Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Nativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 setembre 2020)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança, deia el salmista. Era, germanes i germans, un salm responsorial molt curt, però d’una gran profunditat i d’un contingut que abasta molts segles d’història. El salmista hi manifesta la seva confiança en l’amor de Déu, i aquesta confiança es transforma en alegria per la salvació que li és promesa i, també, en lloança a Déu pels seus beneficis.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Era la confiança que nodria l’esperança de la resta fidel del poble de l’Antic Testament i li infonia alegria per la salvació que el Senyor enviaria. Se sabia dipositària de les promeses messiàniques i esperava. Darrere cada nom que hem escoltat de la genealogia, hi ha una història que parteix d’Abraham, i enmig de llums i d’ombres –potser més d’ombres que de llums-, arriba fins a Jesús, nascut de Maria. És una història teixida de fidelitats, de febleses i de pecats, però sobretot de fidelitat per part de Déu a les seves promeses. Durant segles, no se’n veia l’acompliment. Però els homes i dones de fe tenien plena confiança en què Déu no els deixaria confosos. Esperaven que arribaria el dia en el qual es complirien aquelles paraules del profeta: consoleu el meu poble… digueu-li que s‘ha acabat la seva servitud, que ha estat perdonada la seva culpa (Is 40, 1-2). Esperaven que es farien realitat allò que Déu havia dit a David: posaré en el teu lloc un del teu llinatge […]; el teu casal i la teva reialesa es perpetuaran […]; el teu tron es mantindrà per sempre (2Sa 7, 12-16). Ho esperaven fins i tot quan, a causa de la deportació a Babilònia (que era el període que comprenia l’últim tram de la genealogia que hem escoltat), la dinastia de David semblava extingida per sempre i humanament no hi havia cap esperança que fos restablerta. La resta fidel del poble, però, continuava confiant i creient en la paraula divina i esperava que arribés el moment en el qual s’acompliria aquella profecia que deia: la noia tindrà un fill i li posaran Emmanuel (Is 7, 14).

Enmig de la llarga nit de segles que va des d’Abraham fins a Josep, el fuster de Natzaret, hi hagueren homes i dones fidels que vivien amb esperança, fins que arribà el moment de gràcia esperat i nasqué Santa Maria, la que seria esposa de Josep i de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies, com deia el final de la genealogia. Ella és la mare de la qual parlava, també, la profecia de Miquees que hem escoltat a la primera lectura. En ella es fa realitat, tal com hem escoltat a l’evangeli, allò de la verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. En Maria, doncs, comencen a tenir acompliment les promeses. Les fetes a Abraham sobre la descendència que tindria i que seria benedicció per a tothom (cf. Gn 12, 1-3.7). I les fetes a David dient que el seu tron perduraria per sempre (cf. Ps 131, 11-12). Totes dues es compleixen plenament en Jesús, el Messies fill de Maria.

Per això l’Església, estesa d’orient a occident, celebra amb tant de goig la solemnitat d’avui. El naixement de Santa Maria anuncia el de Jesús. Ella, petit infant en bolquers, és com l’aurora que precedeix la vinguda del sol, d’aquell Sol, Jesucrist, vingut del cel per il·luminar, guarir i salvar tothom. (cf. Lc 1, 78).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Aquestes paraules expressen, també, la vivència espiritual de Maria al llarg de la seva vida. Tal com veiem en el Magníficat i cantàvem en el salm, ella aclamà el Senyor, plena de goig (Is 61, 10); el seu cor s’alegrava perquè es veia salvada en considerar les meravelles que Déu obrava en ella i a través d’ella a favor de tot el poble creient, a favor de tota la humanitat (cf. Lc 1, 47-55). La més gran de les quals era l’encarnació del Fill de Déu en les seves entranyes per ser el salvador del món. No tot van ser moments de llum en la vida de la Verge Maria; hi hagueren situacions de dolor i de fosca en els quals una espasa li traspassava l’ànima (cf. Lc 2, 35), però com la resta fidel d’Israel i d’una manera encara més gran, ella continuava creient, continuava esperant, continuava fiant-se de les promeses de Déu, continuava estimant i servint. Així es donava generosament al Déu que l’havia escollida i l’estimava tendrament, i es lliurava als altres a imitació de Déu que es donava i es dóna a la humanitat. Maria ens ensenya a veure la història humana, també la nostra, tota traspassada per l’amor de Déu, de generació en generació i ens fa entendre la fidelitat de Déu a la promesa feta a Abraham i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1, 50.55).

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. Els cristians sabem com la humanitat entera és estimada per Déu perquè Jesucrist, el Fill de Maria, ens ho ha mostrat. I per això aclamem el Senyor plens de goig. Sabem, també, que el període de la història que ens toca de viure és continuació de la història de salvació que ja travessava invisiblement les generacions de les quals ens ha parlat l’evangeli de la genealogia. Les promeses fetes als patriarques i a David es compleixen en el Crist i en l’Església, que és el gran poble en què Déu havia dit que es convertiria la descendència d’Abraham i que seria portador de benedicció per tota la humanitat (cf. Gn 12, 2). Vivim en continuïtat amb la història de la primera aliança, però, amb una particularitat molt gran: Jesucrist, el ressuscitat, fa camí al nostre costat, és cada dia l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres (cf. Mt 28, 20). Això ens ha d’infondre confiança en totes les circumstàncies de la nostra vida i ens ha d’acompanyar sempre. Déu continua el seu projecte a favor de la humanitat, d’una manera imperceptible però eficaç, sempre segons el seu pla d’amor. Tot amb tot, per dur-lo a terme, aquest projecte, compta amb la col·laboració de tots els homes i dones de bona voluntat. Per això, ens toca aportar esperança i compromís en la tasca de construir cada dia la societat. Vivim temps difícils a causa de la pandèmia i de les seves conseqüències negatives a nivell de salut, sanitari, social i econòmic. Situacions difícils també a causa d’altres problemes a nivell mundial, estatal i a nivell de Catalunya. I no hem d’oblidar que en el món continua el drama dels refugiats, de la violència, dels odis, de la fam.

Com a cristians ens toca ser “hospital de campanya”, segons l’expressió tan significativa del Papa Francesc. És a dir, hem d’acollir, de donar suport, d’ajudar a guarir ferides, de ser solidaris a nivell social i econòmic. I ens toca ser constructors de ponts, per superar enfrontaments i incomprensions i afavorir un diàleg respectuós de la manera de pensar de cadascú, que sigui constructiu per tal d’afavorir el bé comú en els grans reptes que tenim plantejats. Estem en vigílies de l’11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i hem de pregar i treballar perquè es trobi una sortida justa a la situació actual del nostre País. Hi ajudaria poder revisar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger.

Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. L’Eucaristia ens renova l’amor que Déu ens té i ens infon confiança per continuar treballant en bé dels altres tot construint el Regne de Jesucrist, com ho va fer la Mare de Déu. Els cristians sabem que les dificultats i els sofriments actuals són dolors de part per l’infantament del món nou en el regnat de Jesucrist (cf. Rm 8, 18-23). Amb Maria aclamem el Senyor plens de goig i agraïm els seus favors.

Anton GordilloNativitat de la Mare de Déu (8 setembre 2020)
Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 agost 2020)

Apocalipsi 11:19;12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-26 / Lluc 1:39-5

 

L’Església avui s’omple de joia perquè Santa Maria ha entrat tota radiant a la glòria del Senyor. Hi ha entrat, germans i germanes estimats, no pas en virtut del seu impuls sinó enduta per un do de Déu. La iconografia d’aquesta solemnitat es pot resumir en dues grans tradicions. La que prové de l’orient cristià i que representa Jesucrist que ve a buscar la seva Mare. I la més pròpia d’occident, que mostra un grup d’àngels portant la Mare de Déu cel amunt. En tots dos casos, Maria és enduta al cel. Aquesta basílica té les dues representacions. La primera, orientalitzant, sobre el timpà d’una de les portes laterals d’ingrés. I la segona, en un quadre de l’absis d’aquest presbiteri. Totes dues signifiquen que Maria ha estat assumpta, assumida, al cel. Hi ha, encara, una tercera manera de representar la glorificació de la Mare de Déu que celebra la solemnitat d’avui; no tant el fet de l’assumpció al cel, com la participació en la glòria pasqual de Jesucrist. És la coronació de Santa Maria. També és representada en aquesta basílica, en la gran rosassa de la façana i en el mosaic de l’absis del cambril. Tant mateix, sant Joan Pau II, en el seu pelegrinatge a Montserrat l’any 1982, ens invitava a veure la solemnitat d’avui representada en la Santa Imatge de la nostra Moreneta. El Papa parlant de què no tenim una estança permanent aquí a la terra, mortals com som, i de com hem d’aspirar a l’estança de la vida futura, deia: “Hi invita l’actitud de la Senyora, que és Mare i, per tant, Mestra. Asseguda en el seu tron de glòria i en actitud hieràtica, tal com correspon a la Reina de cels i terra, amb el Déu Infant a la falda, la Verge Morena descobreix davant dels nostres ulls la visió exacta” de la glòria de la Verge Maria com a Reina i Senyora, mare i advocada nostra (cf. Doc. d’Esgl. 17 (1982) 1284).

Avui lloem Déu perquè Maria ha estat assumpta al cel i, en contemplar la glòria que li ha estat donada, la proclamem benaurada. Però, l’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava Maria, no pas en la glòria, sinó ben arrelada a la terra, visitant la seva cosina Elisabet que, tot i ser ja gran, espera un fill, el futur Joan Baptista. Maria, que porta en el seu si el Fill de Déu fet home, la va a ajudar en els darrers mesos del seu embaràs i en el part. La litúrgia, que avui contempla la glòria més excelsa de Santa Maria, ens indica el camí que l’ha portada a aquesta glòria perquè també nosaltres el recorrem. Tal com deia Joan Pau II, citant sant Pau, en l’homilia aquí a Montserrat que acabo d’esmentar, no tenim en aquest món

una estança permanent, el nostre cos es desfarà, però tenim al cel una altra casa eterna que és obra de Déu (cf. 2C 5, 1-2). Encara que la perspectiva de la mort ens pugui entristir, l’assumpció de Maria ens dóna consol i esperança perquè nosaltres també estem cridats a participar de la glòria pasqual de Jesucrist. L’evangeli d’avui, a més de lloar la fe, la maternitat divina i la sol·licitud servicial de Maria, ens indica quin és el camí per arribar a la vida per sempre, on ella ja ha arribat.

Fonamentalment, aquest camí està format per tres elements: la fe en Déu, l’acolliment de l’altre, el servei generós i abnegat.

La fe que porta a creure en el Déu que actua en la història, més enllà del que ens pot semblar raonable. I per això demana que ens fiem d’ell, com va fer Maria en ser-li anunciada l’encarnació del Fill de Déu en el seu si. La fe ens fa descobrir com Déu estima entranyablement i que el seu amor és nou cada dia, tal com ens ha demostrat en Jesucrist. La fe es nodreix de la pregària i s’il·lumina per la Paraula de Déu acollida al fons del cor. Però, no queda reduïa a la relació personal amb Déu sinó que ens responsabilitza i ens fa descobrir la pròpia missió al servei dels altres.

El segon element que cal viure segons l’evangeli d’avui és l’acolliment de l’altre amb joia. Com Maria i Elisabet s’acolliren en la narració evangèlica que hem escoltat. És un acolliment el centre del qual és Crist. I per això demana que sigui un acolliment amarat d’amor. La persona que acollim, sigui qui sigui, sempre és imatge de Crist. Per això, tal com ell ens ensenya (cf. Mt 25, 40.45), tot el que fem als altres, ho fem a ell i tot el que deixem de fer als altres ho deixem de fer a ell.

Aquest és el tercer element a viure per seguir el camí de Maria: traduir l’acolliment en servei als altres sortint de nosaltres mateixos, com ella va fer en la Visitació. Això ens fa evitar allò que el Papa Francesc anomena “autoreferencialitat” i que consisteix a no sortir del propi petit món o del cercle d’amics. L’Evangeli ens demana d’estar oberts a estimar i a ajudar tothom.

Vivint, doncs, la fe nodrida per la pregària i meditant i guardant en el cor la Paraula evangèlica referent a Jesús (cf. Lc 2, 19.51); estimant els altres i posant-nos al seu servei, particularment dels qui més ho necessiten, que és el que va fer Santa Maria, podrem seguir-la a la glòria de la qual ja frueix i que a nosaltres ens omple d’alegria.

També el bisbe Pere Casaldàliga, que ens ha deixat fa pocs dies, va procurar seguir aquest camí vivint-lo a fons en la pregària i en el compromís a favor dels pobres, indígenes i camperols, gent a qui els latifundistes havien pres les terres. En aquesta solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, a qui ell tan va estimar, i en el context social actual, és bo de recordar i fer nostres dues de les pregàries de la seva Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat: “Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula […], Santuari de la Nova Aliança […], Sinaí nostre de Montserrat: […] salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món. […] Estrella de l’alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assoleia les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que ni en les desventures de la Pàtria, ni en les infidelitats de l’Església, mai no es descoratja i mai no s’escandalitza; que sap forjar la vinguda dels Temps Nous ací a la terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la vida plena”.

Amén!

Anton GordilloAssumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)
XX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

XX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 agost 2020)

Ezequiel 12:1-12 / Mateu 18:21-19:1

 

Us proposo, estimats germans i germanes, de fixar breument la nostra atenció primer en la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat i després en l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera lectura era molt sorprenent. Hi hem escoltat una acció simbòlica i profètica que Déu demanava que fes Ezequiel. A la vista de tot el poble i a ple dia, el profeta havia de fer un farcell amb les pertinences necessàries per marxar de viatge i treure’l per un forat que havia de fer al mur de casa seva. Era un comportament estrany que per força havia de suscitar, per part dels veïns i dels vianants, la curiositat i la pregunta sobre perquè ho feia. A més, després, de nit, a les fosques, havia de marxar amb el farcell a l’espatlla com si fos un deportat, amb la cara tapada a causa de la tristesa. Trist per deixar la casa i la pàtria i per haver de ser conduït a una terra estrangera, fora del país que Déu havia donat al seu poble, amb les penúries que això comportava.

Déu volia que amb aquesta manera de fer cridés l’atenció de la gent i es preguntés el motiu de tot això. D’aquesta manera volia provocar la conversió del poble, que era cec i sord a la seva Paraula, que era rebel envers el Senyor que l’estimava entranyablement. Tal com deia el salm responsorial, no guardaven l’aliança, havien deixat Déu de banda (cf. Ps 77, 56). Però, malgrat tot, Déu en el seu amor volia que el gest d’Ezequiel fes reflexionar la gent, li fes obrir els ulls a la realitat i les orelles a la paraula. I d’aquesta manera canvies d’actitud, de vida, per correspondre al camí de plenitud i de felicitat que Déu li proposava i el poble no volia seguir. Certament, la gent preguntà al profeta Ezequiel per saber el significat d’allò que feia però sense intenció de canviar de vida. L’avís de Déu a través del gest del profeta, doncs, no va ser escoltat. I aquella acció dramatitzada es va convertir en un anunci de la deportació a Babilònia que un temps després hauria de sofrir tot el poble d’Israel amb el seu rei al davant. I, també, en un anunci de la destrucció de Jerusalem, la ciutat Santa.

Ezequiel és un signe, també, per a nosaltres, de com Déu intervé en la història humana. D’entrada, en podem treure una primera constatació: Déu estima, vol el bé de les persones i surt al pas una vegada i una altra perquè deixem el camí del mal i avancem pel camí de la felicitat. Sempre amb voluntat alliberadora, salvadora.

I en podem treure, també, una segona constatació: hem d’estar atents als signes que ens ofereixen els temps que vivim per veure quina paraula ens diuen de la part de Déu. Des de fa mesos una pandèmia fa estralls arreu del món. I ens hem de preguntar quins missatges de fons ens porta. D’una banda, ens fa veure la fragilitat de l’existència humana i la nostra condició mortal; un virus microscòpic provoca malalties, mort, dolor i capgira totes les expectatives econòmiques i socials. I, d’altra banda, ens fa preguntar sobre el sentit de la vida i de la mort, sobre si els anhels de plenitud, de felicitat, de justícia, d’immortalitat que hi ha al nostre cor són una quimera. La pandèmia ens invita, també, a aixecar la mirada vers Jesucrist, mort i ressuscitat, metge de les nostres ferides, guaridor de les nostres pors i de les nostres angoixes. Jesucrist ens crida a confiar en la seva paraula portadora d’esperança i ens promet la vida per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. I, per tant, ens invita a escoltar-lo per aprendre com hem de viure per poder estar eternament amb ell. La pandèmia ens ha mostrat, a més, un altre aspecte que està ben en sintonia amb les paraules de Jesús: la solidaritat de moltes persones disposades a sacrificar-se, fins i tot en alguns casos posant en perill la seva vida, per ajudar els altres. Això ens invita a tenir una actitud generosa d’amor i de servei segons les nostres possibilitats envers els altres, ara que encara hi ha infectats pel virus, persones que viuen el dol i ja comencen a sentir-se efectes econòmics i socials de la crisi que la pandèmia provoca. Jesús s’identifica amb els qui passen un tipus o altra de necessitat. Tot això que he dit és un inici de reflexió que hauríem de continuar fent des de la nostra situació concreta si volem estar atents als signes del nostre temps i acollir la paraula de Déu que ens transmeten.

La referència que faré a l’evangeli serà breu. Hem escoltat com Jesús feia una crida apressant al perdó. I ho feia d’una manera ben entenedora amb la paràbola del servent sense compassió tot i haver rebut un perdó immensament generós del seu senyor. Amb això Jesús ens ensenya que Déu ens perdona sigui quina sigui la mesura del nostre deute, sempre que li’n demanem perdó i que nosaltres estiguem disposats a perdonar els altres sense límits, perquè mai no arribarem a la mesura que Déu fa amb nosaltres, que és molt més que setanta vegades set.

Abans de la comunió, cantarem tots junts el parenostre; agermanats en la fe invocarem a una sola veu el nostre Pare del cel, units a Jesucrist, el Fill únic, en el qual hem estat fets fills de Déu. El cantarem a una sola veu, però cal que sigui també a un sol cor, units tots en l’amor fratern. I conscients de la nostra fragilitat i del nostre pecat, demanarem, seguint el diví mestratge de Jesús, que el Pare perdoni “les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”; és a dir, li demanarem que faci amb nosaltres la mesura de perdó que nosaltres fem amb els altres. És una pregària, doncs, que només ens pot deixar tranquils si procurem perdonar els altres amb la mesura generosa que Déu ens perdona.

L’acolliment del perdó de Déu i la nostra disponibilitat total al perdó ens fan aptes per a rebre l’Eucaristia, que és el sagrament de l’amor i de la pau.

Anton GordilloXX Aniversari de la Benedicció Abacial (13 agost 2020)
Festa de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Festa de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 agost 2020)

2 Pere 1:16-19 – Mateu 17:1-9

 

Jesús deixa veure als deixebles que l’acompanyaran en el seu abaixament a Getsemaní, la seva filiació divina en l’esclat gloriós de la transfiguració. D’aquesta manera, germans i germanes, els deixebles, dalt d’aquella muntanya alta, experimenten una anticipació de la benaurança futura. Hi senten tanta plenitud que volen allargar aquell moment de felicitat: Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, diu Pere expressant el sentiment dels altres dos.

I quin cristià no voldria estar amb Jesús, i allargar l’encontre contemplant el seu rostre resplendent, que és transparència de la seva divinitat! Però això no els és donat, als deixebles que l’acompanyen. Aquella experiència durà poc: quan alçaren els ulls, no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol, amb el rostre al qual estaven acostumats, de vegades amarat de suor, de vegades afeixugat pel cansament, i amb els vestits empolsats de cada dia. Allargar aquells moments no va se donat als tres deixebles.

La cara resplendent com el sol i els vestits blancs com la llum manifesten la seva divinitat i signifiquen que Jesús és plenitud, transparència i comunicació de la divinitat, amor sense límits, llum de la humanitat, bonesa infinita, portador de salvació, de guariment, de felicitat. Sabent això, però sense veure res més que la realitat que els envolta i encaminant-se cap a la passió imminent, els deixebles hauran d’aprendre a escoltar la veu de Jesús sense veure la seva glòria, però creient en la seva condició divina i esperant amb fe vacil·lant de poder-ne participar. És el que hem de fer, també, nosaltres. Escoltar la seva paraula, tal com diu la veu del Pare, i recórrer un camí espiritual que, malgrat les dificultats que puguem trobar, per la fe ens uneixi a Jesucrist, el Fill estimat del Pare i l’objecte de les seves complaences. Així la nostra vida podrà anar esdevenint transparència de l’Evangeli. I al terme d’aquest camí, el podrem contemplar gloriós i podrem rebre el do de participar de la seva vida divina.

Els monjos i les monges, tant de l’orient com de l’occident cristià, tenim una veneració espiritual per aquesta festa de la Transfiguració perquè ens proposa de contemplar en la fe la glòria de Jesucrist, de poder estar amb ell intensament escoltant, acollint i fent vida la seva Paraula, i així anar deixant que la vida divina vagi penetrant el nostre interior. Per aquest

motiu, hem escollit aquesta festa per la primera professió del G. Frederic. Sant Benet mateix presenta l’itinerari de la vida monàstica d’una manera que ens remet a l’episodi de la Transfiguració i a l’experiència espiritual que comporta pels qui són deixebles del Senyor.

Ja als inicis de la Regla, sant Benet pregunta “qui podrà reposar […] a la muntanya santa?” (RB Pròleg, 23) i invita a obrir “els ulls a la llum deïfica” i a escoltar “amb orella ben atenta […] la veu divina” (RB Pròleg, 9). Quan sant Benet parla de la “muntanya santa” es refereix al lloc del trobament amb Déu que comença en aquesta vida en l’Església, i per als monjos també en la comunitat monàstica, però que acaba en el cel, el lloc definitiu del repòs, de la felicitat i de la plenitud existencial; el lloc de la comunió plena amb Déu i de la contemplació del rostre gloriós de Jesucrist. Per poder-hi arribar, sant Benet, ensenya un procés de transformació espiritual –de “transfiguració”, podem dir-, consistent a deixar-se il·luminar per la llum que ve de Jesucrist i a escolar la seva veu per acollir la seva paraula en el més íntim d’un mateix i deixar que hi vagi arrelant per anar-la posant en pràctica i ser-ne testimoni davant els altres, més amb la vida que amb la paraula.

Per això, sant Benet posa la persona de Jesucrist ressuscitat, gloriós, al centre de la vida del monjo i al centre de la vida de la comunitat, perquè quedi ben clar quin és l’objectiu de la vida monàstica i més en general de la vida cristiana: ser transformat segons la imatge de Jesucrist i arribar a participar de la seva glòria, després d’haver participat, també, dels seus sofriments en la vida de cada dia (cf. RB Pròleg, 50). Jesucrist és el Senyor i el company de ruta, és el testimoni íntim de la pròpia existència i el vincle de la comunió fraterna entre els germans; ell és la causa de la joia espiritual que experimenta el monjo mentre es va treballant per reproduir en ell la imatge de Jesucrist; ell, el Crist, és el terme vers el qual s’encamina la vida del monjo quan ens aplegarà tots en la vida eterna (cf. RB 72, 12). Obrint, doncs, els ulls de la fe a la llum que ens ofereix Jesucrist i acollint i posant en pràctica la seva paraula podrem trobar el repòs, la pau i la joia i arribar al terme feliç de la nostra vida participant de la glòria de Jesucrist. Aquest procés no és sols propi dels monjos, tots els batejats estan cridats a seguir-lo

Aquest és el camí que avui el G. Frederic Fosalba es compromet a recórrer en el si de la nostra comunitat, compartint la ruta amb els germans, deixant-se il·luminar per l’Evangeli. Després d’una bona experiència de treball, d’activitats solidàries per ajudar als altres, de servei a la parròquia, fa tres anys va començar la iniciació monàstica al nostre monestir, en un procés de discerniment a través d’escoltar la veu del Senyor, del guiatge espiritual i de conviure amb els germans. Avui, acabada la segona part de la iniciació monàstica i acceptat per la comunitat, pren en l’Església el compromís de viure com a monjo tot esperant el moment de fer la professió definitiva. Ara l’acompanyem amb la nostra pregària i el posem sota la protecció de la Mare de Déu perquè sigui sempre fidel a escoltar la Paraula de Jesucrist i a posar-la en pràctica en bé dels germans de comunitat i de tots els qui s’apropen a Montserrat.

Anton GordilloFesta de la Transfiguració del Senyor. Professió temporal del G. Frederic Fosalba (6 agost 2020)
Solemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)

Solemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 juliol 2020)

Proverbis 2:1-9 – Colossencs 3:12-17 – Mateu 19:27-29

 

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa, escrivia l’Apòstol als cristians de la ciutat de Colosses.

En aquella comunitat, germans i germanes estimats, hi havia tensions. Alguns creien que amb l’Evangeli no n’hi havia prou i que calia completar la fe en Crist amb la creença en uns poders invisibles, procedents d’àngels i d’astres, que segons deien intervenien en el govern de l’univers i en l’àmbit religiós. A més, proposaven també, com a complement de la fe en Crist, el retorn a algunes observances de la Llei de Moisès.

Davant d’això, sant Pau els recorda la llibertat que els ha atorgat el baptisme que ha renovat les seves vides i com Jesucrist, ressuscitat i assegut a la dreta de Déu, està per damunt de tot i tot està sotmès a ell, sense que hi hagi cap poder que n’estigui per damunt (cf. Col 3, 1; 2, 6-10). Per això els exhorta a perseverar vivint segons la paraula de Crist tal com els va ser anunciada quan van arribar a la fe. Perquè Crist no és un ésser mític sinó el Crucificat i el Ressuscitat que els apòstols han predicat com a únic salvador. Si viuen així, deixant que el Crist visqui en ells i la seva paraula es difongui en els seus cors, correspondran a l’elecció que Déu ha fet de les seves persones, acolliran el seu perdó i viuran unes relacions fraternes plenes de joia i d’enriquiment mutu.

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. Sant Benet es va fer seva aquesta exhortació de l’Apòstol i la va posar al centre de la seva vida. Seguint l’exemple que va trobar en els apòstols, la paraula de Crist el va portar a deixar-ho tot per seguir-lo i poder estar sempre amb ell. Per fidelitat aquesta paraula, va anar a la solitud de Subiaco i allí, dòcil a l’acció de l’Esperit, va interioritzar la Paraula de Déu, lluità contra l’adversitat i la temptació, aprengué a conèixer el seu cor, a encarrilar els seus sentiments, a viure segons l’Evangeli i, en constatar les febleses i les dificultats, a “no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (RB 4, 74). Això el preparà per acollir els qui l’anaven a trobar per demanar-li consell i els qui volien compartir la vida amb ell fent comunitat. Tant a la primeria de Subiaco com a la plenitud de Montecassino, visqué i inculcà als deixebles les recomanacions de l’Apòstol que hem sentit a la segona lectura, fent que la paraula de Crist tingués estada cada dia en ell i en els germans amb tota la seva plenitud. Sabia que “tenir estada” vol dir acollir-la en el cor, deixar que arreli, perseverar a aprofundir-la, a rumiar-la; vol dir fer-la vida cada dia més intensament fins que la imatge de Jesucrist es vagi reproduint en cadascú per obra de l’Esperit Sant. D’aquesta manera s’arriba a tenir, com diu l’Apòstol, els sentiments que escauen als escollits de Déu que ell estima i vol portar a la santificació. Sant Benet anà creixent en l’amor a Déu i als germans i arribà al cimal de la santedat. Per això avui celebrem que hagi rebut el que Jesús, tal com hem sentit a l’evangeli, va prometre a tothom qui pel seu nom ho deixés tot: posseir la vida eterna i participar de la seva glòria. Com a testament, sant Benet deixà escrita una Regla per a monjos, en la qual posa la paraula de Crist, que en un sentim ampli és tota la Paraula bíblica, com a centre de la vida de la comunitat, com a base de la pregària, com a llum que guia el procés personal de creixement, com a saviesa de vida que orienta les relacions fraternes i les activitats de cara a l’exterior del conjunt de la comunitat i de cada monjo en particular. Tota la Regla s’encamina cap a la identificació amb Jesucrist, cap a fer vida la Paraula de Déu, cap a l’assoliment de la llibertat interior i de l’amor autèntic.

Els seguidors de sant Benet en alegrem de la seva glorificació i volem deixar-nos guiar pel mestratge que ens ha deixat en la seva Regla, sabent que si seguim el camí que ens hi indica, podrem arribar al lloc gloriós on ell ha arribat. Així ho han fet milers i milers d’homes i dones al llarg dels segles i en diversos indrets geogràfics, joiosos de “no anteposar res a l’amor de Crist” (RB 4, 21) i de viure en comunitat sostinguts pels germans (cf. RB 1, 4-5) per servir així l’Església i la humanitat. Des de fa gairebé mil anys això es procura viure també en aquesta Casa de la Mare de Déu a Montserrat.

Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres amb tota la seva riquesa. És el que desitgem als dos monjos, els GG. Xavier i Jordi, que avui fan la professió solemne, es lliguen a la nostra comunitat i reben de Déu i de l’Església la consagració monàstica. Si  guarden la paraula de Crist en el cor, com han anat aprenent a fer durant el temps de la iniciació monàstica, veuran que la seva vida va canviant; que si es deixen guiar per la Paraula i sostenir per l’Esperit Sant, si es deixen portar per l’amor del Crist, allò que abans els costava, va esdevenint més fàcil (cf. RB 7, 68-70). La paraula de Crist els ensenyarà a créixer en la humilitat, en la pau, en la paciència, en la compassió, en l’amor envers els altres i en el servei monàstic a la missió de Montserrat; i podran ajudar els altres amb la saviesa que ve de la paraula de Crist interioritzada en la seva vida de monjos. Per això, un cop hagin manifestat el seu compromís de viure per sempre com a monjos en la nostra comunitat, tots nosaltres pregarem intensament per ells, per tal que “conformin la seva vida a la doctrina de l’Evangeli, que siguin ferms en la fe, que tinguin el gust de les Escriptures, que siguin homes d’oració, que siguin plens de saviesa i humils” (cf. Ritual). Dit d’una altra manera, pregarem intensament perquè la paraula de Crist tingui estada en ells amb tota la seva riquesa.

Lloem Déu pel do d’aquests dos germans monjos que fa a la nostra comunitat, que és també un do per a la gran família montserratina dels escolans, dels oblats, dels confrares, dels amics del nostre monestir, de tots els qui pugeu a Montserrat. Que és, semblantment, un do per a tota l’Església estesa d’orient a occident i per a tota la humanitat, que el cor del monjo ha de portar sempre en la pregària i en la seva sol·licitud.

 

Anton GordilloSolemnitat de Sant Benet i professions dels GG. Xavier Caballé i Jordi Puigdevall (11 juliol 2020)
Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Solemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 juny 2020)

Fets dels Apòstols 12:1-11 – 2 Timoteu 4:6-8.8-11 – Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: Avui celebrem el martiri dels dos grans apòstols sant Pere i sant Pau. És el dia en el qual van segellar amb la sang la seva adhesió a Jesucrist.

Sant Pere havia dit a Jesús ressuscitat, prop del llac de Galilea: Senyor, vós sabeu que us estimo (Jo 21, 15-17). Però és en el moment del martiri que aquest amor esdevé total i definitiu. Sant Pau tenia una convicció profunda: Crist, el Fill de Déu, em va estimar i es va oferir a si mateix per mi, per això visc la meva vida en la fe en el Fill de Déu (Ga 2, 20), perquè l’amor del Crist m’esperona (2C 5, 14). Però, és, també, en el moment del martiri que correspon plenament a l’amor que Jesucrist li ha tingut i que expressa d’una manera radical l’amor que ell ha tingut al Crist.

El martiri d’aquets dos grans apòstols constitueix l’inici de la seva participació plena en la misteri pasqual de Jesucrist, constituït per la seva mort i la seva resurrecció.

La primera lectura, treta dels Fets dels Apòstols, ens ha narrat un dels empresonaments que va sofrir sant Pere. Aquest va ser per ordre del rei Herodes que el volia condemnar a mort. Però, tal com hem sentit, el Senyor l’alliberà. La narració té com a rerefons la pasqua del poble d’Israel, en la qual va ser alliberat d’Egipte, i la pasqua de Jesucrist. Fins i tot cronològicament se’ns deia que Pere fou empresonat en les festes de la Pasqua jueva, entorn, doncs, de les mateixes dates de la mort i la resurrecció de Jesús. Pere estava lligat fortament i ben custodiat per soldats en el lloc més segur de la presó, envoltat per la fosca de la nit, cosa que ens recorda Jesús en la fosca del sepulcre ben tancat i custodiat, també, per soldats. Però una intervenció divina omple de llum l’espai fosc i allibera Pere. L’àngel li digué aixeca’t amb una paraula que en el grec equival a “ressuscita”. Aquest fet d’alguna manera anticipa simbòlicament la participació de Pere en la Pasqua de Jesucrist. Certament, és una salvació de la mort només temporal, però mostra la sol·licitud que Déu té pels qui s’han fet deixebles de Jesucrist i la glòria futura que els és promesa.

També més endavant sant Pau va viure un episodi semblant, segons el mateix llibre dels Fets dels Apòstols. L’empresonament de Pere que hem llegit, tingué lloc a Jerusalem, Pau juntament amb Siles, company seu d’evangelització, va ser empresonat una de les vegades a la ciutat de Filips, capital de la Macedònia romana. Semblantment ells dos van ser tancats al lloc més segur de la presó, ben lligats amb cadenes i custodiats per guardes. També a la nit, mentre tot era fosc, una intervenció divina els va deslligar les cadenes i els va alliberar, anticipant com en el cas de Pere, la seva participació definitiva en la pasqua de Jesucrist (cf. Ac 16, 25-34).

Els apòstols, envigorits amb el do de l’Esperit Sant, vivien aquestes situacions per amor al Crist, per difondre l’Evangeli. I les vivien amb joia. En el cas de Pere, el Llibre dels fets dels apòstols ens diu que ell i els altres apòstols s’alegraven de ser ultratjats i de sofrir a causa del nom de Jesús (cf. Ac 5, 41); els alegrava poder participar de les sofrences del Crist perquè així, quan ell revelés la seva glòria es podrien alegrar, també, plens de joia (cf. 1Pe 4, 14). Semblantment Pau, que se sentia esperonat per l’amor del Crist (2C 5, 14), es complaïa en les persecucions i en les angúnies per causa de Crist (2C 12, 10), i podia escriure: jo duc en el meu cos les marques de Jesús (Ga 6, 17), en referència a les cicatrius de les flagel·lacions i de les bastonades que havia sofert diverses vegades.

Sant Pere i sant Pau varen viure d’una manera eminent, com corresponia també al ministeri eminent que havien rebut en l’Església, el que havia anunciat Jesús: us agafaran, us perseguiran us portaran a les presons, us duran davant els reis i els governadors per causa del meu nom, us serà ocasió de donar testimoniatge (Lc 21, 12-13). Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; alegreu-vos i celebreu-ho perquè la vostra recompensa és gran en el cel (Mt 5, 11-12). És que el deixeble de Jesús ha de recórrer el mateix itinerari espiritual del seu Mestre i ha de viure el misteri de mort i de resurrecció en la seva vida través de les vicissituds de l’existència, de les incomprensions i del sofriment que li pot venir de tantes maneres. Així el deixeble de Jesús podrà arribar a participar per sempre de la seva pasqua. Sant Pere i sant Pau ens són uns testimonis de com la fe i el seguiment de Jesucrist comporten una dimensió de creu, i de com l’amor i l’esperança permeten que sigui viscuda en pau i amb joia. Això ens esperona a anar a fons en la nostra vivència de l’Evangeli i a no defallir en el testimoniatge malgrat les dificultats i les incomprensions.

També en les nostres vides vivim una anticipació de la pasqua cada vegada que vencem el mal amb el bé, cada vegada que ajudem els altres, cada vegada que fem les paus, cada vegada que, per gràcia, superem el pecat que ens assetja, cada vegada que perseverem en la fidelitat malgrat les dificultats, cada vegada que sofrim per causa de l’Evangeli i no defallim en l’amor…

D’altra banda i d’acord amb la paraula de Jesús, no podem somniar en un món en el qual els cristians podrem viure sempre amb tranquil·litat. Això pot ser possible per un temps, en un lloc concret, perquè les dificultats no són sempre iguals arreu. També ara hi ha llocs de la geografia on els cristians són perseguits o es troben en greus dificultats, perquè sempre hi haurà poders polítics, econòmics o mediàtics per als quals el cristianisme serà una nosa i el voldran eliminar o si més no afeblir i ridiculitzar. Però sabem que en les dificultats l’Esperit Sant és la força del cristià (cf. Lc 12, 11-12). I això ens encoratja a donar testimoniatge sense defallir.

Hem sentit que, mentre Pere era a la presó, la comunitat eclesial pregava per ell. Avui, en la solemnitat dels dos grans màrtirs de Roma, l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident (cf. Passió dels Sts. Fructuós, Auguri i Eulogi) prega pel successor de Pere, el Papa Francesc. De fa temps, és atacat des de diversos sectors fins i tot de dins de l’Església. És pot sintonitzar més o menys amb la seva manera concreta de fer i de dir; també sant Pere i sant Pau varen experimentar tensions entre ells per la seva manera diferent de veure les coses (cf. Ga 2, 11-16). Però l’Església de Roma és l’Església que, com afirma, ja al s. II, sant Ignasi d’Antioquia, “presideix totes les altres en la caritat”; i com diu, també al mateix s. II, sant Ireneu, “cal que totes les Esglésies estiguin en harmonia amb aquesta Església” (cf. Comissió internacional catòlico-ortodoxa, Document de Ravenna, 41). Per això el bisbe de Roma és vincle d’unitat, de comunió i de pau entre totes les Esglésies. I la comunió amb la seva persona i amb la seva missió pastoral és un element integrant de la vida eclesial i, per tant, de la nostra vivència com a membres de l’Església (cf. CEC 881-882). Hem de pregar pel Papa Francesc, tal com ho demana constantment ell mateix, i l’hem d’acollir amb esperit de fe.

Que per la gràcia d’aquesta eucaristia ens sigui donat de perseverar en la fe dels apòstols fins al dia que podrem participar plenament, també nosaltres, de la pasqua de Jesucrist.

Anton GordilloSolemnitat de Sant Pere i de sant Pau (29 juny 2020)
Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (14 juny 2020)

Deuteronomi 8:2-3.14-16 – 1 Corintis 10:16-17 – Joan 6, 51-58

 

La solemnitat de Corpus, germans i germanes, és un dia en el qual agraïm el do de l’Eucaristia, que en la cena del vespre abans de la seva passió, el Senyor va deixar a l’Església com a penyora del seu amor. La tradició de segles ha fet que en aquesta solemnitat es tendís a posar l’accent en l’adoració del Cos de Crist glorificat prop del Pare i present en el pa i el vi eucarístics. I està bé que agraïm aquest do que fa que Jesucrist sigui perennement present enmig nostre i que adorem amb humilitat i amb admiració aquesta presència del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Quan som conscients que ell es queda amb nosaltres i se’ns dóna per amor, no podem fer altra cosa que inclinar-nos davant seu, glorificar-lo i adorar-lo. Això vol dir no sols fer un gest extern, com pot ser agenollar-nos o inclinar-nos profundament davant el sagrament eucarístic, sinó també, i sobre tot, viure de cor l’obediència a la seva Paraula.

Sabem que aquesta adoració humil no s’adreça a un ésser poderós llunyà, sinó a aquell que s’ha agenollat primer davant nostre per rentar-nos els peus, com a gest de servei, de purificació i de salvació (cf. Jo 13,1,17). La nostra adoració al Senyor i Servent de la humanitat present en l’Eucaristia, doncs, comporta endinsar-nos en el seu amor, un amor que no ens disminueix ni ens esclavitza sinó que ens transforma i ens fa créixer espiritualment.

Però la litúrgia de la Paraula que hem escoltat, ens invitava, a més de l’adoració d’una presència, a trobar aliment espiritual en aquest sagrament. A menjar i a beure la carn i la sang del Senyor per estar units a Jesucrist i participar de la seva vida divina ja ara i, després, poder viure per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. A més, doncs, d’adorar i d’agrair, cal que ens deixem transformar, que afavorim amb la nostra disponibilitat i la nostra obertura de cor la relació de comunió personal amb el Senyor que se’ns dóna en l’Eucaristia, tal com escoltàvem en l’evangeli que ens ha estat proclamat.

En continuïtat amb aquesta paraula evangèlica, sant Pau, a la segona lectura, deia que el pa que partim és comunió amb el cos de Crist i que el calze que beneïm és comunió amb la sang de Crist.És a dir, comunió amb la seva persona de ressuscitat i amb el seu do dalt la creu. El fet de partir el pa consagrat ens recorda que el cos va ser lliurat, sacrificat. I el fet de separar sagramentalment el cos i la sang en indica que la seva sang va ser vessada, sortida del cos, i, doncs, la seva mort cruenta per donar vida eterna. Per això en rebre l’Eucaristia, entrem en comunió amb el seu sacrifici, amb la seva ofrena al Pare i a la humanitat dalt la creu. I entrar en comunió vol dir participar amb amor del que ell ens ofereix, estar-hi oberts, deixar-se transformar, tenir els seus mateixos sentiments envers el Pare i envers els germans i germanes en la fe i en humanitat.

Però sant Pau feia, encara, un pas més. Deia que la participació del mateix pa crea un vincle entre tots els qui en participem, de manera que tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa i –hi podem afegir- del mateix calze. L’Eucaristia és ferment d’unitat entre tots els qui en participen. I, per tant, és fonament de la unitat de l’Església. No podem, doncs, viure l’Eucaristia i anar a combregar com una cosa només personal. Hem de procurar posar-hi tota l’atenció i rebre’n personalment tots els fruits, però hem d’estar oberts a l’obra que el Senyor, a través, del sagrament eucarístic, fa a favor dels altres i del vincle que crea entre tots els batejats. Per això, la celebració de l’eucaristia demana primer la reconciliació amb els altres. Semblantment al que va dir Jesús, fixant-se en aquell moment en l’altar del temple de Jerusalem, també val en l’àmbit cristià allò de ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena , si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

L’Eucaristia no és, doncs, qüestió privada, a nivell personal, ni una celebració d’un cercle d’amics o d’un grup de persones que comparteixen unes conviccions semblants o una missió determinada. L’Eucaristia, encara que sigui celebrada per una assemblea concreta, implica tots els germans i germanes que el Senyor ha cridat a la fe, amb totes les diversitats que això comporta: de diferents estrats socials, de diferents edats, de diferents maneres de pensar, de diferents opcions polítiques, de diferents pobles, races i cultures, etc. per conduir tothom a la unitat fonamental dels fills i filles de Déu entorn del Senyor ressuscitat. Per això, l’Eucaristia transcendeix totes les fronteres i totes les divisions. Tots som aplegats com a germans per la Paraula i per l’amor de Jesucrist que se’ns dóna. Celebrar i compartir junts l’Eucaristia ens porta a ser un organisme vivent, de manera que els diversos membres que el formem constituïm el cos eclesial del Senyor (cf. 1C 12, 27). Per això ens hem d’obrir els uns als altres i viure la unitat de la fe en la pluralitat de cultures, d’apreciacions i de maneres de ser per poder fer realitat la voluntat de Jesucrist, que siguem en ell un sol cos i un sol esperit (cf. Pregària eucarística III), un sol poble de Déu apassionat per fer el bé (cf. Tt 2, 14). Cada vegada que celebrem l’Eucaristia hem de tenir present l’Església estesa d’orient a occident i tota la humanitat.

Contemplant el do de Jesucrist en la creu i en l’Eucaristia, ens adonem que l’adoració i l’agraïment per aquest do demanen obertura de cor, docilitat a l’amor que ens és donat i fidelitat a la Paraula que ens dóna vida. I, encara, comunió fraterna, solidaritat afectiva i efectiva amb tots els altres que aquí i arreu del món participen del mateix pa i el mateix calze i per extensió a tots germans i germanes en humanitat estimats també entranyablement per Déu. Per això el dia de Corpus és el dia de la Caritat, que ens demana de traduir en aportacions concretes l’amor a tothom, particularment als qui es troben en la necessitat sobre tot ara que la pandèmia ha fet tants d’estralls.

Que en aquesta solemnitat de Corpus, com canta sant Tomàs d’Aquino, “la lloança sigui plena i sonora”, que “sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors” (cf. Seqüència de Corpus).

Anton GordilloSolemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)
Jubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)

Jubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 juny 2020)

Memòria de la Benaurada Verge Maria, Mare de l’Església.

Gènesi 3:9-15 – Joan 19:25-34

 

Dona, aquí ens el teu fill. Aquesta frase, germans i germanes estimats, és a la base de la celebració de Santa Maria com a Mare de l’Església. El Papa Francesc, des de fa tres anys, va establir que el dilluns després de la Pentecosta es fes memòria de la maternitat espiritual de la Mare de Déu sobre tots els deixebles de Jesús. És una conseqüència d’un fet anterior. El Papa sant Pau VI, al final de la tercera sessió del Concili Vaticà II, declarà Maria “Mare de l’Església”, és a dir, de tot el poble cristià, fidels i pastors.

Recordem breument aquest passatge de l’escena evangèlica que hem escoltat. Jesús, abans de morir, des de la creu deixa un testament d’amor a la seva mare i al deixeble estimat. Demana a Maria que aculli en la seva sol·licitud maternal aquest deixeble i a aquest deixeble li dona Maria per mare i amb això li demana que tingui una actitud filial envers ella. Però la comprensió de l’Església veu un abast més ampli en aquest testament de Jesús. S’adona que aquest deixeble personifica tots els deixebles de Jesús, els de la primera hora i tots els que ho seran al llarg dels segles. Aquest deixeble personifica, per tant, l’Església, que és la comunitat que aplega tots els deixebles de Jesús. I, amb una perspectiva més àmplia, personifica la humanitat sencera. A tots ens ha estat domada Maria com a Mare. I ella ens rep com a fills i acull la missió de tenir cura de tots els qui Jesucrist ha engendrat a la creu lliurant-los l’Esperit Sant. Maria esdevé així, prop del nou arbre del nou paradís, que és la creu (Gn 2, 17), la nova Eva, la mare de tots els qui viuen (cf. Gn 2, 20). Aquesta missió maternal, Maria la començà a exercir des dels primers inicis de la comunitat cristiana, quan ella juntament amb els apòstols i altres deixebles de Jesús perseveraven en la pregària tot esperant el do de l’Esperit Sant. Maria exercí aquesta nova missió de la maternitat confiada pel seu Fill, pregant, fent comunitat, estimant i servint, testimoniant la vida de Jesús enmig dels qui estaven aplegats en aquella casa de Jerusalem (Ac 1, 12-14). Adam va dir a Déu, segons que hem escoltat a la primera lectura: la dona que m’heu posat al costat m’ha ofert del fruit de l’arbre i n’he menjat (Gn 3, 12). Maria, en canvi, la dona posada al costat de Jesús, i enemistada radicalment amb el poder del Mal, en la seva missió maternal ens guia cap a la vida nova que brolla del costat obert de Jesús. Aquesta maternitat espiritual de Maria es fa present cada dia en aquesta casa de Montserrat, ella acull i consola tos els qui la invoquen per portar-los a Jesús.

El testament de Jesús dalt la creu, encarrega una nova missió a la seva Mare que abasta tots els deixebles, tot el poble cristià. I aquesta missió de Maria continua després de la seva Assumpció al cel, des d’on sosté el poble cristià que peregrina a la terra i tota la humanitat amb la seva pregària d’intercessió i amb la seva sol·licitud plena de misericòrdia i portadora d’esperança. És Mare de Déu i Mare de l’Església.

Aquí tens la teva mare. Però el testament de Jesús també encarrega una nova missió al deixeble estimat. En un signe de confiança, li és donada Maria perquè amb amor filial l’aculli, no sols físicament a casa seva, sinó també i sobre tot en el més íntim d’ell mateix. Tal com he dit abans, aquest deixeble representa  tots els deixebles de Jesucrist, tota l’Església. En ell, doncs, Jesús ens dóna la seva mare com a mare nostra i ens crida a acollir-la en el més íntim de la nostra vida interior. I això vol dir imitar-la en la manera d’acollir la Paraula de Déu plena d’obertura del cor i d’amor agraït, vol dir posar tota la nostra existència al servei de la voluntat de Déu, deixar que Jesucrist creixi en el nostre interior per identificar-nos cada vegada més amb ell, vol dir servir els altres amb amor, veure la història amb els ulls de la fe en el Déu que la porta, testimoniar l’esperança de la plenitud futura. I, per poder-ho fer malgrat la nostra poca cosa, vol dir invocar Maria i confiar en la seva sol·licitud maternal.

Li traspassà el costat […] i a l’instant en va sortir sang i aigua. A Jesús, després d’haver acomplert tot el que deia l’Escriptura i d’haver lliurat l’Esperit, la llançada d’un soldat li obrí el costat i en brollà sang i aigua. Més enllà de l’explicació natural que això pot tenir, la mirada contemplativa de l’evangelista hi veu una realitat més profunda. A partir de l’ensenyament de Jesús, l’aigua evoca el do de l’Esperit Sant (cf. Jo 7, 37-38) i la sang, la vida eterna atorgada, també segons la paraula de Jesús, als qui la beuen (Jo 6, 53-55). Esperit i vida que són comunicats als creients a través dels sagraments, sobretot a través del baptisme i la confirmació i de l’Eucaristia, que són els qui donen vida a l’Església. La mort de Jesús no és el final d’una existència. És el naixement d’una vida nova. Per això podem fer un paral·lel amb el llibre del Gènesi; allí Eva, l’esposa, surt del costat d’Adam adormit (cf. Gn 2, 21-22). Aquí, l’Església, esposa de Jesucrist, el nou Adam, neix, gràcies als sagraments, del seu costat obert mentre dorm a la creu. Els nous deixebles estimats donats a Maria com a fills naixem, doncs, a la vida cristiana del costat obert de Jesús.

La memòria de Santa Maria, Mare de l’Església, ens fa entendre que la vida cristiana ha d’estar arrelada en el misteri de la creu, unida a l’oblació que Jesucrist fa de si mateix al Pare i ajudada per la pregària de Santa Maria, que es va unir a l’ofrena del seu Fill; i, per això, a la missió de ser la mare del Redemptor, li fou confiada la de ser mare dels redimits.

Avui, dilluns després de la Pentecosta, s’escauen els cinquanta anys de professió del nostre P. Ramon Ribera i Mariné. Donem gràcies juntament amb ell per tots els dons que el Senyor li ha fet durant aquests anys de vida monàstica i per tot el bé que ha fet a través d’ell a favor de tantes persones, particularment a través de la difusió de la Paraula de Déu i de l’anunci de Jesús, el Messies d’Israel i Salvador de tota la humanitat. Ara que renovarà el seu compromís monàstic en el si de la nostra comunitat, preguem perquè cada dia més es puguin fer realitat en ell aquelles paraules del salteri: Feliç […] el qui estima de cor la Llei del Senyor i la repassa de nit i de dia (Ps 1, 2); el Senyor serà el seu pastor, el farà descansar en prats deliciosos vora l’aigua, i, ni que passi per barrancs tenebrosos, no tindrà por de cap mal, perquè la bondat i l’amor del Senyor l’acompanyen i li prometen que viurà anys i més anys a la casa del Senyor (Ps 22, 1-4.6).

Anton GordilloJubileu monàstic del P. Ramon Ribera (1 juny 2020)
Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Solemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 maig 2020)

Fets dels Apòstols 2:1:11 1 Corintis 12:3-7.12-13 – Joan 20:19-23

 

Germans i germanes estimats: és la Pasqua granada! Curulla dels fruits de l’Esperit atorgats a l’Església en benefici de tota la humanitat. Tots aquests dons són fruit de la Pasqua de Jesucrist, per això l’evangeli que acabem d’escoltar ens ha portat al vespre del dia de Pasqua, el primer diumenge de la història. El dia que el Senyor s’alegrà contemplant el que havia fet, la gesta que havia obrat (cf. Ps responsorial).

Jesús es posa al mig dels deixebles i els diu per dues vegades: Pau a vosaltres. Que ho digui dues vegades indica que es tracta d’una cosa important. Efectivament, la pau, en tant que plenitud de vida, és el do messiànic per excel·lència, el do que el Déu de la pau fa a la humanitat com un dels fruits de l’Esperit que el Senyor, dalt la creu, va lliurar al moment de morir (cf. Jo 19, 30). La pau que dóna Jesucrist no és tant absència de tensions i de conflictes com una serenor interior, al fons del cor, nascuda de la fe de saber-nos perdonats i estimats entranyablement per Déu; i és fruit, també, de la confiança que Jesucrist porta la història de les persones i la història de la humanitat cap a camins d’alliberament, de salvació i de plenitud. La pau de Jesús, que és do de l’Esperit, fa entrar la seva Llum en el nostre interior per veure’ns a nosaltres mateixos, per veure els altres i tot el que ens envolta des de la perspectiva de la victòria pasqual de Jesucrist. I, al mateix temps, aquest do ens obre als altres per ser portadors y artesans de pau (Mt 5, 9). Aquesta pau cal nodrir-la, però, amb la pregària i amb l’amor a tothom. Per això, la pau de Jesucrist pot persistir malgrat les dificultats; tal com diu a l’evangeli segons sant Joan: en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món (cf. Jo 16, 33). En fer-nos el do de la pau, el Senyor s’alegra contemplant el que ha fet.

Després de donar-los la pau, Jesús –tal com hem escoltat- alenà damunt dels deixebles per significar que feia una nova creació i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. Déu, segons el relat del llibre del Gènesi, havia alenat per infondre l’esperit de vida al primer home (cf. Gn 2, 7) i ara el Crist ressuscitat alena sobre els deixebles per comunicar-los la vida de l’Esperit. I aquest do fet als deixebles el vespre de Pasqua, té un esclat de vida i de gràcia en el dia de Pentecosta que arriba a tots els qui creuen en Crist, tal com hem escoltat a la primera lectura. Jesús comunica l’Esperit Sant per perdonar els pecats, per perdonar les nostres opcions contràries a la voluntat amorosa de Déu, els nostres comportaments dolents. Jesús els confereix el ministeri de perdó que ell havia exercit durant tota la seva existència mortal (cf. Mt 9, 1-8.), Ho fa com a fruit del do de la seva vida fins a la mort i de la seva sang vessada a la creu. Gràcies a Jesucrist i a l’Esperit, els cristians ens sabem perdonats i reconciliats amb Déu Pare; ens sabem animats per la vida de l’Esperit que ens infon coratge, ens consola, ens protegeix davant el mal, ens porta cap al coneixement de la veritat (cf. Jo 14, 15-17.26; 16, 13). I això ens és font d’alegria, de riquesa espiritual i de compromís a imitar Déu perdonant sempre que calgui i afavorint la vida i el bé dels altres. Si ho fem així, el Senyor es podrà alegrar contemplat el que ha fet.

Envigorits ja per la seva pau i portats per l’Esperit Sant, Jesús confia una missió als deixebles i a tots els qui pel baptisme seran els seus continuadors, també a nosaltres, doncs. Diu: Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres. Són, i som, enviats a testimoniar Jesús i a continuar la seva obra. Per això, tal com deia sant Pau, a la primera lectura, l’Esperit distribueix en l’Església donsdiversos a cadascun del batejats perquè serveixin al bé de tots. La missió que Jesucrist encomana als deixebles i a tota l’Església, prolonga la missió que el Pare li ha confiat a ell. L’Esperit serà la força que, a través del testimoniatge i de l’acció dels cristians, transformarà els cors amb vista a transformar el món segons els ensenyaments de Jesús. Així el designi diví d’amor envers tota la humanitat es podrà anar fent realitat. Ser enviats per Jesucrist amb la força de l’Esperit és la nostra grandesa i la nostra responsabilitat. Déu confia en nosaltres per la difusió del seu missatge radicalment alliberador i salvador. Si ens deixem portar per l’Esperit en aquesta tasca, pot ser que constatem que es crea una sintonia entre el nostre anunci i els desitjos més profunds del cor dels qui ens vegin o ens escoltin, com va passar a la gent que va ser testimoni de la primera pentecosta. Així el Senyor es podrà alegrar contemplant el que ha fet.

Jesús ressuscitat, com al vespre de Pasqua del qual ens ha parlat l’evangeli, no cessa de venir enmig dels seus. Fruit de l’acció de l’Esperit Sant sobre el pa i el vi, serà present en el sagrament eucarístic per donar-nos vida. I, per la participació del Cos i la Sang de Crist, l’Esperit actua per tal d’unir en un sol cos tots els qui formem aquesta assemblea i tota l’Església estesa d’orient a occident (cf. pregària eucarística II). És la conseqüència del que sentíem de sant Pau a la segona lectura: tots nosaltres, siguem del llinatge que siguem, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos. I, a més, tots els batejats estem habitats pel mateix Esperit; la seva presència en el nostre interior satisfà la nostra set existencial més profunda.

L’evangeli ens deia que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Nosaltres ens alegrem de tenir-lo enmig nostre per l’acció de l’Esperit. Tant de bo que també el Senyor es pugui alegrar, tal com deia el salm, contemplant el que ha fet. El que ha fet per mitjà de l’Esperit en l’Església, en la nostra assemblea i en cadascun de nosaltres. Glòria al Senyor per sempre, en aquesta Pasqua granada, per totes les seves obres. Que li siguin agradables els nostres cants de goig i d’agraïment.

Anton GordilloSolemnitat de la Pentecosta (31 maig 2020)
Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 maig 2020)

Fets dels Apòstols 1:1:11 – Efesis1:17-23 3:15-18 Mateu 28:16-20

 

No, germans i germanes. No hi ha contradicció entre la primera lectura i l’evangeli que acabem d’escoltar. La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, deia que Jesús s’enlairà davant d’ells […] i un núvol se l’endugué i el perderen de vista. I, en canvi, l’evangeli deia: jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Sembla que hi pugui haver una contradicció, perquè d’una banda se’ns diu que un núvol se l’endugué i el perderen de vista i, de l’altra, que continuaria enmig d’ells i que continuarà estan amb els seus deixebles al llarg de la història, cada dia fins a la fi del món.

El núvol i el fet de perdre’l de vista, és una manera de dir que Jesús entra en una nova realitat. Tal com diem en el Credo, “per nosaltres i per la nostra salvació davallà del cel […] i es féu home”, ell estava amb Déu des del principi (Jo 1, 2). Ara, en l’Ascensió, retorna cap a Déu; ho diem, també en el Credo: “se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare”. Seure a la dreta és una expressió, que també hem trobat a la segona lectura, i que significa que Jesús participa plenament de la senyoria de Déu; de la glòria, de l’honor, de l’autoritat, de l’amor infinit del Pare, en un àmbit diví que no és visible als nostres ulls humans. Jesús torna a la realitat d’abans de fer-se home, però portant-hi el seu cos humà i les seves ferides glorioses, perquè des de l’encarnació ha quedat indissolublement unit a la nostra naturalesa humana. En el si de Déu, en el més íntim de l’essència divina, hi tenim un germà nostre en humanitat.

L’ascensió, tanmateix, no allunya Jesús de nosaltres. Deixa de ser perceptible als nostres sentits, però continua present enmig dels seus. D’aquí la gran alegria dels deixebles després de l’ascensió (cf. Lc 24, 52) i la de l’Església (cf. col·lecta) en celebrar-la. La causa d’aquesta alegria és doble. D’una banda perquè el Senyor i el Mestre ha tornat a la glòria que li correspon com a Fill de Déu; i, d’altra banda, també perquè no ens abandona sinó que continua estant enmig del deixebles. I no pas amb una presència estàtica. Sinó amb una presència activa, guaridora, salvadora, portadora de gràcia i de vida. Ell mateix havia dit abans: no us deixaré orfes (Jo 114, 18). I ara els diu: jo seré amb vosaltres cada dia, fent camí al vostre costat.

Tal com deia l’Apòstol a la segona lectura, Jesucrist actua en nosaltres amb el seu poder, ens comunica la força de la vida nova que ve de la resurrecció, ens il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè visquem amb l’esperança que també nosaltres podrem participar de les riqueses de glòria que ens té reservades quan entrem a participar de l’heretat que ell ens vol donar entre els sants en la glòria on ell ha retornat. Així Jesucrist, al llarg de la història, va conduint el seu cos que és l’Església i cadascun dels membres d’aquest cos que som els batejats, cap a la plena participació de la seva vida.

La solemnitat de l’ascensió ens fa comprendre que la salvació és ja en el nostre interior de batejats i que es desplegarà en plenitud un cop traspassat el llindar de la mort. Tot per do de Déu gràcies a la mort i a la resurrecció de Jesucrist. Ser conscients d’això ens fa viure amb alegria. Però no ens ho podem guardar per a nosaltres sols. Els dons que ja hem rebut i que rebem en virtut de la fe i de la gràcia dels sagraments, i l’esperança de la participació futura de la glòria de Jesucrist, s’han de traduir en amor als altres, sobre tot als qui pateixen, als qui estan tristos, als qui no tenen esperança. Els dons rebuts i l’esperança que nia en el nostre interior s’han de traduir, també, en contribució a construir la societat particularment ara que la pandèmia minva a casa nostra i ens trobem amb una crisi econòmica molt forta que té nombroses conseqüències a nivell social: creixen els qui passen gana, els qui han perdut la feina, els qui no poden arribar a final de mes, els qui experimenten d’una manera o altra la precarietat. Entre tots –agents institucionals, polítics, econòmics, socials, etc.- hem de trobar la manera de crear una nova realitat econòmica i social justa i solidària. També l’Església –que és “experta en humanitat”, com va dir sant Pau VI a l’ONU-, ha d’aportar-hi la seva reflexió sobre temes socials i econòmics i la seva experiència, particularment la viscuda en els llocs de més pobresa i de més marginació del món. Si, com sembla, la crisi ens empobrirà tots, hem de treballar ja des d’ara perquè no creixin més les desigualtats.

L’ascensió, doncs, lluny d’evadir-nos de la realitat humana, ens hi insereix plenament. Des del baptisme, hem rebut la crida a ser continuadors de la missió que Jesús va confiar als deixebles: ser testimonis d’ell amb la força de l’Esperit Sant, anunciar l’evangeli de la misericòrdia i de la guarició dels cors, col·laborar a construir un món just on la dignitat de cada persona i de cada poble sigui respectada i valorada, treballar perquè tots els pobles coneguin i acullin la persona de Jesucrist i la seva Paraula. Aquesta missió l’hem rebuda des del baptisme, però l’hem d’exercir tota la vida a nivell individual, fins allà on arribi la nostra irradiació, i a nivell comunitari, eclesial. La presència de Jesús en el nostre interior de batejats unida a la vivència espiritual de la pregària ens dóna llum i força per dur a terme la missió rebuda. La crida que ens fa anar cap a la glòria on ell ha arribat, ens és un encoratjament que ens dóna esperança.

No us deixaré. Jo seré amb vosaltres cada dia. En l’Eucaristia tenim el moment més intens de la presència de Jesucrist ressuscitat enmig nostre. És present en la Paraula que hem proclamat. És present en el sagrament de l’Eucaristia que ens disposem a celebrar i a rebre. És present en cada germà de la nostra assemblea o que s’uneix a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Acollim-lo, doncs, en cadascuna d’aquestes presències, amb amor i amb agraïment. I fem-nos heralds de la seva persona i del seu Evangeli.

Anton GordilloSolemnitat de l’Ascensió del Senyor (24 maig 2020)