2021/22 | Abadia de Montserrat

Solemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (20 de novembre de 2022)

2 Samuel 5:1-3 / Colossencs 1:12-20 / Lluc 23:35-43

El darrer diumenge de l´any litúrgic està dedicat a la contemplació del misteri de Crist, Rei de l´Univers. Aquesta solemnitat és el compendi de tot el camí espiritual fet al llarg de l’any litúrgic a través dels diferents moments, temps, celebracions, festes i aniversaris. Tot convergeix cap a un punt lluminós i clar per a tots els que ens reconeixem com a cristians. Aquest punt és la glòria i la llum de la Creu de Jesús.

Celebrar Crist Rei contemplant-lo en el moment en què és clavat en una creu, insultat, moribund, privat de la seva dignitat suscita sorpresa i perplexitat, no només als antics sinó també a nosaltres avui. Quin rei tan absurd! Serà aquest el regne del cel i aquest l’estil del Regne de Déu?

Una reialesa, doncs, veritablement diferent de la que ens proposa el món, feta d’interès i protagonisme. Una reialesa que, en canvi, es converteix en servei, perquè com diu el mateix Jesús: Vinc enmig vostre, com qui serveix. En el fons esperem un altre tipus de rei. Un rei que sigui una projecció del nostre afany de poder i grandesa. Si Déu fos així, estaria permès intentar ser-ho. Però Déu és exactament el contrari.

A la creu, veiem qui és realment Déu, i hem de triar: seguir projectant els nostres propis esquemes i expectatives en Déu, esperant que sigui i faci el que nosaltres volem que faci (com ha fet gairebé tothom, inclòs el mal lladre); o deixar purificar les nostres idees i el cor per la seva crucifixió, fent un acte de reconeixement i confiança com el bon lladre: encomanant-nos a Ell, obrint-nos a la seva gràcia.

El mal lladre que recorda a Jesús que si fos rei hauria de salvar-se a si mateix –i salvar-los a ells– no és tan diferent de nosaltres quan ens veiem aclaparats per les dificultats de la vida, fins i tot les més dures, i preguem a Déu que ens guareixi, que ens ajudi a aprovar un examen, que eviti que perdem la feina. Sí, nosaltres també, en el fons, pensem com aquest criminal i entenem que potser no és tan dolent com moltes vegades ho considerem. En canvi, la reialesa de Jesús és proclamada per l’altre lladre que reconeix la seva innocència: és aquesta mateixa innocència la que el declara rei i manifesta la reialesa de Crist.

El bon lladre no demana que Jesús l’alliberi, que el vengi o que resolgui “màgicament” els seus problemes. No. Sap que mereix aquesta condemna. Accepta aquest patiment, confiant-se serenament a Jesús. El lladre veu en aquest home mansuet, injustament sacrificat, que continua resant el Pare i intercedint pels seus botxins, el veritable Rei.

Què transforma la creu del lladre en salvació? Obrir-se a Crist. La creu es converteix en un camí cap al cel quan la portem amb Ell, lliurant-nos a Ell i als altres. Jesús no treu la creu, sinó que la transforma en un instrument d’amor; no dóna solucions fàcils al patiment, sinó que es fa present en el patiment convertint-lo en camí cap al Regne. Només aquest Rei sap transformar la nostra vida, només aquest Rei obre de bat a bat la porta al Pare, només aquest Rei és capaç de transformar la nostra vida en un regal d’amor.

Sí, confessem que Jesús és el Rei. “Rei” amb majúscules. Ningú no pot estar a l’alçada de la seva reialesa. El Regne de Jesús no és d’aquest món. És un Regne on s’entra per la conversió i el reconeixement. Un Regne de veritat i vida, un Regne de santedat i gràcia, un Regne de justícia, amor i pau. Un Regne que surt de la sang i l’aigua que van brollar del costat de Jesucrist.

Germanes i germans, avui celebrem Crist Rei i podem dir que Jesús sí que va ser rei: té un Regne. Però el seu Regne està totalment en desacord amb qualsevol mostra de poder en aquest món. El poder de la reialesa de Jesús és el poder d’estimar i, per tant, de salvar, perquè l’amor salva l’estimat si es deixa estimar. Estimar és donar, i el dolor i la mort propera no impedeixen que Jesús exerceixi la seva reialesa donant el paradís a l’home que és al seu costat i també a tots nosaltres si ens obrim a Ell.

Els seus deixebles tenim la gran oportunitat de rebre el mateix poder d’estimar com Déu estima. Experimentem ja el Regne amb santedat, i donem testimoni d’Ell amb la caritat que autentifica la fe i l’esperança.

Diumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Homilia de Mns. Javier Vilanova, Bisbe Auxiliar de Barcelona (13 de novembre de 2022)

Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19

https://youtube.com/watch?v=QA263X-FR9k

Diumenge XXXII de durant l’any (6 de novembre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (6 de novembre de 2022)

2 Macabeus 7:1-14 / 2 Tessalonicencs 2:16-3:5 / Lluc 20:27-38

Sort n’hi ha que al desig vital de la set hi correspon la generositat de l’aigua, que quan tenim fam hi ha quelcom que ens pot ser aliment, que la son no és un estat definitiu sinó un regenerar el cos per seguir endavant, que al desig de ser estimats l’amor fratern o el de parella són possibles. Tots els desigs vitals que són essencials en la persona tenen una resposta. Tota la creació, de la qual forma part, respon a una lògica benèfica per la qual l’existència de la humanitat és possible. Amb aquesta lògica també podem abordar la inquietud vital del cor humà d’una plenitud de vida que no és cap absurd. La inquietud sorgeix sempre quan la realitat no es pot controlar, quan és més el què ignorem que el què sabem del què tenim entre mans. I certament, de la mort és més el que ignorem que el que creiem saber.

La pregunta per la Vida no és cap luxe, roman en el nostre interior per sobre de totes les altres. Es pot defugir, se’n pot fer caricatura i ridiculitzar-la com preteníem fer-ho els saduceus amb aquell cas hipotètic presentat a Jesús de la dona que estigué casada amb set marits.

Però potser, més que donar respostes al qui diu no tenir fe és preguntar-li pel què desitja. El que ens toca avui, als cristians que creiem com Jesús en la resurrecció, és ajudar a desvetllar aquesta set pel sentit adormida, perquè un cop es desperti, encara que sigui a les palpentes, sigui capaç d’arribar a sadollar-se en la frescor d’aquesta font anhelada. Potser només la poesia, com la de Sant Joan de la Creu, s’atreveix a balbucejar, sense vergonya però humilment, l’experiència humana d’aquesta set d’infinit.

De nit, anirem de nit que per trobar la font, només la set ens il·lumina.

Que bé que se jo la font que brolla i corre, encara que es de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida i se que tota la llum d’ella és vinguda, encara que és de nit.

El Senyor no ens ha enviat a convèncer a ningú, sinó a anunciar amb goig allò que hem vist i sentit, perquè el qui ho arribi a veure i sentir descobreixi aquesta Vida que rumoreja dins seu i a la qual no sap ben bé quin nom posar-hi. No es tracta de convèncer com qui ven un producte d’oferta, només la pròpia experiència engendra convenciment, per això l’experiència de la mancança ens pot obrir a l’abundància que s’hi amaga.

La fe en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens revela el sentit de la nostra vida que, associada a Jesucrist pel baptisme, participa ja, en esperança, de la vida eterna que ens ha guanyat la mort i la resurrecció del Senyor.

La fe en la resurrecció de Crist, i de la nostra quan sigui l’hora, no comporta un despreocupar-se d’aquest món i de les persones sinó tot el contrari, és l’estímul més potent per viure i persistir en la fortalesa de l’amor, malgrat el sofriment o fins i tot la mort que pugui comportar viure l’evangeli tal com hem vist en el relat dels set germans macabeus i la seva mare. Ells donaren la seva vida per no renegar de la Llei de Moisès en la qual vivien, nosaltres ho hem de fer per mantenir-nos en el manament nou de Jesús d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat. I això té moltes implicacions ètiques, socials, polítiques i econòmiques més a prop dels pobres i dels qui tenen autoritat moral que no pas dels qui només tenen diners o poder. Projecte bonic en el seu anunciat però sovint difícil de portar a terme en aquest temps que vivim marcat per la violència, la misèria i la injustícia, que semblen ofegar la honradesa, la generositat i la bondat del gènere humà.

El missatge de Jesucrist alimenta la bondat, la generositat i la honradesa humanes. Ell ens va manar de celebrar el Memorial de la seva mort i de la seva resurrecció en la celebració de l’eucaristia perquè tinguéssim en nosaltres la força del seu Esperit, i ho fem agraïts al seu amor, refiats de la seva paraula però, malgrat tot, ho fem en l’obscuritat de la fe, perquè sobre l’altar només hi veiem una mica de pa i una mica de vi, però en rebre’ls com a pa i vi consagrats toquem el broc d’aquesta font que cerquem. Torna a ser sant Joan de Creu, que hi ha arribat abans que nosaltres, el qui ens recorda l’experiència:

De nit, anem de nit a trobar la font.

Aquesta eterna font resta amagada en aquest Pa viu per donar-nos vida, encara que és de nit.

Aquesta viva font que desitjo, la veig en aquest Pa de Vida, encara que és de nit.

Totes les necessitats essencials de l’home tenen una resposta oportuna: la set té la frescor de l’aigua, la fam la fortalesa que dona l’aliment, el cansament el respòs reconfortant de la son. A la necessitat espiritual, l’amor de Déu hi ha respost sobrepassant infinitament tot el que podríem desitjar.

https://youtube.com/watch?v=7FJezjceMYs

Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2022)

Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Joan 12:23-28

Vivim estimats germans i germanes en un món molt entretingut. Hi ha qui es preocupa molt que no ens avorrim i proposa constantment tota mena de diversions. Fins i tot s’utilitza aquesta idea de la diversió contínua per a fer propaganda. Recordo haver escoltat una vegada l’anunci d’un creuer que oferia vint i quatre hores seguides d’entreteniment. Sincerament vaig pensar que seria el darrer lloc del món on aniria a passar unes vacances. Aquests trets de la nostra cultura contemporània van normalment del bracet d’una visió de la vida a molt curt termini, en la qual costen els projectes vitals, les propostes que podrien arribar a donar sentit a tota l’existència. Els cristians, respectant la llibertat de cadascú, hem de dir que el nostre punt de vista sobre la vida inclou alguna cosa més que la diversió.

En l’Antic i en el Nou Testaments, sempre hi trobem la descripció d’una realitat que potser no és tan divertida, però que és real, que és autèntica, que explica molt millor allò que vivim. En les lectures d’avui, aquest punt de realisme l’hem tingut molt clar:

Així el llibre de les Lamentacions ens deia:

La meva ànima viu lluny del benestar

El record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina.

Com més penso i ho medito, més em replego sobre meu.

Penso que en la vida de les persones hi ha moments on aquestes frases o algunes de semblants, o aquelles que cadascú vulgui formular per expressar-se, són més adequades per a descriure allò que vivim, que tota la resta de paraules buides que se’ns ofereixen per a oblidar-nos de qui som, d’on som i d’on anem. L’espiritualitat bíblica permet identificar totes les dificultats de la nostra existència i de les del món. La Paraula de Déu no ha passat de moda per més antiga que sigui.

Però mai no ens quedem aquí. És bonic que la saviesa de l’Antic Testament, en aquest llibre de les Lamentacions, en els Salms i en tants altres testimonis, no es quedi aquí. Passem per la pena però no ens hi quedem. Enmig de tot això, hi ha sempre Déu que és una finestra al futur.

Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança.

Déu ens proposa un horitzó diferent: La salvació. A vegades em sembla intuir que darrera de tota aquesta saturació d’entreteniment contemporani hi ha una actitud molt bàsica: no fer-nos conscients que a part de divertir-nos també necessitem Déu i la seva salvació i que segurament hem posat al seu lloc moltes coses, moltes plataformes, molta música, molts videojocs, molt de mòbil i tot el que vulgueu i el que vindrà, que no podem ni imaginar; i així ens anem entretenint. El fragment que hem llegit del llibre de les Lamentacions acabava dient-nos en canvi:

És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor.

Esperar silenciosament. Em sembla una frase quasi revolucionària en el mon que vivim. Esperar perquè no tot s’aconsegueix ja. I fer-ho silenciosament. Hi ha en aquesta frase un matís molt bonic de profunditat, de fer-nos conscients de la salvació d’una manera contemplativa, sabent que ens cal un camí pacient i una actitud recollida per anar sabent què és per a cadascú de nosaltres aquesta salvació.

Penso en vosaltres escolans, que teniu cada dia un exemple breu d’aquesta actitud quan espereu silenciosament per sortir a cantar. Podríeu agafar-ho com una actitud per la vida. Especialment pels moments que tingueu alguna dificultat i pensar en aquests moments de silenci i de preparació abans de la Salve. No són sempre moments fàcils com sabem els qui hi hem estat, però van bé. Ho sabeu. Vosaltres tindreu almenys un referent de què vol dir el silenci. En aquesta homilia no estic criticant que en la vida hi hagi diversió ni totes les maneres modernes de divertir-se. Estic criticant que a vegades no hi hagi temps o ideals per a quasi res més. Guardeu-vos la vostra experiència a l’escolania com una experiència d’una vida aprofitada al màxim.

Avui commemorem els Fidels Difunts. La mort enforteix una visió total sobre la vida.

La nostra mort ens fa pensar en el final i per tant en tota la vida, tant la passada com la futura.

La mort dels altres ens permet veure què els hi ha passat, en les seves de vides.

No diré que la mort no faci respecte, però estic convençut que tenir-la present, cadascú segons pertoqui a la seva edat, pot portar-nos a una consciència més plena de tot el que fem. És una idea que trobem també ben sovint en la nostra Regla Benedictina, on se’ns demana que la tinguem present cada dia.

Avui commemorem els Fidels Difunts, però no estem celebrant la mort, sinó la vida. I si fins aquí, el que he intentat dir té una saviesa, ens falta el segell que ho confirma tot. La història de Jesús de Natzaret, especialment la seva Passió, mort i resurrecció, que són l’exemple més clar d’espera silenciosa a través de la mort en la salvació de Déu. Hem escoltat a l’Evangeli Jesús dient:

Què he de dir: Pare Salveu-me d’aquesta hora? No. És per a arribar a aquesta hora que he vingut. Tampoc Ell no es va estalviar cap foscor, però no s’hi va quedar.

Amb la seva resurrecció, la vida fou més poderosa que la mort i així ens deixà a tots l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. Per això celebrem la vida, la de Jesucrist ressuscitat com un fet fonamental de la fe, la dels nostres germans i germanes difunts com una esperança sòlida, que recolza en la bondat de les seves vides, en la capacitat d’haver seguit aquests preceptes tan senzills de l’evangeli d’avui: que el gra de blat mori, que puguem donar la vida per seguir el Senyor, per arribar a una eternitat, a un cel que només la misericòrdia de Déu garanteix. Celebrem finalment la nostra vida com un camí que s’ha de dirigir i inspirar per aquest evangeli, del qual donen testimoni Tots els sants de Déu que celebràvem ahir.

En Jesucrist Déu s’ha fet solidari de tota la humanitat. S’ha fet solidari de les tragèdies personals i col·lectives, de les naturals i de les provocades, i les ha vençudes. Tot allò que és destrucció i mort no ha pogut amb la capacitat de ser i de viure de la Creació que té darrere la força de Déu.

Aquesta esperança de ressuscitar amb Jesucrist i de seguir-lo fidelment durant els dies de les seves vides, guià els dos germans de la nostra comunitat, el germà Martí Sas i Massip i el Pare Josep Massot i Muntaner que moriren aquest any amb pocs dies de diferència la darrera setmana d’abril. Els recordem amb estimació i esperança, agraint també totes les seves qualitats i el llegat material i espiritual que ens han deixat. Ens fem així solidaris de les seves vides i de les seves morts, que també nosaltres vivim i viurem.

Avui també, recordant els nostres germans difunts, podem pensar que el Senyor és a prop de tots els qui patiu o esteu tristos perquè heu perdut algú estimat i el recordeu. Voldríem assegurar-vos la nostra pregària i el nostre record des de Montserrat. Sabem que sou sovint amb els monjos, en les nostres celebracions. Percebo que aquesta experiència compartida de la mort propera i l’esperança també comuna de la resurrecció ens agermanen més que mai.

Celebrem doncs avui el Senyor de la vida, el Senyor que ens espera al final de la història, la nostra i la de tot el món, Jesucrist Ressuscitat, que es tornarà a fer present en la taula de l’eucaristia, on la seva solidaritat amb la humanitat ens permet la comunió amb Ell, entre nosaltres i amb tota l’Església del Cel.

https://youtube.com/watch?v=a8WsqXYJmok

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen:

Li ha posat els fonament dins els mars

I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)

Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn. La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final.

I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”.

Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat?

Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.

I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia, ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor. Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.

L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet, aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat.

Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu.

Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques:

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,

que no confia en els déus falsos.

Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa. Tot i que la frase va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions.

Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana.

I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el

Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.

Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti.

I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va

Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit.

En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat.

La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom. I això mateix en fa una santedat anònima. Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli.

A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra.

Diumenge XXXI de durant l’any (30 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Francesc Conesa, Bisbe de Solsona (30 d’octubre de 2022)

Saviesa 11:23-12:2 / 2 Tessalonicencs 1:11-2:2 / Lluc 19:1-10

Pel camí cap a Jerusalem, Jesús arriba a la ciutat de Jericó, on es troba amb Zaqueu, el cap dels publicans d’aquella ciutat. Meditar en aquesta trobada ens ajuda a comprendre quina és la missió de Jesús i també la nostra com a comunitat de deixebles seus, com a Església.

1.- Jesús cerca el pecador

La narració de l’Evangeli posa l’accent en què Jesús cerca aquells que senten la necessitat de ser salvats. No pot oferir la salvació als qui ja es consideren bons i justos, sinó als qui, com Zaqueu, saben que obren malament i necessiten, per tant, la seva misericòrdia i amor.

Amb molta freqüència veiem als Evangelis Jesús acostar-se a tots els qui eren considerats dolents, pecadors, heretges, impurs per oferir-los el missatge de l’amor incondicional del Pare. Per això el veiem tractar amb els cobradors de impostos, les prostitutes, amb una adúltera o amb la dona de Samaria. Ell “ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. En canvi, Jesús no pot suportar l’actitud dels qui, com els fariseus i els mestres de la llei, creuen que ja són bons i no necessiten Déu.

Zaqueu era un home que tenia una conducta equivocada i que se sentia insatisfet per això. Com a publicà, extorsionava amb impostos el poble, cobrant moltes vegades de més i oprimint els més pobres. Tenia per això molt mala fama en el poble. Cap persona honrada de Jericó no s’hauria atrevit a conversar amb ell en públic. Però aquell home no estava a gust amb la vida; tenia desig d’alguna cosa més. Un dia va sentir dir que el Mestre de Galilea venia al seu poble i, malgrat la multitud que es va aplegar i les dificultats, va trobar un lloc per veure Jesús.

El més sorprenent és que és Jesús qui s’avança. És Ell, el Mestre, qui es vol trobar amb Zaqueu, amb les seves cerques, les seves inquietuds i desitjos. I es convida a dinar a casa seva. A l’època de Jesús, asseure’s a menjar amb algú era una cosa especial: expressava desitjos de comunió amb aquella persona, la seva voluntat de compartir amb ella no només el menjar, sinó també l’amistat. Per això Jesús és criticat amb duresa per la gent del poble. No comprenen que una persona santa, un Rabbí, s’asseguia taula d’un indesitjable i pocavergonya com Zaqueu.

Però aquell menjar va suposar per a Zaqueu un canvi radical. Ningú no pot entrar en comunió amb Jesús sense ser transformat. Menjar amb el Profeta de Natzaret, acollir-lo a casa, compartir el menjar amb Ell, té conseqüències. Zaqueu va ser transformat i, per això, va decidir repartir els seus béns i restituir especialment aquelles persones a qui havia estafat.

Aleshores Jesús pot dir ple de goig que la salvació de Déu ha arribat. M’imagino l’aspecte de Jesús davant les paraules de Zaqueu. Aquell home havia trobat allò que buscava, que no eren béns materials, sinó claus per viure i ser feliç. Havia sentit, sobretot, l’amor immens de Jesús i, per això, no va tenir objeccions a canviar la seva conducta equivocada. Jesús degué mirar-lo amb un afecte extraordinari quan va dir ben fort, perquè tots se n’assabentessin: aquest home també és fill d’Abraham; és a dir, també Zaqueu és un home que s’ha deixat portar per la fe.

2.- L’Església, a la recerca de l’home perdut

Nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de mantenir la mateixa actitud del nostre Mestre. Ell ens va deixar l’encàrrec de perllongar la seva missió. Per això hi ha l’Església; aquest és el sentit de cada comunitat cristiana: ser signe de Jesucrist i fer possible la seva presència al món.

Per això, la nostra actitud ha de ser la de Jesús. Existim per portar la bona notícia de la salvació a l’home perdut. Hi ha moltes persones molt segures de si mateixes, que pensen haver aconseguit la salvació a través de la ciència, la medicina o els béns que han acumulat. És molt difícil parlar-los d’un Salvador. Però també hi ha moltes persones que, com Zaqueu, són cercadors. Alguns tenen béns, però volen alguna cosa més. Altres tenen necessitats bàsiques d’aliment, afecte o amistat. Per a tots ells existim com a comunitat.

Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa. No hem d’esperar que aquestes persones vinguin a nosaltres, sinó sortir nosaltres a buscar-les, i alçar els ulls com Jesús per trobar-les damunt una figuera o allà on els hagi portat la vida. Igual que va fer Jesús, ens hem de posar en camí per cridar a la salvació, per oferir a aquests homes i dones un sentit per a la seva vida.

La nostra meta és conduir-los a la trobada amb Jesucrist; ajudar-los a que Jesús mateix entri a casa seva i s’assegui a taula amb ells. No som nosaltres els qui transformem les persones; no és l’Església qui pot guarir. L´Església –les nostres comunitats- són l´espai per facilitar la trobada amb l´únic Salvador; l’Església és la sala on l’home d’avui pot trobar Jesucrist, si vol. El primer es estimar-los, como Jesús; fer-los sentir que son amats pel Pare del cel.

Nosaltres no hem de tenir por de convidar tothom a entrar a la sala. No tinguem por de ser criticats per deixar que tots entrin, per facilitar a tothom la trobada amb el Mestre.

És Ell, Jesús de Natzaret, el que vol continuar trobant-se amb els homes i dones d’avui. Nosaltres només som els seus servents, els seus criats. Jesús vol compartir la seva amistat amb tots els homes i nosaltres, com a comunitat seva, som el lloc per facilitar aquesta trobada, que transforma completament la persona.

Com a Església hem de sentir la crida a posar-nos en sortida, per buscar els Zaqueus dels nostres dies, tots aquells que busquen en la foscor, per conduir-los a Crist. Tant de bo nosaltres puguem repetir moltes persones: també tu ets fill d’Abraham; també tu ets estimat per Déu i has estat salvat.

Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18 / Lluc 18:9-14

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal? Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots. I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços.

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada.

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort.

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres?

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples.

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida.

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible.

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians.

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir:

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.

Diumenge XXVIII de durant l’any (9 d’octubre de 2022)

Homilia de Mns. Salvador Giménez, Bisbe de Lleida (9 d’octubre de 2022)

40 aniversari de la Missa de TVE a Catalunya

2 Reis 5:14-17 / 2 Timoteu 2:8-13 / Lluc 17:11-19

Diumenge XXVII de durant l’any (2 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (2 d’octubre de 2022)

Jubileu Sacerdotal dels PP. Bernabé M Dalmau i Carles M Gri

Habacuc 1:2-3; 2:2-4 / 2 Timoteu 1:6-8.13-14 / Lluc 17:5-10

Estimats germans, estimades germanes: Els textos de la litúrgia ens parlen avui de la fe que troba la seva plenitud en la caritat.

El profeta Habacuc, en la primera lectura, contempla la invasió dels exèrcits babilònics. El Poble escollit sofreix el càstig per les seves infidelitats. Per altra part, el mal també està present entre els rangs del poble invasor. La justícia i la rectitud han estat capolades. Enmig d’aquesta desolació, es fa sentir la Paraula de Déu: el just viurà perquè ha cregut. La fe portarà la salvació. Heus ací la paraula d’esperança sempre vàlida per a tots: per a l’israelita i per a nosaltres.

La segona lectura ens fa fixar en la necessitat que la nostra fe sigui vigorosa, forta i decidida. Sant Pau, l’home provat per la sofrença, pot afirmar amb autoritat al seu deixeble Timoteu: l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Tenint present el que acabem de dir, neix espontani el prec adreçat a Jesús en l’evangeli: Doneu-nos més fe. En efecte, per ser homes evangèlics enmig del nostre món, per ser llum i sal per als homes del nostre temps massa sovint saturats per un consum egoista, embolcallats per la malèvola dictadura d’un relativisme demolidor de tot sentit, de tota fidelitat i de tot ideal, ens cal una fe robusta, sòlida, lúcidament convençuda. Una fe que hem de demanar amb pregària insistent i confiada perquè solament pot ser concedida pel mateix Pare de les Llums.

Així, doncs, que el fruit d’aquesta eucaristia dominical, en la qual donem gràcies pel do del sacerdoci rebut ara fa cinquanta anys pel P. Bernabé Dalmau, pel P. Salvador Plans, ja traspassat, i per un servidor, sigui el mateix fruit que en la segona lectura demanava Pau pel seu deixeble, el bisbe Timoteu: viure en la fe i en l’amor de Jesucrist.

Que Maria, la Verge fidel, beneïda perquè ha cregut i ha estimat, ens obtingui aquesta gràcia per la seva maternal intercessió.

Diumenge XXVI de durant l’any (25 de setembre de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (25 de setembre de 2022)

Amós 6:1a.4-7 / 1 Timoteu 6:11-16 / Lluc 16:19-31

Benvolguts germans i germanes,

La paràbola que ens acaba de proclamar el diaca ens situa davant una escena que ens trasbalsa perquè concentra en una imatge la realitat present del nostre món: l’abisme entre els rics i els pobres. Com bé sabem existeixen i coexisteixen la humiliació i la indiferència envers els menys afavorits i existeix també el malbaratament desproporcionat davant la misèria dels altres.

La paràbola d’avui comença presentant els dos personatges principals, però el pobre es el que és descrit amb més precisió. Es tracta d’un home que es deia Llàtzer que es troba en una situació desesperada. És un pobre pidolaire que a més està malalt, es a dir, que tenia damunt seu totes les desgràcies. No és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i que és presentat amb una història personal de pobresa i de malaltia. La seva presència vora al portal era com si fos invisible per aquell home ric.

La paràbola ens mostra de manera molt crua les contradiccions amb que es troba l’home ric. Al contrari de Llàtzer ni tant sol té nom, és qualificat o conegut com un home ric, que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. El seu vestir i els seus banquets posen en evidència el seu afany pel diner, per la vanitat i per la supèrbia que li enfosquien la vista fins al punt de no adonar-se que un pobre estava assegut als seus peus.

Els dos personatges tot hi trobar-se en unes condicions diametralment oposades el relat els posa en relació. D’una banda el pobre demana ajut al ric, i no l’obté. D’altra banda, al final dels seus dies, tot hi haver-lo menystingut és l’home ric que demana que Llàtzer li mulli la llengua amb la punta del seu dit.

El problema, però, que planteja la paràbola va molt més enllà de la gran riquesa o l’extrema misèria, perquè hi ha homes i dones que viuen de manera exemplar i solidaria els avantatges de la seva situació econòmica i també hi ha homes i dones que amb molt pocs recursos viuen atents a la realitat d’altres pobres com ells.

Quin és doncs, el significat d’aquesta paràbola? En primer lloc hem de dir que el relat no pretén dir com serà la vida després de la mort, com tampoc és una promesa – sedant pels pobres de tota mena de tenir un final feliç a una vida dissortada i plena de dificultats, com a compensació de les desgràcies viscudes i ni molt menys una invitació a la resignació dels pobres en benefici del status quo dels rics.

De manera plàstica l’evangelista sant Lluc ens diu que el pobre va morir i va ser portat pels àngels portat pels àngels fins al sí d’Abraham, mentre que el ric senzillament va ser sepultat. Les dues situacions podrien portar-nos a una conclusió precipitada, contraposant el bé al mal. El problema no són les riqueses sinó la buidor del cor del ric, ja que com he dit fa un moment hi ha homes i dones, molts d’ells els anomenem sants i santes que han viscut el seu seguiment de Jesús compartint els seus béns, com també sabem que hi ha homes i dones que tot i disposar de grans o poques riqueses viuen amb el cor endurit i tancats a qualsevol realitat de sofriment.

La paràbola, com tot ensenyament de Jesús, és pel temps present, que és l’únic que tenim per viure i fer l’experiència de fills de Déu. Per això, com a conclusió d’aquesta reflexió i conscient de que la Paraula de Déu ha de ser llegida i viscuda sempre en primera persona del singular, cal que no ens quedem sols en el tema de les riqueses, de si tenim més o menys plenes les butxaques, sinó que ens cal anar fins el fons del cor i contemplar la buidor que hi ha quan aquest no es habitat per l’amor i la donació per més o menys béns materials que puguem tenir.

L’home sense nom i Llàtzer ens fan adonar que la vida sols té sentit quan és donada, i no caiguem en la trampa de justificar els nostres tancaments dient que no podem donar res perquè no tenim res, ja que tenim la riquesa més gran que hi pugui haver i que és la possibilitat d’estimar com Déu ens estima, conscients que estimar és sempre un camí, un procés a construir al llarg de tota la vida.

Finalment, la paràbola ens ofereix un gran ensenyament i és el de fer-nos adonar que l’altre és un do per a mi. La veritable i justa relació amb les persones consisteix en reconèixer amb agraïment el seu valor. L’altre, que sovint es presenta ple de nafres o malalties, tant si té diners com si no en té, és sempre una crida a la conversió. Per això la paràbola que avui ens ha estat proclamada és una invitació a obrir la porta del nostre cor a l’altre, ja que cada persona es sempre un do.

També avui, nosaltres podem caure en el mateix pecat d’aquell home ric i que consisteix en oblidar-nos de qui em necessita. El nostre allunyament o la nostra proximitat amb Déu sols mesuren en com ens apropem o ens allunyem dels altres.

La Paraula que avui ens ha estat proclamada és una força viva capaç de suscitar en nosaltres la conversió del cor envers els altres i envers Déu.

Diumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de setembre de 2022)

Amós 8:4-7 / 1 Timoteu 2:1-8 / Lluc 16:1-13

Amb més o menys freqüència, tots hem demanat al Senyor que faci més viva i més operativa la nostra fe catòlica. En el sorprenent evangeli d’avui hi podem trobar alguna llum. El Senyor fa una observació ben arrelada en el sentit comú. Diu: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor”. Quins són aquests béns de valen poc i quins són els de més valor?

L’Evangeli es refereix als béns de poc valor, com als béns d’aquesta vida: els subsidis corporals, l’aliment, el vestit, la salut i coses per l’estil, que Déu va prometre donar als qui creuen en Ell, però demanant que no estiguem aclaparats per això, sinó que esperem confiadament en Ell, ja que Déu és la providència dels qui s’hi acullen, providència segura i total.

Els béns de més valor són els dons de la vida eterna i incorruptible, que Déu va prometre concedir a tots aquells que creguin en Ell i conserven una fe sana en aquests béns eterns, demanant-los al Senyor, com va dir en una altra ocasió: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i feu el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més.

En la relació amb les coses menudes i temporals es demostra si hom creu en Déu, es posa a prova la solidesa de la fe. Coses que Déu ens va prometre concedir-nos-les, a condició tanmateix que no estiguem aclaparats per elles, sinó que essencialment ens preocupem de les realitats futures i eternes, pròpies del Regne de Déu.

Ara bé, l’única manera de fer que fructifiquin per a l’eternitat les nostres qualitats i capacitats personals, així com les riqueses que posseïm, és compartir-les amb els nostres germans. Així serem bons administradors del que Déu ens encomana.

Narrant la paràbola d’un administrador astut, per la seva clarividència en ser previsor per al futur, Crist ensenya als seus deixebles quina és la millor manera d’utilitzar els diners i les riqueses materials: compartint-les amb els pobres, guanyant-se la seva amistat amb vistes al Regne del Cel. Així ens ho ha dit el Senyor: “Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva”. Es tracta, doncs, d’imitar Crist mateix, el qual, com escriu sant Pau, “essent ric, per vosaltres es va fer pobre, per tal que us enriquíssiu amb la seva pobresa”. Sembla una paradoxa. Crist no ens ha enriquit amb la seva riquesa, sinó amb la seva pobresa; és a dir, amb el seu amor, que el va impulsar a lliurar-se totalment a nosaltres.

Avui, com abans, la vida del cristià exigeix valentia per anar contra-corrent, per estimar com Jesús, que va arribar fins i tot al sacrifici de si mateix a la creu. Així, podríem dir que per mitjà de les riqueses terrenes hem d’aconseguir les veritables i eternes riqueses. No és estrany veure l’esforç i els incomptables sacrificis que molts fan per obtenir més diners, per pujar dins l’escala social, per tal d’obtenir un benestar material, sempre incert. Com més nosaltres, els cristians, ens hauríem de preocupar de proveir la nostra felicitat eterna amb els béns d’aquesta terra!

Maria santíssima, que al Magníficat proclama que el Senyor “omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”, ens ajudi a tots a utilitzar, amb saviesa evangèlica, és a dir, amb generosa solidaritat, els béns que valen poc.

Diumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (11 de setembre de 2022)

Èxode 32:7-11.13-14 / 1 Timoteu 1:12-17 / Lluc 15:1-32

Acabem d’escoltar allò que es coneix com les tres paràboles de la misericòrdia. Tres paràboles que van juntes, que no s’han de separar. Dues curtes: l’ovella perduda i trobada, i la de la moneda de plata perduda i trobada; una tercera, més llarga i molt coneguda, el fill perdut i trobat. Aquí tenim tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc, compost únicament per aquestes tres paràboles, i cadascuna podria resumir-se en dues paraules: misericòrdia i alegria.

A la primera, un home té cent ovelles, però en perd una. Deixa les altres 99 i va a buscar l’ovella perduda. Quan el troba, corre a anunciar-ho i hi ha una festa. Aleshores Jesús diu aquesta cosa sorprenent: Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi que per 99 justos que no necessitin convertir-se.

El mateix passa amb la paràbola de la moneda de plata. Una dona té només deu monedes de plata i en perd una. Ràpidament encén un llum, escombra la casa i, quan troba la moneda, la seva alegria esclata. Jesús acaba aquesta paràbola com l’anterior: Hi ha una alegria igual davant dels àngels de Déu per un pecador que es converteix.

El mateix passa amb la paràbola del fill perdut i trobat, que tots coneixem com la paràbola del fill pròdig, però que s’hauria d’anomenar més aviat la paràbola del pare misericordiós. El pare espera aquest fill que l’ha abandonat i se n’ha anat amb la seva herència a portar una vida molt decebedora. Quan el veu venir pel camí, al pare li envaeix la compassió i corre a trobar-lo. I immediatament hi ha una festa.

Tres paràboles sobre la misericòrdia de Déu cap als pecadors. Totes tres acaben amb les mateixes paraules, una mica com una tornada: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat el que havia perdut. I a la tercera, aquesta tornada es reforça amb les paraules dites dues vegades: “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida. … Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida”. I fixem-nos, per Déu, Pare de Misericòrdia, tot pecador que torna a casa és el seu fill, però també és el nostre germà.

Tres paràboles a través de les quals Jesús ens presenta el veritable rostre de Déu. El pastor que troba la seva ovella, la dona que recupera la moneda i el pare que veu tornar el fill, no només mostren la seva alegria, sinó que ens conviden a compartir-la. Aquesta crida a l’alegria també es pot veure com una crida adreçada a nosaltres, una crida a la conversió, una crida a passar d’una preocupació excessivament centrada en un mateix, d’una recerca excessivament centrada en la felicitat pròpia, a un autèntic desig de compartir-la amb els altres. La reacció del fill gran ens mostra que això no és tan fàcil. Tot i això, cal assenyalar que, encara que es nega a alegrar-se de la felicitat del seu pare, a compartir la seva alegria, no és rebutjat. El seu pare surt de la festa per parlar amb ell, igual que Crist va sortir de la seva condició divina per compartir la nostra angoixa, com escriu Sant Pau a la seva carta als Filipencs.

Així és Déu, com un pare que no es reconegut. Massa sovint es veu Déu com un adversari, un competidor. Alguns es diuen: si Déu hi és no puc treure de mi el que sóc, no puc desenvolupar tot el meu potencial. Així que demano la meva herència i poso una distància infinita entre ell i jo… per adonar-me’n després que ningú està interessat en mi. Però Jesús dóna la volta a les nostres creences. Déu és un pare, sí, que et deixa lliure, que no t’obliga a quedar-te, que t’espera i t’acull sense demanar-te raó de les teves ximpleries, que et torna la dignitat, que surt a convèncer-te si t’ofèn la seva benvolença desbordant, que encara afirma amb rotunditat: hem de celebrar per cada fill donat per perdut i recuperat per la infinita tendresa de Déu.

Germans i Germanes, les tres paràboles d’avui expressen aquest cor de Déu que vol trobar els qui se n’han allunyat i fa tot el possible per trobar-los. A través d’aquests relats, Jesús ens parla d’un Déu que està disposat a remoure casa seva per trobar quelcom important, un Déu que està disposat a recórrer quilòmetres per trobar l’ovella perduda, un Déu Pare que corre a trobar el seu fill i convida el seu primogènit a unir-se a la festa, ja que el perdut ha estat trobat.

Aquestes paràboles són una crida a la conversió, una crida a tornar-nos més cap a Déu el nostre Pare, aquest Déu el nom del qual és misericòrdia, aquest Déu que ens espera i ens acull a tots amb tanta alegria.

El Naixement de la Mare de Déu (8 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2022)

Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23

Segur que tots us heu adonat, estimats germans i germanes, estimats escolans, que les lectures d’avui ressonen a Nadal. Celebrem el naixement de la Mare de Déu, de Santa Maria però ho fem parlant de Nadal, és a dir del naixement de Jesucrist. Totes les festes litúrgiques de la Mare de Déu que, durant l’any, commemoren la seva Nativitat, avui vuit de setembre; la Immaculada Concepció, el vuit de desembre; la seva Maternitat sobre tota l’Església, el primer de gener; i, finalment, la seva assumpció al cel, que celebràvem fa tres setmanes el quinze d’agost, són totes elles festes que només es comprenen si les posem en relació a Jesucrist.

Mostrar-nos Jesucrist hauria de ser sempre la finalitat d’una festa mariana. Cada dia a la Salve resem que la Mare de Déu ens mostri Jesucrist. Potser per això no és tan estrany que per a celebrar Santa Maria, parlem del Crist, del Senyor. Casualment, mentre preparava aquesta homilia vaig rebre un wassupp d’un amic que viu a Dallas, a Texas, als Estats Units. Allà són molt més normals que aquí els missatges cristians en públic: en cartells pels carrers, a darrera dels camions… Aquí sorprendrien una mica. Aquest amic me n’envia molt sovint. El que vaig rebre mentre preparava aquesta homilia era un cartell al costat d’una carretera que deia It’s all about Jesus. Tot va sobre Jesús. En la nostra fe, finalment tot ha d’anar sobre Jesús i el seu evangeli. També el record de la Mare de Déu.

Avui celebrem la nativitat de la Mare de Déu. Celebrar un naixement és una qüestió molt humana. El naixement ens col·loca en una família, en una tradició, portem un nom que ens posen quan naixem i que ens identifica. I que normalment no el canviem i si ho fem, com alguns monjos, és per a significar precisament un gran canvi en la vida. En el cas de Santa Maria el seu naixement la identifica com una filla d’Israel, el seu poble, una fidel senzilla, amb cap aparença exterior de ser destinada a la missió que va acomplir. Tenim doncs en la solemnitat d’avui, una primera realitat molt concreta. La memòria de la dona, de Maria de Natzaret.

Aquesta mateixa festa de la Nativitat de la Mare de Déu, també ens en revela una altra realitat. Del dia d’avui també en diem almenys a casa nostra la festa de les marededeus trobades. Avui és la festa d’aquelles advocacions en les quals la tradició parla d’una imatge trobada com Núria, Meritxell, Queralt, Claustre, Cinta i moltes de les que trobareu al nostre camí dels Degotalls. També era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, fins que el 1881 es va instituir la solemnitat pròpia del 27 d’abril.

De la filla d’Israel, de Maria de Natzaret passem doncs a la Mare que cada terra es fa seva, que tants i tants llocs acullen. Gairebé diria que la terra s’ofereix a Déu per acollir Santa Maria. Fixeu-vos que la mare de Déu porta el nom del lloc. És realment la geografia concreta que queda presa per Déu, per recordar l’encarnació del seu Fill. Recordo que una vegada per Nadal quan fèiem el Pessebre, no vam posar cap cova i un monjo em va dir, falta la cova perquè és el signe de la terra que com Maria, acull la Paraula de Déu i fa néixer el Salvador. L’explicació que Santa Maria prengui un nom en cada lloc és precisament el de la fe cristiana estesa i arrelada en cada racó de la terra. Però no és ella que es multiplica. És el Crist únic de la qual és mare que la fa tan universal i tan catòlica, que essent sempre l’única Mare de Déu, esdevé un fruit de cada lloc, per l’evangelització que ha portat el nom de Déu a tot arreu. Aquest dinàmica és doble. No només oferim nosaltres a Déu la terra i el lloc, que de fet ja hem rebut d’ell, sinó que Déu també ve per aquesta presència de Santa Maria a voler ser en tota cultura, en tota llengua i a donar-los hi el valor més gran que puguin tenir. Potser els catalans i les catalanes podríem tenir molt present i donar gràcies pel do de la presència de Déu en tant i tants santuaris, que des del punt de vista de la fe, són signe del seu amor per nosaltres.

I si tot va sobre Jesús, s’entén que la primera lectura i l’evangeli d’avui siguin evangelis de tema nadalenc, que parlen de l’expectació del Messies, el Crist i de l’acompliment de la seva vinguda al món que tingué lloc per la seva Encarnació. La primera lectura del profeta Miquees ens posa davant de l’expectació d’un rei i pastor cridat a governar en nom de Déu, amb la seva majestat i la seva glòria. Això vol dir tal com Déu governaria si fos ell present. Que actual i que bonic que el fruit d’aquesta manera de governar sigui la pau: I viuran en pau perquè Ell serà la pau (Mi 5,3-4). Que actual per contrast, perquè certament no constatem que la manera de governar general en el món ens porti precisament la pau. Tot el contrari. No ens cansem mai com a cristians de tenir present aquesta frase curta de Miquees: i viuran en pau perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la Pau. La pregària col·lecta d’avui demana que el fruit d’aquesta festa sigui la pau. Desitgem ‘ho intensament!

I l’evangeli ens diu que aquesta expectativa es va realitzar en la història perquè Déu va venir. Aquell Salvador que Miquees ens deia que venia d’orígens llunyans, des dels temps eterns (Mi 5,1), l’evangeli ens diu que és aquest Jesús, fill de Maria, que sí, que realment ve de lluny, per això és fill de totes les generacions que formen el seu poble, per això les anomena totes des d’Abraham. Déu va venir per això Jesucrist és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres ens deia l’evangeli, en la darrera frase, com si ens hagués explicat tota la història per a preparar-nos per això, per a aquest punt final, per a aquesta confessió.

Tot va sobre Jesús. Penseu, especialment vosaltres els escolans, que aquesta església de Montserrat, tan important per a tanta gent i també per a vosaltres, juntament amb la imatge de la Moreneta, amb els vostres cants, amb la pregària dels monjos, només vol una cosa: recordar a tothom que Déu és amb nosaltres. La mateixa Mare de Déu amb el nen a la falda ens diu que Déu és amb nosaltres. I si Déu és amb nosaltres, hauríem d’estimar-nos més, de procurar fer un mon millor, de prendre’ns més seriosament la injustícia, la pobresa, la desigualtat, les amenaces del canvi climàtic…, perquè Déu no vol cap de totes aquestes coses, però ens deixa la llibertat per a fer-les i per a arreglar-les. Tot depèn de com utilitzem la nostra llibertat. Santa Maria la va utilitzar per a col·laborar plenament amb Déu, encomanem-nos hi, ella que com cantem en l’himne d’avui

és llum d’albada,

que anuncia el Redemptor,

ja de temps predestinada,

a ser Mare del Senyor

Diumenge XXIII de durant l’any (4 de setembre de 2022)

Homilia de Mns. Bernardito Auza, nunci de la Santa Seu a Espanya i Andorra (4 de setembre de 2022)

Saviesa 9:13-18 / Filèmon 9b-10.12-17 / Lluc 14:25-33

Festa de Sant Gregori. Professió temporal del G. Josep Antoni Díaz-Pavón (3 de setembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de setembre de 2022)

2 Corintis 4:1-2.5-7 / Lluc 22:24-30

Us he de confessar que la inexhaurible profunditat de les intuïcions teològiques i espirituals de Sant Pau em continua sorprenent, tot i els anys que fa que les llegeixo. Les lectures d’avui estan plenes de referències i d’ensenyaments més que adequats a la vida monàstica, o almenys així m’ho ha semblat a mi i per això us ho comparteixo, en aquesta eucaristia, en la qual ens col·loquen naturalment en una perspectiva monàstica gràcies a la professió temporal del nostre germà Josep Antoni, i a la memòria litúrgica avui de Sant Gregori el Gran, que abans de bisbe de Roma, fou monjo i també redactor de la vida de Sant Benet.

Soc molt conscient que la gran majoria dels qui sou aquí no sou monjos ni monges i tinc present que l’homilia és per a tots. Però també estic convençut que la vida monàstica té molts ensenyaments que poden ajudar a la vida cristiana, de fet quasi tots els seus ensenyaments espirituals i força dels seus ensenyaments pràctics i organitzatius. Per tant, em sabria greu que algú d’entrada digués: el P. Abat avui només parla per ells. No. Sentiu-vos tots considerats en aquestes paraules.

La primera de les grans idees de les lectures d’avui, especialment de la lectura de Sant Pau és la proximitat de Déu. El fonament, l’objecte, la raó de la fe cristiana no pot ser un altre que Déu. És l’experiència que trobàvem a la frase que ens convidava a sentir-nos en presència de Déu, a viure “en la manifestació de la veritat”, com diríem en una traducció més literal del text original grec. th/| fanerw,sei th/j avlhqei,aj 2 Co 4,2

És aquest Déu qui se’ns ha posat a l’abast, el qual ens permet realment tenir-lo proper en tantes situacions de la vida. És encara amb paraules de Sant Pau que se’ns explica que: el mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist. 2 Co 4,7.

És potser privilegiadament a través de la pregària que ens fem conscients d’aquesta presència divina dins nostre, que ens fem conscients que hi ha una persona dins de la realitat de Déu que anomenem Esperit Sant que és la que ens connecta, que de Déu va als nostres cors, i que, també ens ajuda a veure Déu en el rostre de Jesucrist. Quina mena de privilegi per a la nostra intel·ligència que Déu brilli i se’l pugui reconèixer en el rostre de Jesucrist!

I no només tenim l’estímul de ser conscients d’aquesta relació amb Déu, sinó que vivint-la podrem testimoniar-la com quelcom veritable. En el món calen testimonis espirituals. Cal que ho siguem i potser també ens cal anar amb els ulls oberts per a reconèixer tants germans i germanes que potser sense fer gens de soroll, testimonien constantment la realitat de Déu que ells mateixos viuen.

Es esta atención a Dios, nada menos, lo que quiséramos vivir como comunidad monàstica. Una vida de confesión de la fe. Nuestro hermano Josep Antoni, se compromete hoy a continuar esta experiencia espiritual a través de la oración, con el fin de continuar su discernimiento, en esta escuela benedictina.

La Regla de Sant Benet ho proposa al seus deixebles demanant-nos que Cerquem Déu de Veritat. Ens cal cercar aquest Déu que hem reconegut cridant-nos de tantes maneres. No per guardar-nos-el. Cap experiència cristiana es pot comprendre, ni les més solitàries, si no té una part de missió, de consideració de la comunitat, de ser-per-als-altres. La nostra recerca individual i col·lectiva de Déu és un testimoni que intentem donar de moltes maneres, amb la nostra pregària, compartida amb el peregrins presencials i amb els virtuals; amb la nostra paraula, amb el nostre treball que té una bona part de divulgació espiritual. D’aquesta manera, i a Montserrat molt especialment, compartim la nostra vocació monàstica amb tot el poble de Déu.

La segona idea que voldria comentar, comença en reconèixer que aquest desig de Déu és dinàmic. La sensació potser només imaginada que hi hem arribat, ens podria portar a quelcom tan greu com la supèrbia espiritual. No perdem mai de vista qui som nosaltres en relació a Déu, quina és la diferència. La grandesa d’Ell, la grandesa de la crida que ens fa, de les seves capacitats transformadores, no ens pot fer perdre de vista la nostra petitesa. Si vivim inspirant-nos en Crist i en l’Evangeli, haurem de tenir clares algunes coses que Sant Pau ens deia molt ben dites. La primera: és la misericòrdia de Déu la que ens ha confiat aquest servei. La misericòrdia, és a dir, la mirada autèntica de Déu sobre la nostra realitat. Aquí no és possible cap orgull, no hi entra cap possibilitat de creure’s amb mèrits. Creure’s cridat a la vida o a un servei sigui quin sigui pel voler misericordiós de Déu, ens situa correctament respecte nosaltres mateixos. És un bon exercici de realisme personal: És allò que Sant Bernat va comprendre tan bé quan deia que el principi de l’orgull és el desconeixement d’un mateix. (2n nocturn Dmg XXII. Leccionari biennal II).

Tampoc no es pot dir millor de com ho fa Sant Pau: Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. 2 Co 4,7. El tresor és naturalment aquesta fe de la qual parlava com a primera idea de la lectura. Les gerres de terrissa és una molt justa valoració de nosaltres mateixos.

La vida monástica también te ofrece, Josep Antoni, una perfecta posibilidad para ejercer esta capacidad. Recuerda que cuando entraste en el noviciado pediste la misericordia de Dios y que hoy pedirás ser recibido por Él. No existen méritos en la vida monástica, solo hay gracia y respuesta a Dios en un camino que no esconde ni disimula nuestra flaqueza. Solo en humildad se recorre esta vía que nos propone la Regla benedictina, que rebosa y predica humildad en cada página.

I què farem doncs, tots plegats monjos i no monjos, amb aquesta nostra realitat personal, capaç de Déu, com he expressat en el primer pensament d’aquestes paraules, i tan fràgil al mateix temps, com he dit en el segon? Una possible resposta en la donen les lectures d’avui: el servei. Fins a cinc vegades hem trobat la paraula servei o servidor.

Posar a disposició dels altres totes les nostres capacitats, també la nostra espiritualitat personal, ens fa entrar en una dinàmica de generositat: Allò que rebem de Déu, ho tornem. Posar-nos a servir serà també una manera de contrastar-se amb la realitat i de veure els nostres límits. No hi ha, sovint, major fugida de la nostra realitat personal que no fer res perquè ens refugiem en la por davant dels nostres límits. Els límits no acceptats poden bloquejar-nos totalment. Servir pels altres ens ajuda a acceptar-nos i a superar-nos en el bon sentit de la paraula.

Les ocasions que la vida ens dona de servir els altres són infinites. Més que ocasions, gosaria dir que és una manera de viure, d’enfocar la feina, l’estudi, les relacions interpersonals. Potser la nostra societat, que ens inclina a pensar tant en nosaltres mateixos qüestiona que aquesta idea de servir pugui ser humanament realitzadora. Però al mateix temps que ho qüestiona, admira els qui han viscut així de manera evident. Alguna intuïció deu quedar que hi ha quelcom de vàlid en servir per amor, en estimar i servir en tot, com deia Sant Ignasi.

Esta es la escuela de San Benito que él mismo no dudó en decir que era una Escuela del Servicio de Dios. Quieres, Josep Antoni, continuar viviendo y comprometiéndote unos años más para escuchar todavía la voz del Padre, la voz dulcísima que nos llama a la conversión y a la obediencia. Que el Señor te conceda ser dócil y humilde para escuchar su voz y ponerte a disposición de su Santa Voluntad.

Nosaltres i tot el poble de Déu t’acompanyem amb la nostra pregària i ens unim a la teva ofrena des de totes i cadascuna de les nostres realitats, en aquesta eucaristia que és memorial de l’única ofrena que salva per ella mateixa, la de nostre Senyor Jesucrist, present en el pa i en el vi que compartim.

Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu.

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

Diumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (21 d’agost de 2022)

Isaïes 66:18-21 / Hebreus 12:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30

El començament de l’evangeli que avui ens ha proclamat el diaca, ens situa en context: «Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava». Els detalls tenen sovint la seva importància perquè ens ajuden a situar-nos i a donar més valor a les preguntes i a les respostes de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc ja ens va fer saber que Jesús es proposava anar a Jerusalem, és un pelegrinatge que, pels qui el seguien i pels qui el volem seguir, esdevé un camí d’aprenentatge de la voluntat de Déu. Jesús a través de les seves paraules va fent una catequesi per a la vida per a tots els qui desitgem seguir-lo perquè, en el seguiment, Jesús ens porti al Regne de Déu. És un camí per anar aprofundint el sentit que ha de tenir la nostra vida, i quin ha de ser el nostre compromís i les conseqüències d’aquest compromís.

La pregunta que se li fa a Jesús pot semblar molt ben intencionada i aclaridora. De fet, no es veu qui en concret li fa la pregunta, potser un apòstol, un altre deixeble que no era a la llista dels dotze i que anava escoltant el que deia i feia… Però el to com es formula la pregunta sembla que el qui la hi fa no tingui res a veure amb ell. Fixem-nos-hi, li diu: «¿són pocs els qui se salven?» És pràctica: fem comptes. Aquesta qüestió potser ens l’hem feta més d’una vegada i potser no hem gosat dir-la en veu alta, però, tanmateix, la resposta ens interessa, perquè vull saber si jo puc ser un d’aquests pocs que se salvaran. I sobretot quan sento que la resposta ens parla de la porta estreta. I continua dient: «Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Vaja, no sembla que sigui fàcil. ¿Quins són els sentiments que ens suscita?

El missatge que ha volgut donar és que no es tracta solament d’escoltar, sinó de posar en pràctica allò que Jesús ha anat ensenyant en el camí cap a Jerusalem. Però no és suficient que hi hagi un grau de coneixement personal com fan servir els qui no se’ls obre la porta, i argumenten: «Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers» I la resposta és: «Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal» Aquí està el punt important. Què hem d’entendre per obrar el mal? Segurament que és simplificar molt la resposta si només diem: quan no hem fet res perquè la justícia de Déu s’obri camí en el nostre món. Sembla que vénen temps especialment difícils que, en certa manera, estem vivint, ja ara, situacions extremadament aterridores en forma de guerra, sense oblidar les situacions de fam que van creixent més i més, o les migracions que s’estan repel·lint amb violència, o tants i tants permisos de treball denegats que deixen les persones en els llimbs més absoluts durant anys i anys. La indiferència en el tracte, que abandona les persones en una autèntica soledat i desemparament, també és profundament injusta. En el camí cap a Jerusalem, el que ensenya i practica Jesús és l’atenció a l’altre; una atenció que s’ha de vestir amb amor. El mal és la indiferència i el desamor en tots els camps de la vida.

A l’evangeli d’avui hi ha una altra part. La pregunta que li feien a Jesús era si serien pocs els qui se salvarien. Sembla que ara respon Jesús, com si digués: pocs? I convida a alçar la mirada i no quedar-se mirant un cercle més aviat reduït. Les mirades egòiques sempre són d’horitzons de poc abast. Però la perspectiva de Déu és l’eternitat de la història de la fe. És l’experiència de vida d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, amb tots els qui s’han compromès a fons en aquesta història de fe com són els profetes. Al Regne de Déu tothom hi pot tenir el seu lloc a taula, gent d’orient i d’occident, del nord i del sud. D’arreu. I com ho podem entendre? Vivint a fons el que hem pogut assaborir en el cor: la resposta al salm que hem cantat: Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món. I ho farem des de la nostra experiència de sentir-nos salvats. Perquè com deia el salm: el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre. Si et mires a tu, veuràs la teva pobresa, si mires el seu amor i la seva fidelitat hi trobaràs la seva gràcia, el seu amor, el seu desig de què participis a la seva taula. La taula del Regne on tots hi som convidats.

L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2022)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

Feliç tu que has cregut! Les lectures d’aquest solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, dia que ens marca sempre el cimal de l’estiu, són estimades germanes i germans, més enllà del clima festiu que envolta la nostra eucaristia, un gran testimoni de fe.

La fe és reconèixer, acceptar, assentir a Déu, a la seva veritat i a la seva realitat en el món. Potser fa uns anys era més freqüent la pregunta: Ets creient? La pregunta no volia dir normalment si creies en alguna cosa, si no si eres cristià, si reconeixies aquest Déu Pare, amb el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant, com a vivent, com a real, com a rector del món i de la història.

L’evangeli d’avui, podria ser molt bé la resposta de Santa Maria a aquesta pregunta: Ets creient? La vida de la Mare de Jesucrist, Mare de Déu, està marcada per la fe. El seu exemple envers tots nosaltres és precisament el reconeixement que ella fa de Déu en la història: en la seva petita història personal i en la història del Poble d’Israel.

Un dels trets més fascinants de la manifestació de Déu és la seva humilitat, la seva capacitat de fer-se present en la quotidianitat. És en aquest sentit que dic que les lectures d’avui són un testimoni de fe perquè a partir de fets molt normals, ens mostren una veritable confessió de fe.

O no és normal que una noia jove, en estat, vagi a visitar una cosina de més edat, també embarassada, per a ajudar-la? O no és normal que les dues estiguin plenes de joia pels fills que esperen? Però sobre aquesta línia de “normalitat” es produeix l’acte de fe, el reconeixement que la vida és un do de Déu i ja molt concretament en Maria, que la Vida que espera, Jesucrist, només ha estat possible perquè ella ha reconegut i ha cregut en les possibilitats infinites que Déu és capaç d’obrir i d’acomplir. Per tant en el reconeixement que Déu efectivament hi és i actua.

Aquesta escena de la visitació, que rellegim força vegades durant l’any en la nostra litúrgia a Montserrat, ens parla d’una dona, Elisabet, que té aquella missió tan important d’esdevenir acompanyant en els processos de fe, reconeixedora de la realitat espiritualitat, instrument de Déu per a la revelació de la veritat de Maria. A nosaltres ens ajuda contemplar les paraules plenes de sentit d’Elisabet a Maria perquè són revelació del pla de Déu: en la seva joia; en la de l’infant, Joan el Baptista, que espera; en el reconeixement també de la distància, de la diferència immensa que hi ha entre un i un altre naixement; en la salutació inspirada: ets beneïda entre totes les dones i finalment en la frase: Feliç tu que has cregut! Elisabet capta el moment de Déu que es produeix entre ella i Santa Maria en aquesta entranyable escena de la Visitació.

En aquest any del setanta-cinquè aniversari de l’oferiment que el poble de Catalunya va fer d’un nou tron a la Mare de Déu de Montserrat i de la corresponent entronització de la Santa imatge l’any 1947, el nostre Santuari ha triat com a lema pastoral precisament les paraules d’Elisabet a Maria en aquesta escena: Feliç tu que has cregut! A part de reconèixer-hi la fe de la Mare de Déu, voldríem proposar a tots els pelegrins de seguir el seu exemple i donar gràcies pel camí que ella obre per tal que també nosaltres puguem creure més, més sincerament i més profundament, en Déu.

I quina és la resposta de Santa Maria? Quan Elisabet posa de relleu d’una manera tan clara la fe de la Mare de Déu, la resposta d’ella és aquest cant del Magnificat, un cant que ho conté quasi tot. L’església li ha donat l’espai privilegiat de ser resat cada dia en l’ofici de vespres, convidant-nos a una identificació personal amb les actituds de la Mare de Déu. El llenguatge senzill ens ajuda encara més a fer d’aquest text una possibilitat de pregària, unes paraules que tot i tenir vint segles, no han perdut ni actualitat ni frescor. Permeteu-me per tant que parli del Magnificat en primera persona del plural, com unes paraules dirigides a nosaltres:

Maria ens convida al reconeixement de la humilitat personal, que fa més forta per contrast, la salvació i tota l’acció de Déu. Ell és qui actua. Ell és qui actua en la nostra petitesa. Davant d’ell només podem reconèixer-lo i reconèixer les seves meravelles en tots nosaltres, lloar-lo és ja confessar-lo, potser és la confessió més forta que podem fer-ne. Lloar Déu ens descentra. Que actual i que nou que és aquesta actitud en un món sovint egòlatra i egocèntric!

També en el Magnificat, parlem del Déu que estima de generació en generació, del Déu que protegeix Israel, que es recorda de l’amor a Abraham i als nostres pares. A Déu no ens l’inventem els teòlegs, els bisbes, les monges o els abats i els capellans, ni ningú més. A Déu el reconeixem cadascú personalment per tot allò que Ell ha fet en la història, la personal i la general. Ni Maria en la seva grandesa es va inventar Déu, fins el mateix Senyor i Salvador Jesucrist, no va sinó reconèixer en la seva vida encarnada en una persona humana, el Déu d’Israel com el seu Pare i com el Senyor de l’Univers i de la història. Quin antídot per la nostra societat que es pensa tan autònoma respecte el passat, tan autosuficient.

Trobem finalment un Déu que Maria reconeix com el qui capgira l’ordre social i avançant tantes afirmacions que després trobarem a l’evangeli, es posa al costat dels qui passen fam, dels pobres i dels humils, amb un llenguatge bastant fort, radical. L’evangeli ens porta sempre al germà necessitat. Ara i sempre. Necessitem convertir-nos a això.

Diguem doncs que l’escena i el diàleg entre Elisabet i Maria no és innocent. És un himne profund a la fe, a reconèixer un Déu implicat en la història i que ens demana a nosaltres la mateixa actitud de fe activa i compromesa que elles tenen i canten.

Comptem avui amb tots els qui participeu especialment amb el vostre cant a fer que puguem celebrar més solemnement aquest dia. A els qui heu avançat un dia l’inici de les Trobades d’animadors de cant com als qui heu vingut només per a la missa, voldria dir-vos que l’escena que hem llegit avui desprèn una joia quasi musical. Quanta música no ha inspirat la Mare de Déu! Quantes versions no tenim del Magnificat. He trobat una pàgina molt interessant a internet, una entrada de la Wikipèdia que en anglès es diu llista dels compositors de Magnificats. Des del gregorià a Penderecki o Arvo Part,molts han volgut transmetre’ns la joia de Maria per les obres admirables de Déu. També els cantaires de la coral Tirychae que ens acompanyeu, reviureu avui aquesta tradició que canta a Maria amb cants antics i nous. Estic segur que amb el Mariam Matrem cant medieval del Llibre Vermell i amb una obra de fa pocs anys d’en Josep Ollé, L’Ave Maris Stella, que ja és tradicional en aquesta celebració, ens ajudareu a lloar Déu tot cantant, com Maria, i espero que us apropeu a les paraules que canteu i a l’esperit de fe que els seus compositors segurament tingueren en compondre-les.

Feliços també nosaltres que volem creure! Viure la fe com Maria, és tenir l’esperança que podrem associar-nos com ella, a la Pasqua de Jesucrist. La seva assumpció al cel, representada per la pintura d’aquest presbiteri, per la gran rosassa de la façana de la Basílica i pel marbre que hi ha sobre de l’Escala que puja al cambril, és l’acompliment de la seva fe, és la realitat de la seva felicitat amb Crist per haver cregut, és la seva Pasqua, és la crida més senzilla que ens fa a tots i a cadascun de nosaltres: acceptar que Jesucrist ens ha promès la plena comunió amb Déu, una comunió que ara anticiparem en l’eucaristia, participant del cos i de sang de Crist i que ens convida com ella a creure, a lloar i a estimar tothom.

Diumenge XX de durant l’any (14 d’agost de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (14 d’agost de 2022)

Jeremies 38:4-6.8-10 / Hebreus 12:1-4 / Lluc 12:49-53

Les tres lectures de la Litúrgia d’avui ens porten el mateix missatge: el pecat de la confrontació, de l’oposició be-mal.

D’on venen les oposicions, a voltes tant violentes? No sols en el camp internacional, sinó també entre religions, entre ciutats, entre famílies, entre ideologies? En tot lloc on hi ha convivència.

Hem escoltat en la primera lectura com Jeremies anunciava guerres i derrotes a Israel. No eren paraules afalagadores. I li surt un fals profeta que li contraposa un missatge triomfal. Jeremies es castigat i ficat en un pou fangós. El problema va ser de no voler atendre les amenaces evidents que anunciava Jeremies. Va ser el preferir l’engany del benestar enganyós. Això ens exhorta a tenir coratge per obrir els ulls a la realitat i no al desig enganyós i fictici del benestar.

Aquest, també, es l’ensenyament que ens ofereix la carta als Hebreus. Ens posa l’exemple dels cristians que han donat la vida per la fe i ens han deixat l’exemple d’una vida santa. Han lluitat i han vençut, per la seva constància. Han sabut posposar el benestar fictici, i han assumit la contrarietat igual que Crist, el model per excel.lència, que ha arribat al tron de Déu a través de la creu. Ell no s’avergonyí d’aguantar els escarnis i el martiri, perquè la veritat no es pot jugar als daus. Resistí fins a la mort, que ell posà en mans del Pare, Jutge just que premia el bé, i el va ressuscitar. Ell és el nostre model de comportament cristià. Com a cristians també serem criticats i fins i tot mofats. Però la nostra fe té el segell de la immortalitat. Y la veritat no la pot desmentir ningú, encara que li costi de triomfar. ¡Creguem-hi!

La contrarietat de Jesús es resumeix en el seu missatge: “estimeu-vos els uns els altres tal como jo us he estimat”. Aquest és el foc que Jesús volia que cremés la terra. I aquest és el foc que varen voler apagar amb la seva crucifixió. Ell predicava un foc que crema el mal de la divisió, de l’egoisme, del domini del fort sobre el feble, del ric sobre el pobre, del savi sobre l’ignorant, del sa sobre el malalt, de la injustícia sobre la justícia. Anunciava l’era de l’amor, de la comunió, del perdó, del respecte, de la solidaritat, de la compassió. Però els homes de la Llei jueva no volgueren fer-li cas.

I sembla que els seus seguidors no ho hem sabut pas practicar durant tots els segles de cristianisme: perquè, ja durant l’època apostòlica hi va haver divisions: si calia o no seguir l’observança de la circumcisió i els preceptes del judaisme. També, en preferències de les viudes jueves sobre les d’origen grec. I no parlem de la lluita de St. Pau amb els judaïtzants. I, al s. II, i segles posteriors,les diverses interpretacions de la figura de Jesús. I la divisió actual dels cristians, que tant dificulta la predicació de l’Evangeli.

Jesús ens revelà qui és Déu, i que en ell no hi cap divisió, i vol que els homes siguem u, amb comunió, en comprensió per les diferències; que cadascú tracti d’obrir-se al que diu l’altre, que s’obri als avenços de la civilització, que hi hagi adaptació a les novetats positives dels homes. És el que predica tan insistentment el Papa Francesc: No tancar-se, no anquilosar-se en idees passades, saber acollir allò de bo que ens aporta la nova cultura, saber canviar d’estil pastoral i de llenguatge. Superar el clericalisme. L’amor sap acomodar-se a totes les coses bones i nobles, i les potencia.

A nivell personal mirem de posar comunió on hi ha divisió, perdó on hi ha enemistat, bondat on hi ha rigidesa, paciència on hi ha dificultat de canviar. Es a dir, mirar de fer la comunió y posar comprensió en les diferències inevitables que hi ha entre els homes. Però sabent que el qui poleix una pedra, col.labora en la cohesió de l’edifici de l’Església.

L’amor mai destrueix, sempre edifica. L’amor és Déu en nosaltres.

Deixem-lo actuar.

Diumenge XIX de durant l’any (7 d’agost de 2022)

Homilia del P. Jordi-Agustí Piqué, monjo de Montserrat (7 d’agost de 2022)

Saviesa 18:6-9 / Hebreus 11:1-2.8-19 / Lluc 12:32-48

Benvolguts germans i germanes en Crist:

El temps de durant l’any, els diumenges que segueixen la Pentecosta, ens permeten aturar-nos en les paraules i els actes de Jesús durant la seva predicació. El fet que aquests diumenges tinguin relació amb la Pentecosta –fins i tot el color verd del ornaments fa referència a l’antic origen de la solemnitat– no és casual. Si l’Esperit Sant promès ens ha de permetre d’entendre totes les coses, la litúrgia ens presenta pedagògicament les paràboles i els miracles de Jesús perquè a la llum de l’Esperit Sant rebut en el Baptisme, puguem entendre de veritat el sentit de les Escriptures. L’Eucaristia de cada diumenge és, per al cristià, el context imprescindible per entendre, en la pròpia vida i en la pròpia història, què va dir i què ens diu cada dia el Senyor ressuscitat.

Tres paràboles se’ns presenten avui: “on teniu el tresor, hi tindreu el vostre cor”; “estigueu a punt i vetlleu”; i la paràbola de l’administrador fidel. La mateixa litúrgia post-conciliar ens dóna ja una clau de lectura: el tresor del cristià és la fe. Una fe que el Poble d’Israel va experimentar en la Pasqua de la sortida d’Egipte i en el pas del Mara Roig, com ens recordava la primera lectura de la Saviesa; la fe d’Abraham és el paradigma del creient, com ens recordava el text d’Hebreus. La fe en Crist és el tresor del cristià.

Aquesta fe ha de ser llavor de vida, de joia, d’esperança i de caritat enmig del nostre món.

No ens precipitem en fer falses interpretacions o lectures reductives de l’Evangeli d’avui i del tema de les riqueses: ja es va perdre molt de temps intentant esbrinar si Jesús va tenir o no bossa i sandàlies, o convertint-lo en un llibertador polític dels anys seixanta. Només amb la clau de la fe podrem examinar el nostre cor –i no pensar en el dels altres– i preguntar-nos on tenim el centre de la nostra vida, on està centrat el nostre cor, on fonamentem les nostres accions i omissions. Igualment podrem esguardar, a la llum de la fe en Crist, el nostre món, la nostra societat, la cultura, els conflictes i les nostres relacions. Aquí hi haurà el nostre cor i així podrem usar bé fins i tot les “riqueses” que Déu ens dóna. Sense aquest fonament i la llum que ve de Crist, podem acabar essent també nosaltres profetes de desgràcia.

Els que hem tingut la sort d’anar a Missa tota la setmana hem escoltat la profecia del profeta Jeremies (Jeremies 28: 1-17): “el profeta de pau i benaurança només es cregut quan s’acompleix la seva profecia”. Crist va predicar el regne amb signes de pau i benaurança que posen totes les coses al seu lloc. Va ratificar la seva predicació amb la mort i Déu el va coronar amb la resurrecció. Santa Maria, els màrtirs i els sants van viure el seguiment del Crist amb fidelitat i radicalitat.

Vestim les nobles armes de la fe, germans i germanes, i escampem el bon olor del Crist i de la seva Paraula, traspuem la llum de l’Esperit Sant que hem rebut i vivim en la caritat com a norma de vida. Per això, en la fe, al Pare, al Fill i al Sant Esperit, tot honor i tota glòria, pels segles dels segles. AMEN.

Diumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (31 de juliol de 2022)

Eclesiastès 1:2: 2:21-23 / Colossencs 3:1-5.9-11 / Lluc 12:13-21

Estimats germans i germanes en la fe:

El 31 de juliol el calendari romà registra la memòria de St. Ignasi de Lo yola. Enguany celebrem 500 anys del seu pelegrinatge a Montserrat i de la seva estada a Manresa, i també s’escauen 400 anys de la seva canonització, amb motiu de la qual li fou dedicat un altar lateral a la nostra Basílica.

Però avui també es diumenge, i la celebració de la Pasqua setmanal passa pel davant, com es natural, de la memòria de Sant Ignasi. O si es vol, dit positivament, la millor manera d’honorar la memòria de Sant Ignasi, aquest gran pelegrí de Montserrat, es celebrant la passió-mort-resurrecció i ascensió de Nostre Senyor Jesucrist. Jesús de Natzaret, Fill de Déu i Fill de l’Home, va seduir i captivar el cor d’Ignasi fins a fer-li canviar la vida. Jesucrist es va convertir en l’objectiu principal del coneixement i de la vida d’Ignasi.

I és que una de les característiques de l’ésser humà és la dèria per conèixer millor el món, els altres i un mateix. Hi podríem afegir, també, el coneixement de Déu.

L’home es planteja el com i el per què de tot plegat. I aquesta recerca incansable distingeix la història de la humanitat. La recerca del coneixement exigeix de posar en pràctica diferents qualitats humanes, com per exemple la capacitat d’observació i l’anàlisi de la realitat, el raonament, l’experimentació, la discussió, etc. De seguida ens adonem que, de vegades, els sentits ens enganyen i que la nostra percepció de la realitat és equivocada. Sembla que sigui el sol que es mou d’orient a occident, o que l’horitzó del mar és més alt que la terra ferma. Sembla que algú ens vol ajudar, i en canvi té intenció de robar-nos. I podríem anar multiplicant els exemples.

La Paraula de Déu ens ensenya a percebre i a mesurar millor la realitat, tant la realitat personal com la realitat que ens envolta. A primer cop d’ull pot semblar que el treball, l’esforç o el neguit, el poder, els diners o el domini sobre els altres, ens poden assegurar la vida i la felicitat; i així li va passar a Sant Ignasi durant la primera part de la seva vida. És a dir, ens sembla que tot això forma part de la realitat més fonamental i més determinant. I en canvi no és així, ho sentíem a la primera lectura: Tot això és en va. On és, doncs, el camí per descobrir la realitat autèntica?

El salm responsorial ens ensenyava que també la nostra percepció del temps pot ser esbiaixada. Tots hem experimentat que el temps ens pot semblar molt curt o molt llarg, que pot passar molt de pressa o molt a poc a poc, depenent de quin sigui el nostre estat d’ànim, o de si fem una cosa més o menys de gust, o de si estem bons o estem malalts. Per acabar-ho de complicar, el temps no és igual per Déu que per nosaltres: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit. Fins i tot la vida dels homes és un no res: són com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, al vespre es marceix i s’asseca. Per això el salmista exclama davant Déu: Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la savi esa del cor.

Sant Pau, a la segona lectura, ens fa donar un pas més en la recerca del coneixement. I ho fa senyalant la persona del Crist ressuscitat. La conversió a la fe comporta una adhesió plena a la persona viva de Jesucrist, i això fa canviar radicalment la nostra vida. Pel baptisme vam morir amb Crist i vam ressuscitar juntament amb Ell. Per això ens hem despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i ens hem revestit del nou, que avança cap al ple coneixement. Això mateix és el que va voler exterioritzar Sant Ignasi quan es va treure els seus vestits de cavaller i de soldat, aquí a Montserrat, els va donar a un pobre, i es va posar ell mateix una saia molt més senzilla i molt més simple que havia comprat abans d’arribar. Aquest coneixement ple del Senyor es troba en allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu. Conèixer, a més a més per als cristians, vol dir estimar, i per això hem d’estimar allò que és de dalt, no allò que és de la terra. El coneixement consisteix, per tant, en la identificació amb Crist. A mida que, per l’acció de l’Esperit, ens fem semblants a Ell avancem cap al ple coneixement. En això consisteix la riquesa veritable, la felicitat plena, la joia profunda. En Crist descobrim la veritable dimensió de la realitat. Ell renova els nostres sentits, de manera que podem copsar les coses i les persones tal com són realment, sense enganys ni il·lusions falses. Demanem amb el salmista que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt els seus servents. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida.

Diumenge XVII de durant l’any (24 de juliol de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de juliol de 2022)

Gènesi 18:20-32 / Colossencs 2:12-14 / Lluc 11:1-13

En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho.

Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre només som nosaltres els qui parlem i Déu ens escolta. No és ben bé així. De fet, en aquesta oració li demanem que ell parli, que intervingui en les nostres vides: “faci’s la vostra voluntat”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”… Com podem saber quina és la voluntat de Déu, i com podem reconèixer el què és del seu Regne, si no l’escoltem? En la primera lectura Déu i Abraham dialogaven de tu a tu, com podríem fer amb qualsevol persona coneguda que trobem en el nostre dia a dia. I és cert que aquest diàleg entre Déu i nosaltres no es produeix de la mateixa manera, encara que ens podria semblar molt pràctic… Però encara que ens sembli que Déu no ens diu res i resta sempre en silenci, Déu no deixa mai de parlar-nos: però ho fa d’una manera subtil, que cal anar descobrint. Déu ens parla sobretot a través de la persona de Jesús, però també ens parla a través de les altres persones, i de les coses que ens passen. El què passa és que si no tenim l’Esperit Sant amb nosaltres, se’ns fa difícil de comprendre i de descobrir què és el que ens vol dir. I per això Jesús digué als deixebles que l’Esperit Sant era el seu do més preuat, allò que Déu ens dóna realment en la oració, i allò que realment hem d’aspirar a tenir: «Si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».

Els apòstols amb la Mare de Déu van rebre l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta. Nosaltres el vam rebre el dia de la nostra Confirmació. Però el continuem rebent en cada celebració eucarística: avui, ara i aquí que estem celebrant la Pasqua setmanal hem rebut un cop més la seva Paraula, rebrem els dons de l’Eucaristia, i amb ells rebem un cop més l’Esperit Sant que és el qui, a través dels seus dons, ens anirà ajudant a descobrir què és el que Déu ens vol dir, què és el que espera de nosaltres en cada moment, i què és el que ens cal per anar seguint endavant en el nostre camí per la vida. I avui que és diumenge i celebrem la resurrecció del Senyor, recordem un cop més que justament aquesta resurrecció de Jesús és el destí al qual tots estem cridats i vers el qual tots caminem. És el millor regal que Déu ens pot fer.

Si som conscients de tot això, tota la nostra vida es pot convertir en una pregària. I com que un exemple val més que mil paraules, podem llegir ara un text anònim que és molt il·lustratiu, i que segons sembla prové d’una placa que hi ha en un centre de recuperació a Nova York. Diu així: “Jo havia demanat a Déu la força per obtenir l’èxit; Ell m’ha fet feble a fi que aprengui humilment a obeir. Jo havia demanat la salut per fer grans coses; Ell m’ha donat la malaltia perquè faci coses millors. Jo havia demanat la riquesa per poder ser feliç; Ell m’ha donat la pobresa perquè pugui ser assenyat. Jo havia demanat el poder per ser apreciat pels homes; Ell m’ha donat la feblesa a fi que senti la necessitat de Déu. Jo havia demanat un company a fi de no viure sol; Ell m’ha donat un cor a fi que pugui estimar tots els meus germans. Jo havia demanat coses que puguin alegrar la meva vida; Ell m’ha donat la vida a fi que em pugui alegrar de totes les coses. No he tingut res del que havia demanat, però he rebut tot el que havia esperat. Malgrat tot, les meves pregàries no formulades han estat escoltades. Jo sóc d’entre els homes el més abundosament complert”. Fins aquí el text. Qui l’escrivís, és ben segur que havia rebut aquest do de l’Esperit Sant que li permetia llegir tots els esdeveniments de la seva vida en clau de pregària. De tot allò que li va passar, tant si d’entrada ho classifiquem com a “bo” o com a “dolent”, ell en va treure la conclusió que era el què Déu li volia dir en cada moment. Perquè Déu no ens pot donar res de dolent, com un pare no donaria una serp al seu fill en comptes d’un peix, o un escorpí en comptes d’un ou.

Tornant a aquell jove que dèiem al començament, doncs, ja podem entendre què li passava: encara que ell s’hagués rebel·lat contra Déu, Déu no l’havia deixat mai a ell. I se n’adonà en aquell moment límit, quan la pregària va brollar espontàniament del seu cor. La força de l’Esperit Sant no l’havia deixat del tot, i era ell qui l’ajudava en aquell moment de feblesa, de limitació, de contrarietat… I després va tenir l’èxit que no havia demanat, i va saber superar contrarietats molt pitjors que li van venir, sense perdre la felicitat. Aquesta és la finalitat de la pregària: no és per obtenir allò que ens sembla que necessitem en cada moment, sinó per tenir amb nosaltres Aquell qui ens pot ajudar a superar-ho tot. Demanem a Déu el seu Esperit Sant amb tota la força, i estiguem segurs que el Senyor ens escoltarà.

Diumenge XVI de durant l’any (17 de juliol de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (17 de juliol de 2022)

Gènesi 18:1-10a / Colossencs 1:24-28 / Lluc 10:38-42

Benvolguts germans i germanes,

Temps convulsos son els nostres. La nostra humanitat està trista, al nostre país hi ha desori. Ens trobem amb un mon que presenta signes de cansament més que d’impuls; de vacil·lació més que d’entusiasme; aclaparat per una ràfega de recuperació ressentida, més que no pas atret per una promesa engrescadora.

Sortíem d’una pandèmia i ens trobem amb una guerra que comencem a oblidar. I la violència contra els immigrants, atrapats entre la misèria i la mort, deixa un rastre de sang, com acaba de succeir a la frontera de Melilla. Molts pensen que estem perdent l’ànima i que pel mon s’estén una taca de deshumanització que arriba a fer-nos estranys a nosaltres mateixos. Com serà possible mantenir l’alegria en els dies turbulents de la història de la humanitat? Com ens serà possible, cansats, suportar el desgast dels temps sense perdre l’esperança? Quins camins cal seguir per caminar junts, decidir junts, viure en comunió amb persones, històries, cultures tan diferents?

Mentre meditem aquesta situació, ens arriba el repte: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. Hi reconeixem respectuosa la veu del Senyor, però ens venen ganes de dir amb el salmista: “Desperta’t, Senyor! Per què dorms? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?… Aixeca’t, vine a ajudar-nos! Allibera’ns per l’amor que ens tens!” (Sl 44, 24-27).

Com quan els apòstols veien que s’enfonsava la barca, el salm ens ve al pensament; però l’oïda sent el ressò: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. I sant Bernat ens avisa que “massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer sofrir l’esperit” (De consideratione II,3).

Com sortirem de l’atzucac? La litúrgia d’avui, amb el bell passatge de l’hospitalitat que Abraham ofereix i el salm que ens parlava de viure a la casa de Déu, a la muntanya sagrada, sembla que posi l’accent en l’hospitalitat, i que, per tant, Déu beneeix la caritat de l’activitat diària. En una paraula, la litúrgia pren partit per Marta, no per Maria. Però en realitat l’ensenyament de Jesús que “Maria [de Betània] ha escollit la part millor” ens ve a dir sintèticament una cosa: que no hem de condemnar l’activitat a favor dels altres sinó que hem de subratllar que ha d’estar penetrada interiorment també per l’esperit de la contemplació. No ens hem de perdre en l’activisme pur, sinó que sempre també hem de deixar-nos penetrar en la nostra activitat per la llum de la Paraula de Déu.

En consonància amb aquesta Paraula divina podrem entendre aquella afirmació central de la predicació de Jesús: “Busqueu el Regne de Déu, i això [és a dir, les coses necessàries] us ho donarà de més a més” (Lc 12,31). El Regne de Déu significa que Déu és present i actua. I aquesta fe que ho ha d’amarar tot, tal com omplia la vida sencera de Jesús, ens farà comprendre tots els contrastos de l’Evangeli: tant els que trobem en les paràboles, com els de les explicacions amb què ell acompanyava els seus gestos.

Vist així, el contrast entre el neguit de Marta, que també és el nostre, i la serenitat de Maria, que també ha de ser la nostra, ens fa comprendre el missatge de Jesús. Els deures que l’Església ens assigna avui en el primer quadern d’aquest estiu tan calorós és aquest: fixar-nos en els exemples que al nostre voltant podem trobar de persones plenes de generositat perquè han fet cas de la Paraula de Déu.

Temps convulsos, els nostres. Però com més fosc és l’horitzó, més hi destaca l’estrella que fa llum als nostres passos i ens il·lumina el camí