Diumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de juliol de 2022)

Isaïes 66:10-14c / Gàlates 6:14-18 / Lluc 10:1-12.17-20

 

Cada diumenge ens trobem per escoltar la paraula de Déu i compartir la fe, celebrant el memorial del Senyor; és a dir, recordem i revivim la donació profunda i autèntica de Jesús fins a donar la seva vida. En el fons estem posant en pràctica el mateix que feien els seguidors de Jesús en el seu temps. Escoltaven els ensenyaments de Jesús, com nosaltres tenim oportunitat d’escoltar-los de la veu del diaca. Aprenien i aprenem quins eren els objectius de Jesús, quin era el seu ensenyament i a què donava valor. 

El relat que avui hem escoltat és la continuació de la narració de diumenge passat, quan vàrem sentir que l’evangeli ens deia que Jesús «resolgué decididament encaminar-se a Jerusalem». Durant el seu camí cap a Jerusalem Jesús no deixarà d’ensenyar i d’ensenyar-nos però sabem que encaminar-se a Jerusalem significa que, al final del seu camí a Jerusalem, Jesús sofrirà la mort en creu i que els deixebles es dispersaran.

L’evangeli ens diu que Jesús va tenir la iniciativa d’escollir 72 per demanar-los que s’avancessin, de dos en dos, cap a cada poble. Quan l’evangelista ha posat el nombre de 72 ho ha fet per subratllar que van anar a tot arreu i que eren molts. Què havien de fer? Ens ha dit: «digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre». Res de diferent del que havien vist fer a Jesús.  Segurament que ens trobem davant la missió clau dels deixebles de Jesús. Fer el que feia Jesús i com ho feia Jesús. 

L’evangelista ens ho ha anat explicant, molt pedagògicament: quin és el nucli de la predicació de Jesús, però també hi ha afegit l’actitud amb què s’ha de fer. Aniria molt bé que ens paréssim i ens fixéssim un per un en tots els detalls que especifica la narració que hem escoltat. Segurament que ens allargaríem molt, i potser ara no és el moment més adient; però sí que ens convé fer unes breus reflexions…

Quan acollim l’evangeli no estem mirant uns fets passats, sinó que, per a nosaltres que som deixebles, també ens han de servir per avui, per ara. Perquè la nostra missió com a deixebles és dir a tothom que el Regne de Déu és ben a prop. Per això ens cal preguntar-nos si és aquest, quan ens identifiquem com a cristians, el missatge que donem. El testimoniatge ha de ser d’esperança, i no pas desesperançat pel pessimisme d’una situació com l’actual, plena d’incertesa i de violència, soterrada i explícita com la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, morals i materials.  Ho hem de fer amb la nostra vida i la nostra autenticitat, és a dir amb elements que no distorsionin el missatge, «sense bossa, ni sarró, ni calçat, ni us atureu a saludar ningú pel camí» Perquè pot ser que ens parem comentant aspectes de la vida, però que no anem a fons i ens oblidem de la necessitat de donar un missatge encoratjador i compromès.  

Quan ens diu us envio com «anyells enmig de llops» no ens està dient que la missió sigui fàcil; els ressentiments personals i col·lectius són molt punyents i destructors de la pròpia integritat. I Jesús ens diu que primer saludem: «Pau en aquesta casa». La pau de Jesús no és absència de conflicte, sinó que está amarada de justícia i d’amor. Fixem-nos que avui les tensions econòmiques i polítiques van fent encara més grans les diferències entre els homes. La pau de Jesús és la que permet quedar-se a la casa on es lluiti per una veritable vida en la qual hom comparteixi  «allò que tinguin per menjar i beure».  Compartir, quina paraula més meravellosa si la practiquem! Però l’ensenyament de Jesús no s’imposa per la força, proposa, per això no es tracta de forçar, sinó que demana que quedi clar el missatge, d’aquí que recomani que es proclami,  en cas de no ser acollits: «El Regne de Déu és a prop vostre». Tota una manera de fer, tota una manera de ser. Aquesta és la manera de fer i de ser de Jesús.

Hem de ser conscients que la darrera etapa de Jesús serà la creu. Segurament per molts, jo m’incloc, la creu ens fa basarda. Tenim Pau que és un deixeble privilegiat que aprofundeix en la seva vida el significat de la creu i amb ell ens podem atrevir a dir: «Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist». Perquè sabem que la creu és el portal de la resurrecció, del Regne de Déu. Sí, podem acabar com ha acabat avui Sant Pau dient: «Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén»

 

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Diumenge XIII de durant l’any (26 de juny de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (26 de juny de 2022)

1 Reis 19:16b.19-21 / Gàlates 5:1.13-18 / Lluc 9:51-62

 

Hi pot haver alguna persona que li sembli fer un favor a Déu no cometent pecats. En tenen prou sent simplement bones persones, però sense interessar-se per la santedat d vida. En canvi, l´evangeli d’avui ens proposa aspirar a ser aptes per al Regne de Déu. Déu, el qui ens ha creat, ens cuida i ens salva, espera de nosaltres agraïment i homenatge, que ho podem du a terme amb el tracte, el seguiment de Jesús. Però l´amistat amb Jesús, ens diu l’evangeli, comporta unes exigències personals.

Després d’haver estat rebutjat pels samaritans d’un poblet, Crist segueix el seu camí cap a Jerusalem, durant el qual va convidar diversos homes, probablement joves, a seguir-lo, alhora que els declarava les exigències requerides.

Vol el Senyor que ens adonem que hem estat comprats a gran preu, que és Déu qui s’està bolcant amb nosaltres cada cop que celebrem la Santa Missa, que rebem l’absolució, que ens posem davant del Sagrari, que elevem la nostra pregària a Déu al matí en començar el dia.

Seguir Crist no és un “caprici” per a uns quants escollits. És una crida universal per a tota la humanitat. Deia sant Agustí: “Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu”.

Les paraules de l’Evangeli d’avui ens interessen a tots perquè tots hem rebut una vocació, és a dir, una crida a conèixer Déu, a reconèixer-lo com a font de vida; una invitació a entrar a la intimitat divina, al tracte personal, a la pregària; una crida a fer de Crist el centre de la pròpia existència, a seguir-lo, a prendre decisions tenint sempre present el seu voler; una crida a conèixer els altres homes com a persones i fills de Déu, i, per tant, una crida a superar de manera radical l’egoisme per viure la fraternitat, per dur a terme un apostolat fecund i fer que coneguin Déu; una crida per entendre que això s’ha de fer en la pròpia vida, segons les condicions en què Déu ha col·locat cadascú i segons la missió que personalment li correspon desenvolupar.

La fidelitat a la pròpia vocació comporta respondre a les crides que Déu fa al llarg de la vida. Habitualment es tracta d’una fidelitat en allò petit de cada jornada, d’estimar Déu a la feina, en les alegries i penes que comporta tota existència, de rebutjar amb fermesa allò que d’alguna manera signifiqui mirar on no podem trobar Crist.

El Senyor no és intolerant, però sí que és exigent. Ell coneix molt bé el cor dels homes i sap què ens pot demanar. Ell vol generositat, decisió, totalitat a l’amor. Per això, a l’evangeli, el Senyor adverteix clarament els qui crida, i els fa conèixer les exigències del seu seguiment. Qui renuncia a tot, fins i tot a si mateix, per seguir Jesús, entra en una nova dimensió de la llibertat, que sant Pau defineix com «caminar segons l’Esperit». Aquestes exigències poden semblar massa radicals, però en realitat expressen la novetat i la prioritat absoluta del regne de Déu, que es fa present a la Persona mateixa de Jesucrist.

El Senyor vol que ens adonem de la quantitat de Gràcia que vessa sobre nosaltres cada dia perquè visquem com a fills seus. Que Déu no ens acusa, vol salvar-nos, si ens deixem. Però a Déu no li agrada que li posem excuses per no abandonar la nostra antiga vida, com si Crist no s’hagués encarnat.

Mirem la Mare de Déu; que ella, que va correspondre sense cap mena de reserva a la crida divina, pregui per nosaltres.

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (26 de juny de 2022)

Ordenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

Homilia de Mns. Sergi Gordo, Bisbe auxiliar de Barcelona, i ritu d’ordenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

Ezequiel 34:11-16 / Romans 5:5-11 / Lluc 15:3-7

 

Salutació

Estimats pare Abat i comunitat de monjos benedictins de Santa Maria de Montserrat; estimat Jordi, pares, familiars i amics vinguts de Mata, Banyoles; estimats nois i joves de l’Escolania -que avui inicieu les vostres merescudes vacances d’estiu-; benvolguts germanes i germans en Crist, també els qui seguiu aquesta solemne eucaristia a través del canal YouTube de Montserrat:

M’abelleix molt, en aquesta solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, pujar a Montserrat, com un pelegrí més, per a l’ordenació diaconal d’en Jordi Puigdevall Roca, OSB, monjo d’aquesta comunitat benedictina. Gràcies P. Abat per la vostra invitació per tal que un servidor presidís avui aquesta eucaristia en la qual preguem per tal que aquest bon monjo, elegit per al diaconat, sigui “actiu i diligent en l’acció, bo en el servei i constant en l’oració” (cf. oració col·lecta de l’ordenació de diaques). 

Dins de la brevetat obligada d’una reflexió homilètica, permeteu-me tanmateix fer tres aproximacions: des de la Paraula de Déu proclamada, des dels ensenyaments del papa Francesc i des de la Regla de sant Benet, pare dels monjos de l’Església llatina, el magisteri del qual inspira tota la vida d’aquest nou diaca.

Des de la Paraula de Déu

Des de la Paraula de Déu, se’ns recorda avui que Déu mai no es queda curt en amor i en tendresa. Per damunt del pecat i de la infidelitat humanes, la misericòrdia de Déu ja es manifestava com una força especial. Consistia en uns llaços d’amor que s’estiraven i s’estiraven sense arribar-se mai a trencar. A la llarga aquest diàleg anava a parar a la crida a viure en una intimitat d’amistat amb el Senyor.

En matèria d’amor, Déu té sempre les de guanyar, perquè des que començà l’obra de la creació no ha avorrit res d’allò que ha creat. Al contrari, el misteri de la creació està vinculat al misteri de l’elecció: “T’estimo amb un amor etern, per això t’he atret amb misericòrdia” (Jr 31,3).

Encarnat i elevat a la creu, Jesucrist hi ha atret tot cap a ell, i els llaços d’amor que hi ha entre el Pare i la humanitat els ha convertit en una aliança nova i eterna en la seva sang.

El prefaci de la solemnitat d’avui diu: “Ell, elevat a l’arbre de la Creu, s’entregà a si mateix per nosaltres amb un amor admirable, i del seu costat traspassat, font dels sagraments de l’Església, en sortí sang i aigua, perquè tots, atrets al seu Cor obert, poguéssim beure amb goig a les fonts de la salvació”.

Les lectures de la celebració d’avui expressen aquesta veritat amb una imatge de gran presència a la Bíblia, la imatge del Bon Pastor. Tu, Jordi, que estàs estudiant a Roma, has vist aquesta imatge, allà a les catacumbes. El profeta Ezequiel posa en llavis del Senyor aquesta promesa que esdevindrà real en Crist. “Jo mateix faré pasturar les meves ovelles i jo mateix les duré a reposar”. És Crist qui realitzarà aquesta promesa profètica.

A l’evangeli, Crist, el nostre Bon Pastor, ens invita a celebrar amb goig que ha trobat l’ovella perduda. Aquesta ovella perduda som tots i cadascun de nosaltres, jo el primer, tu també, cadascun dels qui som aquí. “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se”. El Senyor ho deia davant dels fariseus i els mestres de la Llei. I avui també ens ho adverteix a tots nosaltres. És meravellós el llenguatge que fa servir per fer-nos comprendre “la immensitat del seu amor”, com hem pregat a l’oració col·lecta a l’inici de l’eucaristia. És meravellós. Ell sempre ve al nostre encontre, ell sempre ens acull. Com diria el papa Francesc, “ell mai no es cansa de perdonar”. Contemplem avui el seu amor fins a l’extrem. Deixem-nos prendre per Crist. El seu amor, el seu cor, és immens. Ell és únic!

Benvolgut Jordi, et demano que no oblidis mai aquest salm que cantem, el salm responsorial d’avui, el Salm 22, el del Bon Pastor. Que sempre puguis dir amb el teu cor i amb els teus actes: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res (…). Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom.” I aquests camins són els camins, des d’avui, de la diaconia, el camí del servei.

Des de l’ensenyament del papa Francesc

Des de l’ensenyament del papa Francesc, benvolgut Jordi, et comparteixo un senzill pensament arran de la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate (GE). En virtut del baptisme rebut, tots els batejats tenim la vocació a la santedat. Per tant, això no és pas una experiència extraordinària reservada només a una elit, a uns quants escollits. Tots som cridats a aquesta santedat. I així com existeix “la santedat de la porta del costat de casa” (GE, 6-9) -dels qui són veïns nostres, que passen desapercebuts, però que als ulls de Déu han deixat que la seva gràcia treballi en ells, no li han estat un destorb- també, per gràcia de Déu, hi ha, en aquesta comunitat monàstica, la santedat del veí de la cel·la del costat, del company de comunitat, del germà de taula, que esdevé, encara que sigui sense paraules, un estímul per a tots els germans de vocació a “cercar Déu de veritat” i a adorar-lo “en esperit i en veritat”. 

Viu, doncs, des d’avui la teva vocació a la santedat “servint el Senyor -i els germans!- amb alegria”, com diu el salmista (salm 99,2), essent des d’avui un veritable monjo-diaca. És a dir, sobretot un servidor de la Paraula de Déu, un servidor de l’altar, un servidor dels germans, un servidor dels més pobres i necessitats i un servidor -no ho oblidem- de l’evangelització en aquest santuari de Montserrat la funció pastoral del qual, especialment en l’àmbit de les diòcesis de Catalunya, és d’una especial transcendència. És un gran servei, és una gran “diaconia”, que els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense saps que valorem especialment, i aquesta és la raó que ho recordi en el dia de la teva ordenació.

Des de l’espiritualitat i la Regla de sant Benet

Des de l’espiritualitat benedictina, des de la Regla de sant Benet, et demano de bell antuvi, que em disculpis per recordar això que segueix a qui sens dubte en té un coneixement molt més ampli i molt més profund que el que pugui tenir un servidor.

Tot i així, goso suggerir-te que avui escoltis especialment en el dedins del teu cor aquestes paraules de sant Benet: “Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. Cenyits, doncs, el nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. Si volem habitar en el tabernacle del seu regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Regla de sant Benet, Pròleg, 20-22).   

A l’escola del teu pare en l’esperit, sigues ben humil, i si veies brossa a l’ull d’un germà teu, no deixis de veure la biga al teu (cf. Mt 7,3-5). I això tots nosaltres també, mirem de viure-ho així. No dubtis en anar pujant, ajudat per la gràcia de Déu, en aquells graons de la humilitat, els graons de l’escala de la virtut, dels que tracta el capítol VII de la Regla. Recorda allò que diu, en parlar de quins són els instruments de les bones obres, “abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Després, el proïsme com a si mateix”” i sobretot i en tot moment “no anteposar res a l’amor del Crist” (Regla de Sant Benet, cap. IV, 1-2 i 21) i “no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (Ibídem, 74). És providencial que siguis ordenat precisament en aquesta solemnitat on gaudim de la immensitat de la misericòrdia de Déu, de la immensitat de l’amor del Senyor.

Recordant el clàssic consell que dona sant Benet quan demana: “que no s’anteposi res a l’ofici diví” (cap XLIII), et suggereixo, si vols tenir-ho en compte, que la teva pregària, des d’ara, sigui per a tu un servei, una diaconia, pregant especialment per la pau a Ucraïna i a molts altres països en guerra -com ens recorda constantment el papa Francesc que diu que estem vivint una tercera guerra mundial però “a pedaços”-, i que preguis també per les necessitats del món i de l’Església, i concretament pels fruits del “camí sinodal”, aquest camí valent al qual ens ha convocat el Sant Pare, aquesta aventura de l’Esperit. Prega, sí, pels fruits del camí sinodal que el bon papa Francesc ens ha demanat de realitzar a tots els batejats, “caminant junts”, discernint, escoltant l’Esperit.

Conclusió

Estimat nou diaca, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra entranyable Moreneta, patrona de les diòcesis catalanes, admirem el gran cor i sentim l’amor immens del seu Fill, Nostre Senyor Jesucrist, que no va venir a fer-se servir sinó a servir. Com cantem al Virolai, “Cedre gentil del Líban sou corona, arbre d’encens, palmera de Sió, el fruit sagrat que el vostre amor ens dona és Jesucrist -anava a dir, “el gran Diaca”!-, el Redemptor del món”. 

Amén

Abadia de MontserratOrdenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

El Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (19 de juny de 2022)

Gènesi 14:18-20 / 1 Corintis 11:23-26 / Lluc 9:11b-17

 

Amb el sagrament de l’eucaristia, podria arribar-nos a passar, estimats germans i germanes, que ens hi acostuméssim tant, que no fóssim conscients de tot el seu valor. És un goig i un privilegi, potser cada vegada més privilegi en la nostra Església, poder celebrar diàriament o setmanal l’eucaristia i participar-hi amb la comunió del cos de Crist.  

La Solemnitat del corpus, conclòs ja el temps pasqual, té tanmateix ressons del seu inici, el dijous sant, quan celebràvem la institució de l’eucaristia. Potser el dia tradicional de celebració del corpus, en dijous, deixava més clara aquesta relació. Celebràvem aleshores i celebrem avui que Déu no va tenir cap límit per a fer-se present entre els homes i les dones i per això es va encarnar en Jesucrist i que, de la mateixa manera, Jesucrist tampoc va limitar-se per a continuar present en tota la història que s’esdevindria darrere d’Ell i per això va voler que el pa i el vi fossin la seva presència privilegiada, perquè en la senzillesa dels elements més bàsics i tan sols amb la invocació de l’Esperit Sant i amb les paraules breus que ell va dir, poguéssim fer-lo present. 

Tota la història de la humanitat està marcada per Jesucrist, per la seva Encarnació, per la seva mort i resurrecció. Per això és el punt final d’un temps i l’inici de l’altre, per això en la majoria de societats cristianes i en moltes d’altres, el temps s’assenyala a partir d’ell. L’eucaristia és la  memòria perenne de Jesucrist en aquest segon temps de la història que ha de perdurar fins al final. La celebrem fins que torni com ens deia el final la segona lectura d’avui, quan la seva revelació absoluta farà innecessària la seva memòria. Però mentre això no arriba, tenim com deia el privilegi de la seva presència en el sagrament del seu cos i de la seva sang, en el pa i el vi eucarístic. 

Ressonen en les pregàries de la missa d’avui aquesta dinàmica històrica entre memòria de Jesús, de la seva Passió, i esperança en el futur, en aquesta vida eterna, que podem imaginar i anticipar quan sentim o ens fem conscients de la presència de Déu en nosaltres, de la seva comunió amb el món, que és allò que ens porta de manera intensa i insubstituïble el sagrament de l’eucaristia. El motet eucarístic (és també l’antífona del Magnificat de les II Vespres d’avui) Oh sagrat convit, de Sant Tomàs d’Aquino, tantes vegades cantat per la nostra Escolania, que avui és a Alemanya convidada per a un concert, ens ho diu: Oh sagrat convit on mengem el Crist, recordant la seva passió; la ment s’omple de gràcia i se’ns dona penyora de la glòria futura,

A vegades estic temptat de pensar com si amb l’Encarnació de Déu en la humanitat no n’hi hagués hagut prou, que calia encara baixar més, tan humil és el nostre Déu i tan fàcil ens ho volia posar que no es va fer de menys de ser present per Jesucrist en el pa i en el vi, en la simplicitat dels aliments més corrents de la cultura Mediterrània 

L’evangeli d’avui ens suggereix que la institució de l’eucaristia en el darrer sopar, només va ser la conclusió final d’una vida tota donada per amor. M’agrada contemplar l’escena de la multiplicació dels pans i dels peixos, no tant com un miracle material, sinó com l’escena de la preocupació i l’acció eficaç de Jesús, perquè ningú no passi més gana. 

Davant de les amenaces d’escassetat directa d’aliments i de l’encariment dels que hi ha disponibles, amenaces que la Guerra d’Ucraïna sembla no poder acabar ràpidament sinó accentuar cada dia més, penso en com podríem nosaltres fer-nos conscients que l’eucaristia va lligada també a la preocupació de Jesús perquè no hi hagi fam al món. Jesús  va saciar els seus deixebles enmig de la quotidianitat mentre predicava i guaria. Sembla que el nostre dia a dia ens ha portat també a trobar-nos en situacions de necessitat semblants a les que hem escoltat. L’Església fa molt: Caritas, les Missions, l’anonimat de tantes persones que  ajuden, són els veritables efectes de tenir present i recordar Jesús i l’evangeli en cada una de les nostres celebracions eucarístiques. No ho separem mai. Direm avui que aquest es el sagrament de la unitat i de la pau. Però Déu no ens imposa la unitat i la pau com una consigna, com una ideologia com han fet servir règims totalitaris de tots els signes que han pervertit aquestes paraules. La transformació social cristiana que té les seves arrels en l’evangeli neix de la fe i de la comunió amb Jesús. D’una relació personal i lliure que mai no pot ser imposada, que neix de la crida primera a ser  deixebles de Jesucrist. 

La festa d’avui té els seus orígens en la necessitat d’intensificar amb pregària i lloança aquest privilegi de presència personal que Déu ens fa amb el seu cos i la seva sang i que ens ajuda a aprofundir i a intensificar la nostra intimitat amb Ell. Tampoc però no podem caure en un intimisme excloent  i en aquesta relació espiritual oblidar-nos que l’eucaristia és pa trencat i repartit. Que la unitat eclesial sencera hi és sempre present i que tota eucaristia és una pregària i una afirmació de la pau volguda pel Senyor, com diem al final de la pregària eucarística abans de donar-nos la pau simbòlicament: Doneu-li aquella pau i aquella unitat que vos vau voler. És impossible en aquesta unitat no tenir molt presents els qui ho passen pitjor, és difícil pensar que hi pugui haver-hi pau on no hi ha ni tan sols els aliments necessaris per a viure. 

Cada eucaristia ens recorda que tenim el deure de continuar ferms en aquesta lluita pels necessitats. Per això, unint-nos a tantes comunitats, farem avui una col·lecta a favor de caritas, que vetlla per tantes i tantes situacions extremes.

La tradició catòlica llatina ens ha llegat el culte eucarístic, això és l’adoració al cos i a la sang de Crist no només en el moment propi de celebrar el memorial del Senyor en cada eucaristia i de combregar sinó també en la possibilitat silenciosa de pregar en presència d’Ell. Avui ens unirem a aquesta veneració portant solemnement la reserva eucarística a la capella del santíssim, de la mateixa manera que ho fem el dijous sant, i deixarem exposat el sagrament per a tothom qui durant el dia hi vulgui pregar en silenci. És el Senyor mateix present pel memorial de la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, que ens exhorta a viure intensament la nostra comunió amb ell i els germans i germanes d’arreu. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

La Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Homilia del P. Josep M, Abat de Montserrat (12 de juny de 2022)

Proverbis 8:22-31 / Romans 5:1-5 / Joan 16:12-15

 

Germans i germanes estimats:

Hem començat la nostra celebració “en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Més encara, des del moment del baptisme tota la nostra vida de cristians està posada sota aquest nom de les Tres Persones divines. Vàrem néixer a la vida cristiana amb la invocació del “Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No pas “en els noms” d’ells, com si fossin tres noms diferents, sinó en un sol nom perquè només hi ha un sol Déu que és la Santíssima Trinitat: el Pare totpoderós i el seu Fill únic i l’Esperit Sant (cf. CEC 233). 

Aquesta és la realitat central de la fe i de la vida cristiana. Aquesta és la realitat central de la nostra vida de deixebles de Jesús. Allò que podria semblar un misteri allunyat de la nostra existència, ens és una realitat íntima. Efectivament, quan vàrem ser incorporats a Jesucrist pel baptisme, també vàrem entrar en el cor de la Santíssima Trinitat. Aquesta realitat ens l’ha revelada Jesús a partir de la seva experiència de la vida divina. Ell sap que Déu li és Pare, ho experimenta en el més íntim d’ell mateix i en frueix, conscient que ell és el seu Fill etern. I sap també, i ho experimenta i en frueix, que entre ell i el Pare hi ha un Amor recíproc infinit. A aquest Amor, Jesús ens ha ensenyat a anomenar-lo Esperit Sant (cf. I. Gomà, Reflexiones entorno a los textos bíblicos dominicales. PAM, 1988, p.829).

Nosaltres en ser incorporats al Crist pel baptisme hem entrat en relació íntima amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I podem, docs, fruir per la fe i la pregària de la realitat íntima del Déu que és Amor. Ho deia sant Pau, a la segona lectura: Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 5). I aquest mateix Esperit ens fa cridar del més íntim de nosaltres mateixos: Abba, Pare! (Ga 4, 6), mentre ens ajuda a viure plens de cofiança la vida de fills seus i ens va guiant cap a la veritat sencera, com deia Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Sí. L’Esperit ens endinsa en la familiaritat amb Déu perquè només podem realitzar en plenitud la nostra vida estimant el Déu Trinitat i sabent-nos estimats per ell. I alhora estimant els altres i acollint el seu amor.

D’altra banda, l’Esperit, el Defensor promès per Jesús a l’evangeli d’avui, ens conforta en les nostres fatigues i en les nostres dificultats, i ens dóna l’esperança de la salvació per sempre quan participarem eternament de l’amor Trinitari.

Per acabar, us invito a aturar-nos en unes paraules de sant Pau a la carta als Gàlates, que ens parlen de la nostre relació amb la Santa Trinitat. Les cantarem en el cant de comunió. Diu Pau:  Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abba, Pare! (Ga 4, 6). En altres paraules, és com si l’Apòstol digués: no saps quina prova tenim que som fills de Déu? I respon apel·lant a la realitat més profunda i alhora més simple del nostre ser cristians. Ve a dir: no us adoneu que quan us poseu davant Déu surt del vostre interior la invocació “Pare”? No us adoneu que cada vegada que pregueu Déu amb la pregària que Jesús ens va ensenyar comencem dient “Pare nostre!”? Doncs, bé; és l’Esperit que ha posat en el vostre interior aquesta invocació que ens agermana amb Jesucrist. Sí. En el més profund del nostre ésser, l’Esperit confirma la nostra condició de fills. Encara que potser estiguem mig distrets, l’Esperit crida en el cor dels batejats per invocar Déu com a Pare i endinsar-nos en la vida de fills.

No busquem, doncs, el Déu Trinitat cel amunt, enllà del firmament. Busquem-lo en el pregon del nostre cor on l’Esperit Sant ens fa invocar el Pare units a Jesucrist; busquem-lo, també, en els sagraments de l’Església, en l’amor a tot els germans i germanes en humanitat.

Avui, d’una manera particular, adorem i glorifiquem el misteri del Déu tres vegades sant. De l’únic Déu veritable inabastable a la nostra comprensió en la seva grandesa i alhora present en el més íntim de nosaltres mateixos per ser la vida de la nostra vida.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Diumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)

Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45

 

Benvolguts germans i germanes,

El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans. 

El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.

Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:  deixeble-mestre, com una unitat;  germà i bondat.

Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.

El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.

En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.

Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.

Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.

Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)

Diumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)

1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39

 

 

“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.

Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.

El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”. 

Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:

El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.

Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.

Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.

“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).

En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).

Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)

Diumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (13 de febrer de 2022)

Jeremies 17:5-8 / 1 Corintis 15:12.16-20 / Lluc 6:17.20-26

 

En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.

A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.

Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.

Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.

Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitat  la nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.

Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir i  compartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure amb  l’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar més  la mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.

Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feu  també vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».

Amb les paraules de Jesús podem constatar quanta  gent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui. 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)

Diumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (6 de febrer de 2022)

Isaïes 6:1-2a. 3-8 / 1 Corintis 15:1-11 / Lluc 5:1-11

 

La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.

Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.

Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.

El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.

Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!

La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.

La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.

El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.

L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n. 

La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes parets  cadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. 

Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitats  amb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,  com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.

Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.

L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres. 

Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per això  Jesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.

Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació. 

Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.

Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Diumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Homilia del P. Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat (30 de gener de 2022)

Jeremies 1:4-5.17-19 / 1 Corintis 12:31-13:13 / Lluc 4:21-30

 

Estimats germans i germanes:

La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements. 

Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema. 

La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.

A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.

Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?

Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència. 

Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.

Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles. 

Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)

Diumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 de gener de 2022)

Nehemies 8:1-4a.5-6.8-10 / 1 Corintis 12:12-30 / Lluc 1:1-4; 4:14-21

 

El Poble d’Israel sempre ha viscut de la paraula de Déu tramesa pels patriarques, legisladors, savis i profetes. En les sinagogues es continuen llegint encara avui aquests textos, amb l’esperança constant que un día s’acomplirà el que Déu té promès al seu poble: un Messíes alliberador.

A nosaltres, cristians, ja se’ns ha dit, com ens ho afirmava Sant Lluc en el seu pròleg a l’Evangeli, que aquesta esperança ja ha estat acomplerta en Jesucrist, la Paraula definitiva de Déu. I ens ho ha transmés recollint els testimonis dels qui ho veieren i transmeteren de paraula: els Apòstols. Lluc, per la seva part, ho “escriu detalladament en una narració seguida perquè el destinatari, Teòfil, coneixi la solidesa de l’ensenyament rebut”. Tenim, doncs, unes bases segures de testimonis que han vist y sentit el que Jesús, la Paraula de Déu, va dir i va fer en el període curt de la seva acció predicadora. Són paraules de la tradició oral 40 anys després dels fets.

Nosaltres també, que hem rebut el baptisme i hem estat incorporats al Crist formant un sol cos, hem rebut aquestes ensenyances en la catequesi, en la familia, en l’escolta de la predicació en l’Església, i tant de bo també, en la lectura freqüent del Nou Testament, sobre tot.

Ell text de l’Evangeli llegit avui, ens porta a la sinagoga de Nazaret, el poble on Jesús había crescut. Abans, St. Lluc ja ens ha presentat Jesús en el Baptisme on rebé l’Esperit Sant i el testimoni del Pare: “Aquest es el meu Fill”. A continuació passà per les temptacions de Satanàs, superades, i un exitós recorregut pels poblets de Galilea predicant a les sinagogues. Els conciutadans, doncs, coneixen bé la fama que l’envoltava.

Jesús rep, doncs, el volum d’Isaïes, i llegeix el fragment “l’Esperit reposa sobre meu, m’ha  ungit per a dur la Bona Nova als desvalguts, a proclamar la llibertat als captius, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor” (és a dir, l’any del perdó dels deutes). Jesús diu a continuació: “això s’ha acomplert avui en ell”. I provocà admiració i estranyesa. Perquè, ¿Quina garantía dóna Jesús d’això que afirma? Ja que s‘ho diu d’ell mateix. ¿Quina credibilitat té? Tots els qui l’escoltaven el coneixen de sempre, perquè havía crescut entre ells. Però, el coneixien només exteriorment, i no podíen conèixer la seva veritable personalitat. Jesús recolza el que afirmen els profetes, certifica que segueix les prediccions d’Isaïes, y, a més, ho confirma tot amb el que ell ha fet i predicat, que respon a allò que diu Isaïes. Jesús mai no va afirmar res de si mateix que no ho confirmés amb els fets. Cert, que era fill de María i Josep, però també Fill de Déu en qui s’acomplía l’Escriptura. D’aquí la importància que donen els Evangelis a l’acompliment de les Escriptures en els fets i ensenyaments de Jesús. En el capteniment de Jesús no hi ha mai discrepàncies entre el que diu i el que confirmen els seus actes. A Jesús no li calia portar un rètol que digués ‘soc el Messies’. “Si no em creieu a mi, creieu les obres que jo faig” afirma. I davant Pilat  diu: “no em preguntis a mi, pregunta els qui m’han sentit i han vist el que jo he fet”. Ell no necessitava donar explicacions. Ho reblava amb paraules de l’Escriptura. Era coherent!

Tant de bo que nosaltres poguessim confirmar sempre el nostre nom cristià amb els nostres fets creïbles. Que el nostre sí, sigui  sempre sí, per a glòria de Déu Pare.

Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)

Diumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)

Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12

 

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme  al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria». 

L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer. 

És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor. 

A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui,   però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.

«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes  de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser. 

El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que  mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia. 

Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)