Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 desembre 2020)

Gènesi 3:9-15.20 / Romans 15:4-9 / Lluc 1:26-38

 

La litúrgia del temps d’advent, germans i germanes estimats, ens presenta tres personatges principals. El profeta Isaïes; en el llibre bíblic que porta el seu nom és recullen els clams de la humanitat antiga i s’anuncia la futura vinguda salvadora del Messies, l’Emmanuel. El segon personatge és Joan Batista, el darrer dels profetes, que mostra com cal preparar el camí al Senyor que ve, anuncia la imminència del Regne de Déu, i mostra Jesús com al Messies promès i desitjat. El tercer personatge és Santa Maria, la Mare de Jesús, el Messies, i per això Mare de Déu.

La solemnitat d’avui se centra plenament en ella. El poble cristià, en celebrar la concepció de Maria, agraeix a Déu el do d’aquesta dona singular, agreix la plenitud de gràcia de la qual el Senyor l’ha ornada des de bon començament. I, també, la lloa a ella, per la seva fidelitat plena a Déu viscuda ja des de ben petita, la proclama benaurada per la vocació que va rebre de ser la Mare de Jesús, el Fill de Déu, tal com hem sentit a l’evangeli, i agraeix, encara, la missió de Santa Maria prop del seu Fill i la seva funció en l’Església.

En Maria i, a través d’ella, en l’Església i en el món, el Senyor ha fet obres prodigioses. I per això avui cantem a Déu un càntic nou (cf. salm responsorial: 97, 1). I proclamem Maria benaurada ( cf. Lc 1, 48). En Santa Maria tot és do de Déu, i tot do troba una correspondència perfecta en ella. Sempre atenta al pla diví, i per això sempre ben disposada a escoltar i a acollir. Acull primer la Paraula eterna de Déu en el seu cor. I després, fidel a la seva vocació, acull aquesta Paraula eterna en el seu si.

Per això, en la solemnitat d’avui donem gràcies per les meravelles que Déu ha fet en Santa Maria i per la generositat d’ella a servir Déu i els altres. Ho trobem d’una manera ben palesa en l’acció de gràcies que la litúrgia d’avui fa en el prefaci.

Comença agraint que Déu preservés la Verge Maria de tota màcula de pecat original des de la seva concepció i que l’enriquís amb la plenitud de la gràcia. En paraules de la carta de sant Pau als cristians d’Efes, que hem escoltat a la segona lectura, Déu l’elegí i la beneí amb tota mena de dons espirituals d’una manera eminent, per fer-la tota santa. Aquesta elecció era a causa de Jesucrist. D’aquesta manera Maria capgirava la situació d’enemistat radical amb Déu creada per la desobediència d’Adam i Eva que era portadora de mort, tal com hem escoltat a la primera lectura. En Maria es fa realitat la bona nova que anunciava aquesta lectura: vindrà un dia –deia- en el qual el descendent d’una dona vencerà radicalment el poder del mal. Enmig del desastre i de la desolació més grans, Déu no abandona la humanitat. Al contrari, li promet la victòria salvadora de Jesucrist, el Fill de Maria. Cantem al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses en Maria i en l’Església, en cada batejat i en el conjunt del poble cristià. Sempre en bé de tota la humanitat.

Amb la plenitud de gràcia que li fou atorgada, Déu anà preparant Maria per fer-la una mare digna del Fill diví. Digna humanament per tal que contribuís a forjar amb tota la seva maduresa la personalitat humana d’aquest Fill. I digna espiritualment, perquè el seu cor i el seu si esdevinguessin una nova arca de l’aliança, un temple sant per acollir la santedat divina del Fill. Per això, creixent cada dia més en la fe i en l’amor, el cor de Maria esdevenia un fogar d’adoració i de contemplació, ple d’agraïment pels prodigis que Déu obrava.

El prefaci, però, no es fixa solament en la persona individual de Santa Maria i en la seva vinculació amb Jesucrist. Dóna gràcies, també, per la relació íntima entre Maria i l’Església. D’això en destaca sobretot dues coses. D’una banda, Maria prefigura l’Església. És a dir, la representa anticipadament. Ho fa portant el Crist al món, anunciant-lo i servint-lo amorosament. Ho fa, també, en la seva santedat immaculada i en el seu amor esponsal a Déu. Perquè, tal com ensenya, també, l’apòstol, Jesucrist vol purificar i santificar l’Església, que és la seva esposa, perquè sigui santa i immaculada i per portar-la a la seva presència sense taques ni arrugues (cf. Ef 5, 25-28). I, en parlar de l’Església, l’apòstol es refereix al conjunt del poble cristià. I, per tant, a la vocació de cada batejat.

El prefaci, encara, destaca que Maria és advocada de la gràcia i exemple de santedat per al poble cristià. Advocada de la gràcia, en el sentit que, assumpta al cel, intercedeix per tal que Déu atorgui els seus dons als deixebles de Jesucrist. I exemple de santedat; és a dir, de vida de fe i d’amor lliurada a Déu i als germans. Per això és el model de l’Església i és model de vida de tot cristià

Aquesta és la raó per la qual la solemnitat d’avui no es pot quedar només en l’admiració pels dons fets a Maria Immaculada. Ens ha d’implicar profundament, perquè també a nosaltres Déu ens ha elegit en Crist, com deia la segona lectura. El gran projecte del Pare del cel sobre la humanitat entorn de Jesucrist, s’inicia en Maria. Però ens implica també a nosaltres. Nosaltres, a diferència d’ella, sí que tenim taques i arrugues pel pecat. I hem de treballar per rentar-les i planxar-les, per treure-les de la nostra vida amb l’ajuda de la gràcia divina. I si la tasca de fer-ho per vèncer el mal que hi pugui haver en el nostre interior, ens pot semblar difícil no ens descoratgem perquè, també val per a nosaltres allò de a Déu res no li és impossible que escoltàvem en l’evangeli. Maria, amb la seva pregària intercessora, ens ajuda a acollir la gràcia que el Senyor ens atorga. I en el dolor, la incertesa i la precarietat de la pandèmia que afligeix el món, ella ens és Mare de consol i d’esperança.

Ara, en l’eucaristia, rebrem els favors del Senyor, fets de misericòrdia i de força espiritual, perquè el nostre interior es vagi transformant segons l’exemple de santedat que trobem en Santa Maria, la Mare Déu. Cantem, doncs, al Senyor un càntic nou: ha fet i fa obres prodigioses.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Homilia del P. Joan M. Mayol, Rector del Santuari de Montserrat (22 novembre 2020)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Corintis 15:20-26.28 / Mateu 25:31-46

 

Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.

La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.

La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.

Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.

Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.

L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.

Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats;

fas més que el que inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l’ agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

i l’ adobament del món.

El món s’ adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (8 novembre 2020)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-13

 

Estimats germans i germanes aquí presents i els qui ens seguiu de lluny,

Acabem d’escoltar la coneguda paràbola de les deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne del cel, de la vida eterna. Una paràbola d’aquelles que inviten a la vigilància, a estar sempre a punt. Una recomanació insistent en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic i que també caracteritzarà l’inici de l’Advent. “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Hem de vetllar, perquè la situació present de pandèmia a escala mundial ens suscita moltes preguntes. I també convé que, quan hi reflexionem a la llum de la fe, la nostra imatge que ens fem de Déu estigui d’acord amb el pla pel qual ha creat el món i hi ha posat al centre l’ésser humà.

També l’evangeli d’avui, com totes les paràboles de Jesús, ens dóna a conèixer el designi de Déu, però al mateix temps ens l’amaga, per tal que sapiguem copsar el toc d’atenció que Jesús ens fa. Els detalls suplementaris de lògica humana, en aquest cas, no tenen importància. Per exemple, que les cinc noies assenyades no són solidàries envers les companyes, o bé quin establiment està obert a mitjanit per comprar oli, aquest producte mediterrani tan antioxidant per a la salut i tan abrusador per atiar torxes.

“Què representa aquest «oli», indispensable per a ser admesos al banquet nupcial? Sant Agustí (cf. Discursos 93, 4) i altres autors antics hi llegeixen un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible” (Benet XVI, 6.11.11).

Per això la lectura primera invitava a matinejar per sortir a buscar aquesta saviesa. De fet, l’evangeli de la propera festa de Crist Rei, tot descrivint el Judici final, serà quelcom més que una invitació a vetllar. Serà una interpel·lació sobre si hem estat assenyats, plens de la saviesa que la catequesi cristiana, a partir del text evangèlic, ha sistematitzat en les anomenades obres de misericòrdia: “Quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó no em vau visitar”.

Oli de qualitat per a les torxes! “Amor, doncs, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres… I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l’Esperit Sant. Qui creu en Déu que és Amor porta en ell una esperança invencible, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida” (Benet XVI, ib.).

Que puguem acollir sempre aquest do, amb el realisme a què ens aboca l’hora present, però també sabent aguantar ben alta la torxa de la fe.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (25 octubre 2020)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / Mateu 22:34-40

 

Qualsevol de nosaltres hauria pogut posar-se la pregunta que hem sentit a l’Evangeli: «Quin és el manament més gran?». Potser nosaltres ho hauríem formulat d’una altra manera, i hauríem preguntat, per exemple, de quina manera podem arribar a viure amb plenitud com a persones, en relació amb Déu i amb tothom.

En la seva resposta, Jesús mateix no dona cap precepte, sinó que va de dret a l’arrel de la qüestió, i ho resumeix així: el més important de tot és estimar: estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Ens diu, doncs, que la plenitud l’aconseguim per un únic corrent de relació i d’amor. Així, doncs, la nostra vida de cristians consisteix a mantenir ben units aquests dos eixos: l’amor a Déu, tot agraint el fet que puguem relacionar-nos amb Ell, tot descobrint com ens estima. I en segon lloc, la capacitat de compartir aquest bon tracte amb els altres i amb tothom. Pel fet que ens estima, Jesús ens urgeix a actuar d’una manera el més humana i generosa possible.

Per experiència sabem que la majoria de la gent busca la pau interior i l’harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb l’univers. Per això busquem de trobar aquella saviesa que ens ajuda a viure feliçment. El fet de ser cristians ens ajuda molt en aquesta recerca. Ens ajuda a mirar de veure i viure el món en positiu tot al llarg de la vida. És ben cert que, de vegades, hem d’assumir responsabilitats difícils, però si estimem de cor i no tanquem la porta a les persones amb qui compartim la vida, ens obrim el camí vers una pau interior, i una alegria més fonda.

Si som cristians, és important i necessari que descobrim com Jesús ens ofereix cada dia, -tal com ho trobem en els evangelis-, molts elements que, si els llegim o els escoltem, ens ajuden a posar-ho en pràctica en bé nostre. Veiem com Jesús integra plenament -i ajunta de debò- l’amor a Déu i l’amor als altres i a tothom, fins i tot en qüestions molt concretes i quotidianes. Si el seguim podrem viure amb una llibertat més gran.

Precisament les altres lectures de la missa d’avui ens donen pistes sobre això. Per exemple el llibre de l’Èxode ens deia: «No t’aprofitis ni oprimeixis l’immigrant, no maltractis cap viuda ni cap orfe». Obrint els ulls, veiem que hi ha grups de persones que són molt més vulnerables i discriminades. Per això és encoratjant de sentir com continuava aquest passatge del llibre de l’Èxode: «Aquestes persones jo les escoltaria», «jo les escoltaré -ens diu el Senyor- perquè sóc misericordiós». Jesús sabia fer-ho bé això d’escoltar amb misericòrdia, i ens obre així un camí que, si el seguim, ens pot ajudar a crear un ambient de vida més positiu i més obert, per al bé de tothom.

Sant Pau, a la segona lectura, ens explica com l’Evangeli s’anava estenent per les terres de Grècia: «Vosaltres -deia als de Tessalònica- acolliu la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, però plens del goig de l’Esperit Sant». I remarcava que la paraula del Senyor ens parla, ens il·lumina i ens recolza en qualsevol circumstància, sigui quina sigui la nostra situació. Si ho vivim a fons, potser tindrem —d’una manera o d’una altra— un sentiment dins nostre que ens farà capaços d’acollir el que Jesús deia als seus amics, i podrem compartir-ho millor entre nosaltres i amb tothom.

Així, doncs, avui és un dia per agrair els qui ens han transmès la nostra fe i ens han ensenyat a transmetre-la, tot fent camí junts vers un món sense discriminacions ni fronteres. Si ho fem tant com podem, podrem constatar que la nostra fe s’enforteix quan la compartim i la transmetem. És el «miracle» de l’Evangeli per els cristians, que ens empeny i ens ajuda a compartir les actituds que ens proposa Jesús. Ell ens ensenya a respectar cultures molt diverses, i ens empeny a treballar per un món que sigui sempre digne de la humanitat. Busquem, doncs, de crear i mantenir una esperança ferma, que, enmig de les dificultats i necessitats, ens ajudi a viure amb solidaritat i amb alegria.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

 

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (13 octubre 2020)

Isaïes 25:6.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Avui, estimats germans i germanes, celebrem amb joia la festa dels nostres màrtirs, dels monjos més il·lustres de la nostra comunitat en tota la seva història gairebé mil·lenària. Són els qui van donar la vida pel Crist entre l’estiu del 1936 i l’hivern del 1937.

La litúrgia d’aquest dia traspua una alegria serena, perquè aquests germans nostres, pel baptisme i per la professió monàstica, es van anar identificant amb Jesucrist, el Senyor, del qual eren servents, per dir-ho amb paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar. I com que, tal com hem sentit, el servent no és més que l’amo, ells també l’imitaren amb el do cruent de la vida i ara participen de la seva glòria. La seva, com tota sang martirial, dóna fecunditat a la mare Església, la fa resplendir amb una llum més pura i l’omple de joia en veure la donació radical a Jesucrist d’aquests fills. Perquè morir per Crist –tal com ensenya Tertul·lià- no vol dir limitar-se a l’acceptació del dolor amb la constància dels estoics, sinó que és el testimoniatge més autèntic de la fe, del coratge, de l’amor pel Crist (cf. Ad Martyras, cap.1).

Per això, ja a l’oració que iniciava aquesta nostra celebració eucarística, demanàvem que “els màrtirs de Montserrat” ens fossin causa d’alegria. I no sols perquè van viure fins al fons la seva vida de batejats i de monjos, sinó també per “la corona fraterna” que formen. Encara que no varen ser tots sacrificats conjuntament, els lligams fraterns que els unien eren molt profunds. Havien format una “corona fraterna” en el monestir, units, tal com demana sant Benet, en el combat cristià i monàstic (cf. RB 1, 5) per tal de progressar en les virtuts i en la germanor. I, al moment, suprem –quan no van anteposar ni la pròpia vida a l’amor del Crist (cf. RB 4, 21)- van saber continuar mantenint aquesta fraternitat. El martiri va segellar la seva germanor. Ara junts formen una corona victoriosa. Una corona oferta a Jesucrist, el Rei del màrtirs que, al seu temps els corona a ells amb l’aurèola del martiri i de la glòria. Són una corona, també, per a l’Església que s’alegra –tal com he dit- de la seva fidelitat al Crist i els mostra com a veritables deixebles de l’Evangeli. Són encara una corona per a la nostra comunitat. Honoren Montserrat amb la seva victòria martirial, ells que van dur fins a les últimes conseqüències l’ensenyament de sant Benet quan diu de participar “dels sofriments del Crist, amb la paciència”, “fins a la mort” en “la dolcesa de l’amor” (cf. RB Pròleg, 49-50).

La litúrgia d’avui, tanmateix, no sols ens porta a demanar que els nostres màrtirs ens siguin motiu d’alegria. També hi demanem “que augmenti el vigor de la nostra fe”. La nostra fe ha de ser forta per poder perseverar en l’adhesió a Jesucrist en el context social actual. I potser no sempre ho és, perquè forma part de l’itinerari cristià i del nostre procés de creients, pot ser que de vegades s’afebleixi la nostra creença, que ens trobem enmig de la boira o de la foscor. Per això recorrem a la pregària i demanem que els Senyor ens doni més fe (cf. Lc 15, 5), que ens l’envigoreixi. L’exemple i la intercessió dels màrtirs ens ajuden a creure més profundament –que vol dir a fiar-nos més totalment de Déu- i a aprofundir els continguts de la fe i de l’esperança cristiana per saber-ne donar raó a nosaltres mateixos i a tothom qui ens la demani (cf. 1Pe, 3, 15). És més, a la oració sobre les ofrenes, demanarem que el sagrament eucarístic que celebrem ens inflami el cor en l’amor a Déu. Perquè la solidesa de la fe va estretament unida a la fermesa de l’amor. D’aquesta manera, com diu encara la oració sobre les ofrenes, podrem perseverar cada dia en la vida de seguiment del Crist i arribar a fruir, amb els màrtirs i els sants, del premi donat als qui s’han mantingut fidels fins al final.

Aquesta perseverança, la litúrgia d’avui la demana en la oració després de la comunió. Demana que perseverem units a Déu per l’amor abnegat, de tal manera que cada dia visquem d’ell i ens dediquem del tot, sense deixar fora cap component de la vida, al servei de Déu, que és sempre inseparablement al servei als altres.

Hi ha, encara, finalment, una altra petició en la oració col·lecta que he comentat. Demana que el Senyor ens “doni consol” per la intercessió dels màrtirs de Montserrat. Sempre el necessitem aquest consol, aquest bàlsam en les penes, en els dolors, en les foscors, mentre fem camí cap al terme avançant enmig de joies i de dificultats. En els interrogants davant la fe, en la manca d’horitzó, en la malaltia, en els contratemps que pot presentar la convivència, etc., necessitem el bàlsam que amoroseix les ferides del cor. Però, avui, demanem particularment per intercessió dels màrtirs de Montserrat d’obtenir consol en el context de l’epidèmia que patim i que continua creant situacions difícils a diversos nivells. No pas un consol esterilitzant. Sinó el consol, el confort, que permet de superar la por, que permet de continuar treballant a favor dels altres, de ser solidaris no sols prenent les mesures per evitar la difusió del virus, sinó també per atendre segons les nostres possibilitats tantes persones necessitades a causa de la crisi econòmica creixent que provoca. I demanem, també, el consol que ve de la resurrecció de Jesucrist i que ens assegura que la mort, per crua que sigui, és sempre el llindar d’una vida nova.

Que aquesta festa ens sigui, doncs, una invitació a viure més intensament la comunió fraterna en les comunitats cristianes, en tota l’Església. Que ens sigui una invitació a progressar en l’aprofundiment de la fe i de l’amor a Déu i als altres. Que per la gràcia de l’Eucaristia creixi en nosaltres l’esperança de la victòria final iniciada en la Pasqua de Jesucrist.

Abadia de MontserratFesta dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat (4 octubre 2020)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9 / Mateu 21:33-43

 

Estimats germans i germanes,

A l’antiga Roma, quan un general desfilava triomfalment pels carrers de Roma després d’una victòria, tenia darrere seu un esclau que li anava dient: “Memento mori” (“recorda que has de morir”). Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure? La pandèmia ens ha agafat a tots desarmats.

Ara mateix, a més de tots els qui sou a la basílica d’aquí Montserrat, hi ha milers de persones que ens seguiu a través dels mitjans de comunicació. I segur que, entre tots vosaltres, també n’hi ha que no us sentiu creients, però que esteu seguint aquesta celebració fent companyia a algú de casa, o bé senzillament perquè fent zàping us heu quedat mirant la Missa sense saber massa per què. M’agradaria que aquestes paraules que digui siguin també significatives per a vosaltres.

L’Evangeli d’avui és dur, Jesús provoca els qui l’escolten. I ho fa amb un conte ple de missatge. Parla d’uns homes a qui se’ls ha confiat una vinya perquè la facin fructificar. Al cap de temps, quan ja l’haurien pogut fer rendir, van rebent visites d’uns enviats que els demanen com han aprofitat aquest regal. I en lloc d’interpretar-ho com crides a la responsabilitat, a ser conscients del do que han rebut, no ho saben encaixar i rebutgen absolutament totes aquestes visites. Eren crides que els podien fer valorar més allò que se’ls havia confiat, aquell tresor que era la vinya. Però no ho fan, al contrari.

Aquest Evangeli m’ha fet pensar en una història que m’ha acompanyat des de fa anys. Tots llegim l’Evangeli i la vida mateixa a partir de la nostra biografia, d’allò que hem viscut i que hem rebut. A casa meva, des de petit he sentit parlar d’en Joan Alsina, un capellà que els meus pares van conèixer quan eren joves i que encara molta gent el recorda al meu poble de Malgrat, on va deixar una bona petjada els pocs anys que hi va ser com a vicari.

El cas és que en Joan va anar a missions, concretament a Xile. Allà, va estar molt compromès amb la gent més senzilla. Quan hi va haver el cop d’estat de l’any 73, ell era el cap de personal d’un hospital de la capital. Es van viure dies de molta confusió, violència i injustícia. Li va arribar a través d’amics que, per la seva implicació social, corria perill si tornava a l’hospital. Ell va dir que no tenia res a amagar, i que no deixaria de servir els qui ho necessitaven, i més aquells dies tan complicats. El cas és que va anar a l’hospital i ja no en va tornar.

Dies després, van trobar a la seva tauleta de nit un escrit impressionant on, entre paraules seves i paraules bíbliques, expressa el seu dolor, un sofriment molt gran la nit abans de tornar a l’hospital. Però acaba aquest escrit amb confiança, amb lletres més grosses escriu: “Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulga que siguem”.

Té por, però és més gran la seva confiança que l’Amor és més fort. I que per això val la pena continuar endavant.

Es va fer córrer la versió que en Joan havia mort en un tiroteig. “Fake news”, que en diríem ara. Però tots els qui el coneixien sabien que ell no hauria agafat una arma. Aleshores un capellà català va decidir buscar el seu assassí, i aclarir els fets. La seva recerca va durar anys. I al cap de 17 anys, el va trobar!

El noi que l’havia assassinat, aleshores ja gran, es va posar a plorar. Aquells dies del cop d’estat n’havien matat molts, però recordava perfectament en Joan i com havia anat tot. I és que al moment d’anar-lo a afusellar, se li va acostar per posar-li una bena als ulls com feien habitualment, i en Joan li va dir: “Por favor, no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Aquell home, passats tants anys, encara conservava una esquela d’en Joan que mirava de tant en tant. I guardava com un record inesborrable que aquell home l’havia perdonat de tot cor.

Nosaltres, evidentment, estem vivint moments molt diferents del que ell va viure. Aleshores, per què he explicat aquesta història avui? I quina relació té amb l’Evangeli que hem escoltat i amb el que vivim? Doncs perquè en Joan hauria pogut amagar-se, hauria pogut pensar que tot allò que succeïa no anava amb ell, hauria pogut viure tots aquells esdeveniments com entrebancs en el seu camí de donació als altres. I en canvi, va llegir els fets d’aquells dies com a oportunitats per donar-se més, per estar més compromès, per ser més coherent amb els seus principis de fer un món millor.

En l’Evangeli, aquells homes que han rebut la vinya no interpreten bé les visites que els demanen com han fet fructificar la vinya. Nosaltres també rebem visites d’aquest estil en la nostra vida, situacions que ens poden fer pensar en com estem tenint cura de tot allò que ens ha estat confiat i de la nostra pròpia vida.

Per cadascú, aquestes situacions (que poden ser desagradables i generar-nos rebuig) seran diferents. Però és veritat que també hi ha fets que ens afecten col·lectivament: la pandèmia amb totes les seves conseqüències, la situació política, i amb una mirada més llarga, aquest món tan mal repartit que provoca que molta gent dels països del Sud marxi del seu país per buscar una vida millor al Nord.

De quina manera podríem deixar-nos interpel·lar per aquestes situacions, i respondre-hi segons els nostres valors i principis? De quina manera podríem viure-les com a crides a ser més autèntics?

No hi ha una sola manera, cadascú ha de trobar la seva amb sinceritat. Però Jesús ens crida a estar atents: hem rebut una vinya, i n’hem de tenir cura.

Que Ell ens ajudi a encertar els camins per respondre a les seves crides constants.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Missa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (3 octubre 2020)

Job 19:1.23-27 / Romans 8:14-23 / Joan 17:24-26

 

Estimats Sr. Arquebisbe, germans monjos i concelebrants, autoritats, germana i familiars del P. Hilari, germans i germanes en Crist:

En el llibre de Job que hem llegit a la primera lectura, hem trobat un testimoniatge de fe que a la llum de Jesucrist pren tot el seu significat. I que en aquests moments de separació d’una persona estimada ens ofereix un consol i una esperança sòlids. Aquestes paraules de Job, llegides des de la perspectiva evangèlica, expressen, també, la convicció profunda que ha amarat tota la vida del P. Hilari.

Recordem-ho. Job deia: jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu; veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d’un altre. En darrer terme, al final de la vida terrena d’una persona, el que compta és saber que tenim un defensor, que ens protegeix del que hi pugui haver de menys encertat en la vida i que ens protegeix del poder de la mort mateixa. Aquest defensor, tal com diu Job, ens portarà a contemplar Déu, ens portarà a la vida per sempre.

Aquest defensor viu és Jesucrist, que viu després d’haver experimentar les angoixes de la mort. Ell pot testificar a favor nostre perquè ha clavat a la creu el document on constaven totes les nostres negligències i els nostres pecats (cf. Ef 1, 7). Pot testifica a favor nostre perquè ell ha pagat el nostre deute i ens ha alliberat (cf. Rm 5, 5-8). Unint el nostre sofriment i la nostra mort als seus, ens fa costat també en el moment del traspàs i ens anuncia la bona nova de la vida per sempre i de la glorificació prop d’ell en el seu Regne.

Per això podíem cantar en el salm: no s’enduran un desengany els qui esperen en vós. El Senyor, en l’amor que ens guarda des de sempre, es compadeix, mira la nostra aflicció i les nostres penes, eixampla el nostre cor oprimit, ens perdona i ens treu de la dissort de la mort. Perquè és el nostre defensor, que va ser mort i ara viu per sempre més i té les claus de la mort i del seu reialme (Ap 1, 18). Per ser defensats per ell, només cal no tancar-se a la seva obra d’amor.

Aquest mateix missatge intuït en la primera aliança, el trobàvem, ja des de la llum pasqual, en la carta de sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol feia un pas més del que podíem deduir d’una lectura cristiana del text de Job i del salm, i ens parlava de la nostra filiació divina. Som fills de Déu per do, gràcies a Jesucrist i a l’Esperit Sant, que és l’altre defensor que el Pare ens ha donat (cf. Jo 16, 7-11). I Pau deia, encara, els sofriments d’aquesta vida, i la mort mateixa, són com uns dolors de part de la vida nova que ens és atorgada. Per això podem viure sempre en l’esperança de ser redimits i glorificats un cop hàgim estat alliberats de tot el que ens esclavitza, del dolor i de la mort. Aquesta és la nostra esperança amarada de fe i de pregària en la mort del P. Hilari.

Ell, havia nascut a Madrid el 1928, de pares ripollesos, que l’any següent es traslladaren a Barcelona. Educat als escolapis de Balmes, de jove havia pertangut al grup d’universitaris catòlics catalanistes “Torras i Bages”. Es llicencià en Dret·a la Universitat de Barcelona. L’any 1951, va ser detingut, processat i empresonat al Castell de Montjuic pel seu antifranquisme actiu i per les seves activitats a favor de Catalunya i dels seus drets. El 1954 va ingressar al nostre monestir. Ell solia explicar que en aquell moment no sabia massa en què consistia la vida monàstica, però que veia que a Montserrat podria servir Déu i Catalunya. Professà un any després i el 1960 va ser ordenat prevere. Començà aleshores una llarga trajectòria d’estudis i de serveis pastorals difícil de resumir. A la Sorbona de París, el 1960 es llicencià en Sociologia i obtingué a l’Institut d’Estudis Socials, també de París, el Diploma en Estudis Superiors en Ciències Socials i Polítiques. El 1975 va obtenir el Doctorat en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1979, després de fer uns cursos al Pontifici Institut Bíblic de Roma, és llicencià en Teologia bíblica al Pontifici Ateneu de Sant Anselm també de Roma. Del 1962al 1965 i del 1968 al 1972 formà part de la comunitat benedictina de Medellín, fundada pel nostre monestir a Colòmbia. Allí va ser mestre de novicis, professor a l’Institut de Litúrgia del CELAM, al seminari major de Medellín a la Universitat Bolivariana, a més de formar part del Secretariat Nacional de Litúrgia de Colòmbia. Abans d’anar a Colòmbia havia fundat la revista “Documents d’Església”.

Tornat a Montserrat el 1975, va ser professor a Centre d’estudis teològics del monestir, a la Facultat de Teologia de Barcelona i al CEVRE. També col·laborà activament en la pastoral del santuari i féu acompanyament espiritual de moltes persones. El seu treball d’investigació en l’àmbit de la història, particularment en l’època de la guerra civil del 1936 i també de com aquesta implicà l’Església, ha estat molt extens; i mereixen ser destacats els cinc volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil. També són notables, per la seva capacitat pedagògica i divulgativa, les seves publicacions sobre els salms i sobre la Litúrgia de les Hores. El P. Hilari va ser membre de l’equip internacional de l’Istituto per le Scienze Religiose de Bologna, que, dirigit pel professor Giuseppe Alberigo, va publicar la Història del Concili Vaticà II. Darrerament havia publicat alguns textos de reflexió bíblica i cristiana a quatre mans amb Oriol Junqueres. La seva tasca investigadora va ser premiada, entre altres guardons, amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Valgui aquest resum per veure com el P. Hilari, en la seva vida de monjo, ha servit Déu, l’Església i Catalunya. Una Església i una Catalunya que volia lliures de tota servitud injusta. Era un home de fortes conviccions i molt recte, que sabia unir-ho a un gran sentit de l’humor. Mantenia fortament les seves posicions i sabia defensar-les amb perícia d’advocat. Això en alguns moments de la seva vida li va comportar trobar-se en situacions difícils. Les seves profundes conviccions cristianes, però, el portaven d’una manera o altra a procurar superar-les des de la caritat fraterna.

Job deia que contemplaria Déu. I Jesús a l’evangeli demanava que els qui el Pare li ha donat puguin estar amb ell, el Senyor i Defensor, i així vegin la seva glòria. Ara, tots units –els monjos, els concelebrants, la seva germana Isabel, els seus familiars i amics– oferim l’Eucaristia perquè el Senyor, en el seu amor, el purifiqui dels mancaments que hagi pogut tenir i li concedeixi de contemplar-lo en la seva glòria.

Així es complirà el desig profund del P. Hilari, tal com l’expressava el 2014, quan deia: “estic a punt de complir vuitanta-sis anys i miro enrere, com ho feia Joan XXIII quan, ens les seves darreries contemplava “l’umile arco della mia vita”, [és a dir] la paràbola que descriu la meva vida, ja en la part descendent prop del seu terme. Hi veig una trajectòria ben diferent de

la de Roncalli – Joan XXIII, però com ell contemplo com Déu m’ha acompanyat sempre amb la seva providència amorosa, i això em fa esperar confiat el final i el més enllà” (cf. D. Pagès, Què t’ha ensenyat la vida?. 2019, p. 144).

 

Abadia de MontserratMissa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Diumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (27 setembre 2020)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El conjunt de les lectures bíbliques d’aquest diumenge ens posen davant del tema de la responsabilitat moral que tenim els cristians. Per una banda, el cristianisme és l’hereu de la gran tradició del món grec antic: la vida virtuosa, l’honradesa, la justícia, la grandesa d’esperit. Però Jesucrist ens mostra que seguir-lo va molt més enllà d’aquest substrat històric, ell mateix ens ensenya que la fe sense les obres és estèril i que les obres sense la fe són inútils.

En realitat, el primer gran ensenyament cristià sobre la moral és la radical llibertat que tenim com a éssers humans. Som fills de Déu, creats a la seva pròpia imatge i semblança; i per tant, hem estat fets partícips de la mateixa llibertat de Déu. Sovint es parla molt de la llibertat però no es comprèn quin és el seu sentit més profund. La llibertat no és la capacitat de fer el que vulguem i quan vulguem, sinó que és la radical capacitat de cercar la veritat i de fer el bé. Déu no vol que el cerquem des de l’esclavatge sinó des de la llibertat.

Però això comporta una gran exigència: tenim el dret i el deure d’escollir, cada dia, en cada activitat, en cada acció, en cada pensament: forma part del do que Déu ens ha donat. Hem de ser conscients que allò que fem ara i aquí té conseqüències eternes. Hem de ser valents per assumir aquesta responsabilitat. En cas contrari cauríem en la temptació del discurs que feu el Gran Inquisidor en un cèlebre capítol del llibre Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoyevski. Deia aquest Gran Inquisidor que Crist ens havia carregat amb el pes insuportable de la llibertat, motiu pel qual la humanitat havia estat incapaç de portar aquesta càrrega i havia optat, en el seu lloc, per la felicitat, una felicitat fictícia.

L’evangeli d’avui ens presenta, doncs, dos fills que fan ús de la seva llibertat. Quan el pare els mana que vagin a treballar a la vinya, el primer diu que no però finalment hi va; en canvi, el segon diu que sí però en realitat no hi va. Sobta, en primer lloc, que Crist no posi l’exemple d’un fill perfecte, del fill que diu que sí i ho fa. Potser és que el cristià perfecte no existeix: tots i cadascun de nosaltres som pecadors, tots i cadascun de nosaltres hem estat marcats pel pecat original.

Al contrari, Crist ens posa com a exemple a seguir el del fill que diu que no al seu pare, però finalment va a treballar a la vinya. El camí a seguir és el del penediment i el de la conversió. El penediment i la conversió ens alliberen i ens ajuden a actuar correctament. La moral cristiana no és un camí d’esclavatge sinó un camí d’alliberament. El nostre Déu no és un Déu venjatiu que passa llista dels nostres errors sinó que és el Déu de l’amor, que perdona i es compadeix de nosaltres fins a setanta vegades set. És el Déu que mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix.

En canvi, el segon fill, és el qui diu: «No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor». És aquell que s’encadena amb els grillons de la hipocresia i de la vanitat, que no són sinó els fonaments de la supèrbia. El segon fill no sap utilitzar correctament la seva llibertat i viu en l’esclavatge.

La fe cristiana ens demana, doncs, una coherència de vida en el nostre dir i el nostre fer. Però perquè la moral no es converteixi en un conjunt de normes estèrils i opressores cal que tinguin sempre Crist per referent. Aquell Crist a qui Déu ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Un altre autor rus, el filòsof Vladimir Soloviov, va escriure a finals dels segle XIX un petit conte titulat L’Anticrist. Parlava d’un personatge que enmig de les calamitats del món s’erigia com a gran polític i com a gran servidor del poble, era un personatge brillant, savi i moralment irreprensible. Però tenia un defecte: va posar-se ell en el lloc de Crist. La conclusió és fàcil: «De què serveix llavors guanyar tot el món si perdem l’ànima?» (Mateu 16, 26).

Benvolguts germans i germanes, un poeta grec anomenat Arquíloc va escriure: «La guineu sap moltes coses; l’eriçó només en sap una però és molt gran». Els cristians som com un eriçó, potser no sabem moltes coses però sí que en sabem una de molt gran: la nostra vida no és res sense Crist i, amb Crist, ho és tot.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (20 setembre 2020)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20c-24.27a / Mateu 20:1-16a

 

Alguns evangelis són, estimats germans i germanes, difícils d’acceptar per la raresa del que expliquen de Déu. La discriminació positiva que el propietari, representant Déu Pare, fa dels treballadors que han treballat menys i que cobren el mateix, ens trenca massa els esquemes. Trenca un dels principis de la nostra societat occidental fonamentada en el dret romà que tenia com una de les seves tres màximes la frase: Suum quique tribuere: és a dir donar a cadascú el que li toca. Entenem així la justícia. Qui accepta avui treballar igual i guanyar menys? Quin sindicat ho acceptaria o quin empresari s’atreviria a fer-ho?

Què vol dir aquesta generositat de Déu independent del nostre esforç? Ens escaparem de buscar-hi tot el sentit?

Direm que el mateix evangeli ens diu que aquestes idees serveixen per a descriure el Regne del Cel, per tant quelcom que es mou en un altre ambient diferent del nostre de cada dia?

Direm que Déu pot ser així de generós perquè coneix la veritat de cada persona, de cada situació però que nosaltres en la vida de cada dia, hem de trobar l’equilibri perquè tot és molt ambigu…, que ja ho deia el mateix profeta Isaïes, els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Direm que la frase final: És que no puc fer el vull a casa meva?, és ingènua i potser servia per als propietaris d’abans del contracte social que fa que ens donem infinitat de lleis i regles que precisament no ens deixen fer el que volem ni a casa nostra?

Totes aquestes raons poden ser instruments de supervivència, però em sembla que Déu i la realitat del Regne tal com ens el presenta l’Evangeli, són per il·luminar aquest món i no un altre de paral·lel i que podem donar excuses i perdre’ns en justificacions infinites, però no li traurem res a la radicalitat de l’evangeli per molt que ens costi.

L’evangeli d’avui ens presenta primer un Déu que crida a tothom. Fins als desvagats. Aquest juliol quan escoltava parlar de com en els pobles del Segrià de matinada es contracta els temporers, mirant les seves qualitats, pensava en aquest Evangeli i em deia: Déu els voldria tots.

Però a més, ens presenta un Déu gratuït. No ens diu res de mèrits especials, de necessitats extres dels treballadors de darrera hora afavorits amb una paga igual que els de la primera. Em sembla que ho fa així, per centrar-se totalment en Déu: a explicar una generositat i una naturalesa de Déu que escapa qualsevol càlcul, qualsevol reciprocitat, qualsevol justícia humana…

Quin sentit té això a les nostres vides? A vegades tinc la impressió que ens costa molt acceptar les idees radicals de l’evangeli aplicades a Déu i en canvi acceptem utopies i heroïcitats tan o més grans amb molta més facilitat… sembla que ens creguem, dels homes i de les dones, possibilitats que no ens creiem de Déu ni de nosaltres mateixos.

O, és que potser no hi ha en el nostre món, molts exemples d’amor fora dels càlculs, dintre i fora de l’Església?

La idea d’un Regne dels cels on el mínim és la justícia, perquè el propietari en l’evangeli d’avui no trenca cap paraula ni cap pacte, i el màxim és la generositat fora mida, és una utopia, la utopia de Déu. Pels cristians, la més gran que existeix. Totes les utopies, com les estrelles, són inabastables però serveixen per il·luminar, guiar i inspirar la nostra vida i per tant la generositat de Déu també ha de servir per això. Per inspirar la nostra acció una mica més enllà dels càlculs, per no comptar sempre què ens han fet i què retornarem nosaltres…una tendència molt humana i molt poc evangèlica.

Però la radicalitat de l’Evangeli, la radicalitat de l’amor practicat amb la mateixa mesura de Déu no és un idealisme que ens ha d’angoixar perquè sempre tenim al davant la seva impossibilitat. No és un idealisme paralitzador, un idealisme inabastable. En la seva saviesa infinita, Déu sap de què som capaços i no pensa en superhomes o superdones. Sap que els seus camins no són els nostres, però ens convida sempre a la conversió, amb una paciència infinita, generós a perdonar. Res de paràlisi: estímul a estimar en tota situació, en l’horitzó de l’acompliment final de l’amor en la vida eterna.

Les situacions difícils han estat sempre personalment i col·lectiva moment de canvi, de gràcia, de creixement si les hem viscut en l’esperit de la conversió i del retorn a un món just, i més enllà de just. Tant de bo la pandèmia i totes les seves conseqüències ens porti, amb el seu sofriment real i innegable per a tanta gent a aquesta conversió.

Donar, estimar, perdonar són les mostres més grans de la generositat i de la llibertat de Déu. Que l’eucaristia d’avui sigui una crida a de Déu a ser lliures i a estimar amb una llibertat i un amor igual als seus.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 setembre 2020)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança, deia el salmista. Era, germanes i germans, un salm responsorial molt curt, però d’una gran profunditat i d’un contingut que abasta molts segles d’història. El salmista hi manifesta la seva confiança en l’amor de Déu, i aquesta confiança es transforma en alegria per la salvació que li és promesa i, també, en lloança a Déu pels seus beneficis.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Era la confiança que nodria l’esperança de la resta fidel del poble de l’Antic Testament i li infonia alegria per la salvació que el Senyor enviaria. Se sabia dipositària de les promeses messiàniques i esperava. Darrere cada nom que hem escoltat de la genealogia, hi ha una història que parteix d’Abraham, i enmig de llums i d’ombres –potser més d’ombres que de llums-, arriba fins a Jesús, nascut de Maria. És una història teixida de fidelitats, de febleses i de pecats, però sobretot de fidelitat per part de Déu a les seves promeses. Durant segles, no se’n veia l’acompliment. Però els homes i dones de fe tenien plena confiança en què Déu no els deixaria confosos. Esperaven que arribaria el dia en el qual es complirien aquelles paraules del profeta: consoleu el meu poble… digueu-li que s‘ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa (Is 40, 1-2). Esperaven que es farien realitat allò que Déu havia dit a David: posaré en el teu lloc un del teu llinatge […]; el teu casal i la teva reialesa es perpetuaran […]; el teu tron es mantindrà per sempre (2Sa 7, 12-16). Ho esperaven fins i tot quan, a causa de la deportació a Babilònia (que era el període que comprenia l’últim tram de la genealogia que hem escoltat), la dinastia de David semblava extingida per sempre i humanament no hi havia cap esperança que fos restablerta. La resta fidel del poble, però, continuava confiant i creient en la paraula divina i esperava que arribés el moment en el qual s’acompliria aquella profecia que deia: la noia tindrà un fill i li posaran Emmanuel (Is 7, 14).

Enmig de la llarga nit de segles que va des d’Abraham fins a Josep, el fuster de Natzaret, hi hagueren homes i dones fidels que vivien amb esperança, fins que arribà el moment de gràcia esperat i nasqué Santa Maria, la que seria esposa de Josep i de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies, com deia el final de la genealogia. Ella és la mare de la qual parlava, també, la profecia de Miquees que hem escoltat a la primera lectura. En ella es fa realitat, tal com hem escoltat a l’evangeli, allò de la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. En Maria, doncs, comencen a tenir acompliment les promeses. Les fetes a Abraham sobre la descendència que tindria i que seria benedicció per a tothom (cf. Gn 12, 1-3.7). I les fetes a David dient que el seu tron perduraria per sempre (cf. Ps 131, 11-12). Totes dues es compleixen plenament en Jesús, el Messies fill de Maria.

Per això l’Església, estesa d’orient a occident, celebra amb tant de goig la solemnitat d’avui. El naixement de Santa Maria anuncia el de Jesús. Ella, petit infant en bolquers, és com l’aurora que precedeix la vinguda del sol, d’aquell Sol, Jesucrist, vingut del cel per il·luminar, guarir i salvar tothom. (cf. Lc 1, 78).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Aquestes paraules expressen, també, la vivència espiritual de Maria al llarg de la seva vida. Tal com veiem en el Magníficat i cantàvem en el salm, ella aclamà el Senyor, plena de goig (Is 61, 10); el seu cor s’alegrava perquè es veia salvada en considerar les meravelles que Déu obrava en ella i a través d’ella a favor de tot el poble creient, a favor de tota la humanitat (cf. Lc 1, 47-55). La més gran de les quals era l’encarnació del Fill de Déu en les seves entranyes per ser el salvador del món. No tot van ser moments de llum en la vida de la Verge Maria; hi hagueren situacions de dolor i de fosca en els quals una espasa li traspassava l’ànima (cf. Lc 2, 35), però com la resta fidel d’Israel i d’una manera encara més gran, ella continuava creient, continuava esperant, continuava fiant-se de les promeses de Déu, continuava estimant i servint. Així es donava generosament al Déu que l’havia escollida i l’estimava tendrament, i es lliurava als altres a imitació de Déu que es donava i es dóna a la humanitat. Maria ens ensenya a veure la història humana, també la nostra, tota traspassada per l’amor de Déu, de generació en generació i ens fa entendre la fidelitat de Déu a la promesa feta a Abraham i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1, 50.55).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Els cristians sabem com la humanitat entera és estimada per Déu perquè Jesucrist, el Fill de Maria, ens ho ha mostrat. I per això aclamem el Senyor plens de goig. Sabem, també, que el període de la història que ens toca de viure és continuació de la història de salvació que ja travessava invisiblement les generacions de les quals ens ha parlat l’evangeli de la genealogia. Les promeses fetes als patriarques i a David es compleixen en el Crist i en l’Església, que és el gran poble en què Déu havia dit que es convertiria la descendència d’Abraham i que seria portador de benedicció per tota la humanitat (cf. Gn 12, 2). Vivim en continuïtat amb la història de la primera aliança, però, amb una particularitat molt gran: Jesucrist, el ressuscitat, fa camí al nostre costat, és cada dia l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20). Això ens ha d’infondre confiança en totes les circumstàncies de la nostra vida i ens ha d’acompanyar sempre. Déu continua el seu projecte a favor de la humanitat, d’una manera imperceptible però eficaç, sempre segons el seu pla d’amor. Tot amb tot, per dur-lo a terme, aquest projecte, compta amb la col·laboració de tots els homes i dones de bona voluntat. Per això, ens toca aportar esperança i compromís en la tasca de construir cada dia la societat. Vivim temps difícils a causa de la pandèmia i de les seves conseqüències negatives a nivell de salut, sanitari, social i econòmic. Situacions difícils també a causa d’altres problemes a nivell mundial, estatal i a nivell de Catalunya. I no hem d’oblidar que en el món continua el drama dels refugiats, de la violència, dels odis, de la fam.

Com a cristians ens toca ser “hospital de campanya”, segons l’expressió tan significativa del Papa Francesc. És a dir, hem d’acollir, de donar suport, d’ajudar a guarir ferides, de ser solidaris a nivell social i econòmic. I ens toca ser constructors de ponts, per superar enfrontaments i incomprensions i afavorir un diàleg respectuós de la manera de pensar de cadascú, que sigui constructiu per tal d’afavorir el bé comú en els grans reptes que tenim plantejats. Estem en vigílies de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i hem de pregar i treballar perquè es trobi una sortida justa a la situació actual del nostre País. Hi ajudaria poder revisar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. L’Eucaristia ens renova l’amor que Déu ens té i ens infon confiança per continuar treballant en bé dels altres tot construint el Regne de Jesucrist, com ho va fer la Mare de Déu. Els cristians sabem que les dificultats i els sofriments actuals són dolors de part per l’infantament del món nou en el regnat de Jesucrist (cf. Rm 8, 18-23). Amb Maria aclamem el Senyor plens de goig i agraïm els seus favors.

Abadia de MontserratNativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (6 setembre 2020)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Estimats germans i germanes,

¿Hi heu pensat mai en el bé immens que representa per a nosaltres el fet que l’Església estigui formada també de pecadors, o millor encara: que la formem persones en les quals el bé coexisteix amb el mal, el pecat amb la gràcia, la generositat amb l’egoisme, la nitidesa amb la brutícia? ¿No us faria basarda una Església que a la terra pretengués de ser no la comunitat dels creients sinó la penya dels creguts, el racó dels bons, dels purs, on no caldria ni perdonar ni rebre el perdó, on Déu hi hauria d’entrar de puntetes quan volgués demostrar que estima infinitament? Però no: Per sort, l’Església no és ni la cleda dels perfectes ni un cor d’àngels endormiscats. És una família, en la qual avui caic jo i tu demà, on avui jo et faig costat i tu demà passat m’hauràs de donar la mà, on sobretot i gràcies a Déu les caigudes no són irreparables ni els enfonsaments catastròfics. La grandesa de l’Església, el fonament de l’alegria dels qui en formem part rau en la misericòrdia incorregible de Déu, per al qual sempre hi ha quelcom a fer –i molt– en bé dels qui estima.

No tot s’acaba aquí. Suposem que l’Església fos un espai de perdó i d’avinença, on, però, per no restar desvagats, cadascun de nosaltres hauria d’observar si la bondat de Déu es vessa primer al veí que a mi, o a l’inrevés; en aquest cas, a tot estirar, podríem comunicar-nos les vivències de pecat i de perdó, però sempre, davant la infinitat de Déu, quedaríem en la incertitud de saber si ja hem fet tota l’experiència de la bonesa de Déu o si encara hem de franquejar una etapa més. Evidentment, en aquest món mai no podrem copsar tota la riquesa de l’amor de Déu; però basta haver-la notat una sola vegada per endevinar quin pot ser el destí que ens té preparat. Ens atreu gaire, aquest destí?

Tornem al nostre món i escoltem altra vegada les paraules de Jesús: «Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel». És a dir: en família, tots els problemes els arreglem a casa, i no hem d’esperar que ens els solucioni el veí, ni tampoc hem d’anhelar que ens vingui de Déu allò que precisament vol que resolguem entre nosaltres. Tan estrany resulta això a la miopia humana que el dia que Jesús perdonà els pecats al paralític la gent es meravellava del poder que Déu havia donat als homes. Però aleshores es tractava de la primera vegada; la humanitat no coneixia l’ensenyament de Jesús sobre el perdó.

Si els cristians no tenim o no volem tenir entre nosaltres els mitjans per fer present la bonesa del Senyor envers els homes –en això consisteix l’experiència de ser perdonat per Déu–, ja no sé francament on hem de buscar-los. Si el Crist no ha ressuscitat –ens recorda sant Pau–, som els més desgraciats de tots els homes. Si la resurrecció d’ell no té efectes visibles en les nostres relacions de germà a germà, ja no cal que resem el Parenostre. Si no fem de l’Església un lloc de retrobament entre nosaltres i tots els homes, entre nosaltres i Déu, la història de la salvació s’hauria pogut aturar en la torre de Babel.

I, desgraciadament, a vegades sembla que sigui així. Preferim de caminar ajupits que no pas amb el cap dret, escollim la gàbia en comptes del camp obert, i quan ressona la paraula alliberadora del Crist, busquem bocs emissaris a qui carregar les nostres excuses perquè se les endugui lluny i ben lluny. Si Jesús ens diu «Tot allò que lligareu a la terra…», li responem que aquestes paraules ja hi ha algú que les té massa apreses. Si el Senyor ens insinua «Quan el teu germà pequi, vés a trobar-lo…», li repliquem amb allò de Caín «És que sóc el guardià del meu germà?». Si Jesús ens suggereix a cau d’orella que en parlem a la comunitat reunida, li demostrem que de comunitats vives no n’hi ha. I llancem la criatura junt amb l’aigua bruta, o, com deia Jesús mateix, deixem colar el mosquit i ens empassem el camell.

¿La nostra insatisfacció no prové moltes vegades de no haver entrat en la pedagogia del perdó cristià? Si en tenim de camí a córrer! Ens cal acabar amb la visió que divideix els homes en bons i dolents i oblida que en tota persona hi ha una part de bé i una part de mal. Ens cal estimar tant els germans que siguem capaços de practicar l’exigència evangèlica de la correcció fraterna. Ens cal sentir en la pròpia carn la nostra misèria i la dels altres perquè siguem capaços d’implorar el perdó

de Déu. Ens cal experimentar aquest perdó per aprendre, a través de l’únic camí possible, que Déu és amor. Ens cal saber perdonar els qui ens han ofès per poder rebre el perdó que Déu ens ofereix. Ens cal tenir present que quan Déu perdona no sols esborra el pecat sinó que aboca a mans plenes la seva bonesa sense límits. Ens cal saber recomençar cada dia la nostra vida –en això consisteix la conversió– per tal de no caure en la desesperació ni en l’ensopiment. Ens cal… Ens calen tantes coses que només en l’eucaristia trobem la força per a obtenir-les.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Diumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (30 agost 2020)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

Benvolguts germans,

A l’Evangeli que acabem d’escoltar hi destaca la figura de l’apòstol sant Pere. Però, mentre que diumenge passat l’admiràvem per la seva fe sincera en Jesús, a qui va proclamar Messies i Fill de Déu, en l’episodi d’avui mostra una fe encara immadura i massa vinculada a la mentalitat del “món present”, com deia sant Pau.

Quan Jesús deixa entendre el pla del Pare sobre la seva pròpia vida, que havia de patir molt i que havia de ser mort, Pere es rebel·la i es posa a increpar Jesús; s’escandalitza de la manera com Déu actua i es posa a dir que això no pot ser. Una rebel·lia o allunyament de Déu que sovint experimentem nosaltres quan la creu es presenta en la nostra vida. Però fixem-nos en la resposta de Jesús a Pere: «Fuig d’aquí, Satanàs!». L’expressió és tremendament dura, ja que Jesús anomena Pere «Satanàs». I, per què? Perquè no pensa com Déu, sinó com els homes.

Sant Pau, que pensa con Déu, a la segona lectura ens exhorta a unir-nos a Déu amb aquestes paraules: ”us demano que li oferiu –a Déu- tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable”. Això implica la idea d’un sacrifici; és a dir, separar per donar-li a Déu el millor de nosaltres mateixos i separar-ho d’aquest món. No vol dir evadir-nos del món en què vivim, sinó, en paraules de la segona lectura, “no us emmotlleu al món present”, de tal manera que les seves màximes, els seus costums, els seus ideals, els seus ídols siguin els nostres, la qual cosa ens portaria a separar-nos de Déu.

Nosaltres volem pensar com Déu. Moltes vegades procurem seguir Crist, ser millors catòlics, però a la menor contradicció, quan ens costa la virtut o ensopeguem amb alguna tribulació, llavors interpel·lem Déu amb un rotund “per què a mi?”, o pensem: Déu m’ha abandonat; com exigint que -donada la nostra bona intenció de ser-li fidels- el Senyor ens ha de portar volant sobre totes aquestes creus i dificultats. Si mirem les coses així -amb ulls merament humans- perdem el fruit que Déu tenia preparat a través d’aquesta prova, d’aquesta lluita. Renunciar a un mateix no és una actitud merament negativa i pessimista. És el fruit d’una elecció, brolla d’un voler. I d’un voler el que més amable de tot, Jesucrist, el que ell ha dit. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix”. Justament, quan el deixeble diu sí a Crist està dient no a tot allò que el pot allunyar del Crist. Aquí batega un amor de preferència: perquè vull Crist puc deixar de banda la mentalitat del món present.En l’actualitat, quan sembla que dominen les forces que divideixen i destrueixen, Crist no deixa de proposar a tots la seva clara invitació: qui vulgui ser deixeble meu, que renunciï al seu egoisme. És a dir, cal evitar que per mirar-te a tu mateix no sàpigues veure l’amor de Déu. Invoquem l’ajuda de la Mare de Déu, la primera que va seguir Jesús pel camí de la creu, fins al final. Que ella ens ajudi a seguir amb decisió al Senyor, que és el veritable aliment per a la vida eterna.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)

Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Diumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (16 agost 2020)

Isaïes 56:1.6-7 / Romans 11:13-15.29-32 / Mateu 15:21-28

 

Els problemes de convivència en les comunitats cristianes no són pas d’avui. Començaren ben aviat després de la Resurrecció. El problema fonamental va ser entre la fidelitat a les exigències de la Llei de Moisés o bé la independència d’aquestes exigències. L’Evangeli de Mateu ja se’n fa avui ressò. Podia un pagà acollir-se a la misericòrdia de Jesús? El resultat de l’escena apuntava ja a les possibles discòrdies que hi hauria a la comunitat per la qual escrivia l’Evangeli, on els cristians procedents del judaisme es creien superiors als provinents del paganisme. I potser alguns pagans també s’ho creien. D’aquests problemes en van plens els escrits inspirats. Sant Pau en va ser un dels més afectats. Jesús l’havia elegit per ser testimoni de l’Evangeli a les nacions. Però va haver de personar-se “a Jerusalem per parlar-ne amb els caps de la comunitat que li van reconèixer la seva missió entre els incircuncissos, no jueus, i a Pere la dels circuncissos, els jueus”. I abans Isaïes ho va predir: ”Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”.

L’Evangeli ens dóna la resposta a la pregunta de si ‘les ovelles esgarriades’ d’Israel eren les úniques a rebre l’acció salvadora de Jesús. La dona cananea que demanava la guarició de la seva filla endimoniada és la clau de la resposta. Però Jesús, ja abans, havia acceptat de fer el favor de salvar el criat molt malalt d’un centurió pagà, i de qui va dir que “no havia trobat tanta fe a Israel”. I ara, també, després d’haver-se negat primer a escoltar la dona i de dir-li que “no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, la dona, agenollada, li accepta el repte i respon: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. A Jesús se li deurien commoure les entranyes, com en altres vegades, perquè exclamà: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. I, l’oració sincera i confiada, va fer el miracle. Ja que també entre els pagans pot haver-hi fe.

Això també es repetiria en la predicació apostòlica. Els Fets dels Apòstols 2 ho repeteixen diferents vegades. Sant Pere va ser testimoni de com l’Esperit Sant baixà sobre el centurió i els de la casa seva, que l’havia fet cridar perquè baixés a casa seva malgrat ser ell un pagà; però, mentre Pere els parlava de Jesús, l’Esperit Sant s’avançà a manifestar la seva benvolença davallant sobre tots els presents. Qui es podia resistir a batejar-los? I Sant Pau que, abans de tot, es dirigia a les sinagogues per anunciar l’Evangeli, es va veure rebutjat dels jueus i va haver d’adreçar-se als pagans amb molt d’èxit. I l’Evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules de Jesús ressuscitat: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyem-los a guardar tot el que us he manat”.

L’Esperit de Jesús, doncs, és qui guia l’Església i li senyala el camí que ha de seguir. També avui treballa dins la comunitat dels creients per obrir noves vies d’evangelització. Els cristians no hem de tenir por de les novetats que ens trobarem amb la gent de tantes religions i races que conviuen en la nostra societat. Cal que sapiguem tenir una fe ferma, oberta i acollidora per tots aquells que ens demanin raó de la nostra esperança. Però cal que, com un llevat, siguem testimonis amb la nostra vida perquè se sentin atrets. I també puguem conduir cap a la fe en Crist molta gent, com els cristians dels primers segles, dels qui deien: “Mireu com s’estimen”.

Abadia de MontserratDiumenge de la XX setmana (16 agost 2020)

Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 agost 2020)

Apocalipsi 11:19;12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-26 / Lluc 1:39-5

 

L’Església avui s’omple de joia perquè Santa Maria ha entrat tota radiant a la glòria del Senyor. Hi ha entrat, germans i germanes estimats, no pas en virtut del seu impuls sinó enduta per un do de Déu. La iconografia d’aquesta solemnitat es pot resumir en dues grans tradicions. La que prové de l’orient cristià i que representa Jesucrist que ve a buscar la seva Mare. I la més pròpia d’occident, que mostra un grup d’àngels portant la Mare de Déu cel amunt. En tots dos casos, Maria és enduta al cel. Aquesta basílica té les dues representacions. La primera, orientalitzant, sobre el timpà d’una de les portes laterals d’ingrés. I la segona, en un quadre de l’absis d’aquest presbiteri. Totes dues signifiquen que Maria ha estat assumpta, assumida, al cel. Hi ha, encara, una tercera manera de representar la glorificació de la Mare de Déu que celebra la solemnitat d’avui; no tant el fet de l’assumpció al cel, com la participació en la glòria pasqual de Jesucrist. És la coronació de Santa Maria. També és representada en aquesta basílica, en la gran rosassa de la façana i en el mosaic de l’absis del cambril. Tant mateix, sant Joan Pau II, en el seu pelegrinatge a Montserrat l’any 1982, ens invitava a veure la solemnitat d’avui representada en la Santa Imatge de la nostra Moreneta. El Papa parlant de què no tenim una estança permanent aquí a la terra, mortals com som, i de com hem d’aspirar a l’estança de la vida futura, deia: “Hi invita l’actitud de la Senyora, que és Mare i, per tant, Mestra. Asseguda en el seu tron de glòria i en actitud hieràtica, tal com correspon a la Reina de cels i terra, amb el Déu Infant a la falda, la Verge Morena descobreix davant dels nostres ulls la visió exacta” de la glòria de la Verge Maria com a Reina i Senyora, mare i advocada nostra (cf. Doc. d’Esgl. 17 (1982) 1284).

Avui lloem Déu perquè Maria ha estat assumpta al cel i, en contemplar la glòria que li ha estat donada, la proclamem benaurada. Però, l’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava Maria, no pas en la glòria, sinó ben arrelada a la terra, visitant la seva cosina Elisabet que, tot i ser ja gran, espera un fill, el futur Joan Baptista. Maria, que porta en el seu si el Fill de Déu fet home, la va a ajudar en els darrers mesos del seu embaràs i en el part. La litúrgia, que avui contempla la glòria més excelsa de Santa Maria, ens indica el camí que l’ha portada a aquesta glòria perquè també nosaltres el recorrem. Tal com deia Joan Pau II, citant sant Pau, en l’homilia aquí a Montserrat que acabo d’esmentar, no tenim en aquest món

una estança permanent, el nostre cos es desfarà, però tenim al cel una altra casa eterna que és obra de Déu (cf. 2C 5, 1-2). Encara que la perspectiva de la mort ens pugui entristir, l’assumpció de Maria ens dóna consol i esperança perquè nosaltres també estem cridats a participar de la glòria pasqual de Jesucrist. L’evangeli d’avui, a més de lloar la fe, la maternitat divina i la sol·licitud servicial de Maria, ens indica quin és el camí per arribar a la vida per sempre, on ella ja ha arribat.

Fonamentalment, aquest camí està format per tres elements: la fe en Déu, l’acolliment de l’altre, el servei generós i abnegat.

La fe que porta a creure en el Déu que actua en la història, més enllà del que ens pot semblar raonable. I per això demana que ens fiem d’ell, com va fer Maria en ser-li anunciada l’encarnació del Fill de Déu en el seu si. La fe ens fa descobrir com Déu estima entranyablement i que el seu amor és nou cada dia, tal com ens ha demostrat en Jesucrist. La fe es nodreix de la pregària i s’il·lumina per la Paraula de Déu acollida al fons del cor. Però, no queda reduïa a la relació personal amb Déu sinó que ens responsabilitza i ens fa descobrir la pròpia missió al servei dels altres.

El segon element que cal viure segons l’evangeli d’avui és l’acolliment de l’altre amb joia. Com Maria i Elisabet s’acolliren en la narració evangèlica que hem escoltat. És un acolliment el centre del qual és Crist. I per això demana que sigui un acolliment amarat d’amor. La persona que acollim, sigui qui sigui, sempre és imatge de Crist. Per això, tal com ell ens ensenya (cf. Mt 25, 40.45), tot el que fem als altres, ho fem a ell i tot el que deixem de fer als altres ho deixem de fer a ell.

Aquest és el tercer element a viure per seguir el camí de Maria: traduir l’acolliment en servei als altres sortint de nosaltres mateixos, com ella va fer en la Visitació. Això ens fa evitar allò que el Papa Francesc anomena “autoreferencialitat” i que consisteix a no sortir del propi petit món o del cercle d’amics. L’Evangeli ens demana d’estar oberts a estimar i a ajudar tothom.

Vivint, doncs, la fe nodrida per la pregària i meditant i guardant en el cor la Paraula evangèlica referent a Jesús (cf. Lc 2, 19.51); estimant els altres i posant-nos al seu servei, particularment dels qui més ho necessiten, que és el que va fer Santa Maria, podrem seguir-la a la glòria de la qual ja frueix i que a nosaltres ens omple d’alegria.

També el bisbe Pere Casaldàliga, que ens ha deixat fa pocs dies, va procurar seguir aquest camí vivint-lo a fons en la pregària i en el compromís a favor dels pobres, indígenes i camperols, gent a qui els latifundistes havien pres les terres. En aquesta solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, a qui ell tan va estimar, i en el context social actual, és bo de recordar i fer nostres dues de les pregàries de la seva Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat: “Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula […], Santuari de la Nova Aliança […], Sinaí nostre de Montserrat: […] salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món. […] Estrella de l’alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assoleia les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que ni en les desventures de la Pàtria, ni en les infidelitats de l’Església, mai no es descoratja i mai no s’escandalitza; que sap forjar la vinguda dels Temps Nous ací a la terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la vida plena”.

Amén!

Abadia de MontserratAssumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

XX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 agost 2020)

Ezequiel 12:1-12 / Mateu 18:21-19:1

 

Us proposo, estimats germans i germanes, de fixar breument la nostra atenció primer en la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat i després en l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera lectura era molt sorprenent. Hi hem escoltat una acció simbòlica i profètica que Déu demanava que fes Ezequiel. A la vista de tot el poble i a ple dia, el profeta havia de fer un farcell amb les pertinences necessàries per marxar de viatge i treure’l per un forat que havia de fer al mur de casa seva. Era un comportament estrany que per força havia de suscitar, per part dels veïns i dels vianants, la curiositat i la pregunta sobre perquè ho feia. A més, després, de nit, a les fosques, havia de marxar amb el farcell a l’espatlla com si fos un deportat, amb la cara tapada a causa de la tristesa. Trist per deixar la casa i la pàtria i per haver de ser conduït a una terra estrangera, fora del país que Déu havia donat al seu poble, amb les penúries que això comportava.

Déu volia que amb aquesta manera de fer cridés l’atenció de la gent i es preguntés el motiu de tot això. D’aquesta manera volia provocar la conversió del poble, que era cec i sord a la seva Paraula, que era rebel envers el Senyor que l’estimava entranyablement. Tal com deia el salm responsorial, no guardaven l’aliança, havien deixat Déu de banda (cf. Ps 77, 56). Però, malgrat tot, Déu en el seu amor volia que el gest d’Ezequiel fes reflexionar la gent, li fes obrir els ulls a la realitat i les orelles a la paraula. I d’aquesta manera canvies d’actitud, de vida, per correspondre al camí de plenitud i de felicitat que Déu li proposava i el poble no volia seguir. Certament, la gent preguntà al profeta Ezequiel per saber el significat d’allò que feia però sense intenció de canviar de vida. L’avís de Déu a través del gest del profeta, doncs, no va ser escoltat. I aquella acció dramatitzada es va convertir en un anunci de la deportació a Babilònia que un temps després hauria de sofrir tot el poble d’Israel amb el seu rei al davant. I, també, en un anunci de la destrucció de Jerusalem, la ciutat Santa.

Ezequiel és un signe, també, per a nosaltres, de com Déu intervé en la història humana. D’entrada, en podem treure una primera constatació: Déu estima, vol el bé de les persones i surt al pas una vegada i una altra perquè deixem el camí del mal i avancem pel camí de la felicitat. Sempre amb voluntat alliberadora, salvadora.

I en podem treure, també, una segona constatació: hem d’estar atents als signes que ens ofereixen els temps que vivim per veure quina paraula ens diuen de la part de Déu. Des de fa mesos una pandèmia fa estralls arreu del món. I ens hem de preguntar quins missatges de fons ens porta. D’una banda, ens fa veure la fragilitat de l’existència humana i la nostra condició mortal; un virus microscòpic provoca malalties, mort, dolor i capgira totes les expectatives econòmiques i socials. I, d’altra banda, ens fa preguntar sobre el sentit de la vida i de la mort, sobre si els anhels de plenitud, de felicitat, de justícia, d’immortalitat que hi ha al nostre cor són una quimera. La pandèmia ens invita, també, a aixecar la mirada vers Jesucrist, mort i ressuscitat, metge de les nostres ferides, guaridor de les nostres pors i de les nostres angoixes. Jesucrist ens crida a confiar en la seva paraula portadora d’esperança i ens promet la vida per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. I, per tant, ens invita a escoltar-lo per aprendre com hem de viure per poder estar eternament amb ell. La pandèmia ens ha mostrat, a més, un altre aspecte que està ben en sintonia amb les paraules de Jesús: la solidaritat de moltes persones disposades a sacrificar-se, fins i tot en alguns casos posant en perill la seva vida, per ajudar els altres. Això ens invita a tenir una actitud generosa d’amor i de servei segons les nostres possibilitats envers els altres, ara que encara hi ha infectats pel virus, persones que viuen el dol i ja comencen a sentir-se efectes econòmics i socials de la crisi que la pandèmia provoca. Jesús s’identifica amb els qui passen un tipus o altra de necessitat. Tot això que he dit és un inici de reflexió que hauríem de continuar fent des de la nostra situació concreta si volem estar atents als signes del nostre temps i acollir la paraula de Déu que ens transmeten.

La referència que faré a l’evangeli serà breu. Hem escoltat com Jesús feia una crida apressant al perdó. I ho feia d’una manera ben entenedora amb la paràbola del servent sense compassió tot i haver rebut un perdó immensament generós del seu senyor. Amb això Jesús ens ensenya que Déu ens perdona sigui quina sigui la mesura del nostre deute, sempre que li’n demanem perdó i que nosaltres estiguem disposats a perdonar els altres sense límits, perquè mai no arribarem a la mesura que Déu fa amb nosaltres, que és molt més que setanta vegades set.

Abans de la comunió, cantarem tots junts el parenostre; agermanats en la fe invocarem a una sola veu el nostre Pare del cel, units a Jesucrist, el Fill únic, en el qual hem estat fets fills de Déu. El cantarem a una sola veu, però cal que sigui també a un sol cor, units tots en l’amor fratern. I conscients de la nostra fragilitat i del nostre pecat, demanarem, seguint el diví mestratge de Jesús, que el Pare perdoni “les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”; és a dir, li demanarem que faci amb nosaltres la mesura de perdó que nosaltres fem amb els altres. És una pregària, doncs, que només ens pot deixar tranquils si procurem perdonar els altres amb la mesura generosa que Déu ens perdona.

L’acolliment del perdó de Déu i la nostra disponibilitat total al perdó ens fan aptes per a rebre l’Eucaristia, que és el sagrament de l’amor i de la pau.

Abadia de MontserratXX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

Diumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (9 agost 2020)

1 Reis 19:9a,11a – Romans 9:1-5 – Mateu 14:22-33

 

L’evangeli d’aquest diumenge és continuació del de diumenge passat, on Jesús davant la multitud desproveïda, en sent compassió, guareix els malalts i abans d’acomiadar-los, demana als seus deixebles de donar-los menjar amb només cinc pans i dos peixos.

En l’escena d’avui, després d’acomiadar la gent, Jesús demana als seus deixebles que agafin la barca i s’avancin cap a l’altra riba mentre ell es queda sol pregant fins a altes hores de la matinada; els deixebles són a la barca enmig del llac, on hauran d’afrontar grans dificultats i, a més, Jesús no és amb ells. Tenen por. Tot i així, no els abandona i se’ls apareix durant la nit però ells no el reconeixen. Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, s’acosta caminant sobre l’aigua i els diu: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell sobre l’aigua per indicació del mestre, però comença a enfonsar-se en el moment en que desconfia. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. I Jesús li donà la mà dient-li: “Per què dubtaves?”

Aquest passatge, si ho mirem bé, ens mostra dues maneres d’afrontar la nostra relació amb Jesús: o hi confiem o ens enfonsem! Jesús ens demana confiança davant les situacions de la vida i nosaltres li demanem proves. Com Pere exigim signes, miracles, i voldríem caminar sobre l’aigua per assegurar-nos en qui posem la confiança.

Com en el cas d’Elies, voldríem que Déu es manifestés amb fets extraordinaris, grandiosos i tant evidents que ens estalviessin la fe, ja que com Pere no ens és fàcil reconèixer Jesús enmig del temporal o les dificultats de la vida i ens preguntem: no serà una fantasma caminant sobre l’aigua? no serà tot plegat un miratge, un engany? No serà Jesús i el seu Evangeli una il·lusió bella i efímera, sense cap consistència real?

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, una evocació de l’Església. Com aquells deixebles esporuguits, també nosaltres som a la barca on, enmig de les contrarietats i dubtes, ens cal purificar la nostra mirada, ens cal reconèixer Jesús que ens ve a l’encontre discretament, sense evidències espectaculars, i qui sap si la nostra poca fe, la desconfiança o el desconcert que puguem experimentar en la nostra vida de cristians, ens fa veure la seva mà salvadora com una realitat que no acabem de veure clara, neguitejats per les crisis, els dubtes, els temors i la sensació d’absència de Déu que a vegades s’apodera de les nostres vides. Aleshores és quan veiem posada a prova la nostra fe i com Pere ens acovardim i comencem a enfonsar-nos.

És en aquests moments quan podem sentir dins nostre la veu encoratjadora de Jesús, que ens diu: “Ànim, sóc jo, no tingueu por”. I si fem nostra aquesta paraula, podrem reviure també l’experiència de Pere: caminar sobre l’aigua, és a dir, caminar cap a Jesús malgrat la inconsistència de la nostra fe, sabent que més enllà de la força del vent i la inestabilitat que puguem sentir, sempre podem cridar com Pere: “Senyor, salveu-me”! Serà llavors quan percebrem Jesús com qui sosté la nostra vida i no ens deixa a merçè de les nostres pors i les nostres inseguretats.

L’evangeli d’avui, germans, ens invita a pujar a la barca; a sentir-nos comunitat de creients i anar mar endins per llençar-nos a l’aventura de la vida des d’aquesta realitat acollidora i alhora fràgil que és l’Església.

És també aquesta l’experiència de vida del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge ens és un estímul i un exemple de llibertat evangèlica i reconeixement de Jesús i del seu Regne en la presència i la lluita a favor dels més vulnerables i exclosos pels poderosos d’aquest món.

Com diu en un dels seus poemes:

“A l’albir d’un Regne diferent,

vaig estimant les coses i la gent,

ciutadà de tot i estranger.

I em crida la teva pau com un abisme

mentre faig camí entre les ombres,

guerriller del món, de l’Església i de mi mateix”.

(En Exodo. Pere Casaldàliga)

Si estem atents a la crida de Jesús veurem com més enllà de les inclemències, ombres i dubtes que experimentem, se’ns fa proper el murmuri de la seva paraula i ens dóna la mà, malgrat la nostra poca fe per apropar-nos a Ell que ens ve a l’encontre i puguem dir com aquells deixebles: “Realment sou Fill de Déu” (Mt 14,33).

Que aquesta Eucaristia que ara celebrem enforteixi la nostra fe i també puguem dir com l’apòstol i tants d’altres seguidors de Jesús: “sé prou bé en qui he cregut” (2Tm 1,12).

Abadia de MontserratDiumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Festa de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 agost 2020)

2 Pere 1:16-19 – Mateu 17:1-9

 

Jesús deixa veure als deixebles que l’acompanyaran en el seu abaixament a Getsemaní, la seva filiació divina en l’esclat gloriós de la transfiguració. D’aquesta manera, germans i germanes, els deixebles, dalt d’aquella muntanya alta, experimenten una anticipació de la benaurança futura. Hi senten tanta plenitud que volen allargar aquell moment de felicitat: Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, diu Pere expressant el sentiment dels altres dos.

I quin cristià no voldria estar amb Jesús, i allargar l’encontre contemplant el seu rostre resplendent, que és transparència de la seva divinitat! Però això no els és donat, als deixebles que l’acompanyen. Aquella experiència durà poc: quan alçaren els ulls, no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol, amb el rostre al qual estaven acostumats, de vegades amarat de suor, de vegades afeixugat pel cansament, i amb els vestits empolsats de cada dia. Allargar aquells moments no va se donat als tres deixebles.

La cara resplendent com el sol i els vestits blancs com la llum manifesten la seva divinitat i signifiquen que Jesús és plenitud, transparència i comunicació de la divinitat, amor sense límits, llum de la humanitat, bonesa infinita, portador de salvació, de guariment, de felicitat. Sabent això, però sense veure res més que la realitat que els envolta i encaminant-se cap a la passió imminent, els deixebles hauran d’aprendre a escoltar la veu de Jesús sense veure la seva glòria, però creient en la seva condició divina i esperant amb fe vacil·lant de poder-ne participar. És el que hem de fer, també, nosaltres. Escoltar la seva paraula, tal com diu la veu del Pare, i recórrer un camí espiritual que, malgrat les dificultats que puguem trobar, per la fe ens uneixi a Jesucrist, el Fill estimat del Pare i l’objecte de les seves complaences. Així la nostra vida podrà anar esdevenint transparència de l’Evangeli. I al terme d’aquest camí, el podrem contemplar gloriós i podrem rebre el do de participar de la seva vida divina.

Els monjos i les monges, tant de l’orient com de l’occident cristià, tenim una veneració espiritual per aquesta festa de la Transfiguració perquè ens proposa de contemplar en la fe la glòria de Jesucrist, de poder estar amb ell intensament escoltant, acollint i fent vida la seva Paraula, i així anar deixant que la vida divina vagi penetrant el nostre interior. Per aquest

motiu, hem escollit aquesta festa per la primera professió del G. Frederic. Sant Benet mateix presenta l’itinerari de la vida monàstica d’una manera que ens remet a l’episodi de la Transfiguració i a l’experiència espiritual que comporta pels qui són deixebles del Senyor.

Ja als inicis de la Regla, sant Benet pregunta “qui podrà reposar […] a la muntanya santa?” (RB Pròleg, 23) i invita a obrir “els ulls a la llum deïfica” i a escoltar “amb orella ben atenta […] la veu divina” (RB Pròleg, 9). Quan sant Benet parla de la “muntanya santa” es refereix al lloc del trobament amb Déu que comença en aquesta vida en l’Església, i per als monjos també en la comunitat monàstica, però que acaba en el cel, el lloc definitiu del repòs, de la felicitat i de la plenitud existencial; el lloc de la comunió plena amb Déu i de la contemplació del rostre gloriós de Jesucrist. Per poder-hi arribar, sant Benet, ensenya un procés de transformació espiritual –de “transfiguració”, podem dir-, consistent a deixar-se il·luminar per la llum que ve de Jesucrist i a escolar la seva veu per acollir la seva paraula en el més íntim d’un mateix i deixar que hi vagi arrelant per anar-la posant en pràctica i ser-ne testimoni davant els altres, més amb la vida que amb la paraula.

Per això, sant Benet posa la persona de Jesucrist ressuscitat, gloriós, al centre de la vida del monjo i al centre de la vida de la comunitat, perquè quedi ben clar quin és l’objectiu de la vida monàstica i més en general de la vida cristiana: ser transformat segons la imatge de Jesucrist i arribar a participar de la seva glòria, després d’haver participat, també, dels seus sofriments en la vida de cada dia (cf. RB Pròleg, 50). Jesucrist és el Senyor i el company de ruta, és el testimoni íntim de la pròpia existència i el vincle de la comunió fraterna entre els germans; ell és la causa de la joia espiritual que experimenta el monjo mentre es va treballant per reproduir en ell la imatge de Jesucrist; ell, el Crist, és el terme vers el qual s’encamina la vida del monjo quan ens aplegarà tots en la vida eterna (cf. RB 72, 12). Obrint, doncs, els ulls de la fe a la llum que ens ofereix Jesucrist i acollint i posant en pràctica la seva paraula podrem trobar el repòs, la pau i la joia i arribar al terme feliç de la nostra vida participant de la glòria de Jesucrist. Aquest procés no és sols propi dels monjos, tots els batejats estan cridats a seguir-lo

Aquest és el camí que avui el G. Frederic Fosalba es compromet a recórrer en el si de la nostra comunitat, compartint la ruta amb els germans, deixant-se il·luminar per l’Evangeli. Després d’una bona experiència de treball, d’activitats solidàries per ajudar als altres, de servei a la parròquia, fa tres anys va començar la iniciació monàstica al nostre monestir, en un procés de discerniment a través d’escoltar la veu del Senyor, del guiatge espiritual i de conviure amb els germans. Avui, acabada la segona part de la iniciació monàstica i acceptat per la comunitat, pren en l’Església el compromís de viure com a monjo tot esperant el moment de fer la professió definitiva. Ara l’acompanyem amb la nostra pregària i el posem sota la protecció de la Mare de Déu perquè sigui sempre fidel a escoltar la Paraula de Jesucrist i a posar-la en pràctica en bé dels germans de comunitat i de tots els qui s’apropen a Montserrat.

Abadia de MontserratFesta de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Diumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (2 agost 2020)

Isaïes 55:1-3 – Romans 8:35.37-39 – Mateu 15:1-2.10-14

 

Quan Jesús parlava del Regne del cel no es referia palaus i castells, a grans parades militars o rues esplèndides, ni tan sols a manifestacions multitudinàries de la fe. Parlava de quelcom que passa dins del cor humà quan fa de l’evangeli el seu tresor més preuat i s’adona que aquest tresor val més que tot.

La multitud que escoltava Jesús s’ho va creure i van acollir per uns moments la paraula de Déu que els adreçava com un veritable tresor que valia més que tot, tant, que, escolant el Senyor, se’ls va fer fosc i no havien pensat ni en el menjar, només els deixebles s’havien proveït d’alguns pans i peixos; potser volien menjar tranquils comentant la jornada i compartint impressions amb Jesús, però el cas és que es van trobar desbordats. La gent no se n’anava, es feia tard i els deixebles volien menjar; Jesús ja havia curat prou malalts, què volien més! Però el Senyor, veient la situació que es donava hi va trobar l’ocasió perfecta per fer visible aquest Regne del cel que Ell predicava. Així, juntament amb la salvació expressada en les guaricions, el fet de compartir el pa anunciaria la redempció, perquè la missió de Jesús no era només d’alliberar l’home de l’esclavitud del pecat sinó la de retornar-lo a la seva semblança original de comunió amb Deu i amb els germans i ho anticipà amb el signe de compartir l’abundància del poc que tenien, de compartir-ho donant gràcies a Déu i beneint-lo.

I això és el Regne del cel: donar gràcies a Déu, beneir el seu nom i compartir el pa que és fruit de la seva bondat i de la terra i del treball dels homes tal com diem a l’ofertori. Us imagineu a Jesús alçant els ulls al cel com portant la humanitat cap al Pare, unti-la tota en una pregària d’acció de gràcies i de benedicció? Us imagineu el goig que pot suposar per a una família que valora l’evangeli com el tresor més gran, donar gràcies i beneir Déu al voltant de la taula, compartint la humanitat i la vida que genera un àpat de festa? Beneir la taula és més que un costum dels avis, és una forma de viure el sacerdoci comú dels fidels que ofereix a Déu una oblació espiritual i dóna gràcies pel do de la vida i crea fraternitat. És una manera d’entendre i comunicar la vida semblant a la de Jesús, una manera de fer present el Regne del cel que demanem cada dia en el Pare nostre. No es necessita un gran menú, només cal una consciència joiosa de la presència de Déu en el quotidià de la nostra vida, la consciència de saber que el pa que dóna vida no és el que es menja sinó el que es comparteix.

El perill del nostre ritme de vida és el de viure una tragèdia semblant a la tragèdia del rei Mides que, en el seu afany de poder arribà a convertir tot el que tocava en or, fins i tot el menjar, acabà mort de fam. Nosaltres tenim el perill de gastar la nostra vida en allò que enlluerna els nostres ulls però no il·lumina el nostre esperit, perdre’ns per allò que satisfà els nostres cinc sentits però no el sentit de la vida. Aquí ressonen aquelles paraules del profeta: perquè perdeu els vostres diners i malgasteu els vostres guanys en allò que no alimenta i no satisfà plenament?

El món potser no espera grans miracles però necessita signes com el de Jesús, signes des del compromís en el dia a dia, signes d’empatia i de compassió que, sense paraules, parlen d’aquest Déu que en Jesús continua mostrant el seu amor als homes i dones d’avui. El llenguatge de la compassió no és ideologia, és evangeli compartit. Davant de la injustícia, del sofriment i de la mort no necessitem paraules sinó compromís, proximitat i estimació com a signes que posen en valor la dignitat responsable de la persona i il·luminen el sentit transcendent de la vida.

Us imagineu Jesús, enmig de la multitud, mig devota mig escèptica, no hi fa res, però enmig d’ella, compartint els seus sofriments, guarint les seves ferides, partint el pa, donant gràcies i beneit Déu, alçant els ulls al cel com fent-los participar d’aquest Regne que Ell porta? Això és el que fa en cada eucaristia. Com no celebrar-ho, i agrair-ho, però sobretot: viure-ho i compartir-ho!

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)