Diumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de setembre de 2022)

Amós 8:4-7 / 1 Timoteu 2:1-8 / Lluc 16:1-13

 

Amb més o menys freqüència, tots hem demanat al Senyor que faci més viva i més operativa la nostra fe catòlica. En el sorprenent evangeli d’avui hi podem trobar alguna llum. El Senyor fa una observació ben arrelada en el sentit comú. Diu: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor”. Quins són aquests béns de valen poc i quins són els de més valor? 

L’Evangeli es refereix als béns de poc valor, com als béns d’aquesta vida: els subsidis corporals, l’aliment, el vestit, la salut i coses per l’estil, que Déu va prometre donar als qui creuen en Ell, però demanant que no estiguem aclaparats per això, sinó que esperem confiadament en Ell, ja que Déu és la providència dels qui s’hi acullen, providència segura i total. 

Els béns de més valor són els dons de la vida eterna i incorruptible, que Déu va prometre concedir a tots aquells que creguin en Ell i conserven una fe sana en aquests béns eterns, demanant-los al Senyor, com va dir en una altra ocasió: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i feu el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més. 

En la relació amb les coses menudes i temporals es demostra si hom creu en Déu, es posa a prova la solidesa de la fe. Coses que Déu ens va prometre concedir-nos-les, a condició tanmateix que no estiguem aclaparats per elles, sinó que essencialment ens preocupem de les realitats futures i eternes, pròpies del Regne de Déu. 

Ara bé, l’única manera de fer que fructifiquin per a l’eternitat les nostres qualitats i capacitats personals, així com les riqueses que posseïm, és compartir-les amb els nostres germans. Així serem bons administradors del que Déu ens encomana. 

Narrant la paràbola d’un administrador astut, per la seva clarividència en ser previsor per al futur, Crist ensenya als seus deixebles quina és la millor manera d’utilitzar els diners i les riqueses materials: compartint-les amb els pobres, guanyant-se la seva amistat amb vistes al Regne del Cel. Així ens ho ha dit el Senyor: “Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva”. Es tracta, doncs, d’imitar Crist mateix, el qual, com escriu sant Pau, “essent ric, per vosaltres es va fer pobre, per tal que us enriquíssiu amb la seva pobresa”. Sembla una paradoxa. Crist no ens ha enriquit amb la seva riquesa, sinó amb la seva pobresa; és a dir, amb el seu amor, que el va impulsar a lliurar-se totalment a nosaltres. 

Avui, com abans, la vida del cristià exigeix valentia per anar contra-corrent, per estimar com Jesús, que va arribar fins i tot al sacrifici de si mateix a la creu. Així, podríem dir que per mitjà de les riqueses terrenes hem d’aconseguir les veritables i eternes riqueses. No és estrany veure l’esforç i els incomptables sacrificis que molts fan per obtenir més diners, per pujar dins l’escala social, per tal d’obtenir un benestar material, sempre incert. Com més nosaltres, els cristians, ens hauríem de preocupar  de proveir la nostra felicitat eterna amb els béns d’aquesta terra!

Maria santíssima, que al Magníficat proclama que el Senyor “omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”, ens ajudi a tots a utilitzar, amb saviesa evangèlica, és a dir, amb generosa solidaritat, els béns que valen poc.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Diumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (11 de setembre de 2022)

Èxode 32:7-11.13-14 / 1 Timoteu 1:12-17 / Lluc 15:1-32

 

Acabem d’escoltar allò que es coneix com les tres paràboles de la misericòrdia. Tres paràboles que van juntes, que no s’han de separar. Dues curtes: l’ovella perduda i trobada, i la de la moneda de plata perduda i trobada; una tercera, més llarga i molt coneguda, el fill perdut i trobat. Aquí tenim tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc, compost únicament per aquestes tres paràboles, i cadascuna podria resumir-se en dues paraules: misericòrdia i alegria.

A la primera, un home té cent ovelles, però en perd una. Deixa les altres 99 i va a buscar l’ovella perduda. Quan el troba, corre a anunciar-ho i hi ha una festa. Aleshores Jesús diu aquesta cosa sorprenent: Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi que per 99 justos que no necessitin convertir-se.

El mateix passa amb la paràbola de la moneda de plata. Una dona té només deu monedes de plata i en perd una. Ràpidament encén un llum, escombra la casa i, quan troba la moneda, la seva alegria esclata. Jesús acaba aquesta paràbola com l’anterior: Hi ha una alegria igual davant dels àngels de Déu per un pecador que es converteix.

El mateix passa amb la paràbola del fill perdut i trobat, que tots coneixem com la paràbola del fill pròdig, però que s’hauria d’anomenar més aviat la paràbola del pare misericordiós. El pare espera aquest fill que l’ha abandonat i se n’ha anat amb la seva herència a portar una vida molt decebedora. Quan el veu venir pel camí, al pare li envaeix la compassió i corre a trobar-lo. I immediatament hi ha una festa.

Tres paràboles sobre la misericòrdia de Déu cap als pecadors. Totes tres acaben amb les mateixes paraules, una mica com una tornada: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat el que havia perdut. I a la tercera, aquesta tornada es reforça amb les paraules dites dues vegades: “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida. … Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida”. I fixem-nos, per Déu, Pare de Misericòrdia, tot pecador que torna a casa és el seu fill, però també és el nostre germà.

Tres paràboles a través de les quals Jesús ens presenta el veritable rostre de Déu. El pastor que troba la seva ovella, la dona que recupera la moneda i el pare que veu tornar el fill, no només mostren la seva alegria, sinó que ens conviden a compartir-la. Aquesta crida a l’alegria també es pot veure com una crida adreçada a nosaltres, una crida a la conversió, una crida a passar d’una preocupació excessivament centrada en un mateix, d’una recerca excessivament centrada en la felicitat pròpia, a un autèntic desig de compartir-la amb els altres. La reacció del fill gran ens mostra que això no és tan fàcil. Tot i això, cal assenyalar que, encara que es nega a alegrar-se de la felicitat del seu pare, a compartir la seva alegria, no és rebutjat. El seu pare surt de la festa per parlar amb ell, igual que Crist va sortir de la seva condició divina per compartir la nostra angoixa, com escriu Sant Pau a la seva carta als Filipencs.

Així és Déu, com un pare que no es reconegut. Massa sovint es veu Déu com un adversari, un competidor. Alguns es diuen: si Déu hi és no puc treure de mi el que sóc, no puc desenvolupar tot el meu potencial. Així que demano la meva herència i poso una distància infinita entre ell i jo…  per adonar-me’n després que ningú està interessat en mi. Però Jesús dóna la volta a les nostres creences. Déu és un pare, sí, que et deixa lliure, que no t’obliga a quedar-te, que t’espera i t’acull sense demanar-te raó de les teves ximpleries, que et torna la dignitat, que surt a convèncer-te si t’ofèn la seva benvolença desbordant, que encara afirma amb rotunditat: hem de celebrar per cada fill donat per perdut i recuperat per la infinita tendresa de Déu.

Germans i Germanes, les tres paràboles d’avui expressen aquest cor de Déu que vol trobar els qui se n’han allunyat i fa tot el possible per trobar-los. A través d’aquests relats, Jesús ens parla d’un Déu que està disposat a remoure casa seva per trobar quelcom important, un Déu que està disposat a recórrer quilòmetres per trobar l’ovella perduda, un Déu Pare que corre a trobar el seu fill i convida el seu primogènit a unir-se a la festa, ja que el perdut ha estat trobat.

Aquestes paràboles són una crida a la conversió, una crida a tornar-nos més cap a Déu el nostre Pare, aquest Déu el nom del qual és misericòrdia, aquest Déu que ens espera i ens acull a tots amb tanta alegria.

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Diumenge XXIII de durant l’any (4 de setembre de 2022)

Homilia de Mns. Bernardito Auza, nunci de la Santa Seu a Espanya i Andorra (4 de setembre de 2022)

Saviesa 9:13-18 / Filèmon 9b-10.12-17 / Lluc 14:25-33

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (4 de setembre de 2022)

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

 

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet. 

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules. 

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec.  th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7. 

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!  

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen. 

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina. 

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat.  Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació  potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites.  La primera:  és  la misericòrdia de Déu  la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos.  És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa,  perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor  és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos. 

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor. 

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula. 

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.  

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i  cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim. 

 

 

Abadia de MontserratFesta de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

 

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. 

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu. 

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Diumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (21 d’agost de 2022)

Isaïes 66:18-21 / Hebreus 12:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30

El començament de l’evangeli que avui ens ha proclamat el diaca, ens situa en context: «Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava». Els detalls tenen sovint la seva importància perquè ens ajuden a situar-nos i a donar més valor a les preguntes i a les respostes de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc ja ens va fer saber que Jesús es proposava anar a Jerusalem, és un pelegrinatge que, pels qui el seguien i pels qui el volem seguir, esdevé un camí d’aprenentatge de la voluntat de Déu. Jesús a través de les seves paraules va fent una catequesi per a la vida per a tots els qui desitgem seguir-lo perquè, en el seguiment, Jesús ens porti al Regne de Déu. És un camí per anar aprofundint el sentit que ha de tenir la nostra vida, i quin ha de ser el nostre compromís i les conseqüències d’aquest compromís.

La pregunta que se li fa a Jesús pot semblar molt ben intencionada i aclaridora. De fet, no es veu qui en concret li fa la pregunta, potser un apòstol, un altre deixeble que no era a la llista dels dotze i que anava escoltant el que deia i feia… Però el to com es formula la pregunta sembla que el qui la hi fa no tingui res a veure amb ell. Fixem-nos-hi, li diu: «¿són pocs els qui se salven?» És pràctica: fem comptes. Aquesta qüestió potser ens l’hem feta més d’una vegada i potser no hem gosat dir-la en veu alta, però, tanmateix, la resposta ens interessa, perquè vull saber si jo puc ser un d’aquests pocs que se salvaran. I sobretot quan sento que la resposta ens parla de la porta estreta. I continua dient: «Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Vaja, no sembla que sigui fàcil. ¿Quins són els sentiments que ens suscita?

El missatge que ha volgut donar és que no es tracta solament d’escoltar, sinó de posar en pràctica allò que Jesús ha anat ensenyant en el camí cap a Jerusalem. Però no és suficient que hi hagi un grau de coneixement personal com fan servir els qui no se’ls obre la porta, i argumenten: «Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers» I la resposta és: «Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal» Aquí està el punt important. Què hem d’entendre per obrar el mal? Segurament que és simplificar molt la resposta si només diem: quan no hem fet res perquè la justícia de Déu s’obri camí en el nostre món. Sembla que vénen temps especialment difícils que, en certa manera, estem vivint, ja ara, situacions extremadament aterridores en forma de guerra, sense oblidar les situacions de fam que van creixent més i més, o les migracions que s’estan repel·lint amb violència, o tants i tants permisos de treball denegats que deixen les persones en els llimbs més absoluts durant anys i anys. La indiferència en el tracte, que abandona les persones en una autèntica soledat i desemparament, també és profundament injusta. En el camí cap a Jerusalem, el que ensenya i practica Jesús és l’atenció a l’altre; una atenció que s’ha de vestir amb amor. El mal és la indiferència i el desamor en tots els camps de la vida.

A l’evangeli d’avui hi ha una altra part. La pregunta que li feien a Jesús era si serien pocs els qui se salvarien. Sembla que ara respon Jesús, com si digués: pocs? I convida a alçar la mirada i no quedar-se mirant  un cercle més aviat reduït. Les mirades egòiques sempre són d’horitzons de poc abast. Però la perspectiva de Déu és l’eternitat de la història de la fe. És l’experiència de vida d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, amb tots els qui s’han compromès a fons en aquesta història de fe com són els profetes. Al Regne de Déu tothom hi pot tenir el seu lloc a taula, gent d’orient i d’occident, del nord i del sud. D’arreu. I com ho podem entendre? Vivint a fons el que hem pogut assaborir en el cor: la resposta al salm que hem cantat: Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món. I ho farem des de la nostra experiència de sentir-nos salvats. Perquè com deia el salm: el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre. Si et mires a tu, veuràs la teva pobresa, si mires el seu amor i la seva fidelitat hi trobaràs la seva gràcia, el seu amor, el seu desig de què participis a la seva taula. La taula del Regne on tots hi som convidats.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Diumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (14 d’agost de 2022)

Jeremies 38:4-6.8-10 / Hebreus 12:1-4 / Lluc 12:49-53

 

Les tres lectures de la Litúrgia d’avui ens porten el mateix missatge: el pecat de la confrontació, de l’oposició be-mal.

D’on venen les oposicions, a voltes tant violentes? No sols en el camp internacional, sinó també entre religions, entre ciutats, entre famílies, entre ideologies? En tot lloc on hi ha convivència.

Hem escoltat en la primera lectura com Jeremies anunciava guerres i derrotes a Israel. No eren paraules afalagadores. I li surt un fals profeta que li contraposa un missatge triomfal. Jeremies es castigat i  ficat en un pou fangós. El problema va ser de no voler atendre les amenaces evidents que anunciava Jeremies. Va ser el preferir l’engany del benestar enganyós. Això ens exhorta a tenir coratge per obrir els ulls a la realitat i no al desig enganyós i fictici del benestar.

Aquest, també, es l’ensenyament que ens ofereix la carta als Hebreus. Ens posa l’exemple dels cristians que han donat la vida per la fe i ens han deixat l’exemple d’una vida santa. Han lluitat i han vençut, per la seva constància. Han sabut posposar el benestar fictici, i han assumit la contrarietat igual que Crist, el model per excel.lència, que ha arribat al tron de Déu a través   de la creu. Ell no s’avergonyí d’aguantar els escarnis i el martiri, perquè la veritat no es pot jugar als daus. Resistí fins a la mort, que ell posà en mans del Pare, Jutge just que premia el bé, i el va ressuscitar. Ell és el nostre model de comportament cristià. Com a cristians també serem criticats i fins i tot mofats. Però la nostra fe té el segell de la immortalitat. Y la veritat no la pot desmentir ningú, encara que li costi de triomfar. ¡Creguem-hi!

La contrarietat de Jesús es resumeix en el seu missatge: “estimeu-vos els uns els altres tal como jo us he estimat”. Aquest és el foc que Jesús volia que cremés la terra. I aquest és el foc que varen voler apagar amb la seva crucifixió. Ell predicava un foc que crema el mal de la divisió, de l’egoisme, del domini del fort sobre el feble, del ric sobre el pobre, del savi sobre l’ignorant, del sa sobre el malalt, de la injustícia sobre la justícia. Anunciava l’era de l’amor, de la comunió, del perdó, del respecte, de la solidaritat, de la compassió. Però els homes de la Llei jueva no volgueren fer-li cas.  

I sembla que els seus seguidors no ho hem sabut pas practicar durant tots els segles de cristianisme: perquè, ja durant l’època apostòlica hi va haver divisions: si calia o no seguir l’observança de la circumcisió i els preceptes del judaisme. També, en preferències de les viudes jueves sobre les d’origen grec. I no parlem de la lluita de St. Pau amb els judaïtzants. I, al s. II, i segles posteriors,les diverses interpretacions de la figura de Jesús. I la divisió actual dels cristians, que tant dificulta la predicació de l’Evangeli.

Jesús ens revelà qui és Déu, i que  en ell no hi cap divisió, i vol que els homes siguem u, amb comunió, en comprensió per les diferències; que cadascú tracti d’obrir-se al que diu l’altre, que s’obri als avenços de la civilització, que hi hagi adaptació a les novetats positives dels homes. És el que predica tan insistentment el Papa Francesc: No tancar-se, no anquilosar-se en idees passades, saber acollir allò de bo que ens aporta la nova cultura, saber canviar d’estil pastoral i de llenguatge. Superar el clericalisme. L’amor sap acomodar-se a totes les coses bones i nobles, i les potencia.

A nivell personal mirem  de posar comunió on hi ha divisió, perdó on hi ha enemistat, bondat on hi ha rigidesa, paciència on hi ha dificultat de canviar. Es a dir, mirar de fer la comunió y posar comprensió en les diferències inevitables que hi ha entre els homes. Però sabent que el qui poleix una pedra, col.labora en la cohesió de l’edifici de l’Església. 

L’amor mai destrueix, sempre edifica. L’amor és Déu en nosaltres. 

Deixem-lo actuar. 

Abadia de MontserratDiumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Diumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)

Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans. 

El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.

Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:  deixeble-mestre, com una unitat;  germà i bondat.

Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.

El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.

En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.

Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.

Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.

Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Diumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)

1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39

 

 

“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.

Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.

El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”. 

Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:

El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.

Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.

Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.

“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).

En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Diumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (6 de febrer de 2022)

Isaïes 6:1-2a. 3-8 / 1 Corintis 15:1-11 / Lluc 5:1-11

 

La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.

Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.

Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.

El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.

Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!

La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.

La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.

El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.

L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n. 

La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes parets  cadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. 

Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitats  amb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,  com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.

Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.

L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres. 

Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per això  Jesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.

Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació. 

Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.

Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Diumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (30 de gener de 2022)

Jeremies 1:4-5.17-19 / 1 Corintis 12:31-13:13 / Lluc 4:21-30

 

Estimats germans i germanes:

La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements. 

Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema. 

La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.

A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.

Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?

Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència. 

Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.

Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles. 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Diumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 de gener de 2022)

Nehemies 8:1-4a.5-6.8-10 / 1 Corintis 12:12-30 / Lluc 1:1-4; 4:14-21

 

El Poble d’Israel sempre ha viscut de la paraula de Déu tramesa pels patriarques, legisladors, savis i profetes. En les sinagogues es continuen llegint encara avui aquests textos, amb l’esperança constant que un día s’acomplirà el que Déu té promès al seu poble: un Messíes alliberador.

A nosaltres, cristians, ja se’ns ha dit, com ens ho afirmava Sant Lluc en el seu pròleg a l’Evangeli, que aquesta esperança ja ha estat acomplerta en Jesucrist, la Paraula definitiva de Déu. I ens ho ha transmés recollint els testimonis dels qui ho veieren i transmeteren de paraula: els Apòstols. Lluc, per la seva part, ho “escriu detalladament en una narració seguida perquè el destinatari, Teòfil, coneixi la solidesa de l’ensenyament rebut”. Tenim, doncs, unes bases segures de testimonis que han vist y sentit el que Jesús, la Paraula de Déu, va dir i va fer en el període curt de la seva acció predicadora. Són paraules de la tradició oral 40 anys després dels fets.

Nosaltres també, que hem rebut el baptisme i hem estat incorporats al Crist formant un sol cos, hem rebut aquestes ensenyances en la catequesi, en la familia, en l’escolta de la predicació en l’Església, i tant de bo també, en la lectura freqüent del Nou Testament, sobre tot.

Ell text de l’Evangeli llegit avui, ens porta a la sinagoga de Nazaret, el poble on Jesús había crescut. Abans, St. Lluc ja ens ha presentat Jesús en el Baptisme on rebé l’Esperit Sant i el testimoni del Pare: “Aquest es el meu Fill”. A continuació passà per les temptacions de Satanàs, superades, i un exitós recorregut pels poblets de Galilea predicant a les sinagogues. Els conciutadans, doncs, coneixen bé la fama que l’envoltava.

Jesús rep, doncs, el volum d’Isaïes, i llegeix el fragment “l’Esperit reposa sobre meu, m’ha  ungit per a dur la Bona Nova als desvalguts, a proclamar la llibertat als captius, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor” (és a dir, l’any del perdó dels deutes). Jesús diu a continuació: “això s’ha acomplert avui en ell”. I provocà admiració i estranyesa. Perquè, ¿Quina garantía dóna Jesús d’això que afirma? Ja que s‘ho diu d’ell mateix. ¿Quina credibilitat té? Tots els qui l’escoltaven el coneixen de sempre, perquè havía crescut entre ells. Però, el coneixien només exteriorment, i no podíen conèixer la seva veritable personalitat. Jesús recolza el que afirmen els profetes, certifica que segueix les prediccions d’Isaïes, y, a més, ho confirma tot amb el que ell ha fet i predicat, que respon a allò que diu Isaïes. Jesús mai no va afirmar res de si mateix que no ho confirmés amb els fets. Cert, que era fill de María i Josep, però també Fill de Déu en qui s’acomplía l’Escriptura. D’aquí la importància que donen els Evangelis a l’acompliment de les Escriptures en els fets i ensenyaments de Jesús. En el capteniment de Jesús no hi ha mai discrepàncies entre el que diu i el que confirmen els seus actes. A Jesús no li calia portar un rètol que digués ‘soc el Messies’. “Si no em creieu a mi, creieu les obres que jo faig” afirma. I davant Pilat  diu: “no em preguntis a mi, pregunta els qui m’han sentit i han vist el que jo he fet”. Ell no necessitava donar explicacions. Ho reblava amb paraules de l’Escriptura. Era coherent!

Tant de bo que nosaltres poguessim confirmar sempre el nostre nom cristià amb els nostres fets creïbles. Que el nostre sí, sigui  sempre sí, per a glòria de Déu Pare.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Diumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)

Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12

 

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme  al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria». 

L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer. 

És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor. 

A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui,   però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.

«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes  de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser. 

El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que  mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia. 

Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Festa del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (9 de gener de 2022)

Isaïes 40:1-5.9-11 / Titus 2:11-14;3:4-7 / Lluc 3:15-16.21-22

 

Avui diumenge celebrem la festa del baptisme de Jesús, amb la qual finalitza el temps litúrgic de Nadal i comença el temps ordinari. Avui és un bon dia per recordar i meditar el nostre propi baptisme.

La litúrgia ens proposa el relat del baptisme de Jesús al Jordà, segons la redacció de sant Lluc. L’evangelista narra que, mentre Jesús estava en oració, després de rebre el baptisme entre les nombroses persones atretes per la predicació de Joan, el Precursor. Aleshores, s’obrí el cel i baixà cap a Jesús l’Esperit Sant en figura corporal com un colom. En aquell moment, una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».

El Fill, per dur a terme la seva missió, es col•loca a la fila per ser batejat per Joan. A Jesús –ho sabem bé–, no li calia el baptisme de conversió que Joan practicava. Però amb aquest gest reconeix que necessita l’acció de l’Esperit en la seva humanitat. Aquest ha de ser el resum de la vida de cada batejat, ja que tota la nostra vida es desenvolupa sota l’influx de l’Esperit Sant: quan treballem, en el descans, en el somriure o quan prestem un dels nombrosos serveis que comporta la vida familiar o professional.

Aquesta festa d’avui ens ensenya la necessitat que tenim tots de l’Esperit Sant. Si el Fill de Déu, segona persona de la Trinitat, va ser ungit per l’Esperit a la seva humanitat, com nosaltres, criatures, no hem de necessitar ser ungits per l’Esperit. Sense l’acció de l’Esperit no podem generar comunió, no podem crear unitat. Ni tan sols podrem glorificar Déu. Per això hem de demanar la assistència de l’Esperit.

Avui, el nostre propi baptisme ens fa ser conscients que som els fills estimats en qui Déu es complau. Som estimats i predilectes de Déu. No podem pretendre que Déu es desentengui de nosaltres, ni nosaltres allunyar-nos d’Ell. Així és Déu amb nosaltres.

Però sovint tractem Déu com si fos un bon veí. El visitem una estona, potser berenem a casa seva, i després marxem a casa nostra, tancant bé la porta en arribar. Així, tristament, vivim sovint el nostre baptisme. Com a fills emancipats: és més, com a complets desconeixedors de Déu. El visitem una estona al dia, potser cada setmana o ni tan sols això: ens oblidem d’Ell. Volem que Déu es quedi a casa seva i nosaltres a la nostra.

Hi ha una íntima correlació entre el baptisme de Crist i el nostre baptisme, que no hem de veure com si hagués estat una cosa que va passar fa més o menys temps, però que avui ens implica poc. A la festa d’avui se’ns convida a prendre consciència renovada dels compromisos adquirits pels nostres pares o padrins, en nom nostre, el dia del nostre Baptisme; hauríem de reafirmar la nostra fervent adhesió a Crist i la voluntat de lluitar per estar cada dia més a prop d’Ell, separant-nos de tot pecat, fins i tot benial, ja que en rebre aquest sagrament vam ser cridats a la santedat, a participar de la mateixa vida divina.

Sant Lluc ens ha deixat escrit al seu Evangeli que Jesús, després d’haver estat batejat, estava en oració. Nosaltres serem fidels en la mesura que la nostra vida estigui edificada sobre el fonament ferm i segur de l’oració.

Que Maria, la Mare del Fill predilecte de Déu, ens ajudi a ser sempre fidels al nostre baptisme.

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)

Diumenge II després de Nadal (2 de gener de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (2 de gener de 2022)

Jesús, fill de Sira 24:1-2.8-12 / Efesis 1:3-6.15-18 / Joan 1:29-34.

 

Benvolguts Germans i Germanes:

En aquest diumenge segon del temps de Nadal i primer d’aquest any 2022, l’Església ens convida a escoltar el gran himne del Verb encarnat, que obre amb tota solemnitat, les pàgines del pròleg del quart Evangeli.    Sant Joan ens ofereix una profunda reflexió de la gran Humanitat del Pessebre amb tres mots claus: Crist, Llum, i Paraula.

El Crist. Tots nosaltres podem contemplar Déu en el rostre de l’infant Jesús a Betlem. Ell és la Paraula manifestada del Pare. Per Ell creà totes les coses.  Ell donà a tothom la seva vida. Ell, el Crist, és la Llum que resplendeix en la foscor. Ell és des de sempre i per sempre. Ell és el que Joan Baptista, el nou Elies; “La veu que cridà en el desert!” i que ens donà el seu testimoniatge real: “Mireu l’Anyell de Déu. Jo no sóc digne de deslligar-li les Sandàlies” (Joan 1: 19-34).

La Llum. Malgrat la nostra petitesa, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls, és la Llum del Crist que il·lumina la nostra Societat: “del Diner, del Tenir, del Físic, de la Pandèmia desgraciadament”… Aquesta Llum sorgeix dins el més profund del nostre petit cor Humà. Jesús és la Llum Veritable que neix novament pel Nadal i per a tots nosaltres. Ell és present i actiu en tota la nostra vida Cristiana Sacramental. En el nostre Baptisme rebem la Llum del Crist en el ciri dels Padrins. En la joia de la vetlla Pasqual, prenem la nova Llum de la flama de la gran atxa beneïda amb el foc nou. En la festa de la Presentació del Senyor, (el dos de febrer, la Candelera), acompanyem amb la nostra claror el Crist en la seva entrada triomfant i solemne al Temple del Presbiteri per celebrar el Memorial del Senyor. Tots els dies i tots els diumenges de l’any, els ciris encesos de sobre l’Altar, ens recorden la nostra Llum, la nostra fe present i actuant en l’Eucaristia celebrada diàriament i mundialment… I el dia del nostre Traspàs, serem il·luminats, (trencant la foscor i el dol), amb la claror de la columna de cera Pasqual, senyal de Resurrecció i de Vida Eterna, col·locat als nostres peus davant l’altar major. Tots nosaltres hem d’encendre el nostre ciri de la fe amb Jesús, que és la Llum veritable, i ens cal unir la nostra Llum a tantes altres flames Cristianes per així irradiar esperança i joia en un món Pandèmic. Hi ha persones que porten la seva flama com: “Esmorteïda pel desànim, l’angoixa del treball, el virus del Covid 19 o d’indiferència general”. En la part de la foscor que hi pugui haver en nosaltres, deixem que hi brilli de nou la Llum de l’esperança del qui és la Paraula Eterna i acollim-la dins el nostre petit cor Humà. La Nova Llum és el naixement de Jesús; Ell és l’Estrella de Betlem que brilla per a tots; bons i dolents amb un diàleg constant d’estimació, d’Amor i Pau.

La Paraula… Com diu l’ Apòstol Sant Pau: “La Paraula, font de consol, paciència i esperança” (Romans,  15. 1- 4). Ella és sempre comunió i comunicació, silenci i contemplació. La Paraula divina ens mostra el camí de la Vida i de l’Amor. En el Parlar; que és el Do preciós amb que ens Comuniquem i Cantem els uns els altres, és també un diàleg tranquil, o conversa que moltes vegades s’ha de fer ràpidament perquè senzillament no hi ha temps d’escoltar l’altre, i diem: “No tinc temps, digues!” Avui, dia, prestar atenció i escoltar és molt car. Amb la Paraula manifestem la nostra alegria, la nostra admiració, el nostre amor, la nostra joia. Però, també, desgraciadament, el nostre més gran menyspreu i odi. Amb un simple mot podem manar: Construir, destruir o interrompre una bona conversa  amb la paraula encara a la boca per contestar el telèfon mòbil; que apropa els llunyans i aparta els pròxims!  L’Insult, el menyspreu gratuït i repetitiu, té un preu molt alt, és una desqualificació barroera de la dignitat de tota persona humana.  ¿Avui dia nosaltres sabem trobar les paraules adequades, avinents i respectuoses per tal de fer reviure la força viva de la Paraula que és Amor? En el món de la Política   segur que NO! Desgraciadament!

Germans i Germanes.  En el silenci tranquil de Nadal, és ja un Nou Any . Crist és amb nosaltres, és dins  el nostre petit cor Humà! Ell és la Llum i la Paraula viva de l’Amor total. Ara, Aquí i Sempre.

 Amén.

Abadia de MontserratDiumenge II després de Nadal (2 de gener de 2022)

Festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 de desembre de 2021)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52.

 

Ahir celebràvem amb goig i solemnitat el misteri de l’encarnació, és a dir, acollíem, des de l’experiència de la fe, que Déu és amb nosaltres. I, independentment del que socialment hom intentava de viure d’una manera especialment emotiva, per als creients, el motiu de la celebració no era solament una experiència interior, personal,  viure “que Déu és amb nosaltres”, sinó que hi havia el desig de compartir aquest misteri amb els qui més estimes; les trobades familiars i d’amics gairebé es feien necessàries; encara que l’epidèmia i les restriccions socials van comportar que en algunes celebracions, van deixar un punt de tristesa,  també en alguns cassos experimentar molta soledat. Avui, l’Església, ens convida a continuar contemplant  el que significa l’encarnació des de la perspectiva del creixement de la maduració personal. Així veiem que Jesús creix en el si d’una família i, com tothom, fa l’experiència de les seves joies i dels seus dolors. L’objectiu que ens proposa l’Església és expressat al començament de la Col·lecta: ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família.

Les dues primeres lectures ens han posat davant els nostre ulls dos fonaments que caldria  reflexionar-hi. El primer fonament és el desig ferm, constant i apassionat de la maternitat –paternitat. Ens adonem que avui en el si de moltes parelles hi ha com una mena de basarda assumir com un valor important, compartir amb la teva pròpia parella, la responsabilitat de fer possible tenir fills i educar-los; per dir-ho d’una manera molt simple i segurament massa simplificada, sovint l’argument de la responsabilitat frena el goig de la generositat. La incertesa dels nostres temps, una economia precària influencien  d’una manera decisiva la presa de decisió en la voluntat de ser pare i mare. Probablement hom hauria d’aprofundir que el gran do de la vida, el més important, és l’amor: l’amor humà i l’amor espiritual. ¿Què és el que ens parla la segona lectura? L’afirmació que, ja d’entrada, en fa quan diu: «Déu ens reconeix com a fills»; això demana que, el qui l’acull i se la fa seva, també ha de saber què vol dir sentir-se estimat. Perquè tant des d’un punt de vista humà, com des d’un punt de vist espiritual ens cal poder expressar el que implica sentir-se reconegut. La construcció moral i espiritual té el seu punt cabdal en estimar-te tu mateix. La construcció de la persona té sempre la necessitat d’experimentar aquests tres punts essencials, estimar Déu, estimar els proïsme, estimar-te. Aquesta és la missió educativa dels pares.

Una lectura ràpida de l’evangeli pot provocar un punt d’inquietud i malestar, perquè ràpidament ens molesta aquesta rebel·lió que veiem en Jesús. El relat que hem escoltat és el darrer que l’evangelista posa sobre la infància de Jesús. Després d’aquest relat l’evangelista ens anirà mostrant Jesús adult. Doncs bé, la narració ens avisa que el pelegrinatge del pares de Jesús era per celebrar la Pasqua, és a dir per recordar una abans i un després en la història d’Israel, de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat de la terra promesa. També ens ha dit que Jesús ja tenia 12 anys, és a dir, que era reconegut prou gran com per assumir, des de la fe, la responsabilitat de la seva creença. D’aquí que la resposta de Jesús no es feta des de la perspectiva d’un nen que va creixent i madurant la fe, sinó des de la responsabilitat del qui comença assumir el que ha de ser el seu desplegament de l’experiència de la relació amb Déu. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» L’evangelista ens fa una al·lusió al que serà la Pasqua de Jesús quan explica que la recerca dels pares de Jesús es feta en el termini de tres dies com serà, efectivament la Pasqua de Jesús. I també veuen que Jesús ja comença el que avui diríem a debatre amb els mestres de la Llei i que ho farà al llarg de la seva vida d’adult.

Com ens anirà fent veure Lluc al llarg del seu evangeli, és la mare la que se sentirà abandonada. La soledat del seu abandó es podria interpretar ja com un signe de Regne.  Ben cert que el camí de Jesús no el podien preveure. El perden com a nen i el descobreixen en el misteri de Déu.

Aquesta experiència dels pares de Jesús ens pot convidar a reflexionar sobre l’acompanyament a la fe dels propis fills, sobretot quan van expressant els seus sentiments sobre la seva fe. Com els pares també han de comprendre que el camí del seus fills s’ha d’anar configurant al misteri de Déu i que mai no hem de forçar aquesta llibertat divina que tot home, en néixer,  ja porta en el seu si. Ens diu l’evangeli «que ells no comprengueren la resposta de Jesús». ¿Quina actitud prenem davant el misteri de la fe dels nostres fills? Perquè no es tracta d’inhibir-nos, sinó d’estar al costat, i com es fa en les qüestions humanes  compartir l’experiència viscuda amb sinceritat i humilment.

Avui festa de la Sagrada Família un important estol de reptes haurem d’afrontar  per arribar a l’objectiu que ens proposava la col·lecta: «feu que amb la caritat generosa puguem fruir per sempre de la felicitat de casa vostra.»

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)

Diumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de desembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Hebreus 10:5-10 / Lluc 1:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar el text evangèlic conegut amb el nom de “la visitació”, que en el conjunt de l’evangeli segons sant Lluc està precedit pel relat de l’anunci de l’àngel Gabriel a Maria de la seva maternitat per obra de l’Esperit Sant. Remarco això, a l’inici d’aquesta reflexió, perquè és important no deslligar els dos textos. 

En la anunciació, Gabriel, el missatger de Déu, és enviat a una noia de Natzaret, anomenada Maria, per fer-li saber que ha trobat gràcia als ulls de Déu i que Aquest l’ha escollida per ser mare del Fill de l’Altíssim. La disposició de Maria per acollir aquesta crida ens la fa veure com una dona que viu oberta i atenta de forma incondicional a la Paraula de Déu, que en aquesta ocasió li és adreçada directament. 

Un cop l’àngel es retira per tal que el misteri de la presència de l’Esperit en Maria es realitzi en el silenci i en la intimitat, Maria, s’aixeca decidida i se’n va a la muntanya de Judà, a casa de la seva cosina Elisabet, una dona ja molt gran, que també com ella esperava un fill. 

Dit això, convé que ens fixem en un primer aspecte molt important: sempre que escoltem la Paraula de Déu, sempre que fem una estona de pregària, sempre que participem en la celebració de l’Eucaristia o d’altres sagraments, no podem quedar-nos aturats, impassibles, a casa nostra o tancats en les pròpies seguretats o pors. La Paraula de Déu, que és Bona Notícia en tota ocasió, ens empeny a ser-ho també nosaltres per aquells que viuen marcats per la necessitat o per la tragèdia. Maria deixant de banda la seva seguretat i no contemplant-se a si mateixa, surt decidida cap a Judea per mirar de ser un ajut i una companyia per a la seva cosina. Maria ens apareix com la dona de la caritat, la dona missionera. Per això no és gens estrany, que en trobar-se les dues mares, esclati per part d’ambdues un cant d’acció de gràcies, que fa saltar d’entusiasme l’infant que Elisabet porta a les entranyes.

“Tant bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”, cridà Elisabet plena de goig. La presència de Déu en la nostra vida, tal com Maria el portava en el seu si, i també en la vida dels altres és font de joia, ja que Déu és el veritable origen i la plenitud de la nostra alegria. Per això us invito a preguntar-nos: ¿Què irradio al meu entorn: pau, joia, serenor, confiança o, per contrari,  desori, mal humor, desconfiança, neguit, etc.? 

Per irradiar alegria vertadera, tal i com ens convidava la litúrgia del passat diumenge, cal que siguem capaços, com Maria, d’acollir amb fe el Senyor, dins el nostre cor, no oblidant mai, que la joia veritable va íntimament lligada a l’esperit de servei. Maria era plenament feliç, com tota mare que espera un fill, però això no li fou cap obstacle, ni durant l’embaràs ni després, per tal de fer feliços els qui l’envoltaven. Entre aquests també hi som cadascun de nosaltres, ja que Ella ha esdevingut la mare de tots els creients.

“Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” continuà dient Elisabet fent un elogi de la fe de Maria, que sens dubte va ser molt gran.

La grandesa de fe de Maria no exclou que visqués amb desconcert i sense entendre moltes de les coses que li van succeir a ella mateixa o al seu Fill Jesús. Malgrat tot Maria va confiar sempre en el Senyor i aquesta fou la clau de volta de la seva fe, de la seva disponibilitat, del seu si incondicional i per sempre. Per això, tot el que el Senyor li va prometre es va complir. Promesa que tingué la seva plenitud al peu de la creu i en l’albada lluminosa del matí de Pasqua.

Germans i germanes, l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció de Jesús, és per a nosaltres l’acompliment de la promesa que Déu ens ha fet a cadascú de nosaltres i que ens ha renovat, com cada any, en aquest Advent, que ja toca al seu final.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)

Diumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de desembre de 2021)

Sofonies 3:14-18a / Filipencs 4:4-7 / Lluc 3:10-18

 

 

Estimats germans i germanes,

El diumenge III d’Advent rep el nom de “Gaudete” per les paraules que hem cantat al començament de la celebració: “Alegreu-vos”. Formen part del capítol d’advertiments de la carta de sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura.

Aquest colofó de l’escrit de l’Apòstol conté, en la seva brevetat, unes recomanacions de permanent actualitat. Si en fem una dissecció per a entendre’n millor l’abast, ens trobem en cinc afirmacions que podríem imaginar col·locades en un podi amb dos graons a cada costat. 

El lloc central, el del campió, l’ocuparia una afirmació de fe: “El Senyor és a prop”. 

Per pujar-hi trobaríem al començament la coneguda afirmació que dona nom a aquest diumenge: “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. I sant Pau insisteix: “Ho repeteixo: alegreu-vos”. 

A continuació, un graó més amunt, una invitació a la coherència cristiana: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte”. 

I l’afirmació central de la proximitat del Senyor n’és la conseqüència: “El Senyor és a prop”.

En deriven dues conseqüències, els dos graons de baixada:  Primer, “No us inquieteu per res”. I segon: “Acudiu a la pregària i a la súplica amb acció de gràcies”.

Així tenim, en pocs versets, cinc advertiments que podem resumir amb aquestes cinc expressions: Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Són intercanviables. Si voleu començar per l’última –la pregària amb acció de gràcies–, anirem a parar a l’alegria.

Però m’agradaria insistir en la que passa més desapercebuda, la serenitat: “No us inquieteu per res”. Hi dona peu la profecia de Sofonies, amb la seva constant invitació a l’alegria. Aquest missatge destinat a Israel –originàriament anomenat aquí “filla de Sió”– ens fa pensar en nosaltres, en la nostra Església. Estem inquiets, i per moltes raons. Perquè no voldria passar per alt que actualment frueix de poca credibilitat en la societat en general. No és el moment de descriure’n les causes, ni fer constatacions estadístiques, ni, menys encara, baixar a notícies contemporànies. Passa amb l’Església com amb els vitralls d’una catedral (penseu en els de la Sagrada Família, de Barcelona, o en la rosassa mateixa d’aquesta nostra basílica). “Si un mira les finestres des de l’exterior, només veu trossos de vidre fosc units per tires de plom igualment fosques. Però si s’entra dins i es miren aquests mateixos vitralls a contrallum, quina esplendor de colors, d’històries i de significats davant dels nostres ulls! Es tracta, doncs, de mirar l’Església des de dins, en el sentit més fort de la paraula, a la llum del misteri de què és portadora” (Card. R. Cantalessa, I Predicació d’Advent, 3.12.21).

Quedem-nos en el fet que a aquesta “filla de Sió” el profeta li recorda dues vegades que “tens dintre teu el Senyor” i que ell, Déu, “per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor”. En una paraula: l’anima a cridar de joia. L’expressió “filla de Sió” ha emparentat l’Església amb Maria, i la doctrina dels nostres dies és que la Mare de Déu “excel·leix entre els petits i els pobres del Senyor, que confiadament n’esperen i en reben la salvació” (Conc. Vat. II, LG 55). Aquesta afirmació contundent dona sentit a la manera com hem de contemplar Maria en aquest Advent. Dona sentit, encara, a la manera com hem d’assumir, des de l’interior de la comunitat cristiana, la pobresa de despullar-nos d’hipocresies i treballar per ser cada vegada més coherents. 

Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Per tant, anem avui a combregar amb el missatge profètic que l’Església ens canta: “Digueu als cors inquiets: animeu-vos no temeu!”. Si superem la inquietud que ens corprèn, recuperarem, en el cas que les hàgim perdudes, no sols la serenitat, sinó també la coherència i l’alegria, perquè sabem que el Senyor és a prop. 

 

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)

Diumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)

Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6

 

Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!

L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.

Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.

La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.

El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.

La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.

L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.

La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.

L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)

Diumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, prior de Montserrat (28 de novembre de 2021)

Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12-4:2 / Lluc 21:25-28.34-36

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.

L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.

L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».

A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.

L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.

Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.

Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.

Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)

Solemnitat de Crist Rei (21 de novembre de 2021)

Homilia de Mns. Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (21 de novembre de 2021)

Daniel 7:13-14 / Apocalipsi 1:5-8 / Joan 18:33b-37

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (21 de novembre de 2021)

Diumenge XXXIII de durant l’any (14 de novembre de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (14 de novembre de 2021)

Daniel 12:1-3 / Hebreus 10:11-14.18 / Marc 13:24-32

 

Estem acabant l’any litúrgic. Diumenge que ve és Crist Rei i l’altre diumenge començarem el temps d’Advent, que ens ajudarà a preparar el Nadal.

Les lectures de la missa d’avui ens fan prendre consciència de la tensió que vivim entre allò que nosaltres, per la nostra part, podem aconseguir amb la nostre bona voluntat i, per una altra part, el que Déu ens ofereix generosament en Jesucrist, que il·lumina la nostra intel·ligència i el nostre cor i ens obre sempre un camí a seguir. Al llarg de la nostra vida, l’exemple de Jesús i les seves paraules ens ajuden a seguir endavant per aconseguir el que és millor, que és el que Déu espera de nosaltres.

El profeta Daniel ens deia a la primera lectura que, malgrat totes les proves de la vida, els justos resplendiran com el sol i «els qui n’hauran acompanyat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre». Amb aquestes paraules, Daniel, ens anima a viure amb coratge, d’una manera solidària, i a treballar per crear un món pacífic i una bona convivència. Sabem que el projecte de Déu és un projecte de salvació, i que, tant els cristians com tota la gent de bona voluntat treballem per  crear un espai ample de respecte, d’estimació i de justícia.

El Salm que hem cantat ens diu: «sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré… no abandonareu la meva vida enmig dels morts sinó que m’ensenyareu el camí que duu a la vida». Amb l’ajut de Déu anem seguint aquest camí que es recolza en el fons de bondat que hi ha en el més íntim de cada persona, a l’interior de tots nosaltres. D’aquest tresor de bondat n’ha de sortir una relació bona i noble amb tothom, en un ambient de bona convivència, que ens ajudi a posar en pràctica els dons que Déu ha donat a cadascú. Un camí que ens ha de portar a una vida recta i justa, gràcies als dons de Déu i a la nostra responsabilitat personal.

Que el camí no sempre és fàcil ens ho diu la 2a lectura de la Carta als Hebreus, quan ens presenta Jesucrist que ens parla no sols de paraula, sinó també, amb el seu exemple, mantenint-se ferm fins a donar la seva vida per tal de restablir la plena humanització de la persona. Tal com ho diu la carta als Hebreus, «amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats». Enmig de les dificultats que podem patir, Jesucrist ens obre un camí, ens infon coratge i fortalesa  a cadascun de nosaltres. Així podrem avançar sempre de nou i podrem valorar i apreciar com n’és d’important tractar bé a tothom i compartir un autèntic esperit de reconciliació i de solidaritat, obrint sempre espais de diàleg, tant necessaris avui en dia, per viure dignament i en pau.

L’evangeli ens parla de la reunió de tots els elegits, de tota la gent de bona voluntat que vindran de tots els quatre vents de la terra. Serà un gran convit de festa. I per participar-hi plenament, ens omple d’esperança l’obra que Crist acompleix en cada persona a través del seu Esperit d’amor. D’aquesta  manera ens proposa de viure amb sinceritat, amb humilitat i amb una disposició realista per millorar el que calgui i anar sempre endavant. En aquesta línia, tenim la sort de  poder acollir la bonesa de Déu que ens infon confiança i ens empeny a treballar responsablement de manera constructiva.

Les lectures de la missa d’avui ens ofereixen, doncs, un missatge d’esperança per l’avui de la nostra església i de la nostra societat, en diàleg constant amb  aquells valors ètics que fonamentalment compartim i que creiem més necessaris. Per tal de seguir endavant, confiem que no ens falti mai ni l’ajut del Senyor, ni la intercessió de la Mare de Déu de Montserrat a la qual venerem de tot cor i que ens acull amorosament en aquest santuari.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (14 de novembre de 2021)

Diumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (7 de novembre de 2021)

1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / Marc 12:38-44

 

Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va donar al tresor, perquè segons li havien dit era el que Déu demanava. No s’ho va pensar. Era un exemple que contrastava amb el dels mestres de la Llei, que deien una cosa però en feien una altra: la pobra vídua era una persona autèntica, igual per dins que per fora. I això és el que el Senyor valora. Perquè l’evangeli és per viure’l amb plenitud i autenticitat, no pas per aparentar.

Aquests dos relats i tots els altres que contenen les escriptures i que a nosaltres ens són proclamats en el si de la celebració litúrgica no són tan sols el record d’uns fets passats, sinó que van molt més enllà: són relats que si els interioritzem i els fem nostres, poden transformar les nostres vides. Tots ells tenen un sentit més profund i nosaltres estem cridats a escatir-lo, perquè pot ser diferent per a cadascú i per a cada moment de la vida. I en referència al relat de la vídua pobra, val la pena també notar que l’evangelista no el situa en un lloc qualsevol de l’evangeli sinó en els darrers dies abans de la passió i mort de Nostre Senyor, en la darrera pujada de Jesús a Jerusalem. És un moment en què els textos resumeixen tot el que Jesús havia anat ensenyant llargament als deixebles, és un lloc de l’evangeli en el que s’expliquen de forma sintètica els eixos principals de l’ensenyament de Jesús. I pel fet que sigui un relat important, ens és una invitació a portar el seu ensenyament a la pràctica.

Aquelles pobres vídues, donant un trosset de pa i tirant al tresor del temple dues monedes de les més petites, no van donar només allò que tenien: el seu gest ens va donava també tot un exemple de vida que encara ens és vàlid. Va ser un gest que ens diu com vol Déu que visquem: amb fe i generositat. I no només nosaltres: aquella pobra vídua que es quedava sense res i es confiava plenament de Déu, li estava donant també un exemple al mateix Jesús, que el seguiria uns dies més tard quan es va donar ell mateix per nosaltres, sense reservar-se res per a ell. Ho va fer generosament i gratuïta, perquè poguéssim tenir uns béns infinitament més grans. Aquell gest de les vídues, a més, ens ensenya que encara que la vida ens hagi tractat malament sense culpa, sempre podem donar: podem donar el nostre temps, la nostra confiança, la nostra escolta, el nostre somriure; podem donar-nos als altres de moltes maneres, siguem qui siguem, i estiguem en l’etapa de la vida que estiguem. Un nen que jugui a “lego”, pot donar a un altre aquella fitxa que sap que li fa falta, encara que ell la vulgui. Un pare o una mare, encara que estiguin cansats, s’aixecaran a l’hora que sigui de la nit per ajudar el seu fill que no pot dormir. Una família que hagi de cuidar un ancià s’estarà de fer segons què en atenció a aquells que abans li van donar el seu temps i el seu amor. Un avi, amb una sola frase dita en el moment oportú donarà tota una lliçó de vida. Un malalt, pot també animar els qui el van a veure. I així podríem anar posant infinits exemples… Perquè un dels grans ensenyaments de l’evangeli d’avui és que, aquells petits gestos que es fan per amor, per insignificants que siguin, poden deixar una empremta inesborrable en els altres. Com aquelles dues monedes de la vídua que, tot i tenir en aquell temps un valor ínfim, avui tenen per a nosaltres un valor incalculable perquè dos mil anys després encara ens ensenyen què és el que Déu espera de nosaltres: espera que donem, amb generositat, d’allò que tenim i necessitem, no pas d’allò que ens sobra. Si volem, cada dia del món tenim l’oportunitat de fer-ne experiència i posar-ho en pràctica.

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)