Scroll Top

Diumenge VI de durant l’any (12 de febrer de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (12 de febrer de 2023)

Jesús, fill de Sira 15:15-20 / 1 Corintis 2:6-10 / Mateu 5:17-37

 

Llei i llibertat: dues paraules no sempre ben avingudes, no sempre enteses de la mateixa manera i que al llarg del temps no han deixat de coexistir sense dures controvèrsies. Jesús mateix s’enfrontà diverses vegades amb els escribes i fariseus sobre la manera d’interpretar la Llei. Amb una autoritat sorprenent als ulls dels seus detractors afirma: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los» (Mt 5, 17). Jesús, però, no vol suprimir els manaments que Déu donà al seu poble per mitjà de Moisès, sinó que els hi vol donar plenitud. No s’acontenta en repetir la tradició ni en consolidar un legalisme minuciós  i sense ànima, sinó que intenta alliberar el cor de l’home del pes feixuc de la Llei per mostrar que aquesta «plenitud» que li dona, requereix una justícia més gran, una observança més autèntica. Diu, en efecte, als seus deixebles: «Si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5, 20); un Regne que ja es fa present enmig del món per l’esperit de les Benaurances, per la novetat radical d’una Llei que té el seu acompliment en la justícia i en un amor sense límits, sense exclusions de cap mena.

La primera lectura que hem escoltat ens mostra una reflexió feta per la persona que, a partir de l’experiència dels anys, ja sap què és la vida i les contradiccions de la mateixa i intenta inculcar una orientació important per a viure. El consell vindria a ser aquest: “Sigues lliure, escull amb llibertat, no et sentis obligat, no deixis que altres decideixin per tu, però, tot i així, tria el millor”.

La pregunta que ens ve i que seguirà venint a la ment de tots és: I què és el millor? On trobar-lo?… aquesta pregunta no deixa d’inquietar-nos també avui davant la diversitat de respostes i possibilitats que ens ofereix el món. 

Els savis d’aquella època, es remetien al que ells anomenaven els mandats: Un conjunt de regles sobre com comportar-se per reeixir en la vida. El que nosaltres anomenem manaments són fruit d’un procés molt llarg de reflexió on s’hi reflecteixen les situacions humanes amb els seus problemes, les seves contradiccions, inquietuds, dubtes o necessitats i que es conclou expressant allò més convenient perquè la vida s’ordeni de cara a fer el bé i ser millors. L’home que a través dels anys ha adquirit saviesa i experiència de vida, dona els seus consells: “compte amb el que fas, no et deixis enganyar, vigila amb qui vas, no et perdis”… Aquest conjunt de normes i d’ensenyaments pràctics ha tingut etapes més o menys reeixides al llarg de la història, tant si ho valorem des dels temps passats, on es va exagerar la seva rigidesa, o era inqüestionable l’autoritat dels pares i mestres respecte als fills o alumnes, com si ho valorem ara en que sovint veiem com el menysteniment  de les normes pot ser el cultiu més idoni per a conrear el desgavell, la desorientació, o la manca de valors o punts de referència que ens ajudin a trobar el sentit d’allò que som i que fem, i veiem com allò que té èxit en nom de la llibertat és dir: “fes el que vulguis, que res posi fre al que desitges i disfruta de la vida que són quatre dies,” sempre que la butxaca i la salut ho permetin, és clar!

Al llarg del temps hi ha hagut persones i teories que defensen que la creença i la vivència religiosa són incompatibles amb la llibertat individual. Sembla com si fer la voluntat de Déu fos sinònim de pèrdua de llibertat, de deixar de ser nosaltres mateixos. Això és degut, d’una banda a una falsa imatge de Déu com algú tirà i egoista, aclaparador, i de l’altra, pensar que la voluntat de Déu ens sembla totalment arbitrària. Si observem la manera d’actuar de  Jesús ens adonarem que la llibertat no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a alguna cosa més gran que per a ell és fer la voluntat de Déu; la que ens fa veritablement lliures. El nostre Déu no és un Déu capriciós ni egoista, ni gelós de la nostra llibertat, sinó que com un bon pare, vol el millor per a nosaltres. El que passa és que potser no ens en acabem de fiar. 

En temps de Jesús els escribes i fariseus exageraven tant la importància de la Llei que qualsevol mínima crítica o relliscada era interpretat com un atac frontal a la seva la totalitat. Per això s’enfronten i ataquen Jesús directament i sense objeccions perquè, més que un estricte compliment de la lletra, ens demana una exigència i una adhesió lliure que no sempre és fàcil d’assumir.  Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei sinó a donar-li plenitud, és a dir, ha vingut a dir-nos, per exemple, que allò important no és que jo doni una almoina, que en un moment concret pot tenir la seva importància, sinó que el que importa és que jo estigui pendent d’atendre el qui té necessitat; que si miro de no ser un criminal, un cràpula o un estafador, que ja és molt, l’important és alliberar-me de la cobdícia, la cobejança, o del desig de venjança i violència que sovint fa estada en el nostre cor. 

Jesús ens demana que complim els seus manaments no com una obligació feixuga, sinó com un desig profund i personal per descobrir-los com a quelcom fonamental per a mi; com una ajuda i una guia per a fer nostres els seus sentiments i assolir finalment la llibertat dels fills de Déu que no és res més que viure en aquell amor que ens apropa més a Déu i als altres. 

Que Jesús ens demana massa? Pot ser, però mai ens deixa de la seva mà i ens diu: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.” (Mt 11, 28.30). Demanem al Senyor que ens faci descobrir què és el millor per a nosaltres, malgrat ens costi de dur-ho a terme, i obrim-nos a la seva novetat i al seu perdó. No tinguem por de l’Evangeli.

Última actualització: 13 febrer 2023

Related Posts