Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2024)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Un principi contemporani força acceptat i que en els nostres dies veiem gairebé portat a extrems exagerats i, m’atreviria a dir, perversos, és que qualsevol cosa s’ha de comunicar, s’ha de publicar, s’ha de fer saber. Si no és així, gairebé se la considerarà inexistent. Aquest principi ha envaït vides privades, s’ha convertit en un negoci pels anomenats youtubers i influencers i ha tingut i té moltíssims altres efectes. La publicitat està tan sobredimensionada que moltes vegades es converteix en autoreferencial i no ens queda gens clar quin és el missatge o què es vol realment comunicar.

La festa de l’Epifania, nom que vol dir revelació, per tant fer públic, m’ha fet pensar en aquest context social. Després de dues setmanes celebrant el Nadal, de tres més preparant-lo, la solemnitat d’avui afegeix a tot aquest temps la dimensió de la “publicitat”. La intimitat del naixement de Jesucrist a Betlem fou anunciada als pastors i per tant ja des del primer moment, no va romandre privadíssima, però, finalment, és la revelació d’avui la que la fa universal. Nadal esdevé d’alguna manera un fet cosmològic: l’anuncia una estrella i un fet transversal: atreu als savis o mags d’Orient, és a dir, a la diversitat mundial.

Posat en el context contemporani, no podem deixar de dir que fer conèixer els esdeveniments relacionats amb el naixement de Crist era ja una preocupació des principi del cristianisme, quelcom que entrava en el pla de Déu. Res de dolent per tant, a fer publicitat d’alguna cosa bona. Allò però que ens separa d’alguns anuncis actuals és la importància i la claredat del contingut que es proclama i el mètode amb què es fa.

Ens hem passat dies i dies, explicant el significat del Nadal com a Encarnació de la Paraula de Déu en la persona de Jesús de Natzaret per a la nostra salvació. Sembla com si la litúrgia hagués madurat aquest fonament de la fe i avui, ja donant-lo per sabut se centrés en la seva extensió, en la seva validesa absoluta.  Aquesta idea és important i recull un universalisme present en tota la tradició jueva però prou original i innovador per a ser presentat en l’inici del cristianisme com un secret que l’apòstol Pau coneix per la gràcia i que ens el transmet a la carta als Efesis que hem llegit com a segona lectura: “El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa (Ef 3,5-6).”

Tenim un secret que ja no ho és. Que s’ha fet públic. La paraula grega que utilitza el text per dir secret  és misterion, més que un secret, és quelcom que no compreníem i que ara hem entès. Encara ens ajuda una mica a la seva comprensió que el text llatí digui que estem davant d’un “sacramentum”, d’un signe que ens parla, que en el fons ens revela alguna cosa, que és una Epifania. La veritable revelació és afirmar que el missatge de l’Evangeli és per a tothom, que té un abast universal.

No estem davant de la comunicació de quelcom sense contingut. Fem publicitat de l’Evangeli i de la persona de Jesucrist, com ens deia la carta als Efesis. Trobaríem pocs llibres i poques persones en la història de la humanitat, amb un densitat com la de l’Evangeli i la de Jesucrist. Tot i el repte que té l’Església de continuar parlant de manera comprensible de la fe, mai no podrem dir que ens manqui contingut, o que cap mètode nostre de “publicitat”, iguali la revelació que per si mateixa ha fet Déu del seu Fill. Si tenim un desafiament a fer conèixer Jesucrist i l’Evangeli, tenim encara més una obligació a comprendre’l personalment, a anar a la seva Paraula i a la seva vida. Mai no ens quedarem sense missatge. Estem en una font inexhaurible, en un misteri que  constantment ens transmet noves intuïcions.

Tampoc no estem, com tanta de la publicitat actual, davant d’uns mètodes que ens manipulen, que intenten influir en la nostra sensibilitat, fer-nos poc racionals. Jesucrist s’encarna en un nadó i essent nadó convoca també els savis del món, sense cap engany, sense paraules. Totes les altres paraules que dirà després, en l’Evangeli, no seran mai enganyoses, promouran l’autonomia del nostre pensament i de la nostra voluntat i de totes les nostres capacitats humanes que per la seva Encarnació, Jesucrist ha elevat a un altre nivell.

Jesucrist convoca la saviesa del món en el moment mateix del seu naixement. El missatge que rebem d’aquesta mena de segona escena del Pessebre és que en Ell tenim algú més gran que ningú altre. Un infant que encara no parla és adorat amb els presents que signifiquen la seva condició única: mirra per l’home, or pel rei, encens pel Déu. En les persones dels savis o reis, o reis mags, s’ha volgut representar sempre la diversitat. El desenvolupament popular del relat de l’Evangeli d’avui ha accentuat encara més la diversitat dels mags. Només se’ns deia que venien de l’Orient i en canvi sempre en representem un de negre, que no és precisament la raça de l’Orient.

La imaginació, per tant, no només els ha fet savis i generosos, sinó que també els ha fet diferents. Què els uneix? La crida de Jesucrist que els espera. No tenim aquí un missatge bonic pel món d’avui, un missatge molt propi de la festa de l’Epifania? Si el cristianisme pogués continuar fent com Jesús al Pessebre, des d’una aparença humil convocar la saviesa diversa del món per procurar la millora de les relacions humanes? Quina continuïtat més meravellosa a l’adoració dels Reis si tothom li oferís allò que té per al bé de la humanitat. La crida de l’Epifania a oferir els dons al salvador és tan universal que la imagino fins i tot incloent-hi els no cristians però que poden reconèixer en  aquest nadó adorat, algú que genera una dinàmica positiva d’apoderament de les persones en la riquesa de la seva diversitat i pel bé de la humanitat.

En la felicitació de Nadal de la nostra comunitat, hem representat aquest any l’Epifania. Jesús infant, assegut a la falda de Maria que li posa una mà maternalment a sobre l’espatlla, beneeix els dons que li presenten els reis.

L’efecte de la nostra donació sincera al Crist és la benedicció que rebrem de Déu. “Avui ja no us oferim or, encens o mirra”, dirà la oració sobre les ofrenes, sinó que oferim el pa i el vi, per a ser convertits en el cos i la sang de Crist, tot proclamant així la nostra fe en l’Encarnació i la Resurrecció de Jesucrist.  Per elles, repetim com en cada eucaristia, que Déu ha volgut salvar tots els homes i totes les dones del món, i per això, vol continuar essent proclamat i adorat per tots els pobles de la terra.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2024)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2023)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Hem escoltat molt sovint, estimades germanes i germans, durant aquestes festes de Nadal, la referència a la glòria de Déu,  per exemple, en el mateix moment del naixement del Senyor, el cant dels àngels davant del Pessebre, davant de Jesucrist infant, era un cant a la glòria de Déu, i tantes altres vegades, la paraula s’ha anat repetint, també avui a la primera lectura o a l’oració col·lecta.    

La solemnitat de l’Epifania és com el punt d’inflexió que ens projecta cap endavant. Durant aquests dies ens hem omplert, “hem contemplat la seva glòria”, com cantàvem la nit de Nadal. Ho hem fet meditant el fet incomprensible que Déu hagi volgut davallar a la terra, prendre la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i elevar-la cap a Déu. Havent estat testimonis de tot això, ara ens tocarà omplir l’any i totes les seves celebracions amb aquesta mateixa glòria. Ho hem cantat en l’anunci de l’any litúrgic, que començava amb aquestes paraules:  La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i es continuarà manifestant entre nosaltres, fins al dia del seu retorn gloriós.

Però què és aquesta glòria, de la que parlem tant?

Glòria és una paraula que en hebreu té el sentit comú de pes, quelcom que pesa, fins i tot de càrrega. Des d’aquest significat passa a ser en el llenguatge teològic una característica tan pròpia de Déu, que fins i tot alguna llengua com l’alemany, la componen a partit del mateix nom de “Senyor”.  La glòria és com la divinitat de Déu. Quelcom que pesa i per tant el repte és com fer que Déu pesi realment en les nostres vides i en la nostra Església? Com fer-nos capaços de poder deixar veure en nosaltres mateixos alguna cosa de la glòria de Déu?

La primera lectura d’avui parla precisament de la glòria col·lectiva. No parla d’individus. El Senyor ve a la comunitat reunida, a Jerusalem, lloc de la reunió dels creients jueus, lloc on la immediatesa de Déu estava assegurada. Aquesta realitat en fa un lloc atraient, un lloc que per sobre de tot porta llum, que és radiant, és a dir que il·lumina. Ho podríem mirar com quelcom fantàstic, utòpic, però no: era i és una realitat i al mateix temps una vocació i un repte: Avançar cap a fer de les nostres comunitat llocs semblants a la descripció del profeta Isaïes. Comunitats d’abundor, per tot el que reben i per tot el que donen d’allò que reben. El primer dels reptes és creure amb fe ferma que podem ser així i animar-nos a esdevenir cristians radiants i comunitat il·luminadores. Sabem que la llum ve mentre les tenebres embolcallen la terra  i fosques nuvolades cobreixen les nacions, però també hem llegit aquests dies que la llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la. No ens cal cap mena de màgia, només creure i obrir-se a l’acció de Crist que és la llum del món. 

Aquesta glòria de Déu ens ve gratuïtament: Ja ho deia Sant Agustí en un dels seus sermons de Nadal: demana quin mèrit, quina raó, quina causa i veuràs que només hi trobes gràcia, és a dir gratuïtat. Potser si busquéssim o si creguéssim que podem d’alguna manera dominar aquesta glòria de Déu se’ns escaparia. 

Do que rebem en comunitat i per voluntat de Déu, tanmateix Ell ens crida a ser-ne testimonis i fins i tot administradors, perquè la nostra vocació és tornar al món allò que rebem de Déu. Això ho inclou tot: 

Començant per la pregària: ¿O no és la nostra litúrgia com a lloc privilegiat de trobar-se amb la Paraula i amb Jesucrist mateix en l’eucaristia, moment privilegiat per a viure la glòria de Déu i per a comunicar-la, especialment en la nostra celebració oberta per naturalesa?  Potser sent-ne una mica conscients ja ens haurem posat en camí. 

Però també inclou obeir la Paraula i l’Evangeli i un compromís personal per la justícia, per la persona humana, per la pau. Jesús infant és la Paraula, la llum, perquè és Déu fet home i això només pot ser llum i vida, però en el seu camí entre nosaltres, de la glòria de Déu abans de l’Encarnació al retorn a la glòria després de l’ascensió, Jesús és també l’home  que com deia el Papa Francesc en la nit de Nadal, ha nascut en un pessebre, ha viscut itinerant i ha mort en una creu. Aquest és també el seu tron. No ens costarà gaire trobar situacions en les quals el nostre testimoni de la glòria de Déu serà com Jesucrist, apropar-nos als pessebres dels qui neixen pobres o dels qui moren a les creus. 

Amb tot això només volem rebre i testimoniar la glòria, el pes de Déu en la nostra vida. Allò que pesa sempre ha estat una manera de dir allò que és important. En moltes cultures les balances són un instrument de medir i de valorar simbòlicament el pes de les nostres vides. En alguns frescs romànics San Miquel pesa les ànimes cristianes amb una balança enfront de la força del mal. Potser podríem dir que si hi ha Déu, la nostra vida sempre pesarà més, sempre estarà més plena d’aquell amor i d’aquella bondat que ens ajuden a estimar, intercedint pel món, sent testimonis de Déu i ajudant amb caritat. 

La festa d’avui és la festa de la projecció de la fe cristiana al món, de la manifestació a les nacions, això és el significat d’Epifania i en el fons inclou a més de l’adoració dels Reis, dos altres moments de la vida de Jesús que anirem resseguint les properes setmanes: el baptisme i les noces de Canaà, l’evangeli de les quals acaba amb l’afirmació: Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell, Jn 2, 11. Una vegada encara, l’escriptura ens porta a veure en altres situacions de la vida de Jesús, com la seva persona és la veritable revelació d’aquest Déu, massa resplendent per a ser vist, però absolutament decidit a fer-se visible en Jesucrist, i present en l’Església i en tots nosaltres per participació, que esdevenim així signes radiants de llum i de pau per tota la humanitat. 

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2022)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

Tot i que avui encara no tanquem litúrgicament aquest temps de Nadal, tenim prou perspectiva, estimades germanes i germans, per a mirar enrere i veure què hem anat contemplant des del principi de l’Advent. Mirem-ho com ho mirem, el protagonista sempre és Jesucrist, sempre és el misteri de l’Encarnació, d’un Déu que s’ha volgut fer humà. Alguna vegada tenim la sensació que sempre prediquem el mateix, però mentre sigui sobre Ell, sobre el Crist, hom té menys por de repetir-se, perquè almenys sempre estarem parlant del centre, d’allò principal de la nostra fe. 

Fent doncs aquest recorregut cap enrere, llegint el profeta Isaïes durant les primeres setmanes d’Advent imaginàvem primer aquest Crist, aquest Messies com el qui havia de venir. Ell mateix apareixia identificat amb la Saviesa de Déu. A tocar de Nadal, ja en el moment de l’Encarnació, era la Paraula que venia al si de Maria, que finalment es feia home, i que naixia a Betlem, acompanyat d’efectes especials, en diríem avui, com les aparicions als pastors, i altres esdeveniments celestials que el proclamaven definitivament Messies. La litúrgia, encara ens ha deslocalitzat quan entre Nadal i Epifania, ha continuat la pedagògica revelació de l’essència de l’infant, explicant-nos com n’era d’esperat en el temple pels ancians Simeó i Anna, en un relat que se situa després del naixement i fora de Betlem. l I finalment avui, recuperant la localització de Betlem, celebrem encara entorn de la cova el darrer homenatge fet a l’infant Jesús: el pelegrinatge dels Reis amb els seus dons, que són, encara més, l’afirmació de la naturalesa del Crist: Or perquè és rei, encens perquè és Déu, mirra perquè és home. Tot és una contemplació i una invitació a mirar amb més i més profunditat aquest Jesús de Natzaret infant, que conté ja tota la potència de la seva identitat i del seu missatge en el moment del seu naixement.  

Aquesta manifestació, que és el que significa Epifania, conclou un procés que si ens hi fixem bé ha anat del secret i de la intimitat a esdevenir totalment conegut, públic, notori. L’expectació messiànica de l’Antic Testament era una promesa, era una esperança.  Més que secreta o íntima, estava encara en el reialme de les coses futures. L’anunciació a Maria, en canvi, pren ja el caràcter d’un fet, d’un esdeveniment històric que passarà, però encara està en el més íntim d’una sola persona.  Sant Josep comparteix el secret amb la Mare de Déu, després en el moment del naixement de Jesús podríem dir que és l’entorn, el quilòmetre 0, els pastors els qui hi participen. Dic tot això, per posar un context a la celebració d’avui i per intentar explicar que amb la manifestació als Reis, als reis d’Orient, el relat evangèlic ens vol dir que Jesucrist s’ha fet universal, que el seu destí ja és ser conegut a tot el món i que aquella intuïció, aquella promesa feta a Israel, aquell anunci dit a Maria s’han acomplert pel bé del món, de tot el món. 

El cristianisme ha sabut ser fidel a la vocació universal de la persona i del missatge de Jesucrist que la festa de l’Epifania proclama. Ha sabut ser fidel en el sentit que realment l’evangeli ha estat proclamat a tot el món. Sant Pau com ens ha dit la segona lectura fou el primer dels apòstols a comprendre aquesta vocació universal. A comprendre que la tradició d’Israel quedava realitzada en el cristianisme i que la vocació universal no mirava només a l’evangelització futura del món, sinó que necessitava integrar també la fe precedent que ho havia fet néixer tot. De dos pobles n’ha fet un de sol. L’expansió ràpida i fecunda dels primers segles, ens fan adonar que realment som fills d’aquesta Epifania del Crist que ha anat reproduint-se en la història del poble de Déu. Per totes aquestes raons, la litúrgia de la festa d’avui és gairebé eufòrica: la joia es respira per tot arreu.

També ens és lícit preguntar-nos, si aquesta extensió geogràfica del cristianisme, concorda amb la profunditat amb la que creiem i actuem com a cristians. Un monjo germà nostre difunt qüestionava el discurs sobre la descristianització contemporània fent-se la pregunta de si realment havíem estat cristianitzats alguna vegada. La intenció profunda d’aquesta qüestió em sembla que és posar-nos davant de l’evidència que som cristians però no som perfectes, no hem acabat tot el que cal fer, perquè evidentment la nostra vida és seguiment imperfecte i especialment crec que tenim sempre el repte de comprendre que celebrar l’Epifania, celebrar que això del Crist és Universal, hauria de tenir algun efecte més important dels que té. 

No voldria amargar-li a ningú una de les festes més entranyables de l’any, molt especialment en la societat, però la consciència del que passa al món és la primera condició per tal de preguntar-nos si hi fem prou present l’evangeli d’aquest Jesús de Natzaret, manifestat per a tots els pobles. La primera pàgina d’un diari recent deia que més de 4.000 persones, entre elles més de 200 nens, han mort intentant arribar a Espanya durant l’any 2021. No és malauradament l’única notícia dolenta d’aquests dies, però impacta. Especialment, quan en un dia com avui ens parla de nens. I ens repetim la pregunta: realment el nostre món està cristianitzat i passen aquestes coses? L’Epifania ha arribat a tothom? O és que el Crist es manifesta i molts no li fan o no li fem prou cas? 

No hem de desanimar-nos si els camins del seguiment i de la conversió del món a una justícia i a una pau més gran, com la que proposa l’Evangeli són lents. El que no ens està permès és no ser-ne conscients, no ocupar-nos-hi cadascú des de les seves possibilitats, dit en una paraula d’avui: No podem passar de tot això. La nostra vocació,  el fet mateix que nosaltres que érem, als ulls d’Israel, pagans, haguem rebut l’evangeli i el Crist per la gràcia d’aquesta epifania global, ens hauria de fer per vocació, preocupats de tot el món i de totes les seves injustícies. 

Potser a més de tota la consciència de la realitat que vivim, ens podríem preguntar si no hauríem de recapitular el camí de l’Epifania que hem contemplat tal com us ho he intentat descriure, i, començant pel final, per la consciència que sí, que el Crist s’ha manifestat a tot el món, anar enrere fins a recuperar una experiència com la de Santa Maria, que jo gosaria anomenar una Epifania interior, una manifestació de Jesús en el nostre cor. Potser podem entendre la seva manifestació a totes les nacions com la condició que fa possible que cada home i cada dona puguin viure aquesta epifania interior, i des d’ella una conversió a Déu i al seu Regne:  Un compromís personal i definitiu a fer la seva voluntat. Perquè potser en el fons tot comença en un cor senzill i disposat a estimar més enllà de tot els límits. I qui sap, si això potser sí que canviarà el món.

Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)