Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2023)
Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14
En aquesta nit de Nadal, molts homes i dones, joves i infants ens reunim per estar junts, per pregar, per celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, a Betlem de Judea.
Fa pensar que recordem cada any una història tan coneguda. Segur que és important per a nosaltres. Aquests moments que es repeteixen cada any ens ajuden a entendre que nosaltres som petits, som poca cosa, només som algunes generacions que van passant i que celebren el mateix que les nostres àvies, que els nostres besavis i allò que esperem que celebrin els qui vindran després de nosaltres. Allò important és el que resta: el Nadal, que vol dir: “Déu és amb nosaltres” com cantàvem en el tercer nocturn de matines.
En el món en el que estem, costa dir “Déu és amb nosaltres”. Perquè? Perquè no pot ser que Déu estigui només amb nosaltres aquí a l’Escolania, a la Basílica, als qui sou a casa. Aquesta frase ha de valdre per tots. Com deuen estar dient “Déu és amb nosaltres” els cristians de Terra Santa, especialment els de la franja de Gaza, enmig de les guerres? Com ho deuen dir a Ucraïna? A Sudan? Com es pot dir això en un món tan ple de sofriment? Seria bonic que ens ho expliquessin ells mateixos, perquè tots sabem que fins i tot en aquestes situacions, molts dels qui pateixen diuen que Déu està amb ells. Nosaltres estem segurs que, sobretot en les situacions més tristes, Ell hi és.
Ens ajuda a pensar-ho així que tampoc no fos fàcil el primer Nadal. No va tenir res a veure amb anar a comprar, il·luminar els carrers, preparar menjar. Tot va ser molt més pobre, molt més senzill. Perquè en el naixement de Jesús de Natzaret ja s’insinuava que allà començava una vida que, tot i ser la del Fill de Déu fet home, no s’escaparia de cap de les dificultats del món, és més, les aniria a buscar amb esperit de canviar-les, de redimir-les, de salvar-les.
Els artistes ho han entès bé quan per exemple han pintat el nen Jesús en les icones amortallat, com a punt d’enterrar-lo, per fer ben clara la seva humanitat que algun dia hauria de morir.
També ho va entendre el compositor de la lletra de l’oratori el Pessebre, Joan Alavedra, que després va musicar Pau Casals, de qui aquest any hem celebrat el cinquantè aniversari de la seva mort. En un moment del principi i tot estar parlant de les figures del Pessebre, abans d’explicar la joia del naixement hi ha una ària de contralt, que sota el nom molt innocent de la vella que fila, ja parla de la passió, perquè allò que fila la vella és el drap amb el qual el Senyor s’eixugarà la sang camí del calvari i el mateix sudari on l’embolcallaran després de morir. Les reflexions teològiques i artístiques sobre el Nadal tenen en compte certament el sofriment tan humà de Jesús. I això té dues conseqüències.
Als escolans us deuen agradar les històries d’herois o de superherois. Les que nosaltres llegíem en revistes i que ara segurament són als videojocs i a tot això, que algunes generacions ja no coneixem. Jesucrist, tot i ser Messies, no és un superheroi, no se’ns presenta com un superhome, és Déu fet home, no Déu fet superhome o Superman, o Batman o algun d’aquests herois que admireu. Potser en una gran part de la seva manera de fer és fins i tot molt menys espectacular que tots aquests superherois: no vola, no es disfressa, no té una doble identitat, ni una força física inhumana. És molt més senzill. És un home que estima. Que estima molt: solidari de tot el mal i de tot el pecat del món. Difícil d’imaginar algú capaç d’arreglar tot allò que està malament, de comprendre i perdonar els defectes de totes les persones. Doncs ell ho pot solucionar i de tot se’n pot compadir.
La segona idea que ens transmet aquesta humanitat que ha de morir, ja representada en el moment del seu naixement és la capacitat d’acollir per solidaritat totes les situacions difícils, tot el dolor del món, no per justificar-lo, sinó per combatre’l, especialment tot aquell dolor que seria fàcilment evitable. En totes aquestes situacions la mort hi és molt present. El Nadal i la memòria de Jesucrist hauria de recordar-nos permanentment que Ell va ser anunciat pels profetes com el príncep de la pau i el clam que va acompanyar el seu naixement va ser un desig de pau als homes i dones de bona voluntat, com hem llegit en la primera lectura i en l’Evangeli.
Quin món el nostre! Quantes situacions com us deia que no tenen pau i en les quals ressona aquesta nit la paraula “pau” com un desig real. Penso en els països i els conflictes que us he dit i penso sobretot en tot allò que nosaltres no coneixem perquè no surt ni a les notícies, ni als diaris ni a les xarxes. El cardenal-arquebisbe de Rabat, un bon amic nostre, que va ser aquí durant la quaresma del 2022, ens ha demanat que ens recordem dels immigrants que arriben a Marroc des de l’Àfrica subsahariana i als quals, ells, que són una església petitíssima intenten atendre. Ens volem solidaritzar amb ells amb la col·lecta que cada any fem per Nadal. Us ho proposem com un signe de comunió amb tantes realitats que oblidem, que no coneixem, que són notícia un dia per quedar apartades per la següent i us convidem a participar-hi.
Sentim aquest Nadal la necessitat de tenir present aquest crit de pau sorgit de les guerres del món. Ens cal preguntar-nos què podem fer nosaltres, ens cal no deixar d’escandalitzar-nos davant de qualsevol conflicte i no conformar-nos amb la incapacitat humana d’arreglar-los d’una altra manera que no sigui amb les armes. La humanitat dedica una immensa quantitat de mitjans econòmics i polítics que semblen en molts llocs i casos ineficients i em fan pensar si haurem al final de donar la raó a un conegut home del món de l’esport que a l’inici d’una de les guerres recents notava el fracàs dels medis i de les institucions polítiques. Fins ara, té força raó.
La nostra gran força, la nostra solució sempre serà la que Déu ha posat al mig de la humanitat en la persona i l’Evangeli del seu Fill Jesucrist, l’efecte del qual és en primer lloc la nostra conversió personal del nostre egoisme a l’amor. Aquí hi ha el principi de la pau.
El mateix oratori del Pessebre que he citat abans acaba amb un versets que diuen:
“Glòria a Déu i a tota criatura,
Pau a la terra
Mai més cap pecat,
mai més cap guerra,
Pau als homes de bona voluntat
Pau”
El poeta que va escriure això ja veia que en el camí cap a la pau, el pecat dels homes, el mal que fem cadascú també és important. Jesucrist és l’Anyell que lleva el pecat del món, perquè ve a salvar tota la naturalesa humana. Si per Nadal celebrem el principi d’aquesta salvació, tant de bo el seu efecte sigui també el d’avançar decididament en el camí de la pau, no una pau qualsevol, sinó una pau que no tingui fi fonamentada com deia el Profeta Isaïes en “el dret i la justícia”, en llibertat i amb total respecte als drets humans, hi podem afegir nosaltres.
Que Déu que ha estimat el món fins a donar-li el seu Fill únic, ens ho concedeixi.
Última actualització: 25 desembre 2023