Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2022)
Lamentacions 3:17-26 / 2 Corintis 4:14-5:1 / Joan 12:23-28
Vivim estimats germans i germanes en un món molt entretingut. Hi ha qui es preocupa molt que no ens avorrim i proposa constantment tota mena de diversions. Fins i tot s’utilitza aquesta idea de la diversió contínua per a fer propaganda. Recordo haver escoltat una vegada l’anunci d’un creuer que oferia vint i quatre hores seguides d’entreteniment. Sincerament vaig pensar que seria el darrer lloc del món on aniria a passar unes vacances. Aquests trets de la nostra cultura contemporània van normalment del bracet d’una visió de la vida a molt curt termini, en la qual costen els projectes vitals, les propostes que podrien arribar a donar sentit a tota l’existència. Els cristians, respectant la llibertat de cadascú, hem de dir que el nostre punt de vista sobre la vida inclou alguna cosa més que la diversió.
En l’Antic i en el Nou Testaments, sempre hi trobem la descripció d’una realitat que potser no és tan divertida, però que és real, que és autèntica, que explica molt millor allò que vivim. En les lectures d’avui, aquest punt de realisme l’hem tingut molt clar:
Així el llibre de les Lamentacions ens deia:
La meva ànima viu lluny del benestar
El record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina.
Com més penso i ho medito, més em replego sobre meu.
Penso que en la vida de les persones hi ha moments on aquestes frases o algunes de semblants, o aquelles que cadascú vulgui formular per expressar-se, són més adequades per a descriure allò que vivim, que tota la resta de paraules buides que se’ns ofereixen per a oblidar-nos de qui som, d’on som i d’on anem. L’espiritualitat bíblica permet identificar totes les dificultats de la nostra existència i de les del món. La Paraula de Déu no ha passat de moda per més antiga que sigui.
Però mai no ens quedem aquí. És bonic que la saviesa de l’Antic Testament, en aquest llibre de les Lamentacions, en els Salms i en tants altres testimonis, no es quedi aquí. Passem per la pena però no ens hi quedem. Enmig de tot això, hi ha sempre Déu que és una finestra al futur.
Però ara vull reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança.
Déu ens proposa un horitzó diferent: La salvació. A vegades em sembla intuir que darrera de tota aquesta saturació d’entreteniment contemporani hi ha una actitud molt bàsica: no fer-nos conscients que a part de divertir-nos també necessitem Déu i la seva salvació i que segurament hem posat al seu lloc moltes coses, moltes plataformes, molta música, molts videojocs, molt de mòbil i tot el que vulgueu i el que vindrà, que no podem ni imaginar; i així ens anem entretenint. El fragment que hem llegit del llibre de les Lamentacions acabava dient-nos en canvi:
És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor.
Esperar silenciosament. Em sembla una frase quasi revolucionària en el mon que vivim. Esperar perquè no tot s’aconsegueix ja. I fer-ho silenciosament. Hi ha en aquesta frase un matís molt bonic de profunditat, de fer-nos conscients de la salvació d’una manera contemplativa, sabent que ens cal un camí pacient i una actitud recollida per anar sabent què és per a cadascú de nosaltres aquesta salvació.
Penso en vosaltres escolans, que teniu cada dia un exemple breu d’aquesta actitud quan espereu silenciosament per sortir a cantar. Podríeu agafar-ho com una actitud per la vida. Especialment pels moments que tingueu alguna dificultat i pensar en aquests moments de silenci i de preparació abans de la Salve. No són sempre moments fàcils com sabem els qui hi hem estat, però van bé. Ho sabeu. Vosaltres tindreu almenys un referent de què vol dir el silenci. En aquesta homilia no estic criticant que en la vida hi hagi diversió ni totes les maneres modernes de divertir-se. Estic criticant que a vegades no hi hagi temps o ideals per a quasi res més. Guardeu-vos la vostra experiència a l’escolania com una experiència d’una vida aprofitada al màxim.
Avui commemorem els Fidels Difunts. La mort enforteix una visió total sobre la vida.
La nostra mort ens fa pensar en el final i per tant en tota la vida, tant la passada com la futura.
La mort dels altres ens permet veure què els hi ha passat, en les seves de vides.
No diré que la mort no faci respecte, però estic convençut que tenir-la present, cadascú segons pertoqui a la seva edat, pot portar-nos a una consciència més plena de tot el que fem. És una idea que trobem també ben sovint en la nostra Regla Benedictina, on se’ns demana que la tinguem present cada dia.
Avui commemorem els Fidels Difunts, però no estem celebrant la mort, sinó la vida. I si fins aquí, el que he intentat dir té una saviesa, ens falta el segell que ho confirma tot. La història de Jesús de Natzaret, especialment la seva Passió, mort i resurrecció, que són l’exemple més clar d’espera silenciosa a través de la mort en la salvació de Déu. Hem escoltat a l’Evangeli Jesús dient:
Què he de dir: Pare Salveu-me d’aquesta hora? No. És per a arribar a aquesta hora que he vingut. Tampoc Ell no es va estalviar cap foscor, però no s’hi va quedar.
Amb la seva resurrecció, la vida fou més poderosa que la mort i així ens deixà a tots l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. Per això celebrem la vida, la de Jesucrist ressuscitat com un fet fonamental de la fe, la dels nostres germans i germanes difunts com una esperança sòlida, que recolza en la bondat de les seves vides, en la capacitat d’haver seguit aquests preceptes tan senzills de l’evangeli d’avui: que el gra de blat mori, que puguem donar la vida per seguir el Senyor, per arribar a una eternitat, a un cel que només la misericòrdia de Déu garanteix. Celebrem finalment la nostra vida com un camí que s’ha de dirigir i inspirar per aquest evangeli, del qual donen testimoni Tots els sants de Déu que celebràvem ahir.
En Jesucrist Déu s’ha fet solidari de tota la humanitat. S’ha fet solidari de les tragèdies personals i col·lectives, de les naturals i de les provocades, i les ha vençudes. Tot allò que és destrucció i mort no ha pogut amb la capacitat de ser i de viure de la Creació que té darrere la força de Déu.
Aquesta esperança de ressuscitar amb Jesucrist i de seguir-lo fidelment durant els dies de les seves vides, guià els dos germans de la nostra comunitat, el germà Martí Sas i Massip i el Pare Josep Massot i Muntaner que moriren aquest any amb pocs dies de diferència la darrera setmana d’abril. Els recordem amb estimació i esperança, agraint també totes les seves qualitats i el llegat material i espiritual que ens han deixat. Ens fem així solidaris de les seves vides i de les seves morts, que també nosaltres vivim i viurem.
Avui també, recordant els nostres germans difunts, podem pensar que el Senyor és a prop de tots els qui patiu o esteu tristos perquè heu perdut algú estimat i el recordeu. Voldríem assegurar-vos la nostra pregària i el nostre record des de Montserrat. Sabem que sou sovint amb els monjos, en les nostres celebracions. Percebo que aquesta experiència compartida de la mort propera i l’esperança també comuna de la resurrecció ens agermanen més que mai.
Celebrem doncs avui el Senyor de la vida, el Senyor que ens espera al final de la història, la nostra i la de tot el món, Jesucrist Ressuscitat, que es tornarà a fer present en la taula de l’eucaristia, on la seva solidaritat amb la humanitat ens permet la comunió amb Ell, entre nosaltres i amb tota l’Església del Cel.
Última actualització: 2 novembre 2022