Missa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de març de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Lluc 24:13-35

 

“És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor”. Aquestes paraules del llibre de les Lamentacions amb les que acabava la primera lectura descriuen bé la nostra actitud en aquest temps de Quaresma que estem vivint. Col·lectivament esperem la Pasqua. L’esperem austerament, en el silenci que es va estenent durant les setmanes d’aquest temps centrat en la conversió, que és un procés que ens ajuda a reflexionar sobre la nostra condició mentre som en el món, amb la voluntat posada, però, sempre, en un altra realitat, la de Déu, la del Senyor, la de Jesucrist ressuscitat.

La nostra vida de cristians és una vida de conversió, de girar-se des d’una realitat a una altra. Gairebé diria que la vida de qualsevol persona humana és una vida de conversió, en tant que és o voldria ser una vida de progrés personal, d’això que ara a les escoles en diuen progressar adequadament. D’una manera especial els monjos anomenem a la nostra opció monàstica: conversió:  una vida cridada a convertir-nos. Això és d’anar d’un lloc  a un altre. 

El moment de la mort és l’únic en el qual podem ser conscients del tot de com ens hem convertit, però el coneixement d’això ja és o serà aleshores privilegi de Déu, ja que les dimensions més profundes de la persona li pertanyen, tal com resa la quarta pregària eucarística que en pregar pels difunts diu: “la fe dels quals només vos heu conegut”. 

La mort va sorprendre el nostre germà el Pare Martí Roig i Coromina la nit de diumenge passat, després d’haver passat un dia totalment normal. Un aneurisme li va provocar una mort immediata. Li faltava un mes just per a complir vuitanta-sis anys, en feia seixanta-dos que era monjo i cinquanta-cinc que era sacerdot. Va morir silenciosament, sense fer soroll, sense ni tant sols avisar. Com a germans tenim la recança de no haver-lo pogut acompanyar en aquest darrer moment final, que és amb tot tan entranyable en la vida de la comunitat, i segur que compartim  aquest sentiment amb la família i els amics que sou aquí, o us uniu a la celebració des de lluny, o esteu espiritualment en comunió amb tots nosaltres.

Totes les lectures d’avui tenen en compte aquesta idea de la distància que hi ha en les nostres vides entre la realitat en la qual vivim i aquella que anhelem. Però també tenim clar que no estan separades, aïllades, sinó que hi ha un recorregut que ens dona la possibilitat de caminar cap a aquest lloc i estat diferent, moguts per un desig. Parlo de possibilitat perquè podríem quedar-nos tancats en els nostres límits, que ens portarien sense cap dubte al pessimisme amb el qual començava la primera lectura, la del llibre de les Lamentacions: “La meva ànima viu lluny del benestar (…) el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina (Lm 3, 17-26)”; un pessimisme que també compartien els deixebles d’Emaús en un camí en el qual semblava que només el fracàs i la derrota hi fossin presents. Però ser cristians és no quedar-nos mai en aquesta realitat, sinó avançar, caminar. Ser capaços de dir amb el llibre de les Lamentacions: “Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança”; ser cristians vol dir poder acollir com els deixebles el desconegut en el camí, tot i que sembli que baixa de l’hort, perquè potser és precisament ell, qui ens aclarirà el sentit de la nostra realitat, aparentement fosca i insípida. 

Però naturalment el qui ens agafa la mà en aquest camí, com el bon pastor i ens condueix durant tota la vida, en la mort i després de la mort és Jesucrist, que ens confirma que tota l’esperança que tenim posada en els favors de Déu, en la seva pietat nova cada matí, en la seva fidelitat immensa i en la nostra capacitat de dir-li:  “la meva part és el Senyor”, no cau en el buit sinó que és confirmada en la seva resurrecció, que compartim tots els batejats. 

Sé que el P. Martí, perquè ell mateix m’ho havia comentat, aconsellava de mantenir-se en aquesta esperança de la fe a persones que es trobaven davant de dificultats. Segur que també l’esperança silenciosa de la salvació va anar-lo guiant. El P. Martí Roig i Coromina va néixer a Barcelona el 1937 en una família cristiana i fou batejat amb el nom de Joan. Tingué la joventut normal d’un jove catòlic d’aquella època fins a arribar a estudiar alguns cursos de  medicina a la Universitat de Barcelona. Entrà al monestir el 1958, vestí l’hàbit de novici el 1959 i feu la primera professió el 1960, per continuar els estudis al nostre monestir fins a l’ordenació de prevere el 1967. En la seva vida de monjo, visqué de prop i estimà i serví tant la realitat de les persones humanes com la de la natura, les dues expressió de les meravelles que ens revela la Creació de Déu. Només parlant dels seus serveis principals a la comunitat, en el primer gran àmbit, el de les persones, cal destacar que fou l’infermer del monestir durant vint-i-quatre anys i el darrer consiliari dels treballadors de Montserrat, i veié per tant la transformació que el Santuari experimentà entre l’any 1970 i el 1987, quan poc a poc, deixà de ser el lloc de residència habitual dels nostres treballadors. També fou l’encarregat de l’ordre i la seguretat del santuari i acompanyà també una comunitat de religioses carmelites. Tots aquests serveis el portaren a tenir relacions amb molta gent. Alguns dels quals en acompanyeu avui, testimoniant l’estima que li teníeu. En l’àmbit de la naturalesa ser l’encarregat del jardí, treballar a les terres i a la granja del Miracle i darrerament a les finques de Can Castells i Can Martorell al peu de la muntanya, el connectaren a la terra i a l’ofici de pagès i s’hi sentia bé fent-ho. Una tasca que connecta directament amb la bondat que Déu ens manifesta amb els fruits de la terra i amb la duresa d’una feina que sempre es troba amb dificultats. Personalment, vam compartir moltes estones parlant de les possibilitats i el futur de la terra. Aquests darrers anys, amb alguns problemes de mobilitat, va voler ser útil a la comunitat i present els dies de festa fins quasi el darrer dia de la seva vida.

Durant la nostra vida se’ns fa el do de reconèixer Jesucrist en molts moments concrets i anhelem que al final el veurem cara a cara, directament i que aleshores s’acomplirà del tot la nostra esperança. Caminar amb aquesta fe el camí de la vida, fa que mentre ens envellim en el cos i en la vida exterior, ens renovellem en l’esperit i en la vida interior com deia Sant Pau en la segona lectura, perquè “no apuntem a això que veiem sinó a allò que no veiem”.

Aquesta és la nostra pregària avui pel Pare Martí, conscients que només Déu coneix la profunditat, l’autèntica vivència personal que a través de tants serveis, de tants contactes, de tantes persones  van formar el seu camí monàstic, la seva pregària, la seva vida de conversió. Al final de tota vida humana, ens trobem en el fons amb el misteri d’una persona, que tot i molt propera i germana, només podem encomanar a aquell que penetra els cors de tots, a Déu, Senyor de la vida, que en la resurrecció de Jesús s’ha afirmat precisament vencedor de la mort i ens ha obert l’esperança d’un futur de plenitud, d’una meta i un destí. Ell és també, com a Emaús, l’únic capaç d’interpretar el sentit de la nostra vida amb Déu, el significat de la nostra vida de fe pels altres.

Caminem cadascú de nosaltres cap a la Pasqua on part de viure del tot la realitat de l’Esperit, confiem de fer-ho junts, en la comunió dels sants i de retrobar-nos amb tots els nostres éssers estimats. Pels monjos més concretament, de retrobar-nos també amb allò que familiarment diem el Montserrat del Cel, on ens esperen tots els qui ens han precedit, amb Santa Maria que vetlla per aquesta casa i amb tot el Poble sant i glorificat de Déu. 

I sabem que el camí és Jesús que es fa proïsme i per això avui prendrem les seves mateixes paraules i acompanyarem el cos del nostre germà Martí, mentre cantem: “Jo soc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà eternament”.

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2023)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Hem escoltat molt sovint, estimades germanes i germans, durant aquestes festes de Nadal, la referència a la glòria de Déu,  per exemple, en el mateix moment del naixement del Senyor, el cant dels àngels davant del Pessebre, davant de Jesucrist infant, era un cant a la glòria de Déu, i tantes altres vegades, la paraula s’ha anat repetint, també avui a la primera lectura o a l’oració col·lecta.    

La solemnitat de l’Epifania és com el punt d’inflexió que ens projecta cap endavant. Durant aquests dies ens hem omplert, “hem contemplat la seva glòria”, com cantàvem la nit de Nadal. Ho hem fet meditant el fet incomprensible que Déu hagi volgut davallar a la terra, prendre la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i elevar-la cap a Déu. Havent estat testimonis de tot això, ara ens tocarà omplir l’any i totes les seves celebracions amb aquesta mateixa glòria. Ho hem cantat en l’anunci de l’any litúrgic, que començava amb aquestes paraules:  La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i es continuarà manifestant entre nosaltres, fins al dia del seu retorn gloriós.

Però què és aquesta glòria, de la que parlem tant?

Glòria és una paraula que en hebreu té el sentit comú de pes, quelcom que pesa, fins i tot de càrrega. Des d’aquest significat passa a ser en el llenguatge teològic una característica tan pròpia de Déu, que fins i tot alguna llengua com l’alemany, la componen a partit del mateix nom de “Senyor”.  La glòria és com la divinitat de Déu. Quelcom que pesa i per tant el repte és com fer que Déu pesi realment en les nostres vides i en la nostra Església? Com fer-nos capaços de poder deixar veure en nosaltres mateixos alguna cosa de la glòria de Déu?

La primera lectura d’avui parla precisament de la glòria col·lectiva. No parla d’individus. El Senyor ve a la comunitat reunida, a Jerusalem, lloc de la reunió dels creients jueus, lloc on la immediatesa de Déu estava assegurada. Aquesta realitat en fa un lloc atraient, un lloc que per sobre de tot porta llum, que és radiant, és a dir que il·lumina. Ho podríem mirar com quelcom fantàstic, utòpic, però no: era i és una realitat i al mateix temps una vocació i un repte: Avançar cap a fer de les nostres comunitat llocs semblants a la descripció del profeta Isaïes. Comunitats d’abundor, per tot el que reben i per tot el que donen d’allò que reben. El primer dels reptes és creure amb fe ferma que podem ser així i animar-nos a esdevenir cristians radiants i comunitat il·luminadores. Sabem que la llum ve mentre les tenebres embolcallen la terra  i fosques nuvolades cobreixen les nacions, però també hem llegit aquests dies que la llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la. No ens cal cap mena de màgia, només creure i obrir-se a l’acció de Crist que és la llum del món. 

Aquesta glòria de Déu ens ve gratuïtament: Ja ho deia Sant Agustí en un dels seus sermons de Nadal: demana quin mèrit, quina raó, quina causa i veuràs que només hi trobes gràcia, és a dir gratuïtat. Potser si busquéssim o si creguéssim que podem d’alguna manera dominar aquesta glòria de Déu se’ns escaparia. 

Do que rebem en comunitat i per voluntat de Déu, tanmateix Ell ens crida a ser-ne testimonis i fins i tot administradors, perquè la nostra vocació és tornar al món allò que rebem de Déu. Això ho inclou tot: 

Començant per la pregària: ¿O no és la nostra litúrgia com a lloc privilegiat de trobar-se amb la Paraula i amb Jesucrist mateix en l’eucaristia, moment privilegiat per a viure la glòria de Déu i per a comunicar-la, especialment en la nostra celebració oberta per naturalesa?  Potser sent-ne una mica conscients ja ens haurem posat en camí. 

Però també inclou obeir la Paraula i l’Evangeli i un compromís personal per la justícia, per la persona humana, per la pau. Jesús infant és la Paraula, la llum, perquè és Déu fet home i això només pot ser llum i vida, però en el seu camí entre nosaltres, de la glòria de Déu abans de l’Encarnació al retorn a la glòria després de l’ascensió, Jesús és també l’home  que com deia el Papa Francesc en la nit de Nadal, ha nascut en un pessebre, ha viscut itinerant i ha mort en una creu. Aquest és també el seu tron. No ens costarà gaire trobar situacions en les quals el nostre testimoni de la glòria de Déu serà com Jesucrist, apropar-nos als pessebres dels qui neixen pobres o dels qui moren a les creus. 

Amb tot això només volem rebre i testimoniar la glòria, el pes de Déu en la nostra vida. Allò que pesa sempre ha estat una manera de dir allò que és important. En moltes cultures les balances són un instrument de medir i de valorar simbòlicament el pes de les nostres vides. En alguns frescs romànics San Miquel pesa les ànimes cristianes amb una balança enfront de la força del mal. Potser podríem dir que si hi ha Déu, la nostra vida sempre pesarà més, sempre estarà més plena d’aquell amor i d’aquella bondat que ens ajuden a estimar, intercedint pel món, sent testimonis de Déu i ajudant amb caritat. 

La festa d’avui és la festa de la projecció de la fe cristiana al món, de la manifestació a les nacions, això és el significat d’Epifania i en el fons inclou a més de l’adoració dels Reis, dos altres moments de la vida de Jesús que anirem resseguint les properes setmanes: el baptisme i les noces de Canaà, l’evangeli de les quals acaba amb l’afirmació: Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell, Jn 2, 11. Una vegada encara, l’escriptura ens porta a veure en altres situacions de la vida de Jesús, com la seva persona és la veritable revelació d’aquest Déu, massa resplendent per a ser vist, però absolutament decidit a fer-se visible en Jesucrist, i present en l’Església i en tots nosaltres per participació, que esdevenim així signes radiants de llum i de pau per tota la humanitat. 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Funeral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de gener de 2023)

1 Joan 2:22-28 / Joan 1:19-28

 

La primera lectura d’avui estimats germans i germanes, que no està escollida expressament per aquesta missa funeral pel Papa emèrit Benet VIè, sinó que és la que correspon llegir, és ben bé un resum d’un aspecte de la vida de Joseph Ratzinger: un creient que ha maldat per a mantenir-se en la fe rebuda, sostingut per la unció de l’Esperit Sant, resistint tot allò que s’oposava a la seva adhesió a Jesucrist. Llegíem:

La unció del Fill us alliçona sobre tot el que necessiteu saber; diu la veritat i no ensenya cap error; per tant, manteniu-vos en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit. (1 Jo 27)

La mateixa lectura promet la vida eterna i la confiança davant de Déu en el moment de trobar-s’hi. Una confiança que Benet XVIè va mantenir fins al final, tot confessant que Jesucrist era jutge i amic, i dient com a darreres paraules: us estimo, Senyor. 

La importància de la fe en un Papa no és un tema menor, naturalment, ja que pertany al mateix nucli de la seva missió. A l’Evangeli segons Sant Lluc, precisament en un moment que podríem dir que no és gens gloriós, just abans que l’apòstol sant Pere negui a Jesús, aquest li diu una frase molt profunda:

però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans.(Lc 22.32)

Aquest enfortir els germans, em sembla una segona expressió adequada per a qualificar la continuïtat entre el teòleg, el pensador, i el pastor universal, que com a Papa, va rebre la missió de confirmar i sostenir la fe de l’Església. 

Una fe, que és acte personal. Benet XVIè ens deixa, citant a Sant Anselm, el testimoni del deixeble que es distingeix per ser: “aquell que va conèixer, perquè tingué experiència, i va tenir experiència perquè va creure”:   nam qui non crediderit, non experietur; et qui expertus non fuerit, non cognoscet (Anselm de Canterbury, Epistola  de Incarnatione Verbi, I.)

Una fe que a més d’acte personal també és contingut teòric, dimensions inseparables, que ell va viure i desenvolupar, en tres grans àrees.

Com a dogmàtic el seu pensament s’imposta teològicament en la relectura dinàmica de la dada bíblica, sempre llegida a partir dels mètodes de la narració, molt nous quan ell començà a aplicar-los. Aquesta dimensió la va reprendre en el seu “Jesús” quan era ja Papa. 

Com a teòleg fonamental, tasca que inicià amb la seva docència de joventut, les grans aportacions es troben en obres de diàleg amb els grans pensadors de la segona meitat del segles passat. Aquesta forma dialogal de fer teologia va donar lloc a l’ “atri dels gentils” que va caracteritzar el seu pontificat com a lloc d’encontre amb el pensament modern i post-post-modern. 

Com a teòleg de la litúrgia va escriure nombroses obres que volien també posar-se amb diàleg amb els grans autors i les grans intuïcions dels Moviment Litúrgic que van marcar la seva joventut. En aquest camp no va defugir tractar temes que podien resultar problemàtics, especialment aquells que s’havien suscitat entorn a la renovació conciliar de la litúrgia. La seva fonamentació és sempre patrística, però amb gran consideració als autors medievals. Aquest aspecte el va reprendre amb gran èxit en les catequesis de les audiències públiques dels dimecres, on va catequitzar milions de persones exposant-los el pensament de sants i autors del pensament cristià. 

Però potser la dimensió menys coneguda fou la seva dimensió de teòleg de la cultura. Preocupat en la seva joventut per la desfeta de la II Guerra Mundial, angoixat per els esdeveniments del Maig del 68, atent a les dificultats del pensament europeu, fascinat amb l’emergència del món llatinoamericà, entusiasmat amb la vitalitat del cristianisme a l’Àfrica i a l’Asia, va voler dialogar amb la cultura, amb la música, amb l’art i amb els artistes. En aquest camp es trobava com a casa. Coneixia Montserrat per la seva Escolania, i va elegir el nom de Benet perquè fou Sant Benet el que va construir i regenerar Europa amb l’agricultura i l’arada. Pensava que a partir del creixement cultural sa, es podia arribar a Déu.

La seva etapa com a Papa fou un desenvolupament dels seu pensament teològic. La seva trajectòria va portar-lo a ser considerat primer un teòleg avançat i després un conservador, i a no defugir mai totes les controvèrsies associades a aquesta valoració. Ell, alguna vegada, amb sentit de l’humor  deia: però jo no m’he mogut. En tot cas ha canviat el context, fet que és naturalment cert si prenem l’àmbit de la seva trajectòria intel·lectual des del 1950 en ple tomisme a l’actualitat. ; i com passa sovint amb els grans pensadors, resultava massa avançat per uns i molt controvertit pels altres. 

En recordar i pregar per Benet XVIè, enmig d’aquest temps Nadalenc que celebra l’encarnació del Verb de Déu, ens aferrem a la seva idea, que va expressar amb una vehemència una mica més accentuada del seu normal parlar serè en la missa d’inici del pontificat: Avui jo voldria, amb gran força i amb gran convicció, a paritr de l’experiència d’una llarga vida personal, dir-vos, (estimats joves), No tingueu por de Crist. Ell no treu res i ho dona tot, (Così oggi io vorrei con grande forza e con grande convinzione, a partire dalla esperienza di una lunga vita personale, dire a voi cari giovani, Non abbiate paura di Cristo. Egli non toglie nulla e donna tutto) accentuant la conseqüència natural del misteri de l’Encarnació: l’elevació de la naturalesa humana, de la seves capacitats de pensar, d’estimar i d’escollir a la màxima potència pel contacte de la humanitat amb la divinitat, produïda en Jesucrist. Així la raó, l’amor i la llibertat regides per la fe i alimentades per l’amistat personal amb Jesucrist, són la base de tot creixement i de tot desenvolupament en cada home i en cada dona. 

En el nucli de la seva fe hi va posar doncs la persona de Jesucrist, el jutge amic a qui es va confiar des de sempre i molt especialment en aquests darrers anys, a la seva misericòrdia encomanem la seva ànima, amb comunió amb el seu successor i amb tota l’Església.

 

Abadia de MontserratFuneral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2023)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

Avui, octava de Nadal, celebrem, estimades germanes i germans, la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. També és una jornada de pregària mundial a favor de la pau, instituïda per Sant Pau VI; a més és cap d’any,  per tant l’inici de l’any civil, fita molt marcada i celebrada socialment pels qui segurament m’escolteu, i per la multitud que encara deuen estar dormint. 

En les lectures d’avui hi veig clara una confessió de fe, que des d’allò que som ens fa mirar cap a Déu. En totes les nostres celebracions, d’alguna manera promovem que hi hagi una comunicació entre el cel i la terra. La benedicció del Llibre dels Nombres, donada per Moisès a Aaron i al poble, que hem escoltat és un testimoni d’aquest admirable intercanvi entre Déu i nosaltres. Us la repeteixo:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. 

Avui és un dia optimista. La novetat de l’any, impregna l’ambient i ens porta a mirar positivament els 365 dies que estan en blanc davant nostre, que són un interrogant. El nostre optimisme però sempre arrela en la realitat d’allò que deixem enrere, per això ahir, avui, aquests dies també són dies de balanç. El passat és menys positiu que el futur. Clar. El passat no el podem canviar.  En el fons millor que sigui així i que tinguem l’esperança que res de tot allò negatiu del 2022 no es repeteixi. La benedicció demanada en la primera lectura enforteix aquest sentiment esperançat cap al futur i fa allò més important que podem fer, el confia a la intercessió de Déu, ho posa tot sota la seva protecció.

La primera cosa que demanem en aquesta pregària de benedicció és una bona paraula. Beneir és dir una bona paraula, demanar una benedicció és per tant creure que Déu hi és i té la capacitat de dir aquesta paraula. En les darreres setmanes he escoltat el testimoni  de dues persones diferents que des d’Àfrica i de d’Àsia em parlaven de la normalitat amb la qual tothom demana una benedicció. M’ha fet pensar que en el nostre context, això és cada cop menys freqüent i potser revela que el nostre sentit de Déu s’afebleix, o queda a un nivell exclusivament mental. Tenim un primer repte a recuperar aquest sentit de Déu, concedit i renovat pel seu Sant Esperit, que era tan natural en l’Antic Testament, perquè Déu ens omple, ens fa comprendre i ens fa viure.  Sense això, tot el que diem podria quedar en pura teoria espiritual.  

Un segon ensenyament d’aquesta benedicció és la profunditat de la petició. No es demanen riqueses o anys de vida o guanyar una rifa de Nadal, o altres coses semblants. Demanem poder-nos mirar amb Déu, poder veure la claror de la seva mirada i que ell giri la mirada cap a nosaltres. Una manera molt poètica d’expressar que creure en Déu té un efecte espiritual, vital, ens fa entrar en relació. No passem per alt aquestes paraules: Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada.

També en tercer lloc, demanem en aquesta benedicció dues coses més concretes, que continuen tocant el fons de nosaltres mateixos: que Déu s’apiadi de nosaltres i que ens doni la pau. És la nostra naturalesa humana que es presenta davant del Senyor reconeixent-se necessitada d’una paraula i d’una mirada. La nostra naturalesa individual i la col·lectiva, la de tota la humanitat que voldríem que es girés cap al Senyor amb confiança.

En la primera lectura, hemos escuchado la bendición que Moisés dio al Pueblo: Una bendición que pide una Palabra y una mirada de Dios: El Señor te bendiga y te proteja, ilumine su rostro sobre ti y te conceda su favor. El Señor te muestre su rostro y te conceda la paz”. 

Quina és la resposta de Déu? Avançant en la litúrgia d’avui la trobem sense cap mena d’ambigüitat:

Jesucrist, aquest Fill de Déu nascut d’una dona, nascut sota la Llei, circumcidat al vuitè dia com a signe definitiu de la seva humanitat, tal com la litúrgia oriental remarca de la festa d’avui. Ell és la resposta perquè Ell és la Paraula i la Mirada de Déu amb majúscules. La paraula i la mirada de Déu que eren una metàfora ara són una realitat. Fent-se home, Déu ha pres amb ell totes les possibilitats de les persones i per tant ha assumit el llenguatge i la visita i li podem demanar una Paraula i una mirada reals, de fet ens la dona sense necessitat que li ho demanem. Des del moment de la revelació plena de Déu en el Crist, les bones paraules seran sempre pels cristians les paraules de Jesús, totes les que trobarem en l’evangeli i demanar la mirada de Déu ens portarà necessàriament a les mirades de Jesús de Natzaret, a totes aquelles mirades amb els seus deixebles, els seus seguidors, fins i tot els seus perseguidors. En podríem recordar tantes: la mirada de Jesucrist compassiva i exigent al jove ric o a la dona adúltera; la mirada penetrant, reclamant coherència i autenticitat als fariseus i als mestres de la Llei, que intentaven agafar-lo en fals, les mirades a la seva mare, Maria. 

Tota aquesta capacitat de comunicar-nos amb Déu per la humanitat assumida pel seu fill encarnat estava continguda, latent, en la senzilla invocació que hem llegit, en aquesta pregària de benedicció que tan fàcilment ens fem nostre després de tres mil anys perquè demana l’essencial. Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada. 

Com a fruit de la Paraula i de la Mirada de Déu, que tan properes s’han fet en Crist continuem demanat la Pau. Déu meu! Quants segles fa que estem demanant la pau: La pau personal, la pau interior, la pau del món, la pau entre els pobles, entre les races, entre tots els qui formem una societat. La proximitat geogràfica de tenir la guerra a Europa encara una altra vegada, ens ha fet més sensibles. Haver acollit refugiats, haver-los conegut, ha fet que tot aquest drama ens sacsegi més. El Papa Francesc és una de les veus que constantment i de manera clara reclama la pau al món i a Ucraïna de manera concreta. Sorprèn, gairebé escandalitza, que davant la mort real, els mecanismes de diàleg que internacionalment s’han organitzat durant anys i que tenen també un important cost econòmic, no puguin fer res per parar aquesta i qualsevol altra guerra. I que escoltem més paraules que parlen de seguretat i de rearmament, que de pau. És que cal donar per fracassat un segle de política de mediació per la pau? Esperem que no, però certament ens agradaria veure-ho. Aquesta incomprensió per la incapacitat de les Organitzacions internacionals i la diplomàcia no ens pot fer defallir en la pregària per la pau, perquè a vegades al final, allò que ens queda és posar-ho tot en mans de Déu. 

Aquest any 2023 es compliran seixanta anys de l’Encíclica La pau a la terra, pacem in terris, de sant Joan XXIII, un text plenament vigent, una mena de testament firmat poques setmanes abans de morir. Tant de bo que avancem per aquells camins de veritat, amor, justícia i llibertat que l’encíclica posava com a fonament de tota pau.

Una paraula i una mirada de Déu, demanada a la pregària de benedicció de Moisès i d’Aaron; paraula i mirada fetes humanes en Jesucrist. Ens cal també a nosaltres com a deixebles procurar portar una bona Paraula i una mirada clara al nostre món, a cada un d’aquests dies en blanc que tenim davant en l’any que comencem perquè fer actual i perceptible aquest intercanvi entre cel i terra, entre Déu i els homes i les dones, que podem testimoniar amb la vida; que afirmem amb fe cada cop que celebrem l’eucaristia, com ara que ho fem per primera vegada en aquest any dos mil vint i tres, que és una baula més de la història sempre beneïda per Déu perquè li pertany des de l’inici al final. 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2022)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

Quin goig de sentir a les muntanyes…, amb aquestes paraules començava la primera lectura d’avui. Quin goig! En el dia de Nadal, deixem-nos portar pel goig, per la joia que impregna l’ambient. Que no ens la prenguin!

Compartim totes les raons que ens fan celebrar el Nadal, fins les dels qui potser avui només és un dia de retrobament familiar, de regals. Perquè és més important alegrar-nos junts i pensar que Jesucrist ha nascut per a tot el món, pels qui creuen en ell i pels qui no hi creuen, perquè d’un cap a l’altre de la terra tothom pot veure la seva salvació, tothom! 

Sí que ens cal però, tenir ben presents els qui no poden estar contents perquè passen proves i dificultats. Que fàcil és cridar i predicar la joia quan no tens cap problema molt gros! Quina obligació no tenim de recordar els qui aquest Nadal pateixen per la guerra, per la fam, per la manca d’habitatge, per la discrimanació. La nostra societat és solidària i ajuda a través de tantes institucions que queden sovint superades per la necessitat. És per fer un petit signe de solidaritat a totes aquestes realitats que al final de l’eucaristia, com ja fem sempre per Nadal, us oferirem de col·laborar, tal com fa  també la nostra comunitat, amb Caritas que porta a tot el món i també a la nostra terra aquesta mostra concreta de l’amor de l’Església.  

Estiguem contents amb tothom, però siguem conscients que els cristians som el motor d’aquesta joia i que lloem Déu en aquesta eucaristia perquè celebrem el naixement de Jesucrist, a Betlem de Judea fa més de dos mil anys i no hem deixat mai de ser amb el nostre testimoniatge com el pinyol del Nadal. Els segles hi han posat moltes coses: algunes que expliquen la història de Jesús com el Pessebre! El fem de moltes maneres: A l’Escolania vaig veure que en teníeu un amb figures de Clicks de playmòbil, molt modern! i que els de quart també en tenien a la seva aula. També hi hem afegit música i més música, que s’ha composat en motiu de Nadal. També la coneixeu bé: Britten, les nadales de Civil, la música religiosa dels Mestres de Montserrat  o de Victòria, i hi hem afegit tantes altres coses que no acabaríem mai. El Nadal també ens ha internacionalitzat, hem adoptat altres costums tals com decorar les cases i els arbres, sempre per expressar la mateixa joia. Dic totes aquestes coses per fer-nos conscients de la força, de l’excepcionalitat, de la capacitat d’inspirar que té el naixement de Jesús. I que és així perquè diem que Aquest nadó és el Fill de Déu i ha vingut a la terra a salvar-nos, a complir aquelles promeses que trobàvem en la primera lectura d’avui del profeta Isaïes: Déu regna, Déu torna a Jerusalem i això és  una Paraula de bona notícia, de pau i de salvació. I és aquesta paraula que escoltem amb goig quan ens la diu un missatger que avança per les muntanyes!

El món, encara que li costi reconèixer-ho a vegades, té necessitat de Déu. A la primera lectura se’ns deia que el Senyor tornava a les ruïnes de Jerusalem. No es preveia que tornés a un palau o a una situació ideal. Jesús no va néixer en un lloc fàcil, no ho era aleshores ni tampoc no ho és ara. Tampoc nosaltres tenim un món fàcil com us deia fa un moment. Com més aprofundim en els problemes de la terra més ens farem conscients que ens cal una salvació. Que Déu regna i que Déu torna a Jerusalem vol dir que Déu hi és, que Déu està present en el món i ens guia perquè siguem uns bons col·laboradors seus en aquesta salvació. Fent un passeig per l’Escolania, el divendres amb el P. Prefecte, per això sé tantes coses!, vaig veure que havíeu treballat dos temes: la situació del planeta, fent per exemple uns pòsters sobre animals en vies d’extinció  i la realitat internacional d’Europa. Això és molt important: tenir els ulls oberts per saber què passa al voltant, per ser sensibles a totes les necessitats. La salvació no és res molt complicat o molt abstracte. És pensar que Déu va crear un món sense aquestes problemes i que amb Jesús i l’Evangeli ens ha tornat a dir que aquest món pot ser tan bonic com al principi. 

Us deia que Jesús de Natzaret, a qui reconeixem com a Déu mateix nascut a la terra com a home, va néixer d’una manera molt senzilla. Un escriptor francès deia amb sentit de l’humor: Va néixer el Fill de Déu i els periodistes d’aquell moment no se’n van assabentar! Durant aquest temps de Nadal cantarem un himne a Laudes que té una estrofa que diu de Jesucrist:

Va jeure a la palla,

No va rebutjar un pessebre,

és alimentat amb una mica de llet,

aquell, pel qual ni els ocells passen gana

Feno iacere pertulit, 

praesepe non abhorruit, 

parvoque lacte pastus est

per quem nec ales esurit

Jesús va néixer en el món. En la realitat. Cada dia més, vivim en un món que inventa llocs imaginaris tan potents, tan sofisticats, que a vegades ens poden arribar a confondre no distingint el nostre món de veritat i el món imaginari. Que el centre del cristianisme sigui un Déu fet home en la nostra història, en una data i en un lloc concret de la terra, ens hauria de portar a estimar molt la nostra realitat, el nostre entorn. M’ha impressionat la frase final d’una pel·lícula americana, de l’any 2018, feta per un reconegudíssim director jueu, que es diu Ready Player One, i que un conegut em va recomanar per a entendre que era la realitat virtual i el metavers. En aquesta pel·lícula que alguns coneixereu, gairebé tot passa dintre d’un vídeojoc, però al final, l’inventor del vídeojoc, una mena de déu que  ha creat  tot un univers fictici, i que anomena Oasi, li diu al protagonista, que ha aconseguit guanyar el joc; només la realitat és real. I no és en el vídoejoc, sinó fora on els homes i les dones estimen de veritat, es fan mal, viuen bé o no tant bé. Des d’un punt de vista que no té res de cristià, el missatge de la pel·lícula coincideix amb el que us voldria transmetre: ens cal controlar tot allò que enlloc de parlar-nos del món només ens aliena i ens entreté. La vida de Jesús i la dels cristians no és cap vídeojoc, ni cap pel·lícula. És quelcom força més seriós. 

Sant Agustí, un dels sants que millor ha explicat el misteri de Nadal, i que no es podia imaginar el nostre món, va expressar aquesta realitat de la vida de Jesús quan en un sermó es va dirigir a Sant Pere, i a nosaltres dient: 

Descendit vita, ut occideretur; descendit panis, ut esuriret; descendit via, ut in itinere lassaretur; descendit fons, ut sitiret; et tu recusas laborare? Noli tua quaerere. Habe caritatem, praedica veritatem; tunc pervenies ad aeternitatem, ubi invenies securitatem (Sermo 78, 6 = PL 38, 492 ss.)

Va baixar la vida, perquè la matessin; va baixar el pa, per passar gana, va baixar el camí, per cansar-se quan caminava; va baixar la font, per a passar set; i tu: rebutjaràs treballar? No cerquis els teus interessos. Estima. Predica la veritat, així arribaràs a l’eternitat, a on trobaràs la seguretat.  

Jesús de Natzaret, nascut en un pessebre, la vida, el pa, el camí i la font, és precisament el contrari a tota alienació:  en ell només hi ha la veritat de la humanitat,  la veritat de la història i la veritat de Déu. 

Per això celebrem el seu naixement i el continuarem imitant en l’eucaristia i en la vida. 

 

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2022)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

És Nadal. Ho hem cantat en començar les Vespres. No fem festa per haver guanyat cap mundial o cap altre competició esportiva, coses que només se celebren una vegada, quan passen, ni ens hem tornat mig bojos com posseïts d’una rauxa col·lectiva semblant a la que hem vista a l’Argentina. 

Nosaltres, estimats germans i germanes, repetim serenament les celebracions, especialment les d’aquestes festes que coneixem tant bé, que ens diuen i ens recorden esdeveniments que tenim per fonamentals de les nostres vides i de la nostra fe. Commemorem cada any el naixement de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè volem reviure personalment i col·lectivament tot el que Ell significa, tot allò que el seu naixement va acomplir en la història d’Israel i tot allò que, arrel de la seva vida i de la seva Paraula, s’ha esdevingut després d’Ell. 

I Ell provoca que el recordem després de dos mil anys i Ell justifica que ens interessem per l’expectació que va crear en el context de la seva cultura. Per això llegim l’Antic Testament, en el qual s’amaga Crist, com deia Sant Agustí.

A la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat quina era l’expectació, què es deia, aproximadament 500 anys abans del naixement de Crist una  expectació que pot tornar-se interessant per nosaltres perquè ens pot ajudar a comprendre més i millor qui va ser Jesucrist, aquell que en les paraules del profeta Isaïes fou la llum pel poble que avançava a les fosques.

L’expectació de l’Antic Testament naixia d’una situació difícil: de foscor, de tenebres, de càrregues pesades, (les barres i els jous), de les botes militars i dels mantells tacats de sang, avui podríem dir dels uniformes. No cap altra era la realitat del Poble d’Israel. Pot ser aquesta situació significativa per nosaltres? En les nostres cases confortables, en els països pacificats d’Occident, on a molts no els falta res, en els nostres carrers plens de llum, desafiant tota crisi, i amb l’abundor de tot, paradoxalment tan present cada any per Nadal, quina és la nostra foscor? la nostra tenebra? Les nostres càrregues?  Si les busquéssim, també les trobaríem, però voldria proposar-vos una mirada una mica més ampla, que no es quedés només amb el “nosaltres”.

Perquè, és que només compto jo? tan sols jo soc important, o la Paraula de Déu només pot ser significativa si m’afecta directament a mi? Si així fos, crec que deixaríem de ser Cristians. La comunió amb les dificultats del món ens fan comprendre millor allò que esperem. La podem buscar tots. Estic segur que també vosaltres a l’Escolania heu treballat els problemes i les dificultats del mon i heu escoltat els problemes que tenen els joves de la vostra edat. Precisament si celebrem el Nadal no ho podem fer oblidant-nos dels altres, de tots aquells llocs on l’esperança de tenir llum no és una metàfora teològica sinó un desig real, ja sigui perquè un bombardeig l’ha sabotejada o perquè els propis recursos econòmics no se la poden permetre. Tampoc podem oblidar els llocs on les botes i els uniformes dels soldats són el record diari d’una tenebra que tampoc no té res de teòrica. O aquells altres llocs on la llum del coneixement, un tema tan estimat en la tradició cristiana antiga, es prohibeix a les nenes i a les dones joves. Tots haureu endevinat que tinc molt present la situació a llocs del món que pateixen la guerra en modalitats molt diverses, i que també penso en les víctimes de la pobresa a casa nostra. I encara voldria fer present en aquest context en el qual esperem en la tenebra, els milers de persones que ben a prop nostre pateixen problemes i malalties mentals, tal com ens adverteixen tants experts de Sant Joan de Déu, dels  serveis assistencials, d’altres organitzacions i de Caritas, a favor de la qual farem avui una col·lecta per recolzar la seva tasca solidària. 

Alguns em direu: que poc Nadal que fa tot això! Doncs crec que no, que la consciència que col·lectivament necessitem llum i salvació, ens fa molt més sensibles al Nadal de veritat, al que senzillament celebra el naixement del Messies esperat d’Israel. 

Però com responem a una expectativa tan gran? 

Esperem, diem i confessem que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. 

El profeta Isaïes ja va qualificar aquesta llum, esperaven un gran personatge:, Déu-heroi, Conseller prodigiós, pare per sempre, príncep de pau. Tenim la sensació que va exhaurir tots els qualificatius que tenia disponibles per descriure aquest que havia d’arribar. 

I enlloc del gran personatge va néixer un nen: per una banda, només Jesús, fill d’una família humil, de Natzaret, expulsat de tot arreu, mort com un delinqüent. Si busquéssim també una comunió amb el gran personatge, amb el Príncep i rei de la casa de David, potser esperaríem avui un gran anunci com que han inventat la solució definitiva de la malaltia, de la pobresa,…no sé, qualsevol solució ràpida, automàtica i eficient a tots els nostres problemes. Potser per vosaltres escolans, el personatge seria un heroi d’una sèrie, o d’un vídeo joc, d’aquests que fan de tot i són capaços de tot o un músic tan important com Mozart o Bach,. No ho sé. Penseu vosaltres quin seria el personatge més gran que podríeu esperar. I certament davant de tanta expectativa, que aleshores i ara només tinguem l’infant de Betlem, podria ser una decepció. 

Però Déu ho ha volgut fer d’aquesta manera. L’esperança és la pròpia humanitat. La promesa és un nen, un que ha d’esdevenir home adult. La llum i la salvació venen de la seva vida i de la seva paraula. Ell és el qui promou un regne de dret, de justícia i de pau. I només després d’haver deixat clar que aquest Regne té els seus camins de senzillesa i d’humilitat, els cristians el confessem el Messies, el Crist, el Fill de Déu, el mateix Déu fet home per nosaltres, i superem de llarg tot el que el Profeta Isaïes n’havia dit. Però tot això ve després d’haver reconegut que tot passa per ser i actuar com un home. 

Em sembla molt important i molt significatiu en aquest Nadal recuperar aquesta humanitat concreta de Jesús, en la qual Déu s’ho ha jugat tot. Contemplant el Pessebre em pregunto, què podem haver fet malament perquè un missatge tan clar, tan positiu, tan humà, tan solidari, que posa la feblesa d’un nen al centre, sigui tan poc acceptat, fins al punt de treure’n la memòria dels edificis públics amb l’excusa de la societat laica. No és un crítica. És una pregunta feta a nosaltres mateixos com a cristians. Perquè la neutralitat institucional aparta el Pessebre, la representació tradicional de la història real que hi ha al darrera de la festa de Nadal, una història que és l’exaltació més gran que es pot fer de la humanitat? Perquè no veu alguna cosa de veritat en Jesucrist i el seu Evangeli, digna de ser almenys recordada? El nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc. Tinc tot el respecte a la legitimitat de les institucions, però cal que com a cristians en siguem ben conscients i ens preguntem si hem fet poc creïble la vida i l’evangeli de Jesucrist. 

Espero que els milers de persones que estareu seguint aquesta celebració, tot i l’hora de la nit, i als quals sempre us tenim molt presents des de Montserrat,  no perdeu mai la fe en Jesús, i que en Ell, conserveu també la fe en una humanitat capaç de promoure un Regne de Déu concret, de justícia i de pau.  

El Pessebre ens fa tocar de peus a terra. Podem tenir expectatives semblants a les d’Isaïes, però Jesús i el Nadal sempre ens retorna a l’única manera segura i possible de fer les coses: a través de la humanitat, amb els seus problemes i els seus límits però també amb la seva grandesa. 

Esperem, diem i confessem com us deia que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. Ens apropem potser també aquesta nit a la nit pasqual que celebrarem d’aquí tres mesos per a continuar dient que Déu, a Nadal ha entrat a casa nostra perquè nosaltres amb Jesucrist ressuscitat, a Pasqua, puguem entrar a la casa de Déu.

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor  de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp. 

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res. 

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat.  Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos! 

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant.  I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.  

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven. 

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva  presència en nosaltres. 

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada. 

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi  transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.   

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2022)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Joan 12:23-28

 

Vivim estimats germans i germanes en un món molt entretingut. Hi ha qui es preocupa molt que no ens avorrim i proposa constantment tota mena de diversions. Fins i tot s’utilitza aquesta idea de la diversió contínua per a fer propaganda. Recordo haver escoltat una vegada l’anunci d’un creuer que oferia vint i quatre hores seguides d’entreteniment. Sincerament vaig pensar que seria el darrer lloc del món on aniria a passar unes vacances. Aquests trets de la nostra cultura contemporània van normalment del bracet d’una visió de la vida a molt curt termini, en la qual costen els projectes vitals, les propostes que podrien arribar a donar sentit a tota l’existència. Els cristians, respectant la llibertat de cadascú, hem de dir  que el nostre punt de vista sobre la vida inclou alguna cosa més que la diversió. 

En l’Antic i en el Nou Testaments, sempre hi trobem la descripció d’una realitat que potser no és tan divertida, però que és real, que és autèntica, que explica molt millor allò que vivim. En les lectures d’avui, aquest punt de realisme l’hem tingut molt clar: 

Així el llibre de les Lamentacions ens deia: 

La meva ànima viu lluny del benestar

El record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina.

Com més penso i ho medito, més em replego sobre meu.

Penso que en la vida de les persones  hi ha moments on aquestes frases o algunes de semblants, o aquelles que cadascú vulgui formular per expressar-se, són més adequades per a descriure allò que vivim, que tota la resta de paraules buides que se’ns ofereixen per a oblidar-nos de qui som, d’on som i d’on anem. L’espiritualitat bíblica permet identificar totes les dificultats de la nostra existència i de les del món. La Paraula de Déu no ha passat de moda per més antiga que sigui.  

Però mai no ens quedem aquí. És bonic que la saviesa de l’Antic Testament, en aquest llibre de les Lamentacions, en els Salms i en tants altres testimonis, no es quedi aquí. Passem per la pena però no ens hi quedem. Enmig de tot això, hi ha sempre Déu que és una finestra al futur. 

Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança. 

Déu ens proposa un horitzó diferent: La salvació. A vegades em sembla intuir que darrera de tota aquesta saturació d’entreteniment contemporani hi ha una actitud molt bàsica: no fer-nos conscients que a part de divertir-nos també necessitem Déu i la seva salvació i que segurament hem posat al seu lloc moltes coses, moltes plataformes, molta música, molts videojocs, molt de mòbil i tot el que vulgueu i el que vindrà, que no podem ni imaginar; i així ens anem entretenint.  El fragment que hem llegit del llibre de les Lamentacions  acabava dient-nos en canvi:

És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor. 

Esperar silenciosament. Em sembla una frase quasi revolucionària en el mon que vivim. Esperar perquè no tot s’aconsegueix ja. I fer-ho silenciosament. Hi ha en aquesta frase un matís molt bonic de profunditat, de fer-nos conscients de la salvació d’una manera contemplativa, sabent que ens cal un camí pacient i una actitud recollida per anar sabent què és per a cadascú de nosaltres aquesta salvació. 

Penso en vosaltres escolans, que teniu cada dia un exemple breu d’aquesta actitud quan espereu silenciosament per sortir a cantar. Podríeu agafar-ho com una actitud per la vida. Especialment pels moments que tingueu alguna dificultat i pensar en aquests moments de silenci i de preparació abans de la Salve. No són sempre moments fàcils com sabem els qui hi hem estat, però van bé. Ho sabeu. Vosaltres tindreu almenys un referent de què vol dir el silenci. En aquesta homilia no estic criticant que en la vida hi hagi diversió ni totes les maneres modernes de divertir-se. Estic criticant que a vegades no hi hagi temps o ideals per a quasi res més. Guardeu-vos la vostra experiència a l’escolania com una experiència d’una vida aprofitada al màxim. 

Avui commemorem els Fidels Difunts. La mort enforteix una visió total sobre la vida. 

La nostra mort ens fa pensar en el final i per tant en tota la vida, tant la passada com la futura.  

La mort dels altres ens permet veure què els hi ha passat, en les seves de vides. 

No diré que la mort no faci respecte, però estic convençut que tenir-la present, cadascú segons pertoqui a la seva edat, pot portar-nos a una consciència més plena de tot el que fem. És una idea que trobem també ben sovint en la nostra Regla Benedictina, on se’ns demana que la tinguem present cada dia. 

Avui commemorem els Fidels Difunts, però no estem celebrant la mort, sinó la vida.  I si fins aquí, el que he intentat dir té una saviesa, ens falta el segell que ho confirma tot. La història de Jesús de Natzaret, especialment la seva Passió, mort i resurrecció, que són l’exemple més clar d’espera silenciosa a través de la mort en la salvació de Déu. Hem escoltat a l’Evangeli Jesús dient: 

Què he de dir: Pare Salveu-me d’aquesta hora? No. És per a arribar a aquesta hora que he vingut. Tampoc Ell no es va estalviar cap foscor,  però no s’hi va quedar.

Amb la seva resurrecció, la vida fou més poderosa que la mort i així ens deixà a tots l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. Per això celebrem la vida, la de Jesucrist ressuscitat com un fet fonamental de la fe, la dels nostres germans i germanes difunts com una esperança sòlida, que recolza en la bondat de les seves vides, en la capacitat d’haver seguit aquests preceptes tan senzills de l’evangeli d’avui: que el gra de blat mori, que puguem donar la vida per seguir el Senyor, per arribar a una  eternitat, a un cel que  només la misericòrdia de Déu garanteix. Celebrem finalment  la nostra vida com un camí que s’ha de dirigir i inspirar per aquest evangeli, del qual donen testimoni  Tots els sants de Déu que celebràvem ahir. 

En Jesucrist Déu s’ha fet solidari de tota la humanitat. S’ha fet solidari de les tragèdies personals i col·lectives, de les naturals i de les provocades, i les ha vençudes. Tot allò que és destrucció i mort no ha pogut amb la capacitat de ser i de viure de la Creació que té darrere la força de Déu. 

Aquesta esperança de ressuscitar amb Jesucrist i de seguir-lo fidelment durant els dies de les seves vides, guià els dos germans de la nostra comunitat, el germà Martí Sas i Massip  i el Pare Josep Massot i Muntaner que moriren aquest any amb pocs dies de diferència la darrera setmana d’abril. Els recordem amb estimació i esperança, agraint també totes les seves qualitats i el llegat material i espiritual que ens han deixat. Ens fem així solidaris de les seves vides i de les seves morts, que també nosaltres vivim i viurem. 

Avui també, recordant els nostres germans difunts, podem pensar que el Senyor és a prop de tots els qui patiu o esteu tristos perquè heu perdut algú estimat i el recordeu. Voldríem assegurar-vos la nostra pregària i el nostre record des de Montserrat. Sabem que sou sovint amb els monjos, en les nostres celebracions. Percebo que aquesta experiència compartida de la mort propera i l’esperança també comuna de la resurrecció ens agermanen més que mai.  

Celebrem doncs avui el Senyor de la vida, el Senyor que ens espera al final de la història, la nostra i la de tot el món, Jesucrist Ressuscitat, que es tornarà a fer present en la taula de l’eucaristia, on la seva solidaritat amb la humanitat ens permet la comunió amb Ell, entre nosaltres i amb tota l’Església del Cel.  

 

https://youtube.com/watch?v=a8WsqXYJmok

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen: 

Li ha posat els fonament dins els mars 

I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)

Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn.  La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final. 

I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”. 

Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat? 

Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.

I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia,  ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor.  Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.  

L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet,  aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat. 

Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu. 

Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques: 

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,

que no confia en els déus falsos. 

Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa.  Tot i que la frase  va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions. 

Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana. 

I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. 

D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el 

Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.

Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti. 

I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va

Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit. 

En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat. 

La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom.  I això mateix en fa una santedat anònima.  Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni  sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli. 

A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra. 

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.  

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada. 

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist  de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort. 

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres? 

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples. 

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida. 

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible. 

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians. 

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir: 

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.  

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.  

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

El Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2022)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Segur que tots us heu adonat, estimats germans i germanes, estimats escolans, que les lectures d’avui ressonen a Nadal. Celebrem el naixement de la Mare de Déu, de Santa Maria però ho fem parlant de Nadal, és a dir del naixement de Jesucrist. Totes les festes litúrgiques de la Mare de Déu que, durant l’any, commemoren la seva Nativitat, avui vuit de setembre; la Immaculada Concepció, el vuit de desembre; la seva Maternitat sobre tota l’Església, el primer de gener; i, finalment, la seva assumpció al cel, que celebràvem fa tres setmanes el quinze d’agost, són totes elles festes que només es comprenen si les posem en relació a Jesucrist. 

Mostrar-nos Jesucrist hauria de ser sempre la finalitat d’una festa mariana. Cada dia a la Salve resem que la Mare de Déu ens mostri Jesucrist. Potser per això no és tan estrany que per a celebrar Santa Maria, parlem del Crist, del Senyor. Casualment, mentre preparava aquesta homilia vaig rebre un wassupp d’un amic que viu a Dallas, a Texas, als Estats Units. Allà són molt més normals que aquí els missatges cristians en públic: en cartells pels carrers, a darrera dels camions… Aquí sorprendrien una mica. Aquest amic me n’envia molt sovint. El que vaig rebre mentre preparava aquesta homilia era un cartell al costat d’una carretera que deia It’s all about Jesus. Tot va sobre Jesús. En la nostra fe, finalment tot ha d’anar sobre Jesús i el seu evangeli. També el record de la Mare de Déu.

Avui celebrem la nativitat de la Mare de Déu. Celebrar un naixement és una qüestió molt humana. El naixement ens col·loca en una família, en una tradició, portem un nom que ens posen quan naixem i que ens identifica. I que normalment no el canviem i si ho fem, com alguns monjos, és per a significar precisament un gran canvi en la vida. En el cas de Santa Maria el seu naixement la identifica com una filla d’Israel, el seu poble, una fidel senzilla, amb cap aparença exterior de ser destinada a la missió que va acomplir. Tenim doncs en la solemnitat d’avui, una primera realitat molt concreta. La memòria de la dona, de Maria de Natzaret. 

Aquesta mateixa festa de la Nativitat de la Mare de Déu, també ens en revela una altra realitat. Del dia d’avui també en diem almenys a casa nostra la festa de les marededeus trobades. Avui és la festa d’aquelles advocacions en les quals la tradició parla d’una imatge trobada com Núria,  Meritxell, Queralt,  Claustre, Cinta i moltes de les que trobareu al nostre camí dels Degotalls. També era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, fins que el 1881 es va instituir la solemnitat pròpia del 27 d’abril.  

De la filla d’Israel, de Maria de Natzaret passem doncs a la Mare que cada terra es fa seva, que tants i tants llocs acullen. Gairebé diria que la terra s’ofereix a Déu per acollir Santa Maria. Fixeu-vos que la mare de Déu porta el nom del lloc. És realment la geografia concreta que queda presa per Déu, per recordar l’encarnació del seu Fill. Recordo que una vegada per Nadal quan fèiem el Pessebre, no vam posar cap cova i un monjo em va dir, falta la cova perquè és el signe de la terra que com Maria, acull la Paraula de Déu i fa néixer el Salvador. L’explicació que Santa Maria prengui un nom en cada lloc és precisament el de la fe cristiana estesa i arrelada en cada racó de la terra. Però no és ella que es multiplica. És el Crist únic de la qual és mare que la fa tan universal i tan catòlica, que essent sempre l’única Mare de Déu, esdevé un fruit de cada lloc, per l’evangelització que  ha portat el nom de Déu a tot arreu. Aquest dinàmica és doble. No només oferim nosaltres a Déu la terra i el lloc, que de fet ja hem rebut d’ell, sinó que Déu també ve per aquesta presència de Santa Maria a voler ser en tota cultura, en tota llengua i a donar-los hi el valor més gran que puguin tenir. Potser els catalans i les catalanes podríem tenir molt present i donar gràcies pel do de la presència de Déu en tant i tants santuaris, que des del punt de vista de la fe, són signe del seu amor per nosaltres.

I si tot va sobre Jesús, s’entén que la primera lectura i l’evangeli d’avui siguin evangelis de tema nadalenc, que parlen de l’expectació del Messies, el Crist i de l’acompliment de la seva vinguda al món que tingué lloc per la seva Encarnació. La primera lectura del profeta Miquees ens posa davant de l’expectació d’un rei i pastor cridat a governar en nom de Déu, amb la seva majestat i la seva glòria. Això vol dir tal com Déu governaria si fos ell present. Que actual i que bonic que el fruit d’aquesta manera de governar sigui la pau: I viuran en pau perquè Ell serà la pau (Mi 5,3-4). Que actual per contrast, perquè certament no constatem que la manera de governar general en el món ens porti precisament la pau. Tot el contrari. No ens cansem mai com a cristians de tenir present aquesta frase curta de Miquees: i viuran en pau perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la Pau. La pregària col·lecta d’avui demana que el fruit d’aquesta festa sigui la pau. Desitgem ‘ho intensament!

I l’evangeli ens diu que aquesta expectativa es va realitzar en la història perquè Déu va venir. Aquell Salvador que Miquees ens deia que venia d’orígens llunyans, des dels temps eterns (Mi 5,1), l’evangeli ens diu que és aquest Jesús, fill de Maria, que sí, que realment ve de lluny, per això és fill de totes les generacions que formen el seu poble, per això les anomena totes des d’Abraham. Déu va venir per això Jesucrist és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres ens deia l’evangeli, en la darrera frase, com si ens hagués explicat tota la història per a preparar-nos per això, per a aquest punt final, per a aquesta confessió. 

Tot va sobre Jesús. Penseu, especialment vosaltres els escolans, que aquesta església de Montserrat, tan important per a tanta gent i també per a vosaltres, juntament amb la imatge de la Moreneta, amb els vostres cants, amb la pregària dels monjos, només vol una cosa: recordar a tothom que Déu és amb nosaltres. La mateixa Mare de Déu amb el nen a la falda ens diu que Déu és amb nosaltres.  I si Déu és amb nosaltres, hauríem d’estimar-nos més, de procurar fer un mon millor, de prendre’ns més seriosament la injustícia, la pobresa, la desigualtat, les amenaces del canvi climàtic…, perquè Déu no vol cap de totes aquestes coses, però ens deixa la llibertat per a fer-les i per a arreglar-les. Tot depèn de com utilitzem la nostra llibertat.  Santa Maria la va utilitzar per a col·laborar plenament amb Déu, encomanem-nos hi, ella que com cantem en l’himne d’avui 

és llum d’albada, 

que anuncia el Redemptor, 

ja de temps predestinada, 

a ser Mare del Senyor

 

Abadia de MontserratEl Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre de 2022)

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

 

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet. 

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules. 

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec.  th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7. 

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!  

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen. 

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina. 

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat.  Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació  potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites.  La primera:  és  la misericòrdia de Déu  la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos.  És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa,  perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor  és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos. 

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor. 

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula. 

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.  

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i  cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim. 

 

 

Abadia de MontserratFesta de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2022)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

Feliç tu que has cregut! Les lectures d’aquest solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, dia que ens marca sempre el cimal de l’estiu, són estimades germanes i germans, més enllà del clima festiu que envolta la nostra eucaristia, un gran testimoni de fe. 

La fe és reconèixer, acceptar, assentir a Déu, a la seva veritat i a la seva realitat en el món. Potser fa uns anys era més freqüent la pregunta: Ets creient? La pregunta no volia dir normalment si creies en alguna cosa, si no si eres cristià, si reconeixies aquest Déu Pare, amb el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant, com a vivent, com a real, com a rector del món i de la història. 

L’evangeli d’avui, podria ser molt bé la resposta de Santa Maria a aquesta pregunta: Ets creient? La vida de la Mare de Jesucrist, Mare de Déu, està marcada per la fe. El seu exemple envers tots nosaltres és precisament el reconeixement que ella fa de Déu en la història: en la seva petita història personal i en la història del Poble d’Israel. 

Un dels trets més fascinants de la manifestació de Déu és la seva humilitat, la seva capacitat de fer-se present en la quotidianitat. És en aquest sentit que dic que les lectures d’avui són un testimoni de fe perquè a partir de fets molt normals, ens mostren una veritable confessió de fe.

O no és normal que una noia jove, en estat, vagi a visitar una cosina de més edat, també embarassada, per a ajudar-la? O no és normal que les dues estiguin plenes de joia pels fills que esperen? Però sobre aquesta línia de “normalitat” es produeix l’acte de fe, el reconeixement que la vida és un do de Déu i ja molt concretament en Maria, que la Vida que espera, Jesucrist, només ha estat possible perquè ella ha reconegut i ha cregut en les possibilitats infinites que Déu és capaç d’obrir i d’acomplir. Per tant en el reconeixement que Déu efectivament hi és i actua. 

Aquesta escena de la visitació, que rellegim força vegades durant l’any en la nostra litúrgia a Montserrat, ens parla d’una dona, Elisabet, que té aquella missió tan important d’esdevenir acompanyant en els processos de fe, reconeixedora de la realitat espiritualitat, instrument de Déu per a la revelació de la veritat de Maria. A  nosaltres ens ajuda contemplar les paraules plenes de sentit d’Elisabet a Maria perquè són revelació del pla de Déu: en la seva joia; en la de l’infant, Joan el Baptista, que espera; en el reconeixement també de la distància, de la diferència immensa que hi ha entre un i un altre naixement;  en la salutació inspirada: ets beneïda entre totes les dones i finalment en la frase: Feliç tu que has cregut! Elisabet capta el moment de Déu que es produeix entre ella i Santa Maria en aquesta entranyable escena de la Visitació.

En aquest any del setanta-cinquè aniversari de l’oferiment que el poble de Catalunya va fer d’un nou tron a la Mare de Déu de Montserrat i de la corresponent entronització de la Santa imatge l’any 1947, el nostre Santuari ha triat com a lema pastoral precisament les paraules d’Elisabet a Maria en aquesta escena: Feliç tu que has cregut! A part de reconèixer-hi la fe de la Mare de Déu, voldríem proposar a tots els pelegrins de seguir el seu exemple i donar gràcies pel camí que ella obre per tal que també nosaltres puguem creure més, més sincerament i més profundament, en Déu.  

I quina és la resposta de Santa Maria? Quan Elisabet posa de relleu d’una manera tan clara la fe de la Mare de Déu, la resposta d’ella és aquest cant del Magnificat, un cant que ho conté quasi tot. L’església li ha donat l’espai privilegiat de ser resat cada dia en l’ofici de vespres, convidant-nos a una identificació personal amb les actituds de la Mare de Déu. El llenguatge senzill ens ajuda encara més a fer d’aquest text una possibilitat de pregària, unes paraules que tot i tenir vint segles, no han perdut ni actualitat ni frescor. Permeteu-me per tant que parli del Magnificat en primera persona del plural, com unes paraules dirigides a nosaltres:

Maria ens convida al reconeixement de la humilitat personal, que fa més forta per contrast, la salvació i tota l’acció de Déu. Ell és qui actua. Ell és qui actua en la nostra petitesa. Davant d’ell només podem reconèixer-lo i reconèixer les seves meravelles en tots nosaltres, lloar-lo és ja confessar-lo, potser és la confessió més forta que podem fer-ne. Lloar Déu ens descentra. Que actual i que nou que és aquesta actitud en un món sovint egòlatra i egocèntric! 

També en el Magnificat, parlem del Déu que estima de generació en generació, del Déu que protegeix Israel, que es recorda de l’amor a Abraham i als nostres pares. A Déu no ens l’inventem els teòlegs, els bisbes, les monges o els abats i els capellans, ni ningú més. A Déu el reconeixem cadascú personalment per tot allò que Ell ha fet en la història, la personal i la general. Ni Maria en la seva grandesa es va inventar Déu, fins el mateix Senyor i Salvador Jesucrist, no va  sinó reconèixer en la seva vida encarnada en una persona humana, el Déu d’Israel com el seu Pare i com el Senyor de l’Univers i de la història. Quin antídot per la nostra societat que es pensa tan autònoma respecte el passat, tan autosuficient.

Trobem finalment un Déu que Maria reconeix com el qui capgira l’ordre social i avançant tantes afirmacions que després trobarem a l’evangeli, es posa al costat dels qui passen fam, dels pobres i dels humils, amb un llenguatge bastant fort, radical. L’evangeli ens porta sempre al germà necessitat. Ara i sempre. Necessitem convertir-nos a això.

Diguem doncs que l’escena i el diàleg entre Elisabet i Maria no és innocent. És un himne profund a la fe, a reconèixer un Déu implicat en la història i que ens demana a nosaltres la mateixa actitud de fe activa i compromesa que elles tenen i canten. 

Comptem avui amb tots els qui participeu especialment amb el vostre cant a fer que puguem celebrar més solemnement aquest dia. A els qui heu avançat un dia l’inici de les Trobades d’animadors de cant com als qui heu vingut només per a la missa, voldria dir-vos que l’escena que hem llegit avui desprèn una joia quasi musical. Quanta música no ha inspirat la Mare de Déu! Quantes versions no tenim del Magnificat. He trobat una pàgina molt interessant a internet, una entrada de la Wikipèdia que en anglès es diu llista dels compositors de Magnificats. Des del gregorià a Penderecki o Arvo Part,molts han volgut transmetre’ns la joia de Maria per les obres admirables de Déu. També els cantaires de la coral Tirychae que ens acompanyeu, reviureu avui aquesta tradició que canta a Maria amb cants antics i nous. Estic segur que amb el Mariam Matrem cant medieval del Llibre Vermell i amb una obra de fa pocs anys d’en Josep Ollé, L’Ave Maris Stella, que ja és tradicional en aquesta celebració, ens ajudareu a lloar Déu tot cantant, com Maria, i espero que us apropeu a les paraules que canteu i a l’esperit de fe que els seus compositors segurament tingueren en compondre-les. 

Feliços també nosaltres que volem creure! Viure la fe com Maria, és tenir l’esperança que podrem associar-nos com ella, a la Pasqua de Jesucrist. La seva assumpció al cel, representada per la pintura d’aquest presbiteri, per la gran rosassa de la façana de la Basílica i pel marbre que hi ha sobre de l’Escala que puja al cambril, és l’acompliment de la seva fe, és la realitat de la seva felicitat amb Crist per haver cregut, és la seva Pasqua, és la crida més senzilla que ens fa a tots i a cadascun de nosaltres: acceptar que Jesucrist ens ha promès la plena comunió amb Déu, una comunió que ara anticiparem en l’eucaristia, participant del cos i de sang de Crist i que ens convida com ella a creure, a lloar i a estimar tothom.

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Sant Benet (11 de juliol de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2022)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Penso, estimats germans i germanes, que la relació i el coneixement personal amb Sant Benet de Núrsia de tots els qui ens esteu escoltant aquí o per mitjà d’internet, deu ser molt diferent.

Potser alguns de vosaltres sense cap idea que avui s’esqueia aquesta celebració, us hi heu trobat; altres coneixedors del  calendari litúrgic, l’heu identificada de seguida, els oblats i els monjos benedictins esperàvem la data i tenim clar que avui recordem la proclamació com a Patró d’Europa, de l’autor de la Regla, el text que ens identifica i dona sentit a les nostres vides. La vida benedictina és un tresor de saviesa espiritual plena de consells i d’intuïcions  capaços d’enriquir la vida fins i tot  fora dels monestirs i sense necessitat de ser monjos. Per això, en parlar de Sant  Benet i de l’espiritualitat de la Regla voldria que tothom s´hi sentís inclòs. 

Com es fa present en el món aquesta saviesa espiritual? Té a veure amb els edificis romànics, gòtics o més moderns que els monjos anaren edificant i que avui són en tants llocs patrimoni històric? Una mica sí, però no crec que els edificis facin justícia a la saviesa de sant Benet.

Potser aquesta saviesa s’ha concretat en cultura? És interessant que l’etimologia ampla de la paraula cultura és propera al significat de la paraula catalana conreu. Sant Pau VIè va dir que els benedictins fórem importants en la creació d’Europa occidental, creàrem amb el llibre i amb l’arada: això és amb tot tipus de cultura. Sí. L’impacte cultural en sentit ample ha estat fort i esperem que ho continuï essent, però tampoc no exhaureix el significat profund de l’aportació que em sembla que ens fa la Regla benedictina. 

El nucli, allò imprescindible del nostre text venerable, rau en l’àmbit de la persona i de la seva dimensió espiritual: és prendre l’home o la dona i encarar-lo amb Déu. Aquest és el fonament. Queda clar que un dels moments en els quals qualsevol institució ha de ser clara amb allò que vol, és el moment en el qual cal incorporar nous membres, nous treballadors, nous socis. En aquest moment no ens podem enganyar senzillament perquè ens hi va la identitat i la continuïtat. La Regla de Sant Benet estableix el criteri definitiu del discerniment de les vocacions en establir que cal que “busquin Déu de veritat”. És per aquesta raó que goso dir, no sol ni inventant-m’ho, sinó recolzat per tota la tradició monàstica, que el nucli de la nostra vida és posar-se de cara a Déu, per a començar un camí sostingut per la fe, amb plena consciència de la fragilitat personal, però avançant cap a Déu, que ens ha creat i ha posat el desig de cercar-lo dins nostre. Aquest principi té alguns trets interessants:

És universal. No puc  proposar-vos honestament a tots els qui m’esteu escoltant que visqueu  la comunió de béns, l’estabilitat en una comunitat, l’obediència a un superior Proposar-vos però que cerqueu Déu de veritat és totalment possible Potser per aquesta raó afirmem que avui parlant de temes monàstics, podem parlar a tothom. 

Cercar Déu de veritat és una proposició senzilla. Només tres paraules en el llatí original. Les coses importants no cal que siguin llargues ni complicades.  La proposta serà senzilla però toca el fons humà de cadascú: busquem, per tant estem en moviment, l’espiritualitat benedictina ens comprèn com homes i dones de desig, no perfectes. 

Naturalment és una proposta creient. No busquem qualsevol cosa. Cerquem Déu. El Déu de Jesucrist. I des de la fe, no podria pensar-se una vida sense Déu. Per tant aprofundim allò que som i allò que creiem com a cristians. Res més, res menys. Qualsevol proposta cristiana hauria de respondre plenament a aquelles paraules de Jesús: he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. 

També és una proposta estable. En l’espiritualitat de la Regla benedictina, el cercar Déu de veritat no està pensat com quelcom puntual. És prou seriós per a implicar-hi la vida. És una proposta que no cal canviar constantment. En el nostre context actual, fins i tot gosaria dir que aquesta idea de l’estabilitat en les opcions, tan cristiana i tan benedictina és nova, és alternativa. La practica poca gent. Però està comprovat que dona felicitat i sentit. Potser aquesta estabilitat és una de les coses que podríem predicar més com a monjos, sense oblidar que ens cal viure-ho primer nosaltres per a predicar-ho amb una mica de dignitat. 

Finalment Cercar Déu de veritat és una proposta personalitzada. Cal que cadascú es posi en camí. Per molt que sembli abstracte, Sant Benet ens concret força com cal fer-ho: Caldrà pregar i caldrà estimar. Els monjos ho farem en comunitat i cadascú que hagi incorporat aquest tret espiritual a la seva vida o el vulgui  incorporar, podrà veure com prega i com estima al seu voltant. Tampoc no és difícil d’entendre. Pregar i estimar per a fer ben concret viure, creure i cercar Déu és una proposta per a una vida presa seriosament. De vida només n’hi ha una i estaria bé que no ens passés  allò que tan bé expressava el poeta castellà Jorge Manrique, 

Este mundo es el camino / para el otro, que es morada / sin pesar; / mas cumple tener buen tino / para andar esta jornada / sin errar. (V)

No mirando a nuestro daño, / corremos a rienda suelta / sin parar; / desque vemos el engaño / y queremos dar la vuelta, / no hay lugar.  (XII)

(Coblas a la Muerte de su padre )

Aquestes intuïcions davant de la vida i de la mort, no són llunyanes de la Regla de Sant Benet, i ens demostren amb aquesta proximitat que més enllà del carisma estem davant de veritables enfocaments creients i humanistes. La  saviesa espiritual és en el fons un patrimoni de la humanitat, i Déu la reparteix com vol i a qui vol, generosament. 

Havent-nos centrat en aquest leiv motiv, cercar Déu de veritat, la Regla ens diu que vivint així, pregant i estimant, la saviesa espiritual impregnarà la nostra vida, totes les nostres relacions i fins i tot les nostres actituds corporals. 

Aquesta és l’arrel de l’arbre benedictí, els fruits i la fecunditat del qual han estat tan grans. Procurem que el creixement i els fruits de l’arbre sempre estiguin en relació a l’arrel, això és a la recerca veritable de Déu, a la pregària, a l’amor. Per una proposta així, que no fa res més que replicar la crida de Jesucrist a seguir-lo, entenem que l’evangeli d’avui justifiqui que puguem deixar-ho tot.

Posem-nos sempre en disposició d’escoltar i d’acollir la veu del Senyor que ens crida, ho fa sempre, i ho fa en cada eucaristia, obrim-li doncs el cor. 

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2022)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

La solemnitat d’avui, de Sant Pere i Sant Pau, estimats germans i germanes, com la de totes les celebracions i memòries de sants, ens ajuda a centrar-nos en dues mediacions fonamentals entre Déu i la humanitat: el testimoniatge, perquè estem davant de dos grans testimonis, i la de la comunitat, l’Església de la qual en són les columnes. En la història espiritual de quasi cadascú, els testimonis i la comunitat ens han portat cap a la fe en Déu, al seguiment de Jesucrist, a rebre l’Esperit Sant i les que ens permeten avançar en aquest camí de confiança.

Si parlem de testimonis, avui anem als veritables orígens del cristianisme. En el diàleg de l’Evangeli que hem llegit, el mateix Jesús busca amb les seves preguntes provocar la reflexió i la formulació d’un testimoniatge sobre ell: Qui diu la gent que soc jo? No és estrany que en l’aprenentatge de la fe, tantes vegades, en catequesis, en grups de joves, ens hagin repetit la pregunta de Jesús: qui és Jesús per a tu? La pregunta feta per ell mateix als apòstols, en un moment tranquil, en el recer de les fonts del Jordà, a Cesarea de Filip, com ens diu l’evangeli de Marc, paral·lel al que hem llegit,  provocà la resposta de fe de Pere, una de les confessions més fonamentals de l’evangeli: tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. Tu, Jesús de Natzaret, trenques la lògica d’un Déu llunyà, invisible, inefable i el fas proper. Tu et converteixes en una esperança per una humanitat que se salva perquè és visitada en la seva essència per Déu i un Déu que s’humilia fins a la mort per a no deixar res sense redimir.

Un testimoni és legítim si allò que diu és veritable, si en pot donar fe per coneixement i experiència pròpia, si la resta de la seva vida és coherent amb allò que ha proclamat. 

L’apòstol Pere compleix amb escreix aquestes tres condicions: La primera és la veritat de tot allò que ha anunciat. Fins i tot Jesús li reconeix que està inspirat pel mateix Déu com ens assenyala l’evangeli: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Sant Pere va entendre que Jesús era  el Crist, el Messies i la seva comprensió canvià la història, canvià la relació dels homes i les dones amb Déu.   

La segona condició de legitimitat d’un testimoni és la proximitat amb la font. I evidentment també es compleix en aquell que des del moment de deixar les xarxes, va seguir de prop Jesús i després de la Passió, fou un testimoni de la seva resurrecció. Imagino la vida de Sant Pere fins al del seu martiri en el Vaticà, com una llarga experiència de comprensió que potser no va completar mai, d’aquelles paraules: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu i de totes les altres que va escoltar dir a Jesús.

I finalment, un testimoni ha de tenir coherència en proclamar la fe. Alguns direu: coherent sant Pere?  I les negacions? Però li tindrem en compte nosaltres les negacions quan el mateix Jesús les va perdonar i no va dubtar a fer d’ell la pedra i el fonament de la seva comunitat ? Coherència malgrat alguna feblesa. Les febleses de Pere ens ajuden precisament a tenir-lo per testimoni de la fe i del Crist. No és necessari ser perfecte per a ser deixeble. Només cal saber demanar perdó quan t’equivoques i negues al Senyor. 

Qui dubtarà que la fe de Sant Pere ens ha ajudat? 

L’evangeli d’avui  no ens en parla però gairebé cada diumenge i molts altres dies durant l’any trobem també el testimoniatge de Pau. Qui dubtarà que algunes de les pàgines més profundes, del testimoni més íntim de la relació possible d’una persona amb Jesucrist i del seu significat ens venen de Sant Pau? Un deixeble que és testimoni perquè quedà tocat i es dedicà amb cos i ànima a reflexionar, a compartir, a deixar-nos escrita la que personalment m’atreveixo a anomenar mare de tota la teologia. 

Malgrat que puguem parlar d’experiència directa de Déu, no ens queda cap dubte que per a inserir-nos en la tradició cristiana calien els sants Pere i Pau, i darrera d’ells, com cantem en el Te Deum,  l’exèrcit esclatant dels màrtirs, paraula que en grec vol dir testimoni.

La solemnitat d’avui ens porta tot naturalment a una altra mediació: l’Església, que és el primer fruit de la fe dels apòstols. A la confessió de Pere, segueix el manament de Jesucrist: Sobre teu, edificaré la meva Església. I l’encàrrec més important que el Senyor  li va fer fou la de confirmar en la fe tots els qui vindríem després. Precisament perquè la fe que conté la seva confessió és també el fonament de qualsevol comunitat que es reuneix entorn de Jesucrist. Des de la unitat del primer grup de seguidors de Jesús, la comunitat s’ha  estès fins acomplir el mateix manament de Jesús: Aneu i prediqueu l’Evangeli a tot el món. No podem negar que ens aquests dos mil anys d’història, la comunitat cristiana, tot i no perdre mai la referència als apòstols Pere i Pau, no ha reeixit a mantenir-se formalment unida. Amb tot, sí que em sembla digne de dir que almenys la gran comunitat catòlica es manté una, essent un dels fenòmens més nombrós, més antic, més actiu de tota la història de la humanitat. Sant Pere i el ministeri dels seus successors, els bisbes de Roma, els Papes, són el seu vincle de comunió, i l’anhelada unitat cristiana, hauria de tenir sempre en compte el seu servei.  

Seria bo veure l’Església com la que ens ha donat la possibilitat del nostre coneixement de Jesucrist i la que ens ajuda a mantenir-nos en la fe. La que vivim en cada eucaristia, com estem fent ara. Potser massa sovint perdem de vista aquesta essència i ens perdem en crítiques colaterals que no sé si porten enlloc. Sé que la crítica expressa sovint amor i preocupació per l’Església. Mirem que no sigui una altra cosa. L’exemple i l’ensenyament de Sant Pere i Sant Pau no va ser altre que Jesucrist. Aferrem-nos a Jesucrist, com el Senyor que ens estima més enllà de tot i ens ho demostra constantment com fa ara en aquesta celebració, fent-nos participar del seu cos i la seva sang. 

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

El Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (19 de juny de 2022)

Gènesi 14:18-20 / 1 Corintis 11:23-26 / Lluc 9:11b-17

 

Amb el sagrament de l’eucaristia, podria arribar-nos a passar, estimats germans i germanes, que ens hi acostuméssim tant, que no fóssim conscients de tot el seu valor. És un goig i un privilegi, potser cada vegada més privilegi en la nostra Església, poder celebrar diàriament o setmanal l’eucaristia i participar-hi amb la comunió del cos de Crist.  

La Solemnitat del corpus, conclòs ja el temps pasqual, té tanmateix ressons del seu inici, el dijous sant, quan celebràvem la institució de l’eucaristia. Potser el dia tradicional de celebració del corpus, en dijous, deixava més clara aquesta relació. Celebràvem aleshores i celebrem avui que Déu no va tenir cap límit per a fer-se present entre els homes i les dones i per això es va encarnar en Jesucrist i que, de la mateixa manera, Jesucrist tampoc va limitar-se per a continuar present en tota la història que s’esdevindria darrere d’Ell i per això va voler que el pa i el vi fossin la seva presència privilegiada, perquè en la senzillesa dels elements més bàsics i tan sols amb la invocació de l’Esperit Sant i amb les paraules breus que ell va dir, poguéssim fer-lo present. 

Tota la història de la humanitat està marcada per Jesucrist, per la seva Encarnació, per la seva mort i resurrecció. Per això és el punt final d’un temps i l’inici de l’altre, per això en la majoria de societats cristianes i en moltes d’altres, el temps s’assenyala a partir d’ell. L’eucaristia és la  memòria perenne de Jesucrist en aquest segon temps de la història que ha de perdurar fins al final. La celebrem fins que torni com ens deia el final la segona lectura d’avui, quan la seva revelació absoluta farà innecessària la seva memòria. Però mentre això no arriba, tenim com deia el privilegi de la seva presència en el sagrament del seu cos i de la seva sang, en el pa i el vi eucarístic. 

Ressonen en les pregàries de la missa d’avui aquesta dinàmica històrica entre memòria de Jesús, de la seva Passió, i esperança en el futur, en aquesta vida eterna, que podem imaginar i anticipar quan sentim o ens fem conscients de la presència de Déu en nosaltres, de la seva comunió amb el món, que és allò que ens porta de manera intensa i insubstituïble el sagrament de l’eucaristia. El motet eucarístic (és també l’antífona del Magnificat de les II Vespres d’avui) Oh sagrat convit, de Sant Tomàs d’Aquino, tantes vegades cantat per la nostra Escolania, que avui és a Alemanya convidada per a un concert, ens ho diu: Oh sagrat convit on mengem el Crist, recordant la seva passió; la ment s’omple de gràcia i se’ns dona penyora de la glòria futura,

A vegades estic temptat de pensar com si amb l’Encarnació de Déu en la humanitat no n’hi hagués hagut prou, que calia encara baixar més, tan humil és el nostre Déu i tan fàcil ens ho volia posar que no es va fer de menys de ser present per Jesucrist en el pa i en el vi, en la simplicitat dels aliments més corrents de la cultura Mediterrània 

L’evangeli d’avui ens suggereix que la institució de l’eucaristia en el darrer sopar, només va ser la conclusió final d’una vida tota donada per amor. M’agrada contemplar l’escena de la multiplicació dels pans i dels peixos, no tant com un miracle material, sinó com l’escena de la preocupació i l’acció eficaç de Jesús, perquè ningú no passi més gana. 

Davant de les amenaces d’escassetat directa d’aliments i de l’encariment dels que hi ha disponibles, amenaces que la Guerra d’Ucraïna sembla no poder acabar ràpidament sinó accentuar cada dia més, penso en com podríem nosaltres fer-nos conscients que l’eucaristia va lligada també a la preocupació de Jesús perquè no hi hagi fam al món. Jesús  va saciar els seus deixebles enmig de la quotidianitat mentre predicava i guaria. Sembla que el nostre dia a dia ens ha portat també a trobar-nos en situacions de necessitat semblants a les que hem escoltat. L’Església fa molt: Caritas, les Missions, l’anonimat de tantes persones que  ajuden, són els veritables efectes de tenir present i recordar Jesús i l’evangeli en cada una de les nostres celebracions eucarístiques. No ho separem mai. Direm avui que aquest es el sagrament de la unitat i de la pau. Però Déu no ens imposa la unitat i la pau com una consigna, com una ideologia com han fet servir règims totalitaris de tots els signes que han pervertit aquestes paraules. La transformació social cristiana que té les seves arrels en l’evangeli neix de la fe i de la comunió amb Jesús. D’una relació personal i lliure que mai no pot ser imposada, que neix de la crida primera a ser  deixebles de Jesucrist. 

La festa d’avui té els seus orígens en la necessitat d’intensificar amb pregària i lloança aquest privilegi de presència personal que Déu ens fa amb el seu cos i la seva sang i que ens ajuda a aprofundir i a intensificar la nostra intimitat amb Ell. Tampoc però no podem caure en un intimisme excloent  i en aquesta relació espiritual oblidar-nos que l’eucaristia és pa trencat i repartit. Que la unitat eclesial sencera hi és sempre present i que tota eucaristia és una pregària i una afirmació de la pau volguda pel Senyor, com diem al final de la pregària eucarística abans de donar-nos la pau simbòlicament: Doneu-li aquella pau i aquella unitat que vos vau voler. És impossible en aquesta unitat no tenir molt presents els qui ho passen pitjor, és difícil pensar que hi pugui haver-hi pau on no hi ha ni tan sols els aliments necessaris per a viure. 

Cada eucaristia ens recorda que tenim el deure de continuar ferms en aquesta lluita pels necessitats. Per això, unint-nos a tantes comunitats, farem avui una col·lecta a favor de caritas, que vetlla per tantes i tantes situacions extremes.

La tradició catòlica llatina ens ha llegat el culte eucarístic, això és l’adoració al cos i a la sang de Crist no només en el moment propi de celebrar el memorial del Senyor en cada eucaristia i de combregar sinó també en la possibilitat silenciosa de pregar en presència d’Ell. Avui ens unirem a aquesta veneració portant solemnement la reserva eucarística a la capella del santíssim, de la mateixa manera que ho fem el dijous sant, i deixarem exposat el sagrament per a tothom qui durant el dia hi vulgui pregar en silenci. És el Senyor mateix present pel memorial de la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, que ens exhorta a viure intensament la nostra comunió amb ell i els germans i germanes d’arreu. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Diumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (5 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Romans 8:8-17 / Joan 14:15-16.23b-26

 

Podria ser que amb l’Esperit Sant, Déu s’hagués superat a si mateix? 

Amb aquesta expressió: t’has superat, expressem, estimades germanes i germans, aquella acció que ens ha sorprès perquè va més enllà de les expectatives. Alguna vegada, irònicament, t’ha superat, ho diem en sentit negatiu, quan has  fet alguna cosa malament més enllà del que es podia esperar. 

Perquè em pregunto si Déu s’ha superat enviant l’Esperit Sant? Potser perquè és l’aspecte, la persona, més imprevisible de Déu.

En la celebració de la nostra fe fàcilment resseguim els fets de Déu-Pare, autor de la Creació de la qual trobem petjades en la bellesa de la natura i de les persones, confessem també Déu- Fill, autor de la redempció, Jesucrist, de qui tenim la història de la seva persona i de la seva vida i el testimoni de la comunitat que el va reconèixer messies i salvador. Però i de l’Esperit Sant? Naturalment també el confessem en el Credo i en cada invocació a la Trinitat, però som conscients que el Déu-Esperit Sant és l’actualitzador? Aquell a través del qual actuen i obren en nosaltres el Pare i el Fill, renovant la creació, fent que la redempció de Jesucrist sigui creguda i tingui efectes reals en la nostra vida?

Enviar l’Esperit Sant fou una superació d’una història de Déu que hagués pogut quedar com un relat antic, com una mitologia amb la seva saviesa religiosa i humana, però desconnectada de cada persona des dels inicis dels temps fins avui, al segle XXI. 

L’Esperit Sant és la intimitat del pare amb el fill, amb Jesús. Ell mateix, Jesucrist, va voler que la seva presència entre nosaltres fos molt més que el record d’un mestratge excepcional i d’un testimoniatge coherent entre vida, paraula i mort. Va voler una connexió diferent i per això com ens ha dit l’Evangeli, el mateix dia de Pasqua, va voler quedar-se amb els apòstols i ho va fer amb el seu Esperit, que després seria enviat a tota la comunitat, i que des d’aleshores no ha deixat de ser el protagonista de la vida del món, de l’Església, de cada sagrament, de cada vida espiritual, de cada discerniment. Amb raó de les poques coses que confessem de l’Esperit Sant en el  Credo, una de les més importants diu que infon la vida: és Senyor i infon la vida.

He llegit recentment un llibre que diu que el món porta uns quaranta anys sotmès a una doctrina que s’anomena TINA. No és cap diminutiu d’un nom, sinó són les sigles en anglès de la frase There Is No Alternative; és a dir no hi ha alternativa. La frase ve a dir que hi ha una doctrina econòmica, antropològica, social presentada com inevitable. L’autor critica aquesta doctrina i és favorable a defensar que sí que hi ha alternatives. 

Quan posem junts l’Esperit Sant i el món on vivim, podem dir que pels cristians aquesta TINA és inacceptable i que l’Esperit Sant és precisament la superació d’un món sense alternatives. Quantes raons no proven això:

Déu se supera en la història perquè el motor immediat que mou el món és l’acció de l’home i la dona. Aquesta acció pot ser inspirada per moltes causes, però és l’Esperit Sant el qui assegura la presència de Déu en cada persona, Afirmar que no hi ha alternatives és fer una anàlisi pobra del nostre món i de la nostra humanitat, renunciant al protagonisme de dirigir i controlar la Creació guiats per aquest Sant Esperit, del qual diem en l’himne Veni Sancte Spiritus que és el guia que ens va al davant. (ductore sic te previo) 

On ve a trobar-nos l’Esperit de Déu? On es fa present? Déu se supera també sempre en la persona humana. És molt significatiu que utilitzem la mateixa paraula, esperit, per a parlar d’aquella part de la nostra humanitat que roman oberta a la transcendència, a la mística, a tot allò que no podem tocar però que podem sentir des de la nostra sensibilitat. Hi ha una mena de zona 0, de zona de trobada prèvia, íntima, en tota persona que ens cal afirmar. Els més joves, els nens, molt especialment els escolans la conreeu constantment amb la música, per a vosaltres i per tants que us escolten. 

Una de les grans propostes del cristianisme avui és la de l’afirmació radical que l’espiritualitat forma part de la persona humana i l’enriqueix. Potser per algú serà molt obvi, però jo quan miro al meu voltant i veig tanta dependència de la tecnologia, de les  plataformes, dels mòbils, del bombardeig constant d’informació i d’entreteniment, em pregunto quin espai deixem a l’esperit. Tant de bo que aquesta solemnitat de la Pentecosta fos una reivindicació de l’espiritualitat. Em sembla que fer-ne memòria és una de les missions de la vida monàstica avui. Aquest esperit humà és el que naturalment ens permet també romandre oberts a la proposta cristiana, a la que ens ve de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Déu, de l’Esperit en majúscules: de romandre oberts en definitiva a la fe. L’esperit és l’actualitzador de tot. Encara que no siguem a vegades conscients som col·laboradors de l’Esperit quan cantem, quan celebrem, ho sou els escolans quan faciliteu que la gent descobreixi la bellesa. Perquè les coses de l’Esperit són les que més ens poden apropar a tothom, són la nostra gran oportunitat pastoral.  

Si ens creiem aquesta connexió espiritual entre Déu i nosaltres per l’Esperit Sant, més que de la TINA, (del no hi ha alternativa) ens hauríem de fer seguidors de la TIA, There is Alternative i defensar que naturalment sí hi ha alternatives. 

Déu se supera amb l’Esperit Sant perquè permet que la persona tal com he dit que l’entenem i la història es combinin correctament, en una acció que busca sempre la millor opció, i per tant omplir-nos de confiança en el futur. 

Aquesta correcta combinació és l’alternativa cristiana fonamentada en la conversió personal, obra de l’Esperit Sant. La conversió d’un sol home o una sola dona ha tingut efectes multiplicadors en tants moments de la història. De la capacitat de l’Esperit Sant per a convertir-nos en parlava avui també la seqüència, aquest fragment que hem cantat en gregorià després de la segona lectura i que tenia tres frases plenes de sentit que traduïdes al català diuen:

Doblegueu el que és rígid, escalfeu el que és fred, adreceu el que va desviat. 

Creure que l’Esperit és capaç de tot això és realment creure que Déu s’ha superat i que ens proposa un veritable camí a cadascun de nosaltres i a tots col·lectivament de superació!

En canvi, la pretesa conversió d’estructures, oblidant les persones, s’ha acabat ofegant sempre sota el seu mateix pes, mancada d’aquell dinamisme que permet respirar, adaptar-se, mancada de la fluïdesa tan pròpia de l’Esperit, de qui diem que és vent, foc i aigua: fixeu-vos, elements que ens costa molt controlar. 

La influència de l’Esperit Sant en la història per l’acció de les persones provoca que la proposta cristiana sigui socialment transformadora. Gosaria dir que és en termes històrics la que més ho ha transformat tot, però el camí sempre comença en Déu, d’Ell passa a l’esperit dels homes i de les dones que actuen per a canviar les coses. 

I la superació de Déu en l’Esperit no ha acabat. La seva gran característica és que s’actualitza, cada dia, com els programes i les aplicacions i per tant queda sempre oberta a versions millors de nosaltres mateixos i del món, i amb aquesta actualització l’Esperit ens dona finalment una mena d’actualització diària en el do de la presència real de Jesucrist en el pa i el vi de l’eucaristia. Què més podríem demanar? 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

L’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Hebreus 9:24-28; 10:19-23 / Lluc 24:46-53

 

Tots hem fet l’experiència de desitjar intensament que passi alguna cosa, que algun moment arribi: una trobada amb un familiar o amic, per vosaltres escolans potser un concert, o una gira a l’estranger. També hem viscut aquells moments de nervis davant d’un examen, d’una entrevista de feina, … La importància d’allò que esperem sempre marca la intensitat de com vivim els moments previs. Sovint també, si aquests fets esdevenen normals ja no els esperem amb la mateixa il·lusió o no els esperem gens. Aquestes idees sobre com vivim i esperem m’ajuden a entendre la solemnitat d’avui, la de l’Ascensió del Senyor, un moment molt precís d’aquell temps essencial que arribà després de la mort de Jesucrist. 

En l’eufòria de la Resurrecció del Senyor, podríem pensar que els apòstols i els deixebles i tots els qui van gaudir personalment de l’experiència de saber que Jesús era viu, que el crucificat havia ressuscitat, ja ho tenien tot fet i après. I que tots, fins i tot el dubtós Tomàs quan ja estava assegurat personalment de tot el que havia passat, es quedarien en la seguretat de la presència entre ells de Jesús, que aquest temps potser es perllongaria. Tot i l’impacte de  la resurrecció en els deixebles, les solemnitats d’avui i la de la Pentecosta, que hi està íntimament relacionada, ens venen a dir que no, que encara faltava algun pas. 

Fa molts anys als cinemes hi havia una mitja part a les pel·lícules molt llargues. Com tots sabeu, els escrits de Sant Lluc en el Nou Testament tenen dues parts, l’evangeli i els Fets dels Apòstols. Potser alguns haureu trobat que la primera lectura i l’evangeli d’avui eren una mica repetitius i explicaven la mateixa història. No és estrany. Tot i que de manera inversa,  avui hem llegit el final de l’Evangeli i el principi dels Fets dels Apòstols. Els dos textos ens explicaven L’Ascensió del Senyor, que podríem dir que marca la mitja part, i que en tornar a començar el relat, en la segona part, es recorda una mica on ho havíem deixat. L’ascensió marca el punt en el qual  la història deixar de ser la història de la vida de Jesús per a passar a ser la història de l’Esperit Sant, que fa la comunitat, l’Església.   

L’Ascensió ens diu que no podem controlar nosaltres a Jesús ressuscitat. Nosaltres només podem acollir alguna de les seves maneres de ser-hi. Potser per estimular-nos, potser perquè no ens quedéssim massa en la resurrecció palpable, com en la transfiguració del Tabor, potser per continuar mostrant-nos aquell destí definitiu, aquella comunió amb Ell que ens té preparada, va canviar al cap de quaranta dies d’haver ressuscitat, la manera de ser present en el món. I la primera cosa que va fer va ser desaparèixer. Litúrgicament ho representarem diumenge vinent retirant de l’Església el ciri pasqual, que ha presidit les nostres celebracions des del diumenge de Pasqual 

L’Ascensió del Senyor ens ensenya tres coses importants. La primera, tal com us deia al principi, és que ens fa viure un buit, i d’aquesta manera ens fa viure la intensitat davant d’alguna cosa que ha de passar. El mateix Jesús s’hi refereix: Vindrà l’Esperit Sant.  Cal que jo marxi,  dirà fins i tot l’evangeli de Sant Joan.  Calia que els deixebles. i nosaltres per extensió. ens poséssim en situació. Subratllo  un detall curiós i bonic: Jesús diu: espereu l’Esperit Sant junts i a Jerusalem. L’expectació compartida ben segur que és més intensa. Aquesta espera pertany a l’àmbit més sagrat, més espiritual, l’àmbit que pels jueus representava Jerusalem. Cal que fem i donem a l’Esperit Sant el lloc interior que li pertoca. Tinguem sempre en compte que és el vincle entre Déu, el Crist i nosaltres. 

El segon missatge en la festa de l’Ascensió és que Jesucrist es manté fidel a ell mateix. S’hi manté sempre. Diria que aprofita fins i tot que marxa per a continuar insistint en el seu messianisme diferent i actiu. I ho fa sense donar per perduts els apòstols i els deixebles que semblen no ser capaços de sortir dels seus esquemes. Sembla difícil de comprendre que després de tot el que havien viscut, encara anessin com desorientats i li preguntessin: És ara que restablireu la Reialesa d’Israel? La pregunta a mi em continua sonant massa dependent d’una manera de ser Messies antiga, impròpia d’un que ja ha passat per la Creu, ha ressuscitat i s’ha fet Senyor del temps i de l’espai, com a Déu mateix que és.  És en aquest sentit que ell respon: quan passarà això no és important. Allò que compta és ser testimonis ara, i estendre’s a tota la terra. El llibre dels Fets dels Apòstols és la història d’una comunitat que neix a Jerusalem fruit del do de l’Esperit i que s’estén a tot el món. I is finalment podem afirmar que sí que Jesucrist restableix la reialesa d’Israel, hem de dir que ho fa d’una manera totalment diferent. 

I després de pujar al cel: encara se sent una veu que ens retorna a la terra: Homes de Galilea, (referència a l’origen per personalitzar, per dirigir-se molt directament als íntims): Perquè us esteu mirant el cel, aquest Jesús tornarà, però cal que la història mentrestant continuï, i certament el Llibre dels Fets dels apòstols continua, amb una gran quantitat d’aventures apostòliques. Jesús puja al cel beneint. Beneint tot el que passarà.

I la tercera cosa que ens marca l’Ascensió és un camí personal. La nostra vida de cristians es fa sempre a imitació de Crist: en el seguiment del seu mestratge espiritual, de la seva compassió, fins i tot en provar de viure pasqualment com a ressuscitats, no deixant-nos endur per les forces que ens portarien a la mort i sempre amb l’aspiració de la plena comunió amb Ell. L’ascensió que marca, si hi cabia encara, un pas més en la ja irreversible comunió entre el Pare i el Fill,  ens ensenya que nosaltres anem cap a Déu i que tenim l’esperança d’arribar-hi, com ens ha dit l’oració col·lecta: l’Ascensió de Crist és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi. I també ens dirà l’oració de la postcomunió: Vos mentre encara som a la terra ens permeteu abastar les coses del cel, feu que el desig de la nostra fe cristiana tendeixi cap allà, on és en vós un que és home com nosaltres, Jesucrist .

Très brèvement, j’ai essayé de souligner troi messages que la solemnitée d’aujourd’hui a pour nous tous. Le première est l’attente de l’esperit Saint, le don que Dieu nous donne et qu’on va fêter dimanche prochain. 

Le deuxième est la fidelité de Jésus a une façon d’etre Roi et messie que nous fait etre toujours sur la terre, pour être ses temoins.

Le troisième est l’invitation à sa suite. 

Penseu-hi encara una mica els escolans: els qui us vau confirmar a Pasqua, els qui us vau confirmar diumenge passat. Ens vàrem comprometre junts a promoure en els nostres cors la consciència de l’Esperit Sant que hem rebut, però que continuem demanant, ens vam comprometre a la fidelitat al messianisme de Jesucrist, que és Rei però en el servei, en l’ajuda, en la compassió als més necessitats, per tant fidel a si mateix, i també ens vam comprometre al repte del seu seguiment, a la nostra identificació en tots els aspectes inexhauribles de la personalitat i el missatge de Jesús de Natzaret. Un repte que té en ell mateix la prova de l’èxit. Imagineu que fàcil: Un desafiament de la vida que la pots encarar sabent que te’n sortiràs i no només tu, sinó tots els qui gosin acceptar el repte de ser cristians avui. En el fons, allò que heu fet ha estat acceptar el repte que Jesús ressuscitat ens torna a proposar avui: tenir-lo a Ell per referent principal de les vostres vides, anhelant la comunió amb Déu. Aquests són els missatges que ens deixa la solemnitat d’avui. 

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

Jubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

El P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, va celebrar el jubileu monàstic el proppassat diumenge 8 de maig. Durant la missa conventual, que va presidir el P. Abat Manel Gasch, va renovar els vots monàstics davant la comunitat benedictina de Montserrat, en complir-se cinquanta anys de la seva professió com a monjo.

El P. Josep M. Soler va néixer a Santa Eugènia de Ter (Girona) l’any 1946. Va entrar al monestir de Montserrat el novembre de 1970, on va fer la professió simple el 6 de maig de 1972 i la solemne el 18 de maig de 1975. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1981. El 16 de maig de 2000 va ser elegit abat de Montserrat, responsabilitat que ha exercit fins al 15 de setembre de 2022, dia en què va ser elegit el seu successor, el P. Manel Gasch. El P. Abat Josep M. Soler havia presentat la renúncia el 13 d’agost, en complir els setanta-cinc anys.

El P. Abat Manel Gasch, en l’homilia de la missa conventual del IV Diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, va recordar que en aquest mateix diumenge litúrgic va iniciar el seu abadiat, fa vint-i-dos anys, el P. Josep M. Soler. Concretament, va fer referència al recordatori de la seva benedicció, que hi tenia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus (Dono la meva vida per les ovelles). «En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la regla de Sant Benet a l’abat del monestir només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep Maria», va dir el P. Abat Manel Gasch.

El P. Josep M. Soler va cursar els estudis filosòfics al Seminari dels Claretians a Solsona. Després de professar solemnement a Montserrat, del 1976 al 1977 va col·laborar a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Un cop finalitzats els estudis eclesiàstics, que va cursar a Montserrat, es va traslladar a Roma, on es va llicenciar en Teologia, especialitat Sacramentologia, pel Pontifici Ateneu de Sant Anselm. Des de l’any 1996 exerceix el càrrec de Visitador de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Cassinesa.

Durant setze anys va ser responsable de la formació monàstica dels joves monjos de Montserrat com a Mestre de Novicis i Prefecte de Juniors, tasca que va compaginar amb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual en va ser el Prefecte durant set anys, i a l’Institut Superior de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. De 1992 al 2003 va ser vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM). Ha col·laborat com a sotsdirector a la revista “Studia Monastica” i ha publicat articles sobre temes d’espiritualitat i de litúrgia en diverses revistes especialitzades.

Renovació del vots amb motiu del 50 aniversari de professió monàstica del P. Josep M. Soler, Abat emèrit de Montserrat (8 de maig de 2022)
Abadia de MontserratJubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Missa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2022)

Apocalipsi 21:1-5a.6b-7 / Romans 6:3-9 / Mateu 25:31-46

 

Els cristians de l’Orient, estimats germans i germanes, seguint una tradició molt antiga, tenen el costum de felicitar-se la Pasqua, aquest temps que estem celebrant, dient-se: Crist ha ressuscitat i responent: Realment ha ressuscitat. El temps pasqual està totalment centrat en la resurrecció de Jesucrist, aquell esdeveniment que confirmà el valor absolut de la seva persona, de la seva vida i el sentit de la seva mort. Abans de Jesucrist, en la fe d’Israel hi havia la percepció que més enllà de la mort s’entrava en una comunió amb Déu i s’anava a reunir-se amb els éssers que ens havien precedit, però aquesta percepció, no exempta de dubtes tal com ens mostren els evangelis en les polèmiques amb els saduceus, que no creien en la resurrecció,  aquesta percepció, dic, es converteix en certesa i en el fonament de la fe cristiana, la qual neix de l’afirmació que Jesucrist ha ressuscitat. Els apòstols i els deixebles no van arribar aquí fruit d’una reflexió interna o de la necessitat de superar un fracàs que exigia una sublimació en un futur que donés una sortida vàlida a tot allò viscut amb Jesús. No. Hi van arribar perquè el Senyor va ressuscitar, es va fer present en les seves vides després de mort i van entendre que aquell fet era el que ho canviava tot, perquè donava una resposta a la pregunta eterna: I després què? Contestant amb senzillesa: després hi ha la vida eterna, perquè Déu no deixa enmig de la mort els difunts. 

Jesucrist, el Fill de Déu, havent volgut compartir la nostra condició humana fins a la mort, s’aixeca (aquest és el sentit literal del verb ressuscitar en grec), per a continuar present, amb una forma certament que no és la mateixa que la d’abans de la mort en creu, però que se’ns explica com presència real, històrica i viva entre nosaltres. D’aquesta manera Déu no es traeix a si mateix. Hi ha una imatge que m’agrada molt, és d’un teòleg castellà que va morir força jove, que diu que Déu fixa una corda en el moment de la Creació que és el fil de la història i la manté tensada fins al final. Alguna vegada la corda afluixa però sempre es recupera i ho estira tot cap a l’acompliment definitiu. Tots som en aquesta corda mentre vivim. Jesucrist, com a home, també va ser en la corda però com a Déu, també l’estirava i nosaltres esperem que després de morts per la resurrecció ajudarem a estirar aquesta corda i a mantenir-la tensada amb Déu Pare, en Jesucrist, amb l’Esperit Sant, i tots els sants i santes de Déu. 

La resurrecció de Jesucrist va provocar una crida universal al seu seguiment, una crida a ser una Església que s’identifica com la dels cristians, els d’Ell, els de Crist. A aquesta Església ens hi incorporem pel baptisme. Per aquesta raó en la teologia més propera a la de la resurrecció del Senyor, que és la de l’apòstol Sant Pau, tantes vegades el baptisme apareix com el nostre lligam amb Jesús. Ens fa participar de la seva vida perquè ell també es va batejar i perquè participem de la seva vida, assumim totes les conseqüències que aquesta participació té: que resumides volen dir: seguir el seu Evangeli fins a compartir la seva mateixa mort. Però també el lligam que hi establim és el que ens permet tenir l’esperança que un dia ressuscitarem amb ell. Ho hem llegit a la carta als Romans,   Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. (Romans 6:4). 

El germà Martí Sas volgué emprendre realment una nova vida quan entrà al nostre monestir de Montserrat l’any 1958. Nascut l’any 1926 a Palma d’Ebre, a la diòcesi de Tortosa, tenia, dissabte passat, quan va morir, 95 anys i era el monjo més ancià de la nostra comunitat. De fet el germà Martí era el darrer monjo de la nostra comunitat que entrà al noviciat com a germà, separat del que feien els  monjos destinats al presbiterat i que, després de les reformes de la vida monàstica que seguiren el Concili Vaticà II,  feu la professió solemne l’any 1964, amb tots els altres germans, fent que tots els monjos compartíssim des d’aquell moment una mateixa professió. 

Subratllo el fet que volgué emprendre una nova vida quan entrà al monestir perquè la vocació monàstica li significà un redescobriment personal i fort de la fe cristiana a més de trenta anys, una edat una mica avançada per entrar al monestir segons els costums d’aquell moment. Mantingué sempre una actitud forta com a creient i com a monjo que alimentava d’aquella mena de conversió que l’havia portat d’una vida professional com a sastre al monestir. Li agradava recordar i compartir amb nosaltres i amb gent de fora els fonaments, aquells que podíem intuir que eren al cor de la seva fe i de la seva espiritualitat. 

Anava despullat i em vau vestir. Si us deia que la fe ens porta a identificar-nos amb Jesucrist i amb el seu evangeli, i que això exigeix i troba formes molt concretes de realitzar-se com ens narra l’evangeli de Sant Mateu que hem llegit, no podem tenir cap dubte que aquest verset: Anava despullat i em vau vestir resumeix bé tot el servei monàstic del germà Martí, i fins més enllà i tot. La seva qualitat de primer nivell com a sastre fora del monestir, també va quedar dins d’aquesta transformació espiritual quan, col·laborant primer i encarregant-se després de la sastreria del monestir i en va fer un ministeri i un servei, especialment en confecció de tota la roba litúrgica del monestir, mai fruit de la improvisació sinó amb una visió que Déu també havia de ser glorificat en la dignitat i el bon gust de les albes, les túniques, les casulles, els hàbits i les cogulles amb una visió de l’harmonia que tot el conjunt havia de donar al cor dels monjos que celebrava i pregava, molt fidel al precepte de la Regla de Sant Benet que demana dignitat en el vestir dels germans. Potser fins i tot inspirat per la visió d’aquesta ciutat santa de Jerusalem que vol anticipar l’assemblea litúrgica i que ell volgué abillar com una núvia que es prepara pel seu espòs.

La nova vida abraçada després de la seva entrada al monestir, també va tenir una dimensió de soledat i d’acolliment. Durant molts anys, tingué cura i buscà estones de soledat i silenci a l’ermita de Sant Dimes, lloc que estimava amb predilecció i el qual encara va visitar acomplerts els 90 anys, fins que no va ser-li físicament possible continuar-hi anant. Des de sant Dimes també va acollir a amics i alguns grups que s’acostaven per compartir-hi estones de pregària i celebració. 

Essent un monjo que ocupava totes les hores del dia i bona part de les de la nit practicant l’ora et labora fins a una edat molt avançada, hagué encara d’emprendre una nova vida i convertir-se i preparar-se per aquesta hora final. Durant els darrers anys, a la infermeria del monestir, el Senyor el va anar despullant de les seves capacitats físiques i mentals, fins a cridar-lo a compartir per la mort, la seva resurrecció. Ens resten d’aquests darrers anys la seva joia, quasi infantil, quan veia un germà de comunitat, i els intents difícils però entranyables de procurar comprendre allò que volia comunicar. Però fins en aquests moments, gosaria dir que no va perdre aquella fortalesa davant de la vida que li venia de la fe i de les conviccions profundes. 

Els cristians de llengua siriana tenen la tradició que les ànimes dels difunts quan arriben a la porta del paradís no troben Sant Pere sinó Sant Dimes, el bon lladre, salvat per la creu de Crist, que és la clau per entrar al cel, on ell es el primer d’haver-hi arribat. Tot i no ser sirians, permetem-nos avui pensar que Sant Dimes ha rebut el G. Martí a la porta del cel per dir-li que sí, que la promesa de Jesucrist que un dia ens trobarem amb ell, compartint la seva resurrecció, és veritat. I que així visquem la novetat,  la plenitud i la comunió amb Jesucrist, amb l’Alfa i l’Omega, amb el Senyor de la vida, la victòria del qual sobre la mort celebrem en cada eucaristia.

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2022)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Tot i que avui encara no tanquem litúrgicament aquest temps de Nadal, tenim prou perspectiva, estimades germanes i germans, per a mirar enrere i veure què hem anat contemplant des del principi de l’Advent. Mirem-ho com ho mirem, el protagonista sempre és Jesucrist, sempre és el misteri de l’Encarnació, d’un Déu que s’ha volgut fer humà. Alguna vegada tenim la sensació que sempre prediquem el mateix, però mentre sigui sobre Ell, sobre el Crist, hom té menys por de repetir-se, perquè almenys sempre estarem parlant del centre, d’allò principal de la nostra fe. 

Fent doncs aquest recorregut cap enrere, llegint el profeta Isaïes durant les primeres setmanes d’Advent imaginàvem primer aquest Crist, aquest Messies com el qui havia de venir. Ell mateix apareixia identificat amb la Saviesa de Déu. A tocar de Nadal, ja en el moment de l’Encarnació, era la Paraula que venia al si de Maria, que finalment es feia home, i que naixia a Betlem, acompanyat d’efectes especials, en diríem avui, com les aparicions als pastors, i altres esdeveniments celestials que el proclamaven definitivament Messies. La litúrgia, encara ens ha deslocalitzat quan entre Nadal i Epifania, ha continuat la pedagògica revelació de l’essència de l’infant, explicant-nos com n’era d’esperat en el temple pels ancians Simeó i Anna, en un relat que se situa després del naixement i fora de Betlem. l I finalment avui, recuperant la localització de Betlem, celebrem encara entorn de la cova el darrer homenatge fet a l’infant Jesús: el pelegrinatge dels Reis amb els seus dons, que són, encara més, l’afirmació de la naturalesa del Crist: Or perquè és rei, encens perquè és Déu, mirra perquè és home. Tot és una contemplació i una invitació a mirar amb més i més profunditat aquest Jesús de Natzaret infant, que conté ja tota la potència de la seva identitat i del seu missatge en el moment del seu naixement.  

Aquesta manifestació, que és el que significa Epifania, conclou un procés que si ens hi fixem bé ha anat del secret i de la intimitat a esdevenir totalment conegut, públic, notori. L’expectació messiànica de l’Antic Testament era una promesa, era una esperança.  Més que secreta o íntima, estava encara en el reialme de les coses futures. L’anunciació a Maria, en canvi, pren ja el caràcter d’un fet, d’un esdeveniment històric que passarà, però encara està en el més íntim d’una sola persona.  Sant Josep comparteix el secret amb la Mare de Déu, després en el moment del naixement de Jesús podríem dir que és l’entorn, el quilòmetre 0, els pastors els qui hi participen. Dic tot això, per posar un context a la celebració d’avui i per intentar explicar que amb la manifestació als Reis, als reis d’Orient, el relat evangèlic ens vol dir que Jesucrist s’ha fet universal, que el seu destí ja és ser conegut a tot el món i que aquella intuïció, aquella promesa feta a Israel, aquell anunci dit a Maria s’han acomplert pel bé del món, de tot el món. 

El cristianisme ha sabut ser fidel a la vocació universal de la persona i del missatge de Jesucrist que la festa de l’Epifania proclama. Ha sabut ser fidel en el sentit que realment l’evangeli ha estat proclamat a tot el món. Sant Pau com ens ha dit la segona lectura fou el primer dels apòstols a comprendre aquesta vocació universal. A comprendre que la tradició d’Israel quedava realitzada en el cristianisme i que la vocació universal no mirava només a l’evangelització futura del món, sinó que necessitava integrar també la fe precedent que ho havia fet néixer tot. De dos pobles n’ha fet un de sol. L’expansió ràpida i fecunda dels primers segles, ens fan adonar que realment som fills d’aquesta Epifania del Crist que ha anat reproduint-se en la història del poble de Déu. Per totes aquestes raons, la litúrgia de la festa d’avui és gairebé eufòrica: la joia es respira per tot arreu.

També ens és lícit preguntar-nos, si aquesta extensió geogràfica del cristianisme, concorda amb la profunditat amb la que creiem i actuem com a cristians. Un monjo germà nostre difunt qüestionava el discurs sobre la descristianització contemporània fent-se la pregunta de si realment havíem estat cristianitzats alguna vegada. La intenció profunda d’aquesta qüestió em sembla que és posar-nos davant de l’evidència que som cristians però no som perfectes, no hem acabat tot el que cal fer, perquè evidentment la nostra vida és seguiment imperfecte i especialment crec que tenim sempre el repte de comprendre que celebrar l’Epifania, celebrar que això del Crist és Universal, hauria de tenir algun efecte més important dels que té. 

No voldria amargar-li a ningú una de les festes més entranyables de l’any, molt especialment en la societat, però la consciència del que passa al món és la primera condició per tal de preguntar-nos si hi fem prou present l’evangeli d’aquest Jesús de Natzaret, manifestat per a tots els pobles. La primera pàgina d’un diari recent deia que més de 4.000 persones, entre elles més de 200 nens, han mort intentant arribar a Espanya durant l’any 2021. No és malauradament l’única notícia dolenta d’aquests dies, però impacta. Especialment, quan en un dia com avui ens parla de nens. I ens repetim la pregunta: realment el nostre món està cristianitzat i passen aquestes coses? L’Epifania ha arribat a tothom? O és que el Crist es manifesta i molts no li fan o no li fem prou cas? 

No hem de desanimar-nos si els camins del seguiment i de la conversió del món a una justícia i a una pau més gran, com la que proposa l’Evangeli són lents. El que no ens està permès és no ser-ne conscients, no ocupar-nos-hi cadascú des de les seves possibilitats, dit en una paraula d’avui: No podem passar de tot això. La nostra vocació,  el fet mateix que nosaltres que érem, als ulls d’Israel, pagans, haguem rebut l’evangeli i el Crist per la gràcia d’aquesta epifania global, ens hauria de fer per vocació, preocupats de tot el món i de totes les seves injustícies. 

Potser a més de tota la consciència de la realitat que vivim, ens podríem preguntar si no hauríem de recapitular el camí de l’Epifania que hem contemplat tal com us ho he intentat descriure, i, començant pel final, per la consciència que sí, que el Crist s’ha manifestat a tot el món, anar enrere fins a recuperar una experiència com la de Santa Maria, que jo gosaria anomenar una Epifania interior, una manifestació de Jesús en el nostre cor. Potser podem entendre la seva manifestació a totes les nacions com la condició que fa possible que cada home i cada dona puguin viure aquesta epifania interior, i des d’ella una conversió a Déu i al seu Regne:  Un compromís personal i definitiu a fer la seva voluntat. Perquè potser en el fons tot comença en un cor senzill i disposat a estimar més enllà de tot els límits. I qui sap, si això potser sí que canviarà el món.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2022)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

En les eucaristies solemnes d’aquests dies, la història del naixement de Jesús ens va passant pel davant com les escenes d’un Pessebre: La nit de Nadal contemplàvem l’Anunciació als pastors, el missatge dels àngels i l’estable amb el naixement de l’infant. El proper dijous, festa de l’Epifania, llegirem l’evangeli del pelegrinatge i de l’adoració dels Reis.  Un se n’adona de la pedagogia catequètica que tenen precisament els pessebres, que esdevenen expressions materials dels evangelis, escenificacions del relat literari del naixement de Jesús. 

L’Evangeli d’avui ens portaria a una altra escena típica dels pessebres: els pastors adorant l’infant, els pastors anant i venint de la cova. Uns pastors que venen d’una experiència forta com ha estat la d’haver escoltat la proclamació de  la Glòria de Déu al cel i la Pau a la terra. Els pastors escoltaren això enmig del seu hàbitat corrent, és a dir un camp al ras, en una nit d’hivern, mentre feien la seva feina, que ja s’entén per aquestes condicions, que era una feina humil, un moment i una ocupació poc inclinada a emocions fortes o a esdeveniments extravagants. Després d’això i de dir-se ells mateixos: Anem a veure això que ha passat, els pastors arriben al Pessebre, veuen, s’expliquen, escolten i se’n tornen lloant Déu, després de comprovar que tot plegat no ha estat una al·lucinació. Si només prenguéssim aquest evangeli, ens quedaríem força buits: què conten els pastors i a qui, qui són aquests altres, aquest tothom, que tant es meravella d’això que els expliquen? Hi ha una mica de misteri  en totes aquestes al·lusions, com si d’alguna manera ens convidessin a preguntar a buscar què és tot això tant important que està en l’ambient, on the air. Una lectura continuada de l’evangeli i de totes les escenes del pessebre ens ajuda a comprendre, ja que ens fa tenir molt present que el missatge als pastors, i que vam llegir la nit de Nadal deia:

 “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:  11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.  12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. I deprés de saber això, encara trobem el cant dels exèrcits del cel que diu: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.(Lc 2,10-12)»

La brevetat no resta cap importància al contingut: Aquest infant és el Messies, el Senyor, i això provoca eufòria, fins a uns pastors mig adormits. A partir d’aquesta proclamació, la teologia no ha fet gaire cosa més que intentar comprendre què volia dir que Jesús de Natzaret fos el Messies. Només el do de la fe ens fa capaços de veure Déu present en un home. La història, les coses que van passant podrien tenir interpretacions molt més realistes o pragmàtiques, però la fe ens permet dir que aquest infant en bolquers és realment l’ésser nou, el punt radical de conversió i de canvi en la història de la humanitat, aquell a qui aquests dies cantem com a príncep, com a primer, des d’Orient, el lloc on surt el sol, fins a ponent, al límit de la terra. Pel reconeixement de la seva divinitat, continguda en la seva messianitat i tant meravellosament cantada al principi de l’evangeli segon Sant Joan que llegíem el dia de Nadal i repetíem ahir, podrem reconèixer Déu present en tantes i tantes persones. La fe ens ajudarà a copsar l’amor entre els homes i les dones com quelcom que ve de Déu, a comprendre els progressos humans com inspirats per Déu, a girar-nos cap a ell en els moments difícils per a trobar-hi aquella força especial que ve del seu Esperit Sant i que tant necessitem. 

Els moments que marquen fortament l’esdevenir del temps, com ho és avui, dia de l’any nou civil, em semblen moments indicats quasi per naturalesa a recordar-nos aquelles coses que no passen, aquelles que han marcat la història i que romanen: entre totes l’Encarnació del Senyor. També és un moment per a reconèixer l’acció de Déu en el món, aquests dies tan inclinats a fer resums  i estadístiques de tants tipus. 

Em va agradar que un programa de la BBC del dia de Nadal es titulés les notícies felices del 2021. I es subtitulés les històries més edificants i engrescadores de l’any: I parlés com a primera notícia feliç de la vacuna, però no la del Covid…, sinó la de la malària. M’agradà perquè d’alguna manera no posava el centre en nosaltres, els “occidentals” i el nostre gran problema, sinó en un problema que afecta molt més països pobres, especialment Àfrica. Un any nou civil és un moment en el qual tenim la sensació que el llibre està en blanc i hi voldríem posar moltes notícies d’aquestes i molt poques de les altres. Em sembla que no hem de perdre l’esperança i que és molt sana la il·lusió del progrés personal i comunitari que ens proposem tots plegats en començar un any. Cal però encomanar-ho a Déu.

El breu missatge transmès als pastors, tenia una sol desig per la terra: Pau. 

En aquest any que comencem avui, estimats germans i germanes, celebrant la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, celebrem també la Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Sant Pau VI l’any 1968, amb el desig que fos una commemoració continuada, com així ha estat, i que anés més enllà de l’àmbit eclesial. És  tot un símbol, tot un compromís dedicar el primer dia de l’any a la pau i fer-ho enmig d’aquestes festes de Nadal, de la nit i del dia que vam escoltar que el naixement de Jesús era proclamat com la glòria de Déu al cel i la pau a la terra pels homes i dones de bona voluntat!

En la tradició bíblica,  la pau té la fondària de la paraula Shalom, de quelcom que no és quietisme, ni tan sols absència de conflictes, sinó plenitud de Déu. Com a quelcom que cal ser construït en profunditat, no sorprèn que ja Sant Pau VIè parlés de la Pau com del desenvolupament integral i que en el missatge del Papa Francesc pel dia d’avui ens proposi el diàleg entre generacions, l’educació i el treball com els instruments necessaris per a construir una societat pacífica, que es recolzi en la justícia, l’única garantia d’una pau veritable. Els objectius són ambiciosos, però ens col·loquen en la línia de la la nostra ambició més gran, l’única vàlida: promoure ara i aquí la construcció del Regne de Déu, del Regne del Crist, del Regne de l’Evangeli amb totes les nostres forces. La nostra pregària avui és demanar força per a renovar el nostre compromís personal i comunitari amb el Regne de Déu per aquest any 2022 que comencem i confiar els “tempi” de la seva realització definitiva a l’únic que té el poder de fer-ho: al Senyor que ens espera al final de la història. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2021)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

“A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Ho acabem d’escoltar. Era la darrera3 frase d’aquest fragment inicial de l’evangeli de Sant Joan. Permeteu-me un apunt referent a la traducció. El verb final utilitzat en català, revelar tradueix un verb original grec exegésato que en la versió llatina varen traduir per enarravit. Els dos verbs signifiquen explicar detalladament, narrar…, aquesta traducció, una mica diferent de la litúrgica, ens permetria dir que la darrera frase que he citat ens proclama senzillament que Jesucrist ens ha explicat amb detall qui és Déu: ipse enarravit. 

La primera cosa doncs que ens explica Jesucrist de Déu és la seva voluntat de servir-se de la humanitat. Massa resplendent per a ser vist, Déu volgué fer-se home en Jesucrist perquè no tinguéssim més confusions, ni errors sobre qui era ell: un Déu capaç d’estimar més enllà de les categories humanes, més enllà de la reciprocitat, més enllà de tot. En tota la tradició de l’Antic Testament, Déu apuntava ja a la humanitat com un instrument de la seva salvació, però finalment con ens deia la lectura de la Carta als Hebreus, després d’haver parlat de moltes maneres, ha parlat definitivament en Jesucrist. Admira, fa pensar que la humilitat d’això que contemplem en cada pessebre, un paisatge, unes persones, un infant recent nascut, és exactament el que Sant Joan ens explica en l’inici del seu Evangeli, El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. Home en el sentit d’humà, sense cap distinció de gènere. Humà i prou. Sense adjectius. No humà europeu, o humà ric o pobre, fins i tot ni tan sols humà cristià, sinó humà. Quina exigència de fraternitat universal no ens hauria de provocar un Déu fet home d’aquesta manera radicalment transversal!

Jesucrist ens explicarà Déu a partir d’aquí per la seva vida humana. no celebrem el naixement de les persones ni els seus aniversaris pel seu naixement sinó per totes les seves vides. També Jesús, més enllà del significat inevitable de l’Encarnació,  contingut des del primer moment de la seva concepció, en el seu naixement projecta d’alguna manera tot el que vindrà després. Perquè tot i acomplir la promesa messiànica de l’Antic Testament i proclamar-lo Rei, Príncep de la pau, missatger del designi de Déu i tantes altres categories amb les quals la litúrgia de Nadal ens convida a lloar-lo, és el fill de Maria i Josep, serà conegut com Jesús de Natzaret i ens deixarà per sobre de tot un evangeli, font per conèixer-lo i llei per a seguir-lo com a cristians. En aquest evangeli, llegirem que el seu messianisme és estimar. Estimar especialment allò que més necessita ser estimat: els pobres, els malalts, les viudes, els leprosos. Ens explicarà un Déu que ha volgut sortir al món a buscar aquestes situacions, que ens mana que no ens desentenguem de les situacions de pobresa.

Sempre m’ha sorprès la validesa del llenguatge de l’Evangeli, després de quasi dos mil anys de la seva redacció. Quants pobres, quants malalts, quantes persones soles a imatge de les viudes de l’Antic Testament, no tenim avui en les nostres societats. Quants desequilibris territorials en el món. Jesucrist ens ha vingut a explicar que Déu vol una altra cosa. Vol el seu Regne: si no ho teníem clar en tot l’Antic Testament, que també ho deia, ara no en podem dubtar. El seu naixement quasi com un sense sostre ens exigeix ser solidaris amb aquestes realitats que ell ha volgut habitar. Ens esgarrifa escoltar i llegir alguns casos de famílies sense sostre, a qui veiem caure a vegades en mans de màfies que negocien fins i tot amb habitacles infrahumans, aprofitant-se de la misèria i de la desesperació. Amb el propòsit de col·laborar-hi i de tenir present el drama de tantes persones sense sostre,  us proposem de col·laborar amb Caritas, que ens adverteix de les greus conseqüències socials de la Covid i que dona una atenció especial als problemes d’habitatge.

Però tot i el seu ensenyament, tot i la seva intervenció directa en el món amb fets i paraules, Jesucrist també ens ha explicat que ni tan sols Ell, mentre fou a la terra aconseguí la conversió de la humanitat als ideals de Déu i del Regne. És més: acabà víctima de la mateixa dolenteria humana, i només en l’àmbit pasqual de la seva resurrecció, el seu missatge començà a impregnar el món i ho continua fent fins avui.  El Nadal que avui celebrem, també avança la Pasqua: la divinitat entra en la humanitat, perquè un dia la humanitat pugui entrar en la divinitat, com el seu destí i el seu acompliment final. No ens desesperem doncs si ens costa veure avançar aquest Regne. L’única cosa que podem fer és continuar lluitant per fer-lo real.

Jesucrist ens explica de Déu la seva generositat i gratuïtat com també diu l’evangeli d’avui. :  i a nosaltres ens ha fet el do de poder-la acollir. Però fixeu-vos: poder-la acollir. Cap obligació, cap exigència. Déu admet novament els límits humans i ens deixa la llibertat de seguir-lo. Podria ser altrament si parlem d’un Déu manifestat en un infant, en humilitat i feblesa? Gràcia i llibertat són també els dons de Nadal.  Gràcia perquè tot és gratis: Perquè sí: perquè ens podem dir com deia Sant Agustí parlant de l’Encarnació en el final d’un dels seus sermons de Nadal: Pregunta quin mèrit, pregunta quina causa, pregunta quina justícia, i veuràs que només hi trobes gràcia: gratuït.  Quaere meritum, quaere causam, quaere iustitiam; et vide utrum invenias nisi gratiam.

I per si encara no ho haguéssim entès del tot, finalment Jesucrist ens ha explicat un Déu que ha anat fins a l’extrem de l’amor, que no només s’ha volgut fer home sinó que ha volgut encara abaixar-se més, fins a la mateixa matèria de cada dia i quedar-se amb nosaltres en el pa i el vi de l’eucaristia, en el seu cos i la seva sang: gratuïts, oferts a tots, signe d’un Regne que començà certament en un Pessebre de Betlem, en el primer Nadal, i que continuarem celebrant fins al seu retorn gloriós. 

És ell qui ens ho explicat. Ipse enarravit. Crec que Déu en Jesucrist i el seu Evangeli ens ho ha deixat força clar.

 

 

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)