Diumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (17 d’octubre de 2021)

Isaïes 53:10-11 / Hebreus 4:14-16 / Marc 10:35-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text que ens acaba de proclamar el diaca ens presenta dues situacions contraposades. La primera situació és doble: d’una banda la petició que Jaume i Joan, els fills del Zebedeu, fan a Jesús per ocupar la seva dreta i de la seva esquerra quan serà glorificat; i d’altra banda, la indignació que suscita en els altres deixebles la petició dels dos germans. 

La segona situació, és la resposta de Jesús a la petició que li han fet, una resposta paradoxal, ja que no sols assegura als germans que beuran el calze que ell ha de beure, sinó que manifesta explícitament quin és el sentit últim de la seva vida: “el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”. 

Habitualment, en escoltar aquestes paraules de Jesús, pensem fàcilment en la seva donació en la creu i oblidem que tota la seva vida va ser lliurament i servei. En realitat, la mort de Jesús, no fou sinó la culminació del seu “desviure’s” constant. Dia rere dia, va donar tot el que tenia: les seves forces, la seves energies, el seu temps, la seva esperança, el seu amor. 

Per això podem dir, sense cap mena de dubte que el centre de la Paraula de Déu d’aquest diumenge és un terme arriscat i que té poca premsa avui i sempre. El concepte és: servir, ser servidor. Verb i substantiu que xoquen amb el desig de sobresortir i de dominar, propis de la fragilitat del cor humà. 

La primera lectura, del profeta Isaïes, començava així: “El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Jesús mateix a l’evangeli explicita el sentit de la seva missió. Recordem-ho de nou: “el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Amb aquestes paraules, ens ha donat la definició més bella que es pugui donar de Déu i d’ell, de Déu, només en sabem el que hem vist i sentit per part de Jesús. Déu és aquell que contínuament ve a l’encontre de l’home, i ve com el nostre servidor, com aquell que dóna la vida. En paraules d’un teòleg italià, el P. Ermes Ronchi, “Déu és el qui ve, el qui estima i el qui serveix l’home” .

Jesús afronta directament el contingut de la petició i també de la reacció de la resta de deixebles, ja que uns i altres, tots, ben segur, volien ser els primers encara que els qui ho manifestaren fossin els dos germans. I els diu: “qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots”. 

Aquesta explicació de Jesús sobre el que significa ser els primers trobarà la seva concreció en el rentament dels peus, abans del sopar pasqual. Déu no té trons, sinó que es cenyeix una tovallola i s’agenolla davant de cadascun de nosaltres, com ho feu amb els deixebles, per rentar-nos els peus. És des d’aquesta posició, des de baix, que Jesús renta i embena les ferides que l’home de tots els temps té / tenim en els peus que tant sovint estan cansat i plens de nafres a causa de les dificultats per fressar els múltiples i a voltes difícils camins de la vida. Estar per damunt allunya i distancia, en canvi Déu ocupa la màxima proximitat, posar-se als peus dels qui estima entranyablement, és a dir, de tots sense excepció. 

Encara, segons la lògica de l’Evangeli, seure a la dreta o a l’esquerra de Jesús significa ocupar també dos llocs en el Golgota, en el Calvari, és a dir seguir Jesús en tots i cadascun dels moments de la seva, tant en aquells moments en que es manifesta com la veu Déu obrant prodigis i miracles, com quan es troba absolutament desarmats en la creu. Ser a la seva dreta o a la seva esquerra voldrà dir també beure el calze del qui estima primer, del qui estima sense condicions ni càlculs. En la creu trobem l’explicitació del amor fet servei fins al final. Per això, Déu l’ha ressuscitat com confiem ens ressuscitarà a nosaltres.

Germans i germanes, Déu és el sembrador incansable de les nostres vides, les enriqueix amb força, paciència, coratge, llibertat, perquè també nosaltres, com ell, esdevinguem servidors de la vida. Començant pels qui tenim més a prop. I aquest és el gran títol d’honor que tindran els deixebles: “vine  servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor” (Mt 25, 23).

Abadia de MontserratDiumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Benedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Paraules del P. Abat (13 d’octubre de 2021)

Al·locució del P. Manel Gasch i Hurios al final de l’Eucaristia de la seva benedicció abacial (13 d’octubre de 2021)

 

Dono gràcies a Déu per tot el que hem viscut avui en aquesta celebració. Perquè ens hem sentit una comunitat que pregava i invocava els dons de l’Esperit Sant per enfortir la meva fidelitat a Jesucrist i al seu Evangeli en el servei que els meus germans m’han encomanat com a abat.

Una comunitat de pregària oberta a tots els qui sou aquí, conscients que, si potser a tots no ens uneix la fe, sí que compartim l’amistat, el respecte i l’estimació per Montserrat. Una obertura que la tecnologia ha estès, com fa cada dia, a través dels mitjans de comunicació a moltes llars de fidels als quals vull tenir presents en aquestes paraules,  per fer-vos sentir part de la nostra assemblea, especialment els malalts i als ancians. 

“Acolliu tothom” foren les paraules que el Papa Sant Pau VI adreçà a l’Abat Cassià M. Just i que han marcat la vida de la nostra comunitat. No podia ser altrament. Són paraules que també trobaríem en el cor de l’espiritualitat de la Regla de Sant Benet i que estic segur que continuaran inspirant-nos. El monestir és sempre la casa de Déu i per tant la casa de tothom;per a uns, els monjos, de manera estable i pels altres, els hostes, de manera passatgera, com Jesucrist que passa; Montserrat és a més la casa de la Mare de Déu, de la Moreneta, de la Patrona de Catalunya, venerada per fidels i peregrins d’arreu, la casa on voldríem que tothom s’hi trobés bé. Aquest santuari és el do que Déu ha fet a la nostra comunitat i ens en sentim alhora responsables i agraïts.

Gràcies en primer lloc al P. Manuel Nin i Güell, bisbe titular de Carcàbia i exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina de Grècia, que va acceptar presidir aquesta benedicció, amb qui ens uneixen llaços de fraternitat i que, aportant-nos una mica de la tradició de l’Orient Cristià ha fet més catòlica, més universal, aquesta nostra assemblea.

La comunió que personalment m’ha expressat, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, la meva ciutat de naixement, que avui no pot ser amb nosaltres, i la  presència  del Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, i del nostre bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, juntament amb la dels arquebisbes de Tarragona i d’Urgell, a aquest darrer li dec l’ordenació presbiteral,  més la presència de bisbes de totes les diòcesis amb seu a Catalunya i encara la del bisbe de Mallorca, i la de tots els preveres i diaques que sou aquí, ens fan adonar de la profunda eclesialitat a la qual estem cridats els monjos de Montserrat: al servei de les parròquies, dels preveres i dels fidels. Un servei que compartim amb tants religiosos i religioses, que ens completem en la diversitat de carismes i que avancem junts en el discerniment de la voluntat de Déu. 

The monastic family couldn’t be higher represented in this celebration and I am most grateful to the most Reverend father Gregory, abbot Primate to have been able to attend it and to bring with him the communion and the prayer of the whole benedictine Confederation. Being just as we are  a single monastery, your presence remind us that we are really part of something bigger than just us. Je remercie le Père Abbé Jacques Damestoy qui nous partage son amitié et celle de monastères français. También agradezco al Abad Guillermo, Presidente de nuestra congregación sublacense-casseninse, a  nuestros hermanos abades y monjes de los monasterios hermanos de El Paular, Silos, Leyre y Santa Brígida, que hoy nos acompañéis, així com la fraternitat  dels abats i abadesses, monjos i monges dels monestirs catalans presents aquí amb qui compartim la missió de fer present i viva la vocació monàstica a la nostra terra catalana. 

L’extensa representació del món civil, encapçalada pel president de la Generalitat, Molt honorable Sr. Pere Aragonès, la consellera de justícia, honorable Sra. Lourdes Ciuró, la Delegada del govern  a Catalunya, Excma. Sra. Teresa Cunillera, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Excma. Sra. Núria Marín, i totes les altres autoritats i representants d’entitats i mitjans de comunicació, ens recorden la nostra tradició de servei especial a la societat i al poble de Catalunya,  que es fa present en tota la seva riquesa i varietat a Montserrat.

La nostra comunitat de monjos no és només a Montserrat. Som també monjos que ens dediquem a la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat o que vivim a les cases del Miracle, al Solsonès,  i de Cuixà, al Conflent, que animem la vida cristiana i espiritual dels seus territoris; monjos que vivim a Roma, col·laborant amb l’ateneu universitari de Sant Anselm; un monjo que és a l’Àfrica, a Uganda, intentant millorar la vida dels més pobres. Tots comencem aquestes setmanes una etapa nova. No canviarem tots de lloc ni de feina però sí que he demanat posar-nos junts  a escoltar. 

En la proximitat del mil·lenari del monestir, l’any 2025, hem de posar-nos a escoltar la veu de Déu, a escoltar-nos els uns als altres, a escoltar-vos a vosaltres, convençuts que si escoltem, sentirem alguna cosa. Amb la celebració del Mil·lenari de Montserrat, el proper 2025, volem precisament això, apropar Montserrat a la societat. Ens agradaria que tothom se sentís seva aquesta celebració. Som molt conscients que els mil anys de Montserrat son també mil anys d’una societat amb la quan han avançat conjuntament al llarg de la història. El Mil·lenari és, a la vegada, l’oportunitat de projectar Montserrat vers el futur. No comencem aquesta etapa des de zero. Aquí a prop reposen els abats que restauraren el monestir durant el segle XIX i feren el Montserrat modern. Els meus antecessors que són aquí, els PP. Abats Sebastià M. Bardolet i Josep M. Soler són la memòria viva del guiatge de la comunitat en els darrers més de trenta anys. Ja ho he fet públicament, però no puc deixar avui especialment d’agrair a Déu i a ell, els vint-i-un anys d’abadiat del P. Abat Josep M. Tenir-lo entre nosaltres, em dona una gran seguretat i un gran confort. 

Tots ells, encapçalats pels màrtirs que avui commemorem, amb tots els monjos que ens han precedit des del cel o des de la terra, vetllen per nosaltres i intercedeixen davant del Senyor, perquè ens faci homes de pregària, d’acolliment i testimonis de bondat i de pau. Una comunitat que en aquests moments difícils, després de la pandèmia, sigui capaç de donar esperança veritable a tothom i solidaritzar-se amb els qui més en patiran  els efectes.

Finalment voldria fer una agraïments més personals als qui també sou aquí. A la meva mare que tinc el goig que m’acompanyi avui, i al meu pare, que ens va deixar fa just un any, a causa del Covid, els qui dec la vida, la fe i el primer amor a Montserrat i que és ben present . Als meus germans, cunyades, oncles i tota la resta de la família per tot el camí que hem fet junts i el que encara farem. Als amics, fidels durant tants anys i dels qui espero que continuarem sent senzillament amics. Al Germà Pere de la comunitat de Taizé, lloc essencial de la meva vida. To father Jonathan and to father Paul from the Church of England for so many years of friendship, and for taking the trouble to come from England to a such long celebration being unable to understand a word of it .També agraeixo que sigueu aquí  tants  col·laboradors i treballadors de Montserrat tan propers en els darrers deu anys de la meva vida, en la meva tasca d’administrador-majordom i tots els qui formeu la ampla família montserratina: els oblats, els confrares, els Antics Escolans. 

Gràcies especialment a vosaltres escolans perquè ens heu ajudat a pregar amb la música i perquè ens feu passar tantes hores belles amb el vostre cant i ens demostreu la vostra capacitat de tirar endavant tants projectes extraordinaris tot i la vostra joventut. Em recordo de les vostres famílies i de la Capella, amb alguns dels quals compartíem fa “només” quinze anys, educació, concerts i viatges…  

I  a tots els qui sé que heu treballat molt per a garantir l’organització i la seguretat d’aquest acte. A tots gràcies de cor.

I vull acabar recordant  dues persones importants a la meva vida i que avui no hi són a causa de la salut: mons. Antoni Vadell, bon amic de fa 25 anys  i el P. Ramon Ribera Mariné, formador meu al noviciat i al juniorat. Que puguin recuperar-se ben aviat.

I si m’he deixat algú, vulgueu perdonar-me. No ha estat amb mala intenció. 

Posem-nos, doncs,  en camí sota la mirada de la Mare de Déu, la Rosa d’Abril que des de Montserrat il·lumina la catalana terra, el món sencer i ens guia cap al cel. 

Abadia de MontserratBenedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Paraules del P. Abat (13 d’octubre de 2021)

Benedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Homilia (13 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca Apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia amb motiu de la benedicció abacial del P. Abat Manel Gasch i Hurios (13 d’octubre de 2021)

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24  / Joan 15:18-21

 

Beneït sigui el nostre Déu ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Estimat p. Abat Manel, estimats germans. La celebració litúrgica d’avui, com veieu els qui hi sou presents personalment o us hi uniu a través dels diversos mitjans de comunicació, té un quelcom que la fa si més no un xic especial. Hi veieu molts bisbes, abats i preveres concelebrants, i molts monjos. També ho és d’especial la presidència de la celebració per part d’un bisbe catòlic de ritus bizantí que potser per a molts és desconegut. Però per a d’altres segurament no ho és tant. Agraeixo al p. Abat Manel la invitació paterna i fraterna a presidir aquesta celebració litúrgica a Montserrat. Celebrar a Montserrat és, per a vosaltres monjos i per a mi que he format part d’aquesta comunitat durant molt anys, i me’n sento encara part, és celebrar “a casa”. 

Hi ha dos aspectes que son fonamentals en aquesta nostra celebració i que voldria subratllar. El primer aspecte: la memòria dels beats monjos màrtirs, dels quals celebrem avui la festa, i a la litúrgia dels quals pertanyen les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. El segon aspecte: la presència del p. Abat Manel Gasch, assegut aquí al bell mig de la nostra celebració, per a rebre la benedicció com a abat, com a pare i pastor d’aquest monestir de Santa Maria de Montserrat. 

El profeta Isaïes ens ha presentat, servint-se d’un llenguatge molt viu i molt bell, la imatge del banquet preparat per a tots els pobles. Sovint els profetes, amb imatges festives, quasi de vida familiar, ens presenten la relació de Déu amb els homes, amb el seu poble. I amb aquestes imatges de vida familiar el profeta afirma: “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Tot l’Antic Testament prepara l’encontre definitiu, en Jesucrist, de Déu amb l’home; ho fa, podríem dir, amb imatges totes que porten d’una manera o d’una altra a l’Emmanuel, al Déu amb nosaltres. “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Un Déu amb nosaltres, un Déu enmig nostre, que no ens estalvia l’encontre amb la contradicció, amb el sofriment, amb la mort. Aquest encontre amb el sofriment, amb la creu el vivim sempre però ben segurs que “…En Ell hem posat la nostra esperança…”. Aquesta podria ser la frase que enclou la vida i la mort de tants i tants germans nostres cristians que han donat i donen la vida pel Crist, com ho feren els nostres germans monjos màrtirs, les relíquies d’alguns dels quals venerem a la cripta d’aquesta basílica. 

A l’evangeli de Sant Joan, en el fragment que hem escoltat pres del seu llarg discurs de comiat, el Senyor ens ha deixat la seva Paraula sempre viva, sempre present en el nostre camí cristià: “Jo us he escollit del món… Tot això us ho faran a causa del meu nom…”. Us trobareu amb contradiccions, amb persecucions, amb sofriments. Sempre “...a causa del meu nom…”, ben segurs però que “En Ell hem posat la nostra esperança…”. Viure l’Evangeli, ahir, avui i sempre, no és mai un camí planer, ans al contrari és un camí on la creu, la del Crist i la nostra, es fa present. És un camí on un món, de vegades hostil i de vegades indiferent, ens demanarà raó de la nostra fe. La paraula del Senyor: “Jo us he escollit del món...”, ens infon la força i el coratge per anunciar i viure sempre l’Evangeli, que és la nostra resposta, el nostre testimoniatge enmig dels homes. 

Les lectures de la litúrgia d’avui tenen una força especial precisament perquè són proclamades en la festa dels nostres monjos màrtirs, d’aquells germans nostres que, fidels a Jesucrist i a la professió monàstica que un dia varen fer com a monjos en aquest monestir, varen vessar la seva sang com a màrtirs, com a testimonis d’aquell amor a l’únic Senyor de les seves i de les nostres vides encara avui, Jesucrist l’únic Senyor, l’únic Salvador, l’únic Redemptor. “Aquí teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. En la llarga història del nostre monestir-santuari, sempre als peus de la Mare de Déu, una història mil·lenària, hi trobem un gran nombre de sants monjos, anònims certament però que han estat i continuen essent pedres vives en aquest edifici vivent que és Montserrat, símbol del qual ho és aquesta basílica que ens acull. I com a coronament d’aquest primer mil·lenni de la nostra història, el Senyor ens ha fet el do d’afegir, a la llarga filera de monjos sants i pecadors, fidels i febles, joves i vells…, el Senyor hi ha afegit la corona, la pedra preciosa dels màrtirs, d’aquests germans nostres generosos i fidels, febles i pecadors també segurament, però ferms en l’amor del Crist, que han fet seva, com fem ara nostra, aquella estrofa que cantarem d’aquí a uns dies el primer de novembre: “Chori… monachorumque omnium, simul cum sanctis omnibus, consortes Christi facite” / “Els cors …de tots els monjos, juntament amb tots els sants, feu-nos familiars del Crist”. Ells, els màrtirs, per llur testimoniatge i llur martiri, juntament amb tants i tants que ens han precedit, intercedeixen per tal que, també nosaltres, esdevinguem “familiars… del Crist”. 

En aquest “cor de tots els monjos, familiars del Crist” t’hi afegeixes tu avui, estimat p. Abat Manel, amb un nou ministeri com a abat, com a pare d’aquest monestir. Els grecs diríem: “amb aquesta nova diaconia, aquest nou servei”. Què vol dir per a tu, per als monjos, per als escolans i per als pelegrins que avui som a Montserrat, ser beneït abat d’aquest monestir? Us proposo que sigui ara la mateixa celebració litúrgica la que ens guiï pedagògicament en allò que significa per a tu, per a la teva comunitat i per a nosaltres aquesta celebració. 

Seguint el ritual, i ara quan acabi aquesta meva homilia, et faré una sèrie de preguntes, a les quals, amb la teva resposta, manifestaràs davant de Déu i dels germans, davant de l’Església, la teva voluntat de dur a terme aquesta diaconia de què parlàvem. 

Se’t demanarà si vols: “instruir els teus germans, guiar-los i ensenyar-los… portar-los cap a Déu”. A partir del dia que la comunitat et va elegir, no ets un administrador -o si vols no ets “només” un administrador-, sinó que ets algú, que amb la grandesa i la fragilitat de cada ésser humà, des de la teva condició humana -que el Crist ha assumit en la seva encarnació!-, “…has estat elegit per regir les ànimes fent les vegades del Crist”. Instruir, guiar, ensenyar, portar cap a Déu. Un mestratge, un guiatge, un acompanyament, sempre “fent les vegades del Crist”. A través teu el Crist continuarà ensenyant, guiant, portant cap a Déu. “Fent les vegades del Crist”. 

No tinguis por totes les vegades que llegint la Regla de Sant Benet, o en tants altres textos dels Pares de l’Església, es parla de l’abat o del bisbe com “el qui fa les vegades del Crist”, com a “vicari del Crist”. No hi renunciïs, no hi renunciem mai a aquest títol! Dic títol però potser hauria de dir sagrament! Crec que és el títol / ministeri més preciós i més “de pes” que els bisbes i els abats tenim i que hem de custodiar. És un “títol / ministeri” que “pesa”, t’ho puc assegurar, però també és un títol, una diaconia, que tantes i tantes vegades et donarà força i consol. 

Seguint el ritual de la benedicció, invocarem la Mare de Déu i tots els sants. Les lletanies manifestaran la confiança nostra com a Església en la intercessió i la comunió de tots aquells homes i dones que s’han configurat al Crist: Maria, els apòstols… fins als nostres germans monjos màrtirs que avui celebrem. 

Després vindrà l’oració de benedicció com a abat: una epíclesi, una invocació de l’Esperit Sant damunt teu, i també d’alguna manera damunt de la comunitat que t’ha estat encomanada. Allò que es demana per a tu, també directament toca la comunitat dels monjos. El text ens resumeix alguns aspectes fonamentals d’aquesta teva nova diaconia: 

Que amb el seu ensenyament penetri el cor dels seus deixebles. Ensenyar, per part teva, acollir el teu ensenyament per part dels germans. 

Que sàpiga la cosa difícil i àrdua que ha acceptat: governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser… En cada monjo hi trobaràs l’ànima dòcil i l’ànima de vegades tossuda… El cor generós i el cor endurit… No desesperis mai de la misericòrdia de Déu!

Més servir que manar… Un servei, una paraula, un ensenyament que de vegades penetrarà el cor dels deixebles com una pluja suau, i de vegades tindràs la impressió que passa com una torrentada que et semblarà que no deixa petja. No et desanimis i tingue’s paciència. 

No perdre cap de les ovelles que té encomanades: Cap ovella no és menyspreable, cap. Som, sempre, ovelles que de vegades coixegen i de vegades caminen amb fermesa… Cap no és menyspreable, ni l’ovella perduda, que t’hauràs de carregar una i altra vegada damunt les teves espatlles, ni l’ovella forta a qui, t’ho asseguro, li farà bé una bona paraula amiga i d’encoratjament de tant en tant. 

Omplir-lo dels dons de l’Esperit Sant… Tot allò que faràs, que ensenyaràs, serà per a tu i per als germans, un do de l’Esperit Sant. 

Que no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no li ha de ser anteposat. El Crist, únic mitjancer de qui ens parlava la carta als Hebreus, és Aquell que hauràs d’anunciar sempre als teus germans monjos, als escolans, als treballadors de Montserrat, als milers i milers de pelegrins que, passada aquesta maltempsada de la pandèmia, el Senyor continuarà cridant a la santa muntanya de Montserrat. Homes i dones que pujaran a Montserrat a buscar-hi una paraula amiga, una paraula de consol, el sagrament del perdó, un lloc de silenci.

Acabarem la benedicció amb el lliurament de les insígnies, d’aquests símbols que faran present, de manera comunitària i litúrgica allò que ets i que has de ser per als teus germans: se’t donarà la Santa Regla, l’anell, la mitra i el bàcul, que manifestaran simbòlicament el teu mestratge, el teu amor esponsal per la comunitat, el teu magisteri i el teu pasturatge, és a dir la teva plena configuració amb el Crist. Símbols que faran evident, per a tu mateix en primer lloc, i per als germans, aquesta nova diaconia a la qual el Senyor t’ha cridat. 

Estimat p. Abat Manel: els Pares de l’Església han donat al bisbe i a l’abat una sèrie de títols a través dels quals han volgut indicar aquell que en cada Església, i en cada monestir, fa les vegades del Crist: pare, pastor, mestre, guia, timoner, metge -metge de les ànimes certament, però també metge dels cossos: estima, cuida, visita els malalts. 

A aquests títols em permeto d’afegir-n’hi un altre, no t’espantis!: l’abat és també “màrtir”. En el sentit més fort del terme: màrtir / testimoni del Crist en la comunitat, en l’Església, en el món on ens toca de viure. 

Estimats germans, després de la benedicció, celebrarem els Sants Misteris. Invocarem l’Esperit Sant damunt del pa i del vi per tal que en faci el Cos i la Sang del Crist, i per tal que ens faci també, a tu pare abat Manel i a tots nosaltres, màrtirs del seu Evangeli, testimonis de la seva Paraula de vida que acollim cada dia com a monjos, com a pelegrins en un món de vegades sord però sempre assedegat d’una paraula viva, de consol, de misericòrdia, d’esperança. 

A la Divina Litúrgia bizantina, després de la narració de la institució de l’eucaristia i de l’epíclesi damunt del pa i del vi, després que l’Esperit Sant n’ha fet el Cos i la Sang del Crist, invoquem la Mare de Déu, aquella en el si de la qual la Paraula es va fer home, es va encarnar. També en aquesta celebració invoquem per a tu i per a Montserrat la intercessió de Santa Maria, la Mare de Déu, per tal que sigui ella sempre per a tu i per a la comunitat aquella guia que et mostri i et porti al Crist, l’únic mitjancer, Senyor i pastor de les nostres vides. 

Reprenc, amb un afegit, l’estrofa de l’himne de Tots Sants de què parlava al començament: “Chori… abbatum monachorumque omnium, simul cum sanctis omnibus, consortes Christi facite”. Que els sants abats i monjos de la història d’aquest monestir et i ens facin “consortes Christi familiars del Crist”. 

“Aqui teniu el vostre Déu! En Ell hem posat la nostra esperança…”. Que ens reforci sempre aquesta esperança el Crist Senyor, que regna amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles. 

Amin.

 

Abadia de MontserratBenedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Homilia (13 d’octubre de 2021)

Diumenge XXVIII de durant l’any (10 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (10 d’octubre de 2021)

Saviesa 7:7-11 / Hebreus 4:12-13  / Marc 10:17-30

 

No cal ser massa perspicaç per adonar-se que avui hi ha al món una gran pluralitat de pensament, de religions, de sistemes polítics, econòmics, filosòfics, científics… Sobretot, una confusió d’idees, pensaments i activitats a les xarxes com mai no n’havíem conegut. Qui pot posar ordre a tot aquesta confusió que fa que tothom es pregunti, on és la veritat? Perquè hi ha molta gent que avui se sent insegura, sense cap punt de referència, sense orientació ferma.

La primera lectura ens en dóna la resposta: Trobar la saviesa. És fàcil dir-ho. El savi la va cercar i a la fi la va trobar i no la canviarà pas per cap cosa valuosa d’aquest món: ni or, ni plata, ni cap saviesa humana. Perquè aquesta veritat només es troba en Déu. Aquesta saviesa és la que han cercat els homes des del començament de tenir raó, i s’ha anat plasmant en les diferents religions. Perquè l’home és un misteri ‘entre el no-res i l’infinit’. Cert, l’home és carn, però té una aspiració infinita. És molt més que els irracionals. Cerca sempre de superar els seus coneixements.

Una manifestació de la saviesa ens la mostra la carta als Hebreus: La Paraula de Déu, Jesús, és més tallant que una espasa de dos talls, capaç de penetrar els pensaments i les intencions del cor, perquè és divina.

Aquesta saviesa és desconcertant, com ens diu avui l’Evangeli. Nosaltres, éssers terrenals, pensem com el jove ric. Ens basta complir la Llei de Déu, que és una cosa bàsica, però que ens sembla que no és suficient, com ho indica la pregunta que el jove fa a Jesús: “Mestre, què he de fer per assolir la perfecció? Jesús li diu: Observa els manaments. I ell respon: Ja ho he fet des de petit. Admirable! Jesús se’l miraria amb afecte. Però encara et falta una cosa: Si vols ser perfecte, deixa tot el que tens i dóna-ho als pobres, i després vine amb mi a anunciar el Regne de Déu. És a dir, fes-te deixeble meu. Passa de la perfecció humana a la divina. Aquesta exigència era massa per a ell, sobretot perquè tenia moltes riqueses. I Jesús li exigia confiar només en ell. I ell tenia la seguretat en els béns temporals. No se’n podia desprendre. Cal afegir, però. que no sols les riqueses son béns temporals, hi ha moltes altres riqueses: intel·ligència, capacitats manuals o artístiques, matrimoni, possibilitat de fer una gran carrera, de viatjar, de divertir-se, etc. i percebem que això costa de prescindir-ne, perquè ens empeny.

Pere, en nom dels deixebles pregunta: “Nosaltres ho hem deixat tot, i t’hem seguit per venir amb vós”. Podríem afegir: ‘Això és obra del Pare que us ho ha revelat, ja que ningú ve a mi si el Pare no l’atreu’. Jesús havia afirmat que “entrar al Regne del cel no és possible als homes, sinó a Déu, que tot ho pot”. Amb tot, diu, aquesta saviesa ja treballa inclús a la terra amb el 100 x 1 del que s’ha abandonat, però, també, sofrint adversitats, com Jesús mateix. Com ell fou perseguit, també vosaltres. I Jesús acabà crucificat. Però per ressuscitar, ser glorificat, i ens va obrir el camí del cel.

La saviesa de Déu, doncs, exigeix relativitzar les coses de la terra. Servir-nos d’elles, però sense perdre mai el destí final de l’home: el Regne que Deu ens té preparat des de la creació del món. Només tenint com a valor suprem el que és etern, podrem relativitzar el que és temporal; només estimant el que és infinit, podrem valorar el que és finit; només tenint Déu al nostre cor, podrem menystenir el que és mundà. Que Déu ens doni aquesta saviesa!

Abadia de MontserratDiumenge XXVIII de durant l’any (10 d’octubre de 2021)

Diumenge XXVII de durant l’any (3 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (3 d’octubre de 2021)

Gènesi 2:18-24 / Hebreus 2:9-11  / Marc 10:2-16

 

Creure en Déu és important però el decisiu és que Ell creu en cadascú de nosaltres. Per això no deixa d’adreçar-nos la seva paraula recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor fidel.

Els fariseus, per provar Jesús, li proposen de valorar la qüestió del divorci. Jesús, per alliberar la Llei de les acomodacions interessades, els parla del valor de l’amor original que és la font de la fecunditat de les relacions humanes. 

La resposta que Jesús dona als fariseus, primer de tot allibera la dona de la submissió injusta del marit recordant la seva igualtat i idèntica dignitat segons el relat del Gènesi ben entès, al qual ell es refereix i avui hem escoltat en la primera lectura. La dona no està lligada a l’home com una pertinença més de la seva hisenda perquè aquest pugui treure-la de casa seva segons li sembli emparant-se amb una legalitat de baix perfil. L’espòs està unit a l’esposa i l’esposa a l’espòs formant un tot humà i espiritual compartit.  

En la segona part d’aquest fragment evangèlic d’avui, quan els deixebles pregunten altra vegada sobre aquesta qüestió, Jesús, adreçant-se a ells, i avui a nosaltres, és clar i net: deslligar-se de la promesa de fidelitat a l’amor que lliurament s’ha fet davant de Déu, és adulterar la qualitat d’aquest amor que Déu ha beneit i santificat convertint-lo en ambaixador de la seva Bona Nova. Perquè ¿què és un matrimoni cristià sinó dos apòstols que caminen units anunciant amb la seva vida conjugal i familiar la realitat viva del Regne de Déu?  Les actituds que fan malbé aquest amor no deixen d’afeblir el testimoniatge de l’autenticitat de la seva vida i de la seva fe. 

A jutjar per les estadístiques sembla que no és possible viure en fidelitat l’amor conjugal. La catequesi mediàtica del “res és net, tot val i tothom ho fa” en que ens trobem envoltats, malgrat semblar “molt alliberadora”, en realitat ens porta més tristesa i dolor que plaers i alegries. Però les estadístiques no poden desmentir la fidelitat que perdura en tants matrimonis que continuen avui manifestant la realitat del Regne Déu per mitjà del seu amor fidel, que és reflex de l’amor fidel Déu per tots els homes. 

¿Es pot arribar a 50 o 60 anys estimant-se en fidelitat i no sucumbir en l’intent? Ho he preguntat a molts matrimonis i més o menys, amb mirada d’infants grans, amb una certa sorneguera i un punt de bon humor, m’han respost pràcticament igual: “Mossèn: cedir, ara l’un ara l’altre, per guanyar tots dos, aquí està el secret”. La saviesa de l’experiència no s’ha de menystenir; Cedir en allò que és secundari en benefici de l’essencial, cedir, ara l’un, ara l’altre, per guanyar tots dos. Cedir, sense claudicar, estirar sense arribar a esquinçar, és la manera de persistir en l’essencial, és una forma sana d’aprendre a negociar, a pactar, a respectar que, al cap i a la fi, això és, en la convivència humana, estimar. 

L’evangeli acaba amb el relat dels infants apropant-se a Jesús. El Regne de Déu, ens deia el Senyor, és per els qui es fan com els infants. Cert: el Regne de Déu és per els qui es fan com els infants però no és un joc de criatures. El camí de l’amor fidel és tot el seu full de ruta. Perquè el camí de la fidelitat mútua és un camí de conversió, de cedir sense claudicar, d’estirar sense esquinçar, un aprenentatge que ens fa passar de ser una càrrega que s’arrossega a ser un do que ajuda a anar endavant. Si ens apropem a Jesús, no amb prejudicis sinó amb confiança, com un infant cerca l’abraçada del pare i de la mare, la seva paraula de vida portarà pau al nostre cor, ens acompanyarà sempre i la seva presència amorosa no deixarà de recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor i la fidelitat. L’amor sense fidelitat és egoisme, la fidelitat sense l’amor seria esclavitud. Només l’amor fidel ens pot fer capaços de deslligar-nos de l’esclavitud de l’egoisme i obrir-nos a la llibertat fecunda de l’amor de Déu.  De fet, és el que cantaven els escolans en el verset de l’al·leluia que acompanyava la processó de l’evangeli:  “Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res” No hi faltarà res si hi cap tothom.

Mireu si en pot ser d’efectiu creure en Déu! Però el decisiu continua essent que Ell creu en cadascú i cadascuna de nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (3 d’octubre de 2021)

Diumenge XXVI de durant l’any (26 de setembre de 2021)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (26 de setembre de 2021)

Nombres 11:25-29 / Jaume 5:1-6 / Marc 9:38-43.45.47-48

 

Benvolguts germans i germanes,

P. Damià RoureEn l’Evangeli que acabem d’escoltar, Jesús ens fa sentir la seva fidelitat que no tan sols te en compte els qui el segueixen de prop sinó que manifesta un gran respecte per a cada persona. D’una manera especial, aprecia els qui ajuden els altres, ni que sigui amb un tros de pa o amb un vas d’aigua a qui el necessita.

Per això Jesús desitja que tant els apòstols, com qualsevol persona, i nosaltres també, actuem pel bé de tothom. Així Déu estima el qui dona alguna cosa a qui la necessita, tant si és una persona coneguda com si no ho és.

Ens proposa, doncs, de tenir un esperit sense fronteres i sense barreres, que ens porta a descobrir, potser a poc a poc, el que hi ha de bó en cada persona. Tothom desitja ser reconegut i tractat de manera normal, sense actituds rígides ni parcials. Preguntem-nos sincerament si, segons les nostres possibilitats, podem ajudar els qui ho necessiten. D’aquesta manera compartim amb Jesús la seva manera d’actuar per al bé de cada persona.

Fins i tot en en les coses més petites, Jesús ens encoratja a tractar bé a tothom. És bo de donar un got d’aigua a qui el necessita, tant si és cristià com si és una persona ben allunyada de la nostre fe. És la manera com actuava Jesús i que, gràcies als evangelis ens en podem fer càrrec, si el llegim o l’escoltem. Per això ens fa tant de bé de conèixer com Jesús parlava i actuava, i com ho feia amb naturalitat i sinceritat. Fins i tot, si tenim punts de vista diferents del que tenen altres persones, en el Regne de Déu no hi ha  enemics, i el millor que podem fer és respectar a tothom.

Podem apreciar també les actituds positives de moltes persones que no segueixen la nostra fe cristiana, però que mantenen en el seu cor, i en la seva manera de viure, un respecta per a tothom.

En tot cas, hem d’evitar qualsevol malvolença. Si ho pensem bé, el que volem aconseguir és viure amb una actitud positiva per al bé de tothom: una manera de fer que sigui capaç d’ajudar-nos no tant sols entre nosaltres, sinó també amb tothom. I és ben cert que moltes persones, en un moment donat, descobreixen en les paraules i les actituds de Jesús un ajut que els orienta i enforteix. 

Sant Jaume en la segona lectura: ens deia que no ens podem refiar de les nostres riqueses, perquè poden rovellar-se. El cert és que Jesús ha volgut alliberar-nos de moltes petiteses, actuant sempre a favor de tothom, amb un esperit universal. Que sapiguem seguir el nostre camí, a la manera de Jesús, amb un esperit ample i obert, millorant sempre, si és necessari, la nostra manera de ser i d’actuar, amb un esperit sempre ample i obert. Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge XXVI de durant l’any (26 de setembre de 2021)

Diumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 de setembre de 2021)

Saviesa 2:12.17-20 / Jaume 3:16-4:3 / Marc 9:30-37

 

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure.

Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comprès ni ben acollit. De fet, ni els seus mateixos deixebles no l’acabaven de comprendre, perquè pensaven que instituiria un regne com els de la terra. I per això discutien entre ells sobre qui seria el més important. Però Jesús, fent ús de la paciència i estimació que predicava, quan van arribar a casa s’assegué amb ells i els ho tornà a explicar: no es tractava ni de càrrecs, ni de poders, ni d’autoritats. Es tractava de servei. Jesús va viure la vida com un servei als altres, i ells havien de fer el mateix i reconèixer-lo a ell en els més febles i humils, i no pas en els forts i prestigiosos. Jesús encara havia de rentar els peus als deixebles, i ells encara l’havien d’entendre millor.

L’eucaristia que estem celebrant és la prolongació d’aquesta casa en la que Jesús s’assegué amb els dotze per instruir-los. És la continuació d’aquell dia que Jesús rentà els peus, com si fos un servent, als seus deixebles. Perquè avui, ara i aquí, és el mateix Senyor ressuscitat qui ens instrueix amb les mateixes paraules que instruí als qui no l’havien entès. I la lliçó de vida cristiana que ens dóna és molt clara: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». 

Ser cristià no consisteix només en la repetició d’uns rituals o d’uns costums, o en venir a Missa cada diumenge. Ser cristià és una manera de fer el camí de la vida, una manera de ser home i dona: consisteix en viure la vida servint, seguint l’exemple de Jesús. Ser cristià és trobar en el servei als altres el sentit de la pròpia existència, donant-se i donant-ho tot per amor. I per això els posà l’exemple d’un noi: sembla ser que en l’arameu que parlaven Jesús i els deixebles hi podia haver un joc de paraules, ja que la mateixa paraula o una de molt semblant servia per anomenar un “noi” i un “servent” o criat (com en català podria passar amb la paraula “minyó” o “minyona”). I en aquell temps, el servent era l’encarregat d’acollir al qui arribava: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat». Al final, es tracta d’acollir a Déu a través de la seva paraula que posem en pràctica. Per això ens podem preguntar avui si entenem la vida com un servei, o com una escalada que ens ha de fer arribar a algun lloc, o ser “algú”… Treballo per guanyar diners, o per servir millor als altres? De la resposta que donem en dependran moltes coses, però al capdavall el que compta és que sapiguem convertir tot el que fem en la millor manera de servir als altres. Tant de bo que, si un dia ens pregunten qui és el qui almenys ho ha intentat, puguem respondre dient: “Servidor!”.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, durant les Vespres de la festa de la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre de 2021)

 

Abadia de MontserratInstal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Diumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de setembre de 2021)

Isaïes 50:5-9a / Jaume 2:14-18 / Marc 8:27-35

 

Estimats germans i germanes,

Acabem d’escoltar, en la versió de sant Marc, com Pere reconeix Jesús com a Messies. Ens és més coneguda la versió de sant Mateu, més desplegada i coronada amb l’anunci que el Senyor fa: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Però el text d’avui no inclou cap promesa sinó, al contrari, una prohibició de parlar-ne.

Aquesta versió d’avui, més antiga, conté, però, igualment el reny que Jesús fa a Pere. L’apòstol, amb la candidesa del qui vol donar lliçons, es resisteix a admetre que el messianisme de Jesús no passa per un triomf humà, sinó pel sofriment de la creu i la glòria de la resurrecció. Jesús és contundent: el tracta de Satanàs, és a dir, d’adversari, del qui posa entrebancs al pla de Déu. A l’apòstol no li quedà més remei que callar i escoltar el que Jesús adreça a tothom: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. 

Prendre la pròpia creu. Ens és feixuc, fer-ho. Conten que un dels anomenats Pares del Desert es queixava de la pesantor de la seva creu. Un àngel el conduí en una estança on hi havia creus de totes les dimensions i pesos. L’asceta les anà provant una per una dient-se interiorment: “Aquesta, no… Aquesta, tampoc… Aquesta!”. Finalment n’havia trobat una que li agradà i se la quedà. L’àngel li digué: “Era la teva…”.

Com veiem, acompanyar Jesús en el camí de la creu és condició essencial per a ser deixeble seu. No vol dir que només els deixebles de Jesús tenim creus, perquè de sofriment, poc o molt, tothom en té. Els seguidors de Jesús ens distingim perquè som cridats a prendre la creu i creiem que Déu ens ajuda a carregar-la. Sant Lluc afegeix el matís “prendre-la cada dia”, perquè d’una manera o altra sempre hem de seguir rere Jesús.

Ens podríem preguntar si aquest seguiment exclou tota mena de felicitat en aquest món. No, si Jesús assumí la creu és perquè la confiança absoluta que tenia en la bondat del Pare li feia prendre amb ell els sofriments humans. Hi havia, al terme de tot, la resurrecció. Potser tan fàcil com és de dir això, és més difícil de fer-ho nostre. Però si ens apleguem per escoltar i assimilar la Paraula de Déu, i especialment l’Evangeli, és perquè sabem que aquí hi trobem el fonament de la nostra esperança.

En aquesta situació també hi val el matís de sant Lluc “cada dia”, perquè forma part de la identitat cristiana saber que cada dia és una nova oportunitat per a augmentar aquesta nostra esperança. I junt amb ella, la fe i la caritat que li són inseparables.

La pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. I ens ha mostrat que la capacitat humana de fer el bé no té límits. Jo us invitaria, per exemple, avui que aquesta basílica torna a tenir el seu aforament normal, avui que comença una etapa en l’Escolania amb l’ingrés de vuit nois cantors, us invitaria a saber valorar totes les novetats que cada dia el Senyor ens ofereix: en la pròpia vida, en la pròpia família, en la pròpia comunitat. És el que ens deia fa una vintena d’anys un abat estranger: saber recollir la gràcia dels començaments, i alguns monjos ens en recordem. 

Tinguem, doncs, aquesta capacitat cristiana d’assumir cada dia la creu i alhora d’enriquir-nos amb l’esperança de començar cada dia amb la confiança que Déu guia el nostre present i el nostre futur. És realment una gràcia. 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2021)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Avui, tots aclamem el Senyor plens de goig (cf. resposta al salm). Ho fem, germans i germanes estimats, perquè el naixement de Santa Maria és el terme de totes les expectatives de l’Antic Testament i l’anunci de l’arribada del Salvador. Ella és l’aurora que, després de la fosca de la nit estesa durant molts de segles sobre la humanitat, precedeix el sol resplendent. Ella és la destinada a ser la Mare del Fill de Déu fet home, Jesucrist, el sol que ve del cel (Lc 1, 78).

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca era, a través d’una sèrie de noms de personatges bíblics, la síntesi de la història del poble de la primera aliança. Res, doncs, d’una llista monòtona i avorrida. Sinó proclamació de la fidelitat i de la gràcia de Déu que arriben al seu cimal amb el naixement de la Mare de Déu i, encara més, amb el del seu fill Jesús, el Messies. Darrere cada nom hi ha una història que ens fa veure com, tal com deia sant Pau a la segona lectura, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen.

Per això avui, tots aclamem el Senyor plens de goig. El naixement de Jesús, tal com ens és presentat en aquesta llista, és un esdeveniment únic, fruit de la gratuïtat amorosa de Déu. Però, ben inserit en un poble i en una família concrets. La llista ens testimonia que Jesús, tot i el seu origen diví, és realment home, veritablement “nascut de dona”, com dirà sant Pau (Ga 4, 4).

És una llista, però, que, a la llum dels llibres de la Sagrada Escriptura, reflecteix un seguit de feblesa humana i de gràcia de Déu. Constitueix una mostra de com Déu va duent a terme amb fermesa i amor el seu pla de salvació a través de la història humana. Enmig dels alts i baixos de les persones i dels fets de cada dia, fins i tot quan pot semblar que no hi ha cap raó per a l’esperança, com en el temps de la deportació a Babilònia. També aleshores Déu portava endavant el seu pla fins arribar a Santa Maria i al naixement de Jesús.

La gratuïtat de Déu queda remarcada encara més en l’esment que fa l’evangelista de cinc noms femenins. Pot semblar sorprenent que en una llista feta a partir dels noms masculins –que eren els qui donaven la descendència legal– hi hagi uns noms de dona. I no són pas els noms de les dones més il·lustres de l’Antic Testament, com podrien ser Sara, Rebeca o Raquel. Els quatre primers noms femenins citats són personatges d’una vida moralment poc clara. Són: Tamar, dona d’un comportament molt dubtós amb el seu sogre Judà; Rahab, una dona pagana, prostituta, però que arriba a creure en el Déu d’Israel i ajuda el poble de Déu; Rut, una dona sense cap lacra moral i d’una fidelitat provada, però que era, també, pagana i d’un poble que segons l’Escriptura no havia de ser mai admès a la comunitat del poble de Déu (Dt 23, 4-5); ella, en canvi, va creure en Déu i va ser inclosa en el poble d’Israel fins arribar a ser la besàvia del rei David, el precursor per excel·lència del Messies. De la quarta dona no ens n’és donat el nom, però sí que ens és presentada com a muller d’Uries, també ella estrangera, esposa del general Uries; amb ella David va cometre adulteri i, després de fer morir l’espòs, la prengué per muller i d’ella tingué Solomó, el rei. El tret característic comú a totes aquestes quatre dones és la no conformitat a les normes establertes. Però malgrat la sang estrangera, pagana, i en el cas d’algunes malgrat la seva conducta reprovable, el pla diví de salvació es va realitzar a través d’elles. Elles van entrar en el llinatge del Messies, són, doncs, de la família de Jesús. Res no ha estat capaç d’interrompre el curs de la benedicció de Déu: ni els errors polítics i religiosos dels reis esmentats en la llista, ni els pecats personals o col·lectius, ni la no pertinença al poble de l’aliança. Tota la genealogia conté un missatge d’universalisme i de gràcia, subratllat encara més pels quatre noms femenins. I deixa ben clar que el pla de Déu pot topar amb les obstacles que hi posa la llibertat humana, pot haver de fer giragonses, però la fidelitat de Déu no es fa mai enrere, sempre tira endavant els seu propòsit mogut pel seu amor fidel a la humanitat formada per pobles molt diversos.

A la llista, també hi ha noms masculins lloats per l’Escriptura. Són els qui, amb esperança, van confiar en les promeses de Déu i van intentar viure segons els seus manaments. Però a molts d’altres la Bíblia en fa un judici negatiu. I malgrat tot, són avantpassats del Messies.

Jesús, doncs, sintetitza en ell tota la humanitat: jueus i pagans, bons i pecadors. Jesús és pastat de la mateixa pasta humana que nosaltres. El Déu Sant a l’hora de donar acompliment a les promeses es posa al nostre costat, com un més; i s’obre camí a través de la feblesa i del pecat dels éssers humans.

La llista, abans d’arribar a Jesús s’atura. I fa esment de Maria. És el cinquè nom femení però destacat en la manera de presentar-lo. Ella té un paper molt més important i decisiu en la vinguda del Messies, Fill de Déu. L’evangelista remarca la seva maternitat virginal, fora, doncs, del ritme que ha marcat l’esment de tots els predecessors. L’evangelista sant Mateu remarca significativament la gratuïtat divina de la maternitat de Maria. En la nostra traducció no es pot expressar massa bé. Però en l’original grec es veu com la Mare de Jesús és posada al mateix nivell dels noms masculins. A través de sant Josep passava a Jesús la descendència legal de David i d’Abraham. Però el seu origen humà només prové de Maria.

Per això, avui tots aclamem el Senyor plens de goig. Amb el naixement de la Mare de Déu s’inicia l’aurora de la salvació definitiva. Tot torna a tenir sentit. La foscor i la feblesa comencen a no ser la realitat definitiva. El pecat pot trobar el perdó. I a través nostre, fràgils i pecadors, continua obrint-se pas l’obra de la salvació com ho va fer en els segles anteriors a Jesucrist. La darrera paraula no és la tenebra, el mal i la mort. La darrera paraula la té la victòria de Jesucrist, en la qual participem en l’Eucaristia. Hi ha, doncs, raó –i molta– per a l’esperança! L’evangeli d’avui que és fortament evangeli de la gràcia, ens ho fa veure.

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. Aclamem tots el Senyor plens de goig!

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre de 2021)

Diumenge XXIII de durant l’any (5 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (5 de setembre de 2021)

Isaïes 35:4-7 / Jaume 2:1-5 / Marc 7:31-37

 

Estimats germans i germanes en la fe: 

Segons els relats bíblics, a l’inici dels temps, quan Déu creà el cel i la terra, un bon dia, el Senyor s’ajupí, agafà pols i va modelar l’home i la dona. Així va anar donant forma a la seva creació més preuada. Amb les seves mans divines feu les orelles i els donà el sentit de l’oïda, va fer la llengua i li donà la capacitat de parlar. Finalment, feu davallar damunt d’ells l’alè de vida i els manà que fossin fecunds i es multipliquessin, que omplissin la terra i la dominessin.

Així «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1, 28). També en nosaltres, com a descendents i hereus d’Adam i Eva, hi ha inscrita en el nostre cor la imatge i semblança de Déu. La nostra existència no és fruit de la casualitat o de l’atzar. La nostra existència és fruit de l’amor i de la voluntat de Déu. I tots portem dins nostre aquella espurna de la divinitat que ens fa fills de Déu i ens crida a compartir en plenitud la vida divina.

Aquesta imatge divina que portem en el nostre cor esdevé aquella icona que fa present Déu enmig del món. És aquella icona que ens obre a la transcendència i ens diu que la humanitat sempre necessita i necessitarà Déu. I precisament per aquest motiu, la icona de Déu sovint és rebutjada. La humanitat està obcecada en construir un món sense Déu. Passa llavors, el mateix que passà en el Gòlgota: quan Crist morí a la creu, el vel del temple s’esquinçà. Ara també: quan eliminem Crist de la nostra vida, la seva imatge queda esquinçada.

Vivim en una societat que podríem anomenar  neoiconoclasta. Ens fa por obrir-nos a la transcendència i ens fa por obrir-nos a Déu. Per això, la millor manera de rebutjar-lo és eliminant-ne les icones que el fan present enmig del món. I la gran icona de Crist que és la seva Església, sovint rebutjada, ha de cridar des del seu cor: «Poble meu, què t’he fet? En què t’he entristit? Respon-me!». 

Substituïm la icona per l’ídol. Si la icona és la imatge que ens porta cap a la transcendència i cap a Déu, l’ídol és aquella imatge falsa que ens reflecteix a nosaltres mateixos i al nostre pecat. En comptes de mirar cap a Déu, mirem vers nosaltres. I és llavors quan la vida deixa de tenir sentit i perdem el fonament de la nostra existència. Ens construïm els nostres propis déus, fets a la nostra pròpia imatge i semblança. Uns deus que tenen boca però no parlen, orelles però no hi senten. I nosaltres, lluny de Déu, correm el risc d’esdevenir sords i muts davant la fe.

Però tal com deia el profeta Isaïes en la primera lectura: «Digueu als cors alarmants: sigueu valents, no tingueu por». És Déu mateix que ens ve a salvar. Crist ve a tornar-nos la imatge i semblança que havia quedat enfosquida. Igual que a l’inici dels temps, Déu s’ajupí i creà l’home i la dona, ara, com hem vist en l’evangeli, Crist s’ajup novament i amb la mateixa pols dels inicis restaura la imatge divina que s’havia esquinçat. 

Tots nosaltres som aquell sord que gairebé no sabia parlar i que Crist es trobà pel camí. Tots nosaltres necessitem que Crist ens toqui de nou i ens retorni la oïda i la parla per tal de sentir i proclamar la Paraula de Déu. Només Crist pot fer-ho, ell que és la vertadera imatge del Pare i ja estava present quan Déu creà el món. Només Crist pot salvar-nos.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXIII de durant l’any (5 de setembre de 2021)

Diumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (29 d’agost de 2021)

Deuteronomi 4:1-2.6-8 / Jaume 1:17-18.21b-22.27 / Marc 7:1-8a.14-15.21-23

 

Habitualment, a l’Evangeli, els fariseus i els mestres de la llei, els qui es consideren representants i guardians de la veritable fe, hi apareixen per controlar les paraules i les accions del Mestre de Galilea. En aquesta ocasió, els fariseus critiquen Jesús i als seus deixebles per no rentar-se les mans abans de dinar, transgredint una tradició, i fent-se impurs als seus ulls. La resposta de Jesús és eixordadora: “Hipòcrites, amb raó Isaïes va profetitzar sobre vosaltres: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”.

En el món grec, l’hipòcrita és l’actor, el que fa un paper, el que porta una màscara. ¿I per què alguns fariseus i mestres són acusats d’actors per Jesús? Perquè amb els seus llavis diuen una cosa, però en els seus cors viuen una altra; s’aferren a una petita regla per fora, però no hi ha amor en els seus cors. Semblen piadosos i devots, però per dins són malvats, sense misericòrdia.

 

Les paraules més dures de Jesús a l’Evangeli són precisament contra els que es mostren com a creients però després en realitat no ho són; els qui utilitzen la religió i el nom de Déu per al propi benefici, per atreure suports socials, per mostrar-se com a creients i dignes de confiança, però que amb les seves opcions de vida són escàndol per als que sincerament volen seguir Déu. 

De què serveix observar totes les tradicions i normes, fins i tot les més petites i insignificants, si això només serveix per mostrar als altres un sentit de superioritat religiosa i potser convertir-ho en motiu d’orgull, judici, condemna, sense, per altra banda, estimar profundament el que es professa amb els llavis?

De què serveix dir-se cristià perquè es va a missa tots els diumenges, se segueix el Catecisme al peu de la lletra, s’observen totes les disposicions litúrgiques, es coneixen tots els rituals sacramentals a la perfecció, si això només serveix per jutjar, per criticar, per sentir-se millor que els altres?

Aquesta és precisament la hipocresia de la fe, quan la vida religiosa es redueix al compliment d’unes regles que no toquen el cor ni la vida real, i la vida religiosa es converteix en una sèrie limitada en el temps d’uns pocs gestos religiosos, però no es converteix en una sentida opció de vida. 

Però també hi ha la banda contrària, els qui redueixen la fe a dos o tres preceptes per tranquil·litzar la consciència i sentir que ja han complert: anar a missa un cop a l’any, una almoina ocasional, un senyal de la creu a corre cuita, encendre un llantió de tant en tant… i llestos. Són aquells que diuen, jo i Déu ja ens entenem, no necessito que ningú em digui que he de fer; tot això són coses de gent gran, ara no tinc temps; potser més endavant…  En el fons, no hi ha una inquietud religiosa. Per aquests, Déu no interessa.    

Ambdues posicions són el resultat de la indiferència. Els primers s’han acostumat a viure la religió com una pràctica externa o una tradició rutinària, que no toca el cor. Els segons no és que hagin pres la decisió d’apartar-se de Déu, però de fet llur vida se n’ha anat allunyant.

És evident que aquestes actituds es deuen a la manca de cura de la vida interior: només si començo a baixar dia a dia al meu cor podré reconèixer les meves tendències fosques, els sentiments i pensaments negatius als quals dono cabuda o que em condicionen en les meves accions, descobrint que tinc necessitat de Déu i del seu perdó.

Perquè, què és el que realment fa a la persona impura, és a dir, no disponible per a Déu? Les coses que surten del seu cor. Per això, Jesús no s’oposa a la Llei, sinó que la aprofundeix, va a l’arrel del mal: el cor. Jesús va venir a canviar els nostres cors per mitjà del do de l’Esperit Sant en nosaltres, que ens transforma, ens canvia, en la mesura que preguem i lluitem contra les inclinacions errònies. La nostra vida no canvia posant normes, renovant la casa, canviant de look … només canvia si canvia el nostre cor, i només Déu pot canviar el nostre cor! I llavors serem lliures per estimar i per afrontar qualsevol situació, fins i tot la més dolorosa.

Jesús realment va venir a la terra com un home, i no va representar un paper. La nostra fe ens ensenya que Ell, com a veritable home i veritable Déu, va voler ensenyar a la humanitat que Déu no és una sèrie d’accions exteriors momentànies, sinó una elecció profunda que canvia la vida real d’un i el món real.

Germans i germanes,

Jesús vol realment que siguem lliures, plenament responsables davant Déu i davant els nostres germans, amb plena consciència de les nostres accions i opcions. Jesús va venir a donar-nos l’Esperit Sant, per superar la nostra incapacitat d’estimar, per superar aquestes contradiccions que tenim al cor.

Tots necessitem deixar-nos guarir, transformar per Déu, per estar veritablement disponibles per a Ell. A això vol portar-nos Jesús. Això és el que va venir a fer, com ens va prometre: Us donaré un cor nou, posaré un Esperit nou dins vostre.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Diumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 d’agost de 2021)

Josuè 24:1-2.15-18 / Efesis 5:21-32 / Joan 6:60-69

 

Benvolguts Germans i Germanes:

Totes les lectures d’aquest diumenge ens parlen d’ Eucaristia, de llibertat, de fidelitat, de confessió de fe i d’aliança matrimonial.

La primera lectura que avui, ens ha estat proclamada, és l’Aliança de Siquem, sota la muntanya del Garizim, avui el poble de Nablus. Josuè, l’ajudant i successor de Moisès, manté un diàleg amb totes les tribus d’Israel, amb els seus  caps, jutges, ancians i magistrats. Ell amb la seva autoritat els exhorta a creure només en Déu i els demana de deixar, els altres deus que els seus pares havien adorat quan estaven a la regió occidental de l’Eufrat i a Egipte. Josuè sap que des del pas del Mar Roig, el Poble d’Israel és lliure, i per això els fa escollir; ¡No hi ha de cap manera un terme mig!: “Ell i la seva Família han decidit d’adorar el Senyor!”. La llibertat, en primer lloc, els obliga a haver d’escollir, a haver de triar on posen la seva esperança. I el poble d’Israel tria el Senyor: “Mai de la vida, nosaltres, no abandonarem el Senyor, el nostre Déu”. Avui dia volem ser lliures del tot, però ens consta triar, ens costa prendre decisions fermes, contundents, radicals i per sempre. Se’ns fa molt difícil d’entendre que el camí de la vida i el camí Cristià, impliquen una fermesa, un decidir-se constantment. Ens fa por triar una opció que vol dir eliminar-ne d’altres, però la vida és així i això és avançar. Desgraciadament, l’opció contrària, es quedar-se en un estat d’adolescència permanent. O aquella persona nerviosa que cerca en tot i per a tot una data de caducitat, un codi de barres de finitud.   

En la segona lectura, de la carta als Cristians d’Efes, se’ns parla del matrimoni, que és una opció lliure, un compromís, una aliança d’Amor recíproca, i també, de submissió mútua, d’estimació i amor total dels dos esposos.  És sempre una llibertat total, i no és autèntica llibertat total si no va acompanyada de la fidelitat i de la responsabilitat mútua.  Si hi ha autèntic Amor, no hi ha ni primer ni segon, hi ha solament un Matrimoni, una Família Cristiana, una escola d’Amor, una escola de servei. L’apòstol Sant Pau, arriba a comparar, com un “gran misteri”, aquesta estimació total. “Crist és el Cap i Salvador de l’Església, que és com el seu cos”. Com una sola família, i un sol l’Amor recíproc, del Crist i la seva Església.

L’Evangeli que el Diaca ens ha proclamat, és l’epíleg final del capítol sisè de Joan, el Pa de Vida. Trobem Jesús a la ciutat de Cafarnaüm a la riba del llac de Tiberíades a la regió de Galilea. Jesús en mig de la gentada demana a tots els seus seguidors,  (Apòstols, Homes i Dones, Mestres de la Llei i Curiosos), la seva fidelitat total a Ell. Però les seves Paraules, que són Esperit, i són Pa de Vida, i que és Do del Pare de reconèixer Jesús com a Senyor, aboquen a molts deixebles a una situació de crisis, d’abandó. Troben incomprensible el seu llenguatge d’exigència personal. Seguien el Mestre exteriorment, però no havien arribat a admetre’l interiorment. Jesús molt conscient  de la greu situació interroga els mateixos Apòstols amb una pregunta decisiva, transcendental i crucial: “¿Vosaltres també em voleu deixar?” Ara toca a tots de decidir-nos, d’escollir, de triar amb llibertat, es tracta del tot o res!  Simó Pere pren la Paraula en nom de tota l’Església d’ahir, avui i sempre, i fa la seva sincera, humil i confiada professió de FE amb Paraules del Pescador:  “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Paraules simples que manifesten una gran confessió de Fe. Ser seguidor de Jesús avui, suposa mantenir fermament els propis criteris davant la general incomprensió i fins i tot davant el menyspreu actiu social. 

*Antiga Aliança del poble d’Israel a Siquem.

*Aliança d’amor Matrimonial. 

*Finalment la nova Aliança de Sant Pere i l’Església a Cafarnaüm.

Germans i Germanes. Les lectures d’avui ens porten i ens han preparat el camí vers l’Eucaristia, la gran acció de gràcies que estem celebrant. Participem doncs activament de la Taula del Pa de Vida que és menjar el seu Cos i beure la seva Sang, penyora i esperança, de vida eterna vers la qual tots tendim. Que Jesús- Sagramentat sigui la nostra força, la nostra generositat i el nostre Amor Alliberador. Amén.

“Jesucrist va ser pobre en el seu naixement, més pobre durant la seva la seva vida terrena i extremadament pobre en la Creu”  (Sant Bernat).

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2021)

Apocalipsi 11:19; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27 / Lluc 1:39-56

 

La meva ànima magnifica el Senyor. Tal com acabem d’escoltar, és, germans i germanes, el càntic de Maria en la Visitació. En meditar en el seu cor el Misteri de l’Encarnació del qual ella és dipositària, esclata en un cant de joia i d’agraïment: Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha obrat meravelles en ella: l’ha fet mare del Crist. La meravella de l’Encarnació del Fill etern del Pare ens fa veure la magnitud sorprenent de la tendresa de Déu per la humanitat i com el seu amor s’estén de generació en generació.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de Maria, la Mare de Déu, en la seva Assumpció. La més humil entre les serventes del Senyor “entra radiant” en la glòria celestial (cf. cant d’entrada). I el seu esperit celebra Déu que la fa participar plenament de la Pasqua de Jesucrist. Una nova meravella que el Totpoderós obra en la petitesa de la seva serventa. Avui contemplem joiosos com la resurrecció de Crist és realment l’inici de la glorificació i de l’entrada definitiva al Regne de tots aquells que per la fe i les bones obres segueixen l’Evangeli. Maria, que ha anat al davant de tots en el seguint del seu fill, ens precedeix també cap a la vida eterna. Sant Pau ens deia, a la segona lectura, que cadascú ressuscitarà al moment que li correspon: Crist el primer,… després els qui són de Crist. La primera dels quals és, segons la fe de l’Església, Santa Maria. Aquesta realitat avui particularment ens omple de joia. I ens estimula en el nostre camí de cristians, perquè ens mostra quina és la meta, quin és el terme cap on ens encaminem: participar de la plenitud pasqual de Jesucrist i, per tant, trobar la nostra plenitud personal, en la felicitat eterna, sense dolors ni plors.

Maria és Assumpta no tant per haver estat la Mare del Senyor com per la seva santedat extraordinària de vida. Ens ho ensenyen tots els relats evangèlics que parlen d’ella. Però ara, com a síntesi de tots, en voldria recordar un, el que ha estat proclamat en la vetlla d’aquesta nit. Quan una dona, volent honorar Jesús, crida entre la gent: Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar, Jesús ensenya que Maria no és sortosa per ser biològicament la seva mare, sinó per haver escoltat la Paraula de Déu i haver-la guardada; és a dir, per haver-la meditada en el cor i posada en pràctica durant tota la vida. Ha estat la seva obediència en la fe que l’ha predisposada a rebre l’Encarnació del Fill de Déu. I ha estat, encara, l’obediència de la fe fins a la creu i fins a la Pentecosta, que l’ha portada a la gloriosa Assumpció. Perquè ha viscut la humilitat entra en l’exaltació celestial.

La humilitat és inseparable de l’obediència de la fe. Maria sintetitza en la seva persona l’actitud espiritual dels petits i senzills lloats per l’Escriptura. I és que l’acolliment de la Paraula i l’obediència que comporta només són possibles des de la humilitat. Per això, el Senyor exalça els humils, mira la petitesa dels seus servents, omple de béns els pobres i els fa experimentar el seu amor entranyable.

És sobretot la fidelitat humil de Maria, doncs, que la fa feliç, que la fa benaurada; que la va fer feliç en la seva vida terrena i que la fa feliç per tota l’eternitat en la gloria del Regne. Per això l’Església, de generació en generació, la proclama benaurada. I ella, a la presència de la Santa Trinitat, continua eternament el seu cant de lloança i d’acció de gràcies: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.

Aquest és el cant, també, de l’Església, que se sent petita davant la immensitat i la santedat de Déu, que se sent feble davant el mal del món, que se sent pobra pels pecats i les limitacions de tots els seus membres, però que se sap habitada per la força de l’Esperit, que se sap Esposa estimada de Jesucrist, rentada, purificada i santificada per la seva sang. La “Verge i Mare de Déu, assumpta al cel, és imatge i primícia de l’Església gloriosa, model d’esperança certa i consol del poble que camina”, tal com ho proclama la litúrgia d’avui (cf. Prefaci). Cantem cada dia el Magníficat, amb la seva força consoladora i la seva força profètica, ajuntant la nostra veu a la de tota l’Església, moguts per l’esperança –“certa”, com diu la litúrgia– d’arribar, quan acabi la nostra cursa a la terra, allà on ella ja ha arribat.

La meva ànima magnifica el Senyor. És el cant de la nostra comunitat monàstica i dels pelegrins aplegats en aquesta casa de la Mare de Déu. Des de la seva Assumpció, Maria és espiritualment present arreu. “La seva santedat ennobleix totes les Esglésies”, canta la litúrgia del 8 de setembre en la festa de la seva nativitat. I, certament, des de fa segles aquest santuari és ennoblit per la santedat de la Mare de Déu; s’hi ha volgut fer present en esperit i hi obra meravelles, ni que sovint només siguin conegudes en la intimitat dels cors. Venerar la Mare de Déu, com fem en aquest lloc, demana reproduir més en nosaltres el model que trobem en ella en l’acolliment de la Paraula del Senyor amb un cor humil i disponible i posar-nos a disposició dels altres per ajudar-los, per servir-los.

Amb aquesta actitud hem d’acollir Jesucrist ara en l’Eucaristia. I expressar-li la nostra joia i el nostre agraïment units a Santa Maria: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva perquè tot i haver mirat la nostra petitesa, obra meravelles en nosaltres.

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2021)

Missa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 d’agost de 2021)

Josuè 24:14-29 / Mateu 19:3-12

 

Estimats germans i germanes:

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre, deia el Senyor al final de les seves paraules que hem escoltat.

Hem de reconèixer, efectivament que les seves paraules sobre el matrimoni no són fàcils d’entendre en el context actual, de pensament líquid que no valora la permanència en la fidelitat i quan tants matrimonis acaben separant-se.

Però, procurem atansar-nos a aquestes paraules del Senyor amb obertura de cor i de ment per comprendre el pla que Déu vol per la humanitat. De fet, les paraules de Jesús que hem escoltat tracten de dues qüestions: la fidelitat matrimonial i la renúncia al matrimoni per amor del Regne del cel.

Els fariseus que l’interrogaven estaven d’acord a admetre que l’home podia divorciar-se de la seva dona. Però discutien les causes que ho justificaven; n’hi havia que només admetien causes molt serioses i n’hi havia d’altres que tenien la mànega molt ampla. En el fons, però, als fariseus no els interessava saber el pensament de Jesús, volien que es pronunciés per crear polèmica i divisió. En canvi, Jesús en comptes de donar uns motius que pugessin justificar el divorci, va al fons del tema.

El que diu ens deixa intuir que ja en aquell temps, el tema del divorci no era una qüestió de blanc o negre; hi podia haver situacions particulars, que la nostra traducció anomena unions il·legals i que pot significar infidelitats greus o situacions immorals que podien demanar solucions especials. Qui hi perdia, amb el divorci, era la dona, que un cop repudiada havia de tornar a casa del seu pare portant la ignomínia del rebuig del marit. D’altra banda, sovint el marit, quan estava enfadat, amenaçava la dona amb despatxar-la i per tant d’haver de sofrir la ignomínia del rebuig, i d’aquesta manera li feia xantatge i condicionava la seva llibertat. En aquest context, doncs, les paraules de Jesús són alliberadores per la dona, que es trobava en una situació desfavorable. I posen al mateix nivell l’home i la dona perquè en el pla de Déu la dona no és pas inferior a l’home. En aquell temps, només l’home podia divorciar-se.

A partir d’aquest context, Jesús exposa el pla de Déu sobre el matrimoni. Un pla que forma part del pla d’amor i de sol·licitud que Déu té sobre la humanitat. L’home i la dona, un cop units pel vincle del matrimoni formen una sola carn diu literalment l’evangeli; és a dir, formen una unitat, una entitat existencial. I d’aquí la frase allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. És un ideal molt elevat. L’ideal de l’amor que estima l’altre a totes, buscant sempre el bé de l’altre més que el propi; l’ideal de l’amor que com més estima, més creix i més estima per sempre. Una unió així dels esposos reflecteix la unió entre el Crist i la seva Església, i expressa la fidelitat de Déu envers la humanitat i cadascun dels seus membres. L’amor que Déu té per cada home i cada dona és indestructible, no es fa mai enrere passi el que passi. Evidentment, la fidelitat matrimonial que ensenya Jesús no es pot viure sense pregària, sense paciència, sense abnegació, sense respecte i capacitat de perdó. En el fons, reflectir l’amor de Déu només es pot fer prenent per model l’amor abnegat de Jesús que estima i es dóna fins a la creu.

No sempre es reïx a viure aquest ideal de matrimoni a causa de la fragilitat humana o –com deia Jesús- de la duresa del cor. Davant de tantes situacions de crisi matrimonial com es donen, la comunitat cristiana ha de pregar pels matrimonis que estan en dificultats i ha d’actuar envers ells amb misericòrdia i amb comprensió, intentant, fins on sigui possible, aproximar posicions i buscar la reconciliació. I quan la ruptura és irreversible perquè no es pot assolir l’ideal que proposa Jesús, l’Església, conscient del sofriment que comporta la separació –tal com diu el Papa Francesc en l’exhortació “Amoris Laetitia”- no ha de condemnar sinó ajudar els esposos cristians que s’han separat o que fins i tot s’han tornat a casar i mostrar-los que continuen essent estimats de Déu tot movent-los a continuar integrats en la vida eclesial (cf. n. 299-300). Per això, en aquesta exhortació el Papa demana als pastors de l’Església que, davant de situacions difícils de les parelles o de les famílies ferides, exerceixin un discerniment acurat de cada situació, evitin judicis que no tinguin en compte la complexitat de les diverses situacions i que considerin amb tota l’atenció com les persones experimenten la seva situació i la pateixen (cf. n. 79). 

Jesús, però, a l’evangeli ens deia que el matrimoni no és l’única opció de vida per al cristià. Al costat dels qui viuen en fidelitat a Déu la seva unió matrimonial, hi ha els qui per amor al Regne del cel, per amor a Déu i per l’atractiu que té per ells la persona de Jesucrist, renuncien al matrimoni i elegeixen el celibat. Aquest camí demana, també, fidelitat i ser nodrit per la pregària perquè, igual com el del matrimoni, es viu des de la feblesa humana, comporta un combat espiritual i pot tenir defallences. El celibat per a mor al Regne del cel és, semblantment, signe de l’amor indefectible de Déu a la humanitat.

Tant el matrimoni viscut per amor al Crist, que és sagrament de l’amor de Déu, com el celibat evangèlic poden omplir el cor humà i portar a la felicitat, també després de molts anys d’haver pres la opció com a resposta a una vocació que ve de Déu. En la vida cristiana, matrimoni i celibat són dues vocacions complementàries. Totes dues són una forma de viure l’amor a Déu i als altres des d’una donació lliure i radical. Evidentment, això només es comprensible, tant en el matrimoni com en el celibat, des del misteri del Regne del cel i de l’amor al Déu que se’ns revela en Jesucrist, el seu Fill estimat. Preguem avui, a la llum de la pàgina evangèlica que hem llegit, per la fidelitat dels matrimonis i dels qui han renunciat al matrimoni per causa de Jesucrist i del seu Evangeli. Preguem, també, perquè siguin molts els qui descobreixin la bellesa d’aquestes dues vocacions centrades en l’amor per testimoniar l’amor. I preguem, encara, pels qui no han pogut portar endavant la seva fidelitat.

L’Eucaristia ens fa present l’amor indefectible del Déu Trinitat que se’ns dóna generosament en Jesucrist per envigorir la nostra feblesa i fer-nos créixer en l’amor. Per ajudar-nos a viure la nostra vocació en l’Església al servei del Regne del cel.

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre.

Abadia de MontserratMissa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Diumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (8 d’agost de 2021)

I Reis 19:4-8 / Efesis 4:30-5:24 / Joan 6:41-51

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar un fragment del capítol sisè de l’Evangeli de sant Joan, el que els entesos anomenen el discurs del pa de vida. Aquest discurs comença amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, donant de menjar a una multitud, igual que Déu feu al desert amb el seu poble, i creuant el mar. En ell se’ns presenta a Jesús com l’autèntic pa del cel, un terme que l’Antic Testament utilitza pel mannà, i del qual la humanitat, no només el poble d’Israel, ha d’alimentar-se per la fe. Ell és el mitjà pel qual arriba la vida de Déu al món. En el fragment que hem sentit avui el Senyor revela el sentit de la vida cristiana i com aquest és el fruit, no tant de l’esforç de cadascun de nosaltres, com de deixar-se atreure per Ell.

Els jueus havien posat en dubte el paper de Jesús com a enviat de Déu, assenyalant la seva humanitat: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?”. Qui els podria retreure la seva incredulitat? Però Jesús els respon a partir de les Escriptures i indicant la necessitat de la intervenció del Pare en l’origen de la fe. Reconèixer a Jesús és entrar en el misteri diví, la qual cosa no pot realitzar-se sense la iniciativa de Déu.

Diu l’evangeli: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi”. Anar a Jesús és el mateix que creure en Jesús. Amb aquests termes es descriu la fe com una relació, com apropar-se a una persona. A Jesús el trobem en la lectura de l’Evangeli, en l’Eucaristia, ens els germans, però el creure és més que veure’l: cal apropar-se a Ell, cal donar el pas de la fe, fer-se amic, perquè “anar a ell” és acceptar la invitació de Déu.

Pot semblar més natural o més fàcil buscar en un altre lloc el sentit de la nostra vida, en certeses aparentment més sòlides, més immediates o que creiem que depenen únicament de nosaltres mateixos. Però, en realitat és una il·lusió, tots coneixem les limitacions i la fragilitat de les coses humanes. És molt millor confiar-se en Déu, que ha escollit la finitud per manifestar l’infinit, que ha escollit les paraules d’un home per manifestar la seva Paraula.

No hi ha necessitat d’esforços sobre humans per comprendre les coses del cel. Qui desitgi conèixer Déu ha de conèixer el seu Fill. Qui vulgui comprendre el misteri de Déu, n’hi ha prou que llegeixi l’Evangeli. Qui es deixa atreure per l’Evangeli es deixa atreure per Déu i rep un aliment que no mor; un amor que no traeix, sinó que dura eternament i és capaç de transmetre’ns la vida que dura per sempre.

Alimentar-se de Crist significa saber acollir-lo en la pròpia vida i deixar que la seva Paraula es converteixi en l’energia que alimenta les nostres accions, els pensaments i les paraules i dirigeix tota la voluntat cap a la voluntat d’Aquell que vol que siguem com Ell en totes les coses, que siguem veritablement sants.

En Jesús la vida troba la satisfacció de les seves necessitats, perquè Ell és la resposta a allò que es troba en el fons de tota recerca. Jesús és l’autèntic pa de vida, i no el manà del desert. La diferència entre els dos es troba en les seves conseqüències, la mort o la vida.

Germans i germanes, el pa ofert al desert a Elies, esgotat per la fatiga i deprimit pel desig de mort, es converteix per a nosaltres en un símbol del “pa de vida” que és Jesús. L’aigua oferta juntament amb el pa es converteix per a nosaltres en un símbol del do de la vida eterna, del do de l’Esperit Sant. Com Elías, caminem cap a la muntanya de Déu, l’Horeb de la presència del Pare que ens espera a tots per la comunió eterna amb Ell

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Diumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 d’agost de 2021)

Èxode 16:2-4.12-15 / Efesis 4:17.20-24 / Joan 6:24-3

 

Avui, la Litúrgia ens porta un tema únic: la separació del Regne de Déu del regne del món. No oposats, sinó independents. “No es pot servir Déu i el diner” i “doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César”.

Avui, la cultura del benestar, de les comoditats i de la comunicació ens empeny en la direcció fàcil, però d’esclavatge: cap avall, i ens fa oblidar la direcció cap amunt, de llibertat, cap a Déu. I no es tracta pas de negar la bondat dels mitjans moderns que afavoreixen la independència de la vida, sinó de no quedar-hi absorbits, subjugats. Jesús no es negà a participar en actes humans, però la seva missió va ser d’ensenyar-nos a cercar Déu, sobretot. I això ho ha oblidat la cultura actual. És més, s’hi oposa. I amb això deforma la imatge de l’home, que és cos i esperit. És terrenal i destinat al cel. Altrament, quin sentit té l’existència? Ser com els animals? Crec que som quelcom més!

El text de l’Èxode presenta el poble demanant menjar en el desert, i Déu els concedeix un pa i un menjar inesperats, però els posa prova exigint-los de recollir-ne només per a cada dia. Vol que reconeguin la seva dependència, que ell té providència del seu poble. És a dir, vol que creguin en ell.

Sant Pau ens diu que els creients no podem viure com els pagans que no coneixen Déu, que viuen bolcats a les coses corruptibles; que cal “que es renovin en la seva manera de pensar, revestint-se de la nova naturalesa de Déu, feta a imatge seva, i així portin una vida justa, bona i santa de veritat”. Cal, doncs, que tinguin consciència que són fills de Déu i que ho demostrin amb la seva vida, que siguin fills de la llum i no de les tenebres, a fi que els qui els vegin glorifiquin el Pare del cel. Són en el món, però no viuen com el món. Que som vianants cap al cel.

En l’Evangeli veiem que la gent cerca Jesús entusiasmada, perquè els ha donat pa multiplicat miraculosament. Però Jesús els demana que cerquin el pa que no es fa malbé i dóna vida eterna. Quin pa? Cal que creguin en aquell que Déu ha enviat, que és el que realment ha baixat del cel; no com el pa que donà Moisés en el desert. I aquest pa és ell mateix. Ell és el pa que dóna la vida veritable i satisfà plenament la fam; i ell, qui també apaga la set amb el vi de la seva sang. És a dir, Jesús apunta a la dimensió de l’home destinat a la vida eterna, però cal tenir fe en ell. I això, evidentment, comporta renúncies, no pas a la dimensió material, sinó a l’esclavitud d’aquestes coses. Cal usar-ne, però usar-ne bé, mai abusar-ne. Cal ser senyors i no servents d’elles. Cal ser-ne lliures i no els esclaus. És seguir el camí estret que duu a la vida eterna.

Si tinguéssim presents els milers de tones de menjar que anualment es llancen en els països rics, perquè n’usem malament, potser els pobres no passarien tanta fam. Si fóssim curosos amb els residus que pol·lueixen terres, rius i mars; si no malgastéssim carburants fòssils, potser tindríem un clima més favorable i s’evitarien pluges devastadores. És qüestió de consciència responsable. De seriositat cristiana. Aquesta conducta es tradueix en aquesta frase de Jesús: “Fes als altres el que voldries que et facin a tu”. Això és fer la voluntat de Déu: no cercar el meu bé o la meva comoditat, sinó evitar de fer mal als altres amb la meva mala conducta. I és que podem matar sense disparar cap arma, de lluny estant, malgastant. Que Déu ens obri els ulls a aquest camí de l’amor que porta cap al cel.

Abadia de MontserratDiumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Solemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (25 de juliol de 2021)

Fets dels Apòstols 4:33; 5:12.27-33; 12:1b-2 / 2 Corintis 4:7-15 / Mateu 20:20-28

 

La contundent afirmació de Jesús enmig de la discussió entre els apòstols, per veure quins d’ells podrien ocupar els primers llocs en el Regne de Déu, ens aclareix, sense embuts, que l’ambició de poder no és el camí. Entre vosaltres no ha de ser pas així, els diu el Senyor. La relació amb Jesús, que funda el Regne de Déu, no es mesura pels mèrits i privilegis sinó per la generositat i l’amistat, pel fet de compartir una mateixa manera de situar-se davant el món, talment com ho feu Jesús que no va venir a fer-se servir sinó a servir els altres i a donar la seva vida en preu de rescat per tots els homes.

Sant Jaume, un dels protagonistes destacat de la discussió, com els altres deixebles, va haver de saber desfer el camí fet per poder seguir les petjades de Jesús que anaven justament en direcció contrària a la que ell, amb la seva impetuositat, pressuposava. El camí de sant Jaume és també el nostre, és el camí de l’amistat amb Jesús, un camí que l’evangeli descriu com un pelegrinatge a la ciutat santa, una pujada a Jerusalem en diferents etapes, un camí marcat amb els senyals imprescindibles que asseguren el sentit correcte d’aquest recorregut vital en el qual tots ens trobem pel fet mateix d’existir.

El primer senyal que ens situa correctament en actitud de sortida és la benedicció de Déu, la crida personal de Jesús per a cadascú dels seus deixebles. És una etapa que comença justament aturant-se, aturant-se per escoltar, per reconèixer la veu que troba resposta en allò de millor de nosaltres mateixos que encara està per realitzar; i aquesta veu és la de Jesús que ens crida a anar amb Ell. Sense saber amb qui, a on i a què es va, es poden donar moltes voltes, però no s’emprèn cap camí. Les etapes següents, més llargues o més curtes, de camí planer o costerut, formen part d’aquest acompanyar Jesús, estar amb Ell, entendre la seva predicació i saber llegir els signes de llum i de vida que l’acompanyen. Sense parar-se a escoltar no es pot comprendre massa res, i sense entendre no es pot valorar ni estimar en veritat.

Dels diferents desacords amb Jesús que Jaume i el seu germà Joan tingueren en aquest camí, el descrit en l’evangeli d’avui ens és una ocasió per comprendre l’autèntic caràcter de la missió evangelitzadora que els apòstols iniciaren un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts: servir i donar-se, tot el contrari del que ells tenien al cap en aquell moment. Semblaria que, donada la condició humana, només des del poder es pot fer efectiva la proposta de l’evangeli, però Jesús ens fa veure que aquest no és el camí. Ell no ha vingut a dominar sinó a servir; ha vingut a fer possible amb la donació de la seva vida per tots els homes, un canvi qualitatiu en la condició humana, recreant-la en Ell mateix de cap i de nou perquè pugui ressorgir amb la seva veritable fesomia feta a semblança del Creador.

El camí dels deixebles és el mateix camí que el Mestre ha fressat. Els deixebles l’han de fer però, des de la consciència de ser com vasos de terrissa que tanmateix porten el tresor del ministeri que Déu els ha confiat. Amb la seva pròpia vida han d’anunciar la creu i la resurrecció del Senyor i el do de l’Esperit que Déu continua vessant en el cor dels homes. Servir i donar-se, és el Camí.

El servei s’acredita per la seva utilitat, altrament és més un destorb que un ajut. El servei dels deixebles de Jesús és el de la Paraula de l’Evangeli, paraula útil a la intel·ligència i eficaç per a la bona qualitat de les relacions humanes, paraula viva que infon esperança davant els enigmes irresolubles del mal, del sofriment i de la mort. Donar-se, com a deixeble del Senyor, és fer present amb la manera de viure, enmig de les contingències humanes, la realitat alliberadora del Regne de Déu. El camí d’aquest Regne no passa per l’ambició del poder sinó pel sa desig del servei; no es tracta d’imposició irracional sinó de donació intel·ligible, alliberada i gratuïta; no és tant eloqüència i promeses com fets nets i clars.

El camí que Jesús proposa a tothom qui vulgui ser útil al món, és el del servei humil, particular i concret que cadascú pot fer dins aquest gran projecte de fraternitat i de pau que Jesús ha obert. És un camí no exempt de contrarietats i de problemes, i seria il·lusori pensar que no comporta renúncies i sofriment. No és el poder el que puja al cap sinó el cap que baixa al poder. L’egoisme humà, l’afany de protagonisme i l’ambició de poder són camins de baixada amb força pendent que, sense l’ajut de Déu, no és possible vèncer la inèrcia negativa que arrossega i passar per damunt del que sigui. Per altra banda, ningú estima per decret llei. Cal aquest alliberament interior que l’amor ressuscitat del Crist genera en tot aquell qui l’acull amb sinceritat i veritat.

Acollim, doncs, amb goig la benedicció de Déu que cada dia ens renova el seu amor, i visquem amb humilitat i perseverança el servei de la Paraula i la donació en la caritat: És aquest el Camí: servir i estimar.

No em queda més que dir-vos i dir-me a mi mateix, germans, allò tant conegut que ressona cada matí a les portes dels albergs del Camí de Sant Jaume: Bon camí!

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Jaume (25 de juliol de 2021)

Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6  /  Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

 

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure;  sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança  de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Diumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (4 de juliol de 2021)

Ezequiel 2:2-5  /  2 Corintis 12:7-10 / Marc 6:1-6

 

Estimats germans i germanes,

Jesús es considera profeta en aplicar-se la dita “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Se la fa seva després del fracàs a la sinagoga de Natzaret. El profetisme és una institució que trobàvem en l’antic Israel i en altres cultures de pobles veïns. Una de les més nobles missions del profeta –potser la més característica– és ajudar a discernir la voluntat de Déu, no simplement ni sempre dient per endavant el futur. La paraula “profeta”, però ha anat eixamplant els seus sentits. 

Quan la litúrgia deixà de celebrar-se totalment en llatí, en moltes esglésies de casa nostra s’adaptà un negro-espiritual que deia tres vegades: “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. Al jovent que anava a missa li agradava aquest cant, que formava part també dels focs de camp de l’escoltisme i de les vetllades dels casals parroquials. Eren també temps de repressió, en què aquest cant en manifestacions al carrer s’alternava fàcilment amb el Virolai i crits reivindicatius.

Què podia entendre de profetisme el jovent d’aquella època? Era un temps que la cultura cristiana tenia encara un pes notable en la societat, i això permetia certes extrapolacions, perquè evidentment els cants reivindicatius de les primeres guitarres elèctriques no eren una aplicació gaire correcta del llegat que la Sagrada Escriptura ens ha donat sobre el profetisme. 

Per això, avui que contemplem Jesús com a profeta, tenim el deure d’esbrinar en què pot consistir en el nostre temps “la fe dels profetes”. Coincideix amb la missió de l’Església? Hem de reconèixer que la comunitat cristiana ho té avui molt difícil de fer-se entendre. Primer, perquè les pròpies debilitats són matèria llancívola quan els qui no pensen com ella volen contraatacar. Després, perquè el mateix missatge més específicament cristià xoca amb la mentalitat individualista que, malgrat les novetats que ens pensàvem que la pandèmia ens hauria ensenyat, en realitat no ha provocat gaire canvis.  En tercer lloc, i no pas menys important, la diversitat de parers en matèria social o política fa difícil als pastors –i m’hi incloc com a prevere de l’Església– acontentar tothom. Als pastors ens dol quan sentim dir sovint, potser amb un punt de raó, que “l’Església sempre arriba amb retard”. I és una de les creus que el pastor ha d’assumir, si vol tenir l’autèntica fe dels profetes. Perquè els qui estan allunyats de l’Església encara afegeixen al retret: “tard i malament”. Potser més difícil d’exercir la funció profètica rebuda en el baptisme la tenen encara els laics compromesos, ja que han de conviure sovint amb companys no cristians: cada vegada estan més temptats de no comprometre’s en el deure cristià d’incidir en la vida social i política. Efectivament, la democràcia fràgil d’aquests darrers anys posa en joc altres elements més fonamentals per a ells com poden ser la convivència familiar i l’educació dels fills.

La dificultat d’exercir avui el profetisme no ens fa automàticament més configurats a Jesucrist, menyspreat pels seus convilatans. El profetisme té moltes dimensions, no sols la que incideix en la vida política i social. Bàsicament ha d’estar arrelat en aquella fe amb què Jesús vivia la seva docilitat a Déu Pare.

Nostre Senyor Jesucrist, com cantem durant l’Advent, és “el gran profeta que vindrà a renovar Jerusalem”. Ell ens donarà coratge per entendre, assimilar i transmetre la fe en el Pare misericordiós. Preguem-li, per què no, com els joves de fa seixanta anys:  “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. 

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Festa de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de juliol de 2021)

75è aniversari del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Centenari del naixement de Joan Triadú.

Efesis 2:19-22 / Joan 20:24-29

 

Estimats Sr. Bisbe Romà, Sr. Arquebisbe Joan Enric, preveres concelebrants, Sr. Alcalde, membres del Consistori municipal, família Triadú, autoritats, germans i germanes en el Senyor:

Sant Tomàs ha passat a ser considerat, en la visió de molts, l’apòstol que tenia dubtes de fe. Però això fou una situació temporal, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli. Perquè un cop va veure el Senyor, va fer la confessió de fe més plena que trobem en tot el Nou Testament. Davant de Jesús que li mostra les seves llagues glorioses exclama: Senyor meu i Déu meu. Reconeix en Jesús de Natzaret el Senyor de la seva vida i el Senyor de la història i el confessa com a Déu. Senyor, en tant que el posa al centre de la seva existència perquè sigui ell qui en marqui les pautes i sigui ell en funció del qual visqui, actuï i parli. I Déu perquè, Jesús de Natzaret amb el qual havia conviscut, tot i ser home, és de naturalesa divina, Fill etern del Déu etern. Lluny del dubte, des de l’octava de Pasqua sant Tomàs va viure joiosament aquesta fe i la va difondre anunciant l’Evangeli, anunciat que Jesucrist és el sentit de la vida i de la història, l’alliberador de tot mal, el salvador que dóna la vida per sempre. I, després d’anunciar incansablement l’Evangeli, finalment, sense dubtar, va vessar la sang per causa d’aquesta fe en Jesucrist, Senyor i Déu.

A l’evangeli d’avui, tanmateix, el Senyor deixa clar que un cop ell torni al Pare, la fe no es basarà en l’haver vist el Senyor sinó en el testimoniatge que en donaran els qui el van veure. Per això proclama: Feliços els qui creuran sense haver vist. La nostra fe de cristians prové del testimoniatge dels qui van conviure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. I és a través d’aquesta fe que nosaltres entrem en comunió amb el Crist ressuscitat. Jesús, doncs, ens proclama feliços a nosaltres per creure sense haver-lo vist però havent entrat en una relació profunda amb ell per la Paraula de l’Escriptura, per la pregària, pels sagraments, per l’amor i el servei als germans.

Tots els qui per la fe i el baptisme vivim la comunió amb Jesucrist formem part –tal com deia la primera lectura- d’un edifici espiritual construït sobre el fonament dels apòstols i dels profetes. És un edifici que té com a pedra angular – és a dir, com a base que el sosté- Jesucrist mateix. Aquesta és la realitat profunda de l’Església: cada cristià unit a Jesucrist per la fe, per la Paraula de Déu i pels sagraments. I els cristians units els un als altres per la comunió en la fe i per l’amor fratern, formem aquest edifici que –tal com deia l’Apòstol- esdevé la família de Déu. D’aquesta manera l’Església creix en l’amor i es consolida com a poble sant i es fa servidora de la humanitat en continuïtat amb l’obra de Jesucrist.

Per això, des dels primers temps després de la primera Pentecosta, els apòstols i altres cristians s’escamparen per tot el món conegut aleshores per anunciar-hi l’Evangeli i per servir els homes i dones d’arreu. Una tradició ben antiga ens diu que sant Tomàs, l’apòstol del qual avui celebrem la festa, va arribar a les regions de Síria i fins a l’Índia per portar-hi la Bona Nova de l’Evangeli. Anunciant l’Evangeli per tot arreu, tothom podia sentir en la pròpia llengua les meravelles de Déu i totes les llengües es podien unir en la confessió de la Santa Trinitat i en la lloança que li és deguda (cf. Ac 2, 8-10). Des dels primers temps, doncs, l’Església ha cercat d’inculturar el cristianisme a les diverses cultures del món i ha volgut estimar tots els pobles i nacions com una forma de l’amor al proïsme. Aquesta estimació comporta la valoració i el reconeixement de la cultura pròpia en tot allò que no sigui incompatible amb l’Evangeli. També a casa nostra, des dels primers temps del cristianisme l’Església ha estat al costat de l’evolució del nostre poble i hi ha partiicpat, des de la província romana tarraconense i la litúrgia hispànica, passant per la formació dels comtats medievals i el naixement del Principat fins als nostres dies. 

Ho ha fet, des de la convicció que “la cultura és una manera específica de l’existir i del ser persona humana” i del poble que la comparteix (cf. Bisbes de Catalunya, Arrels Cristianes de Catalunya, 3). A Catalunya, tal com ho demostra la història, tenim la voluntat de mantenir la nostra cultura pròpia amb la llengua que la vehicula, perquè forma part de la nostra identitat i de les nostres arrels. I el poble català ha lluitat per això quan la llengua i la cultura han estat amenaçades. Una mostra, rica de fruits, va ser el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs del qual avui commemorem el 75è. aniversari, a causa de la pandèmia que en va fer posposar la celebració. Durant el règim franquista, a redós d’aquesta parròquia, amb el sosteniment del bisbat de Vic i amb el recolzament, entre altres, del monestir de Montserrat, es va fer realitat un dels serveis eclesials a la nostra llengua i a la nostra cultura. La iniciativa, com ja és sabut, provenia d’un jove laic cristià, Joan Triadú, (del qual enguany commemorem el centenari del naixement) amb la col·laboració de Jordi Parcerisas, i comptaren amb la complicitat del Sr. Rector, Mn. Feliu Vila. Aleshores només l’autoritat eclesiàstica podia emparar, i encara fins cert punt, un acte cultural com aquell. Ara donem gràcies a Déu per tot el bé que va fer aquella iniciativa.

Avui, 75 anys després, hem de continuar l’esperit del Concurs Parroquial de Poesia. Ho hem de fer procurant el conreu de la llengua en tots els seus registres, des dels més col·loquials fins als més especialitzats, vetllant per la seva presència sense entrebancs a l’escola¸ ho hem de fer ajudant a l’elaboració d’una cultura consistent que ocupi el lloc que li correspon entre les altres cultures del món; i ho hem de fer teixint capil·laritats entre uns i altres, treballant la confiança mútua i el diàleg amb voluntat de servir el nostre país i la seva gent. Sense tancar-nos, però, a les altres cultures i llengües. Com recordaven els nostres bisbes, el 1986, en el document “Arrels cristianes de Catalunya” –que va ser ratificat el 2010, quan es complien els 25 anys de la publicació–, “ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal” (cf. ibídem). L’Església que peregrina a Catalunya hi ha de fer la seva aportació com l’ha feta en tants moments de la història. En aquest document esmentat, els bisbes deien, citant el Papa sant Joan Pau II i en sintonia amb la Doctrina Social de l’Església: “La cultura de cada nació s’expressa, entre altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als pensaments […]. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua pròpia, troba expressió allò que viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història” (ibídem).

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració de l’Eucaristia. I el Senyor ressuscitat serà present enmig nostre, com aquell diumenge que sant Tomàs va confessar la seva fe. Els nostres ulls captaran el pa i el vi, però la fe ens portarà reconèixer-hi el nostre Senyor i el nostre Déu: Jesucrist. I serem feliços perquè hem cregut.

 

Abadia de MontserratFesta de sant Tomàs, apòstol (3 de juliol de 2021)

Solemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (29 de juny de 2021)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Germans i germanes estimats: l’Església, des d’Orient fins a Occident, s’omple avui de joia en la solemnitat dels dos grans apòstols, sant Pere i Sant Pau. Dos grans llumeners de la fe; dos grans fonaments del Poble cristià. El seu testimoniatge i la seva intercessió travessa els segles, i de generació en generació va suscitant una vitalitat nova en la vida dels cristians.

El seu testimoniatge que ens fa anar a les arrels de la nostra fe. És un testimoniatge que se centra en la resposta de Pere que acabem d’escoltar: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. Davant Jesús de Natzaret, Simó Pere afirma en nom de tots els deixebles, que aquell home d’origen humil que té al davant és el Messies esperat pel poble d’Israel, el rei salvador, el servent pacient, el qui ha rebut la unció santa de l’Esperit, el Fill de Déu, que ve a salvar i a donar el veritable sentit de l’existència humana. És una afirmació de fe; perquè Pere va molt més enllà del que capten els seus sentits. Per això, Jesús li pot dir: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Perquè la fe en Jesús com a Messies, no és fruit només d’un raonament humà ni d’un mer sentiment passatger, sinó un do de Déu, per al qual cal estar disponible amb un cor obert i humil.

El testimoniatge de fe sobre Jesús que sant Pau dóna a les seves cartes és, com no podia ser altrament, el mateix que el de sant Pere, només que expressat en llengua grega. Pau no es cansa de dir que Jesús és el Crist. I “Crist” és, com ja sabeu, la traducció grega de la paraula hebrea “Messies”, que vol dir “Ungit”. La fe, doncs, de Pere i de Pau és la mateixa. El nucli fonamental és Jesucrist, en la seva filiació divina i en la seva condició de servent pacient de la humanitat, de salvador únic, d’ungit per l’Esperit, de revelador de l’amor del Pare. I també sant Pau, deixa clar, que la seva fe no és cosa humana, és do de Déu: l’evangeli que us vaig anunciar –diu– no ve dels homes […], Déu em va revelar el seu Fill perquè jo l’anunciés (Ga 1, 11.15).

Tant Pere com Pau, posaren tota la seva vida en funció d’aquest anunci de l’Evangeli, de la Bona Notícia, de què Jesús és el Messies, el Crist, l’únic que allibera i salva en plenitud. I no es feren enrere davant les dificultats i les persecucions perquè la seva certesa els venia d’una experiència viscuda. Les dues lectures que hem escoltat, n’eren una mostra. A la primera, hem trobat Pere a la presó per causa de Jesús, el Crist. I a la segona, hem sentit com sant Pau, cap al final de la seva existència, feia esment de tot el que havia hagut de lluitar en el noble combat de la fe, un combat que li havia comportat persecucions i empresonaments.

La fe de l’Església, la nostra fe, doncs, es basa en el testimoniatge de sant Pere i sant Pau que, a l’uníson amb els altres apòstols ens parla de la realitat profunda de Jesucrist. Avui hem de renovar aquesta fe en ell el Messies, el Fill de Déu. És el Pare qui posa aquesta afirmació en el nostre cor i en els nostres llavis. I és l’Esperit qui ens mou a ser-ne testimonis coratjosos per mostrar que Jesucrist ens omple d’alegria i d’esperança, fins davant les incomprensions o les persecucions de qualsevol mena. Però, per poder rebre aquesta revelació de Jesucrist per part del Pare, cal fer silenci interior i deixar que vagi amarant tota la nostra manera de ser i de fer. Només una vivència íntima del Misteri de Jesucrist ens pot sostenir en mig del nostre món.

La professió de fe de l’apòstol sant Pere, li suposà una missió especial en l’Església. Ho hem sentit a l’evangeli; Jesús li digué: tu ets Pere. Sobre aquesta pedra –que aquest és el significat de la paraula Pere– jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la mort no li podran resistir. Sobre la fe i el ministeri de Pere, sostingut per la inspiració del Pare, es fonamenta la fe del poble cristià. Malgrat la feblesa humana, malgrat els defectes personals, sant Pere, en comunió amb els altres apòstols, farà visible la pedra angular invisible sobre la qual es fonamenta radicalment l’Església, aquella pedra que és Jesucrist mateix.

La fidelitat de sant Pere i sant Pau a confessar la fe en Crist els va portar a la mort. L’Església en commemora conjuntament el martiri en aquest dia, 29 de juny, joiosa per la victòria pasqual dels dos grans apòstols. Per això, la litúrgia ens invita avui a girar (cf. Himes de laudes y de vespres) la mirada cap a la ciutat de Roma, on tots dos varen vessar la sang. I no sols cap a la ciutat, sinó sobretot cap a la comunitat cristiana que hi viu; aquella comunitat (o Església local) que juntament amb el seu bisbe, el Papa, és cridada a presidir en la caritat totes les altres comunitats cristianes d’arreu del món. El bisbe de Roma ha rebut la missió difícil de ser hereu del carisma apostòlic tant de Pere com de Pau. I així com l’Església naixent pregava Déu per Pere sense parar, quan era a la presó –tal com hem sentit a la primera lectura– també nosaltres hem de portar en la pregària aquell que és el successor del servei apostòlic dels dos grans testimonis que celebrem avui. El Papa Francesc demana molt sovint que preguem per ell, però diumenge passat va demanar que ho féssim amb una insistència especial en la solemnitat d’avui.

A més, hem d’intensificar la nostra comunió eclesial, viscuda en la lleialtat i, alhora, en la llibertat dels fills de Déu. L’hem de viure en el si de l’Església catòlica on hi ha gèrmens forts de divisió. I l’hem de viure oberts, també, a tots aquells germans i germanes en la fe, que des de tradicions eclesials diverses i sense estar encara en plena comunió amb la seu de Pere i Pau, reconeixen que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. És a través de l’estimació, de la recerca sincera i humil de la veritat, i de l’acolliment de la diversitat que podrem arribar a superar les divisions que fan menys creïble el testimoniatge cristià. Sant Pere i sant Pau van compartir la mateixa fe, el mateix amor pel Crist i per l’Església, però des de la diversitat de maneres de ser, des d’expressions i sensibilitats diverses i en contextos diferents; fins en algun moment amb una certa tensió dialèctica. Però els va ser comuna l’adhesió al Crist, la fidelitat introntollable a l’Evangeli, l’amor fratern i el treball per la unitat de l’Església.

Deixem que aquests dos grans Apòstols que avui commemorem ens estimulin a viure amb entusiasme la nostra fe en Jesucrist i a fer obra d’Evangeli al nostre entorn. L’eucaristia del Senyor que ens han transmès els apòstols i que ara celebrem, ens en dóna la gràcia i la força.

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Pere i sant Pau (29 de juny de 2021)

Diumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de juny de 2021)

Saviesa 1:13-15; 2:23-24  /  2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5,21-43

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca, ens presenta dues situacions de mort. La primera fa referència a una dona que tenies pèrdues de sang. La seva situació era dramàtica, ja que amb les hemorràgies no sols se li escapava la “vida”, sinó que a més aquesta malaltia era causa d’impuresa i per tant quedava exclosa del poble com si fos morta de debò. La segona situació de mort és la d’una noia jove, la filla de Jaire, un dels caps de la sinagoga.

Davant el misteri de la mort, els homes de tots els temps, o bé amaguem el cap o bé fem servir expressions i actituds que denoten la basarda i la por que ens fa parlar-ne. L’èxit fàcil, les aparences, el triomf, el desig d’una eterna joventut, …, són cortines de fum que dissimulen la certesa que hem de morir. El relat d’avui, en canvi, ens ajuda a saber quines són les actituds de Jesús davant la malaltia i la mort i, com a contrapunt, ens ajuda a nosaltres a no amagar el cap sota l’ala ni a caure en respostes fàcils a un misteri que no té res de fàcil, ja que la dificultat més gran que tenim per parlar de la mort és que molt sovint no sabem com parlar de la vida.

Jesús davant la crua realitat de la malaltia i la mort, no parla, en el sentit de fer cap discurs de caire moral ni teològic, sinó que Jesús actua. És a dir, Ell que ho podia fer, cura i ressuscita. La salut o la vida recuperades, retornen l’home a la situació original volguda per Déu, que és sempre que l’home visqui, tal i com ens ha recordat el Llibre de la Saviesa que hem proclamant a la primera lectura: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort”.

Nosaltres no tenim el poder de fer miracles com Jesús, però això no ens eximeix de mirar de concretar aquesta lliçó evangèlica d’avui en les nostres vides. 

Seguint l’exemple de Jesús no es tracta tant de parlar com d’actuar, ja que davant el sofriment i la mort l’excés de paraules esdevé superficialitat i banalitat. I actuar, com? Fent l’intent de comunicar vida als qui més la necessiten, és a dir, fent gestos, creant en el nostre interior actituds que engendrin vida. I això es concreta en coses tan senzilles, però tan difícils a vegades, com fer companyia, ser-hi per si em necessiten, atenent amb estimació, ajudant en tot el que necessiten els qui passen per una malaltia o viuen la mort d’un ésser estimat, … i un llarg etcètera que cadascú pot completar. Es el que molts han fet en aquest temps de pandèmia que encara vivim i que molts continuen fent davant el sofriment d’altres pandèmies com son la fam, la misèria, la immigració forçada,… És aquesta manera d’actuar la que ens ajuda a superar la dificultat de parlar sobre la vida i el seu sentit, ja que Jesús va estimar tant la vida que la va donar per a tots, sense excepció. Per això, ell és el Vivent.

Certament el que acabo de dir no és conseqüència del poder d’obrar miracles que no tenim, però si que és conseqüència del poder d’estimar, ja que sense ell no serveix per a res fer miracles, com ens ha recordat també l’autor del Llibre de la Saviesa quan ens deia: el reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. 

No sé si fent-se ressò d’aquest fragment, el P. Miquel Estradé escrivia: “tota vida és marcada per un començament i un acabament, dos dies més densos que tots els altres, dos dies paral·lels en el fet que el naixement és emmarcat per tota una vida al davant i un amor al darrere, mentre que la mort té tota una vida darrere i un amor infinit al davant”, l’amor per tant és la clau que ens permet acostar-nos a la realitat definitiva del misteri de la vida i del misteri de la mort.

Déu és font d’amor, creador de vida i està al costat dels qui pateixen. Aquesta fe que nosaltres hem rebut de Jesucrist, és el que renovem i celebrem ara en l’Eucaristia.

 

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (27 de juny de 2021)