Festa del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Festa del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Homilia del P. Joan M Recasens, monjo de Montserrat (10 de gener de 2021)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Amb aquesta festa del Baptisme del Senyor es clouen les celebracions litúrgiques nadalenques i s’inicia el període dit de la vida pública de Jesús.

En la primera lectura que se’ns ha proclamat, Isaïes posava en boca de Déu tot allò que el poble d’Israel rebria amb la vinguda del seu Messies. Els deia que seria un temps de prosperitat i de benestar per tots aquells que cerquessin el Senyor. Ell es deixaria trobar i el sentirien ben a prop. Els predeia que talment com la pluja i la neu que cauen del cel fecunden la terra i la fan germinar, la paraula sortida dels llavis del Senyor faria que es complissin en ells tot el que els havia predit.

El poble esperava amb ànsia la vinguda d’aquest Messies de Déu, ja que els esdeveniments polítics que els envoltaven els feien cada vegada més impossible la vida, especialment a la gen senzilla i pobre del poble d’Israel. D’aquesta espera i d’aquest malestar sorgiren diversos moviments messiànics que es presentaven com a precursors de la definitiva vinguda del Messies promès per Déu i que els havia d’alliberar de l’opressió insuportable dels poderosos.

Joan Baptista es presenta com un d’aquests precursors de la vinguda del Messies i predica un moviment de conversió de costums amb un baptisme de purificació per tal d’aplanar els camins per la vinguda definitiva del Messies Salvador anunciat per tots els profetes.

La fama de Joan i de la seva predicació atreien molta gent del poble per fer-se batejar amb el seu baptisme de purificació a les aigües del riu Jordà. Amb tot, Joan dirà a la gent que ell no és pas el Messies esperat ja que darrera d’ell en ve un altre més poderós, de qui no és digne ni d’ajupir-se a deslligar-li la corretja del seu calçat. Els dirà també que ell els bateja només amb aigua, però que el qui ve darrera seu els batejarà amb Esperit Sant.

Jesús, després de viure uns anys una vida normal com la de qualsevol fill del seu poble, atret per la fama del Baptista, ho deixarà tot, família, poble i treball per anar vora el riu Jordà a fer-se batejar per Joan. I en sortir de l’aigua, tal com ens ha dit sant Marc en el fragment evangèlic que se’ns ha proclamat, Jesús veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, en forma de colom, es posava sobre d’Ell i que una veu des del cel estant li deia: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

La trobada amb Joan Baptista serà per Jesús una experiència existencial que li farà donar un gir complert a la seva vida. Després del baptisme, Jesús ja no torna al seu poble de Natzaret ni s’adhereix al moviment del Baptista, es retira un temps al desert per tal de preparar-se per iniciar la missió que creu que l’hi ha estat encomanada i que sent com a únic objectiu de la seva vida futura, la d’anunciar a tothom amb veu insistent la Bona Nova de Salvació d’un Déu que és Amor i Pare i que vol que tothom es converteixi i que es salvi.

Aquesta experiència de Jesús pot tenir també per tots nosaltres un significat existencial de purificació i de canvi de vida. La fe és un itinerari personal que cadascú ha de recórrer si vol atènyer aquella gran missió que tots hem rebut en el moment del nostre baptisme: la de ser imitadors de Jesucrist i testimonis de l’amor de Déu enmig del món en el que vivim.

Avui, en aquest nostre món tant desastrat i amb el flagell d’una pandèmia, hi ha massa gent que pateix per manca de possibilitats econòmiques i per l’explotació d’aquells qui es creuen ser els amos de la humanitat i els possessors de la veritat. És urgent que nosaltres que volem ser seguidors de Jesucrist hi procurem portar un bri d’esperança que els ajudi a canviar de manera de fer i d’actuar davant les necessitats del nostre germà. Potser ens cal aprendre de nou a valorar les coses petites i els gestos petits. Ben cert que no ens sentim cridats a ser ni herois ni màrtirs, però sí que estem invitats a viure posant la nostra vida al servei dels altres amb petits gestos que els puguin donar una mica d’esperança. Aprendre a estar atents a aquell que necessita d’una paraula de confort, d’una mà estesa que el faci sortir del pou on se sent submergit, d’un somriure acollidor a qui està sol i desemparat. En definitiva, a mirar d’imitar Jesucrist tot portant amor i esperança a tots aquells que ens envolten i tenen necessitats de sentir-se estimats i valorats pel que realment són, fills d’un mateix Pare que ens estima de tal manera que ens ha enviat el seu propi Fill per demostrar-nos que el què vol és el nostre benestar i que tinguem pau i joia interior perquè ens sabem estimats amb un amor infinit.

Desitjo que la festa d’avui ens faci prendre més consciència del què som i del què hauríem de ser.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)
Epifania del Senyor (6 gener 2021)

Epifania del Senyor (6 gener 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de gener 2021)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 2:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca, germanes i germans, sembla que ens vulgui instruir més expressant sentiments i actituds que no pas diàlegs. Perquè la part més important de la narració, que és la trobada dels mags amb Jesús, no conté cap reproducció de paraules dites pels personatges que hi intervenen. M’explico.

Primer, l’evangelista ens ha dit que els mags havien vist en el firmament, quan encara eren a la seva terra, a l’Orient, una estrella que brillava d’una forma nova. I deduïren que era l’estrella que indicava el naixement del nou rei dels jueus. Aquesta estrella els posà en camí i els conduí a Jerusalem, la Ciutat Santa d’Israel. En aquest punt de la narració, sí que hi hem trobat un diàleg entre els mags que preguntaven pel lloc on podien trobar el nounat rei dels jueus perquè li volen presentar el seu homenatge, i el rei Herodes del qual esperaven una resposta. Herodes, malgrat la temença pel perill que aquest infant podia representar pel seu tron (cf. Mt 2, 13.15), els la dóna després de consultar els grans sacerdots i els lletrats coneixedors de les Sagrades Escriptures. Els diu que el rei dels jueus ha de néixer a Betlem de Judea.

Un cop rebuda la resposta, els mags es posaren en camí vers aquesta petita població de la terra de Judà. A partir d’aquí, l’evangelista sant Mateu ja no ens relata cap més diàleg. Només vivències interiors dels mags i gestos que les expressen. Aquestes vivències i aquests gestos, però, ens permeten d’entrar en el nucli de la celebració d’avui.

La primera vivència és la humilitat expressada per tot el seu itinerari de recerca però sobretot en la postració a terra davant el nen; ells, alts personatges en les seves terres, se senten petits davant Jesús. La segona vivència dels mags és l’alegria immensa en tornar a veure l’estrella que havien descobert i els havia fet posar en camí i que ara, arribats a Betlem els indicava la casa on hi havia el nen que buscaven per presentar-li el seu homenatge. Hi entren i el troben amb la seva mare, Maria. La tercera vivència és el reconeixement de Jesús expressat amb unes accions concretes. Es prostren a terra, li presenten el seu homenatge, obren les arquetes i li ofereixen els presents d’or, encens i mirra. Amb la prostració a terra, reconeixen en el nen Jesús la seva condició de rei dels jueus, de Messies i Pastor d’Israel i adoren la presència sobirana de Déu en ell. Amb els seus presents, a més, fan realitat allò que afirmava l’esperança messiànica d’Israel, tal com hem escoltat a la primera lectura i al salm responsorial: que els reis d’orient oferirien presents al Messies i li portarien or i encens, i que li farien homenatge tots els pobles.

Així és narrada l’epifania als mags. És a dir, la manifestació de l’infant Jesús als primers no jueus, com a signe que ell ha vingut a “il·luminar tots els pobles” de la terra (cf. prefaci), no sols el poble de la Primera Aliança. Aquesta realitat universal, la tradició cristiana l’ha expressada representant aquests mags com a pertanyents a pobles i races diferents. Perquè, com escoltàvem en la segons lectura: en Jesucrist, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

La narració no parlava gairebé de mirades. Només n’esmentava una quan deia que els mags veieren el nen amb Maria, la seva mare. Veuen Jesús amb els ulls corporals plens d’alegria per haver trobat el nounat objecte de la seva àrdua recerca i, també, el veuen amb la mirada de la fe que els fa descobrir la identitat d’aquell infant davant el qual es prostren per adorar-lo. Però podem deduir altres mirades. Ells, uns personatges tan singulars i vinguts de llunyanes terres, també foren mirats per Maria i per Jesús. Potser per Josep, que en l’evangeli de Mateu té un paper molt important en tota la infància de Jesús, però que en l’escena dels mags no se’ns diu que ho fos present. Foren mirats per Maria que, joiosa perquè amb la seva maternitat ha posat al món el Salvador, els mostra el seu Fill (cf. Mt 1, 21). I foren mirats sobretot per Jesús que, a través dels ulls corporals, els mira amb el cor. Perquè la seva mirada és la de Déu, i tal com diu el Papa Francesc, “Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor” perquè mira des de l’amor que el porta a estimar cada persona concreta sigui qui sigui i sigui com sigui (cf. Fratelli tutti, n. 281).

L’epifania, la manifestació de Jesús, continua també als nostres dies. Jesús es deixa trobar en braços d’aquella que Maria representa i personifica: l’Església. L’Església continua al llarg de la història l’acció de posar Jesucrist al món perquè pugui estar a l’abast de cada persona. Nosaltres, provinents de pobles no jueus, també hem descobert Jesucrist com a Salvador, com aquell que ens mira amb el cor perquè ens estima tal com som, i ens fa entrar en la seva herència juntament amb una multitud de germans.

Enguany la solemnitat de l’epifania està marcada, també, per la pandèmia que sega vides, perjudica la salut, crea preocupació, i augmenta les situacions de precarietat, de pobresa, de marginació. Però, també en d’aquesta conjuntura, Jesucrist és Salvador. I, com els mags en descobrir en la natura el senyal de l’estrella, també nosaltres hem de saber llegir a la llum de la Sagrada Escriptura el senyal de la natura que és la pandèmia i trobar-hi una invitació a posar-nos en camí cap a l’encontre amb el Senyor. Ell ens ajudarà a viure aquesta situació com a moment de salvació i d’amor fratern; i ens consolarà en el sofriment, ens obrirà noves perspectives d’esperança, ens farà trobar l’herència que és la vida més enllà de la mort, ens ensenyarà a construir un dinamisme social nou, més solidari entre les persones, més amarat de pau, més respectuós del medi ambient.

En l’Eucaristia que estem celebrant com a membres de l’Església, el Senyor Jesús es farà present en els Sans Dons del pa i del vi. Atansem-nos-hi amb les actituds profundes que ens ensenyen els mags: amb humilitat, amb fe, amb esperit d’adoració per fer-li homenatge amb el do de la nostra vida i amb el lliurament als altres, amb voluntat de posar en pràctica la seva Paraula divina per arribar a la plenitud de la nostra existència en l’acompliment de la seva promesa. I experimentarem l’alegria de trobar-nos a la presència del Senyor units a una multitud de germans. I de saber-nos mirats amorosament per ell no tant amb els ulls del cos com amb els del cor. Perquè la mirada de Jesús, el Fill de Maria, és la mirada entranyable de Déu.

 

Abadia de MontserratEpifania del Senyor (6 gener 2021)
Diumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Diumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 de gener de 2021)

Jesús, fill de Sira 24:1-4.12-16 / Efesis 1:3-6 / Joan 1:1-18

 

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem el segon diumenge de Nadal i se’ns ofereix, en les lectures d’avui, una pàgina de l’Evangeli que ja hem escoltat en dies precedents. Concretament en la missa del dia de Nadal i dijous passat, 31 de desembre. Així doncs, si l’Església ens presenta el mateix passatge tres vegades en un curt espai de temps, vol dir que això és realment important.

I en veritat ho és. Aquest inici conforma el pròleg de l’Evangeli de sant Joan, del qual vol ser una mena d’introducció i resum. En aquests 18 versets, l’evangelista és capaç d’introduir tots els conceptes que després desenvoluparà en el curs de la seva narració: Paraula, Vida, Llum, Gràcia, Filiació… És fonamentalment un himne, dens en teologia, que canta la glòria de la creació i redempció.

Un passatge llarg i també una mica complex. Molt s’ha escrit sobre aquest pròleg i molt es podria dir. Jo només comentaré un parell de frases. La primera, al meu entendre, és realment bella i esperançadora, especialment en els temps que estem vivint: “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”.

Aquesta és veritablement una Bona Notícia. La foscor, tota la foscor, no supera la Llum de Déu. El que Joan vol dir-nos és que la Llum que Déu envia és una llum segura, una llum en la qual podem confiar, perquè és més forta que les tenebres, capaç de brillar fins i tot en la foscor, i superar-la. Aquesta Llum, com bé sabem, és Jesús. En aquest mateix Evangeli dirà: “Jo sóc la llum del món, el que em segueixi tindrà la llum de la vida”.

Què significa tenir la llum de la vida? Vol dir que la nostra vida brilla. Però no per que nosaltres produïm aquesta llum, per mèrits propis, sinó que la reflectim com la lluna reflexa la llum del sol a la nit o els vitralls tenyeixen de colors l’ambient deixant passar els raigs de llum. Aquesta és la veritat, si estem units a Déu, al seu fill Jesús, si escoltem la seva paraula i la posem en pràctica, serem resplendents, perquè estarem contínuament il·luminats per una llum que ningú no ens podrà treure, cap maldat ni arrogància. Si entenem que això és important hem de romandre ancorats en la llum, perquè només així podrem brillar.

I escoltem també una altra expressió important d’aquest passatge: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Així és, uns reben a aquesta persona que és la paraula de Déu, i altres, no. Però tots necessitem la llum d’aquesta paraula. Tots necessitem, per descobrir el sentit de la nostra vida, aquesta saviesa que ens ajuda a veure les coses des

dels ulls de Déu, que és la “Llum dels qui en ell creuen” (Col·lecta). Si no rebem a aquest Crist com la Paraula definitiva de Déu no ens estranyem del desconcert i la confusió que regna en aquest món.

Els cristians no creiem en un Déu aïllat i inaccessible, tancat en el seu Misteri impenetrable. Ens podem trobar amb ell en un ésser humà com nosaltres. Per relacionar-nos amb ell, no hem de sortir del nostre món. No hem de buscar fora de la nostra vida. El trobem fet carn en Jesús. Això ens fa viure la relació amb ell amb una profunditat única i inconfusible. Jesús és per a nosaltres el rostre humà de Déu. En els seus gestos de bondat se’ns va revelant de manera humana com és i com ens vol Déu. En les seves paraules anem escoltant la seva veu, les seves crides i les seves promeses. En el seu projecte descobrim el projecte del Pare.

Tot això ho hem d’entendre de manera viva i concreta. La sensibilitat de Jesús per acostar-se als malalts, guarir els seus mals i alleujar el seu sofriment, ens descobreix com ens mira Déu quan ens veu patir, i com ens vol veure actuar amb els que pateixen. L’acollida amistosa de Jesús a pecadors i marginats ens manifesta com ens comprèn i perdona, i com ens vol veure perdonar els que ens ofenen.

Per això diu Joan que Jesús està «ple de gràcia i de veritat». En ell ens trobem amb l’amor gratuït i desbordant de Déu. En ell acollim el seu amor veritable, ferm i fidel. En aquests temps en què no pocs creients viuen la seva fe de manera perplexa, sense saber què creure ni en qui confiar, no hi ha res més important que posar al centre de la nostra vida Jesús com a rostre humà de Déu.

Germans i germanes, aquesta és la grandesa del Nadal: Déu es fa home, es fa petit per fer-nos com Ell, per fer-nos partícips d’Ell, un amb Ell. No hi ha necessitat d’afegir res més. Aquesta és la grandesa a la qual estem cridats i de la qual som partícips. De nosaltres depèn.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Nadal (3 gener 2021)
Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

 

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (27 desembre 2020)
Missa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Missa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (25 desembre 2020)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan 1:1-18

 

El qui és la Paraula es va fer home. Aquest és, germans i germanes, l’anunci que ens fa l’evangeli d’aquest matí radiant, tot ajudant-nos a penetrar més i més el sentit del naixement del fill de Maria que hem contemplat aquesta nit.

El qui és la Paraula es va fer home. Va plantar entre nosaltres el seu tabernacle, per ser un de nosaltres. Per això és en el Nadal que prenen tota la seva força les paraules d’Isaïes que escoltàvem a la primera lectura: quin goig de sentir […] els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova. Que anuncia la pau i porta l’Evangeli.

És l’anunci definitiu; és la Paraula per excel·lència que Déu ens comunica. En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, […] ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, deia la segona lectura.

La Paraula totpoderosa i eterna, creadora, que era prop del Pare i per la qual tot ha vingut a l’existència, ara ens ha estat enviada, feta home per tal de comunicar-nos la Vida que hi ha en ella. Sí: Quin goig de sentir la presència d’aquell qui és la Paraula i porta la bona nova, l’Evangeli!

El missatger anunciat pel profeta, el fill de Maria, ens és presentat avui a l’evangeli com aquell que és la Paraula eterna. Fixem-nos què implica aquesta afirmació de l’evangeli: Paraula vol dir comunicació personal, revelació de la intimitat, fer transparent el pensament i el cor, invitació al diàleg. El Déu inabastable a causa de la seva grandesa, per tant, en Jesucrist ens revela la seva intimitat, ens fa transparent el seu pensament i el seu cor, des del moment que Jesús és l’expressió més autèntica de la glòria de Déu i l’empremta del seu mateix ésser, segons que ens deia, també, la segona lectura. Tot perquè Déu vol donar-se a conèixer com a fornal de llum i d’amor per establir un diàleg amb la humanitat, amb cada persona concreta. Si Déu, en Jesucrist, es dóna del tot en el diàleg personal, nosaltres no podem refusar d’escoltar-lo, de parlar-li de cor a cor, de donar-li una resposta generosa veient la seva generositat. El qui té la glòria de Fill únic del Pare s’ha fet company nostre de ruta; ha assumit la nostra pobresa radical per portar-nos a la comunió amb Déu, perquè puguem establir amb ell un diàleg cordial, d’amic a amic.

L’infant del pessebre parla d’una manera eloqüent, doncs, també amb el seu silenci, igual com ho farà dalt la creu. En el silenci és també la Paraula que ens parla d’humilitat, de compartir la nostra experiència humana, amb la feblesa i el plor que li és inherent. Per això és molt instructiu llegir el pròleg de l’evangeli de sant Joan, que ens acaba de ser proclamat, pensant en l’escena tan humana i tan pobra del naixement de Betlem tal com ens era narrada per sant Lluc en l’evangeli de la nit.

I ja abans de fer-se home, el qui és la Paraula i la Llum del món havia establert una relació profunda amb la humanitat. L’evangelista ens ha dit que per ell tot ha vingut a l’existència i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. En ell, doncs, hem estat creats; ell és el secret de la nostra vida i del nostre destí, ell ens manté en l’existència, ell ens projecta vers el nostre futur. En ell ens retrobem a nosaltres mateixos en plenitud, ell és l’arrel i l’explicació última de qui som. No solament de nosaltres, els cristians. Sinó de tota persona creada. Aquesta realitat està en sintonia amb el fet que ell és la Llum veritable, la que […] il·lumina tots els homes. La qual cosa ens obre unes perspectives noves en el nostre diàleg amb les religions i amb els qui no creuen, però es volen fidels a la seva consciència. També ells participen, d’alguna manera, de la Llum que des dels orígens del món ha il·luminat i il·lumina el cor humà. “Abans d’encarnar-se en Jesús, el qui és la Paraula s’oferia ja a la humanitat com a llum, com a sentit de la vida; se li oferia indicant com cada persona és cridada a estimar, a donar-se, a superar-se ella mateixa, a enlairar-se vers el misteri de Déu” (cf. Carlo M. Martini, Il caso serio della fede, pp.42.44).

Això explica, d’altra banda, perquè el cristià no pot restat indiferent davant cap ésser humà ni davant cap situació d’injustícia o de sofriment. Hem de fer tot el que estigui el nostre abast a favor dels nostres germans d’humanitat. S’ha vist en la manera com l’Església, en els seus membres, s’ha fet present per ajudar, per consolar i per guarir en la pandèmia que ens afecta; en la manera com l’Església, en els seus membres, contribueix a pal·liar les noves situacions de pobresa que s’han creat i que cada dia van creixent. Cadascú ha de veure com pot ajudar els altres de prop o de lluny.

Quin goig tenir entre nosaltres el qui és la Paraula! Quin goig conèixer-lo per la fe tal com ell se’ns manifesta “avui” que ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle! La litúrgia, en els seus textos, subratlla fortament aquesta expressió: “avui”. Perquè la celebració del Nadal, com la de Pasqua, no és un simple record, sinó una irrupció de Déu en la nostra història, en el nostre “avui”. Avui se’ns renova la comunicació del do concedit a la humanitat en el naixement de Jesús. Avui és, doncs, dia de memorial; dia de record i de do de la gràcia. Una gràcia que es concreta en la nostra adopció com a fills de Déu i en la crida a tota la humanitat perquè en participi. Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, […] perquè obtinguéssim la condició de fills (cf. Ga 4, 4-5; Jo 1, 12), ensenya sant Pau a l’uníson amb l’evangeli de sant Joan.

El Nadal ens immergeix més i més en la nostra filiació divina, en la nostra incorporació a Jesucrist. I, per tant, ens endinsa en la comunió amb el Pare per obra de l’Esperit. La intimitat amb el qui és la Paraula ens hi fa créixer, ens va transformant íntimament. Acollim, avui, aquest Do, entrem en diàleg de fe, de revelació i d’amor amb el qui és la Paraula feta home. I esclatem en cants i en crits d’alegria, en adoració i en acció de gràcies ara que ell es farà present en els Sants Dons eucarístics

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal (25 desembre 2020)
Vetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Vetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 desembre 2020)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

La llum que ve de Betlem il·lumina la nit del món. Il·lumina la tenebra de la humanitat en aquesta etapa de la història marcada per la pandèmia que sega tantes vides, causa tant de dolor, provoca en molts una por paralitzant, afecta greument l’economia i deixa tanta gent sense feina. La llum de Betlem il·lumina la tenebra humana perquè tot pren una dimensió nova des de l’infant que Maria ha posat al món. També el moment que estem vivint.

En aquesta nit, germans i germanes estimats, que és nit de tendresa però sobre tot de contemplació, voldria fixar-me en tres frases de l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera és: va néixer el seu fill. És el fet central del Nadal. És la raó de la nostra festa. El nounat no és un infant més. Maria ha posat al món aquell que li havia estat anunciat com a Fill de Déu, com a rei per sempre, un rei pacífic i salvador (cf. Lc 1, 31-33.35). El regne d’aquest infant no és com els d’aquest món (cf. Jo 18, 36), no és esclatant ni dominador. És humil com una petita llavor dipositada per Déu en el cor dels creients que, com Maria i Josep, acullen Jesús amb fe i amb esperança. És com una petita llavor, però té una força meravellosa per aplegar tota la humanitat (cf. Mt 13, 31). El Fill de Déu s’ha fet home en el si de la Verge Maria. Ella acarona i nodreix el seu Fill amb amor maternal. Però Jesús ha nascut per a tots nosaltres, per a cada home i cada dona del món. El té Maria perquè Déu el dona a tothom. Per això en la litúrgia cantem aquests dies “ens ha nascut el Crist”. No ha nascut sols per ella sinó per “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, com direm d’aquí uns moments en el credo. Jesús és un do, un regal, de Déu per a cadascun de nosaltres. Avui ho celebrem, ho agraïm, i ens sentim compromesos a correspondre amb generositat a aquest regal que Déu ens fa en el seu amor gratuït.

La segona frase de l’evangeli que voldria destacar és: us ha nascut un salvador. La diu l’àngel als pastors. Però, no és només un anunci per a ells. És un anunci per a tothom. És un anunci universal, que porta una gran alegria. Acollint aquest anunci, repetíem en la resposta al salm responsorial: ens ha nascut un salvador. En fer l’anunci, l’àngel dóna tres títols a Jesús per explicar la seva identitat i que són la causa d’aquesta alegria: Salvador, Messies, Senyor. És com un crescendo. Primer diu que és salvador. Jesús és l’únic que ens pot salvar d’una manera plena i radical. I aquí pot sorgir una pregunta: de què hem de ser salvats? Abans de la pandèmia ens sentíem forts. Havíem desenvolupat una sèrie de seguretats que semblava que ens protegien, que ho teníem tot controlat, fins i tot hi havia qui amb un orgull fora mida pensava que un dia no massa llunyà la ciència ens permetria de superar la mort. Ara ens sentim desconcertats, febles i vulnerables perquè un microbi microscòpic assetja la humanitat entera i sega la vida de moltes persones. No sabem on el podem trobar, ni quan ens podem infectar. I, a més, el microbi crea una crisi econòmica que genera greus problemes socials. D’altra banda, per si no fos poc, estem envoltats d’altres crisis polítiques, socials, de valors. En el món, hi ha amenaces, crueltats, venjances, mentides, orgulls que trepitgen els petits i els marginats, injustícies fetes en nom de la justícia. I això suscita molta preocupació i fins por en molta gent. De tot això i més hem de ser salvats. I també de les nostres faltes i pecats. I no ens en sortirem si ho volem fer amb les nostres soles forces humanes. En aquest context, en aquesta nit ressona novament aquell crit que travessa tot l’Evangeli: no tingueu por! Jesús ens guareix les ferides i ens ensenya a guarir les dels altres. Jesús ens allibera del mal i ens ensenya a alliberar els altres. Jesús comparteix el dolor i la mort per desactivar-los des de dins i obrir-nos les portes d’una vida feliç per sempre. D’aquí el títol de Messies; l’alliberador definitiu objecte de les esperances seculars del Poble d’Israel. Jesús és enviat a la humanitat entera per alliberar i salvar, per guarir els cors i per guarir les relacions humanes; per ajudar-nos a superar allò que és impossible a les nostres soles forces.

I arribem al cimal dels tres títols que l’àngel revela als pastors. Jesús és el Senyor. Aquest títol en la Sagrada Escriptura és propi de Déu. Proclamar que Jesús és el Senyor, segons la fe de l’Església, és afirmar la seva divinitat. Però, la imatge de Déu que ens dóna el fill de Maria, faixat amb bolquers, que riu i plora, i que necessita de les atencions dels altres, trenca tots els esquemes que la intel·ligència humana és pot fer de la divinitat. No és un Déu que amb la seva autoritat vol dominar l’ésser humà i privar-lo de la seva llibertat. És un Déu proper que sap comprendre què hi ha en el cor humà, que vol servir cada persona per ajudar-la a créixer i a desenvolupar-se segons el bo i millor que hi ha en ella; un Déu que ensenya a posar la pròpia vida al servei dels altres per fer de la humanitat una comunitat de germans. El Fill de Déu es fa home per per guarir les ferides de cada ésser humà, per perdonar les seves faltes, per donar-li la vida

després de la mort. Es fa home per il·luminar la història humana i guiar-la amb saviesa i amb amor cap al seu final de plenitud. Tot això ho reconeixíem agraïts quan cantàvem: “avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (cf. resposta al salm responsorial).

Hi ha, encara, la tercera frase de l’evangeli que voldria destacar, ni que sigui molt breument: glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor. És el que brolla en el cor en contemplar el do que ens és fet aquesta nit: glorificar i agrair a Déu el seu amor immens a favor de la humanitat, i desitjar que la pau, de la qual el naixement de Jesús és portador, penetri en el cor de cada home i de cada dona del món i l’obri a l’amor envers Déu.

Anem espiritualment a Betlem com a pelegrins admirats i agraïts. Anem al Betlem que és l’altar de la nostra celebració. Hi trobarem Jesús, el Messies, el Salvador, el Senyor en el Pa i el Vi de l’eucaristia. Anem-hi amb tot el bagatge que portem al cor; amb allò que hi ha de més bo i amb allò que ens afeixuga, amb les joies i amb les penes, solidaris del dolor de tanta gent. Adorem-hi humilment el Crist Senyor que es manifesta, també, sota els signes humils del pa i del vi, sagrament del seu cos nascut de Santa Maria. Ell ens ensenyarà a pacificar el nostre cor i a ser artesans de pau, a extingir l’odi i el mal que poden niar en el nostre interior, a obrir camins de fraternitat i d’amor. Ens farà sentir, cadascú segons les seves circumstàncies, perdonats i enviats a ser testimonis del seu amor. Ens toca treballar –com diu el Papa Francesc a l’encíclica “Fratelli tutti”, perquè “la música de l’Evangeli” no deixi “de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els llocs de treball, en la política i en l’economia”, perquè és la manera de “lluitar per la dignitat de tot home i tota dona” (cf. n. 277).

 

Abadia de MontserratVetlla de Nadal (24 desembre 2020)