Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Homilia del P. Joan M. Mayol, Rector del Santuari de Montserrat (22 novembre 2020)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Corintis 15:20-26.28 / Mateu 25:31-46

 

Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.

La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.

La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.

Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.

Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.

L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.

Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats;

fas més que el que inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l’ agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

i l’ adobament del món.

El món s’ adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Anton GordilloDiumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)
Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Anton GordilloDiumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)
Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (8 novembre 2020)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-13

 

Estimats germans i germanes aquí presents i els qui ens seguiu de lluny,

Acabem d’escoltar la coneguda paràbola de les deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne del cel, de la vida eterna. Una paràbola d’aquelles que inviten a la vigilància, a estar sempre a punt. Una recomanació insistent en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic i que també caracteritzarà l’inici de l’Advent. “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Hem de vetllar, perquè la situació present de pandèmia a escala mundial ens suscita moltes preguntes. I també convé que, quan hi reflexionem a la llum de la fe, la nostra imatge que ens fem de Déu estigui d’acord amb el pla pel qual ha creat el món i hi ha posat al centre l’ésser humà.

També l’evangeli d’avui, com totes les paràboles de Jesús, ens dóna a conèixer el designi de Déu, però al mateix temps ens l’amaga, per tal que sapiguem copsar el toc d’atenció que Jesús ens fa. Els detalls suplementaris de lògica humana, en aquest cas, no tenen importància. Per exemple, que les cinc noies assenyades no són solidàries envers les companyes, o bé quin establiment està obert a mitjanit per comprar oli, aquest producte mediterrani tan antioxidant per a la salut i tan abrusador per atiar torxes.

“Què representa aquest «oli», indispensable per a ser admesos al banquet nupcial? Sant Agustí (cf. Discursos 93, 4) i altres autors antics hi llegeixen un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible” (Benet XVI, 6.11.11).

Per això la lectura primera invitava a matinejar per sortir a buscar aquesta saviesa. De fet, l’evangeli de la propera festa de Crist Rei, tot descrivint el Judici final, serà quelcom més que una invitació a vetllar. Serà una interpel·lació sobre si hem estat assenyats, plens de la saviesa que la catequesi cristiana, a partir del text evangèlic, ha sistematitzat en les anomenades obres de misericòrdia: “Quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó no em vau visitar”.

Oli de qualitat per a les torxes! “Amor, doncs, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres… I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l’Esperit Sant. Qui creu en Déu que és Amor porta en ell una esperança invencible, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida” (Benet XVI, ib.).

Que puguem acollir sempre aquest do, amb el realisme a què ens aboca l’hora present, però també sabent aguantar ben alta la torxa de la fe.

Anton GordilloDiumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Anton GordilloCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)
Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.

Anton GordilloSolemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)
Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (25 octubre 2020)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / Mateu 22:34-40

 

Qualsevol de nosaltres hauria pogut posar-se la pregunta que hem sentit a l’Evangeli: «Quin és el manament més gran?». Potser nosaltres ho hauríem formulat d’una altra manera, i hauríem preguntat, per exemple, de quina manera podem arribar a viure amb plenitud com a persones, en relació amb Déu i amb tothom.

En la seva resposta, Jesús mateix no dona cap precepte, sinó que va de dret a l’arrel de la qüestió, i ho resumeix així: el més important de tot és estimar: estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Ens diu, doncs, que la plenitud l’aconseguim per un únic corrent de relació i d’amor. Així, doncs, la nostra vida de cristians consisteix a mantenir ben units aquests dos eixos: l’amor a Déu, tot agraint el fet que puguem relacionar-nos amb Ell, tot descobrint com ens estima. I en segon lloc, la capacitat de compartir aquest bon tracte amb els altres i amb tothom. Pel fet que ens estima, Jesús ens urgeix a actuar d’una manera el més humana i generosa possible.

Per experiència sabem que la majoria de la gent busca la pau interior i l’harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb l’univers. Per això busquem de trobar aquella saviesa que ens ajuda a viure feliçment. El fet de ser cristians ens ajuda molt en aquesta recerca. Ens ajuda a mirar de veure i viure el món en positiu tot al llarg de la vida. És ben cert que, de vegades, hem d’assumir responsabilitats difícils, però si estimem de cor i no tanquem la porta a les persones amb qui compartim la vida, ens obrim el camí vers una pau interior, i una alegria més fonda.

Si som cristians, és important i necessari que descobrim com Jesús ens ofereix cada dia, -tal com ho trobem en els evangelis-, molts elements que, si els llegim o els escoltem, ens ajuden a posar-ho en pràctica en bé nostre. Veiem com Jesús integra plenament -i ajunta de debò- l’amor a Déu i l’amor als altres i a tothom, fins i tot en qüestions molt concretes i quotidianes. Si el seguim podrem viure amb una llibertat més gran.

Precisament les altres lectures de la missa d’avui ens donen pistes sobre això. Per exemple el llibre de l’Èxode ens deia: «No t’aprofitis ni oprimeixis l’immigrant, no maltractis cap viuda ni cap orfe». Obrint els ulls, veiem que hi ha grups de persones que són molt més vulnerables i discriminades. Per això és encoratjant de sentir com continuava aquest passatge del llibre de l’Èxode: «Aquestes persones jo les escoltaria», «jo les escoltaré -ens diu el Senyor- perquè sóc misericordiós». Jesús sabia fer-ho bé això d’escoltar amb misericòrdia, i ens obre així un camí que, si el seguim, ens pot ajudar a crear un ambient de vida més positiu i més obert, per al bé de tothom.

Sant Pau, a la segona lectura, ens explica com l’Evangeli s’anava estenent per les terres de Grècia: «Vosaltres -deia als de Tessalònica- acolliu la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, però plens del goig de l’Esperit Sant». I remarcava que la paraula del Senyor ens parla, ens il·lumina i ens recolza en qualsevol circumstància, sigui quina sigui la nostra situació. Si ho vivim a fons, potser tindrem —d’una manera o d’una altra— un sentiment dins nostre que ens farà capaços d’acollir el que Jesús deia als seus amics, i podrem compartir-ho millor entre nosaltres i amb tothom.

Així, doncs, avui és un dia per agrair els qui ens han transmès la nostra fe i ens han ensenyat a transmetre-la, tot fent camí junts vers un món sense discriminacions ni fronteres. Si ho fem tant com podem, podrem constatar que la nostra fe s’enforteix quan la compartim i la transmetem. És el «miracle» de l’Evangeli per els cristians, que ens empeny i ens ajuda a compartir les actituds que ens proposa Jesús. Ell ens ensenya a respectar cultures molt diverses, i ens empeny a treballar per un món que sigui sempre digne de la humanitat. Busquem, doncs, de crear i mantenir una esperança ferma, que, enmig de les dificultats i necessitats, ens ajudi a viure amb solidaritat i amb alegria.

 

Anton GordilloDiumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)
Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

 

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.

 

 

 

Anton GordilloDiumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)
Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (13 octubre 2020)

Isaïes 25:6.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Avui, estimats germans i germanes, celebrem amb joia la festa dels nostres màrtirs, dels monjos més il·lustres de la nostra comunitat en tota la seva història gairebé mil·lenària. Són els qui van donar la vida pel Crist entre l’estiu del 1936 i l’hivern del 1937.

La litúrgia d’aquest dia traspua una alegria serena, perquè aquests germans nostres, pel baptisme i per la professió monàstica, es van anar identificant amb Jesucrist, el Senyor, del qual eren servents, per dir-ho amb paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar. I com que, tal com hem sentit, el servent no és més que l’amo, ells també l’imitaren amb el do cruent de la vida i ara participen de la seva glòria. La seva, com tota sang martirial, dóna fecunditat a la mare Església, la fa resplendir amb una llum més pura i l’omple de joia en veure la donació radical a Jesucrist d’aquests fills. Perquè morir per Crist –tal com ensenya Tertul·lià- no vol dir limitar-se a l’acceptació del dolor amb la constància dels estoics, sinó que és el testimoniatge més autèntic de la fe, del coratge, de l’amor pel Crist (cf. Ad Martyras, cap.1).

Per això, ja a l’oració que iniciava aquesta nostra celebració eucarística, demanàvem que “els màrtirs de Montserrat” ens fossin causa d’alegria. I no sols perquè van viure fins al fons la seva vida de batejats i de monjos, sinó també per “la corona fraterna” que formen. Encara que no varen ser tots sacrificats conjuntament, els lligams fraterns que els unien eren molt profunds. Havien format una “corona fraterna” en el monestir, units, tal com demana sant Benet, en el combat cristià i monàstic (cf. RB 1, 5) per tal de progressar en les virtuts i en la germanor. I, al moment, suprem –quan no van anteposar ni la pròpia vida a l’amor del Crist (cf. RB 4, 21)- van saber continuar mantenint aquesta fraternitat. El martiri va segellar la seva germanor. Ara junts formen una corona victoriosa. Una corona oferta a Jesucrist, el Rei del màrtirs que, al seu temps els corona a ells amb l’aurèola del martiri i de la glòria. Són una corona, també, per a l’Església que s’alegra –tal com he dit- de la seva fidelitat al Crist i els mostra com a veritables deixebles de l’Evangeli. Són encara una corona per a la nostra comunitat. Honoren Montserrat amb la seva victòria martirial, ells que van dur fins a les últimes conseqüències l’ensenyament de sant Benet quan diu de participar “dels sofriments del Crist, amb la paciència”, “fins a la mort” en “la dolcesa de l’amor” (cf. RB Pròleg, 49-50).

La litúrgia d’avui, tanmateix, no sols ens porta a demanar que els nostres màrtirs ens siguin motiu d’alegria. També hi demanem “que augmenti el vigor de la nostra fe”. La nostra fe ha de ser forta per poder perseverar en l’adhesió a Jesucrist en el context social actual. I potser no sempre ho és, perquè forma part de l’itinerari cristià i del nostre procés de creients, pot ser que de vegades s’afebleixi la nostra creença, que ens trobem enmig de la boira o de la foscor. Per això recorrem a la pregària i demanem que els Senyor ens doni més fe (cf. Lc 15, 5), que ens l’envigoreixi. L’exemple i la intercessió dels màrtirs ens ajuden a creure més profundament –que vol dir a fiar-nos més totalment de Déu- i a aprofundir els continguts de la fe i de l’esperança cristiana per saber-ne donar raó a nosaltres mateixos i a tothom qui ens la demani (cf. 1Pe, 3, 15). És més, a la oració sobre les ofrenes, demanarem que el sagrament eucarístic que celebrem ens inflami el cor en l’amor a Déu. Perquè la solidesa de la fe va estretament unida a la fermesa de l’amor. D’aquesta manera, com diu encara la oració sobre les ofrenes, podrem perseverar cada dia en la vida de seguiment del Crist i arribar a fruir, amb els màrtirs i els sants, del premi donat als qui s’han mantingut fidels fins al final.

Aquesta perseverança, la litúrgia d’avui la demana en la oració després de la comunió. Demana que perseverem units a Déu per l’amor abnegat, de tal manera que cada dia visquem d’ell i ens dediquem del tot, sense deixar fora cap component de la vida, al servei de Déu, que és sempre inseparablement al servei als altres.

Hi ha, encara, finalment, una altra petició en la oració col·lecta que he comentat. Demana que el Senyor ens “doni consol” per la intercessió dels màrtirs de Montserrat. Sempre el necessitem aquest consol, aquest bàlsam en les penes, en els dolors, en les foscors, mentre fem camí cap al terme avançant enmig de joies i de dificultats. En els interrogants davant la fe, en la manca d’horitzó, en la malaltia, en els contratemps que pot presentar la convivència, etc., necessitem el bàlsam que amoroseix les ferides del cor. Però, avui, demanem particularment per intercessió dels màrtirs de Montserrat d’obtenir consol en el context de l’epidèmia que patim i que continua creant situacions difícils a diversos nivells. No pas un consol esterilitzant. Sinó el consol, el confort, que permet de superar la por, que permet de continuar treballant a favor dels altres, de ser solidaris no sols prenent les mesures per evitar la difusió del virus, sinó també per atendre segons les nostres possibilitats tantes persones necessitades a causa de la crisi econòmica creixent que provoca. I demanem, també, el consol que ve de la resurrecció de Jesucrist i que ens assegura que la mort, per crua que sigui, és sempre el llindar d’una vida nova.

Que aquesta festa ens sigui, doncs, una invitació a viure més intensament la comunió fraterna en les comunitats cristianes, en tota l’Església. Que ens sigui una invitació a progressar en l’aprofundiment de la fe i de l’amor a Déu i als altres. Que per la gràcia de l’Eucaristia creixi en nosaltres l’esperança de la victòria final iniciada en la Pasqua de Jesucrist.

Anton GordilloFesta dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)
Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Anton GordilloDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)
Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat (4 octubre 2020)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9 / Mateu 21:33-43

 

Estimats germans i germanes,

A l’antiga Roma, quan un general desfilava triomfalment pels carrers de Roma després d’una victòria, tenia darrere seu un esclau que li anava dient: “Memento mori” (“recorda que has de morir”). Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure? La pandèmia ens ha agafat a tots desarmats.

Ara mateix, a més de tots els qui sou a la basílica d’aquí Montserrat, hi ha milers de persones que ens seguiu a través dels mitjans de comunicació. I segur que, entre tots vosaltres, també n’hi ha que no us sentiu creients, però que esteu seguint aquesta celebració fent companyia a algú de casa, o bé senzillament perquè fent zàping us heu quedat mirant la Missa sense saber massa per què. M’agradaria que aquestes paraules que digui siguin també significatives per a vosaltres.

L’Evangeli d’avui és dur, Jesús provoca els qui l’escolten. I ho fa amb un conte ple de missatge. Parla d’uns homes a qui se’ls ha confiat una vinya perquè la facin fructificar. Al cap de temps, quan ja l’haurien pogut fer rendir, van rebent visites d’uns enviats que els demanen com han aprofitat aquest regal. I en lloc d’interpretar-ho com crides a la responsabilitat, a ser conscients del do que han rebut, no ho saben encaixar i rebutgen absolutament totes aquestes visites. Eren crides que els podien fer valorar més allò que se’ls havia confiat, aquell tresor que era la vinya. Però no ho fan, al contrari.

Aquest Evangeli m’ha fet pensar en una història que m’ha acompanyat des de fa anys. Tots llegim l’Evangeli i la vida mateixa a partir de la nostra biografia, d’allò que hem viscut i que hem rebut. A casa meva, des de petit he sentit parlar d’en Joan Alsina, un capellà que els meus pares van conèixer quan eren joves i que encara molta gent el recorda al meu poble de Malgrat, on va deixar una bona petjada els pocs anys que hi va ser com a vicari.

El cas és que en Joan va anar a missions, concretament a Xile. Allà, va estar molt compromès amb la gent més senzilla. Quan hi va haver el cop d’estat de l’any 73, ell era el cap de personal d’un hospital de la capital. Es van viure dies de molta confusió, violència i injustícia. Li va arribar a través d’amics que, per la seva implicació social, corria perill si tornava a l’hospital. Ell va dir que no tenia res a amagar, i que no deixaria de servir els qui ho necessitaven, i més aquells dies tan complicats. El cas és que va anar a l’hospital i ja no en va tornar.

Dies després, van trobar a la seva tauleta de nit un escrit impressionant on, entre paraules seves i paraules bíbliques, expressa el seu dolor, un sofriment molt gran la nit abans de tornar a l’hospital. Però acaba aquest escrit amb confiança, amb lletres més grosses escriu: “Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulga que siguem”.

Té por, però és més gran la seva confiança que l’Amor és més fort. I que per això val la pena continuar endavant.

Es va fer córrer la versió que en Joan havia mort en un tiroteig. “Fake news”, que en diríem ara. Però tots els qui el coneixien sabien que ell no hauria agafat una arma. Aleshores un capellà català va decidir buscar el seu assassí, i aclarir els fets. La seva recerca va durar anys. I al cap de 17 anys, el va trobar!

El noi que l’havia assassinat, aleshores ja gran, es va posar a plorar. Aquells dies del cop d’estat n’havien matat molts, però recordava perfectament en Joan i com havia anat tot. I és que al moment d’anar-lo a afusellar, se li va acostar per posar-li una bena als ulls com feien habitualment, i en Joan li va dir: “Por favor, no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Aquell home, passats tants anys, encara conservava una esquela d’en Joan que mirava de tant en tant. I guardava com un record inesborrable que aquell home l’havia perdonat de tot cor.

Nosaltres, evidentment, estem vivint moments molt diferents del que ell va viure. Aleshores, per què he explicat aquesta història avui? I quina relació té amb l’Evangeli que hem escoltat i amb el que vivim? Doncs perquè en Joan hauria pogut amagar-se, hauria pogut pensar que tot allò que succeïa no anava amb ell, hauria pogut viure tots aquells esdeveniments com entrebancs en el seu camí de donació als altres. I en canvi, va llegir els fets d’aquells dies com a oportunitats per donar-se més, per estar més compromès, per ser més coherent amb els seus principis de fer un món millor.

En l’Evangeli, aquells homes que han rebut la vinya no interpreten bé les visites que els demanen com han fet fructificar la vinya. Nosaltres també rebem visites d’aquest estil en la nostra vida, situacions que ens poden fer pensar en com estem tenint cura de tot allò que ens ha estat confiat i de la nostra pròpia vida.

Per cadascú, aquestes situacions (que poden ser desagradables i generar-nos rebuig) seran diferents. Però és veritat que també hi ha fets que ens afecten col·lectivament: la pandèmia amb totes les seves conseqüències, la situació política, i amb una mirada més llarga, aquest món tan mal repartit que provoca que molta gent dels països del Sud marxi del seu país per buscar una vida millor al Nord.

De quina manera podríem deixar-nos interpel·lar per aquestes situacions, i respondre-hi segons els nostres valors i principis? De quina manera podríem viure-les com a crides a ser més autèntics?

No hi ha una sola manera, cadascú ha de trobar la seva amb sinceritat. Però Jesús ens crida a estar atents: hem rebut una vinya, i n’hem de tenir cura.

Que Ell ens ajudi a encertar els camins per respondre a les seves crides constants.

Anton GordilloDiumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)