Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2024)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Un principi contemporani força acceptat i que en els nostres dies veiem gairebé portat a extrems exagerats i, m’atreviria a dir, perversos, és que qualsevol cosa s’ha de comunicar, s’ha de publicar, s’ha de fer saber. Si no és així, gairebé se la considerarà inexistent. Aquest principi ha envaït vides privades, s’ha convertit en un negoci pels anomenats youtubers i influencers i ha tingut i té moltíssims altres efectes. La publicitat està tan sobredimensionada que moltes vegades es converteix en autoreferencial i no ens queda gens clar quin és el missatge o què es vol realment comunicar.

La festa de l’Epifania, nom que vol dir revelació, per tant fer públic, m’ha fet pensar en aquest context social. Després de dues setmanes celebrant el Nadal, de tres més preparant-lo, la solemnitat d’avui afegeix a tot aquest temps la dimensió de la “publicitat”. La intimitat del naixement de Jesucrist a Betlem fou anunciada als pastors i per tant ja des del primer moment, no va romandre privadíssima, però, finalment, és la revelació d’avui la que la fa universal. Nadal esdevé d’alguna manera un fet cosmològic: l’anuncia una estrella i un fet transversal: atreu als savis o mags d’Orient, és a dir, a la diversitat mundial.

Posat en el context contemporani, no podem deixar de dir que fer conèixer els esdeveniments relacionats amb el naixement de Crist era ja una preocupació des principi del cristianisme, quelcom que entrava en el pla de Déu. Res de dolent per tant, a fer publicitat d’alguna cosa bona. Allò però que ens separa d’alguns anuncis actuals és la importància i la claredat del contingut que es proclama i el mètode amb què es fa.

Ens hem passat dies i dies, explicant el significat del Nadal com a Encarnació de la Paraula de Déu en la persona de Jesús de Natzaret per a la nostra salvació. Sembla com si la litúrgia hagués madurat aquest fonament de la fe i avui, ja donant-lo per sabut se centrés en la seva extensió, en la seva validesa absoluta.  Aquesta idea és important i recull un universalisme present en tota la tradició jueva però prou original i innovador per a ser presentat en l’inici del cristianisme com un secret que l’apòstol Pau coneix per la gràcia i que ens el transmet a la carta als Efesis que hem llegit com a segona lectura: “El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa (Ef 3,5-6).”

Tenim un secret que ja no ho és. Que s’ha fet públic. La paraula grega que utilitza el text per dir secret  és misterion, més que un secret, és quelcom que no compreníem i que ara hem entès. Encara ens ajuda una mica a la seva comprensió que el text llatí digui que estem davant d’un “sacramentum”, d’un signe que ens parla, que en el fons ens revela alguna cosa, que és una Epifania. La veritable revelació és afirmar que el missatge de l’Evangeli és per a tothom, que té un abast universal.

No estem davant de la comunicació de quelcom sense contingut. Fem publicitat de l’Evangeli i de la persona de Jesucrist, com ens deia la carta als Efesis. Trobaríem pocs llibres i poques persones en la història de la humanitat, amb un densitat com la de l’Evangeli i la de Jesucrist. Tot i el repte que té l’Església de continuar parlant de manera comprensible de la fe, mai no podrem dir que ens manqui contingut, o que cap mètode nostre de “publicitat”, iguali la revelació que per si mateixa ha fet Déu del seu Fill. Si tenim un desafiament a fer conèixer Jesucrist i l’Evangeli, tenim encara més una obligació a comprendre’l personalment, a anar a la seva Paraula i a la seva vida. Mai no ens quedarem sense missatge. Estem en una font inexhaurible, en un misteri que  constantment ens transmet noves intuïcions.

Tampoc no estem, com tanta de la publicitat actual, davant d’uns mètodes que ens manipulen, que intenten influir en la nostra sensibilitat, fer-nos poc racionals. Jesucrist s’encarna en un nadó i essent nadó convoca també els savis del món, sense cap engany, sense paraules. Totes les altres paraules que dirà després, en l’Evangeli, no seran mai enganyoses, promouran l’autonomia del nostre pensament i de la nostra voluntat i de totes les nostres capacitats humanes que per la seva Encarnació, Jesucrist ha elevat a un altre nivell.

Jesucrist convoca la saviesa del món en el moment mateix del seu naixement. El missatge que rebem d’aquesta mena de segona escena del Pessebre és que en Ell tenim algú més gran que ningú altre. Un infant que encara no parla és adorat amb els presents que signifiquen la seva condició única: mirra per l’home, or pel rei, encens pel Déu. En les persones dels savis o reis, o reis mags, s’ha volgut representar sempre la diversitat. El desenvolupament popular del relat de l’Evangeli d’avui ha accentuat encara més la diversitat dels mags. Només se’ns deia que venien de l’Orient i en canvi sempre en representem un de negre, que no és precisament la raça de l’Orient.

La imaginació, per tant, no només els ha fet savis i generosos, sinó que també els ha fet diferents. Què els uneix? La crida de Jesucrist que els espera. No tenim aquí un missatge bonic pel món d’avui, un missatge molt propi de la festa de l’Epifania? Si el cristianisme pogués continuar fent com Jesús al Pessebre, des d’una aparença humil convocar la saviesa diversa del món per procurar la millora de les relacions humanes? Quina continuïtat més meravellosa a l’adoració dels Reis si tothom li oferís allò que té per al bé de la humanitat. La crida de l’Epifania a oferir els dons al salvador és tan universal que la imagino fins i tot incloent-hi els no cristians però que poden reconèixer en  aquest nadó adorat, algú que genera una dinàmica positiva d’apoderament de les persones en la riquesa de la seva diversitat i pel bé de la humanitat.

En la felicitació de Nadal de la nostra comunitat, hem representat aquest any l’Epifania. Jesús infant, assegut a la falda de Maria que li posa una mà maternalment a sobre l’espatlla, beneeix els dons que li presenten els reis.

L’efecte de la nostra donació sincera al Crist és la benedicció que rebrem de Déu. “Avui ja no us oferim or, encens o mirra”, dirà la oració sobre les ofrenes, sinó que oferim el pa i el vi, per a ser convertits en el cos i la sang de Crist, tot proclamant així la nostra fe en l’Encarnació i la Resurrecció de Jesucrist.  Per elles, repetim com en cada eucaristia, que Déu ha volgut salvar tots els homes i totes les dones del món, i per això, vol continuar essent proclamat i adorat per tots els pobles de la terra.

Última actualització: 8 gener 2024

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)