Diumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (15 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 14:21b-27 / Apocalipsi 14:1.8-13 / Joan 13:31:35

 

En la visió de l’Apocalipsi que hem llegit a la segona lectura, hi ha una frase clau que il·lumina les altres lectures i la celebració de tot aquest diumenge cinquè de Pasqua del cicle C. El text diu que Joan va tenir una visió on tot era nou: el cel, la terra, la ciutat de Jerusalem i al l’indret del tron el qui hi seia afirmà: «Jo faré que tot sigui nou». Aquesta és la bona notícia: «Jo faré que tot sigui nou».

La novetat es una de les realitats mes fascinants per al cor humà. Potser es perquè experimentem la caducitat de la vida, o la decadència de les coses, o l’envelliment de les persones i de les institucions en contrast amb el nostre desig de plenitud i d’eternitat, potser per això ens atreu tant la idea d’una vida nova, d’un nou començament, d’una realitat nova que ens ajudi a superar el destí ineludible de la mort. Tot això queda ben reflectit en el diàleg entre Jesús i un fariseu que es deia Nicodem (Jo 3,1-10). En una conversa plena de sinceritat, de confiança, de trobament profund amb l’essencial, Jesús li diu a Nicodem que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. La resposta de Nicodem expressa bé l’experiència quotidiana: ¿Com pot néixer un home que ja es vell? ¿Ha de tornar a entrar a les entranyes de la mare per poder néixer? Nicodem, i amb ell també nosaltres, intueix perfectament el desig de començar una vida nova, però no entén què vol dir néixer de dalt o néixer de nou. Sap prou bé, com ho sabem també nosaltres, que ens podem il·lusionar fàcilment amb novetats efímeres, que ens il·lusionen però que no ens satisfan. Ho vivim cada vegada que estrenem alguna cosa nova, quan comencem l’any o si canviem de casa, de cotxe, de feina. Voldríem començar de cap i de nou per encetar, d’una vegada, la vida veritable.

La resposta definitiva es troba en la persona viva de Jesús, en Jesucrist ressuscitat. Jesús contesta a Nicodem que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l’aigua i de l’Esperit. Néixer de l’aigua i de l’Esperit es la manera com l’evangeli segons sant Joan expressa la realitat definitiva de la nostra vida: participar en la mort i en la resurrecció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. L’Església, seguint el manament del Senyor Jesús, ha entès que aquest nou naixement en l’aigua i l’Esperit es produeix pel baptisme, la confirmació i l’eucaristia.

El qui seu al tron de la nova Jerusalem i diu: «Jo faré que tot sigui nou» és Jesús ressuscitat, triomfant sobre el pecat i la mort. Per viure realment la novetat que busquem hem de ser submergits en la vida, la mort i la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Només així començarem, per l’acció de l’Esperit Sant, la vida nova que tant desitgem i que ens permetrà participar de la novetat absoluta inaugurada amb la resurrecció de Jesús.

Hem vist que és una novetat que afecta també la creació: un cel nou i una terra nova. Que inclou també la ciutat santa, la nova Jerusalem i el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. L’indret d’aquesta comunió íntima entre Déu i la humanitat, que és la font de la vida nova, ja no és un lloc de la geografia terrestre, sinó que és la persona de Jesús, plenament Déu i plenament Home. Ell és el sacerdot, l’altar, la víctima i el tabernacle. I com que hem estat creats a imatge seva, cadascú participa, en la mesura que només Déu coneix, d’aquets atributs del Senyor Jesucrist. El cel nou i la terra nova són, en la nostra vida, la novetat de l’altre i en definitiva la novetat de Déu.

Per això Jesús ens pot donar un manament que també es nou: que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha estimat. I quan s’estima, tot esdevé nou.

El nou naixement per l’aigua i per l’Esperit es verifica també en el nucli del nostre ésser: el cor i l’esperit. Creiem que per la participació en el misteri pasqual de Jesucrist, s’acompleix en nosaltres la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-28), que llegíem a la Vetlla Pasqual: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre. A partir d’aquesta novetat interior comencem una vida nova, que és com un nou Èxode, amb la particularitat que si vivim personalment en Crist ressuscitat, aquest nou èxode es un pelegrinatge d’amor, fet amb Ell com a company de camí, que ens condueix a la terra promesa, el Regne, on el veurem cara a cara. Aleshores podrem fer com Pau i Bernabé quan tornaren a Antioquia, podrem anunciar tot el que Déu ha fet juntament amb nosaltres, com la gràcia de Déu ens ha permès dur a terme l’anunci de l’evangeli, de Crist ressuscitat. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Jubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

El P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, va celebrar el jubileu monàstic el proppassat diumenge 8 de maig. Durant la missa conventual, que va presidir el P. Abat Manel Gasch, va renovar els vots monàstics davant la comunitat benedictina de Montserrat, en complir-se cinquanta anys de la seva professió com a monjo.

El P. Josep M. Soler va néixer a Santa Eugènia de Ter (Girona) l’any 1946. Va entrar al monestir de Montserrat el novembre de 1970, on va fer la professió simple el 6 de maig de 1972 i la solemne el 18 de maig de 1975. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1981. El 16 de maig de 2000 va ser elegit abat de Montserrat, responsabilitat que ha exercit fins al 15 de setembre de 2022, dia en què va ser elegit el seu successor, el P. Manel Gasch. El P. Abat Josep M. Soler havia presentat la renúncia el 13 d’agost, en complir els setanta-cinc anys.

El P. Abat Manel Gasch, en l’homilia de la missa conventual del IV Diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, va recordar que en aquest mateix diumenge litúrgic va iniciar el seu abadiat, fa vint-i-dos anys, el P. Josep M. Soler. Concretament, va fer referència al recordatori de la seva benedicció, que hi tenia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus (Dono la meva vida per les ovelles). «En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la regla de Sant Benet a l’abat del monestir només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep Maria», va dir el P. Abat Manel Gasch.

El P. Josep M. Soler va cursar els estudis filosòfics al Seminari dels Claretians a Solsona. Després de professar solemnement a Montserrat, del 1976 al 1977 va col·laborar a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Un cop finalitzats els estudis eclesiàstics, que va cursar a Montserrat, es va traslladar a Roma, on es va llicenciar en Teologia, especialitat Sacramentologia, pel Pontifici Ateneu de Sant Anselm. Des de l’any 1996 exerceix el càrrec de Visitador de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Cassinesa.

Durant setze anys va ser responsable de la formació monàstica dels joves monjos de Montserrat com a Mestre de Novicis i Prefecte de Juniors, tasca que va compaginar amb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual en va ser el Prefecte durant set anys, i a l’Institut Superior de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. De 1992 al 2003 va ser vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM). Ha col·laborat com a sotsdirector a la revista “Studia Monastica” i ha publicat articles sobre temes d’espiritualitat i de litúrgia en diverses revistes especialitzades.

Renovació del vots amb motiu del 50 aniversari de professió monàstica del P. Josep M. Soler, Abat emèrit de Montserrat (8 de maig de 2022)

Abadia de MontserratJubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Missa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2022)

Apocalipsi 21:1-5a.6b-7 / Romans 6:3-9 / Mateu 25:31-46

 

Els cristians de l’Orient, estimats germans i germanes, seguint una tradició molt antiga, tenen el costum de felicitar-se la Pasqua, aquest temps que estem celebrant, dient-se: Crist ha ressuscitat i responent: Realment ha ressuscitat. El temps pasqual està totalment centrat en la resurrecció de Jesucrist, aquell esdeveniment que confirmà el valor absolut de la seva persona, de la seva vida i el sentit de la seva mort. Abans de Jesucrist, en la fe d’Israel hi havia la percepció que més enllà de la mort s’entrava en una comunió amb Déu i s’anava a reunir-se amb els éssers que ens havien precedit, però aquesta percepció, no exempta de dubtes tal com ens mostren els evangelis en les polèmiques amb els saduceus, que no creien en la resurrecció,  aquesta percepció, dic, es converteix en certesa i en el fonament de la fe cristiana, la qual neix de l’afirmació que Jesucrist ha ressuscitat. Els apòstols i els deixebles no van arribar aquí fruit d’una reflexió interna o de la necessitat de superar un fracàs que exigia una sublimació en un futur que donés una sortida vàlida a tot allò viscut amb Jesús. No. Hi van arribar perquè el Senyor va ressuscitar, es va fer present en les seves vides després de mort i van entendre que aquell fet era el que ho canviava tot, perquè donava una resposta a la pregunta eterna: I després què? Contestant amb senzillesa: després hi ha la vida eterna, perquè Déu no deixa enmig de la mort els difunts. 

Jesucrist, el Fill de Déu, havent volgut compartir la nostra condició humana fins a la mort, s’aixeca (aquest és el sentit literal del verb ressuscitar en grec), per a continuar present, amb una forma certament que no és la mateixa que la d’abans de la mort en creu, però que se’ns explica com presència real, històrica i viva entre nosaltres. D’aquesta manera Déu no es traeix a si mateix. Hi ha una imatge que m’agrada molt, és d’un teòleg castellà que va morir força jove, que diu que Déu fixa una corda en el moment de la Creació que és el fil de la història i la manté tensada fins al final. Alguna vegada la corda afluixa però sempre es recupera i ho estira tot cap a l’acompliment definitiu. Tots som en aquesta corda mentre vivim. Jesucrist, com a home, també va ser en la corda però com a Déu, també l’estirava i nosaltres esperem que després de morts per la resurrecció ajudarem a estirar aquesta corda i a mantenir-la tensada amb Déu Pare, en Jesucrist, amb l’Esperit Sant, i tots els sants i santes de Déu. 

La resurrecció de Jesucrist va provocar una crida universal al seu seguiment, una crida a ser una Església que s’identifica com la dels cristians, els d’Ell, els de Crist. A aquesta Església ens hi incorporem pel baptisme. Per aquesta raó en la teologia més propera a la de la resurrecció del Senyor, que és la de l’apòstol Sant Pau, tantes vegades el baptisme apareix com el nostre lligam amb Jesús. Ens fa participar de la seva vida perquè ell també es va batejar i perquè participem de la seva vida, assumim totes les conseqüències que aquesta participació té: que resumides volen dir: seguir el seu Evangeli fins a compartir la seva mateixa mort. Però també el lligam que hi establim és el que ens permet tenir l’esperança que un dia ressuscitarem amb ell. Ho hem llegit a la carta als Romans,   Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. (Romans 6:4). 

El germà Martí Sas volgué emprendre realment una nova vida quan entrà al nostre monestir de Montserrat l’any 1958. Nascut l’any 1926 a Palma d’Ebre, a la diòcesi de Tortosa, tenia, dissabte passat, quan va morir, 95 anys i era el monjo més ancià de la nostra comunitat. De fet el germà Martí era el darrer monjo de la nostra comunitat que entrà al noviciat com a germà, separat del que feien els  monjos destinats al presbiterat i que, després de les reformes de la vida monàstica que seguiren el Concili Vaticà II,  feu la professió solemne l’any 1964, amb tots els altres germans, fent que tots els monjos compartíssim des d’aquell moment una mateixa professió. 

Subratllo el fet que volgué emprendre una nova vida quan entrà al monestir perquè la vocació monàstica li significà un redescobriment personal i fort de la fe cristiana a més de trenta anys, una edat una mica avançada per entrar al monestir segons els costums d’aquell moment. Mantingué sempre una actitud forta com a creient i com a monjo que alimentava d’aquella mena de conversió que l’havia portat d’una vida professional com a sastre al monestir. Li agradava recordar i compartir amb nosaltres i amb gent de fora els fonaments, aquells que podíem intuir que eren al cor de la seva fe i de la seva espiritualitat. 

Anava despullat i em vau vestir. Si us deia que la fe ens porta a identificar-nos amb Jesucrist i amb el seu evangeli, i que això exigeix i troba formes molt concretes de realitzar-se com ens narra l’evangeli de Sant Mateu que hem llegit, no podem tenir cap dubte que aquest verset: Anava despullat i em vau vestir resumeix bé tot el servei monàstic del germà Martí, i fins més enllà i tot. La seva qualitat de primer nivell com a sastre fora del monestir, també va quedar dins d’aquesta transformació espiritual quan, col·laborant primer i encarregant-se després de la sastreria del monestir i en va fer un ministeri i un servei, especialment en confecció de tota la roba litúrgica del monestir, mai fruit de la improvisació sinó amb una visió que Déu també havia de ser glorificat en la dignitat i el bon gust de les albes, les túniques, les casulles, els hàbits i les cogulles amb una visió de l’harmonia que tot el conjunt havia de donar al cor dels monjos que celebrava i pregava, molt fidel al precepte de la Regla de Sant Benet que demana dignitat en el vestir dels germans. Potser fins i tot inspirat per la visió d’aquesta ciutat santa de Jerusalem que vol anticipar l’assemblea litúrgica i que ell volgué abillar com una núvia que es prepara pel seu espòs.

La nova vida abraçada després de la seva entrada al monestir, també va tenir una dimensió de soledat i d’acolliment. Durant molts anys, tingué cura i buscà estones de soledat i silenci a l’ermita de Sant Dimes, lloc que estimava amb predilecció i el qual encara va visitar acomplerts els 90 anys, fins que no va ser-li físicament possible continuar-hi anant. Des de sant Dimes també va acollir a amics i alguns grups que s’acostaven per compartir-hi estones de pregària i celebració. 

Essent un monjo que ocupava totes les hores del dia i bona part de les de la nit practicant l’ora et labora fins a una edat molt avançada, hagué encara d’emprendre una nova vida i convertir-se i preparar-se per aquesta hora final. Durant els darrers anys, a la infermeria del monestir, el Senyor el va anar despullant de les seves capacitats físiques i mentals, fins a cridar-lo a compartir per la mort, la seva resurrecció. Ens resten d’aquests darrers anys la seva joia, quasi infantil, quan veia un germà de comunitat, i els intents difícils però entranyables de procurar comprendre allò que volia comunicar. Però fins en aquests moments, gosaria dir que no va perdre aquella fortalesa davant de la vida que li venia de la fe i de les conviccions profundes. 

Els cristians de llengua siriana tenen la tradició que les ànimes dels difunts quan arriben a la porta del paradís no troben Sant Pere sinó Sant Dimes, el bon lladre, salvat per la creu de Crist, que és la clau per entrar al cel, on ell es el primer d’haver-hi arribat. Tot i no ser sirians, permetem-nos avui pensar que Sant Dimes ha rebut el G. Martí a la porta del cel per dir-li que sí, que la promesa de Jesucrist que un dia ens trobarem amb ell, compartint la seva resurrecció, és veritat. I que així visquem la novetat,  la plenitud i la comunió amb Jesucrist, amb l’Alfa i l’Omega, amb el Senyor de la vida, la victòria del qual sobre la mort celebrem en cada eucaristia.

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Diumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 de maig de 2022)

Fets 5:27b-32.40b-41 / Apocalipsi 5:11-14 / Joan 21:1-19

 

El misteri de la Pasqua que estem vivint és el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist que ara ha estat glorificat a la dreta de Déu. I perquè els apòstols ho proclamaven per això són jutjats davant del Sanedrí. Els apòstols no podien deixar de predicar el Crist glorificat, era un foc que els cremava les entranyes, un impuls de l’Esperit en ells que els feia anunciar-lo per tot arreu. Per més que els ho prohibien, no podien deixar d’obeir Déu abans que els homes. No podien callar el que havien vist i escoltat, i palpat amb les seves mans. Havien menjat amb ell després de ressuscitar.

Aquest testimoniatge, germans, ens esperona a nosaltres que ens diem cristians, que hem de proclamar amb la nostra vida aquest misteri de salvació. Si creiem que Crist ha ressuscitat, que nosaltres hem estat units amb ell pel baptisme, i ens alimentem de l’Eucaristia, vol dir que la nostra vida ha quedat transformada per l’Esperit Sant que Crist ens ha comunicat. I això ens fa capaços de poder-ne donar testimoni. Com? Com ho feren els primers cristians que feien dir als pagans “mireu com s’estimen”. L’amor és l’únic que pot canviar el món. I l’amor suposa autenticitat, senzillesa, humilitat, generositat, perdó, acolliment, unitat. No cal fer grans prodigis. El prodigi més gran és l’amor. Però, resplendim en l’amor en la nostra conducta? Aquesta és la pregunta. No espera això de nosaltres el món?

Si vivim en l’amor, en la concòrdia, en la comunió, en la unitat, ja estem imitant ací a la terra aquella glorificació en el cel, que ens descriu la pàgina de l’Apocalipsi: Àngels, ancians i vivents rodejaven el tron on seu el Pare i l’Anyell degollat, el Crist, que conserva els senyals de la seva obediència i el seu amor als homes; és a dir, del lliurament de la seva vida fins a la mort. I tots els éssers del cel i de la terra els donen glòria, honor i poder pels segles dels segles.

Finalment, l’Evangeli ens descriu, en imatges, la fecunditat desbordant de la missió de l’Església. De la sola paraula de Crist que diu als pescadors ‘tireu la xarxa a la dreta’, en surt una pesca inimaginable, que no havien pogut fer en tota la nit els pescadors. Això ja prediu el canvi del món conegut en el seu temps, dominat pels ídols, les religions falses i els seus temples, el despotisme sobre els esclaus, i la immoralitat  dels costums, en un món cristianitzat per la predicació de 12 pobres pescadors sense gaire cultura, però amb una paraula inflamada per l’Esperit, i el testimoni de la seva sang.

Es va repetir a nivell universal l‘acció de Jesucrist a Palestina: predicació del Regne de Déu i testimoni martirial. Paraula segellada amb la sang. Jesús tingué cura, també, de deixar un representant seu que fos pastor del seu ramat. Precisament, Pere, aquell qui el va negar tres vegades, però després li va confessar, també, tres vegades, el seu amor sincer: ‘tu saps que t’estimo’. Aquest pobre ésser humà rebé, doncs, l’encàrrec de mantenir unit el ramat: ‘pastura les meves ovelles’. Però no t’escaparàs de seguir-me a mi. No sols en el martiri, sinó també fins a la glòria.

Nosaltres som aquestes ovelles que seguim el Pastor universal, conduits per homes dèbils, però assistits per l’acció de l’Esperit. Els qui són ovelles autèntiques coneixen la veu d’aquest Pastor que les ha estimat fins a donar la seva vida. I el segueixen a les fonts de la vida eterna. Donem glòria a Déu que ens ha donat una roca ferma de la fe en el successor de Pere.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de ritu bizantí de Grècia (27 d’abril de 2022)

Fets 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat! 

Estimat p. Abat Manel, estimada comunitat de monjos i escolans, estimats germans en Crist.

A redós de la Pasqua, que per a vosaltres a l’occident va ser fa deu dies i per a nosaltres a l’orient fa només tres dies, el Senyor ens fa el do de celebrar avui la solemnitat de la Mare de Déu. Dono gràcies al Senyor que, a través de la fraterna invitació del p. Abat, em fa el do de poder-la celebrar aquesta festa amb tots vosaltres, germans monjos, preveres concelebrants, oblats, escolans i pelegrins. 

Celebrem a més, enguany, els 75 anys de l’Entronització de la Santa Imatge al nou tron que la fe i l’amor del poble va voler renovar i oferir a la Mare de Déu, aquell 27 d’abril del 1947, com a testimoniatge de devoció filial en un període no fàcil de la nostra història. 

Celebrar la Pasqua / celebrar la solemnitat de la Mare de Déu. Maria al peu de la creu, Maria a redós de la Pasqua. Maria -i amb ella l’Església- sofrent amb el Crist. Maria -i amb ella l’Església- testimoni de la resurrecció. Sant’Efrem, un Pare de l’Església siríaca del segle IV, fa una lectura i una interpretació de l’Escriptura -algú potser dirà un xic agosarada-, dient que Maria, a Nadal és la primera en veure el Crist acabat de néixer, i ara a Pasqua és el primer testimoni de la resurrecció. Maria / l’Església testimoni i anunci de l’encarnació, Maria / l’Església testimoni i anunci de la resurrecció. D’aquest misteri ens n’han parlat les lectures que acabem d’escoltar.

I totes tres ens han parlat del misteri, de la presència de Maria, la Mare de Déu, en la vida de l’Església. La lectura dels Fets dels apòstols ens ha pintat com si fos una icona, la imatge de l’Església naixent: una Església testimoni de la resurrecció, amb els apòstols -i fixeu-vos que la lectura els ha anomenats tots, no ens ha donat una referència anònima i impersonal, sinó que d’alguna manera la Paraula de Déu ha volgut mostrar-nos el rostre de cada un d’ells: Pere, Joan, Jaume, Andreu…-, i el text ha continuat: amb algunes dones, amb Maria la Mare de Jesús i els germans d’ell. Amb un comú denominador: després de la Resurrecció i de l’Ascensió del Senyor tots ells eren constants i unànimes en la pregària. Aquells homes que pocs dies abans el van negar, van fugir esporuguits, ara són presentats unànimes i constants en la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús. Aquesta és la icona de l’Església, la icona de cadascun de nosaltres que tantes vegades potser hem fet l’experiència de la negació, de la traïció fins i tot, o del simple -i no per això més justificable- fugir esporuguits, però que amb confiança tornem a pujar a la cambra alta -com deia la lectura que hem escoltat-, per retrobar junts, mai sols ni aïllats, la concòrdia i la unanimitat en la pregària amb Pere, amb Jaume, amb Joan… amb Maria la Mare de Jesús…. L’Església de Jesucrist no és mai una realitat anònima, sense rostre. Tots hi tenim un lloc i un nom. Nom que hem rebut en el baptisme, lloc aquell al qual el Senyor ens ha cridat.

I ens podem preguntar quina és aquesta pregària unànime i constant d’ells i nostra? Qui i què la fonamenta? Ens en dóna una resposta i n’esdevé un exemple i un model la segona lectura que hem escoltat. I en faig només una breu paràfrasi: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,que ens ha beneït en Crist…, …nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. És el Crist i únicament ell l’origen i el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança, i per tant també de la nostra pregària. En Ell Déu ens ha beneit i continua beneint-nos, a nosaltres homes i dones febles i pecadors, que potser tantes i tantes vegades continuarem i continuem fugint esporuguits, com els apòstols a la passió del Crist. Malgrat això, però segurs “que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

L’Evangeli ens ha narrat l’episodi de la Visitació de Maria a Elisabet. L’evangeli de la Visitació, juntament amb el precedent de l’Anunciació del mateix evangelista sant Lluc, sempre m’ha fet la impressió d’una narració ràpida, com si l’evangelista tingués pressa per fer-nos arribar a quelcom d’important. Són dos fragments de l’evangeli sense frases potser massa llargues que en puguin alentir la narració: en l’un i en l’altre dels episodis -Anunciació i Visitació-, sant Lluc ens vol portar d’una manera ràpida i directa al centre de l’anunci evangèlic, al centre de la nostra fe: l’encarnació del Verb de Déu. Fixeu-vos en el text d’avui: “…Maria se n’anà de pressa a la Muntanya…, va entrar a casa …i saludà Elisabet… Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació… l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant…”. Tornarem encara a la Visitació. 

Les tres lectures d’avui, estimats germans, ens han parlat de la vida de l’Església -naixent i actual-, de la pregària de l’Església -naixent i actual-, i de la fe de l’Església -naixent i actual. Tres lectures que ens parlen avui a nosaltres d’una manera especial que les escoltem, les acollim, les fem nostres en aquesta celebració de la festa de la Mare de Déu a Montserrat. En aquest lloc sant, en aquest santuari, en aquest monestir que de tantes maneres des de dins els qui hi viviu, o des de llocs propers o fins i tot llunyans, tots sentim com a casa de la Mare i casa nostra, sempre en la concòrdia i la unanimitat en la pregària, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

Enguany aquesta nostra celebració pren un relleu especial perquè celebrem el setanta-cinquè aniversari de l’Entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu. Alguns dels presents potser us en recordeu personalment d’aquell 27 d’abril del 1947. Alguns dels monjos venerables en edat del nostre monestir hi éreu presents com a escolans. Potser alguns dels fidels també hi fóreu presents. I això, per als qui d’anys no n’hem acumulat encara tants, ens fa sentir membres vius de l’Església i de la gran tradició de Montserrat que aplega monjos, escolans, oblats, pelegrins… Us dic això, perquè celebrar el setanta-cinquè aniversari de l’entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu no ha de ser el celebrar un fet llunyà de fa molts anys. Al contrari, vol dir per a tots i cadascun de nosaltres un fer memòria viva, un celebrar, un viure avui la presència, la intercessió, l’esguard amorós de la Mare que des d’aquest lloc alt, des d’aquesta cambra alta i bella i preciosa, continua esguardant el nostre món, la nostra terra, les nostres famílies, cadascun de nosaltres. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles que fossin, i també amb la plata de tantes llàgrimes i de tantes esperances en un moment, aquell de fa 75 anys, que com el nostre, estava marcat pel sofriment, per la incertesa, per la por, pel desànim. Però també sostinguts -aleshores i ara- per una gran esperança. Perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Quan pugem al cambril de Montserrat, ens hi trobem amb la imatge de la Mare de Déu posada en un tron bell, d’argent, lluminós. Us voldria proposar, ara breument, que mireu, que mirem, el tron. Al centre hi ha la Imatge de la Mare de Déu, una imatge, una icona d’una bellesa corprenedora, serena, amb una mirada que quan véns de lluny i de temps de ser fora de casa et toca profundament aquesta mirada; una imatge, una icona que et fa tornar al verset dels Fets dels apòstols: “…constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”. Per això, pregar als peus de la Mare de Déu al nostre tron de Montserrat i des de Montserrat, és sempre pregar com a Església i per l’Església, en la qual hi ha Pere, Joan, Jaume… amb la Mare de Jesús, i cadascun de nosaltres… Una Església -i no ens ha de fer por de dir-ho- també ella amb un esguard d’una bellesa corprenedora, serena, que ens aplega sempre com a mare, malgrat les nostres negacions, els nostres fugir esporuguits. “…Constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Si continuem mirant el tron, a la icona de la nostra esquerra hi veiem representat el Naixement de la Mare de Déu que com a festa litúrgica celebrem el 8 de setembre, i que és la festa titular de la nostra basílica. Hi veiem Maria, acabada de néixer i també santa Anna estirada al llit del part. El plafó té un text en llatí que traduït al català diu: “Els monjos acomplint els vots piadosos del poble, et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni. Accepta’l amb complaença oh Verge, i intercedeix per nosaltres”. Dues coses voldria subratllar: els monjos es fan seus els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble -que en aquell 1947 acabava de sortir, poble i monjos, d’una maltempsada bèl·lica que va ferir profundament el cor de tots-; i -els monjos- posen la Santa Imatge, podríem dir donen a la Mare de Déu, aquest tron de bellesa com diu el text, forjat amb els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble. Segona cosa d’aquest text: “…et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni…”. No és un text anònim i imprecís, sinó que com els Fets dels apòstols que hem escoltat, també aquí hi veiem noms concrets, dels dos abats Antoni i Aureli que en aquells anys havia guiat l’un i guiava l’altre la nostra comunitat. Amb això vull subratllar que la nostra no és una celebració anònima o desarrelada, sinó que ha de ser i ho és ben fonamentada en la nostra història, la d’aquest nostre monestir -quasi quasi mil·lenari!-, la de tants i tants monjos -i aquì recordo només un nom: el p. Adalbert M. Franquesa que de l’Entronitzaciò en fou l’ànima i el p. Josep Massot que n’ha estat l’historiador i ara ja la veu, la història, a la llum de l’eternitat-, la història del nostre poble, la de tants i tants pelegrins i turistes, homes i dones de bona voluntat, pedres vives de la història d’aquest lloc sant. 

Us parlava d’una Església concreta amb uns noms i uns rostres ben reals. També goso dir el mateix de la nostra comunitat de monjos, arrelats en una història, amb uns noms i uns rostres ben concrets als quals no volem ni renunciar ni oblidar, que “acomplint els vots piadosos del poble, han posat i posen cada dia la Mare de Déu en aquest tron de bellesa”.

El segon plafó, el de la nostra dreta, conté l’escena de la Visitació, l’escena evangèlica que hem escoltat avui a la nostra celebració. Hi veiem Elisabet inclinada davant de la Mare de Déu, ambdues en una abraçada quasi sostenint-se l’una als braços de l’altra. Hi trobem també un altre text en llatí que traduït al català diu: “Beneït el poble que et reconeix per patrona, vestit ja de porpra de tanta sang dels màrtirs, devotíssim lliura els seus dons, amb la benedicció dels seus bisbes, perquè tinguis un tron digne i bell”. L’evangeli de la Visitació continua fent-se present en la vida de cada pelegrí que puja a Montserrat, i la pressa, el córrer de Maria, de què us parlava fa poc, continua en l’encontre de cadascun de nosaltres amb la Mare de Déu que ens presenta, ens dóna el seu Fill, a nosaltres que “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. El tron és bell, perquè reflecteix la bellesa d’un poble, d’una Església vestida i embellida, fa setanta-cinc anys i ara amb la esperança, el sofriment i la pregària d’un poble, amb la benedicció dels bisbes, dels pastors d’aquesta Església, i amb la sang dels màrtirs. Això em fa pensar en els primers segles de l’Església: mai els bisbes sense els màrtirs, mai els màrtirs sense els bisbes.

Quan pujareu al cambril a venerar Santa Maria hi descobrireu un tron bell, un lloc lluminós -la plata resplendeix, les pregàries i les llàgrimes presents en aquest lloc resplendeixen també. Hi trobareu un lloc de serenor, de pregària. Un tron bell, fet, forjat per la generositat i l’amor de tants i tants homes i dones rics o pobres, ferms en la fe o potser també fugint esporuguits en els moments de dificultat. Homes i dones que fa setanta-cinc anys, fa cinquanta anys, avui continuen -continuem- pujant a Montserrat per presentar -per la veu i la pregària dels monjos i dels escolans- els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances que com a Església, com a humanitat tantes vegades provada i ferida, omplen el nostre cor. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles, amb la plata també de tantes llàgrimes i de tantes esperances… Perquè, germans i germanes, -i permeteu-me també un xic de gosadia exegètica com va fer sant’Efrem!-, el tron de la Mare de Déu som també cadascun de nosaltres, ho és el nostre cor fet cristià pel baptisme, i ho és, ho ha de ser el nostre viure fet cristià per l’evangeli. Per això som/esdevenim tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria, amb el seu Fill a la falda, neixi en el cor de cadascun de nosaltres, a través de l’Església que com a mare ens dóna cada dia el Pa de la Paraula de Déu, els Sants dons del Cos i de la Sang del Crist, ens dóna els sagraments i ens dóna els germans. Som tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria ens visiti, corri i ens empenyi per portar-nos al Crist. Som tron de la Mare de Déu tots nosaltres, bisbes, monjos i escolans, pelegrins, homes i dones de bona voluntat quan a Montserrat i des de Montserrat intercedim, fem pregària i ofrena, fem tron de la Mare de Déu la plata de les llàgrimes, dels sofriments i de les esperances del nostre poble, de la nostra Església, de la nostra humanitat provada. Un tron, el del nostre cor cristià que porta forjat com a escrit aquell: “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. A Ell la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amen.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

(..) / Joan 19:25-27

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La Mare de Déu, quan sentia gemegar el seu fill, s’aferrava a la fusta. Certament, en el naixement de Jesús a Betlem, l’infant fou posat en una menjadora i la seva mare, quan el sentia plorar, s’agafava a la fusta i el bressolava per a tranquil·litzar-lo. Igualment, molts anys després, al Calvari, Maria també s’abraçava a la creu quan sentia els crits agònics del seu fill a punt d’expirar l’alè i desitjava estar amb ell en aquells moments transcendentals.

 A la gruta de Betlem, Maria va engendrar un fill. El Fill etern del Pare, que existia des del principi i existirà eternament, es volgué fer un com nosaltres. Aquella que el portà al món, no podia ser altra que la única pura i immaculada. D’aquesta manera, la nit de Nadal, Maria donà al món el seu fill, el Fill de Déu. A la creu, en canvi, quan Jesús veié que estava a punt d’expirar i d’encomanar al Pare el seu darrer alè mortal, va decidir que era el moment apropiat per donar al món una mare, Maria. Aquí les seves paraules, dirigides al deixeble però dirigides també a tota la humanitat: «Aquí tens la teva mare».

A Betlem, Maria tenia cura d’un infant acabat de néixer però que estava marcat ja amb els signes de la passió. Era un infant faixat, com un mort; posat dins d’una menjadora, símbol del sepulcre en el qual seria dipositat després de davallar de la creu. I al rebre la visita dels tres mags, Jesús és obsequiat amb mirra, producte utilitzat per embalsamar. La creu estava plantada ja en el pessebre. En canvi, al Calvari,  Maria contemplava com Jesús era coronat amb la corona d’espines, símbol d’aquella glòria que cantaven els àngels en el seu naixement. I sobre seu hi havia el rètol que el proclamava rei, aquella reialesa que li fou atorgada amb l’or dels mags que li donaren a la gruta de Betlem.

Entre el misteri de l’encarnació, el naixement de Jesús, i el misteri de la Pasqua, el de la mort i resurrecció, hi ha un camí traçat per on transita tota la història de la salvació. Jesús va néixer per a morir en la creu i ressuscitar per nosaltres i per la nostra salvació. I en un moment i en l’altre Maria, la seva mare, hi és present. No n’és només un simple testimoni silenciós, sinó que la seva missió és anar teixint la humanitat de Jesús perquè en ella s’hi manifesti l’esclat gloriós de la seva divinitat. D’aquesta manera, les paraules de Crist dalt de la creu, les seves darreres paraules, troben la seva síntesi perfecta en allò que hem sentit en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors, el qui seia al tron, afirmà: “Jo faré que tot sigui nou”».

Maria és, doncs, aquella que no només ens mostra Crist, sinó que ens mostra qui és Crist: en la seva encarnació es manifestà de manera sublim la seva humanitat, en la seva passió i resurrecció es manifestà de manera excelsa la seva divinitat. El Crist, és doncs, l’autèntic Déu i l’autèntic home. L’únic que ha pogut superar l’abisme que hi havia entre Déu i la humanitat. El Crist és aquell que ens ha fet partícips de la vida divina perquè a través de la nostra pobra humanitat siguem conduïts vers la vida eterna que no té fi. 

Ja hem referit abans que el llibre de l’Apocalipsi ens parlava de «el qui seia al tron»: qui és el qui seu al tron sinó Jesús? I qui és l’autèntic tron sinó Maria? Maria és la Seu de la Saviesa, a la seva falda seu aquell que ja era present en el moment de la creació del món. Enguany es compleixen 75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947. Fou aquesta una festa en què es van intentar superar les conseqüències dels difícils anys de la Guerra Civil i es va voler caminar decididament cap al futur. El tron construït per a la Mare de Déu no és sinó un homenatge a aquella que constantment ens fa present el seu fill Jesucrist.

Ens apropem a la gran celebració del Mil·lenari de Montserrat, l’any 2025. Recordem la decisió que va prendre l’Abat Oliba de Ripoll d’enviar un grup de monjos a fundar un monestir aquí dalt, en aquesta muntanya. I no el fundaren a qualsevol lloc sinó que ho feren allí on ja des del segle IX hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. La devoció a la Mare de Déu en aquesta santa muntanya, prové ja dels orígens més pregons de la nostra història. Des de llavors, la Moreneta també ha anat teixint la nostra humanitat per tal que poguéssim arribar a Jesucrist.

«Aquí tens la teva mare». Aquí tenim la nostra mare. Fem-li lloc en la nostra vida i en el nostre cor. Contemplem aquella que fou plena de gràcia i ens mostra el camí de la santedat. Posem-nos davant d’ella, que és Mare de l’Església, i presentem-li les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres angoixes i les nostres tristeses. Igual que tingué cura del seu fill a la gruta de Betlem i al peu de la creu, també tindrà cura de nosaltres en tot moment. 

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a 

 

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant  51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Diumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)

Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit. 

Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».

Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.

Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.

Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells  altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».

Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Diumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2022)

(…) / Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 / Joan 20:1-9

 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí!  No seríem aquí perquè no celebraríem el dia de Pasqua, ni avui en la joia de la festa de les festes, ni en cada una de les nostres eucaristies. El missatge insistent de les lectures, les pregàries i els cants d’aquesta missa del matí de diumenge de Pasqua no és altre que aquest: Crist ha ressuscitat! I hi afegim el cant de joia més senzill de l’Església: Al·leluia, al·leluia, que no havíem cantat durant tota la quaresma. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, la seva vida s’hauria perdut en l’anonimat del temps, i no seríem aquí perquè segurament no tindríem cap testimoni d’ell, ni de la seva persona, ni del seu missatge alliberador, intel·ligent, profund, coneixedor de la persona fins a les dimensions més profundes, inspirador de tants i tantes que han vingut després d’ell i han enriquit la nostra cultura i la nostra espiritualitat cristianes.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no formaríem cap comunitat de batejats, perquè el nostre sentit de ser fills d’un mateix Pare Déu i de ser germans i germanes els uns dels altres, no trobaria el seu fonament en Jesús de Natzaret, i com la història ens demostra, només Déu és capaç d’aplegar la humanitat en una família realment global i permanent en el temps. Però com sabem bé, Pasqua no és una  celebració tancada dels deixebles amb ells mateixos, contents de retrobar aquella intimitat d’amics i companys que havien tingut en la vida de Jesús, sinó que va ser un impuls cap endavant i cap enfora. I en aquest impuls cap enfora tenim la joia d’acollir nous batejats com hem fet aquesta nit, i d’acollir també a la plena comunió de l’eucaristia a vosaltres, els escolans Francesc, Josep i els dos Guillems, i també l’Isona, la Berta i la Teresa que avui fareu la primera comunió. Aquesta comunitat de monjos, escolans i pelegrins,  que celebra l’eucaristia aquí a Montserrat, amb vosaltres cada diumenge, us acull amb joia a la taula del Senyor en nom de tota l’Església. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no confiaríem que el seu amor és capaç de fer-nos millors, i això també us ho dic a vosaltres que feu la primera comunió. En el cant d’entrada dèiem he ressuscitat, m’he retrobat amb vos, i els escolans ho tornareu a cantar a l’ofertori en llatí. Resurrexi et adhuc tecum sum . Amb la resurrecció Jesús va poder trobar-se amb Déu i com que nosaltres sempre anem darrere d’allò que ell fa, de les possibilitats que ens obre, tots ens podem trobar amb Déu en Jesucrist ressuscitat. I la millor forma de fer-ho és la de participar en la comunió del pa i el vi, que és el seu sagrament, la manera que Ell mateix ens va deixar per romandre entre nosaltres sempre. Aquesta trobada freqüent pot i ha de tenir conseqüències: us hauria d’ajudar a vosaltres i a tots a superar els nostres defectes, a estimar més i millor, a no tenir vergonya de ser cristians, Jesucrist va ser capaç de tornar en fidelitat la negació de Pere. Com a cristians som cridat a viure la mateixa conversió de Pere, que és una conversió pasqual. 

La conversió pasqual es fa concreta en algun gest a favor dels altres. Tal com vam fer el dijous sant, us proposem que participeu en la col·lecta que farem a favor de Caritas. Ells coneixen les necessitats de la nostra societat i han tingut també un paper actiu, a través de Caritas internacional, en l’ajuda a refugiats de la guerra  i d’altres llocs. Ens parlaven fa poc, per exemple, de la tasca increïble que Caritas de Polònia ha fet a la frontera amb Ucraïna. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no sé on seríem. Alguns sabeu que m’agrada fer comparacions amb la informàtica. Un biblista molt conegut va escriure que Déu es va adonar que la seva Creació i la seva història eren com un programa informàtic que fallava i amb Jesucrist el va tornar a instal·lar o almenys a executar. To run the program again diu ell en anglès. Us imagineu un programa o una aplicació que no es pot actualitzar ni executar? Segurament va funcionant cada cop pitjor fins que ja ni s’obre, i si és un software important, fa que col·lapsi fins i tot l’ordinador. El dimecres de cendres us deia que la Quaresma era com un antivirus que evita que els programes s’espatllin, avui és millor, avui tot es nou, perquè des de la resurrecció de Jesús el programa funciona, perquè sempre està actualitzat. La resurrecció celebrada en cada eucaristia és aquesta actualització constant del programa, i que el programa funcioni vol dir que els objectius de la seva creació s’han confirmat en la redempció que Jesucrist ha portat al món i tot ens condueix a la seva voluntat de salvar-nos, de ser feliços, de ser capaços d’estimar sempre més i millor. I si quelcom no funciona, serà culpa nostra, que no coneixem prou bé el programa, i no culpa d’ell, tal com tenim costum de pensar sovint .   

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí, perquè som fills i filles de la resurrecció del Senyor. En el monestir he sentit a vegades l’expressió molt bonica: som fills de la resurrecció! S’utilitza quan cal continuar endavant alguna activitat o fins i tot una celebració i hi ha hagut algun esdeveniment trist. Amb molta senzillesa, ens transmet la nostra visió de la vida i de la mort, profundament impregnada de l’esperança pasqual d’una vida eterna, plena, en la comunió del Crist Ressuscitat però perfectament conscient que la vida es viu aquí en el dia a dia. 

En aquest matí radiant de diumenge, posem les nostres vides sota la llum del ressuscitat que ens il·lumina, la flama una mica feble d’aquest ciri que crema des d’ahir, ha resistit i ha il·luminat la fosca de tota la nit. Amb ell podem dir, hem ressuscitat i ens hem retrobat amb ell per sempre. 

Celebrem la Pasqua vivint amb sinceritat i veritat, Al·leluia, al·leluia!

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Vetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 d’abril de 2022)

(…) / Romans 6: 3-11 / Lluc 24:1-12

 

Algunes vegades, estimades germanes i germans, quan has de fer una homilia, costa trobar temes o que  la litúrgia que correspon comentar, t’inspiri alguna paraula. Aquesta nit és tot el contrari: la riquesa de signes i de textos amb la que celebrem aquesta vetlla Pasqual, fan més aviat que personalment oscil·li entre el dubte d’explicar tant com sigui possible o de dir-me: puc realment afegir alguna cosa a tot això que la mateixa celebració ja explica extensament tan admirablement, tan insuperablement? 

Una cosa sorprenent d’aquesta nit és que l’omplim de significat per a explicar la resurrecció de Jesucrist, que es va esdevenir de fet en el silenci, en la soledat, gairebé diria jo en aquell anonimat que el Pregó Pasqual expressa tan bé quan canta: Oh nit benaurada, només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. Aquell quedar-se esperant a la porta del sepulcre, el silenci del divendres sant, el silenci encara més profund del dissabte s’endinsa en la nit de Pasqua fins que, com una explosió, amb el foc, el ciri pasqual i la llum que no minva quan la repartim, sinó que es multiplica, confessem que sí, que en el cor d’aquesta nit Santa, Jesús, crucificat, mort i enterrat, ha tornat a la vida. 

Gairebé entrem en un cert vertigen si ens aturem a pensar com un fet concret d’una nit de la història ha tingut tantes conseqüències: la més senzilla de les quals és que: si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí. I tot el que celebrem no és res més que la vida vencent la mort. Alguns dels germans dels escolans i altres infants ho heu treballat avui quan heu observat que un gla, el fruit de l’alzina que semblava mort, era capaç de tenir vida i de convertir-se en un arbre petit. I després d’aquí una estona, portareu a l’altar aquests petits testos plantats amb una esperança i us els tornareu a emportar com a record que aquesta nit, és una nit per a la vida. De fet, aquest és un experiment que recordo que els escolans sempre fèieu a quart i veies els testos amb les plantes per terra a la vostra aula. Jesucrist és com el gra, com el gla enterrat que torna a la vida, que ressuscita en una planta nova. 

Totes les lectures d’avui ens parlen d’aquesta vida, ens en parlen de moltes maneres amb moltes paraules i històries diferents: la creació de la naturalesa amb tots els seus elements, la llibertat, la fe, però en el fons el missatge és sempre el mateix: Déu opta decididament per la vida. Per això no podia deixar Jesucrist en la mort. I Ell ha volgut compartir la seva vida de ressuscitat amb nosaltres, la seva és també la nostra vida, ja que com ens ha dit Sant Pau – i tornem a les plantes-; si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció.  

M’adreço especialment a vosaltres que avui us bategeu, confirmeu i feu la primera comunió, i als qui només us bategeu, representats pels vostres pares i padrins, és a dir als escolans Pere i Tomàs, i als infants: Maria i als germans Caterina, Elisabet i Isaac i també a en David que fa la primera comunió. La vida de la qual estem parlant ara i aquí no és només llevar-nos, menjar i dormir. Nosaltres creiem que tots, els homes, les dones i també vosaltres sigueu nois una mica més grans o infants teniu la possibilitat d’una vida de l’esperit, d’una vida interior, totalment important i essencial per a la persona humana. Una vida que volem infondre, estimular i fer créixer en tots vosaltres amb els sagraments, que per això mateix en diem de la iniciació. Per això és tan bonic que en aquesta nit que celebrem la vida, puguem comunicar com a poble de Déu i comunitat cristiana aquesta vida a tots vosaltres i puguem fer real aquella altra frase del pregó pasqual: nit en què l’home retroba Déu. Això és el que confessem: que l’home retroba Déu en Jesús i que res hauria de ser com abans. El trobem en el baptisme, intensifiquem encara més aquest trobament amb la confirmació perquè rebem el seu esperit i tenim la comunió per a poder rebre’l en cada eucaristia. 

Ara us explicaré una anècdota especialment per a vosaltres Tomàs i Pere, relacionada amb aquests sagraments que rebeu aquesta nit, especialment amb la confirmació, i que té a veure amb un bon amic meu i de moltíssima gent, el bisbe Antoni Vadell, que potser recordareu (sobretot els escolans més grans) perquè alguna vegada havia estat a l’Escolania i havia presidit una missa conventual a principi de curs, i que va morir molt jove als 49 anys fa dos mesos. Els teòlegs, que ens dediquem a estudiar totes aquestes coses relacionades amb la fe i les celebracions, discutim si és millor confirmar-se a la vostra edat, als nou anys o deu anys, especialment si coincideix amb el baptisme o fer-ho de més grans. Quan amb el Pare Efrem parlàvem de tot això, a principis de desembre, vaig trucar al bisbe Toni, que era bastant especialista en això i li vaig preguntar: Què et sembla? Confirmem o no confirmem els escolans de quart que s’han de batejar? I ell em va dir sí. Perquè a l’Escolania tindran la possibilitat de viure a fons una vida cristiana i està molt bé que la visquin amb la confirmació feta. Va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. I per tant us deixo aquesta reflexió a vosaltres dos, a tots els escolans i a tothom, perquè tots recordarem avui el nostre baptisme, la nostra confirmació i participarem de l’eucaristia: els sagraments són la possibilitat de viure a fons la vida cristiana.  Tots ho podeu fer o intentar que els vostres fills la visquin en la mesura de les seves possibilitats. I és que Crist no ens treu res de la vida, només ens la dona i ens la fa més feliç.

Aquest dies he parlat de la identitat de Jesús de Natzaret en cada homilia. La nit de Pasqua uneix tres moments que ens ajuden a comprendre’l millor: 

  • la seva vida amb l’entusiasme pel seu missatge i per la seva persona, que els testimonis que van conviure amb ell ens han deixat en els evangelis; 
  • la seva passió i la seva mort, solidària amb tants sofriments humans i davant de la qual i dels quals, molt sovint allò més adient és el silenci i la pregària
  • i finalment la seva resurrecció, que es manifestà com experiència als seus deixebles, començant per les dones que anaren al sepulcre i reberen aquell missatge sorprenent: Perquè busqueu entre els morts al qui es viu. No hi és aquí. Ha ressuscitat. Déu se serveix de la humanitat de Jesús de Natzaret per a ser present en el món, i  Jesús de Natzaret se serveix de la humanitat de tots els homes i dones per a comunicar-se en la seva vida, en la seva mort i en la seva vida de ressuscitat. Des d’aquella nit de Pasqua, en el testimoniatge que proclama la senzilla frase: El Senyor ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat, transmès de generació en generació de cristians, no hem deixat de creure en ell, el vivent, el Senyor de la vida: 

l’estel del matí, aquell estel, vull dir que mai no es pon, Crist que tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós a les dones i als homes com el sol en dia serè. Ell que viu i regna pels segles. Amén. 

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)