Diumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (31 d’octubre de 2021)

Deuteronomi 6:2-6 / Hebreus 7:23-28 / Marc 12:28b-34

 

Germanes i germans: Que “Déu és amor” i que “Nostre Senyor és bo i ens estima” ho hem sentit i repetit tantes vegades que han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se sovint en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més improvisats quan hem de parlar de Déu. Tot i així, estem tocant el nucli de la predicació de Jesús i un dia, un escriba, expert en les Sagrades Escriptures, li vol fer una pregunta, però aquesta no és una pregunta qualsevol i qui sap si aclaparat per la quantitat de lleis, preceptes i obligacions que imposava la llei jueva, buscava un aclariment o una precisió per conèixer de primera mà, què és el que aquest Jesús, de qui havia sentit parlar, considerava el més important per a ser un bon jueu: quin és el “manament més gran”, aquell manament que inclouria tota la resta de preceptes que un bon israelita havia de complir. 

Jesús li contesta d’una manera breu i concisa: Estimar Déu i estimar el proïsme. Una resposta que no es limita a l’acompliment extern d’uns costums o d’uns preceptes sinó més aviat és com una síntesi de vida, com si digués que d’aquests dos manaments en depèn tot: l’acció social, la religió, la moral, el sentit de l’existència. 

A l’escriba el va digué sorprendre la resposta, i no per la novetat del missatge, ja que aquests dos preceptes apareixien en els escrits antics, sinó perquè Jesús uneix indissolublement els dos manaments sense que es pugui practicar-ne un i oblidar-se de l’altre. La unió entre els dos manaments, estimar Déu i estimar els altres, ens recorda allò de la primera carta de St. Joan: “Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1Jo 4, 20). Es pot buidar de «Déu» la política i dir que només cal pensar en el «proïsme». Es pot buidar del «proïsme» la religió i dir que només cal servir «Déu», però «Déu» i «proïsme», per a Jesús, són inseparables. No és possible estimar Déu i desentendre’s del germà.

Tot i així, ens podem preguntar: Pot ser l’amor objecte d’un manament? Puc obligar o manar a algú que m’estimi? Abans que res, cal dir que l’amor que Jesús ens proposa no està en el mateix pla que els altres manaments. És molt més que una norma o una obligació externa que algú ens imposa. Així doncs, «estimar» passa a ser més que un manament, esdevenint una exigència interna i una manera de fer que hem d’integrar en nosaltres: allò que configura els nostres actes i la nostra vida. 

Si Jesús converteix l’amor en objecte d’un manament, és perquè l’assumim lliurement i el tinguem com la referencia que ens identifica amb ell però sabem que estimar com Jesús ens demana és exigent, perquè ens empeny a fer de l’amor una realitat concreta i ens recorda que estimar a l’estil de Jesús suposa una conversió constant, sabent que l’amor es verifica «més en les obres que en les paraules» i això no és fàcil, ja que demana molta determinació. La mateixa  que Déu tingué quan decidí estimar-nos i que ens urgeix a fer present aquest amor als nostres germans.

Prou sabem que l’amor, en el nostre context social i en els mitjans de comunicació, és una paraula que no escapa a l’ambigüitat de significats. Normalment no tenim problema en acceptar una concepció “light” de l’amor: un amor de telenovel·la, que no ens comprometi a gaire cosa, ocasional, de temporada, amb data de caducitat, o reduït sovint a un sentiment que expressem amb les emoticones del “WhatsApp”, sí… però no sempre estem disposats a acceptar-lo quan ens treu de la nostra comoditat, del nostre egoisme, o dels nostres interessos i projectes. 

La “desvinculació moral”, és a dir, justificar o donar una explicació convincent sobre les raons per les quals traïm valors en què diem creure és una amenaça sempre present en la nostra vida. L’amor de debò, aquell que ens exigeix un compromís, una implicació voluntària i que esdevé oblació pels altres a l’estil de Jesús, va més enllà de l’obligació i demana sovint un esperit lliure i generós per assumir-lo. Gràcies a Déu també tenim testimonis d’aquesta manera d’estimar, molt sovint ben a prop nostre, i tot i viure-ho enmig del dolor o l’anonimat, és viscut amb joia i omple la vida de sentit.

Nosaltres, com aquell mestre de la Llei que anà a trobar Jesús, també estem cridats a estimar. El temps, els compromisos, les lluites, les caigudes, ens aniran adobant la fe fins que assolim la maduresa espiritual. Maduresa espiritual que ens exigeix ​​anar llimant els nostres defectes, ​​identificant-nos cada dia una mica més amb Jesús. 

L’evangeli ens posa com sempre el llistó molt alt, i Jesús ens recorda el manament de l’amor perquè sap que nosaltres intentarem rebaixar-lo, però també ens assenyala amb molta claredat quin és el camí i la direcció adequada i ens dona la força i els mitjans per assolir-ho.

Que l’amor que hem après d’Ell, i que ara es farà sagrament sobre l’altar, inspiri els nostres actes i la nostra vida.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)