P. Abat Manel | Abadia de Montserrat

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2023)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

Hem escoltat molt sovint, estimades germanes i germans, durant aquestes festes de Nadal, la referència a la glòria de Déu, per exemple, en el mateix moment del naixement del Senyor, el cant dels àngels davant del Pessebre, davant de Jesucrist infant, era un cant a la glòria de Déu, i tantes altres vegades, la paraula s’ha anat repetint, també avui a la primera lectura o a l’oració col·lecta.

La solemnitat de l’Epifania és com el punt d’inflexió que ens projecta cap endavant. Durant aquests dies ens hem omplert, “hem contemplat la seva glòria”, com cantàvem la nit de Nadal. Ho hem fet meditant el fet incomprensible que Déu hagi volgut davallar a la terra, prendre la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i elevar-la cap a Déu. Havent estat testimonis de tot això, ara ens tocarà omplir l’any i totes les seves celebracions amb aquesta mateixa glòria. Ho hem cantat en l’anunci de l’any litúrgic, que començava amb aquestes paraules: La glòria del Senyor s’ha manifestat a Betlem i es continuarà manifestant entre nosaltres, fins al dia del seu retorn gloriós.

Però què és aquesta glòria, de la que parlem tant?

Glòria és una paraula que en hebreu té el sentit comú de pes, quelcom que pesa, fins i tot de càrrega. Des d’aquest significat passa a ser en el llenguatge teològic una característica tan pròpia de Déu, que fins i tot alguna llengua com l’alemany, la componen a partit del mateix nom de “Senyor”. La glòria és com la divinitat de Déu. Quelcom que pesa i per tant el repte és com fer que Déu pesi realment en les nostres vides i en la nostra Església? Com fer-nos capaços de poder deixar veure en nosaltres mateixos alguna cosa de la glòria de Déu?

La primera lectura d’avui parla precisament de la glòria col·lectiva. No parla d’individus. El Senyor ve a la comunitat reunida, a Jerusalem, lloc de la reunió dels creients jueus, lloc on la immediatesa de Déu estava assegurada. Aquesta realitat en fa un lloc atraient, un lloc que per sobre de tot porta llum, que és radiant, és a dir que il·lumina. Ho podríem mirar com quelcom fantàstic, utòpic, però no: era i és una realitat i al mateix temps una vocació i un repte: Avançar cap a fer de les nostres comunitat llocs semblants a la descripció del profeta Isaïes. Comunitats d’abundor, per tot el que reben i per tot el que donen d’allò que reben. El primer dels reptes és creure amb fe ferma que podem ser així i animar-nos a esdevenir cristians radiants i comunitat il·luminadores. Sabem que la llum ve mentre les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobreixen les nacions, però també hem llegit aquests dies que la llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la. No ens cal cap mena de màgia, només creure i obrir-se a l’acció de Crist que és la llum del món.

Aquesta glòria de Déu ens ve gratuïtament: Ja ho deia Sant Agustí en un dels seus sermons de Nadal: demana quin mèrit, quina raó, quina causa i veuràs que només hi trobes gràcia, és a dir gratuïtat. Potser si busquéssim o si creguéssim que podem d’alguna manera dominar aquesta glòria de Déu se’ns escaparia.

Do que rebem en comunitat i per voluntat de Déu, tanmateix Ell ens crida a ser-ne testimonis i fins i tot administradors, perquè la nostra vocació és tornar al món allò que rebem de Déu. Això ho inclou tot:

Començant per la pregària: ¿O no és la nostra litúrgia com a lloc privilegiat de trobar-se amb la Paraula i amb Jesucrist mateix en l’eucaristia, moment privilegiat per a viure la glòria de Déu i per a comunicar-la, especialment en la nostra celebració oberta per naturalesa? Potser sent-ne una mica conscients ja ens haurem posat en camí.

Però també inclou obeir la Paraula i l’Evangeli i un compromís personal per la justícia, per la persona humana, per la pau. Jesús infant és la Paraula, la llum, perquè és Déu fet home i això només pot ser llum i vida, però en el seu camí entre nosaltres, de la glòria de Déu abans de l’Encarnació al retorn a la glòria després de l’ascensió, Jesús és també l’home que com deia el Papa Francesc en la nit de Nadal, ha nascut en un pessebre, ha viscut itinerant i ha mort en una creu. Aquest és també el seu tron. No ens costarà gaire trobar situacions en les quals el nostre testimoni de la glòria de Déu serà com Jesucrist, apropar-nos als pessebres dels qui neixen pobres o dels qui moren a les creus.

Amb tot això només volem rebre i testimoniar la glòria, el pes de Déu en la nostra vida. Allò que pesa sempre ha estat una manera de dir allò que és important. En moltes cultures les balances són un instrument de medir i de valorar simbòlicament el pes de les nostres vides. En alguns frescs romànics San Miquel pesa les ànimes cristianes amb una balança enfront de la força del mal. Potser podríem dir que si hi ha Déu, la nostra vida sempre pesarà més, sempre estarà més plena d’aquell amor i d’aquella bondat que ens ajuden a estimar, intercedint pel món, sent testimonis de Déu i ajudant amb caritat.

La festa d’avui és la festa de la projecció de la fe cristiana al món, de la manifestació a les nacions, això és el significat d’Epifania i en el fons inclou a més de l’adoració dels Reis, dos altres moments de la vida de Jesús que anirem resseguint les properes setmanes: el baptisme i les noces de Canaà, l’evangeli de les quals acaba amb l’afirmació: Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell, Jn 2, 11. Una vegada encara, l’escriptura ens porta a veure en altres situacions de la vida de Jesús, com la seva persona és la veritable revelació d’aquest Déu, massa resplendent per a ser vist, però absolutament decidit a fer-se visible en Jesucrist, i present en l’Església i en tots nosaltres per participació, que esdevenim així signes radiants de llum i de pau per tota la humanitat.

Funeral pel Papa Emèrit Benet XVI (2 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de gener de 2023)

1 Joan 2:22-28 / Joan 1:19-28

La primera lectura d’avui estimats germans i germanes, que no està escollida expressament per aquesta missa funeral pel Papa emèrit Benet VIè, sinó que és la que correspon llegir, és ben bé un resum d’un aspecte de la vida de Joseph Ratzinger: un creient que ha maldat per a mantenir-se en la fe rebuda, sostingut per la unció de l’Esperit Sant, resistint tot allò que s’oposava a la seva adhesió a Jesucrist. Llegíem:

La unció del Fill us alliçona sobre tot el que necessiteu saber; diu la veritat i no ensenya cap error; per tant, manteniu-vos en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit. (1 Jo 27)

La mateixa lectura promet la vida eterna i la confiança davant de Déu en el moment de trobar-s’hi. Una confiança que Benet XVIè va mantenir fins al final, tot confessant que Jesucrist era jutge i amic, i dient com a darreres paraules: us estimo, Senyor.

La importància de la fe en un Papa no és un tema menor, naturalment, ja que pertany al mateix nucli de la seva missió. A l’Evangeli segons Sant Lluc, precisament en un moment que podríem dir que no és gens gloriós, just abans que l’apòstol sant Pere negui a Jesús, aquest li diu una frase molt profunda:

però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans.^{(Lc 22.32)}

Aquest enfortir els germans, em sembla una segona expressió adequada per a qualificar la continuïtat entre el teòleg, el pensador, i el pastor universal, que com a Papa, va rebre la missió de confirmar i sostenir la fe de l’Església.

Una fe, que és acte personal. Benet XVIè ens deixa, citant a Sant Anselm, el testimoni del deixeble que es distingeix per ser: “aquell que va conèixer, perquè tingué experiència, i va tenir experiència perquè va creure”: nam qui non crediderit, non experietur; et qui expertus non fuerit, non cognoscet (Anselm de Canterbury, Epistola de Incarnatione Verbi, I.)

Una fe que a més d’acte personal també és contingut teòric, dimensions inseparables, que ell va viure i desenvolupar, en tres grans àrees.

Com a dogmàtic el seu pensament s’imposta teològicament en la relectura dinàmica de la dada bíblica, sempre llegida a partir dels mètodes de la narració, molt nous quan ell començà a aplicar-los. Aquesta dimensió la va reprendre en el seu “Jesús” quan era ja Papa.

Com a teòleg fonamental, tasca que inicià amb la seva docència de joventut, les grans aportacions es troben en obres de diàleg amb els grans pensadors de la segona meitat del segles passat. Aquesta forma dialogal de fer teologia va donar lloc a l’ “atri dels gentils” que va caracteritzar el seu pontificat com a lloc d’encontre amb el pensament modern i post-post-modern.

Com a teòleg de la litúrgia va escriure nombroses obres que volien també posar-se amb diàleg amb els grans autors i les grans intuïcions dels Moviment Litúrgic que van marcar la seva joventut. En aquest camp no va defugir tractar temes que podien resultar problemàtics, especialment aquells que s’havien suscitat entorn a la renovació conciliar de la litúrgia. La seva fonamentació és sempre patrística, però amb gran consideració als autors medievals. Aquest aspecte el va reprendre amb gran èxit en les catequesis de les audiències públiques dels dimecres, on va catequitzar milions de persones exposant-los el pensament de sants i autors del pensament cristià.

Però potser la dimensió menys coneguda fou la seva dimensió de teòleg de la cultura. Preocupat en la seva joventut per la desfeta de la II Guerra Mundial, angoixat per els esdeveniments del Maig del 68, atent a les dificultats del pensament europeu, fascinat amb l’emergència del món llatinoamericà, entusiasmat amb la vitalitat del cristianisme a l’Àfrica i a l’Asia, va voler dialogar amb la cultura, amb la música, amb l’art i amb els artistes. En aquest camp es trobava com a casa. Coneixia Montserrat per la seva Escolania, i va elegir el nom de Benet perquè fou Sant Benet el que va construir i regenerar Europa amb l’agricultura i l’arada. Pensava que a partir del creixement cultural sa, es podia arribar a Déu.

La seva etapa com a Papa fou un desenvolupament dels seu pensament teològic. La seva trajectòria va portar-lo a ser considerat primer un teòleg avançat i després un conservador, i a no defugir mai totes les controvèrsies associades a aquesta valoració. Ell, alguna vegada, amb sentit de l’humor deia: però jo no m’he mogut. En tot cas ha canviat el context, fet que és naturalment cert si prenem l’àmbit de la seva trajectòria intel·lectual des del 1950 en ple tomisme a l’actualitat. ; i com passa sovint amb els grans pensadors, resultava massa avançat per uns i molt controvertit pels altres.

En recordar i pregar per Benet XVIè, enmig d’aquest temps Nadalenc que celebra l’encarnació del Verb de Déu, ens aferrem a la seva idea, que va expressar amb una vehemència una mica més accentuada del seu normal parlar serè en la missa d’inici del pontificat: Avui jo voldria, amb gran força i amb gran convicció, a paritr de l’experiència d’una llarga vida personal, dir-vos, (estimats joves), No tingueu por de Crist. Ell no treu res i ho dona tot, (Così oggi io vorrei con grande forza e con grande convinzione, a partire dalla esperienza di una lunga vita personale, dire a voi cari giovani, Non abbiate paura di Cristo. Egli non toglie nulla e donna tutto) accentuant la conseqüència natural del misteri de l’Encarnació: l’elevació de la naturalesa humana, de la seves capacitats de pensar, d’estimar i d’escollir a la màxima potència pel contacte de la humanitat amb la divinitat, produïda en Jesucrist. Així la raó, l’amor i la llibertat regides per la fe i alimentades per l’amistat personal amb Jesucrist, són la base de tot creixement i de tot desenvolupament en cada home i en cada dona.

En el nucli de la seva fe hi va posar doncs la persona de Jesucrist, el jutge amic a qui es va confiar des de sempre i molt especialment en aquests darrers anys, a la seva misericòrdia encomanem la seva ànima, amb comunió amb el seu successor i amb tota l’Església.

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2023)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

Avui, octava de Nadal, celebrem, estimades germanes i germans, la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. També és una jornada de pregària mundial a favor de la pau, instituïda per Sant Pau VI; a més és cap d’any, per tant l’inici de l’any civil, fita molt marcada i celebrada socialment pels qui segurament m’escolteu, i per la multitud que encara deuen estar dormint.

En les lectures d’avui hi veig clara una confessió de fe, que des d’allò que som ens fa mirar cap a Déu. En totes les nostres celebracions, d’alguna manera promovem que hi hagi una comunicació entre el cel i la terra. La benedicció del Llibre dels Nombres, donada per Moisès a Aaron i al poble, que hem escoltat és un testimoni d’aquest admirable intercanvi entre Déu i nosaltres. Us la repeteixo:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”.

Avui és un dia optimista. La novetat de l’any, impregna l’ambient i ens porta a mirar positivament els 365 dies que estan en blanc davant nostre, que són un interrogant. El nostre optimisme però sempre arrela en la realitat d’allò que deixem enrere, per això ahir, avui, aquests dies també són dies de balanç. El passat és menys positiu que el futur. Clar. El passat no el podem canviar. En el fons millor que sigui així i que tinguem l’esperança que res de tot allò negatiu del 2022 no es repeteixi. La benedicció demanada en la primera lectura enforteix aquest sentiment esperançat cap al futur i fa allò més important que podem fer, el confia a la intercessió de Déu, ho posa tot sota la seva protecció.

La primera cosa que demanem en aquesta pregària de benedicció és una bona paraula. Beneir és dir una bona paraula, demanar una benedicció és per tant creure que Déu hi és i té la capacitat de dir aquesta paraula. En les darreres setmanes he escoltat el testimoni de dues persones diferents que des d’Àfrica i de d’Àsia em parlaven de la normalitat amb la qual tothom demana una benedicció. M’ha fet pensar que en el nostre context, això és cada cop menys freqüent i potser revela que el nostre sentit de Déu s’afebleix, o queda a un nivell exclusivament mental. Tenim un primer repte a recuperar aquest sentit de Déu, concedit i renovat pel seu Sant Esperit, que era tan natural en l’Antic Testament, perquè Déu ens omple, ens fa comprendre i ens fa viure. Sense això, tot el que diem podria quedar en pura teoria espiritual.

Un segon ensenyament d’aquesta benedicció és la profunditat de la petició. No es demanen riqueses o anys de vida o guanyar una rifa de Nadal, o altres coses semblants. Demanem poder-nos mirar amb Déu, poder veure la claror de la seva mirada i que ell giri la mirada cap a nosaltres. Una manera molt poètica d’expressar que creure en Déu té un efecte espiritual, vital, ens fa entrar en relació. No passem per alt aquestes paraules: Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada.

També en tercer lloc, demanem en aquesta benedicció dues coses més concretes, que continuen tocant el fons de nosaltres mateixos: que Déu s’apiadi de nosaltres i que ens doni la pau. És la nostra naturalesa humana que es presenta davant del Senyor reconeixent-se necessitada d’una paraula i d’una mirada. La nostra naturalesa individual i la col·lectiva, la de tota la humanitat que voldríem que es girés cap al Senyor amb confiança.

En la primera lectura, hemos escuchado la bendición que Moisés dio al Pueblo: Una bendición que pide una Palabra y una mirada de Dios: El Señor te bendiga y te proteja, ilumine su rostro sobre ti y te conceda su favor. El Señor te muestre su rostro y te conceda la paz”.

Quina és la resposta de Déu? Avançant en la litúrgia d’avui la trobem sense cap mena d’ambigüitat:

Jesucrist, aquest Fill de Déu nascut d’una dona, nascut sota la Llei, circumcidat al vuitè dia com a signe definitiu de la seva humanitat, tal com la litúrgia oriental remarca de la festa d’avui. Ell és la resposta perquè Ell és la Paraula i la Mirada de Déu amb majúscules. La paraula i la mirada de Déu que eren una metàfora ara són una realitat. Fent-se home, Déu ha pres amb ell totes les possibilitats de les persones i per tant ha assumit el llenguatge i la visita i li podem demanar una Paraula i una mirada reals, de fet ens la dona sense necessitat que li ho demanem. Des del moment de la revelació plena de Déu en el Crist, les bones paraules seran sempre pels cristians les paraules de Jesús, totes les que trobarem en l’evangeli i demanar la mirada de Déu ens portarà necessàriament a les mirades de Jesús de Natzaret, a totes aquelles mirades amb els seus deixebles, els seus seguidors, fins i tot els seus perseguidors. En podríem recordar tantes: la mirada de Jesucrist compassiva i exigent al jove ric o a la dona adúltera; la mirada penetrant, reclamant coherència i autenticitat als fariseus i als mestres de la Llei, que intentaven agafar-lo en fals, les mirades a la seva mare, Maria.

Tota aquesta capacitat de comunicar-nos amb Déu per la humanitat assumida pel seu fill encarnat estava continguda, latent, en la senzilla invocació que hem llegit, en aquesta pregària de benedicció que tan fàcilment ens fem nostre després de tres mil anys perquè demana l’essencial. Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada.

Com a fruit de la Paraula i de la Mirada de Déu, que tan properes s’han fet en Crist continuem demanat la Pau. Déu meu! Quants segles fa que estem demanant la pau: La pau personal, la pau interior, la pau del món, la pau entre els pobles, entre les races, entre tots els qui formem una societat. La proximitat geogràfica de tenir la guerra a Europa encara una altra vegada, ens ha fet més sensibles. Haver acollit refugiats, haver-los conegut, ha fet que tot aquest drama ens sacsegi més. El Papa Francesc és una de les veus que constantment i de manera clara reclama la pau al món i a Ucraïna de manera concreta. Sorprèn, gairebé escandalitza, que davant la mort real, els mecanismes de diàleg que internacionalment s’han organitzat durant anys i que tenen també un important cost econòmic, no puguin fer res per parar aquesta i qualsevol altra guerra. I que escoltem més paraules que parlen de seguretat i de rearmament, que de pau. És que cal donar per fracassat un segle de política de mediació per la pau? Esperem que no, però certament ens agradaria veure-ho. Aquesta incomprensió per la incapacitat de les Organitzacions internacionals i la diplomàcia no ens pot fer defallir en la pregària per la pau, perquè a vegades al final, allò que ens queda és posar-ho tot en mans de Déu.

Aquest any 2023 es compliran seixanta anys de l’Encíclica La pau a la terra, pacem in terris, de sant Joan XXIII, un text plenament vigent, una mena de testament firmat poques setmanes abans de morir. Tant de bo que avancem per aquells camins de veritat, amor, justícia i llibertat que l’encíclica posava com a fonament de tota pau.

Una paraula i una mirada de Déu, demanada a la pregària de benedicció de Moisès i d’Aaron; paraula i mirada fetes humanes en Jesucrist. Ens cal també a nosaltres com a deixebles procurar portar una bona Paraula i una mirada clara al nostre món, a cada un d’aquests dies en blanc que tenim davant en l’any que comencem perquè fer actual i perceptible aquest intercanvi entre cel i terra, entre Déu i els homes i les dones, que podem testimoniar amb la vida; que afirmem amb fe cada cop que celebrem l’eucaristia, com ara que ho fem per primera vegada en aquest any dos mil vint i tres, que és una baula més de la història sempre beneïda per Déu perquè li pertany des de l’inici al final.

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2022)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

Quin goig de sentir a les muntanyes…, amb aquestes paraules començava la primera lectura d’avui. Quin goig! En el dia de Nadal, deixem-nos portar pel goig, per la joia que impregna l’ambient. Que no ens la prenguin!

Compartim totes les raons que ens fan celebrar el Nadal, fins les dels qui potser avui només és un dia de retrobament familiar, de regals. Perquè és més important alegrar-nos junts i pensar que Jesucrist ha nascut per a tot el món, pels qui creuen en ell i pels qui no hi creuen, perquè d’un cap a l’altre de la terra tothom pot veure la seva salvació, tothom!

Sí que ens cal però, tenir ben presents els qui no poden estar contents perquè passen proves i dificultats. Que fàcil és cridar i predicar la joia quan no tens cap problema molt gros! Quina obligació no tenim de recordar els qui aquest Nadal pateixen per la guerra, per la fam, per la manca d’habitatge, per la discrimanació. La nostra societat és solidària i ajuda a través de tantes institucions que queden sovint superades per la necessitat. És per fer un petit signe de solidaritat a totes aquestes realitats que al final de l’eucaristia, com ja fem sempre per Nadal, us oferirem de col·laborar, tal com fa també la nostra comunitat, amb Caritas que porta a tot el món i també a la nostra terra aquesta mostra concreta de l’amor de l’Església.

Estiguem contents amb tothom, però siguem conscients que els cristians som el motor d’aquesta joia i que lloem Déu en aquesta eucaristia perquè celebrem el naixement de Jesucrist, a Betlem de Judea fa més de dos mil anys i no hem deixat mai de ser amb el nostre testimoniatge com el pinyol del Nadal. Els segles hi han posat moltes coses: algunes que expliquen la història de Jesús com el Pessebre! El fem de moltes maneres: A l’Escolania vaig veure que en teníeu un amb figures de Clicks de playmòbil, molt modern! i que els de quart també en tenien a la seva aula. També hi hem afegit música i més música, que s’ha composat en motiu de Nadal. També la coneixeu bé: Britten, les nadales de Civil, la música religiosa dels Mestres de Montserrat o de Victòria, i hi hem afegit tantes altres coses que no acabaríem mai. El Nadal també ens ha internacionalitzat, hem adoptat altres costums tals com decorar les cases i els arbres, sempre per expressar la mateixa joia. Dic totes aquestes coses per fer-nos conscients de la força, de l’excepcionalitat, de la capacitat d’inspirar que té el naixement de Jesús. I que és així perquè diem que Aquest nadó és el Fill de Déu i ha vingut a la terra a salvar-nos, a complir aquelles promeses que trobàvem en la primera lectura d’avui del profeta Isaïes: Déu regna, Déu torna a Jerusalem i això és una Paraula de bona notícia, de pau i de salvació. I és aquesta paraula que escoltem amb goig quan ens la diu un missatger que avança per les muntanyes!

El món, encara que li costi reconèixer-ho a vegades, té necessitat de Déu. A la primera lectura se’ns deia que el Senyor tornava a les ruïnes de Jerusalem. No es preveia que tornés a un palau o a una situació ideal. Jesús no va néixer en un lloc fàcil, no ho era aleshores ni tampoc no ho és ara. Tampoc nosaltres tenim un món fàcil com us deia fa un moment. Com més aprofundim en els problemes de la terra més ens farem conscients que ens cal una salvació. Que Déu regna i que Déu torna a Jerusalem vol dir que Déu hi és, que Déu està present en el món i ens guia perquè siguem uns bons col·laboradors seus en aquesta salvació. Fent un passeig per l’Escolania, el divendres amb el P. Prefecte, per això sé tantes coses!, vaig veure que havíeu treballat dos temes: la situació del planeta, fent per exemple uns pòsters sobre animals en vies d’extinció i la realitat internacional d’Europa. Això és molt important: tenir els ulls oberts per saber què passa al voltant, per ser sensibles a totes les necessitats. La salvació no és res molt complicat o molt abstracte. És pensar que Déu va crear un món sense aquestes problemes i que amb Jesús i l’Evangeli ens ha tornat a dir que aquest món pot ser tan bonic com al principi.

Us deia que Jesús de Natzaret, a qui reconeixem com a Déu mateix nascut a la terra com a home, va néixer d’una manera molt senzilla. Un escriptor francès deia amb sentit de l’humor: Va néixer el Fill de Déu i els periodistes d’aquell moment no se’n van assabentar! Durant aquest temps de Nadal cantarem un himne a Laudes que té una estrofa que diu de Jesucrist:

Va jeure a la palla,

No va rebutjar un pessebre,

és alimentat amb una mica de llet,

aquell, pel qual ni els ocells passen gana

Feno iacere pertulit,

praesepe non abhorruit,

parvoque lacte pastus est

per quem nec ales esurit

Jesús va néixer en el món. En la realitat. Cada dia més, vivim en un món que inventa llocs imaginaris tan potents, tan sofisticats, que a vegades ens poden arribar a confondre no distingint el nostre món de veritat i el món imaginari. Que el centre del cristianisme sigui un Déu fet home en la nostra història, en una data i en un lloc concret de la terra, ens hauria de portar a estimar molt la nostra realitat, el nostre entorn. M’ha impressionat la frase final d’una pel·lícula americana, de l’any 2018, feta per un reconegudíssim director jueu, que es diu Ready Player One, i que un conegut em va recomanar per a entendre que era la realitat virtual i el metavers. En aquesta pel·lícula que alguns coneixereu, gairebé tot passa dintre d’un vídeojoc, però al final, l’inventor del vídeojoc, una mena de déu que ha creat tot un univers fictici, i que anomena Oasi, li diu al protagonista, que ha aconseguit guanyar el joc; només la realitat és real. I no és en el vídoejoc, sinó fora on els homes i les dones estimen de veritat, es fan mal, viuen bé o no tant bé. Des d’un punt de vista que no té res de cristià, el missatge de la pel·lícula coincideix amb el que us voldria transmetre: ens cal controlar tot allò que enlloc de parlar-nos del món només ens aliena i ens entreté. La vida de Jesús i la dels cristians no és cap vídeojoc, ni cap pel·lícula. És quelcom força més seriós.

Sant Agustí, un dels sants que millor ha explicat el misteri de Nadal, i que no es podia imaginar el nostre món, va expressar aquesta realitat de la vida de Jesús quan en un sermó es va dirigir a Sant Pere, i a nosaltres dient:

Descendit vita, ut occideretur; descendit panis, ut esuriret; descendit via, ut in itinere lassaretur; descendit fons, ut sitiret; et tu recusas laborare? Noli tua quaerere. Habe caritatem, praedica veritatem; tunc pervenies ad aeternitatem, ubi invenies securitatem (Sermo 78, 6 = PL 38, 492 ss.)

Va baixar la vida, perquè la matessin; va baixar el pa, per passar gana, va baixar el camí, per cansar-se quan caminava; va baixar la font, per a passar set; i tu: rebutjaràs treballar? No cerquis els teus interessos. Estima. Predica la veritat, així arribaràs a l’eternitat, a on trobaràs la seguretat.

Jesús de Natzaret, nascut en un pessebre, la vida, el pa, el camí i la font, és precisament el contrari a tota alienació: en ell només hi ha la veritat de la humanitat, la veritat de la història i la veritat de Déu.

Per això celebrem el seu naixement i el continuarem imitant en l’eucaristia i en la vida.

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2022)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

És Nadal. Ho hem cantat en començar les Vespres. No fem festa per haver guanyat cap mundial o cap altre competició esportiva, coses que només se celebren una vegada, quan passen, ni ens hem tornat mig bojos com posseïts d’una rauxa col·lectiva semblant a la que hem vista a l’Argentina.

Nosaltres, estimats germans i germanes, repetim serenament les celebracions, especialment les d’aquestes festes que coneixem tant bé, que ens diuen i ens recorden esdeveniments que tenim per fonamentals de les nostres vides i de la nostra fe. Commemorem cada any el naixement de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè volem reviure personalment i col·lectivament tot el que Ell significa, tot allò que el seu naixement va acomplir en la història d’Israel i tot allò que, arrel de la seva vida i de la seva Paraula, s’ha esdevingut després d’Ell.

I Ell provoca que el recordem després de dos mil anys i Ell justifica que ens interessem per l’expectació que va crear en el context de la seva cultura. Per això llegim l’Antic Testament, en el qual s’amaga Crist, com deia Sant Agustí.

A la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat quina era l’expectació, què es deia, aproximadament 500 anys abans del naixement de Crist una expectació que pot tornar-se interessant per nosaltres perquè ens pot ajudar a comprendre més i millor qui va ser Jesucrist, aquell que en les paraules del profeta Isaïes fou la llum pel poble que avançava a les fosques.

L’expectació de l’Antic Testament naixia d’una situació difícil: de foscor, de tenebres, de càrregues pesades, (les barres i els jous), de les botes militars i dels mantells tacats de sang, avui podríem dir dels uniformes. No cap altra era la realitat del Poble d’Israel. Pot ser aquesta situació significativa per nosaltres? En les nostres cases confortables, en els països pacificats d’Occident, on a molts no els falta res, en els nostres carrers plens de llum, desafiant tota crisi, i amb l’abundor de tot, paradoxalment tan present cada any per Nadal, quina és la nostra foscor? la nostra tenebra? Les nostres càrregues? Si les busquéssim, també les trobaríem, però voldria proposar-vos una mirada una mica més ampla, que no es quedés només amb el “nosaltres”.

Perquè, és que només compto jo? tan sols jo soc important, o la Paraula de Déu només pot ser significativa si m’afecta directament a mi? Si així fos, crec que deixaríem de ser Cristians. La comunió amb les dificultats del món ens fan comprendre millor allò que esperem. La podem buscar tots. Estic segur que també vosaltres a l’Escolania heu treballat els problemes i les dificultats del mon i heu escoltat els problemes que tenen els joves de la vostra edat. Precisament si celebrem el Nadal no ho podem fer oblidant-nos dels altres, de tots aquells llocs on l’esperança de tenir llum no és una metàfora teològica sinó un desig real, ja sigui perquè un bombardeig l’ha sabotejada o perquè els propis recursos econòmics no se la poden permetre. Tampoc podem oblidar els llocs on les botes i els uniformes dels soldats són el record diari d’una tenebra que tampoc no té res de teòrica. O aquells altres llocs on la llum del coneixement, un tema tan estimat en la tradició cristiana antiga, es prohibeix a les nenes i a les dones joves. Tots haureu endevinat que tinc molt present la situació a llocs del món que pateixen la guerra en modalitats molt diverses, i que també penso en les víctimes de la pobresa a casa nostra. I encara voldria fer present en aquest context en el qual esperem en la tenebra, els milers de persones que ben a prop nostre pateixen problemes i malalties mentals, tal com ens adverteixen tants experts de Sant Joan de Déu, dels serveis assistencials, d’altres organitzacions i de Caritas, a favor de la qual farem avui una col·lecta per recolzar la seva tasca solidària.

Alguns em direu: que poc Nadal que fa tot això! Doncs crec que no, que la consciència que col·lectivament necessitem llum i salvació, ens fa molt més sensibles al Nadal de veritat, al que senzillament celebra el naixement del Messies esperat d’Israel.

Però com responem a una expectativa tan gran?

Esperem, diem i confessem que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora.

El profeta Isaïes ja va qualificar aquesta llum, esperaven un gran personatge:, Déu-heroi, Conseller prodigiós, pare per sempre, príncep de pau. Tenim la sensació que va exhaurir tots els qualificatius que tenia disponibles per descriure aquest que havia d’arribar.

I enlloc del gran personatge va néixer un nen: per una banda, només Jesús, fill d’una família humil, de Natzaret, expulsat de tot arreu, mort com un delinqüent. Si busquéssim també una comunió amb el gran personatge, amb el Príncep i rei de la casa de David, potser esperaríem avui un gran anunci com que han inventat la solució definitiva de la malaltia, de la pobresa,…no sé, qualsevol solució ràpida, automàtica i eficient a tots els nostres problemes. Potser per vosaltres escolans, el personatge seria un heroi d’una sèrie, o d’un vídeo joc, d’aquests que fan de tot i són capaços de tot o un músic tan important com Mozart o Bach,. No ho sé. Penseu vosaltres quin seria el personatge més gran que podríeu esperar. I certament davant de tanta expectativa, que aleshores i ara només tinguem l’infant de Betlem, podria ser una decepció.

Però Déu ho ha volgut fer d’aquesta manera. L’esperança és la pròpia humanitat. La promesa és un nen, un que ha d’esdevenir home adult. La llum i la salvació venen de la seva vida i de la seva paraula. Ell és el qui promou un regne de dret, de justícia i de pau. I només després d’haver deixat clar que aquest Regne té els seus camins de senzillesa i d’humilitat, els cristians el confessem el Messies, el Crist, el Fill de Déu, el mateix Déu fet home per nosaltres, i superem de llarg tot el que el Profeta Isaïes n’havia dit. Però tot això ve després d’haver reconegut que tot passa per ser i actuar com un home.

Em sembla molt important i molt significatiu en aquest Nadal recuperar aquesta humanitat concreta de Jesús, en la qual Déu s’ho ha jugat tot. Contemplant el Pessebre em pregunto, què podem haver fet malament perquè un missatge tan clar, tan positiu, tan humà, tan solidari, que posa la feblesa d’un nen al centre, sigui tan poc acceptat, fins al punt de treure’n la memòria dels edificis públics amb l’excusa de la societat laica. No és un crítica. És una pregunta feta a nosaltres mateixos com a cristians. Perquè la neutralitat institucional aparta el Pessebre, la representació tradicional de la història real que hi ha al darrera de la festa de Nadal, una història que és l’exaltació més gran que es pot fer de la humanitat? Perquè no veu alguna cosa de veritat en Jesucrist i el seu Evangeli, digna de ser almenys recordada? El nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc. Tinc tot el respecte a la legitimitat de les institucions, però cal que com a cristians en siguem ben conscients i ens preguntem si hem fet poc creïble la vida i l’evangeli de Jesucrist.

Espero que els milers de persones que estareu seguint aquesta celebració, tot i l’hora de la nit, i als quals sempre us tenim molt presents des de Montserrat, no perdeu mai la fe en Jesús, i que en Ell, conserveu també la fe en una humanitat capaç de promoure un Regne de Déu concret, de justícia i de pau.

El Pessebre ens fa tocar de peus a terra. Podem tenir expectatives semblants a les d’Isaïes, però Jesús i el Nadal sempre ens retorna a l’única manera segura i possible de fer les coses: a través de la humanitat, amb els seus problemes i els seus límits però també amb la seva grandesa.

Esperem, diem i confessem com us deia que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. Ens apropem potser també aquesta nit a la nit pasqual que celebrarem d’aquí tres mesos per a continuar dient que Déu, a Nadal ha entrat a casa nostra perquè nosaltres amb Jesucrist ressuscitat, a Pasqua, puguem entrar a la casa de Déu.

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2022)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

En el cor de la Paraula de Déu sempre hi ha, lògicament, Déu mateix. A vegades això pot ser més fàcil d’identificar o més difícil, però sempre hi és. En els primers capítols del Gènesi, dels quals avui hem llegit un fragment, no cal interpretar gaire per a adonar-se’n que Déu és el qui va conduint el relat. Crea, completa la creació amb l’home i la dona, els deixa ben instal·lats i lliures en el paradís, tot i que amb alguna instrucció bàsica de comportament. Fins aquí la història segueix un fil estable i lògic, però quan Déu deixa de conduir activament les coses, comencen els problemes: en l’ús de la seva llibertat, l’home i la dona no fan cas de l’únic manament que tenien. Un moment d’inconsciència? D’oblit? Una voluntat rebel? El cas és que Déu torna a aparèixer, perquè ell no es desentén de la seva creació i aleshores a Adam i Eva també els torna la consciència, d’allò que són, d’allò que han fet, i tenen la pitjor de les reaccions: la por d’un mateix i la por de Déu.

La primera lectura d’avui reprèn la conegudíssima història del Gènesi just aquí i reprodueix com en una revisió de vida, el diàleg en el qual Déu i Adam i Eva repassen tots els fets, començant pel final: T’has amagat. Perquè? Perquè anava nu. I com ho has sabut? Has menjat el fruit? És que la dona… Pobre Adam!. Està fet un embolic. Busca les excuses més estranyes per a justificar-se, entre elles la més típica, la de passar-li la culpa a un altre. Eva fa el mateix. També es justifica i se la carrega la serp.

Fixeu-vos, estimats germans i germanes, que la primera idea que podem treure de la lectura d’avui és la importància que Déu té en les nostres vides per a prendre consciència d’allò que ens passa. Ho va entendre molt bé Sant Benet quan va posar aquesta idea com a primer graó de la humilitat en el capítol setè de la Regla: tenir present que Déu sempre ens mira. Ell no es desentén encara que sembli que no hi sigui. Adam i Eva ja havien menjat el fruit, ja s’havien adonat de qui eren i ho havien intentat dissimular amb uns vestits molt primitius, però quan realment proven d’amagar-se és quan es presenta Déu, per qui no valen ni vestits ni amagatalls. La nostra realitat la coneix perfectament. És amb Déu amb qui podem resseguir les nostres vides en tot allò de bo i en tot allò de dolent que tenen.

La segona idea interessant, almenys a mi m’ho sembla, és el retrat tan afinat de la psicologia humana que ens presenta la lectura, per la qual ens costa assumir qui som i acceptar les nostres ambigüitats, la nostra possibilitat d’equivocar-nos. En canvi, quina rapidesa a justificar-nos, especialment carregant la culpa a un altre! El relat d’avui ens alerta sobre això. Sobre el ridícul que podem fer quan pretenem no tenir responsabilitat en res.

És veritat que aquest text ens posa al davant el problema més important de la filosofia, de la teologia, de la moral…de tot. Que seria: Perquè hi ha una serp que indueix els comportaments equivocats? Com pot ser que també sigui una criatura de Déu? En el fons, perquè existeix el mal i d’on ve? Però això no ho hem pogut respondre fins ara. Ningú. La primera lectura d’avui només ens diu que Déu maleeix aquesta serp com origen de la temptació i la destina a estar a enfrontada a Eva per sempre. Déu se separar d’aquest principi dolent, tot i no evitar-ne les conseqüències, que també van fer que la vida canviés per Adam i Eva i per tota la humanitat. El missatge final és fer-nos ben conscients de la nostra llibertat. Sabem que érem lliures per a fer-ho diferent i encara ho som ara, com veurem de seguida. En el fons, la lliçó que sí podem aprendre avui és la de la responsabilitat.

Al escolans, que no sé si m’heu seguit fins aquí, us diré que la història que hem llegit tindria moltes aplicacions i que no és una antigalla passada de moda. En el fons el que Déu fa a Adam en aquest fragment és “una pillada”. M’han dit que ho dieu així ara. En altre temps a l’Escolania s’havia utilitzat la paraula enxampe, d’enxampar. Déu “pilla” a Adam i a Eva fent el que no tocava, el que els havia dit de no fer. I què fan ells? Res molt diferent del que podríeu fer vosaltres normalment: Respondre coses com per exemple: el prefecte ens ha dit que sí que es pot fer. Aquí sí que hi podem estar…Segur! O El prefecte diu que no però aquest educador sí que ens deixa, segur que sí… A veure si cola. Ni el prefecte ni els educadors són Déu, però normalment tampoc no se’ls enganya fàcilment. Som capaços de dir-ho tot abans de reconèixer que ens han enxampat fent el que no tocava i que ho podríem reconèixer i acabaríem abans. El que us deia. No sou molt originals, feu el mateix que va fer Adam, el mateix que moltes vegades fem tots. Justificar-nos!

Però ens quedarem aquí? No hi ha cap alternativa? Us deia que som lliures. Sabem que podem fer el bé o el mal. Avui celebrem aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria que ens proposa precisament l’exemple d’una persona, d’una dona molt especial que no va tenir aquestes ambigüitats, que no es va despistar en cap moment de la mirada de Déu, que no va necessitar excuses perquè no la van enxampar en fals, ni va necessitar amagar-se. Senzillament, celebrem la solemnitat d’una dona escollida i preservada de tot això tan humà, del pecat, per a ser la mare de Crist, la Mare de Déu. Maria ens avança Jesucrist. Existeix per causa d’Ell, el Déu fet home, el qui queda lliure de tot pecat i el qui és u amb una comunió de Pare, Fill i Esperit Sant. I Jesucrist fa que puguem tornar al punt zero, on eren Adam i Eva abans de menjar el fruit prohibit. Fa que hi hagi altres possibilitats diferents a la d’amargar-se i justificar-se. És més, fa que puguem viure una vida plena fent la seva voluntat, amb comunió, sabent que podrem tornar un dia a aquell moment del paradís, quan encara Adam i Eva i eren innocents i es passejaven tranquil·lament.

Però mentre som al món, ens toca viure assenyadament, seguint l’Evangeli, imitant a Maria, que senzillament es va mostrar disponible per a fer la voluntat de Déu, que semblava impossible, i davant la qual tantes excuses hauria pogut posar, però no, sense saber res de les conseqüències que tindria, va acceptar allò que li demanaven.

Ella ens ensenya que hi ha alternatives a les actituds d’Adam i Eva. Podem rebutjar totes les temptacions que disfressades de serps o d’altres maneres ens sortiran al pas. Com a batejats i seguidors de l’Evangeli, podem fer-ho molt més intensament perquè també tenim l’Esperit Sant com Maria, que Crist ha posat en els nostres cors per assegurar la seva presència en nosaltres.

Després de la comunió, resarem una pregària que diu que aquesta eucaristia pugui servir per a curar-nos d’aquesta ferida de la culpa -hi podem entendre: d’aquesta manera de ser i de fer, hipòcrita, de la qual Maria en fou preservada.

Tenir fe és reconèixer Déu en la Paraula, en la vida, en els germans i germanes però ser sempre conscients que no som Déu. L’eucaristia és el millor moment per posar-nos humilment davant de Jesucrist i reconèixer que ens correspon esperar-lo com a do, el do de la seva vinguda a la terra com a home, el do de la seva vinguda en el cor de cadascú, el do de la seva vinguda al final de la història, tres maneres de ser do de salvació, de les quals el pa i el vi transformats en el seu cos i la seva sang, són un memorial especialment intens en aquest temps d’advent que estem vivint.

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia?

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable.

Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort.

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet. També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú.

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau.

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui.

Solemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2022)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

Tot i que avui encara no tanquem litúrgicament aquest temps de Nadal, tenim prou perspectiva, estimades germanes i germans, per a mirar enrere i veure què hem anat contemplant des del principi de l’Advent. Mirem-ho com ho mirem, el protagonista sempre és Jesucrist, sempre és el misteri de l’Encarnació, d’un Déu que s’ha volgut fer humà. Alguna vegada tenim la sensació que sempre prediquem el mateix, però mentre sigui sobre Ell, sobre el Crist, hom té menys por de repetir-se, perquè almenys sempre estarem parlant del centre, d’allò principal de la nostra fe.

Fent doncs aquest recorregut cap enrere, llegint el profeta Isaïes durant les primeres setmanes d’Advent imaginàvem primer aquest Crist, aquest Messies com el qui havia de venir. Ell mateix apareixia identificat amb la Saviesa de Déu. A tocar de Nadal, ja en el moment de l’Encarnació, era la Paraula que venia al si de Maria, que finalment es feia home, i que naixia a Betlem, acompanyat d’efectes especials, en diríem avui, com les aparicions als pastors, i altres esdeveniments celestials que el proclamaven definitivament Messies. La litúrgia, encara ens ha deslocalitzat quan entre Nadal i Epifania, ha continuat la pedagògica revelació de l’essència de l’infant, explicant-nos com n’era d’esperat en el temple pels ancians Simeó i Anna, en un relat que se situa després del naixement i fora de Betlem. l I finalment avui, recuperant la localització de Betlem, celebrem encara entorn de la cova el darrer homenatge fet a l’infant Jesús: el pelegrinatge dels Reis amb els seus dons, que són, encara més, l’afirmació de la naturalesa del Crist: Or perquè és rei, encens perquè és Déu, mirra perquè és home. Tot és una contemplació i una invitació a mirar amb més i més profunditat aquest Jesús de Natzaret infant, que conté ja tota la potència de la seva identitat i del seu missatge en el moment del seu naixement.

Aquesta manifestació, que és el que significa Epifania, conclou un procés que si ens hi fixem bé ha anat del secret i de la intimitat a esdevenir totalment conegut, públic, notori. L’expectació messiànica de l’Antic Testament era una promesa, era una esperança. Més que secreta o íntima, estava encara en el reialme de les coses futures. L’anunciació a Maria, en canvi, pren ja el caràcter d’un fet, d’un esdeveniment històric que passarà, però encara està en el més íntim d’una sola persona. Sant Josep comparteix el secret amb la Mare de Déu, després en el moment del naixement de Jesús podríem dir que és l’entorn, el quilòmetre 0, els pastors els qui hi participen. Dic tot això, per posar un context a la celebració d’avui i per intentar explicar que amb la manifestació als Reis, als reis d’Orient, el relat evangèlic ens vol dir que Jesucrist s’ha fet universal, que el seu destí ja és ser conegut a tot el món i que aquella intuïció, aquella promesa feta a Israel, aquell anunci dit a Maria s’han acomplert pel bé del món, de tot el món.

El cristianisme ha sabut ser fidel a la vocació universal de la persona i del missatge de Jesucrist que la festa de l’Epifania proclama. Ha sabut ser fidel en el sentit que realment l’evangeli ha estat proclamat a tot el món. Sant Pau com ens ha dit la segona lectura fou el primer dels apòstols a comprendre aquesta vocació universal. A comprendre que la tradició d’Israel quedava realitzada en el cristianisme i que la vocació universal no mirava només a l’evangelització futura del món, sinó que necessitava integrar també la fe precedent que ho havia fet néixer tot. De dos pobles n’ha fet un de sol. L’expansió ràpida i fecunda dels primers segles, ens fan adonar que realment som fills d’aquesta Epifania del Crist que ha anat reproduint-se en la història del poble de Déu. Per totes aquestes raons, la litúrgia de la festa d’avui és gairebé eufòrica: la joia es respira per tot arreu.

També ens és lícit preguntar-nos, si aquesta extensió geogràfica del cristianisme, concorda amb la profunditat amb la que creiem i actuem com a cristians. Un monjo germà nostre difunt qüestionava el discurs sobre la descristianització contemporània fent-se la pregunta de si realment havíem estat cristianitzats alguna vegada. La intenció profunda d’aquesta qüestió em sembla que és posar-nos davant de l’evidència que som cristians però no som perfectes, no hem acabat tot el que cal fer, perquè evidentment la nostra vida és seguiment imperfecte i especialment crec que tenim sempre el repte de comprendre que celebrar l’Epifania, celebrar que això del Crist és Universal, hauria de tenir algun efecte més important dels que té.

No voldria amargar-li a ningú una de les festes més entranyables de l’any, molt especialment en la societat, però la consciència del que passa al món és la primera condició per tal de preguntar-nos si hi fem prou present l’evangeli d’aquest Jesús de Natzaret, manifestat per a tots els pobles. La primera pàgina d’un diari recent deia que més de 4.000 persones, entre elles més de 200 nens, han mort intentant arribar a Espanya durant l’any 2021. No és malauradament l’única notícia dolenta d’aquests dies, però impacta. Especialment, quan en un dia com avui ens parla de nens. I ens repetim la pregunta: realment el nostre món està cristianitzat i passen aquestes coses? L’Epifania ha arribat a tothom? O és que el Crist es manifesta i molts no li fan o no li fem prou cas?

No hem de desanimar-nos si els camins del seguiment i de la conversió del món a una justícia i a una pau més gran, com la que proposa l’Evangeli són lents. El que no ens està permès és no ser-ne conscients, no ocupar-nos-hi cadascú des de les seves possibilitats, dit en una paraula d’avui: No podem passar de tot això. La nostra vocació, el fet mateix que nosaltres que érem, als ulls d’Israel, pagans, haguem rebut l’evangeli i el Crist per la gràcia d’aquesta epifania global, ens hauria de fer per vocació, preocupats de tot el món i de totes les seves injustícies.

Potser a més de tota la consciència de la realitat que vivim, ens podríem preguntar si no hauríem de recapitular el camí de l’Epifania que hem contemplat tal com us ho he intentat descriure, i, començant pel final, per la consciència que sí, que el Crist s’ha manifestat a tot el món, anar enrere fins a recuperar una experiència com la de Santa Maria, que jo gosaria anomenar una Epifania interior, una manifestació de Jesús en el nostre cor. Potser podem entendre la seva manifestació a totes les nacions com la condició que fa possible que cada home i cada dona puguin viure aquesta epifania interior, i des d’ella una conversió a Déu i al seu Regne: Un compromís personal i definitiu a fer la seva voluntat. Perquè potser en el fons tot comença en un cor senzill i disposat a estimar més enllà de tot els límits. I qui sap, si això potser sí que canviarà el món.

Solemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2022)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

En les eucaristies solemnes d’aquests dies, la història del naixement de Jesús ens va passant pel davant com les escenes d’un Pessebre: La nit de Nadal contemplàvem l’Anunciació als pastors, el missatge dels àngels i l’estable amb el naixement de l’infant. El proper dijous, festa de l’Epifania, llegirem l’evangeli del pelegrinatge i de l’adoració dels Reis. Un se n’adona de la pedagogia catequètica que tenen precisament els pessebres, que esdevenen expressions materials dels evangelis, escenificacions del relat literari del naixement de Jesús.

L’Evangeli d’avui ens portaria a una altra escena típica dels pessebres: els pastors adorant l’infant, els pastors anant i venint de la cova. Uns pastors que venen d’una experiència forta com ha estat la d’haver escoltat la proclamació de la Glòria de Déu al cel i la Pau a la terra. Els pastors escoltaren això enmig del seu hàbitat corrent, és a dir un camp al ras, en una nit d’hivern, mentre feien la seva feina, que ja s’entén per aquestes condicions, que era una feina humil, un moment i una ocupació poc inclinada a emocions fortes o a esdeveniments extravagants. Després d’això i de dir-se ells mateixos: Anem a veure això que ha passat, els pastors arriben al Pessebre, veuen, s’expliquen, escolten i se’n tornen lloant Déu, després de comprovar que tot plegat no ha estat una al·lucinació. Si només prenguéssim aquest evangeli, ens quedaríem força buits: què conten els pastors i a qui, qui són aquests altres, aquest tothom, que tant es meravella d’això que els expliquen? Hi ha una mica de misteri en totes aquestes al·lusions, com si d’alguna manera ens convidessin a preguntar a buscar què és tot això tant important que està en l’ambient, on the air. Una lectura continuada de l’evangeli i de totes les escenes del pessebre ens ajuda a comprendre, ja que ens fa tenir molt present que el missatge als pastors, i que vam llegir la nit de Nadal deia:

“No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: ¹¹ avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ¹² Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. I deprés de saber això, encara trobem el cant dels exèrcits del cel que diu: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.(Lc 2,10-12)»

La brevetat no resta cap importància al contingut: Aquest infant és el Messies, el Senyor, i això provoca eufòria, fins a uns pastors mig adormits. A partir d’aquesta proclamació, la teologia no ha fet gaire cosa més que intentar comprendre què volia dir que Jesús de Natzaret fos el Messies. Només el do de la fe ens fa capaços de veure Déu present en un home. La història, les coses que van passant podrien tenir interpretacions molt més realistes o pragmàtiques, però la fe ens permet dir que aquest infant en bolquers és realment l’ésser nou, el punt radical de conversió i de canvi en la història de la humanitat, aquell a qui aquests dies cantem com a príncep, com a primer, des d’Orient, el lloc on surt el sol, fins a ponent, al límit de la terra. Pel reconeixement de la seva divinitat, continguda en la seva messianitat i tant meravellosament cantada al principi de l’evangeli segon Sant Joan que llegíem el dia de Nadal i repetíem ahir, podrem reconèixer Déu present en tantes i tantes persones. La fe ens ajudarà a copsar l’amor entre els homes i les dones com quelcom que ve de Déu, a comprendre els progressos humans com inspirats per Déu, a girar-nos cap a ell en els moments difícils per a trobar-hi aquella força especial que ve del seu Esperit Sant i que tant necessitem.

Els moments que marquen fortament l’esdevenir del temps, com ho és avui, dia de l’any nou civil, em semblen moments indicats quasi per naturalesa a recordar-nos aquelles coses que no passen, aquelles que han marcat la història i que romanen: entre totes l’Encarnació del Senyor. També és un moment per a reconèixer l’acció de Déu en el món, aquests dies tan inclinats a fer resums i estadístiques de tants tipus.

Em va agradar que un programa de la BBC del dia de Nadal es titulés les notícies felices del 2021. I es subtitulés les històries més edificants i engrescadores de l’any: I parlés com a primera notícia feliç de la vacuna, però no la del Covid…, sinó la de la malària. M’agradà perquè d’alguna manera no posava el centre en nosaltres, els “occidentals” i el nostre gran problema, sinó en un problema que afecta molt més països pobres, especialment Àfrica. Un any nou civil és un moment en el qual tenim la sensació que el llibre està en blanc i hi voldríem posar moltes notícies d’aquestes i molt poques de les altres. Em sembla que no hem de perdre l’esperança i que és molt sana la il·lusió del progrés personal i comunitari que ens proposem tots plegats en començar un any. Cal però encomanar-ho a Déu.

El breu missatge transmès als pastors, tenia una sol desig per la terra: Pau.

En aquest any que comencem avui, estimats germans i germanes, celebrant la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, celebrem també la Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Sant Pau VI l’any 1968, amb el desig que fos una commemoració continuada, com així ha estat, i que anés més enllà de l’àmbit eclesial. És tot un símbol, tot un compromís dedicar el primer dia de l’any a la pau i fer-ho enmig d’aquestes festes de Nadal, de la nit i del dia que vam escoltar que el naixement de Jesús era proclamat com la glòria de Déu al cel i la pau a la terra pels homes i dones de bona voluntat!

En la tradició bíblica, la pau té la fondària de la paraula Shalom, de quelcom que no és quietisme, ni tan sols absència de conflictes, sinó plenitud de Déu. Com a quelcom que cal ser construït en profunditat, no sorprèn que ja Sant Pau VIè parlés de la Pau com del desenvolupament integral i que en el missatge del Papa Francesc pel dia d’avui ens proposi el diàleg entre generacions, l’educació i el treball com els instruments necessaris per a construir una societat pacífica, que es recolzi en la justícia, l’única garantia d’una pau veritable. Els objectius són ambiciosos, però ens col·loquen en la línia de la la nostra ambició més gran, l’única vàlida: promoure ara i aquí la construcció del Regne de Déu, del Regne del Crist, del Regne de l’Evangeli amb totes les nostres forces. La nostra pregària avui és demanar força per a renovar el nostre compromís personal i comunitari amb el Regne de Déu per aquest any 2022 que comencem i confiar els “tempi” de la seva realització definitiva a l’únic que té el poder de fer-ho: al Senyor que ens espera al final de la història.

Missa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2021)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18

“A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Ho acabem d’escoltar. Era la darrera3 frase d’aquest fragment inicial de l’evangeli de Sant Joan. Permeteu-me un apunt referent a la traducció. El verb final utilitzat en català, revelar tradueix un verb original grec exegésato que en la versió llatina varen traduir per enarravit. Els dos verbs signifiquen explicar detalladament, narrar…, aquesta traducció, una mica diferent de la litúrgica, ens permetria dir que la darrera frase que he citat ens proclama senzillament que Jesucrist ens ha explicat amb detall qui és Déu: ipse enarravit.

La primera cosa doncs que ens explica Jesucrist de Déu és la seva voluntat de servir-se de la humanitat. Massa resplendent per a ser vist, Déu volgué fer-se home en Jesucrist perquè no tinguéssim més confusions, ni errors sobre qui era ell: un Déu capaç d’estimar més enllà de les categories humanes, més enllà de la reciprocitat, més enllà de tot. En tota la tradició de l’Antic Testament, Déu apuntava ja a la humanitat com un instrument de la seva salvació, però finalment con ens deia la lectura de la Carta als Hebreus, després d’haver parlat de moltes maneres, ha parlat definitivament en Jesucrist. Admira, fa pensar que la humilitat d’això que contemplem en cada pessebre, un paisatge, unes persones, un infant recent nascut, és exactament el que Sant Joan ens explica en l’inici del seu Evangeli, El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. Home en el sentit d’humà, sense cap distinció de gènere. Humà i prou. Sense adjectius. No humà europeu, o humà ric o pobre, fins i tot ni tan sols humà cristià, sinó humà. Quina exigència de fraternitat universal no ens hauria de provocar un Déu fet home d’aquesta manera radicalment transversal!

Jesucrist ens explicarà Déu a partir d’aquí per la seva vida humana. no celebrem el naixement de les persones ni els seus aniversaris pel seu naixement sinó per totes les seves vides. També Jesús, més enllà del significat inevitable de l’Encarnació, contingut des del primer moment de la seva concepció, en el seu naixement projecta d’alguna manera tot el que vindrà després. Perquè tot i acomplir la promesa messiànica de l’Antic Testament i proclamar-lo Rei, Príncep de la pau, missatger del designi de Déu i tantes altres categories amb les quals la litúrgia de Nadal ens convida a lloar-lo, és el fill de Maria i Josep, serà conegut com Jesús de Natzaret i ens deixarà per sobre de tot un evangeli, font per conèixer-lo i llei per a seguir-lo com a cristians. En aquest evangeli, llegirem que el seu messianisme és estimar. Estimar especialment allò que més necessita ser estimat: els pobres, els malalts, les viudes, els leprosos. Ens explicarà un Déu que ha volgut sortir al món a buscar aquestes situacions, que ens mana que no ens desentenguem de les situacions de pobresa.

Sempre m’ha sorprès la validesa del llenguatge de l’Evangeli, després de quasi dos mil anys de la seva redacció. Quants pobres, quants malalts, quantes persones soles a imatge de les viudes de l’Antic Testament, no tenim avui en les nostres societats. Quants desequilibris territorials en el món. Jesucrist ens ha vingut a explicar que Déu vol una altra cosa. Vol el seu Regne: si no ho teníem clar en tot l’Antic Testament, que també ho deia, ara no en podem dubtar. El seu naixement quasi com un sense sostre ens exigeix ser solidaris amb aquestes realitats que ell ha volgut habitar. Ens esgarrifa escoltar i llegir alguns casos de famílies sense sostre, a qui veiem caure a vegades en mans de màfies que negocien fins i tot amb habitacles infrahumans, aprofitant-se de la misèria i de la desesperació. Amb el propòsit de col·laborar-hi i de tenir present el drama de tantes persones sense sostre, us proposem de col·laborar amb Caritas, que ens adverteix de les greus conseqüències socials de la Covid i que dona una atenció especial als problemes d’habitatge.

Però tot i el seu ensenyament, tot i la seva intervenció directa en el món amb fets i paraules, Jesucrist també ens ha explicat que ni tan sols Ell, mentre fou a la terra aconseguí la conversió de la humanitat als ideals de Déu i del Regne. És més: acabà víctima de la mateixa dolenteria humana, i només en l’àmbit pasqual de la seva resurrecció, el seu missatge començà a impregnar el món i ho continua fent fins avui. El Nadal que avui celebrem, també avança la Pasqua: la divinitat entra en la humanitat, perquè un dia la humanitat pugui entrar en la divinitat, com el seu destí i el seu acompliment final. No ens desesperem doncs si ens costa veure avançar aquest Regne. L’única cosa que podem fer és continuar lluitant per fer-lo real.

Jesucrist ens explica de Déu la seva generositat i gratuïtat com també diu l’evangeli d’avui. : i a nosaltres ens ha fet el do de poder-la acollir. Però fixeu-vos: poder-la acollir. Cap obligació, cap exigència. Déu admet novament els límits humans i ens deixa la llibertat de seguir-lo. Podria ser altrament si parlem d’un Déu manifestat en un infant, en humilitat i feblesa? Gràcia i llibertat són també els dons de Nadal. Gràcia perquè tot és gratis: Perquè sí: perquè ens podem dir com deia Sant Agustí parlant de l’Encarnació en el final d’un dels seus sermons de Nadal: Pregunta quin mèrit, pregunta quina causa, pregunta quina justícia, i veuràs que només hi trobes gràcia: gratuït. Quaere meritum, quaere causam, quaere iustitiam; et vide utrum invenias nisi gratiam.

I per si encara no ho haguéssim entès del tot, finalment Jesucrist ens ha explicat un Déu que ha anat fins a l’extrem de l’amor, que no només s’ha volgut fer home sinó que ha volgut encara abaixar-se més, fins a la mateixa matèria de cada dia i quedar-se amb nosaltres en el pa i el vi de l’eucaristia, en el seu cos i la seva sang: gratuïts, oferts a tots, signe d’un Regne que començà certament en un Pessebre de Betlem, en el primer Nadal, i que continuarem celebrant fins al seu retorn gloriós.

És ell qui ens ho explicat. Ipse enarravit. Crec que Déu en Jesucrist i el seu Evangeli ens ho ha deixat força clar.

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2021)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

Celebrem Nadal enmig de la nit. El naixement de Jesucrist s’esdevé en la foscor. En l’obscuritat física de les hores en les que no hi ha llum, en un moment de l’any en el qual en les nostres latituds les nits són especialment llargues, en una família, que tot i ser de la Casa de David, no tenia el que avui en diríem “glamour”, en la improvisació d’un allotjament precari, en un moment de la història d’Israel, on prevalia més la sensació de desfeta i de fracàs que no pas la del triomf i de l’èxit. Per altra banda, malgrat tot això, no era un naixement inesperat ja que tota la tradició d’Israel preparava aquest moment. La història del poble d’Israel és més una història d’èxodes, d’exilis, de derrotes que no la d’una nació afavorida pel benestar material i l’estabilitat política a la terra. Israel elabora en tota la seva teologia, molt especialment en la dels profetes, l’esperança d’un alliberament, d’un redemptor, d’un Messies. Fa pensar molt que el poble que anomenem escollit per Déu, sigui aquest tipus de poble, sotmès a tantes proves. Potser calia que la salvació arrelés en qui fos capaç d’entendre-la a fons. Sí. El missatge de la redempció no ve en un context fàcil i, tanmateix, Déu promet venir-hi i fer-s’hi present. La promesa, i l’esperança en el compliment d’aquesta promesa han estat sempre temes característics del poble jueu, els nostres germans grans en la fe.

I encara és més sorprenent que aquesta promesa tan transcendental, anunciada als patriarques, contada pels profetes sigui explicada en l’Evangeli d’una manera tan senzilla: el naixement d’un nen en un estable, en plena nit, quan no s’ha trobat lloc, enlloc! Naturalment que tenim la perspectiva per afirmar que aquest naixement és extraordinari, és nogensmenys l’acompliment de la mateixa promesa històrica feta a Israel i per Israel a tota la humanitat: la promesa del Salvador. Encara més extraordinari, la promesa s’acompleix en l’anonimat més profund i només algunes circumstàncies privades ens ho diuen, com les revelacions a la Mare de Déu, a Sant Josep, a Zacaries i a Elisabet, pares de Joan Baptista, tal com són explicades en els evangelis anomenats de la Infància i amb els quals hem anat preparant aquesta solemnitat.

Per això cantem aquesta nit a tot el món:

Santa nit!, plàcida nit!
El Jesus, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs
per salvar tot el món,

Situats en aquesta nit de la història, entenem millor què és Nadal. I que gran part del seu missatge ha estat captat en la frase de la Nadala que ens diu que aquest Déu tan gran ha estat “En humil petitesa reclòs”.

Com podem nosaltres comprendre des de la nostra situació actual el significat del Nadal? En el diàleg que hem de tenir i que tenim amb els nostres germans i germanes, sovint ens trobem amb la pregunta fonamental sobre la salvació?. De què hem de ser salvats avui? Qui sentit pot tenir el Nadal si no som capaços d’arrelar-lo en una promesa i en una esperança de salvació real, existencial, que vulgui dir alguna cosa per al món d’avui? Podríem respondre naturalment amb el catecisme, amb l’antropologia de l’Església que ens diu que tots som pecadors i per tant tots celebrem amb el Nadal, el naixement de Jesucrist que ens ha retornat la innocència que com a humanitat havíem perdut i ens ha perdonat els pecats. Però si enlloc de quedar-nos a aquest nivell teòric, volem anar una mica més enllà, fer que aquesta veritat de salvació personal i col·lectiva realment s’entengui i es visqui en el món, com podem explicar-ho?

Fa dos anys que vivim la pandèmia del covid19. Podria ser que aquest fet ens acostés a una mena de consciència universal de salvació? La pandèmia és global com ho és la situació de la qual Déu ens ve a salvar a tots. Feia molts decennis que no sentíem tan propera, tan real una amenaça col·lectiva per la humanitat. Mirem de ser-ne conscients perquè en pot néixer un valor de solidaritat real, més enllà de les fronteres, de les cultures, de les divisions que als ulls dels cristians haurien de ser escandaloses entres diversos tipus de món: primer, tercer, quart…és que Déu ha creat mons diferents? És que s’ha encarnat potser en humanitats diferents?

La pandèmia ens ha tornat a col·locar en la inseguretat. Hi ha un cert desconcert davant tanta i tanta informació. Ens ha desinstal·lat de les nostres fes i confiances cegues en el progrés i la ciència. Potser ens ha tornat a manifestar aquella situació que tantes vegades trobem a la Bíblia, per la qual el pecat més gran és l’autosuficiència humana, prescindint de Déu. No hi ha cap dubte que ens en sortirem gràcies als esforços dels científics, però el context extraordinari que vivim podria ajudar-nos a reflexionar sobre els nostres límits, a deixar entrar una mica l’inesperat, l’imprevisible, l’inefable a les nostres vides.

Què vol dir celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, del Crist, l’encarnació de Déu enmig d’aquest món? No penso que vulgui dir confiar en una intervenció directa per part de Déu. Jesús no neix aquest any a Betlem amb una vacuna, o una píndola, o directament amb anticossos per tot ésser humà. Ja ens ha demostrat que la intervenció directa no és el seu estil habitual. Però Nadal ha de ser recordar-lo a Ell i al seu evangeli i saber que en primer lloc, dona sentit per la seva sola presència a la vida, al dolor i a la mort de tots els homes i dones. L’Església té exemples constants d’aquest sentit concedit com un do de Déu en Jesucrist a la humanitat. Això és salvació. I fa falta sentir-la com a necessària, per poc que sortim de l’anestèsia col·lectiva en la qual ens trobàvem, no se si ens hi trobem encara, i a la qual, tinc sovint la impressió aquests dies, que molts tenen pressa per a tornar-hi ràpidament quan tot això passi.

Això que estem fent aquesta nit, resar, vetllar, renovar el sentiment de l’esperança d’Israel en la promesa i celebrar que en Jesús es va acomplir del tot, per la seva condició de ser el Messies esperat, dona sentit al món. Però encara ens falta un pas més: ens cal humanitzar el món. De la mateixa manera que Déu, per la seva Paraula, tal com hem cantat, va voler elevar la humanitat, quan la va assumir en la persona del Fill, també nosaltres hem de treballar per donar al món aquesta humilitat que el faci sentir necessitat de ser salvat, predisposat a acollir Jesús i confiança d’haver-ho estat realment.

Compartir és un signe de solidaritat. Per això us proposem aquesta nit de col·laborar amb la col·lecta que farem a favor de Caritas, que ens adverteix dels perills d’exclusió i de pobresa que ha provocat la pandèmia.

Celebrem Nadal. Celebrem el naixement de Jesucrist. Perquè? Per continuar l’obra del seu evangeli que és fer un món més habitable, més sostenible, més just i més fratern. Ningú negarà que d’aixó, se’n digui Salvació o un altre nom, en tenim avui, tota la necessitat.

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de desembre de 2021)

Gènesi 3:9-15.20 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:26-38

Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella, tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.

La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist. També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.

La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com no ho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déu mai no s’equivocava.

Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès.

En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboració en el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi.

Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.

Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu.