Diumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (9 d’abril de 2023)

Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 o 1 Corintis 5:6-8 / Joan 20:1-9

 

Després d’haver passat una nit en vetlla ens tornem a aplegar per celebrar l’eucaristia en aquesta festa de les festes que és la Pasqua. Sembla que no ens cansem de resar i és que no trobem una altra manera de continuar contemplant i agraint això que cantàvem en el cant d’entrada, en les paraules que avui són les paraules de Jesús: que després d’una vida sencera d’amor a Déu, i d’aquesta mort en Creu, pot girar-se cap a Déu i dir-li: “He ressuscitat, m’he retrobat amb vos, no m’heu deixat de la vostra mà!” 

“No m’heu deixat de la vostra mà”. Una frase senzilla que ens revela els trets més tendres de Déu que com un pare o una mare, no deixen la mà del seu fill, fràgil. O que ens revela un gest típic de les parelles que s’estimen. Una de les pregàries típiques de la divina litúrgia bizantina ha captat aquesta naturalesa de Déu i utilitza una expressió que explica molt bé aquesta frase. Diu que Déu és “bo i amic dels homes” αγαθός και φιλάνθροπος.  En la paraula original, filanthropos s’hi inclou qualsevol persona humana sense distincions, començant per la de ser home o dona. Per això alguns prefereixen traduir-la com amic de la humanitat. 

Jesucrist és el primer de retornar per la seva resurrecció al Pare. Si aquest retorn tenia una raó teològica  molt clara, “perquè de Déu venia i a Déu tornava”, això passa en la història, hi ha testimonis, afecta aquell que tot essent Déu encarnat, visqué, caminà i morí com a home a la terra: a Jesús de Natzaret. Precisament per això, podem pensar que la seva història serà un dia la nostra i que des del moment de la seva resurrecció, Déu és més que mai bo i amic de la humanitat i “no ens deixa mai de la seva mà”. 

Si bé ell ho és de tots, Amic dels homes sense distincions, nosaltres hem omplert el nostre món de categories humanes, de primers, segons, tercers i quarts mons. Mesurem per Productes Interiors Bruts dels països, per rendes per càpita, per tants altres factors que en el fons no fan sinó mesurar allò que Déu segurament no hauria volgut mai: les enormes diferències dintre d’una mateixa humanitat. Ell ha ressuscitat per tothom. 

Una de les nostres primeres obligacions com a cristians seria fer com Déu, per tant ser també nosaltres amics de la humanitat i mirar com podem no deixar ningú de la nostra mà. Tot i que sigui un granet de sorra en aquesta tasca utòpica que no deixa de ser això que en diem construcció i vinguda del Regne de Déu a la terra, moltes institucions es fan conscients de les desigualtats i volen ajudar a corregir-les. Fent-nos en solidaris farem,  a la missa d’avui una col·lecta a favor de la comunitat de Sant Egidi que té una sensibilitat especial pels pobres i necessitats. 

La manera com Jesucrist es fa amic de la humanitat en la Resurrecció és en el fons molt discreta. Ens han explicat que quan els escolans vau ser a Austràlia, ara fa un mes, vau anar un dia a veure els cangurs a un lloc que es diu Clealand Wildlife Park i us van dir que havíeu d’acostar-vos hi a poc a poc. Si estàveu tranquils, els cangurs vindrien sols. L’evangeli està ple de moments en els quals nosaltres homes i dones tenim por de Déu, de les seves aparicions, fins i tot por de Jesucrist quan fa coses massa extraordinàries. Però ell ens diu que no tinguem por. Si vosaltres, escolans,  éreu capaços d’entendre la por dels cangurs, i per tant d’acostar-vos hi poc a poc, ¿com Jesús ressuscitat no serà capaç d’entendre la nostra por i d’acostar-se a nosaltres poc a poc, dient-nos que no tinguem por?. Ens ho diu fins i tot quan ressuscita. Per això dic que és discret. Tan discret que fins i tot no el reconeixem moltes de les vegades que s’apareix ressuscitat. Com si deixés temps a cadascú per a fer el seu procés de comprensió, d’apropament. En aquesta comparació nosaltres som els cangurs que tenim por i ell és com vosaltres escolans que vol apropar-se. Jesucrist ressuscitat també vol apropar-se d’una manera molt discreta però molt eficaç i molt directa a vosaltres, a tots.  

D’una manera molt especial, avui Jesucrist s’acosta a vosaltres quatre, els dos Oriols, el Lluc i el Martí, escolans de quart que fareu la primera comunió. En el pa i el vi, tot i que són elements molt senzills, hi confessem la presència de Jesús, la presència del Crist resssuscitat. Vosaltres viviu una vida de fe perquè l’Escolania us la facilita, participeu a la pregària de Salve, ara ja de ple, actius en el cor i viviu a Montserrat, des d’on podeu unir-vos i ajudar la pregària de tants pelegrins. Però amb la primera comunió, i amb totes les que vindran des d’ara, Jesús us demana també que personalment cregueu en això que he estat dient abans, que ell és amic de la humanitat, i per tant amic vostre. Cada vegada que combregueu, penseu-hi. Penseu en aquest Jesús que vol que sigueu feliços i que estarà al vostre costat sempre, fins i tot en aquells moments que no ho sentiu. Per algunes persones, el moment de la primera comunió, ha estat un record important per la seva fe, durant tota la vida. I no només vosaltres, sinó tots els escolans penseu en  aquest Déu que no us deixa anar de la vostra mà.   

La Resurrecció de Crist és el testimoni definitiu que Déu és l’Amic dels homes. Perquè si s’havia encarnat en ell retornant-nos aquella dignitat amb la qual ens va crear, ara dona definitivament a la humanitat un lloc al seu costat. No podríem imaginar una prova d’amistat més gran que aquesta. 

Queridos hermanos y Hermanas, que estáis aquí en Montserrat o que os unís a nuestra celebración, el mensaje central que quiero transmitir esta hermosa mañana de Pascua, está resumido en las palabras del canto de entrada:  He resucitado y estoy aun y siempre contigo. Dios como reza la liturgia oriental es bueno y amigo de la humanidad, se nos acerca en humildad y discreción, como discreta es la Iglesia que nace de la resurrección de Cristo y sirve al mundo como amiga de las mujeres y de los Hombres, mostrándonos el camino para ser discípulos de Cristo en el mundo.

Dear brothers and sisters. It may be that some of you have joined us from abroad this blessed Easter morning in Montserrat or are following us through electronic media, in some part of the world. I would like to give a very short message using the words we said at the beginning: I have risen, and I am with you still, You have laid your hand upon me. These words express a deep insight about God who the Eastern Liturgy named as Friend of Humanity. In his Resurrection Christ calls us to be part of a living community of Faith, Love and service, to be part of a Church that wants to be a true friend of every man and woman.

I a més, Déu és bo i amic dels homes perquè de tot això en neix l’Església, que és també amiga de la humanitat. Amb els seus defectes, que ens cal sempre voler corregir,  perquè som homes i dones els qui la formem, l’estimació i el servei que la gran comunitat cristiana ha fet i dona són immensament més grans que aquests defectes. Tantes vegades amb aquesta mateixa discreció que el Crist fet eucaristia i que el Crist ressuscitat, posant-se en cada una de les situacions socials que la necessiten, deixant-se clavar a la creu amb tants crucificats.

Cal que siguem conscients, com deia Sant Lleó de la dignitat que tenim pel fet de ser cristians, és una dignitat que ens ve de Déu, que ens ve de Crist. Avui diumenge de Pasqua,  és el dia de recordar i repetir:

He ressuscitat, m’he retrobat amb vos

No m’heu deixat de la vostra mà

https://youtube.com/watch?v=uH5pFTk_YeM

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (9 d’abril de 2023)

Vetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 d’abril de 2023)

(…) / Romans 6: 3-11 / Mateu 28:1-10

 

Una vegada, un amic em va explicar que participant d’una vetlla pasqual amb una persona no cristiana, aquesta li va preguntar: Realment tota aquesta gent creu que algú pot ressuscitar? 

Tal com està posada, fins i tot jo compartiria alguna cosa, estimades germanes i germans,  de la pregunta perquè té una mica de trampa. Ja que la qüestió no és si algú pot ressuscitar, sinó que Jesucrist ha ressuscitat, això és el que nosaltres creiem i amb nosaltres molts milions de germans i germanes arreu del món. 

Aquesta nit la reservem a això, a celebrar que Jesucrist ha ressuscitat. La separem de les altres nits,  l’allarguem, dormint una mica menys. I si fóssim monjos orientals no dormiríem gens! La nostra fe té el seu centre en aquesta Vetlla i tot el que nosaltres creiem avui: el ser de la persona de Jesús de Natzaret, el seu evangeli, l’Església, la bellesa de la litúrgia que hem anat enriquint durant els segles, per no parlar de la música i l’art cristià i de la influència de la nostra fe en tota la cultura i el pensament contemporani; tot, tot comença en aquest nit, en una resurrecció que transforma la vida d’un predicador i profeta, que tot i les interessantíssimes coses que va dir, les guaricions i els miracles que va fer, molt probablement hauria acabat com un perfecte desconegut si no hagués ressuscitat. 

Avui, aquesta nit de Pasqua de l’any 2023, després de tants segles de tradició, ens podria semblar que tot és una mica apoteòsic, però si tornem als orígens, veurem que aquest camí de la fe en la Resurrecció de Jesucrist no va ser tan fàcil. Començà en el testimoni d’una dona, de dues dones, de dos deixebles…, un testimoni que al primer moment costava molt de creure; més o menys com ara!. Calia anar-hi i veure-ho! I hi van anar.

Sort que el Senyor és perseverant i no només va ressuscitar sinó que es va aparèixer prou vegades per acabar convencent una comunitat de deixebles suficient per assegurar aquesta fe, que se’ns ha transmès fins el dia d’avui. Una fe que tot i la nostra percepció europea, no ha parat mai de créixer. 

Com us deia al principi. La resurrecció que celebrem no és la d’algú qualsevol que ressuscita. És la del Fill de Déu que per Nadal celebràvem com la Paraula de Déu vinguda al món. Que aquest Déu vingut a la terra no podia morir sembla lògic. Forma part d’un pla que comença en la Creació i va avançant obrint-se pas en multitud de circumstàncies humanes i històriques. Que la resurrecció sigui però part de la història i no una idea teològica, és allò que la fa forta, real, que dona a Jesús l’atracció per a ser seguit.

La celebració d’avui reuneix present, passat i futur. 

Passat perquè hem escoltat uns quants moments d’aquest pla de Déu que sempre apunta a la vida, en la Creació, en el sacrifici d’Isaac, en el pas del Mar Roig, en les profecies…, el missatge sempre és que Déu venç i que la llibertat, i la vida no es poden desfer. No podia ser doncs d’una altra manera per aquest Fill estimat, Jesucrist, que com a Paraula de Déu ja era present en tots aquests moments de vida, de lluita i d’esperança del Poble d’Israel.

Present, per la mateixa resurrecció de Crist, que hem significat amb l’encesa del ciri Pasqual, l’entrada a l’Església enmig de la foscor i el cant de l’Exultet. Sí això sempre és present perquè avui és el dia en què ha obrat el Senyor. Només afirmant que el qui ressuscita no és algú anònim, pot aleshores la resurrecció convertir-se en l’esperança per a tots els qui ens hem unit a Jesucrist pel baptisme. En Jesucrist ressuscitat Déu ens està esperant. Des de tota l’eternitat, durant tota la història, Déu ens espera a cadascú de nosaltres. 

Tots som cridats a reviure la fe d’aquelles dones que veieren el ressuscitat i tingueren por i potser algun dubte sobre què passava. Voldria que ens féssim conscients que el nucli de la nostra fe, en tant que acte humà, comença sovint en aquest dubte i aquesta por d’aquelles dones humils. La gran celebració d’aquesta nit arriba per ajudar-nos a enfortir la nostra fe, per centrar-la en l’essencial: Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, però no es pot quedar mai tancada en ella mateixa com una vetlla bonica i prou.

Futur perquè Déu us està esperant a vosaltres David i Cinto. Vosaltres heu fet com correspon a nois de la vostra edat, el camí cap a la fe en Jesucrist ressuscitat. I sou en el cor d’aquesta nit, la projecció més important que podríem fer cap al futur, perquè representeu amb tots els més joves que sou aquí, el demà de la nostra Església. Us incorporareu a la família dels batejats, rebreu l’Esperit Sant i participareu per primera vegada de l’Eucaristia.  Sereu cridats a viure com a cristians a l’Escolania, on tots els vostres companys també participen de la fe. Tots els escolans afegiu a la vocació dels qui es bategen, la de compartir una vida d’escola, d’amistat i de preparació per a la vida enmig d’un grup de nois que com vosaltres, els vostres pares i mares han volgut que estiguéssiu una anys aquí, a Montserrat. Montserrat és un lloc de fe, on molts pelegrins venen a celebrar cada dia la Pasqua, que  recordem en la nostra missa i altres venen a pregar o potser acaben pregant gràcies a vosaltres, tot i que venien per a una altra cosa.  

Encara que no us ho sembli tots vosaltres, no només en David i en Cinto, sou com aquelles dues dones, com aquells dos deixebles d’Emaús que deien: El Senyor ha ressuscitat i sabem, perquè en tenim testimonis, que el vostre cant ha estat a vegades el principi de la fe d’algunes persones.

Sé que els més petits heu treballat avui una creu, que al principi no significava gaire cosa, però que heu anat pintant, i hi heu enganxat flors, l’heu omplerta de vida. Molts vam caminar ahir junts darrera de la Creu, acompanyant Jesús crucificat. La veritat però és que ell us acompanya a vosaltres i pot fer si hi confieu que algunes dificultats que us trobareu a la vida, que són aquestes creus buides i fredes es tornin creus plenes de vida si sou capaços de mirar-les i de transformar-les com heu fet en l’activitat d’avui que ara presentareu.  Aquesta nit celebrem això: que aquella Creu on hi havia Jesús mort ara representa Jesús viu i vencedor de la mort. 

A vosaltres, doncs els més joves, i a tots, Crist ens crida avui a comprometre’ns en el seu seguiment. Per això renovem enmig d’aquesta nit les nostres promeses baptismals i fem una aposta pel futur. Per un futur més evangèlic. Ens cal creure en Déu i en la Pau. Ahir i avui el mon s’ha llevat amb dues amenaces més de guerres: Una a la frontera entre Israel i el Líban, molt a prop de Natzaret, de les fonts del Jordà, on Jesús fou reconegut com a Messies pels seus deixebles,  i d’altres llocs tan importants per la fe i encara una altra amenaça als límits entre Xina i Taiwan. Perquè al Regne de Déu li costa molt d’avançar en la història! I què podem fer nosaltres? Intentar ser constructors de pau. Intentar ser solidaris. Avui tornarem a fer una col·lecta a favor de Caritas, conscients que els conflictes comencen tantes vegades en les dificultats i en les exclusions més bàsiques, i que també és important que procurem equilibrar una mica totes les diferències que el món genera automàticament però que són tan contràries a la voluntat de Déu. 

Continuem aquesta celebració amb fe agraïda perquè creiem en Jesucrist ressuscitat, i en  tot allò que n’hem rebut, amb esperança renovada perquè aquesta resurrecció del Senyor ens obra les portes d’un futur millor, tan personalment com col·lectivament i  preguem-li que en aquesta eucaristia ens renovi en la nostra capacitat d’estimar-lo cada dia més a Ell i tots els nostres germans i  germanes.

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (8 d’abril de 2023)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (7 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (7 d’abril de 2023)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

Silenci. 

Des del final de la celebració d’ahir, dijous Sant i l’inici de l’adoració al santíssim, ens ha acompanyat el silenci. Dèiem ahir que quedaven vint-i-quatre hores. Ara no. Ara s’ha acabat. Aquesta és una de les impressions emocionals fortes del divendres Sant. 

Hem començat aquesta commemoració en silenci.

Hem acompanyat la mort de Jesucrist dalt de la Creu callant i agenollant-nos, els qui heu pogut, o amb un altre signe corporal que volia fer més fort i significatiu aquest moment.  

Ha deixat de tocar l’orgue. I tot i que continuem cantant perquè la música no pot faltar mai, volem que el silenci acompanyi també la nostra pregària potser més que en  cap altre celebració de l’any,.

Penso que en dies com avui, quan parla la Paraula, potser hauríem de callar.

La humilitat ens fa conscients que cap paraula pot igualar les de Jesús en el relat de la Passió, quan parla gairebé sense dir res, amb paraules mesurades. Quins silencis més plens. Quants ressons no tenen. 

Més que parlar, provo de fer com la paret dels ecos de la nostra muntanya, que retorna alguns dels sons que hi arriben, un sons que per nosaltres són les lectures i la litúrgia d’avui. En el centre del silenci de divendres sant hi ha la creu de Jesucrist. I si recuperem la pregunta que us vaig proposar i que ens ha acompanyat des de diumenge de Rams: Qui és aquest? Res no ens ho revelarà tant com la creu, on fou crucificat i executat Jesús de Natzaret. Amb tot, fins en la creu i en la mort, la Passió segons Sant Joan, ens transmet la serenitat, el control que un rei o, millor, algú com Déu té sobre la realitat i la història. Per això, malgrat tot, i perquè som fills de la resurrecció fins i tot el divendres sant, avui, no callem, i celebrem i adorem una creu que confessem com a portadora de vida.

Segurament els més joves i petits heu fet alguna vegada una creu. És senzill. Només cal lligar dos travessers, dues branques, el que tingueu, i creuar-les, en angles més o menys rectes. El travesser vertical està destinat a enfonsar-se a terra i aixecar-se cap amunt, cap al cel, cap allà on sempre, infantilment hem col·locat a Déu, almenys en la nostra llengua on utilitzem la mateixa paraula pel cel físic i pel cel teològic. L’altre travesser és l’horitzontal, el que s’estén cap als altres, el que abraça la realitat. 

Enmig dels dos travessers de la creu, en el centre, hi ha sempre Jesucrist crucificat. En la seva mort en creu, podem veure la verticalitat del seu cos que perllonga el travesser clavat a la terra, a la terra de la seva vida, dels camins de Galilea, A aquesta vida que va passar volent explicar qui era realment el Déu d’Israel, cap a qui apunta aquest mateix travesser vertical i qui era ell mateix, Jesús de Natzaret, el seu Fill estimat. 

I això només ho explica l’altre travesser de la creu, l’horitzontal. El que abraça el món, el de les trobades amb tots els marges de la societat, des dels leprosos i les prostitutes, amb els malalts, amb els exclosos per motius religiosos, amb les viudes pobres i fins i tot amb els rics com Leví que estaven al marge per ser estafadors i explotadors. 

La creu ens explica de veritat la realitat. Si ahir dèiem que l’eucaristia era més que un record, perquè Déu hi era realment present, avui  ho tornem a dir. 

La creu també posa en tensió Déu i el món, en aquesta relació d’amor per part del Pare i d’odi inexplicable per part nostre, la humanitat, una tensió que la Creu mateixa manifesta millor que cap altre signe. 

Odi d’una part del món, d’una part de nosaltres mateixos, de cadascun de nosaltres, que rebutja Déu i l’evangeli, que es manté tancat. L’odi que prefereix indultar un culpable que perdonar un innocent, odi que ens fa a vegades tan manipulables com els qui cridaven: “ Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!” L’odi que no va acceptar la bondat i la paraula de Jesús i va pensar que fent-lo desaparèixer el liquidava per sempre. Però la creu també ens manifesta amor, amor sobretot  de Jesucrist. Perquè no va fugir ni es va desdir de les seves paraules, perquè es va mantenir fidel. Perquè no va negociar amb allò que no era negociable.

Els improperis que cantarem adorant la Creu són reflex d’aquesta bondat de Déu i d’aquesta resposta inexplicable. En cada estrofa hi ha aquesta dinàmica: Que t’he fet? En què t’he entristit? Jo et vaig estimar i tu m’has crucificat.

Naturalment que aquesta tensió  produeix sofriment, un sofriment que pot arribar a triturar els qui s’hi posen al mig, com llegíem a la primera lectura. La fidelitat té moltes vegades aquesta duresa. Però un sofriment que ens fa forts i ens fa grans. Ens hi fa com a persones i patim perquè estimem i del nostre amor sempre hi ha algú que se’n beneficia directa o indirectament. 

Entenent-la d’aquesta manera, ens podem apropar a la naturalesa salvadora de la Creu i del sofriment de Jesucrist, que són en el fons un misteri, pel qual ens cal tanta fe com la que reclamàvem ahir per l’eucaristia.

I avui, si tornem a pensar en els improperis, ens acostem fins i tot al sofriment de Déu per nosaltres, que sembla que no entengui perquè hem preparat una creu al nostre salvador!

El divendres sant és un dia de record, de catolicitat, això és d’universalitat. Un dia on els braços de la creu s’estenen a tothom i ho recordem en la pregària dels fidels, anomenada precisament universal. Allò que rememorem ens fa tenir present Terra Santa, les dificultats dels cristians que hi viuen i que cada cop es redueixen més. Per això, l’Església ens crida avui a recordar-nos d’aquelles terres en una col·lecta, com ja va fer Sant Pau, en els inicis de l’evangelització.

Pensem també en nosaltres, en com la idea dels dos travessers de la creu ens col·loca com Jesús davant de Déu i davant del món. Ens col·loca en la tensió del servei als altres i de la fe, amb les seves dificultats i els seus sofriments. Podria ser una bona idea quan anem a adorar la Creu. Pensar en un Déu que s’ha fet home i s’ha enfonsat a la terra com el travesser vertical per abraçar tota la humanitat, amb el travesser horitzontal, i portar-la cap al cel. 

 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (7 d’abril de 2023)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (6 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 d’abril de 2023)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

Què ha canviat, estimades germanes i germans, des del diumenge? Observàvem la tensió que es produïa entre l’entrada de Jesús a Jerusalem com a rei i la narració de la seva mort, com a delinqüent. Aquests dies de Setmana Santa han estat un seguiment, un aprofundiment més tranquil de la història dels darrers dies del Senyor i dels deixebles, però ara, en iniciar el Tríduum pasqual, tenim la sensació que el temps s’accelera, que el temps s’acaba i que tot es resoldrà ben aviat. 

Tots hem fet l’experiència o alguna vegada ens han preguntat què faríem si ens quedés poc temps per viure. És a dir, tots hem estat a vegades posats davant d’aquella situació en la qual el temps s’accelera. La nostra societat això ho fa gairebé per defecte i ens fa viure amb el temps normalment sempre accelerat, forçant-nos així a prendre ràpidament decisions que les forces que més o menys ho maneguen tot volen que prenguem. 

Però l’acceleració del temps en el final de la vida de Jesús que avui volem tenir present, no és ni una pregunta retòrica per a estimular la nostra imaginació ni una estratègia comercial, sinó quelcom molt real. És el final. Té vint-i-quatre hores. Aleshores decideix concentrar el sentit de tot en el gest més significatiu que troba o imagina. 

Aquest gest és l’eucaristia. En la línia de la tensió cap al final hi posa la llavor del futur.

Si diumenge de Rams ens trobàvem davant de la pregunta sobre qui és Aquest? Avui gosaria dir que  aquest dijous Sant és la participació a la intimitat de Jesús i dels seus deixebles. En la vigília de la seva mort, reuneix el grup més proper. No fa una gran performance o un show, en el sentit que nosaltres estem acostumats avui pels mitjans. Aprofita un element de la tradició, el sopar pasqual jueu, que  hem escoltat explicar a la primera lectura i ens diu que ell és el qui se sacrificarà enlloc de l’anyell o el cabrit, que la sang vessada serà la seva sang. Tot això ho fa en comunitat, amb un grup reduït,  fa una opció per la comunitat. Prepara els deixebles. Els fa testimonis directes perquè puguin des d’aquell mateix moment imitar i reunir la comunitat per recordar-lo. “Estant amb ells a taula” deia l’evangeli i  “Aquell vespre de la cena, el darrer amb els germans, assegut amb ells…”, dirà l’himne que cantarem al final de la celebració, en la processó al santíssim. 

En aquesta preparació pel futur hi veiem reflectida la crida als preveres a ser servidors de les comunitats, estimulant dintre de les possibilitats humanes de cadascú,  el record de Jesucrist, per la predicació de la Paraula, per la celebració dels sagraments, per l’exemple. Per això avui celebrem que el senyor ens hagi cridat a servir d’aquesta manera les comunitats. Ens obliga i ens impressiona haver de  promoure realment el record del Jesucrist en l’ara i l’aquí de la història. Ell, Jesús de Natzaret i el seu evangeli és el criteri del nostre servei i normalment la intuïció dels fidels és més que suficient per a veure si anem pel bon camí. Ens cal escoltar-la. 

Però no només celebrem un record de Jesús com a personatge històric o un gest. La seva identificació amb el pa i el vi de l’eucaristia connecta amb la realitat de Déu, d’aquí ve la seva força. Ell hi és sempre present. Per l’eucaristia ens ha donat el sagrament més fort, més central, la font i el cimal de la vida de l’Església. La reserva del cos i de la sang de Crist il·lumina les Esglésies amb aquesta realitat de Jesucrist ressuscitat que se’ns ofereix al nostre nivell més bàsic, el del menjar quotidià i que des d’aquell primer dijous Sant s’ha quedat per sempre en el centre de cada comunitat cristiana. Creure-ho així ens demana fe. 

La música del que cantem és molt important. Jo us animo a vosaltres escolans que esteu tan abocats a la música i que canteu tant aquesta setmana a fixar-vos i a provar de comprendre això que canteu. Per exemple per a entendre aquesta fe podem dir que avui la fem molt explícita i els cants ens hi ajuden. Si reprenem les paraules que Sant Tomàs d’Aquino va escriure en l’himne  Canta llengua el sant misteri, que ja he citat trobarem dues frases molt curtes que ens ensenyen que la profunditat dels gestos de Jesús, la comprenem amb la fe: “Si els sentits no en tenen prou, n’hi ha prou amb la fe sola perquè el cor n’estigui cert” i després encara: “Que la sola fe supleixi el defecte dels sentits”. En cap cas estem dient que els sentits no ens ajudin, sinó que ens cal anar una mica més enllà! Ho cantareu vosaltres i ho cantarem tots, adorant precisament el pa, convertit en el cos de Crist que reservem solemnement per poder continuar adorant-lo avui, sentint-nos a prop d’aquesta intimat tan pròpia del Dijous Sant. 

L’evangeli d’avui també ens parla de servei. Recordem el rentament dels peus.  

Aquest amor i aquest servei de Jesús ens salva perquè venen d’ell però també ens obliga.  A qui hem de rentar els peus nosaltres, per a qui repetim els gestos i la pregària de l’eucaristia cada cop que la celebrem?

Ho fem pels qui pateixen més. Tot i que és difícil identificar col·lectivament qui són aquests més necessitats, cada dijous sant fem el signe de recordar-los i de confiar a Caritas el fruit de la col·lecta a la qual us convidem a participar juntament amb la nostra comunitat. Caritas ens recorda constantment aquells sectors en els quals cal ajuda. La salut mental dels joves i adolescents, els problemes d’habitatge, els sense sostre. 

En l’àmbit de l’exclusió social, tots estem una mica aterrits quan escoltem notícies de violacions comeses per menors d’edat, que normalment provenen de situacions socials difícils. Han passat sempre i no ho sabíem? Són una novetat fruit de models perversos accessibles cada vegada més aviat i més fàcilment? Quina part hi ha de responsabilitat personal i quina part de no ser capaços de crear els entorns saludables? Veure com estendre a tots els qui el necessiten l’amor i el servei de l’Església és també un repte de cada eucaristia.

Però podem encara eixamplar la mirada i el sentit. Voldríem pregar i estimar per tot el món, perquè servir i celebrar ens fa Església, i l’Església està cridada en aquest món a ser signe de la unitat de tota la família humana. Per això cantarem també durant el rentament dels peus “cercant unitat ens reuneix l’amor del Crist”.

Jo diria que a més l’Església està destinada avui a ser signe que hi ha esperança en una vida diferent per a tots. Una vida humana, una vida de plenitud, el model per una societat que no deixi ningú de banda, des del punt de vista material però també des del punt de vista espiritual. Nosaltres sols podríem dir que tenim la força que tenim, que certament no seria suficient per a res,  però tants segles d’eucaristia ens reforcen en la convicció de Déu ajuda. 

Jesucrist va voler que el sopar fos l’inici de la seva Pasqua i va voler aparèixer-se com a ressuscitat en més d’un àpat dels deixebles, des d’aleshores no hem deixat de recordar-lo ni un sol dia en la llarga història de la comunitat cristiana. 

Fa devoció quan escoltes encara avui en dia a Grècia, per tot arreu, la paraula gràcies, euxaristós, que s’assembla tant a la Paraula eucaristia. Se’t fa evident que hem de donar gràcies pel do de Jesucrist que ens aplega com a germans i germanes. Tant de bo que ell, el Senyor, ens mantingui fidels a l’esperit de servei i de donació que emanen d’aquest dijous Sant.

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (6 d’abril de 2023)

Diumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2023)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Mateu 26:14-27.66

 

Qui és aquest? Una vegada més, estimades germanes i germans, hem vist que la manera de fer de Jesús de Natzaret, provocava la pregunta “Qui és aquest?” que tancava la descripció de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, que hem llegit en l’evangeli fora a la plaça, abans de començar la processó. 

Els evangelis ens han deixat el testimoni de l’admiració, de l’interès, de la curiositat dels primers deixebles i d’altres contemporanis, que davant de fets extraordinaris es preguntaven com encaixava aquell “profeta, Jesús de Natzaret” en les categories amb les quals ells solien qualificar els homes, els rabins i fins i tot els mateixos profetes. La resposta és molt fàcil: senzillament, no encaixava: Jesús no encaixava en cap lloc. Calia buscar i preguntar-se més, calia anar una mica més enllà, forçar la tradició. La pregunta: “Qui és aquest?” sorgeix sobretot quan Jesucrist fa coses que corresponen a Déu: perdona els pecats, es manifesta amb poder sobre el vent i la mala mar, o com avui, pren el lloc d’aquell salvador esperat i predit pel profeta Zacaries: “Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega”, un salvador a qui el poble rep amb aquests “Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel»

Semblava que finalment la categoria d’aquest Messies salvador era la bona. Ho llegíem durant la Quaresma en la boca de la dona Samaritana: “No serà el Messies que esperàvem?” No ens fem il·lusions: Ell mateix ens ho ha dit en la lectura de la Passió: “Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany”. Ell és el Rei que entra a Jerusalem i és el delinqüent que mort crucificat. Si el nom de Messies li anava bé, no és en el sentit que l’esperava el poble d’Israel. Ni tant sols aquest nom tal com era tradicionalment entès li escau, per això Sant Pau podrà dir després amb encert: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol pels jueus”.

No crec que trobéssim una millor entrada a aquesta Setmana Santa que prendre’ns la pregunta “Qui és aquest?” com una invitació a aprofundir el nostre coneixement de Jesucrist. A tots, els qui sou aquí, i segurament participareu a totes les celebracions, a tots els qui ens seguiu des de casa, als qui potser només assistiu o us connecteu per la missa d’avui, diumenge de Rams, us convido a preguntar-vos des de la vostra vida, des de la vostra experiència cristiana, en l’estat en el qual estigui, fins i tot si és en els marges de la fe, a preguntar-vos: “Qui és aquest ?”  i a intentar escoltar la paraula i la litúrgia d’aquest Setmana Santa i Pasqua. El testimoni cristià té l’origen en la narració d’això que comencem a commemorar avui, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Si aquest és el nucli de la nostra fe, haurà de ser també aquell que millor ens respongui sobre la identitat del qui n’està al centre. 

Intentaré acostar-me a Jesús i als diversos escenaris d’aquests dies, veient que ens diu la tensió que es palpa en tot això que va passant. En català, un dels significats de la paraula tensió és el d’expectació. 

Un primer testimoni molt bàsic d’aquesta tensió el trobem en l’ús de la paraula de pressa, tot seguit, a l’instant. Algunes coses passen de seguida, de pressa. Els deixebles van de seguida a buscar la somera i el pollí i també prometen que el tornaran de seguida. El gall també canta de seguida, a l’instant. A Jesús a la creu li porten també de seguida el vinagre per beure. Tot això que passa ens afecta ja, avui, no podem deixar-ho per a demà, no ho podem relativitzar.

En el relat de la Passió i en tot l’Evangeli, una de les maneres en les que Jesucrist es revela és precisament mitjançant la tensió i l’expectació que es crea entorn d’ell.  És una tensió que es produeix entre els dos extrems que avui ens han relatat: ser Rei, ser Messies, tenir un domini de la situació semblant al de Déu i al mateix temps manifestar-se’ns com totalment sotmès a la realitat, a una realitat que pot ser tan adversa que el porta a ser executat. 

Aquesta tensió es va manifestant: entre Ell i el Pare de manera extrema a l’hort de Getsemaní, en l’interrogatori de Pilat, dalt de la Creu. La humanitat és portada a l’extrem. Com podria ser d’una altra manera, si aquesta humanitat de Jesús de Natzaret conté nogensmenys la divinitat de Déu amb tota la seva exigència? 

Pensant en els més joves, em va agradar un detall que vaig veure fa uns dies en una icona que representava l’entrada de Jesús a Jerusalem: hi havia un nen petit que li donava una fulla a l’ase que muntava Jesús. Vaig pensar, és una manera de fer participar tothom. 

Tot això que estic dient ho podeu entendre bé també vosaltres escolans si comparem els dos cants d’avui. El de la processó, en el qual tot era joia “Hosanna, beneït el qui ve” i el que cantarem en el cant de comunió: Les meves mans i les meus han foradat, puc comptar tots els meus ossos”. No veieu clara la diferència? Fins i tot musicalment? i no ha passat ni una hora de celebració! La diferència entre aquests dos moments i tot el que signifiquen és allò que manté viva tota la història dels darrers dies de Jesús de Natzaret. La història de la Passió és per a tots. 

La tensió se’ns manifesta més real quan no només la veiem com quelcom propi i que defineix Jesús, sinó que també afecta les seves relacions amb els deixebles. Pensem en la tensió entre la bona voluntat de restar fidels i pregant al costat del mestre i la son dels deixebles a l’hort de Getsemaní i com finalment s’imposa la son. Pensem en la tensió de les contradiccions de Sant Pere durant  les negacions que també s’imposen i pensem en la tensió terrible en el cor de Judes que el porta al suïcidi. Si una cosa té tot això de consolador és que tan els deixebles com Judes, que també fou un deixeble, no apareixen com a herois sinó com a humans molt fràgils. Un d’ells tan fràgil que no reïx a superar el pes de la seva pròpia realitat, perquè és incapaç de perdonar-se i de deixar-se perdonar. 

També nosaltres com els deixebles vivim la tensió de seguir Jesucrist en el nostre dia a dia. Per una banda ens crida Déu com si ens estirés, per l’altra hem d’acceptar els nostres límits, les dificultats. Tantes vegades ens arriben testimonis i notícies de persones que com Judes cauen en els pous de la depressió, del malestar personal respecte la pròpia identitat cada vegada més influïda per models totalment ficticis imposats per estereotips que persegueixen fer a tothom dependent de les modes i del consum que sempre hi va associat.  Les malalties mentals, els intents de suïcidis de menors, fins a quatre diaris a Catalunya segons algun estudi, no ens poden deixar indiferents. Col·locats en la tensió d’aquest món que produeix tantes barbaritats, hauríem de situar-nos a la banda de Déu i estirar amb Ell cap a aquesta cultura de l’atracció de Déu per la vida, per la felicitat i per l’amor a cadascú tal com és. No és gens fàcil però el tenim al costat i d’exemple.     

Perquè: Com va persistir Jesucrist?  Confiant en Déu. Amb la fe que, darrera de tot, Déu sempre té l’última paraula. L’actitud del profeta Isaïes que hem llegit en la  primera lectura avançava l’actitud de Jesús, però també ens ajuda a nosaltres i en quatre frases, ens fa evident que en la tensió de la vida, escoltar el Senyor és sempre la millor garantia: 

“Déu Em desvetlla l’orella perquè escolti com un deixeble”   

“Déu m’ha donat una llengua de mestre per a sostenir els cansats” 

“No he amagat la cara davant les ofenses”

“El Senyor Déu m’ajuda per això no em dono per vençut.”

Tant de bo ho poguéssim reproduir en cada una de les nostres vides. 

En la celebració d’aquest diumenge de Rams, diumenge de Passió, tot i el contrast entre apoteosi i tragèdia, celebrem l’eucaristia, el record de la resurrecció, el final de la història, la resolució de la tensió. Tenint-ho ben present, no desaprofitem la pedagogia amb la qual la litúrgia en aquesta Setmana Santa ens va acostant cap al moment del qual brolla tot el sentit de la nostra fe i que ens revelarà del tot Qui és aquest que celebrem.  

https://youtube.com/watch?v=CxsJTaFIIyw

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (2 d’abril de 2023)

Dimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (22 de febrer de 2023)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Estimats germans i germanes, estimats escolans, m’agradaria explicar-vos la Quaresma com si fos una excursió, com una caminada que comencem avui. Serà llarga, quaranta dies fins el diumenge de Rams. És un camí en el qual necessitem les cames i el cos, però sobretot necessitem la voluntat, la motivació i el sentit que ens ha de fer avançar.   

El nostre itinerari és una mica especial. No es tracta de fer quilòmetres, sinó de viure i avançar cap a una data determinada, d’arribar a la Pasqua, la festa de la Resurrecció de Jesucrist. Per tal de no perdre’ns, quasi cada dia, començant per avui, la litúrgia ens ho recordarà en un moment o en un altre que precisament avancem cap a la Pasqua. La invitació del camí quaresmal no és la de moure’ns molt, tot i els més de 32.000 kms que fareu els escolans la setmana que ve en el viatge a Adelaide a Austràlia, sinó la de viure més intensament el nostre dia a dia, amb un objectiu de millora personal i col·lectiva. La Quaresma és com un tràiler de la vida. Intentem (en poc temps) que la nostra vida sigui clara i tingui sentit, veure-la sencera i adonar-nos d’on estem. Adonar-nos sobretot, que en allò que és més fonamental que res, estimar, estem lluny de la proposta que Déu ens ha fet. Nosaltres, tots els batejats, i ja també els qui us hi prepareu, hem acceptat aquest amor com la proposta fonamental de la nostra vida. Una proposta molt antiga que diu: Estimar Déu amb tot el cor, amb tot el cos, amb tot l’esperit. 

Avui és el dia que comencem aquesta excursió. Ningú no està preparat al cent per cent per a caminar-la. Perquè? Perquè si l’objectiu de tots aquests dies és arribar a estimar sense límits,  només Jesucrist i la Mare de Déu són totalment bons, sense cap falta, sense cap pecat. Una de les coses més importants que hem de fer avui és adonar-nos de tot allò que no ens deixa caminar, que no ens permet ser més cristians i per tant estimar millor. 

Comencem un camí perquè se’ns demana que ens convertim: això és que ens girem, que ens orientem cap a un destí, que no pot ser un altre que Jesucrist. En el gest de girar-se cap a ell,  hi ha també el gest  d’apartar-se, el de deixar de mirar cap a una banda i començar a mirar cap a una altra. Avui que és el dia que comencem, tenim la il·lusió i la força. Fem uns estiraments per tenir la musculatura preparada, especialment els que tenim una certa edat. Aquests estiraments són el dejuni, els exercicis espirituals d’aquests dies pels monjos, fer més pregària, ajudar més a la gent…etc. També vosaltres podeu pensar en algun estirament espiritual que us ajudi en aquesta quaresma. Però avui estem motivats i ens sembla que podem fer-ho bé. La saviesa de la litúrgia ens fa celebrar dies forts, dies on es concentra el sentit de la vida i en els qual sembla més eficaç la benedicció de Déu. 

La primera lectura tot i els segles que té, ens ha parlat també d’un moment en el qual el Poble d’Israel feia això mateix que fem avui: escoltar com el convocaven a convertir-se i a girar-se cap a Déu. El profeta Joel, en nom de Déu mateix, hi cridava tothom: Vells, infants de llet i esposos. També nosaltres som cridats a fer aquest camí quaresmal de recuperar l’amor. Les pregàries d’avui són totes col·lectives. Cadascú s’ha d’examinar ell mateix, però potser tots junts podem també descobrir algunes coses que podríem canviar i sobretot, junts, ens fem més conscients que Déu és aquest Déu bo, benigne i entranyable, lent per al càstig i ric en l’amor, que es desdiu de fer el mal. Alguna vegada ens cal una mirada ampla i llarga per veure que Déu és així, i no fixar-nos en una desgràcia concreta, com per exemple aquest darrer terratrèmol terrible a Turquia i a Síria, que ens fa preguntar perquè Déu sembla a vegades que no hi sigui? Una mirada ampla i llarga, que prengui la història i moltes més situacions, ens ajuda a veure tants signes d’aquest Déu bo!

Recuperar l’amor és una bona expressió, un bon propòsit pel dimecres de Cendra. Se’ns demana un equilibri entre una actitud espiritual: ens hem d’esquinçar el cor i no els vestits, hem de pregar, i també una actitud concreta i real: un dejuni i una ajuda als qui més ho necessiten. El món està ple de situacions de grans necessitats. Els diaris parlen de les més mediàtiques, les guerres com la d’Ucraïna, que ja dura un any, i sobre la qual només veiem l’escalada militar, i molt pocs esforços de diàleg i de pau, però potser les que m’impressionen més són aquelles que m’expliquen testimonis directes i de les que no n’havia sentit parlar mai. M’ha passat recentment amb una explicació sobre els slums de Kampala a Uganda, d’una capital africana. 

Com a cristians avui seria el dia dels bons propòsits. I ho representem amb aquest signe de la cendra, que ens posem en el cap com a signe que som conscients de la nostra feblesa però que confiem que Déu ens dona la força i la vida per a convertir-nos. 

El repte però és que no només ens caldrà fer-ho avui. Ens cal ser conscients que durant tots aquests dies de camí, les mateixes coses que avui ens semblem més prescindibles i ens sentim amb ànims de prescindir-ne se’ns tornaran a presentar convidant-nos a parar-nos, a perdre temps mentre caminem. Diuen que hi ha molta gent que fa bons propòsits per cap d’any i que normalment el tercer dilluns de gener, ja hi han desistit. Nosaltres, confiant en Déu, esperem no desistir dels nostres bons propòsits de Quaresma.

Alguns diran que és ridícul i que no serveix per res fer aquest camí de Quaresma. Nosaltres diem que és important. Els monjos diem que és essencial,  que és l’exemple de com hauríem de viure sempre. En el fons, fent aquest camí estem donant un testimoni de fe i d’esperança. L’estem donant fins i tot quan sembla que a fora les coses van malament i algú podria dubtar que Déu ens estigui acompanyant. Potser alguns seran com aquells pobles de la primera lectura que es burlaven del poble d’Israel.

La fidelitat a Déu, que volem anar retrobant tots aquests dies i vivint-la intensament, ens portarà a comprovar que aquella promesa de la primera lectura:  que ell s’encén de gelosia pel bon nom del seu país, això amb llenguatge popular vol dir que Ell no ens deixa tirats, Déu no ens deixa tirats…, Déu no permet que els altres diguin: On és el seu Déu, Déu es compadeix de tots nosaltres.

Iniciem doncs aquest camí cap a la Pasqua, cadascú des del seu lloc, conscient que ens cal canviar alguna cosa si volem acollir millor l’amor de Déu i també ser capaços d’estimar millor, girant-nos sempre cap a Jesucrist, que ens acompanya, abans, durant i al final de la ruta i tenint l’evangeli i la litúrgia per mapa. Avancem junts, nosaltres i els qui fidelment també fareu aquesta quaresma connectant-vos sovint des de casa. Tots ens acompanyem mútuament amb la pregària i la caritat fraterna. I sabem que el testimoni de fe de tots recolza la fe de cadascú i que ens fa creure que tot i ser pols i haver de tornar un dia a la pols, en aquesta vida  és possible convertir-se i creure en l’evangeli. 

 

Abadia de MontserratDimecres de cendra (22 de febrer de 2023)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Tots els monjos i monges benedictins estimem les esglésies dels nostres monestirs. Nosaltres estimem la nostra basílica, aquí a Montserrat. Estimem aquestes parets, les pedres materials, que durant tants segles han protegit la nostre pregària del fred (encara que només una mica), de la calor, del soroll i ens han permès resar i avançar en la dimensió més profunda i espiritual de la nostra vida, la recerca de Déu, que en bona part passa per les hores en les quals tots junts lloem Déu, i celebrem l’eucaristia que ens assegura la comunió real amb Jesucrist cada dia. 

Em sembla que també els escolans estimeu aquesta Església. Potser ara no us en adoneu tant, però sé que després de deixar l’Escolania, si alguna vegada els antics escolans tornen tenen una sensació forta quan surten a cantar aquí, perquè també aquesta nau, aquest lloc, és una part important de la vostra vida. Davant d’aquest altar us vestiu d’escolans i us acomiadeu de l’Escolania. 

També els pelegrins, els oblats, els confrares estimen aquest temple i el recorden des de casa. Avui en dia, amb un record que és molt fort perquè la tecnologia permet ser aquí dins d’una manera virtual, durant gairebé tot el dia i unir-se a tot allò que passa dins d’aquest edifici.

Fins i tot diria que els qui no la coneixen, són cridat a estimar algun dia aquesta Església. Com si els estiguéssim esperant.

No és la bellesa de l’edifici allò que fa que l’estimem sinó la nostra història personal, perquè aquí tots hem viscut alguna cosa que té a veure amb Jesucrist. Celebrar la Dedicació d’una Església és celebrar que els nostres avantpassats van construir amb  fe i devoció a Santa Maria aquest lloc i el van reservar perquè en ell, durant tot el temps futur, a partir d’aquell 1592, tothom pogués viure la seva història personal de comunió amb Jesucrist. Per això cantarem en el cant de comunió amb paraules de Sant Pau que “Som un temple de Déu, que l’Esperit de Déu reposa en nosaltres i que aquest temple de Déu que és sagrat som nosaltres”. (1 Co 3, 16-17)

Però la basílica també ens permet viure junts aquesta història, com a comunitat de monjos, com a parròquia o moviment que peregrina cap al Senyor. 

La litúrgia d’avui pren aquesta idea que ens posa a nosaltres, els fidels al centre de la solemnitat de la dedicació i en vol transmetre la idea que allò que el temple significa és la comunitat que s’hi reuneix. Però no com qui celebra una assemblea per a decidir alguna cosa, sinó com una comunitat que camina cap a Déu, això és una comunitat que segueix Jesucrist, el Senyor, del qual diem que és el cap del cos que tots formem i la pedra fonamental d’aquesta edificació. L’Església neix del mateix Jesús de Natzaret i dels seus deixebles, de la seva predicació, de les primeres comunitats que celebraven la fe amagades i clandestines, i des d’aleshores s’ha reunit sempre mentre espera que Ell mateix, Jesucrist, torni gloriós. Això és també el que ens fa comparar aquesta i qualsevol altra església amb Jerusalem, amb Sió, amb una idea que només vol significar aquella realitat en la qual, sense cap ambigüitat, sense pecat, estarem tots feliços en la pau de Déu. 

Si aixequéssim les estovalles de l’altar, veuríem una inscripció -espero que algun dia també us les ensenyin als escolans- gravades a aquesta gran pedra de Montserrat, que diu “Petra autem erat Christus”,  “La pedra era Crist”. Vol fer recordar que aquest altar, en el qual celebrem l’eucaristia i davant del qual se celebren també altres sagraments, com ordenacions, matrimonis i bateigs i confirmacions, ens recorda Jesús que es fa present cada dia per la seva generositat entre nosaltres. 

La solemnitat de la Dedicació de la nostra basílica de Montserrat, també ens permet viure una altra dimensió molt present en els textos que hem anat resant des d’ahir, que és la crida a ser un lloc d’acolliment universal. La comunitat cristiana rep ja de l’Antic Testament com llegíem a la primera lectura la vocació a acollir tots els pobles: “Els estrangers que s’han adherit al Senyor els deixaré entrar a la muntanya sagrada” i “tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. De quina manera això es fa realitat aquí, on la muntanya, el santuari i el monestir, tots sota la protecció de la Mare de Déu, atreuen tants pelegrins que són benvinguts a entrar a aquest aliança amb el Senyor. Els monjos i les monges, els benedictins especialment, ens reconeixem en aquesta dimensió acollidora de les nostres esglésies monàstiques, que tan bé enllacen amb el carisma de rebre tothom com al Crist que ens proposa la nostra Regla. 

A l’himne de matines, la primera pregària del dia d’avui resàvem, 

“Aquest lloc s’anomena l’aula del rei, 
La porta d’un cel brillant i immens 
que acull 
tots els qui demanen la pàtria de la vida”

“Hic locus nempe vocitatur aula
Regis immensi nitidique caeli
Porta, quae vitae patriam petentes
Accipit omnes”

L’estrofa resumeix les idees que he intentat  dir en aquestes paraules. M’agrada que els qui han de ser acollits no siguin definits en aquest verset per la seva ciència, ni tant sols per la seva fe o la seva caritat, sinó tan sols pel seu desig “vitae patriam petentes”, els qui demanen la pàtria de la vida. El desig és allò que ens porta cap a Déu i que ens fa entrar en comunió amb tants germans i germanes. En podem treure una bona lliçó per continuar acollint, com fem normalment ja que l’Església és en general, malgrat tot el que en diuen, molt acollidora i molt poc sectària. 

Per la seva bellesa, les esglésies cristianes voldrien ser aquesta aula del Rei, Jesucrist, i la porta d’aquest cel immens i brillant, com el d’avui. Seria bonic que la nostra pregària fos també la porta cap a Déu, cap a Jesucrist i el seu Evangeli, proclamat d’Orient a Occident, com també diu una altra de les inscripcions del lateral de l’altar. Deia Sant Joan Pau II en la seva visita a Montserrat, de la qual vam celebrar el quarantè aniversari el passat 7 de novembre, que aquesta basílica és un d’aquells llocs que són signes del misteri de l’Encarnació i de la Redempció. La presència constant de Santa Maria de Montserrat  ens ajuda aquí a intensificar a tots la nostra vida cristiana, la nostra consciència d’haver estat salvats per Jesucrist i l’esperança de la plena redempció nostra i de tota la humanitat. 

Mantinguem-nos fidels a la pròpia història de salvació que el Senyor vol per a nosaltres i que ens proposa cada dia, en la novetat perenne de l’eucaristia, perquè és des d’aquest testimoni personal que anem edificant com a pedres vives aquí a la terra, aquella església que està cridada a ser la Jerusalem del Cel.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2023)

Diumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2022)

(…) / Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 / Joan 20:1-9

 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí!  No seríem aquí perquè no celebraríem el dia de Pasqua, ni avui en la joia de la festa de les festes, ni en cada una de les nostres eucaristies. El missatge insistent de les lectures, les pregàries i els cants d’aquesta missa del matí de diumenge de Pasqua no és altre que aquest: Crist ha ressuscitat! I hi afegim el cant de joia més senzill de l’Església: Al·leluia, al·leluia, que no havíem cantat durant tota la quaresma. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, la seva vida s’hauria perdut en l’anonimat del temps, i no seríem aquí perquè segurament no tindríem cap testimoni d’ell, ni de la seva persona, ni del seu missatge alliberador, intel·ligent, profund, coneixedor de la persona fins a les dimensions més profundes, inspirador de tants i tantes que han vingut després d’ell i han enriquit la nostra cultura i la nostra espiritualitat cristianes.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no formaríem cap comunitat de batejats, perquè el nostre sentit de ser fills d’un mateix Pare Déu i de ser germans i germanes els uns dels altres, no trobaria el seu fonament en Jesús de Natzaret, i com la història ens demostra, només Déu és capaç d’aplegar la humanitat en una família realment global i permanent en el temps. Però com sabem bé, Pasqua no és una  celebració tancada dels deixebles amb ells mateixos, contents de retrobar aquella intimitat d’amics i companys que havien tingut en la vida de Jesús, sinó que va ser un impuls cap endavant i cap enfora. I en aquest impuls cap enfora tenim la joia d’acollir nous batejats com hem fet aquesta nit, i d’acollir també a la plena comunió de l’eucaristia a vosaltres, els escolans Francesc, Josep i els dos Guillems, i també l’Isona, la Berta i la Teresa que avui fareu la primera comunió. Aquesta comunitat de monjos, escolans i pelegrins,  que celebra l’eucaristia aquí a Montserrat, amb vosaltres cada diumenge, us acull amb joia a la taula del Senyor en nom de tota l’Església. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no confiaríem que el seu amor és capaç de fer-nos millors, i això també us ho dic a vosaltres que feu la primera comunió. En el cant d’entrada dèiem he ressuscitat, m’he retrobat amb vos, i els escolans ho tornareu a cantar a l’ofertori en llatí. Resurrexi et adhuc tecum sum . Amb la resurrecció Jesús va poder trobar-se amb Déu i com que nosaltres sempre anem darrere d’allò que ell fa, de les possibilitats que ens obre, tots ens podem trobar amb Déu en Jesucrist ressuscitat. I la millor forma de fer-ho és la de participar en la comunió del pa i el vi, que és el seu sagrament, la manera que Ell mateix ens va deixar per romandre entre nosaltres sempre. Aquesta trobada freqüent pot i ha de tenir conseqüències: us hauria d’ajudar a vosaltres i a tots a superar els nostres defectes, a estimar més i millor, a no tenir vergonya de ser cristians, Jesucrist va ser capaç de tornar en fidelitat la negació de Pere. Com a cristians som cridat a viure la mateixa conversió de Pere, que és una conversió pasqual. 

La conversió pasqual es fa concreta en algun gest a favor dels altres. Tal com vam fer el dijous sant, us proposem que participeu en la col·lecta que farem a favor de Caritas. Ells coneixen les necessitats de la nostra societat i han tingut també un paper actiu, a través de Caritas internacional, en l’ajuda a refugiats de la guerra  i d’altres llocs. Ens parlaven fa poc, per exemple, de la tasca increïble que Caritas de Polònia ha fet a la frontera amb Ucraïna. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no sé on seríem. Alguns sabeu que m’agrada fer comparacions amb la informàtica. Un biblista molt conegut va escriure que Déu es va adonar que la seva Creació i la seva història eren com un programa informàtic que fallava i amb Jesucrist el va tornar a instal·lar o almenys a executar. To run the program again diu ell en anglès. Us imagineu un programa o una aplicació que no es pot actualitzar ni executar? Segurament va funcionant cada cop pitjor fins que ja ni s’obre, i si és un software important, fa que col·lapsi fins i tot l’ordinador. El dimecres de cendres us deia que la Quaresma era com un antivirus que evita que els programes s’espatllin, avui és millor, avui tot es nou, perquè des de la resurrecció de Jesús el programa funciona, perquè sempre està actualitzat. La resurrecció celebrada en cada eucaristia és aquesta actualització constant del programa, i que el programa funcioni vol dir que els objectius de la seva creació s’han confirmat en la redempció que Jesucrist ha portat al món i tot ens condueix a la seva voluntat de salvar-nos, de ser feliços, de ser capaços d’estimar sempre més i millor. I si quelcom no funciona, serà culpa nostra, que no coneixem prou bé el programa, i no culpa d’ell, tal com tenim costum de pensar sovint .   

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí, perquè som fills i filles de la resurrecció del Senyor. En el monestir he sentit a vegades l’expressió molt bonica: som fills de la resurrecció! S’utilitza quan cal continuar endavant alguna activitat o fins i tot una celebració i hi ha hagut algun esdeveniment trist. Amb molta senzillesa, ens transmet la nostra visió de la vida i de la mort, profundament impregnada de l’esperança pasqual d’una vida eterna, plena, en la comunió del Crist Ressuscitat però perfectament conscient que la vida es viu aquí en el dia a dia. 

En aquest matí radiant de diumenge, posem les nostres vides sota la llum del ressuscitat que ens il·lumina, la flama una mica feble d’aquest ciri que crema des d’ahir, ha resistit i ha il·luminat la fosca de tota la nit. Amb ell podem dir, hem ressuscitat i ens hem retrobat amb ell per sempre. 

Celebrem la Pasqua vivint amb sinceritat i veritat, Al·leluia, al·leluia!

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Vetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 d’abril de 2022)

(…) / Romans 6: 3-11 / Lluc 24:1-12

 

Algunes vegades, estimades germanes i germans, quan has de fer una homilia, costa trobar temes o que  la litúrgia que correspon comentar, t’inspiri alguna paraula. Aquesta nit és tot el contrari: la riquesa de signes i de textos amb la que celebrem aquesta vetlla Pasqual, fan més aviat que personalment oscil·li entre el dubte d’explicar tant com sigui possible o de dir-me: puc realment afegir alguna cosa a tot això que la mateixa celebració ja explica extensament tan admirablement, tan insuperablement? 

Una cosa sorprenent d’aquesta nit és que l’omplim de significat per a explicar la resurrecció de Jesucrist, que es va esdevenir de fet en el silenci, en la soledat, gairebé diria jo en aquell anonimat que el Pregó Pasqual expressa tan bé quan canta: Oh nit benaurada, només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. Aquell quedar-se esperant a la porta del sepulcre, el silenci del divendres sant, el silenci encara més profund del dissabte s’endinsa en la nit de Pasqua fins que, com una explosió, amb el foc, el ciri pasqual i la llum que no minva quan la repartim, sinó que es multiplica, confessem que sí, que en el cor d’aquesta nit Santa, Jesús, crucificat, mort i enterrat, ha tornat a la vida. 

Gairebé entrem en un cert vertigen si ens aturem a pensar com un fet concret d’una nit de la història ha tingut tantes conseqüències: la més senzilla de les quals és que: si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí. I tot el que celebrem no és res més que la vida vencent la mort. Alguns dels germans dels escolans i altres infants ho heu treballat avui quan heu observat que un gla, el fruit de l’alzina que semblava mort, era capaç de tenir vida i de convertir-se en un arbre petit. I després d’aquí una estona, portareu a l’altar aquests petits testos plantats amb una esperança i us els tornareu a emportar com a record que aquesta nit, és una nit per a la vida. De fet, aquest és un experiment que recordo que els escolans sempre fèieu a quart i veies els testos amb les plantes per terra a la vostra aula. Jesucrist és com el gra, com el gla enterrat que torna a la vida, que ressuscita en una planta nova. 

Totes les lectures d’avui ens parlen d’aquesta vida, ens en parlen de moltes maneres amb moltes paraules i històries diferents: la creació de la naturalesa amb tots els seus elements, la llibertat, la fe, però en el fons el missatge és sempre el mateix: Déu opta decididament per la vida. Per això no podia deixar Jesucrist en la mort. I Ell ha volgut compartir la seva vida de ressuscitat amb nosaltres, la seva és també la nostra vida, ja que com ens ha dit Sant Pau – i tornem a les plantes-; si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció.  

M’adreço especialment a vosaltres que avui us bategeu, confirmeu i feu la primera comunió, i als qui només us bategeu, representats pels vostres pares i padrins, és a dir als escolans Pere i Tomàs, i als infants: Maria i als germans Caterina, Elisabet i Isaac i també a en David que fa la primera comunió. La vida de la qual estem parlant ara i aquí no és només llevar-nos, menjar i dormir. Nosaltres creiem que tots, els homes, les dones i també vosaltres sigueu nois una mica més grans o infants teniu la possibilitat d’una vida de l’esperit, d’una vida interior, totalment important i essencial per a la persona humana. Una vida que volem infondre, estimular i fer créixer en tots vosaltres amb els sagraments, que per això mateix en diem de la iniciació. Per això és tan bonic que en aquesta nit que celebrem la vida, puguem comunicar com a poble de Déu i comunitat cristiana aquesta vida a tots vosaltres i puguem fer real aquella altra frase del pregó pasqual: nit en què l’home retroba Déu. Això és el que confessem: que l’home retroba Déu en Jesús i que res hauria de ser com abans. El trobem en el baptisme, intensifiquem encara més aquest trobament amb la confirmació perquè rebem el seu esperit i tenim la comunió per a poder rebre’l en cada eucaristia. 

Ara us explicaré una anècdota especialment per a vosaltres Tomàs i Pere, relacionada amb aquests sagraments que rebeu aquesta nit, especialment amb la confirmació, i que té a veure amb un bon amic meu i de moltíssima gent, el bisbe Antoni Vadell, que potser recordareu (sobretot els escolans més grans) perquè alguna vegada havia estat a l’Escolania i havia presidit una missa conventual a principi de curs, i que va morir molt jove als 49 anys fa dos mesos. Els teòlegs, que ens dediquem a estudiar totes aquestes coses relacionades amb la fe i les celebracions, discutim si és millor confirmar-se a la vostra edat, als nou anys o deu anys, especialment si coincideix amb el baptisme o fer-ho de més grans. Quan amb el Pare Efrem parlàvem de tot això, a principis de desembre, vaig trucar al bisbe Toni, que era bastant especialista en això i li vaig preguntar: Què et sembla? Confirmem o no confirmem els escolans de quart que s’han de batejar? I ell em va dir sí. Perquè a l’Escolania tindran la possibilitat de viure a fons una vida cristiana i està molt bé que la visquin amb la confirmació feta. Va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. I per tant us deixo aquesta reflexió a vosaltres dos, a tots els escolans i a tothom, perquè tots recordarem avui el nostre baptisme, la nostra confirmació i participarem de l’eucaristia: els sagraments són la possibilitat de viure a fons la vida cristiana.  Tots ho podeu fer o intentar que els vostres fills la visquin en la mesura de les seves possibilitats. I és que Crist no ens treu res de la vida, només ens la dona i ens la fa més feliç.

Aquest dies he parlat de la identitat de Jesús de Natzaret en cada homilia. La nit de Pasqua uneix tres moments que ens ajuden a comprendre’l millor: 

  • la seva vida amb l’entusiasme pel seu missatge i per la seva persona, que els testimonis que van conviure amb ell ens han deixat en els evangelis; 
  • la seva passió i la seva mort, solidària amb tants sofriments humans i davant de la qual i dels quals, molt sovint allò més adient és el silenci i la pregària
  • i finalment la seva resurrecció, que es manifestà com experiència als seus deixebles, començant per les dones que anaren al sepulcre i reberen aquell missatge sorprenent: Perquè busqueu entre els morts al qui es viu. No hi és aquí. Ha ressuscitat. Déu se serveix de la humanitat de Jesús de Natzaret per a ser present en el món, i  Jesús de Natzaret se serveix de la humanitat de tots els homes i dones per a comunicar-se en la seva vida, en la seva mort i en la seva vida de ressuscitat. Des d’aquella nit de Pasqua, en el testimoniatge que proclama la senzilla frase: El Senyor ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat, transmès de generació en generació de cristians, no hem deixat de creure en ell, el vivent, el Senyor de la vida: 

l’estel del matí, aquell estel, vull dir que mai no es pon, Crist que tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós a les dones i als homes com el sol en dia serè. Ell que viu i regna pels segles. Amén. 

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’abril de 2022)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

Espero i desitjo estimats germans i germanes que tots trobem en la nostra agenda i en el nostre cor, una mica del silenci necessari per a deixar que totes aquestes paraules que hem escoltat ressonin, arrelin i donin fruit en els nostres cors. Són paraules que ens reclamen aquest espai interior, tanta és la seva profunditat i la seva força. 

Les lectures que hem llegit confirmen una idea que he volgut fer present  aquests dies: la de la veritable identitat de Jesús. Res, ni tan sols la mort amb creu, reservada als delinqüents no  amaga qui és ell. D’una manera especial, en la lectura de la Passió segons Sant Joan que llegim el divendres sant, se’ns mostra més clarament que Jesús de Natzaret clavat a la creu és més que un home crucificat, tot i que mai deixa de ser també un home crucificat.

D’una banda, cap sofriment, cap insult, res no li és estalviat i mor. Però, per una altra banda, Jesucrist domina la situació: fixeu-vos sinó amb la força que en el moment que el detenen tenen les seves paraules: jo soc  que fan que tothom caigui per terra; fins i tot domina la situació des de la Creu: amb la capacitat d’encomanar mútuament quan ja ha estat crucificat la seva mare a sant Joan, i finalment la serenitat de la seva mort, sense crits, sense queixes, només amb un “tot s’ha acomplert”, que ens avança que no estem davant del final.   

Havien crucificat Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus, que s’havia presentat com un rei i messies diferent. Potser per això, si ahir us parlava d’un amor que ens uneix en el record, la vida i l’esperança; avui contemplem un amor que resisteix, que ho resisteix tot. L’amor de Déu es fa resistència en Jesús crucificat, demostrant-nos la capacitat d’anar fins al final, fins al sacrifici de la pròpia vida en la coherència d’una missió que en Ell uneix l’exemple com a persona i el seu missatge com a Evangeli. 

Per això resisteix l’Evangeli durant els segles perquè ve del qui ha aguantat en l’amor els escarnis, els ultratges i  tot el mal que li ha vingut a sobre, quan ell només pretenia donar-nos els instruments, les idees i les claus per a poder vèncer personalment i tots junts aquest mal, tan palpable en el nostre món, que ho hem de reconèixer, a vegades se’ns presenta tan o més resistent que l’amor de Déu. I si és veritat que el mal a vegades se’ns presenta més resistent que l’amor de Déu, no ho és. 

I la prova més clara d’això és la capacitat dels deixebles de Jesús per a arribar encara avui a fer el camí de la creu, demostrant que Ell ens fa participar de la seva resistència al mal quan també nosaltres fonamentem la nostra vida en el seu evangeli. 

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada en una pregària que recordava els màrtirs del nostre temps: eren homes i dones concrets, joves, grans, amb nom i cognoms, de tot el món, que havien mort en situacions diverses, molts d’ells eren morts els any 2021 i fins aquest mateix 2022. Alguns havien senzillament seguit la seva vocació fins al final, atenent malalts de Covid i infectant-se, altres havien patit directament l’odi religiós fins a la mort contra els cristians per part d’alguns fanàtics que mai poden ser representatius de cap religió o idea. Compartien tots el fet de ser cristians. Us puc assegurar que la reflexió que em vaig fer fou la de l’actualitat de la creu de Jesús en el món i de la validesa del seu missatge que encara avui mereix tenir tants testimonis, que genera una força tan gran d’adhesió a l’amor, tan gran, que la fa precisament resistent. I em va fer pensar si  totes les modes que el món ens presenta i ens proposa tenen algun crucificat que les validi, tal com nosaltres tenim Jesús de Natzaret.

Potser aquest reflexió portarà algú de vosaltres a pensar que això que ens explica el P. Abat és només pels herois, per les situacions extremes i que ja veurem què fem si ens arriben. Però no. Una dona coneguda i propera em va comentar fa anys que no entenia la creu de Jesús. Es tractava d’algú profundament cristià, que havia viscut ajudant sempre, coherentment amb la seva fe, anant força més enllà d’allò justet per a quedar bé. Patint a vegades per a viure d’aquesta manera. I vaig pensar: tu no entens la creu si la vius cada dia? 

Busquem de viure l’Evangeli i la creu ja la trobarem. I quan la trobem, que ens guiï l’amor resistent de Jesucrist i el seu exemple, ja que així i no d’una altra manera més espectacular, més directa o més ràpida va voler salvar Déu el món, servint-se de la seva humanitat encarnada i acceptant-ne tots els seus límits. 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 d’abril de 2022)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu

M’agradaria, estimats germans i germanes, convidar-vos a viure aquest dijous Sant, aquest inici del Tríduum Pasqual en l’esperit d’aquesta frase, tan senzilla, tan antiga, tan profunda: on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu, que cantarem d’aquí una estona, al moment de l’ofertori. 

La identificació de Déu amb l’amor no la va formular el suposat autor d’aquest himne Paulí d’Aquileia a finals del segle vuitè, sinó que, com tots sabem, és pròpia del Nou Testament, i transmesa literalment en la Primera carta de Sant Joan que ens diu amb tota simplicitat i claredat: El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8). La litúrgia d’aquest dijous sant ens ajuda a recordar que Déu és amor, a viure l’amor de Déu i a esperar en l’amor de Déu.

Recordem que Déu és amor perquè la nostra història està plena de signes d’aquest amor, i aquesta memòria s’anirà fent present en totes les celebracions d’aquest tríduum pasqual. Recordem sobretot que Déu és amor perquè fem memòria de Jesucrist en la institució de l’eucaristia, en la crida que Déu ens ha fet a alguns d’entre tots els germans a servir-lo com a preveres i diaques i en la vocació cristiana universal a la caritat fraterna. Us ho dic amb tota la intenció: en cada una d’aquestes memòries, a qui realment recordem és a Jesucrist. Pervertiríem el sentit si penséssim que avui ens fem un homenatge per ser preveres o diaques, o per celebrar molt bé l’eucaristia o ni tan sols perquè tenim molta caritat i ajudem molt als altres. Jesús ens ensenya que imitar-lo és servir, és estimar, és ajudar en tot allò que faci falta. Si ell, amb plena consciència de qui era: sabia que de Déu venia i a Déu tornava, va voler fer de criat, rentant els peus; ¿què no hauríem d’estar disposats a fer nosaltres? Jesucrist ens va dir que en això consistia l’amor. Estaria bé que mai no ho oblidéssim. Que recordéssim que en cada eucaristia ho fem present, que els preveres i diaques som sobretot signes d’això. D’aquell estimar i servir en tot que va guiar la vida del pelegrí més il·lustre del nostre santuari, Sant Ignasi de Loiola, del pas del qual per Montserrat commemorem enguany el cinquè centenari. 

I el record ens ajuda a viure l’amor de Déu en el present. Cada eucaristia que celebrem hauria de ser font d’amor concret i de caritat. Sabem que no sempre hi arribem, que no sempre estem a l’alçada, que sovint la celebració ens deixa igual, freds i que som capaços de caure en certs egoismes i petiteses humanes, fins i tot durant i després d’anar a missa, però no hauríem de resignar-nos-hi. Concretament aquest dijous Sant, en recordar el gest humil de Jesús rentant els peus, voldria pregar al Senyor que no ens quedéssim només en el gest, sinó que aquest sigui també una pregària que ens mostri camins de servir millor. Camins de veure més clarament on fem més falta: nosaltres com a monjos, vosaltres, tothom. En les estrofes del cant on hi ha veritable amor, diem:

Formant unitat ens reuneix l’amor de Crist

El veritable amor es fa concret quan la nostra celebració s’obre a les necessitats dels més pobres. La litúrgia cristiana sempre ha tingut present aquesta solidaritat quan recordava la donació de Jesucrist en el pa i en el vi de l’eucaristia. Les necessitats del món són immenses. Les desigualtats entre mons també. Potser no podem aportar gaire però ens cal obrir el nostre amor a aquesta solidaritat. Avui us proposem fer una col·lecta a favor de caritas. La pandèmia, els efectes econòmics ja presents i els que algunes organitzacions ja anuncien que vindran fruit de la guerra d’Ucraïna, deixen un rastre de necessitats incomptables. Caritas és el nom llatí d’aquest amor que estic comentant: Ubi caritas vera, Deus ibi est, caritas vera, veritable amor. El braç de l’Església que es preocupa dels altres porta el nom de l’amor. Si fem present l’amor, ajudem també aquest braç que vol arribar als qui pateixen més la manca de recursos econòmics. 

I tot això ens ho hauríem d’aplicar més que ningú els diaques i els preveres. Siguem conscients a qui pretenem representar en la vocació i la gràcia rebuda de Déu. No és poca cosa rememorar aquest dijous sant en cada eucaristia. Fins on ens hauria de portar en la nostra vida de donació i servei? Que ens pugui servir de guia la frase que també és una estrofa del cant:  

Temem i estimem el Déu vivent i amb cor sincer, també nosaltres estimem-nos.

Esperar en l’amor de Déu és el tercer moviment per estimar. La memòria i la voluntat present i actual d’estimar, ens projecten més enllà. Ho tenia clar Jesús segons l’evangeli de Sant Joan que hem llegit: Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al pare i per això deixà un manament nou que mira al futur, que mira a l’Església, la comunitat dels seus fills i filles que creiem en un Déu i un Senyor que ens espera al final de la història, de la personal i de la col·lectiva i que ens demana que celebrem aquesta eucaristia fins que ell torni. Però mentre esperem que torni, tenim el dret i el deure d’esperar un món millor, un món en el qual com també cantarem encara: Cessin les lluites malignes, cessin  les discòrdies. 

Pugui l’Església edificada en l’amor veritable, on Déu hi és, esdevenir signe d’esperança d’un acompliment definitiu, però també d’un Regne entre nosaltres on la guerra, la mort absurda dels innocents, els exilis, les condicions de vida infrahumanes per tants homes i dones a Ucraïna però també en tants barris i ciutats de casa nostra i de tants altres llocs del món. Hem d’apreciar la resposta solidària de tantes persones davant la darrera crisi com un signe de confiança i d’esperança que som capaços de construir un món diferent. Tant de bo que l’Església pogués situar-se al costat de tots aquests homes i dones de bona voluntat. Així ho va intuir Sant Joan XXIII quan va adreçar la seva darrera encíclica Pacem in Terris, més enllà dels límits de la comunitat catòlica i cristiana, amb una amplitud que era una intuïció profètica i vàlida per un món en el qual hem d’estimar més enllà d’identificacions religioses.    

Recordar, viure i esperar. Tres verbs i tres actituds que uneixen passat, present i futur per a fer present que On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Que aquesta eucaristia ens obri a la joia immensa, a la joia pura del qui juntament amb els sants, veuen la faç gloriosa de Crist. 

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Diumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56

 

Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:

El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal?  Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment. 

El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble. 

El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera,  que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.

Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament? 

Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu. 

És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:

  • la humilitat, visible en tants moments de la seva vida; 
  • la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari; 
  • la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.

 I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres. 

Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable

També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres. 

Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història,  no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa.  A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?      

El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.

Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Dimecres de cendra (2 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.

Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.

Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?  Primer hem de passar  un d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,  intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament! 

La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.

Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.  La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre. 

Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)

La Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10

 

Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n. 

La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes parets  cadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. 

Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitats  amb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,  com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.

Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.

L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres. 

Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per això  Jesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.

Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació. 

Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.

Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.

Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)

Instal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)

Instal·lació del nou Abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, durant les Vespres de la festa de la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre de 2021)

 

Abadia de MontserratInstal·lació del nou Abat (15 de setembre de 2021)