Diumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (15 d’octubre de 2023)

Isaïes 25:6-9 / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

És bo, sobretot per a qui visqui habitualment sol, o aclaparat per les ocupacions de la vida diària, de ser invitat a un casament i compartir la joia d’una família en un dia de festa tant especial. Ben segur que no ens ve de nou el fet d’haver estat convidats a una boda. Jesús, sensible a aquesta realitat, conta la paràbola que acabem d’escoltar, on un rei celebra el casament del seu fill i envia els seus homes a avisar els convidats, però la resposta no és l’esperada.

Penso que a propòsit d’aquesta història, podem afirmar també que el Senyor, amb tota la il·lusió i generositat, ens convida a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l’Aliança de Déu amb nosaltres i -fent una mica de “teoficció”- me l’imagino avui preparant la llista de convidats, tot repassant l’àlbum de fotos de la nostra vida: «aquest no pot faltar; aquesta em faria molta il·lusió que vingués; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte, però m’agradaria retrobar-los; ah! i no puc oblidar els meus veïns, que tot i ser una mica pesadets estaran contents si compto amb ells»… i així anar fent, fins a convidar-te a tu, a mi, a tothom! Tots estem convidats al banquet del Regne. 

Tot i així, al cap de pocs dies comencen a arribar missatges: “mira Senyor, no podré assistir a la boda, tinc un compromís inajornable per aquell dia”; “gràcies, però tinc una reunió de negocis molt important i no podré venir”; “ho sento, no assistiré a la boda perquè hi ha convidats que no els vull ni veure”… i el bon Déu, tot i sentir-se desil·lusionat i decebut, no deixa que ningú li aigualeixi la festa ni li robin l’alegria i pensa: “pitjor per a ells, ells s’ho perden” i mana que comencin a repartir invitacions als qui menys ho esperaven: als pobres desgraciats, als avorrits de la vida, als marginats, als sense feina, als qui regiren els containers, als qui maten les hores al bar, als qui no tenen ningú que els recordi, als qui potser mai no convidaríem…  

Comença la festa i allò està ple de gom a gom. Arriba gent que mai no havia estat convidada a una boda com aquella: alguns vesteixen els seus millors models, altres han anat a buscar roba a Càritas, a veure si els posaven ben elegants… Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecta i gent sense dents… però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s’ho bé. El banquet és a punt! Però quants convidats que en la seva autosuficiència s’han exclòs de la festa, quants no han sabut fer pròpia l’alegria de Déu, quants s’hi han presentat sense el vestit de festa per celebrar la joia de l’amor de Déu per tota la humanitat! 

El Regne de Déu que esperem, que ja vivim aquí “en primícia”, i que viurem en plenitud un dia, ens és presentat com un banquet, com hem vist, i un banquet no és una bacanal despersonalizadora, ni tampoc un “buffet lliure” on atipar-se sense mesura, ni tampoc un “self service” d’autopista per refer les forces d’una manera ràpida i pràctica. Un banquet és, primer de tot, la iniciativa d’algú generós que invita els seus amics. En aquest banquet,  més que el que hi ha sobre la taula, el que importa són els qui estan asseguts al seu voltant, el que els uneix i qui els uneix. 

Els aficionats al cinema possiblement hagueu vist “El festí de Babette” i recordareu com aquell esplèndid sopar neix, gairebé del no res, de la creativitat i l’afecte agraït de la cuinera francesa. En aquest sopar, les viandes exquisides que s’ofereixen són com un reflex de l’esperit de Babette, la cuinera: un esperit delicat, detallista, generós. En tot està present la seva mà atenta i és aquest esperit el que obre els comensals a la reconciliació i l’amistat. No és aquesta la tendència, la dinàmica profunda, realitzada en major o menor grau, de tota celebració, de tota festa? 

Una cosa així deurà ser el Regne del Cel de que parla Jesús. Un Banquet on en tot es fa patent la mà creadora i generosa de Déu. El somni d’una gran taula on s’asseu tota la humanitat, tota la Creació, convocats per Aquell que ens ha estimat des de sempre i que ens vol veure units i reconciliats en l’Amor per sempre més. 

Germans, l’Eucaristia que estem celebrant, és signe d’aquest banquet del Regne, on Jesús se’ns dona com aliment de la nostra ànima. Tots som convidats a asseure’ns a la mateixa taula entorn de Jesús, model d’una humanitat nova que ens allibera de tot el que d’inhumà hi ha en el món i ens convida a fer realitat els valors del Regne; a construir i a viure ja des d’ara la fraternitat dels fills de Déu; a sentir-nos fills d’un mateix Pare, i revestir-nos de Crist per entrar a la festa i esdevenir amics i germans de tots els qui han estat invitats com nosaltres i amb nosaltres, malgrat les diferències i els recels que hi puguem trobar. 

Si mirem com està el món, i més aquests darrers dies de cruels enfrontaments entre jueus i palestins, potser ho trobem poc realista i massa utòpic tot això. Tanmateix, “la pau és l’única batalla que val la pena lliurar” (A. Camus) “Siguem realistes, demanem l’impossible!” corejava la gent pels carrers de París el maig del 68. Només la bondat del Senyor pot fer possible l’impossible; només ell ens pot fer sortir de la nostra indiferència, acollir la invitació que ens ha fet i treballar ja des ara per un món més just, pacífic i habitable. Obrim el nostre cor a aquesta invitació i a tants homes i dones que potser ni saben que Déu els convida a participar del seu amor.

Abadia de MontserratDiumenge XXVIII de durant l’any (15 octubre 2023)

Diumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, Monjo de Montserrat (16 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 2:42-47 / 1 Pere 1:3-9 / Joan 20:19-31

 

Creure en Jesús, arribar a ser testimonis de la seva resurrecció no fou cosa fàcil i menys per aquells primers deixebles que compartiren la vida amb ell i veieren com el seu Mestre, aquell en qui havien posat les seves il·lusions i la seva confiança, era condemnat a morir en creu com un blasfem i malfactor.

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià i més en concret davant la resurrecció de Jesús. I no és d’estranyar si tenim en compte el que s’afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat: Jesús s’aparegué a Maria Magdalena; ella anà a comunicar-ho als deixebles, però no la van creure.  Després s’aparegué a dos deixebles que feien camí i també anaren a anunciar-ho als altres, però tampoc no els van creure. 

Poc hi creien els deixebles reunits amb les portes tancades per por dels jueus. La desfeta del Mestre els fa pensar que potser ells seran els següents a perdre la vida, i tot d’una, Jesús entra, i es posa enmig d’ells per desfer qualsevol ombra de dubte, per obrir els seus ulls a una fe més gran que totes les evidències, per infondre en els seus cors que la Pasqua és la novetat que cal proclamar a tots els pobles, la resposta definitiva de Déu al sentit de la vida i de la historia. 

I és que l’amor ha estat més fort que la mort; un missatge que als ulls de molts pot semblar optimista, excessiu, irreal, per no dir sospitós d’un cert triomfalisme que no té res a veure amb la situació del nostre món, assetjat per conflictes internacionals, laborals o familiars, i tantes altres situacions de sofriment, d’injustícia o precarietat que no fan més que reforçar la legitimitat del dubte, o de pensar que el missatge de Pasqua no és res més que una cabòria de quatre il·luminats o una evasió espiritualista i desencarnada de la realitat que ens envolta. 

Tot i així, cal dir que hi ha un dubte tancat en ell mateix que pot arribar a ser tant o més conservador que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema tancat, un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables. En canvi hi ha un dubte obert a noves possibilitats, que no es tanca en les pròpies certeses sinó que resta obert a una realitat més gran que el que podem constatar.

En efecte, vuit dies després d’aquell primer diumenge de Pasqua, els deixebles estaven una altra vegada tancats, i amb ells Tomàs. Tomàs estava segur de no tornar a veure mai més a Jesús. Es va negar a donar ales a les seves esperances per no veure-les fetes a trossos una vegada més i el seu escepticisme acaba sent l’oportunitat per a que Crist es manifesti de nou enmig d’ells, i accepti fer-se experiència sensible també per a Tomàs. 

Com als altres deixebles, també li cal fer el procés que el portarà a creure; li cal morir a la seva incredulitat, a les seves certeses i dubtes per néixer a la fe i obrir el seu cor a una realitat més gran que totes les evidències. Quantes vegades voldríem reduir la nostra fe als criteris d’una verificació palpable, audible, visible, com si la percepció dels sentits fos l’únic camí per accedir a la realitat del Crist Ressuscitat i quantes vegades també haurem pogut constatar en la nostra vida el testimoniatge d’homes i dones que potser sense proclamar-ho amb paraules i discursos ens han manifestat amb el llenguatge de l’amor i la generositat que també “han vist el Senyor”. Jesús accepta el joc de donar senyals de la seva presència entre nosaltres, i per la fe ens obre a l’experiència de “veure” i “sentir”  com continua viu i operant enmig del món.

Germanes i germans, l’evangeli d’avui posa a la nostra consideració una realitat que no podem oblidar: la fe de Tomàs és el reconeixement de que el Crist ressuscitat no es redueix a un fet, patrimoni del passat, sinó a algú que continua present i vivent en la nostra vida i en la nostra Església i no s’ha desentès de nosaltres, malgrat els nostres dubtes o la nostra poca fe, i si tot i així ens costa de veure-ho, Jesús ens demana com a Tomàs que “fiquem els dits en les seves ferides i la mà dins el seu costat” perquè no s’ha allunyat de la nostra realitat humana sinó que es fa “palpable” en la seva Paraula, en els sagraments i en les ferides d’aquells homes i dones que sofreixen i que perpetuen el seu cos entre nosaltres, aquell cos d’humanitat que anhela de nou participar de la seva redempció i la seva Pasqua. En aquest sentit, l’experiència de Tomàs és l’expressió més realista de l’itinerari de la fe de tot creient que cerca el rostre amorós del seu Senyor i aquesta recerca ens convida a fer nostra l’experiència d’aquells deixebles, d’aquell apòstol que malgrat el seu escepticisme sapigué reconèixer en Jesús el seu Senyor. 

En els pobles de pagès, almenys quan jo era petit, durant el dia les portes de les cases es trobaven obertes. Aquesta manera de fer era un signe de confiança i d’hospitalitat; no hi havia cap temor. A qualsevol hora podies entrar a qualsevol casa com si fos a casa teva. No tenien por de res ni de ningú. Com els deixebles, vuit dies després de Pasqua, també nosaltres, amb els nostres dubtes i certeses, ens trobem reunits en nom del Senyor, en aquesta casa, sabent que Ell és enmig nostre. No tinguem por a obrir portes i finestres perquè ens entri la llum del Ressuscitat i l’aire fresc del seu Esperit. Feliços nosaltres si fem nostra la fe de Tomàs i sabem mantenir-la viva malgrat les clarors i ombres de la nostra Església i del nostre món. 

https://youtube.com/watch?v=DaGJunUQpCE

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (16 d’abril de 2023)

Diumenge VI de durant l’any (12 de febrer de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (12 de febrer de 2023)

Jesús, fill de Sira 15:15-20 / 1 Corintis 2:6-10 / Mateu 5:17-37

 

Llei i llibertat: dues paraules no sempre ben avingudes, no sempre enteses de la mateixa manera i que al llarg del temps no han deixat de coexistir sense dures controvèrsies. Jesús mateix s’enfrontà diverses vegades amb els escribes i fariseus sobre la manera d’interpretar la Llei. Amb una autoritat sorprenent als ulls dels seus detractors afirma: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los» (Mt 5, 17). Jesús, però, no vol suprimir els manaments que Déu donà al seu poble per mitjà de Moisès, sinó que els hi vol donar plenitud. No s’acontenta en repetir la tradició ni en consolidar un legalisme minuciós  i sense ànima, sinó que intenta alliberar el cor de l’home del pes feixuc de la Llei per mostrar que aquesta «plenitud» que li dona, requereix una justícia més gran, una observança més autèntica. Diu, en efecte, als seus deixebles: «Si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5, 20); un Regne que ja es fa present enmig del món per l’esperit de les Benaurances, per la novetat radical d’una Llei que té el seu acompliment en la justícia i en un amor sense límits, sense exclusions de cap mena.

La primera lectura que hem escoltat ens mostra una reflexió feta per la persona que, a partir de l’experiència dels anys, ja sap què és la vida i les contradiccions de la mateixa i intenta inculcar una orientació important per a viure. El consell vindria a ser aquest: “Sigues lliure, escull amb llibertat, no et sentis obligat, no deixis que altres decideixin per tu, però, tot i així, tria el millor”.

La pregunta que ens ve i que seguirà venint a la ment de tots és: I què és el millor? On trobar-lo?… aquesta pregunta no deixa d’inquietar-nos també avui davant la diversitat de respostes i possibilitats que ens ofereix el món. 

Els savis d’aquella època, es remetien al que ells anomenaven els mandats: Un conjunt de regles sobre com comportar-se per reeixir en la vida. El que nosaltres anomenem manaments són fruit d’un procés molt llarg de reflexió on s’hi reflecteixen les situacions humanes amb els seus problemes, les seves contradiccions, inquietuds, dubtes o necessitats i que es conclou expressant allò més convenient perquè la vida s’ordeni de cara a fer el bé i ser millors. L’home que a través dels anys ha adquirit saviesa i experiència de vida, dona els seus consells: “compte amb el que fas, no et deixis enganyar, vigila amb qui vas, no et perdis”… Aquest conjunt de normes i d’ensenyaments pràctics ha tingut etapes més o menys reeixides al llarg de la història, tant si ho valorem des dels temps passats, on es va exagerar la seva rigidesa, o era inqüestionable l’autoritat dels pares i mestres respecte als fills o alumnes, com si ho valorem ara en que sovint veiem com el menysteniment  de les normes pot ser el cultiu més idoni per a conrear el desgavell, la desorientació, o la manca de valors o punts de referència que ens ajudin a trobar el sentit d’allò que som i que fem, i veiem com allò que té èxit en nom de la llibertat és dir: “fes el que vulguis, que res posi fre al que desitges i disfruta de la vida que són quatre dies,” sempre que la butxaca i la salut ho permetin, és clar!

Al llarg del temps hi ha hagut persones i teories que defensen que la creença i la vivència religiosa són incompatibles amb la llibertat individual. Sembla com si fer la voluntat de Déu fos sinònim de pèrdua de llibertat, de deixar de ser nosaltres mateixos. Això és degut, d’una banda a una falsa imatge de Déu com algú tirà i egoista, aclaparador, i de l’altra, pensar que la voluntat de Déu ens sembla totalment arbitrària. Si observem la manera d’actuar de  Jesús ens adonarem que la llibertat no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a alguna cosa més gran que per a ell és fer la voluntat de Déu; la que ens fa veritablement lliures. El nostre Déu no és un Déu capriciós ni egoista, ni gelós de la nostra llibertat, sinó que com un bon pare, vol el millor per a nosaltres. El que passa és que potser no ens en acabem de fiar. 

En temps de Jesús els escribes i fariseus exageraven tant la importància de la Llei que qualsevol mínima crítica o relliscada era interpretat com un atac frontal a la seva la totalitat. Per això s’enfronten i ataquen Jesús directament i sense objeccions perquè, més que un estricte compliment de la lletra, ens demana una exigència i una adhesió lliure que no sempre és fàcil d’assumir.  Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei sinó a donar-li plenitud, és a dir, ha vingut a dir-nos, per exemple, que allò important no és que jo doni una almoina, que en un moment concret pot tenir la seva importància, sinó que el que importa és que jo estigui pendent d’atendre el qui té necessitat; que si miro de no ser un criminal, un cràpula o un estafador, que ja és molt, l’important és alliberar-me de la cobdícia, la cobejança, o del desig de venjança i violència que sovint fa estada en el nostre cor. 

Jesús ens demana que complim els seus manaments no com una obligació feixuga, sinó com un desig profund i personal per descobrir-los com a quelcom fonamental per a mi; com una ajuda i una guia per a fer nostres els seus sentiments i assolir finalment la llibertat dels fills de Déu que no és res més que viure en aquell amor que ens apropa més a Déu i als altres. 

Que Jesús ens demana massa? Pot ser, però mai ens deixa de la seva mà i ens diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.” (Mt 11, 28.30). Demanem al Senyor que ens faci descobrir què és el millor per a nosaltres, malgrat ens costi de dur-ho a terme, i obrim-nos a la seva novetat i al seu perdó. No tinguem por de l’Evangeli.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (12 de febrer de 2023)

Diumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (31 d’octubre de 2021)

Deuteronomi 6:2-6 / Hebreus 7:23-28 / Marc 12:28b-34

 

Germanes i germans: Que “Déu és amor” i que “Nostre Senyor és bo i ens estima” ho hem sentit i repetit tantes vegades que han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se sovint en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més improvisats quan hem de parlar de Déu. Tot i així, estem tocant el nucli de la predicació de Jesús i un dia, un escriba, expert en les Sagrades Escriptures, li vol fer una pregunta, però aquesta no és una pregunta qualsevol i qui sap si aclaparat per la quantitat de lleis, preceptes i obligacions que imposava la llei jueva, buscava un aclariment o una precisió per conèixer de primera mà, què és el que aquest Jesús, de qui havia sentit parlar, considerava el més important per a ser un bon jueu: quin és el “manament més gran”, aquell manament que inclouria tota la resta de preceptes que un bon israelita havia de complir. 

Jesús li contesta d’una manera breu i concisa: Estimar Déu i estimar el proïsme. Una resposta que no es limita a l’acompliment extern d’uns costums o d’uns preceptes sinó més aviat és com una síntesi de vida, com si digués que d’aquests dos manaments en depèn tot: l’acció social, la religió, la moral, el sentit de l’existència. 

A l’escriba el va digué sorprendre la resposta, i no per la novetat del missatge, ja que aquests dos preceptes apareixien en els escrits antics, sinó perquè Jesús uneix indissolublement els dos manaments sense que es pugui practicar-ne un i oblidar-se de l’altre. La unió entre els dos manaments, estimar Déu i estimar els altres, ens recorda allò de la primera carta de St. Joan: “Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1Jo 4, 20). Es pot buidar de «Déu» la política i dir que només cal pensar en el «proïsme». Es pot buidar del «proïsme» la religió i dir que només cal servir «Déu», però «Déu» i «proïsme», per a Jesús, són inseparables. No és possible estimar Déu i desentendre’s del germà.

Tot i així, ens podem preguntar: Pot ser l’amor objecte d’un manament? Puc obligar o manar a algú que m’estimi? Abans que res, cal dir que l’amor que Jesús ens proposa no està en el mateix pla que els altres manaments. És molt més que una norma o una obligació externa que algú ens imposa. Així doncs, «estimar» passa a ser més que un manament, esdevenint una exigència interna i una manera de fer que hem d’integrar en nosaltres: allò que configura els nostres actes i la nostra vida. 

Si Jesús converteix l’amor en objecte d’un manament, és perquè l’assumim lliurement i el tinguem com la referencia que ens identifica amb ell però sabem que estimar com Jesús ens demana és exigent, perquè ens empeny a fer de l’amor una realitat concreta i ens recorda que estimar a l’estil de Jesús suposa una conversió constant, sabent que l’amor es verifica «més en les obres que en les paraules» i això no és fàcil, ja que demana molta determinació. La mateixa  que Déu tingué quan decidí estimar-nos i que ens urgeix a fer present aquest amor als nostres germans.

Prou sabem que l’amor, en el nostre context social i en els mitjans de comunicació, és una paraula que no escapa a l’ambigüitat de significats. Normalment no tenim problema en acceptar una concepció “light” de l’amor: un amor de telenovel·la, que no ens comprometi a gaire cosa, ocasional, de temporada, amb data de caducitat, o reduït sovint a un sentiment que expressem amb les emoticones del “WhatsApp”, sí… però no sempre estem disposats a acceptar-lo quan ens treu de la nostra comoditat, del nostre egoisme, o dels nostres interessos i projectes. 

La “desvinculació moral”, és a dir, justificar o donar una explicació convincent sobre les raons per les quals traïm valors en què diem creure és una amenaça sempre present en la nostra vida. L’amor de debò, aquell que ens exigeix un compromís, una implicació voluntària i que esdevé oblació pels altres a l’estil de Jesús, va més enllà de l’obligació i demana sovint un esperit lliure i generós per assumir-lo. Gràcies a Déu també tenim testimonis d’aquesta manera d’estimar, molt sovint ben a prop nostre, i tot i viure-ho enmig del dolor o l’anonimat, és viscut amb joia i omple la vida de sentit.

Nosaltres, com aquell mestre de la Llei que anà a trobar Jesús, també estem cridats a estimar. El temps, els compromisos, les lluites, les caigudes, ens aniran adobant la fe fins que assolim la maduresa espiritual. Maduresa espiritual que ens exigeix ​​anar llimant els nostres defectes, ​​identificant-nos cada dia una mica més amb Jesús. 

L’evangeli ens posa com sempre el llistó molt alt, i Jesús ens recorda el manament de l’amor perquè sap que nosaltres intentarem rebaixar-lo, però també ens assenyala amb molta claredat quin és el camí i la direcció adequada i ens dona la força i els mitjans per assolir-ho.

Que l’amor que hem après d’Ell, i que ara es farà sagrament sobre l’altar, inspiri els nostres actes i la nostra vida.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (9 agost 2020)

1 Reis 19:9a,11a – Romans 9:1-5 – Mateu 14:22-33

 

L’evangeli d’aquest diumenge és continuació del de diumenge passat, on Jesús davant la multitud desproveïda, en sent compassió, guareix els malalts i abans d’acomiadar-los, demana als seus deixebles de donar-los menjar amb només cinc pans i dos peixos.

En l’escena d’avui, després d’acomiadar la gent, Jesús demana als seus deixebles que agafin la barca i s’avancin cap a l’altra riba mentre ell es queda sol pregant fins a altes hores de la matinada; els deixebles són a la barca enmig del llac, on hauran d’afrontar grans dificultats i, a més, Jesús no és amb ells. Tenen por. Tot i així, no els abandona i se’ls apareix durant la nit però ells no el reconeixen. Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, s’acosta caminant sobre l’aigua i els diu: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell sobre l’aigua per indicació del mestre, però comença a enfonsar-se en el moment en que desconfia. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. I Jesús li donà la mà dient-li: “Per què dubtaves?”

Aquest passatge, si ho mirem bé, ens mostra dues maneres d’afrontar la nostra relació amb Jesús: o hi confiem o ens enfonsem! Jesús ens demana confiança davant les situacions de la vida i nosaltres li demanem proves. Com Pere exigim signes, miracles, i voldríem caminar sobre l’aigua per assegurar-nos en qui posem la confiança.

Com en el cas d’Elies, voldríem que Déu es manifestés amb fets extraordinaris, grandiosos i tant evidents que ens estalviessin la fe, ja que com Pere no ens és fàcil reconèixer Jesús enmig del temporal o les dificultats de la vida i ens preguntem: no serà una fantasma caminant sobre l’aigua? no serà tot plegat un miratge, un engany? No serà Jesús i el seu Evangeli una il·lusió bella i efímera, sense cap consistència real?

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, una evocació de l’Església. Com aquells deixebles esporuguits, també nosaltres som a la barca on, enmig de les contrarietats i dubtes, ens cal purificar la nostra mirada, ens cal reconèixer Jesús que ens ve a l’encontre discretament, sense evidències espectaculars, i qui sap si la nostra poca fe, la desconfiança o el desconcert que puguem experimentar en la nostra vida de cristians, ens fa veure la seva mà salvadora com una realitat que no acabem de veure clara, neguitejats per les crisis, els dubtes, els temors i la sensació d’absència de Déu que a vegades s’apodera de les nostres vides. Aleshores és quan veiem posada a prova la nostra fe i com Pere ens acovardim i comencem a enfonsar-nos.

És en aquests moments quan podem sentir dins nostre la veu encoratjadora de Jesús, que ens diu: “Ànim, sóc jo, no tingueu por”. I si fem nostra aquesta paraula, podrem reviure també l’experiència de Pere: caminar sobre l’aigua, és a dir, caminar cap a Jesús malgrat la inconsistència de la nostra fe, sabent que més enllà de la força del vent i la inestabilitat que puguem sentir, sempre podem cridar com Pere: “Senyor, salveu-me”! Serà llavors quan percebrem Jesús com qui sosté la nostra vida i no ens deixa a merçè de les nostres pors i les nostres inseguretats.

L’evangeli d’avui, germans, ens invita a pujar a la barca; a sentir-nos comunitat de creients i anar mar endins per llençar-nos a l’aventura de la vida des d’aquesta realitat acollidora i alhora fràgil que és l’Església.

És també aquesta l’experiència de vida del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge ens és un estímul i un exemple de llibertat evangèlica i reconeixement de Jesús i del seu Regne en la presència i la lluita a favor dels més vulnerables i exclosos pels poderosos d’aquest món.

Com diu en un dels seus poemes:

“A l’albir d’un Regne diferent,

vaig estimant les coses i la gent,

ciutadà de tot i estranger.

I em crida la teva pau com un abisme

mentre faig camí entre les ombres,

guerriller del món, de l’Església i de mi mateix”.

(En Exodo. Pere Casaldàliga)

Si estem atents a la crida de Jesús veurem com més enllà de les inclemències, ombres i dubtes que experimentem, se’ns fa proper el murmuri de la seva paraula i ens dóna la mà, malgrat la nostra poca fe per apropar-nos a Ell que ens ve a l’encontre i puguem dir com aquells deixebles: “Realment sou Fill de Déu” (Mt 14,33).

Que aquesta Eucaristia que ara celebrem enforteixi la nostra fe i també puguem dir com l’apòstol i tants d’altres seguidors de Jesús: “sé prou bé en qui he cregut” (2Tm 1,12).

Abadia de MontserratDiumenge de la XIX setmana (9 agost 2020)

Diumenge de la XII setmana (21 juny 2020)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (21 juny 2020)

Jeremies 20:10-13 – Romans 5:12-15 – Mateu 10:26-33

 

Hi ha una emoció inherent a la mateixa naturalesa humana que ens acompanya des del naixement fins a la mort: la por. Jesús en parla a l’evangeli. “No tingueu por” repeteix en diverses ocasions i en el breu fragment que hem llegit avui en parla quatre vegades. Des del llibre del Gènesi, on Adam s’amaga perquè va nu i té por de Déu, fins als nostres dies, la por ha estat present en la història de la humanitat; fins i tot ha estat reproduïda als contes populars per a nens amb referències a personatges malèvols que sembraven la llavor dels terrors infantils: l’home del sac, el llop de la Caputxeta, el dels tres Porquets, la madrastra… Mites, supersticions, llegendes, relats de ficció, religions, han alimentat tota mena de pors al sensible mapa de les emocions humanes. N’hi ha tantes de pors!

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: tècniques orientals d’autodomini, relaxació i autoconsciència,… Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l’individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre vital, tu tens la clau de la teva felicitat, etc”. No dic que no siguin efectives, però aquestes tècniques poden ajudar-nos com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat… però no la por. La por a fracassar, a la incertesa pel futur, a la pèrdua d’un ésser estimat, a la malaltia, al sofriment, a la mort, al que ens és desconegut, a l’immigrant, al pobre, a veure envaït el nostre espai, a veure alterada la nostra rutina, la por al canvi, la por al què diran… la llista és inacabable però tot i així, la por també ens protegeix d’actituds temeràries i ens fa ser més prudents i cautelosos, però també ens limita, ens treu la capacitat d’arriscar-nos per a progressar i avançar en la nostra vida, paralitzant iniciatives i possibilitats que ens podrien ajudar a créixer i millorar.

Després de la II Guerra Mundial va obtenir gran popularitat l’obra d’Erich Fromm, un psicòleg nordamericà, d’origen judeoalemany, especialment dos llibres que porten per títol “La por a la llibertat” i “L’art d’estimar”. Aquest autor va estudiar a fons les condicions psicosocials que van permetre l’emergència del nazisme i les transformacions que va experimentar la societat alemanya durant aquest període.  Va trobar en ella un veritable laboratori social on va poder constatar l’enorme poder de la por col·lectiva com a arma de dominació social, a causa de la tràgica experiència del règim nazi, i les seves conseqüències. Això va fer que Erich Fromm arribés a una conclusió molt subtil però que és avalada per l’experiència històrica: la por que rau sota el temor social induït no és una por qualsevol sinó que en darrera instància és una por a la llibertat. La troballa de Fromm fou tan gran que encara avui la seva importància és ben actual i ens ve a dir que les persones, preses en grup i organitzades socialment, són capaces de renunciar a la seva llibertat si són impulsades a sentir-se amenaçades en la seva seguretat. Només cal introduir una percepció d’inseguretat o de risc real o imaginari en el cos social, perquè així sigui.

Per posar un exemple ben actual, la por al coronavirus ens demostra no només com en som de fràgils biològicament sinó com podem arribar a ser febles socialment i acceptar amenaces progressives a la nostra llibertat que alterin la nostra privacitat de dades, la nostra mobilitat, assumint un distanciament, canvis en els nostres comportaments, que vulguem o no, afecten la qualitat de les nostres relacions interpersonals. És així com descobrim que la por no és únicament una qüestió personal sinó que té una dimensió col·lectiva enormement important. No es tracta ja de saber què ens espanta, sinó que siguem espantats sense que es vegi la mà que mou l’espant; no és que reaccionem de manera lògica a una amenaça sinó que les amenaces, reals o imaginàries, imminents o potencials, siguin utilitzades en detriment dels nostres interessos per convertir-nos en víctimes, no ja d’allò que se suposa que ens espanta, sinó dels qui organitzen la por col·lectiva per a treure profit de nosaltres i fer-ho en perjudici del nostre benestar, la nostra pau i la nostra llibertat.

Tot i així, no podem oblidar com a creients que Jesús no ens demana de renunciar a la nostra llibertat i avui ens torna a dir “no tingueu por” ni visqueu atemorits la vostra fe en un món i una societat allunyada dels referents cristians. Jesús ens convida, com als seus deixebles, a la confiança, més que a la valentia, ja que només podem confiar quan ens sentim estimats i com diu l’apòstol, “qui ens podrà separar de l’amor del Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort?” (Rm 8,35). Jeremies també fa d’alguna manera aquesta experiència. És molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança, i gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa.

Les proves i contrarietats són per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, d’aquella fe que ens dóna la certesa de saber de qui ens hem fiat i això, no ens fa viure sota el domini de la por, sinó que, més enllà de les afliccions de la vida, ens fa sentir valents per anunciar i viure l’Evangeli a plena llum, gràcies a la força d’Aquell en qui tenim posada la nostra esperança i ens dóna la llibertat dels fills de Déu.

Abadia de MontserratDiumenge de la XII setmana (21 juny 2020)