Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2021)

Saviesa 3:1-9 / 2 Timoteu 2:8-13 / Lluc 24:13-35

 

En la solemnitat d’ahir parlàvem estimats germans i germanes d’un horitzó de plenitud, perquè la nostra mirada es dirigia a tots aquells que per la seva santedat, anònima o no, gaudien de la plenitud de Déu. Avui en canvi recordem els fidels difunts i la nostra celebració potser es queda un pas enrere. Dels fidels difunts no afirmem rotundament la seva comunió amb Déu com podem fer amb  els sants, si no que, més conscients de les seves vides, de la seva debilitat, preguem per ells… perquè sí, perquè arribin a unir-se a tots els sants del cel. Evidentment que les dues celebracions estan molt lligades, però la litúrgia d’avui, tot recordant els difunts, ens crida preferentment a una actitud de pregària, d’esperança, de confiança.

Tots hem passat per l’experiència de la mort d’una persona estimada. També vosaltres escolans, tot i que això dels funerals va augmentant amb l’edat. Aquests moments de comiat,  no són sempre un moment per a fer balanç? Per a pensar en la vida? Per a pensar com estimàvem? I alguns, ja més grans, potser pensem en la nostra vida perquè tota mort ens fa pensar que només tenim una vida. 

El salm responsorial ens ajuda a entrar en aquesta reflexió tranquil·la que la litúrgia d’avui ens proposa. El salm ens parla de la presència de Déu en la nostra vida: Un Déu que il·lumina, que salva, que és un mur que protegeix. Un Déu que sap que no hem arribat, que estem en camí, però que avancem, que ens diu: Arribar davant vostre és el que vull. 

Un Déu a qui nosaltres diem que volem estar a casa seva. Aquests dies quan he de rebre romeries els dic que Déu ens ha fet el do d’aquest lloc, perquè el vetllem i ens permet ser testimonis de la joia dels qui venen a Montserrat. Sentiu-vos també part d’aquesta joia, escolans, vosaltres que també viviu a la casa de Déu i de Santa Maria i que sou una part important de la joia dels pelegrins, que feu feliç tanta gent! 

I aquest salm que diu totes aquestes coses que semblen més relacionades amb la vida que amb la mort acaba dient: Fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor…

En català resem dues versions d’aquest verset: Una diu “fruiré en la vida eterna”  i l’altra “fruiré en aquesta vida” de la bondat que em té el Senyor. Vaig preguntar una vegada a un psalmista entès del monestir quina versió era la bona i em va respondre: les dues, perquè de vida només n’hi ha una: la que vivim aquí i la del més enllà són la mateixa. I per això el missatge d’aquest salm podria ser que tot allò que vivim i que podem controlar avui afectarà la vida eterna, que és una veritat fonamental, essencial i irrenunciable de la nostra fe. I per això preguem pels difunts, perquè sabem que no van ser perfectes aquí, quan eren amb nosaltres i tot el que imaginem del més enllà, ho imaginem en l’esperança i en la fe.

Com a cristians, tant la nostra vida avui com la nostra esperança de ressuscitar, ha d’estar tota centrada en Jesucrist. Quan Jesucrist vivia entre la gent, abans de la seva mort ens va dir moltes coses útils per a viure plenament, les podríem resumir dient que va dir que estiméssim Déu i ens estiméssim els uns als altres. No va dir això i se’n va anar! Allò més interessant, allò que ens ajuda més a seguir les seves paraules no és que siguin molt intel·ligents, molt profundes o sempre encertades en cada una de les situacions que es va trobar; tot això és veritat, però allò més important és que, després de morir, va ressuscitar. Això vol dir que es va fer present i continua present entre nosaltres i crida tothom a viure com ell va viure, per a després poder continuar vivint amb ell en la vida que mai no s’acaba. 

Aquest ser present de Jesús ressuscitat després de la seva mort, l’explica molt bé l’evangeli dels deixebles d’Emaús. Aquests deixebles estan frustrats. Tot el que Jesús havia ensenyat sembla que ja no té cap sentit, tenint en compte la seva mort en creu i la seva desgràcia pública. És ben curiós: les seves paraules són les mateixes que entusiasmaven la multitud, es recorden els seus actes i les seves curacions, però ara no provoquen entusiasme, més aviat provoquen que aquests dos deixebles marxin cap a una altra banda, en direcció contrària. Se’n van, fins i tot, havent escoltat ja un primer missatge de la resurrecció, però sense haver-lo cregut… “algunes dones han dit…”; però total, qui pot fer cas d’algunes dones en una cosa tan seriosa… Amb tot, Jesús es fa present, sense reconèixer-lo, camina amb ells en la seva mateixa direcció, tot i ser contrària a la del lloc de la seva Resurrecció i de la seva mínima i incipient comunitat de creients. I caminant amb ells, no força res, va parlant, va explicant fins que en el moment de compartir el pa, el reconeixen. Aleshores tot té sentit: les seves vides, les paraules de Jesús, fins i tot el que havien dit les dones!  A partir d’aquí la vida d’aquests deixebles com la de tots els altres que hem vingut darrere, serà acompanyada de la presència de Jesús ressuscitat i de l’esperança de reunir-nos amb ell en la nostra resurrecció. 

 La diferència que aporta la vida cristiana a una filosofia de vida és aquesta intimitat que el Crist ressuscitat ens fa possible amb Ell, pel seu Esperit Sant enviat i en la comunió de Déu Pare, per tots els dies de la vida única. Aquesta i la futura.

 
Per això avui preguem pels difunts, perquè s’acompleixi el seu baptisme, perquè la seva vida en Jesucrist aquí, tingui la continuïtat i la plenitud de la comunió amb Déu en l’eternitat. Aquest darrer any la nostra comunitat ha pregat que aquesta realitat de vida plena fos veritat pel nostre germà el Pare Anselm Parés que morí el passat 29 de maig, després de vint-i-cinc anys aproximadament de ser monjo.  A l’esperança que Déu, per la seva misericòrdia,  l’hagi perdonat i acollit, hi afegim l’acció de gràcies pels seus molts exemples de pietat, de paciència, de discreció i de fe. Sí. Els nostres germans difunts també ens poden ser, pel seu exemple, una exigència per a nosaltres avui, perquè encarnen maneres d’estimar Déu i el proïsme. Deixem-nos inspirar per ells.

Els deixebles d’Emaús reconegueren Jesús ressuscitat en partir el pa. En cada eucaristia el Senyor ens dona aquesta possibilitat perquè es fa present. Posem-hi tota la nostra atenció per a reconèixer-lo viu entre nosaltres amb totes les seves conseqüències. 

 

 

 

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre de 2021)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)