Diumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (5 de novembre de 2023)

Malaquies 1:14-2:2.8-10 / 1 Tessalonicencs 2:7-9.13 / Mateu 23:1-12

 

 

Benvolguts germans i germanes:

L’oració col·lecta que hem escoltat ens dóna una clau per comprendre millor l’Evangeli d’aquest diumenge; diu:  “Déu misericordiós, vós feu als vostres fidels la gràcia de servir-vos d’una manera digna i meritòria. Concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que ens prometeu”.

Servir Déu de manera digna i meritòria, amb senzillesa i amb caritat. Les lectures d’avui ens donen una lliçó de realitat i d’humilitat. Sant Mateu, amb la seva seriositat ens convida a reflexionar, amb molta responsabilitat, sobre la vida de nosaltres mateixos i sobre el nostre  comportament envers els nostres Germans i Germanes de comunitat .  Remarquem que és un text d’una duresa inusual  que arriba a causar estranyesa en sentir-lo dels llavis del mateix  Jesús de Natzaret. 

La intenció real de l’Evangelista és que aquestes paraules fortíssimes de Jesucrist siguin recordades profundament i serveixin de nord a la nova comunitat Cristiana naixent, que cada diumenge les escolta, les llegeix i les comenta en la celebració de l’Eucaristia. Lloc,  temps i moment en que vivim la joia  i la força de l’Esperit Sant, que és present dins el nostre cor. 

El text que hem escoltat; (proclamat a les vigílies de la Passió del Senyor),  es divideix en dues grans seccions. La primera, la  negativa, el que fan Ells, els Fariseus, i la positiva, el què cal fer Vosaltres, ( Nosaltres avui), els deixebles seguidors de Jesús el Crist.

La doctrina rigorista dels fariseus i mestres de la Llei demanava una obediència i fidelitat total a la Llei escrita de Moisès, una observança literal i material, de pràctiques externes  i no es fixaven, desgraciadament, en les internes. Tot Cristià serà humil servidor dels Germans i fidel deixeble de la nova Llei d’amor i  simplicitat de les Benaurances de Jesús de Natzaret. Ell és l’únic Mestre. Ell és únic Pare i Guia, que reprèn als fariseus perquè No practiquen allò que prediquen, i perquè allò que fan , ho fan per ser ben vistos i lloats pels altres. La supèrbia, l’orgull  és un gran parany que ens fa fer moltes vegades el ridícul. La humilitat digna i meritòria és un gran do de Déu que sempre hem de donar-li gràcies. “ Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.

Avui se’ns fa viure, ara i aquí, una lliçó de realitat palpable per a tots aquells que exerceixen o exercim algun servei dins la comunitat Cristiana perquè ho visquem realment com un ministeri sol·lícit i no com un privilegi d’honor dins l’escala social i clerical.

El Senyor ens coneix  a tots, i precisament per això, no vol de cap manera les aparences exteriors d’imatge, Ell vol la realitat, la simplicitat d’una vida digna i meritòria, que acceptem sincerament la seva Paraula de vida que és la Bona Nova de l’Evangeli dins el nostre  cor Humà.                   

Ara que estem en temps de Sínode, és el moment de revalorar el nostre Sacerdoci Baptismal, que per l’aigua, per la pregària i per la santa unció de l’oli del Crisma, tots els Batejats som Consagrats Sacerdots, Profetes i Reis per la vida eterna. És el gran sacerdoci comú de tot el Poble fidel dins l’Església. Som ministres oficiants en el nostre ministeri particular i universal dins tota l’Església Santa i Catòlica. Avui més que mai, hem de donar testimoni Cristià en el nostre dia a dia, procurant de ser un bon exemple per a tothom dins una Societat desgraciadament adversa, on simplement per portar una petita Creu, un Clergyman o una Sotana pots ser injuriat pel carrer. O aquell futur seminarista que l’oposició contraria més forta la trobà dins la seva pròpia família, i per no dir, finalment, l’agressiva i la negativa desinformació dels Mas-Media. *Germans i Germanes. En aquests temps de revisió i de renovació de tantes coses, preguem perquè tots aquells que tenim i tenen dins l’Església una petita o gran missió pastoral o un menut treball Parroquial, tots i totes, siguem amb la nostra vida digna i meritòria, fidels testimonis del que prediquem i som… I perdoneu! si us plau! els nostres grans defectes i mancances, perquè tots som humans, mortals i pecadors… Amén.       

“Feliços els humils de cor, perquè ells posseiran la terra”!

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (5 novembre 2023)

Diumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Francesc Conesa, Bisbe de Solsona (30 d’octubre de 2022)

Saviesa 11:23-12:2 / 2 Tessalonicencs 1:11-2:2 / Lluc 19:1-10

 

Pel camí cap a Jerusalem, Jesús arriba a la ciutat de Jericó, on es troba amb Zaqueu, el cap dels publicans d’aquella ciutat. Meditar en aquesta trobada ens ajuda a comprendre quina és la missió de Jesús i també la nostra com a comunitat de deixebles seus, com a Església.

1.- Jesús cerca el pecador

La narració de l’Evangeli posa l’accent en què Jesús cerca aquells que senten la necessitat de ser salvats. No pot oferir la salvació als qui ja es consideren bons i justos, sinó als qui, com Zaqueu, saben que obren malament i necessiten, per tant, la seva misericòrdia i amor.

Amb molta freqüència veiem als Evangelis Jesús acostar-se a tots els qui eren considerats dolents, pecadors, heretges, impurs per oferir-los el missatge de l’amor incondicional del Pare. Per això el veiem tractar amb els cobradors de impostos, les prostitutes, amb una adúltera o amb la dona de Samaria. Ell “ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. En canvi, Jesús no pot suportar l’actitud dels qui, com els fariseus i els mestres de la llei, creuen que ja són bons i no necessiten Déu.

Zaqueu era un home que tenia una conducta equivocada i que se sentia insatisfet per això. Com a publicà, extorsionava amb impostos el poble, cobrant moltes vegades de més i oprimint els més pobres. Tenia per això molt mala fama en el poble. Cap persona honrada de Jericó no s’hauria atrevit a conversar amb ell en públic. Però aquell home no estava a gust amb la vida; tenia desig d’alguna cosa més. Un dia va sentir dir que el Mestre de Galilea venia al seu poble i, malgrat la multitud que es va aplegar i les dificultats, va trobar un lloc per veure Jesús.

El més sorprenent és que és Jesús qui s’avança. És Ell, el Mestre, qui es vol trobar amb Zaqueu, amb les seves cerques, les seves inquietuds i desitjos. I es convida a dinar a casa seva. A l’època de Jesús, asseure’s a menjar amb algú era una cosa especial: expressava desitjos de comunió amb aquella persona, la seva voluntat de compartir amb ella no només el menjar, sinó també l’amistat. Per això Jesús és criticat amb duresa per la gent del poble. No comprenen que una persona santa, un Rabbí, s’asseguia taula d’un indesitjable i pocavergonya com Zaqueu.

Però aquell menjar va suposar per a Zaqueu un canvi radical. Ningú no pot entrar en comunió amb Jesús sense ser transformat. Menjar amb el Profeta de Natzaret, acollir-lo a casa, compartir el menjar amb Ell, té conseqüències. Zaqueu va ser transformat i, per això, va decidir repartir els seus béns i restituir especialment aquelles persones a qui havia estafat.

Aleshores Jesús pot dir ple de goig que la salvació de Déu ha arribat. M’imagino l’aspecte de Jesús davant les paraules de Zaqueu. Aquell home havia trobat allò que buscava, que no eren béns materials, sinó claus per viure i ser feliç. Havia sentit, sobretot, l’amor immens de Jesús i, per això, no va tenir objeccions a canviar la seva conducta equivocada. Jesús degué mirar-lo amb un afecte extraordinari quan va dir ben fort, perquè tots se n’assabentessin: aquest home també és fill d’Abraham; és a dir, també Zaqueu és un home que s’ha deixat portar per la fe.

2.- L’Església, a la recerca de l’home perdut

Nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de mantenir la mateixa actitud del nostre Mestre. Ell ens va deixar l’encàrrec de perllongar la seva missió. Per això hi ha l’Església; aquest és el sentit de cada comunitat cristiana: ser signe de Jesucrist i fer possible la seva presència al món.

Per això, la nostra actitud ha de ser la de Jesús. Existim per portar la bona notícia de la salvació a l’home perdut. Hi ha moltes persones molt segures de si mateixes, que pensen haver aconseguit la salvació a través de la ciència, la medicina o els béns que han acumulat. És molt difícil parlar-los d’un Salvador. Però també hi ha moltes persones que, com Zaqueu, són cercadors. Alguns tenen béns, però volen alguna cosa més. Altres tenen necessitats bàsiques d’aliment, afecte o amistat. Per a tots ells existim com a comunitat.

Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa. No hem d’esperar que aquestes persones vinguin a nosaltres, sinó sortir nosaltres a buscar-les, i alçar els ulls com Jesús per trobar-les damunt una figuera o allà on els hagi portat la vida. Igual que va fer Jesús, ens hem de posar en camí per cridar a la salvació, per oferir a aquests homes i dones un sentit per a la seva vida.

La nostra meta és conduir-los a la trobada amb Jesucrist; ajudar-los a que Jesús mateix entri a casa seva i s’assegui a taula amb ells. No som nosaltres els qui transformem les persones; no és l’Església qui pot guarir. L´Església –les nostres comunitats- són l´espai per facilitar la trobada amb l´únic Salvador; l’Església és la sala on l’home d’avui pot trobar Jesucrist, si vol. El primer es estimar-los, como Jesús; fer-los sentir que son amats pel Pare del cel.

Nosaltres no hem de tenir por de convidar tothom a entrar a la sala. No tinguem por de ser criticats per deixar que tots entrin, per facilitar a tothom la trobada amb el Mestre.

És Ell, Jesús de Natzaret, el que vol continuar trobant-se amb els homes i dones d’avui. Nosaltres només som els seus servents, els seus criats. Jesús vol compartir la seva amistat amb tots els homes i nosaltres, com a comunitat seva, som el lloc per facilitar aquesta trobada, que transforma completament la persona.

Com a Església hem de sentir la crida a posar-nos en sortida, per buscar els Zaqueus dels nostres dies, tots aquells que busquen en la foscor, per conduir-los a Crist. Tant de bo nosaltres puguem repetir moltes persones: també tu ets fill d’Abraham; també tu ets estimat per Déu i has estat salvat.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Diumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (31 d’octubre de 2021)

Deuteronomi 6:2-6 / Hebreus 7:23-28 / Marc 12:28b-34

 

Germanes i germans: Que “Déu és amor” i que “Nostre Senyor és bo i ens estima” ho hem sentit i repetit tantes vegades que han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se sovint en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més improvisats quan hem de parlar de Déu. Tot i així, estem tocant el nucli de la predicació de Jesús i un dia, un escriba, expert en les Sagrades Escriptures, li vol fer una pregunta, però aquesta no és una pregunta qualsevol i qui sap si aclaparat per la quantitat de lleis, preceptes i obligacions que imposava la llei jueva, buscava un aclariment o una precisió per conèixer de primera mà, què és el que aquest Jesús, de qui havia sentit parlar, considerava el més important per a ser un bon jueu: quin és el “manament més gran”, aquell manament que inclouria tota la resta de preceptes que un bon israelita havia de complir. 

Jesús li contesta d’una manera breu i concisa: Estimar Déu i estimar el proïsme. Una resposta que no es limita a l’acompliment extern d’uns costums o d’uns preceptes sinó més aviat és com una síntesi de vida, com si digués que d’aquests dos manaments en depèn tot: l’acció social, la religió, la moral, el sentit de l’existència. 

A l’escriba el va digué sorprendre la resposta, i no per la novetat del missatge, ja que aquests dos preceptes apareixien en els escrits antics, sinó perquè Jesús uneix indissolublement els dos manaments sense que es pugui practicar-ne un i oblidar-se de l’altre. La unió entre els dos manaments, estimar Déu i estimar els altres, ens recorda allò de la primera carta de St. Joan: “Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1Jo 4, 20). Es pot buidar de «Déu» la política i dir que només cal pensar en el «proïsme». Es pot buidar del «proïsme» la religió i dir que només cal servir «Déu», però «Déu» i «proïsme», per a Jesús, són inseparables. No és possible estimar Déu i desentendre’s del germà.

Tot i així, ens podem preguntar: Pot ser l’amor objecte d’un manament? Puc obligar o manar a algú que m’estimi? Abans que res, cal dir que l’amor que Jesús ens proposa no està en el mateix pla que els altres manaments. És molt més que una norma o una obligació externa que algú ens imposa. Així doncs, «estimar» passa a ser més que un manament, esdevenint una exigència interna i una manera de fer que hem d’integrar en nosaltres: allò que configura els nostres actes i la nostra vida. 

Si Jesús converteix l’amor en objecte d’un manament, és perquè l’assumim lliurement i el tinguem com la referencia que ens identifica amb ell però sabem que estimar com Jesús ens demana és exigent, perquè ens empeny a fer de l’amor una realitat concreta i ens recorda que estimar a l’estil de Jesús suposa una conversió constant, sabent que l’amor es verifica «més en les obres que en les paraules» i això no és fàcil, ja que demana molta determinació. La mateixa  que Déu tingué quan decidí estimar-nos i que ens urgeix a fer present aquest amor als nostres germans.

Prou sabem que l’amor, en el nostre context social i en els mitjans de comunicació, és una paraula que no escapa a l’ambigüitat de significats. Normalment no tenim problema en acceptar una concepció “light” de l’amor: un amor de telenovel·la, que no ens comprometi a gaire cosa, ocasional, de temporada, amb data de caducitat, o reduït sovint a un sentiment que expressem amb les emoticones del “WhatsApp”, sí… però no sempre estem disposats a acceptar-lo quan ens treu de la nostra comoditat, del nostre egoisme, o dels nostres interessos i projectes. 

La “desvinculació moral”, és a dir, justificar o donar una explicació convincent sobre les raons per les quals traïm valors en què diem creure és una amenaça sempre present en la nostra vida. L’amor de debò, aquell que ens exigeix un compromís, una implicació voluntària i que esdevé oblació pels altres a l’estil de Jesús, va més enllà de l’obligació i demana sovint un esperit lliure i generós per assumir-lo. Gràcies a Déu també tenim testimonis d’aquesta manera d’estimar, molt sovint ben a prop nostre, i tot i viure-ho enmig del dolor o l’anonimat, és viscut amb joia i omple la vida de sentit.

Nosaltres, com aquell mestre de la Llei que anà a trobar Jesús, també estem cridats a estimar. El temps, els compromisos, les lluites, les caigudes, ens aniran adobant la fe fins que assolim la maduresa espiritual. Maduresa espiritual que ens exigeix ​​anar llimant els nostres defectes, ​​identificant-nos cada dia una mica més amb Jesús. 

L’evangeli ens posa com sempre el llistó molt alt, i Jesús ens recorda el manament de l’amor perquè sap que nosaltres intentarem rebaixar-lo, però també ens assenyala amb molta claredat quin és el camí i la direcció adequada i ens dona la força i els mitjans per assolir-ho.

Que l’amor que hem après d’Ell, i que ara es farà sagrament sobre l’altar, inspiri els nostres actes i la nostra vida.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXXI de durant l’any (31 d’octubre de 2021)