Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (15 d’octubre de 2023)
Isaïes 25:6-9 / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14
És bo, sobretot per a qui visqui habitualment sol, o aclaparat per les ocupacions de la vida diària, de ser invitat a un casament i compartir la joia d’una família en un dia de festa tant especial. Ben segur que no ens ve de nou el fet d’haver estat convidats a una boda. Jesús, sensible a aquesta realitat, conta la paràbola que acabem d’escoltar, on un rei celebra el casament del seu fill i envia els seus homes a avisar els convidats, però la resposta no és l’esperada.
Penso que a propòsit d’aquesta història, podem afirmar també que el Senyor, amb tota la il·lusió i generositat, ens convida a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l’Aliança de Déu amb nosaltres i -fent una mica de “teoficció”- me l’imagino avui preparant la llista de convidats, tot repassant l’àlbum de fotos de la nostra vida: «aquest no pot faltar; aquesta em faria molta il·lusió que vingués; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte, però m’agradaria retrobar-los; ah! i no puc oblidar els meus veïns, que tot i ser una mica pesadets estaran contents si compto amb ells»… i així anar fent, fins a convidar-te a tu, a mi, a tothom! Tots estem convidats al banquet del Regne.
Tot i així, al cap de pocs dies comencen a arribar missatges: “mira Senyor, no podré assistir a la boda, tinc un compromís inajornable per aquell dia”; “gràcies, però tinc una reunió de negocis molt important i no podré venir”; “ho sento, no assistiré a la boda perquè hi ha convidats que no els vull ni veure”… i el bon Déu, tot i sentir-se desil·lusionat i decebut, no deixa que ningú li aigualeixi la festa ni li robin l’alegria i pensa: “pitjor per a ells, ells s’ho perden” i mana que comencin a repartir invitacions als qui menys ho esperaven: als pobres desgraciats, als avorrits de la vida, als marginats, als sense feina, als qui regiren els containers, als qui maten les hores al bar, als qui no tenen ningú que els recordi, als qui potser mai no convidaríem…
Comença la festa i allò està ple de gom a gom. Arriba gent que mai no havia estat convidada a una boda com aquella: alguns vesteixen els seus millors models, altres han anat a buscar roba a Càritas, a veure si els posaven ben elegants… Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecta i gent sense dents… però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s’ho bé. El banquet és a punt! Però quants convidats que en la seva autosuficiència s’han exclòs de la festa, quants no han sabut fer pròpia l’alegria de Déu, quants s’hi han presentat sense el vestit de festa per celebrar la joia de l’amor de Déu per tota la humanitat!
El Regne de Déu que esperem, que ja vivim aquí “en primícia”, i que viurem en plenitud un dia, ens és presentat com un banquet, com hem vist, i un banquet no és una bacanal despersonalizadora, ni tampoc un “buffet lliure” on atipar-se sense mesura, ni tampoc un “self service” d’autopista per refer les forces d’una manera ràpida i pràctica. Un banquet és, primer de tot, la iniciativa d’algú generós que invita els seus amics. En aquest banquet, més que el que hi ha sobre la taula, el que importa són els qui estan asseguts al seu voltant, el que els uneix i qui els uneix.
Els aficionats al cinema possiblement hagueu vist “El festí de Babette” i recordareu com aquell esplèndid sopar neix, gairebé del no res, de la creativitat i l’afecte agraït de la cuinera francesa. En aquest sopar, les viandes exquisides que s’ofereixen són com un reflex de l’esperit de Babette, la cuinera: un esperit delicat, detallista, generós. En tot està present la seva mà atenta i és aquest esperit el que obre els comensals a la reconciliació i l’amistat. No és aquesta la tendència, la dinàmica profunda, realitzada en major o menor grau, de tota celebració, de tota festa?
Una cosa així deurà ser el Regne del Cel de que parla Jesús. Un Banquet on en tot es fa patent la mà creadora i generosa de Déu. El somni d’una gran taula on s’asseu tota la humanitat, tota la Creació, convocats per Aquell que ens ha estimat des de sempre i que ens vol veure units i reconciliats en l’Amor per sempre més.
Germans, l’Eucaristia que estem celebrant, és signe d’aquest banquet del Regne, on Jesús se’ns dona com aliment de la nostra ànima. Tots som convidats a asseure’ns a la mateixa taula entorn de Jesús, model d’una humanitat nova que ens allibera de tot el que d’inhumà hi ha en el món i ens convida a fer realitat els valors del Regne; a construir i a viure ja des d’ara la fraternitat dels fills de Déu; a sentir-nos fills d’un mateix Pare, i revestir-nos de Crist per entrar a la festa i esdevenir amics i germans de tots els qui han estat invitats com nosaltres i amb nosaltres, malgrat les diferències i els recels que hi puguem trobar.
Si mirem com està el món, i més aquests darrers dies de cruels enfrontaments entre jueus i palestins, potser ho trobem poc realista i massa utòpic tot això. Tanmateix, “la pau és l’única batalla que val la pena lliurar” (A. Camus) “Siguem realistes, demanem l’impossible!” corejava la gent pels carrers de París el maig del 68. Només la bondat del Senyor pot fer possible l’impossible; només ell ens pot fer sortir de la nostra indiferència, acollir la invitació que ens ha fet i treballar ja des ara per un món més just, pacífic i habitable. Obrim el nostre cor a aquesta invitació i a tants homes i dones que potser ni saben que Déu els convida a participar del seu amor.
Última actualització: 22 octubre 2023