La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Tots els monjos i monges benedictins estimem les esglésies dels nostres monestirs. Nosaltres estimem la nostra basílica, aquí a Montserrat. Estimem aquestes parets, les pedres materials, que durant tants segles han protegit la nostre pregària del fred (encara que només una mica), de la calor, del soroll i ens han permès resar i avançar en la dimensió més profunda i espiritual de la nostra vida, la recerca de Déu, que en bona part passa per les hores en les quals tots junts lloem Déu, i celebrem l’eucaristia que ens assegura la comunió real amb Jesucrist cada dia. 

Em sembla que també els escolans estimeu aquesta Església. Potser ara no us en adoneu tant, però sé que després de deixar l’Escolania, si alguna vegada els antics escolans tornen tenen una sensació forta quan surten a cantar aquí, perquè també aquesta nau, aquest lloc, és una part important de la vostra vida. Davant d’aquest altar us vestiu d’escolans i us acomiadeu de l’Escolania. 

També els pelegrins, els oblats, els confrares estimen aquest temple i el recorden des de casa. Avui en dia, amb un record que és molt fort perquè la tecnologia permet ser aquí dins d’una manera virtual, durant gairebé tot el dia i unir-se a tot allò que passa dins d’aquest edifici.

Fins i tot diria que els qui no la coneixen, són cridat a estimar algun dia aquesta Església. Com si els estiguéssim esperant.

No és la bellesa de l’edifici allò que fa que l’estimem sinó la nostra història personal, perquè aquí tots hem viscut alguna cosa que té a veure amb Jesucrist. Celebrar la Dedicació d’una Església és celebrar que els nostres avantpassats van construir amb  fe i devoció a Santa Maria aquest lloc i el van reservar perquè en ell, durant tot el temps futur, a partir d’aquell 1592, tothom pogués viure la seva història personal de comunió amb Jesucrist. Per això cantarem en el cant de comunió amb paraules de Sant Pau que “Som un temple de Déu, que l’Esperit de Déu reposa en nosaltres i que aquest temple de Déu que és sagrat som nosaltres”. (1 Co 3, 16-17)

Però la basílica també ens permet viure junts aquesta història, com a comunitat de monjos, com a parròquia o moviment que peregrina cap al Senyor. 

La litúrgia d’avui pren aquesta idea que ens posa a nosaltres, els fidels al centre de la solemnitat de la dedicació i en vol transmetre la idea que allò que el temple significa és la comunitat que s’hi reuneix. Però no com qui celebra una assemblea per a decidir alguna cosa, sinó com una comunitat que camina cap a Déu, això és una comunitat que segueix Jesucrist, el Senyor, del qual diem que és el cap del cos que tots formem i la pedra fonamental d’aquesta edificació. L’Església neix del mateix Jesús de Natzaret i dels seus deixebles, de la seva predicació, de les primeres comunitats que celebraven la fe amagades i clandestines, i des d’aleshores s’ha reunit sempre mentre espera que Ell mateix, Jesucrist, torni gloriós. Això és també el que ens fa comparar aquesta i qualsevol altra església amb Jerusalem, amb Sió, amb una idea que només vol significar aquella realitat en la qual, sense cap ambigüitat, sense pecat, estarem tots feliços en la pau de Déu. 

Si aixequéssim les estovalles de l’altar, veuríem una inscripció -espero que algun dia també us les ensenyin als escolans- gravades a aquesta gran pedra de Montserrat, que diu “Petra autem erat Christus”,  “La pedra era Crist”. Vol fer recordar que aquest altar, en el qual celebrem l’eucaristia i davant del qual se celebren també altres sagraments, com ordenacions, matrimonis i bateigs i confirmacions, ens recorda Jesús que es fa present cada dia per la seva generositat entre nosaltres. 

La solemnitat de la Dedicació de la nostra basílica de Montserrat, també ens permet viure una altra dimensió molt present en els textos que hem anat resant des d’ahir, que és la crida a ser un lloc d’acolliment universal. La comunitat cristiana rep ja de l’Antic Testament com llegíem a la primera lectura la vocació a acollir tots els pobles: “Els estrangers que s’han adherit al Senyor els deixaré entrar a la muntanya sagrada” i “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. De quina manera això es fa realitat aquí, on la muntanya, el santuari i el monestir, tots sota la protecció de la Mare de Déu, atreuen tants pelegrins que són benvinguts a entrar a aquest aliança amb el Senyor. Els monjos i les monges, els benedictins especialment, ens reconeixem en aquesta dimensió acollidora de les nostres esglésies monàstiques, que tan bé enllacen amb el carisma de rebre tothom com al Crist que ens proposa la nostra Regla. 

A l’himne de matines, la primera pregària del dia d’avui resàvem, 

“Aquest lloc s’anomena l’aula del rei, 
La porta d’un cel brillant i immens 
que acull 
tots els qui demanen la pàtria de la vida”

“Hic locus nempe vocitatur aula
Regis immensi nitidique caeli
Porta, quae vitae patriam petentes
Accipit omnes”

L’estrofa resumeix les idees que he intentat  dir en aquestes paraules. M’agrada que els qui han de ser acollits no siguin definits en aquest verset per la seva ciència, ni tant sols per la seva fe o la seva caritat, sinó tan sols pel seu desig “vitae patriam petentes”, els qui demanen la pàtria de la vida. El desig és allò que ens porta cap a Déu i que ens fa entrar en comunió amb tants germans i germanes. En podem treure una bona lliçó per continuar acollint, com fem normalment ja que l’Església és en general, malgrat tot el que en diuen, molt acollidora i molt poc sectària. 

Per la seva bellesa, les esglésies cristianes voldrien ser aquesta aula del Rei, Jesucrist, i la porta d’aquest cel immens i brillant, com el d’avui. Seria bonic que la nostra pregària fos també la porta cap a Déu, cap a Jesucrist i el seu Evangeli, proclamat d’Orient a Occident, com també diu una altra de les inscripcions del lateral de l’altar. Deia Sant Joan Pau II en la seva visita a Montserrat, de la qual vam celebrar el quarantè aniversari el passat 7 de novembre, que aquesta basílica és un d’aquells llocs que són signes del misteri de l’Encarnació i de la Redempció. La presència constant de Santa Maria de Montserrat  ens ajuda aquí a intensificar a tots la nostra vida cristiana, la nostra consciència d’haver estat salvats per Jesucrist i l’esperança de la plena redempció nostra i de tota la humanitat. 

Mantinguem-nos fidels a la pròpia història de salvació que el Senyor vol per a nosaltres i que ens proposa cada dia, en la novetat perenne de l’eucaristia, perquè és des d’aquest testimoni personal que anem edificant com a pedres vives aquí a la terra, aquella església que està cridada a ser la Jerusalem del Cel.

Última actualització: 3 febrer 2023

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)