La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Tots els monjos i monges benedictins estimem les esglésies dels nostres monestirs. Nosaltres estimem la nostra basílica, aquí a Montserrat. Estimem aquestes parets, les pedres materials, que durant tants segles han protegit la nostre pregària del fred (encara que només una mica), de la calor, del soroll i ens han permès resar i avançar en la dimensió més profunda i espiritual de la nostra vida, la recerca de Déu, que en bona part passa per les hores en les quals tots junts lloem Déu, i celebrem l’eucaristia que ens assegura la comunió real amb Jesucrist cada dia. 

Em sembla que també els escolans estimeu aquesta Església. Potser ara no us en adoneu tant, però sé que després de deixar l’Escolania, si alguna vegada els antics escolans tornen tenen una sensació forta quan surten a cantar aquí, perquè també aquesta nau, aquest lloc, és una part important de la vostra vida. Davant d’aquest altar us vestiu d’escolans i us acomiadeu de l’Escolania. 

També els pelegrins, els oblats, els confrares estimen aquest temple i el recorden des de casa. Avui en dia, amb un record que és molt fort perquè la tecnologia permet ser aquí dins d’una manera virtual, durant gairebé tot el dia i unir-se a tot allò que passa dins d’aquest edifici.

Fins i tot diria que els qui no la coneixen, són cridat a estimar algun dia aquesta Església. Com si els estiguéssim esperant.

No és la bellesa de l’edifici allò que fa que l’estimem sinó la nostra història personal, perquè aquí tots hem viscut alguna cosa que té a veure amb Jesucrist. Celebrar la Dedicació d’una Església és celebrar que els nostres avantpassats van construir amb  fe i devoció a Santa Maria aquest lloc i el van reservar perquè en ell, durant tot el temps futur, a partir d’aquell 1592, tothom pogués viure la seva història personal de comunió amb Jesucrist. Per això cantarem en el cant de comunió amb paraules de Sant Pau que “Som un temple de Déu, que l’Esperit de Déu reposa en nosaltres i que aquest temple de Déu que és sagrat som nosaltres”. (1 Co 3, 16-17)

Però la basílica també ens permet viure junts aquesta història, com a comunitat de monjos, com a parròquia o moviment que peregrina cap al Senyor. 

La litúrgia d’avui pren aquesta idea que ens posa a nosaltres, els fidels al centre de la solemnitat de la dedicació i en vol transmetre la idea que allò que el temple significa és la comunitat que s’hi reuneix. Però no com qui celebra una assemblea per a decidir alguna cosa, sinó com una comunitat que camina cap a Déu, això és una comunitat que segueix Jesucrist, el Senyor, del qual diem que és el cap del cos que tots formem i la pedra fonamental d’aquesta edificació. L’Església neix del mateix Jesús de Natzaret i dels seus deixebles, de la seva predicació, de les primeres comunitats que celebraven la fe amagades i clandestines, i des d’aleshores s’ha reunit sempre mentre espera que Ell mateix, Jesucrist, torni gloriós. Això és també el que ens fa comparar aquesta i qualsevol altra església amb Jerusalem, amb Sió, amb una idea que només vol significar aquella realitat en la qual, sense cap ambigüitat, sense pecat, estarem tots feliços en la pau de Déu. 

Si aixequéssim les estovalles de l’altar, veuríem una inscripció -espero que algun dia també us les ensenyin als escolans- gravades a aquesta gran pedra de Montserrat, que diu “Petra autem erat Christus”,  “La pedra era Crist”. Vol fer recordar que aquest altar, en el qual celebrem l’eucaristia i davant del qual se celebren també altres sagraments, com ordenacions, matrimonis i bateigs i confirmacions, ens recorda Jesús que es fa present cada dia per la seva generositat entre nosaltres. 

La solemnitat de la Dedicació de la nostra basílica de Montserrat, també ens permet viure una altra dimensió molt present en els textos que hem anat resant des d’ahir, que és la crida a ser un lloc d’acolliment universal. La comunitat cristiana rep ja de l’Antic Testament com llegíem a la primera lectura la vocació a acollir tots els pobles: “Els estrangers que s’han adherit al Senyor els deixaré entrar a la muntanya sagrada” i “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. De quina manera això es fa realitat aquí, on la muntanya, el santuari i el monestir, tots sota la protecció de la Mare de Déu, atreuen tants pelegrins que són benvinguts a entrar a aquest aliança amb el Senyor. Els monjos i les monges, els benedictins especialment, ens reconeixem en aquesta dimensió acollidora de les nostres esglésies monàstiques, que tan bé enllacen amb el carisma de rebre tothom com al Crist que ens proposa la nostra Regla. 

A l’himne de matines, la primera pregària del dia d’avui resàvem, 

“Aquest lloc s’anomena l’aula del rei, 
La porta d’un cel brillant i immens 
que acull 
tots els qui demanen la pàtria de la vida”

“Hic locus nempe vocitatur aula
Regis immensi nitidique caeli
Porta, quae vitae patriam petentes
Accipit omnes”

L’estrofa resumeix les idees que he intentat  dir en aquestes paraules. M’agrada que els qui han de ser acollits no siguin definits en aquest verset per la seva ciència, ni tant sols per la seva fe o la seva caritat, sinó tan sols pel seu desig “vitae patriam petentes”, els qui demanen la pàtria de la vida. El desig és allò que ens porta cap a Déu i que ens fa entrar en comunió amb tants germans i germanes. En podem treure una bona lliçó per continuar acollint, com fem normalment ja que l’Església és en general, malgrat tot el que en diuen, molt acollidora i molt poc sectària. 

Per la seva bellesa, les esglésies cristianes voldrien ser aquesta aula del Rei, Jesucrist, i la porta d’aquest cel immens i brillant, com el d’avui. Seria bonic que la nostra pregària fos també la porta cap a Déu, cap a Jesucrist i el seu Evangeli, proclamat d’Orient a Occident, com també diu una altra de les inscripcions del lateral de l’altar. Deia Sant Joan Pau II en la seva visita a Montserrat, de la qual vam celebrar el quarantè aniversari el passat 7 de novembre, que aquesta basílica és un d’aquells llocs que són signes del misteri de l’Encarnació i de la Redempció. La presència constant de Santa Maria de Montserrat  ens ajuda aquí a intensificar a tots la nostra vida cristiana, la nostra consciència d’haver estat salvats per Jesucrist i l’esperança de la plena redempció nostra i de tota la humanitat. 

Mantinguem-nos fidels a la pròpia història de salvació que el Senyor vol per a nosaltres i que ens proposa cada dia, en la novetat perenne de l’eucaristia, perquè és des d’aquest testimoni personal que anem edificant com a pedres vives aquí a la terra, aquella església que està cridada a ser la Jerusalem del Cel.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n. 

La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes parets  cadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. 

Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitats  amb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,  com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.

Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.

L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres. 

Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per això  Jesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.

Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació. 

Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.

Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (3 de febrer 2021)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-19

 

Germans i germanes estimats:

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa, deia Jesús a Zaqueu a l’evangeli que acabem d’escoltar. La litúrgia aplica aquesta afirmació a la nostra basílica. Avui celebrem els 429 anys de la seva dedicació. És a dir, del dia que per la pregària de l’Església que acompanyava la unció amb crisma de l’altar i de les parets –per significar que l’Esperit Sant els santificava- i per la celebració de l’eucaristia, el Senyor entrà en aquesta casa. Hi entrava per fer-se-la seva. Per acollir la lloança i la pregària dels monjos, dels escolans i dels pelegrins. Per atorgar-los la salvació per mitjà de la proclamació de la seva paraula i de la celebració dels seus sagraments.

El Senyor volgué omplir de santedat aquesta casa (cf. oració sobre les ofrenes) perquè els qui ens hi apleguem puguem assolir la plenitud de la guarició i de la salvació (cf. oració col·lecta). Mentre pelegrinem cap aquesta plenitud, el Senyor es va construint aquí un temple espiritual que som nosaltres, individualment i com a Església (cf. prefaci).

Avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Aquest avui no val només per aquell 2 de febrer de fa 429 anys, quan la basílica fou dedicada. És un avui que perdura. L’evangelista sant Lluc remarca sovint al llarg del seu evangeli la paraula avui per indicar l’actualitat perenne de la salvació que porta Jesucrist. Cada dia, per part de Déu, és un avui de salvació. Des del dia de la dedicació, cada dia el Senyor busca en aquest lloc els qui hi acudim i hi porta la salvació, com va fer a casa de Zaqueu. I les celebracions que es fan en aquesta casa d’oració van transformant interiorment els qui hi participem i van fent-nos possible el trobament i el diàleg amical amb Jesucrist que ens identifica amb ell i ens endinsa en la filiació divina. El Senyor continua fent irrupció en la nostra història i actualitza la salvació atorgada en Jesucrist una vegada per sempre. D’aquesta manera, ens va edificant individualment com un temple espiritual per tal que tots junts, aplegats en l’Església, formem un temple de pedres vives ( 1C 3, 16-17; Ef 21, 22).

Tot això és possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Ell ens recorda i ens testimonia l’obra de Jesucrist, la fa present i l’actualitza per a la nostra salvació. I amb el seu poder transformador la fa fructificar en el nostre interior de creients (cf. Jo 16, 12-13). Evidentment, però, l’eficàcia d’aquests dons de Déu atorgats mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant, està condicionada a l’obertura de cor i a l’adhesió personal de cadascú. Déu no ens força, respecta la llibertat de les persones. Però espera que la nostra mirada es creui amb la seva, com la de Zaqueu enfilat d’alt d’un arbre es va creuar amb la de Jesús que alçà els ulls en arribar a aquell indret. Cal, doncs, que tinguem una actitud acollidora, disponible a la conversió com la de Zaqueu, i que com ell estiguem agraïts per la presència del Senyor i pels dons que ens atorga per l’acció de l’Esperit Sant

En aquesta basílica, trobem un element simbòlic que ens recorda aquesta acció de l’Esperit Sant. És la corona amb el cobricel situats sobre l’altar. Són memòria d’aquella ombra del poder de l’Altíssim per mitjà de la qual l’Esperi Sant baixà sobre Maria i la va fer fecunda per engendrar el Fill de Déu (cf. Lc 1, 15). La corona amb el cobricel sobre l’altar són un símbol de l’epiclesi que fa l’Església en les seves celebracions perquè l’Esperit intervingui i faci entenedora la Paraula, intervingui i faci eficaços els sagraments que per voler del Pare ens menen a la salvació i ens configuren amb Jesucrist (cf. C. Valenziano, Architetti di chiese. Bologna, 2005, p.265-266). Corona i cobricel són, encara, un símbol de l’acció de l’Esperit que fa que la lloança de la Litúrgia de les Hores i tot el culte individual o comunitari que aquí s’ofereix en aquesta basílica sigui digne (cf. oració col·lecta), sigui un culte en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23).

En la pregària eucarística que iniciarem amb el prefaci, hi ha dues invocacions de l’Esperit Sant o epiclesis. La primera sobre les ofrenes del pa i del vi “perquè es converteixin en el cos i en la sang” de Jesucrist. I la segona sobre la nostra assemblea “perquè siguem en Crist un sol cos i un sol esperit” –és a dir, perquè tots junts formem el cos espiritual o místic de Crist- i perquè cadascun de nosaltres esdevingui “una ofrena eterna” per tal d’obtenir “l’herència” de la vida per sempre (cf. pregària eucarística III). Després, en la comunió Jesucrist ressuscitat entrarà dintre de nosaltres, semblantment a com va entrar a casa de Zaqueu. Aleshores el nostre cos serà, d’una manera anàloga a la corona i al cobricel que cobreixen l’altar, tàlem de la presència divina. I des de dins nostre, el Senyor ens donarà la vida en l’Esperit i ens enviarà a ser testimonis del seu amor guaridor i santificador, testimonis de la seva paraula a favor de tota la humanitat. Així podrem cantar joiosos i amb tota veritat les paraules de sant Pau que la litúrgia posa com a cant de comunió d’aquest dia: “sou un temple de Déu i l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” (1C 3, 16-17).

Com veieu, la solemnitat de la dedicació d’aquesta basílica ens porta a considerar també la nostra dedicació, la que en els sagraments de la iniciació el Senyor va fer de nosaltres i que renova cada dia. Per això podem ben dir amb l’evangeli: avui la salvació ha entrat en aquesta casa. Avui. Ara, en l’eucaristia.

Que Santa Maria, a la qual està dedicada aquesta casa d’oració que és la nostra basílica, ens ajudi a acollir aquesta salvació, a fer-la vida, a posar-la al servei dels altres, sobretot dels qui, des de l’angoixa i la preocupació causada per la pandèmia, aixequem els ulls vers aquest santuari i ens demanen una pregària i una paraula de consol, una paraula d’esperança, una paraula de salvació.

Abadia de MontserratDedicació de la Basílica de Montserrat (3 febrer 2021)