Homilia de Mns. Salvador Giménez, Bisbe de Lleida (9 d’octubre de 2022)
40 aniversari de la Missa de TVE a Catalunya
2 Reis 5:14-17 / 2 Timoteu 2:8-13 / Lluc 17:11-19
Benedicció de l’Abat Manel Gasch i Hurios – Paraules del P. Abat (13 d’octubre de 2021)
Al·locució del P. Manel Gasch i Hurios al final de l’Eucaristia de la seva benedicció abacial (13 d’octubre de 2021)
Dono gràcies a Déu per tot el que hem viscut avui en aquesta celebració. Perquè ens hem sentit una comunitat que pregava i invocava els dons de l’Esperit Sant per enfortir la meva fidelitat a Jesucrist i al seu Evangeli en el servei que els meus germans m’han encomanat com a abat.
Una comunitat de pregària oberta a tots els qui sou aquí, conscients que, si potser a tots no ens uneix la fe, sí que compartim l’amistat, el respecte i l’estimació per Montserrat. Una obertura que la tecnologia ha estès, com fa cada dia, a través dels mitjans de comunicació a moltes llars de fidels als quals vull tenir presents en aquestes paraules, per fer-vos sentir part de la nostra assemblea, especialment els malalts i als ancians.
“Acolliu tothom” foren les paraules que el Papa Sant Pau VI adreçà a l’Abat Cassià M. Just i que han marcat la vida de la nostra comunitat. No podia ser altrament. Són paraules que també trobaríem en el cor de l’espiritualitat de la Regla de Sant Benet i que estic segur que continuaran inspirant-nos. El monestir és sempre la casa de Déu i per tant la casa de tothom;per a uns, els monjos, de manera estable i pels altres, els hostes, de manera passatgera, com Jesucrist que passa; Montserrat és a més la casa de la Mare de Déu, de la Moreneta, de la Patrona de Catalunya, venerada per fidels i peregrins d’arreu, la casa on voldríem que tothom s’hi trobés bé. Aquest santuari és el do que Déu ha fet a la nostra comunitat i ens en sentim alhora responsables i agraïts.
Gràcies en primer lloc al P. Manuel Nin i Güell, bisbe titular de Carcàbia i exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina de Grècia, que va acceptar presidir aquesta benedicció, amb qui ens uneixen llaços de fraternitat i que, aportant-nos una mica de la tradició de l’Orient Cristià ha fet més catòlica, més universal, aquesta nostra assemblea.
La comunió que personalment m’ha expressat, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, la meva ciutat de naixement, que avui no pot ser amb nosaltres, i la presència del Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, i del nostre bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, juntament amb la dels arquebisbes de Tarragona i d’Urgell, a aquest darrer li dec l’ordenació presbiteral, més la presència de bisbes de totes les diòcesis amb seu a Catalunya i encara la del bisbe de Mallorca, i la de tots els preveres i diaques que sou aquí, ens fan adonar de la profunda eclesialitat a la qual estem cridats els monjos de Montserrat: al servei de les parròquies, dels preveres i dels fidels. Un servei que compartim amb tants religiosos i religioses, que ens completem en la diversitat de carismes i que avancem junts en el discerniment de la voluntat de Déu.
The monastic family couldn’t be higher represented in this celebration and I am most grateful to the most Reverend father Gregory, abbot Primate to have been able to attend it and to bring with him the communion and the prayer of the whole benedictine Confederation. Being just as we are a single monastery, your presence remind us that we are really part of something bigger than just us. Je remercie le Père Abbé Jacques Damestoy qui nous partage son amitié et celle de monastères français. También agradezco al Abad Guillermo, Presidente de nuestra congregación sublacense-casseninse, a nuestros hermanos abades y monjes de los monasterios hermanos de El Paular, Silos, Leyre y Santa Brígida, que hoy nos acompañéis, així com la fraternitat dels abats i abadesses, monjos i monges dels monestirs catalans presents aquí amb qui compartim la missió de fer present i viva la vocació monàstica a la nostra terra catalana.
L’extensa representació del món civil, encapçalada pel president de la Generalitat, Molt honorable Sr. Pere Aragonès, la consellera de justícia, honorable Sra. Lourdes Ciuró, la Delegada del govern a Catalunya, Excma. Sra. Teresa Cunillera, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Excma. Sra. Núria Marín, i totes les altres autoritats i representants d’entitats i mitjans de comunicació, ens recorden la nostra tradició de servei especial a la societat i al poble de Catalunya, que es fa present en tota la seva riquesa i varietat a Montserrat.
La nostra comunitat de monjos no és només a Montserrat. Som també monjos que ens dediquem a la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat o que vivim a les cases del Miracle, al Solsonès, i de Cuixà, al Conflent, que animem la vida cristiana i espiritual dels seus territoris; monjos que vivim a Roma, col·laborant amb l’ateneu universitari de Sant Anselm; un monjo que és a l’Àfrica, a Uganda, intentant millorar la vida dels més pobres. Tots comencem aquestes setmanes una etapa nova. No canviarem tots de lloc ni de feina però sí que he demanat posar-nos junts a escoltar.
En la proximitat del mil·lenari del monestir, l’any 2025, hem de posar-nos a escoltar la veu de Déu, a escoltar-nos els uns als altres, a escoltar-vos a vosaltres, convençuts que si escoltem, sentirem alguna cosa. Amb la celebració del Mil·lenari de Montserrat, el proper 2025, volem precisament això, apropar Montserrat a la societat. Ens agradaria que tothom se sentís seva aquesta celebració. Som molt conscients que els mil anys de Montserrat son també mil anys d’una societat amb la quan han avançat conjuntament al llarg de la història. El Mil·lenari és, a la vegada, l’oportunitat de projectar Montserrat vers el futur. No comencem aquesta etapa des de zero. Aquí a prop reposen els abats que restauraren el monestir durant el segle XIX i feren el Montserrat modern. Els meus antecessors que són aquí, els PP. Abats Sebastià M. Bardolet i Josep M. Soler són la memòria viva del guiatge de la comunitat en els darrers més de trenta anys. Ja ho he fet públicament, però no puc deixar avui especialment d’agrair a Déu i a ell, els vint-i-un anys d’abadiat del P. Abat Josep M. Tenir-lo entre nosaltres, em dona una gran seguretat i un gran confort.
Tots ells, encapçalats pels màrtirs que avui commemorem, amb tots els monjos que ens han precedit des del cel o des de la terra, vetllen per nosaltres i intercedeixen davant del Senyor, perquè ens faci homes de pregària, d’acolliment i testimonis de bondat i de pau. Una comunitat que en aquests moments difícils, després de la pandèmia, sigui capaç de donar esperança veritable a tothom i solidaritzar-se amb els qui més en patiran els efectes.
Finalment voldria fer una agraïments més personals als qui també sou aquí. A la meva mare que tinc el goig que m’acompanyi avui, i al meu pare, que ens va deixar fa just un any, a causa del Covid, els qui dec la vida, la fe i el primer amor a Montserrat i que és ben present . Als meus germans, cunyades, oncles i tota la resta de la família per tot el camí que hem fet junts i el que encara farem. Als amics, fidels durant tants anys i dels qui espero que continuarem sent senzillament amics. Al Germà Pere de la comunitat de Taizé, lloc essencial de la meva vida. To father Jonathan and to father Paul from the Church of England for so many years of friendship, and for taking the trouble to come from England to a such long celebration being unable to understand a word of it .També agraeixo que sigueu aquí tants col·laboradors i treballadors de Montserrat tan propers en els darrers deu anys de la meva vida, en la meva tasca d’administrador-majordom i tots els qui formeu la ampla família montserratina: els oblats, els confrares, els Antics Escolans.
Gràcies especialment a vosaltres escolans perquè ens heu ajudat a pregar amb la música i perquè ens feu passar tantes hores belles amb el vostre cant i ens demostreu la vostra capacitat de tirar endavant tants projectes extraordinaris tot i la vostra joventut. Em recordo de les vostres famílies i de la Capella, amb alguns dels quals compartíem fa “només” quinze anys, educació, concerts i viatges…
I a tots els qui sé que heu treballat molt per a garantir l’organització i la seguretat d’aquest acte. A tots gràcies de cor.
I vull acabar recordant dues persones importants a la meva vida i que avui no hi són a causa de la salut: mons. Antoni Vadell, bon amic de fa 25 anys i el P. Ramon Ribera Mariné, formador meu al noviciat i al juniorat. Que puguin recuperar-se ben aviat.
I si m’he deixat algú, vulgueu perdonar-me. No ha estat amb mala intenció.
Posem-nos, doncs, en camí sota la mirada de la Mare de Déu, la Rosa d’Abril que des de Montserrat il·lumina la catalana terra, el món sencer i ens guia cap al cel.
Diumenge XXVIII de durant l’any (10 d’octubre de 2021)
Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (10 d’octubre de 2021)
Saviesa 7:7-11 / Hebreus 4:12-13 / Marc 10:17-30
No cal ser massa perspicaç per adonar-se que avui hi ha al món una gran pluralitat de pensament, de religions, de sistemes polítics, econòmics, filosòfics, científics… Sobretot, una confusió d’idees, pensaments i activitats a les xarxes com mai no n’havíem conegut. Qui pot posar ordre a tot aquesta confusió que fa que tothom es pregunti, on és la veritat? Perquè hi ha molta gent que avui se sent insegura, sense cap punt de referència, sense orientació ferma.
La primera lectura ens en dóna la resposta: Trobar la saviesa. És fàcil dir-ho. El savi la va cercar i a la fi la va trobar i no la canviarà pas per cap cosa valuosa d’aquest món: ni or, ni plata, ni cap saviesa humana. Perquè aquesta veritat només es troba en Déu. Aquesta saviesa és la que han cercat els homes des del començament de tenir raó, i s’ha anat plasmant en les diferents religions. Perquè l’home és un misteri ‘entre el no-res i l’infinit’. Cert, l’home és carn, però té una aspiració infinita. És molt més que els irracionals. Cerca sempre de superar els seus coneixements.
Una manifestació de la saviesa ens la mostra la carta als Hebreus: La Paraula de Déu, Jesús, és més tallant que una espasa de dos talls, capaç de penetrar els pensaments i les intencions del cor, perquè és divina.
Aquesta saviesa és desconcertant, com ens diu avui l’Evangeli. Nosaltres, éssers terrenals, pensem com el jove ric. Ens basta complir la Llei de Déu, que és una cosa bàsica, però que ens sembla que no és suficient, com ho indica la pregunta que el jove fa a Jesús: “Mestre, què he de fer per assolir la perfecció? Jesús li diu: Observa els manaments. I ell respon: Ja ho he fet des de petit. Admirable! Jesús se’l miraria amb afecte. Però encara et falta una cosa: Si vols ser perfecte, deixa tot el que tens i dóna-ho als pobres, i després vine amb mi a anunciar el Regne de Déu. És a dir, fes-te deixeble meu. Passa de la perfecció humana a la divina. Aquesta exigència era massa per a ell, sobretot perquè tenia moltes riqueses. I Jesús li exigia confiar només en ell. I ell tenia la seguretat en els béns temporals. No se’n podia desprendre. Cal afegir, però. que no sols les riqueses son béns temporals, hi ha moltes altres riqueses: intel·ligència, capacitats manuals o artístiques, matrimoni, possibilitat de fer una gran carrera, de viatjar, de divertir-se, etc. i percebem que això costa de prescindir-ne, perquè ens empeny.
Pere, en nom dels deixebles pregunta: “Nosaltres ho hem deixat tot, i t’hem seguit per venir amb vós”. Podríem afegir: ‘Això és obra del Pare que us ho ha revelat, ja que ningú ve a mi si el Pare no l’atreu’. Jesús havia afirmat que “entrar al Regne del cel no és possible als homes, sinó a Déu, que tot ho pot”. Amb tot, diu, aquesta saviesa ja treballa inclús a la terra amb el 100 x 1 del que s’ha abandonat, però, també, sofrint adversitats, com Jesús mateix. Com ell fou perseguit, també vosaltres. I Jesús acabà crucificat. Però per ressuscitar, ser glorificat, i ens va obrir el camí del cel.
La saviesa de Déu, doncs, exigeix relativitzar les coses de la terra. Servir-nos d’elles, però sense perdre mai el destí final de l’home: el Regne que Deu ens té preparat des de la creació del món. Només tenint com a valor suprem el que és etern, podrem relativitzar el que és temporal; només estimant el que és infinit, podrem valorar el que és finit; només tenint Déu al nostre cor, podrem menystenir el que és mundà. Que Déu ens doni aquesta saviesa!
Diumenge XXVII de durant l’any (3 d’octubre de 2021)
Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (3 d’octubre de 2021)
Gènesi 2:18-24 / Hebreus 2:9-11 / Marc 10:2-16
Creure en Déu és important però el decisiu és que Ell creu en cadascú de nosaltres. Per això no deixa d’adreçar-nos la seva paraula recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor fidel.
Els fariseus, per provar Jesús, li proposen de valorar la qüestió del divorci. Jesús, per alliberar la Llei de les acomodacions interessades, els parla del valor de l’amor original que és la font de la fecunditat de les relacions humanes.
La resposta que Jesús dona als fariseus, primer de tot allibera la dona de la submissió injusta del marit recordant la seva igualtat i idèntica dignitat segons el relat del Gènesi ben entès, al qual ell es refereix i avui hem escoltat en la primera lectura. La dona no està lligada a l’home com una pertinença més de la seva hisenda perquè aquest pugui treure-la de casa seva segons li sembli emparant-se amb una legalitat de baix perfil. L’espòs està unit a l’esposa i l’esposa a l’espòs formant un tot humà i espiritual compartit.
En la segona part d’aquest fragment evangèlic d’avui, quan els deixebles pregunten altra vegada sobre aquesta qüestió, Jesús, adreçant-se a ells, i avui a nosaltres, és clar i net: deslligar-se de la promesa de fidelitat a l’amor que lliurament s’ha fet davant de Déu, és adulterar la qualitat d’aquest amor que Déu ha beneit i santificat convertint-lo en ambaixador de la seva Bona Nova. Perquè ¿què és un matrimoni cristià sinó dos apòstols que caminen units anunciant amb la seva vida conjugal i familiar la realitat viva del Regne de Déu? Les actituds que fan malbé aquest amor no deixen d’afeblir el testimoniatge de l’autenticitat de la seva vida i de la seva fe.
A jutjar per les estadístiques sembla que no és possible viure en fidelitat l’amor conjugal. La catequesi mediàtica del “res és net, tot val i tothom ho fa” en que ens trobem envoltats, malgrat semblar “molt alliberadora”, en realitat ens porta més tristesa i dolor que plaers i alegries. Però les estadístiques no poden desmentir la fidelitat que perdura en tants matrimonis que continuen avui manifestant la realitat del Regne Déu per mitjà del seu amor fidel, que és reflex de l’amor fidel Déu per tots els homes.
¿Es pot arribar a 50 o 60 anys estimant-se en fidelitat i no sucumbir en l’intent? Ho he preguntat a molts matrimonis i més o menys, amb mirada d’infants grans, amb una certa sorneguera i un punt de bon humor, m’han respost pràcticament igual: “Mossèn: cedir, ara l’un ara l’altre, per guanyar tots dos, aquí està el secret”. La saviesa de l’experiència no s’ha de menystenir; Cedir en allò que és secundari en benefici de l’essencial, cedir, ara l’un, ara l’altre, per guanyar tots dos. Cedir, sense claudicar, estirar sense arribar a esquinçar, és la manera de persistir en l’essencial, és una forma sana d’aprendre a negociar, a pactar, a respectar que, al cap i a la fi, això és, en la convivència humana, estimar.
L’evangeli acaba amb el relat dels infants apropant-se a Jesús. El Regne de Déu, ens deia el Senyor, és per els qui es fan com els infants. Cert: el Regne de Déu és per els qui es fan com els infants però no és un joc de criatures. El camí de l’amor fidel és tot el seu full de ruta. Perquè el camí de la fidelitat mútua és un camí de conversió, de cedir sense claudicar, d’estirar sense esquinçar, un aprenentatge que ens fa passar de ser una càrrega que s’arrossega a ser un do que ajuda a anar endavant. Si ens apropem a Jesús, no amb prejudicis sinó amb confiança, com un infant cerca l’abraçada del pare i de la mare, la seva paraula de vida portarà pau al nostre cor, ens acompanyarà sempre i la seva presència amorosa no deixarà de recordant-nos allò que és essencial i vital per a la nostra realització plena com a persones i com a comunitat: L’amor i la fidelitat. L’amor sense fidelitat és egoisme, la fidelitat sense l’amor seria esclavitud. Només l’amor fidel ens pot fer capaços de deslligar-nos de l’esclavitud de l’egoisme i obrir-nos a la llibertat fecunda de l’amor de Déu. De fet, és el que cantaven els escolans en el verset de l’al·leluia que acompanyava la processó de l’evangeli: “Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res” No hi faltarà res si hi cap tothom.
Mireu si en pot ser d’efectiu creure en Déu! Però el decisiu continua essent que Ell creu en cadascú i cadascuna de nosaltres.
Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)
Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)
Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14
Benvolguts germans i germanes,
El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.
L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).
Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.
Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.
En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.
En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.
Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.
Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.
En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.
Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.