Diumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (11 de febrer de 2024)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11,1 / Marc 1:40-45

 

El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura, Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la seva guarició Jesús el reintegra dins de la comunitat de creients, mostrant així la voluntat de Déu d’acollir a tothom. Jesús ens diu que, malgrat els nostres mals i els nostres defectes, Déu ens estima i ens vol a tots per igual. I això és un gran consol; i ho fou també per al pobre leprós; un consol tant gran, que li faltà temps per escampar per tot arreu l’anomenada de Jesús. I com també hem sentit en la història, hi hagué tanta gent que el volia anar a veure que s’havia de quedar a fora de les poblacions.

Aquesta gentada que es va moure per anar a veure i trobar Jesús avui som nosaltres, els qui aquest matí ens hem llevat i hem sortit de casa per venir a aquesta celebració. Aquesta trobada del leprós amb Jesús, aquest pas de Jesús per la vida d’aquell malalt, és per a nosaltres la celebració litúrgica, la Missa de cada diumenge. Aquí és on nosaltres, cadascú amb les seves penes i dificultats, ens trobem amb Jesús, parlem amb ell i li diem: «Senyor, si ho voleu… [ens podeu escoltar, ens podeu guarir], ens podeu purificar». Perquè tots tenim necessitat d’alguna cosa, tots patim algun mal físic o moral, tots tenim la necessitat d’escoltar la seva paraula. La Missa és aquest lloc on Jesús se’ns apropa i ens toca —de fet, entra dins nostre, i des de dins ens transforma, ens guareix, i ens consola. I aquest és el lloc d’on n’hauríem de sortir plens d’alegria pel fet d’haver trobat una paraula que marca un abans i un després en les nostres vides.

Perquè, per bona voluntat que tinguem, per molt bé que ho vulguem fer tot, el mal sempre haurà fet alguna cosa en nosaltres. Per molt que ens esforcem sempre hi haurà alguna situació de la qual no ens en podem sortir sols, i necessitem l’ajuda de Déu. I la “lepra” de la qual ens parlava l’evangeli no és una malaltia concreta, sinó que és una metàfora del pecat que tots cometem en un grau o un altre, quan ens apartem de Déu. Perquè la nostra salvació no pot dependre de la malaltia que cadascú pugui patir: Jesús sempre està disposat a dir-nos una paraula que ens ajudi i ens guareixi aquest pecat, si tenim el cor obert i hi estem ben disposats. Amb la guarició del leprós, a més, Jesús també ens diu com hem d’actuar nosaltres, i ens dóna unes pistes per les nostres vides. Com el leprós, nosaltres també podem acudir a Jesús amb fe quan tenim alguna necessitat. Com Jesús, tampoc a nosaltres no ens hauria de fer cap mandra acostar-nos i dialogar amb els més marginats o els més estigmatitzats. I tampoc nosaltres no hauríem de fer cap diferència amb els qui més ens costen, o amb aquells que se senten apartats de la societat; amb ningú: perquè tothom és un fill estimat de Déu per molt que ens costi el tracte amb algunes persones. Acostant-nos a Jesús, dialogant-hi i deixant que ell ens transformi, també nosaltres resumim la història de la salvació. I la duem a plenitud si després fem el mateix amb els altres: dialogant, acollint, i donant una bona paraula sentirem aquesta alegria incontenible que sentí el leprós, que no pogué estar-se de proclamar per tot arreu allò que havia viscut. L’evangeli d’avui ens ha ensenyat que el Regne de Déu no és un premi per als bons sinó un lloc on tots hi som cridats; el Senyor ens hi vol a tots, encara que tinguem els nostres defectes. Serem nosaltres, els qui excloguem a algú? Que aquesta Eucaristia doni un nou impuls a la nostra vida com a creients, i ens ajudi a apropar-nos a tothom i comunicar amb alegria la bona nova de l’evangeli.

 

Última actualització: 12 febrer 2024

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (11 febrer de 2024)