Diumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (11 de febrer de 2024)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11,1 / Marc 1:40-45

 

El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura, Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la seva guarició Jesús el reintegra dins de la comunitat de creients, mostrant així la voluntat de Déu d’acollir a tothom. Jesús ens diu que, malgrat els nostres mals i els nostres defectes, Déu ens estima i ens vol a tots per igual. I això és un gran consol; i ho fou també per al pobre leprós; un consol tant gran, que li faltà temps per escampar per tot arreu l’anomenada de Jesús. I com també hem sentit en la història, hi hagué tanta gent que el volia anar a veure que s’havia de quedar a fora de les poblacions.

Aquesta gentada que es va moure per anar a veure i trobar Jesús avui som nosaltres, els qui aquest matí ens hem llevat i hem sortit de casa per venir a aquesta celebració. Aquesta trobada del leprós amb Jesús, aquest pas de Jesús per la vida d’aquell malalt, és per a nosaltres la celebració litúrgica, la Missa de cada diumenge. Aquí és on nosaltres, cadascú amb les seves penes i dificultats, ens trobem amb Jesús, parlem amb ell i li diem: «Senyor, si ho voleu… [ens podeu escoltar, ens podeu guarir], ens podeu purificar». Perquè tots tenim necessitat d’alguna cosa, tots patim algun mal físic o moral, tots tenim la necessitat d’escoltar la seva paraula. La Missa és aquest lloc on Jesús se’ns apropa i ens toca —de fet, entra dins nostre, i des de dins ens transforma, ens guareix, i ens consola. I aquest és el lloc d’on n’hauríem de sortir plens d’alegria pel fet d’haver trobat una paraula que marca un abans i un després en les nostres vides.

Perquè, per bona voluntat que tinguem, per molt bé que ho vulguem fer tot, el mal sempre haurà fet alguna cosa en nosaltres. Per molt que ens esforcem sempre hi haurà alguna situació de la qual no ens en podem sortir sols, i necessitem l’ajuda de Déu. I la “lepra” de la qual ens parlava l’evangeli no és una malaltia concreta, sinó que és una metàfora del pecat que tots cometem en un grau o un altre, quan ens apartem de Déu. Perquè la nostra salvació no pot dependre de la malaltia que cadascú pugui patir: Jesús sempre està disposat a dir-nos una paraula que ens ajudi i ens guareixi aquest pecat, si tenim el cor obert i hi estem ben disposats. Amb la guarició del leprós, a més, Jesús també ens diu com hem d’actuar nosaltres, i ens dóna unes pistes per les nostres vides. Com el leprós, nosaltres també podem acudir a Jesús amb fe quan tenim alguna necessitat. Com Jesús, tampoc a nosaltres no ens hauria de fer cap mandra acostar-nos i dialogar amb els més marginats o els més estigmatitzats. I tampoc nosaltres no hauríem de fer cap diferència amb els qui més ens costen, o amb aquells que se senten apartats de la societat; amb ningú: perquè tothom és un fill estimat de Déu per molt que ens costi el tracte amb algunes persones. Acostant-nos a Jesús, dialogant-hi i deixant que ell ens transformi, també nosaltres resumim la història de la salvació. I la duem a plenitud si després fem el mateix amb els altres: dialogant, acollint, i donant una bona paraula sentirem aquesta alegria incontenible que sentí el leprós, que no pogué estar-se de proclamar per tot arreu allò que havia viscut. L’evangeli d’avui ens ha ensenyat que el Regne de Déu no és un premi per als bons sinó un lloc on tots hi som cridats; el Senyor ens hi vol a tots, encara que tinguem els nostres defectes. Serem nosaltres, els qui excloguem a algú? Que aquesta Eucaristia doni un nou impuls a la nostra vida com a creients, i ens ajudi a apropar-nos a tothom i comunicar amb alegria la bona nova de l’evangeli.

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Diumenge VI de durant l’any (12 de febrer de 2023)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (12 de febrer de 2023)

Jesús, fill de Sira 15:15-20 / 1 Corintis 2:6-10 / Mateu 5:17-37

 

Llei i llibertat: dues paraules no sempre ben avingudes, no sempre enteses de la mateixa manera i que al llarg del temps no han deixat de coexistir sense dures controvèrsies. Jesús mateix s’enfrontà diverses vegades amb els escribes i fariseus sobre la manera d’interpretar la Llei. Amb una autoritat sorprenent als ulls dels seus detractors afirma: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los» (Mt 5, 17). Jesús, però, no vol suprimir els manaments que Déu donà al seu poble per mitjà de Moisès, sinó que els hi vol donar plenitud. No s’acontenta en repetir la tradició ni en consolidar un legalisme minuciós  i sense ànima, sinó que intenta alliberar el cor de l’home del pes feixuc de la Llei per mostrar que aquesta «plenitud» que li dona, requereix una justícia més gran, una observança més autèntica. Diu, en efecte, als seus deixebles: «Si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 5, 20); un Regne que ja es fa present enmig del món per l’esperit de les Benaurances, per la novetat radical d’una Llei que té el seu acompliment en la justícia i en un amor sense límits, sense exclusions de cap mena.

La primera lectura que hem escoltat ens mostra una reflexió feta per la persona que, a partir de l’experiència dels anys, ja sap què és la vida i les contradiccions de la mateixa i intenta inculcar una orientació important per a viure. El consell vindria a ser aquest: “Sigues lliure, escull amb llibertat, no et sentis obligat, no deixis que altres decideixin per tu, però, tot i així, tria el millor”.

La pregunta que ens ve i que seguirà venint a la ment de tots és: I què és el millor? On trobar-lo?… aquesta pregunta no deixa d’inquietar-nos també avui davant la diversitat de respostes i possibilitats que ens ofereix el món. 

Els savis d’aquella època, es remetien al que ells anomenaven els mandats: Un conjunt de regles sobre com comportar-se per reeixir en la vida. El que nosaltres anomenem manaments són fruit d’un procés molt llarg de reflexió on s’hi reflecteixen les situacions humanes amb els seus problemes, les seves contradiccions, inquietuds, dubtes o necessitats i que es conclou expressant allò més convenient perquè la vida s’ordeni de cara a fer el bé i ser millors. L’home que a través dels anys ha adquirit saviesa i experiència de vida, dona els seus consells: “compte amb el que fas, no et deixis enganyar, vigila amb qui vas, no et perdis”… Aquest conjunt de normes i d’ensenyaments pràctics ha tingut etapes més o menys reeixides al llarg de la història, tant si ho valorem des dels temps passats, on es va exagerar la seva rigidesa, o era inqüestionable l’autoritat dels pares i mestres respecte als fills o alumnes, com si ho valorem ara en que sovint veiem com el menysteniment  de les normes pot ser el cultiu més idoni per a conrear el desgavell, la desorientació, o la manca de valors o punts de referència que ens ajudin a trobar el sentit d’allò que som i que fem, i veiem com allò que té èxit en nom de la llibertat és dir: “fes el que vulguis, que res posi fre al que desitges i disfruta de la vida que són quatre dies,” sempre que la butxaca i la salut ho permetin, és clar!

Al llarg del temps hi ha hagut persones i teories que defensen que la creença i la vivència religiosa són incompatibles amb la llibertat individual. Sembla com si fer la voluntat de Déu fos sinònim de pèrdua de llibertat, de deixar de ser nosaltres mateixos. Això és degut, d’una banda a una falsa imatge de Déu com algú tirà i egoista, aclaparador, i de l’altra, pensar que la voluntat de Déu ens sembla totalment arbitrària. Si observem la manera d’actuar de  Jesús ens adonarem que la llibertat no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a alguna cosa més gran que per a ell és fer la voluntat de Déu; la que ens fa veritablement lliures. El nostre Déu no és un Déu capriciós ni egoista, ni gelós de la nostra llibertat, sinó que com un bon pare, vol el millor per a nosaltres. El que passa és que potser no ens en acabem de fiar. 

En temps de Jesús els escribes i fariseus exageraven tant la importància de la Llei que qualsevol mínima crítica o relliscada era interpretat com un atac frontal a la seva la totalitat. Per això s’enfronten i ataquen Jesús directament i sense objeccions perquè, més que un estricte compliment de la lletra, ens demana una exigència i una adhesió lliure que no sempre és fàcil d’assumir.  Jesús diu que no ha vingut a abolir la Llei sinó a donar-li plenitud, és a dir, ha vingut a dir-nos, per exemple, que allò important no és que jo doni una almoina, que en un moment concret pot tenir la seva importància, sinó que el que importa és que jo estigui pendent d’atendre el qui té necessitat; que si miro de no ser un criminal, un cràpula o un estafador, que ja és molt, l’important és alliberar-me de la cobdícia, la cobejança, o del desig de venjança i violència que sovint fa estada en el nostre cor. 

Jesús ens demana que complim els seus manaments no com una obligació feixuga, sinó com un desig profund i personal per descobrir-los com a quelcom fonamental per a mi; com una ajuda i una guia per a fer nostres els seus sentiments i assolir finalment la llibertat dels fills de Déu que no és res més que viure en aquell amor que ens apropa més a Déu i als altres. 

Que Jesús ens demana massa? Pot ser, però mai ens deixa de la seva mà i ens diu: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.” (Mt 11, 28.30). Demanem al Senyor que ens faci descobrir què és el millor per a nosaltres, malgrat ens costi de dur-ho a terme, i obrim-nos a la seva novetat i al seu perdó. No tinguem por de l’Evangeli.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (12 de febrer de 2023)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

 

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)