Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Diumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)

Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.

Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.

Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 juliol 2020)

Saviesa 12:13.16-19 – Romans 8:26-27 – Mateu 13:24-43

 

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.

Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.

Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.

Abadia de MontserratDiumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)