Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 desembre 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2023)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

En aquesta nit de Nadal, molts homes i dones, joves i infants ens reunim per estar junts, per pregar, per celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, a Betlem de Judea. 

Fa pensar que recordem cada any una història tan coneguda. Segur que és important per a nosaltres. Aquests moments que es repeteixen cada any ens ajuden a entendre que nosaltres som petits, som poca cosa, només som algunes generacions que van passant i que celebren el mateix que les nostres àvies, que els nostres besavis i allò que esperem que celebrin els qui vindran després de nosaltres. Allò important és el que resta: el Nadal, que vol dir: “Déu és amb nosaltres” com cantàvem en el tercer nocturn de matines. 

En el món en el que estem, costa dir “Déu és amb nosaltres”. Perquè? Perquè no pot ser que Déu estigui només amb nosaltres aquí a l’Escolania, a la Basílica, als qui sou a casa. Aquesta frase ha de valdre per tots. Com deuen estar dient “Déu és amb nosaltres” els cristians de Terra Santa, especialment els de la franja de Gaza, enmig de les guerres? Com ho deuen dir a Ucraïna? A Sudan? Com es pot dir això en un món tan ple de sofriment? Seria bonic que ens ho expliquessin ells mateixos, perquè tots sabem que fins i tot en aquestes situacions, molts dels qui pateixen diuen que Déu està amb ells. Nosaltres estem segurs que, sobretot en les situacions més tristes, Ell hi és. 

Ens ajuda a pensar-ho així que tampoc no fos fàcil el primer Nadal. No va tenir res a veure amb anar a comprar, il·luminar els carrers, preparar menjar. Tot va ser molt més pobre, molt més senzill. Perquè en el naixement de Jesús de Natzaret ja s’insinuava que allà començava una vida que, tot i ser la del Fill de Déu fet home, no s’escaparia de cap de les dificultats del món, és més, les aniria a buscar amb esperit de canviar-les, de redimir-les, de salvar-les. 

Els artistes ho han entès bé quan per exemple han pintat el nen Jesús en les icones amortallat, com a punt d’enterrar-lo, per fer ben clara la seva humanitat que algun dia hauria de morir. 

També ho va entendre el compositor de la lletra de l’oratori el Pessebre, Joan Alavedra, que després va musicar Pau Casals, de qui aquest any hem celebrat el cinquantè aniversari de la seva mort.  En un moment del principi i tot estar parlant de les figures del Pessebre, abans d’explicar la joia del naixement hi ha una ària de contralt, que sota el nom molt innocent de la vella que fila, ja parla de la passió, perquè allò que fila la vella és el drap amb el qual el Senyor s’eixugarà la sang camí del calvari i el mateix sudari on l’embolcallaran després de morir. Les reflexions teològiques i artístiques sobre el Nadal tenen en compte certament el sofriment tan humà de Jesús. I això té dues conseqüències.

Als escolans us deuen agradar les històries d’herois o de superherois. Les que nosaltres llegíem en revistes i que ara segurament són als videojocs i a tot això, que algunes generacions ja no coneixem.  Jesucrist, tot i ser Messies, no és un superheroi, no se’ns presenta com un superhome, és Déu fet home, no Déu fet superhome o Superman, o Batman o algun d’aquests herois que admireu. Potser en una gran part de la seva manera de fer és fins i tot molt menys espectacular que tots aquests superherois: no vola, no es disfressa, no té una doble identitat, ni una força física inhumana. És molt més senzill. És un home que estima. Que estima molt: solidari de tot el mal i de tot el pecat del món. Difícil d’imaginar algú capaç d’arreglar tot allò que està malament, de comprendre i perdonar els defectes de totes les persones. Doncs ell ho pot solucionar i de tot se’n pot compadir. 

La segona idea que ens transmet aquesta humanitat que ha de morir, ja representada en el moment del seu naixement és la  capacitat d’acollir per solidaritat totes les situacions difícils, tot el dolor del món, no per justificar-lo, sinó per combatre’l, especialment tot aquell dolor que seria fàcilment evitable. En totes aquestes situacions la mort hi és molt present.  El Nadal i la memòria de Jesucrist  hauria de recordar-nos permanentment que Ell va ser anunciat pels profetes com el príncep de la pau i el clam que va acompanyar el seu naixement va ser un desig de pau als homes i dones de bona voluntat, com hem llegit en la primera lectura i en l’Evangeli. 

Quin món el nostre! Quantes situacions com us deia que no tenen pau i en les quals ressona aquesta nit la paraula “pau” com un desig real. Penso en els països i els conflictes que us he dit i penso sobretot en tot allò que nosaltres no coneixem perquè no surt ni a les notícies, ni als diaris ni a les xarxes. El cardenal-arquebisbe de Rabat, un bon amic nostre, que va ser aquí durant la quaresma del 2022, ens ha demanat que ens recordem dels immigrants que arriben a Marroc des de l’Àfrica subsahariana i als quals, ells, que són una església petitíssima intenten  atendre. Ens volem solidaritzar amb ells amb la col·lecta que cada any fem per Nadal. Us ho proposem com un signe de comunió amb tantes realitats que oblidem, que no coneixem, que són notícia un dia per quedar apartades per la següent i us convidem a participar-hi.  

Sentim aquest Nadal la necessitat de tenir present aquest crit de pau sorgit de les guerres del món. Ens cal preguntar-nos què podem fer nosaltres, ens cal no deixar d’escandalitzar-nos davant de qualsevol conflicte i no conformar-nos amb la incapacitat humana d’arreglar-los d’una altra manera que no sigui amb les armes. La humanitat dedica una immensa quantitat de mitjans econòmics i polítics que semblen en molts llocs i casos ineficients i em fan pensar  si haurem al final de donar la raó a un conegut home del món de l’esport que a l’inici d’una de les guerres recents notava el fracàs dels medis i de les institucions polítiques. Fins ara, té força raó. 

La nostra gran força, la nostra solució  sempre serà la que Déu ha posat al mig de la humanitat en la persona i l’Evangeli del seu Fill Jesucrist, l’efecte del qual és en primer lloc la nostra conversió personal del nostre egoisme a l’amor. Aquí hi ha el principi de la pau. 

El mateix oratori del Pessebre que he citat abans acaba amb un versets que diuen:

“Glòria a Déu i a tota criatura,
Pau a la terra
Mai més cap pecat,
mai més cap guerra,
Pau als homes de bona voluntat
Pau”

El poeta que va escriure això ja veia que en el camí cap a la pau, el pecat dels homes, el mal que fem cadascú també és important. Jesucrist és l’Anyell que lleva el pecat del món, perquè ve a salvar tota la naturalesa humana. Si per Nadal celebrem el principi d’aquesta salvació, tant de bo el seu efecte sigui també el d’avançar decididament en el camí de la pau, no una pau qualsevol, sinó una pau que no tingui fi fonamentada com deia el Profeta Isaïes en “el dret i la justícia”, en llibertat i amb total respecte als drets humans, hi podem afegir nosaltres.

Que Déu que ha estimat el món fins a donar-li el seu Fill únic, ens ho concedeixi. 

 

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 desembre 2023)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2022)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

És Nadal. Ho hem cantat en començar les Vespres. No fem festa per haver guanyat cap mundial o cap altre competició esportiva, coses que només se celebren una vegada, quan passen, ni ens hem tornat mig bojos com posseïts d’una rauxa col·lectiva semblant a la que hem vista a l’Argentina. 

Nosaltres, estimats germans i germanes, repetim serenament les celebracions, especialment les d’aquestes festes que coneixem tant bé, que ens diuen i ens recorden esdeveniments que tenim per fonamentals de les nostres vides i de la nostra fe. Commemorem cada any el naixement de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè volem reviure personalment i col·lectivament tot el que Ell significa, tot allò que el seu naixement va acomplir en la història d’Israel i tot allò que, arrel de la seva vida i de la seva Paraula, s’ha esdevingut després d’Ell. 

I Ell provoca que el recordem després de dos mil anys i Ell justifica que ens interessem per l’expectació que va crear en el context de la seva cultura. Per això llegim l’Antic Testament, en el qual s’amaga Crist, com deia Sant Agustí.

A la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat quina era l’expectació, què es deia, aproximadament 500 anys abans del naixement de Crist una  expectació que pot tornar-se interessant per nosaltres perquè ens pot ajudar a comprendre més i millor qui va ser Jesucrist, aquell que en les paraules del profeta Isaïes fou la llum pel poble que avançava a les fosques.

L’expectació de l’Antic Testament naixia d’una situació difícil: de foscor, de tenebres, de càrregues pesades, (les barres i els jous), de les botes militars i dels mantells tacats de sang, avui podríem dir dels uniformes. No cap altra era la realitat del Poble d’Israel. Pot ser aquesta situació significativa per nosaltres? En les nostres cases confortables, en els països pacificats d’Occident, on a molts no els falta res, en els nostres carrers plens de llum, desafiant tota crisi, i amb l’abundor de tot, paradoxalment tan present cada any per Nadal, quina és la nostra foscor? la nostra tenebra? Les nostres càrregues?  Si les busquéssim, també les trobaríem, però voldria proposar-vos una mirada una mica més ampla, que no es quedés només amb el “nosaltres”.

Perquè, és que només compto jo? tan sols jo soc important, o la Paraula de Déu només pot ser significativa si m’afecta directament a mi? Si així fos, crec que deixaríem de ser Cristians. La comunió amb les dificultats del món ens fan comprendre millor allò que esperem. La podem buscar tots. Estic segur que també vosaltres a l’Escolania heu treballat els problemes i les dificultats del mon i heu escoltat els problemes que tenen els joves de la vostra edat. Precisament si celebrem el Nadal no ho podem fer oblidant-nos dels altres, de tots aquells llocs on l’esperança de tenir llum no és una metàfora teològica sinó un desig real, ja sigui perquè un bombardeig l’ha sabotejada o perquè els propis recursos econòmics no se la poden permetre. Tampoc podem oblidar els llocs on les botes i els uniformes dels soldats són el record diari d’una tenebra que tampoc no té res de teòrica. O aquells altres llocs on la llum del coneixement, un tema tan estimat en la tradició cristiana antiga, es prohibeix a les nenes i a les dones joves. Tots haureu endevinat que tinc molt present la situació a llocs del món que pateixen la guerra en modalitats molt diverses, i que també penso en les víctimes de la pobresa a casa nostra. I encara voldria fer present en aquest context en el qual esperem en la tenebra, els milers de persones que ben a prop nostre pateixen problemes i malalties mentals, tal com ens adverteixen tants experts de Sant Joan de Déu, dels  serveis assistencials, d’altres organitzacions i de Caritas, a favor de la qual farem avui una col·lecta per recolzar la seva tasca solidària. 

Alguns em direu: que poc Nadal que fa tot això! Doncs crec que no, que la consciència que col·lectivament necessitem llum i salvació, ens fa molt més sensibles al Nadal de veritat, al que senzillament celebra el naixement del Messies esperat d’Israel. 

Però com responem a una expectativa tan gran? 

Esperem, diem i confessem que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. 

El profeta Isaïes ja va qualificar aquesta llum, esperaven un gran personatge:, Déu-heroi, Conseller prodigiós, pare per sempre, príncep de pau. Tenim la sensació que va exhaurir tots els qualificatius que tenia disponibles per descriure aquest que havia d’arribar. 

I enlloc del gran personatge va néixer un nen: per una banda, només Jesús, fill d’una família humil, de Natzaret, expulsat de tot arreu, mort com un delinqüent. Si busquéssim també una comunió amb el gran personatge, amb el Príncep i rei de la casa de David, potser esperaríem avui un gran anunci com que han inventat la solució definitiva de la malaltia, de la pobresa,…no sé, qualsevol solució ràpida, automàtica i eficient a tots els nostres problemes. Potser per vosaltres escolans, el personatge seria un heroi d’una sèrie, o d’un vídeo joc, d’aquests que fan de tot i són capaços de tot o un músic tan important com Mozart o Bach,. No ho sé. Penseu vosaltres quin seria el personatge més gran que podríeu esperar. I certament davant de tanta expectativa, que aleshores i ara només tinguem l’infant de Betlem, podria ser una decepció. 

Però Déu ho ha volgut fer d’aquesta manera. L’esperança és la pròpia humanitat. La promesa és un nen, un que ha d’esdevenir home adult. La llum i la salvació venen de la seva vida i de la seva paraula. Ell és el qui promou un regne de dret, de justícia i de pau. I només després d’haver deixat clar que aquest Regne té els seus camins de senzillesa i d’humilitat, els cristians el confessem el Messies, el Crist, el Fill de Déu, el mateix Déu fet home per nosaltres, i superem de llarg tot el que el Profeta Isaïes n’havia dit. Però tot això ve després d’haver reconegut que tot passa per ser i actuar com un home. 

Em sembla molt important i molt significatiu en aquest Nadal recuperar aquesta humanitat concreta de Jesús, en la qual Déu s’ho ha jugat tot. Contemplant el Pessebre em pregunto, què podem haver fet malament perquè un missatge tan clar, tan positiu, tan humà, tan solidari, que posa la feblesa d’un nen al centre, sigui tan poc acceptat, fins al punt de treure’n la memòria dels edificis públics amb l’excusa de la societat laica. No és un crítica. És una pregunta feta a nosaltres mateixos com a cristians. Perquè la neutralitat institucional aparta el Pessebre, la representació tradicional de la història real que hi ha al darrera de la festa de Nadal, una història que és l’exaltació més gran que es pot fer de la humanitat? Perquè no veu alguna cosa de veritat en Jesucrist i el seu Evangeli, digna de ser almenys recordada? El nostre Parlament prefereix significar el Nadal amb un arbre amb llums i boles de colors, aliè a la nostra cultura fins fa ben poc. Tinc tot el respecte a la legitimitat de les institucions, però cal que com a cristians en siguem ben conscients i ens preguntem si hem fet poc creïble la vida i l’evangeli de Jesucrist. 

Espero que els milers de persones que estareu seguint aquesta celebració, tot i l’hora de la nit, i als quals sempre us tenim molt presents des de Montserrat,  no perdeu mai la fe en Jesús, i que en Ell, conserveu també la fe en una humanitat capaç de promoure un Regne de Déu concret, de justícia i de pau.  

El Pessebre ens fa tocar de peus a terra. Podem tenir expectatives semblants a les d’Isaïes, però Jesús i el Nadal sempre ens retorna a l’única manera segura i possible de fer les coses: a través de la humanitat, amb els seus problemes i els seus límits però també amb la seva grandesa. 

Esperem, diem i confessem com us deia que aquest infant és la llum i que aquesta llum és vencedora. Ens apropem potser també aquesta nit a la nit pasqual que celebrarem d’aquí tres mesos per a continuar dient que Déu, a Nadal ha entrat a casa nostra perquè nosaltres amb Jesucrist ressuscitat, a Pasqua, puguem entrar a la casa de Déu.

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2022)

Missa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2021)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

Celebrem Nadal enmig de la nit. El naixement de Jesucrist s’esdevé en la foscor. En l’obscuritat física de les hores en les que no hi ha llum, en un moment de l’any en el qual en les nostres latituds les nits són especialment llargues, en una família, que tot i ser de la Casa de David, no tenia el que avui en diríem “glamour”,  en la improvisació d’un allotjament precari, en un moment de la història d’Israel, on prevalia més la sensació de  desfeta i de fracàs que no pas la del triomf i de l’èxit. Per altra banda, malgrat tot això, no era un naixement inesperat ja que tota la tradició d’Israel preparava aquest moment. La història del poble d’Israel és més una història d’èxodes, d’exilis, de derrotes que no la d’una nació afavorida pel benestar material i l’estabilitat política a la terra. Israel elabora en tota la seva teologia, molt especialment en la dels profetes, l’esperança d’un alliberament, d’un redemptor, d’un Messies. Fa pensar molt que el poble que anomenem escollit per Déu, sigui aquest tipus de poble, sotmès a tantes proves. Potser calia que la salvació arrelés en qui fos capaç d’entendre-la a fons. Sí. El missatge de la redempció no ve en un context fàcil i, tanmateix, Déu promet venir-hi i fer-s’hi present.  La promesa, i l’esperança en el compliment d’aquesta promesa han estat sempre temes característics del poble jueu, els nostres germans grans en la fe. 

I encara és més sorprenent que aquesta promesa tan transcendental, anunciada als patriarques, contada pels profetes sigui explicada en l’Evangeli d’una manera tan senzilla: el naixement d’un nen en un estable, en plena nit, quan no s’ha trobat lloc, enlloc! Naturalment que tenim la perspectiva per afirmar que aquest naixement és extraordinari, és nogensmenys l’acompliment de la mateixa promesa històrica feta a Israel i per Israel a tota la humanitat: la promesa del Salvador. Encara més extraordinari, la promesa s’acompleix en l’anonimat més profund i només algunes circumstàncies privades ens ho diuen, com les revelacions a la Mare de Déu, a Sant Josep, a Zacaries i a Elisabet, pares de Joan Baptista, tal com són explicades en els evangelis anomenats de la Infància i amb els quals hem anat preparant aquesta solemnitat. 

Per això cantem aquesta nit a tot el món:

Santa nit!, plàcida nit!
El Jesus, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs
per salvar tot el món, 


Situats en aquesta nit de la història, entenem millor què és Nadal.
I que gran part del seu missatge ha estat captat en la frase de la Nadala que ens diu que aquest Déu tan gran ha estat “En humil petitesa reclòs”. 

Com podem nosaltres comprendre des de la nostra situació actual el significat del Nadal? En el diàleg que hem de tenir i que tenim amb els nostres germans i germanes, sovint ens trobem amb la pregunta fonamental sobre la salvació?. De què hem de ser salvats avui? Qui sentit pot tenir el Nadal si no som capaços d’arrelar-lo en una promesa i en una esperança de salvació real, existencial, que vulgui dir alguna cosa per al món d’avui? Podríem respondre naturalment amb el catecisme, amb l’antropologia de l’Església que ens diu que tots som pecadors i per tant tots celebrem amb el Nadal, el naixement de Jesucrist que ens ha retornat la innocència que com a humanitat havíem perdut i ens ha perdonat els pecats. Però si enlloc de quedar-nos a aquest nivell teòric, volem anar una mica més enllà, fer que aquesta veritat de salvació personal i col·lectiva realment s’entengui i es visqui en el món, com podem explicar-ho?

Fa dos anys que vivim la pandèmia del covid19. Podria ser que aquest fet ens acostés a una mena de consciència universal de salvació? La pandèmia és global com ho és la situació de la qual Déu ens ve a salvar a tots. Feia molts decennis que no sentíem tan propera, tan real una amenaça col·lectiva per la humanitat. Mirem de ser-ne conscients perquè en pot néixer un valor de solidaritat real, més enllà de les fronteres, de les cultures, de les divisions que als ulls dels cristians haurien de ser escandaloses entres diversos tipus de món: primer, tercer, quart…és que Déu ha creat mons diferents? És que s’ha encarnat potser en humanitats diferents?

La pandèmia ens ha tornat a col·locar en la inseguretat. Hi ha un cert desconcert davant tanta i tanta informació. Ens ha desinstal·lat de les nostres fes i confiances cegues en el progrés i la ciència. Potser ens ha tornat a manifestar aquella situació que tantes vegades trobem a la Bíblia, per la qual el pecat més gran és l’autosuficiència humana, prescindint de Déu.  No hi ha cap dubte que ens en sortirem gràcies als esforços dels científics, però el context extraordinari que vivim podria ajudar-nos a reflexionar sobre els nostres límits, a deixar entrar una mica l’inesperat, l’imprevisible, l’inefable a les nostres vides. 

Què vol dir celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, del Crist, l’encarnació de Déu enmig d’aquest món? No penso que vulgui dir confiar en una intervenció directa per part de Déu. Jesús no neix aquest any a Betlem amb una vacuna, o una píndola, o directament amb anticossos per tot ésser humà. Ja ens ha demostrat que la intervenció directa no és el seu estil habitual. Però Nadal ha de ser recordar-lo a Ell i al seu evangeli i saber que en primer lloc, dona sentit per la seva sola presència a la vida, al dolor i a la mort de tots els homes i dones. L’Església té exemples constants d’aquest sentit concedit com un do de Déu en Jesucrist a la humanitat. Això és salvació. I fa falta sentir-la com a necessària, per poc que sortim de l’anestèsia col·lectiva en la qual ens trobàvem, no se si ens hi trobem encara, i a la qual, tinc sovint la impressió aquests dies, que molts tenen pressa per a tornar-hi ràpidament quan tot això passi.     

Això que estem fent aquesta nit, resar, vetllar, renovar el sentiment de l’esperança d’Israel en la promesa i celebrar que en Jesús es va acomplir del tot, per la seva condició de ser el Messies esperat, dona sentit al món. Però encara ens falta un pas més: ens cal humanitzar el món. De la mateixa manera que Déu, per la seva Paraula, tal com hem cantat, va voler elevar la humanitat, quan la va assumir en la persona del Fill, també nosaltres hem de treballar per donar al món aquesta humilitat que el faci sentir necessitat de ser salvat, predisposat a acollir Jesús i confiança d’haver-ho estat realment. 

Compartir és un signe de solidaritat. Per això us proposem aquesta nit de col·laborar amb la col·lecta que farem a favor de Caritas, que ens adverteix dels perills d’exclusió i de pobresa que ha provocat la pandèmia.

Celebrem Nadal. Celebrem el naixement de Jesucrist. Perquè? Per continuar l’obra del seu evangeli que és fer un món més habitable, més sostenible, més just i més fratern. Ningú negarà que d’aixó, se’n digui Salvació o un altre nom, en tenim avui, tota la necessitat.

 

Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)