Solemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (20 de novembre de 2022)

2 Samuel 5:1-3 / Colossencs 1:12-20 / Lluc 23:35-43

 

El darrer diumenge de l´any litúrgic està dedicat a la contemplació del misteri de Crist, Rei de l´Univers. Aquesta solemnitat és el compendi de tot el camí espiritual fet al llarg de  l’any litúrgic a través dels diferents moments, temps, celebracions, festes i aniversaris. Tot convergeix cap a un punt lluminós i clar per a tots els que ens reconeixem com a cristians. Aquest punt és la glòria i la llum de la Creu de Jesús.

Celebrar Crist Rei contemplant-lo en el moment en què és clavat en una creu, insultat, moribund, privat de la seva dignitat suscita sorpresa i perplexitat, no només als antics sinó també a nosaltres avui. Quin rei tan absurd! Serà aquest el regne del cel i aquest l’estil del Regne de Déu?

Una reialesa, doncs, veritablement diferent de la que ens proposa el món, feta d’interès i protagonisme. Una reialesa que, en canvi, es converteix en servei, perquè com diu el mateix Jesús: Vinc enmig vostre, com qui serveix. En el fons esperem un altre tipus de rei. Un rei que sigui una projecció del nostre afany de poder i grandesa. Si Déu fos així, estaria permès intentar ser-ho. Però Déu és exactament el contrari. 

A la creu, veiem qui és realment Déu, i hem de triar: seguir projectant els nostres propis esquemes i expectatives en Déu, esperant que sigui i faci el que nosaltres volem que faci (com ha fet gairebé tothom, inclòs el mal lladre); o deixar purificar les nostres idees i el cor per la seva crucifixió, fent un acte de reconeixement i confiança com el bon lladre: encomanant-nos a Ell, obrint-nos a la seva gràcia. 

El mal lladre que recorda a Jesús que si fos rei hauria de salvar-se a si mateix –i salvar-los a ells– no és tan diferent de nosaltres quan ens veiem aclaparats per les dificultats de la vida, fins i tot les més dures, i preguem a Déu que ens guareixi, que ens ajudi a aprovar un examen, que eviti que perdem la feina. Sí, nosaltres també, en el fons, pensem com aquest criminal i entenem que potser no és tan dolent com moltes vegades ho considerem. En canvi, la reialesa de Jesús és proclamada per l’altre lladre que reconeix la seva innocència: és aquesta mateixa innocència la que el declara rei i manifesta la reialesa de Crist.

El bon lladre no demana que Jesús l’alliberi, que el vengi o que resolgui “màgicament” els seus problemes. No. Sap que mereix aquesta condemna. Accepta aquest patiment, confiant-se serenament a Jesús. El lladre veu en aquest home mansuet, injustament sacrificat, que continua resant el Pare i intercedint pels seus botxins, el veritable Rei.

Què transforma la creu del lladre en salvació? Obrir-se a Crist. La creu es converteix en un camí cap al cel quan la portem amb Ell, lliurant-nos a Ell i als altres. Jesús no treu la creu, sinó que la transforma en un instrument d’amor; no dóna solucions fàcils al patiment, sinó que es fa present en el patiment convertint-lo en camí cap al Regne. Només aquest Rei sap transformar la nostra vida, només aquest Rei obre de bat a bat la porta al Pare, només aquest Rei és capaç de transformar la nostra vida en un regal d’amor.

Sí, confessem que Jesús és el Rei. “Rei” amb majúscules. Ningú no pot estar a l’alçada de la seva reialesa. El Regne de Jesús no és d’aquest món. És un Regne on s’entra per la conversió i el reconeixement. Un Regne de veritat i vida, un Regne de santedat i gràcia, un Regne de justícia, amor i pau. Un Regne que surt de la sang i l’aigua que van brollar del costat de Jesucrist.

Germanes i germans, avui celebrem Crist Rei i podem dir que Jesús sí que va ser rei: té un Regne. Però el seu Regne està totalment en desacord amb qualsevol mostra de poder en aquest món. El poder de la reialesa de Jesús és el poder d’estimar i, per tant, de salvar, perquè l’amor salva l’estimat si es deixa estimar. Estimar és donar, i el dolor i la mort propera no impedeixen que Jesús exerceixi la seva reialesa donant el paradís a l’home que és al seu costat i també a tots nosaltres si ens obrim a Ell. 

Els seus deixebles tenim la gran oportunitat de rebre el mateix poder d’estimar com Déu estima. Experimentem ja el Regne amb santedat, i donem testimoni d’Ell amb la caritat que autentifica la fe i l’esperança.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Diumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Homilia de Mns. Javier Vilanova, Bisbe Auxiliar de Barcelona (13 de novembre de 2022)

Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19

 

https://youtube.com/watch?v=QA263X-FR9k

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

 

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit. 

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Diumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Francesc Conesa, Bisbe de Solsona (30 d’octubre de 2022)

Saviesa 11:23-12:2 / 2 Tessalonicencs 1:11-2:2 / Lluc 19:1-10

 

Pel camí cap a Jerusalem, Jesús arriba a la ciutat de Jericó, on es troba amb Zaqueu, el cap dels publicans d’aquella ciutat. Meditar en aquesta trobada ens ajuda a comprendre quina és la missió de Jesús i també la nostra com a comunitat de deixebles seus, com a Església.

1.- Jesús cerca el pecador

La narració de l’Evangeli posa l’accent en què Jesús cerca aquells que senten la necessitat de ser salvats. No pot oferir la salvació als qui ja es consideren bons i justos, sinó als qui, com Zaqueu, saben que obren malament i necessiten, per tant, la seva misericòrdia i amor.

Amb molta freqüència veiem als Evangelis Jesús acostar-se a tots els qui eren considerats dolents, pecadors, heretges, impurs per oferir-los el missatge de l’amor incondicional del Pare. Per això el veiem tractar amb els cobradors de impostos, les prostitutes, amb una adúltera o amb la dona de Samaria. Ell “ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. En canvi, Jesús no pot suportar l’actitud dels qui, com els fariseus i els mestres de la llei, creuen que ja són bons i no necessiten Déu.

Zaqueu era un home que tenia una conducta equivocada i que se sentia insatisfet per això. Com a publicà, extorsionava amb impostos el poble, cobrant moltes vegades de més i oprimint els més pobres. Tenia per això molt mala fama en el poble. Cap persona honrada de Jericó no s’hauria atrevit a conversar amb ell en públic. Però aquell home no estava a gust amb la vida; tenia desig d’alguna cosa més. Un dia va sentir dir que el Mestre de Galilea venia al seu poble i, malgrat la multitud que es va aplegar i les dificultats, va trobar un lloc per veure Jesús.

El més sorprenent és que és Jesús qui s’avança. És Ell, el Mestre, qui es vol trobar amb Zaqueu, amb les seves cerques, les seves inquietuds i desitjos. I es convida a dinar a casa seva. A l’època de Jesús, asseure’s a menjar amb algú era una cosa especial: expressava desitjos de comunió amb aquella persona, la seva voluntat de compartir amb ella no només el menjar, sinó també l’amistat. Per això Jesús és criticat amb duresa per la gent del poble. No comprenen que una persona santa, un Rabbí, s’asseguia taula d’un indesitjable i pocavergonya com Zaqueu.

Però aquell menjar va suposar per a Zaqueu un canvi radical. Ningú no pot entrar en comunió amb Jesús sense ser transformat. Menjar amb el Profeta de Natzaret, acollir-lo a casa, compartir el menjar amb Ell, té conseqüències. Zaqueu va ser transformat i, per això, va decidir repartir els seus béns i restituir especialment aquelles persones a qui havia estafat.

Aleshores Jesús pot dir ple de goig que la salvació de Déu ha arribat. M’imagino l’aspecte de Jesús davant les paraules de Zaqueu. Aquell home havia trobat allò que buscava, que no eren béns materials, sinó claus per viure i ser feliç. Havia sentit, sobretot, l’amor immens de Jesús i, per això, no va tenir objeccions a canviar la seva conducta equivocada. Jesús degué mirar-lo amb un afecte extraordinari quan va dir ben fort, perquè tots se n’assabentessin: aquest home també és fill d’Abraham; és a dir, també Zaqueu és un home que s’ha deixat portar per la fe.

2.- L’Església, a la recerca de l’home perdut

Nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de mantenir la mateixa actitud del nostre Mestre. Ell ens va deixar l’encàrrec de perllongar la seva missió. Per això hi ha l’Església; aquest és el sentit de cada comunitat cristiana: ser signe de Jesucrist i fer possible la seva presència al món.

Per això, la nostra actitud ha de ser la de Jesús. Existim per portar la bona notícia de la salvació a l’home perdut. Hi ha moltes persones molt segures de si mateixes, que pensen haver aconseguit la salvació a través de la ciència, la medicina o els béns que han acumulat. És molt difícil parlar-los d’un Salvador. Però també hi ha moltes persones que, com Zaqueu, són cercadors. Alguns tenen béns, però volen alguna cosa més. Altres tenen necessitats bàsiques d’aliment, afecte o amistat. Per a tots ells existim com a comunitat.

Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa. No hem d’esperar que aquestes persones vinguin a nosaltres, sinó sortir nosaltres a buscar-les, i alçar els ulls com Jesús per trobar-les damunt una figuera o allà on els hagi portat la vida. Igual que va fer Jesús, ens hem de posar en camí per cridar a la salvació, per oferir a aquests homes i dones un sentit per a la seva vida.

La nostra meta és conduir-los a la trobada amb Jesucrist; ajudar-los a que Jesús mateix entri a casa seva i s’assegui a taula amb ells. No som nosaltres els qui transformem les persones; no és l’Església qui pot guarir. L´Església –les nostres comunitats- són l´espai per facilitar la trobada amb l´únic Salvador; l’Església és la sala on l’home d’avui pot trobar Jesucrist, si vol. El primer es estimar-los, como Jesús; fer-los sentir que son amats pel Pare del cel.

Nosaltres no hem de tenir por de convidar tothom a entrar a la sala. No tinguem por de ser criticats per deixar que tots entrin, per facilitar a tothom la trobada amb el Mestre.

És Ell, Jesús de Natzaret, el que vol continuar trobant-se amb els homes i dones d’avui. Nosaltres només som els seus servents, els seus criats. Jesús vol compartir la seva amistat amb tots els homes i nosaltres, com a comunitat seva, som el lloc per facilitar aquesta trobada, que transforma completament la persona.

Com a Església hem de sentir la crida a posar-nos en sortida, per buscar els Zaqueus dels nostres dies, tots aquells que busquen en la foscor, per conduir-los a Crist. Tant de bo nosaltres puguem repetir moltes persones: també tu ets fill d’Abraham; també tu ets estimat per Déu i has estat salvat.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18  /  Lluc 18:9-14

 

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal?  Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu  feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia  vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre  capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

 

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots.  I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços. 

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors    

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat    

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa 

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Diumenge XXVIII de durant l’any (9 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Salvador Giménez, Bisbe de Lleida (9 d’octubre de 2022)

40 aniversari de la Missa de TVE a Catalunya

2 Reis 5:14-17 / 2 Timoteu 2:8-13 / Lluc 17:11-19

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVIII de durant l’any (9 d’octubre de 2022)

Diumenge XXVII de durant l’any (2 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (2 d’octubre de 2022)

Jubileu Sacerdotal dels PP. Bernabé M Dalmau i Carles M Gri

Habacuc 1:2-3; 2:2-4 / 2 Timoteu 1:6-8.13-14 / Lluc 17:5-10

 

Estimats germans, estimades germanes: Els textos de la litúrgia ens parlen avui de la fe que troba la seva plenitud en la caritat.

El profeta Habacuc, en la primera lectura, contempla la invasió dels exèrcits babilònics. El Poble escollit sofreix el càstig per les seves infidelitats. Per altra part, el mal també està present entre els rangs del poble invasor. La justícia i la rectitud han estat capolades. Enmig d’aquesta desolació, es fa sentir la Paraula de Déu: el just viurà perquè ha cregut. La fe portarà la salvació. Heus ací la paraula d’esperança sempre vàlida per a tots: per a l’israelita i per a nosaltres.

La segona lectura ens fa fixar en la necessitat que la nostra fe sigui vigorosa, forta i decidida. Sant Pau, l’home provat per la sofrença, pot afirmar amb autoritat al seu deixeble Timoteu: l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Tenint present el que acabem de dir, neix espontani el prec adreçat a Jesús en l’evangeli: Doneu-nos més fe. En efecte, per ser homes evangèlics enmig del nostre món, per ser llum i sal per als homes del nostre temps massa sovint saturats per un consum egoista, embolcallats per la malèvola dictadura d’un relativisme demolidor de tot sentit, de tota fidelitat i de tot ideal, ens cal una fe robusta, sòlida, lúcidament convençuda. Una fe que hem de demanar amb pregària insistent i confiada perquè solament pot ser concedida pel mateix Pare de les Llums.

Així, doncs, que el fruit d’aquesta eucaristia dominical, en la qual donem gràcies pel do del sacerdoci rebut ara fa cinquanta anys pel P. Bernabé Dalmau, pel P. Salvador Plans, ja traspassat, i per un servidor, sigui el mateix fruit que en la segona lectura demanava Pau pel seu deixeble, el bisbe Timoteu: viure en la fe i en l’amor de Jesucrist.

Que Maria, la Verge fidel, beneïda perquè ha cregut i ha estimat, ens obtingui aquesta gràcia per la seva maternal intercessió.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (2 d’octubre de 2022)

Diumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (25 de setembre de 2022)

Amós 6:1a.4-7 / 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31

 

 

Benvolguts germans i germanes,

La paràbola que ens acaba de proclamar el diaca ens situa davant una escena que ens trasbalsa perquè concentra en una imatge la realitat present del nostre món: l’abisme entre els rics i els pobres. Com bé sabem existeixen i coexisteixen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits i existeix també el malbaratament desproporcionat davant la misèria dels altres.

La paràbola d’avui comença presentant els dos personatges principals, però el pobre es el que és descrit amb més precisió. Es tracta d’un home que es deia Llàtzer que es troba en una situació desesperada. És un pobre pidolaire que a més està malalt, es a dir, que tenia damunt seu totes les desgràcies. No és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i que és presentat amb una història personal de pobresa i de malaltia. La seva presència vora al portal era com si fos invisible per aquell home ric.

La paràbola ens mostra de manera molt crua les contradiccions amb que es troba l’home ric. Al contrari de Llàtzer ni tant sol té nom, és qualificat o conegut com un home ric, que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. El seu vestir i els seus banquets posen en evidència el seu afany pel diner, per la vanitat i per la supèrbia que li enfosquien la vista fins al punt de no adonar-se que un pobre estava assegut als seus peus.

Els dos personatges tot hi trobar-se en unes condicions diametralment oposades el relat els posa en relació. D’una banda el pobre demana ajut al ric, i no l’obté. D’altra banda, al final dels seus dies, tot hi haver-lo menystingut és l’home ric que demana que Llàtzer li mulli la llengua amb la punta del seu dit.

El problema, però, que planteja la paràbola va molt més enllà de la gran riquesa o l’extrema misèria, perquè hi ha homes i dones que viuen de manera exemplar i solidaria els avantatges de la seva situació econòmica i també hi ha homes i dones que amb molt pocs recursos viuen atents a la realitat d’altres pobres com ells.

Quin és doncs, el significat d’aquesta paràbola? En primer lloc hem de dir que el relat no pretén dir com serà la vida després de la mort, com tampoc és una promesa – sedant pels pobres de tota mena de tenir un final feliç a una vida dissortada i plena de dificultats, com a compensació de les desgràcies viscudes i ni molt menys una invitació a la resignació dels pobres en benefici del status quo dels rics.

De manera plàstica l’evangelista sant Lluc ens diu que el pobre va morir i va ser portat pels àngels portat pels àngels fins al sí d’Abraham, mentre que el ric senzillament va ser sepultat. Les dues situacions podrien portar-nos a una conclusió precipitada, contraposant el bé al mal. El problema no són les riqueses sinó la buidor del cor del ric, ja que com he dit fa un moment hi ha homes i dones, molts d’ells els anomenem sants i santes que han viscut el seu seguiment de Jesús compartint els seus béns, com també sabem que hi ha homes i dones que tot i disposar de grans o poques riqueses viuen amb el cor endurit i tancats a qualsevol realitat de sofriment.

La paràbola, com tot ensenyament de Jesús, és pel temps present, que és l’únic que tenim per viure i fer l’experiència de fills de Déu. Per això, com a conclusió d’aquesta reflexió i conscient de que la Paraula de Déu ha de ser llegida i viscuda sempre en primera persona del singular, cal que no ens quedem sols en el tema de les riqueses, de si tenim més o menys plenes les butxaques, sinó que ens cal anar fins el fons del cor i contemplar la buidor que hi ha quan aquest no es habitat per l’amor i la donació per més o menys béns materials que puguem tenir.

L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida sols té sentit quan és donada, i no caiguem en la trampa de justificar els nostres tancaments dient que no podem donar res perquè no tenim res, ja que tenim la riquesa més gran que hi pugui haver i que és la possibilitat d’estimar com Déu ens estima, conscients que estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida.

Finalment, la paràbola ens ofereix un gran ensenyament i és el de fer-nos adonar que l’altre és un do per a mi. La veritable i justa relació amb les persones consisteix en reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, que sovint es presenta ple de nafres o malalties, tant si té diners com si no en té, és sempre una crida a la conversió. Per això la paràbola que avui ens ha estat proclamada és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona es sempre un do.

També avui, nosaltres podem caure en el mateix pecat d’aquell home ric i que consisteix en oblidar-nos de qui em necessita. El nostre allunyament o la nostra proximitat amb Déu sols mesuren en com ens apropem o ens allunyem dels altres.

La Paraula que avui ens ha estat proclamada és una força viva capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu.

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Diumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de setembre de 2022)

Amós 8:4-7 / 1 Timoteu 2:1-8 / Lluc 16:1-13

 

Amb més o menys freqüència, tots hem demanat al Senyor que faci més viva i més operativa la nostra fe catòlica. En el sorprenent evangeli d’avui hi podem trobar alguna llum. El Senyor fa una observació ben arrelada en el sentit comú. Diu: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor”. Quins són aquests béns de valen poc i quins són els de més valor? 

L’Evangeli es refereix als béns de poc valor, com als béns d’aquesta vida: els subsidis corporals, l’aliment, el vestit, la salut i coses per l’estil, que Déu va prometre donar als qui creuen en Ell, però demanant que no estiguem aclaparats per això, sinó que esperem confiadament en Ell, ja que Déu és la providència dels qui s’hi acullen, providència segura i total. 

Els béns de més valor són els dons de la vida eterna i incorruptible, que Déu va prometre concedir a tots aquells que creguin en Ell i conserven una fe sana en aquests béns eterns, demanant-los al Senyor, com va dir en una altra ocasió: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i feu el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més. 

En la relació amb les coses menudes i temporals es demostra si hom creu en Déu, es posa a prova la solidesa de la fe. Coses que Déu ens va prometre concedir-nos-les, a condició tanmateix que no estiguem aclaparats per elles, sinó que essencialment ens preocupem de les realitats futures i eternes, pròpies del Regne de Déu. 

Ara bé, l’única manera de fer que fructifiquin per a l’eternitat les nostres qualitats i capacitats personals, així com les riqueses que posseïm, és compartir-les amb els nostres germans. Així serem bons administradors del que Déu ens encomana. 

Narrant la paràbola d’un administrador astut, per la seva clarividència en ser previsor per al futur, Crist ensenya als seus deixebles quina és la millor manera d’utilitzar els diners i les riqueses materials: compartint-les amb els pobres, guanyant-se la seva amistat amb vistes al Regne del Cel. Així ens ho ha dit el Senyor: “Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva”. Es tracta, doncs, d’imitar Crist mateix, el qual, com escriu sant Pau, “essent ric, per vosaltres es va fer pobre, per tal que us enriquíssiu amb la seva pobresa”. Sembla una paradoxa. Crist no ens ha enriquit amb la seva riquesa, sinó amb la seva pobresa; és a dir, amb el seu amor, que el va impulsar a lliurar-se totalment a nosaltres. 

Avui, com abans, la vida del cristià exigeix valentia per anar contra-corrent, per estimar com Jesús, que va arribar fins i tot al sacrifici de si mateix a la creu. Així, podríem dir que per mitjà de les riqueses terrenes hem d’aconseguir les veritables i eternes riqueses. No és estrany veure l’esforç i els incomptables sacrificis que molts fan per obtenir més diners, per pujar dins l’escala social, per tal d’obtenir un benestar material, sempre incert. Com més nosaltres, els cristians, ens hauríem de preocupar  de proveir la nostra felicitat eterna amb els béns d’aquesta terra!

Maria santíssima, que al Magníficat proclama que el Senyor “omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”, ens ajudi a tots a utilitzar, amb saviesa evangèlica, és a dir, amb generosa solidaritat, els béns que valen poc.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Diumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (11 de setembre de 2022)

Èxode 32:7-11.13-14 / 1 Timoteu 1:12-17 / Lluc 15:1-32

 

Acabem d’escoltar allò que es coneix com les tres paràboles de la misericòrdia. Tres paràboles que van juntes, que no s’han de separar. Dues curtes: l’ovella perduda i trobada, i la de la moneda de plata perduda i trobada; una tercera, més llarga i molt coneguda, el fill perdut i trobat. Aquí tenim tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc, compost únicament per aquestes tres paràboles, i cadascuna podria resumir-se en dues paraules: misericòrdia i alegria.

A la primera, un home té cent ovelles, però en perd una. Deixa les altres 99 i va a buscar l’ovella perduda. Quan el troba, corre a anunciar-ho i hi ha una festa. Aleshores Jesús diu aquesta cosa sorprenent: Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi que per 99 justos que no necessitin convertir-se.

El mateix passa amb la paràbola de la moneda de plata. Una dona té només deu monedes de plata i en perd una. Ràpidament encén un llum, escombra la casa i, quan troba la moneda, la seva alegria esclata. Jesús acaba aquesta paràbola com l’anterior: Hi ha una alegria igual davant dels àngels de Déu per un pecador que es converteix.

El mateix passa amb la paràbola del fill perdut i trobat, que tots coneixem com la paràbola del fill pròdig, però que s’hauria d’anomenar més aviat la paràbola del pare misericordiós. El pare espera aquest fill que l’ha abandonat i se n’ha anat amb la seva herència a portar una vida molt decebedora. Quan el veu venir pel camí, al pare li envaeix la compassió i corre a trobar-lo. I immediatament hi ha una festa.

Tres paràboles sobre la misericòrdia de Déu cap als pecadors. Totes tres acaben amb les mateixes paraules, una mica com una tornada: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat el que havia perdut. I a la tercera, aquesta tornada es reforça amb les paraules dites dues vegades: “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida. … Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida”. I fixem-nos, per Déu, Pare de Misericòrdia, tot pecador que torna a casa és el seu fill, però també és el nostre germà.

Tres paràboles a través de les quals Jesús ens presenta el veritable rostre de Déu. El pastor que troba la seva ovella, la dona que recupera la moneda i el pare que veu tornar el fill, no només mostren la seva alegria, sinó que ens conviden a compartir-la. Aquesta crida a l’alegria també es pot veure com una crida adreçada a nosaltres, una crida a la conversió, una crida a passar d’una preocupació excessivament centrada en un mateix, d’una recerca excessivament centrada en la felicitat pròpia, a un autèntic desig de compartir-la amb els altres. La reacció del fill gran ens mostra que això no és tan fàcil. Tot i això, cal assenyalar que, encara que es nega a alegrar-se de la felicitat del seu pare, a compartir la seva alegria, no és rebutjat. El seu pare surt de la festa per parlar amb ell, igual que Crist va sortir de la seva condició divina per compartir la nostra angoixa, com escriu Sant Pau a la seva carta als Filipencs.

Així és Déu, com un pare que no es reconegut. Massa sovint es veu Déu com un adversari, un competidor. Alguns es diuen: si Déu hi és no puc treure de mi el que sóc, no puc desenvolupar tot el meu potencial. Així que demano la meva herència i poso una distància infinita entre ell i jo…  per adonar-me’n després que ningú està interessat en mi. Però Jesús dóna la volta a les nostres creences. Déu és un pare, sí, que et deixa lliure, que no t’obliga a quedar-te, que t’espera i t’acull sense demanar-te raó de les teves ximpleries, que et torna la dignitat, que surt a convèncer-te si t’ofèn la seva benvolença desbordant, que encara afirma amb rotunditat: hem de celebrar per cada fill donat per perdut i recuperat per la infinita tendresa de Déu.

Germans i Germanes, les tres paràboles d’avui expressen aquest cor de Déu que vol trobar els qui se n’han allunyat i fa tot el possible per trobar-los. A través d’aquests relats, Jesús ens parla d’un Déu que està disposat a remoure casa seva per trobar quelcom important, un Déu que està disposat a recórrer quilòmetres per trobar l’ovella perduda, un Déu Pare que corre a trobar el seu fill i convida el seu primogènit a unir-se a la festa, ja que el perdut ha estat trobat.

Aquestes paràboles són una crida a la conversió, una crida a tornar-nos més cap a Déu el nostre Pare, aquest Déu el nom del qual és misericòrdia, aquest Déu que ens espera i ens acull a tots amb tanta alegria.

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Diumenge XXIII de durant l’any (4 de setembre de 2022)

Homilia de Mns. Bernardito Auza, nunci de la Santa Seu a Espanya i Andorra (4 de setembre de 2022)

Saviesa 9:13-18 / Filèmon 9b-10.12-17 / Lluc 14:25-33

 

https://youtube.com/watch?v=dP-UouN74yo

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (4 de setembre de 2022)

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

 

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet. 

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules. 

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec.  th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7. 

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!  

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen. 

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina. 

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat.  Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació  potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites.  La primera:  és  la misericòrdia de Déu  la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos.  És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa,  perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor  és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos. 

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor. 

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula. 

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.  

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i  cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim. 

 

 

https://youtube.com/watch?v=jWe5jCFOs2Q

Abadia de MontserratFesta de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

 

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. 

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu. 

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Diumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (21 d’agost de 2022)

Isaïes 66:18-21 / Hebreus 12:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30

El començament de l’evangeli que avui ens ha proclamat el diaca, ens situa en context: «Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava». Els detalls tenen sovint la seva importància perquè ens ajuden a situar-nos i a donar més valor a les preguntes i a les respostes de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc ja ens va fer saber que Jesús es proposava anar a Jerusalem, és un pelegrinatge que, pels qui el seguien i pels qui el volem seguir, esdevé un camí d’aprenentatge de la voluntat de Déu. Jesús a través de les seves paraules va fent una catequesi per a la vida per a tots els qui desitgem seguir-lo perquè, en el seguiment, Jesús ens porti al Regne de Déu. És un camí per anar aprofundint el sentit que ha de tenir la nostra vida, i quin ha de ser el nostre compromís i les conseqüències d’aquest compromís.

La pregunta que se li fa a Jesús pot semblar molt ben intencionada i aclaridora. De fet, no es veu qui en concret li fa la pregunta, potser un apòstol, un altre deixeble que no era a la llista dels dotze i que anava escoltant el que deia i feia… Però el to com es formula la pregunta sembla que el qui la hi fa no tingui res a veure amb ell. Fixem-nos-hi, li diu: «¿són pocs els qui se salven?» És pràctica: fem comptes. Aquesta qüestió potser ens l’hem feta més d’una vegada i potser no hem gosat dir-la en veu alta, però, tanmateix, la resposta ens interessa, perquè vull saber si jo puc ser un d’aquests pocs que se salvaran. I sobretot quan sento que la resposta ens parla de la porta estreta. I continua dient: «Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Vaja, no sembla que sigui fàcil. ¿Quins són els sentiments que ens suscita?

El missatge que ha volgut donar és que no es tracta solament d’escoltar, sinó de posar en pràctica allò que Jesús ha anat ensenyant en el camí cap a Jerusalem. Però no és suficient que hi hagi un grau de coneixement personal com fan servir els qui no se’ls obre la porta, i argumenten: «Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers» I la resposta és: «Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal» Aquí està el punt important. Què hem d’entendre per obrar el mal? Segurament que és simplificar molt la resposta si només diem: quan no hem fet res perquè la justícia de Déu s’obri camí en el nostre món. Sembla que vénen temps especialment difícils que, en certa manera, estem vivint, ja ara, situacions extremadament aterridores en forma de guerra, sense oblidar les situacions de fam que van creixent més i més, o les migracions que s’estan repel·lint amb violència, o tants i tants permisos de treball denegats que deixen les persones en els llimbs més absoluts durant anys i anys. La indiferència en el tracte, que abandona les persones en una autèntica soledat i desemparament, també és profundament injusta. En el camí cap a Jerusalem, el que ensenya i practica Jesús és l’atenció a l’altre; una atenció que s’ha de vestir amb amor. El mal és la indiferència i el desamor en tots els camps de la vida.

A l’evangeli d’avui hi ha una altra part. La pregunta que li feien a Jesús era si serien pocs els qui se salvarien. Sembla que ara respon Jesús, com si digués: pocs? I convida a alçar la mirada i no quedar-se mirant  un cercle més aviat reduït. Les mirades egòiques sempre són d’horitzons de poc abast. Però la perspectiva de Déu és l’eternitat de la història de la fe. És l’experiència de vida d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, amb tots els qui s’han compromès a fons en aquesta història de fe com són els profetes. Al Regne de Déu tothom hi pot tenir el seu lloc a taula, gent d’orient i d’occident, del nord i del sud. D’arreu. I com ho podem entendre? Vivint a fons el que hem pogut assaborir en el cor: la resposta al salm que hem cantat: Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món. I ho farem des de la nostra experiència de sentir-nos salvats. Perquè com deia el salm: el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre. Si et mires a tu, veuràs la teva pobresa, si mires el seu amor i la seva fidelitat hi trobaràs la seva gràcia, el seu amor, el seu desig de què participis a la seva taula. La taula del Regne on tots hi som convidats.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Diumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (14 d’agost de 2022)

Jeremies 38:4-6.8-10 / Hebreus 12:1-4 / Lluc 12:49-53

 

Les tres lectures de la Litúrgia d’avui ens porten el mateix missatge: el pecat de la confrontació, de l’oposició be-mal.

D’on venen les oposicions, a voltes tant violentes? No sols en el camp internacional, sinó també entre religions, entre ciutats, entre famílies, entre ideologies? En tot lloc on hi ha convivència.

Hem escoltat en la primera lectura com Jeremies anunciava guerres i derrotes a Israel. No eren paraules afalagadores. I li surt un fals profeta que li contraposa un missatge triomfal. Jeremies es castigat i  ficat en un pou fangós. El problema va ser de no voler atendre les amenaces evidents que anunciava Jeremies. Va ser el preferir l’engany del benestar enganyós. Això ens exhorta a tenir coratge per obrir els ulls a la realitat i no al desig enganyós i fictici del benestar.

Aquest, també, es l’ensenyament que ens ofereix la carta als Hebreus. Ens posa l’exemple dels cristians que han donat la vida per la fe i ens han deixat l’exemple d’una vida santa. Han lluitat i han vençut, per la seva constància. Han sabut posposar el benestar fictici, i han assumit la contrarietat igual que Crist, el model per excel.lència, que ha arribat al tron de Déu a través   de la creu. Ell no s’avergonyí d’aguantar els escarnis i el martiri, perquè la veritat no es pot jugar als daus. Resistí fins a la mort, que ell posà en mans del Pare, Jutge just que premia el bé, i el va ressuscitar. Ell és el nostre model de comportament cristià. Com a cristians també serem criticats i fins i tot mofats. Però la nostra fe té el segell de la immortalitat. Y la veritat no la pot desmentir ningú, encara que li costi de triomfar. ¡Creguem-hi!

La contrarietat de Jesús es resumeix en el seu missatge: “estimeu-vos els uns els altres tal como jo us he estimat”. Aquest és el foc que Jesús volia que cremés la terra. I aquest és el foc que varen voler apagar amb la seva crucifixió. Ell predicava un foc que crema el mal de la divisió, de l’egoisme, del domini del fort sobre el feble, del ric sobre el pobre, del savi sobre l’ignorant, del sa sobre el malalt, de la injustícia sobre la justícia. Anunciava l’era de l’amor, de la comunió, del perdó, del respecte, de la solidaritat, de la compassió. Però els homes de la Llei jueva no volgueren fer-li cas.  

I sembla que els seus seguidors no ho hem sabut pas practicar durant tots els segles de cristianisme: perquè, ja durant l’època apostòlica hi va haver divisions: si calia o no seguir l’observança de la circumcisió i els preceptes del judaisme. També, en preferències de les viudes jueves sobre les d’origen grec. I no parlem de la lluita de St. Pau amb els judaïtzants. I, al s. II, i segles posteriors,les diverses interpretacions de la figura de Jesús. I la divisió actual dels cristians, que tant dificulta la predicació de l’Evangeli.

Jesús ens revelà qui és Déu, i que  en ell no hi cap divisió, i vol que els homes siguem u, amb comunió, en comprensió per les diferències; que cadascú tracti d’obrir-se al que diu l’altre, que s’obri als avenços de la civilització, que hi hagi adaptació a les novetats positives dels homes. És el que predica tan insistentment el Papa Francesc: No tancar-se, no anquilosar-se en idees passades, saber acollir allò de bo que ens aporta la nova cultura, saber canviar d’estil pastoral i de llenguatge. Superar el clericalisme. L’amor sap acomodar-se a totes les coses bones i nobles, i les potencia.

A nivell personal mirem  de posar comunió on hi ha divisió, perdó on hi ha enemistat, bondat on hi ha rigidesa, paciència on hi ha dificultat de canviar. Es a dir, mirar de fer la comunió y posar comprensió en les diferències inevitables que hi ha entre els homes. Però sabent que el qui poleix una pedra, col.labora en la cohesió de l’edifici de l’Església. 

L’amor mai destrueix, sempre edifica. L’amor és Déu en nosaltres. 

Deixem-lo actuar. 

Abadia de MontserratDiumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Diumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)

Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans. 

El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.

Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:  deixeble-mestre, com una unitat;  germà i bondat.

Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.

El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.

En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.

Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.

Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.

Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Diumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)

1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39

 

 

“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.

Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.

El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”. 

Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:

El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.

Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.

Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.

“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).

En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Diumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (6 de febrer de 2022)

Isaïes 6:1-2a. 3-8 / 1 Corintis 15:1-11 / Lluc 5:1-11

 

La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.

Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.

Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.

El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.

Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!

La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.

La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.

El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.

L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n. 

La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes parets  cadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. 

Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitats  amb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,  com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.

Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.

L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres. 

Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per això  Jesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.

Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació. 

Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.

Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Diumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (30 de gener de 2022)

Jeremies 1:4-5.17-19 / 1 Corintis 12:31-13:13 / Lluc 4:21-30

 

Estimats germans i germanes:

La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements. 

Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema. 

La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.

A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.

Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?

Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència. 

Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.

Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles. 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Diumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 de gener de 2022)

Nehemies 8:1-4a.5-6.8-10 / 1 Corintis 12:12-30 / Lluc 1:1-4; 4:14-21

 

El Poble d’Israel sempre ha viscut de la paraula de Déu tramesa pels patriarques, legisladors, savis i profetes. En les sinagogues es continuen llegint encara avui aquests textos, amb l’esperança constant que un día s’acomplirà el que Déu té promès al seu poble: un Messíes alliberador.

A nosaltres, cristians, ja se’ns ha dit, com ens ho afirmava Sant Lluc en el seu pròleg a l’Evangeli, que aquesta esperança ja ha estat acomplerta en Jesucrist, la Paraula definitiva de Déu. I ens ho ha transmés recollint els testimonis dels qui ho veieren i transmeteren de paraula: els Apòstols. Lluc, per la seva part, ho “escriu detalladament en una narració seguida perquè el destinatari, Teòfil, coneixi la solidesa de l’ensenyament rebut”. Tenim, doncs, unes bases segures de testimonis que han vist y sentit el que Jesús, la Paraula de Déu, va dir i va fer en el període curt de la seva acció predicadora. Són paraules de la tradició oral 40 anys després dels fets.

Nosaltres també, que hem rebut el baptisme i hem estat incorporats al Crist formant un sol cos, hem rebut aquestes ensenyances en la catequesi, en la familia, en l’escolta de la predicació en l’Església, i tant de bo també, en la lectura freqüent del Nou Testament, sobre tot.

Ell text de l’Evangeli llegit avui, ens porta a la sinagoga de Nazaret, el poble on Jesús había crescut. Abans, St. Lluc ja ens ha presentat Jesús en el Baptisme on rebé l’Esperit Sant i el testimoni del Pare: “Aquest es el meu Fill”. A continuació passà per les temptacions de Satanàs, superades, i un exitós recorregut pels poblets de Galilea predicant a les sinagogues. Els conciutadans, doncs, coneixen bé la fama que l’envoltava.

Jesús rep, doncs, el volum d’Isaïes, i llegeix el fragment “l’Esperit reposa sobre meu, m’ha  ungit per a dur la Bona Nova als desvalguts, a proclamar la llibertat als captius, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor” (és a dir, l’any del perdó dels deutes). Jesús diu a continuació: “això s’ha acomplert avui en ell”. I provocà admiració i estranyesa. Perquè, ¿Quina garantía dóna Jesús d’això que afirma? Ja que s‘ho diu d’ell mateix. ¿Quina credibilitat té? Tots els qui l’escoltaven el coneixen de sempre, perquè havía crescut entre ells. Però, el coneixien només exteriorment, i no podíen conèixer la seva veritable personalitat. Jesús recolza el que afirmen els profetes, certifica que segueix les prediccions d’Isaïes, y, a més, ho confirma tot amb el que ell ha fet i predicat, que respon a allò que diu Isaïes. Jesús mai no va afirmar res de si mateix que no ho confirmés amb els fets. Cert, que era fill de María i Josep, però també Fill de Déu en qui s’acomplía l’Escriptura. D’aquí la importància que donen els Evangelis a l’acompliment de les Escriptures en els fets i ensenyaments de Jesús. En el capteniment de Jesús no hi ha mai discrepàncies entre el que diu i el que confirmen els seus actes. A Jesús no li calia portar un rètol que digués ‘soc el Messies’. “Si no em creieu a mi, creieu les obres que jo faig” afirma. I davant Pilat  diu: “no em preguntis a mi, pregunta els qui m’han sentit i han vist el que jo he fet”. Ell no necessitava donar explicacions. Ho reblava amb paraules de l’Escriptura. Era coherent!

Tant de bo que nosaltres poguessim confirmar sempre el nostre nom cristià amb els nostres fets creïbles. Que el nostre sí, sigui  sempre sí, per a glòria de Déu Pare.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Diumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)

Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12

 

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme  al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria». 

L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer. 

És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor. 

A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui,   però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.

«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes  de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser. 

El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que  mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia. 

Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Festa del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (9 de gener de 2022)

Isaïes 40:1-5.9-11 / Titus 2:11-14;3:4-7 / Lluc 3:15-16.21-22

 

Avui diumenge celebrem la festa del baptisme de Jesús, amb la qual finalitza el temps litúrgic de Nadal i comença el temps ordinari. Avui és un bon dia per recordar i meditar el nostre propi baptisme.

La litúrgia ens proposa el relat del baptisme de Jesús al Jordà, segons la redacció de sant Lluc. L’evangelista narra que, mentre Jesús estava en oració, després de rebre el baptisme entre les nombroses persones atretes per la predicació de Joan, el Precursor. Aleshores, s’obrí el cel i baixà cap a Jesús l’Esperit Sant en figura corporal com un colom. En aquell moment, una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».

El Fill, per dur a terme la seva missió, es col•loca a la fila per ser batejat per Joan. A Jesús –ho sabem bé–, no li calia el baptisme de conversió que Joan practicava. Però amb aquest gest reconeix que necessita l’acció de l’Esperit en la seva humanitat. Aquest ha de ser el resum de la vida de cada batejat, ja que tota la nostra vida es desenvolupa sota l’influx de l’Esperit Sant: quan treballem, en el descans, en el somriure o quan prestem un dels nombrosos serveis que comporta la vida familiar o professional.

Aquesta festa d’avui ens ensenya la necessitat que tenim tots de l’Esperit Sant. Si el Fill de Déu, segona persona de la Trinitat, va ser ungit per l’Esperit a la seva humanitat, com nosaltres, criatures, no hem de necessitar ser ungits per l’Esperit. Sense l’acció de l’Esperit no podem generar comunió, no podem crear unitat. Ni tan sols podrem glorificar Déu. Per això hem de demanar la assistència de l’Esperit.

Avui, el nostre propi baptisme ens fa ser conscients que som els fills estimats en qui Déu es complau. Som estimats i predilectes de Déu. No podem pretendre que Déu es desentengui de nosaltres, ni nosaltres allunyar-nos d’Ell. Així és Déu amb nosaltres.

Però sovint tractem Déu com si fos un bon veí. El visitem una estona, potser berenem a casa seva, i després marxem a casa nostra, tancant bé la porta en arribar. Així, tristament, vivim sovint el nostre baptisme. Com a fills emancipats: és més, com a complets desconeixedors de Déu. El visitem una estona al dia, potser cada setmana o ni tan sols això: ens oblidem d’Ell. Volem que Déu es quedi a casa seva i nosaltres a la nostra.

Hi ha una íntima correlació entre el baptisme de Crist i el nostre baptisme, que no hem de veure com si hagués estat una cosa que va passar fa més o menys temps, però que avui ens implica poc. A la festa d’avui se’ns convida a prendre consciència renovada dels compromisos adquirits pels nostres pares o padrins, en nom nostre, el dia del nostre Baptisme; hauríem de reafirmar la nostra fervent adhesió a Crist i la voluntat de lluitar per estar cada dia més a prop d’Ell, separant-nos de tot pecat, fins i tot benial, ja que en rebre aquest sagrament vam ser cridats a la santedat, a participar de la mateixa vida divina.

Sant Lluc ens ha deixat escrit al seu Evangeli que Jesús, després d’haver estat batejat, estava en oració. Nosaltres serem fidels en la mesura que la nostra vida estigui edificada sobre el fonament ferm i segur de l’oració.

Que Maria, la Mare del Fill predilecte de Déu, ens ajudi a ser sempre fidels al nostre baptisme.

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)