Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2021)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

La solemnitat de Tots Sants que estem celebrant ens col·loca, estimats germans i germanes, en el que en podríem dir una perspectiva final. Utilitzant la imatge contemporània del “passar pantalla”, seria com si se’ns permetés anar a la darrera pantalla i veure què hi veiem. No és estrany que sigui el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi el que descriu millor aquesta pantalla final i tot el que hi passarà, per això també se l’ha anomenat llibre de la Revelació. En diversos passatges de l’Apocalipsi es parla dels sants, d’una multitud de persones que lloen Déu. Qui són? Són molts homes i dones que han viscut abans que nosaltres i que han arribat ja a la pantalla final, la que apareix no en aquesta vida sinó quan precisament aquesta vida s’acaba. De molts d’ells, de tots els sants, de tots els qui avui commemorem, sabem que en aquesta pantalla hi han trobat Déu, hi han trobat la plenitud de l’amor de Déu. Aquesta plenitud és el que havien  intentat viure mentre vivien a la terra, amb les febleses i els defectes que ells mateixos tenien i que ara han cessat, perquè allà on hi ha la plena comunió amb Déu, cessen les mancances d’aquest món. 

Aquestes expressions com plenitud de l’amor o de la comunió amb Déu, són maneres d’explicar l’acompliment de la vida, molt especialment de la vida cristiana. En la litúrgia de la Paraula d’avui, encara hi hem llegit una altra expressió semblant: Veure Déu. La primera carta de Sant Joan ens ho deia: Quan Déu es manifestarà: això és en la darrera pantalla, veurem Déu tal com és. També una de les benaurances que hem llegit a l’Evangeli parla especialment d’això: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. 

Encara que això de veure Déu pugui semblar quelcom molt abstracte, molt teòric, veure Déu hauria de ser una aspiració de cada dia per a tots. La solemnitat d’avui recorda vides concretes de germans i germanes nostres que han viscut volent veure Déu. Aquells que anomenem sants, són aquests germans i germanes nostres que han caminat per la vida seguint Jesucrist i el seu Evangeli. L’Església, conscient que només pot reconèixer de manera oficial i pública la santedat a alguns dels qui han fet aquest camí, inclou en la solemnitat d’avui els sants anònims,  aquells que Déu reconeix i que potser mai no seran coneguts. Sempre m’ha impressionat que aquests sants anònims, s’incloguin en una celebració  més solemne que la d’algunes figures eminents i destacades de la història eclesial. Tan important és per Déu aquesta vida amagada, aquesta santedat que Ell sí coneix.

Però què ens diu a nosaltres avui aquesta realitat tan gran de persones que han viscut fent el bé? Ens ensenyen que és possible viure com a cristians i realitzar-se plenament. Molt sovint he intentat explicar la vida cristiana com un camí: 

En aquest camí, Déu ens posa un objectiu difícil, quasi impossible: la santedat: La pregària de després de la comunió d’avui  ens diu que la santedat és la plenitud de l’amor de Déu, per tant que la santedat és allò que aquestes expressions: plenitud, comunió i visió de Déu, signifiquen.

En aquest camí, Déu, a vegades ens fa adonar d’on som nosaltres i on està l’objectiu. I si bé podríem caure en un cert desànim per la distància entre una cosa i l’altra, el més important és fer-nos en aquest precís moment conscients de la misericòrdia de Déu, perquè una bona part del camí cap a la plenitud comença en el realisme  d’allò que som. Quan ens posem amb aquesta sinceritat davant de Déu, Ell mateix ens dona la força per continuar i segurament ens fa més clar i més present l’objectiu cap a on avancem. Els homes i les dones sants ho són perquè han fet aquest camí, en el fons tan humà,  que és el camí del creixement i de la maduració cristiana. 

La solemnitat d’avui hauria de ser compromís en aquest camí personal. Què pot ser avui aquest camí que ens proposa Déu? El camí de Jesucrist en les benaurances, que  va dir que seríem feliços fins en condicions estranyes i adverses: en el plor, en la pobresa, en la persecució… Però, totes aquestes situacions no tenen la darrera paraula, no són allò que surt en la darrera pantalla, de la mateixa manera que les nostres febleses, els nostres errors, tot allò que anomenem pecat tampoc té la darrera paraula en la nostra vida. Els sants no són els qui no tenen pecats sinó els qui han sabut reconèixer-los i per això ens són un exemple proper. 

L’horitzó que ens obre la solemnitat d’avui és un horitzó amb Déu, però com deia, abans de la pantalla final, se n’han de passar unes quantes. Cal passar les pantalles de la vida. Les benaurances també ens conviden a ser molt sensibles amb les realitats que descriuen.  Ens conviden a ser part de la “solució” o de la resolució que en cada una de les benaurances apareix  com un segon terme, especialment en aquelles benaurances que descriuen situacions dels altres, situacions socials. No podem recitar les benaurances i dir-nos: si els pobres són feliços no cal fer res! Allà on Déu ens vol és en la resolució: això és a fer alguna cosa pels pobres, a ser consol pels qui ploren, a col·laborar a saciar la fam i set de justícia, a ser constructors de pau. I  atrevim-nos a estendre alguna benaurança, pensem que justícia i pau també és cuidar la terra, el nostre planeta, aquests dies que tothom està pendent dels passos que cal fer per protegir la Creació.  Si seguir les benaurances ens portés algun problema, que ens consoli saber que només estem seguint el camí de l’Evangeli i que l’horitzó que ens espera és el de veure Déu. I no som els primers, ni serem els darrers. Essent els cristians d’avui, ens toca ser la baula en la cadena de santedat de l’Església. Quin repte! Sempre ens hi ajudarà la comunió que formem quan recordem Jesús en l’eucaristia, com ara estem fent.

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2021)