Solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2021)

Apocalipsi 11:19; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27 / Lluc 1:39-56

 

La meva ànima magnifica el Senyor. Tal com acabem d’escoltar, és, germans i germanes, el càntic de Maria en la Visitació. En meditar en el seu cor el Misteri de l’Encarnació del qual ella és dipositària, esclata en un cant de joia i d’agraïment: Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha obrat meravelles en ella: l’ha fet mare del Crist. La meravella de l’Encarnació del Fill etern del Pare ens fa veure la magnitud sorprenent de la tendresa de Déu per la humanitat i com el seu amor s’estén de generació en generació.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de Maria, la Mare de Déu, en la seva Assumpció. La més humil entre les serventes del Senyor “entra radiant” en la glòria celestial (cf. cant d’entrada). I el seu esperit celebra Déu que la fa participar plenament de la Pasqua de Jesucrist. Una nova meravella que el Totpoderós obra en la petitesa de la seva serventa. Avui contemplem joiosos com la resurrecció de Crist és realment l’inici de la glorificació i de l’entrada definitiva al Regne de tots aquells que per la fe i les bones obres segueixen l’Evangeli. Maria, que ha anat al davant de tots en el seguint del seu fill, ens precedeix també cap a la vida eterna. Sant Pau ens deia, a la segona lectura, que cadascú ressuscitarà al moment que li correspon: Crist el primer,… després els qui són de Crist. La primera dels quals és, segons la fe de l’Església, Santa Maria. Aquesta realitat avui particularment ens omple de joia. I ens estimula en el nostre camí de cristians, perquè ens mostra quina és la meta, quin és el terme cap on ens encaminem: participar de la plenitud pasqual de Jesucrist i, per tant, trobar la nostra plenitud personal, en la felicitat eterna, sense dolors ni plors.

Maria és Assumpta no tant per haver estat la Mare del Senyor com per la seva santedat extraordinària de vida. Ens ho ensenyen tots els relats evangèlics que parlen d’ella. Però ara, com a síntesi de tots, en voldria recordar un, el que ha estat proclamat en la vetlla d’aquesta nit. Quan una dona, volent honorar Jesús, crida entre la gent: Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar, Jesús ensenya que Maria no és sortosa per ser biològicament la seva mare, sinó per haver escoltat la Paraula de Déu i haver-la guardada; és a dir, per haver-la meditada en el cor i posada en pràctica durant tota la vida. Ha estat la seva obediència en la fe que l’ha predisposada a rebre l’Encarnació del Fill de Déu. I ha estat, encara, l’obediència de la fe fins a la creu i fins a la Pentecosta, que l’ha portada a la gloriosa Assumpció. Perquè ha viscut la humilitat entra en l’exaltació celestial.

La humilitat és inseparable de l’obediència de la fe. Maria sintetitza en la seva persona l’actitud espiritual dels petits i senzills lloats per l’Escriptura. I és que l’acolliment de la Paraula i l’obediència que comporta només són possibles des de la humilitat. Per això, el Senyor exalça els humils, mira la petitesa dels seus servents, omple de béns els pobres i els fa experimentar el seu amor entranyable.

És sobretot la fidelitat humil de Maria, doncs, que la fa feliç, que la fa benaurada; que la va fer feliç en la seva vida terrena i que la fa feliç per tota l’eternitat en la gloria del Regne. Per això l’Església, de generació en generació, la proclama benaurada. I ella, a la presència de la Santa Trinitat, continua eternament el seu cant de lloança i d’acció de gràcies: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.

Aquest és el cant, també, de l’Església, que se sent petita davant la immensitat i la santedat de Déu, que se sent feble davant el mal del món, que se sent pobra pels pecats i les limitacions de tots els seus membres, però que se sap habitada per la força de l’Esperit, que se sap Esposa estimada de Jesucrist, rentada, purificada i santificada per la seva sang. La “Verge i Mare de Déu, assumpta al cel, és imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa i consol del poble que camina”, tal com ho proclama la litúrgia d’avui (cf. Prefaci). Cantem cada dia el Magníficat, amb la seva força consoladora i la seva força profètica, ajuntant la nostra veu a la de tota l’Església, moguts per l’esperança –“certa”, com diu la litúrgia– d’arribar, quan acabi la nostra cursa a la terra, allà on ella ja ha arribat.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de la nostra comunitat monàstica i dels pelegrins aplegats en aquesta casa de la Mare de Déu. Des de la seva Assumpció, Maria és espiritualment present arreu. “La seva santedat ennobleix totes les Esglésies”, canta la litúrgia del 8 de setembre en la festa de la seva nativitat. I, certament, des de fa segles aquest santuari és ennoblit per la santedat de la Mare de Déu; s’hi ha volgut fer present en esperit i hi obra meravelles, ni que sovint només siguin conegudes en la intimitat dels cors. Venerar la Mare de Déu, com fem en aquest lloc, demana reproduir més en nosaltres el model que trobem en ella en l’acolliment de la Paraula del Senyor amb un cor humil i disponible i posar-nos a disposició dels altres per ajudar-los, per servir-los.

Amb aquesta actitud hem d’acollir Jesucrist ara en l’Eucaristia. I expressar-li la nostra joia i el nostre agraïment units a Santa Maria: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva perquè tot i haver mirat la nostra petitesa, obra meravelles en nosaltres.

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)