Diumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de setembre de 2021)

Isaïes 50:5-9a / Jaume 2:14-18 / Marc 8:27-35

 

Estimats germans i germanes,

Acabem d’escoltar, en la versió de sant Marc, com Pere reconeix Jesús com a Messies. Ens és més coneguda la versió de sant Mateu, més desplegada i coronada amb l’anunci que el Senyor fa: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Però el text d’avui no inclou cap promesa sinó, al contrari, una prohibició de parlar-ne.

Aquesta versió d’avui, més antiga, conté, però, igualment el reny que Jesús fa a Pere. L’apòstol, amb la candidesa del qui vol donar lliçons, es resisteix a admetre que el messianisme de Jesús no passa per un triomf humà, sinó pel sofriment de la creu i la glòria de la resurrecció. Jesús és contundent: el tracta de Satanàs, és a dir, d’adversari, del qui posa entrebancs al pla de Déu. A l’apòstol no li quedà més remei que callar i escoltar el que Jesús adreça a tothom: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. 

Prendre la pròpia creu. Ens és feixuc, fer-ho. Conten que un dels anomenats Pares del Desert es queixava de la pesantor de la seva creu. Un àngel el conduí en una estança on hi havia creus de totes les dimensions i pesos. L’asceta les anà provant una per una dient-se interiorment: “Aquesta, no… Aquesta, tampoc… Aquesta!”. Finalment n’havia trobat una que li agradà i se la quedà. L’àngel li digué: “Era la teva…”.

Com veiem, acompanyar Jesús en el camí de la creu és condició essencial per a ser deixeble seu. No vol dir que només els deixebles de Jesús tenim creus, perquè de sofriment, poc o molt, tothom en té. Els seguidors de Jesús ens distingim perquè som cridats a prendre la creu i creiem que Déu ens ajuda a carregar-la. Sant Lluc afegeix el matís “prendre-la cada dia”, perquè d’una manera o altra sempre hem de seguir rere Jesús.

Ens podríem preguntar si aquest seguiment exclou tota mena de felicitat en aquest món. No, si Jesús assumí la creu és perquè la confiança absoluta que tenia en la bondat del Pare li feia prendre amb ell els sofriments humans. Hi havia, al terme de tot, la resurrecció. Potser tan fàcil com és de dir això, és més difícil de fer-ho nostre. Però si ens apleguem per escoltar i assimilar la Paraula de Déu, i especialment l’Evangeli, és perquè sabem que aquí hi trobem el fonament de la nostra esperança.

En aquesta situació també hi val el matís de sant Lluc “cada dia”, perquè forma part de la identitat cristiana saber que cada dia és una nova oportunitat per a augmentar aquesta nostra esperança. I junt amb ella, la fe i la caritat que li són inseparables.

La pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. I ens ha mostrat que la capacitat humana de fer el bé no té límits. Jo us invitaria, per exemple, avui que aquesta basílica torna a tenir el seu aforament normal, avui que comença una etapa en l’Escolania amb l’ingrés de vuit nois cantors, us invitaria a saber valorar totes les novetats que cada dia el Senyor ens ofereix: en la pròpia vida, en la pròpia família, en la pròpia comunitat. És el que ens deia fa una vintena d’anys un abat estranger: saber recollir la gràcia dels començaments, i alguns monjos ens en recordem. 

Tinguem, doncs, aquesta capacitat cristiana d’assumir cada dia la creu i alhora d’enriquir-nos amb l’esperança de començar cada dia amb la confiança que Déu guia el nostre present i el nostre futur. És realment una gràcia. 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Diumenge XXIII de durant l’any (5 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (5 de setembre de 2021)

Isaïes 35:4-7 / Jaume 2:1-5 / Marc 7:31-37

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Segons els relats bíblics, a l’inici dels temps, quan Déu creà el cel i la terra, un bon dia, el Senyor s’ajupí, agafà pols i va modelar l’home i la dona. Així va anar donant forma a la seva creació més preuada. Amb les seves mans divines feu les orelles i els donà el sentit de l’oïda, va fer la llengua i li donà la capacitat de parlar. Finalment, feu davallar damunt d’ells l’alè de vida i els manà que fossin fecunds i es multipliquessin, que omplissin la terra i la dominessin.

Així «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1, 28). També en nosaltres, com a descendents i hereus d’Adam i Eva, hi ha inscrita en el nostre cor la imatge i semblança de Déu. La nostra existència no és fruit de la casualitat o de l’atzar. La nostra existència és fruit de l’amor i de la voluntat de Déu. I tots portem dins nostre aquella espurna de la divinitat que ens fa fills de Déu i ens crida a compartir en plenitud la vida divina.

Aquesta imatge divina que portem en el nostre cor esdevé aquella icona que fa present Déu enmig del món. És aquella icona que ens obre a la transcendència i ens diu que la humanitat sempre necessita i necessitarà Déu. I precisament per aquest motiu, la icona de Déu sovint és rebutjada. La humanitat està obcecada en construir un món sense Déu. Passa llavors, el mateix que passà en el Gòlgota: quan Crist morí a la creu, el vel del temple s’esquinçà. Ara també: quan eliminem Crist de la nostra vida, la seva imatge queda esquinçada.

Vivim en una societat que podríem anomenar  neoiconoclasta. Ens fa por obrir-nos a la transcendència i ens fa por obrir-nos a Déu. Per això, la millor manera de rebutjar-lo és eliminant-ne les icones que el fan present enmig del món. I la gran icona de Crist que és la seva Església, sovint rebutjada, ha de cridar des del seu cor: «Poble meu, què t’he fet? En què t’he entristit? Respon-me!». 

Substituïm la icona per l’ídol. Si la icona és la imatge que ens porta cap a la transcendència i cap a Déu, l’ídol és aquella imatge falsa que ens reflecteix a nosaltres mateixos i al nostre pecat. En comptes de mirar cap a Déu, mirem vers nosaltres. I és llavors quan la vida deixa de tenir sentit i perdem el fonament de la nostra existència. Ens construïm els nostres propis déus, fets a la nostra pròpia imatge i semblança. Uns deus que tenen boca però no parlen, orelles però no hi senten. I nosaltres, lluny de Déu, correm el risc d’esdevenir sords i muts davant la fe.

Però tal com deia el profeta Isaïes en la primera lectura: «Digueu als cors alarmants: sigueu valents, no tingueu por». És Déu mateix que ens ve a salvar. Crist ve a tornar-nos la imatge i semblança que havia quedat enfosquida. Igual que a l’inici dels temps, Déu s’ajupí i creà l’home i la dona, ara, com hem vist en l’evangeli, Crist s’ajup novament i amb la mateixa pols dels inicis restaura la imatge divina que s’havia esquinçat. 

Tots nosaltres som aquell sord que gairebé no sabia parlar i que Crist es trobà pel camí. Tots nosaltres necessitem que Crist ens toqui de nou i ens retorni la oïda i la parla per tal de sentir i proclamar la Paraula de Déu. Només Crist pot fer-ho, ell que és la vertadera imatge del Pare i ja estava present quan Déu creà el món. Només Crist pot salvar-nos.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (5 de setembre de 2021)

Diumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (29 d’agost de 2021)

Deuteronomi 4:1-2.6-8 / Jaume 1:17-18.21b-22.27 / Marc 7:1-8a.14-15.21-23

 

Habitualment, a l’Evangeli, els fariseus i els mestres de la llei, els qui es consideren representants i guardians de la veritable fe, hi apareixen per controlar les paraules i les accions del Mestre de Galilea. En aquesta ocasió, els fariseus critiquen Jesús i als seus deixebles per no rentar-se les mans abans de dinar, transgredint una tradició, i fent-se impurs als seus ulls. La resposta de Jesús és eixordadora: “Hipòcrites, amb raó Isaïes va profetitzar sobre vosaltres: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”.

En el món grec, l’hipòcrita és l’actor, el que fa un paper, el que porta una màscara. ¿I per què alguns fariseus i mestres són acusats d’actors per Jesús? Perquè amb els seus llavis diuen una cosa, però en els seus cors viuen una altra; s’aferren a una petita regla per fora, però no hi ha amor en els seus cors. Semblen piadosos i devots, però per dins són malvats, sense misericòrdia.

 

Les paraules més dures de Jesús a l’Evangeli són precisament contra els que es mostren com a creients però després en realitat no ho són; els qui utilitzen la religió i el nom de Déu per al propi benefici, per atreure suports socials, per mostrar-se com a creients i dignes de confiança, però que amb les seves opcions de vida són escàndol per als que sincerament volen seguir Déu. 

De què serveix observar totes les tradicions i normes, fins i tot les més petites i insignificants, si això només serveix per mostrar als altres un sentit de superioritat religiosa i potser convertir-ho en motiu d’orgull, judici, condemna, sense, per altra banda, estimar profundament el que es professa amb els llavis?

De què serveix dir-se cristià perquè es va a missa tots els diumenges, se segueix el Catecisme al peu de la lletra, s’observen totes les disposicions litúrgiques, es coneixen tots els rituals sacramentals a la perfecció, si això només serveix per jutjar, per criticar, per sentir-se millor que els altres?

Aquesta és precisament la hipocresia de la fe, quan la vida religiosa es redueix al compliment d’unes regles que no toquen el cor ni la vida real, i la vida religiosa es converteix en una sèrie limitada en el temps d’uns pocs gestos religiosos, però no es converteix en una sentida opció de vida. 

Però també hi ha la banda contrària, els qui redueixen la fe a dos o tres preceptes per tranquil·litzar la consciència i sentir que ja han complert: anar a missa un cop a l’any, una almoina ocasional, un senyal de la creu a corre cuita, encendre un llantió de tant en tant… i llestos. Són aquells que diuen, jo i Déu ja ens entenem, no necessito que ningú em digui que he de fer; tot això són coses de gent gran, ara no tinc temps; potser més endavant…  En el fons, no hi ha una inquietud religiosa. Per aquests, Déu no interessa.    

Ambdues posicions són el resultat de la indiferència. Els primers s’han acostumat a viure la religió com una pràctica externa o una tradició rutinària, que no toca el cor. Els segons no és que hagin pres la decisió d’apartar-se de Déu, però de fet llur vida se n’ha anat allunyant.

És evident que aquestes actituds es deuen a la manca de cura de la vida interior: només si començo a baixar dia a dia al meu cor podré reconèixer les meves tendències fosques, els sentiments i pensaments negatius als quals dono cabuda o que em condicionen en les meves accions, descobrint que tinc necessitat de Déu i del seu perdó.

Perquè, què és el que realment fa a la persona impura, és a dir, no disponible per a Déu? Les coses que surten del seu cor. Per això, Jesús no s’oposa a la Llei, sinó que la aprofundeix, va a l’arrel del mal: el cor. Jesús va venir a canviar els nostres cors per mitjà del do de l’Esperit Sant en nosaltres, que ens transforma, ens canvia, en la mesura que preguem i lluitem contra les inclinacions errònies. La nostra vida no canvia posant normes, renovant la casa, canviant de look … només canvia si canvia el nostre cor, i només Déu pot canviar el nostre cor! I llavors serem lliures per estimar i per afrontar qualsevol situació, fins i tot la més dolorosa.

Jesús realment va venir a la terra com un home, i no va representar un paper. La nostra fe ens ensenya que Ell, com a veritable home i veritable Déu, va voler ensenyar a la humanitat que Déu no és una sèrie d’accions exteriors momentànies, sinó una elecció profunda que canvia la vida real d’un i el món real.

Germans i germanes,

Jesús vol realment que siguem lliures, plenament responsables davant Déu i davant els nostres germans, amb plena consciència de les nostres accions i opcions. Jesús va venir a donar-nos l’Esperit Sant, per superar la nostra incapacitat d’estimar, per superar aquestes contradiccions que tenim al cor.

Tots necessitem deixar-nos guarir, transformar per Déu, per estar veritablement disponibles per a Ell. A això vol portar-nos Jesús. Això és el que va venir a fer, com ens va prometre: Us donaré un cor nou, posaré un Esperit nou dins vostre.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Diumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 d’agost de 2021)

Josuè 24:1-2.15-18 / Efesis 5:21-32 / Joan 6:60-69

 

Benvolguts Germans i Germanes:

Totes les lectures d’aquest diumenge ens parlen d’ Eucaristia, de llibertat, de fidelitat, de confessió de fe i d’aliança matrimonial.

La primera lectura que avui, ens ha estat proclamada, és l’Aliança de Siquem, sota la muntanya del Garizim, avui el poble de Nablus. Josuè, l’ajudant i successor de Moisès, manté un diàleg amb totes les tribus d’Israel, amb els seus  caps, jutges, ancians i magistrats. Ell amb la seva autoritat els exhorta a creure només en Déu i els demana de deixar, els altres deus que els seus pares havien adorat quan estaven a la regió occidental de l’Eufrat i a Egipte. Josuè sap que des del pas del Mar Roig, el Poble d’Israel és lliure, i per això els fa escollir; ¡No hi ha de cap manera un terme mig!: “Ell i la seva Família han decidit d’adorar el Senyor!”. La llibertat, en primer lloc, els obliga a haver d’escollir, a haver de triar on posen la seva esperança. I el poble d’Israel tria el Senyor: “Mai de la vida, nosaltres, no abandonarem el Senyor, el nostre Déu”. Avui dia volem ser lliures del tot, però ens consta triar, ens costa prendre decisions fermes, contundents, radicals i per sempre. Se’ns fa molt difícil d’entendre que el camí de la vida i el camí Cristià, impliquen una fermesa, un decidir-se constantment. Ens fa por triar una opció que vol dir eliminar-ne d’altres, però la vida és així i això és avançar. Desgraciadament, l’opció contrària, es quedar-se en un estat d’adolescència permanent. O aquella persona nerviosa que cerca en tot i per a tot una data de caducitat, un codi de barres de finitud.   

En la segona lectura, de la carta als Cristians d’Efes, se’ns parla del matrimoni, que és una opció lliure, un compromís, una aliança d’Amor recíproca, i també, de submissió mútua, d’estimació i amor total dels dos esposos.  És sempre una llibertat total, i no és autèntica llibertat total si no va acompanyada de la fidelitat i de la responsabilitat mútua.  Si hi ha autèntic Amor, no hi ha ni primer ni segon, hi ha solament un Matrimoni, una Família Cristiana, una escola d’Amor, una escola de servei. L’apòstol Sant Pau, arriba a comparar, com un “gran misteri”, aquesta estimació total. “Crist és el Cap i Salvador de l’Església, que és com el seu cos”. Com una sola família, i un sol l’Amor recíproc, del Crist i la seva Església.

L’Evangeli que el Diaca ens ha proclamat, és l’epíleg final del capítol sisè de Joan, el Pa de Vida. Trobem Jesús a la ciutat de Cafarnaüm a la riba del llac de Tiberíades a la regió de Galilea. Jesús en mig de la gentada demana a tots els seus seguidors,  (Apòstols, Homes i Dones, Mestres de la Llei i Curiosos), la seva fidelitat total a Ell. Però les seves Paraules, que són Esperit, i són Pa de Vida, i que és Do del Pare de reconèixer Jesús com a Senyor, aboquen a molts deixebles a una situació de crisis, d’abandó. Troben incomprensible el seu llenguatge d’exigència personal. Seguien el Mestre exteriorment, però no havien arribat a admetre’l interiorment. Jesús molt conscient  de la greu situació interroga els mateixos Apòstols amb una pregunta decisiva, transcendental i crucial: “¿Vosaltres també em voleu deixar?” Ara toca a tots de decidir-nos, d’escollir, de triar amb llibertat, es tracta del tot o res!  Simó Pere pren la Paraula en nom de tota l’Església d’ahir, avui i sempre, i fa la seva sincera, humil i confiada professió de FE amb Paraules del Pescador:  “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Paraules simples que manifesten una gran confessió de Fe. Ser seguidor de Jesús avui, suposa mantenir fermament els propis criteris davant la general incomprensió i fins i tot davant el menyspreu actiu social. 

*Antiga Aliança del poble d’Israel a Siquem.

*Aliança d’amor Matrimonial. 

*Finalment la nova Aliança de Sant Pere i l’Església a Cafarnaüm.

Germans i Germanes. Les lectures d’avui ens porten i ens han preparat el camí vers l’Eucaristia, la gran acció de gràcies que estem celebrant. Participem doncs activament de la Taula del Pa de Vida que és menjar el seu Cos i beure la seva Sang, penyora i esperança, de vida eterna vers la qual tots tendim. Que Jesús- Sagramentat sigui la nostra força, la nostra generositat i el nostre Amor Alliberador. Amén.

“Jesucrist va ser pobre en el seu naixement, més pobre durant la seva la seva vida terrena i extremadament pobre en la Creu”  (Sant Bernat).

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Diumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (8 d’agost de 2021)

I Reis 19:4-8 / Efesis 4:30-5:24 / Joan 6:41-51

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar un fragment del capítol sisè de l’Evangeli de sant Joan, el que els entesos anomenen el discurs del pa de vida. Aquest discurs comença amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, donant de menjar a una multitud, igual que Déu feu al desert amb el seu poble, i creuant el mar. En ell se’ns presenta a Jesús com l’autèntic pa del cel, un terme que l’Antic Testament utilitza pel mannà, i del qual la humanitat, no només el poble d’Israel, ha d’alimentar-se per la fe. Ell és el mitjà pel qual arriba la vida de Déu al món. En el fragment que hem sentit avui el Senyor revela el sentit de la vida cristiana i com aquest és el fruit, no tant de l’esforç de cadascun de nosaltres, com de deixar-se atreure per Ell.

Els jueus havien posat en dubte el paper de Jesús com a enviat de Déu, assenyalant la seva humanitat: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?”. Qui els podria retreure la seva incredulitat? Però Jesús els respon a partir de les Escriptures i indicant la necessitat de la intervenció del Pare en l’origen de la fe. Reconèixer a Jesús és entrar en el misteri diví, la qual cosa no pot realitzar-se sense la iniciativa de Déu.

Diu l’evangeli: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi”. Anar a Jesús és el mateix que creure en Jesús. Amb aquests termes es descriu la fe com una relació, com apropar-se a una persona. A Jesús el trobem en la lectura de l’Evangeli, en l’Eucaristia, ens els germans, però el creure és més que veure’l: cal apropar-se a Ell, cal donar el pas de la fe, fer-se amic, perquè “anar a ell” és acceptar la invitació de Déu.

Pot semblar més natural o més fàcil buscar en un altre lloc el sentit de la nostra vida, en certeses aparentment més sòlides, més immediates o que creiem que depenen únicament de nosaltres mateixos. Però, en realitat és una il·lusió, tots coneixem les limitacions i la fragilitat de les coses humanes. És molt millor confiar-se en Déu, que ha escollit la finitud per manifestar l’infinit, que ha escollit les paraules d’un home per manifestar la seva Paraula.

No hi ha necessitat d’esforços sobre humans per comprendre les coses del cel. Qui desitgi conèixer Déu ha de conèixer el seu Fill. Qui vulgui comprendre el misteri de Déu, n’hi ha prou que llegeixi l’Evangeli. Qui es deixa atreure per l’Evangeli es deixa atreure per Déu i rep un aliment que no mor; un amor que no traeix, sinó que dura eternament i és capaç de transmetre’ns la vida que dura per sempre.

Alimentar-se de Crist significa saber acollir-lo en la pròpia vida i deixar que la seva Paraula es converteixi en l’energia que alimenta les nostres accions, els pensaments i les paraules i dirigeix tota la voluntat cap a la voluntat d’Aquell que vol que siguem com Ell en totes les coses, que siguem veritablement sants.

En Jesús la vida troba la satisfacció de les seves necessitats, perquè Ell és la resposta a allò que es troba en el fons de tota recerca. Jesús és l’autèntic pa de vida, i no el manà del desert. La diferència entre els dos es troba en les seves conseqüències, la mort o la vida.

Germans i germanes, el pa ofert al desert a Elies, esgotat per la fatiga i deprimit pel desig de mort, es converteix per a nosaltres en un símbol del “pa de vida” que és Jesús. L’aigua oferta juntament amb el pa es converteix per a nosaltres en un símbol del do de la vida eterna, del do de l’Esperit Sant. Com Elías, caminem cap a la muntanya de Déu, l’Horeb de la presència del Pare que ens espera a tots per la comunió eterna amb Ell

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Diumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 d’agost de 2021)

Èxode 16:2-4.12-15 / Efesis 4:17.20-24 / Joan 6:24-3

 

Avui, la Litúrgia ens porta un tema únic: la separació del Regne de Déu del regne del món. No oposats, sinó independents. “No es pot servir Déu i el diner” i “doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César”.

Avui, la cultura del benestar, de les comoditats i de la comunicació ens empeny en la direcció fàcil, però d’esclavatge: cap avall, i ens fa oblidar la direcció cap amunt, de llibertat, cap a Déu. I no es tracta pas de negar la bondat dels mitjans moderns que afavoreixen la independència de la vida, sinó de no quedar-hi absorbits, subjugats. Jesús no es negà a participar en actes humans, però la seva missió va ser d’ensenyar-nos a cercar Déu, sobretot. I això ho ha oblidat la cultura actual. És més, s’hi oposa. I amb això deforma la imatge de l’home, que és cos i esperit. És terrenal i destinat al cel. Altrament, quin sentit té l’existència? Ser com els animals? Crec que som quelcom més!

El text de l’Èxode presenta el poble demanant menjar en el desert, i Déu els concedeix un pa i un menjar inesperats, però els posa prova exigint-los de recollir-ne només per a cada dia. Vol que reconeguin la seva dependència, que ell té providència del seu poble. És a dir, vol que creguin en ell.

Sant Pau ens diu que els creients no podem viure com els pagans que no coneixen Déu, que viuen bolcats a les coses corruptibles; que cal “que es renovin en la seva manera de pensar, revestint-se de la nova naturalesa de Déu, feta a imatge seva, i així portin una vida justa, bona i santa de veritat”. Cal, doncs, que tinguin consciència que són fills de Déu i que ho demostrin amb la seva vida, que siguin fills de la llum i no de les tenebres, a fi que els qui els vegin glorifiquin el Pare del cel. Són en el món, però no viuen com el món. Que som vianants cap al cel.

En l’Evangeli veiem que la gent cerca Jesús entusiasmada, perquè els ha donat pa multiplicat miraculosament. Però Jesús els demana que cerquin el pa que no es fa malbé i dóna vida eterna. Quin pa? Cal que creguin en aquell que Déu ha enviat, que és el que realment ha baixat del cel; no com el pa que donà Moisés en el desert. I aquest pa és ell mateix. Ell és el pa que dóna la vida veritable i satisfà plenament la fam; i ell, qui també apaga la set amb el vi de la seva sang. És a dir, Jesús apunta a la dimensió de l’home destinat a la vida eterna, però cal tenir fe en ell. I això, evidentment, comporta renúncies, no pas a la dimensió material, sinó a l’esclavitud d’aquestes coses. Cal usar-ne, però usar-ne bé, mai abusar-ne. Cal ser senyors i no servents d’elles. Cal ser-ne lliures i no els esclaus. És seguir el camí estret que duu a la vida eterna.

Si tinguéssim presents els milers de tones de menjar que anualment es llancen en els països rics, perquè n’usem malament, potser els pobres no passarien tanta fam. Si fóssim curosos amb els residus que pol·lueixen terres, rius i mars; si no malgastéssim carburants fòssils, potser tindríem un clima més favorable i s’evitarien pluges devastadores. És qüestió de consciència responsable. De seriositat cristiana. Aquesta conducta es tradueix en aquesta frase de Jesús: “Fes als altres el que voldries que et facin a tu”. Això és fer la voluntat de Déu: no cercar el meu bé o la meva comoditat, sinó evitar de fer mal als altres amb la meva mala conducta. I és que podem matar sense disparar cap arma, de lluny estant, malgastant. Que Déu ens obri els ulls a aquest camí de l’amor que porta cap al cel.

Abadia de MontserratDiumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Solemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (25 de juliol de 2021)

Fets dels Apòstols 4:33; 5:12.27-33; 12:1b-2 / 2 Corintis 4:7-15 / Mateu 20:20-28

 

La contundent afirmació de Jesús enmig de la discussió entre els apòstols, per veure quins d’ells podrien ocupar els primers llocs en el Regne de Déu, ens aclareix, sense embuts, que l’ambició de poder no és el camí. Entre vosaltres no ha de ser pas així, els diu el Senyor. La relació amb Jesús, que funda el Regne de Déu, no es mesura pels mèrits i privilegis sinó per la generositat i l’amistat, pel fet de compartir una mateixa manera de situar-se davant el món, talment com ho feu Jesús que no va venir a fer-se servir sinó a servir els altres i a donar la seva vida en preu de rescat per tots els homes.

Sant Jaume, un dels protagonistes destacat de la discussió, com els altres deixebles, va haver de saber desfer el camí fet per poder seguir les petjades de Jesús que anaven justament en direcció contrària a la que ell, amb la seva impetuositat, pressuposava. El camí de sant Jaume és també el nostre, és el camí de l’amistat amb Jesús, un camí que l’evangeli descriu com un pelegrinatge a la ciutat santa, una pujada a Jerusalem en diferents etapes, un camí marcat amb els senyals imprescindibles que asseguren el sentit correcte d’aquest recorregut vital en el qual tots ens trobem pel fet mateix d’existir.

El primer senyal que ens situa correctament en actitud de sortida és la benedicció de Déu, la crida personal de Jesús per a cadascú dels seus deixebles. És una etapa que comença justament aturant-se, aturant-se per escoltar, per reconèixer la veu que troba resposta en allò de millor de nosaltres mateixos que encara està per realitzar; i aquesta veu és la de Jesús que ens crida a anar amb Ell. Sense saber amb qui, a on i a què es va, es poden donar moltes voltes, però no s’emprèn cap camí. Les etapes següents, més llargues o més curtes, de camí planer o costerut, formen part d’aquest acompanyar Jesús, estar amb Ell, entendre la seva predicació i saber llegir els signes de llum i de vida que l’acompanyen. Sense parar-se a escoltar no es pot comprendre massa res, i sense entendre no es pot valorar ni estimar en veritat.

Dels diferents desacords amb Jesús que Jaume i el seu germà Joan tingueren en aquest camí, el descrit en l’evangeli d’avui ens és una ocasió per comprendre l’autèntic caràcter de la missió evangelitzadora que els apòstols iniciaren un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts: servir i donar-se, tot el contrari del que ells tenien al cap en aquell moment. Semblaria que, donada la condició humana, només des del poder es pot fer efectiva la proposta de l’evangeli, però Jesús ens fa veure que aquest no és el camí. Ell no ha vingut a dominar sinó a servir; ha vingut a fer possible amb la donació de la seva vida per tots els homes, un canvi qualitatiu en la condició humana, recreant-la en Ell mateix de cap i de nou perquè pugui ressorgir amb la seva veritable fesomia feta a semblança del Creador.

El camí dels deixebles és el mateix camí que el Mestre ha fressat. Els deixebles l’han de fer però, des de la consciència de ser com vasos de terrissa que tanmateix porten el tresor del ministeri que Déu els ha confiat. Amb la seva pròpia vida han d’anunciar la creu i la resurrecció del Senyor i el do de l’Esperit que Déu continua vessant en el cor dels homes. Servir i donar-se, és el Camí.

El servei s’acredita per la seva utilitat, altrament és més un destorb que un ajut. El servei dels deixebles de Jesús és el de la Paraula de l’Evangeli, paraula útil a la intel·ligència i eficaç per a la bona qualitat de les relacions humanes, paraula viva que infon esperança davant els enigmes irresolubles del mal, del sofriment i de la mort. Donar-se, com a deixeble del Senyor, és fer present amb la manera de viure, enmig de les contingències humanes, la realitat alliberadora del Regne de Déu. El camí d’aquest Regne no passa per l’ambició del poder sinó pel sa desig del servei; no es tracta d’imposició irracional sinó de donació intel·ligible, alliberada i gratuïta; no és tant eloqüència i promeses com fets nets i clars.

El camí que Jesús proposa a tothom qui vulgui ser útil al món, és el del servei humil, particular i concret que cadascú pot fer dins aquest gran projecte de fraternitat i de pau que Jesús ha obert. És un camí no exempt de contrarietats i de problemes, i seria il·lusori pensar que no comporta renúncies i sofriment. No és el poder el que puja al cap sinó el cap que baixa al poder. L’egoisme humà, l’afany de protagonisme i l’ambició de poder són camins de baixada amb força pendent que, sense l’ajut de Déu, no és possible vèncer la inèrcia negativa que arrossega i passar per damunt del que sigui. Per altra banda, ningú estima per decret llei. Cal aquest alliberament interior que l’amor ressuscitat del Crist genera en tot aquell qui l’acull amb sinceritat i veritat.

Acollim, doncs, amb goig la benedicció de Déu que cada dia ens renova el seu amor, i visquem amb humilitat i perseverança el servei de la Paraula i la donació en la caritat: És aquest el Camí: servir i estimar.

No em queda més que dir-vos i dir-me a mi mateix, germans, allò tant conegut que ressona cada matí a les portes dels albergs del Camí de Sant Jaume: Bon camí!

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6  /  Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

 

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure;  sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança  de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Diumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (4 de juliol de 2021)

Ezequiel 2:2-5  /  2 Corintis 12:7-10 / Marc 6:1-6

 

Estimats germans i germanes,

Jesús es considera profeta en aplicar-se la dita “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Se la fa seva després del fracàs a la sinagoga de Natzaret. El profetisme és una institució que trobàvem en l’antic Israel i en altres cultures de pobles veïns. Una de les més nobles missions del profeta –potser la més característica– és ajudar a discernir la voluntat de Déu, no simplement ni sempre dient per endavant el futur. La paraula “profeta”, però ha anat eixamplant els seus sentits. 

Quan la litúrgia deixà de celebrar-se totalment en llatí, en moltes esglésies de casa nostra s’adaptà un negro-espiritual que deia tres vegades: “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. Al jovent que anava a missa li agradava aquest cant, que formava part també dels focs de camp de l’escoltisme i de les vetllades dels casals parroquials. Eren també temps de repressió, en què aquest cant en manifestacions al carrer s’alternava fàcilment amb el Virolai i crits reivindicatius.

Què podia entendre de profetisme el jovent d’aquella època? Era un temps que la cultura cristiana tenia encara un pes notable en la societat, i això permetia certes extrapolacions, perquè evidentment els cants reivindicatius de les primeres guitarres elèctriques no eren una aplicació gaire correcta del llegat que la Sagrada Escriptura ens ha donat sobre el profetisme. 

Per això, avui que contemplem Jesús com a profeta, tenim el deure d’esbrinar en què pot consistir en el nostre temps “la fe dels profetes”. Coincideix amb la missió de l’Església? Hem de reconèixer que la comunitat cristiana ho té avui molt difícil de fer-se entendre. Primer, perquè les pròpies debilitats són matèria llancívola quan els qui no pensen com ella volen contraatacar. Després, perquè el mateix missatge més específicament cristià xoca amb la mentalitat individualista que, malgrat les novetats que ens pensàvem que la pandèmia ens hauria ensenyat, en realitat no ha provocat gaire canvis.  En tercer lloc, i no pas menys important, la diversitat de parers en matèria social o política fa difícil als pastors –i m’hi incloc com a prevere de l’Església– acontentar tothom. Als pastors ens dol quan sentim dir sovint, potser amb un punt de raó, que “l’Església sempre arriba amb retard”. I és una de les creus que el pastor ha d’assumir, si vol tenir l’autèntica fe dels profetes. Perquè els qui estan allunyats de l’Església encara afegeixen al retret: “tard i malament”. Potser més difícil d’exercir la funció profètica rebuda en el baptisme la tenen encara els laics compromesos, ja que han de conviure sovint amb companys no cristians: cada vegada estan més temptats de no comprometre’s en el deure cristià d’incidir en la vida social i política. Efectivament, la democràcia fràgil d’aquests darrers anys posa en joc altres elements més fonamentals per a ells com poden ser la convivència familiar i l’educació dels fills.

La dificultat d’exercir avui el profetisme no ens fa automàticament més configurats a Jesucrist, menyspreat pels seus convilatans. El profetisme té moltes dimensions, no sols la que incideix en la vida política i social. Bàsicament ha d’estar arrelat en aquella fe amb què Jesús vivia la seva docilitat a Déu Pare.

Nostre Senyor Jesucrist, com cantem durant l’Advent, és “el gran profeta que vindrà a renovar Jerusalem”. Ell ens donarà coratge per entendre, assimilar i transmetre la fe en el Pare misericordiós. Preguem-li, per què no, com els joves de fa seixanta anys:  “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. 

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Diumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de juny de 2021)

Saviesa 1:13-15; 2:23-24  /  2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5,21-43

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca, ens presenta dues situacions de mort. La primera fa referència a una dona que tenies pèrdues de sang. La seva situació era dramàtica, ja que amb les hemorràgies no sols se li escapava la “vida”, sinó que a més aquesta malaltia era causa d’impuresa i per tant quedava exclosa del poble com si fos morta de debò. La segona situació de mort és la d’una noia jove, la filla de Jaire, un dels caps de la sinagoga.

Davant el misteri de la mort, els homes de tots els temps, o bé amaguem el cap o bé fem servir expressions i actituds que denoten la basarda i la por que ens fa parlar-ne. L’èxit fàcil, les aparences, el triomf, el desig d’una eterna joventut, …, són cortines de fum que dissimulen la certesa que hem de morir. El relat d’avui, en canvi, ens ajuda a saber quines són les actituds de Jesús davant la malaltia i la mort i, com a contrapunt, ens ajuda a nosaltres a no amagar el cap sota l’ala ni a caure en respostes fàcils a un misteri que no té res de fàcil, ja que la dificultat més gran que tenim per parlar de la mort és que molt sovint no sabem com parlar de la vida.

Jesús davant la crua realitat de la malaltia i la mort, no parla, en el sentit de fer cap discurs de caire moral ni teològic, sinó que Jesús actua. És a dir, Ell que ho podia fer, cura i ressuscita. La salut o la vida recuperades, retornen l’home a la situació original volguda per Déu, que és sempre que l’home visqui, tal i com ens ha recordat el Llibre de la Saviesa que hem proclamant a la primera lectura: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort”.

Nosaltres no tenim el poder de fer miracles com Jesús, però això no ens eximeix de mirar de concretar aquesta lliçó evangèlica d’avui en les nostres vides. 

Seguint l’exemple de Jesús no es tracta tant de parlar com d’actuar, ja que davant el sofriment i la mort l’excés de paraules esdevé superficialitat i banalitat. I actuar, com? Fent l’intent de comunicar vida als qui més la necessiten, és a dir, fent gestos, creant en el nostre interior actituds que engendrin vida. I això es concreta en coses tan senzilles, però tan difícils a vegades, com fer companyia, ser-hi per si em necessiten, atenent amb estimació, ajudant en tot el que necessiten els qui passen per una malaltia o viuen la mort d’un ésser estimat, … i un llarg etcètera que cadascú pot completar. Es el que molts han fet en aquest temps de pandèmia que encara vivim i que molts continuen fent davant el sofriment d’altres pandèmies com son la fam, la misèria, la immigració forçada,… És aquesta manera d’actuar la que ens ajuda a superar la dificultat de parlar sobre la vida i el seu sentit, ja que Jesús va estimar tant la vida que la va donar per a tots, sense excepció. Per això, ell és el Vivent.

Certament el que acabo de dir no és conseqüència del poder d’obrar miracles que no tenim, però si que és conseqüència del poder d’estimar, ja que sense ell no serveix per a res fer miracles, com ens ha recordat també l’autor del Llibre de la Saviesa quan ens deia: el reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. 

No sé si fent-se ressò d’aquest fragment, el P. Miquel Estradé escrivia: “tota vida és marcada per un començament i un acabament, dos dies més densos que tots els altres, dos dies paral·lels en el fet que el naixement és emmarcat per tota una vida al davant i un amor al darrere, mentre que la mort té tota una vida darrere i un amor infinit al davant”, l’amor per tant és la clau que ens permet acostar-nos a la realitat definitiva del misteri de la vida i del misteri de la mort.

Déu és font d’amor, creador de vida i està al costat dels qui pateixen. Aquesta fe que nosaltres hem rebut de Jesucrist, és el que renovem i celebrem ara en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Diumenge XII de durant l’any (20 de juny de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (20 de juny de 2021)

Ezequiel Job 38:1.8-11 / 2 Corintis 5:14-17 / Marc 4:35-41

 

L’evangeli d’aquest diumenge ens ensenya avui com Jesús és a prop i ens ajuda en els moments difícils. Hem sentit com Jesús i els deixebles navegaben damunt d’una barca en el llac de Genesaret. Jesús s’havia adormit. Mentrestant, però, va caure un temporal tan fort que les onades entraven dins la barca i la barca s’omplia d’aigua. Es trobaven al mig del llac i lluny de les dues riberes. I s’anava fent fosc.

Amb aquest mal temps, els deixebles no podien orientar-se. Si aguéssin pogut veure les estrelles, potser s’haurien pogut orientar. Però la tempesta era tant violenta que les onades colpejaven la barca i la situació era greu perquè la barca podía enfonsar-se d’un moment a l’altre. Els deixebles necessitaven ajut. Jesús dormia i van decidir despertar-lo. Jesús els va preguntar per què tenien por, i els encoratjava a mantenir-se serens. Però, al mateix temps, Jesús va reptar el vent i es va crear-se una gran bonança.

L’evangeli ens mostra avui com Jesús és a prop dels qui el segueixen i els ajuda en els moments difícils. Però ens cal tenir fe i dir-li quin és el nostre problema o el nostre dolor. Jesús no se’n desentén de cap manera. Quan ens trobem amb dificultats, ell ens encoratja a viure amb aguant i fermesa. Si nosaltres tenim fe en Jesús, Ell està i estarà sempre al costat nostre. Si en som conscients, podrem aguantar amb més fermesa els moments difícils i mantenir-nos amb més serenitat, tal com l’evangeli ens proposa.

Cada persona, tots nosaltres, un moment o altre, ens trobem amb moments durs i difícils, en moments concrets de la nostra vida, i, per molt greus que siguin els perills, si tenim confiança en Déu, podem fer front a la realitat amb fe i amb coratge. En qualsevol situació, d’una manera o d’una altre, per molt greus que siguin les dificultats que patim, la nostra fe en Jesucrist pot ajudar-nos molt. Tots els qui som aquí i els qui ens seguiu de lluny estant, tenim a prop Jesucrist que ens fa costat. Molt sovint no pensem en Ell. Per això, en moments difícils, mirem de mantenir una fe coratjosa, comptant amb Jesús i amb la seva Mare, que ens ajudaran a continuar el nostre camí amb més fermesa i serenitat.

Jesús ens ofereix sovint de renovar la nostra fe, una fe que enriqueix la nostra vida. Sabem prou bé que la nostra vida, de vegades, passa dificultats i no sempre ens en sortim fàcilment. Recordem llavors el que ens diu Jesús: «Per què teniu por? Encara no teniu fe». D’aquesta manera ens obre els ulls per tal que seguim la realitat que ens toca de viure confiant en Déu, amb un cor que pot ser més valent, si tenim en compte que Jesucrist està al costat nostre i de cada persona, i ens ajuda a fer front, amb serenor i coratge, a les dificultats més diverses. Una fe que hem rebut, i em acollit, seria molt bo, també, que la  mirem de compartir.

Com a cristians tenim, doncs, l’ajuda de la nostra fe. I quan ens trobem amb contratemps, podem fer com ho feien avui els deixebles de Jesús quan li deien: «Mestre, no us fa res que ens perdem?» la nostra fe pot arribar a ser prou forta com per sentir-nos acompanyats en qualsevol moment difícil de la nostra vida. Hi ha un proverbi que diu: si vols fugir dels teus problemes seguiràs una carrera que no guanyaràs mai. Nosaltres podem traduir-ho dient: si no segueixes la teva fe, seguiràs una carrera que et costarà molt de superar.

Recordem el que va haver d’afrontar la Mare de Jesús: moments molt dolorosos per una Mare. Però res no la va fer caure. Va patir durament, però es va mantenir amb un aguant constant i amb un cor obert a Déu durant tota la seva vida. Com ella, d’una certa manera, en situacions de tota mena, malgrat els vents contraris, serà bo que cada persona pugui valorar i agrair el que ella, la Mare de Déu, és per a nosaltres. En una situació difícil, ens cal treballar amb coratge per mantenir-nos amb pau i sortir-nos-en bé.

Gràcies a Jesús i gràcies també a la seva Mare, que a Montserrat venerem de tot cor, pot ser molt be que, en la vida de cadascuna i de cadascú de nosaltres, tot, amb sorpresa, es torni tranquil. Així ho desitgem: que així sigui.

 

Abadia de MontserratDiumenge XII de durant l’any (20 de juny de 2021)

Diumenge XI de durant l’any (13 de juny de 2021)

Homilia del G. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (13 de juny de 2021)

Ezequiel 17:22-24 / 2 Corintis 5:6-10 / Marc 4:26-34

 

Benvolguts germans i germanes:

Confiança i esperança. Aquestes són les paraules que m’han suscitat les lectures que hem sentit avui: confiança i esperança.

Esperança en un món millor. Un món semblant a un cedre magnífic que creix d’un esqueix menut per la força que li dóna el Senyor, com ens acaba de dir el profeta Zacaries. Un món en el qual vivim com emigrants lluny dels nostres i potser amb una fe tremolosa i plena de pors, però destinats a intentar canviar el món ja ara, per aplegar a tots els homes i dones en un món millor (el Regne de Déu) com hem sentit en la segona lectura, tot i tenir també la mirada posada en el món futur on gaudirem de l’Amor de Déu. Aquesta és la nostra esperança, poder canviar el món ara, no pels nostres mèrits, no perquès siguem els millors, sinó perquè confiem en el Déu: en el Pare, en el Fill i en l’Esperit Sant. 

Germans i germanes. No m’agrada el món en que vivim. No m’agrada la violència, la fam, la pobresa, l’individualisme, les addiccions, el dolor de tants innocents, la indiferència dels rics i dels poderosos (els gossos muts com els anomenava sant Antoni de Pàdua, el meu patró)… Em dol el món actual: ho vull canviar i vull instaurar el Regne de Déu: ara. 

Germans i germanes, voleu ajudarme a canviar el món? Doncs podem fer el  deia el papa Sant Gregori fa gairebé mil cinc-cents anys: “quan formulem bons desitjos, plantem la llavor al terra; quan comencem a obrar bé, som un bri d’herba; quan creixem, arribem a ser espigues i quan ja estem ferms en el bon obrar amb perfecció, l’espiga es plena de gra madur” (Sant Gregori, Homilies sobre la profecia d’Ezequiel, llibre 2,3,5). I sí, malgrat tot això, som conscients de la nostra poca cosa, de les nostres fragilitats i incoherències, de les nostres pors… 

Però, germans i germanes, som cristians i podem tenir confiança en Déu-Bondat que ens estima: “què direm, doncs, davant d’això? si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8:31). El mal no té la darrera paraula, perquè gràcies a la passió, mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, el mal ha estat vençut. Perquè creiem que la bondat i l’amor de Déu ens acompanyen tota la vida (cf. Salm 22). 

Però Déu (que ens estima), Déu (que ens ha fet fills seus), respecta moltíssim la nostra llibertat, però espera que nosaltres col·laborem en intentar canviar el món i la instauració del seu Regne. Déu no vol imposar el bé sense comptar amb nosaltres: amb tu, amb tu, amb tu… i amb mi. Déu desitja que hi participem en la instauració del seu Regne. 

Per això, no importen les xacres de l’edat  o de la malaltia, no importen les nostres fragilitats o les nostres pors. Tots, independentment de la nostra edat (siguem vells o joves inexperts) o de la nostra condició (amb més coneixements o menys, amb més habilitats o menys), tots podem pregar. I la pregària és molt poderosa: perquè tot el que demanem al Pare en nom de Jesús ens ho concedirà (cf. Joan 14:13). Aquesta pot ser la nostra principal manera de canviar el món, de moure els cors de les persones, perquè “per la pregària, tot batejat treballa per la Vinguda del Regne” (CEC n. 2632). Després, cadascú segons les seves possibilitats, intentarem posar també el nostre cap i les nostres mans, la nostra intel·ligència i el nostre obrar per aconseguir canviar el món. 

Això sí: conscients de que sense Déu no pot res la nostra feblesa (Col·lecta del diumenge XI B), conscients de qui fa créixer la llavor és el Senyor, confiats en el nostre Pare Déu. Com deia Juliana de Norwich, mística anglesa de començaments del segle XIV: 

Déu mira amb compassió i no amb blasme el dolor de l’ànima. No fem res més que pecar. Som protegits en el consol i el temor, perquè vol que ens girem vers ell i ens adherim promptament al seu amor, veient que és el nostre remei. Així ens cal estimar en el desig i en la joia. Tot allò que és contrari a aquesta actitud no ve pas de Déu sinó de l’enemic” (Juliana de Norwich. Llibre de les Revelacions de l’Amor Diví. Introducció al capítol 82).

Nosaltres podem anunciar l’evangeli, és a dir, alegres de comunicar una bona nova (que això significa Evangeli). Una petita aportació de la nostra part, i Déu farà sortir la resta: farà créixer la planta, convertirà aquella llavor i aquell esqueix en un arbre. Esperançats perquè sabem que podem canviar el món i perquè ens espera un món millor. Confiats perquè som fills de Déu. 

Germans i germanes. Podem estar segurs de la nostra fe i de la nostra esperança no son inútils: preguem per la vinguda del Regne i anunciem-lo als altres homes i dones perquè participin també d’aquesta bona nova. Que col·laborin amb nosaltres a instaurar ara el Regne de Déu, segurs i confiats de que Déu, Bondat infinita, és al nostre costat perquè ens estima. Intentem estimar-lo a Ell i als germans, i després de morts i ressuscitats, aconseguirem de gaudir de la vida eterna en Déu. 

Confiança i esperança. Aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra esperança. Aquest és el nostre amor, per Déu i pels germans. Perquè: “tot acabarà bé; totes les coses, siguin quines siguin, acabaran bé” (Juliana de Norwich, Op. cit. cap. 27).

Abadia de MontserratDiumenge XI de durant l’any (13 de juny de 2021)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (30 de maig de 2021)

Deuteronomi 4:32-34.39-40 / Romans 8:14-17 / Mateu 28:16-20

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Una antiga tradició ens conta que el gran sant Agustí caminava un dia per la platja tot intentant comprendre els misteris de la Santíssima Trinitat. Allí es trobà un nen petit que havia fet un forat a la sorra i amb una petxina hi anava abocant l’aigua del mar. Sant Agustí, sorprès, va preguntar al nen què estava fent. Aquest li va respondre que volia posar tota l’aigua del mar dins del forat que havia fet. Agustí li va dir que això era impossible. El noi li va rebatre que era encara més impossible entendre la Trinitat amb el nostre pobre enteniment. I va afegir que si arribem a comprendre Déu, ja no serà Déu.

El nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, en la seva immensa grandesa se’ns ha manifestat en el misteri. No podia ser d’altra manera: els nostres límits humans són incapaços de copsar la plenitud inefable de Déu. El nostre enteniment queda sobrepassat per tant gran misteri. La nostra vista queda encegada per la brillantor d’una llum tan esclatant. Les nostres oïdes no són aptes per percebre una música tan excelsa. Com Moisès en el desert només podem cobrir-nos el rostre amb un vel per intentar percebre el rastre que la Trinitat ha deixat en el món.

Però malgrat la nostra petitesa, tampoc no som capaços de deixar de contemplar, admirats, el misteri diví del Déu salvador. En aquest sentit, l’oració col·lecta d’avui ens dona tres claus per aproximar-nos al misteri trinitari: primer professar la fe veritable, després reconèixer la glòria de la Trinitat eterna i, finalment, adorar la seva unitat de poder i de majestat.

Professar la fe veritable. Només la fe ens obre l’accés al gran misteri del Déu Únic en Tres persones. No hi ha altra opció. La nostra raó pot donar-nos motius per pensar que Déu existeix però només la fe en la paraula de Jesucrist ens revela que el nostre Déu és trinitari. Cal creure i confiar en Déu. Aquest és l’únic camí que ens guia cap al nostre interior, vers la recerca de la imatge i semblança de Déu que portem impresa en els nostres cors. I només anant vers el nostre interior som capaços d’alçar-nos vers les altures vertiginoses on habiten el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Des del baptisme tots portem dins nostre l’empremta de la Trinitat.

El segon element de l’oració col·lecta és reconèixer la glòria de la Trinitat eterna. Aquesta és l’autèntica protagonista de la història de la salvació. Darrere de tots els esdeveniments salvífics, des de la creació fins a la resurrecció de Crist, és la Trinitat qui s’ha fet present i ha mostrat la seva immensa glòria. Darrere la història de la salvació hi batega constantment el cor de la Trinitat. Des del misteri, la Trinitat ens dóna la vida i guia la història vers l’encontre definitiu amb el nostre Salvador.

I finalment, ens cal adorar la seva unitat, ens deia l’oració col·lecta. L’adoració és la resposta del creient que es troba desbordat per tan gran misteri. Adorar la seva unitat és adorar la seva essència. I l’essència de Déu és l’amor. Només l’amor és digne de fe, de glòria i d’adoració. El nostre Déu és amor. La comunió de les tres persones divines és la font d’aquest amor. A través seu Déu ens uneix a ell i ens transforma a la imatge i semblança del Crist gloriós.

Germans i germanes, tal com pregava sant Agustí, també nosaltres podem adreçar-nos a Déu i dir-li: «Senyor i Déu meu, crec en vós, Pare, Fill i Esperit Sant (…). Quan arribem a la vostra presència s’acabaran totes aquestes coses de les quals ara parlem sense entendre-les, i vós ho sereu tot en tots, i llavors cantarem un càntic etern, lloant-vos units a vós» (De Trinitate, XV, XXVIII, 51). Amén.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

Tothom es mereix una segona oportunitat. Déu no nega a l’apòstol Tomàs una segona oportunitat per a creure. Quan ahir, ja tenint al cap aquest evangeli del dubte de Sant Tomàs, vaig llegir l’evangeli que tocava, un fragment de Sant Marc, em vaig adonar que l’apòstol Tomàs s’ha carregat bastant sol la fama de no haver cregut en Jesús ressuscitat i d’haver necessitat una segona oportunitat.

En canvi, aquest evangeli de Sant Marc, d’ahir, dissabte de l’Octava de Pasqua, que era un breu resum de les tres grans aparicions de Jesús Ressuscitat: primer a les dones, després als deixebles que anaven de camí i finalment als apòstols afirmava que després de les dues primeres aparicions, els apòstols tampoc no van creure el testimoniatge, i fins i tot el mateix Jesucrist els va retreure després que els hagués costat tant la fe! Podem doncs pensar que el reconeixement del Ressuscitat no fou fàcil per ningú i que la incredulitat de Sant Tomàs no és una excepció i que els mateixos apòstols en conjunt, van necessitar una segona oportunitat i una experiència més personal de Jesucrist ressuscitat per a ser capaços de creure-hi.

Aquestes anotacions sobre la feblesa dels apòstols, dels qui havien conviscut amb Jesús, sorprenen més si pensem en l’ambient d’eufòria missionera que deuria envoltar el moment de la redacció dels evangelis, en el naixement del cristianisme i en fan per això un testimoni important del realisme de les primeres comunitats, que tot i ser descrites i desitjades com ideals de fe i de caritat, també tenien les seves ambigüitats com tot allò que és humà.

Ens sentim una mica alleugerits quan llegim que els apòstols, els deixebles també necessitaven segones oportunitats, i segurament terceres i quartes i moltes més. Alleugerits perquè això obre un espai als nostres propis dubtes i faltes, obre un espai de comunió en la feblesa, obre un espai on Déu pot actuar en nosaltres, on pot salvar.

Déu fa possibles les segones oportunitats perquè és molt pacient i molt insistent. per això m’agrada llegir l’evangeli d’avui també des del punt de vista de Déu, i no només des de la nostra fe.

Pensem si nosaltres, després que algú ens hagués qüestionat de la manera que Sant Tomàs va qüestionar Jesús ressuscitat, haguéssim donat una segona oportunitat o bé haguéssim engegat per sempre el qui hagués gosat dubtar tan de nosaltres. Però Déu no. Déu no engega. Déu continua insistint, pacientment: amb Tomàs, amb els deixebles i amb nosaltres. Forma part de la seva naturalesa. La paciència i la insistència són dues característiques de Déu que es potencien sempre en bé nostre.

Admirar la vida de Jesucrist, la seva coherència, el seu mestratge és difícil, però és raonablement molt defensable, el repte de reconèixer-lo ressuscitat, això és vencedor de la mort, és un repte de fe, més gran, potser el més gran. No és fàcil en aquest món tan ple de dolor i de sofriment, accentuats en tot aquest darrer any per la pandèmia, afirmar amb esperança que la vida ha vençut la mort. Però no oblidem mai que la resurrecció no és el final d’una vida ordenada, políticament correcte, guanyada pel propi esforç, de manera fàcil, sinó que arriba com a do de Déu després d’una mort en creu.

Però tot i no ser fàcil, afirmar tot això és possible: la primera lectura no dubtava a afirmar: La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. La fe no roman en l’abstracció, ni tan sols quan se centra en la Resurrecció de Jesús. La fe venç el món, això vol dir que venç el mal del món. En les tres lectures d’avui hi és ben present aquesta dimensió de vèncer el món, vèncer-lo per la caritat: hi és en la descripció ideal de la comunitat dels Fets dels Apòstols, en la primera lectura: on la unitat de cor i d’ànima provocava la solidaritat radical dels germans entre ells, hi és en la segona lectura on tan clarament hem llegit que estimar Déu vol dir estimar els fills de Déu, i també hi és a l’Evangeli, on la conseqüència immediata del reconeixement del ressuscitat és la missió. Jo us envio, a perdonar…

Nosaltres som fills i filles d’aquells primers cristians. Si ens consola compartir els seus dubtes que també ens provoqui i ens mogui imitar la seva fe i al seva caritat perquè reconeguem Jesús com a vivent enmig nostre i deixem que aquesta fe ens faci transformadors i vencedors del mal del món, confiats en totes les oportunitats que Ell ens dona. Aquest és el sentit de centrar la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist, de recordar-la en cada eucaristia, de celebrar-la constantment durant vuit dies sencers per Pasqua i de repetir Avui és el dia en què ha obrat el Senyor , Al·leluia, al·leluia

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Diumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (21 de març de 2021)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

Germans,

Tots tenim algun amic o familiar que considera Déu com quelcom superflu o estrany i, no fos cas que existeixi, molts creuen que no els ajudarà en el seu dia a dia, que tot depèn del que ells facin. I així veiem, per exemple, com s’esforcen a conèixer-se, a adquirir tècniques de concentració mental que els ajudin a tenir èxit en les tasques que emprenen. Son persones que no manifesten desig de tracta Jesucrist.

És diferent el camí de fe i de conversió, al qual l’Evangeli d’avui en fa referència quan ens parla d’uns grecs anònims, conversos al judaisme, que, sabent que Jesús es trobava a Jerusalem, es van acostar a Felip, un dels dotze apòstols, i li van dir: “voldríem veure Jesús”. Felip li va anar a dir a Andreu (un dels primers apòstols, molt proper al Senyor) i tots dos li ho van dir a Jesús.

La immediata resposta de Jesús a aquells que el volen veure orienta cap al misteri de la Pasqua, la manifestació gloriosa de la seva missió salvífica. “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”, dirà. Així doncs, l’atractiu de la persona de Jesús ens porta a l’hora de la glorificació del Fill de l’home. Però a través del pas dolorós de la passió i de la mort a la creu. Només des de la fe sobrenatural podem acceptar que així es realitzarà el pla diví de la salvació, que és per a tothom.

Dins de tantes alertes sanitàries actuals, la paraula de l’Evangeli, el desig de veure Jesús ens diu que no hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu. És a dir, apropar-nos al Déu que parla i que ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant. Hauríem de demanar sovint a Déu la gràcia que desperti en nosaltres la set de veure i de conèixer més a Crist, que augmenti en la nostra ànima la divina llum de la fe que ens ensenya el camí de cel.

Nosaltres, com aquells grecs de l’Evangeli, també volem veure Jesús perquè creiem que és Déu qui va baixar del cel per salvar-nos dels nostres pecats, i que és Déu qui cada dia ens facilita la seva gràcia per donar-nos la força de viure segons els seus manaments.

Avui podríem aturar-nos i mirar enrere, cap al fons, per ser més conscients del nostre anhel de Déu i descobrir si hem pres el rumb correcte. Volem veure Jesús portats d’aquesta nostàlgia que tots sentim abans o després en el cor, i que no és altra cosa que l’anhel de Déu. Una set de Déu que ens fa somiar alguna vegada amb la nostra vida eterna, desitjant l’eternitat amb Déu i els benaurats, per sobre de tot bé material, inclosa la salut corporal.

Dirà sant Pau que totes les coses «es mantenen» en aquell que és «anterior a tot» (Col 1,17). Per tant, qui construeix la pròpia vida sobre el veure Jesús en la seva Paraula i els seus sagraments s’edifica veritablement de manera sòlida i duradora. Com els grecs de l’Evangeli, avui tenim una gran necessitat de ser realistes. És a dir, ens cal reconèixer en Jesús el fonament de tot.

És un error prescindir de Jesus pensant que som autosuficients, que no necessitem Déu, que la felicitat depèn d’un mateix i que consisteix en una recerca creixent d’autodeterminació, desenvolupament tècnic i satisfacció material. Doncs l’home no està fet per a si mateix, ni per al món, està fet per a Déu, i només pot trobar la seva felicitat en Déu.

Al costat de la Mare de Déu, disposem-nos a compartir l’estat d’ànim de Jesús, preparats per reviure el misteri de la seva crucifixió, mort i resurrecció, no com a espectadors estranys, sinó com a protagonistes juntament amb ell, pensant i sentint com ell, ja que realitza per a cadascú de nosaltres el seu misteri de creu i de resurrecció

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Diumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (14 de març de 2021)

2 Cròniques 36:14-16.19-23 / Efesis 2:4-10 / Joan 3:14-21

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Tradicionalment, el quart diumenge de Quaresma té un caire especial. S’anomena també Diumenge Laetare: primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català hem traduït per Alegreu-vos! És l’alegria de saber que la Pasqua ja és a prop, que el nostre camí quaresmal està arribant a la seva fi. Tota la litúrgia està impregnada d’aquesta joia esperançada: el color rosat dels ornaments, les flors a l’altar, la música. Com demanàvem a Déu en l’oració col·lecta: «feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten».

Evidentment, les lectures bíbliques que avui ens han estat proclamades tenen també ressons pasquals. El segon llibre de les Cròniques ens trasllada davant d’un fet històric que trasbalsà el poble d’Israel. L’any 587 a.C. Jerusalem va ser ocupada pels babilonis: el Temple, símbol de la presència de Déu, fou destruït; i les elits del poble van ser conduïdes a la deportació a Babilònia. Aquests fets, van fer que els israelites es replantegessin la seva relació amb Déu. Es preguntaven: No som nosaltres el poble escollit? No ens va prometre Déu en l’Aliança que mai no ens abandonaria? On és, doncs, el nostre Déu?

Però és en aquesta foscor de la deportació on sorgeix l’esperança. Uns anys més tard, l’imperi persa envaeix Babilònia i allibera el poble jueu que estava captiu. Al capdavant dels perses hi havia el seu rei Cir. Segons ens diu el fragment que hem llegit del segon llibre de les Cròniques, els israelites veieren en Cir un enviat de Déu, una intervenció divina per retornar-los a casa seva. En aquest mateix sentit, Cir ordena reconstruir el Temple de Jerusalem. Així, Déu torna a estar present enmig del seu poble.

No és difícil veure en Cir, una prefiguració del Crist: aquell era un enviat de Déu que va treure el poble de la deportació, aquest és al mateix Fill de Déu enviat pel Pare per portar-nos l’autèntica salvació. Cir feu reconstruir el Temple de Jerusalem, símbol de la presència divina; Crist és l’autèntic temple on Déu mateix habita i s’ha manifestat realment a la humanitat. Així doncs, alegrem-nos, perquè Déu està present en la nostra vida. Fins i tot en els moments més difícils i obscurs, no tinguem por, Crist ve a nosaltres amb les armes de l’esperança i el consol.

El fragment de l’evangeli de sant Joan que avui ens ha estat proclamat, utilitza també una imatge per mostrar-nos qui és realment Crist. Joan cita un episodi que ens conta el llibre dels Nombres: després de la sortida d’Egipte, el poble d’Israel es va cansar de Déu i de les incomoditats del desert. El Senyor els va castigar enviant-los serps verinoses que els picaven i els mataven. Tanmateix, el poble es va penedir i, per salvar-los del verí, Déu va fer construir a Moisès una serp d’aram. Va ordenar que la posés dalt d’un estendard. I tothom qui la mirava, si havia estat picat, salvava la vida.

Joan compara aquesta serp d’aram amb el Crist. Igual que la serp va ser enlairada i va salvar els qui s’estaven morint, Crist també serà enlairat a la creu per portar la vida a tota la humanitat. El cos mort de la serp va salvar unes quantes persones al desert, el cos mort de Crist portarà la salvació a tot el món. Però el simbolisme de Joan va encara una mica més enllà. La paraula que utilitza per dir «enlairar» és la mateixa paraula que en altres llocs del mateix evangeli usa per parlar de la resurrecció. El Crist que ens porta la salvació, és doncs, el Crist Ressuscitat.

El Crist Pasqual, el Crist Ressuscitat, és aquesta la nostra autèntica alegria. És aquest el final de la Quaresma que comencem ja albirar. És d’aquest Crist que podem dir amb la carta als Efesis: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist». Potser sí que encara vivim «vora els rius de Babilònia, tot plorant d’enyorança de Sió». Però alegrem-nos perquè Déu «juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials».

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (14 de març de 2021)

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

 

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

 

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Diumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (21 de febrer de 2021)

Gènesi 9:8-15 / 1 Pere 3:18-22 / Marc 1:12-15

 

Estimats germans i germanes:

Les lectures de la missa acostumen a seguir una línia creixent que comença amb l’Antic Testament, continua amb un salm, fa com un replà amb una lectura del Nou Testament i culmina amb l’Evangeli. Avui, però, el cim crec que es troba més aviat en la segona lectura, la del NT, que avui es de la 1ª carta de sant Pere, de manera que el conjunt forma com una V invertida. M’explico.

Comencem amb un fragment del llibre del Gènesi que fa referència al diluvi i a l’aliança que Déu va fer amb Noè i amb els seus fills. Els termes d’aquesta aliança son clars. Diu Déu: la vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi… El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Déu confirma, amb aquestes paraules el seu compromís de salvació amb la humanitat. Però l’experiència de moltes persones arreu del mon, entre altres coses per causa de la pandèmia que estem vivint, però no només per això, no sembla desmentir aquesta aliança de Déu? Comencem la pujada; no veiem pas el cim i el camí més aviat es fa costerut. Ens acompanya el salmista que ens anima a parlar amb Déu a cor obert, directament, sense falsos respectes. El fragment del salm 24, que hem cantat responsorialment, començava dient: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Ens sortiria espontani d’afegir algun verset de collita pròpia, com per exemple: “i és que, Senyor, de vegades els vostres camins costen molt d’entendre. No havies dit que la vida no seria mai més exterminada per l’aigua del diluvi? I les inundacions que hi ha, periòdicament, en diversos lloc del planeta? I aquesta epidèmia que ens porta de corcoll, que ens ha fet modificar tants costums, que ha paralitzat moltes activitats, que ha provocat la mort de tanta gent i una malaltia dolorosa a molts d’altres? Les paraules del salmista ens ajuden en el camí: Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre. Com si diguéssim: no ens abandoneu, Senyor, no ens deixeu desemparats en aquest moment crític. I de cop i volta apareix el cim amb la segona lectura, que és treta de la 1ª carta de sant Pere. L’autor anuncia, breument, que Crist morí i ressuscità (per l’Esperit fou retornat a la vida). Diu tot seguit que els qui creuen en Crist participen també de la seva mort i de la seva resurrecció. En aquest món hi participen pel sagrament del baptisme i quan arribi la fi dels temps hi participaran plenament en la vida del ressuscitat. També explica que l’aigua del diluvi prefigurava el baptisme. Es com si Déu ens volgués dir: mireu, jo soc fidel a la meva aliança. Però el signe de l’arc en els núvols, l’aliança de l’AT, encara era un signe imperfecte. Veient el sofriment de la humanitat, me’n vaig compadir i per consolar-vos i guarir-vos definitivament del pecat i de la mort, vaig enviar el meu Fill Jesucrist que va ser clavat a la creu, morí i fou sepultat, ressuscità al tercer dia i ara seu a la meva dreta. I amb la seva resurrecció vaig donar-vos, també, l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.

La litúrgia de la Paraula ha acabat amb la proclamació de l’evangeli, que avui ha estat breu perquè sant Marc escrivia amb un estil mes aviat sobri i concís. Es com la baixada des del cim, que no es fa de cop sinó que va planejant suaument. Hi veiem Jesús empès al desert per l’Esperit, temptat per Satanàs i assistit pels àngels. Després l’evangelista deia que Jesús es presentà a Galilea predicant una Bona Nova, una bona notícia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu es a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Germans i germanes: en el desert on moltes persones els toca de viure per força en aquests moments, Déu no ens hi deixa sols. Jesucrist hi és amb nosaltres, lluita amb nosaltres i per nosaltres, pateix amb els qui pateixen, plora amb els qui ploren, busca amb els qui busquen, i els àngels que el servien a Ell també ens fan costat. Tinguem confiança en el Senyor, que es bondadós i recte…que encamina els humils per sendes de justícia i els ensenya el seu camí.

Fem el camí de la Quaresma i el camí de tota la nostra vida, juntament amb Jesús. Ell ens sosté en els moments de prova, Ell ens alimenta amb el pa de l’eucaristia que és el seu Cos, Ell ens lliura el seu Esperit Sant per donar-nos força i vigor. I esperem amb una joia plena de deler espiritual, la Santa Pasqua (RB 49,7). Amén!

 

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (21 de febrer de 2021)

Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

 

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)