Missa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (16 de setembre de 2023)

2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Joan 6:51-58

 

Germans i germanes estimats:

Ens hem aplegat entorn d’aquest altar dedicat a la Mare de Déu per pregar pels confrares difunts de la Confraria de la Mare de Deu de Montserrat. Els seus noms es troben escrits en el llibret recordatori d’aquesta celebració. El fet que fossin confrares vol dir que eren uns homes i unes dones de fe, que estimaven la Mare de Déu en la seva advocació de Montserrat, que la invocaven en la pregària i que procuraven viure cristianament segons l’exemple de Santa Maria.

Avui, els seus familiars, amics i germans de la Confraria els recordem i els posem sota la mirada amorosa de Déu tot confiant que els hi acompanya maternalment la Verge Maria. Amb això, repetim aquell gest bo i noble del qual parlava la primera lectura, treta del segon llibre dels Macabeus. El gest bo i noble era recordar davant Déu els difunts que havien donat la vida defensant la fe dels seus pares davant dels qui la volien eliminar imposant costums pagans. Els recordaven en la pregària inspirats per l’esperança de la resurrecció. Una esperança que per aquella gent restava encara embolcallada de fosca, però que per a nosaltres, a la llum de Jesucrist mort i ressuscitat, aquesta esperança ens queda plenament il·luminada. Ja no és un sacrifici segons el ritual de l’Antic Testament, sinó que és el sacrifici eucarístic el que ara oferirem a Déu perquè els confrares morts siguin absolts dels seus pecats.

L’esperança que ens ofereix la resurrecció de Jesucrist ens garanteix –tal com deia sant Pau a la segona lectura- que no serem defraudats. Perquè Crist va morir per nosaltres i amb la seva mort ens donà prova de l’amor que ens té. Amb la seva sang, malgrat el nostre pecat, ens reconcilià amb Déu i ens guanyà la salvació eterna. Aquestes paraules de l’Apòstol ens conforten quan pensem en la mort de les nostres persones estimades, sobretot d’aquelles que moriren perseverant en la fe. I ens conforten, també, quan pensem en la nostra condició mortal. El fonament de la nostra certesa és la gràcia que Déu ens atorga en Crist i el do de l’Esperit que ell gratuïtament ha vessat en els nostres cors, com ho havia fet també amb els nostres confrares difunts.

I, per si això no bastés, Jesús a l’evangeli, ha refermat encara més la nostra esperança davant el misteri de la mort. Ens ha dit: qui menja aquest pa baixat del cel viurà per sempre. I hi ha insistit dient: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia. Rebre l’eucaristia és rebre una font de vida en l’Esperit ja ara i de vida per sempre després de la mort corporal.

La Paraula de Déu que hem escoltat, doncs, fa que la nostra pregària pels  confrares difunts sigui confiada i plena d’esperança veient el que Déu ens revela sobre la mort dels qui creuen en ell. Amb raó podem repetir amb el salmista allò que cantàvem: No s’enduran un desengany els qui esperen en vós, Senyor. Perquè ell, en el seu amor misericordiós, es compadeix, veu l’aflicció, les penes, les febleses i els pecats dels qui han mort confiant en ell i els deslliura.

Oferim aquest sacrifici eucarístic pels nostres familiars, amics i germans de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que han mort. Ho fem pensant d’una manera particular en els que hem conegut. Però, mentre donem gràcies pels 800 anys de la Confraria, també fem memòria davant de Déu tots els qui han estat confrares al llarg d’aquests vuit segles. Déu els coneix un a un i sap quina va ser la seva fe i la seva devoció a la Mare de Déu. Ara, confiant en la Paraula de Déu que hem escoltat, invoquem la misericòrdia divina perquè els tingui en la casa celestial.

A l’evangeli, el Senyor a més de dir-nos que qui menja la seva carn i beu la seva sang tindrà vida eterna, viurà per sempre, ens ha dit també  una cosa fonamental per a la nostra vida espiritual. Ha dit: qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. Amb això ens ensenya que l’àpat eucarístic és el moment privilegiat d’entrar en comunió amb ell i, per tant, de viure  amb ell un intercanvi de coneixença i d’amor. I no sols amb Jesucrist, també amb el Pare seu i nostre. És un intercanvi d’amistat que ens fa tenir un coneixent més íntim de Jesucrist que ens hi parla cor a cor. I a través del qual ell ens coneix a nosaltres, sense que nosaltres li haguem d’explicar res. I aquesta comunió d’amor viscuda en aquesta vida està destinada a arribar a la plenitud en la vida eterna.

I això ens omple de joia i d’esperança mentre fem camí, acompanyats maternalment per la Mare de Déu, cap a l’encontre definitiu amb Jesucrist a través del son de la mort.

Abadia de MontserratMissa pels difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (16 setembre 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Diumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (18 de juny de 2023)

Èxode 19:2-6a / Romans 5:6-11 / Mateu 9:36-10:8

 

L’evangeli d’avui, germans i germanes, ens presenta els inicis de la missió evangelitzadora de Jesús. Hi podem distingir tres moments. Primer ens diu quina n’és la raó. Jesús veu davant seu la multitud de gent i s’adona que està malmenada i desesperançada. Que no té ni horitzons clars ni dirigents capaços de guiar-la positivament. I això porta les persones a la desesperança i a la postració. Compara aquesta situació de la multitud a les ovelles sense pastor, que estan abandonades a la seva sort, que no saben on anar, que es dispersen per trobar pastures i abeuradors que satisfacin les seves necessitats vitals. Jesús veu aquest panorama i se’n compadeix, i decideix enviar unes persones que atenguin les mancances de la gent i l’ajudin a sortir de la manca d’esperança.

La missió cristiana és, doncs, fruit de l’amor compassiu de Jesús davant les necessitats de les persones. Les necessitats de l’esperit i les del cos. Ell vol portar tothom a la plenitud personal, segons el do que cadascun ha rebut en ser cridat per Déu a l’existència.

Després l’evangelista ens parla del segon moment dels inicis de l’evangelització. És l’enviament dels dotze deixebles; un grup molt variat per la seva formació, per la seva cultura, per la seva professió, per les seves idees polítiques. Tots ells, però, reben la confiança de Jesús i són cridats a compartir la seva missió d’atendre les persones i de fer costat a la gent en nom de Jesús i segons la seva manera de fer. Aquests dotze són els primers d’una gran multitud d’obrers enviats al camp del món al llarg dels segles. Sempre per continuar la missió de Jesús que és d’amor, de servei i d’alliberament. Ell mateix ens diu que hem de pregar perquè l’amo dels sembrats hi faci anar més segadors. És a dir, que Déu encengui en la intimitat de les consciències el desig de ser col·laborador de la missió de Jesucrist a favor dels germans i germanes en la fe i a favor de tota la humanitat per oferir-li la Paraula de vida, cridar-la a l’esperança, i ajudar-la a superar els problemes que l’afecten.

Acabat, en un tercer moment, l’evangelista ens deia quina és la tasca concreta d’aquests enviats. Tant els dotze primers com tots els altres, han d’anunciar el Regne de Déu i, per tant, han de donar vida i esperança, han d’alliberar del mal que oprimeix les persones i guarir les malalties del cos i de l’esperit. Al inicis, Jesús envia només a exercir aquesta missió dintre el poble d’Israel. Després, s’estendrà a tot el món, perquè tots els homes i dones són fills de Déu i tenen un destí etern; el Pare del cel els estima tots individualment i vol que visquin sense opressions ni angoixes. A l’origen, doncs, de la missió evangelitzadora de l’Església hi ha –com ja hem vist- l’amor misericordiós i compassiu de Jesucrist, que fa visible l’amor misericordiós i compassiu de Déu. Aquesta missió evangelitzadora, que començà amb els dotze entorn de Jesús, en els temps de l’Església té una gran diversitat de funcions, de serveis, de carismes (1C 12, 4-6). I no és exclusiva dels bisbes, els preveres i els diaques. Tot cristià és enviat a contribuir a la missió de Jesucrist a favor de la humanitat. Tot batejat és cridat a anunciar el Regne de Déu i a anar-lo fent present aquí a la terra perquè transformi les realitats humanes, per fer un món més solidari, pacífic i fratern.

També nosaltres, doncs, hi som cridats. També nosaltres som enviats en missió per Jesús, i la tasca ha de començar al nostre entorn per arribar fins allà on puguem. I això gratuïtament, generosament, segons els model de Jesús. La tasca és immensa, basta tenir presents les notícies de cada dia: emigrants que surten dels seus països per buscar millors condicions i molts moren pel camí i d’altres són rebutjats, violència en les famílies, agressivitat en moltes de les relacions familiars i socials, depressions i suïcidis, guerres i tortures en diversos punts de la geografia, pobresa i marginació en creixement, i tantes altres situacions. El diagnòstic que feia Jesús a l’evangeli continua essent ben actual en l’any 2023: hi ha una multitud de gent, malmenada i desesperançada, com les ovelles sense pastor. I ell continua apiadant-se’n i cridant-nos a la responsabilitat de ser col·laboradors seus per transformar aquestes situacions en bé de les persones. 

Els cristians, però, no ens podem limitar a l’acció social, com una ONG humanitària. Ho hem de fer des de la fe i de l’amor, veient el Crist present en l’altre. I això en una doble dimensió, però de manera simultània i inseparablement unida. D’una banda, els hem de fer conèixer l’amor que Déu els té amb els horitzons d’esperança que això comporta. I d’altra banda, hem de treballar per resoldre els problemes personals i socials que fan patir les persones. I hem d’ afavorir que tinguin un encontre personal amb Jesucrist, que dóna esperança i transforma la vida. A més, seguint la paraula de Jesús, preguem perquè siguem molts els qui ens dediquem a treballar en el seu camp del món i a comunicar el goig de l’Evangeli.. 

L’amor compassiu de Jesucrist, que és reflex del del Pare del cel, l’ha portat a quedar-se entre nosaltres per ajudar la nostra missió en el món. En l’eucaristia ell ens guareix i ens dóna esperança, ell fa eficaç la nostra acció missionera i evangelitzadora.

Abadia de MontserratDiumenge XI de durant l’any (18 de juny de 2023)

La Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Homilia del P. Josep M, Abat de Montserrat (12 de juny de 2022)

Proverbis 8:22-31 / Romans 5:1-5 / Joan 16:12-15

 

Germans i germanes estimats:

Hem començat la nostra celebració “en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Més encara, des del moment del baptisme tota la nostra vida de cristians està posada sota aquest nom de les Tres Persones divines. Vàrem néixer a la vida cristiana amb la invocació del “Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No pas “en els noms” d’ells, com si fossin tres noms diferents, sinó en un sol nom perquè només hi ha un sol Déu que és la Santíssima Trinitat: el Pare totpoderós i el seu Fill únic i l’Esperit Sant (cf. CEC 233). 

Aquesta és la realitat central de la fe i de la vida cristiana. Aquesta és la realitat central de la nostra vida de deixebles de Jesús. Allò que podria semblar un misteri allunyat de la nostra existència, ens és una realitat íntima. Efectivament, quan vàrem ser incorporats a Jesucrist pel baptisme, també vàrem entrar en el cor de la Santíssima Trinitat. Aquesta realitat ens l’ha revelada Jesús a partir de la seva experiència de la vida divina. Ell sap que Déu li és Pare, ho experimenta en el més íntim d’ell mateix i en frueix, conscient que ell és el seu Fill etern. I sap també, i ho experimenta i en frueix, que entre ell i el Pare hi ha un Amor recíproc infinit. A aquest Amor, Jesús ens ha ensenyat a anomenar-lo Esperit Sant (cf. I. Gomà, Reflexiones entorno a los textos bíblicos dominicales. PAM, 1988, p.829).

Nosaltres en ser incorporats al Crist pel baptisme hem entrat en relació íntima amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I podem, docs, fruir per la fe i la pregària de la realitat íntima del Déu que és Amor. Ho deia sant Pau, a la segona lectura: Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 5). I aquest mateix Esperit ens fa cridar del més íntim de nosaltres mateixos: Abba, Pare! (Ga 4, 6), mentre ens ajuda a viure plens de cofiança la vida de fills seus i ens va guiant cap a la veritat sencera, com deia Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Sí. L’Esperit ens endinsa en la familiaritat amb Déu perquè només podem realitzar en plenitud la nostra vida estimant el Déu Trinitat i sabent-nos estimats per ell. I alhora estimant els altres i acollint el seu amor.

D’altra banda, l’Esperit, el Defensor promès per Jesús a l’evangeli d’avui, ens conforta en les nostres fatigues i en les nostres dificultats, i ens dóna l’esperança de la salvació per sempre quan participarem eternament de l’amor Trinitari.

Per acabar, us invito a aturar-nos en unes paraules de sant Pau a la carta als Gàlates, que ens parlen de la nostre relació amb la Santa Trinitat. Les cantarem en el cant de comunió. Diu Pau:  Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abba, Pare! (Ga 4, 6). En altres paraules, és com si l’Apòstol digués: no saps quina prova tenim que som fills de Déu? I respon apel·lant a la realitat més profunda i alhora més simple del nostre ser cristians. Ve a dir: no us adoneu que quan us poseu davant Déu surt del vostre interior la invocació “Pare”? No us adoneu que cada vegada que pregueu Déu amb la pregària que Jesús ens va ensenyar comencem dient “Pare nostre!”? Doncs, bé; és l’Esperit que ha posat en el vostre interior aquesta invocació que ens agermana amb Jesucrist. Sí. En el més profund del nostre ésser, l’Esperit confirma la nostra condició de fills. Encara que potser estiguem mig distrets, l’Esperit crida en el cor dels batejats per invocar Déu com a Pare i endinsar-nos en la vida de fills.

No busquem, doncs, el Déu Trinitat cel amunt, enllà del firmament. Busquem-lo en el pregon del nostre cor on l’Esperit Sant ens fa invocar el Pare units a Jesucrist; busquem-lo, també, en els sagraments de l’Església, en l’amor a tot els germans i germanes en humanitat.

Avui, d’una manera particular, adorem i glorifiquem el misteri del Déu tres vegades sant. De l’únic Déu veritable inabastable a la nostra comprensió en la seva grandesa i alhora present en el més íntim de nosaltres mateixos per ser la vida de la nostra vida.

https://youtube.com/watch?v=A85dzZjHjbY

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Diumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (15 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 14:21b-27 / Apocalipsi 14:1.8-13 / Joan 13:31:35

 

En la visió de l’Apocalipsi que hem llegit a la segona lectura, hi ha una frase clau que il·lumina les altres lectures i la celebració de tot aquest diumenge cinquè de Pasqua del cicle C. El text diu que Joan va tenir una visió on tot era nou: el cel, la terra, la ciutat de Jerusalem i al l’indret del tron el qui hi seia afirmà: «Jo faré que tot sigui nou». Aquesta és la bona notícia: «Jo faré que tot sigui nou».

La novetat es una de les realitats mes fascinants per al cor humà. Potser es perquè experimentem la caducitat de la vida, o la decadència de les coses, o l’envelliment de les persones i de les institucions en contrast amb el nostre desig de plenitud i d’eternitat, potser per això ens atreu tant la idea d’una vida nova, d’un nou començament, d’una realitat nova que ens ajudi a superar el destí ineludible de la mort. Tot això queda ben reflectit en el diàleg entre Jesús i un fariseu que es deia Nicodem (Jo 3,1-10). En una conversa plena de sinceritat, de confiança, de trobament profund amb l’essencial, Jesús li diu a Nicodem que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. La resposta de Nicodem expressa bé l’experiència quotidiana: ¿Com pot néixer un home que ja es vell? ¿Ha de tornar a entrar a les entranyes de la mare per poder néixer? Nicodem, i amb ell també nosaltres, intueix perfectament el desig de començar una vida nova, però no entén què vol dir néixer de dalt o néixer de nou. Sap prou bé, com ho sabem també nosaltres, que ens podem il·lusionar fàcilment amb novetats efímeres, que ens il·lusionen però que no ens satisfan. Ho vivim cada vegada que estrenem alguna cosa nova, quan comencem l’any o si canviem de casa, de cotxe, de feina. Voldríem començar de cap i de nou per encetar, d’una vegada, la vida veritable.

La resposta definitiva es troba en la persona viva de Jesús, en Jesucrist ressuscitat. Jesús contesta a Nicodem que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l’aigua i de l’Esperit. Néixer de l’aigua i de l’Esperit es la manera com l’evangeli segons sant Joan expressa la realitat definitiva de la nostra vida: participar en la mort i en la resurrecció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. L’Església, seguint el manament del Senyor Jesús, ha entès que aquest nou naixement en l’aigua i l’Esperit es produeix pel baptisme, la confirmació i l’eucaristia.

El qui seu al tron de la nova Jerusalem i diu: «Jo faré que tot sigui nou» és Jesús ressuscitat, triomfant sobre el pecat i la mort. Per viure realment la novetat que busquem hem de ser submergits en la vida, la mort i la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Només així començarem, per l’acció de l’Esperit Sant, la vida nova que tant desitgem i que ens permetrà participar de la novetat absoluta inaugurada amb la resurrecció de Jesús.

Hem vist que és una novetat que afecta també la creació: un cel nou i una terra nova. Que inclou també la ciutat santa, la nova Jerusalem i el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. L’indret d’aquesta comunió íntima entre Déu i la humanitat, que és la font de la vida nova, ja no és un lloc de la geografia terrestre, sinó que és la persona de Jesús, plenament Déu i plenament Home. Ell és el sacerdot, l’altar, la víctima i el tabernacle. I com que hem estat creats a imatge seva, cadascú participa, en la mesura que només Déu coneix, d’aquets atributs del Senyor Jesucrist. El cel nou i la terra nova són, en la nostra vida, la novetat de l’altre i en definitiva la novetat de Déu.

Per això Jesús ens pot donar un manament que també es nou: que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha estimat. I quan s’estima, tot esdevé nou.

El nou naixement per l’aigua i per l’Esperit es verifica també en el nucli del nostre ésser: el cor i l’esperit. Creiem que per la participació en el misteri pasqual de Jesucrist, s’acompleix en nosaltres la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-28), que llegíem a la Vetlla Pasqual: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre. A partir d’aquesta novetat interior comencem una vida nova, que és com un nou Èxode, amb la particularitat que si vivim personalment en Crist ressuscitat, aquest nou èxode es un pelegrinatge d’amor, fet amb Ell com a company de camí, que ens condueix a la terra promesa, el Regne, on el veurem cara a cara. Aleshores podrem fer com Pau i Bernabé quan tornaren a Antioquia, podrem anunciar tot el que Déu ha fet juntament amb nosaltres, com la gràcia de Déu ens ha permès dur a terme l’anunci de l’evangeli, de Crist ressuscitat. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Jubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

El P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, va celebrar el jubileu monàstic el proppassat diumenge 8 de maig. Durant la missa conventual, que va presidir el P. Abat Manel Gasch, va renovar els vots monàstics davant la comunitat benedictina de Montserrat, en complir-se cinquanta anys de la seva professió com a monjo.

El P. Josep M. Soler va néixer a Santa Eugènia de Ter (Girona) l’any 1946. Va entrar al monestir de Montserrat el novembre de 1970, on va fer la professió simple el 6 de maig de 1972 i la solemne el 18 de maig de 1975. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1981. El 16 de maig de 2000 va ser elegit abat de Montserrat, responsabilitat que ha exercit fins al 15 de setembre de 2022, dia en què va ser elegit el seu successor, el P. Manel Gasch. El P. Abat Josep M. Soler havia presentat la renúncia el 13 d’agost, en complir els setanta-cinc anys.

El P. Abat Manel Gasch, en l’homilia de la missa conventual del IV Diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, va recordar que en aquest mateix diumenge litúrgic va iniciar el seu abadiat, fa vint-i-dos anys, el P. Josep M. Soler. Concretament, va fer referència al recordatori de la seva benedicció, que hi tenia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus (Dono la meva vida per les ovelles). «En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la regla de Sant Benet a l’abat del monestir només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep Maria», va dir el P. Abat Manel Gasch.

El P. Josep M. Soler va cursar els estudis filosòfics al Seminari dels Claretians a Solsona. Després de professar solemnement a Montserrat, del 1976 al 1977 va col·laborar a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Un cop finalitzats els estudis eclesiàstics, que va cursar a Montserrat, es va traslladar a Roma, on es va llicenciar en Teologia, especialitat Sacramentologia, pel Pontifici Ateneu de Sant Anselm. Des de l’any 1996 exerceix el càrrec de Visitador de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Cassinesa.

Durant setze anys va ser responsable de la formació monàstica dels joves monjos de Montserrat com a Mestre de Novicis i Prefecte de Juniors, tasca que va compaginar amb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual en va ser el Prefecte durant set anys, i a l’Institut Superior de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. De 1992 al 2003 va ser vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM). Ha col·laborat com a sotsdirector a la revista “Studia Monastica” i ha publicat articles sobre temes d’espiritualitat i de litúrgia en diverses revistes especialitzades.

Renovació del vots amb motiu del 50 aniversari de professió monàstica del P. Josep M. Soler, Abat emèrit de Montserrat (8 de maig de 2022)
Abadia de MontserratJubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Avui, tots aclamem el Senyor plens de goig (cf. resposta al salm). Ho fem, germans i germanes estimats, perquè el naixement de Santa Maria és el terme de totes les expectatives de l’Antic Testament i l’anunci de l’arribada del Salvador. Ella és l’aurora que, després de la fosca de la nit estesa durant molts de segles sobre la humanitat, precedeix el sol resplendent. Ella és la destinada a ser la Mare del Fill de Déu fet home, Jesucrist, el sol que ve del cel (Lc 1, 78).

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca era, a través d’una sèrie de noms de personatges bíblics, la síntesi de la història del poble de la primera aliança. Res, doncs, d’una llista monòtona i avorrida. Sinó proclamació de la fidelitat i de la gràcia de Déu que arriben al seu cimal amb el naixement de la Mare de Déu i, encara més, amb el del seu fill Jesús, el Messies. Darrere cada nom hi ha una història que ens fa veure com, tal com deia sant Pau a la segona lectura, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen.

Per això avui, tots aclamem el Senyor plens de goig. El naixement de Jesús, tal com ens és presentat en aquesta llista, és un esdeveniment únic, fruit de la gratuïtat amorosa de Déu. Però, ben inserit en un poble i en una família concrets. La llista ens testimonia que Jesús, tot i el seu origen diví, és realment home, veritablement “nascut de dona”, com dirà sant Pau (Ga 4, 4).

És una llista, però, que, a la llum dels llibres de la Sagrada Escriptura, reflecteix un seguit de feblesa humana i de gràcia de Déu. Constitueix una mostra de com Déu va duent a terme amb fermesa i amor el seu pla de salvació a través de la història humana. Enmig dels alts i baixos de les persones i dels fets de cada dia, fins i tot quan pot semblar que no hi ha cap raó per a l’esperança, com en el temps de la deportació a Babilònia. També aleshores Déu portava endavant el seu pla fins arribar a Santa Maria i al naixement de Jesús.

La gratuïtat de Déu queda remarcada encara més en l’esment que fa l’evangelista de cinc noms femenins. Pot semblar sorprenent que en una llista feta a partir dels noms masculins –que eren els qui donaven la descendència legal– hi hagi uns noms de dona. I no són pas els noms de les dones més il·lustres de l’Antic Testament, com podrien ser Sara, Rebeca o Raquel. Els quatre primers noms femenins citats són personatges d’una vida moralment poc clara. Són: Tamar, dona d’un comportament molt dubtós amb el seu sogre Judà; Rahab, una dona pagana, prostituta, però que arriba a creure en el Déu d’Israel i ajuda el poble de Déu; Rut, una dona sense cap lacra moral i d’una fidelitat provada, però que era, també, pagana i d’un poble que segons l’Escriptura no havia de ser mai admès a la comunitat del poble de Déu (Dt 23, 4-5); ella, en canvi, va creure en Déu i va ser inclosa en el poble d’Israel fins arribar a ser la besàvia del rei David, el precursor per excel·lència del Messies. De la quarta dona no ens n’és donat el nom, però sí que ens és presentada com a muller d’Uries, també ella estrangera, esposa del general Uries; amb ella David va cometre adulteri i, després de fer morir l’espòs, la prengué per muller i d’ella tingué Solomó, el rei. El tret característic comú a totes aquestes quatre dones és la no conformitat a les normes establertes. Però malgrat la sang estrangera, pagana, i en el cas d’algunes malgrat la seva conducta reprovable, el pla diví de salvació es va realitzar a través d’elles. Elles van entrar en el llinatge del Messies, són, doncs, de la família de Jesús. Res no ha estat capaç d’interrompre el curs de la benedicció de Déu: ni els errors polítics i religiosos dels reis esmentats en la llista, ni els pecats personals o col·lectius, ni la no pertinença al poble de l’aliança. Tota la genealogia conté un missatge d’universalisme i de gràcia, subratllat encara més pels quatre noms femenins. I deixa ben clar que el pla de Déu pot topar amb les obstacles que hi posa la llibertat humana, pot haver de fer giragonses, però la fidelitat de Déu no es fa mai enrere, sempre tira endavant els seu propòsit mogut pel seu amor fidel a la humanitat formada per pobles molt diversos.

A la llista, també hi ha noms masculins lloats per l’Escriptura. Són els qui, amb esperança, van confiar en les promeses de Déu i van intentar viure segons els seus manaments. Però a molts d’altres la Bíblia en fa un judici negatiu. I malgrat tot, són avantpassats del Messies.

Jesús, doncs, sintetitza en ell tota la humanitat: jueus i pagans, bons i pecadors. Jesús és pastat de la mateixa pasta humana que nosaltres. El Déu Sant a l’hora de donar acompliment a les promeses es posa al nostre costat, com un més; i s’obre camí a través de la feblesa i del pecat dels éssers humans.

La llista, abans d’arribar a Jesús s’atura. I fa esment de Maria. És el cinquè nom femení però destacat en la manera de presentar-lo. Ella té un paper molt més important i decisiu en la vinguda del Messies, Fill de Déu. L’evangelista remarca la seva maternitat virginal, fora, doncs, del ritme que ha marcat l’esment de tots els predecessors. L’evangelista sant Mateu remarca significativament la gratuïtat divina de la maternitat de Maria. En la nostra traducció no es pot expressar massa bé. Però en l’original grec es veu com la Mare de Jesús és posada al mateix nivell dels noms masculins. A través de sant Josep passava a Jesús la descendència legal de David i d’Abraham. Però el seu origen humà només prové de Maria.

Per això, avui tots aclamem el Senyor plens de goig. Amb el naixement de la Mare de Déu s’inicia l’aurora de la salvació definitiva. Tot torna a tenir sentit. La foscor i la feblesa comencen a no ser la realitat definitiva. El pecat pot trobar el perdó. I a través nostre, fràgils i pecadors, continua obrint-se pas l’obra de la salvació com ho va fer en els segles anteriors a Jesucrist. La darrera paraula no és la tenebra, el mal i la mort. La darrera paraula la té la victòria de Jesucrist, en la qual participem en l’Eucaristia. Hi ha, doncs, raó –i molta– per a l’esperança! L’evangeli d’avui que és fortament evangeli de la gràcia, ens ho fa veure.

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. Aclamem tots el Senyor plens de goig!

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2021)

Apocalipsi 11:19; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27 / Lluc 1:39-56

 

La meva ànima magnifica el Senyor. Tal com acabem d’escoltar, és, germans i germanes, el càntic de Maria en la Visitació. En meditar en el seu cor el Misteri de l’Encarnació del qual ella és dipositària, esclata en un cant de joia i d’agraïment: Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha obrat meravelles en ella: l’ha fet mare del Crist. La meravella de l’Encarnació del Fill etern del Pare ens fa veure la magnitud sorprenent de la tendresa de Déu per la humanitat i com el seu amor s’estén de generació en generació.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de Maria, la Mare de Déu, en la seva Assumpció. La més humil entre les serventes del Senyor “entra radiant” en la glòria celestial (cf. cant d’entrada). I el seu esperit celebra Déu que la fa participar plenament de la Pasqua de Jesucrist. Una nova meravella que el Totpoderós obra en la petitesa de la seva serventa. Avui contemplem joiosos com la resurrecció de Crist és realment l’inici de la glorificació i de l’entrada definitiva al Regne de tots aquells que per la fe i les bones obres segueixen l’Evangeli. Maria, que ha anat al davant de tots en el seguint del seu fill, ens precedeix també cap a la vida eterna. Sant Pau ens deia, a la segona lectura, que cadascú ressuscitarà al moment que li correspon: Crist el primer,… després els qui són de Crist. La primera dels quals és, segons la fe de l’Església, Santa Maria. Aquesta realitat avui particularment ens omple de joia. I ens estimula en el nostre camí de cristians, perquè ens mostra quina és la meta, quin és el terme cap on ens encaminem: participar de la plenitud pasqual de Jesucrist i, per tant, trobar la nostra plenitud personal, en la felicitat eterna, sense dolors ni plors.

Maria és Assumpta no tant per haver estat la Mare del Senyor com per la seva santedat extraordinària de vida. Ens ho ensenyen tots els relats evangèlics que parlen d’ella. Però ara, com a síntesi de tots, en voldria recordar un, el que ha estat proclamat en la vetlla d’aquesta nit. Quan una dona, volent honorar Jesús, crida entre la gent: Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar, Jesús ensenya que Maria no és sortosa per ser biològicament la seva mare, sinó per haver escoltat la Paraula de Déu i haver-la guardada; és a dir, per haver-la meditada en el cor i posada en pràctica durant tota la vida. Ha estat la seva obediència en la fe que l’ha predisposada a rebre l’Encarnació del Fill de Déu. I ha estat, encara, l’obediència de la fe fins a la creu i fins a la Pentecosta, que l’ha portada a la gloriosa Assumpció. Perquè ha viscut la humilitat entra en l’exaltació celestial.

La humilitat és inseparable de l’obediència de la fe. Maria sintetitza en la seva persona l’actitud espiritual dels petits i senzills lloats per l’Escriptura. I és que l’acolliment de la Paraula i l’obediència que comporta només són possibles des de la humilitat. Per això, el Senyor exalça els humils, mira la petitesa dels seus servents, omple de béns els pobres i els fa experimentar el seu amor entranyable.

És sobretot la fidelitat humil de Maria, doncs, que la fa feliç, que la fa benaurada; que la va fer feliç en la seva vida terrena i que la fa feliç per tota l’eternitat en la gloria del Regne. Per això l’Església, de generació en generació, la proclama benaurada. I ella, a la presència de la Santa Trinitat, continua eternament el seu cant de lloança i d’acció de gràcies: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.

Aquest és el cant, també, de l’Església, que se sent petita davant la immensitat i la santedat de Déu, que se sent feble davant el mal del món, que se sent pobra pels pecats i les limitacions de tots els seus membres, però que se sap habitada per la força de l’Esperit, que se sap Esposa estimada de Jesucrist, rentada, purificada i santificada per la seva sang. La “Verge i Mare de Déu, assumpta al cel, és imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa i consol del poble que camina”, tal com ho proclama la litúrgia d’avui (cf. Prefaci). Cantem cada dia el Magníficat, amb la seva força consoladora i la seva força profètica, ajuntant la nostra veu a la de tota l’Església, moguts per l’esperança –“certa”, com diu la litúrgia– d’arribar, quan acabi la nostra cursa a la terra, allà on ella ja ha arribat.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de la nostra comunitat monàstica i dels pelegrins aplegats en aquesta casa de la Mare de Déu. Des de la seva Assumpció, Maria és espiritualment present arreu. “La seva santedat ennobleix totes les Esglésies”, canta la litúrgia del 8 de setembre en la festa de la seva nativitat. I, certament, des de fa segles aquest santuari és ennoblit per la santedat de la Mare de Déu; s’hi ha volgut fer present en esperit i hi obra meravelles, ni que sovint només siguin conegudes en la intimitat dels cors. Venerar la Mare de Déu, com fem en aquest lloc, demana reproduir més en nosaltres el model que trobem en ella en l’acolliment de la Paraula del Senyor amb un cor humil i disponible i posar-nos a disposició dels altres per ajudar-los, per servir-los.

Amb aquesta actitud hem d’acollir Jesucrist ara en l’Eucaristia. I expressar-li la nostra joia i el nostre agraïment units a Santa Maria: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva perquè tot i haver mirat la nostra petitesa, obra meravelles en nosaltres.

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Missa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 d’agost de 2021)

Josuè 24:14-29 / Mateu 19:3-12

 

Estimats germans i germanes:

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre, deia el Senyor al final de les seves paraules que hem escoltat.

Hem de reconèixer, efectivament que les seves paraules sobre el matrimoni no són fàcils d’entendre en el context actual, de pensament líquid que no valora la permanència en la fidelitat i quan tants matrimonis acaben separant-se.

Però, procurem atansar-nos a aquestes paraules del Senyor amb obertura de cor i de ment per comprendre el pla que Déu vol per la humanitat. De fet, les paraules de Jesús que hem escoltat tracten de dues qüestions: la fidelitat matrimonial i la renúncia al matrimoni per amor del Regne del cel.

Els fariseus que l’interrogaven estaven d’acord a admetre que l’home podia divorciar-se de la seva dona. Però discutien les causes que ho justificaven; n’hi havia que només admetien causes molt serioses i n’hi havia d’altres que tenien la mànega molt ampla. En el fons, però, als fariseus no els interessava saber el pensament de Jesús, volien que es pronunciés per crear polèmica i divisió. En canvi, Jesús en comptes de donar uns motius que pugessin justificar el divorci, va al fons del tema.

El que diu ens deixa intuir que ja en aquell temps, el tema del divorci no era una qüestió de blanc o negre; hi podia haver situacions particulars, que la nostra traducció anomena unions il·legals i que pot significar infidelitats greus o situacions immorals que podien demanar solucions especials. Qui hi perdia, amb el divorci, era la dona, que un cop repudiada havia de tornar a casa del seu pare portant la ignomínia del rebuig del marit. D’altra banda, sovint el marit, quan estava enfadat, amenaçava la dona amb despatxar-la i per tant d’haver de sofrir la ignomínia del rebuig, i d’aquesta manera li feia xantatge i condicionava la seva llibertat. En aquest context, doncs, les paraules de Jesús són alliberadores per la dona, que es trobava en una situació desfavorable. I posen al mateix nivell l’home i la dona perquè en el pla de Déu la dona no és pas inferior a l’home. En aquell temps, només l’home podia divorciar-se.

A partir d’aquest context, Jesús exposa el pla de Déu sobre el matrimoni. Un pla que forma part del pla d’amor i de sol·licitud que Déu té sobre la humanitat. L’home i la dona, un cop units pel vincle del matrimoni formen una sola carn diu literalment l’evangeli; és a dir, formen una unitat, una entitat existencial. I d’aquí la frase allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. És un ideal molt elevat. L’ideal de l’amor que estima l’altre a totes, buscant sempre el bé de l’altre més que el propi; l’ideal de l’amor que com més estima, més creix i més estima per sempre. Una unió així dels esposos reflecteix la unió entre el Crist i la seva Església, i expressa la fidelitat de Déu envers la humanitat i cadascun dels seus membres. L’amor que Déu té per cada home i cada dona és indestructible, no es fa mai enrere passi el que passi. Evidentment, la fidelitat matrimonial que ensenya Jesús no es pot viure sense pregària, sense paciència, sense abnegació, sense respecte i capacitat de perdó. En el fons, reflectir l’amor de Déu només es pot fer prenent per model l’amor abnegat de Jesús que estima i es dóna fins a la creu.

No sempre es reïx a viure aquest ideal de matrimoni a causa de la fragilitat humana o –com deia Jesús- de la duresa del cor. Davant de tantes situacions de crisi matrimonial com es donen, la comunitat cristiana ha de pregar pels matrimonis que estan en dificultats i ha d’actuar envers ells amb misericòrdia i amb comprensió, intentant, fins on sigui possible, aproximar posicions i buscar la reconciliació. I quan la ruptura és irreversible perquè no es pot assolir l’ideal que proposa Jesús, l’Església, conscient del sofriment que comporta la separació –tal com diu el Papa Francesc en l’exhortació “Amoris Laetitia”- no ha de condemnar sinó ajudar els esposos cristians que s’han separat o que fins i tot s’han tornat a casar i mostrar-los que continuen essent estimats de Déu tot movent-los a continuar integrats en la vida eclesial (cf. n. 299-300). Per això, en aquesta exhortació el Papa demana als pastors de l’Església que, davant de situacions difícils de les parelles o de les famílies ferides, exerceixin un discerniment acurat de cada situació, evitin judicis que no tinguin en compte la complexitat de les diverses situacions i que considerin amb tota l’atenció com les persones experimenten la seva situació i la pateixen (cf. n. 79). 

Jesús, però, a l’evangeli ens deia que el matrimoni no és l’única opció de vida per al cristià. Al costat dels qui viuen en fidelitat a Déu la seva unió matrimonial, hi ha els qui per amor al Regne del cel, per amor a Déu i per l’atractiu que té per ells la persona de Jesucrist, renuncien al matrimoni i elegeixen el celibat. Aquest camí demana, també, fidelitat i ser nodrit per la pregària perquè, igual com el del matrimoni, es viu des de la feblesa humana, comporta un combat espiritual i pot tenir defallences. El celibat per a mor al Regne del cel és, semblantment, signe de l’amor indefectible de Déu a la humanitat.

Tant el matrimoni viscut per amor al Crist, que és sagrament de l’amor de Déu, com el celibat evangèlic poden omplir el cor humà i portar a la felicitat, també després de molts anys d’haver pres la opció com a resposta a una vocació que ve de Déu. En la vida cristiana, matrimoni i celibat són dues vocacions complementàries. Totes dues són una forma de viure l’amor a Déu i als altres des d’una donació lliure i radical. Evidentment, això només es comprensible, tant en el matrimoni com en el celibat, des del misteri del Regne del cel i de l’amor al Déu que se’ns revela en Jesucrist, el seu Fill estimat. Preguem avui, a la llum de la pàgina evangèlica que hem llegit, per la fidelitat dels matrimonis i dels qui han renunciat al matrimoni per causa de Jesucrist i del seu Evangeli. Preguem, també, perquè siguin molts els qui descobreixin la bellesa d’aquestes dues vocacions centrades en l’amor per testimoniar l’amor. I preguem, encara, pels qui no han pogut portar endavant la seva fidelitat.

L’Eucaristia ens fa present l’amor indefectible del Déu Trinitat que se’ns dóna generosament en Jesucrist per envigorir la nostra feblesa i fer-nos créixer en l’amor. Per ajudar-nos a viure la nostra vocació en l’Església al servei del Regne del cel.

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre.

Abadia de MontserratMissa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Festa de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juliol de 2021)

75è aniversari del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Centenari del naixement de Joan Triadú.

Efesis 2:19-22 / Joan 20:24-29

 

Estimats Sr. Bisbe Romà, Sr. Arquebisbe Joan Enric, preveres concelebrants, Sr. Alcalde, membres del Consistori municipal, família Triadú, autoritats, germans i germanes en el Senyor:

Sant Tomàs ha passat a ser considerat, en la visió de molts, l’apòstol que tenia dubtes de fe. Però això fou una situació temporal, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli. Perquè un cop va veure el Senyor, va fer la confessió de fe més plena que trobem en tot el Nou Testament. Davant de Jesús que li mostra les seves llagues glorioses exclama: Senyor meu i Déu meu. Reconeix en Jesús de Natzaret el Senyor de la seva vida i el Senyor de la història i el confessa com a Déu. Senyor, en tant que el posa al centre de la seva existència perquè sigui ell qui en marqui les pautes i sigui ell en funció del qual visqui, actuï i parli. I Déu perquè, Jesús de Natzaret amb el qual havia conviscut, tot i ser home, és de naturalesa divina, Fill etern del Déu etern. Lluny del dubte, des de l’octava de Pasqua sant Tomàs va viure joiosament aquesta fe i la va difondre anunciant l’Evangeli, anunciat que Jesucrist és el sentit de la vida i de la història, l’alliberador de tot mal, el salvador que dóna la vida per sempre. I, després d’anunciar incansablement l’Evangeli, finalment, sense dubtar, va vessar la sang per causa d’aquesta fe en Jesucrist, Senyor i Déu.

A l’evangeli d’avui, tanmateix, el Senyor deixa clar que un cop ell torni al Pare, la fe no es basarà en l’haver vist el Senyor sinó en el testimoniatge que en donaran els qui el van veure. Per això proclama: Feliços els qui creuran sense haver vist. La nostra fe de cristians prové del testimoniatge dels qui van conviure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. I és a través d’aquesta fe que nosaltres entrem en comunió amb el Crist ressuscitat. Jesús, doncs, ens proclama feliços a nosaltres per creure sense haver-lo vist però havent entrat en una relació profunda amb ell per la Paraula de l’Escriptura, per la pregària, pels sagraments, per l’amor i el servei als germans.

Tots els qui per la fe i el baptisme vivim la comunió amb Jesucrist formem part –tal com deia la primera lectura- d’un edifici espiritual construït sobre el fonament dels apòstols i dels profetes. És un edifici que té com a pedra angular – és a dir, com a base que el sosté- Jesucrist mateix. Aquesta és la realitat profunda de l’Església: cada cristià unit a Jesucrist per la fe, per la Paraula de Déu i pels sagraments. I els cristians units els un als altres per la comunió en la fe i per l’amor fratern, formem aquest edifici que –tal com deia l’Apòstol- esdevé la família de Déu. D’aquesta manera l’Església creix en l’amor i es consolida com a poble sant i es fa servidora de la humanitat en continuïtat amb l’obra de Jesucrist.

Per això, des dels primers temps després de la primera Pentecosta, els apòstols i altres cristians s’escamparen per tot el món conegut aleshores per anunciar-hi l’Evangeli i per servir els homes i dones d’arreu. Una tradició ben antiga ens diu que sant Tomàs, l’apòstol del qual avui celebrem la festa, va arribar a les regions de Síria i fins a l’Índia per portar-hi la Bona Nova de l’Evangeli. Anunciant l’Evangeli per tot arreu, tothom podia sentir en la pròpia llengua les meravelles de Déu i totes les llengües es podien unir en la confessió de la Santa Trinitat i en la lloança que li és deguda (cf. Ac 2, 8-10). Des dels primers temps, doncs, l’Església ha cercat d’inculturar el cristianisme a les diverses cultures del món i ha volgut estimar tots els pobles i nacions com una forma de l’amor al proïsme. Aquesta estimació comporta la valoració i el reconeixement de la cultura pròpia en tot allò que no sigui incompatible amb l’Evangeli. També a casa nostra, des dels primers temps del cristianisme l’Església ha estat al costat de l’evolució del nostre poble i hi ha partiicpat, des de la província romana tarraconense i la litúrgia hispànica, passant per la formació dels comtats medievals i el naixement del Principat fins als nostres dies. 

Ho ha fet, des de la convicció que “la cultura és una manera específica de l’existir i del ser persona humana” i del poble que la comparteix (cf. Bisbes de Catalunya, Arrels Cristianes de Catalunya, 3). A Catalunya, tal com ho demostra la història, tenim la voluntat de mantenir la nostra cultura pròpia amb la llengua que la vehicula, perquè forma part de la nostra identitat i de les nostres arrels. I el poble català ha lluitat per això quan la llengua i la cultura han estat amenaçades. Una mostra, rica de fruits, va ser el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs del qual avui commemorem el 75è. aniversari, a causa de la pandèmia que en va fer posposar la celebració. Durant el règim franquista, a redós d’aquesta parròquia, amb el sosteniment del bisbat de Vic i amb el recolzament, entre altres, del monestir de Montserrat, es va fer realitat un dels serveis eclesials a la nostra llengua i a la nostra cultura. La iniciativa, com ja és sabut, provenia d’un jove laic cristià, Joan Triadú, (del qual enguany commemorem el centenari del naixement) amb la col·laboració de Jordi Parcerisas, i comptaren amb la complicitat del Sr. Rector, Mn. Feliu Vila. Aleshores només l’autoritat eclesiàstica podia emparar, i encara fins cert punt, un acte cultural com aquell. Ara donem gràcies a Déu per tot el bé que va fer aquella iniciativa.

Avui, 75 anys després, hem de continuar l’esperit del Concurs Parroquial de Poesia. Ho hem de fer procurant el conreu de la llengua en tots els seus registres, des dels més col·loquials fins als més especialitzats, vetllant per la seva presència sense entrebancs a l’escola¸ ho hem de fer ajudant a l’elaboració d’una cultura consistent que ocupi el lloc que li correspon entre les altres cultures del món; i ho hem de fer teixint capil·laritats entre uns i altres, treballant la confiança mútua i el diàleg amb voluntat de servir el nostre país i la seva gent. Sense tancar-nos, però, a les altres cultures i llengües. Com recordaven els nostres bisbes, el 1986, en el document “Arrels cristianes de Catalunya” –que va ser ratificat el 2010, quan es complien els 25 anys de la publicació–, “ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal” (cf. ibídem). L’Església que peregrina a Catalunya hi ha de fer la seva aportació com l’ha feta en tants moments de la història. En aquest document esmentat, els bisbes deien, citant el Papa sant Joan Pau II i en sintonia amb la Doctrina Social de l’Església: “La cultura de cada nació s’expressa, entre altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als pensaments […]. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua pròpia, troba expressió allò que viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història” (ibídem).

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració de l’Eucaristia. I el Senyor ressuscitat serà present enmig nostre, com aquell diumenge que sant Tomàs va confessar la seva fe. Els nostres ulls captaran el pa i el vi, però la fe ens portarà reconèixer-hi el nostre Senyor i el nostre Déu: Jesucrist. I serem feliços perquè hem cregut.

 

Abadia de MontserratFesta de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 de juny de 2021)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: l’Església, des d’Orient fins a Occident, s’omple avui de joia en la solemnitat dels dos grans apòstols, sant Pere i Sant Pau. Dos grans llumeners de la fe; dos grans fonaments del Poble cristià. El seu testimoniatge i la seva intercessió travessa els segles, i de generació en generació va suscitant una vitalitat nova en la vida dels cristians.

El seu testimoniatge que ens fa anar a les arrels de la nostra fe. És un testimoniatge que se centra en la resposta de Pere que acabem d’escoltar: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. Davant Jesús de Natzaret, Simó Pere afirma en nom de tots els deixebles, que aquell home d’origen humil que té al davant és el Messies esperat pel poble d’Israel, el rei salvador, el servent pacient, el qui ha rebut la unció santa de l’Esperit, el Fill de Déu, que ve a salvar i a donar el veritable sentit de l’existència humana. És una afirmació de fe; perquè Pere va molt més enllà del que capten els seus sentits. Per això, Jesús li pot dir: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Perquè la fe en Jesús com a Messies, no és fruit només d’un raonament humà ni d’un mer sentiment passatger, sinó un do de Déu, per al qual cal estar disponible amb un cor obert i humil.

El testimoniatge de fe sobre Jesús que sant Pau dóna a les seves cartes és, com no podia ser altrament, el mateix que el de sant Pere, només que expressat en llengua grega. Pau no es cansa de dir que Jesús és el Crist. I “Crist” és, com ja sabeu, la traducció grega de la paraula hebrea “Messies”, que vol dir “Ungit”. La fe, doncs, de Pere i de Pau és la mateixa. El nucli fonamental és Jesucrist, en la seva filiació divina i en la seva condició de servent pacient de la humanitat, de salvador únic, d’ungit per l’Esperit, de revelador de l’amor del Pare. I també sant Pau, deixa clar, que la seva fe no és cosa humana, és do de Déu: l’evangeli que us vaig anunciar –diu– no ve dels homes […], Déu em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés (Ga 1, 11.15).

Tant Pere com Pau, posaren tota la seva vida en funció d’aquest anunci de l’Evangeli, de la Bona Notícia, de què Jesús és el Messies, el Crist, l’únic que allibera i salva en plenitud. I no es feren enrere davant les dificultats i les persecucions perquè la seva certesa els venia d’una experiència viscuda. Les dues lectures que hem escoltat, n’eren una mostra. A la primera, hem trobat Pere a la presó per causa de Jesús, el Crist. I a la segona, hem sentit com sant Pau, cap al final de la seva existència, feia esment de tot el que havia hagut de lluitar en el noble combat de la fe, un combat que li havia comportat persecucions i empresonaments.

La fe de l’Església, la nostra fe, doncs, es basa en el testimoniatge de sant Pere i sant Pau que, a l’uníson amb els altres apòstols ens parla de la realitat profunda de Jesucrist. Avui hem de renovar aquesta fe en ell el Messies, el Fill de Déu. És el Pare qui posa aquesta afirmació en el nostre cor i en els nostres llavis. I és l’Esperit qui ens mou a ser-ne testimonis coratjosos per mostrar que Jesucrist ens omple d’alegria i d’esperança, fins davant les incomprensions o les persecucions de qualsevol mena. Però, per poder rebre aquesta revelació de Jesucrist per part del Pare, cal fer silenci interior i deixar que vagi amarant tota la nostra manera de ser i de fer. Només una vivència íntima del Misteri de Jesucrist ens pot sostenir en mig del nostre món.

La professió de fe de l’apòstol sant Pere, li suposà una missió especial en l’Església. Ho hem sentit a l’evangeli; Jesús li digué: tu ets Pere. Sobre aquesta pedra –que aquest és el significat de la paraula Pere– jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la mort no li podran resistir. Sobre la fe i el ministeri de Pere, sostingut per la inspiració del Pare, es fonamenta la fe del poble cristià. Malgrat la feblesa humana, malgrat els defectes personals, sant Pere, en comunió amb els altres apòstols, farà visible la pedra angular invisible sobre la qual es fonamenta radicalment l’Església, aquella pedra que és Jesucrist mateix.

La fidelitat de sant Pere i sant Pau a confessar la fe en Crist els va portar a la mort. L’Església en commemora conjuntament el martiri en aquest dia, 29 de juny, joiosa per la victòria pasqual dels dos grans apòstols. Per això, la litúrgia ens invita avui a girar (cf. Himes de laudes y de vespres) la mirada cap a la ciutat de Roma, on tots dos varen vessar la sang. I no sols cap a la ciutat, sinó sobretot cap a la comunitat cristiana que hi viu; aquella comunitat (o Església local) que juntament amb el seu bisbe, el Papa, és cridada a presidir en la caritat totes les altres comunitats cristianes d’arreu del món. El bisbe de Roma ha rebut la missió difícil de ser hereu del carisma apostòlic tant de Pere com de Pau. I així com l’Església naixent pregava Déu per Pere sense parar, quan era a la presó –tal com hem sentit a la primera lectura– també nosaltres hem de portar en la pregària aquell que és el successor del servei apostòlic dels dos grans testimonis que celebrem avui. El Papa Francesc demana molt sovint que preguem per ell, però diumenge passat va demanar que ho féssim amb una insistència especial en la solemnitat d’avui.

A més, hem d’intensificar la nostra comunió eclesial, viscuda en la lleialtat i, alhora, en la llibertat dels fills de Déu. L’hem de viure en el si de l’Església catòlica on hi ha gèrmens forts de divisió. I l’hem de viure oberts, també, a tots aquells germans i germanes en la fe, que des de tradicions eclesials diverses i sense estar encara en plena comunió amb la seu de Pere i Pau, reconeixen que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. És a través de l’estimació, de la recerca sincera i humil de la veritat, i de l’acolliment de la diversitat que podrem arribar a superar les divisions que fan menys creïble el testimoniatge cristià. Sant Pere i sant Pau van compartir la mateixa fe, el mateix amor pel Crist i per l’Església, però des de la diversitat de maneres de ser, des d’expressions i sensibilitats diverses i en contextos diferents; fins en algun moment amb una certa tensió dialèctica. Però els va ser comuna l’adhesió al Crist, la fidelitat introntollable a l’Evangeli, l’amor fratern i el treball per la unitat de l’Església.

Deixem que aquests dos grans Apòstols que avui commemorem ens estimulin a viure amb entusiasme la nostra fe en Jesucrist i a fer obra d’Evangeli al nostre entorn. L’eucaristia del Senyor que ens han transmès els apòstols i que ara celebrem, ens en dóna la gràcia i la força.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

El Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de juny de 2021)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

 

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya” (cf. Ps 80, 17; Mc 16, 25). Una flor del blat convertida per l’Esperit Sant en el cos de Crist i un fruit de la vinya convertit també per l’Esperit Sant en la sang de Crist. Avui, germans i germanes estimats, agraïm aquest do que Jesús, el Senyor, ens va deixar a l’últim sopar. El cos i la sang són la totalitat de la seva persona. I, tal com ens deia l’evangeli, el Senyor els fa oferir per la salvació de tota la humanitat. Són un do d’amor incommensurable. Un do sagramental fet en la cena d’abans de la passió i consumat després dalt la creu, quan el Senyor s’oferí ell mateix a Déu , per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara, tal com diu la carta als cristians hebreus que hem llegit. D’aquesta manera ens purificà de les obres que porten a la mort, inaugurà una nova aliança, ens concedí de poder donar culte al Déu viu fent el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, i ens oferí l’herència eterna per entrar al lloc sant del cel on Déu habita. En la solemnitat d’avui som invitats a agrair aquest do de vida i de salvació, a acollir-lo i a adorar-lo.

Som invitats a agrair-lo, el do de l’Eucaristia. Perquè ens dóna vida cada vegada que fem el memorial del Senyor i fa que Jesucrist ressuscitat continuï present enmig nostre en el sagrament eucarístic. Amb una presència no pas estàtica, sinó dinàmica que comunica el seu amor, que ens atorga dons espirituals, que ens invita a tornar amor per amor, que és penyora de la vida eterna que esperem. Per això la seqüència tradicional d’aquesta solemnitat, escrita per sant Tomàs d’Aquino, invita a lloar el Salvador, aquell que ens guia i ens pastura, cantant-li himnes i càntics; fent que “la lloança sigui plena i sonora”, que ·sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors”. Lloem avui, doncs, amb un agraïment sincer, Jesucrist que es dóna ell mateix en l’Eucaristia.

Som invitats, també, a acollir el do eucarístic en la nostra vida. Perquè ens vagi transformant, o, com diu la litúrgia d’avui, perquè aquest sagrament venerable ens alimenti espiritualment, ens santifiqui (cf. prefaci II) i ens faci créixer en la filiació divina i en la identificació amb Jesucrist, vivint segons el seu Evangeli. A més, el sagrament eucarístic crea uns vincles entre els uns i els altres perquè, participant del mateix pa i del mateix calze, el Senyor ens uneix pel seu Esperit Sant i fa de nosaltres el cos espiritual del Crist. Per això diem que l’Eucaristia és sagrament d’unitat. Acollir, per tant, el do eucarístic comporta també i necessàriament estar obert als altres, gastar la nostra vida a favor d’ells tal com va fer Jesús donant-se a l’Eucaristia i a la creu a favor de tots. No podem acollir el cos i la sang eucarístics de Crist sense acollir el cos, la persona, dels altres, particularment dels que prop nostre passen algun tipus de necessitat material o espiritual., perquè també són sagrament, presència, d’ell. Celebrar el Corpus és, doncs, obrir-se a la solidaritat, estimar i comprometre’s a favor dels altres. Per això avui és “el dia de la caritat”; us invitem, doncs, a participar a la col·lecta que es farà al final d’aquesta celebració per contribuir a l’obra que fa càritas en bé de tanta gent necessitada.

I, encara, avui som invitats a adorar el sagrament eucarístic que és el sagrament per excel·lència. L’adoració potser és la característica més típica i més popular de la solemnitat de Corpus. En aquesta gran diada, contemplem meravellats la donació total de Jesucrist i adorem la seva presència divina que és portadora de salvació i que ens uneix al Pare i a l’Esperit Sant. I l’adoració es pot transformar en col·loqui íntim, en silenci meravellat considerant com el Déu transcendent, el tot-altre, esdevé màximament proper en la humilitat del pa i del vi, per posar-se al nostre nivell, per entrar dins nostre, transformar-nos a imatge seva i fer-nos participar de la seva vida divina. Conscients d‘això, la litúrgia ens invita a fer brollar del nostre interior “un càntic nou”. En la tradició d’Israel, amb motiu d’una nova intervenció salvadora de Déu o d’una nova experiència espiritual, es composava un càntic nou: a la novetat del que Déu havia fet calia correspondre-hi amb la novetat de la lloança i no pas repetint unes paraules ja conegudes (cf. Ps 95, 1; 97, 1). També el cristianisme va seguir aquesta tradició. La novetat de l’obra salvadora de Jesucrist, la gran gesta de la seva passió, mort i resurrecció que ens és comunicada en el memorial eucarístic, demanen un càntic nou dels llavis i del cor. Ho trobem en el llibre de l’Apocalipsi amb els vint-i-quatre ancians prosternats davant l’Anyell, és a dir, davant Jesucrist mort i ressuscitat, i cantant un càntic nou. L’adoren perquè ha comprat per a Déu amb la seva sang, gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’ha fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu. I diuen eternament: Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, honor, glòria i lloança (Ap 5, 8-9.12). I nosaltres unim les nostres veus a les d’ells proclamant la glòria del Senyor tres vegades sant que ha donat la vida a la creu i ens ha deixat l’Eucaristia.

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya”; agraïm-ho, acollim el do, adorem la presència

 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Dijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juny de 2021)

Tobit 6:10-11;7:1.9-17; 8:4-9a / Marc 12:28b-34

 

Estimats germans i germanes:

El relat antic i literàriament ben treballat de la primera lectura, pres del llibre de Tobit, té un missatge ben actual. El té el fragment que n’hem llegit i el té encara més tot el conjunt del llibre, del qual aquesta setmana llegim les parts principals.

Avui hem escoltat la trobada de Tobies amb Sara, la que serà la seva esposa, i la pregària confiada de tots dos perquè Sara fos alliberada del seu infortuni. El text bíblic ens vol donar un missatge clar expressat a través d’un relat. És un missatge centrat en quatre grans temes. Primer, que Déu escolta sempre la pregària feta amb sinceritat de cor. En segon lloc, que Déu és provident i actua a favor de les persones a través de les mediacions humanes i dels fets de la història, encara que de vegades semblin incomprensibles o contradictoris als nostres ulls; Déu ens porta sempre per camins de salvació per bé que no excloguin el sofriment ni la incomprensió dels altres; però, si li fem confiança i ens deixem guiar per la seva mà amorosa, aquests camins sempre acaben en un desenllaç feliç. Tot això que els fidels de la Primera Aliança, com ara l’autor mateix del llibre de Tobit, només intuïen, queda ben palès en Jesucrist i el seu misteri pasqual. Hi ha també un tercer missatge en el llibre de Tobit: qui vol ser fidel a Déu i correspondre a la seva aliança, ha de posar-se al servei dels altres atenent-los en les seves mancances i oferint-los almoina, treballant per la justícia i tractant-los amb tota humanitat fins i tot després de la mort. I encara hi trobem un quart missatge en el llibre de Tobit: la joia i la força que dóna als esposos el fet que el seu amor es visqui compartint la fe i la pregària, i la importància que procurin transmetre aquesta herència espiritual a la pròpia família.

Aquest missatge, els cristians l’hem de fer vida en el nostre context de conseqüències de la pandèmia, a nivell de salut, del dolor per les defuncions, de preocupació per tantes situacions econòmiques i laborals de precarietat, d’inquietud davant les dificultats de tants joves per trobar una sortida engrescadora en la seva vida. I, a més, hem de testimoniar amb obres i de paraula que també enmig de les dificultats cal mantenir viva l’esperança en les promeses de Déu.

A l’evangeli que se’ns ha proclamat, hem trobat un diàleg de Jesús amb un mestre de la Llei. Com que és força conegut, podria ser que se’ns n’escapés el contingut fonamental, perquè tracta d’allò que és més bàsic en la vida d’un cristià.

La pregunta d’aquell home sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que el decàleg no contenia els únics manaments. Eren 613 els preceptes que calia observar en el judaisme, per bé que evidentment no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta, feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35). El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. I Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal creure en Déu, en el Déu únic que s’ha revelat a Israel. Però no n’hi ha prou amb tenir fe. Cal sobretot estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol. Sinó amb tota la intensitat del nostre jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Escoltar aquest fragment evangèlic és una crida per veure com creiem –sense fabricar-nos ídols- i sobretot per veure com estimem Déu. I per intentar estimar-lo amb més plenitud.

Després, Jesús diu a aquell mestre de la Llei que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu, que no veuen (1Jo 4, 20). També això ens és una crida a veure si estimem autènticament Déu a través de l’amor als altres, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny.

El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, va lloar les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, va lloar aquell home. És l’únic passatge dels evangelis en el qual Jesús elogia un mestre de la Llei. I li digué: no ets lluny del Regne de Déu. Aquestes paraules ens poden suscitar una pregunta: què havia de fer per apropar-se més i arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe d’Israel. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home.

Nosaltres creiem en Jesús, per això som aquí, però ens hem de fer la pregunta sobre com estimem Déu i com estimem els altres, tothom.

Avui ens trobem a Montserrat un grup de responsables de comunitats religioses masculines de Catalunya, per reflexionar sobre alguns aspectes de la vida consagrada a casa nostra. Les lectures que hem escoltat ens indiquen quina ha de ser la base ferma de la nostra vida. Però, a més, en el moment actual ens ajuda el missatge que el Papa, el 17 de maig passat, amb motiu de la 50ena. Setmana de la Vida Religiosa organitzada per l’Institut Teològic de la Vida Consagrada de Madrid, adreçava a les comunitats, en el qual deia que “la vida consagrada es comprèn consagrant-se cada dia. Es comprèn en el diàleg amb la realitat. Quan la vida consagrada perd aquesta dimensió de diàleg amb la realitat i de reflexió sobre el que succeeix, comença a fer-se estèril”. I, encara, “mantenir viu el carisma fundacional és mantenir-lo en camí i en creixement, en diàleg amb el que l’Esperit ens va dient en la història del temps, en els llocs, en les diverses èpoques, en diverses situacions”. Mantenir viu el carisma “suposa discerniment i suposa oració”. I acabava dient: “posin-se ‘a tret’ de l’Esperit Sant” (cf. Horeb, 22 maig 2021, p. 12).

Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres segons aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

 

Abadia de MontserratDijous IX de durant l’any (3 de juny de 2021)

Missa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (31 de maig de 2021)

Job 19:1.23-27 / Romans 5:5-11 / Lluc 12:35-40

 

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu, cantava el salmista. Això, germans i germanes estimats, aplicat al qui vetlla amb fe, tal com ens deia de fer l’evangeli, pren una dimensió nova,. Perquè, encara que l’espera sigui llarga i es faci fosc o arribi la nit, el qui espera d’aquesta manera sap que el Senyor vindrà, que no fallarà. Perquè, en les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltat, es tracta d’esperar el retorn del Senyor. D’esperar-lo d’una manera activa, preparant la seva arribada i disposant-t’ho tot per al seu adveniment. Disposant-t’ho tot, que vol dir obrir-li el cor, renovar la fe en ell com a salvador, i, al final de la vida, deixar-se guiar per ell pels camins eterns i inèdits del més enllà de la mort.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Des de la perspectiva del Nou Testament, podríem aplicar aquesta expressió barrancs tenebrosos del salm, a la mort. Ni en aquest moment no el creient no ha de tenir por de res perquè sap que Déu és a prop seu i que el portarà cap als prats deliciosos i els rierols d’aigua del nou paradís on Déu conviurà amb la humanitat alliberada del dol i de la mort (cf. Ap 21, 3-4; 22, 1.5). El creient que com el salmista no té por de res ni que hagi de passar pels barrancs tenebrosos de la mort, sap per la fe –com el Job de la primera lectura- que Déu, que és el seu defensor viu, que en el judici sobre la seva vida, li farà costat i testificarà a favor d’ell.

I això, no pas perquè la vida humana sigui irreprensible, sinó perquè, tal deia sant Pau, a la segona lectura, Déu ens ha fet justos per la sang de Jesucrist. Ell morí per nosaltres quan encara érem pecadors i ens alliberà de la pena, deixant-nos amb això una prova de l’amor que ens té.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Aquesta ha estat, també, la vivència del nostre P. Anselm que, des que arribà a la fe, sempre ha cregut que Déu no abandonava mai. Ho ha cregut sobre tot els dos últims anys que per problemes respiratoris havia d’anar connectat a un aparell que li subministrava oxigen dia i nit i el feia residir a la infermeria. Li costà d’acceptar-ho, però després amb serenor, amb esperit de fe i amb confiança, anà admetent aquestes limitacions i les seves conseqüències, per bé que alguna vegada li suposava un lluita interior i li afectaves la seva afabilitat natural. Mirava de viure la seva malaltia amb fe i com una ocasió de unir-se als sofriments de Jesucrist. Aquestes actituds eren fruit de tot un treball espiritual d’anys.

Havia nascut a Barcelona el 28 de juliol del 1942. Va fer els estudis primaris en una acadèmia i el batxillerat al Col·legi La Immaculada dels GG. Maristes. Després cursà el professorat mercantil en una altra acadèmia de Barcelona mateix. La seva vida professional es desenvolupà sempre en l’àmbit de la comptabilitat i de la supervisió administrativa.

Visqué l’adolescència i la joventut al marge de la fe cristiana, pràcticament en la increença, fins que als 46 anys es va convertir, en descobrir la persona de Jesucrist i l’amor que Déu li tenia. Des d’aleshores va posar tota la seva existència al servei del Senyor. I per tal d’aprofundir la seva fe a nivell intel·lectual, féu el batxillerat en teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, avui integrada a l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Es vinculà, també, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, fins que ingressà en el nostre monestir el setembre del 1995, perquè en aquest procés de creixement en la fe, va anar descobrint la vida monàstica.

Quan entrà a Montserrat tenia 53 anys. Professà el 1997; i aquí amplià els estudis filosòfics i teològics. Féu la professió solemne l’any 2000 i el 2013 rebé l’ordenació presbiteral. Ja pràcticament des dels inicis de la seva estada al monestir, treballà en tasques vinculades a l’administració. I des del 1998 portant la caixa de la comunitat i servint els monjos facilitant-los gestions, i procurant-los diners per les despeses, productes de neteja i d’escriptori, etc. En això, ha estat un servent fidel i prudent (cf. Mt 24, 45) posat en un dels serveis comunitaris més delicats i que impliquen més relació amb els monjos. Era complidor, fidel, metòdic, servicial, una mica exigent per evitar descontrols, ell es treballava per ser pacient i servicial.

Ha estat un monjo d’una vida espiritual intensa, per bé amb alguns moments de foscor. Ell mateix reconeixia que de vagades es barallava amb Déu, però després, deixant-lo guanyar, trobava la pau. Des del dia que va entrar, mai no ha tingut cap dubte del seu camí monàstic a Montserrat, creia fermament que era el que Déu li demanava. I que Santa Maria el sostenia i l’ajudava. Fidel fins que ha pogut a l’Ofici diví i a la lectura orant de la

Paraula de Déu, devot de la Mare de Déu i fidel al rés del rosari cada dia; durant una colla d’anys el dirigia a la basílica. Donava temps personal a la pregària i, no sense lluita interior de vegades, cercava de ser obedient al voler de Déu sobre d’ell, es preocupava per les vocacions a nivell d’Església i de la comunitat. Estava molt interessat, en els seus diàlegs amb altres persones, a mostrar que la fe cristiana és compatible amb la raó i que Jesucrist és capaç d’omplir de joia, de sentit i de compromís l’existència de qui creu en ell. Tot i haver estat acostumat a viure sol durant molts anys, es va integrar fàcilment a la vida de comunitat, ajudat pel seu tarannà pacífic, per la seva capacitat de diàleg i per la seva capacitat d’interiorització.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. Feia temps que el P. Anselm, a causa de les xacres de salut provocades sobretot pels problemes respiratoris, em manifestava les ganes que tenia d’anar-se’n a la casa el Pare; no pas per evadir-se sinó per trobar-se amb el Déu que estimava profundament. No tenia por dels barrancs tenebrosos de la mort; la veia com una porta oberta a una realitat superior. Com si pressentís la proximitat del desenllaç final, el divendres abans de la Pentecosta em va demanar la Unció dels malalts perquè sentia que s’anava afeblint ràpidament. La va rebre, envoltat de la comunitat, amb devoció i amb joia. Al cap d’una setmana justa, divendres passat, va venir la crisi greu que l’ha portat al final de la seva cursa terrena.

Ara, els qui l’hem estimat ens disposem a oferir l’Eucaristia perquè el Senyor purifiqui el nostre P. Anselm dels seus mancaments i li satisfaci el desig de l’encontre amb Déu per sempre; ell, el Déu que és una fornal d’amor, que el va cridar cap a la vida eterna quan ja havia començat la solemnitat de la Santíssima Trinitat. D’altra banda, enterrarem les seves despulles mortals en el dia que l’Església celebra la Visitació de la Mare de Déu. Que Santa Maria, que ell ha estimat tant, li atorgui allò que el P. Anselm, juntament amb la comunitat, els escolans i els fidels, havia demanat cada dia: que Maria, Mare de misericòrdia, li mostri Jesucrist ara que ha acabat el seu camí per la vall d’aquest món entreteixit de joies, de treballs, de llàgrimes i d’esperances.

 

Abadia de MontserratMissa Exequial P. Anselm Parés (31 de maig de 2021)

La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)

Pregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

Pregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

 

Vídeo complet de la pregària dels misteris de glòria del Rosari per la fi de la pandèmia, resat el 22 de maig de 2021 a la Basílica de Montserrat i presidit pel P. Abat Josep M. Soler. Aquest Rosari es va resar en el marc de la cadena de pregàries dels 30 santuaris representatius de tot el món per pregar per la fi de la pandèmia i represa de les activitats socials i laborals, promoguda pel Sant Pare Francesc.
Abadia de MontserratPregària del Rosari per la fi de la pandèmia (22 maig 2021, vídeo complet)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Missa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimats Sr. Bisbe Agustí, Srs. Arquebisbe Joan Enric i Bisbe Sergi; estimats germans i germanes en el Crist ressuscitat:

A la llum de la Paraula de Déu que ens ha estat proclamada, voldria proposar-vos que ens fixéssim en tres paraules: escollir, evangelitzar, cantar.

“Escollir”. Ho deia Jesús a l’evangeli: jo us he escollit del món. Per l’opció de fe que hem fet i pel baptisme que hem rebut, nosaltres hem escollit Jesús. L’hem posat al centre de la nostra vida i cada dia hem de procurar treballar per ser-li fidels, malgrat la nostra feblesa i les nostres defallences. Encara en la vetlla pasqual d’enguany hem pogut renovar aquesta adhesió a Jesucrist. Però l’evangeli no deia ben bé això. Deia que és Jesús qui ens ha escollit. Ell ha fet opció a favor nostre abans que nosaltres la féssim per ell. Ell ens ha escollit perquè ara visquem units a ell per la fe i per l’amor –per l’amistat, havia dit una mica abans del fragment que hem llegit (cf. Jo 15, 14)-, i perquè així després puguem participar de la seva salvació més enllà de la mort, en la vida per sempre. L’elecció de Jesús, si és viscuda des de l’amor i l’amistat, porta a fer el que ell ens mana, viure segons el seu Evangeli. És la manera de correspondre a l’amor que ell ens demostra. Però això té una contrapartida, segons el que hem sentit. Jesús deia: si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però com que no en sou, el món us odia, us persegueix perquè no admet la vostra manera de pensar i de viure. Els deixebles de Jesús, doncs, comparteixen dolorosament l’antagonisme del món envers Jesús. Fins al punt que aquesta animadversió constitueix un signe de la veritable pertinença a Jesús. En la nostra societat, a diferència del que passa en algunes parts del món, aquesta animadversió no pren formes de persecució violenta, sinó d’incomprensió, de burla, de crítica negativa, de malfiança, de marginació. Sovint ens hi podem trobar, fins i tot pel sol fet d’anar a missa, o de tenir-hi una participació visible com en el cas de fer d’animador del cant a la litúrgia. Això no ens ha de descoratjar, perquè indica que som autèntics deixebles de Jesucrist. Ell va ser perseguit i burlat; els apòstols, els màrtirs i tants homes i dones, joves i grans, que han viscut compromesament la fe, també. La Pasqua que celebrem aquests dies ens encoratja a no defallir, a continuar estimant i servint el Senyor, l’Església, els germans i germanes, creients o no. La Mare de Déu ens ajuda amb la seva intercessió.

La primera paraula en la qual volia proposar de fixar-nos era, doncs, “escollir” per experimentar la joia que ell ens hagi fet dels seus i per ser valents davant les incomprensions que això ens pot comportar. La segona paraula és “evangelitzar”. Ho deia la lectura dels Fets dels Apòstols: Pau i Timoteu foren cridats a evangelitzar. I concretament, en el fragment d’avui, a evangelitzar la Macedònia. És a dir, a portar el missatge cristià a Europa. I això ens omple de joia i d’acció de gràcies, perquè aquesta predicació constitueix els inicis de l’arrelament de l’Evangeli a les nostres terres europees. Tot aquell que ha estat escollit per Jesús ha de continuar aquesta missió d’anunciar l’Evangeli: Jo us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, deia el Senyor (Jo 15, 16). Aquesta missió comporta donar testimoniatge de Jesús i de la seva Paraula amb la vida i, per tant, amb les obres i les paraules, comporta invitar els altres a conèixer-lo i a deixar-lo entrar en la pròpia existència per una opció de fe, comporta anunciar que només ell pot omplir el cor humà en plenitud i presentar d’una manera coherent i atractiva el sentit de l’existència humana amb tots els seus alts i baixos, amb tots els moments de joia i de dolor, de servei abnegat per amor. Perquè només Jesucrist té paraules de vida eterna (cf. Jo 6, 68). La nostra fe en ell, per tant, no es pot quedar en una cosa personal, privada, o a nivell dels més íntims. Demana de ser anunciada, compartida, en la intimitat d’un diàleg personal com en el cas de Nicodem (cf. Jo 3, 1ss.) o cridada dalts dels terrats, com varen fer els apòstols des de la pentecosta (cf. Mt 10, 27; Ac 2, 14ss.), amb la traducció que això té als nostres dies de fer l’anunci també en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Escollits per Jesucrist i adherits a ell per la fe i per l’amor, hem de fer conèixer als altres aquest do que hem rebut i com ens és motiu de joia, d’esperança i de compromís per servir els altres.

La tercera paraula que volia proposar-vos és “cantar”. El salm responsorial ens invitava a fer-ho: doneu culte al Senyor amb cants de festa, deia. El cant festiu és expressió de joia i d’agraïment per les obres que Déu ha fet a favor nostre, des de la creació de l’univers, des que ens ha cridat a l’existència, fins a la salvació que ens atorga cada dia en Jesucrist.

Tot a causa del seu amor que ens ha escollit i ens ha fet poble seu, membres de l’Església. Els cants de festa dels cristians, a més de lloar i de donar gràcies a Déu, ens ajuden a viure personalment la fe i a anunciar-la, a evangelitzar.

Efectivament, la nostra lloança feta amb amor, a més d’expressar-li el nostre amor i el nostre agraïment, a nosaltres ens fa créixer com a creients i ens ajuda a comprendre, mentre som a la terra, el misteri de Déu revelat en Jesucrist. A més, ens fa tastar anticipadament la lloança del cel que trobarem al final del nostre pelegrinatge de fe a la terra. El nostre cant de lloança actual implica a més de la boca, el cor i les obres. Perquè, en el cant litúrgic o en el devocional, en darrer terme el que diuen els llavis i el so de la veu ha de provenir del cor, de l’amor. Cantar és propi dels qui estimen, deia ja sant Agustí (cf. Josep Ratzinger, citat per J-A. Piqué. Teologia e musica, Torino, 2013, p. 106). Dels qui estimen Déu i li volen correspondre amb una vida d’amor a ell i als altres.

Avui que donem gràcies a Déu pels 50 anys de treball musical i de servei a les comunitats cristianes que han fet, i fan, les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, ens alegra i ens encoratja pensar que amb això estem fent modestament realitat –segons les nostres possibilitats- el que el Papa Francesc diu a propòsit dels qui estan al servei del cant en la litúrgia: “el bon intèrpret –afirma- ha d’estar animat per la humilitat i per l’esperit de servei a la comunitat” cristiana que s’aplega per a les celebracions. A més, “ha de buscar sempre de formar-se i de transformar-se interiorment” per mitjà de la fe i de la pregària, “i tècnicament”, amb la formació musical i litúrgica “per poder oferir la bellesa de la música en l’àmbit litúrgic. Així es canta amb joia a Déu un himne de lloança i d’acció de gràcies” (cf. Discurs al Congrés Internacional de Música Sacra, Roma 9.11.2019).

Fem-nos, doncs, dòcils a l’Esperit Sant que és amor i que és a l’origen del cant, perquè ens atregui a l’amor per Crist i ens condueixi cap al Pare. Així, en l’Església peregrina, avançarem joiosament cap al terme de la pasqua eterna amb cants de festa i de lloança.

Abadia de MontserratMissa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (26 d’abril de 2021)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11;4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Sr. Arquebisbe, HH. Conselleres, Autoritats, germans i germanes, estimats tots en el Crist ressuscitat:

En la joia de la pasqua i guiats per la llum del Crist ressuscitat, hem escoltat aquest evangeli que ens presenta Santa Maria al peu de la creu de Jesús; una creu que més que portadora de mort és portadora de vida. Jesús, abans d’acabar de dur a terme tot el que el Pare li ha encomanat, es fixa en la seva Mare i en el deixeble que ell estimava més, que estava prop d’ella, i diu: Mare, aquí tens el teu fill. I tot seguit diu al deixeble: aquí tens la teva mare.

Com s’esdevé en tot l’evangeli segons sant Joan, també aquest episodi té diversos nivells de lectura i tots portadors de bones noves. Un primer nivell és el del sentit immediat, ple d’humanitat, de tendresa i d’amor filial. Jesús no vol que la seva mare es quedi sola i encarrega al deixeble que en tingui cura. Un segon nivell de lectura, parteix del fet que aquest deixeble més estimat de Jesús, personifica, representa, tots els seus deixebles, tots els que creuen en ell. A partir d’aquest fet, doncs, Maria és constituïda mare de tots els cristians, mare del cos eclesial de Crist, per això en el Concili Vaticà II el papa sant Pau VI, va proclamar la Mare de Jesús mare de l’Església. I encara podríem considerar un altre nivell de lectura i veure Maria com a imatge, personificació, de l’Església. Des d’aquesta perspectiva, se’ns diu que l’Església també és mare de tots els creients en Crist. Ho és perquè els engendra a la vida de fe en el baptisme, els nodreix amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia i, amb la sol·licitud, pastoral els ajuda a créixer en la vida cristiana.

En aquesta nit que vetllem Santa Maria, ens centrem en el que he anomenat segon nivell de lectura. En Maria com a mare de tots els deixebles de Jesucrist. Al peu de la creu, Santa Maria rep una nova vocació. A la de ser mare del Messies, el Fill de Déu fet home, Jesús li afegeix la maternitat espiritual sobre els qui creuen en ell. En el moment, doncs, que ella estava dreta al peu de la creu unint-se a l’ofrena que el seu fill feia al Pare, s’obre a una nova maternitat sobre la família dels qui volen escoltar i posar en pràctica la paraula de Déu (cf. Mt 12, 48-50). Aquestes paraules de Jesús dalt la creu són el fonament de la maternitat espiritual de Maria sobre cadascun de nosaltres, sobre l’Església que peregrina a Catalunya i sobre el conjunt de l’Església universal. I són el fonament del patronatge de la Mare de Déu sobre el nostre poble.

Remarquem una cosa. En aquest confiar a Maria el deixeble i el deixeble a Maria, hi ha una prelació. Primer encarrega a Maria que sigui mare del deixeble. Això vol dir que primer li hem estat donats a ella, fins al punt que si arribés el cas que el deixeble no la volgués acollir, ella continuaria amb la missió de ser mare i, per tant, de ser sol·lícita de cadascun dels qui Jesús li ha confiat. Ella no deixarà mai de ser mare, d’estimar, d’ajudar, d’intercedir. I això ens dóna una gran confiança, sobretot quan constatem la nostra negligència envers ella i encara més quan constatem les nostres defallences en l’adhesió a Jesucrist. El nostre camí de fe està unit a Maria, aquella que ha estat la primera a creure, a acollir la Paraula i a fer-la vida. Això ens és font d’esperança i de joia. I també de compromís a no defraudar aquell que ens ha confiat a la seva mare com a fills.

Per això hem de fer com el deixeble que Jesús més estimava quan li fa ser confiada Maria com a mare. La va acollir a casa seva, deia el text evangèlic. Però, a partir de l’original grec, això també té com a mínim un parell de nivells de lectura. El primer, ens indica que la va portar a viure amb ell, oferint-li no sols aixopluc, sinó tota la cura i tota l’estimació. Però, el text evangèlic, apunta també a un altre nivell: la va acollir en el més íntim d’ell mateix, en el seu interior, li va donar entrada en la seva vida. En aquest sentit, tenir Maria per mare vol dir confiar-li el nostre camí de fe, les nostres necessitats i inquietuds. I tenir-la per patrona vol dir confiar-li la situació actual del nostre País i alhora treballar a favor de la gent que el constitueix.

Com recordaven recentment els nostres bisbes en la carta adreçada a l’Església que peregrina a Catalunya amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense, “és hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora d’aprofundir en la dimensió social de la fe, encunyant un nou mot d’ordre: «No et quedis a casa». Certament, no ens podem quedar casa a l’hora de defensar la vida dels ancians i de la seva igualtat de drets amb totes les altres persones. No ens podem quedar a casa a l’hora d’escoltar la veu dels pobres i dels considerats perifèrics, i de donar-los el lloc just en un món del qual ells també formen part. No podem quedar-nos a casa a l’hora d’empènyer projectes d’humanització de les societats globals i, en particular de la nostra”. I diuen encara, que cal transformar el món “segons els criteris de l’Evangeli de Jesús” […]. “Aquest canvi del món en profunditat esdevé del tot prioritari en aquest temps de pandèmia i de post-pandèmia, en el qual cal imaginar noves maneres de fer en el camp de l’economia, la política, la cultura, la sanitat, l’educació,…” El temps actual “és un temps oportú, un kairós, per a escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli” amb la seva força transformadora (cf. “Esperit cap on guies les nostres esglésies?”, Introducció i 2.5).

Que la Mare de Déu, amb la seva sol·licitud com a mare i patrona envers nosaltres i envers tot el poble de Catalunya, ens ajudi a ser homes i dones units a Jesucrist i a contribuir a la transformació de la nostra societat en aquest moment de la nostra història. Demanem-li que sostingui els malalts i ajudi el personal sanitari que els atén. Que ajudi els responsables de la gestió pública a treballar abnegadament per superar les greus conseqüències negatives a nivell econòmic, laboral i social causades per la pandèmia. Demanem, encara, a la Mare de Déu que, pensant en el bé de les persones, ens ajudi a trobar solucions per a la conjuntura política actual i per superar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger. Preguem, entorn de l’altar del Senyor, per tantes persones que en aquest any ens han deixat a causa del Covid o d’altres malalties, algunes eren familiars o amics nostres, algunes participaven assíduament en aquesta Vetlla de Santa Maria.

Aquí tens la teva mare. Aquestes paraules de Jesús adreçades al deixeble més estimat i a tots nosaltres, estan escrites en un mosaic prop de la Imatge de la Mare de Déu al cambril, per recordar-nos aquesta missió que ella té envers nosaltres. En venerar-la avui, fem-ho amb confiança filial tot deixant-la entrar en la nostra vida perquè ens ajudi a avançar més i més cap a Jesucrist.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Diumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (4 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 10:34a.37-43 / 1 Corintis 5:6b-8 / Joan 20:1-9

 

El dia de Pasqua és un dia de corredisses, segons que diuen els evangelis. De bon matí, corre Maria Magdalena, en veure que la pedra que tancava l’entrada del sepulcre on havien posat Jesús havia estat treta, i se’n va a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava per dir-los, encara que ella no havia mirat a dintre, que s’havien endut el Senyor. Corren Pere i aquest altre deixeble vers el sepulcre per veure què havia passat. Corrien tots dos junts. Però l’altre deixeble, que era més jove, s’avançà, arribà al sepulcre, va mirar a dins, però no hi va entrar. Per respecte a Pere l’esperà i hi van entrar tot dos. I podem imaginar, germans i germanes, que després també devien córrer per anar a dir als altres deixebles el que havien vist i com havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts. Al vespre, encara, corren també els dos deixebles que havien anat a Emaús i pel camí s’havien trobat amb Jesús ressuscitat que primer els havia explicat com l’Escriptura anunciava que el Messies havia de patir abans d’entrar a la seva glòria i després els havia partit el pa semblantment a com havia fet en el sopar abans de la passió (cf. Lc 24, 23-35).

Corren perquè els mou l’amor a Jesús, la sorpresa de la tomba buida amb el llençol d’amortallar aplanat i el mocador deixats allà. Corren perquè els mou la joia de saber que Jesús és viu; que, tal com deien les Escriptures, s’havien complert les paraules profètiques del salm: no abandonareu la meva vida entre els morts ni deixareu caure a la fossa el qui us estima (Ps 15, 9). O aquelles altres que hem cantat: La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. no moriré, viuré per contar les proeses del Senyor (Ps 117, 16-17).

Fixem-nos, però, una mica més en el que l’evangeli ens deia dels dos deixebles que anaren al sepulcre. Pere hi entra el primer perquè, tal com he dit, l’altre deixeble el deixa passar per respecte al seu lloc entre els apòstols. Veu, però sembla que això no el porta tot seguit a la fe. Podia deduir, que si s’haguessin endut el cos de Jesús no s’haurien entretingut a treure-li el llençol d’amortallar i a deixar-lo ben aplanat. Va ser el primer a arribar al sepulcre. Però, amb tot, pel que diu l’evangelista, no sembla que dels dos deixebles, fos el primer a arribar a la fe pasqual. Entra, tot seguit, l’altre deixeble. Amb els ulls veu el mateix que Pere. Però es deixa conduir per la llum de la fe en les Escriptures i per l’amor que té a Jesús, i això li fa descobrir la realitat del que veu amb una dimensió profunda que va més enllà del que capten els sentits. I creu que Jesús ha ressuscitat. Pere arriba també tot seguit a la fe en comprendre que les Escriptures ja deien que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Hem sentit el seu testimoniatge a la primera lectura.

Jesús ressuscitat transforma els deixebles. De tímids i porucs com eren abans del dia de Pasqua, els fa valents i coratjosos per anunciar que ell viu per sempre. Ja no tenen por de les conseqüències en forma de crítica, de presó, de càstigs corporals, de mort, que això els pugui portar. Es lliuren totalment a la seva missió de ser testimonis de Jesucrist, el Vivent, i del seu Evangeli, per alliberar les persones, per fer-los comprendre l’amor amb què Déu les estima, per anunciar el camí del bé i de la fraternitat i la vida que supera la mort. L’alegria dels deixebles en veure els rostre desitjat del Senyor després de la tristesa per la mort cruel, ha de ser també la nostra (cf. Himne “Tristes erant Apostoli”), que guiats pel seu testimoniatge descobrim la presència del Ressuscitat en les nostres vides que ens impulsa a fer el bé als altres amb amor i a ser testimonis de joia i d’esperança.

La fe en el Crist ressuscitat ens transforma, als cristians, en criatures noves. Ens ensenya a veure la realitat amb ulls nous, des de la fe i de l’amor, guiats per les Escriptures. Perquè des de la victòria de Jesucrist sobre la mort, la duresa de la vida, els sofriments que comporta, les malalties, la desesperança, la mort es poden transformar en llavors de vida nova. Sabem, com venia a dir recentment el Papa, que no es perdrà ni una de les llàgrimes vessades en tants Calvaris com hi ha al món actual (cf. Audiència general, 31.03.2021). Perquè el Ressuscitat les recull en el seu amor i les transformarà en vida i en joia.

Mentre celebràvem la passió i la sepultura del Senyor, aquest altar estava nu. Representava Jesucrist en el seu despullament total, en el do de la seva vida sense reservar-se res de res. Però avui, en la Pasqua, l’altar és revestit festivament com a símbol del Crist ressuscitat que continua donant-se en el sagrament eucarístic. Després de la invocació de l’Esperit Sant i d’haver pronunciat les paraules de la institució de l’Eucaristia, sota les espècies de del pa i del vi hi haurà el Crist ressuscitat per donar-se a nosaltres.

Avui el rebran per primera vegada els escolans Blai Ferré, David Villaverde, Bernat Camats, Joan Gimeno, Valentí Jorquera i Arnau Miranda. I també la Bet Florensa, germana d’un escolà, en Ton. Jesús els acull amb joia i se’ls dóna com a aliment per la seva fe i com a amic. Tots els qui formem aquesta assemblea, que representem l’Església, compartim l’alegria d’aquests que avui per primera vegada participaran de la taula pasqual del Senyor. I preguem per ells, perquè pel do del sagrament eucarístic creixin cada dia en la fe i en l’amor a Déu i als altres.

Crist el nostre anyell pasqual que ha estat immolat, tal com deia sant Pau a la segona lectura, ens convida a prendre el pa nou de la Pasqua, el pa de l’eucaristia, que és el pa de la sinceritat i de la veritat. A Jesucrist, que ens el dóna, la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén (cf. Ap 1, 6).

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (4 d’abril de 2021)

Vetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 d’abril de 2021)

 

Germans i germanes estimats que compartiu la joia d’aquesta nit santa:

Acabem d’escoltar a l’evangeli l’anunci que ha canviat la història humana i ha obert per a tothom un horitzó fonamental d’esperança: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat. És la bona nova que omple d’alegria aquesta nit i tota la vida dels cristians. Fins i tot en aquest temps de pandèmia, perquè ens diu que la vida té sentit, que el dolor i la mort no tenen el domini últim de l’existència humana perquè Jesucrist ressuscitat ens obre de bat a bat les portes de la vida immortal.

Tal com hem sentit, les primeres de rebre l’anunci de la resurrecció són les tres dones que el diumenge de bon matí anaren al sepulcre portant espècies aromàtiques per acabar d’ungir el cos de Jesús. Estan preocupades per com s’ho faran per fer rodolar la gran pedra rodona que tancava el sepulcre. Però en arribar-hi, constaten amb estupor que la pedra ha estat remoguda i que el cos de Jesús no és al sepulcre. Hi ha un jove –segons l’evangelista Marc- que els diu que no tinguin por, que Jesús de Natzaret no és allà, que ha ressuscitat. A més, els encarrega que vagin a anunciar-ho a Pere i als altres deixebles i els diguin que vagin a Galilea i allà veuran Jesús. La reacció de les dones, però, no és de joia. Esglaiades i plenes de por, fugen del sepulcre sense comunicar el missatge ni dir res a ningú. A nosaltres ens sorprèn aquesta reacció i ens sembla que haurien hagut de sortir corrents a anunciar la Bona Nova. En canvi, no ho fan. Potser les frena l’estupor sagrat d’estar tant a prop d’un fet que manifesta el misteri de Déu i la seva intervenció en la resurrecció de Jesús. Però, a més, els costa d’entendre i d’acceptar la novetat de l’anunci que els han fet. Els costa de comprendre el misteri de la vida que brolla de la mort. Tenen por davant d’allò que els és radicalment desconegut. I, en canvi, el missatge que han rebut serà el nucli central de la fe cristina.

Per sort la seva fugida i el seu silenci varen ser passatgers i l’anunci es va anar estenent. I el va anar repetint l’Església antiga: Jesús de Natzaret, el crucificat, ha ressuscitat, subratllant sempre la identitat del qui va ser clavat a la creu i del que va ressuscitat. Encara avui el poble cristià anuncia arreu del món que Jesús de Natzaret viu i és vencedor del mal, del pecat i de la mort. La seva resurrecció ens ofereix una visió nova de l’ésser humà, del sofriment, de la mort, de la història, del món.

L’evangeli d’aquesta nit santa ens invita a no quedar-nos mirant el sepulcre buit, on Jesús no hi és. Al contrari, ens invita a anar a Galilea que és on es troba el Ressuscitat. No pas a la Galilea geogràfica de paisatges entranyables a la qual van ser convocats apòstols, segons que hem sentit, sinó a la Galilea espiritual. Perquè la Galilea geogràfica, on Jesús anuncià per primera vegada el Regne de Déu, és un símbol de la Galilea espiritual. L’evangeli d’aquesta nit ens diu d’anar al lloc on ressona constantment l’anunci de l’Evangeli, on podem viure la intimitat amb Jesús escoltant la seva veu i dialogant amb ell en la pregària. A la Galilea espiritual se’ns diu de fer obra de justícia i de misericòrdia, se’ns invita a abnegar-nos seguint el model de Jesús fins a prendre la pròpia creu per seguir-lo construint cada dia el Regne fins al moment que serem cridats a participar de la seva glòria pasqual. Ell, ressuscitat, el Vivent, ens va al davant obrint-nos el camí i ens fa participar de la seva missió.

La solemnitat de Pasqua, doncs, no ens porta només la joia de la resurrecció de Jesús, el Senyor. Ens fa compartir, també, la vida nova que ell ens comunica des que pel baptisme vàrem ser incorporats sagramentalment a la seva Pasqua i, tal com diu l’Apòstol, vàrem començar a ressuscitar juntament amb Crist (Col 3, 1). Per això al llarg de la vetlla hem anat trobant moltes referències a l’aigua com a al·legoria del baptisme. Se’ns ha parlat de l’aigua que dóna vida, de l’aigua que ofega el mal i esdevé pas cap a una realitat nova i salvadora, de l’aigua que sacia la set del cor i que per això l’hem de delejar com la cérvola deleja l’aigua del torrent; se’ns ha parlat, també, de l’aigua que brolla de les fonts del Salvador amb una expressió que ens remet al costat obert de Jesús dalt la creu d’on brollà sang i aigua; se’ns ha parlat, encara, de l’aigua pura que Déu aboca sobre el seu poble per purificar-lo de tota màcula i treure-li el cor de pedra per donar-n’hi un de carn. I finalment, se’ns ha parlat de l’aigua baptismal que ens ha submergit en la mort de Crist –com deia sant Pau- per tal que nosaltres emprenguem una vida nova vivint ja en ell fins al moment de la nostra participació eterna en la resurrecció de Jesucrist. Pasqua, per tant, és també la festa joiosa de la nostra incorporació a la vida nova que el Crist ressuscitat ens comunica. És la festa de l’inici de l’intercanvi de vida entre ell i cadascun de nosaltres. I per això és la festa de la nostra filiació divina. A l’arc que s’obre davant el tron de la Mare de Déu a l’absis d’aquesta basílica, al meu costat dret, hi ha un mosaic representant precisament el moment de la vetlla d’aquesta nit santa en el qual –quan hi ha baptismes- s’introdueix el ciri pasqual en la font baptismal. Al costat hi ha una frase en llatí, al·lusiva al baptisme, presa del papa sant Lleó el Gran que compara la fecunditat de l’aigua a la fecunditat de Maria; diu: “dedit aquae quod dedit Matri” (Sermó, 25, 5). És a dir, “el principi de fecunditat que Déu va posar en el si de la Verge, l’ha comunicat a la font baptismal”. Déu ha donat a l’aigua baptismal allò que va donar a la Mare. “El poder de l’Altíssim, l’obra de l’Esperit Sant, va fer que Maria engendrés el Salvador”, el Fill de Déu fet home, i a l’aigua baptismal, també mitjançant l’Esperit Sant, li ha donat la capacitat d’engendrar fills i filles de Déu (cf. ibid.). Per això la Pasqua de Jesucrist ens obre un accés al Pare fet d’amor i de confiança filials i ens dóna la penyora de viure per sempre en el Regne de Crist. Ara, quan beneirem l’aigua per recordar el nostre baptisme i quan renovarem les nostres promeses baptismals, renovem també la nostra adhesió al Crist per viure en la novetat de vida pasqual i la nostra voluntat de ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. I fem el propòsit d’anar cada dia espiritualment a Galilea; és a dir, a trobar-nos amb el Crist ressuscitat, per viure amb ell una vida de comunió en la filiació divina i en el servei als altres.

Aquesta celebració mateixa forma part de la nostra Galilea espiritual. En l’Eucaristia trobarem Jesucrist ressuscitat i ens nodrirà amb el sagrament pasqual del seu Cos i de la seva Sang. Que Santa Maria, la Mare de Déu joiosa del matí de Pasqua, ens ajudi, amb les seves pregàries, a viure com a fills i filles de Déu, com a homes i dones nous que, perquè n’hàgim fet experiència, puguem dir als nostres contemporanis: No tingueu por; Crist, el Vivent, fa camí amb la humanitat. I, encara que sigui per camins tortuosos, encamina la història vers la seva plenitud de pau, de vida i de joia.

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (3 d’abril de 2021)