Catalunya i prop d’un miler de pelegrins, Montserrat ha pelegrinat a Roma. El Papa Francesc en aquesta ocasió ha obsequiat amb la “Rosa d’Or” la Santa Imatge de la Mare de Déu, Patrona de Catalunya, per la secular devoció i amor que ha suscitat i suscita en tantes generacions de pelegrins que l’han estimada i l’han fet conèixer arreu del món. Tant els qui hem estat a Roma aquests dies, com els qui us hi heu unit espiritualment, tots, posem aquesta Rosa d’Or als peus de la Moreneta com a testimoni d’amor, de devoció i d’agraïment de la nostra generació.

En contemplar el rosari de pelegrins que dia rere dia pugen a venerar la Mare de Déu de Montserrat, i tants que sabem que s’encomanen a ella des de lluny estant, des de casa seva o en les diferents Delegacions de la Confraria arreu del món, no podem deixar de donar gràcies a Déu per aquest miracle continu que s’esdevé en el secret dels cors que s’obren a la seva llum.

Com sant Pau mirant aquella primera comunitat de Tessalònica, els monjos no deixem de donar-ne gràcies i de pregar perquè tots els pelegrins, tal com recull una de les oracions col·lectes de la festa de la Mare de Déu, progressin en la fe, l’esperança i la caritat.

Sant Pau, escrivint les primeres lletres del Nou testament, ens parla de la fe no com un mer assentiment a una veritat revelada sinó com una realitat viva que tendeix a propagar-se comunicant amb alegria la Bona Nova de Jesucrist. Aquest és primer impuls d’una veritable trobada amb Déu: La missió. La Mare de Déu, exemplifica el doble vessant que té tota missió: la lloança i el servei. Després de l’anunci de l’àngel, Maria se n’anà decididament a portar la Bona Nova de Jesús a la seva cosina lloant Déu amb el Magníficat i servint-lo en la caritat tenint cura de l’embaràs tardà d’Elisabet. Precisament l’evangeli de la visitació és el que proclamen en la festa de la Mare de Déu de Montserrat com a síntesi de la realitat del patronatge de la Mare de Déu i de l’espiritualitat del seu Santuari: lloança i missió.

Maria ens ensenya la caritat que no es cansa de fer el bé, i anima a monjos, escolans i pelegrins, a imitar-la compartint aquesta alegria que és fruit de l’acció de l’Esperit de Déu en la nostra vida i que fa, com diu el lema del Domund d’enguany, que els nostres cors siguin ardents i els peus en camí.

La caritat no es cansa de fer el bé com l’aleta tampoc de superar rècords, perquè la caritat, com l’atleta fa més hores de gimnàs que no pas de sofà reforçant la seva musculatura en l’entrenament de la pregària contínua, amb el diàleg amb la Paraula de Déu i la guia segura que és la vida de Jesús. És ell qui avui, en aquest fragment de l’evangeli de sant Mateu, ens ensenya a no deixar-nos atrapar en les polèmiques que cerquen més el descrèdit de l’altre que no pas la veritat i fer bé. Jesús no oblida la seva missió d’evangelitzar, per això davant de la pregunta capciosa dels fariseus i herodians no cau en el parany del què li volien fer dir sinó que es manté en el què no s’ha de callar perquè és de justícia. Jesús reafirma la primacia de Déu, perquè el Cèsar també és de Déu, com qualsevol altra criatura humana. La primacia de Déu va ser el punt de toc que enfrontà Jesús amb els fariseus del seu temps, ja que, amb els preceptes purament humans que ells defensaven en benefici dels seus interessos personals, invalidaven la Paraula de Déu.

Tampoc avui ens cal entrar amb polèmiques que no porten enlloc, hem d’apostar per l’amor a la veritat amb la finalitat de construir, de fer el bé a tothom i no procurar només el nostre. Si volem donar una paraula de vida des de la política, l’acció social o el diàleg espiritual ens cal entrenar-nos a escoltar abans que parlar, a entendre abans que contraargumentar, a actuar dels de la primacia constructiva de l’amor que sap llegir entre línies i passar pàgina quan cal.

Maria en ensenya a viure, com Jesús, la primacia de Déu en la nostra vida. No en tinguem por. Jesús posà sempre la voluntat de Déu per davant de la seva, perquè per anar bé, Déu ha de ser sempre el primer. Déu és primer però no com el Cèsar sinó com Jesús. Déu és el primer a posar-se darrere, a servir i no a ser servit, a donar-nos la vida, no pas a fiscalitzar-la. Déu, en Jesús, no ve a discutir sobre legalismes o licituds, no ve a assenyalar-nos amb el dit sinó a donar-nos la mà. Jesús ve a fressar-nos el camí de retorn a la vida veritable, i aquest camí implica morir i ressuscitar amb ell.

Ah! Aquí, a nosaltres, ens pot passar com als fariseus del temps de Jesús, embolicant la troca amb preguntes a l’aire per no haver d’afrontar el repte que ens proposa el missatge de Jesucrist que ens compromet amb Déu i amb els germans, sobretot amb els més pobres. Aquí també Jesús ens avisa de la hipocresia cega del fariseisme de sempre que queda atrapat en la seva pròpia seguretat quan mira només per a ell mateix i prou. Guardant la vida com qui guarda una llavor en un pot, ni que sigui un pot de cristall de roca, s’acaba perdent el poc que és. Només plantada a terra la llavor arriba a fructificar i a perpetuar la seva existència. Així és la proposta i el repte de Jesús en l’evangeli que no interessà als poderosos del seu temps, però que sí que van acollir els humils i de cor sincer.

Maria ens és un exemple senzill i proper del seguiment de Jesucrist. I d’ella, del seu “savoir faire” de mare, n’hem d’aprendre com a individus i com a comunitat, perquè ella, com ens va dir el Papa Francesc en l’audiència de la Confraria en motiu dels seus 800 anys, ens ajuda a desfer els nusos que s’han fet en nosaltres i entre nosaltres. És a dir: Maria també aplana el camí de l’amistat entre els pobles, invitant-nos a girar la mirada vers l’origen i la fita de la nostra existència, que és Jesucrist. Maria ens és companya en aquesta missió unint-nos amb un cor de germans, i ens anima a caminar darrere Jesús per les rutes de la pau, de la bondat, de l’escolta i el diàleg pacient, persistent i sense enganys.

És bo d’aprofitar bé el diumenge per lloar Déu en comunitat i reflexionar sobre nosaltres mateixos deixant-nos interpel·lar per la Paraula de Déu que ens obre al bé; ens fa més persones. I com deia el mateix Sant Pare acabant el seu discurs: és bo experimentar l’alegria d’anunciar Crist de la mà de Maria, Mare de l’Evangeli vivent, Estrella de l’evangelització que, per a nosaltres, des de Montserrat, brilla il·luminant la catalana terra i ens guia cap a cel.

Gaudim-ho i comuniquem-ho amb la joia de l’amor i del servei!

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (22 octubre 2023)

Diumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (15 d’octubre de 2023)

Isaïes 25:6-9 / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

És bo, sobretot per a qui visqui habitualment sol, o aclaparat per les ocupacions de la vida diària, de ser invitat a un casament i compartir la joia d’una família en un dia de festa tant especial. Ben segur que no ens ve de nou el fet d’haver estat convidats a una boda. Jesús, sensible a aquesta realitat, conta la paràbola que acabem d’escoltar, on un rei celebra el casament del seu fill i envia els seus homes a avisar els convidats, però la resposta no és l’esperada.

Penso que a propòsit d’aquesta història, podem afirmar també que el Senyor, amb tota la il·lusió i generositat, ens convida a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l’Aliança de Déu amb nosaltres i -fent una mica de “teoficció”- me l’imagino avui preparant la llista de convidats, tot repassant l’àlbum de fotos de la nostra vida: «aquest no pot faltar; aquesta em faria molta il·lusió que vingués; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte, però m’agradaria retrobar-los; ah! i no puc oblidar els meus veïns, que tot i ser una mica pesadets estaran contents si compto amb ells»… i així anar fent, fins a convidar-te a tu, a mi, a tothom! Tots estem convidats al banquet del Regne. 

Tot i així, al cap de pocs dies comencen a arribar missatges: “mira Senyor, no podré assistir a la boda, tinc un compromís inajornable per aquell dia”; “gràcies, però tinc una reunió de negocis molt important i no podré venir”; “ho sento, no assistiré a la boda perquè hi ha convidats que no els vull ni veure”… i el bon Déu, tot i sentir-se desil·lusionat i decebut, no deixa que ningú li aigualeixi la festa ni li robin l’alegria i pensa: “pitjor per a ells, ells s’ho perden” i mana que comencin a repartir invitacions als qui menys ho esperaven: als pobres desgraciats, als avorrits de la vida, als marginats, als sense feina, als qui regiren els containers, als qui maten les hores al bar, als qui no tenen ningú que els recordi, als qui potser mai no convidaríem…  

Comença la festa i allò està ple de gom a gom. Arriba gent que mai no havia estat convidada a una boda com aquella: alguns vesteixen els seus millors models, altres han anat a buscar roba a Càritas, a veure si els posaven ben elegants… Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecta i gent sense dents… però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s’ho bé. El banquet és a punt! Però quants convidats que en la seva autosuficiència s’han exclòs de la festa, quants no han sabut fer pròpia l’alegria de Déu, quants s’hi han presentat sense el vestit de festa per celebrar la joia de l’amor de Déu per tota la humanitat! 

El Regne de Déu que esperem, que ja vivim aquí “en primícia”, i que viurem en plenitud un dia, ens és presentat com un banquet, com hem vist, i un banquet no és una bacanal despersonalizadora, ni tampoc un “buffet lliure” on atipar-se sense mesura, ni tampoc un “self service” d’autopista per refer les forces d’una manera ràpida i pràctica. Un banquet és, primer de tot, la iniciativa d’algú generós que invita els seus amics. En aquest banquet,  més que el que hi ha sobre la taula, el que importa són els qui estan asseguts al seu voltant, el que els uneix i qui els uneix. 

Els aficionats al cinema possiblement hagueu vist “El festí de Babette” i recordareu com aquell esplèndid sopar neix, gairebé del no res, de la creativitat i l’afecte agraït de la cuinera francesa. En aquest sopar, les viandes exquisides que s’ofereixen són com un reflex de l’esperit de Babette, la cuinera: un esperit delicat, detallista, generós. En tot està present la seva mà atenta i és aquest esperit el que obre els comensals a la reconciliació i l’amistat. No és aquesta la tendència, la dinàmica profunda, realitzada en major o menor grau, de tota celebració, de tota festa? 

Una cosa així deurà ser el Regne del Cel de que parla Jesús. Un Banquet on en tot es fa patent la mà creadora i generosa de Déu. El somni d’una gran taula on s’asseu tota la humanitat, tota la Creació, convocats per Aquell que ens ha estimat des de sempre i que ens vol veure units i reconciliats en l’Amor per sempre més. 

Germans, l’Eucaristia que estem celebrant, és signe d’aquest banquet del Regne, on Jesús se’ns dona com aliment de la nostra ànima. Tots som convidats a asseure’ns a la mateixa taula entorn de Jesús, model d’una humanitat nova que ens allibera de tot el que d’inhumà hi ha en el món i ens convida a fer realitat els valors del Regne; a construir i a viure ja des d’ara la fraternitat dels fills de Déu; a sentir-nos fills d’un mateix Pare, i revestir-nos de Crist per entrar a la festa i esdevenir amics i germans de tots els qui han estat invitats com nosaltres i amb nosaltres, malgrat les diferències i els recels que hi puguem trobar. 

Si mirem com està el món, i més aquests darrers dies de cruels enfrontaments entre jueus i palestins, potser ho trobem poc realista i massa utòpic tot això. Tanmateix, “la pau és l’única batalla que val la pena lliurar” (A. Camus) “Siguem realistes, demanem l’impossible!” corejava la gent pels carrers de París el maig del 68. Només la bondat del Senyor pot fer possible l’impossible; només ell ens pot fer sortir de la nostra indiferència, acollir la invitació que ens ha fet i treballar ja des ara per un món més just, pacífic i habitable. Obrim el nostre cor a aquesta invitació i a tants homes i dones que potser ni saben que Déu els convida a participar del seu amor.

Abadia de MontserratDiumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Diumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (8 d’octubre de 2023)

Isaïes5:1-7 / Filipencs 4-6-9 / Mateu 21:33-43

 

Benvolguts germans i germanes,

Els textos que ens proposa la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge tenen un to dramàtic i ens situen de ple en el misteri de Jesús i alhora ens acaren amb la resposta que també nosaltres donem a la seva crida.

El poema d’Isaïes, que hem escoltat a la primera lectura, presenta de manera poètica i alhora dolguda el desengany de Déu davant la infidelitat del poble d’Israel, que és comparat amb una vinya. Amb una barreja de tristesa i d’indignació el Senyor exclama: “Què podia fer per ella que no hagi fet?”. 

La lamentació de Déu és un plany que neix d’un cor que estima i que ha estat ferit pel desamor. No podem entendre la crida de Déu ni el que Ell és per a nosaltres si no comprenem la seva relació com una relació d’amor. El que caracteritza el que Déu és per a nosaltres és que: tot neix, tot prové, tot radica en l’amor que Déu ens té. I la mostra màxima d’aquest amor total de Déu és el seu Fill. El seu Fill no és enviat per dominar, per imposar amb més duresa noves lleis sinó que és enviat per donar-se per estimar fins a l’extrem, per reconstruir des de la pròpia mort allò que s’havia perdut. De la mort, donació generosa del Fill, Déu en fa sorgir la vida.

El salm responsorial que hem cantat és la reacció del poble exiliat que s’adona de la seva infidelitat i vol tocar el cor del Déu que s’havia compromès amb ells. 

L’evangeli manté el mateix to adolorit de Déu, que no se sap avenir que el seu poble no li vulgui correspondre. La paràbola dels vinyaters homicides és una escenificació simbòlica del conjunt de la història de la salvació que té com a cimal Jesucrist, la mort del qual ha estat el moment decisiu d’aquesta història i sobre la qual Déu ha construït l’edifici del nou poble.

La història de la salvació però no és mai unilateral, sinó que és la història compartida entre Déu i l’home i que demana una resposta per part nostra. Es tracta d’una història que sempre apunta al cor. Per això si aprofundim una mica més en les lectures d’avui ens adonem que aquestes miren cap al cor de Déu: Déu estima, Déu es dol, Déu s’entristeix, Déu vol remuntar les situacions de trencament i d’allunyament.

I sobretot, Déu espera; no es cansa mai d’esperar. Pels homes i dones de tots els temps, és molt important saber que algú espera en nosaltres. Més encara, Déu no espera creuat de braços sinó que fa tot el que pot perquè la seva esperança (conseqüència del seu amor) doni el fruit que ell anhela: la nostra resposta d’amor. 

La punta final de les lectures d’avui és molt clara: tota l’obra de Déu, tota la història, condueixen cap a Jesucrist. Esdevingut per la resurrecció pedra angular del nou poble de Déu, el Crist Jesús continua convidant-nos a la conversió. La seva paraula, la seva acció, la seva persona, han plantat una vinya esplèndida i han posat els fonaments de l’edifici que formen tots els qui volen pertànyer a aquesta vinya. La seva mort ha estat culminació d’aquesta acció, i sobre ella Déu construeix el Regne i ens crida a nosaltres. 

L’eucaristia que estem celebrant és signe del nostre agraïment per haver estat cridats per fer fructificar el Regne.

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Diumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (1 d’octubre de 2023)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes:

Les oracions pròpies d’aquest diumenge presenten algunes veritats fonamentals de la fe cristiana. Ho fan amb la concisió i la brevetat que es pròpia d’aquests textos de pregària, tan típics de la litúrgia romana. Als autors d’aquestes oracions, els agradava ser sintètics, dir les coses amb poques paraules.

El primer punt que destaca en dues de les oracions és la fe en la vida eterna. A l’oració col·lecta, que hem resat al començament de la missa, demanàvem a Déu que ens ompli amb la seva gràcia per tal que, corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials. El terme promès es el cel, i els béns celestials son sinònim de la vida eterna a la presència de Déu Pare, Fill i Esperi St., de la Mare de Déu, dels àngels i de tots els sants. El text ens recorda que la fi que ens espera, el terme promès, no es la desfeta inexorable de la mort i de l’anorreament, sinó que es la vida sense fi, en una condició de joia, de llum, i de plenitud de l’amor que no som capaços d’imaginar, ja que com deia St Pau parlant dels béns celestials:  cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2,9).

L’oració de postcomunió, que resarem al final de la missa demana a Déu Pare que el sagrament que acabem de celebrar, aquest sagrament de vida diu, ens renovi totalment (l’original llatí demana que ens renovi el cos i l’esperit) a fi que heretem la glòria del vostre Fill. La glòria del Fill es sinònim de la vida eterna, i tal com explica Jesús mateix a l’evangeli de sant Joan (Jo 17, 2-3), la vida eterna es un do que Ell concedeix a qui vol: ja que li Déu Pare li ha concedit a Jesús poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li ha confiat. I la vida eterna és que us coneguin a Vós, l’únic Déu veritable, i aquell que Vós heu enviat, Jesucrist. Heretar la glòria del Fill de Déu voldrà dir, per tant, entrar en plena comunió amb Déu U i Tri, i per tant conèixer-lo tal com és, tal com el revelarà plenament l’Esperit Sant.

La fe en la vida eterna, germanes i germans, ens porta a situar la vida en aquest món al lloc i en la perspectiva que li correspon. L’hem d’estimar la nostra vida a la Terra, l’hem d’aprofitar per créixer com a persones i com a deixebles de Crist, però tenint present que és només com el pòrtic, com l’avant-sala de la vida veritable, que es la vida eterna. I procurant, també, no perdre ni menysprear per la nostra llibertat mal utilitzada, aquest regal que Jesucrist ens ha fet amb la seva mort, la seva resurrecció i el do de l’Esperit Sant.

A l’oració col·lecta d’avui hi ha un altre punt a destacar. Es tracta d’una veritat sobre Déu que convé tenir sempre present i que ens ajudarà a no confondre’ns sobre qui és i com es Ell. La trobem al començament de l’oració, quan diu: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència, com quan perdoneu i us compadiu. (Deus, qui omnipotentiam tuam parcendo maxime et miserando manifestas). Es un tema recurrent afirmar que Déu es totpoderós, que es omnipotent; per això es Déu. Aquest seria un element comú al pensament humà sobre Déu. Però la fe cristiana hi afegeix un matís molt important. L’Església afirma, seguint l’ensenyament de Jesús, que Déu mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix. Podríem dir que la manifestació més sublim de la omnipotència divina no s’expressa amb grans esdeveniments còsmics, ni amb miracles esclatants, ni amb l’anorreament dels seus enemics.

L’omnipotència de Déu s’expressa a la creu, quan Crist mor perdonant els seus botxins i compadint-se de tota la humanitat. No us sembla que si es així, te tot el sentit parlar de la omnipotència de Déu? I precisament per això, perquè ens perdona i es compadeix de nosaltres, li podem suplicar que ens ompli amb els dons de la seva gràcia, o que ens obri les fonts de les seves benediccions. Demanem al Senyor, doncs, que ens faci conèixer en què consisteix el seu poder, i ens ajudi pel do de l’Esperit a compartir la passió i la mort de Crist per poder participar així de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (1 octubre 2023)

Diumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de setembre de 2023)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20-24.27 / Mateu 20:1-16

 

Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme “regne” fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.

L’evangelista Mateu situa la paràbola que acabem d’escoltar com una ampliació de la resposta que Jesús va donar a un jove ric, que en certa ocasió li va demanar: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per obtenir la vida eterna?». Jesús li va respondre que, “per entrar a la vida”, “per entrar al Regne del cel” havia de viure prescindint de les riqueses. I com que el jove ric ho va trobar molt difícil de fer, Jesús explicà a continuació la paràbola que avui ens ocupa. Per entrar al Regne de Déu, simbolitzat per la vinya, només cal voler-ho. Però com que tota decisió implica una renúncia, per entrar al regne de Déu cal que no estiguem preocupats per les riqueses. L’economia que allà s’hi mou és una altra: és la generositat sense mesura, és l’amor portat al màxim. Déu, representat en la paràbola per l’amo de la vinya, acull a tothom, dóna feina a tothom qui estigui disposat a treballar —en altres paraules, dóna una responsabilitat a cadascú. I no només això, sinó que a més, ens retribueix a tots per igual; perquè el Regne del cel no es regeix per les lleis humanes. Com deia Isaïes en la primera lectura “els pensaments de Déu no són els dels homes, i els camins dels homes no són els de Déu, sinó que els pensaments del Senyor estan per damunt dels nostres «tant com la distància del cel a la terra». La llei que regeix el Regne de Déu no està condicionada per les limitacions humanes, i per això, per entrar-hi, hem de renunciar a coses que aquí ens semblen imprescindibles, però que no ho són tant.

Aquesta plaça on ens trobem amb l’amo de la vinya, és l’Eucaristia que estem celebrant. La Missa de cada diumenge és per nosaltres el lloc on ens trobem amb Déu que vol donar-nos feina, que vol acollir-nos a la seva vinya (al seu Regne) i pagar-nos a tots amb el mateix salari: tots els qui avui som aquí hem rebut el denari de la seva paraula, el seu mateix missatge, i ara rebrem els mateixos dons eucarístics, siguem qui siguem, vinguem d’on vinguem.

I aquesta és una altra possible interpretació de la paràbola: els diferents treballadors que es presenten a diferents hores del dia, poden significar les diferents edats de la vida en què es pot sentir la crida de Déu. Tant si som ancians com joves, tant si hem sentit la Crida de Déu des de petits com si l’hem sentida de grans, tots estem cridats a entrar en el Regne de Déu i ser remunerats per igual amb l’amor i la misericòrdia infinites que Déu ens vol donar. Cadascú de nosaltres sap quins motius l’han portat a venir avui aquí: pot ser que, havent sentit la crida de Déu des de sempre o tenint un compromís de vida, haguem vingut avui a Missa amb tota la intenció de trobar-nos amb Déu. Però també pot ser que hi hàgim vingut per casualitat, o per d’altres motius: per una celebració familiar, per cantar (o per escoltar un bon cor), perquè és tradició de venir-hi amb la romeria del nostre poble o, simplement pot ser que ens hàgim trobat amb la Missa fent zàpping a casa mirant la televisió… Sigui com sigui, som aquí. I el Senyor ho aprofita per dir-nos que ens vol a tots, siguem de l’hora que siguem. I al mateix temps que ens dóna a tots l’abundància del seu amor, també ens recorda que nosaltres podem fer el mateix amb els altres: si Déu és provident i ens sentim gratificats pels dons que ens ha fet, perquè no fem nosaltres el mateix amb les persones que tenim al nostre entorn? Podem ser una imatge de l’amor i la generositat de Déu si fem allò que ens toca amb amor, amb generositat, amb esperit de servei envers els altres, si fem servir les nostres habilitats per ajudar als altres. I encara podem mirar de treure’n un últim exemple: el Senyor ens demana que no tinguem enveja ni ens comparem amb els altres; tant és si som dels últims com dels primers, perquè un cop estem en l’àmbit del Regne de Déu, tots serem recompensats de la mateixa manera. No ens faci por, doncs, si sentim la crida de Déu, d’escoltar-la i prestar-li atenció; allò que Déu vol per nosaltres ha de ser, necessàriament, bo.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (24 setembre 2023)

Diumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (17 de setembre de 2023)

Jesús, fill de Sira 27:30-28:7 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

Germans.

Segurament que alguns de vosaltres teniu o heu tingut algun deute o algun crèdit per pagar. Vivim a l’era dels deutes econòmics: les estadístiques sociològiques coincideixen que gastem més del que tenim perquè acudim molt al crèdit, uns diners “virtuals” que existeixen en el futur, però el crèdit ens permet gaudir d´un cotxe nou, unes vacances, una reforma, etc. Aquest tipus de deutes queden ben registrats a través de contractes. I si no ho pagues, ja sabeu. Però ¿som igualment conscients dels nostres deutes no monetaris, immaterials? 

L’evangeli d’avui ens ha narrat una paràbola que ens fa veure com Déu actua, com ens ensenya amb el seu perdó i ens ajuda a perdonar. És la paràbola del servent despietat, que era un alt funcionari del rei, i li havia estat perdonat l’increïble deute de deu mil talents; però després ell no va estar disposat a perdonar el deute, ridícul en comparació, de uns pocs diners que li devien: aquest contrast significa que qualsevol cosa que ens hàgim de perdonar mútuament és sempre ben poc comparat amb la bondat de Déu que perdona infinitament.

Tots tenim deutes espirituals, béns espirituals que hem rebut com un do i que superen el que podríem tornar: l’afecte i el sacrifici dels nostres pares, la fidelitat dels amics, l’educació dels nostres mestres i catequistes… I segurament que, fent la mirada enrere, veiem els nostres errors i fallades, la nostra manca de correspondència a tant com hem rebut. Es tracta dels nostres defectes, i sobretot dels nostres pecats, en què l’amor és traït.

I així es va escrivint la llista dels nostres deutes. Una llista que podem portar fins al darrer esglaó: el gran amor que Déu ens té, que es manifesta en la seva misericòrdia: Deu desitja que tots els seus fills practiquem la mateixa mesura que Ell fa servir amb nosaltres. El compte en vermell dels nostres deutes amb el Senyor són els nostres pecats. Només la humilitat davant de la seva mirada misericordiosa és la resposta apropiada per saldar els números vermells. Només Déu salva, redimeix, perquè només Ell arriba al profund del cor per restaurar-ho.

L’evangeli d’avui ens convida a no deixar que s’insinuï en el cor l’arna del ressentiment, sinó obrir el cor a la magnanimitat de l’escolta de l’altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les disculpes i al generós oferiment de les mateixes disculpes.

Sant Bernat al segle XII ensenyava que per perdonar és molt convenient pensar bé dels altres, encara que sembli difícil. Deia el següent: «Encara que veieu alguna cosa dolenta, no jutgeu a l’instant el vostre proïsme, si no més aviat excuseu-lo al vostre interior. Excuseu la intenció si no podeu excuseu l’acció. Penseu que ho haurà fet per ignorància, o per sorpresa, o per desgràcia. Si la cosa és tan clara que no la podeu dissimular, encara creieu-ho així i digueu per al vostre interior: la temptació haurà estat molt forta». Fins aquí san Bernat que ens ha recordat el deure d’estimar els enemics, als deutors, als que ens molesten. Cal estimar-los perquè esperem en la seva conversió i salvació.

Fàcilment trobem deutors en el nostre dia a dia, qui encén el televisor massa alt, qui fa soroll o simplement és un maleducat. En qualsevol cas cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure. Que la Mare de Déu ens porti a progressar en el veritable amor sense retòrica. 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Missa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (16 de setembre de 2023)

2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Joan 6:51-58

 

Germans i germanes estimats:

Ens hem aplegat entorn d’aquest altar dedicat a la Mare de Déu per pregar pels confrares difunts de la Confraria de la Mare de Deu de Montserrat. Els seus noms es troben escrits en el llibret recordatori d’aquesta celebració. El fet que fossin confrares vol dir que eren uns homes i unes dones de fe, que estimaven la Mare de Déu en la seva advocació de Montserrat, que la invocaven en la pregària i que procuraven viure cristianament segons l’exemple de Santa Maria.

Avui, els seus familiars, amics i germans de la Confraria els recordem i els posem sota la mirada amorosa de Déu tot confiant que els hi acompanya maternalment la Verge Maria. Amb això, repetim aquell gest bo i noble del qual parlava la primera lectura, treta del segon llibre dels Macabeus. El gest bo i noble era recordar davant Déu els difunts que havien donat la vida defensant la fe dels seus pares davant dels qui la volien eliminar imposant costums pagans. Els recordaven en la pregària inspirats per l’esperança de la resurrecció. Una esperança que per aquella gent restava encara embolcallada de fosca, però que per a nosaltres, a la llum de Jesucrist mort i ressuscitat, aquesta esperança ens queda plenament il·luminada. Ja no és un sacrifici segons el ritual de l’Antic Testament, sinó que és el sacrifici eucarístic el que ara oferirem a Déu perquè els confrares morts siguin absolts dels seus pecats.

L’esperança que ens ofereix la resurrecció de Jesucrist ens garanteix –tal com deia sant Pau a la segona lectura- que no serem defraudats. Perquè Crist va morir per nosaltres i amb la seva mort ens donà prova de l’amor que ens té. Amb la seva sang, malgrat el nostre pecat, ens reconcilià amb Déu i ens guanyà la salvació eterna. Aquestes paraules de l’Apòstol ens conforten quan pensem en la mort de les nostres persones estimades, sobretot d’aquelles que moriren perseverant en la fe. I ens conforten, també, quan pensem en la nostra condició mortal. El fonament de la nostra certesa és la gràcia que Déu ens atorga en Crist i el do de l’Esperit que ell gratuïtament ha vessat en els nostres cors, com ho havia fet també amb els nostres confrares difunts.

I, per si això no bastés, Jesús a l’evangeli, ha refermat encara més la nostra esperança davant el misteri de la mort. Ens ha dit: qui menja aquest pa baixat del cel viurà per sempre. I hi ha insistit dient: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. Rebre l’eucaristia és rebre una font de vida en l’Esperit ja ara i de vida per sempre després de la mort corporal.

La Paraula de Déu que hem escoltat, doncs, fa que la nostra pregària pels  confrares difunts sigui confiada i plena d’esperança veient el que Déu ens revela sobre la mort dels qui creuen en ell. Amb raó podem repetir amb el salmista allò que cantàvem: No s’enduran un desengany els qui esperen en vós, Senyor. Perquè ell, en el seu amor misericordiós, es compadeix, veu l’aflicció, les penes, les febleses i els pecats dels qui han mort confiant en ell i els deslliura.

Oferim aquest sacrifici eucarístic pels nostres familiars, amics i germans de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que han mort. Ho fem pensant d’una manera particular en els que hem conegut. Però, mentre donem gràcies pels 800 anys de la Confraria, també fem memòria davant de Déu tots els qui han estat confrares al llarg d’aquests vuit segles. Déu els coneix un a un i sap quina va ser la seva fe i la seva devoció a la Mare de Déu. Ara, confiant en la Paraula de Déu que hem escoltat, invoquem la misericòrdia divina perquè els tingui en la casa celestial.

A l’evangeli, el Senyor a més de dir-nos que qui menja la seva carn i beu la seva sang tindrà vida eterna, viurà per sempre, ens ha dit també  una cosa fonamental per a la nostra vida espiritual. Ha dit: qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Amb això ens ensenya que l’àpat eucarístic és el moment privilegiat d’entrar en comunió amb ell i, per tant, de viure  amb ell un intercanvi de coneixença i d’amor. I no sols amb Jesucrist, també amb el Pare seu i nostre. És un intercanvi d’amistat que ens fa tenir un coneixent més íntim de Jesucrist que ens hi parla cor a cor. I a través del qual ell ens coneix a nosaltres, sense que nosaltres li haguem d’explicar res. I aquesta comunió d’amor viscuda en aquesta vida està destinada a arribar a la plenitud en la vida eterna.

I això ens omple de joia i d’esperança mentre fem camí, acompanyats maternalment per la Mare de Déu, cap a l’encontre definitiu amb Jesucrist a través del son de la mort.

Abadia de MontserratMissa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Diumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (10 de setembre de 2023)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Avui podríem posar un gran rètol que ens recordés, a tots els qui formem part de la comunitat que vol seguir Jesús, la importància de la correcció fraterna. Però crec que si ens quedem aquí, quedaríem curts, si entenem que es tracte de corregir una falta moral, o una feblesa o fragilitat humana únicament. Perquè tant a la lectura del profeta Ezequies, com el mateix evangeli, l’accent a la correcció està posada en el pecat. Així a la primera lectura posava a la boca de Déu: «Si jo amenaço el pecador amb la mort…i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal». A l’evangeli ens ho deia d’una altra manera, però molt semblant, posava aquesta expressió a la boca de Jesús: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo…» Cal doncs adonar-se què hem d’entendre per pecat… En la tradició bíblica pecar és apartar-se de Déu. Tota comunitat que es confessa cristiana, l’objectiu és mirar en direcció cap a Déu. Desviar-se d’aquest horitzó és entrar en el camí on no hi ha Déu, és a dir, com el mateix evangeli ens recordava, propi de pagans, avui potser podem dir aquells que busquen espiritualitats alternatives al que nosaltres anomenem Déu i sobretot Jesucrist;  o de publicans, aquells que més aviat estan obsessionats per diner per sobre de tot.

Jesús ha recordat, «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo». El germà que peca, és germà de tots els qui formem la comunitat. Per tant és la responsabilitat és de tots. Probablement podem tenim la tendència de pensar que això és la responsabilitat d’uns pocs. Però Jesús ha anat implicant  progressivament, si no hi ha una resposta adient, primer un o dos més, després tota la comunitat reunida. Voldria subratllar això: la comunitat s’ha d’aplegar junta. Al capdavall, la responsabilitat de la possible existència del pecat en el si de la comunitat, en el si de l’Església, és de tots.

El fragment de la carta als romans ens ha explicat com ha de ser la trobada amb el pecador. «L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos». Ha posat uns exemple del que implica estimar. Fixem-nos amb els exemples que ha posat: «no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre» en el fons és el respecte profund en la integritat de l’altre. No li treguis allò que és seu, que té. Pot passar, i passa massa sovint, que en l’església, hi ha el dit que assenyala severament, el pecador, humiliant-lo. Jo crec que quan es fa així no hi ha amor, respecte. Si es porta al cor, es viu intensament el principi: «estima els altres com a tu mateix» com ens ha recordat l’epístola, probablement, ens fixaríem millor quins són els sentiments que tens quan t’atanses el qui t’ha fet mal. Si ens deixem dominar pels sentiments com la ira, el menyspreu, la desqualificació totalitzant, en la mirada al pecador no hi haurà la profunditat de la mirada de Jesús. Cap de nosaltres no ens agrada tenir la sensació que et miren amb aquests sentiments negatius. I ens senti alleujats amb la mirada de Jesús.

La mirada cap a Déu que ha de tenir tota comunitat, i com la que ara estem reunits celebrant el do de l’amor de Déu, té una força tan gran, que podem sentir en el nostre interior com es fa veritat les darreres paraules de l’evangeli d’avui: «on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» Sí, tots i cadascun de nosaltres que som ara aquí, i també els qui també ens seguiu per la televisió i per la ràdio. Tots, tots, deixem-nos agafar per aquestes paraules de Jesús: jo sóc aquí al mig.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (10 setembre 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Diumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes:

La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)). 

Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2). 

Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva  d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3). 

Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).

En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.

No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.

Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.  

Que així sigui.

 

Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Diumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (20 d’agost de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Estimats germans i germanes en la fe:

De tant en tant, com a cristians que formem part de l’Església, ens pot ajudar parlar de quelcom que potser no sempre tenim prou present en la nostra vida: la il·lusió. Aquesta «il·lusió», però, és una paraula complexa. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té una dimensió negativa i una altra de positiva. 

Des del primer punt de vista, la il·lusió és un «error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença», un «engany degut a la falsa aparença» o una «esperança sense fonament real». La il·lusió esdevé, doncs, una cosa pejorativa. És quelcom que estem convençuts que existeix però que no és real. És com un miratge, una il·lusió òptica, una pura aparença.

Però per altra banda, la il·lusió també té un sentit positiu. El mateix diccionari la defineix com a «engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’una cosa». Des d’aquest punt de vista, la il·lusió és allò que ens mou i ens motiva a tirar endavant un projecte fins a portar-lo a la seva realització. Valors com el treball o la disciplina queden buits de sentit si al darrere no hi ha la il·lusió per quelcom que volem fer o volem aconseguir. La il·lusió és una gran força que ha mogut sempre el món, des dels navegants que se n’anaven a descobrir regions extremes de l’Àrtic fins als homes i dones que han volgut formar una família.

Aquests dos sentits de la il·lusió, ens ensenyen aquí ja una primera cosa. Com sabem que la nostra creença en el Déu de Jesucrist no és una il·lusió? És a dir, com sabem que no és una aparença sense fonament real? És evident que no tenim proves científiques de Déu però tenim quelcom encara més important: la fe. Amb els ulls de la fe som capaços de fer el gran salt de la nostra vida. És un salt entre un déu que és pura il·lusió, mancat de tota esperança, a un Déu que també és també il·lusió, però aquesta vegada una il·lusió fonamentada en la ferma esperança de Crist.

És en aquesta segona il·lusió en què ens hem de centrar, aquella que ens engresca amb l’esperança d’un Déu viu i veritable, que ha enviat el seu fill únic Jesucrist per a la nostra salvació i la de tot el món. La il·lusió, si bé no és una paraula que aparegui de manera fonamental en la Sagrada Escriptura, és quelcom que la impregna de dalt a baix. Pensem, per exemple, en la crida dels apòstols per part de Jesús. «Veniu i seguiu-me», els diu el Senyor. I els deixebles, abandonant tot el que tenien, anaren darrere del Crist fins a les últimes conseqüències. Què és això sinó il·lusió per la vocació rebuda? Perquè, com diu la lectura de la carta als Romans que hem sentit avui: «Quan Déu concedeix a algú els seus favors i els crida, no es fa mai enrere». O pensem també amb la il·lusió de la Verge Maria que li fa cridar: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra el Déu que em salva, perquè el totpoderós ha mirat la petitesa de la seva serventa».

I nosaltres, vivim amb il·lusió la nostra fe? És per a nosaltres la fe quelcom que ens engresca per l’esperança que tenim en Crist? Igual que succeí amb els apòstols, viure la fe amb il·lusió ha de provenir de fer experiència de l’encontre amb el Crist Ressuscitat. Com sant Pau camí de Damasc, també Jesús ve a l’encontre de cadascun de nosaltres i ens crida pel nostre nom. Com amb els deixebles d’Emmaús, també el Senyor camina al nostre costat i comparteix amb nosaltres les nostres alegries i les nostres sofrences. No tinguem por de deixar-nos tocar per Crist.

És cert que la societat actual no acompanya, però hi ha hagut algun moment històric en què la societat acompanyés? De vegades ens pot desil·lusionar que a l’Església hi ha poques vocacions o poca gent jove. Però si mirem la darrera Jornada Mundial de la Joventut que es va fer a Lisboa, veurem que no sempre és així. Evidentment que l’Església actual té dificultats, com n’ha tingut sempre. Però al llarg de 2000 anys l’Església sempre s’ha sabut adaptar a cada moment històric per continuar essent sempre portadora d’amor i d’esperança enmig del món. Ara, estiguem-ne segurs, també ho farà.

També és veritat que allò que prediquem com a cristians no està de moda. Però, quan ho ha estat de moda? Els corrents de pensament i les tendències socials sembla que van en direcció totalment contrària a allò que nosaltres creiem i defensem. Però no tinguem por d’anar contracorrent! Tinguem també il·lusió per anar contracorrent portant la Bona Nova de Crist! Si ho fem així cada vegada serem més els qui caminarem de nou cap al Senyor.

La il·lusió en aquest món, però, ha de tenir el seu fonament en la il·lusió en el món diví. Al segle V de la nostre era, hi va haver una forta polèmica entre l’ínclit Nestori, el patriarca de Constantinoble, i sant Ciril, patriarca d’Alexandria. El primer defensava tant la humanitat de Crist, que arribava al límit de gairebé oblidar-se de la seva divinitat. Per altra banda, els deixebles de Ciril, i no pas ell mateix, defensaren tant la divinitat de Crist que gairebé s’oblidaren de la seva humanitat. La polèmica acabà per diluir-se al Concili de Calcedònia del 451, que afirmà que Crist és alhora plenament home i plenament Déu.

L’Església, vertader cos de Crist, és també divina i humana alhora. I correm també el mateix risc que en la polèmica entre Ciril i Nestori. És a dir, podem accentuar tant la seva divinitat que ens oblidem de la seva humanitat o bé podem accentuar tant la seva humanitat que ens oblidem de la seva divinitat. En el primer cas, si ens oblidem de la humanitat de l’Església, ens quedem tancats a les sagristies i ens oblidem dels problemes i sofriments dels homes i dones del nostre temps. En el segon cas, si ens oblidem de la seva divinitat, perdem el sentit transcendent d’on ens ve la fe, l’esperança i la caritat.

La història de l’Església ha pendulat sempre entre aquests dos pols. Potser ara estem en una podríem anomenar «neonestorià», és a dir que cal tornar a trobar l’equilibri entre la necessària humanitat però també la necessària divinitat. Malgrat tots els defectes humans de l’Església, malgrat que està formada per homes i dones pecadors, malgrat tot això, l’Església, com a comunitat de creients continuarà fent present sempre l’Esperit del Ressuscitat en el nostre món.

Cert que hi ha la fidelitat humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina, el Déu de Jesucrist. És cert que hi ha una misericòrdia humana però aquesta només és un reflex d’aquell que és la fidelitat divina. És cert que hi ha l’amor humà però aquest és un reflex d’aquell que és l’Amor absolut. Si només fonamentem la nostra esperança les coses terrenals, Déu es converteix en una mera il·lusió, un miratge. Per contra, si fonamentem també la nostra esperança sobre les coses divines, Déu és converteix en la font de la nostra il·lusió com a cristians.

Aquesta comunió entre humanitat i divinitat de l’Església en manifesta sobretot en el misteri sagrat. En un món basat en la ciència com ho és el nostre, es fa difícil comprendre que existeixi el misteri. I no només que existeixi, sinó que tingui un paper central en la nostra vida. En efecte, tots volem veure, volem sentir, volem entendre. Però de vegades és més important allò que no es veu que no pas allò que es veu, allò que no se sent que no pas allò que se sent, allò que no s’entén que no pas allò que s’entén. La grandesa de Déu de vegades només es pot manifestar d’aquesta manera: en l’obscuritat, en el silenci. No tinguem por de no veure, de no sentir, de no entendre-ho tot. Arrelem la nostra il·lusió en aquest misteri de l’amor de Déu i viurem la nostra vida cristiana amb goig i esperança.

Visquem sempre la nostra fe amb il·lusió, aquella il·lusió que ens porta a ser compromesos amb el nostre món i, a la vegada, adoradors del misteri de Déu.

Com deia el filòsof cristià Blaise Pascal: «Les il·lusions de l’home són com les ales de l’ocell: això és el que el sosté».

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XX de durant l’any (20 d’agost de 2023)

Diumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (13 d’agost de 2023)

1 Reis 19:9a.11-13a / Romans 9:1-5 / Mateu 14:22-23

 

La lectura d’aquest evangeli, germans i germanes estimats, em suggereix un tríptic. Tres escenes ofertes a la contemplació i a la meditació dels qui participem en la celebració eucarística d’aquest diumenge.

La primera escena és la de Jesús tot sol a la muntanya pregant de nit. Acabava de guarir molts malalts i de multiplicar els pans per donar menjar als qui s’havien aplegat per escoltar-lo. Els deixebles i la gent estaven entusiasmats del que havia fet. En canvi, Jesús cerca un temps d’estar sol. Els evangelis ens mostren com, després de l’activitat evangelitzadora i guaridora, busca estones d’intimitat amb el Pare. Normalment en solitud i a la nit. És una pregària filial, plena d’amor, confiada, agraïda, que disposa la seva voluntat humana a l’obediència lliure a la voluntat amorosa del Pare. I en aquesta pregària, Jesús hi porta tota la humanitat, intercedeix a favor de tots, passats, presents i futurs. Amb això ens ensenya que nosaltres també hem de pregar confiadament segons el model del parenostre que ell ens va ensenyar.

La segona escena del tríptic que em suggereix l’evangeli d’avui, és la de la tempesta. Els Senyor, diu l’evangelista, havia obligat els deixebles a pujar a la barca i a marxar sols enmig de la fosca, com si volgués provocar una situació que fos alliçonadora per a ells i per a l’Església de tots els temps. I és amb una finalitat catequètica que l’evangelista sant Mateu descriu l’escena. Mentre seguint el manament de Jesús, els deixebles van amb la barca cap a l’altra riba, troben en mig de la fosca de la nit una tempesta. El vent –com moltes vegades passa al llac de Galilea- bufa fort i els és contrari, s’aixequen les ones i destorben la barca d’avançar. És atacada pel vent i les onades i està en perill. Són lluny de terra. Els deixebles tenen por. I el Senyor és absent. Aquesta barca, amb els deixebles dins, és figura de l’Església en el món, que ha de treballar per avançar cap el Regne del cel i ha de fer front a dificultats, a resistències, a persecucions. L’escena representa, també, tots els descoratjaments, totes les nits interiors personals, totes les incerteses col·lectives, totes les situacions en les quals la fe és posada a prova i Déu sembla que no hi és.

La tercera escena del tríptic és la central. Ja és a prop l’albada, la primera llum del dia, i Jesús camina sobre l’aigua. Tanmateix els deixebles no el reconeixen; es pensen que és una fantasma i encara s’esglaien més. Però, de seguida, Jesús els diu no tingueu por, sóc jo. Aquest fet de caminar sobre l’aigua i les paraules que els diu, tenen tot un rerefons bíblic, que aquí es torna revelació sobre Jesucrist. El llibre dels salms parla ja de com el Senyor es va obrir camí pel mig de la mar i l’oceà es convertí en lloc de pas per les seves petjades invisibles (cf. Ps 76, 20). I, encara, de com el Senyor és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar (cf. Ps 92, 4). Jesús, doncs, és el Senyor que s’obre camí pel mig de la mar i fa callar el bramul de les onades. I l’afirmació de Jesús sóc jo, és un ressò del nom diví revelat a Moisès en l’esbarzer incandescent del Sinaí. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, Déu li respon: Jo sóc el que sóc (cf. Ex 3, 14). Amb aquesta expressió, Jesús manifesta als deixebles esglaiats la seva autoritat sobre els elements i els asserena mostrant la seva identitat de Fill de Déu.

Aleshores, Pere,  ardent i impulsiu com sempre, vol anar cap al Senyor i li demana que el faci caminar també a ell sobre l’aigua. Mentre confia en Jesús és capaç de fer-ho malgrat la tempesta del vent i de les ones. Però immediatament dubta i té por, i aleshores comença a enfonsar-se. Però, la mà de Jesús el sosté i li dóna seguretat. La feblesa de Pere es recolza en la força del Senyor. Per l’evangelista, la poca fe de Pere personifica la de tots els qui en un moment o altre de la seva vida dubten, i ensenya que recolzats en Jesucrist, que és més potent que el bramul dels oceans, més potent que les onades del mar, ens podem aixecar en les nostres vacil·lacions de fe mentre fem camí cap a l’altra riba de l’existència. Com en l’escena evangèlica, sembla que Jesús és absent, però en la seva pregària vetllava pels deixebles i en veure la seva situació desesperada els surt a l’encontre amb el seu poder de Fill de Déu. En la pedagogia divina, les nits espirituals, les proves en què ens trobem al llarg de la vida, les vacil·lacions, la confrontació amb la incredulitat imperant en les nostres societats, són ocasions en les quals, si no ens recolzem en nosaltres mateixos, podem enfortir la fe i la confiança en el Senyor ressuscitat.

Després, Jesús i Pere pugen a la barca i s’acaba la tempesta. Com he dit, en el pensament de l’evangelista, la barca simbolitza l’Església que ha de fer front a tantes dificultats per anar endavant. Jesucrist és a la barca i dóna fortalesa a la feblesa de tots els deixebles passats, presents i futurs. Ens dóna fortalesa, també, a nosaltres, per tal que no defallim en els contratemps que ens trobem.

Un cop pujats a la barca, el grup dels deixebles rep el Senyor amb el gest litúrgic de prosternar-se i amb una professió de fe: Realment sou Fill de Déu. Una actitud d’adoració i una professió de fe que han d’amarar la nostra celebració litúrgica. Ell hi és present i ens dóna força per la nostra travessia enmig de les dificultats fins que arribarem al port, a la terra ferma de la vida eterna.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (13 d’agost de 2023)

Diumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (30 de juliol de 2023)

1 Reis 3:5.7-12 / Romans 8:28-30 / Mateu 13:44-52

 

Benvolguts germans i germanes,

Les lectures que hem proclamat en aquest diumenge, ens proposen una reflexió sobre els valors més importants de la vida de les persones. La primera lectura, ens ha parlat de la saviesa pràctica per a la vida, que consisteix en el coneixement de la voluntat de Déu, conforme a la qual ens cal ordenar i organitzar la pròpia existència. Sant Pau, per la seva banda, en la segona lectura, ens ha parlat de l’amor de Déu. A l’evangeli Jesús ens ha proposat com a valor suprem el Regne dels cels a partir de diverses comparacions per fer-nos adonar del valor que té per damunt de tots els altres béns d’aquest món.

Jesús va començar la seva vida pública predicant el Regne del cel i proclamant-ne l’arribada. El Regne no només va ser el tema central de la seva predicació sinó també el punt de referència de la majoria de les paràboles, a més del contingut de les seves accions simbòliques que formaven una part important del seu ministeri.

Però, en què consisteix concretament aquest regnat? En primer lloc cal dir que Jesús mai no va oferir una definició exacta del Regne, ja que en la seva predicació aquesta realitat adquiria diversos matisos de significat. A l’evangeli d’aquest diumenge veiem que se serveix de tres imatges preses de la quotidianitat i adaptades a la realitat dels seus oients per desvetllar-ne el misteri del Regne del cel.

En segon lloc, hem de dir encara, que és un anunci però que alhora és una realitat pels homes i dones de tots els temps com veurem més endavant en aquesta reflexió.

En tercer lloc, i aquí trobem el punt central del contingut i del missatge de l’anunci del Regne dels cels, és que Jesús va viure i va donar la seva vida per causa del Regne. Per tant, quan Jesús parla del Regne de cels no parla de quelcom que li és extern sinó que parla de Déu mateix i de les motivacions profundes de la seva vida i del seu missatge per tal que nosaltres també participen d’aquest Regne. 

Per això, viure l’experiència del Regne dels cels voldrà dir ser introduïts en la intimitat de Déu. Es tracta de viure atents per acollir la invitació personal que ens fa a cadascun de nosaltres per formar part d’aquest regne, no aïlladament sinó solidàriament amb tots els homes. El Regne és sempre un àmbit de gràcia i de salvació. 

Per tant, es tracta d’un regne que no s’imposa per la força, sinó que s’ofereix a homes i dones, dels quals es reclama la responsabilitat per cercar-lo, com el qui troba el tresor o troba la perla fina. Sorgeix però una pregunta ineludible: on és avui aquest tresor? 

Sense cap mena de pretensió per part meva, em sembla que aquest tresor el trobem en dos àmbits que tenim molt a prop nostre, és a dir, el trobem en el camp del quotidià. Així, aquest tresor el trobem en els germans, en la humanitat que porta inscrita en el seu cor el rostre, la imatge de Déu. El trobem en el dia a dia, al costat dels qui fan o fem camí els uns al costat dels altres, bé sigui per raó de vincles familiars, laborals, d’amistat, …

El tresor del Regne, és a dir, Déu, es troba també amagat en el que pateix o plora a l’interior del seu cor, en l’emigrant que està sense saber on anar, en els desheretats de la fortuna, als marginats. Si el Calvari va ser la manifestació més explícita de qui es Jesús, és en el cor de tota mena de sofriment on apareix clarament la presencia de Déu i del seu Regne. 

Com veieu, no ens cal anar massa lluny per trobar el tresor o la perla fina que són Déu mateix viu i operant en el cor de la humanitat i també en el propi cor. El tenim ben a prop, a tocar de la mà. Ens cal però estar atents per tal de no buscar el que no trobarem. 

Es impressionant com sant Mateu ens ha fet adonar que el qui troba el tresor s’omple d’alegria. Per això quan descobrim que Jesús és el veritable tresor de les nostres vides i amb ell ho són els altres, ens adonem que l’Evangeli, el Regne de Déu, no és una càrrega pesada que ens limita sinó que ens convida a ajudar els altres a trobar la seva perla, el seu tresor amagat.

Qui ha descobert Déu així, ha trobat un tresor i és l’única cosa que dóna sentit a la vida i en comparació amb tot això d’aquest món… és tingut en res.

Entrar en el cor de l’Evangeli és com entrar en un riu de joia, de felicitat i de realisme, que ens permet agafar la vida amb les dues mans, i fer-ne una ofrena a Déu i als altres, des del seu inici fins a la seva fi.

 

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (30 de juliol de 2023)

Diumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (23 de juliol de 2023)

Saviesa 12:13.16-19 / Romans 8:26-273 / Mateu 13:24-43

 

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la paciència de Déu, són un himne a l’amor que el Senyor té a tots els homes i que es manifesta en la història de cada persona sota la forma de paciència i de bondat.

La paràbola del blat i del jull situa el drama de la història humana, que es debat entre el bé i el mal, sota la mirada de Déu, que concedeix a tothom el temps de la vida present com un espai de creixement i, per tant, de conversió a fi que ningú no es quedi fora del goig de la vida per sempre.

El Senyor diu que són del Regne tots aquells que obren el bé; en aquest ventall hi caben tots els colors del món. I afirma sense embuts que són del maligne, siguin del color que siguin, tots els escandalosos i els qui obren el mal. Jesús precisament ha vingut, portant-nos l’evangeli, per aixecar-nos de la captivitat del mal que tan sovint ens tempta i no sempre el sabem vèncer. L’evangeli de Déu té el poder d’arrencar-nos d’aquesta esclavitud, però no és màgia. Jesús ens ha obert un camí. Amb la paràbola del llevat i amb la del gra de mostassa ens encoratja, des del realisme de la petitesa humana, a confiar en la força del bé que hi ha en nosaltres i que porta ja en ell mateix la petjada de Déu.

Blat i jull sempre conviuran en aquest camp que simbolitza la vida present. El perill està en el fet que el blat es torni tòxic com el jull, però l’esperança és que el jull es converteixi en gra saludable. Per això és important que a la virtut del bé hi acompanyi la fermesa de la paciència. Què hagués sigut de sant Pau sense la paciència de Déu? Aquell jove vividor i aventurer d’Assís, hauria arribat a ser el sant Francesc que hem conegut sense la paciència de Déu? A on hagués arribat el despropòsit de la vida d’Ignasi de Loiola sense aquella providencial vetlla de pregària als peus de la nostra Verge Bruna? Aquella nit fou per a ell un nou començament! Déu és pacient. Déu és pacient perquè és just. Coneix com ningú la fragilitat del cor de l’home, perquè l’ha creat, i sap que, si vol ser just amb ell, ha de ser pacient.

Veient el drama del món i la tragèdia que suposa per a tants la injustícia humana, la justícia de Déu a la fi del temps, que ens deia l’evangeli, ens pot semblar injusta, i ho seria si no fos que Jesús no parla de la fi del temps com un final de tot, sinó com el gran començament d’un món nou que no tindrà fi. Un cop més, les paràboles apunten al gran valor etern que té la vida humana. Potser no tenim prou consciència del valor transcendent de la vida, i això ens faci miops i no ens deixi albirar amb esperança la realitat del món futur que comença ja ara.

Déu vol la salvació de tots. Com no l’ha de voler, si per tots ha donat la seva vida en Jesucrist? El seu amor infinit venç la seva justa indignació pels pecats d’escàndol, d’injustícia i de tantes barbaritats com veiem que es cometen i que sempre pesen sobre els més pobres. Déu odia aquestes accions, i estima preferencialment els qui sofreixen, però no deixa d’estimar les persones que obren el mal i les crida a la conversió. Déu no judica i podria fer-ho perfectament; nosaltres, en canvi, condemnem sense saber tot el que hi ha al darrere, i el que hauríem de fer és estar més atents al propi comportament perquè no fos cas que, creient-nos blat fóssim jull, i que així, creient-nos nosaltres bons sense ser-ho, els escandalosos i els dolents es convertissin, fessin el bé i ens passessin al davant al Regne del Cel.

El salm responsorial d’avui té tota la raó: Déu és indulgent i bo; i ho és amb tothom. La nostra justícia arriba a on arriba. Nosaltres som molt gelosos de la nostra llibertat, però Déu també ho és de la seva. I és pacient, no perquè no pugui fer res més, sinó perquè és just, i és just perquè és intel·ligent; l’amor no és obtús; quan ho és, no és amor, és una altra cosa.

La paciència de Déu, en aquest santuari de Montserrat, s’ha valgut sempre de la mediació de la Mare de Déu, i en aquesta “cambra angèlica” així era anomenada pels antics la primitiva església continua suscitant les conversions i les gràcies de les quals són testimoni els nombrosos exvots i llantions oferts pels pelegrins. El monestir, i amb ell la Confraria de la Mare de Déu, continuen unint sentiment de país, devoció i pietat popular, i sentit renovador d’Església, esforçant-se per fer de l’evangeli de Jesús una realitat de vida.

Blat i jull podran estar sembrats al mateix camp, però el petit gra de mostassa que va ser en el seu moment el nostre monestir, que aviat farà 1.000 anys, continua sent aixopluc de tots els qui cerquen un recer per l’esperit. I el llevat que la nostra Moreneta ha amagat amb amor en el cor dels catalans i de tots els pelegrins continuarà fent el seu fet, esperant que, per la misericòrdia de Déu, en el temps present doni fruits primerencs de conversió i de vida, i al temps de la collita pugui oferir a Déu un fruit madur ben generós.

Déu sigui glorificat en la felicitat de totes les seves criatures!

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)