Homilia de Tots Sants | Abadia de Montserrat

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen:

Li ha posat els fonament dins els mars

I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)

Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn. La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final.

I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”.

Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat?

Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.

I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia, ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor. Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.

L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet, aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat.

Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu.

Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques:

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,

que no confia en els déus falsos.

Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa. Tot i que la frase va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions.

Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana.

I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el

Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.

Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti.

I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va

Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit.

En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat.

La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom. I això mateix en fa una santedat anònima. Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli.

A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra.

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2021)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

La solemnitat de Tots Sants que estem celebrant ens col·loca, estimats germans i germanes, en el que en podríem dir una perspectiva final. Utilitzant la imatge contemporània del “passar pantalla”, seria com si se’ns permetés anar a la darrera pantalla i veure què hi veiem. No és estrany que sigui el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi el que descriu millor aquesta pantalla final i tot el que hi passarà, per això també se l’ha anomenat llibre de la Revelació. En diversos passatges de l’Apocalipsi es parla dels sants, d’una multitud de persones que lloen Déu. Qui són? Són molts homes i dones que han viscut abans que nosaltres i que han arribat ja a la pantalla final, la que apareix no en aquesta vida sinó quan precisament aquesta vida s’acaba. De molts d’ells, de tots els sants, de tots els qui avui commemorem, sabem que en aquesta pantalla hi han trobat Déu, hi han trobat la plenitud de l’amor de Déu. Aquesta plenitud és el que havien intentat viure mentre vivien a la terra, amb les febleses i els defectes que ells mateixos tenien i que ara han cessat, perquè allà on hi ha la plena comunió amb Déu, cessen les mancances d’aquest món.

Aquestes expressions com plenitud de l’amor o de la comunió amb Déu, són maneres d’explicar l’acompliment de la vida, molt especialment de la vida cristiana. En la litúrgia de la Paraula d’avui, encara hi hem llegit una altra expressió semblant: Veure Déu. La primera carta de Sant Joan ens ho deia: Quan Déu es manifestarà: això és en la darrera pantalla, veurem Déu tal com és. També una de les benaurances que hem llegit a l’Evangeli parla especialment d’això: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

Encara que això de veure Déu pugui semblar quelcom molt abstracte, molt teòric, veure Déu hauria de ser una aspiració de cada dia per a tots. La solemnitat d’avui recorda vides concretes de germans i germanes nostres que han viscut volent veure Déu. Aquells que anomenem sants, són aquests germans i germanes nostres que han caminat per la vida seguint Jesucrist i el seu Evangeli. L’Església, conscient que només pot reconèixer de manera oficial i pública la santedat a alguns dels qui han fet aquest camí, inclou en la solemnitat d’avui els sants anònims, aquells que Déu reconeix i que potser mai no seran coneguts. Sempre m’ha impressionat que aquests sants anònims, s’incloguin en una celebració més solemne que la d’algunes figures eminents i destacades de la història eclesial. Tan important és per Déu aquesta vida amagada, aquesta santedat que Ell sí coneix.

Però què ens diu a nosaltres avui aquesta realitat tan gran de persones que han viscut fent el bé? Ens ensenyen que és possible viure com a cristians i realitzar-se plenament. Molt sovint he intentat explicar la vida cristiana com un camí:

En aquest camí, Déu ens posa un objectiu difícil, quasi impossible: la santedat: La pregària de després de la comunió d’avui ens diu que la santedat és la plenitud de l’amor de Déu, per tant que la santedat és allò que aquestes expressions: plenitud, comunió i visió de Déu, signifiquen.

En aquest camí, Déu, a vegades ens fa adonar d’on som nosaltres i on està l’objectiu. I si bé podríem caure en un cert desànim per la distància entre una cosa i l’altra, el més important és fer-nos en aquest precís moment conscients de la misericòrdia de Déu, perquè una bona part del camí cap a la plenitud comença en el realisme d’allò que som. Quan ens posem amb aquesta sinceritat davant de Déu, Ell mateix ens dona la força per continuar i segurament ens fa més clar i més present l’objectiu cap a on avancem. Els homes i les dones sants ho són perquè han fet aquest camí, en el fons tan humà, que és el camí del creixement i de la maduració cristiana.

La solemnitat d’avui hauria de ser compromís en aquest camí personal. Què pot ser avui aquest camí que ens proposa Déu? El camí de Jesucrist en les benaurances, que va dir que seríem feliços fins en condicions estranyes i adverses: en el plor, en la pobresa, en la persecució… Però, totes aquestes situacions no tenen la darrera paraula, no són allò que surt en la darrera pantalla, de la mateixa manera que les nostres febleses, els nostres errors, tot allò que anomenem pecat tampoc té la darrera paraula en la nostra vida. Els sants no són els qui no tenen pecats sinó els qui han sabut reconèixer-los i per això ens són un exemple proper.

L’horitzó que ens obre la solemnitat d’avui és un horitzó amb Déu, però com deia, abans de la pantalla final, se n’han de passar unes quantes. Cal passar les pantalles de la vida. Les benaurances també ens conviden a ser molt sensibles amb les realitats que descriuen. Ens conviden a ser part de la “solució” o de la resolució que en cada una de les benaurances apareix com un segon terme, especialment en aquelles benaurances que descriuen situacions dels altres, situacions socials. No podem recitar les benaurances i dir-nos: si els pobres són feliços no cal fer res! Allà on Déu ens vol és en la resolució: això és a fer alguna cosa pels pobres, a ser consol pels qui ploren, a col·laborar a saciar la fam i set de justícia, a ser constructors de pau. I atrevim-nos a estendre alguna benaurança, pensem que justícia i pau també és cuidar la terra, el nostre planeta, aquests dies que tothom està pendent dels passos que cal fer per protegir la Creació. Si seguir les benaurances ens portés algun problema, que ens consoli saber que només estem seguint el camí de l’Evangeli i que l’horitzó que ens espera és el de veure Déu. I no som els primers, ni serem els darrers. Essent els cristians d’avui, ens toca ser la baula en la cadena de santedat de l’Església. Quin repte! Sempre ens hi ajudarà la comunió que formem quan recordem Jesús en l’eucaristia, com ara estem fent.

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.