El Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2023)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Amb la gent famosa o coneguda,  per les raons que sigui, des dels sants fins als esportistes, o també amb la gent que estimem especialment, tenim una tendència natural a conèixer-los més i millor, i per tant a saber on han nascut, qui són els seus pares, on han estudiat, amb qui viuen  i tantes altres coses personals. Això ho fem per tenir perspectiva que és una paraula que significa “mirar a través de”, o també “mirar més profundament”. 

Estimant com estimem Jesucrist no és estrany que des del principi tot allò que el va envoltar en el temps de la seva vida a la terra, hagi estat un tema d’interès profund, un intent de tenir una perspectiva millor per a comprendre qui és Ell, què va voler dir la seva vida, què va passar després de la seva mort. Ell és el focus on es dirigeixen totes les mirades, ell és també la llum que il·lumina aquestes perspectives que el contemplen. De totes les persones del seu entorn, el lloc privilegiat de la seva mare, Santa Maria forma part de la nostra fe i de la revelació cristiana. Per això en algunes festes marianes celebrem els moments de la vida de la Mare de Déu com a pre-història de Jesucrist, ja sigui en la seva Immaculada Concepció, en la seva Nativitat, avui, o en el moment de l’Anunciació i en altres festes, com l’Assumpció de Santa Maria al cel, celebrem, en podríem dir, la post-història de Jesucrist, tot allò que va continuar després, amb la seva resurrecció, que és ja història de la comunitat cristiana.  

Ens admira doncs aquesta presència de Maria, abans, durant i després de Jesucrist, com embolcallant la vida del seu Fill, essent realment Arca de la Nova aliança.

D’aquesta manera, de la mateixa manera que alguns objectes ens ajuden a comprendre les seves matrius, Santa Maria és per tant una perspectiva, la millor perspectiva de Jesucrist, ens ajuda a mirar-lo i a mirar-lo amb més profunditat. Lla Mare de Déu ens ajuda a entendre Jesucrist, tot i que Ell com el model de tota la humanitat, és també l’origen de la seva pròpia mare de qui diem poèticament en una antífona : “Ets mare del qui t’ha creat”. 

Perspectiva també és una paraula que pot passar com un sinònim en el sentit de ser un bon punt de vista. Tot allò que fa la Bíblia és donar-nos millors perspectives per conèixer Déu i per comprendre Jesucrist. 

Un exemple perquè els escolans ho entengueu és que tenim moltes persones a la història que són com microscopis o telescopis, és a dir, instruments que ens ajuden a veure amb molt més detall una realitat o a veure allò que per estat tan lluny no veuríem o ens costaria veure. Aquests instruments ens donen perspectives. A Déu ningú no l’ha vist mai, però per Jesucrist, primer de tot, i per Ell amb la Mare de Déu i amb tots els sants i profetes, tenim aquests instruments que sí que ens permeten veure, conèixer i estimar Déu. 

Centrant-nos només en  la primera lectura de la missa d’avui, trobem l’òptica del profeta Miquees, una visió prèvia al Messies, que reconeixem en Jesús de Natzaret, en la qual  ens diu que aquest que ha de venir serà el qui portarà la unitat i la pau. La unitat perquè ens deia el profeta que aquest Messies farà tornar tothom a casa.

Com a cristians voldríem ser testimonis d’unitat i de pau. Són dues insígnies messiàniques, aplicades al Crist, que estimem especialment els monjos benedictins. 

La unitat perquè les nostres comunitats voldrien ser signes d’una església que acull els fills i les filles de Déu com una sola família. Aquí a Montserrat la presència de la Mare de Déu, ens dona una referència més forta a aquests vincles fraternals i familiars que voldríem tenir entre nosaltres i amb tothom. Una unitat que volem viure en comunitat, una família que avui es fa una mica més gran amb la professió solemne, això és el compromís definitiu a viure com a monjo en aquest monestir de Montserrat, del nostre germà Frederic. Déu beneeix aquest bon desig d’unitat que acompanyem cantant el salm, “que bo i agradable viure tots junts els germans”. 

Déu fa de la nostra comunitat un signe d’una unitat més gran, la de l’Església, que al seu temps vol simbolitzar la de tota la humanitat. En un món tant dividit, amb tantes guerres, violències, explotacions, tant de mal que goso dir que té l’origen en una mirada individualista, protectora sempre d’allò que és meu, ens cal recordar que tots els éssers humans estem cridats a ser un en Jesucrist. El signe generós i senzill d’aquest matí, d’optar per una vida en comú segons la crida de Jesucrist, és una esperança per a tots els qui creiem en Déu i en  les possibilitats de les persones humanes. 

També la pau és estimada als monestirs. Sant Benet a la seva Regla la posa com un dels béns que el monjo ha de buscar i aconseguir. La pau que desitgem a tots els qui entren al nostre santuari, en el monument dit precisament Pax Vobis, a la carretera abans del revolt dels Apòstols. Una pau que ha de començar en una reconciliació dins nostre, escoltant què ens demana la veu de Déu i procurant ser-hi dòcils. 

Unitat i pau són maneres de viure Jesucrist. Ho són pels cristians i ho són pels monjos. Seguint l’exemple de Santa Maria, vivint així, reflectim la llum de Crist i ens tornem també nosaltres perspectives del Crist. I allò més increïble és que cadascú és una perspectiva necessària, única i insubstituïble en la família cristiana. 

La teva donació a Déu avui, Frederic, et porta a fer-te servidor com Maria. Ella, essent qui era, no va dubtar a reconèixer-se petita davant la grandesa de Déu. Imitem aquesta humilitat que és la millor virtut,  imprescindible per a ser deixebles en aquesta escola que és el monestir i sota el mestratge de la Regla de Sant Benet.  Cap paraula meva podria igualar les que resarem en la pregària de consagració. Escolteu-les bé. Hi és tot.

Els escolans sabeu bé que des de fa un any el germà Frederic és el sotsprefecte de l’Escolania. Per tant el lloc principal, no l’únic, on en nom de la comunitat li he demanat que es faci servidor de Jesucrist. M’agrada dir-vos això i que ho entengueu. La vocació del Frederic, com la de tots nosaltres no és ser mestre o educador, és ser monjos. Tot allò que fem per vosaltres, molt especialment els monjos que són a l’Escolania, ho fem per amor a Jesucrist, a Montserrat i també a l’Escolania que és una part de Montserrat. 

El monestir demana a aquests germans que busquin aquesta pau i aquesta unitat entre vosaltres! És un repte important, no? Poseu-ho una mica fàcil! Déu també vol de vosaltres que visqueu units i en pau, i cantar junts cada dia a la Mare de Déu, la Reina de la pau, és una molt bona escola. Quan canteu sempre esteu units i en pau. Apliqueu-ho a la vida! 

En la unitat, en la pau, en el servei, Jesucrist et crida a comprometre’t. A consagrar-te, que és retirar-te per descobrir qui ets i poder-ho oferir als altres. La consagració a l’amor, a la vida i a la veritat són una manera de vincular-se més profundament a la humanitat. En un procés que no avcaba avui sinó que és com un cercle que va començar quan vas decidir emprendre aquest camí i que s’anirà repetint fins al final.

Només Ell, Jesucrist, és capaç de demanar això i de portar-ho a plenitud, Ell dona la llum i la gràcia perquè amb tot allò que ets i tens, siguis sempre una perspectiva, un punt de vista des d’on se’l vegi a Ell. 

I nosaltres no podem fer res més que donar-li gràcies per tot això  

Abadia de MontserratEl Naixement de la Mare de Déu i professió del G. Frederic Fosalba (8 setembre 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2023)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

“Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa». (Ap 11, 10,a-b)”

Aquest darrer verset de la primera lectura, ens col·loca estimats germans i germanes, en la dinàmica d’avui, d’aquesta solemnitat, d’aquesta Pasqua de Maria, que celebrem amb joia, i amb una veu que no crida, si no que canta la victòria de Déu, que ha magnificat la petitesa de la seva serventa, l’ha feta gran, l’ha posada al costat de Jesucrist que regna per sempre, en una hora que és el moment de Déu. 

Diria que avui hem volgut imitar aquesta lloança que descriu el llibre de l’Apocalipsi que ens vol fer arribar l’ambient del cel. Sí, encara que ens sembli estrany, inabastable, el llibre de l’Apocalipsi vol precisament transmetre’ns alguna cosa del més enllà, per això es diu Llibre de la Revelació.

Un ambient, on segons uns fragments del mateix llibre, no hi falten les trompetes per anunciar que estem davant de Déu: “Després vaig veure que els set àngels que estan drets davant de Déu rebien set trompetes i Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar, (Ap 8, 2.6)” 

No en tenim set i no tot són trompetes, però la intenció és aquesta: que en aquests moment tots lloem Déu amb la música. No som a Babilònia, on segons el mateix llibre de l’Apocalipsi, no sonaran les trompetes, sinó que som en intenció a la Jerusalem del Cel, per això aquesta celebració és solemne, i en ella hi ha vessada el talent, el gust i l’esforç, perquè els homes i les dones intentem amb el nostre treball apropar-nos a Déu també en la pregària i la musica hi té sempre un gran paper. Estimats cantaires i músics que avui ens acompanyeu en aquest dia, i tots, fem real allò que canta l’himne d’aquest dia: 

Del cel Reina se us corona. 
I a l’honor que Déu us dona 
Ajuntem els nostres cants

Però qui és aquesta Reina, aquesta que veiem fins en quatre indrets de la nostra basílica assumpta la cel o coronada?  

És Maria de Natzaret, la Mare de Déu que ha arribat a la glòria del Cel, perquè va posar la seva humanitat al servei del Regne. Per això no és una figura inabastable, sinó un model i un exemple per a tots.

Com podem respondre avui nosaltres a Déu? Ens ho ensenyen les lectures que hem escoltat. Sorprèn si pensem en el moment històric i cultural, el paper que prenen les dones a l’evangeli. El d’avui n’es un bon exemple perquè ens  permet acostar-nos a la fe de dues dones, sí de dues dones fonamentals en la història cristiana: Naturalment Maria, la Mare de Déu i Elisabet la mare de Joan Baptista. Què ens ensenyen?

Elisabet ens ensenya en primer lloc la confiança. Déu pot canviar les situacions més complicades, quasi les impossibles. 

Ens ensenya l’acolliment, per això aquest evangeli és tant important en els santuaris marians i molt especialment aquí a Montserrat on el llegim moltes vegades durant l’any. Elisabet ens ensenya que és important acollir i que és important deixar-se ajudar: Quantes vegades no reconeixem per orgull, per allò que en diem “no molestar”, que necessitem ajuda!

I que ens ensenya Maria, la Mare de Déu?

L’esperit pelegrí. L’Evangeli de la visitació és el relat de la Mare de Déu pelegrina que és acollida des del principi fins al final, ja que es quedà tres mesos amb Elisabet. En el seu cas un pelegrinatge totalment gratuït! A on havia de pelegrinar la Mare del Senyor? La mare de Jesucrist? La que portava Déu a les entranyes? Ella dona exemple de servei i pelegrina. Potser perquè aquest fill que porta a dintre li és una exigència envers els més necessitats. Ella va a trobar una dona força anciana, que ha quedat embarassada. Alegria i trasbals per la situació totalment inesperada. 

Santa Maria ens ensenya a acceptar allò que som humilment. La seva resposta al “Feliç tu que has cregut” d’Elisabet no és dir: No, no…si jo no crec tant! O Què dius! Aquest nen és normal! La seva resposta és girar-se a Déu, al seu Déu d’Israel, i reconèixer que tot ve d’Ell. Ell és qui obra, Ell és qui ho fa tot. Un Déu preocupat per la felicitat dels seus fills. Un Déu molt concret que omple de béns els pobres i exalça els humils.

Santa Elisabet i Maria, la Mare de Déu, també ens ensenyen la sensibilitat espiritual. Intentaré explicar-ho amb un símil musical: Cal estar afinat. Quan estem afinats entenem la música, entenem la distància entre els sons, en captem la bellesa. Podem parlar d’una mena d’afinació interior que ens permet captar la justesa de la realitat. 

Qui, que no estigués afinat, entonat, en línia amb l’Esperit Sant podria captar que amb aquella cosina joveneta arribava el Crist, com ho va fer Elisabet? Qui, si no Déu mateix present en les seves entranyes pot inspirar una resposta com el Magnificat que canta la Mare de Déu? 

La primera sensibilitat espiritual és la que ens permet connectar amb nosaltres mateixos. No sé si mai l’evangeli d’avui ha comentat les actituds d’Elisabet i de Santa Maria com l’actitud de la dona que interpreta allò que li diuen les seves entranyes, allò que representen els fills que hi porten. Les que sou mares segurament ens podríeu ensenyar moltes coses d’aquesta capacitat d’empatia amb nosaltres mateixos. 

La sensibilitat de les dues cosines va més enllà, és capaç de veure i de captar la presència de Déu. Elisabet la capta en la persona de Maria i per això li diu: “Déu te guard plena de gràcia el Senyor és amb tu!” I també li fa el millor elogi: “Feliç tu que has cregut!” I també capta que Déu es fa present en l’esdeveniment: “es complirà tot allò que el Senyor t’ha fet saber”. 

I Santa Maria té una comprensió més còsmica, més global i per això recapitula la història de Déu en ella i no s’oblida dels qui pateixen, dels pobres, dels destituïts, dels humils. El Magnificat uneix el cel i la terra. Costa pensar si els moments que vivim són més complicats que els de fa uns anys. Sí que és veritat que la nostra fe ens convida a tenir sempre presents tots aquells que el cant de la Mare de Déu identifica com a petits i a tenir-los pels preferits de Déu. Aquesta és l’exigència de la nostra fe. La promesa d’assolir el Regne de Déu, seguint l’exemple de Maria, no ens dispensa de la solidaritat amb el món en el qual vivim. Al revés ens hi obliga. Cadascú des d’on és i des d’on pugui. Intentant cadascú unir en la seva vida el cel i la terra, això és la lloança a Déu amb l’exigència d’amor de l’Evangeli, que és allò que ens ha portat Jesucrist, davant del qual saltava ja el qui naixeria com a Joan, el Baptista.  

Sí, germans i germanes estimats, Déu hi és  i les coses es van esdevenint per la seva capacitat d’acomplir-les. La fe ens demana i ens ajuda a desenvolupar aquesta sensibilitat per les coses de Déu arrelada en el nostre interior. Gaudim del “cel” d’avui però no oblidem de tornar sempre a la terra.

I se’n tornà a casa seva. Sembla estimats germans i germanes, que Santa Maria, la  Mare de Déu, quan ja ha acabat la feina se’n torna a casa, desapareix. Ens ho explica l’evangeli d’avui de la visitació. Després d’haver visitat Elisabet i d’haver-la ajudat tot el que calia, se’n va. Se’n torna a casa seva. La primera lectura ens deia que Déu li ha preparat un lloc en el desert. De fet aquest lloc és la seu costat, amb el seu Fill Jesucrist, el Pare i l’Esperit Sant. Desde la glòria de Déu sempre la trobarem en aquests llocs com són els santuaris, que ella omple amb la seva presència i en tots els altres indrets on es fa present: en les capelles, en les ermites, en les confraries, com la nostra de la Mare de Déu de Montserrat que celebra els seus  800 anys.  

Demanem-li doncs que en el nostre retorn a “casa”, en el nostre retorn a Déu, sigui la nostra ajuda i la nostra intercessora, com canta el final de l’estrofa de l’himne d’avui que he citat abans: 

Sigueu sempre, Verge pia,
Dolç conhort i nostra guia
Fins a veure-us triomfants

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2023)

Sant Benet (11 de juliol de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2023)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Sant Agustí comença el llibre de les Confessions, dient: “Ens heu creat per a Vós, Senyor i el nostre cor està inquiet fins que reposi en vós” i aquesta cèlebre i citada frase el que vol és fer-nos memòria de la nostra capacitat de Déu i de la inclinació de tot el nostre ésser cap a Ell. 

Els homes i les dones com capaços de Déu. La tradició cristiana ens ensenya que aquesta relació espiritual entre persona i transcendent és possible i que pels deixebles de Jesucrist pren forma en una participació de la nostra humanitat en la vida de Déu, a través de l’Esperit Sant i en comunió amb Jesucrist. Per això la fe ben entesa mai no destrueix la humanitat sinó que la potencia.  Hi ha una veritable col·laboració entre el creixement dels dons personals i la fe. 

Aquesta idea és pròpia de la humanitat creient i per això la trobem ja en els llibres de l’Antic Testament com el Llibre dels Proverbis al qual pertany la primera lectura. 

El text ens convida a enfortir, a elevar a la màxima potència totes les nostres qualitats personals. I és precisament perquè en elles hi trobem la petjada de Déu, que ens ha creat, que el trobem a Ell quan cerquem, acollim i conreem la virtut de la intel·ligència. Res no ens posa tan al seu nivell com això. La lectura ens convida a reconèixer en Déu la font i l’origen de la saviesa. I després la lectura fa un gir: si comprenem i coneixem, la nostra vida canvia: apareixen l’honradesa, la rectitud en els camins, la justícia i la bondat. Sembla que passem a un dimensió més vital, més activa.  Conèixer Déu per l’ús de la saviesa i de la intel·ligència té efectes reals a les nostres vides. 

Per alguns és més que sabut que avui, 11 de juliol celebrem la memòria de Sant Benet de Núrsia com a Patró d’Europa. Altres potser us heu trobat amb aquesta celebració una mica més solemne de la que es pot esperar els dies de cada dia a Montserrat. Celebrem el fundador del nostre orde benedictí, la memòria del qui va escriure la Regla per a monjos que des de fa quinze segles i encara avui inspira la vida de milers d’homes i dones al món, monjos i monges i també laics.

No és estrany que la litúrgia proposi aquest fragment del llibre dels proverbis com a primera lectura d’avui, solemnitat del nostre Pare Sant Benet. Tot i que literalment no trobem les paraules de la primera lectura a la Regla, el llibre dels Proverbis és un dels més citats, per tant un llibre estimat per a Sant Benet. L’estil és semblant. El mestre parla al  deixeble i procura dir-li paraules de saviesa vital, paraules que l’encarin a ell mateix i a Déu. Aquest mestre  participa d’aquesta dinàmica bíblica que, com més es preocupa de cercar Déu, més veu també com creixen les qualitats humanes. 

La Regla de Sant Benet és un instrument de creixement personal, un pla de vida centrat, per la fe, en Jesucrist i en la seva imitació. Aquesta identificació es fa sobretot per l’obediència i el reconeixement de la capacitat personal de canviar, que en el llenguatge monàstic i eclesial en diem conversió, un paraula que s’ha fet sinònima de vida monàstica. El coneixement de Déu, la intel·ligència del món i la saviesa de les quals ens parlava el Llibre dels proverbis, s’adquireixen en el propòsit de la vida monàstica vivint en un esperit obedient i de  conversió. 

Viure en esperit de canvi i d’obediència és ben extensible i proposable a tothom, també a vosaltres que avui m’escolteu. Més d’una vegada he escoltat a persones que no han fet professió monàstica dir que la vida familiar i matrimonial els obliga també a ser molt obedients, no en el sentit de submissió d’un a l’altre, sinó en el de treballar i viure en un esperit que necessita una fidelitat a uns compromisos, renunciant moltes vegades a moltes coses. N’estic convençut.

Des de l’esperit  la conversió, del canvi, els monjos i els cristians voldríem ser exemple d’homes que en primer lloc es reconeixen imperfectes, no acabats, pecadors també. Que contracultural és això en el mon d’avui en dia, en el qual tots els models que se’ns presenten són perfectes. Heu sentit mai un jugador de futbol o una estrella de l’espectacle reconeixent algun defecte personal? No. No està de moda. Espero que no ho diguin però que almenys se’ls reconeguin. És l’única manera d’avançar en la vida. 

Sant Benet ens posa sovint davant de nosaltres mateixos per tal que avancen en la conversió. No ho fa amb grans interioritzacions, reflexions o meditacions. Gosaria dir que l’Espiritualitat de Sant Benet és una espiritualitat pràctica, de les que proposa créixer,  per la senzilla obediència de la vida de cada dia, referida sempre a Déu. En aquesta espiritualitat la humilitat és la virtut essencial i no ens demana que la practiquem amb heroïcitats sense sentit, sinó acceptant allò que anem trobant cada dia. 

Ho fa d’una manera molt concreta pels monjos en la vida de cada dia del monestir, en el menjar, en el parlar, en el vestir, en el silenci, però ho descriu en un marc que seria perfectament proposable a qualsevol persona que vulgui viure centrada. 

Sant Pau VI, en una famosa homilia pronunciada l’any 1964 en el monestir de Montecassino, que podria ser perfectament un programa per a la vida monàstica d’avui, utilitza l’expressió “l’home recuperat per a Ell mateix” com un model que la vida monàstica vol proposar a tothom. Aquesta recuperació per a un mateix es fa per la fe, per la pregària, pel silenci, per la pau. Com el mateix Papa deia, “en una paraula, per l’Evangeli”. 

Viure recuperat per un mateix, acceptat amb totes les fragilitats personals és una dinàmica, és un camí. També la Regla té clara aquesta característica d’anar avançant per un camí. Si es va endavant d’una manera equilibrada, l’obediència a la realitat i la humilitat per acceptar-la et fa capaç d’una comprensió molt gran del món i te n’adones que Déu amb la seva perfecció i omnipotència se serveix de medis molt senzills i s’obren possibilitats de canviar seguint l’Evangeli. 

Tant de bo que visquéssim sempre així les diverses dimensions de la nostra existència: la nostra pregària, les nostres idees i actituds morals i el nostre fer, moguts per aquesta consciència de Déu. Quina mena de descans trobar en la història de l’Església homes i dones que han viscut d’aquesta manera i ens n’han deixat testimoni.

Sant Benet és un d’aquests homes que il·lumina el món i ens proposa el repte de continuar el seu carisma i transmetre el tresor de virtuts a tots els homes i dones del món.

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2023)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2023)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

“Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva església i les portes del reialme de la mort no li podran resistir” (Mt 16,18)   

Déu ho pot tot. Confessar Déu és confessar que la vida té més poder que la mort, que el bé venç el mal. La vida i el testimoni de l’apòstol Sant Pere ens ho confirmen. En la seva biografia, en tot allò que l’ateny directament, aquest poder de Déu es manifesta tant en esdeveniments extraordinaris com en la quotidianitat de la  vida, en la guarició i resurrecció de malalts i morts, com en la seva transformació interior, tot són signes de la capacitat de la vida per a resistir la mort que ell testimonia. Simó, el fill de Joan, Pere, és el resistent davant d’aquestes portes del reialme de la mort que cedeixen davant de Déu.  Per això ens és un model inspirador, de qui podem aprendre molt. I crec que una bona perspectiva per a apropar-nos a Sant Pere és precisament la d’observar les seves lluites personals, aquestes resistències que va haver de practicar davant les  portes del reialme de la mort.

Si comencéssim cronològicament a l’inrevés, pel final de la seva vida, trobaríem la resistència davant d’un Imperi Romà, a qui molestava profundament aquella secta cristiana que proclamava que hi havia un sol Déu, que un home crucificat era el seu Fill i el Messies, les paraules del qual  defensaven uns valors que posaven  els éssers humans al mateix nivell, amb una mateixa dignitat, que deia que calia perdonar, posar l’altra galta quan et pegaven, que les riqueses eres efímeres i totes aquestes coses tan antipàtiques pels que sempre s’han beneficiat dels comportaments violents, explotadors i egoistes. L’estructura de poder de Roma, podia ser tot això però no era ingènua i per tant no hi ha cap dubte que va intuir que tots aquells predicadors no eren ni innocents ni inofensius i que per tant més valia acabar-ho ràpid, eliminant-los. I ho van fer. 

La resistència a l’evangeli que continuem vivint avui en el món, ens fa evident que el missatge cristià és vàlid i que l’exemple de l’opció de Sant Pere, per resistir la pressió i amb la seva paraula mantenir-se fidel a Jesucrist, acceptant-ne totes les conseqüències, obre un veritable camí de transformació en el món, que dura des d’aleshores. Tot i no haver eliminat el mal i totes les seves manifestacions socials, l’ha resistit i transformat en milers d’ocasions. Lliçó per avui: Les resistències a l’evangeli de l’inici, no estan tan lluny de les d’ara, però les portes del reialme de la mort no ens han mai superat: Déu ho pot tot i ho veiem en la història de la humanitat. 

Si avancem desfent la seva vida, veurem com Sant Pere també va trobar la  resistència d’una tradició religiosa i política en el judaisme que no podia permetre tot aquell missatge tan provocatiu. Primer perquè venia de fonts no autoritzades: això és d’homes senzills, no formats, que recolzaven en el testimoniatge d’un rabí molt alternatiu que reconeixien nogensmenys com el mateix Messies. És molt interessant però veure com hi ha una lectura de la fe cristiana capaç de recuperar tot el nucli de la tradició jueva anterior i portar-la a compliment, i que per tant no hem d’oblidar la capacitat del judaisme per obrir-se al missatge de Jesús i dels apòstols. Aquest fou el primer gran àmbit d predicació de Sant Pere. En aquesta tradició, tot se centra a reconèixer la centralitat de Jesucrist. Quin dubte tenim que la referència vital de Pere fou Jesús de Natzaret: viu, mort i ressuscitat. Simó no sense errors ni negacions, sempre va tornar a Ell. Quina biografia espiritual no podríem escriure a partir dels diàlegs de Jesucrist i de Sant Pere: 

Començant per la primera trobada i citant breus fragments de diversos evangelis, en els quals Jesús pregunta i Pere respon, trobem aquests moments: 

“Tira les Xarxes (Lc 5,4)”. 

“Aparteu-vos de mi que soc un pecador (Lc 5,8)”.

“Qui dieu que soc jo?” 

“Vos sou el Messies el Fill de Déu viu (Mt 16,15-16)”. 

“Vosaltres també em voleu deixar? (Jn 6,66)” 

“Senyor a on aniríem, només vos teniu paraules de vida eterna (Jn 6,68)”.

O quan Pere Pregunta i Jesús respon:

“Senyor, vos em voleu rentar els peus? (Jn 13,6)”

Si no et rento, no tens part amb mi (Jn 13,8)”

“Senyor. Perquè no us puc seguir ara mateix? Donaré per vos la meva vida (Jn 13,37).”

 “¿Tu vols donar la vida per mi? En veritat, en veritat t’ho dic: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades (Jn 13, 38)”.

Fins arribar a la pregunta final, 

“Simó Fill de Joan, m’estimes?”

“Senyor, vos ho sabeu tot. Vos sabeu que us estimo (Jn 21,17)”

No ens pot sorprendre que amb aquest fons, amb aquesta relació personal, Pere resistís qualsevol immobilització religiosa i es convertís en fonament de la nova fe en Crist. La lliçó per avui: tornar a Jesucrist. Déu ho pot tot i sempre troba el seu camí en els homes i les dones. 

Però finalment i aquests breus diàlegs que he citat en són una bona mostra, en Sant Pere, les resistències més il·luminadores són les interiors. Totes les que els evangelis ens expliquen i que acompanyen la seva relació personal amb Jesús de Natzaret. La resistència que neix de la consciència d’estar molt lluny d’aquell que amb una sola paraula li fa canviar d’idea. Estaven pescant: què sabia un fuster de pescar? Però per alguna cosa, Pere hi confia i apareix el peix on no n’hi havia. I d’això neix un sentiment de superació, de voler-se allunyar, de por. Però en aquest moment apareix sempre la crida de Jesucrist, de tornar, de mantenir-se fidel. Potser aquesta mateixa consciència d’indignitat superada sempre per la Paraula del Senyor ens dona una clau per a entendre la vida de Pere, i tindrà el seu moment últim en la negació durant la passió, quan la força de voler allunyar-se de tot, passa per davant de totes les declaracions de fidelitat, i on definitivament ja no cal cap altra paraula que la seva pròpia consciència recordant-li que ha traït el mestre i amic. Perquè després de la negació en la nit de la passió, les paraules que escoltarà Sant Pere seran ja les del ressuscitat, que no canviaran, que continuaran essent les paraules que confirmen aquella crida que hem llegit a l’Evangeli: tu ets Pere. Però en canvi, en el moment de la resurrecció, al costat del Llac de Genesaret, en l’evangeli que la solemnitat d’avui proposa per a la missa de la vigília, el Senyor preguntarà tres vegades a Pere: m’estimes? I la resposta serà la de deixar-se anar totalment en Crist, sense cap resistència, dient finalment: vós ho sabeu tot, vós sabeu que us estimo. Lliço per avui: Déu ho pot tot, perquè perdona allò que ni nosaltres ens gosaríem perdonar a nosaltres mateixos.

D’aquesta manera la missió de Sant Pere en la història recolza en la confessió que fa de Jesucrist com a Senyor i Messies i en l’amor que finalment li demostra incondicionalment, en la pedra i en el cor. Per la seva vida, ens demostra que ell és la pedra contra la qual s’estavellen totes les lluites socials, religioses i personals, però que això només pot ser així si la referència del seu cor és Jesucrist. Petra autem era Christus. La pedra realment és Crist. És una frase escrita en aquest altar. I l’Església es manté unida en Crist i en aquells que participen amb amor i amb fe, com sant Pere, de Crist. El fonament i la pedra no podia ser cap altre.  Tot nosaltres també estem convidats avui a participar com el primer dels apòstols en la fe i en l’amor, en l’eucaristia que ha estat sempre el sagrament de la unitat.

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2023)

El Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juny de 2023)

Deuteronomi 8:2-3.14b-16a / 1 Corintis 10:16-17 / Joan 6:51-58

 

Avui, estimats germans i germanes, en aquest diumenge de Corpus, Jesucrist ens demana allò que ens ha demanat sempre: que creguem en Ell, que no ens quedem en la superfície, en l’anècdota, o en els fets de la història, sinó que el reconeguem vivent i present en el món. 

Honestament podem preguntar-nos  si les nostres vides són tant, més o menys complicades que la del poble d’Israel travessant el desert del Sinaí, però d’allò no dubtem que tots som pelegrins i que la nostra vida és caminar enmig d’un ambient on hi ha alegries però també problemes i dificultats. 

El llibre del Deuteronomi és el cinquè de la Llei jueva, la Torah i en bona part és una reflexió sobre els fets fonamentals de la fe d’Israel, en la qual el pelegrinatge és molt important. En  tots aquests primers llibres de la Bíblia queda clar que el poble tenia tres elements importants:

  • un destí promès per Déu, una terra, a la qual calia arribar i això no era fàcil, 
  • tenia sobretot l’ajuda de Déu. 
  • A més hi havia algú que era capaç d’interpretar el sentit de la història, els esdeveniments que passaven, la vigència de la promesa i sobretot algú que sabia explicar el sentit que Déu donava a tot això, de manera que les dificultats mai no podien destruir l’esperança que emana de la promesa de Déu.

En la primera lectura, aquest algú és Moisès, que se situa ja al final del pelegrinatge pel desert i en la visió que li dona la història, interpreta el camí com el lloc on Déu ajuda sempre i on la set, la fam i  el perill de les serps verinoses i els escorpins,  són contrarestades amb l’aigua de la roca i el pa del cel, el mannà. Però a més, Moisès també defensa el valor pedagògic d’aquesta experiència de dificultat, perquè és aquí on referir-nos a Déu ens fa conscients que som provats, que som capaços de conèixer els nostres sentiments i jo a més m’atreveixo a dir que el text també demana als israelites si són prou honestos per a reconèixer que com diu el salm:  l’ajuda ens ve del Senyor, del Senyor que ha fet el cel i la terra.   

L’inici d’aquest camí fou la Pasqua, el pas del Senyor en la nit abans de començar l’alliberament d’Egipte. Un alliberament ben curiós si pensem en la història immediata que seguí aquella nit i tota la resta de la història, una història de moltes deserts, d’exilis, de genocidis i de drames personals com els que sofreix qualsevol home o dona des de que el món és el món. L’alliberament no va ser ni màgic ni immediat. Però la memòria d’aquell moment és el fonament de tota la identitat col·lectiva de la tradició jueva, a la qual va pertànyer el mateix Jesús de Natzaret. 

 Precisament Jesucrist, celebrant aquesta memòria en la Pasqua també va voler marcar una continuïtat i un trencament. 

La continuïtat del pla d’alliberament de Déu que passava per un Messies, que ell va afirmar ser, tal com ens diuen els evangelis. Déu continuava ajudant, continuava prometent, continuava present en la història i ens exhortava a fer-nos col·laboradors d’Ell, confessant-lo i actuant en conseqüència. 

El trencament perquè ell mateix Jesucrist, culminant la lògica de la seva Encarnació, la d’un Déu tot transcendent que es fa home, va voler posar la seva humanitat, el seu cos i la seva sang, com el fonament d’una altra Pasqua, com l’inici d’un poble nou, d’una altra aliança i d’un pelegrinatge que hauria de passar necessàriament per d’ell. Amb això, el Crist instituí la necessitat d’una altra memòria i transformà els tres elements que marcaven la vida del poble: 

Una nova promesa: l’alliberament ja no és el d’Egipte, la promesa no és només la terra que ens dona la vida material.  La unió irrenunciable del moment del Sant sopar amb el de la Passió i la resurrecció, ens fan present que la nova promesa és la seva vida, vèncer la mort i entrar en la plena comunió amb Déu i amb Crist per la participació  donada pel baptisme i renovada pels altres sagraments. 

Una nova ajuda pel do de poder compartir la seva humanitat en els seus elements més bàsics, el cos i la sang, que ens ha deixat com a eucaristia, com a acció de gràcies. 

I una mediació que fa que que qualsevol que pretengui ser intèrpret de la voluntat de Déu, haurà de referir-se sempre a Jesucrist i a l’Evangeli.  

Tot això que estic dient, encara que us sembli estrany els escolans us ho sabeu tots de memòria: estic segur que podríeu cantar i recitar sense partitura més d’una versió del motet Oh Sacrum Convivium, que canteu sovint i que també cantareu avui.  La lletra ens diu que aquesta eucaristia conté els elements de la memòria del messies, del qui ens interpreta la vida: passionis eius recolitur; hi recordem la seva passió; també conté l’element de l’ajuda que ens dona Déu, això vol dir mens impletur gratia; ens hi omplim de la seva gràcia i finalment també ens deixa clara quina és la promesa: futurae gloriae nobis pignus datur, se’ns hi dona la penyora de la glòria que esperem. 

Com deia al principi d’aquestes paraules, avui només ens cal continuar creient i confessant que Ell, Jesús de Natzaret, el Crist, el Fill de Déu fet home està al centre de la memòria, de la promesa i de l’ajuda. Recordeu-ho quan canteu aquest motet. Molts de vosaltres heu rebut sagraments importants en aquesta Pasqua, especialment la confirmació.  Fa només dues setmanes: espero que us en recordeu, encara!  Recordeu sempre que Jesús és el centre dels sagraments i amb ell hi ha sempre l’evangeli i les seves exigències. 

Potser ara seria el moment de preguntar-nos si en cada eucaristia: som nosaltres prou conscients que estem en la possibilitat més gran de comunió, de memòria, d’ajuda i d’esperança que ens hagi pogut donar mai Déu?  Ens quedem com us deia en començar en la superfície de la fe? Allò important però, no és on estem o on ens quedem sinó on ens convida Crist a anar que és a la profunditat de la fe i del do. Un do que en l’eucaristia inclou tothom, no ho oblidéssim mai i que per tant ens obliga a l’acolliment incondicional. 

El recordat i estimat per tants, bisbe Antoni Vadell, em deia uns deu anys després de ser ordenat prevere, que de tota la seva experiència, es quedava amb la celebració de l’eucaristia. Tots els qui el coneguéreu sabeu perfectament que si alguna cosa no li mancava eren capacitats pastorals i empatia amb tot tipus de persones, però la font i el cimal de la seva vida estava en la comunió amb el Crist present en el pa i el vi de l’eucaristia, en aquesta fe que com un tresor hem rebut durant  generacions i generacions i que agraïm a Déu, procurant de tornar amor amb amor a Ell i a tots els germans i germanes. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (11 de juny de 2023)

Diumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / 1 Corintis 12:3b-7.12-13 / Joan 20:19-23

 

Estimats i germanes, l’Esperit Sant té una lògica que se’ns escapa! Observem com va apareixent sempre i per tot arreu: Des de la Creació del món fins a l’Encarnació. Jesús mateix el promet en el darrer sopar, en l’Evangeli d’avui hem llegit com és donat als deixebles el mateix dia de Pasqua, i com després torna a venir sobre un grup molt més gran i més internacional en el dia de Pentecosta. Diem que està en el Pare i en el Fill, i també en nosaltres, diem que avui vindrà especialment sobre els qui us confirmeu. Sant Lleó en deia d’això abundància de manifestacions. Però potser ja està bé que del misteri de Déu hi hagi alguna cosa, que ens costi sistematitzar, posar en un esquema i definir! Aquesta és la gran riquesa de l’Esperit Sant, ser la llibertat de Déu, aquesta llibertat que se’ns escapa. 

Com veieu he començat dient moltes coses. Potser és un dels nostres defectes amb l’Esperit Sant: parlar molt i escoltar poc. Expressar això en començar una homilia quan de fet hauré de parlar uns deu minuts seguits no és que sigui el més coherent… Espero que ell, l’Esperit hi faci més que jo i us parli i inspiri a  cadascun de vosaltres

Quan la comunitat cristiana s’aplega per celebrar l’eucaristia sempre fa memòria, sempre recorda. Tots tenim present que en el cor de la missa, en el moment de la consagració repetim les paraules de Jesús “Feu això, per celebrar el meu memorial”. En molts altres moments també recordem els fets i les idees importants de la nostra fe. Ho fem especialment en les lectures. L’Esperit Sant en aquesta seva llibertat ens recorda que això que celebrem no és només un exercici de memòria de les nostres arrels creients, d’identitat col·lectiva, una exhortació moral del predicador, amb una música molt bonica, sinó que estem realment confessant i creient que Déu és aquí amb nosaltres, aquest matí de primavera.  

I com que celebrem un sagrament, diem que estem fent alguna cosa que no només recorda sinó que és eficaç, que vol dir que té efecte, que canvia, que transforma. Si això sempre és veritat en cada eucaristia, en celebrar avui  també el sagrament de la confirmació per alguns escolans i germanes d’escolans, encara ho podem viure molt més intensament. La confirmació és el sagrament de l’Esperit Sant, per això és tan adequat i ens ajuda a viure la festa de Pentecosta poder-lo celebrar en aquesta missa conventual. 

Les lectures d’avui ens parlen de Esperit Sant enviat per Déu i per Jesucrist. Voldria comentar tres punts sobre l’Esperit: la seva discreció, la seva capacitat de transformació i la seva llibertat. 

L’Esperit Sant és normalment la discreció de Déu. No sabem que realment hagi tornat a passar quelcom com allò que llegíem en els Fets dels Apòstols, que de discret no en va tenir res. No deuria ser una reunió molt diferent a la nostra. Per la quantitat de persones de llocs diferents, per les llengües que parlaven podem deduir que eren molts i diversos, com nosaltres avui. En les nostres celebracions, L’Esperit Sant, que pot fer el que vulgui, ve normalment amb discreció, enmig de la nostra litúrgia, als nostres cors, no com aquell dia de Pentecosta. Però l’efecte és el mateix: Ens constitueix en una única comunitat i ens dona la força del Senyor ressuscitat. Aquell moment inicial, ens ha deixat de fet la seguretat que quan l’invoquem com a Església  creient, ve a ajudar-nos. Per això avui, delegat pel Sr. Bisbe de Sant Feliu, que és a qui pertocaria aquesta invocació de l’Esperit sobre els qui us confirmeu, reunits en comunitat tal com es reunien els deixebles en els primers dies després de la mort i la resurrecció de Jesús, podem pregar i estar certs que el Sant Esperit de Déu ve sobre vosaltres: Bet, Isona, Rita, Arnau, Quim, Jacob, Miquel, Oriol, Blai, Gerard, Eric, Jan, Jaume, Roger, Xavier, David i Albert.  I també ho fa amb discreció,  amb gestos i paraules que la tradició ens ha anat transmetent. Aquesta discreció no vol dir ni poca importància ni poca efectivitat… Al revés: entrem aquí en l’àmbit d’allò que és eficaç tot i no veure’s, com són la gran majoria de les coses i dels canvis, tranquils i lents! 

Les lectures d’avui també ens parlen de la capacitat que té l’Esperit de transformar, de canviar, de convertir. Els deixebles de la primera lectura es converteixen. Podem pensar que eren en una celebració una mica trista, on molts no entenien què es deia. Eren jueus piadosos, hi havia fe i convenciment però potser mancava comprensió, alegria i comunió. La irrupció d’aquest vent violent, d’aquestes llengües de foc, dona immediatament un sentit molt més fort d’unitat, tot i el respecte a cadascun. Tothom s’entén. I d’aquí neix tot allò que mancava, especialment la joia de cantar les meravelles de Déu i una gran força per a proclamar l’evangeli i la bona nova de Jesucrist, ressuscitat. 

Què ens ensenya avui aquest poder transformador de l’Esperit Sant? Ens diu que tots som capaços de canviar. Que la realitat tot i semblar-nos a vegades trista, apagada, buida, pot revifar-se. Ens diu que aquesta conversió personal és el fonament de tota altra transformació social que vulgui apropar el món a la realitat de la pau i de la justícia que és el Regne de Déu. Una realitat col·lectiva que no podem mai oblidar. En aquest text que hem cantat i que es diu la Seqüència li demanàvem que rentés allò que està brut i que curés tot allò que està malalt. Fins i tot li demanem que regués allò que està sec! Que actual, no? 

A vosaltres que us confirmeu l’Esperit Sant pot realment transformar-vos i ajudar-vos a viure millor com a cristians. Acabada l’homilia respondreu unes preguntes i fareu uns compromisos que no són cap broma. Tots els qui ens hem confirmat, sabem que són el principi d’un camí personal de transformació que dura tota la vida. És el camí que va dels dubtes a la fe i de l’egoisme a l’amor. I l’experiència ens fa conscients que vam rebre l’Esperit Sant per poder continuar caminant sempre en la confiança que avançarem en el sentit d’allò que prometem. Però us caldrà recordar-ho i esforçar-vos-hi. Per això ser testimonis d’aquest confirmació avui  és per a tots nosaltres record agraït i compromès del do de l’Esperit Sant. 

Finalment, he dit que l’Esperit Sant és la llibertat de Déu. Sabent una mica d’història del pensament cristià, trobaríem que sempre ha estat l’inspirador de canvis i reformes. Ens cal deixar que ens guiï per tal de saber què hem de fer, una tasca que només podem fer cadascun de nosaltres. La llibertat de l’Esperit Sant només podia fer-nos també lliures a nosaltres. Fixeu-vos que en l’Evangeli d’avui, el dia de la seva mateixa resurrecció, Jesús donà l’Esperit Sant i just després donà als deixebles la possibilitat però també la llibertat de perdonar els pecats: “A qui perdoneu quedaran perdonats i a qui no els perdoneu, quedaran sense perdonar”. L’Esperit Sant no és un logaritme que ens programa com la Intel·ligència Artificial perquè tot funcioni automàticament. L’Esperit Sant respecta profundament allò que nosaltres decidim fer, en el benentès que no tot li és igual. Per això avui, tots els qui us confirmeu, rebreu l’Esperit de llibertat i lliurement us comprometreu en aquest camí de fe, que vosaltres mateixos o els vostres pares i mares van escollir per a vosaltres en el baptisme i direu dues coses especialment boniques i interessants: que voleu ser imitadors de Jesús i que confiareu en Déu en qualsevol circumstància de la vida. Tant de bo que el record d’aquest dia us hi ajudi sempre. I que tots els altres escolans que heu fet la confirmació o la fareu algun dia visqueu sempre amb aquest bon propòsit.

L’eucaristia és per a tots un do de l’Esperit Sant que transforma els dons en el cos i la sang de Crist per alimentar-nos i fer-nos viure en cada celebració el goig de la unitat. A aquesta unitat eucarística estem contents d’acollir en Joan (Esteban Galmés) que hi participarà per primera vegada. Joan, que també tu, puguis avançar pel camí de la fe al costat de Jesús, de qui estaràs a partir d’ara molt més a prop, com tots nosaltres cada cop que el rebis en el seu cos i la seva sang. 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (28 de maig de 2023)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

Ja que de Sant Benet en diem amb raó, estimades germanes i germans, que és pare de monjos, no ens ha de sorprendre que la primera lectura d’avui ens evoqui Abraham, tingut per pare de la fe dels jueus i per tant també dels cristians. Els pares, en el sentit inclusiu de pare i mare, són els qui ens donen la vida, ens eduquen, ens deixen el seu exemple. Un pare en la fe com Abraham és qui ens dona l’exemple d’una vida creient, més amb fets que amb teories o discursos segons el testimoni que ens n’ha arribat en el llibre del Gènesi. D’ell en diem doncs Patriarca que vol dir gran pare.

I què ens ensenya Abraham en aquest petit fragment que hem llegit en la primera lecutra? Com il·lumina la figura del Nostre Pare Sant Benet i la vida de tots els qui som aquí: monjos, escolans, oblats, preveres amics i pelegrins presents o virtuals? 

Primer de tot, ens ensenya a escoltar Déu: “En aquells dies Déu li digué” i queda clar que Abraham va escoltar. L’altre Patriarca que celebrem avui, el nostre Pare Sant Benet també ens ensenya a escoltar Déu. La seva vida, escrita pel Papa Gregori I, ens el presenta amb com un  jove que va marxar de Roma per fugir del  soroll tot buscant un lloc on pogués escoltar tranquil·lament la veu de Déu, vivint únicament sota la seva mirada. Als benedictins ens agrada pelegrinar encara avui a aquest lloc apartat, al Sacro Specco, o Santa Cova, a la vil·la de Subiaco, al centre d’Itàlia, per a recordar aquell inici.  No ens ha d’estranyar doncs que en escriure molts anys més tard la Regla per a monjos que encara avui és el text fonamental de totes les famílies benedictines el comencés amb la paraula “escolta”. Escoltar ha estat sempre el centre de la vida monàstica i al monestir aprenem moltes maneres d’escoltar Déu, principalment en la Paraula de l’escriptura i en la vida dels germans, dels hostes, dels pelegrins, de vosaltres escolans: encara que us sembli estrany, també escoltem Déu quan us escoltem a vosaltres. Tant de bo que ho sabéssim fer bé i sabéssim transmetre al món aquest valor fonamental. Com tots sabeu, el Papa Francesc també ha volgut que l’Església entrés en un procés d’escoltar Déu que parla a través de tots i ha convocat un sínode, diguem-ne una reunió a la qual tothom hi està convocat. Com he dit al principi, estem contents d’acollir avui a una de les principals responsables d’aquest sínode. 

Abraham no només va escoltar sinó que va comprendre allò que li deien. Normalment si escoltem entenem, tot i que alguna vegada, ens diuen coses tan complicades que ni escoltant les entenem, però  tinguem clar que aleshores no és culpa nostra. Abraham va comprendre que Déu li demanava que marxés, que deixés el seu país, la seva família i que es posés en camí, cap a un lloc que Ell, el Senyor li diria. NO sabia on anava! Fa gràcia pensar que avui en dia si no ens han enviat la ubicació al mòbil i no tenim un navegador i no ens diuen exactament on anem, ja ens sembla que no hi podrem arribar! Una mica diferent del cas d’Abraham, de començar una aventura que, al principi de tot era senzillament de confiança en Déu. Només sabia què deixava enrere. Tot el que quedava al davant era un interrogant, una pregunta. No va ser l’última vegada de la seva vida que va haver de confiar en Déu. 

Tot i que sembla que Sant Benet potser sabia una mica millor geogràficament on anava, la seva fugida de Roma també era un viatge a una experiència totalment nova i desconeguda per a ell. Com a Abraham, Déu, a través també d’altres persones li va ensenyar el camí. 

Ni la vida dels monjos ni la de la majoria de gent no s’entén com una aventura, tot i que hi ha excepcions com la del P. Bonaventura Ubach i els seus viatges, que són veritables aventures de novel·la. Nosaltres avui, com deia, tenim una mena de seguretat total que arribarem al lloc on anem, sempre que no ens quedem sense cobertura o bateria en el mòbil, però la vida de la fe, la que volem viure amb Déu sí que és una aventura que només Ell, el Senyor ens va ensenyant. Algunes vegades ens pensem saber tan bé i amb tanta seguretat on anem que això mateix ens fa poc capaços per a escoltar, per a comprendre, per a ampliar la visió, per a viure l’aventura de la vida. La vida monàstica geogràficament és tan estable, tant que ha fet d’aquesta estabilitat un vot que ens lliga al lloc i al monestir, tan estable que per exemple nosaltres fa quasi mil anys que som aquí mateix, voldria ser capaç d’aportar aquesta obertura a Déu i a totes les novetats que Ell vulgui inspirar. Aquesta obertura seria allò contrari al que diu un sociòleg contemporani quan afirma que el mal més gran del mon és dir que no hi ha alternatives a totes les situacions contràries a les persones i als seus drets. Aquest no hi ha alternatives hauríem de tenir-lo prohibit. No hi ha res més contrari a l’Evangeli!     

A Abraham el va moure una promesa de Déu. La d’un país per viure, la de ser pare d’un gran poble i sobretot la de ser benedicció i motiu de benedicció. Beneir significa “dir bé”, o fer gran i poderós. Que et Déu et beneeixi és important, vol dir que estàs en el bon camí. Que nosaltres puguem beneir també és bonic, i en alguns països la gent demana molt sovint que la beneeixis, però que el teu nom s’utilitzi per beneir és molt més. Vol dir quasi que quedes lligat a les coses bones de la vida, al costat de Déu. La promesa feta a Abraham amb aquestes paraules era realment important. I què vol dir el nom de Sant Benet? Benedictus amb llatí: beneït. Com diu la primera frase de la seva vida: “Fuit vir vitae venerabilis, gratia Benedictus et nomine”;  “.HI hagué un home de vida venerable Benet de nom i beneït de Déu”. Amb ell la benedicció de Déu es va fer també persona i do per l’Església i pel món. Déu el va beneir durant la seva vida i també ha quedat unit a les grans obres de Déu. Ell ens assenyala a tots nosaltres el camí per a sentir sempre que Déu està a punt per a fer gran i protegir tot allò que farem en nom seu i per ser benedicció pels altres. No és tan difícil. Només cal estimar cada dia. I això hi arribem tots.

I finalment  Abraham també va obeir. Diu la lectura del Gènesi: Se n’anà tal com el Senyor li havia dit. Escoltar i entendre quedarien incomplerts si al final no féssim. El Senyor ens demana que fem, que actuem. Tot i que a nosaltres se’ns ha dit a vegades que érem monjos contemplatius, també Sant Benet ens demana que fem. Pregar també és fer i la Regla ens organitza el dia perquè la nostra pregària sigui ordenada, avui fins i tot, molta gent es refia del nostre ordre i en el nostre horari per unir-se a nosaltres pels mitjans de comunicació. A més, si mirem la història i les obres dels monestirs benedictins al mon, veurem que “fer” sempre ha estat molt important i esperem continuar-hi fidels amb la seva ajuda. 

També Déu us crida a tots vosaltres a fer allò que haureu escoltat i entès, sigui el que sigui. Segur que en la seva paraula, en els relats que llegim, en la vostra lectura, fins i tot observant la realitat, trobareu escoltareu, comprendreu i veureu que podeu “sortir” de vosaltres mateixos i fer alguna cosa pels altres, pels qui teniu a prop. Penseu que això us està acostant a Abraham, us està acostant a Sant Benet, us està acostant al qui va succeir i superar Abraham i va precedir i inspirar Benet, a Jesucrist, el Senyor, que recolzant tota intuïció espiritual i  tota obra bona ens manté en la perseverança de tot allò que comencem. Celebrem amb fe el seu memorial en l’eucaristia.

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2023)

Missa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 de març de 2023)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Lluc 24:13-35

 

“És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor”. Aquestes paraules del llibre de les Lamentacions amb les que acabava la primera lectura descriuen bé la nostra actitud en aquest temps de Quaresma que estem vivint. Col·lectivament esperem la Pasqua. L’esperem austerament, en el silenci que es va estenent durant les setmanes d’aquest temps centrat en la conversió, que és un procés que ens ajuda a reflexionar sobre la nostra condició mentre som en el món, amb la voluntat posada, però, sempre, en un altra realitat, la de Déu, la del Senyor, la de Jesucrist ressuscitat.

La nostra vida de cristians és una vida de conversió, de girar-se des d’una realitat a una altra. Gairebé diria que la vida de qualsevol persona humana és una vida de conversió, en tant que és o voldria ser una vida de progrés personal, d’això que ara a les escoles en diuen progressar adequadament. D’una manera especial els monjos anomenem a la nostra opció monàstica: conversió:  una vida cridada a convertir-nos. Això és d’anar d’un lloc  a un altre. 

El moment de la mort és l’únic en el qual podem ser conscients del tot de com ens hem convertit, però el coneixement d’això ja és o serà aleshores privilegi de Déu, ja que les dimensions més profundes de la persona li pertanyen, tal com resa la quarta pregària eucarística que en pregar pels difunts diu: “la fe dels quals només vos heu conegut”. 

La mort va sorprendre el nostre germà el Pare Martí Roig i Coromina la nit de diumenge passat, després d’haver passat un dia totalment normal. Un aneurisme li va provocar una mort immediata. Li faltava un mes just per a complir vuitanta-sis anys, en feia seixanta-dos que era monjo i cinquanta-cinc que era sacerdot. Va morir silenciosament, sense fer soroll, sense ni tant sols avisar. Com a germans tenim la recança de no haver-lo pogut acompanyar en aquest darrer moment final, que és amb tot tan entranyable en la vida de la comunitat, i segur que compartim  aquest sentiment amb la família i els amics que sou aquí, o us uniu a la celebració des de lluny, o esteu espiritualment en comunió amb tots nosaltres.

Totes les lectures d’avui tenen en compte aquesta idea de la distància que hi ha en les nostres vides entre la realitat en la qual vivim i aquella que anhelem. Però també tenim clar que no estan separades, aïllades, sinó que hi ha un recorregut que ens dona la possibilitat de caminar cap a aquest lloc i estat diferent, moguts per un desig. Parlo de possibilitat perquè podríem quedar-nos tancats en els nostres límits, que ens portarien sense cap dubte al pessimisme amb el qual començava la primera lectura, la del llibre de les Lamentacions: “La meva ànima viu lluny del benestar (…) el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina (Lm 3, 17-26)”; un pessimisme que també compartien els deixebles d’Emaús en un camí en el qual semblava que només el fracàs i la derrota hi fossin presents. Però ser cristians és no quedar-nos mai en aquesta realitat, sinó avançar, caminar. Ser capaços de dir amb el llibre de les Lamentacions: “Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança”; ser cristians vol dir poder acollir com els deixebles el desconegut en el camí, tot i que sembli que baixa de l’hort, perquè potser és precisament ell, qui ens aclarirà el sentit de la nostra realitat, aparentement fosca i insípida. 

Però naturalment el qui ens agafa la mà en aquest camí, com el bon pastor i ens condueix durant tota la vida, en la mort i després de la mort és Jesucrist, que ens confirma que tota l’esperança que tenim posada en els favors de Déu, en la seva pietat nova cada matí, en la seva fidelitat immensa i en la nostra capacitat de dir-li:  “la meva part és el Senyor”, no cau en el buit sinó que és confirmada en la seva resurrecció, que compartim tots els batejats. 

Sé que el P. Martí, perquè ell mateix m’ho havia comentat, aconsellava de mantenir-se en aquesta esperança de la fe a persones que es trobaven davant de dificultats. Segur que també l’esperança silenciosa de la salvació va anar-lo guiant. El P. Martí Roig i Coromina va néixer a Barcelona el 1937 en una família cristiana i fou batejat amb el nom de Joan. Tingué la joventut normal d’un jove catòlic d’aquella època fins a arribar a estudiar alguns cursos de  medicina a la Universitat de Barcelona. Entrà al monestir el 1958, vestí l’hàbit de novici el 1959 i feu la primera professió el 1960, per continuar els estudis al nostre monestir fins a l’ordenació de prevere el 1967. En la seva vida de monjo, visqué de prop i estimà i serví tant la realitat de les persones humanes com la de la natura, les dues expressió de les meravelles que ens revela la Creació de Déu. Només parlant dels seus serveis principals a la comunitat, en el primer gran àmbit, el de les persones, cal destacar que fou l’infermer del monestir durant vint-i-quatre anys i el darrer consiliari dels treballadors de Montserrat, i veié per tant la transformació que el Santuari experimentà entre l’any 1970 i el 1987, quan poc a poc, deixà de ser el lloc de residència habitual dels nostres treballadors. També fou l’encarregat de l’ordre i la seguretat del santuari i acompanyà també una comunitat de religioses carmelites. Tots aquests serveis el portaren a tenir relacions amb molta gent. Alguns dels quals en acompanyeu avui, testimoniant l’estima que li teníeu. En l’àmbit de la naturalesa ser l’encarregat del jardí, treballar a les terres i a la granja del Miracle i darrerament a les finques de Can Castells i Can Martorell al peu de la muntanya, el connectaren a la terra i a l’ofici de pagès i s’hi sentia bé fent-ho. Una tasca que connecta directament amb la bondat que Déu ens manifesta amb els fruits de la terra i amb la duresa d’una feina que sempre es troba amb dificultats. Personalment, vam compartir moltes estones parlant de les possibilitats i el futur de la terra. Aquests darrers anys, amb alguns problemes de mobilitat, va voler ser útil a la comunitat i present els dies de festa fins quasi el darrer dia de la seva vida.

Durant la nostra vida se’ns fa el do de reconèixer Jesucrist en molts moments concrets i anhelem que al final el veurem cara a cara, directament i que aleshores s’acomplirà del tot la nostra esperança. Caminar amb aquesta fe el camí de la vida, fa que mentre ens envellim en el cos i en la vida exterior, ens renovellem en l’esperit i en la vida interior com deia Sant Pau en la segona lectura, perquè “no apuntem a això que veiem sinó a allò que no veiem”.

Aquesta és la nostra pregària avui pel Pare Martí, conscients que només Déu coneix la profunditat, l’autèntica vivència personal que a través de tants serveis, de tants contactes, de tantes persones  van formar el seu camí monàstic, la seva pregària, la seva vida de conversió. Al final de tota vida humana, ens trobem en el fons amb el misteri d’una persona, que tot i molt propera i germana, només podem encomanar a aquell que penetra els cors de tots, a Déu, Senyor de la vida, que en la resurrecció de Jesús s’ha afirmat precisament vencedor de la mort i ens ha obert l’esperança d’un futur de plenitud, d’una meta i un destí. Ell és també, com a Emaús, l’únic capaç d’interpretar el sentit de la nostra vida amb Déu, el significat de la nostra vida de fe pels altres.

Caminem cadascú de nosaltres cap a la Pasqua on part de viure del tot la realitat de l’Esperit, confiem de fer-ho junts, en la comunió dels sants i de retrobar-nos amb tots els nostres éssers estimats. Pels monjos més concretament, de retrobar-nos també amb allò que familiarment diem el Montserrat del Cel, on ens esperen tots els qui ens han precedit, amb Santa Maria que vetlla per aquesta casa i amb tot el Poble sant i glorificat de Déu. 

I sabem que el camí és Jesús que es fa proïsme i per això avui prendrem les seves mateixes paraules i acompanyarem el cos del nostre germà Martí, mentre cantem: “Jo soc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà eternament”.

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Martí M. Roig (9 de març de 2023)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2023)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Hem escoltat molt sovint, estimades germanes i germans, durant aquestes festes de Nadal, la referència a la glòria de Déu,  per exemple, en el mateix moment del naixement del Senyor, el cant dels àngels davant del Pessebre, davant de Jesucrist infant, era un cant a la glòria de Déu, i tantes altres vegades, la paraula s’ha anat repetint, també avui a la primera lectura o a l’oració col·lecta.    

La solemnitat de l’Epifania és com el punt d’inflexió que ens projecta cap endavant. Durant aquests dies ens hem omplert, “hem contemplat la seva glòria”, com cantàvem la nit de Nadal. Ho hem fet meditant el fet incomprensible que Déu hagi volgut davallar a la terra, prendre la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i elevar-la cap a Déu. Havent estat testimonis de tot això, ara ens tocarà omplir l’any i totes les seves celebracions amb aquesta mateixa glòria. Ho hem cantat en l’anunci de l’any litúrgic, que començava amb aquestes paraules:  La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i es continuarà manifestant entre nosaltres, fins al dia del seu retorn gloriós.

Però què és aquesta glòria, de la que parlem tant?

Glòria és una paraula que en hebreu té el sentit comú de pes, quelcom que pesa, fins i tot de càrrega. Des d’aquest significat passa a ser en el llenguatge teològic una característica tan pròpia de Déu, que fins i tot alguna llengua com l’alemany, la componen a partit del mateix nom de “Senyor”.  La glòria és com la divinitat de Déu. Quelcom que pesa i per tant el repte és com fer que Déu pesi realment en les nostres vides i en la nostra Església? Com fer-nos capaços de poder deixar veure en nosaltres mateixos alguna cosa de la glòria de Déu?

La primera lectura d’avui parla precisament de la glòria col·lectiva. No parla d’individus. El Senyor ve a la comunitat reunida, a Jerusalem, lloc de la reunió dels creients jueus, lloc on la immediatesa de Déu estava assegurada. Aquesta realitat en fa un lloc atraient, un lloc que per sobre de tot porta llum, que és radiant, és a dir que il·lumina. Ho podríem mirar com quelcom fantàstic, utòpic, però no: era i és una realitat i al mateix temps una vocació i un repte: Avançar cap a fer de les nostres comunitat llocs semblants a la descripció del profeta Isaïes. Comunitats d’abundor, per tot el que reben i per tot el que donen d’allò que reben. El primer dels reptes és creure amb fe ferma que podem ser així i animar-nos a esdevenir cristians radiants i comunitat il·luminadores. Sabem que la llum ve mentre les tenebres embolcallen la terra  i fosques nuvolades cobreixen les nacions, però també hem llegit aquests dies que la llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la. No ens cal cap mena de màgia, només creure i obrir-se a l’acció de Crist que és la llum del món. 

Aquesta glòria de Déu ens ve gratuïtament: Ja ho deia Sant Agustí en un dels seus sermons de Nadal: demana quin mèrit, quina raó, quina causa i veuràs que només hi trobes gràcia, és a dir gratuïtat. Potser si busquéssim o si creguéssim que podem d’alguna manera dominar aquesta glòria de Déu se’ns escaparia. 

Do que rebem en comunitat i per voluntat de Déu, tanmateix Ell ens crida a ser-ne testimonis i fins i tot administradors, perquè la nostra vocació és tornar al món allò que rebem de Déu. Això ho inclou tot: 

Començant per la pregària: ¿O no és la nostra litúrgia com a lloc privilegiat de trobar-se amb la Paraula i amb Jesucrist mateix en l’eucaristia, moment privilegiat per a viure la glòria de Déu i per a comunicar-la, especialment en la nostra celebració oberta per naturalesa?  Potser sent-ne una mica conscients ja ens haurem posat en camí. 

Però també inclou obeir la Paraula i l’Evangeli i un compromís personal per la justícia, per la persona humana, per la pau. Jesús infant és la Paraula, la llum, perquè és Déu fet home i això només pot ser llum i vida, però en el seu camí entre nosaltres, de la glòria de Déu abans de l’Encarnació al retorn a la glòria després de l’ascensió, Jesús és també l’home  que com deia el Papa Francesc en la nit de Nadal, ha nascut en un pessebre, ha viscut itinerant i ha mort en una creu. Aquest és també el seu tron. No ens costarà gaire trobar situacions en les quals el nostre testimoni de la glòria de Déu serà com Jesucrist, apropar-nos als pessebres dels qui neixen pobres o dels qui moren a les creus. 

Amb tot això només volem rebre i testimoniar la glòria, el pes de Déu en la nostra vida. Allò que pesa sempre ha estat una manera de dir allò que és important. En moltes cultures les balances són un instrument de medir i de valorar simbòlicament el pes de les nostres vides. En alguns frescs romànics San Miquel pesa les ànimes cristianes amb una balança enfront de la força del mal. Potser podríem dir que si hi ha Déu, la nostra vida sempre pesarà més, sempre estarà més plena d’aquell amor i d’aquella bondat que ens ajuden a estimar, intercedint pel món, sent testimonis de Déu i ajudant amb caritat. 

La festa d’avui és la festa de la projecció de la fe cristiana al món, de la manifestació a les nacions, això és el significat d’Epifania i en el fons inclou a més de l’adoració dels Reis, dos altres moments de la vida de Jesús que anirem resseguint les properes setmanes: el baptisme i les noces de Canaà, l’evangeli de les quals acaba amb l’afirmació: Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell, Jn 2, 11. Una vegada encara, l’escriptura ens porta a veure en altres situacions de la vida de Jesús, com la seva persona és la veritable revelació d’aquest Déu, massa resplendent per a ser vist, però absolutament decidit a fer-se visible en Jesucrist, i present en l’Església i en tots nosaltres per participació, que esdevenim així signes radiants de llum i de pau per tota la humanitat. 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Funeral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de gener de 2023)

1 Joan 2:22-28 / Joan 1:19-28

 

La primera lectura d’avui estimats germans i germanes, que no està escollida expressament per aquesta missa funeral pel Papa emèrit Benet VIè, sinó que és la que correspon llegir, és ben bé un resum d’un aspecte de la vida de Joseph Ratzinger: un creient que ha maldat per a mantenir-se en la fe rebuda, sostingut per la unció de l’Esperit Sant, resistint tot allò que s’oposava a la seva adhesió a Jesucrist. Llegíem:

La unció del Fill us alliçona sobre tot el que necessiteu saber; diu la veritat i no ensenya cap error; per tant, manteniu-vos en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit. (1 Jo 27)

La mateixa lectura promet la vida eterna i la confiança davant de Déu en el moment de trobar-s’hi. Una confiança que Benet XVIè va mantenir fins al final, tot confessant que Jesucrist era jutge i amic, i dient com a darreres paraules: us estimo, Senyor. 

La importància de la fe en un Papa no és un tema menor, naturalment, ja que pertany al mateix nucli de la seva missió. A l’Evangeli segons Sant Lluc, precisament en un moment que podríem dir que no és gens gloriós, just abans que l’apòstol sant Pere negui a Jesús, aquest li diu una frase molt profunda:

però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans.(Lc 22.32)

Aquest enfortir els germans, em sembla una segona expressió adequada per a qualificar la continuïtat entre el teòleg, el pensador, i el pastor universal, que com a Papa, va rebre la missió de confirmar i sostenir la fe de l’Església. 

Una fe, que és acte personal. Benet XVIè ens deixa, citant a Sant Anselm, el testimoni del deixeble que es distingeix per ser: “aquell que va conèixer, perquè tingué experiència, i va tenir experiència perquè va creure”:   nam qui non crediderit, non experietur; et qui expertus non fuerit, non cognoscet (Anselm de Canterbury, Epistola  de Incarnatione Verbi, I.)

Una fe que a més d’acte personal també és contingut teòric, dimensions inseparables, que ell va viure i desenvolupar, en tres grans àrees.

Com a dogmàtic el seu pensament s’imposta teològicament en la relectura dinàmica de la dada bíblica, sempre llegida a partir dels mètodes de la narració, molt nous quan ell començà a aplicar-los. Aquesta dimensió la va reprendre en el seu “Jesús” quan era ja Papa. 

Com a teòleg fonamental, tasca que inicià amb la seva docència de joventut, les grans aportacions es troben en obres de diàleg amb els grans pensadors de la segona meitat del segles passat. Aquesta forma dialogal de fer teologia va donar lloc a l’ “atri dels gentils” que va caracteritzar el seu pontificat com a lloc d’encontre amb el pensament modern i post-post-modern. 

Com a teòleg de la litúrgia va escriure nombroses obres que volien també posar-se amb diàleg amb els grans autors i les grans intuïcions dels Moviment Litúrgic que van marcar la seva joventut. En aquest camp no va defugir tractar temes que podien resultar problemàtics, especialment aquells que s’havien suscitat entorn a la renovació conciliar de la litúrgia. La seva fonamentació és sempre patrística, però amb gran consideració als autors medievals. Aquest aspecte el va reprendre amb gran èxit en les catequesis de les audiències públiques dels dimecres, on va catequitzar milions de persones exposant-los el pensament de sants i autors del pensament cristià. 

Però potser la dimensió menys coneguda fou la seva dimensió de teòleg de la cultura. Preocupat en la seva joventut per la desfeta de la II Guerra Mundial, angoixat per els esdeveniments del Maig del 68, atent a les dificultats del pensament europeu, fascinat amb l’emergència del món llatinoamericà, entusiasmat amb la vitalitat del cristianisme a l’Àfrica i a l’Asia, va voler dialogar amb la cultura, amb la música, amb l’art i amb els artistes. En aquest camp es trobava com a casa. Coneixia Montserrat per la seva Escolania, i va elegir el nom de Benet perquè fou Sant Benet el que va construir i regenerar Europa amb l’agricultura i l’arada. Pensava que a partir del creixement cultural sa, es podia arribar a Déu.

La seva etapa com a Papa fou un desenvolupament dels seu pensament teològic. La seva trajectòria va portar-lo a ser considerat primer un teòleg avançat i després un conservador, i a no defugir mai totes les controvèrsies associades a aquesta valoració. Ell, alguna vegada, amb sentit de l’humor  deia: però jo no m’he mogut. En tot cas ha canviat el context, fet que és naturalment cert si prenem l’àmbit de la seva trajectòria intel·lectual des del 1950 en ple tomisme a l’actualitat. ; i com passa sovint amb els grans pensadors, resultava massa avançat per uns i molt controvertit pels altres. 

En recordar i pregar per Benet XVIè, enmig d’aquest temps Nadalenc que celebra l’encarnació del Verb de Déu, ens aferrem a la seva idea, que va expressar amb una vehemència una mica més accentuada del seu normal parlar serè en la missa d’inici del pontificat: Avui jo voldria, amb gran força i amb gran convicció, a paritr de l’experiència d’una llarga vida personal, dir-vos, (estimats joves), No tingueu por de Crist. Ell no treu res i ho dona tot, (Così oggi io vorrei con grande forza e con grande convinzione, a partire dalla esperienza di una lunga vita personale, dire a voi cari giovani, Non abbiate paura di Cristo. Egli non toglie nulla e donna tutto) accentuant la conseqüència natural del misteri de l’Encarnació: l’elevació de la naturalesa humana, de la seves capacitats de pensar, d’estimar i d’escollir a la màxima potència pel contacte de la humanitat amb la divinitat, produïda en Jesucrist. Així la raó, l’amor i la llibertat regides per la fe i alimentades per l’amistat personal amb Jesucrist, són la base de tot creixement i de tot desenvolupament en cada home i en cada dona. 

En el nucli de la seva fe hi va posar doncs la persona de Jesucrist, el jutge amic a qui es va confiar des de sempre i molt especialment en aquests darrers anys, a la seva misericòrdia encomanem la seva ànima, amb comunió amb el seu successor i amb tota l’Església.

 

https://youtube.com/watch?v=B3DaIrPnH3s

Abadia de MontserratFuneral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2023)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

Avui, octava de Nadal, celebrem, estimades germanes i germans, la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. També és una jornada de pregària mundial a favor de la pau, instituïda per Sant Pau VI; a més és cap d’any,  per tant l’inici de l’any civil, fita molt marcada i celebrada socialment pels qui segurament m’escolteu, i per la multitud que encara deuen estar dormint. 

En les lectures d’avui hi veig clara una confessió de fe, que des d’allò que som ens fa mirar cap a Déu. En totes les nostres celebracions, d’alguna manera promovem que hi hagi una comunicació entre el cel i la terra. La benedicció del Llibre dels Nombres, donada per Moisès a Aaron i al poble, que hem escoltat és un testimoni d’aquest admirable intercanvi entre Déu i nosaltres. Us la repeteixo:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. 

Avui és un dia optimista. La novetat de l’any, impregna l’ambient i ens porta a mirar positivament els 365 dies que estan en blanc davant nostre, que són un interrogant. El nostre optimisme però sempre arrela en la realitat d’allò que deixem enrere, per això ahir, avui, aquests dies també són dies de balanç. El passat és menys positiu que el futur. Clar. El passat no el podem canviar.  En el fons millor que sigui així i que tinguem l’esperança que res de tot allò negatiu del 2022 no es repeteixi. La benedicció demanada en la primera lectura enforteix aquest sentiment esperançat cap al futur i fa allò més important que podem fer, el confia a la intercessió de Déu, ho posa tot sota la seva protecció.

La primera cosa que demanem en aquesta pregària de benedicció és una bona paraula. Beneir és dir una bona paraula, demanar una benedicció és per tant creure que Déu hi és i té la capacitat de dir aquesta paraula. En les darreres setmanes he escoltat el testimoni  de dues persones diferents que des d’Àfrica i de d’Àsia em parlaven de la normalitat amb la qual tothom demana una benedicció. M’ha fet pensar que en el nostre context, això és cada cop menys freqüent i potser revela que el nostre sentit de Déu s’afebleix, o queda a un nivell exclusivament mental. Tenim un primer repte a recuperar aquest sentit de Déu, concedit i renovat pel seu Sant Esperit, que era tan natural en l’Antic Testament, perquè Déu ens omple, ens fa comprendre i ens fa viure.  Sense això, tot el que diem podria quedar en pura teoria espiritual.  

Un segon ensenyament d’aquesta benedicció és la profunditat de la petició. No es demanen riqueses o anys de vida o guanyar una rifa de Nadal, o altres coses semblants. Demanem poder-nos mirar amb Déu, poder veure la claror de la seva mirada i que ell giri la mirada cap a nosaltres. Una manera molt poètica d’expressar que creure en Déu té un efecte espiritual, vital, ens fa entrar en relació. No passem per alt aquestes paraules: Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada.

També en tercer lloc, demanem en aquesta benedicció dues coses més concretes, que continuen tocant el fons de nosaltres mateixos: que Déu s’apiadi de nosaltres i que ens doni la pau. És la nostra naturalesa humana que es presenta davant del Senyor reconeixent-se necessitada d’una paraula i d’una mirada. La nostra naturalesa individual i la col·lectiva, la de tota la humanitat que voldríem que es girés cap al Senyor amb confiança.

En la primera lectura, hemos escuchado la bendición que Moisés dio al Pueblo: Una bendición que pide una Palabra y una mirada de Dios: El Señor te bendiga y te proteja, ilumine su rostro sobre ti y te conceda su favor. El Señor te muestre su rostro y te conceda la paz”. 

Quina és la resposta de Déu? Avançant en la litúrgia d’avui la trobem sense cap mena d’ambigüitat:

Jesucrist, aquest Fill de Déu nascut d’una dona, nascut sota la Llei, circumcidat al vuitè dia com a signe definitiu de la seva humanitat, tal com la litúrgia oriental remarca de la festa d’avui. Ell és la resposta perquè Ell és la Paraula i la Mirada de Déu amb majúscules. La paraula i la mirada de Déu que eren una metàfora ara són una realitat. Fent-se home, Déu ha pres amb ell totes les possibilitats de les persones i per tant ha assumit el llenguatge i la visita i li podem demanar una Paraula i una mirada reals, de fet ens la dona sense necessitat que li ho demanem. Des del moment de la revelació plena de Déu en el Crist, les bones paraules seran sempre pels cristians les paraules de Jesús, totes les que trobarem en l’evangeli i demanar la mirada de Déu ens portarà necessàriament a les mirades de Jesús de Natzaret, a totes aquelles mirades amb els seus deixebles, els seus seguidors, fins i tot els seus perseguidors. En podríem recordar tantes: la mirada de Jesucrist compassiva i exigent al jove ric o a la dona adúltera; la mirada penetrant, reclamant coherència i autenticitat als fariseus i als mestres de la Llei, que intentaven agafar-lo en fals, les mirades a la seva mare, Maria. 

Tota aquesta capacitat de comunicar-nos amb Déu per la humanitat assumida pel seu fill encarnat estava continguda, latent, en la senzilla invocació que hem llegit, en aquesta pregària de benedicció que tan fàcilment ens fem nostre després de tres mil anys perquè demana l’essencial. Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada. 

Com a fruit de la Paraula i de la Mirada de Déu, que tan properes s’han fet en Crist continuem demanat la Pau. Déu meu! Quants segles fa que estem demanant la pau: La pau personal, la pau interior, la pau del món, la pau entre els pobles, entre les races, entre tots els qui formem una societat. La proximitat geogràfica de tenir la guerra a Europa encara una altra vegada, ens ha fet més sensibles. Haver acollit refugiats, haver-los conegut, ha fet que tot aquest drama ens sacsegi més. El Papa Francesc és una de les veus que constantment i de manera clara reclama la pau al món i a Ucraïna de manera concreta. Sorprèn, gairebé escandalitza, que davant la mort real, els mecanismes de diàleg que internacionalment s’han organitzat durant anys i que tenen també un important cost econòmic, no puguin fer res per parar aquesta i qualsevol altra guerra. I que escoltem més paraules que parlen de seguretat i de rearmament, que de pau. És que cal donar per fracassat un segle de política de mediació per la pau? Esperem que no, però certament ens agradaria veure-ho. Aquesta incomprensió per la incapacitat de les Organitzacions internacionals i la diplomàcia no ens pot fer defallir en la pregària per la pau, perquè a vegades al final, allò que ens queda és posar-ho tot en mans de Déu. 

Aquest any 2023 es compliran seixanta anys de l’Encíclica La pau a la terra, pacem in terris, de sant Joan XXIII, un text plenament vigent, una mena de testament firmat poques setmanes abans de morir. Tant de bo que avancem per aquells camins de veritat, amor, justícia i llibertat que l’encíclica posava com a fonament de tota pau.

Una paraula i una mirada de Déu, demanada a la pregària de benedicció de Moisès i d’Aaron; paraula i mirada fetes humanes en Jesucrist. Ens cal també a nosaltres com a deixebles procurar portar una bona Paraula i una mirada clara al nostre món, a cada un d’aquests dies en blanc que tenim davant en l’any que comencem perquè fer actual i perceptible aquest intercanvi entre cel i terra, entre Déu i els homes i les dones, que podem testimoniar amb la vida; que afirmem amb fe cada cop que celebrem l’eucaristia, com ara que ho fem per primera vegada en aquest any dos mil vint i tres, que és una baula més de la història sempre beneïda per Déu perquè li pertany des de l’inici al final. 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2022)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

 

Quin goig de sentir a les muntanyes…, amb aquestes paraules començava la primera lectura d’avui. Quin goig! En el dia de Nadal, deixem-nos portar pel goig, per la joia que impregna l’ambient. Que no ens la prenguin!

Compartim totes les raons que ens fan celebrar el Nadal, fins les dels qui potser avui només és un dia de retrobament familiar, de regals. Perquè és més important alegrar-nos junts i pensar que Jesucrist ha nascut per a tot el món, pels qui creuen en ell i pels qui no hi creuen, perquè d’un cap a l’altre de la terra tothom pot veure la seva salvació, tothom! 

Sí que ens cal però, tenir ben presents els qui no poden estar contents perquè passen proves i dificultats. Que fàcil és cridar i predicar la joia quan no tens cap problema molt gros! Quina obligació no tenim de recordar els qui aquest Nadal pateixen per la guerra, per la fam, per la manca d’habitatge, per la discrimanació. La nostra societat és solidària i ajuda a través de tantes institucions que queden sovint superades per la necessitat. És per fer un petit signe de solidaritat a totes aquestes realitats que al final de l’eucaristia, com ja fem sempre per Nadal, us oferirem de col·laborar, tal com fa  també la nostra comunitat, amb Caritas que porta a tot el món i també a la nostra terra aquesta mostra concreta de l’amor de l’Església.  

Estiguem contents amb tothom, però siguem conscients que els cristians som el motor d’aquesta joia i que lloem Déu en aquesta eucaristia perquè celebrem el naixement de Jesucrist, a Betlem de Judea fa més de dos mil anys i no hem deixat mai de ser amb el nostre testimoniatge com el pinyol del Nadal. Els segles hi han posat moltes coses: algunes que expliquen la història de Jesús com el Pessebre! El fem de moltes maneres: A l’Escolania vaig veure que en teníeu un amb figures de Clicks de playmòbil, molt modern! i que els de quart també en tenien a la seva aula. També hi hem afegit música i més música, que s’ha composat en motiu de Nadal. També la coneixeu bé: Britten, les nadales de Civil, la música religiosa dels Mestres de Montserrat  o de Victòria, i hi hem afegit tantes altres coses que no acabaríem mai. El Nadal també ens ha internacionalitzat, hem adoptat altres costums tals com decorar les cases i els arbres, sempre per expressar la mateixa joia. Dic totes aquestes coses per fer-nos conscients de la força, de l’excepcionalitat, de la capacitat d’inspirar que té el naixement de Jesús. I que és així perquè diem que Aquest nadó és el Fill de Déu i ha vingut a la terra a salvar-nos, a complir aquelles promeses que trobàvem en la primera lectura d’avui del profeta Isaïes: Déu regna, Déu torna a Jerusalem i això és  una Paraula de bona notícia, de pau i de salvació. I és aquesta paraula que escoltem amb goig quan ens la diu un missatger que avança per les muntanyes!

El món, encara que li costi reconèixer-ho a vegades, té necessitat de Déu. A la primera lectura se’ns deia que el Senyor tornava a les ruïnes de Jerusalem. No es preveia que tornés a un palau o a una situació ideal. Jesús no va néixer en un lloc fàcil, no ho era aleshores ni tampoc no ho és ara. Tampoc nosaltres tenim un món fàcil com us deia fa un moment. Com més aprofundim en els problemes de la terra més ens farem conscients que ens cal una salvació. Que Déu regna i que Déu torna a Jerusalem vol dir que Déu hi és, que Déu està present en el món i ens guia perquè siguem uns bons col·laboradors seus en aquesta salvació. Fent un passeig per l’Escolania, el divendres amb el P. Prefecte, per això sé tantes coses!, vaig veure que havíeu treballat dos temes: la situació del planeta, fent per exemple uns pòsters sobre animals en vies d’extinció  i la realitat internacional d’Europa. Això és molt important: tenir els ulls oberts per saber què passa al voltant, per ser sensibles a totes les necessitats. La salvació no és res molt complicat o molt abstracte. És pensar que Déu va crear un món sense aquestes problemes i que amb Jesús i l’Evangeli ens ha tornat a dir que aquest món pot ser tan bonic com al principi. 

Us deia que Jesús de Natzaret, a qui reconeixem com a Déu mateix nascut a la terra com a home, va néixer d’una manera molt senzilla. Un escriptor francès deia amb sentit de l’humor: Va néixer el Fill de Déu i els periodistes d’aquell moment no se’n van assabentar! Durant aquest temps de Nadal cantarem un himne a Laudes que té una estrofa que diu de Jesucrist:

Va jeure a la palla,

No va rebutjar un pessebre,

és alimentat amb una mica de llet,

aquell, pel qual ni els ocells passen gana

Feno iacere pertulit, 

praesepe non abhorruit, 

parvoque lacte pastus est

per quem nec ales esurit

Jesús va néixer en el món. En la realitat. Cada dia més, vivim en un món que inventa llocs imaginaris tan potents, tan sofisticats, que a vegades ens poden arribar a confondre no distingint el nostre món de veritat i el món imaginari. Que el centre del cristianisme sigui un Déu fet home en la nostra història, en una data i en un lloc concret de la terra, ens hauria de portar a estimar molt la nostra realitat, el nostre entorn. M’ha impressionat la frase final d’una pel·lícula americana, de l’any 2018, feta per un reconegudíssim director jueu, que es diu Ready Player One, i que un conegut em va recomanar per a entendre que era la realitat virtual i el metavers. En aquesta pel·lícula que alguns coneixereu, gairebé tot passa dintre d’un vídeojoc, però al final, l’inventor del vídeojoc, una mena de déu que  ha creat  tot un univers fictici, i que anomena Oasi, li diu al protagonista, que ha aconseguit guanyar el joc; només la realitat és real. I no és en el vídoejoc, sinó fora on els homes i les dones estimen de veritat, es fan mal, viuen bé o no tant bé. Des d’un punt de vista que no té res de cristià, el missatge de la pel·lícula coincideix amb el que us voldria transmetre: ens cal controlar tot allò que enlloc de parlar-nos del món només ens aliena i ens entreté. La vida de Jesús i la dels cristians no és cap vídeojoc, ni cap pel·lícula. És quelcom força més seriós. 

Sant Agustí, un dels sants que millor ha explicat el misteri de Nadal, i que no es podia imaginar el nostre món, va expressar aquesta realitat de la vida de Jesús quan en un sermó es va dirigir a Sant Pere, i a nosaltres dient: 

Descendit vita, ut occideretur; descendit panis, ut esuriret; descendit via, ut in itinere lassaretur; descendit fons, ut sitiret; et tu recusas laborare? Noli tua quaerere. Habe caritatem, praedica veritatem; tunc pervenies ad aeternitatem, ubi invenies securitatem (Sermo 78, 6 = PL 38, 492 ss.)

Va baixar la vida, perquè la matessin; va baixar el pa, per passar gana, va baixar el camí, per cansar-se quan caminava; va baixar la font, per a passar set; i tu: rebutjaràs treballar? No cerquis els teus interessos. Estima. Predica la veritat, així arribaràs a l’eternitat, a on trobaràs la seguretat.  

Jesús de Natzaret, nascut en un pessebre, la vida, el pa, el camí i la font, és precisament el contrari a tota alienació:  en ell només hi ha la veritat de la humanitat,  la veritat de la història i la veritat de Déu. 

Per això celebrem el seu naixement i el continuarem imitant en l’eucaristia i en la vida. 

 

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2022)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

És Nadal. Ho hem cantat en començar les Vespres. No fem festa per haver guanyat cap mundial o cap altre competició esportiva, coses que només se celebren una vegada, quan passen, ni ens hem tornat mig bojos com posseïts d’una rauxa col·lectiva semblant a la que hem vista a l’Argentina. 

Nosaltres, estimats germans i germanes, repetim serenament les celebracions, especialment les d’aquestes festes que coneixem tant bé, que ens diuen i ens recorden esdeveniments que tenim per fonamentals de les nostres vides i de la nostra fe. Commemorem cada any el naixement de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè volem reviure personalment i col·lectivament tot el que Ell significa, tot allò que el seu naixement va acomplir en la història d’Israel i tot allò que, arrel de la seva vida i de la seva Paraula, s’ha esdevingut després d’Ell. 

I Ell provoca que el recordem després de dos mil anys i Ell justifica que ens interessem per l’expectació que va crear en el context de la seva cultura. Per això llegim l’Antic Testament, en el qual s’amaga Crist, com deia Sant Agustí.

A la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat quina era l’expectació, què es deia, aproximadament 500 anys abans del naixement de Crist una  expectació que pot tornar-se interessant per nosaltres perquè ens pot ajudar a comprendre més i millor qui va ser Jesucrist, aquell que en les paraules del profeta Isaïes fou la llum pel poble que avançava a les fosques.

L’expectació de l’Antic Testament naixia d’una situació difícil: de foscor, de tenebres, de càrregues pesades, (les barres i els jous), de les botes militars i dels mantells tacats de sang, avui podríem dir dels uniformes. No cap altra era la realitat del Poble d’Israel. Pot ser aquesta situació significativa per nosaltres? En les nostres cases confortables, en els països pacificats d’Occident, on a molts no els falta res, en els nostres carrers plens de llum, desafiant tota crisi, i amb l’abundor de tot, paradoxalment tan present cada any per Nadal, quina és la nostra foscor? la nostra tenebra? Les nostres càrregues?  Si les busquéssim, també les trobaríem, però voldria proposar-vos una mirada una mica més ampla, que no es quedés només amb el “nosaltres”.

Perquè, és que només compto jo? tan sols jo soc important, o la Paraula de Déu només pot ser significativa si m’afecta directament a mi? Si així fos, crec que deixaríem de ser Cristians. La comunió amb les dificultats del món ens fan comprendre millor allò que esperem. La podem buscar tots. Estic segur que també vosaltres a l’Escolania heu treballat els problemes i les dificultats del mon i heu escoltat els problemes que tenen els joves de la vostra edat. Precisament si celebrem el Nadal no ho podem fer oblidant-nos dels altres, de tots aquells llocs on l’esperança de tenir llum no és una metàfora teològica sinó un desig real, ja sigui perquè un bombardeig l’ha sabotejada o perquè els propis recursos econòmics no se la poden permetre. Tampoc podem oblidar els llocs on les botes i els uniformes dels soldats són el record diari d’una tenebra que tampoc no té res de teòrica. O aquells altres llocs on la llum del coneixement, un tema tan estimat en la tradició cristiana antiga, es prohibeix a les nenes i a les dones joves. Tots haureu endevinat que tinc molt present la situació a llocs del món que pateixen la guerra en modalitats molt diverses, i que també penso en les víctimes de la pobresa a casa nostra. I encara voldria fer present en aquest context en el qual esperem en la tenebra, els milers de persones que ben a prop nostre pateixen problemes i malalties mentals, tal com ens adverteixen tants experts de Sant Joan de Déu, dels  serveis assistencials, d’altres organitzacions i de Caritas, a favor de la qual farem avui una col·lecta per recolzar la seva tasca solidària. 

Alguns em direu: que poc Nadal que fa tot això! Doncs crec que no, que la consciència que col·lectivament necessitem llum i salvació, ens fa molt més sensibles al Nadal de veritat, al que senzillament celebra el naixement del Messies esperat d’Israel. 

Però com responem a una expectativa tan gran? 

Esperem, diem i confessem que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. 

El profeta Isaïes ja va qualificar aquesta llum, esperaven un gran personatge:, Déu-heroi, Conseller prodigiós, pare per sempre, príncep de pau. Tenim la sensació que va exhaurir tots els qualificatius que tenia disponibles per descriure aquest que havia d’arribar. 

I enlloc del gran personatge va néixer un nen: per una banda, només Jesús, fill d’una família humil, de Natzaret, expulsat de tot arreu, mort com un delinqüent. Si busquéssim també una comunió amb el gran personatge, amb el Príncep i rei de la casa de David, potser esperaríem avui un gran anunci com que han inventat la solució definitiva de la malaltia, de la pobresa,…no sé, qualsevol solució ràpida, automàtica i eficient a tots els nostres problemes. Potser per vosaltres escolans, el personatge seria un heroi d’una sèrie, o d’un vídeo joc, d’aquests que fan de tot i són capaços de tot o un músic tan important com Mozart o Bach,. No ho sé. Penseu vosaltres quin seria el personatge més gran que podríeu esperar. I certament davant de tanta expectativa, que aleshores i ara només tinguem l’infant de Betlem, podria ser una decepció. 

Però Déu ho ha volgut fer d’aquesta manera. L’esperança és la pròpia humanitat. La promesa és un nen, un que ha d’esdevenir home adult. La llum i la salvació venen de la seva vida i de la seva paraula. Ell és el qui promou un regne de dret, de justícia i de pau. I només després d’haver deixat clar que aquest Regne té els seus camins de senzillesa i d’humilitat, els cristians el confessem el Messies, el Crist, el Fill de Déu, el mateix Déu fet home per nosaltres, i superem de llarg tot el que el Profeta Isaïes n’havia dit. Però tot això ve després d’haver reconegut que tot passa per ser i actuar com un home. 

Em sembla molt important i molt significatiu en aquest Nadal recuperar aquesta humanitat concreta de Jesús, en la qual Déu s’ho ha jugat tot. Contemplant el Pessebre em pregunto, què podem haver fet malament perquè un missatge tan clar, tan positiu, tan humà, tan solidari, que posa la feblesa d’un nen al centre, sigui tan poc acceptat, fins al punt de treure’n la memòria dels edificis públics amb l’excusa de la societat laica. No és un crítica. És una pregunta feta a nosaltres mateixos com a cristians. Perquè la neutralitat institucional aparta el Pessebre, la representació tradicional de la història real que hi ha al darrera de la festa de Nadal, una història que és l’exaltació més gran que es pot fer de la humanitat? Perquè no veu alguna cosa de veritat en Jesucrist i el seu Evangeli, digna de ser almenys recordada? El nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc. Tinc tot el respecte a la legitimitat de les institucions, però cal que com a cristians en siguem ben conscients i ens preguntem si hem fet poc creïble la vida i l’evangeli de Jesucrist. 

Espero que els milers de persones que estareu seguint aquesta celebració, tot i l’hora de la nit, i als quals sempre us tenim molt presents des de Montserrat,  no perdeu mai la fe en Jesús, i que en Ell, conserveu també la fe en una humanitat capaç de promoure un Regne de Déu concret, de justícia i de pau.  

El Pessebre ens fa tocar de peus a terra. Podem tenir expectatives semblants a les d’Isaïes, però Jesús i el Nadal sempre ens retorna a l’única manera segura i possible de fer les coses: a través de la humanitat, amb els seus problemes i els seus límits però també amb la seva grandesa. 

Esperem, diem i confessem com us deia que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. Ens apropem potser també aquesta nit a la nit pasqual que celebrarem d’aquí tres mesos per a continuar dient que Déu, a Nadal ha entrat a casa nostra perquè nosaltres amb Jesucrist ressuscitat, a Pasqua, puguem entrar a la casa de Déu.

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

 

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor  de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp. 

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res. 

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat.  Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos! 

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant.  I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.  

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven. 

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva  presència en nosaltres. 

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada. 

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi  transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.   

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2022)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Joan 12:23-28

 

Vivim estimats germans i germanes en un món molt entretingut. Hi ha qui es preocupa molt que no ens avorrim i proposa constantment tota mena de diversions. Fins i tot s’utilitza aquesta idea de la diversió contínua per a fer propaganda. Recordo haver escoltat una vegada l’anunci d’un creuer que oferia vint i quatre hores seguides d’entreteniment. Sincerament vaig pensar que seria el darrer lloc del món on aniria a passar unes vacances. Aquests trets de la nostra cultura contemporània van normalment del bracet d’una visió de la vida a molt curt termini, en la qual costen els projectes vitals, les propostes que podrien arribar a donar sentit a tota l’existència. Els cristians, respectant la llibertat de cadascú, hem de dir  que el nostre punt de vista sobre la vida inclou alguna cosa més que la diversió. 

En l’Antic i en el Nou Testaments, sempre hi trobem la descripció d’una realitat que potser no és tan divertida, però que és real, que és autèntica, que explica molt millor allò que vivim. En les lectures d’avui, aquest punt de realisme l’hem tingut molt clar: 

Així el llibre de les Lamentacions ens deia: 

La meva ànima viu lluny del benestar

El record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina.

Com més penso i ho medito, més em replego sobre meu.

Penso que en la vida de les persones  hi ha moments on aquestes frases o algunes de semblants, o aquelles que cadascú vulgui formular per expressar-se, són més adequades per a descriure allò que vivim, que tota la resta de paraules buides que se’ns ofereixen per a oblidar-nos de qui som, d’on som i d’on anem. L’espiritualitat bíblica permet identificar totes les dificultats de la nostra existència i de les del món. La Paraula de Déu no ha passat de moda per més antiga que sigui.  

Però mai no ens quedem aquí. És bonic que la saviesa de l’Antic Testament, en aquest llibre de les Lamentacions, en els Salms i en tants altres testimonis, no es quedi aquí. Passem per la pena però no ens hi quedem. Enmig de tot això, hi ha sempre Déu que és una finestra al futur. 

Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança. 

Déu ens proposa un horitzó diferent: La salvació. A vegades em sembla intuir que darrera de tota aquesta saturació d’entreteniment contemporani hi ha una actitud molt bàsica: no fer-nos conscients que a part de divertir-nos també necessitem Déu i la seva salvació i que segurament hem posat al seu lloc moltes coses, moltes plataformes, molta música, molts videojocs, molt de mòbil i tot el que vulgueu i el que vindrà, que no podem ni imaginar; i així ens anem entretenint.  El fragment que hem llegit del llibre de les Lamentacions  acabava dient-nos en canvi:

És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor. 

Esperar silenciosament. Em sembla una frase quasi revolucionària en el mon que vivim. Esperar perquè no tot s’aconsegueix ja. I fer-ho silenciosament. Hi ha en aquesta frase un matís molt bonic de profunditat, de fer-nos conscients de la salvació d’una manera contemplativa, sabent que ens cal un camí pacient i una actitud recollida per anar sabent què és per a cadascú de nosaltres aquesta salvació. 

Penso en vosaltres escolans, que teniu cada dia un exemple breu d’aquesta actitud quan espereu silenciosament per sortir a cantar. Podríeu agafar-ho com una actitud per la vida. Especialment pels moments que tingueu alguna dificultat i pensar en aquests moments de silenci i de preparació abans de la Salve. No són sempre moments fàcils com sabem els qui hi hem estat, però van bé. Ho sabeu. Vosaltres tindreu almenys un referent de què vol dir el silenci. En aquesta homilia no estic criticant que en la vida hi hagi diversió ni totes les maneres modernes de divertir-se. Estic criticant que a vegades no hi hagi temps o ideals per a quasi res més. Guardeu-vos la vostra experiència a l’escolania com una experiència d’una vida aprofitada al màxim. 

Avui commemorem els Fidels Difunts. La mort enforteix una visió total sobre la vida. 

La nostra mort ens fa pensar en el final i per tant en tota la vida, tant la passada com la futura.  

La mort dels altres ens permet veure què els hi ha passat, en les seves de vides. 

No diré que la mort no faci respecte, però estic convençut que tenir-la present, cadascú segons pertoqui a la seva edat, pot portar-nos a una consciència més plena de tot el que fem. És una idea que trobem també ben sovint en la nostra Regla Benedictina, on se’ns demana que la tinguem present cada dia. 

Avui commemorem els Fidels Difunts, però no estem celebrant la mort, sinó la vida.  I si fins aquí, el que he intentat dir té una saviesa, ens falta el segell que ho confirma tot. La història de Jesús de Natzaret, especialment la seva Passió, mort i resurrecció, que són l’exemple més clar d’espera silenciosa a través de la mort en la salvació de Déu. Hem escoltat a l’Evangeli Jesús dient: 

Què he de dir: Pare Salveu-me d’aquesta hora? No. És per a arribar a aquesta hora que he vingut. Tampoc Ell no es va estalviar cap foscor,  però no s’hi va quedar.

Amb la seva resurrecció, la vida fou més poderosa que la mort i així ens deixà a tots l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. Per això celebrem la vida, la de Jesucrist ressuscitat com un fet fonamental de la fe, la dels nostres germans i germanes difunts com una esperança sòlida, que recolza en la bondat de les seves vides, en la capacitat d’haver seguit aquests preceptes tan senzills de l’evangeli d’avui: que el gra de blat mori, que puguem donar la vida per seguir el Senyor, per arribar a una  eternitat, a un cel que  només la misericòrdia de Déu garanteix. Celebrem finalment  la nostra vida com un camí que s’ha de dirigir i inspirar per aquest evangeli, del qual donen testimoni  Tots els sants de Déu que celebràvem ahir. 

En Jesucrist Déu s’ha fet solidari de tota la humanitat. S’ha fet solidari de les tragèdies personals i col·lectives, de les naturals i de les provocades, i les ha vençudes. Tot allò que és destrucció i mort no ha pogut amb la capacitat de ser i de viure de la Creació que té darrere la força de Déu. 

Aquesta esperança de ressuscitar amb Jesucrist i de seguir-lo fidelment durant els dies de les seves vides, guià els dos germans de la nostra comunitat, el germà Martí Sas i Massip  i el Pare Josep Massot i Muntaner que moriren aquest any amb pocs dies de diferència la darrera setmana d’abril. Els recordem amb estimació i esperança, agraint també totes les seves qualitats i el llegat material i espiritual que ens han deixat. Ens fem així solidaris de les seves vides i de les seves morts, que també nosaltres vivim i viurem. 

Avui també, recordant els nostres germans difunts, podem pensar que el Senyor és a prop de tots els qui patiu o esteu tristos perquè heu perdut algú estimat i el recordeu. Voldríem assegurar-vos la nostra pregària i el nostre record des de Montserrat. Sabem que sou sovint amb els monjos, en les nostres celebracions. Percebo que aquesta experiència compartida de la mort propera i l’esperança també comuna de la resurrecció ens agermanen més que mai.  

Celebrem doncs avui el Senyor de la vida, el Senyor que ens espera al final de la història, la nostra i la de tot el món, Jesucrist Ressuscitat, que es tornarà a fer present en la taula de l’eucaristia, on la seva solidaritat amb la humanitat ens permet la comunió amb Ell, entre nosaltres i amb tota l’Església del Cel.  

 

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen: 

Li ha posat els fonament dins els mars 

I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)

Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn.  La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final. 

I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”. 

Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat? 

Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.

I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia,  ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor.  Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.  

L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet,  aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat. 

Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu. 

Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques: 

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,

que no confia en els déus falsos. 

Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa.  Tot i que la frase  va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions. 

Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana. 

I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. 

D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el 

Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.

Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti. 

I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va

Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit. 

En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat. 

La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom.  I això mateix en fa una santedat anònima.  Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni  sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli. 

A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra. 

 

 

 

 

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.  

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada. 

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist  de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort. 

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres? 

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples. 

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida. 

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible. 

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians. 

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir: 

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.  

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.  

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

El Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2022)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

 

Segur que tots us heu adonat, estimats germans i germanes, estimats escolans, que les lectures d’avui ressonen a Nadal. Celebrem el naixement de la Mare de Déu, de Santa Maria però ho fem parlant de Nadal, és a dir del naixement de Jesucrist. Totes les festes litúrgiques de la Mare de Déu que, durant l’any, commemoren la seva Nativitat, avui vuit de setembre; la Immaculada Concepció, el vuit de desembre; la seva Maternitat sobre tota l’Església, el primer de gener; i, finalment, la seva assumpció al cel, que celebràvem fa tres setmanes el quinze d’agost, són totes elles festes que només es comprenen si les posem en relació a Jesucrist. 

Mostrar-nos Jesucrist hauria de ser sempre la finalitat d’una festa mariana. Cada dia a la Salve resem que la Mare de Déu ens mostri Jesucrist. Potser per això no és tan estrany que per a celebrar Santa Maria, parlem del Crist, del Senyor. Casualment, mentre preparava aquesta homilia vaig rebre un wassupp d’un amic que viu a Dallas, a Texas, als Estats Units. Allà són molt més normals que aquí els missatges cristians en públic: en cartells pels carrers, a darrera dels camions… Aquí sorprendrien una mica. Aquest amic me n’envia molt sovint. El que vaig rebre mentre preparava aquesta homilia era un cartell al costat d’una carretera que deia It’s all about Jesus. Tot va sobre Jesús. En la nostra fe, finalment tot ha d’anar sobre Jesús i el seu evangeli. També el record de la Mare de Déu.

Avui celebrem la nativitat de la Mare de Déu. Celebrar un naixement és una qüestió molt humana. El naixement ens col·loca en una família, en una tradició, portem un nom que ens posen quan naixem i que ens identifica. I que normalment no el canviem i si ho fem, com alguns monjos, és per a significar precisament un gran canvi en la vida. En el cas de Santa Maria el seu naixement la identifica com una filla d’Israel, el seu poble, una fidel senzilla, amb cap aparença exterior de ser destinada a la missió que va acomplir. Tenim doncs en la solemnitat d’avui, una primera realitat molt concreta. La memòria de la dona, de Maria de Natzaret. 

Aquesta mateixa festa de la Nativitat de la Mare de Déu, també ens en revela una altra realitat. Del dia d’avui també en diem almenys a casa nostra la festa de les marededeus trobades. Avui és la festa d’aquelles advocacions en les quals la tradició parla d’una imatge trobada com Núria,  Meritxell, Queralt,  Claustre, Cinta i moltes de les que trobareu al nostre camí dels Degotalls. També era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, fins que el 1881 es va instituir la solemnitat pròpia del 27 d’abril.  

De la filla d’Israel, de Maria de Natzaret passem doncs a la Mare que cada terra es fa seva, que tants i tants llocs acullen. Gairebé diria que la terra s’ofereix a Déu per acollir Santa Maria. Fixeu-vos que la mare de Déu porta el nom del lloc. És realment la geografia concreta que queda presa per Déu, per recordar l’encarnació del seu Fill. Recordo que una vegada per Nadal quan fèiem el Pessebre, no vam posar cap cova i un monjo em va dir, falta la cova perquè és el signe de la terra que com Maria, acull la Paraula de Déu i fa néixer el Salvador. L’explicació que Santa Maria prengui un nom en cada lloc és precisament el de la fe cristiana estesa i arrelada en cada racó de la terra. Però no és ella que es multiplica. És el Crist únic de la qual és mare que la fa tan universal i tan catòlica, que essent sempre l’única Mare de Déu, esdevé un fruit de cada lloc, per l’evangelització que  ha portat el nom de Déu a tot arreu. Aquest dinàmica és doble. No només oferim nosaltres a Déu la terra i el lloc, que de fet ja hem rebut d’ell, sinó que Déu també ve per aquesta presència de Santa Maria a voler ser en tota cultura, en tota llengua i a donar-los hi el valor més gran que puguin tenir. Potser els catalans i les catalanes podríem tenir molt present i donar gràcies pel do de la presència de Déu en tant i tants santuaris, que des del punt de vista de la fe, són signe del seu amor per nosaltres.

I si tot va sobre Jesús, s’entén que la primera lectura i l’evangeli d’avui siguin evangelis de tema nadalenc, que parlen de l’expectació del Messies, el Crist i de l’acompliment de la seva vinguda al món que tingué lloc per la seva Encarnació. La primera lectura del profeta Miquees ens posa davant de l’expectació d’un rei i pastor cridat a governar en nom de Déu, amb la seva majestat i la seva glòria. Això vol dir tal com Déu governaria si fos ell present. Que actual i que bonic que el fruit d’aquesta manera de governar sigui la pau: I viuran en pau perquè Ell serà la pau (Mi 5,3-4). Que actual per contrast, perquè certament no constatem que la manera de governar general en el món ens porti precisament la pau. Tot el contrari. No ens cansem mai com a cristians de tenir present aquesta frase curta de Miquees: i viuran en pau perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la Pau. La pregària col·lecta d’avui demana que el fruit d’aquesta festa sigui la pau. Desitgem ‘ho intensament!

I l’evangeli ens diu que aquesta expectativa es va realitzar en la història perquè Déu va venir. Aquell Salvador que Miquees ens deia que venia d’orígens llunyans, des dels temps eterns (Mi 5,1), l’evangeli ens diu que és aquest Jesús, fill de Maria, que sí, que realment ve de lluny, per això és fill de totes les generacions que formen el seu poble, per això les anomena totes des d’Abraham. Déu va venir per això Jesucrist és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres ens deia l’evangeli, en la darrera frase, com si ens hagués explicat tota la història per a preparar-nos per això, per a aquest punt final, per a aquesta confessió. 

Tot va sobre Jesús. Penseu, especialment vosaltres els escolans, que aquesta església de Montserrat, tan important per a tanta gent i també per a vosaltres, juntament amb la imatge de la Moreneta, amb els vostres cants, amb la pregària dels monjos, només vol una cosa: recordar a tothom que Déu és amb nosaltres. La mateixa Mare de Déu amb el nen a la falda ens diu que Déu és amb nosaltres.  I si Déu és amb nosaltres, hauríem d’estimar-nos més, de procurar fer un mon millor, de prendre’ns més seriosament la injustícia, la pobresa, la desigualtat, les amenaces del canvi climàtic…, perquè Déu no vol cap de totes aquestes coses, però ens deixa la llibertat per a fer-les i per a arreglar-les. Tot depèn de com utilitzem la nostra llibertat.  Santa Maria la va utilitzar per a col·laborar plenament amb Déu, encomanem-nos hi, ella que com cantem en l’himne d’avui 

és llum d’albada, 

que anuncia el Redemptor, 

ja de temps predestinada, 

a ser Mare del Senyor

 

Abadia de MontserratEl Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre de 2022)

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

 

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet. 

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules. 

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec.  th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7. 

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!  

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen. 

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina. 

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat.  Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació  potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites.  La primera:  és  la misericòrdia de Déu  la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos.  És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa,  perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor  és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos. 

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor. 

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula. 

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.  

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i  cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim. 

 

 

https://youtube.com/watch?v=jWe5jCFOs2Q

Abadia de MontserratFesta de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2022)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

Feliç tu que has cregut! Les lectures d’aquest solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, dia que ens marca sempre el cimal de l’estiu, són estimades germanes i germans, més enllà del clima festiu que envolta la nostra eucaristia, un gran testimoni de fe. 

La fe és reconèixer, acceptar, assentir a Déu, a la seva veritat i a la seva realitat en el món. Potser fa uns anys era més freqüent la pregunta: Ets creient? La pregunta no volia dir normalment si creies en alguna cosa, si no si eres cristià, si reconeixies aquest Déu Pare, amb el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant, com a vivent, com a real, com a rector del món i de la història. 

L’evangeli d’avui, podria ser molt bé la resposta de Santa Maria a aquesta pregunta: Ets creient? La vida de la Mare de Jesucrist, Mare de Déu, està marcada per la fe. El seu exemple envers tots nosaltres és precisament el reconeixement que ella fa de Déu en la història: en la seva petita història personal i en la història del Poble d’Israel. 

Un dels trets més fascinants de la manifestació de Déu és la seva humilitat, la seva capacitat de fer-se present en la quotidianitat. És en aquest sentit que dic que les lectures d’avui són un testimoni de fe perquè a partir de fets molt normals, ens mostren una veritable confessió de fe.

O no és normal que una noia jove, en estat, vagi a visitar una cosina de més edat, també embarassada, per a ajudar-la? O no és normal que les dues estiguin plenes de joia pels fills que esperen? Però sobre aquesta línia de “normalitat” es produeix l’acte de fe, el reconeixement que la vida és un do de Déu i ja molt concretament en Maria, que la Vida que espera, Jesucrist, només ha estat possible perquè ella ha reconegut i ha cregut en les possibilitats infinites que Déu és capaç d’obrir i d’acomplir. Per tant en el reconeixement que Déu efectivament hi és i actua. 

Aquesta escena de la visitació, que rellegim força vegades durant l’any en la nostra litúrgia a Montserrat, ens parla d’una dona, Elisabet, que té aquella missió tan important d’esdevenir acompanyant en els processos de fe, reconeixedora de la realitat espiritualitat, instrument de Déu per a la revelació de la veritat de Maria. A  nosaltres ens ajuda contemplar les paraules plenes de sentit d’Elisabet a Maria perquè són revelació del pla de Déu: en la seva joia; en la de l’infant, Joan el Baptista, que espera; en el reconeixement també de la distància, de la diferència immensa que hi ha entre un i un altre naixement;  en la salutació inspirada: ets beneïda entre totes les dones i finalment en la frase: Feliç tu que has cregut! Elisabet capta el moment de Déu que es produeix entre ella i Santa Maria en aquesta entranyable escena de la Visitació.

En aquest any del setanta-cinquè aniversari de l’oferiment que el poble de Catalunya va fer d’un nou tron a la Mare de Déu de Montserrat i de la corresponent entronització de la Santa imatge l’any 1947, el nostre Santuari ha triat com a lema pastoral precisament les paraules d’Elisabet a Maria en aquesta escena: Feliç tu que has cregut! A part de reconèixer-hi la fe de la Mare de Déu, voldríem proposar a tots els pelegrins de seguir el seu exemple i donar gràcies pel camí que ella obre per tal que també nosaltres puguem creure més, més sincerament i més profundament, en Déu.  

I quina és la resposta de Santa Maria? Quan Elisabet posa de relleu d’una manera tan clara la fe de la Mare de Déu, la resposta d’ella és aquest cant del Magnificat, un cant que ho conté quasi tot. L’església li ha donat l’espai privilegiat de ser resat cada dia en l’ofici de vespres, convidant-nos a una identificació personal amb les actituds de la Mare de Déu. El llenguatge senzill ens ajuda encara més a fer d’aquest text una possibilitat de pregària, unes paraules que tot i tenir vint segles, no han perdut ni actualitat ni frescor. Permeteu-me per tant que parli del Magnificat en primera persona del plural, com unes paraules dirigides a nosaltres:

Maria ens convida al reconeixement de la humilitat personal, que fa més forta per contrast, la salvació i tota l’acció de Déu. Ell és qui actua. Ell és qui actua en la nostra petitesa. Davant d’ell només podem reconèixer-lo i reconèixer les seves meravelles en tots nosaltres, lloar-lo és ja confessar-lo, potser és la confessió més forta que podem fer-ne. Lloar Déu ens descentra. Que actual i que nou que és aquesta actitud en un món sovint egòlatra i egocèntric! 

També en el Magnificat, parlem del Déu que estima de generació en generació, del Déu que protegeix Israel, que es recorda de l’amor a Abraham i als nostres pares. A Déu no ens l’inventem els teòlegs, els bisbes, les monges o els abats i els capellans, ni ningú més. A Déu el reconeixem cadascú personalment per tot allò que Ell ha fet en la història, la personal i la general. Ni Maria en la seva grandesa es va inventar Déu, fins el mateix Senyor i Salvador Jesucrist, no va  sinó reconèixer en la seva vida encarnada en una persona humana, el Déu d’Israel com el seu Pare i com el Senyor de l’Univers i de la història. Quin antídot per la nostra societat que es pensa tan autònoma respecte el passat, tan autosuficient.

Trobem finalment un Déu que Maria reconeix com el qui capgira l’ordre social i avançant tantes afirmacions que després trobarem a l’evangeli, es posa al costat dels qui passen fam, dels pobres i dels humils, amb un llenguatge bastant fort, radical. L’evangeli ens porta sempre al germà necessitat. Ara i sempre. Necessitem convertir-nos a això.

Diguem doncs que l’escena i el diàleg entre Elisabet i Maria no és innocent. És un himne profund a la fe, a reconèixer un Déu implicat en la història i que ens demana a nosaltres la mateixa actitud de fe activa i compromesa que elles tenen i canten. 

Comptem avui amb tots els qui participeu especialment amb el vostre cant a fer que puguem celebrar més solemnement aquest dia. A els qui heu avançat un dia l’inici de les Trobades d’animadors de cant com als qui heu vingut només per a la missa, voldria dir-vos que l’escena que hem llegit avui desprèn una joia quasi musical. Quanta música no ha inspirat la Mare de Déu! Quantes versions no tenim del Magnificat. He trobat una pàgina molt interessant a internet, una entrada de la Wikipèdia que en anglès es diu llista dels compositors de Magnificats. Des del gregorià a Penderecki o Arvo Part,molts han volgut transmetre’ns la joia de Maria per les obres admirables de Déu. També els cantaires de la coral Tirychae que ens acompanyeu, reviureu avui aquesta tradició que canta a Maria amb cants antics i nous. Estic segur que amb el Mariam Matrem cant medieval del Llibre Vermell i amb una obra de fa pocs anys d’en Josep Ollé, L’Ave Maris Stella, que ja és tradicional en aquesta celebració, ens ajudareu a lloar Déu tot cantant, com Maria, i espero que us apropeu a les paraules que canteu i a l’esperit de fe que els seus compositors segurament tingueren en compondre-les. 

Feliços també nosaltres que volem creure! Viure la fe com Maria, és tenir l’esperança que podrem associar-nos com ella, a la Pasqua de Jesucrist. La seva assumpció al cel, representada per la pintura d’aquest presbiteri, per la gran rosassa de la façana de la Basílica i pel marbre que hi ha sobre de l’Escala que puja al cambril, és l’acompliment de la seva fe, és la realitat de la seva felicitat amb Crist per haver cregut, és la seva Pasqua, és la crida més senzilla que ens fa a tots i a cadascun de nosaltres: acceptar que Jesucrist ens ha promès la plena comunió amb Déu, una comunió que ara anticiparem en l’eucaristia, participant del cos i de sang de Crist i que ens convida com ella a creure, a lloar i a estimar tothom.

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Sant Benet (11 de juliol de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2022)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Penso, estimats germans i germanes, que la relació i el coneixement personal amb Sant Benet de Núrsia de tots els qui ens esteu escoltant aquí o per mitjà d’internet, deu ser molt diferent.

Potser alguns de vosaltres sense cap idea que avui s’esqueia aquesta celebració, us hi heu trobat; altres coneixedors del  calendari litúrgic, l’heu identificada de seguida, els oblats i els monjos benedictins esperàvem la data i tenim clar que avui recordem la proclamació com a Patró d’Europa, de l’autor de la Regla, el text que ens identifica i dona sentit a les nostres vides. La vida benedictina és un tresor de saviesa espiritual plena de consells i d’intuïcions  capaços d’enriquir la vida fins i tot  fora dels monestirs i sense necessitat de ser monjos. Per això, en parlar de Sant  Benet i de l’espiritualitat de la Regla voldria que tothom s´hi sentís inclòs. 

Com es fa present en el món aquesta saviesa espiritual? Té a veure amb els edificis romànics, gòtics o més moderns que els monjos anaren edificant i que avui són en tants llocs patrimoni històric? Una mica sí, però no crec que els edificis facin justícia a la saviesa de sant Benet.

Potser aquesta saviesa s’ha concretat en cultura? És interessant que l’etimologia ampla de la paraula cultura és propera al significat de la paraula catalana conreu. Sant Pau VIè va dir que els benedictins fórem importants en la creació d’Europa occidental, creàrem amb el llibre i amb l’arada: això és amb tot tipus de cultura. Sí. L’impacte cultural en sentit ample ha estat fort i esperem que ho continuï essent, però tampoc no exhaureix el significat profund de l’aportació que em sembla que ens fa la Regla benedictina. 

El nucli, allò imprescindible del nostre text venerable, rau en l’àmbit de la persona i de la seva dimensió espiritual: és prendre l’home o la dona i encarar-lo amb Déu. Aquest és el fonament. Queda clar que un dels moments en els quals qualsevol institució ha de ser clara amb allò que vol, és el moment en el qual cal incorporar nous membres, nous treballadors, nous socis. En aquest moment no ens podem enganyar senzillament perquè ens hi va la identitat i la continuïtat. La Regla de Sant Benet estableix el criteri definitiu del discerniment de les vocacions en establir que cal que “busquin Déu de veritat”. És per aquesta raó que goso dir, no sol ni inventant-m’ho, sinó recolzat per tota la tradició monàstica, que el nucli de la nostra vida és posar-se de cara a Déu, per a començar un camí sostingut per la fe, amb plena consciència de la fragilitat personal, però avançant cap a Déu, que ens ha creat i ha posat el desig de cercar-lo dins nostre. Aquest principi té alguns trets interessants:

És universal. No puc  proposar-vos honestament a tots els qui m’esteu escoltant que visqueu  la comunió de béns, l’estabilitat en una comunitat, l’obediència a un superior Proposar-vos però que cerqueu Déu de veritat és totalment possible Potser per aquesta raó afirmem que avui parlant de temes monàstics, podem parlar a tothom. 

Cercar Déu de veritat és una proposició senzilla. Només tres paraules en el llatí original. Les coses importants no cal que siguin llargues ni complicades.  La proposta serà senzilla però toca el fons humà de cadascú: busquem, per tant estem en moviment, l’espiritualitat benedictina ens comprèn com homes i dones de desig, no perfectes. 

Naturalment és una proposta creient. No busquem qualsevol cosa. Cerquem Déu. El Déu de Jesucrist. I des de la fe, no podria pensar-se una vida sense Déu. Per tant aprofundim allò que som i allò que creiem com a cristians. Res més, res menys. Qualsevol proposta cristiana hauria de respondre plenament a aquelles paraules de Jesús: he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. 

També és una proposta estable. En l’espiritualitat de la Regla benedictina, el cercar Déu de veritat no està pensat com quelcom puntual. És prou seriós per a implicar-hi la vida. És una proposta que no cal canviar constantment. En el nostre context actual, fins i tot gosaria dir que aquesta idea de l’estabilitat en les opcions, tan cristiana i tan benedictina és nova, és alternativa. La practica poca gent. Però està comprovat que dona felicitat i sentit. Potser aquesta estabilitat és una de les coses que podríem predicar més com a monjos, sense oblidar que ens cal viure-ho primer nosaltres per a predicar-ho amb una mica de dignitat. 

Finalment Cercar Déu de veritat és una proposta personalitzada. Cal que cadascú es posi en camí. Per molt que sembli abstracte, Sant Benet ens concret força com cal fer-ho: Caldrà pregar i caldrà estimar. Els monjos ho farem en comunitat i cadascú que hagi incorporat aquest tret espiritual a la seva vida o el vulgui  incorporar, podrà veure com prega i com estima al seu voltant. Tampoc no és difícil d’entendre. Pregar i estimar per a fer ben concret viure, creure i cercar Déu és una proposta per a una vida presa seriosament. De vida només n’hi ha una i estaria bé que no ens passés  allò que tan bé expressava el poeta castellà Jorge Manrique, 

Este mundo es el camino / para el otro, que es morada / sin pesar; / mas cumple tener buen tino / para andar esta jornada / sin errar. (V)

No mirando a nuestro daño, / corremos a rienda suelta / sin parar; / desque vemos el engaño / y queremos dar la vuelta, / no hay lugar.  (XII)

(Coblas a la Muerte de su padre )

Aquestes intuïcions davant de la vida i de la mort, no són llunyanes de la Regla de Sant Benet, i ens demostren amb aquesta proximitat que més enllà del carisma estem davant de veritables enfocaments creients i humanistes. La  saviesa espiritual és en el fons un patrimoni de la humanitat, i Déu la reparteix com vol i a qui vol, generosament. 

Havent-nos centrat en aquest leiv motiv, cercar Déu de veritat, la Regla ens diu que vivint així, pregant i estimant, la saviesa espiritual impregnarà la nostra vida, totes les nostres relacions i fins i tot les nostres actituds corporals. 

Aquesta és l’arrel de l’arbre benedictí, els fruits i la fecunditat del qual han estat tan grans. Procurem que el creixement i els fruits de l’arbre sempre estiguin en relació a l’arrel, això és a la recerca veritable de Déu, a la pregària, a l’amor. Per una proposta així, que no fa res més que replicar la crida de Jesucrist a seguir-lo, entenem que l’evangeli d’avui justifiqui que puguem deixar-ho tot.

Posem-nos sempre en disposició d’escoltar i d’acollir la veu del Senyor que ens crida, ho fa sempre, i ho fa en cada eucaristia, obrim-li doncs el cor. 

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2022)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

La solemnitat d’avui, de Sant Pere i Sant Pau, estimats germans i germanes, com la de totes les celebracions i memòries de sants, ens ajuda a centrar-nos en dues mediacions fonamentals entre Déu i la humanitat: el testimoniatge, perquè estem davant de dos grans testimonis, i la de la comunitat, l’Església de la qual en són les columnes. En la història espiritual de quasi cadascú, els testimonis i la comunitat ens han portat cap a la fe en Déu, al seguiment de Jesucrist, a rebre l’Esperit Sant i les que ens permeten avançar en aquest camí de confiança.

Si parlem de testimonis, avui anem als veritables orígens del cristianisme. En el diàleg de l’Evangeli que hem llegit, el mateix Jesús busca amb les seves preguntes provocar la reflexió i la formulació d’un testimoniatge sobre ell: Qui diu la gent que soc jo? No és estrany que en l’aprenentatge de la fe, tantes vegades, en catequesis, en grups de joves, ens hagin repetit la pregunta de Jesús: qui és Jesús per a tu? La pregunta feta per ell mateix als apòstols, en un moment tranquil, en el recer de les fonts del Jordà, a Cesarea de Filip, com ens diu l’evangeli de Marc, paral·lel al que hem llegit,  provocà la resposta de fe de Pere, una de les confessions més fonamentals de l’evangeli: tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. Tu, Jesús de Natzaret, trenques la lògica d’un Déu llunyà, invisible, inefable i el fas proper. Tu et converteixes en una esperança per una humanitat que se salva perquè és visitada en la seva essència per Déu i un Déu que s’humilia fins a la mort per a no deixar res sense redimir.

Un testimoni és legítim si allò que diu és veritable, si en pot donar fe per coneixement i experiència pròpia, si la resta de la seva vida és coherent amb allò que ha proclamat. 

L’apòstol Pere compleix amb escreix aquestes tres condicions: La primera és la veritat de tot allò que ha anunciat. Fins i tot Jesús li reconeix que està inspirat pel mateix Déu com ens assenyala l’evangeli: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Sant Pere va entendre que Jesús era  el Crist, el Messies i la seva comprensió canvià la història, canvià la relació dels homes i les dones amb Déu.   

La segona condició de legitimitat d’un testimoni és la proximitat amb la font. I evidentment també es compleix en aquell que des del moment de deixar les xarxes, va seguir de prop Jesús i després de la Passió, fou un testimoni de la seva resurrecció. Imagino la vida de Sant Pere fins al del seu martiri en el Vaticà, com una llarga experiència de comprensió que potser no va completar mai, d’aquelles paraules: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu i de totes les altres que va escoltar dir a Jesús.

I finalment, un testimoni ha de tenir coherència en proclamar la fe. Alguns direu: coherent sant Pere?  I les negacions? Però li tindrem en compte nosaltres les negacions quan el mateix Jesús les va perdonar i no va dubtar a fer d’ell la pedra i el fonament de la seva comunitat ? Coherència malgrat alguna feblesa. Les febleses de Pere ens ajuden precisament a tenir-lo per testimoni de la fe i del Crist. No és necessari ser perfecte per a ser deixeble. Només cal saber demanar perdó quan t’equivoques i negues al Senyor. 

Qui dubtarà que la fe de Sant Pere ens ha ajudat? 

L’evangeli d’avui  no ens en parla però gairebé cada diumenge i molts altres dies durant l’any trobem també el testimoniatge de Pau. Qui dubtarà que algunes de les pàgines més profundes, del testimoni més íntim de la relació possible d’una persona amb Jesucrist i del seu significat ens venen de Sant Pau? Un deixeble que és testimoni perquè quedà tocat i es dedicà amb cos i ànima a reflexionar, a compartir, a deixar-nos escrita la que personalment m’atreveixo a anomenar mare de tota la teologia. 

Malgrat que puguem parlar d’experiència directa de Déu, no ens queda cap dubte que per a inserir-nos en la tradició cristiana calien els sants Pere i Pau, i darrera d’ells, com cantem en el Te Deum,  l’exèrcit esclatant dels màrtirs, paraula que en grec vol dir testimoni.

La solemnitat d’avui ens porta tot naturalment a una altra mediació: l’Església, que és el primer fruit de la fe dels apòstols. A la confessió de Pere, segueix el manament de Jesucrist: Sobre teu, edificaré la meva Església. I l’encàrrec més important que el Senyor  li va fer fou la de confirmar en la fe tots els qui vindríem després. Precisament perquè la fe que conté la seva confessió és també el fonament de qualsevol comunitat que es reuneix entorn de Jesucrist. Des de la unitat del primer grup de seguidors de Jesús, la comunitat s’ha  estès fins acomplir el mateix manament de Jesús: Aneu i prediqueu l’Evangeli a tot el món. No podem negar que ens aquests dos mil anys d’història, la comunitat cristiana, tot i no perdre mai la referència als apòstols Pere i Pau, no ha reeixit a mantenir-se formalment unida. Amb tot, sí que em sembla digne de dir que almenys la gran comunitat catòlica es manté una, essent un dels fenòmens més nombrós, més antic, més actiu de tota la història de la humanitat. Sant Pere i el ministeri dels seus successors, els bisbes de Roma, els Papes, són el seu vincle de comunió, i l’anhelada unitat cristiana, hauria de tenir sempre en compte el seu servei.  

Seria bo veure l’Església com la que ens ha donat la possibilitat del nostre coneixement de Jesucrist i la que ens ajuda a mantenir-nos en la fe. La que vivim en cada eucaristia, com estem fent ara. Potser massa sovint perdem de vista aquesta essència i ens perdem en crítiques colaterals que no sé si porten enlloc. Sé que la crítica expressa sovint amor i preocupació per l’Església. Mirem que no sigui una altra cosa. L’exemple i l’ensenyament de Sant Pere i Sant Pau no va ser altre que Jesucrist. Aferrem-nos a Jesucrist, com el Senyor que ens estima més enllà de tot i ens ho demostra constantment com fa ara en aquesta celebració, fent-nos participar del seu cos i la seva sang. 

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

El Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (19 de juny de 2022)

Gènesi 14:18-20 / 1 Corintis 11:23-26 / Lluc 9:11b-17

 

Amb el sagrament de l’eucaristia, podria arribar-nos a passar, estimats germans i germanes, que ens hi acostuméssim tant, que no fóssim conscients de tot el seu valor. És un goig i un privilegi, potser cada vegada més privilegi en la nostra Església, poder celebrar diàriament o setmanal l’eucaristia i participar-hi amb la comunió del cos de Crist.  

La Solemnitat del corpus, conclòs ja el temps pasqual, té tanmateix ressons del seu inici, el dijous sant, quan celebràvem la institució de l’eucaristia. Potser el dia tradicional de celebració del corpus, en dijous, deixava més clara aquesta relació. Celebràvem aleshores i celebrem avui que Déu no va tenir cap límit per a fer-se present entre els homes i les dones i per això es va encarnar en Jesucrist i que, de la mateixa manera, Jesucrist tampoc va limitar-se per a continuar present en tota la història que s’esdevindria darrere d’Ell i per això va voler que el pa i el vi fossin la seva presència privilegiada, perquè en la senzillesa dels elements més bàsics i tan sols amb la invocació de l’Esperit Sant i amb les paraules breus que ell va dir, poguéssim fer-lo present. 

Tota la història de la humanitat està marcada per Jesucrist, per la seva Encarnació, per la seva mort i resurrecció. Per això és el punt final d’un temps i l’inici de l’altre, per això en la majoria de societats cristianes i en moltes d’altres, el temps s’assenyala a partir d’ell. L’eucaristia és la  memòria perenne de Jesucrist en aquest segon temps de la història que ha de perdurar fins al final. La celebrem fins que torni com ens deia el final la segona lectura d’avui, quan la seva revelació absoluta farà innecessària la seva memòria. Però mentre això no arriba, tenim com deia el privilegi de la seva presència en el sagrament del seu cos i de la seva sang, en el pa i el vi eucarístic. 

Ressonen en les pregàries de la missa d’avui aquesta dinàmica històrica entre memòria de Jesús, de la seva Passió, i esperança en el futur, en aquesta vida eterna, que podem imaginar i anticipar quan sentim o ens fem conscients de la presència de Déu en nosaltres, de la seva comunió amb el món, que és allò que ens porta de manera intensa i insubstituïble el sagrament de l’eucaristia. El motet eucarístic (és també l’antífona del Magnificat de les II Vespres d’avui) Oh sagrat convit, de Sant Tomàs d’Aquino, tantes vegades cantat per la nostra Escolania, que avui és a Alemanya convidada per a un concert, ens ho diu: Oh sagrat convit on mengem el Crist, recordant la seva passió; la ment s’omple de gràcia i se’ns dona penyora de la glòria futura,

A vegades estic temptat de pensar com si amb l’Encarnació de Déu en la humanitat no n’hi hagués hagut prou, que calia encara baixar més, tan humil és el nostre Déu i tan fàcil ens ho volia posar que no es va fer de menys de ser present per Jesucrist en el pa i en el vi, en la simplicitat dels aliments més corrents de la cultura Mediterrània 

L’evangeli d’avui ens suggereix que la institució de l’eucaristia en el darrer sopar, només va ser la conclusió final d’una vida tota donada per amor. M’agrada contemplar l’escena de la multiplicació dels pans i dels peixos, no tant com un miracle material, sinó com l’escena de la preocupació i l’acció eficaç de Jesús, perquè ningú no passi més gana. 

Davant de les amenaces d’escassetat directa d’aliments i de l’encariment dels que hi ha disponibles, amenaces que la Guerra d’Ucraïna sembla no poder acabar ràpidament sinó accentuar cada dia més, penso en com podríem nosaltres fer-nos conscients que l’eucaristia va lligada també a la preocupació de Jesús perquè no hi hagi fam al món. Jesús  va saciar els seus deixebles enmig de la quotidianitat mentre predicava i guaria. Sembla que el nostre dia a dia ens ha portat també a trobar-nos en situacions de necessitat semblants a les que hem escoltat. L’Església fa molt: Caritas, les Missions, l’anonimat de tantes persones que  ajuden, són els veritables efectes de tenir present i recordar Jesús i l’evangeli en cada una de les nostres celebracions eucarístiques. No ho separem mai. Direm avui que aquest es el sagrament de la unitat i de la pau. Però Déu no ens imposa la unitat i la pau com una consigna, com una ideologia com han fet servir règims totalitaris de tots els signes que han pervertit aquestes paraules. La transformació social cristiana que té les seves arrels en l’evangeli neix de la fe i de la comunió amb Jesús. D’una relació personal i lliure que mai no pot ser imposada, que neix de la crida primera a ser  deixebles de Jesucrist. 

La festa d’avui té els seus orígens en la necessitat d’intensificar amb pregària i lloança aquest privilegi de presència personal que Déu ens fa amb el seu cos i la seva sang i que ens ajuda a aprofundir i a intensificar la nostra intimitat amb Ell. Tampoc però no podem caure en un intimisme excloent  i en aquesta relació espiritual oblidar-nos que l’eucaristia és pa trencat i repartit. Que la unitat eclesial sencera hi és sempre present i que tota eucaristia és una pregària i una afirmació de la pau volguda pel Senyor, com diem al final de la pregària eucarística abans de donar-nos la pau simbòlicament: Doneu-li aquella pau i aquella unitat que vos vau voler. És impossible en aquesta unitat no tenir molt presents els qui ho passen pitjor, és difícil pensar que hi pugui haver-hi pau on no hi ha ni tan sols els aliments necessaris per a viure. 

Cada eucaristia ens recorda que tenim el deure de continuar ferms en aquesta lluita pels necessitats. Per això, unint-nos a tantes comunitats, farem avui una col·lecta a favor de caritas, que vetlla per tantes i tantes situacions extremes.

La tradició catòlica llatina ens ha llegat el culte eucarístic, això és l’adoració al cos i a la sang de Crist no només en el moment propi de celebrar el memorial del Senyor en cada eucaristia i de combregar sinó també en la possibilitat silenciosa de pregar en presència d’Ell. Avui ens unirem a aquesta veneració portant solemnement la reserva eucarística a la capella del santíssim, de la mateixa manera que ho fem el dijous sant, i deixarem exposat el sagrament per a tothom qui durant el dia hi vulgui pregar en silenci. És el Senyor mateix present pel memorial de la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, que ens exhorta a viure intensament la nostra comunió amb ell i els germans i germanes d’arreu. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Diumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (5 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Romans 8:8-17 / Joan 14:15-16.23b-26

 

Podria ser que amb l’Esperit Sant, Déu s’hagués superat a si mateix? 

Amb aquesta expressió: t’has superat, expressem, estimades germanes i germans, aquella acció que ens ha sorprès perquè va més enllà de les expectatives. Alguna vegada, irònicament, t’ha superat, ho diem en sentit negatiu, quan has  fet alguna cosa malament més enllà del que es podia esperar. 

Perquè em pregunto si Déu s’ha superat enviant l’Esperit Sant? Potser perquè és l’aspecte, la persona, més imprevisible de Déu.

En la celebració de la nostra fe fàcilment resseguim els fets de Déu-Pare, autor de la Creació de la qual trobem petjades en la bellesa de la natura i de les persones, confessem també Déu- Fill, autor de la redempció, Jesucrist, de qui tenim la història de la seva persona i de la seva vida i el testimoni de la comunitat que el va reconèixer messies i salvador. Però i de l’Esperit Sant? Naturalment també el confessem en el Credo i en cada invocació a la Trinitat, però som conscients que el Déu-Esperit Sant és l’actualitzador? Aquell a través del qual actuen i obren en nosaltres el Pare i el Fill, renovant la creació, fent que la redempció de Jesucrist sigui creguda i tingui efectes reals en la nostra vida?

Enviar l’Esperit Sant fou una superació d’una història de Déu que hagués pogut quedar com un relat antic, com una mitologia amb la seva saviesa religiosa i humana, però desconnectada de cada persona des dels inicis dels temps fins avui, al segle XXI. 

L’Esperit Sant és la intimitat del pare amb el fill, amb Jesús. Ell mateix, Jesucrist, va voler que la seva presència entre nosaltres fos molt més que el record d’un mestratge excepcional i d’un testimoniatge coherent entre vida, paraula i mort. Va voler una connexió diferent i per això com ens ha dit l’Evangeli, el mateix dia de Pasqua, va voler quedar-se amb els apòstols i ho va fer amb el seu Esperit, que després seria enviat a tota la comunitat, i que des d’aleshores no ha deixat de ser el protagonista de la vida del món, de l’Església, de cada sagrament, de cada vida espiritual, de cada discerniment. Amb raó de les poques coses que confessem de l’Esperit Sant en el  Credo, una de les més importants diu que infon la vida: és Senyor i infon la vida.

He llegit recentment un llibre que diu que el món porta uns quaranta anys sotmès a una doctrina que s’anomena TINA. No és cap diminutiu d’un nom, sinó són les sigles en anglès de la frase There Is No Alternative; és a dir no hi ha alternativa. La frase ve a dir que hi ha una doctrina econòmica, antropològica, social presentada com inevitable. L’autor critica aquesta doctrina i és favorable a defensar que sí que hi ha alternatives. 

Quan posem junts l’Esperit Sant i el món on vivim, podem dir que pels cristians aquesta TINA és inacceptable i que l’Esperit Sant és precisament la superació d’un món sense alternatives. Quantes raons no proven això:

Déu se supera en la història perquè el motor immediat que mou el món és l’acció de l’home i la dona. Aquesta acció pot ser inspirada per moltes causes, però és l’Esperit Sant el qui assegura la presència de Déu en cada persona, Afirmar que no hi ha alternatives és fer una anàlisi pobra del nostre món i de la nostra humanitat, renunciant al protagonisme de dirigir i controlar la Creació guiats per aquest Sant Esperit, del qual diem en l’himne Veni Sancte Spiritus que és el guia que ens va al davant. (ductore sic te previo) 

On ve a trobar-nos l’Esperit de Déu? On es fa present? Déu se supera també sempre en la persona humana. És molt significatiu que utilitzem la mateixa paraula, esperit, per a parlar d’aquella part de la nostra humanitat que roman oberta a la transcendència, a la mística, a tot allò que no podem tocar però que podem sentir des de la nostra sensibilitat. Hi ha una mena de zona 0, de zona de trobada prèvia, íntima, en tota persona que ens cal afirmar. Els més joves, els nens, molt especialment els escolans la conreeu constantment amb la música, per a vosaltres i per tants que us escolten. 

Una de les grans propostes del cristianisme avui és la de l’afirmació radical que l’espiritualitat forma part de la persona humana i l’enriqueix. Potser per algú serà molt obvi, però jo quan miro al meu voltant i veig tanta dependència de la tecnologia, de les  plataformes, dels mòbils, del bombardeig constant d’informació i d’entreteniment, em pregunto quin espai deixem a l’esperit. Tant de bo que aquesta solemnitat de la Pentecosta fos una reivindicació de l’espiritualitat. Em sembla que fer-ne memòria és una de les missions de la vida monàstica avui. Aquest esperit humà és el que naturalment ens permet també romandre oberts a la proposta cristiana, a la que ens ve de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Déu, de l’Esperit en majúscules: de romandre oberts en definitiva a la fe. L’esperit és l’actualitzador de tot. Encara que no siguem a vegades conscients som col·laboradors de l’Esperit quan cantem, quan celebrem, ho sou els escolans quan faciliteu que la gent descobreixi la bellesa. Perquè les coses de l’Esperit són les que més ens poden apropar a tothom, són la nostra gran oportunitat pastoral.  

Si ens creiem aquesta connexió espiritual entre Déu i nosaltres per l’Esperit Sant, més que de la TINA, (del no hi ha alternativa) ens hauríem de fer seguidors de la TIA, There is Alternative i defensar que naturalment sí hi ha alternatives. 

Déu se supera amb l’Esperit Sant perquè permet que la persona tal com he dit que l’entenem i la història es combinin correctament, en una acció que busca sempre la millor opció, i per tant omplir-nos de confiança en el futur. 

Aquesta correcta combinació és l’alternativa cristiana fonamentada en la conversió personal, obra de l’Esperit Sant. La conversió d’un sol home o una sola dona ha tingut efectes multiplicadors en tants moments de la història. De la capacitat de l’Esperit Sant per a convertir-nos en parlava avui també la seqüència, aquest fragment que hem cantat en gregorià després de la segona lectura i que tenia tres frases plenes de sentit que traduïdes al català diuen:

Doblegueu el que és rígid, escalfeu el que és fred, adreceu el que va desviat. 

Creure que l’Esperit és capaç de tot això és realment creure que Déu s’ha superat i que ens proposa un veritable camí a cadascun de nosaltres i a tots col·lectivament de superació!

En canvi, la pretesa conversió d’estructures, oblidant les persones, s’ha acabat ofegant sempre sota el seu mateix pes, mancada d’aquell dinamisme que permet respirar, adaptar-se, mancada de la fluïdesa tan pròpia de l’Esperit, de qui diem que és vent, foc i aigua: fixeu-vos, elements que ens costa molt controlar. 

La influència de l’Esperit Sant en la història per l’acció de les persones provoca que la proposta cristiana sigui socialment transformadora. Gosaria dir que és en termes històrics la que més ho ha transformat tot, però el camí sempre comença en Déu, d’Ell passa a l’esperit dels homes i de les dones que actuen per a canviar les coses. 

I la superació de Déu en l’Esperit no ha acabat. La seva gran característica és que s’actualitza, cada dia, com els programes i les aplicacions i per tant queda sempre oberta a versions millors de nosaltres mateixos i del món, i amb aquesta actualització l’Esperit ens dona finalment una mena d’actualització diària en el do de la presència real de Jesucrist en el pa i el vi de l’eucaristia. Què més podríem demanar? 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)