Diumenge XVII de durant l’any (24 de juliol de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de juliol de 2022)

Gènesi 18:20-32 / Colossencs 2:12-14 / Lluc 11:1-13

 

En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho.

Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre només som nosaltres els qui parlem i Déu ens escolta. No és ben bé així. De fet, en aquesta oració li demanem que ell parli, que intervingui en les nostres vides: “faci’s la vostra voluntat”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”… Com podem saber quina és la voluntat de Déu, i com podem reconèixer el què és del seu Regne, si no l’escoltem? En la primera lectura Déu i Abraham dialogaven de tu a tu, com podríem fer amb qualsevol persona coneguda que trobem en el nostre dia a dia. I és cert que aquest diàleg entre Déu i nosaltres no es produeix de la mateixa manera, encara que ens podria semblar molt pràctic… Però encara que ens sembli que Déu no ens diu res i resta sempre en silenci, Déu no deixa mai de parlar-nos: però ho fa d’una manera subtil, que cal anar descobrint. Déu ens parla sobretot a través de la persona de Jesús, però també ens parla a través de les altres persones, i de les coses que ens passen. El què passa és que si no tenim l’Esperit Sant amb nosaltres, se’ns fa difícil de comprendre i de descobrir què és el que ens vol dir. I per això Jesús digué als deixebles que l’Esperit Sant era el seu do més preuat, allò que Déu ens dóna realment en la oració, i allò que realment hem d’aspirar a tenir: «Si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».

Els apòstols amb la Mare de Déu van rebre l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta. Nosaltres el vam rebre el dia de la nostra Confirmació. Però el continuem rebent en cada celebració eucarística: avui, ara i aquí que estem celebrant la Pasqua setmanal hem rebut un cop més la seva Paraula, rebrem els dons de l’Eucaristia, i amb ells rebem un cop més l’Esperit Sant que és el qui, a través dels seus dons, ens anirà ajudant a descobrir què és el que Déu ens vol dir, què és el que espera de nosaltres en cada moment, i què és el que ens cal per anar seguint endavant en el nostre camí per la vida. I avui que és diumenge i celebrem la resurrecció del Senyor, recordem un cop més que justament aquesta resurrecció de Jesús és el destí al qual tots estem cridats i vers el qual tots caminem. És el millor regal que Déu ens pot fer.

Si som conscients de tot això, tota la nostra vida es pot convertir en una pregària. I com que un exemple val més que mil paraules, podem llegir ara un text anònim que és molt il·lustratiu, i que segons sembla prové d’una placa que hi ha en un centre de recuperació a Nova York. Diu així: “Jo havia demanat a Déu la força per obtenir l’èxit; Ell m’ha fet feble a fi que aprengui humilment a obeir. Jo havia demanat la salut per fer grans coses; Ell m’ha donat la malaltia perquè faci coses millors. Jo havia demanat la riquesa per poder ser feliç; Ell m’ha donat la pobresa perquè pugui ser assenyat. Jo havia demanat el poder per ser apreciat pels homes; Ell m’ha donat la feblesa a fi que senti la necessitat de Déu. Jo havia demanat un company a fi de no viure sol; Ell m’ha donat un cor a fi que pugui estimar tots els meus germans. Jo havia demanat coses que puguin alegrar la meva vida; Ell m’ha donat la vida a fi que em pugui alegrar de totes les coses. No he tingut res del que havia demanat, però he rebut tot el que havia esperat. Malgrat tot, les meves pregàries no formulades han estat escoltades. Jo sóc d’entre els homes el més abundosament complert”. Fins aquí el text. Qui l’escrivís, és ben segur que havia rebut aquest do de l’Esperit Sant que li permetia llegir tots els esdeveniments de la seva vida en clau de pregària. De tot allò que li va passar, tant si d’entrada ho classifiquem com a “bo” o com a “dolent”, ell en va treure la conclusió que era el què Déu li volia dir en cada moment. Perquè Déu no ens pot donar res de dolent, com un pare no donaria una serp al seu fill en comptes d’un peix, o un escorpí en comptes d’un ou.

Tornant a aquell jove que dèiem al començament, doncs, ja podem entendre què li passava: encara que ell s’hagués rebel·lat contra Déu, Déu no l’havia deixat mai a ell. I se n’adonà en aquell moment límit, quan la pregària va brollar espontàniament del seu cor. La força de l’Esperit Sant no l’havia deixat del tot, i era ell qui l’ajudava en aquell moment de feblesa, de limitació, de contrarietat… I després va tenir l’èxit que no havia demanat, i va saber superar contrarietats molt pitjors que li van venir, sense perdre la felicitat. Aquesta és la finalitat de la pregària: no és per obtenir allò que ens sembla que necessitem en cada moment, sinó per tenir amb nosaltres Aquell qui ens pot ajudar a superar-ho tot. Demanem a Déu el seu Esperit Sant amb tota la força, i estiguem segurs que el Senyor ens escoltarà.

Abadia de MontserratDiumenge XVII de durant l’any (24 de juliol de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Diumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (7 de novembre de 2021)

1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / Marc 12:38-44

 

Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va donar al tresor, perquè segons li havien dit era el que Déu demanava. No s’ho va pensar. Era un exemple que contrastava amb el dels mestres de la Llei, que deien una cosa però en feien una altra: la pobra vídua era una persona autèntica, igual per dins que per fora. I això és el que el Senyor valora. Perquè l’evangeli és per viure’l amb plenitud i autenticitat, no pas per aparentar.

Aquests dos relats i tots els altres que contenen les escriptures i que a nosaltres ens són proclamats en el si de la celebració litúrgica no són tan sols el record d’uns fets passats, sinó que van molt més enllà: són relats que si els interioritzem i els fem nostres, poden transformar les nostres vides. Tots ells tenen un sentit més profund i nosaltres estem cridats a escatir-lo, perquè pot ser diferent per a cadascú i per a cada moment de la vida. I en referència al relat de la vídua pobra, val la pena també notar que l’evangelista no el situa en un lloc qualsevol de l’evangeli sinó en els darrers dies abans de la passió i mort de Nostre Senyor, en la darrera pujada de Jesús a Jerusalem. És un moment en què els textos resumeixen tot el que Jesús havia anat ensenyant llargament als deixebles, és un lloc de l’evangeli en el que s’expliquen de forma sintètica els eixos principals de l’ensenyament de Jesús. I pel fet que sigui un relat important, ens és una invitació a portar el seu ensenyament a la pràctica.

Aquelles pobres vídues, donant un trosset de pa i tirant al tresor del temple dues monedes de les més petites, no van donar només allò que tenien: el seu gest ens va donava també tot un exemple de vida que encara ens és vàlid. Va ser un gest que ens diu com vol Déu que visquem: amb fe i generositat. I no només nosaltres: aquella pobra vídua que es quedava sense res i es confiava plenament de Déu, li estava donant també un exemple al mateix Jesús, que el seguiria uns dies més tard quan es va donar ell mateix per nosaltres, sense reservar-se res per a ell. Ho va fer generosament i gratuïta, perquè poguéssim tenir uns béns infinitament més grans. Aquell gest de les vídues, a més, ens ensenya que encara que la vida ens hagi tractat malament sense culpa, sempre podem donar: podem donar el nostre temps, la nostra confiança, la nostra escolta, el nostre somriure; podem donar-nos als altres de moltes maneres, siguem qui siguem, i estiguem en l’etapa de la vida que estiguem. Un nen que jugui a “lego”, pot donar a un altre aquella fitxa que sap que li fa falta, encara que ell la vulgui. Un pare o una mare, encara que estiguin cansats, s’aixecaran a l’hora que sigui de la nit per ajudar el seu fill que no pot dormir. Una família que hagi de cuidar un ancià s’estarà de fer segons què en atenció a aquells que abans li van donar el seu temps i el seu amor. Un avi, amb una sola frase dita en el moment oportú donarà tota una lliçó de vida. Un malalt, pot també animar els qui el van a veure. I així podríem anar posant infinits exemples… Perquè un dels grans ensenyaments de l’evangeli d’avui és que, aquells petits gestos que es fan per amor, per insignificants que siguin, poden deixar una empremta inesborrable en els altres. Com aquelles dues monedes de la vídua que, tot i tenir en aquell temps un valor ínfim, avui tenen per a nosaltres un valor incalculable perquè dos mil anys després encara ens ensenyen què és el que Déu espera de nosaltres: espera que donem, amb generositat, d’allò que tenim i necessitem, no pas d’allò que ens sobra. Si volem, cada dia del món tenim l’oportunitat de fer-ne experiència i posar-ho en pràctica.

Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)

Diumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 de setembre de 2021)

Saviesa 2:12.17-20 / Jaume 3:16-4:3 / Marc 9:30-37

 

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure.

Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comprès ni ben acollit. De fet, ni els seus mateixos deixebles no l’acabaven de comprendre, perquè pensaven que instituiria un regne com els de la terra. I per això discutien entre ells sobre qui seria el més important. Però Jesús, fent ús de la paciència i estimació que predicava, quan van arribar a casa s’assegué amb ells i els ho tornà a explicar: no es tractava ni de càrrecs, ni de poders, ni d’autoritats. Es tractava de servei. Jesús va viure la vida com un servei als altres, i ells havien de fer el mateix i reconèixer-lo a ell en els més febles i humils, i no pas en els forts i prestigiosos. Jesús encara havia de rentar els peus als deixebles, i ells encara l’havien d’entendre millor.

L’eucaristia que estem celebrant és la prolongació d’aquesta casa en la que Jesús s’assegué amb els dotze per instruir-los. És la continuació d’aquell dia que Jesús rentà els peus, com si fos un servent, als seus deixebles. Perquè avui, ara i aquí, és el mateix Senyor ressuscitat qui ens instrueix amb les mateixes paraules que instruí als qui no l’havien entès. I la lliçó de vida cristiana que ens dóna és molt clara: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». 

Ser cristià no consisteix només en la repetició d’uns rituals o d’uns costums, o en venir a Missa cada diumenge. Ser cristià és una manera de fer el camí de la vida, una manera de ser home i dona: consisteix en viure la vida servint, seguint l’exemple de Jesús. Ser cristià és trobar en el servei als altres el sentit de la pròpia existència, donant-se i donant-ho tot per amor. I per això els posà l’exemple d’un noi: sembla ser que en l’arameu que parlaven Jesús i els deixebles hi podia haver un joc de paraules, ja que la mateixa paraula o una de molt semblant servia per anomenar un “noi” i un “servent” o criat (com en català podria passar amb la paraula “minyó” o “minyona”). I en aquell temps, el servent era l’encarregat d’acollir al qui arribava: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat». Al final, es tracta d’acollir a Déu a través de la seva paraula que posem en pràctica. Per això ens podem preguntar avui si entenem la vida com un servei, o com una escalada que ens ha de fer arribar a algun lloc, o ser “algú”… Treballo per guanyar diners, o per servir millor als altres? De la resposta que donem en dependran moltes coses, però al capdavall el que compta és que sapiguem convertir tot el que fem en la millor manera de servir als altres. Tant de bo que, si un dia ens pregunten qui és el qui almenys ho ha intentat, puguem respondre dient: “Servidor!”.

Abadia de MontserratDiumenge XXV de durant l’any (19 de setembre de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Diumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)

Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.

Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.

Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 juliol 2020)

Saviesa 12:13.16-19 – Romans 8:26-27 – Mateu 13:24-43

 

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.

Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.

Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.

Abadia de MontserratDiumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)