La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2024)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

La litúrgia ens ofereix sovint, estimats germans i germanes, la millor i més encertada explicació sobre el sentit de la solemnitat o festa que celebrem. Ho fa de tal manera que no és estrany preguntar-se si caldrien gaire comentaris afegits o si, en canvi, una bona utilitat de l’homilia no fora assenyalar i aturar-se en algun d’aquests elements que barrejats amb tants d’altres podem no copsar durant l’eucaristia.

En la solemnitat de la dedicació d’una Església, el Prefaci, la primera part de la Pregària eucarística que es resa abans de l’himne “Sant, sant, sant!” compleix perfectament aquesta missió.

El prefaci d’avui ens dona tres idees sobre el significat profund d’un temple cristià, d’una Església.

La primera és la que aquí es realitza i s’acompleix el misteri de comunió entre Déu i nosaltres. En aquesta nau, com en totes les altres del món cristià resem, personalment i col·lectivament;

Aquí també escoltem la Paraula de Déu i ho fem d’una manera especialment intensa perquè és en aquesta Església on el cor dels monjos, amb els fidels i algunes vegades l’Escolania recita l’ofici diví, on la Paraula de Déu hi té el lloc preeminent. I finalment hi celebrem l’eucaristia i alguns altres sagraments, acompliment de la comunió de cadascun de nosaltres i de tots amb Déu. En la en la extensa i detallada acta dels dies de la consagració d’aquesta basílica que el notari d’Esparreguera Joan Castell va escriure el desig final que s’hi expressa és que Déu doni molts anys de vida al P. Abat, en aquell moment l’Abat Plàcid Salinas, perquè hi pugui celebrar dignament el santíssim sacrifici del cos i la sang de Crist. Allò certament més important que s’hi pot fer.

Tot això ho diem en el prefaci amb les paraules “Vos simbolitzeu admirablement el misteri de la vostra comunió amb nosaltres i el realitzeu en aquesta casa visible.” I ho hem escoltat també en la lectura als cristians hebreus: “Vosaltres us heu acostat a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Ens hi hem acostat aquí, en aquest temple que vol ser per a nosaltres, allò que Jerusalem era pels israelites, lloc de presència i comunicació segura amb Déu”.

En aquesta lloança, la música sempre ha estat molt important. La música ens porta fins avui el talent i la devoció dels compositors que expressaren la seva fe inspirats per Déu. A mi, personalment em fa respecte pensar, i ho podeu tenir en comptes els escolans i escolanes de la Schola Cantorum, que la música dels mestres de l’Escola de Montserrat i d’arreu, que va compondre pensant concretament en aquest espai i la hem cantat ininterrompudament aquí dins

d’una tradició que vosaltres continueu. Sense anar més lluny, en la mateixa acta notarial que us he citat, es diu que durant la primera missa que se celebrà en aquesta basílica pel bisbe de Girona, Jaume Cassador, “l’orgue i moltes i dolcíssimes veus de cantors ressonaven en tot el temple”. D’això fa, precisament avui, cinc-cents trenta dos anys.

La segona idea del prefaci ens parla de la dimensió de la comunitat. El nom “Església” que relacionem amb l’edifici, volia dir en primer lloc l’assemblea que s’hi reunia i que en l’inici del cristianisme ho feia en les cases particulars o d’amagat per por de les persecucions. Encara avui l’utilitzen en aquest sentit com tothom sap. El prefaci d’avui ens dirà: “Aquí contínuament escolteu i protegiu aquesta comunitat de fidels que peregrina cap a vos. Aquí us construïu aquell temple que som nosaltres i aquí creix aquesta realitat com a cos de Crist”. Això no és un local social o un club. Aquí Déu construeix el seu poble. Si aquesta realitat és sempre vàlida, en qualsevol temple cristià, com no ho serà a Montserrat on per la presència de la Moreneta, i en comunió amb totes les esglésies diocesanes, Déu també ha construït el seu poble cristià que peregrina a Catalunya i des de Montserrat continua animant la fe de tantes persones i creant una comunitat de fe i d’amor. La identificació profunda amb aquesta terra no impedeix acollir una multitud de peregrins de tot el món. Tenim el privilegi de ser testimonis d’aquesta altra característica de l’Església, com és la d’estar “estesa arreu del món”. Com deia la lectura del profeta Isaïes: “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. Per tot això s’acompleix aquí també el misteri de l’Església universal, que fixa la seva mirada en Jesucrist ressuscitat de qui rep la força.

I la tercera idea del prefaci se centra en el respecte a les parets, a les imatges, a tot aquest mateix edifici que és aquesta casa visible, perquè és Déu mateix qui ens ha permès construir-la. Sí, el Déu de Jesucrist no es queda fora de la vida, en els núvols. És un Déu que permet la vida dels seus deixebles i per tant tot allò que és necessari per aquesta vida i tenir un sostre dona, quin dubte en tenim, una estabilitat a qualsevol projecte. Bona ocasió avui per a recordar totes les comunitats que no tenen temple, que estan enmig de la violència. Recordem que aquest temple ens permet la comunió amb Déu i que el cos de Crist que formem tots s’hi reuneixi, com acabo de dir. I tot i cantar que el temple de Déu som nosaltres, també resem que és “Déu qui ens ha permès de construir aquesta casa”. Per això un dia, el 2 de febrer de 1592 fou consagrada i es va pregar perquè Déu hi fes estada. A la pregària de vespres encensarem totes les creus que repartides per tota la nau recorden aquest moment.

Déu és al centre de totes aquestes dimensions de l’Església que recordem en l’aniversari de la consagració. De l’Església temple i de l’església cos de Crist. Jesucrist va voler fer estada a la casa de Zaqueu. Com celebràvem ahir, festa de la

Presentació, la llum, és a dir, Crist, va entrar simbòlicament aquí en el temple, per romandre-hi. La llum hi torna entrar simbòlicament cada nit de Pasqua, recordant-nos que la pedra principal només és Ell, Jesucrist.

Tant de bo aquesta basílica fos per a tots nosaltres com aquell arbre de l’evangeli que hem llegit que permeté en primer lloc que Zaqueu veiés Jesucrist, perquè aquesta ha de ser l’única i principal vocació de l’Església: mostrar Jesucrist a tothom. I veure Crist pot desencadenar una història de salvació com ho va fer en Zaqueu, una història que passa per deixar entrar Jesús a les nostres vides amb totes les seves conseqüències. Pel cap de cobradors d’impostos i pecador Zaqueu no foren conseqüències lleus, ni en allò material que tan lligat el tenia, ni en allò espiritual que almenys l’havia portat a la curiositat de veure qui era aquell predicador d’èxit. Déu en té prou amb molt poca cosa, amb una mica d’interès, amb una mica de curiositat amb una mica voluntat i atenció, per canviar una vida. Imagineu però els resultats: la conversió espiritual l’alleujament d’algú corrupte quan és capaç d’alliberar-se! I imagineu també el bé immediat que va causar restablint la justícia a tots els qui havia defraudat.

Donem gràcies a Déu pel bé que ha fet i fa en aquest lloc, demanem-li que ens en faci dignes administradors i que la nostra pregària, compartida per tants aquí i arreu gràcies als mitjans de comunicació sigui sempre per a creixement de la comunió amb Ell i de la fraternitat entre nosaltres.

Última actualització: 5 febrer 2024

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2024)